Page 1

Retransmissió de la imatge a llarga distància La televisió és un sistema de telecomunicació per a l’emissió i la recepció de sons i d’imatges en moviment a distància. Història de la televisió Paul Gottlieb va processar i patentar el primer sistema electromecànic de televisió el 1884. A. A. Campbell va descriure el 1908, el seu concepte de televisió utilitzant el tub de raigs catòdics. John Logie Baird va exhibir per primera vegada a Londres un sistema semi-mecànic de televisió analògica. La primera televisió a llarga distància es va fer l’any 1927 des de Washington a NovaYork. Després es va presentar un sistema completament electrònic. Formació de la imatge El senyal de vídeo/televisió es fonamenta per la possibilitat de convertir variacions d’intensitat de llum en variacions d’intensitat elèctrica. La càmera de televisió capta la imatge d’un objecte, fent servir un tub de vidre que conté a la seva part posterior una superfície sensible a la llum, que s’anomena target. Les lents recullen les imatges i les projecten en el target. El target reacciona generant càrregues elèctriques. Al darrera de la càmera hi ha un canó d’electrons que es disparen sobre el target dirigits per uns imants o bobines deflectores. Quan impacta a la placa, ha de cedir els electrons necessaris per compensar la càrrega positiva. La diferència de càrrega retornada és proporcional a la llum que va incidir en el target i constitueix una versió elèctrica coneguda com senyal de vídeo. Aquest senyal s’amplifica i es transmet mitjançant ones electromagnètiques. Dintre el receptor el procés és d’invers.

El televisor mostra 25 imatges per segon. La resolució d'un televisor PAL és de 625 línies. Cada imatge complerta de televisió té 625 línies que es renoven 25 vegades per segon. Aquestes imatges es coneixen amb el nom de frame. Als televisors de color, el senyal de vídeo, es forma a partir de dos senyals independents: la luminància (brillantor) i la crominància (to i saturació).


Televisors actuals

Tub de raig catòdics

Pantalla de plasma

Matriu de LED


Retransmissió de senyal de vídeo a llarga distància El senyal analògic és aquell que presenta una variació contínua en el temps, és a dir, que a una variació suficientment significativa del temps, li correspondrà una variació igualment significativa del valor del senyal (el senyal és continu). Tot senyal variable en el temps, per complicat que sigui, es pot representar en l’àmbit dels seus valors de freqüència. Es pot representar per una funció matemàtica contínua en la qual és variable la seva amplitud i període (representant una dada d’informació) en funció del temps. El procés matemàtic que permet aquesta descomposició s’anomena anàlisi de Fourier. La televisió per cable neix de la necessitat de rebre els senyals de televisió en aquells llocs on no era possible a causa de la seva ubicació, ja fora per la seva llunyania respecte al centre d’emissió o per obstacles naturals. La televisió per satèl·lit és un mètode de transmissió televisiva consistent en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d’un punt de la Terra, de manera que aquest pugui arribar a altres parts del planeta. D’aquesta manera és possible la difusió de senyal televisiu a zones molt àmplies, independentment de les seves condicions orogràfiques. Vídeo digital. Qualsevol vídeo que passi per un aparell digital ja serà un vídeo digital. Antigament hi havia el vídeo analògic, que per ser editat s’havia de digitalitzar perdent qualitat. Sistemes d’edició i transmissió de vídeo. EDICIÓ DIGITAL

EDICIÓ ANALÒGICA

Permet l’edició no lineal.

Treballa amb un procés d’edició lineal.

Concentració de recursos dins d’un únic aparell: l’ordinador. Amb un programa d’edició adequat trobem tot el que fa falta per editar.

Requereix diversos aparells, cadascun d’ells amb una funció determinada.

Permet aconseguir tantes generacions com es vulguin sense pèrdua de qualitat.

Deteriorament progressiu de la qualitat

Facilita la interactivitat amb altres programes, ja que permet importar i treballar amb diferents formats d’arxius compatibles.

No hi ha possibilitat de treballar interactivament amb cap altre programari.

El producte final pot exportar-se a diferents formats

L’exportació del producte final sols és possible a una cinta magnètica.

Bit: És la unitat més petita d’informació. Té dos estats: 1 o 0. Byte: Conjunt de vuit bits. Pot ser: la lletra a, el color blau, el vermell... Píxel: S’entén per píxel la unitat bàsica per formar imatges. La seva funció és similar als punts de tinta en una impressió. Resolució: Mostra o defineix la quantitat de píxels que conté una imatge. Un sistema d’enregistrament en VHS té unes 240 línies de resolució, l'S-VHS unes 400, el mini DV prop de 480, etc.


Profunditat de color: La formació de color en la imatge es basa en la barreja dels tres colors primaris: vermell, verd i blau. És el que es denomina RGB. Treballar amb vídeo digital requereix un mínim de 24 bits per píxel, ja que proporciona una paleta de colors gairebé real a l’ull humà: 8 bits pel color blau, 8 bits pel vermell i 8 bits pel verd (3 x 8 = 24 bits per píxel). Núm. BITS

Núm. de colors

1

2: blanc i negre

2

2 :4

4

2 : 16

8

2 : 256

16

2 : 65.536

24

2 : 16 milions

2 4 8

16 24

Mida: Els fotogrames o frames tenen un format, una altura i una amplitud determinada, segons el sistema de vídeo que s’utilitzi. L’elecció de la mida dels fotogrames depèn de la destinació que tingui, és a dir, del lloc on posteriorment es vulgui reproduir. Si la seva destinació final és un magnetoscopi o televisor que utilitza el sistema de vídeo PAL, la mida haurà de ser 720 x 540. Si volem guardar les imatges en un CD per poder-les visualitzar amb qualitat acceptable a l’ordinador, amb una mida de 320 x 240 n’hi haurà prou. La ràtio d’aspecte: És la relació entre l’amplada i l’altura La ràtio més emprada en vídeo i televisió ha estat la de 4:3. però cada cop s’utilitza més la de 16:9, més rectangular (panoràmica) Velocitat de reproducció: La mesura de la velocitat en què es reprodueix un clip de vídeo s’expressa en fotogrames per segon (fps). En l’edició de vídeo s’utilitza una velocitat de 25 fps. Mesura del temps: Per la mesura de la duració d’un clip o seqüència de vídeo s’utilitza, el sistema d’hores, minuts, segons i fotogrames. (hh:mm:ss:ff) Entrellaçat i no entrellaçat: Tant si és analògic com digital, el programari de vídeo que fa servir el sistema PAL, SECAM i NTSC per poder visionar les imatges d’una pel·lícula, utilitza el procediment de camps, anomenat entrellaçat o d’exploració alterna. Això vol dir que cada frame o fotograma conté dos camps que s’exposen en dues passades de línies d’exploració alterna, on cadascun d’ells té una de cada dues línies horitzontals del fotograma. El fotograma complet sols es veu una vegada però han recorregut el seu camí les línies d’exploració del primer camp i posteriorment les del segon.

Peculiaritats dels formats de vídeo digital. Sistemes de compressió. La memòria que ocupen els fitxers de vídeo és molt alta. Un fotograma de vídeo amb milions de colors, sense cap tipus de compressió, ocupa al voltant d'1 Mbit. Un segon de vídeo (25 fotogrames), sense comprimir, al voltant de 25 Mbit. Un minut (1.500 fotogrames), 1,5 Gbit, aproximadament. És evident que es necessitaria un disc dur amb molta capacitat per poder emmagatzemar tots els clips que es volen editar, molta RAM i un processador molt ràpid. El problema de capacitat i la velocitat de transmissió es resol mitjançant la compressió, per reduir el pes o la mida de les imatges de vídeo. Per aconseguir aquest objectiu, sense que perdi la qualitat, es recorre a diferents programes de compressió, anomenats còdexs,


compressors o codificadors, elements que formen part del programari de les targetes capturadores de vídeo i àudio.

EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL El pla. Definició. Hi ha tres possibles definicions: 

La que considera el pla com la unitat bàsica d’un producte audiovisual, és a dir, cadascun dels fotogrames d’una pel·lícula.

El pla entès com a unitat de presa, és a dir, el conjunt d’imatges enregistrades sense interrupció. Quan se selecciona amb la càmera una part de la realitat, d’acord amb la seva proximitat o llunyania.

Tipus de plans.

Descriptius Narratius Expressius De detall D’inserció

Grans espais. L’objectiu és situar i contextualitzar l’acció. Espais entremitjos, on el referent (persona, animal...) pren protagonisme. L’objectiu se centra en l’acció que es duu a terme. L’espai triat es redueix considerablement. Es pretenen destacar aspectes emocionals i anímics del referent. L’objectiu es anar ampliant una imatge fins a veure’n un detall. A través d’altres imatges amb continguts més generals s’arriba a una altra més específica.

Suggeriments sobre plans.     

Treballeu amb un trípode: evitareu tenir imatges mogudes. El primer que heu de fer és enquadrar la imatge que voleu copsar d’acord amb el valor expressiu que hagi de tenir. Assegureu-vos de tenir enregistrats per a cada pla, tant a l’inici com al final, tres o cinc segons de més, hi hagi o no acció. Val més que sobrin imatges, ja tindreu temps de desprendre-us de les no necessàries quan munteu la pel·lícula. Tingueu molt en compte quan enregistreu que un pla ha de tenir relació, tant amb l’anterior com amb el posterior, perquè s’ha de respectar una coherència visual. Per facilitar l’edició és aconsellable enregistrar suficients i variats plans d’una mateixa escena. Això us permetrà poder disposar d’una bona biblioteca i consegüentment poder triar en el procés de muntatge la combinació més adequada.

Composició del pla. A la selecció d’un determinat pla s’afegeix un altre element, la seva composició, que consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s’han de visionar dins


l’enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línea de l’horitzó, moviments, aire, llum, ombres, etc. L’ús que se’n faci haurà d’estar condicionat a la informació que es pretengui transmetre, segons li vulgueu donar un caràcter descriptiu, estètic, narratiu, expressiu, dinàmic o qualsevol altre que hàgiu previst en el guió. Per aconseguir-ho, serà bo conèixer el conjunt de normes comunicatives que haureu de tenir en compte quan enregistreu imatges. La llei dels terços, com ja heu pogut deduir, consisteix a dividir mentalment l’enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d’intersecció que estableixen l’àrea de màxima atenció visual, on habitualment s’acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria. Llei dels terços. La llei dels terços, com ja heu pogut deduir, consisteix a dividir mentalment l’enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d’intersecció que estableixen l’àrea de màxima atenció visual, on habitualment s’acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria. Profunditat de camp. La profunditat de camp és la distància que hi ha entre el referent més pròxim i el més allunyat. Recordeu que les imatges són per essència bidimensionals, un pla amb una altura i una amplada. La sensació de fondària, i consegüentment, tridimensional s’aconsegueix segons com es jerarquitzin els elements dins l’enquadrament. L’aire. L’aire és l’espai que es troba entre el referent i els límits de l’enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d’estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. És un concepte íntimament lligat amb la llei dels terços. Heu de tenir molta cura, sobretot quan enregistreu plans narratius i expressius, procurant no deixar mai aire innecessari ni per la part superior ni inferior, ajustant l’enquadrament amb la màxima precisió. Angle de visió. Tipus d’angles. A la selecció d’un tipus de pla i la seva composició, afegirem un altre element que sens dubte contribueix a potenciar, juntament amb els altres, el valor expressiu d’un pla, l’angle de visió, que defineix el punt de vista de la càmera amb relació al referent. Tot i que hi ha tants angles de visió com graus a l’escala, tractarem sols els més convencionals. Descobriu-los a través d’aquests exemples i amb relació al significat que creieu aporten al pla.


Tipus d’angle Normal Picat o de presa alta Contrapicat o de presa baixa

Posició de la càmera L’eix de la càmera és perpendicular al referent. L’eix de la càmera va de dalt a baix, sempre per damunt del referent. Quan és total, l’exemple del mig, s’anomena zenital. L’eix de la càmera va de baix a dalt, sempre per sota del referent.

Dos suggeriments: 

Trenqueu amb la tendència d’enregistrar un pla estant dempeus i des de l’alçada dels vostres ulls. Un pla amb angle normal també ho és si s’enregistra a diferents altures.  Podeu estirar-vos a terra, estar asseguts o simplement fer una genuflexió per enregistrar plans amb angle normal. Heu de cercar posicions que fugin de la rutina, combinant en les vostres produccions diferents perspectives que contribueixin a donar un major dinamisme i enriquiment visual.  Posant-vos a l’altura dels referents podeu aconseguir imatges molt més atractives i naturals. En el cas dels infants, per exemple, no se’ls fa més petits del que són i quan ells mateixos es veuen en una pantalla, segur que es troben més identificats. Inclinar i/o girar la càmera en diverses posicions és un recurs més que podeu utilitzar per aconseguir perspectives més informals i atractives, allunyades del que se sol fer habitualment. També podeu obtenir tot un seguit d’efectes visuals, com ara introduir aigua en un got a l’inrevés, o bé arrossegar-se per un sostre o escalar per una paret quan en realitat el referent està en terreny pla, etc.


Mobilitat de la càmera. Tipus de moviments.

Tipus Horitzontal Vertical Balanceig Panoràmica

Circular

Moviment i valor expressiu La càmera es mou només sobre el seu propi eix, com el moviment de rotació de la Terra. Poden tenir un significat descriptiu, narratiu i expressiu.

Oblic o inclinat

Horitzontal dreta/esquerra Es produeix un desplaçament de la esquerra/dreta càmera, com el moviment de translació de la Terra.

Tràveling

Vertical amunt/avall, avall/amunt Profunditat avanç/retrocés

Els efectes dels seus desplaçaments poden tenir un valor descriptiu, narratiu i expressiu. A diferència de les panoràmiques, la seva utilització permet aconseguir uns resultats expressius molt més dinàmics.

Circular

Zoom

No hi ha ni moviment ni desplaçament de càmera. Sols es Apropament/Allunyament desplaça, per apropar o allunyar un referent, l’òptica interior que porta dins.

Continuïtat entre plans. S’entén per continuïtat o ràcord la coherència temàtica i perceptiva que hi ha d’haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals. Cal tenir molt en compte el factor il·luminació en la continuïtat de plans, procurant que és mantingui dintre del que sigui possible una mateixa tonalitat. Per garantir una coherència visual, és necessari que en els canvis de plans els diferents elements que l’integren siguin els mateixos, que no canviïn de forma ni de posició, o que es caigui en l’oblit de deixar-se’n algun pel camí.


Per no desorientar l’espectador, és imprescindible respectar l’eix d’acció. (això no vol dir que no es pugui fer mai un salt). La mirada d’un personatge ha de mantenir la direccionalitat entre un pla i un altre, de manera que permeti mantenir la continuïtat entre ells. Quan en un segon pla s’efectua un zoom pel que fa al primer, s’ha de respectar la posició del referent per evitar que la mirada salti d’un costat a l’altre. S’ha de recórrer als plans d’inserció entre dos plans molt semblants i preveure-ho en el moment d’enregistrar. Quan el referent d’un pla es desplaça, és imprescindible respectar també la direccionalitat del mateix en el pla següent. Transicions. Tipus. Una transició és un tipus d’efecte especial que s’utilitza per enllaçar dues imatges.

Tipus de pla Encadenat Fosa

Cortineta

Què fa el pla? Quan un pla desapareix progressivament en aparèixer l'altre. Quan de manera progressiva, el primer pla acaba enfosquint-se i el segon surt de la foscor.

Quan un pla és substituït progressivament per un altre sense que es produeixi una barreja.

Quan s’utilitza? S'aplica per suggerir un canvi espacial o temporal curt. S'aplica per mostrar una pausa llarga de manera que indica el final d'un temps i l’inici d’un altre. Implica tenir cura amb l’àudio, si en té, perquè ha de seguir el mateix procés en paral·lel. S’utilitza per manifestar un canvi espacial o temporal brusc


Teoria  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you