Contes dels drets dels infants

sar en la multitud de persones que havia vist pel carrer, caminant d’un lloc a un altre, venent fruita i roba a qualsevol cantonada del carrer. I no us podeu imaginar quina bogeria era el trànsit: cotxes i motos que anaven en totes direccions, li semblava impossible que en aquells quaranta minuts de trajecte ningú no hagués xocat encara. Va baixar i va sentir una gran emoció quan els seus dos peus van entrar en contacte amb el terra. «Ara sí,» va pensar mirant al seu voltant, «això acaba de començar i sé que no me’n penediré».

Davant seu va poder veure una família que semblava intrigada i a la vegada il·lusionada. Va pensar que aquella dona, que portava un vestit de tots els colors que existeixen, i aquell home, amb aspecte cansat de tant treballar, serien els pares dels dos nens petits que s’amagaven darrere seu. I no s’equivocava, la Flor i l’Anuar i els seus dos fills, el Menelik i l’Omengue, acollirien el Joan durant aquells dies. Després de deixar la motxilla dins d’una cambra que suposava que seria la seva habitació, va marxar, amb la que ja considerava la seva família nigeriana, a conèixer els voltants i la gent del poblat. Va ser en aquell moment quan va veure dues carones que li resultaven molt familiars. Va intentar recordar on les havia vist abans i de cop es va transportar a l’autocar. Ja ho recordava!, eren els nens que havia vist abans. Va deixar d’escoltar els homes i les dones que no paraven d’explicar-li coses i es va dirigir als dos infants per saludar-los.

Es va presentar i els va explicar que era professor i treballava en una escola de Barcelona amb nens i nenes com ells. Es van mirar estranyats i després van posar-li cara de no estar entenent res. «Escola, professor?», van dir tots dos alhora. Va ser en aquell moment quan tot va començar a tenir sentit. Ara ho en– 68 –