Page 1

VIDA PRESTADA

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda, s’escalfava les mans ficant-les a les butxaques dels altres i quan tenia ganes de fumar aspirava el fum dels que s’estaven a la porta del bar. De vegades, vestit com un cambrer servia les taules d’una terrassa on mai arribava la ració de braves. I al matí, quan tothom marxava a treballar, mirava d’endormiscarse en el buit encara calent, que havia deixat aquell altre. Fins que un dia el van enxampar i li van caure sis mesos. El llit, el menjar i la lectura van continuar sent de franc, però va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat.

EL SENYOR DE LA TRISTA FIGURA

Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat! La vida inquieta que duia no el portava en lloc! Gaudia d’una posició social, tenia molt més del que mai hagués imaginat però estava buit. El temps corria en contra i els esdeveniments el conduïen cap al precipici del no-res. Els dits li tremolaven damunt d’un teclat diminut. Havia llegit mil i una vegades l’article, era cert, rigorós, estava escrit amb un llenguatge net, semblant al d’aquells periodistes que un dia van ser oblidats entre muntanyes de paper i enfonsats en calaixos de marbre. Havia decidit lluitar contra Els Molins de Vent. Va prémer amb força la tecla enter va respirar alleujat i agafant la seva armadura, va desaparèixer entre la ciutat adormida.


IMPROVISAT

AMICS ÍNTIMS

Va desaparèixer entre la ciutat adormida, però aquest cop no estava sol. El cotxe s’aturà en mig de la pau, on només la llum dels fanals els acompanyava. Agafà tot el silenci amb els seus dits i el trencà en una carícia. La innocència es va perdre embolicada a la roba que caigué al terra sense cap mena de presa. Una mirada oferia confiança, un somriure ballava un vals amb els segons. Gaudien de tot el temps del món. Allò no estava bé però, tot i que al matí següent oloressin a vergonya, la fam mútua ja s’havia empassat el pudor. L’alè que un abandonava aconseguia mantenir a l’altre amb vida, certament, fins aquella nit no havien viscut. El sol colpejà uns vidres entelats que amagaven aquell oasis improvisat. Ella va perdre les arracades, ell les ulleres. Tots dos van perdre un amic.

Tots dos van perdre un amic, potser l’únic amic que tenien de debò, incondicional. Havien estat junts des de la infància, però va ser durant l’adolescència quan els lligams es van estrènyer i l’amistat va esdevenir excloent. Un cercle tancat i malaltís. Ara s’havia acabat. L’Enric no ho va encaixar bé, rondinava a tothora, l’esperava en sortir de la feina i l’assetjava a preguntes. El perseguia pel carrer, cridant uns cops, implorant altres, un motiu, una oportunitat. Ell procurava ignorar-lo, evitava els seus ulls i caminava ràpid. En arribar a casa repetia tres cops “ell no té claus” i tancava de pressa. Un cop dins escrivia a la llibreta, tal com li havia recomanat el psiquiatre, tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia.


BENDITA LOCURA

SENTIMIENTO

Todo lo que su mente esquizofrénica le había hecho padecer aquel día, no fue más que calderilla ante lo que se cobraría a lo largo de toda su vida. Vida en la que se refugiaría en un mundo paralelo, donde la entrada a aquellos que no fueran sus padres estaba restringida.

No consiguió evadir la cordura, aunque lo hubiera deseado con todas sus fuerzas. Sabía que no habría una segunda oportunidad y quizás tampoco un mañana.

Ajeno a las miserias de los demás, encontró cariño en la indiferencia, alegría en los llantos y sabiduría en la estupidez de los que jamás le entendieron, de los que le obligaron a esconderse entre ansiolíticos y terapeutas. Creyó alas el peso que cargaba sobre los hombros y soñó que estaba volando mientras caía hacia el final de su realidad. Su felicidad fue tan dulce en los desvaríos como amargos fueron los momentos en que no consiguió evadir la cordura.

Era su último día crudo invierno, nuevamente de su una tenue sonrisa viaje.

en el campamento y después de un regresaba por fin a casa. Sacó cartera la foto de la ecografía, esbozó y se la entregó a su compañero de

Se lanzó al abismo, aunque era consciente que en este viaje, no iba sola. Era preciso actuar con la destreza, con la que tan sólo sus dedos diestros y experimentados podían hacerlo. La pequeña aún llevaba la pelota de trapo en la mano. Intentó calmarla, un solo milímetro fuera del sitio y marcharían las tres para siempre.

Finalistes concurs st joan despí escriu microrelats encadenats