Page 1

DOS VIDAS MÁS

AMICS ÍNTIMS

Los dos perdieron a un amigo en aquel instante, en el mismo momento que sus labios inexpertos se rozaron con timidez, temerosos de lo que el otro pensase. Solo ella lo lamentará cuando el amor adolescente, que suplió a la amistad, se convierta en un recuerdo efímero para el hombre que de niño le acompañó en sus miedos. Él, aún enamorado de su sonrisa, ya sueña con descubrir las diferentes facetas del cariño. No le serán suficientes los abrazos de la que fue su amiga y buscará nuevas caricias en manos desconocidas. Ambos envejecerán teniendo un sabor diferente del que fue su primer amor.

Tots dos van perdre un amic, potser l’únic amic que tenien de debò, incondicional. Havien estat junts des de la infància, però va ser durant l’adolescència quan els lligams es van estrènyer i l’amistat va esdevenir excloent. Un cercle tancat i malaltís. Ara s’havia acabat. L’Enric no ho va encaixar bé, rondinava a tothora, l’esperava en sortir de la feina i l’assetjava a preguntes. El perseguia pel carrer, cridant uns cops, implorant altres, un motiu, una oportunitat. Ell procurava ignorar-lo, evitava els seus ulls i caminava ràpid. En arribar a casa repetia tres cops “ell no té claus” i tancava de pressa. Un cop dins escrivia a la llibreta, tal com li havia recomanat el psiquiatre, tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia.


AL FONS DE L'ESTÓMAC

REBEL·LIÓ

Tots dos van perdre un amic. En el moment de separarse no ho sabien, però no es tornarien a veure mai més. Ni les xarxes socials hi ajudarien. Es va fer el buit i va desaparèixer el món al seu voltant durant els segons d'una mirada al fons de l'estómac que els va fer mal. L'un se'n tornava al seu país. L'altre no es mouria mai més d'aquell poble menut de la Segarra. En el moment de separar-se, va sonar l'avís, fort, contundent, present, per recordar-los que la vida continuava. L'Óskar va marxar de la mà de la seva mare i la mestra va cridar la classe de les Tortugues. Havia acabat l'hora del pati.

Tots dos van perdre un amic amb el canvi de destinació d’en Pere. Maleïda mobilitat laboral! Tot i la proximitat de les seves taules de treball, l’Eloi i l’Arnau no havien intercanviat fins llavors més que frases funcionals en alguna dinàmica de grup organitzada per la tirànica cap de departament. Van creuar la frontera dels comentaris impersonals mentre eren davant la finestra veient com s’allunyava el cotxe d’en Pere. Així es van descobrir com dues ànimes bessones! Es van començar a veure fora de les quatre parets que delimitaven la seva vida de 9 a 5 cada dia, fins que un divendres van decidir rebel·lar-se contra la cap, aquella dona que els vigilava a tots des de la seva talaia. El dilluns, mentre es posaven la bata blava, l’Eloi i l’Arnau van compartir una mirada còmplice tot just abans d’entrar amb els seus companys a la classe de P-5.


ACCIDENT DE TRÀFIC -

-

-

Tots dos van perdre un amic de la manera més imprevista que mai es podien imaginar!. - Li va comentar el Joan a la Maria. Eren amics d’escola dels teus germans, oi? – va preguntar la Maria. I tant! Anaven al mateix curs i en sortir de l’escola, caminant tots ells per la vorera, sobtadament, un turisme els va envestir al perdre la direcció del cotxe... – va dir amb veu trèmula el Joan. I ningú més va prendre mal? – va dir la Maria cada vegada més afectada pel succés. Sortosament! Els altres, només quatre morats i para de contar, però el Jaume va tenir una mort tan sobtada que es pot ben dir que va passar d la vida a la mort sense adonar-se! – va dir el Joan molt afectat i repetint altra vegada: va passar de la vida a la mort sense adonar-se...

LOS DOS Perdieron un amigo. El accidente que tuvo Roque, este gran amigo fue mortal, a los dos no les afectó por igual. A Juanjo le afectó mucho más que a Jordi, esta muerte le hizo reflexionar, sobre la vida y la muerte, se preguntaba ¿Qué somos en esta vida? El mismo se contestaba. Nuestro amigo Roque hace unos días gozaba de buena salud, pero hoy después del crematorio solo es ceniza y recuerdos. ¿Para eso tanta lucha en nuestra azarosa vida? ¿Vale la pena tantos esfuerzos? Juanjo cree que no. Pero hemos nacido sin pedirlo, y una vez nacidos, a nadie le gusta perder la vida, hasta que no le llegue su hora, y ni así queremos perderla. Jordi sin embargo a pesar del dolor que sentía se limitó a acompañarlo en su último viaje, Roque iba al más allá, cuando les tocara también se reunirían nuevamente los tres.


CAFÈ AMARG Tots dos van perdre un amic el dia que els va anunciar la seva marxa. La notícia va ser tan amarga com el cafè que es refredava a les tasses. L’havien anat perdent poc a poc des de feia un temps. Van saber de seguida que no el tornarien a veure perquè ja ho havien parlat i s’ho esperaven. Els semblava que tothom tenia molt clar que li estava passant menys ell que va ser l’últim en comprendre-ho. Havia patit massa. Necessitava tornar a començar i havia de trencar amb els records, malgrat que alguns eren bons surant en un mar que els darrers anys s’havia tornat massa negre. Però cada cop costava més no ofegar-se i corria el perill de ser la persona que mai havia volgut ser. Van dir adéu a un amic però van veure com el món guanyava un home feliç.

Microrelats 4a setmana  

Concurs Sant Joan Despí escriu...microrelats encadenats

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you