Issuu on Google+

AUSTRÀLIA

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda que em feu parar-hi especial esment. Una espatlla que, per a vostè, probablement, passaria desapercebuda, però que per a mi, tenia la clau del que havia estat buscant durant anys: una taca. Una taca idèntica a la que tinc jo a l’espatlla contrària. Una tongada de casualitats em reuniren amb aquella noia. Tots dos, aquell calorós jorn de juliol, agafàrem el mateix autobús, a la mateixa hora, i la provocativa samarreta de ma germana que deixava al descobert sa esquena sencera, em permetí identificar-la ipso facto. Feia vint-i-dos anys que ens havien separat, els mateixos que teníem ambdós. En pertànyer a diferents òvuls, l´única semblança que compartíem era aquella extraordinària taca en forma d’Austràlia… Vaig cridar-la pel seu nom, -Berta, sóc l’Hèctor.- li diguí, li ensenyí la meva espatlla i els seus ulls perplexos es clavaren en els meus.

LECTURA

En el autobús leía el periódico por encima de un hombro desconocido. Me encontraba entusiasmado leyendo el partido que había hecho el Barcelona el día anterior. De pronto, se gira aquel hombro desconocido, tras el hombro venía una boca. Dirigiéndose a mí aquella boca me dice con enfado: - cómprese usted un diario. Compré éste para leerlo yo. Me molesta su respiración en mi cogote, retírese por favor, no me está dejando leer el partido con el triunfo sobre el Madrid tranquilo como a mí me gustaría. - Usted perdone, no quería molestarle. Lo siento. - Pues si molesta usted y no poco, es un pesado, parece una garrapata pegada en un perro callejero. Retírese, por favor.


VIDA PRESTADA

QUINA MALA BABA!

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda, s’escalfava les mans ficant-les a les butxaques dels altres i quan tenia ganes de fumar aspirava el fum dels que s’estaven a la porta del bar. De vegades, vestit com un cambrer servia les taules d’una terrassa on mai arribava la ració de braves. I al matí, quan tothom marxava a treballar, mirava d’endormiscarse en el buit encara calent, que havia deixat aquell altre.

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda quan vaig veure, que aquesta es girà el cap de sobte i apareguè una mirada esfareïda i una boca que em diu: -T´agrada la meva espatlla com a taula?- Em mirà uns segons i tornà a donar-me l´esquena. Em vaig posar de tots els colors i vaig doblegar el diari amb mala baba.

Fins que un dia el van enxampar i li van caure sis mesos. El llit, el menjar i la lectura van continuar sent de franc, però va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat.

A llavors, la dona que estava sentada al meu costat i que lluïa un barret una mica gran pel seu cap em diguè: -Mare meva, quin temperament! Però si ni tan sols li has tocat!.


PROVES "Al bus llegia el diari per sobre d'una espatlla desconeguda..." Al bus? Per sobre? Jo no ho diria mai així. Tornem-hi.

UN COMIAT COM CAL

"A l'autobús..." I una coma. "A l'autobús, llegia el diari per damunt d'una espatlla desconeguda..." Mmm... No ho veig, no... Si en fa de temps que no veig ningú mirant el diari d'un altre... Tots enganxats a les pantalles brillants... Gairebé molestes si vas amb el diari al transport públic, que anem com sardines enllaunades... "Llegia el diari. I era l'única. Ningú més en tota la plataforma de l'autobús. Em miraven com si fos una criatura d'un altre planeta..." Et penses que ets el centre del món? La gent no et mira, reina. Prou feina té. I el diari... Va, que se t'acaba l'espai... "Llegia un llibre a l'autobús i la resta del món va desaparèixer..." Felicitats. Ja no tens més paraules i encara no has dit res.

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda. Practicava aquest joc innocent cada dia des de feia un parell d’anys. No recordava ben bé perquè va començar a fer-ho, només que el va ajudar a sortir d’aquella estranya malenconia després que la Júlia desaparegués de la seva vida sense deixar ni una trista nota de comiat. Avui s’esforçava per completar un titular massa llarg darrera d’una noia de cabells curts que llegia concentrada i mig camuflada darrera una gran bufanda. A la següent parada, tot just va tenir temps de saltar al carrer abans que es tanquessin les portes. Amb la mirada encara extraviada, va seguir l’autobús mentre s’allunyava alhora que pensava com li demanaria al dia següent a la Júlia una carta de comiat com Déu mana.


ULLS VERDS

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda. Ell no comprava la premsa. Creia que les notícies eren una forma d’entreteniment molt mentider i preferia les novel·les. Però havia acabat el darrer llibre de la biblioteca i no portava cap altre. Mentre la resta del passatge s’abstreia amb la cara enlluernada per la pantalla del mòbil un titular li va cridar l’atenció: un estudi d’una prestigiosa universitat deia que les persones que llegien tenien una esperança de vida superior a la resta. I era veritat. A ell la lectura li permetia viure més vides que la seva, una vida que li semblava grisa i avorrida. Però llavors, quan el bus va frenar de cop i va estar a punt de caure sobre la noia del diari ella es va girar i es va adonar que tenia els ulls més verds que mai havia vist...

HOY TENÍA GANAS DE ANDAR

En el bus leía el diario por encima de un hombro desconocido, en realidad no me interesaban las historias que allí aparecían, pero estaba tan aburrida... No me dio tiempo de acabar mi horóscopo cuando mi acompañante de trayecto pasó página. Chisté con la lengua inconscientemente y entonces él giró. ¡Qué vergüenza! Con mi ánimo y “aspecto” era el peor día para tener a semejante hombre tan cerca y me pilla leyendo por encima de su hombro… Me preguntó si no había tenido tiempo de leer lo suficiente, con su sonrisa, y me dijo que no me preocupara: - mañana a la misma hora, ¿no? El bus paró, y las puertas se abrieron, este atractivo hombre empezó a bajar y entonces reaccioné! Hoy tenía ganas de andar.


Microrelats 1a setmana