Paisatge latent. Closes, cortals i cortalers

Page 1

1


EXPOSICIÓ I CATÀLEG COMISSARIAT Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries Carme Gilabert i Valldeperez Núria Roura i Armangué COL·LABORA: Arxiu Històric de Castelló d’Empúries Marisa Roig Simon Meritxell Fernández Domènech DISSENY GRÀFIC Fargas-Garau SL CORRECCIÓ I TRADUCCIÓ Pau Albiol Ferré SCC Alt Empordà – Consorci per a la Normalització Lingüística RESTAURACIÓ 4 Restaura SCP IMPRESSIÓ Gràfiques Alzamora ISBN: 978-84-88451-21-7 Dipòsit Legal: GI. 1786-2013

RECERCA COORDINACIÓ Carme Gilabert i Valldeperez Núria Roura i Armangué Marisa Roig Simon Meritxell Fernández Domènech ENTREVISTADORS Albert Pons Ramos Enric Saguer Hom Josep Colls Comas Josep Mª Gironella Granés Lluís Serrano Jiménez Oriol Casadevall Crespo Pere Gifre Ribas Xavier Garriga Casadevall COL·LABORADORS Joan Dalmau Garriga Vicenç Llovet Montrós REPORTATGE AUDIOVISUAL Joan Basi Sanz TRANSCRIPCIONS Bàrbara Schmitt Xènia Berta FONS DOCUMENTALS CONSULTATS Arxiu Capitular de la Catedral de Girona Arxiu Comarcal del Baix Empordà Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà Arxiu Històric de Girona Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador Biblioteca Nacional de España Biblioteca Ramon Bordas i Estragués

ENTITATS COL·LABORADORES Ajuntament de Castelló d’Empúries Ajuntament de Sant Pere Pescador Associació d’amics de la pagesia Associació de pagesos i cortalers de Castelló d’Empúries Cooperativa Agrícola de Castelló d’Empúries Instituts d’Estudis Empordanesos (IEE) Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ENTREVISTATS Aciscle Vilardell Bosch (1916-2013) Albert Compte Freixenet Antoni Fullà Quer Antoni Portell Poch Baldomer Sanz Carme Renart Casanovas (1919-2010) Conrad Castellà (1935-2012) Epifani Martin Francisca Puig Quer Isidre i Carme Bolasell Ministral Joana Pujol Canellas (1924-2013) Joan Agustí Vilà (1919-2011) Joan Granada Ibern Josep Cazorla Portell Josep Font Morera Joaquim Gusó Bech Josep Maria Guri Presas Lluís Gasull Batlle Maria Preses Carbó Maria Rosa Brossa Bonal Maria Rocas Costal Pere Canet Puig Rossend Gusó Janer Secundino Bramon Figueres Vicenç Juncà Vilà CESSIÓ D’IMATGES, DOCUMENTS I OBJECTES Antoni Portell Poch Arcadi Senillosa Rosales Assumpció Brossa Gratacós Constantí Turró David Purroy Família Caball Tarrés Família Casadevall Crespo Família Cazorla Capdevila Família Garriga Puig Família Rocas Roig Francisco de Frutos Ayuso Germans Bolasell Ministral Joan Antoni Rodeja Roca Joan i Francesca Agustí Vilà Joan Rocas Joana Roig Brunet Jordi Cassú Josep Casas Josep Espigulé Josep Maria Bech Julio Ezquerra Maria Preses Carbó Maria Rosa Brossa Bonal Maria Rocas Costal Margarita Bosch Miquel Serra Coll

Miquel Teixidor Fa Nuria Catà Ohcromatic Oriol Casadevall Pepita Ferrer Casadevall Pere Canet Puig Ramon Fina Ramon Fortià Ramon Roig Llorens Rosa Casadevall Renart Roser Julià Baduà Santi Font Secundino Bramon Figueres Teresa Reixach Moner Vicenç Juncà Vilà Vicenç Llovet Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) Centro Cartográfico y Fotográfico del EA (MINISDEF) ALTRES INFORMADORS Antoni Casademont Mundet Antoni Saló Sitjà Carme Bolasell Casanovas Carme Bolasell Ministral Claudi Pujolàs Daniel Aguilar, Càmping Laguna Elvira Tauler Família Bech Paola Família Casas Salleras Família Heras Isach Família Vilanova Fina Trayter Hotel Castell Blanc Jan Esquerra i Blanca Foix Jaume Duñach Jaume Palau Joan Sala Amiel Joaquim Barraquer Josep Espigulé Josep Juncà Josep Maria Poch Josep Pericai Lourdes Moret i Guillamet Magi Puigoriol Eudald Maria de Genover Maria Ferrer Escuder Maria Rosa Batlle Escuder Mònica Reixach Boada Montserrat Sanz Pujol Neus Capella Pere Escuder Pere Garriga Puig Pilar Garriga Pujol Quimet Serra Rafel Grau, Rubina Resort Ramon Fina Remei Gou Vera Rosalia Masó Salvador Famoso Arnau Sònia Masmartí Xavier Prades

Índex

Presentació

p.4

Introducció

p.7

Paisatge latent. Closes, cortals i cortalers Paisatge Humit

p.9

Antropització: closes i cortals

p.21

Cortalers

p.27

Els conreus

p.33

Ramaderia

p.39

Culte i vida associativa

p.45

“Envaireu aquest recer vivent” Selecció de fragments d’entrevistes

p.51

Terra de cortals

p.98

p.58

Catàleg dels cortals

Fonts bibliogràfiques, documentals i orals

p.163

Traduccions en idiomes

p.167

3


Presentació

Closes i cortals formen part del nostre paisatge diari i són testimonis d’un temps en què l’home tenia una lluita diària amb la natura per seguir endavant. Des de l’època medieval fins als nostres dies, aigualleixos, closes i recs han pres el relleu als antics estanys, dibuixant aquest paisatge tan propi del nostre territori. Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Pau i Peralada conserven encara les traces d’aquell passat que ha esdevingut el nostre present. Dels antics estanys, ens en queden alguns paratges humits. Molts dels cortals continuen dempeus i hem recollit dels seus habitants el testimoni d’un viure i d’un temps. El territori actual presenta una realitat canviant que ha evolucionat al llarg de la història i que és el resultat de molts segles d’evolució en què el paper de l’home ha estat definitiu. El nostre present condicionarà indefectiblement el nostre futur. Per tant, cal estar a l’aguait i donar les claus perquè aquests paratges naturals, que avui encara es mantenen, segueixin poc alterats i continuïn formant part de la nostra identitat col·lectiva. L’exposició Paisatge latent: closes, cortals i cortalers presenta la plana al·luvial empordanesa i el procés de dessecació que al llarg dels segles va permetre guanyar terreny a les aigües i convertir-les en terres de pastura o de conreu. Sobre les noves terres es van construir els cortals, masos dispersos i ben diferenciats de la resta que, juntament amb les closes, configuren un paisatge agrari propi i diferenciat d’aquesta zona litoral. Una forma de vida que va patir un gran procés de canvi amb l’arribada del turisme als anys seixanta del segle XX. Avui en dia, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà conserva els últims vestigis de les zones humides naturals d’aquest espai.

4

L’Ecomuseu-Farinera, com a entitat museística, té una vessant científica que s’expressa en els projectes de recerca que s’hi duen a terme. Són projectes destinats a l’ampliació de coneixement que permeten col·laboracions amb altres entitats de recerca i que culminen en una exposició a través de la qual es posen els coneixements adquirits al servei de la ciutadania. Aquest és el paper del museu com a instrument d’educació i difusió de la cultura. Aquesta exposició i aquest catàleg són el fruit d’un extens treball de recerca i documentació iniciat l’any 2009 que també ha permès posar en valor aquestes terres i el seu procés d’antropització. Tot aquest procés no hauria estat possible sense la col·laboració desinteressada de diverses entitats de recerca a les quals, des d’aquí, els vull donar les gràcies, així com també a totes les persones que han participat en el procés, a tots aquells qui van dedicar-hi el seu temps, als entrevistadors, als qui van acompanyar-nos a visitar els cortals i als qui ens heu cedit material gràfic i béns mobles per a l’exposició. Finalment, agrair a les institucions que han cregut en el projecte i li han donat el suport econòmic sense el qual hauria estat impossible materialitzar-lo.

Xavier M. Sanllehí i Brunet Alcalde de Castelló d’Empúries President de la Junta Rectora de l’Ecomuseu-Farinera

5


Introducció El territori comprès entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià es caracteritza per ser una zona de transició entre les terres de cultiu i el mar. Les sutzures, els aigualleixos i les closes han alternat amb petites llacunes salobres, anomenades llaunes. En l’actualitat, aquest territori continua sent un paratge humit pel qual discorren multitud de petits recs i agulles, i que té encara una important activitat agrícola. De l’origen humit d’aquest territori es tenen referències des del segle i dC. Al llarg dels segles, el procés de dessecació va permetre que l’home guanyés terreny a les aigües, que més endavant van acabar convertint-se en terres de conreu o de pastura. Aquest procés tan sols es va veure alterat per l’arribada del turisme als anys seixanta del segle xx. Per apropar-se a les terres guanyades es van construir els cortals, uns hàbitats dispersos i ben diferenciats de la resta que, juntament amb les closes, configuren un paisatge agrari propi i diferenciat propi d’aquesta zona litoral empordanesa: Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Peralada i Pau. La singularitat d’aquest territori no ve donada només per les condicions geogràfiques i paisatgístiques del lloc, sinó també pel dia a dia dels habitants d’aquestes explotacions. L’exposició que us presentem és el resultat d’un extens treball de recerca i documentació realitzat entre els anys 2009 i 2011 que ha permès posar en valor aquestes terres i el seu procés d’antropització. En tot el procés, s’hi han implicat diverses entitats de recerca i municipis als quals, des d’aquí, volem agrair la seva col·laboració, dedicació i suport.

6

7


Pàg. 6: Plano del Territorio de la UIa de Castellón de Ampurias. Autor: Fernando Méndez de Rao y Sottana Ing. 1748. Capítol Catedral de Girona-Tots els drets reservats. Pàg.. 9 Vista aèria de les closes de l’Albert. Autor: Santi Font

8

PAISATGE HUMIT 9


Obrint una comporta a les terres del Matà de Sant Pere Pescador. Autor desconegut. Col·lecció Arcadi Senillosa.

L’Empordà és una plana al·luvial, l’origen de la qual se situa al quaternari, que està determinada pels rius Fluvià i Muga i per diversos estanys, fet que dóna com a resultat una àmplia zona fonda i humida. Al llarg del temps, els homes han volgut dominar aquestes aigües, eixugant-les, per guanyar terres fèrtils i conrear-les. I aquest fet ha anat configurant el paisatge empordanès. El caràcter aigualós de la plana va condicionar la ubicació dels nuclis habitats que se situaven per sobre del nivell del mar. Encara avui es conserven aquests primers assentaments: Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, l’Armentera, Peralada, Vilanova de la Muga o Sant Miquel de Fluvià. Aquesta gran extensió d’aigües, en un canvi constant, es va anar eixugant paulatinament. Durant molt temps les extenses zones inundades van coexistir amb les terres eixutes i els nous recs emprats per a la dessecació. A la tramuntana la seguien les inundacions que amuntegaven grans quantitats de sediments a les desembocadures dels rius. La línia de la costa va anar avançant, els cursos dels rius es van anar alterant i van aparèixer i desaparèixer estanys i llacunes litorals.

10

En l’actualitat, els estanys han desaparegut i ja tan sols en queden algunes restes, —l’estany d’Aigua Clara, Vilaüt i Torre Mornau, entre altres— així com topònims que han conservat els noms dels antics estanys. També hi trobem les llaunes, llacunes salobres situades entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià, a la zona del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà: la Muga vella, l’estany d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i la llauna del Sirvent (espai on s’uneixen els recs de Cap de Terme, del Mig i de Sirvent).

ELS ESTANYS Estanys de Castelló d’Empúries Estany de Castelló Apareix esmentat per primer cop en un document de mitjan segle x. Era l’embassament litoral més important de la zona, ja que ocupava una extensa superfície a l’est i al nord-est de la vila, limitant amb els termes de Sant Joan ses Closes, Montmajor, l’Estanyol, Vilaüt i les Torro-

11


superfície, que quedava a ponent de Riumors.

elles —totes elles poblacions emergents sobre terrenys elevats— i comunicava amb el mar a través d’un grau. Dins l’estany hi havia tres illes: Udruago, Foniliaria i Sabarto.

Estany Bovós

De l’antic estany de Castelló, avui se’n conserven els estanys de Vilaüt, de Mornau, de Palau i el del mas del Tech.

Estanys de Sant Pere Pescador

Apareix citat en un capbreu.

Fins ben entrat el segle xix, els termes municipals dels pobles de Riumors, Sant Pere Pescador i Vilamacolum constituïen una extensa zona d’aiguamoixos que, en realitat, no eren sinó les restes d’antics i importants estanys.

Estany de les Salines

Estany Sanguinari Entre Palau-Saverdera i el monestir benedictí de Santa Margarida de Roses hi havia un estany d’aigües rogenques conegut com el Sanguinari, en al·lusió a les tonalitats vermelloses que prenien les aigües en el període de producció de la sal. Estany Ded Citat ja al final del primer mil·lenni, l’any 953, amb el nom del “Dedo”. Aquesta llacuna o extensió de l’estany de Castelló penetrava en forma de canalització enmig dels salners: “fora del Portal d’Assalit, prop

de la capella de Sant Marc, al cap del Pont Nou”.

A la vora de Palau-Saverdera.

Estany d’en March o Fangassos

Estany de Copons o de Capons En el vèrtex d’unió entre els termes de Riumors, Sant Pere i Castelló d’Empúries hi havia l’estany de Copons o de Capons. Estany de Pontarrons Una mica més cap al sud-oest començava l’estany de Pontarrons, també dit estany de Sant Pere, que canviava de nom en el seu extrem sud-oest per passar a anomenar-se estany de Vilamacolum. També se’l coneixia com a Taula Mitjana.

Estany Bonacona A tocar de l’ermita de Sant Joan ses Closes.

12

L’any 1878 consta que era propietat de Pere Baixas de Castelló d’Empúries. No s’ha pogut ubicar.

Un petit estanyol, d’unes deu vessanes de

ELS RECS Zona de Castelló d’Empúries Rec dels Salins

ELS RIUS La Muga Les primeres notícies que tenim del riu diuen que desembocava més o menys al mateix lloc que ara, a la platja dels Graells (paraula que deriva del mot Grau), la qual va fer el paper de port de Castelló durant molts anys. Aquest llit, però, no era gens segur a causa de les riuades, motiu pel qual almenys un dels seus braços (La Mugueta) es va desviar cap a l’Estany. El Fluvià

Estany Robert

negut com el Riuet. Al 1740, una extraordinària avinguda va trencar el llit del riu i va obrir un nou pas en direcció nord, seguint el recorregut actual. Abans del canvi de traçat era navegable fins al molí de l’Armentera.

El riu desembocava prop de les muralles de Sant Martí d’Empúries, actualment co-

Era segurament una de les conduccions d’aigua de les quals disposaven les salines castellonines en època baixmedieval. Avui en dia ha perdut la funcionalitat per a la qual va ser creat i, malgrat les grans modificacions del paisatge castelloní sobretot a la segona meitat del segle passat, el seu traçat actual coincideix en gran part amb el recorregut que se li atribuïa en un mapa de mitjan segle xviii. Rec Corredor o Medral El rec sorgeix de la riera Àlguema i passa pels termes del Far, Vila-sacra, Fortià i Castelló. Sabem que ja existia al principi del segle xiv, igual que el rec Sirvent. El rec Co-

13


Fotografia del riu Fluvià (Illa d’en Caramany) propera a la desembocadura. Autor: Santi Font.

Els srs. Joan Gusó, Alexandre Gusó, Francesc Vila i Ernest Vila, conegut com Massoni, es van associar als anys 40 i van arrendar al sr. Manuel Senillosa la finca del Matà, una zona de marismes, per cultivar arròs. Autor desconegut. Col·lecció Arcadi Senillosa.

Territorio de Sn. Pere Pescador / Territorio de Castello. Autor desconegut. 1716. MR_43_051. © Biblioteca Nacional de España.

14

Treballs de drenatge dels terrenys de l’estany a Sant Pere Pescador, tot abocant les aigües al Rec Sirvent. Autor desconegut. Col·lecció particular de la Sra. Joana Roig.

15


rredor o del Molí d’en Dorra proporcionava aigua a tot un seguit de molins des de Fortià fins a Castelló d’Empúries.

teixen en pastures i posteriorment es concedeixen a particulars mitjançant establiment emfitèutic.

Zona de Sant Pere Pescador

Més endavant, els comtes d’Empúries recuperen l’explotació dels recursos de l’estany de Castelló i en treuen a subhasta l’arrendament de l’usdefruit.

Rec Sirvent Tot i que existia des del segle xiv, al segle xviii va ser excavat com a rec de drenatge per portar les seves aigües fins al riu, la qual cosa va permetre transformar en terres fèrtils l’espai que havia ocupat l’estany del Seguí i el territori del Juncà.

PROPIETAT DE LES AIGÜES La propietat de les aigües estava en mans comtals i monacals. L’any 945, el comte Guifré d’Empúries va fer donació de l’estany de Castelló i dels drets de la seva explotació al monestir de Sant Pere de Rodes. Gràcies a donacions similars, el monestir es convertirà en el principal propietari dels estanys empordanesos i en el màxim beneficiari de les rendes que proporcionen la seva explotació. Les terres guanyades a l’aigua es conver-

16

La part septentrional dels estanys de Riumors, Sant Pere Pescador i Vilamacolum, un cop dessecats, els cediren en emfiteusi als comuns de Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries, i també a particulars. Encara al segle xix, els comtes continuarien cobrant censos de les terres resultants de les dessecacions de les llacunes. A mitjan segle, el comte es va decidir a repartir les terres dessecades en parcel·les als jornalers que demanaven terres per treballar i a llogar-les pel pagament d’un doble cens, al municipi i al comte. Aquests censos van anar desapareixent amb el temps.

APROFITAMENT I EXPLOTACIÓ DE LES ZONES HUMIDES Els estanys eren un bé de gran importància. Des de l’edat mitjana oferien molts recursos: caça d’aus, pesca (documentada

des del segle x), recol·lecció de joncs, canyes i vímet, producció de sal o el dret de pasturar i treballar les terres que les aigües deixaven descobertes quan reculaven. Pastura Les terres properes als estanys eren massa humides per al conreu, però aptes per a la pastura i van esdevenir uns importants centres de ramaderia. Els comuns dels pobles pagaven al senyor feudal pel control d’aquestes zones. En el cas dels estanys més irregulars, el bestiar es podia alimentar de les herbes que creixien al mateix llit sec de l’estany. Predominava el bestiar de llana, seguit del bestiar boví i equí. Fins als segles xv i xvi hi havia ramats col·lectius. Cada veí tenia els seus caps, però es guardaven junts. Més endavant, els ramats seran dels comuns per al subministrament de la carnisseria de la vila. Altres ramats eren de les ordes religioses i de particulars. De totes aquestes zones de pastura, la més cèlebre era la de l’estany de Castelló, en especial el sector dels Prats Comuns, on segons un document del segle xvii podien pasturar més de quatre mil caps de bestiar.

Pesca L’església va tenir un paper essencial en l’evolució de la pesca, ja que calia proveir els monestirs de peix, on el consum era molt gran. La pesca estava sotmesa al delme. La pesca als estanys costaners era la més fructífera. A l’entrada dels graus col·locaven ginys fixos, de manera que els peixos que entraven del mar cap a l’albufera i a la inversa hi quedaven atrapats. Aquests sistemes de pesca fixa eren molt costosos i tan sols els podien instal·lar els nobles o les comunitats religioses.

“[...] I n’hi ha una abundància tan gran que la seva pesca proporciona actualment a Sa Excel·lència 800 lliures barcelonines cada any, i són també abundants els cignes i altres aus de diferents espècies (...) i per l’estany de baix, que es barreja amb el mar, hi entra el peix del mar (...) i puja al de dalt per les comportes de les sèquies. Quan tanquen les portes, el peix queda encerclat per la pesca (...). Bernat Josep Llobet. Índex de les Regalies del Comtat d’Empúries (segle xvii).

Salines Des d’antic, la sal ha estat un dels principals productes de consum de moltes societats,

17


Pescant al Grau del Canal. D’esquerra a dreta, dos guardes del grau, Carlos Acuña i Tomàs (?). A continuació Jaume Juncà, Joan Lleoner i Joaquim Costa, assegut. Autor desconegut. 1943. Col·lecció família Juncà Vives

Aiguamolls de l’Empordà.

El sr. Francisco de Frutos Ayuso, mosso del cortal Túries, enfilat a una plataforma amb cilindres tirada per dues eugues l’Estrella i la Canària. Aquesta eina enfangava la terra i la preparava per plantar l’arròs.

Autor: Santi Font

Autor desconegut. 1947. Col·lecció Francisco de Frutos

Vista aèria de la platja de la Rogera.

Grup de vaques pasturant en un prat del cortal Comas

Autor: Santi Font

Autor desconegut. 1960. Col·lecció Joan Agustí

18

19


no tan sols pels seus usos alimentaris. En època medieval va ser especialment necessària per al desenvolupament de nombroses activitats artesanals, mèdiques i per a la conservació dels aliments. A l’edat mitjana, les salines empordaneses constituïen el major centre productor de sal del nord-est del Principat. Salner, salnario o salnerio era el nom que rebia cadascuna de les diferents instal·lacions d’explotació de la sal situades a les salines castellonines. Tot i això, en ocasions també s’anomenaven sagnars o sancnars. La casa comtal controlava una part de la producció de sal a través de la gabella de la sal. La propietat i alhora els drets d’explotació dels salners estaven delegats a perpetuïtat a diverses persones de la vila comtal que trametien la sal de manera obligatòria a la gabella. Les salines van ser desmantellades en època moderna quan la retirada de les aigües i el seu endolciment va acabar amb el negoci. Avui dia no ens en queda cap resta i tan sols en conservem els topònims: rec dels Salins i Casa de la Sal.

20

GLOSSARI Grau: eixamplament que experimenta el riu abans de vessar al mar i que solia servir de port on es refugiaven les naus. Llaunes: llacunes salobres.

ANTROPITZACIÓ: CLOSES I CORTALS

Vessana: Mesura superficial agrària i forestal, pròpia del Gironès, l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès, el Vallès Oriental i la Selva, que equival a 2.187,4 metres quadrats. Capbreu: Document o volum que conté les declaracions de béns fetes pels vassalls d’un senyoriu, i les càrregues que comporten, davant d’un notari designat pel senyor a fi d’enregistrar-les. Emfiteusi: contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. (Font: Gran Enciclopèdia catalana). | Contracte de cessió perpetual o a llarg termini d’un bé immoble mitjançant el pagament d’un cànon anual o d’altres prestacions a qui fa la cessió, el qual conserva el domini directe. (Font: Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1995). Delme: impost del deu per cent sobre els productes de la terra destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos. (Font: Gran Enciclopèdia catalana).

Pàg. 21: Vista aèria dels cortals propietat dels marquesos de Moxó, en el que avui és Empuriabrava. Autor desconegut. Col·lecció Oriol Casadevall i Crespo

21


A partir dels segles xi-xiii, i arran del fort creixement demogràfic i colonitzador, les extenses terres ermes d’aquest territori es van anar transformant en un lloc idoni per a l’hàbitat i el conreu gràcies al drenatge de les aigües. Aquest procés va ser molt intens als segles xvii –xviii, punt de partida d’una intensa antropització de caràcter agrari que configura el paisatge singular d’aquesta zona i que només es veurà alterada per l’arribada del turisme als anys seixanta del segle xx. Les terres dessecades, anomenades aigualleixos, van ser donades en emfiteusi a particulars que les destinen a terres de conreu conegudes com a arrabassades, mentre que les terres més baixes i salobres van convertir-se en closes i es van destinar a la pastura d’animals. Per a les closes calia desbrossar el terreny i construir canals de desguàs o motes al voltant de la peça. Aquestes terres no eren conreables per l’excés de sorra i de salobre del terreny i per la proximitat amb el curs del riu la Muga que feia que els espais de maresmes residuals persistissin. En el cas de les terres que es destinaven a conreu calia fer una arrencada o arrabas-

sada total i millorar el drenatge del sòl.

DESSECACIÓ DELS ESTANYS Alguns estanys van desaparèixer per causes naturals, però la majoria ho va fer per l’actuació de l’home. Les primeres notícies dels intents de dessecació dels estanys daten del segle XII. Els constants treballs de drenatge van portar a la desaparició definitiva dels estanys durant els segles xviii i xix. L’estany de Castelló

“...esta laguna tiene grande extensión y varios canales o brazos de su contorno (...) Antes era mucho mayor pero desde que se introdujo el río Muga en ella, se va disminuyendo notablemente y es de esperar que quede ciega”. Francisco de Zamora (1785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña. 1973.

La desembocadura de la Muga va anar canviant de lloc per raó de les inundacions o pel desviament ordenat pel comte, depenent de les fonts consultades. El riu desembocava a l’estany per diferents punts. Al segle xvii, per evitar que la vegetació que hi

Vista aèria de l’Estany de Vilaüt Autor: Santi Font Vista aèria del cortal Torre Mornau. Autor: Santi Font Martí Canet al costat d’un dels pous que van fer a les closes del cortal Nou

22

Autor desconegut. 1957. Col·lecció Pere Canet Puig

23


creixia dificultés la pesca i alhora donar estabilitat al territori, es va canalitzar el tram final de la Muga que desembocava al mar. En algun moment del segle xviii es va desviar novament el riu fent que el cabal principal passés per la Mugueta i omplís l’estany amb els al·luvions. Només elevant el nivell del sòl se’n podrien expulsar definitivament les aigües. Un cop això es va aconseguir, es van tornar a desviar les aigües de la Mugueta al braç de la Muga i al mar. A mesura que retrocedia el perímetre de l’estany, van anar apareixent contractes d’emfiteusi relatius a l’establiment de peces d’aigualleixos i també en va augmentar la superfície mitjana, les darreres de les quals tindran lloc a finals del segle xix, amb la fi del règim senyorial. Els altres estanys Del final del segle xv ens arriben les primeres notícies de drenatge dels estanys de Riumors, Sant Pere Pescador i Vilamacolum. Fins al segle xviii, el desguàs no es farà de manera sistemàtica.

TÈCNIQUES DE DESSECACIÓ Les primeres tècniques de dessecació con-

24

sistien a fer que les aigües s’escolessin a través de recs. De vegades, els contractes d’establiment obligaven a plantar arbres a les motes perquè les arrels ajudessin a aguantar la terra. Quan els estanys estaven secs, excavaven recs de desguàs per millorar l’escorriment de les aigües i evitar que es tornessin a omplir. L’encariment del preu de la terra al segle xviii atraurà inversions que permetran fer obres més costoses com ara la desviació dels cursos d’aigües i el perfeccionament dels sistemes de recs de desguàs. Al segle xix es fan servir bombes d’aigua mogudes a vapor.

ELS CORTALS I LES CLOSES En guanyar-se terreny a l’aigua, les persones que explotaven es van acostar als terrenys i hi van edificar els cortals, hàbitats agroramaders dispersos. Les primeres notícies de cortals a Castelló d’Empúries són del segle xiv, tot i que segurament n’hi ha d’anteriors. El nom prové de la paraula llatina curtis, que indica un espai tancat per encabir-hi bestiar. El cortal és una unitat d’explotació especialitzada ramadera. Inclou un o diversos

elements arquitectònics i una gran superfície al voltant anomenada closa. La primera referència documental d’una closa la trobem l’any 1300. El 1970, les closes presentaven la seva màxima ocupació, però serà a partir d’aquest moment que es van convertint en espais llaurables (arrabassades) per conrear-hi cereals, farratges i fruiters. A mesura que l’agricultura es tecnifica, les closes experimenten canvis: desaparició dels marges arboris per poder utilitzar maquinària agrícola i millora de les tècniques de drenatge. No obstant això, l’abandó de les closes per convertir-les en conreus comença a provocar problemes de salinització dels sòls. Com que les closes ocupen el llit dels antics estanys, s’inunden en èpoques de pluges. A partir dels anys vuitanta, amb l’èxode rural i el declivi de l’agricultura, els darrers cortalers abandonen els cortals i d’aquesta manera s’acaba una forma de vida. La protecció del territori sota la figura del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ha permès que la vegetació de maresma hagi guanyat terreny a les closes. A la vegada, s’han desenvolupat mesures agroambientals per a la recupe-

ració de closes en antigues terres de conreu on s’introdueixen espècies autòctones com la vaca marinera o altres espècies adaptades als ambients humits com ara els cavalls de la Camarga o els ases. Avui en dia, les closes són un paisatge cultural resultat d’una manera tradicional de conservació i maneig de sòls i control de l’aigua per part de la pagesia. Les closes representen un dels millors exemples d’explotació racional i sostenible del medi.

GLOSSARI Closa: prat encerclat o tancat per motes i voltat de recs d’escorriment on guardaven el bestiar de pastura. Les closes són prats higròfils de forma quadrangular o triangular, connectats als recs d’escorrentia i limitats per línies arbrades. Els marges arbrats —sobretot freixes, pollancres, roures, verns i saules— fan la funció de tanques vives que separen les parcel·les, barren el pas i resguarden de la tramuntana, i donen ombra al bestiar a

25


l’estiu. Ocupen el llit dels antics estanys i en períodes de pluja es deixen inundar fàcilment, tot recreant una visió de segles passats, quan encara no s’havia guanyat terreny als estanys. Tradicionalment han estat parcel·les dedicades a la pastura, principalment de vaques, però la dessecació intensiva ha permès, amb el temps, introduirhi algun conreu de cereal i de farratge. Els sectors de closes més ben conservats són els de Mornau i el Tec. Arrabassada: terres ermes no guaretades, que podien roturar-se, generalment de manera temporal. A la carretera de Sant Pere, tocant al terme de Riumors, encara hi trobem el mas de les Arrabassades. Mota: eminència de terra, petita i aïllada, natural o artificial. Petita massa de terra compacta.

26

Pàg. 27: En Constantí, vaquer del cortal Cua Pontarrons, dalt d’un carro carregat de garbes. Autor desconegut. 1965. Col·lecció Antoni Portell

CORTALERS 27


Al segle xv, l’estructura socioeconòmica de Castelló d’Empúries canvia. L’augment de les terres conreades converteixen la vila, fins aleshores artesanal, en una vila rural. Es consoliden grans possessions i apareix un grup social privilegiat que, sota domini directe o arrendant censos o rendes a tercers, va passar a controlar gran part del territori. A l’inici del segle xx, la terra a Castelló d’Empúries estava distribuïda entre dos col·lectius agraris: els pagesos que vivien a la vila i els cortalers. Entre els pagesos de la vila es podien diferenciar tres grups: aquells que podien viure de les seves rendes; una gran majoria que vivia del conreu de les seves terres, però que n’havia de cultivar d’altres en parceria o en arrendament acotat; i els que malgrat disposar d’alguna petita peça de terra havien de fer treballs com a jornalers. Els cortalers representaven el 20% de la població agrària de Castelló d’Empúries i tenien a les seves mans el 45% de les terres agràries del municipi. Els cortals pertanyien a causes pies o comunitats religioses i a la petita noblesa local o forana, que no els explotaven directament sinó que eren

28

arrendats a masovers. Alguns nobles com ara els Caramany o els Moxó tenien més d’un cortal en propietat. De la mateixa manera que entre els pagesos de la vila, als cortals es podia distingir entre el propietari, els masovers que l’explotaven i els jornalers que treballaven per a ells. Era molt habitual que aquestes famílies masoveres anessin passant per diversos cortals al llarg de la seva vida i també que s’anessin emparentat entre ells. Així, tenim diverses famílies com ara els Casadevall, Garriga, Bramon, Brossa, Saló, Gusó... A mitjan segle xx, alguns masovers van poder començar a adquirir cortals i van passar a ser-ne propietaris. Aquest és el cas del cortal Maig, cortal Ribas, cortal de les Arrabassades...

Els contractes En els contractes s’estipulava els tractes entre masovers i cortalers. Podien ser en parceria a mitges o a cinc dos (de cada cinc parts, dos eren per al propietari) i el propietari els podia manar el que havien de conrear. En el contracte d’arrendament es

pagaven quantitats fixes de gra cada any i era el masover qui decidia els conreus. La durada dels contractes solia ser de quatre anys i s’hi fixaven les dates en què el masover podia entrar als cortals i en què es faria el pagament. Els masovers tenien l’obligació de viure al cortal i, en alguns casos, havien de reservar habitacions per a l’amo i la seva família. Les millores del cortal anaven a càrrec del propietari i el material el pagava el cortaler. Les terres no es podien sotsarrendar i no es podien treballar altres terres que no fossin del cortal. Es prohibia fer retorn; és a dir, sembrar una terra que ja havia estat sembrada l’any anterior. En general, es conreava blat i ordi i no es permetia conrear espelta o mill, que són cereals d’estiu, per no trencar el sistema de guaret bianual. No es podia tallar cap arbre per fer-ne llenya sense el permís de l’amo i tan sols es podia aprofitar la llenya de la poda.

el pastor, etcètera. La dona cortalera era mestressa de casa, tenia cura dels fills i de la llar, pastava el pa per a tota la setmana i si no tenia forn al cortal, el portava al forn públic amb un pallissó. Anava a comprar al poble, s’encarregava de l’economia domèstica i ajudava tant com podia en les tasques pròpies del cortal: munyia vaques, donava de menjar al bestiar menor (conills, gallines, ànecs, etcètera), lligava les garbes en temps de sega, trencava i esfullava el blat de moro per fer-ne penjolls... Aquestes darreres tasques les solien fer en colla. Cada dijous anava al mercat a vendre els ous i altres productes i amb el que guanyava comprava el menjar per a tota la setmana, roba, llavors, etcètera.

La família cortalera Al cortal, hi vivia la família i el personal auxiliar: els mossos, el vaquer, les criades,

29


L’Antoni Portell amb un vedell dins del tamborell per escurar les corts Autor desconegut. 1965. Col·lecció Antoni Portell En Constantí, vaquer del cortal Cua Pontarrons. Autor desconegut. 1965. Col·lecció Antoni Portell. Grup de jornalers batent al Cortalet de Sant Pere Pescador. Autor desconegut. 1963. Col·lecció germans Julià Baduà. Remei Bonal Margall donant menjar a les gallines al cortal Banch. Autor desconegut. 1953. Col·lecció Ma. Rosa Brossa Interior de la cuina del cortal La Rajoleria, amb Vicenç Juncà a primer terme.Autor desconegut. 1965. Col·lecció família Juncà Vives El cortal Devesa de Sant Pere Pescador. Autor: Emili Casas Masbernat. 1915. Fons Emili Casas Masbernat. Arxiu Comarcal del Baix Empordà La família Casadevall Arnall, masovers del cortal Ribas o cal Patxeco. Autor desconegut. 1904. Col·lecció família Ferrer Vilardell

30

31


GLOSSARI Parceria: contracte d’explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l’ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d’una part dels productes o fruits. Pallissó: cabàs petit fet de fibra de cànem dins del qual es posava la massa de pa per tal que fermentés, adoptés la forma rodona i fos més fàcil traslladar-lo fins el forn.

32

Pàg. 33: El mosso Francisco de Frutos Ayuso llaurant les terres del cortal Túries. Autor desconegut. 1943. Col·lecció Francisco de Frutos

ELS CONREUS 33


La trilogia empordanesa

La mecanització

Blat de moro a Castelló, per userda l’Armentera, per arròs la Gallinera i per ànecs l’Estragó

A partir del segon terç del segle xix s’introdueixen les màquines agrícoles al camp. Les primeres màquines de batre mogudes amb vapor del territori són les del cortal Avinyó. Primer anaven amb vapor i després mogudes per la força d’un tractor, a través d’una corretja de transmissió.

Carles Fages de Climent

Els cortals tenien una alta productivitat a conseqüència de la seva gran extensió de terra. Per optimitzar aquesta productivitat empraven la rotació clàssica que consisteix a alternar conreus. Durant uns anys s’alternava el cultiu de blat i de blat de moro, cereal que va ser introduït a l’Empordà a mitjan segle xviii. La varietat de blat tradicionalment conreada era la xeixa de Montjuïc, tot i que també es plantava el Littorio, el Montnegre, el Montserrat, l’Ariana i l’Estrella de França, entre altres. Aquests conreus s’alternaven amb la userda, a partir de la seva introducció en aquesta zona a la primera meitat del segle xix. La userda era molt rendible ja que permetia quatre dalls i un redall. La userda es mantenia durant cinc o sis anys i després es tornava a començar la rotació amb blat de moro i civada.

Al cap d’uns anys, al 1904, arriben a l’Empordà les primeres màquines de segar i dallar. Les dues primeres les compren al cortal d’en Caramany de Sant Pere Pescador i al cortal d’Avinyó de Castelló d’Empúries. A partir dels anys cinquanta es produeix una tractorització del treball agrari, interromput durant la Guerra Civil espanyola a causa de les incautacions de maquinària agrícola. D’aquesta manera, els cortals estalvien mà d’obra però entra en decadència la cria del bestiar cavallí, que tant d’auge havia tingut.

L’arròs En Massana i en Massot cullen l’arròs amb un pot. Carles Fages de Climent

34

Tenim notícies que l’any 1737, la Universitat de Castelló d’Empúries paga al comte pel pas de l’aigua destinada a “regar la presa de

terra de la Universitat, anomenada lo estany del comú, a la qual se ha de sembrar arròs”. Consta que es van prendre mesures per regular el conreu de l’arròs i d’aquesta manera vetllar per la salut pública “perquè d’ara

endavant se sàpiga bé fins on podran arribar els arrossars, que hauran de trobar-se exclusivament fora dels límits citats; i només s’hi podran cultivar arròs cada 5 anys”. El cultiu d’arròs a l’Empordà va tenir la seva màxima implantació durant el segle xviii. L’any 1838, però, se’n va prohibir el cultiu per mor del paludisme. Es va recuperar a la darreria del segle xix per tornar-se a prohibir durant el primer terç del segle xx. Després de la Guerra Civil, se’n torna a cultivar. La legislació establia que el cultiu arrosser s’havia de reservar a terres que tinguessin un elevat grau de salinitat. Seran els cortals situats al sud del terme de Castelló d’Empúries —cortal de la Gallinera, el paratge del Matà i dels Fangassos, cortal d’en Túries—, el cortal Gran i el cortal Devesa de Sant Pere Pescador, i una petita extensió de Riumors propera al rec Sirvent, els que es van dedicar al conreu de l’arròs.

El 1947, la Sociedad Arrocera del Ampurdán S.L, construeix un molí d’arròs a Sant Pere Pescador per treure’n la pell del gra i comercialitzar-lo. Avui dia, convertit en habitatge, és un dels pocs testimonis d’aquest passat arrosser més recent, juntament amb les quatre sitges d’assecament del Matà del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A partir de 1955 no es va poder competir amb l’arròs de València i el seu conreu es va anar abandonant. Avui en dia, tan sols el cortal de la Gallinera continua amb aquest cultiu.

Els fruiters A final dels anys cinquanta, diversos cortals de Sant Pere Pescador —cortal Fages, cortal Gran i cortal Rocas— i el cortal de can Peret de la Gallinera de Castelló d’Empúries introdueixen el cultiu d’arbres fruiters, especialment de pomeres i presseguers. El cortal Fages va ser el pioner en la introducció de diverses varietats de pomes. De manera progressiva, el conreu es va anar estenent bàsicament pel terme de Sant Pere Pescador. L’any 1972 s’inaugura

35


Carme Bolasell i Magdalena Canet ajustant garbes de civada.Autor desconegut. 1948. Col·lecció germans Bolasell Ministral El mosso, Conrad Castellà, del cortal Mas Rocas de Sant Pescador passant el roleu amb el matxo. Autor desconegut. 1959. Col·lecció Maria Rocas El dia de batre a l’era del cortal Avinyó. Autor desconegut. 1920. Col·lecció Família Brossa Anglada Segant l’arròs. Autor desconegut. Col·lecció Arcadi Senillosa L’Antoni Portell i el mosso, Miquel Ayter, amb el tractor fent regues al blat de moro. Autor desconegut. 1965. Col·lecció Antoni Portell

36

La Casilda Fullà collint pomes a Sant Pere Pescador amb el sistema antic de caixes de fusta. Autor desconegut. 1972. Col·lecció Marisa Roig

37


RAMADERIA

al municipi la Cooperativa Fructícola Ampurdán, que va aglutinar la major part dels productors de poma, tot i que més tard també d’altres fruites com ara les peres i els préssecs. Per a les collites de la fruita es contractava gent. Al principi, la collita la feien dones de la zona, però ara fa ja trenta anys van arribar els primers immigrants, provinents majoritàriament de la zona subsahariana i del Marroc.

38

Pàg. 39: Cavalls d’en Josep Brossa Portell, a l’esquerra de la imatge, preparats per participar en el concurs de bestiar que es celebrava anualment a Castelló d’Empúries . Autor: Solà. 1945. Col·lecció Ma. Rosa Brossa

39


Les closes dels cortals eren espais adequats per a la cria de cavalls i de vaques, mentre que a l’espai de la casa es concentrava el bestiar petit i l’aviram. La petita ramaderia domèstica es destinava al consum propi i a la venda a mercat: els dimarts a Castelló i els dijous a Figueres. S’hi venien conills, pollastres, gallines, oques, ànecs, entre altres animals, a més dels ous i els productes d’horta.

La remunta, una tradició castellonina En Cua va posant greix, compra camps i fuma puros, el cavall es diverteix i ell cobra vuitanta duros. Carles Fages de Climent

Els cortals de Castelló d’Empúries eren coneguts per la cria de bestiar equí a les seves closes, en especial el destinat al treball agrícola. Durant la Guerra Civil espanyola, el negoci de la remunta es perd i passada la guerra tres cortalers de Castelló —Miquel Portell, de can Cua Pontarrons; Manuel Brossa, masover del cortal Avinyó; i Josep Bramon

40

i el seu fill Secundino, del cortal Garrigoles— el recuperen. Els animals més comuns dins del negoci de la remunta eren els cavalls, però hi havia cortalers, com ara Pere Canet del cortal Nou, que tenien parades de remunta amb rucs. Aquesta centralització de Castelló d’Empúries pel que fa a la producció del bestiar de tir l’aprofita l’exèrcit per instal·lar el seu centre reproductor equí a torre Mornau, on hi havia una eugassada militar. A Sant Pere Pescador, el cortal Pastelles es va convertir també en un centre de sementals de l’exèrcit. Amb la mecanització del camp hi va haver una davallada en la demanda d’animals de treball i el negoci de la remunta va desaparèixer.

Fires de bestiar L’especialització de Castelló d’Empúries en la cria del bestiar equí va fer que a partir de 1940 es comencessin a organitzar fires i concursos de bestiar. Dins dels concursos s’escollia el millor animal d’aquell any en diferents categories. Cavalls de remunta,

burros, pollins, poltres, euga, entre altres. Si un cavall havia guanyat una vegada no es podia tornar a presentar l’any següent.

Les vaques i la producció de llet La cria de bestiar boví ha estat present als cortals des de sempre. Malgrat que els cortals disposaven de closes, les vaques es van anar estabulant. La seva importància va fer que l’any 1941 s’instal·lés a Castelló d’Empúries una indústria lletera moderna, la ILDASA (Industrial Lechera del Ampurdán, S.A.) que recollia la llet i elaborava nata, mantega i formatges. Aquesta indústria va esdevenir un element dinamitzador de la vida econòmica de la vila durant la segona meitat del segle XX; més tard, l’empresa la va adquirir la multinacional Danone, que al final dels anys noranta va acabar desmantellant-la.

La caça i la pesca

a l’autoconsum, encara que de vegades també es podien vendre les captures. En ocasions, la gent dels cortals havia acompanyat a caçar a “senyors forasters”, la qual cosa els podia suposar una font d’ingressos extra. A partir dels anys seixanta, s’intensifica l’afició a la cacera per part de forans que cacen indiscriminadament i fan malbé els sembrats, fet que deriva en la creació de vedats de caça o “cotos” per tal de limitar-ho. Les guatlles, que es recollien a la userda quan feia més calor, es caçaven amb gossos que les aixecaven. Els ànecs es caçaven ‘a l’agoit’ (a l’aguait), una art tradicional d’aquestes terres, els vespres de tramuntana. També es paraven ballestes i es feien botets i enfilats. Als recs dels estanys es pescaven anguiles amb botiró. S’hi parava la fitora per als llenguados i els roms. També s’hi pescaven tenques, carpes, barbs, llobarros i llisses.

Les terres dels cortals també permetien altres activitats secundàries com ara la caça i la pesca. La caça era una activitat de lleure que, en general, es destinava

41


Les ponedores del cortal de can Peret de la Gallinera. Autor desconegut. 1955. Col·lecció família Garriga Puig. Treballadores i treballadors de la Fàbrica ILDASA de Castelló d’Empúries. D’esquerra a dreta de la part inferior Pilar Canet, Elvira Grabulosa, Pilar Augé, Maria Comas, Lola Canet, Melcior Iglesias, Maria Baduà, Pilar Navarra i Margarita Comas. A la part superior només s’han pogut identificar a Manel Rodriguez i Narcís Puig. Arxiu Constantí Turró.

L’eugassada d’en Miquel Portell, durant el Concurs comarcal de bestiar cavallar que es celebrava a Castelló. Autor desconegut. 1946. Col·lecció Antoni Portell. En Joan Agustí amb el seu cavall, Mirant, guanyador del concurs de bestiar cavallar de l’Empordà l’any 1949 Autor desconegut. Col·lecció Joan Agustí

42

Maria Anglada al cortal Avinyó mostrant uns peixos pescats a les llacunes Autor desconegut. Col·lecció Família Brossa Anglada

43


CULTE

I VIDA ASSOCIATIVA

GLOSSARI Paludisme: malaltia infecciosa provocada pel mosquit del gènere Anopheles. Enfilats: Entreteixit de cordes o fils per a caçar o pescar. Botiró: ormeig de pescar anguiles que consisteix en un enfilall de cucs en un fil d’empalomar, posat en forma de troca i penjat d’una canya. Fitora: forca de dues o més dents de ferro que serveix per a pescar.

44

Pàg. 45: Homenatge a la vellesa a la sortida de la Basílica Autor desconegut. 1952. Col·lecció Família Brossa Anglada

45


Tot i l’aïllament del dia a dia, la vida del cortal no estava exempta de diversos espais de relació entre els seus habitants. D’una banda, les festivitats religioses suposaven una ocasió per a l’encontre i, de l’altra, les associacions de caràcter agrari permetien trencar l’aïllament i trobar recer en moments de dificultat. Els cortals de Castelló d’Empúries es dividien en dues grans àrees separades pel riu la Muga. Hi havia vint-i-vuit cortals que s’agrupaven a l’entorn de la capella de Sant Antoni Abad, mentre que la resta formaven part de la de Sant Joan ses Closes. Pel que fa als cortals de Sant Pere Pescador, el 1854, el bisbat de Girona va recomanar l’annexió de diversos cortals a les parròquies d’Empúries i de l’Armentera per facilitar les pràctiques religioses, ja que els cortals es trobaven allunyats del casc urbà i els fidels havien de creuar el riu, que en certes èpoques era impracticable.

Capella de Sant Antoni Abat dels Cortals L’any 1557, Ciprià Avinyó, cortaler i mercader castelloní, disposa en el seu testament

46

que els seus hereus fessin construir una capella en honor de Sant Antoni, patró dels cortalers.

Festa de Sant Antoni dels Cortals

La Confraria de la Puríssima Sang

“A causa de estar los ponts del riu de la Muga romputs moltes e diverses vegades per lo crexent de dit riu los cortalers de la parroquia de la present vila que estan deça dit riu no poden passar dalla per ha hoir missa ni fer oratio en loch segrat o per a dita oratio destinat per no haver de la part deça dit riu capella ni sglesia alguna sino molt luny”.

En aquesta capella, el 17 de gener, els cortalers celebraven la festa de Sant Antoni dels Cortals i pregaven al sant perquè els donés salut i guardés de mal a ells i al seu bestiar. Aquesta celebració perdura avui en dia.

Els cortalers de Castelló d’Empúries tenien ja al segle xiv una confraria, coneguda com a confraria rusticorum.

Al segle xvii, els hereus del cortal Avinyó van edificar una nova ermita en substitució de l’anterior, la qual estava en mal estat, tot i que se’n van reaprofitar els paraments. L’escut familiar dels Avinyó apareix esculpit a la clau de la porta adovellada. Al darrer terç del segle xix, la capella es trobava en estat ruïnós, motiu pel qual va tornar a ser restaurat per part de Joan Comalat de Figueres. El restaurador també va construir un retaule interior, actualment desaparegut, que tenia representades en talla les imatges de la verge de la Concepció; de sant Isidre, protector dels camps; de sant Antoni, patró del gremi de pagesos cortalers de Castelló d’Empúries, i de Sant Joan, que ho era dels promotors.

Cada any, dos masos s’encarregaven d’organitzar la festa de Sant Antoni dels Cortals. Entre altres, havien de vendre les entrades del ball i de llogar l’orquestra. La festa es pagava entre tots, tret del mas que no hi volia participar. En total, eren dos dies de ball: el 17 i el 18 de gener, encara que fos entre setmana. Es feia a la “Sala dels aires nous” i s’acostumava a fer un dinar al mas amb la família i els amics. La festa es va deixar de fer pels volts del 1970.

Sant Joan ses Closes El primer document conegut que parla del lloc de Castelló és de l’any 879 i era una cel·la monàstica que formava part del comtat de Peralada. Avui és una petita ermita que pertany a la parròquia de Castelló d’Empúries, però es troba dins del terme de Vilanova de la Muga.

Al segle xvii hi ha constància de dues confraries a l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, avui en dia basílica: la confraria de sant Isidre (1625), coneguda com la ‘dels pagesos’, i la de la Puríssima Sang, també coneguda com a ‘dels fills de la vila’, presidida pel Sant Crist dels pagesos, desaparegut poc després de la Guerra Civil espanyola. Aquesta imatge sortia en processó el Dijous Sant.

CENTRE AGRÍCOLA I SOCIAL Les primeres organitzacions del col·lectiu agrari de les quals tenim notícia són: l’Hermandad de San Roque (1887) i l’Ampurdanesa (1897), ambdues associacions de socors mutus que ajudaven els socis que es posaven malalts. A començaments del segle xix es va constituir el Centre d’Acció Social, conjuntament amb una Caixa rural, que pocs anys des-

47


Bateig d’un dels fills del masover Jaume Brossa Saliner del cortal Avinyó. Autor desconegut. 1910. Col·lecció Família Brossa Anglada. El sr. Benet Turias del cortal Túries i la seva esposa, Ramona Garriga Pujol, del cortal d’en Peret de la Gallinera, amb les seves filles Enriqueta i Ma. Rosa Autor desconegut. 1949. Col·lecció família Garriga Puig. Grup de noies dalt del tractor d’en Pere Nadal per la festa de Sant Isidre. Plaça de l’Església. Autor desconegut. 1975. Col·lecció Família Brossa Anglada El cotxe de línea d’en Sala que feia el trajecte de Figueres al Pertús. Autor desconegut. 1952. Col·lecció Família Brossa Anglada Façana de la Capella de Sant Antoni dels Cortals Autor: EFCE. 2009. Fons EFCE. Grup de cortalers a la sortida de la capella de Sant Antoni dels Cortals durant la Festa. Autor desconegut. 1997. Col·lecció Família Brossa Anglada.

48

49


près va esdevenir el Sindicat Centre Agrícola i Social. El Centre aplegava la majoria dels pagesos benestants del municipi i estava molt vinculat a l’església. Durant molts anys en va ser president Pelai Negre Pastell. Els seus objectius eren adquirir eines i maquinària agrícoles i la compravenda comuna d’adobs, plantes, fruites, llavors, animals i altres productes. També es va crear una secció de Caixa de Crèdit i Estalvi per a la previsió del retir d’invàlids i jubilats, una associació de socors mutus i d’una assegurança de bestiar.

formar en la Cambra Agrària. L’any 1958, de la mà de la Hermandad de Labradores y Ganaderos, es va constituir la Cooperativa agrícola de Castelló d’Empúries, vigent actualment. Al final del 1982 va aparèixer la Societat agrària de transformació de l’Alt Empordà amb l’objectiu d’assecar, emmagatzemar i comercialitzar els cereals dels socis. Avui en dia, continua activa l’Associació de pagesos i cortalers de Castelló d’Empúries.

L’activitat del Centre no es limitava només a allò estrictament agrícola, sinó que era un autèntic centre social on els socis i no socis es reunien per gaudir de diverses activitats de lleure. Dins del mateix Sindicat es van anar constituint diferents seccions. Potser que una de les més importants va ser la Secció dels esplais, creada el 1934 com a entitat recreativa per al jovent. Amb la Guerra Civil, el Centre va ser requisat per part del comitè constituït a Castelló d’Empúries. Després de la guerra va passar a ser la Hermandad de Labradores y Ganaderos, però ja no va tornar a tenir el dinamisme d’antany. El 1980 es va trans-

50

Pàg. 51: Vista aèria d’Empuriabrava Institut Cartogràfic de Catalunya. 2007. Pàg. 52: Vista aèria d’Empuriabrava © Centro Cartográfico y Fotográfico del EA (MINISDEF). 1957

“ENVAIREU AQUEST RECER VIVENT” 51


De les closes als carrers A partir de l’esclat turístic dels anys seixanta comença un procés d’especulació immobiliària a primera línia de la costa que va donar com a resultat un canvi radical en l’activitat i la fesomia d’aquest territori, bàsicament agrícola. Càmpings i urbanitzacions van anar ocupant les antigues terres de conreu i alguns cortals van ser enderrocats. Mentre que a Castelló d’Empúries el model desenvolupat va optar principalment per les urbanitzacions, a Sant Pere Pescador van proliferar sobretot els càmpings. Amb el model turístic actual, alguns d’aquests cortals s’han convertit en allotjaments rurals, han restaurat els edificis originals i han conservat les terres de conreu.

Castelló d’Empúries EMPURIABRAVA A la zona on ara hi ha Empuriabrava abans hi havia un mosaic d’aigualleixos i cortals —quatre dels quals propietat del marquès de Moxó— que amb l’inici del turisme van

52

ser venuts a una promotora per fer-hi una gran urbanització. Deu anys més tard, un cop aprovat el projecte, es constitueix Ampuriabrava S.A. El projecte va acabar essent la marina residencial més gran d’Europa, que l’any 1980 seria cedida a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. Dels antics cortals només resten dempeus el cortal Llebrer, el mas Nou i el mas Vell; la resta, ha desaparegut. PORT LLEVANT Després de la construcció d’Empuriabrava van sorgir tot un seguit de moviments populars en contra de l’especulació urbanística i a favor de la protecció del medi natural. Es tractava d’evitar que es construís de nou en zones d’aiguamolls. L’amenaça més greu i immediata era el projecte d’urbanització Port Llevant, que l’any 1977 comença les obres per urbanitzar el que seria la continuació dels projectes d’Empuriabrava i Santa Margarita, i que havia d’acollir 60.000 persones. Davant de les protestes, el Ministeri de Cultura paralitza les obres i passa l’assumpte a la Generalitat de Catalunya, que el no-

53


vembre de 1978 declara la protecció dels aiguamolls i invalida el pla parcial de Port Llevant. URBANITZACIÓ I CÀMPING MAS NOU L’any 1972 es va construir la urbanització i el càmping Mas Nou a les terres del cortal Nou de Castelló d’Empúries, propietat de la família Canet.

avinguda que separa ambdues àrees, tot i que està deshabitat. CÀMPING AQUARIUS Les terres del cortal Cristià van ser adquirides per una societat del mateix nom que hi va instal·lar un càmping. L’any 1972 va ser adquirit per la família Rupp, que va passar a anomenar-lo Càmping Aquarius.

CÀMPING LAGUNA Les terres de Can Túries de vora mar van deixar lloc al Càmping Laguna l’any 1968, el primer càmping del municipi. El cortal segueix dempeus, tot i que es troba en estat d’abandó. Sant Pere Pescador URBANITZACIÓ BON RELAX L’any 1963 s’aprova el pla parcial de la urbanització Bon Relax que afecta totes les terres del cortal Nou, construït el 1743. URBANITZACIÓ MAS SOPAS i CÀMPING L’ÀMFORA Les terres del cortal Sopas es veuran ocupades pel Càmping L’Àmfora (1987) i per la urbanització Mas Sopas (1985). Avui en dia, el cortal es manté presidint la gran

54

CÀMPING LAS DUNAS Es va crear l’any 1968 sobre les terres del cortal Devesa. El mas encara es conserva com a habitatge. PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ L’any 1983, el Parlament de Catalunya va aprovar la protecció dels aiguamolls per unanimitat i tan sols tres anys més tard s’inaugura el centre d’informació del Cortalet, construït sobre el cortal del mateix nom. Es tracta del segon parc natural creat per la Generalitat de Catalunya i abasta un espai de 4.783,5 hectàrees, de les quals 867,5 corresponen a les tres reserves naturals integrals: la dels estanys interiors, la de les llacunes litorals i la de l’illa de Caramany.

Els aiguamolls de l’Empordà representen els últims vestigis de les zones humides naturals d’aquest indret. Gràcies a la protecció que va suposar la no urbanització d’aquest indret es van poder conservar molts altres cortals: cortal Ribas, cortal can Comas de vora mar, cortal Banch, cortal Brossa i les terres del mas Matà. Tot i això, en alguns casos aquest proteccionisme també ha generat un sentiment de pèrdua en relació amb els usos que tradicionalment havien tingut aquestes terres.

per fer rendible de nou l’activitat agrària i ramadera a la zona.

ELS CORTALERS D’AVUI Avui en dia preservem cortals i cortalers, alguns dels quals han reconvertit la seva activitat cap a l’agricultura ecològica. Les closes segueixen fent la funció de pastura per al bestiar boví i equí. Nous models de preservació del territori s’estan desenvolupant i diversos cortalers s’han adherit al moviment de custodia agrària. És impossible aturar el procés de canvi dels paisatges. L’home, en tot cas, ha d’intervenir per gestionar aquest canvi i dirigir-lo cap a fins desitjats. Això passa

55


Explotació agroramadera del cortal Puputs de Castelló d’Empúries. 2010 Autor: EFCE Façana del Restaurant la Llar, antic cortal La Rajoleria de Castelló d’Empúries Autor: Restaurant La Llar Vista de l’antic cortal Mas Llebrer d’Empuriabrava, transformat en restaurant i actualment abandonat.2010 Autor: EFCE Façana del cortal Mas Fages de Sant Pere Pescador, actualment dedicat al turisme rural Autor: Mas Fages Façana posterior de l’antic cortal Secundino del pont, transformat en el restaurant, avui tancat. 2010 Autor: EFCE. Façana del cortal Can Mas de Sant Pere Pescador, actualment dedicat al turisme rural. 2010 Autor: Can Mas. Interior del cortal Ricart, avui allotjament rural La Caputxeta. Autor: La Caputxeta.

56

Façana de l’Hotel Castell Blanc a Empuriabrava, antic cortal mas Vell Autor: Hotel Castell Blanc. Vista aèria del càmping Les Dunas de Sant Pere Pescador © Càmping Les Dunas

57


Selecció de fragments d’entrevistes Iscle Vilardell: (Vilardell afirma) Enric Saguer: I altres varietats? Iscle Vilardell: També un altre però no me’n recordo com es deia. Enric Saguer: I això qui us ho aconsellava, les varietats de blat i això? Per exemple, el blat el veníeu a la Farinera?

Aciscle Vilardell Bosch

Iscle Vilardell: Sí, sí.

(Bàscara,1916- Castelló d’Empúries,2013)

Enric Saguer: I des de la Farinera us deien “ah,

Masover del cortal Ribas de Castelló d’Empúries des de l’any 1946, arran del seu casament amb Teresa Ferrer, pubilla dels masovers del cortal fins aleshores. L’any 1984 compren el cortal a la propietària.

ta varietat o perquè no sembres aquella altra?”

Data de l’entrevista: 21 de maig de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Enric Saguer, historiador. Format: enregistrament i filmació

doncs, l’any que ve perquè no em sembres aquesIscle Vilardell: Ells volien Montjuïc. El blat era ideal per a la farina. Enric Saguer: Ah, això no ho sabia, veus, que des de la Farinera volguessin Montjuïc. (...) I què buscàveu? Blats amb la tija petita? Blats petits que no es bolquessin gaire, no? I que aguantessin el gra? Iscle Vilardell: Aguantessin, sí, sí.(...)Ja anava bé el Montjuïc (...), era el més estimat que hi havia. (...) Era el que feia més bona farina, no

Extracte sobre el conreu de blat

ho feia cap més.

Iscle Vilardell: Al principi sembràvem més Montjuïc... Després nou va venir el Litòrio. Enric Saguer: El Litòrio. Això devia ser els anys 40, no?

58

59


Extracte sobre els serveis del Centre Agrícola i so-

prar terra per repartir, arrendar, o bé vendre’ls-hi

cial als pagesos

a terminis, una part de terra. Una part d’aquesta terra era cap allà onta hi tinc la casa jo.

Marisa Roig: Com valoraria la importància del Centro de cara a la pagesia a Castelló. Albert Compte: Va tenir importància des del punt de vista social i des del punt de vista social-econòmic però també des del punt de vista

Albert Compte Freixenet (Castelló d’Empúries, 1919-2014)

cultural. Les tres coses eh. Social i econòmic, va fer lo que va voler. Es clar, primerament, va posar una espècie de caixa d’estalvis; en un moment en el que el pagès depenia molt de

Al llarg de la seva trajectòria professional, el professor Compte ha publicat molts treballs i estudis relacionats amb la geografia agrària empordanesa, especialment a la plana al·luvial de la Muga. La seva tesi doctoral El alto Ampurdan, publicada el 1963, és encara un referent. Data de l’entrevista: 8 de juliol de 2011 Lloc: Figueres Entrevistador/a: Oriol Casadevall, historiador i Marisa Roig, arxivera. Format: enregistrament

Albert Compte: El Temple, moltes d’aquelles. Llavors es clar, durant la República, es va procurar també, després dels fets d’octubre, quan va governar la Lliga, reunir en els propietaris i pagesos dels cortals, per veure si, com que ells

Antoni Fullà Quer

tenien molta terra, en podien deixar arrendant-

(Sant Pere Pescador, 29-08-1911)

la, a gent de Castelló. I el que té 160 vessanes de terra deien home, tu deixen 10, no ens la do-

d’esperar la collita per poder pagar, què diré jo,

Oriol Casadevall: El centro donava així servei

per poder pagar a la botiga on anaven etcètera

tant als pagesos o jornalers més humils, com

etcètera, i o que tinguessin una desgràcia, una

a propietaris.

Va ser masover del Cortalot de Sant Pere Pescador des del 1921 fins 1947, quan es traslladà a viure a Barcelona, on va comprar una fàbrica de confecció. Estava casat amb la Teresa Vilà Simon, de Sant Pere Pescador.

malaltia, una mort etcètera, havien de demanar

Albert Compte: Era més aviat pels més humils

Data de l’entrevista: 24 de setembre de 2010

l’usurer local diguéssim eh, perquè els bancs costava molt que donessin un crèdit. En aquella època hi havia molts pagesos que, ni se, havien

diners. Tenien, tenien una casa, tenien unes d’allò, i el Centre pues va fer aquesta funció de banc local a baix interés i deixar a gent que un banc no els hi hagués deixat. I havien d’anar pagar aquests, gent local, diguem-ne usurers, potser no eren usurers, però que es clar, es guanyaven la vida amb això. Primera missió. Llavors un altre, a Castelló hi havia jornalers, i per tant a Castelló el problema és que hi havia massa gent per la terra que hi havia. I llavors va procurar, i amb això no va tenir massa èxit, com-

60

Marisa Roig: El Temple.

nis, no no, la deixes i a pagar un arrendament. I això no va tenir èxit.

perquè els altres ja no ho necessitaven això eh. Els altres ja tenien crèdit als bancs o bé ja tenien diners perquè el camp, el pagès sempre ha hagut de pensar amb el futur. M’entens?. En aquella època entre un pescador de Roses i un pagès de Castelló no hi havia res de comú. El pagès sempre ha pensat en una bona collita, a lo millor en tindrem 2 que seran dolentes. Estalviar molt i treballar molt. (...) Per tant aquests

Lloc: Sant Pere Pescador Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera. Format: enregistrament i filmació

Extracte sobre els aiguats del 40 i els efectes sobre el cortal Tonet Fullà: Amb l’Albert no. I això que em va ve-

crèdits anaven dirigits més aviat a gent més o

nir a salvar l’any 40 amb l’aigat que vàrem tenir.

menys modesta.

Marisa Roig: El va salvar ell?

61


Tonet Fullà: Ell amb el pare. Amb la barca. Em

que era molt gran. Un viver que era molt gran.

Antoni Portell: Pel bestiar. Allà hi havia, com

vaig salvar per la finestra del menjador.

Era, una piscina. Eh?. I allà el vaig posar. Però es

que fèiem braues que diguem, vaques. Es ve-

clar, no em pensava que jo que hi hagués una

nia com una braua. El meu pare era, li agradava

orejada tan gran. Que passés per sobre d’un

molt el bestiar i venia braues. Vaques. Joves. I

metro i pico que feia. Quan va arribar, con va

allà, mira, quan teníem la vedella, pujaves, des-

passar, els animals varen saltar.

pués la portaves a la closa quan era més feta, i

Marisa Roig: Vareu haver de sortir per la finestra del menjador Tonet Fullà: Si, 3 metros o 4 d’aigua. Tot ple d’aiga (sic). El dos rius. Hi havia el riu de Fluvià i el riu Muga, que era de Castelló. I es van ajuntar

allà s’hi passava un any, un any i mig. Quan la

Marisa Roig: I es van escapar o què varen fer?

volies vendre, mira...

els dos rius i bueno. I això va ser un desastre.

Tonet Fullà: Es varen escapar i jo llavors jo vaig

Perquè a més a més l’aiga era dolenta. Era, com

posar-me davant de casa, eh, niran a casa. En

Antoni Portell Poch

se’n diu, allò, de fang..., d’argila.

allà. I allà els varem anar a buscar. Els vam ha-

(Castelló d’Empúries, 3-11-1934)

Marisa Roig: Si. Tonet Fullà: Nosaltres amb això vam perdre 30 ànecs. Varen marxar. I al cap d’un mes varen tornar. Tonet Fullà: I varen tornar. Sembli estrany eh

ver d’anar a buscar. Marisa Roig: No se’n va morir cap? Tonet Fullà: No. No, no. Bueno, al cap d’un temps es va morir el cavall.

que venen altre vegada. 30 ànecs. I es varen

Tonet Fullà: Si perquè anava sota aigua sem-

morir tots.

pre. Jo com que l’euga la portava jo, per pujar a

Marisa Roig: I els animals se us varen morir

cavall, hi anava a cavall, passant per l’aiga.

Data de l’entrevista: 23 d’abril 2010

de lo que treballàvem era userda. Perquè aixís

Tonet Fullà: No, no. Perquè els animals jo em

Tonet Fullà: Nedant amb l’aiga, jo i l’euga. Però

Lloc: Castelló d’Empúries

vaig aixecar, i vaig dir a la meu dona que es que-

el cavall va morir. Anava per sota aigua i cavia

Entrevistador/a: Josep Maria Gironella,

dés amb els nens perquè en Prim devia tenir 6 o

al rec, cavia al d’això i es clar, es va morir al cap

historiador.

7 anys. I la nena un any. I jo vaig pujar al terrat

de 3 o 4 mesos va morir.

Format: enregistrament

i els hi vaig dir:”no us mogueu d’aquí que jo ja

Marisa Roig: Déu ni do. Tonet Fullà: Si. Si, si. Jo n’he passat moltes.

els animals, agafants els animals. Un cap aquí

Marisa Roig: Ja ho veig eh, ja.

el vaig posar en un puesto, l’altre també en un bon puesto. Tots tres els vaig posar en un viver

62

Tonet Fullà: Si. (Riuen tots dos)

na, algun tipus de conreu nou? Antoni Portell: No... Bueno, el conreu nou l’únic

Marisa Roig: Si.

el bon puesto”. I jo, amb aiga aquí, era nedant,

mateixos tipus de conreu o van introduir algu-

Nascut al cortal de can Cua Pontarrons de Castelló d’Empúries. El cortal el va comprar el seu avi, Antoni Portell Gusó, i ell va heretar-lo el 1982. Està casat amb Consol Carreras, amb qui va viure al mas fins al 1991, quan es van traslladar a una casa del poble.

tots també?

cuidaré del bestiar i el bestiar ja el posaré en

Josep Maria Gironella: Sempre havien fet els

que hi ha és el gira-sol. Però abans lo que dominava més era l’userda. L’userda era una... Era un esplet que deixava la terra bona... Josep Maria Gironella: Sempre havia treballat vostè amb userda? Antoni Portell: Sí, userda, sí. La meitat quasi feies un esplet, feies un esplet d’userda que durava cinc o sis anys i después ho arrencaves i allò deixava la terra molt bona. Saps? Com una cadena. Però ara s’ha ben perdut. Ara no hi ha gota d’userda. (riu) No. Perquè no rendeix! Josep Maria Gironella: Vostè la feien pel bes-

Extracte sobre el bestiar i la remunta Josep Maria Gironella: I què se’n feia de les closes, pel bestiar o...?

tiar, no? Antoni Portell: Pel bestiar i per vendre. (...) Josep Maria Gironella: Ramaderia. Era impor-

63


tant el bestiar que tenien? Antoni Portell: Sí. El pare ja de... Tota la gent que coneixien a can Cua era per la remunta. Tenia cavalls de remunta i el meu pare tenia el que havia sigut el campión de per aquí a Catalunya, d’aquí a l’Empordà.... Josep Maria Gironella: De semental? Antoni Portell: Per semental. Era un cavall, pobret, que es va, que va durar molts anys, que li volien comprar però ell mai el va voler vendre,

banya(?) més tenien de bestiar? D’eugues en tenien?

Después... Josep Maria Gironella: Quin número més o menys? Se’n recorda?

més, que ja no s’hi aguantava ni res, que va ha-

tenir pollins era, donava més que la terra.

Josep Maria Gironella: En tenien molts de cavalls? Antoni Portell: No. De remunta un. I después

Oriol Casadevall: Si? Venien sovint?

Antoni Portell: Sí, hi havia(?) eugues, bueno!

O nou. No sé. Perquè allavorens tenir eugues i

(incomprensible)

Carme Renart: Si.

el tractor aquest que tenien...

pobret, que quan ja anava, quan no va poder

Com si... Era, mira, un cavall noble! Bo! I tenia

marquesos?

Josep Maria Gironella: Abans no van comprar

perquè era la seva nina dels ulls. I és un cavall,

que el duien al d’això, es va girar i va renillar(?).

Oriol Casadevall: Teníeu bona relació amb els

Antoni Portell: Sí. D’eugues sí.

Antoni Portell: D’eugues? No sé, set o vuit.

ver de marxar, hasta quan va marxar de casa,

Extracte sobre la relació masover-propietari

Carme Renart: Si. Moltes vegades venien la

Carme Renart Casanovas (Castelló d’Empúries, 1919-2010)

Va ser masovera i parcera del cortal Llebrer de Castelló d’Empúries des del 194142, quan es va casar amb Joan “Ferrer” Casadevall, el qual hereta la masoveria dels seus pares, l’avi Joan “Ferrer” Casadevall i Carme Costa. La família Casadevall s’hi va estar fins al 1958, moment en què el propietari del cortal, el marquès de Moxó, els rescindeix el contracte de parceria. Aleshores es traslladen a Castelló d’Empúries. Foto: Manel Puig

nascut al mas o els havien comprat?

Data de l’entrevista: 15 de febrer de 2010

Antoni Portell: No! Era belga aquest. El Romeu

Lloc: Castelló d’Empúries

era belga. I el burro era del país, però era... Per

Entrevistador/a: Oriol Casadevall i Xavier Garriga,

haver-hi mules hi havia d’haver un burro.

historiadors.

Josep Maria Gironella: Sí, sí. I quin, quina ca-

renar.(Silenci) Els hi agradava venir perquè, comian chorizo. Oriol Casadevall: Que parlaven en castellà? Carme Renart: Si. Molt. La marquesa era castellana. Oriol Casadevall: I venien a tots els masos o només a casa? Carme Renart: A casa venien molt. No sé si era perquè tenia... la senyora marquesa conteren petits els vostres pares venia a l’hora de dutxa’ls-he. Con els he dutxava. Perquè es clar, ella era de Barcelona i allavores la gent de

un burro semental també. Josep Maria Gironella: Què els havien, havien

senyora marquesa amb els nens, venien a be-

Format: enregistrament

Barcelona ja començaven de posar la mainada aixís sense bolquers. Sense, encara la teu mare i el teu pare havien anat amb bandoles. Vosaltres això no us enrecordeu pas. Era unes coses grosses, llargues i els embolicàvem i a després els víem d’enfaixar perquè sinó ens quedaven nus. Sense res. I la senyora marquesa venia molt sovint con els via de dutxar perquè deia

64

65


que li agradava veure de la manera que jo els

Modesto, que sempre havia sigut el Mareman-

enfaixava. I venia. Em deia, Carme, los has du-

go, com l’administrador, llavores amb l’avi Mo-

txado ya? No encara senyora marquesa, ara.

desto anaven a dret, el mas de can Secundino.

Pues me espero. I s’esperava allà. Con els via

Anaven a veure el mas, les closes, el bestiar,

dutxat, perquè cada dia, cada dia els he... Amb

después anaven a veure l’altre mas. Después

una galleda d’aiga i un caçó i els dutxava aixís

anaven a veure casa nostra.

ven a fer jornal. Conrado Castellà: Sí, de vegades, sí. El temps del blat, de cavar el blat de moro, el temps de les garbes, i l’userda, de vegades en tenien algun, com nosatros.

perquè no teníem pas aiga. I ella s’estava allà

Maria Rocas: Cinc, cinc masos hi havia de ma-

sentada. I jo després a sobre la taula els embe-

sos que tenien mossos.

nava. Li posava la bandola i els enfaixava. Oriol Casadevall: I fèieu alguna cosa especial quan venia el marquès? O la marquesa? O? Carme Renart: Venien con venien. Oriol Casadevall: I no fèieu ni un àpat especial? Carme Renart: El dia que ho havíem de fer ja ens avisava.(Fa una pausa). Per exemple, el dia que deien vindrem a dinar, aquell dia ja ho sabíem. I fèiem, l’àvia, una cassolada d’arròs i un pollastre. Amb bolets. Oriol Casadevall: I els havíeu d’anar a esperar

Conrad Castellà Noguera (Riumors, 1935- Sant Pere Pescador,2012)

Durant cinquanta sis anys va ser mosso del cortal mas Rocas de Sant Pere Pescador, propietat de la família Rocas.

Conrado Castellà: Venien dos o tres dies i allavores ... Josep Colls: Només cinc n’hi havia que tinguessin mosso? Que eren els més grossos, eren els masos més grossos. Maria Rocas: En Sopa, el Cristià, a casa, en Mas i en Fages.

Data de l’entrevista: l’11 de juny de 2010 Lloc: Sant Pere Pescador Entrevistador/a: Josep Colls, historiador i Marisa Roig, arxivera.

Maria Rocas: Allavors hi havia el Cortal de la Vila, que són a l’Ermentera, aquest no n’hi havia vist mai.

Format: enregistrament

Marisa Roig: De mosso, no?

Extracte sobre ser mosso en un cortal

Conrado Castellà: No.

o ja venien? Carme Renart: No, es presentaven i aquí estamos. Això era abans. Els víem d’anar a esperar a l’entrada de la propietat. Oriol Casadevall: Qui? vosaltres?

aquí tinguessin mossos ...

Carme Renart: El teu avi. El teu avi que era petit, i les ties, havien d’anar a esperar el marquesos a l’entrada de la propietat. I después amb el avi

66

Maria Rocas: Hi havia el Cortal Nou, tampoc. Josep Colls: El Mas Sopa. Està bé. I aixís era bastant habitual que aquests masos de per

Conrado Castellà: Sí. Josep Colls: I allavores en alguns moments de l’any també devien tenir jornalers que hi ana-

A Can Linu tampoc. Conrado Castellà: No. Marisa Roig: I el Cortal Gran tampoc. Maria Rocas: El Cortal Gran ja és diferent. No, mosso no, tenien...

67


Marisa Roig: En Cazorla. Conrado Castellà: Jornalers. Maria Rocas: En Cazorla era com un encarregat. No era mosso, no? I allavores ell tenia treballadors.

Francisca Puig: No, no no. Totes eren al voltant. Josep Colls: Però és clar, tampoc no en devieu

(silenci) Totes.

gastar gaires, no, de cèntims? Perquè si us

Xavier Garriga: A què es dedicaven les terres

feien la vida aquí.

aquestes? A quin tipu de cultiu.

Conrado Castellà: Clar, tampoc, és molt dife-

Francisca Puig: Al temps de nosaltres anar allà

rent d’un d’allò. Tampoc no en gastàvem gaire,

tot era userda i cereals. I va, i blat de moro. Les

Marisa Roig: Ah, val.

no. Els diumenges i avall, eh?

Josep Colls: Eren jornalers que cada dia se

Josep Colls: El diumenge per anar a fer el volt.

n’anaven cap a casa.

Conrado Castellà: I llavors vestir. (...)Vestir i

Francisca Puig Quer

grescar amb la fruita.

Conrado Castellà: Això.

apa.

(Castelló d’Empúries, 1920)

Xavier Garriga: Hi havia terres salades i humi-

Josep Colls: I com anava això, aviam, el sou

Josep Colls: Bueno, sí, és clar, si us feien la vida

que us feien, us feien la vida? Ara quan, estem

ja era una part del sou.

parlant d’aquí, eh? De quan vau venir aquí al

Conrado Castellà: Sí.

mas. Us feien la vida, durant tot l’any vivieu aquí... Conrado Castellà: Sempre, sempre. Josep Colls: I a més a més us pagaven una quantitat? Conrado Castellà: Sí, sí, sí. Josep Colls: Sí. Us en recordeu al principi qui-

tres coses aquestes, sempre. Molts anys, fins que el teu pare, va venir un francès i es va en-

Fou masovera del Cortal Can Peret de la Gallinera de Castelló d’Empúries, des que es va casar amb en Jaume Garriga Pujol, l’hereu de la masoveria del cortal. Van residir-hi fins 1991, quan es va traslladar al poble. Data de l’entrevista: 21 de juny de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries

Xavier Garriga: Hi havia bestiar? Francisca Puig: No, molt poc. Perquè només teníem dos vaques (Riu). Bueno, de bestiar, d’eugassarr si que n’hi havia. Però teníem dos vaques només per la llet, per la casa diríem eh. Xavier Garriga: Però només hi tenies vaques, no tenies gallines o tenies...

Format: enregistrament i filmació

Francisca Puig: Ah si, gallines i conills, si. Tot això se’n cuidava l’àvia, de tot això. Ui, aquella

Extracte sobre la producció i el bestiar del cortal

àvia si era, la dona més trempada del món. Oriol Casadevall: Però era per vendre o només

Xavier Garriga: Les finques que hi havia al vol-

Conrado Castellà: Vuitanta duros allavores,

tant, les finques del mas eren totes al voltant o

allavores, mira, va anar pujant, mira, això...

estaven escampades...

68

car, veus.

ga, historiadors.

Conrado Castellà: No, cada mes. Nosatros cada mes.

Francisca Puig: No, això no t’ho podria expli-

Entrevistador/a: Oriol Casadevall i Xavier Garri-

na quantitat devieu cobrar? Què cobraveu, cada setmana o cada mes?

des en el...

per la casa? Francisca Puig: Per vendre!

69


Xavi Garriga i O. Casadevall: Per vendre.

Extracte sobre les terres de la zona d’Empuriabrava

i el Rescloser.

Francisca Puig: Si naven a mercat cada dijous.

Marisa Roig: Com eren els terrenys d’Empuria-

Cada dijous amb uns mira (no li surt la parau-

brava abans de que es fes Empuriabrava? era

la) uns coves espressos, que hi podia ca(?),

zona molt salobre?

allà, (remuga) tabé n’hi havia d’haver-hi. Igual. Doncs, ja ho crec, cada dimarts naven... cada

Isidre Bolasell: Hi havia molt de trossos molt

dijous, si...

salobres.

Xavier Garriga: Més o menys, podria saber

Carme Bolasell: I después hi havia les...

quants en tenien?

Isidre Bolasell Ministral

Francisca Puig: Home si, sé que s’emportaven

(Castelló d’Empúries, 29-03-1925) i

un cove d’ous cada setmana. Xavier Garriga: Però de gallines no saps quantes en tenien. Francisca Puig: No, no, no. Lo que era bonic, jo ho se, i encara es veu en aquí, quan donc menjar, que et venen en allà fora. I ja està. Allavores, ara tot es conta llavores, clar, no es contava res. Oriol Casadevall: I de bestiar gros, no...

eren unes peces. Més cap a Roses. Carme Bolasell: El mas Moxó ja era l’últim. Ja era entrada les sutzures. Carme Bolasell: Ja arribaven a les sutzures. Me’n recordo que hi anàvem alguna vegada a banyar...

Carme Bolasell Ministral

Carme Bolasell: Si.

Isidre Bolasell: Allà les vaques del mas d’aquest

(Castelló d’Empúries, 20-06-1929)

Isidre Bolasell: Però les closes era tot a la ban-

L’Isidre va néixer a Castelló i la Carme, al cortal Torre Mornau, on el seu pare havia entrat com a majordom el 1926. A la segona meitat del anys trenta, la família Bolasell va deixar el cortal. Més tard, el 1941, es van traslladar com a majordoms al cortal Torre Ribota, que va desaparèixer amb la urbanització d’Empuriabrava.

da de tocar el Salins que diguem, que aquest rec posaven cadiretes que en dèiem nosaltres i se regava tot. Isidre Bolasell: Arregaven, feien un forat al terraplè i allà hi entrava l’aiga i hi quedaven les closes, tot arregades. Carme Bolasell: Però bueno, després hi havia moltes peces en aquí, que tothom tenia una peça.

Fotos: Manel Puig

molt mala sort amb les eugues i vam perdre

Carme Bolasell: Les tribanes.

molts diners sempre perquè els pollins no arri-

Data de l’entrevista: 11 d’abril de 2011

Carme Bolasell: En aquí la gent deien:una

baren mai a... Al final diríem. Sempre avorta-

Lloc: Castelló d’Empúries

vaca, una mula i una tribana. I la gent feien la

ven. Això que havien vingut veterinaris de Gi-

Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera i Meritxell

viu viu.

rona i tot. I no.

Fernández, documentalista.

Marisa Roig: Val, i cap on eren aquestes triba-

Format: enregistrament.

70

Isidre Bolasell: I el Salins. Eren encloses allà,

Marisa Roig: Closes hi havia?

Francisca Puig: Si, animals si que n’hi havia hagut. Eugues hi havia hagut. Lo que vam tenir

Isidre Bolasell: Enclòs entremig del mas Moxó

de’n Secundino, de’n Moxó, cregui’m quan feia tanta calor a l’estiu, haguessin vist les vaques com se’n anaven a dintre la platja. Amb aiga a miges cuixes. Carme Bolasell: Les vaques si. Isidre Bolasell: Les posaven... Carme Bolasell: Les sutzures tot eren, pasturaven per allà. Isidre Bolasell: Posaven de caps a la marinada, i au, allà amb la cua es remullaven i (expressa que es tiraven l’aigua per sobre) quedaven dutxades.

nes?

71


Joana Pujol: Pudé si n’hi ha hagut algun, però

què vull dir? Perquè el blat de moro, per exem-

ara no me n’enrecordo con és.

ple, encara que surti la cugula, com que ja, ja

Xavier Garriga: O al revés, que sigui de molt mala collita.

Joana Pujol Canellas (Castelló d’Empúries, 1924-2013)

Va ser masovera del cortal mas de l’Hospital de Castelló d’Empúries, des del 1949 fins al 1974. Quan va anar a viure al cortal era vídua i passat un temps es va casar amb Baldomero Sanz, el mosso del cortal.

Data de l’entrevista: 4 de juny de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Xavier Garriga, historiador. Format: enregistrament i filmació.

que havíem de batre, que havia que... la civada, l’ordi, el d’això, no podíem fer-hi en allà. Doncs

Joana Pujol: De malament tabé. Tabé n’hi va

vàrem haver de mirar d’anar-ho netejant. Fer-hi

haver si.

altres coses que no... que aquest gra es pogués

Baldomero Sanz: Al principi. De malament al

perdre.

principi.

Xavier Garriga: Estàveu assegurats contra pe-

Joana Pujol: A principi si. (Fa una pausa). A

dregades, inundacions?

principi si. Fins que la terra ens va començar

Joana Pujol: Em penso que no eh.

de ser de ben treballada, si. Els que se varen marxar es clar, tenien propietat i ja no els interessava allò. I no, varen deixar estar molt abandonat. Xavier Garriga: Aquí em demana si recordeu alguna de les malalties del cultiu. Aquesta que

Foto: Manel Puig

llauraven, ja no tenia temps diríem. Però el gra

Baldomero Sanz: No. Joana Pujol: No, no, no.

Joan Agustí Vilà (Madremanya, 1919)

Va ser masover del cortal Comas de Castelló d’Empúries durant quaranta-set anys. Va heretar la masoveria dels seus pares, que eren al cortal des del 1927. S’hi va estar amb la seva dona, Josefina Morera, fins al 1974. En l’actualitat viu al poble.

parlàveu el començament. Joana Pujol: Si, la cugula.(Silenci). La cugula. Xavier Garriga: Aquesta afectava al blat, heu dit abans? Sobretot? Joana Pujol: Va afectar el gra d’aresta, si. Per-

Data de l’entrevista: 31 de març de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Josep Mª Gironella, historiador. Format: enregistrament i filmació

què després, es clar, en aquest camps, es varen fer coses que no fossin de gra d’aresta, perquè Extracte sobre el cultiu de la terra

la cugula té tres grans. Un any es pot, un any. L’altre le trasporta a l’altre (sic). I si haguéssim

Xavier Garriga: Recordeu alguns anys que fos-

tornat a fer blat hauria tornat sortir la cugula. I

sin de bona collita? Allò, ostres, aquell any va

llavors tornava. I vàrem haver de fer-hi coses

ser...

que no haguessin de ser de gra d’aresta. Sas

72

Extracte sobre la maquinària Josep M. Gironella: Quan es va comprar maquinària? Tractor... a quin any se’l va comprar més o menys?

73


Joan Agustí: Tractor, quan vàrem venir en aquí

Josep M. Gironella: Tot, tot, el va comprar tot.

no, és una casa fortificada, del 1500 jo crec, no

en teníem un Ford, d’aquests petits, un vint ca-

Joan Agustí: El vàrem comprar nosaltres.

tinc la data. Sé que la finca es compra el 1380,

valls i amb la guerra varen venir els col·lectius, que eren els del mas de cal Rescloser; que allà, com que el Rescloser havia marxat a l’Espanya

em sembla que posa 1000 sous, això per In-

Josep M. Gironella: Ja anaven a, ja anaven a

ternet surt. Jo no ho sabia (Riu). 1000 sous de

arrendament amb diners?

Barcelona diuen, que la canvia... yo pensava

nacional doncs, se li varen incautar del mas i

Joan Agustí: (riu) Ja érem a arrendament. Si.

que l’han canviat aquests per la senyoria de

vien posat del mas col·lectiu, que deien els de

Josep M. Gironella: Havia fet alguna... el pro-

Ventalló, però bueno, 1400- 1500 és la casa. La

la F.A.I. I allà van venir el... (...) Doncs allà varen venir i ens varen d’això, ens

per comprar maquinària? O...

varen requisar el tractor i se’l varen quedar. El

Joan Agustí: No. Mai.

tractor i les eines. I en els altres pagesos, els

Josep M. Gironella: Així sempre que va com-

que tenien el bestiar a parts, se’l hi varen em-

prar maquinària ja és quan anava a arrenda-

portar tota la part del...

ment a diners (Joan Agustí ho confirma) i ja era

Josep M. Gironella: I els hi van requisar el

tot seu. Val, es va fer alguna inversió en el mas?

tractor però els hi deixaven treballar o... no el

casa és quadrada, fortificada, molt especial. Hi

pietari li va avalar algun crèdit alguna vegada

construcció de granges o de sales de munyir o

podien fer serv(?)... no el podien fer servir des-

de sistemes de rec?

prés?

Joan Agustí: No. No perquè quan vaig posar la

Joan Agustí: No, no. Ells se’l varen emportar!

munyidora, vaig pagar-ho tot jo. Com que ell no

ha una molt semblant a Montiró però com està

Joan Granada Ibern

dins del poble ja le han fet afegits i ja no és la

(Barcelona, 1957)

mateixa. Lo maco d’aquesta casa...

És el propietari per herència del cortal Gran de Sant Pere Pescador. És un descendent de la nissaga Caramany, hisendats i propietaris d’un extens patrimoni a Sant Pere Pescador i a Castelló d’Empúries, entre altres llocs.

J. Colls: Està aïllada. Joan Granada: Està neta, no?. Per sort no ha vingut cap hereu que haci fet masses bestieses arquitectòniques, perquè altres cases són molt maques però han destrossat, o lo han millorat, però aquesta no havien fet casi, gaire res, sóc jo el primer que he fet alguna tonteria, però

Data de l’entrevista: 22 de març de 2010

espero que hagi quedat bé. Ja ho veurem. La

Lloc: Sant Pere Pescador,

vida t’ho dirà. I bueno, són mil metros de casa,

fer? Amb el bestiar?

Entrevistador/a: Josep Colls, historiador i Mari-

amb un pati interior, que és el pati de... no és

sa Roig, arxivera.

de armes perquè de moment no tenia aquest,

Joan Agustí: Amb el bestiar.

Format: enregistrament.

però pel ramat que entrava, visquent de la ra-

Josep M. Gironella: I després com va tornar a

hi tenia part, no...

maderia i l’agricultura. (...) És molt maca, tot de

Josep M. Gironella: Amb el bestiar. I quan van comprar el tractor, com el van comprar? El pro-

Extracte sobre el cortal

pietari va... Joan Agustí: No, no. (fa entendre que el va pagar tot)

J. Colls: I quines característiques té la casa, en quan a metres, nombre d’habitacions... Joan Granada: És una casa característica, bue-

74

pedra. J. Colls: I en quant a cambres destinades a servei, a mossos... es poden veure clarament diferenciades les estances? Joan Granada: No, jo penso que a baix que és

75


fet tot amb voltes catalanes estava el ramat,

Aquí si que, havia un pou dintre la casa, però

apendre i molt varen apendre de d’allò, perquè

evidentment, i aunque estranyament, a baix

era pous d’aquests normals i bueno, vaig fer un

aquí si deien la gent que el llaurar havia de ser

també està la cuina, que és estrany, normal-

pou modern. Bueno, perquè ja havia eh, e hi

amb el som perquè pujava salobre. I és menti-

ment la cuina estava a dalt, no sé, potser el con-

ha un parell de pous per regar i per les fiques,

da. Per com més rebentes, com plou l’aiga baixa

cepte, vull dir, visquia el servei. La persona de

aquestes coses.

més. I surt suat, que sigui rebentat. I ampés es

baix, i le cuinava i le pujava al senyor que vis-

va netejant el salobre. Que de salobre n’hi ha

quia aquí dalt. No, això ja és imaginació me(?),

molt per aquí. Ara s’ha perdut molt però abans

imaginació de cadascú. I lo demés, com és tota

si que n’hi havia més. Tota la part de vora mart

cuarteada, pues, suposo que hi visquia a la pri-

principalment. I això ho vàrem apendre amb el

mera planta, i a dalt les golfes pues lo mateix,

Josep Cazorla Portell

meu pare. Igual que fer els camps petits, d’un

sempre lo mateix. Un pati i vas donant voltes.

(L’Escala, 29-10-1949)

camp petit per exemple en feien 10 o 12, però

J. Colls: Perquè sobre també hi ha un pis... casi diríem a la mateixa planta Joan Granada: un pis igual i pues ahí hi devien de guardar el blat de moro, hi devien guardar les pue(?) jo que sé, les tomates i aquestes coses. O les cebes, no? Les patates, ho guardava dalt, sempre dalt. Perquè estava més fresc.

en fèiem un de gran. Els ajuntàvem. Ampés

El seu pare feia d’encarregat al cortal Gran de Sant Pere Pescador, on van viure durant una llarga temporada. El seu pare també havia estat mosso del cortal Devesa de Sant Pere Pescador, ambdós propietat de la família Granada (Caramany).

J. Colls: Val. El forn de llenya, n’hem vist a baix

Data de l’entrevista: 24 de juliol de 2010

un. O sigui que es devien fer el pa.

Lloc: Sant Pere Pescador

Joan Granada: Si, que ja havia caigut. Si. J. Colls: Quan vostè hereta aquesta casa ja hi havia llum, hi havia aigua corrent...

el tractor, t’avançaves més la feina i havies de girar tan sovint amb un camp gran com amb un de petit. Són coses que ens vàrem anar nosaltros muntant-ho a la nostra manera. L’empresa donava la finca. Donava molt. Albert Pons: Cortal Gran? Josep Cazorla: Si. Perquè era una finca de les

Entrevistador/a: Albert Pons, historiador.

millors que hi han per aquí Sant Pere.

Format: enregistrament

Albert Pons: Però m’està dient que vostè i el seu pare van apendre més o menys junts a fer

Extracte sobre l’ofici de pagès

Joan Granada: Llum si. Aigua corrent no, tenim pou. I clavegueram no existeix.

fèiem recs d’escorro, tenies més espai per girar

de pagès? Josep Cazorla: Si. Si, pràcticament si.

Albert Pons: I del seu pare en va aprendre a fer

Albert Pons: Vale, però quan el seu pare va fer

J. Colls: L’aigua prové d’algun pou...

de pagès?

Joan Granada: Un pou, està aquí al costat.

Josep Cazorla: Si, normalment vàrem, bueno

era molt jovenot, el seu pare ja havia fet de

es clar, ell en sabia més que pas jo. Però vàrem

mosso.

76

d’encarregat al cortal Gran, que vostè encara

77


Josep Cazorla: Si, bueno, ja havia treballat(Sic).

que vostè coneix, era dels millors o dels mit-

Josep Font Morera: Menos... quedaven dues

Ja sabia de d’allò però es clar, no era pas ni,

jans o dels pitjors?

finques, quedaven... Lo altre tot era junt.

Josep Font Morera: Allà al darrera hi havia les

Albert Pons: Estaven al costat del...

molts encara érem amb animals teníem, amb bestiar. Amb cavalls que encara en vàrem con-

pastelles, que en deien...

seguir un, el Galan. Que ens el teníem per fer

Josep Font Morera: Del mas. A davant i al da-

les vores del camps, que no t’hi podies acos-

Cèlia Agulló Gusó: El nostre mas era bo la te-

rrera. En un costat hi havia, al costat de mar,

tar amb el tractor. Pues amb cavall fèiem una

rra, perquè s’hi feia bo(?) tot, cuidat(?)...

diríem, hi havia el camí. Un camí d’entrada que

llaurada més. El deix ja va ser quan vàrem co-

Josep Font Morera: Sí. Cosa que ara, quan

mençar a comprar maquinària, quan jo me vaig posar ja diem amb 14 i 15 anys ja arrencava co-

Josep Font Morera

lors i tot amb el pare, pues jo varen comprar

(Figueres, 18-10-1927)

maquinària que podies treballar-ho bé. Maquinària que sobresortia del tractor i te podies arramblar a les vores.

Fou masover del Cortalot de Sant Pere Pescador, des de 1951 substituint a l’anterior masover Tonet Fullà i fins al 1971.

nosaltres vàrem sortir, ho varen plantar tot de fruiters. I encara hi ha fruiters.

res, a pocs... D’aquí a aquelles cases hi havia,

seria una mica la segona... València, Sevilla...

diríem. La finca aquesta.

Josep Font Morera: Sí, sí. No, no, més aviat,

(...)

Lloc: Sant Pere Pescador

sat... No sé, abans plovia molt més. I ara no

Entrevistador/a: Albert Pons, historiador.

plou gaire i no és terra de que (incomprensi-

Format: enregistrament i filmació.

ble)...

Josep Font Morera: El terreno sí que estava bé, eren bons. Emperò, més aviat es perdia allà si venien masses pluges, era dificultós. Perquè era una terra dura i costava de, d’eixugar-se. Però ara... Albert Pons: Diguem-ne, dels cortals o masos

78

també eren juntes, que feien unes 20 vessanes. Aquestes quedaven una mica separades, però

però és que, amb aquests anys que han pas-

dre, el Cortalot?

va tot junt, hi havia dues finques que ja quasi

primera divisió, seria un Barça o un Madrid... O

Data de l’entrevista: 9 de febrer de 2010

Albert Pons: I era un cortal bo? Al seu enten-

lot. I emprés passat d’aquest, del... que esta-

Albert Pons: És a dir, si parléssim d’un equip de

més aviat... No era pas ben bé terra de primera,

Extracte sobre les terres i cultius

s’hi passava, que en diuen el camí del Corta-

Albert Pons: Val. I llavors, ja més o menys m’ho va dir, ho ha dit ara i ho va dir l’altre dia, però m’ho podria tornar dir, què conreaven, què produïen? Josep Font Morera: Sí. Sí, llavorens es fèiem

Cèlia Agulló Gusó: I els camps tots eren grans.

userda, blat de moro, i blat i civada i ordis. I no,

Josep Font Morera: Ah sí! I tot molt ben, molt

es sembrava això. I ara, ja li dic, però nosaltres

ben situat. Albert Pons: Quanta extensió, diríem que te-

no sembràvem pas res més que això. Sempre no n’hi havíem pas fet mai, de fruiters allà. I ara és ple tot de fruiters.

nien els camps? Josep Font Morera: Els camps que manàvem nosaltres em sembla que eren 70 vessanes. Albert Pons: I eren totes juntes o hi havien d’espargides?

79


Joaquim Gusó: Si, tot això que ara són els ai-

cada època vàrem anar canviant. Perquè l’arròs

grups d’allò que ho feien a mà. És diferent d’ara

guamolls, tot això del Matà.

era una cosa que requeria molt de... ara no tant

tot això. La sembra es fa mecànica i la collita

perquè s’ha tecnificat molt però llavons reque-

també es fa amb collitadora.

ria molt de personal. Que hi hagués molta gent

Marisa Roig: I recorda quan es va començar a

Marisa Roig: Des de més o menys com limitaria la finca? Des de, hi ha un mas en allà que es diu mas de’n Gou?

Joaquim Gusó Bech (Castelló d’Empúries, 10-07-1935)

Nascut a Castelló d’Empúries, al cortal Gusonet, n’és propietari per herència familiar. El cortal l’havia comprat l’avi patern.

per planta’l i a l’hora de recolli’l també i sempre hi havien, venien aquí uns grups de valencians

Joaquim Gusó: No, en Gou aquest no.

que venien aquí per planta’l.

Marisa Roig: Ai, mas de’n Gou, mas del Guit

Marisa Roig: Val, a part d’aquests valencians

vull dir, perdó.

teníeu altra gent?

aquest mas.

Joaquim Gusó:I llavons van fer aquell canal

Marisa Roig: Aquest mas és seu?

Marisa Roig: I més o menys quanta gent hi te-

que arriba a Sant Pere, (rumia) influència de

níeu?

l’amo del Matà i tots plegats, que hi havia que

Joaquim Gusó: Ai, això si que no.

també n’era soci. Varen fer aquest canal per

Joaquim Gusó: Si. I allà el meu pare hi tenia per cuidar l’arròs i después lo que tenia perquè

Marisa Roig: Podríem dir que l’arròs el tenien

Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera i Meritxell

plantat des de, el límit del terme de Sant Pere,

Fernández, documentalista.

des d’allà el rec Sirvent, fins més enllà del mas

Format: enregistrament.

del Guit? Joaquim Gusó: No hi arribava pas. Marisa Roig: No?

Marisa Roig: I amb el tema de l’arròs varen fer

Joaquim Gusó: Hi havia d’altres. Que hi havia

una societat...

en Saliner, hi havia, no sé qui havia (rumia) n’hi

(...)

havien altres que (molta fressa en el micro) Un que era de Sant Pere, uns eren de Sant Pere mateix, tenien trossets petits...

Marisa Roig: Clar, vostè recorda més o menys

(...)

l’extensió que hi havia d’arròs?

Joaquim Gusó: Si, com són les coses, que a

80

l’aiga d’allà mateix i quan els hi va, van trobar l’aiga salada i els hi va fotre tot...

Lloc: Castelló d’Empúries

feien ells si.

mer any van tenir un follón perquè agafaven

Joaquim Gusó: Si bueno, hi havia gent que ve-

Joaquim Gusó: No sé, llavons depèn, la temporada

Joaquim Gusó: Si tenien una societat, que

principi que varen començar a plantar, el pri-

nien del poble, que teníem llogats aquí.

Marisa Roig: Aproximadament. 10- 20?

Extracte sobre el conreu d’arròs

Joaquim Gusó:Quan era? En recordo que al

Joaquim Gusó: Aquest si, aquest és meu

hi tenia les closes que hi tenia vaques i allà...

Data de l’entrevista: 23 de febrer de 2011

plantar l’arròs?

de sembra eren més allavors perquè hi havia unes coses que pudé hasta 25 o 30 pudé eren. Però quan havia acabat la sembra ja s’en anaven. Marisa Roig: I després, quan per exemple es

portar l’aiga per fer l’arròs. Marisa Roig: Fins quan va durar? vareu tenir arròs? Joaquim Gusó: Miri jo li diré que va durar 10 anys, 10 o 12 anys em penso, la temporada aquesta de l’arròs.

via de collir? Joaquim Gusó: Perquè anaven a sembrar ells en allà llavons a València i llavons anaven... i a l’hora de collir també en venia algun per sega’l, que llavons era tot segat, perquè es clar també igual. Marisa Roig: Clar, es via de fer tot a mà no, suposo que no hi havia... Joaquim Gusó: Es clar, tot a mà, i hi havia

81


Marisa Roig: 20 vaques? J. M. Guri: Si. I no pas per llet, domés per produir carn. O sigui, els he veníem quan els havíem destetat diríem. Marisa Roig: Si. els he teníeu estabulades o els he teníeu... J. M. Guri: No, no. Anaven al... a totes les vores

Josep Maria Guri Presas (Sant Pere Pescador, 5-5-1931)

Va estar de masover amb els seus pares al cortal Cristià de Sant Pere Pescador des del 1951 fins als anys seixanta. Els seus avis paterns i l’oncle ja havien estat masovers al mateix cortal. Després d’ells, hi entra una altra família com a masovera, tot i que s’hi està poc temps perquè el propietari s’ho ven tot a la promotora Societat Mas Cristià.

del mart tenien uns terrenos que eren propietats del mas Cristià. De lo que lindava amb el mas hi havia una feixa que es deia cortal de la vila, doncs tot allò era erm, abandonat perquè la sal, quan venia una mar s’emplenava de sal i el salitre es menjava les bones herbes diríem sats. Doncs les vaques anaven a pasturar en allà que hi havia moltes vessanes per... Marisa Roig: I els he teníeu allà pasturant tot l’hivern, les vaques, fins que creixien. J. M. Guri: Si, però cada dia venien a casa. Anar i venir eh. (...)

I abans, es feien totes a mà això eh. I costava

Marisa Roig: Joncs i tamarius hi devia haver-

molt, i bueno ja es via abandonat tot lo que era

hi, no?

la mota.

més bé, més aviat en a la mota. Per aguantar

tes?

una mica...

J. M. Guri: Aquestes motes? No t’ho sabria

Marisa Roig: Encara hi són no? Allà on...

dir ben bé però els propietaris, o sigui aquestes motes ademés de salvar les terres del mas,

Marisa Roig: Val. I quina extensió teníeu de closa?

diuen les feixes del cortal de la Vila que donen

J. M. Guri: Allavores unes 50 vessanes o aixís.

perpendicular allà, doncs cada propietari de la feixa, són feixes molt llargues i... d’amplada es feien uns 11 o 12 metros, doncs lo que venia perpendicular a la seva terra miraven de tapar-ho per fer-hi mota perquè no s’inundés les feixes. Marisa Roig:Què hi plantaven en aquestes feixes? Se’n recorda? J. M. Guri: Ah tot de cultius: blat de moro, userda, coses d’aquestes.

Marisa Roig: I ells.[el cortal Rocas] tenien una

Marisa Roig: I vosaltres quina extensió teníeu

Lloc: Sant Pere Pescador

closa que els hi arribava fins a mar. I llavors

de closa? O sigui d’erm.

Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera.

deien que ho protegien amb unes motes. Què

Format: enregistrament.

fèieu amb això de les motes?

Extracte sobre les motes de protecció de les closes J. M. Guri: El fort era les vaques. Teníem... pudé 20 vaques hi havia.

82

feina o què? J. M. Guri: De noves no se’n varen fer de motes. Les motes originàriament són més velles.

J. M. Guri: Si, si.

aquest prats del mas, també salvaven lo que en

Data de l’entrevista: 28 de desembre de 2010

Marisa Roig: Com ho fèieu, us ho repartíeu la

J. M. Guri: Tamarius també n’hi havia però era

Marisa Roig: I qui les havia fet aquestes mo-

J. M. Guri: Si, allavores era molt perquè hi havia zona que era joncs eh. Molt de jonc. Marisa Roig: O sigui joncs. I en allà era on teníeu el bestiar. Aquí, al mig dels joncs?. J. M. Guri: Si.

83


vaig ser-hi, vaig arribar a organitzar un dinar,

Lluís Gasull: Sí, sí. Però Sant Joan... Les ter-

un dinar de germanor. O sigui el dia de la festa

mes diuen Sant Joan i Vilanova, bueno. I jo

el dinar cadascú a casa seva, el dia primer. I a

vaig fer que això quedés de Castelló envers

l’endemà que hi havia una missa pels difunts...

(sic) de Vilanova, de Peralada. I no va ser aixís,

El primer dia hi havia la missa per tothom i a

no es va respectar, bueno. Però quan vaig ser

l’endemà era pels difunts. Doncs mentre jo

de l’ajuntament, es feia la festa, no? Per Sant

vaig ser allà, es feia una costellada, érem tots

Joan. I jo vaig veure que això desapareixeria,

els veïns allà, fèiem una tenda i fèiem un dinar

acabaria. I vaig demanar perquè Sant Joan, la

que era extraordinari. Era molt maco. Encara la

festa de Sant Joan, passés a patrimoni cultural

Lluís Gasull Batlle

gent se’n recorda.

de Castelló. I hi va passar. I l’alcalde diu “Què

(Viladamat, 28-12-1935)

Lluís Serrano: Perquè quins dies eren?

Va ser masover durant tretze anys en un dels cortals de Montmajor, el que havia estat propietat de les germanes Badosa Llerinós. Avui en dia viu al cortal Can Budó de Castelló d’Empúries.

Lluís Gasull: El 29 d’agost i el 30. Sant Joan. I

igual, en aquests masos no hi viu ningú, pràcti-

dels cortalers encara ara, encara també hi vaig.

cament ningú, i es fa igual la festa. Perquè ara

Fan un dinar i també fem l’ofici i tot això. Encara

ja no són els masos que la fan, és Castelló, in-

ara ho faig. Des d’aquí. Fem aquesta festa. Sí.

clús la capella, els bohemios(sic) han anat allà

Lluís Serrano: Recordes l’any, bueno, quan vas

i han destrossat tot, i està, com aquell que diu,

Data de l’entrevista: 13 de març de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Lluís Serrano, historiador. Format: enregistrament. Extracte sobre la Festa de Sant Joan dels Erms Lluís Serrano: Participaves en alguna festa exclusiva, diguem-ne, la de Sant Antoni dels Cortals o la de Sant Joan dels Erms? Lluís Gasull: Totalment. A les dues, sobretot la de Sant Joan, quan jo era allà, mentre jo hi

Lluís Gasull: Sí, sí, de tota la vida... Mira. Allà hi

tres per l’any, doncs, que lloguen uns orques-

da hi hagut músics. Tota la vida. I quan jo vaig ser a l’ajuntament de Castelló... Castelló i Sant Joan està molt unit, m’entens què vull... Jo vaig estar una temporada, quan Vilanova va voler passar a Peralada, jo vaig ser que Sant Joan... Això també és Sant Joan, eh? (pica a la taula) També és Sant Joan això. Lluís Serrano: Fora(?) de Castelló?

molt antic, eh? Està lligada amb els frares de Sant Pere de Rode, però inclús el capellà ha dit alguna vegada que és més antiga la capella de Sant Joan que l’església de Castelló. Molt antic, molt antic. Mil·lenària.

tament”. I ara, ara a la festa de Sant Joan es fa

abandonada. I jo vaig salvar la festa i ara quan

treure ja els músics i ja no en feien. I a la tar-

Lluís Gasull: És molt i molt antic. Però molt i

vols dir? Que paguem l’orquestra?” Dic “Exac-

començar viure... aquí?

havia l’ofici i músics. Després, el matí es varen

d’aquesta trobada?

ve Sant Joan, quan Castelló lloga les orquestres per l’estiu, comencen (incomprensible) el dia de Sant Joan, el 24 de juny, i acaben el 29 d’agost, les sardanes d’estiu, amb Sant Joan. A la tarda i a la nit aquí. O sigui, jo he mantingut, me sap greu de parlar de jo, perquè potser no és gaire elegant, però és veritat (s’emociona). I a més a més, vaig fer l’acte a l’ajuntament i la vaig donar a tots els masos perquè sapiguessin... He deixat aquesta herència de la festa major de Sant Joan. Lluís Serrano: I sabeu l’origen d’aquesta festa,

84

85


garberes llargues. Totes les garbes aixecades així de l’espiga, allà onta hi ha el gra, amunt i després al cim s’hi posava una garba ajaguda, que feia pendent com un teulat, s’apretaven bé per quan plovia, perquè s’estaven...

Maria Preses Carbó (Mollet de Peralada, 28-1-1941)

Rossendo: Era com una casa. Com una casa. Maria Preses: Si, venia el batre, venia la màquina i venien tots els homes i feien el menjar a casa, les dones del pagès tenien una feinada, perquè es feia... no tothom però en general si,

Albert Pons: Perquè no quedessin...

es feia un dinar com per la festa Major. Bueno,

Maria Preses: Si estaven uns dies les garbes

dinar i sopar depèn de les hores que...

allà. Fins que cap el juliol, després es comença-

Rossendo: Era una feina molt dura. (Sic)

va de batre, que el gra ja era ben sec, allavons ho portaven a casa. A l’era. Se feien unes garberes, que el meu pare era un artista.

Filla del masover del cortal d’en Gaita de Castelló d’Empúries. La seva família va estar-se al cortal des del 1953 fins al 1962.

Rossendo: Semblava una casa si.

Maria Preses: Si. Rossendo: Hi havia el palleraire, hi havia els que donaven les garbes.

bossar, n’hi ha que en deien esbossar, n’hi ha que es deien trencar, ja la canoca dreta sense talla-la, trevies la capsa i la tiraves en un cove. Amprés ja s’hi va passar per dintre amb el carro. Ja els anaves tirant directe amb el carro i es clar estalviaven la feina d’agafar el cove, de buida’l, però això, va passar temps abans no es va fer això eh. Rossendo: Es via treballat molt. Maria Preses: Después espellofa’ls-he a casa, treure la pellofa, ja saps què és no? Albert Pons: Si, si. Això si.

Maria Preses: El meu pare era un artista per fer

Maria Preses: Si, era dur.

garberes.

Rossendo: Treure el gra i porta’l al graner.

Data de l’entrevista: 31 d’agost de 2010

Rossendo: Una casa amb teulat.

Maria Preses: En saques, unes saques lligades i

Maria Preses: Primer, per això, primer els he

Lloc: Castelló d’Empúries

Maria Preses: Totes les garbes es ficaven

carregades a l’esquena i al graner. I encara allà

posàvem i se’ls hi deixaven unes fulles i es feia

Entrevistador/a: Albert Pons, historiador.

de...d’espigues endintre. I después, allavons, per

el graner era a peu pla. Hi havia puestos que els

com un cistell, com un manat, de capses. Lla-

Format: enregistrament.

fer la coberta, les garbes aixís, totes d’espigues

vien de pujar a dalt.

vons les havies de penjar. Llavons varen sortir

enfora, i anava pujant, pujant, pujant.

Rossendo: Nosaltres.

lo de les gàbies aquestes, que s’hi posaven les

Extracte sobre com fer una garbera i espallofar blat de moro

Rossendo: Les espigues escopien l’aigua.

Maria Preses: Allà no. I el temps de recollir el

Maria Preses: I posa’ls-he. Albert Pons: Conec poc la feina del camp, això si.

capses ja completament netes.

Maria Preses: Que si plovia, doncs l’aigua no

blat de moro, primer, al principi que vàrem fer

Rossendo: Allà hi és, allà al mas encara hi és.

Maria Preses: Era aixís. El temps del batre, lla-

entrava dintre. I en feien dues, tres garberes.

blat de moro, tallaven les canoques, quan esta-

Maria Preses: En el mas encara hi deu ser-hi. I

vons, ara les cosechadores ho recullen ja i ho

Rossendo: Era una feina d’artesà lo que feia.

va al punt, i feien pilots de canoques al camp.

en aquí el poble també n’hi han.

engrunen, doncs después no. Después amb la màquina de segar i lligar, que encara pudé

aquestes coses.

ven a casa. Després ja es varen treure les cap-

Rossendo: I tant.

ses, en allà al cap mateix. I carregades al carro.

Maria Preses: Llavors trenca(?), netejaves ben

feien les garbes. Se segava, després s’apilotava

Rossendo: Nosaltres no en sabríem pas tant.

I després ja es varen anar treguent les capses

bé la capsa i cap el secador. I allà es guardava

les garbes, es feia garberes. En el camp. Unes

Maria Preses: I va, allavons venia el batre.

de les canoques, que em penso que se’n diu es-

bueno, perfectament. I ja estava. Però...

també hi és al mas, si hi posaven 3 cavalls i es

86

Maria Preses: El pare era una artista per fer

Después les carregaven al carro i els he porta-

87


Extracte sobre l’aigua salada

ells van subministrar aiga, cap a Roses, i en van fer un seguit. No en varen tenir prou que

J.M. Gironella: I a quant metres està el cortal

a mig quilòmetro, venen els de Cadaqués, fan

Banc d’aquí? És en direcció a la platja no? El

més pous i llavons resulta que aquests també

cortal Banc?

xupen. Què va passar? Ha passat que l’aqüífer,

Ma Rosa Brossa: Bueno, aquella ja era sempre salada. No sé.

Maria Rosa Brossa Bonal (Castelló d’Empúries, 1933)

Nascuda al cortal Avinyó de Castelló d’Empúries, on va viure fins al vuit anys. El seus avis ja eren masovers de la família Barraquer, propietària del cortal Avinyó i del cortal Banc. El 1941, els fills dels masovers, amb les respectives famílies, es van intercanviar les masoveries. Així, M. Rosa Brossa es va traslladar al cortal Banc, on va estar-se fins als 21 anys. Després va anar a viure a Castelló. Des del 1997 viu al cortal Brossa, que va comprar el seu pare.

Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Josep Mª Gironella, historiador. Format: enregistrament

lats. Ens varem quedar salats! , uns anys abans també anàvem a Castelló a buscar aigua amb

Ma Rosa Brossa: Devia ser perquè, no sé, de-

cantines perquè no en teníem. Ara tenim aiga

Maria Rocas Costal

bona perquè, diguem, aquells han agafat un

(Sant Pere Pescador, 16-01-1934)

vien fer pous ... pudé si haguessin fet un pou més fondo també s’hagués trobat dolça. Bona

aqüífer que hi ha entre 30 i 40 metros, llavors

doncs. Però no, sempre ha estat...

aquest és el que s’ha tornat salera. Xupàvem

J.M. Gironella: És a 200 o 300 metros? L’altre

lada. I después, nosaltres en aquí, hem buscat

cortal d’aquí. Epifani Martín: Un quilòmetre. J.M. Gironella: Un quilometro? Ma Rosa Brossa: Si. Pudé si. J.M. Gironella: I allà sempre l’ha vist salada. Ma Rosa Brossa: Sempre ha estat salada l’aiga,

Epifani Martín: El que passa, fent un incís a això de l’aiga salada, perquè evidentment en aquí va ser una zona que hi havia aigua bona. O sigui, es feien els pous en aquí a 30 metros i hi havia aigua bona. Van venir els de Roses, varen treure, varen fer pous en aquí, i evidentment, llavors

88

estàvem cap aquí davant, ens vàrem quedar sa-

J.M. Gironella: Si, si, però que està...

si. També és més a prop del mar, no ? Data de l’entrevista: 24 de setembre de 2010

llavons l’aigua va recular, i llavons tots els que

tothom, que és el que regava i s’ha tornat saun altre aqüífer més fondo, i ara, actualment, en tenim de bona, amb aqüífer a 70 metros.

Nascuda al cortal Rocas de Sant Pere Pescador. El seu rebesavi, a la darreria del segle xix, va entrar a fer de mosso al cortal. Més tard, el seu besavi el va comprar i va passar a anomenar-se cortal Rocas.

O sigui, hem deixat la salada i hem anat més avall.,Ara actualment, tenim aiga bona, però

Data de l’entrevista: 3 de maig de 2010

tenin en compte que,és clar, l’aqüífer que re-

Lloc: Sant Pere Pescador

gàvem, era el de 30 i 40 metros que és la que es

Entrevistador/a: Josep Mª Gironella, historiador.

va tornar salada.

Format: enregistrament.

J.M. Gironella: Totalment salada no? Epifani Martín: I no podem regar. No podem regar. Ara, pel consum de la casa, s’ha fet aiga, s’ha anat més fondo i llavorens si que és la que tenim ara. Que és bona.

Extracte sobre les gallines i venta d’ous a mercat J. M. Gironella: Em sembla que no se si aquí en parla, més endavant. I a comprar i a... a quin mercat anàveu a comprar? Maria Rocas: Home, aquí es nava a Figueres. J. M. Gironella: A Figueres sempre?

89


Maria Rocas: Si.

J. M. Gironella: Si?

J. M. Gironella: Figueres?

Maria Rocas: Si, perquè teníem gallines jus-

Maria Rocas: Si, perquè hi havia coses que en aquí el pobles no hi havia com ara si havies de comprar roba, jerseis, o lo que sigui, no? I quan anaves a mercat generalment que anaven a venre els ous les dones llavons sempre compraven, mira, coses.

mira, disfrutaves anant a cacera. Allà he vist de tot. He vist de tot. Matàvem, matàvem sobre 500 peces cada any.

tament de Vilafranca, que feia un ou molt ver-

Marisa Roig: I què matàveu? Què hi havia?

mell, que això a Castelló també era... el tipu ou, en deien ou de Vilafranca, un molt vermell molt

Pere Canet: Pues mira, hi havia torts, guatlles,

gros, ampró, era una gallina que era més aviat

tòrtoles, ànecs, de becadells, de tot, de tot.

delicada i a l’hivern amb la fred no ponia tant.

Marisa Roig: I això dintre de les terres digués-

J. M. Gironella: I se’n recorda d’algun any que

sim del mas.

s’haguessin mort gallines?

Pere Canet Puig

vendre només els ous o hi veníeu alguna altra

Maria Rocas: Oi tant, de la pesta.

(Castelló d’Empúries, 06-06-1943)

Pere Canet: Si, si. Com se regava tot i que el

cosa?

(...)

Va néixer al cortal Mas Nou de Castelló d’Empúries, on els seus pares van entrar de masovers abans de la Guerra Civil espanyola, després de deixar la masoveria del cortal Bech. S’hi va estar fins a l’any setanta.

l’època de més calor, a l’estiu, i les gotlles se

J. M. Gironella: Val, i això, a mercat hi anaven a

Maria Rocas: O pollastres. J. M. Gironella: Pollastres també veníeu? Maria Rocas: Si, si tenies oques, o... en fi, lo de mira, lo que no havies de menester. J. M. Gironella: Anaven cada setmana a mercat o?

J. M. Gironella: I quan passava això, després què es feia? Es tornaven a comprar gallines o... Maria Rocas: Es clar, llavors... J. M. Gironella: A onta se’ls he comprava? Maria Rocas: Mira, això hi havia vegades que llavons fèiem venir pout, ous, hi havien una

Maria Rocas: Generalment cada 15 dies.

gent que tenien una incu(?), unes incubadores,

J. M. Gironella: Cada 15 dies?

com diguéssim a can Rodà de Castelló i po-

Maria Rocas: No vull pas dir que alguna vegada hi anéssim molt perquè generalment quan les

saven ous. I llavors venien els polls.

gallines eren llibertes, que no eren com ara, a l’estiu ponien molt però a l’hivern hi havia ve-

Maria Rocas: Exacte. El pollastre era per men-

gades que feien molt pocs ous. Doncs segons

jar i la gallina per ponre. I bueno, i també hi ha-

l’època hi havies d’anar més sovint. (Silenci)

recollien totes allà. Però fèiem unes cassolades de gotlla. (...) Pere Canet: Si. Molt. Allà, allò era com un manantial d’aiga que no s’acabava mai. Hi havia de tot, de tot. Unes volades de...(silenci) Marxem nosaltres, marxem d’allà, i és com si ho ha-

Data de l’entrevista: 10 de juliol de 2011

guessin fumigat. Va quedar estèril. No hi havia

Lloc: Castelló d’Empúries

res. Res. Res. I això de tanta protecció i tanta

Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera.

cosa, això. Res. El parc natural degraden el te-

Format: enregistrament.

rritori. L’ocell, l’animal vol que allò se remeni,

J. M. Gironella: Veien els polls i tornaven a fer el...

veïns casibé mai dingú regava, doncs venia a

que allò se conreui i se... que vagin allà a menjar Extracte sobre la cacera, la pesca i els aiguamolls

cucs i tot això. Això de reserves integrals és lo més dolent que existeix. Ja poden anar diguent

Marisa Roig: El cortal era bo per anar a cacera?

ells. Aquí hem quedat des d’allò zero perquè,

vien gent que s’hi dedicaven i en compraves.

Pere Canet: Bah, no me’n parlis. No me’n parlis.

i ho sé, ho sé perquè m’havia agradat molt la

Perquè veràs, feia fred i les gallines corrien o

Compraves gallines perquè escolta’m, vares

Les èpoques... perquè llavors es clar ni cines,

guita, si es mullaven o lo que sigui, llavons que-

quedar sense.

ni televisions, amb prou feines arradios, eh, i

daven traspostes a l’hivern.

90

cacera i quan se va formar la societat vaig ser president, bé encara ho sóc, eh, i ho he vist. No hi ha pas maneres, aquesta gent són tossuts.

91


És un invasió urbana cap a l’agricultura. Perquè

d’aquesta gent, ha sigut que no han volgut es-

què els hem fet nosaltres? Ara, això prohibit.

coltar ni els pagesos ni els caçadors. Han anat

Allò prohibit. (no se sent) prohibit. Lo que he

a la seua.

comentat moltes vegades, què us hem fet? Ah res. Res. I doncs? Perquè ens prohibiu això? Perquè ens han tret tota les llibertats i totes les

Enric Saguer: Bestiar? Res? Rossend Gusó: un contacte... no, mai, mai,

Marisa Roig: Què passarà al final amb aques-

mai, mai. Un contacte terrible, jo, sempre amb

tes terres que no s’hi pot fer res?

França, amb Itàlia, agafava el cotxe, me’n anava allà on convenia a veure varietats noves. Jo en

costums. Coses d’aquí tradicionals com anar a

Pere Canet: Aquestes reserves integrals?

pescar de botiró anguiles.

Marisa Roig: Si.

Marisa Roig: I onta anàveu a pescar de botiró

Pere Canet: Si, tenen...

Rossend Gusó Janer

Marisa Roig: Ja no s’hi pot cultivar, fer res?

(Sant Pere Pescador, 1945)

quan anàveu a pescar? Pere Canet: Hi havia anguiles a per tot. Marisa Roig: Què anàveu a la Muga? No.

Pere Canet: No, perquè ho han declarat reserva integral i tindran a sobre un mapa, podran

Pere Canet: No. Als recs dels estanys, al Sa-

il·lustrar un folleto pel visitant o di’ls-hi güita,

lins.

güita quines flors, güita quin ocell, güita aquí,

Pere Canet: Si, ara allà onta hi ha ara aquests canals anant a Palau. Allà aquell pont estret. Pere Canet: Allà aquells canals allò es va fer a l’any 50. Eh, hi havia uns recs petitets, de 3 o 4 metros, eh, i estaven plens d’anguiles, hi anaven els de Palau, els de Castelló. I el dia que picaven t’emportaves 5 o 6 quilos cap a casa, eh, i tothom content. Ah, i el botiró, no. Tampoc d’allò. Una cosa tradicional d’aquí que era anar

güita allà, però això del terreno res. Estem plegats de senglans. Senglar...

aquí, eeee, Espanya, no a l’Empordà, Espanya... Adéu, adéu, adéu siau (ho diu a un passant?)

Nascut al cortal Can Fages de Sant Pere Pescador. Tot i que va viure una llarga temporada a la urbanització Bon Relax del mateix municipi, avui en dia torna a viure al cortal que li ve per herència materna. Data de l’entrevista: 12 de març de 2010

...vaig introduir la to..., una varietat de poma que ells en diuen la Top Red, la vaig portar jo amb exclusiva. La primera plantació que hi va haver a Espanya de Top Red la faig fer jo. La primera plantació de Ero, la vaig fer jo, una altra varietat de poma, Ero, “e” punt, “r”, “o”... “E” punt, “r” punt, o: E.R.O. “Early reduant(?)”. I d’altres varietats, eh? Altres varietats. La Fugi també la vaig portar jo, ja amb plantació de d’això...

Lloc: Sant Pere Pescador

Enric Saguer: Aquesta si que ha triomfat...

Entrevistador/a: Enric Saguer, historiador.

Rossend Gusó: Sí, vull dir, que vaig a ser amb

Format: enregistrament.

això... M’agrada..., m’agradava, hi tenia una passió terrible, eh? M’agradava, m’agradava

Extracte sobre els fruiters

molt i tinc unes relacions jo amb França, sobretot, amb centres d’investigació, amb l’INRA,

Enric Saguer: Val. I fins a principis dels 80 vau

l’Institut Nacional de Recerches Agrícoles, eh?

fer bàsicament de pagès dedicat a la fruita?

Doncs, hi tenia molt bona relació. De les poques

pressió. Això també prohibit. Osti tu, prohibit

Rossend Gusó: Sí, pagès... Fruita, fruita, jo

persones que jo podia entrar allà on investiga-

tot (pausa) Que ho volen prohibir tot? No en

vaig a ser, també com el meu pare, pioner,

saben. Jo els hi he dit, el seu mal, el seu mal

m’agradava molt...

el dies que feia tanta tramuntana a la cacera de l’ànec, al vespre, a l’aguai, ah això! massa

92

ven, eh? Vull dir, m’agradava, m’agradava. He tingut una relació, però, tremenda, eh?

93


Enric Saguer: I això, quan ho comenceu a tenir

Extracte sobre el règim d’explotació

cers, ens va treure a tots, per porta’s la terra. I

Secundino Bramon: Estàvem molt bé allà. Fins

ment molt bé. Ens guanyàvem bé la vida, tots

que ens ho varen posar a miges, estàvem molt

molt bé. Ni ell pensava mai de marxar perquè

bé. Després no, després desitjàvem viure aquí

el meu pare feia molts de gastos a la propietat,

Castelló. Però fins que ens ho va posar a mi-

perquè no comptava mai marxar. El 46 ens ho

ges, el meu pare feia moltes millores en el mas

varen posar a mitges. 6 anys. Unes miges que

i tot això, com si fos seu. No comptant mai de la

ens guanyàvem la vida. Però després, com que

vida haver de marxar. I llavons no...

volia que marxéssim, va portar... amb això hi va

contactes amb...?

a l’any 46, fins el 46, estàvem amb un arrenda-

Rossend Gusó: Amb França? Jo..., amb França...eh, 70, vaig fer, no espera, no, el 70 em vaig casar. A partir del 75, per tant a partir del 75 hi ha una relació que no l’havia deixat mai més, hasta ara fa quatre o cinc anys... Enric Saguer: Perquè el pare també havia tingut de relació amb França?

Secundino Bramon Figueres

Rossend Gusó: No, el meu pare no, no, no,

(Castelló d’Empúries, 18-12-1927)

no... Enric Saguer: Perquè aquesta cosa de la introducció de la poma, els seus contactes, devien ser... Rossend Gusó: El d’això... El meu pare, bueno, és una persona, ja et dic, va ser dels pioners també amb l’arròs, en el seu moment, que va trencar motllos.

Nascut al cortal can Secundino del pont de Castelló d’Empúries. El seu oncle era masover del cortal Moxó. L’any 1930, el pare i l’oncle es van intercanviar els cortals. A partir d’aquell any, la família d’en Secundino es va ocupar de la masoveria del cortal Moxó fins a l’any 1958, quan el propietari, el marquès de Moxó, els va rescindir el contracte. Data de l’entrevista: 6 de juny de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Marisa Roig, arxivera i Meritxell Fernández, documenalista. Format: enregistrament

Marisa Roig: I abans de fer-ho a miges com ho tenien?

haver molts... els que li portaven en el marquès el... el primer va ser, va ser en Cuesta, de Girona. Després va ser...

Secundino Bramon: Arrendament.

(...)

Secundino Bramon: Si. Allavons es pagava un

Marisa Roig: Com valoreu la relació que tenia

tant per tot sants, se solia pagar. Em penso que

per exemple, que teníeu vosaltres com a maso-

era el novembre que pagaven. No me’n recor-

vers, amb el propietari?

do de con pagaven ni res. L’arrendament, pa-

Secundino Bramon: Primer bé, primer molt bé.

gava l’arrendament i feia lo que volia. I venia el

Els anys d’arrendament i els 6 anys primers bé.

bestiar que volia i tenia el que volia i no... ningú

Els 6 anys reders fatal. Fatal.

molestava per res. (...) Secundino Bramon: (...) el marquès el va convèncer que per agafar d’Empuriabrava i va d’allò amb l’Arpa; amb l’Arpa i en Vilallonga i

Secundino Bramon: Fatal, allavons tots, no només nosaltres tots els masovers, tots, els que hi havia en Casadevall, en Túries i nosaltres, fatal.

aquest en Coll varen ser els que varen fer això. Però quan ens varen treure del mas, ens varen treure, va ser perquè allavors hi havia la febre dels propietaris, porta’s la terra. Porta’s la terra, doncs ens va treure, tots els masovers que hi havia. Érem 5 masovers i molta terra de par-

94

95


Vicenç Juncà: Hòstia, sí, collons! Ja ho crec

Peralada, allà que hi havia una pujada, me cago

si era agra, eh? Si era agra no la volia. ‘Àcida’ en

que veníem la llet.

en déu, fotia una mà de foc allò... Aquell pam

deien, ‘és àcida, fora!’.

Lluís Serrano: On la veníeu?

pam! (riu) Hidrogen, hòstia.

Lluís Serrano: Des de quin any fins a quin any?

Vicenç Juncà: Aquí a la fàbrica de Castelló.

Lluís Serrano: I quanta llet produíeu?

Bueno, més o menys ja n’hem parlat.

Lluís Serrano: A la Central?

Vicenç Juncà: Hòstia, molta. Poder, no sé, què

Vicenç Juncà: Què vols dir? De, de...

produíem, Maria Rosa? 100 litros cada dia?

Lluís Serrano: De la venda de llet.

Maria Rosa Vives: Home, a vegades quasi en

Vicenç Juncà: Me cago, tota la vida me’n recor-

Vicenç Juncà: Sí. Era en Roura buscava la llet. Oriol Casadevall: I abans de la fàbrica?

Vicenç Juncà Vilà

Vicenç Juncà: Bueno, sempre hi hagut de fà-

fèiem 200 litros.

do de vendre la llet. Ja fa anys, no sé...

Vicenç Juncà: Sí, a vegades 200 litros.

Lluís Serrano: I a part, anàveu vosaltres direc-

(Castelló d’Empúries, 1931-2014)

brica. Sempre han vingut a buscar la llet, eh? Venien en carro ja!

Lluís Serrano: Al dia?

tament a Castelló? A les cases? Passàveu per

Va ser masover del cortal La Rajoleria de Castelló d’Empúries fins al 1971, quan es van fer un mas en propietat al mig de la Rubina, conegut com a can Nicetu.

Lluís Serrano: Ja l’any, a l’any 30, no?

Vicenç Juncà: Al dia. I tot munyit a mà, eh? Me

les cases?

cago en l’hòstia. Bueno, després ja per últim, ja

Vicenç Juncà: No! No, mai. No, no, no, no.

per últim no, vam comprar la màquina.

Lluís Serrano: Va ser important que hi hagués

Maria Rosa Vives: (parla a la vegada) Tot mun-

la Central de llet?

yit a mà. Vàrem comprar una màquina i la feia

Vicenç Juncà: Home, és clar! Hòstia, on vas a

Data de l’entrevista: 6 de març de 2010 Lloc: Castelló d’Empúries Entrevistador/a: Lluis Serrano, Josep M. Gironella i Oriol Casadevall, historiadors Format: enregistrament i filmació. Extracte sobre les vaques i la central de llet Vicenç Juncà: Exacte. I vaig venir aquí amb vaques. Però després aquí les vaques em varen anar malament i vaig plegar.

Vicenç Juncà: Sí. Venien en carro, després de la guerra. Me’n recordo quan, venien... Primer venien en carros, venia en Prat Balat(?) i venia en Carles Barceló. Amb carro anaven, venien a buscar la llet, eh? Després varen començar amb

servir. A mà no n’he sapigut mai jo tampoc.

cotxe, hidrogeno(?), poc havies vist mai tu un hi-

Lluís Serrano: I després cap al final devíeu te-

drogeno... Un cotxe que portava, al darrera, un,

nir un tanc, no? Un tanc d’aquests?

dos, dos, dos d’allò, dos dipòsits, saps? Un per

Vicenç Juncà: No, no, no. No hem tingut mai cap

posar llenya i l’altra per posar aigua. Quan arribaves allà al matí, doncs, l’engegaves, havies de començar de fotre foc. Quan allò estava, ben bé, quan l’aigua aquella bullia, fotia circuit i au, brtbrtbrt, cap a Peralada a buscar llet. Pues sí. Es que, quan pujava, a vegades jo, als dissabtes venia amb el cotxe de la llet, saps? Anava allà a

Lluís Serrano: I les vaques us veníeu la llet, su-

la fàbrica, com aquells ja els coneixia, pujava i

poso?

donava la volta. Quan pujava aquella pujada de

96

parar. On la treiéssim(?) la llet si no està... Si no està la fàbrica, no hi hagués(?) tantes vaques.

de tanc. Venien allà, me cago en dé.., posàvem la llet, quan l’havíem munyida, teníem un home que treballava allà, a (incomprensible) la llet. Teníem una pila(?) d’aigua que hi posàvem els animals i l’emplenàvem d’aigua fresca, saps? Quan, aquell home quan amb una cantina plena anava allà a posar-la en fresc, saps? I després remenaven. Perquè l’endemà al matí, quan passava la fàbrica a buscar la llet, te la mirava

97


trueix, moment que s’aprofita per ampliar-lo amb noves edificacions construïdes en diverses etapes. La primera construcció presenta una planta en forma d’ela. Més tard, s’hi va afegir una altre edifici de planta simètrica, tot formant un pati al mig.

Història:

Terra de cortals Amb la paraula cortal anomenem els masos que a la nostra zona es varen construir a les terres guanyades als antics estanys, i que es troben principalment els termes municipals de Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador i, en algunes zones de Pau i Peralada. Alguns d’ells es troben documentats ja des d’època medieval. Entre els anys 2009 i 2011, diverses entitats de recerca, van elaborar un extens treball per tal de difondre el patrimoni arquitectònic i el paisatge altempordanès, vinculats a aquestes unitats paisatgístiques antropitzades característiques del nostre territori. A partir de les fonts bibliogràfiques, documentals i orals s’ha pogut elaborar aquest catàleg dels cortals que, de manera sistematitzada, posa a l’abast del públic el recull d’informació d’aquests masos.

98

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL AVINYÓ Castelló d’Empúries Latitud: 42.233645, Longitud: 3.092247 Cronologia: 1474. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat, la casa està habitada per una família masovera i les terres les treballa un agricultor. Estat de conservació: Regular Restauracions: Durant el segle XIX i principis del XX ha patit ampliacions.

Descripció: La part més antiga és un corral amb dues arcades i un pati al davant. Aquest corral, que quedava a la part posterior de la barraca o casa dels pastors, era una construcció senzilla del segle XVII, ampliada, i un gran pati amb espaioses corts. Més endavant, s’hi va construir un casal amb tres galeries al voltant d’un pati, amb la part de migjorn tancada amb paret i portal. A finals de la dècada de 1670 —i després de diversos episodis bèl·lics que van afectar l’Empordà des de 1640—, el cortal devia estar mig enderrocat i amb les terres ermes. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, el cortal es recons-

El primer esment del cortal Avinyó el trobem a la llista de cortalers de 1474, en la qual apareix Ciprià Avinyó (mort el 1557) com a cortaler. Més tard, hi trobem a Salvador Avinyó. Durant la primera meitat del segle XVI es fa palès l’ascens social de la família Avinyó, ja que és present al Consell General de la Universitat de Castelló d’Empúries, ostenta el càrrec de cònsol des del 1530 i dota les seves filles amb 400 lliures, molt més del que era habitual en l’època, entre 50–100 lliures. Durant el segle XVI, Jerònima Avinyó i el seu marit Antic Feliu, que exercia de notari, deixen de viure al cortal Avinyó, moment a partir del qual és arrendat en règim de masoveria. Tot i això, el cortal continua conservant el nom. Més tard, el cortal passa a mans d’una de les filles de Ciprià Avinyó, Elisabet, qui estava casada amb Miquel Castellar, cortaler i propietari del cortal Comas de vora mar. Al final del segle XVI, la seva única filla, Anna Castellar Avinyó, es casa amb Ivo Ornós, membre d’una família pertanyent a la petita noblesa gironina. Els Ornós mantenen la propietat del cortal Avinyó durant els segles XVI i XVII. El 1664, el cortal Avinyó és propietat d’Iu Ornós, successor de la família Avinyó. Segons Pelai Negre, el 1664 el propietari és Joan Ornós, fill d’Anna Ornós. El 1678, el propietari és Salvador d’Ornós, donzell domiciliat a Barcelona. El 1679, sabem que Salvador d’Ornós signa un contracte d’arrendament. En aquell moment, el cortal devia estar en mal estat ja que el contracte estableix que mentre no es reparés la casa, el masover viuria en una

99


casa de la propietat dels Ornós a la vila de Castelló. Diu textualment: “cuberta per star y habitar”. També hauria de posar, progressivament, les terres de cultiu en arrendament. Al segle XVIII, el cortal Avinyó apareix en el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid i en el mapa de la Canònica. El 1710, Ermenter d’Ornós i Gibert i Aguilar, donzell de Cardona, ven el cortal Avinyó per 10.000 lliures a Jeroni Fontdevila, doctor en Drets i ciutadà honrat de Girona. L’any 1744, el cortal Avinyó de Castelló d’Empúries consta com a patrimoni de la casa Fontdevila en l‘inventari de béns immobles del patrimoni Fontdevila-Roure. Aquests béns s’incorporen al patrimoni de la família de Caramany mitjançant el casament entre la pubilla Narcisa Fontdevila i Roure i Antoni de Caramany. L’any 1791, en l‘inventari post mortem dels béns de Salvador de Caramany, hi consta el cortal Avinyó de Castelló d’Empúries. L’any 1806, el cortal encara pertany a la família Caramany. El 1842, Josep Maria de Caramany Ros de Camps fa testament i disposa la donació de la casa del carrer dels Ciutadans de Girona a favor de la seva filla Ramona, així com de les propietats següents que tenia a Castelló d’Empúries: els cortals Avinyó i Savarrés i la casa del carrer del Carbonar. A la segona meitat del segle XIX, el cortal el compra Antònia Raguer Molinàs (1854-1943) de Figueres, esposa de Joaquim (Jeroni?) Moner i Carbonell de Castelló d’Empúries. El matrimoni té tres filles: Mercedes, Maria i Josefa. Mercedes Moner i Raguer es va casar amb el Dr. Vila de Figueres i és mare del Dr. Vila; mentre que Maria Moner i Raguer es va casar amb Jesús Capella i va heretar el cortal Banc. Per la seva banda, sabem que el 1945 la propietària del cortal és Josefa Moner i Raguer, vídua del Dr. Barraquer de Barcelona. La parella va tenir

100

de 1472 en què es parla del “cortale vocato Bellesguard, in plano Messiano”. Al segle XV, el Bellesguard era un cortal de grans dimensions, sobretot si tenim en compte el que havia d’aportar l’arrendatari: 100 mitgeres de forment i 80 d’ordi, sense tornes.

quatre fills: Mercedes, Carmen, Manel i Joaquim Barraquer Moner, l’actual doctor Barraquer i alhora el darrer propietari del cortal. Pel que fa als masovers del cortal, sabem que ho van ser Ramon Peronella Faus de Castelló d’Empúries —fill de Joan Peronella Quer i Margarita Faus— i la seva dona Anna Carbó Padrosa de Riumors —filla de Bonaventura Carbó i Teresa Padrosa—. La masoveria l’hereta la seva filla Assumpció Peronella Carbó (Castelló d’Empúries, 1882-1968), la qual es va casar el 1907 amb Francesc Anglada Perich (d’Ullà). Van tenir dues filles: Maria i Annita Anglada Peronella. Maria Anglada Peronella es queda al cortal (Castelló d’Empúries, 1908-1992) i es casa amb Manel Brossa Portell (Castelló, 1904), fill de Jaume Brossa Saliner (Vilanova de la Muga, 1858 – Castelló d’Empúries, 1922). El matrimoni va tenir dos fills: Josep (1926) i Francesc (1934). Josep Brossa Anglada es casa amb Enriqueta Gratacós Casas, amb qui té tres fills: Assumpció, Núria i Manel Brossa Gratacós. Per la seva banda, Manel Brossa Portell tenia un germà, Josep Brossa Portell, que es va casar amb Remei Bonal Maragall i van fer de masovers al cortal Banc, també propietat dels Barraquer. Finalment, la parella es va poder comprar el mas Brossa. De les dues filles que van tenir, Maria Rosa Brossa Bonal n’és l’hereva.

L’any 1472, la vídua del cavaller Pere de Vilarig apareix com a propietària del cortal. Poc després, en la llista de cortalers de 1474, el trobem en propietat de Jaume Sastre. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL BELLESGUARD Castelló d’Empúries Latitud: 42.238156, Longitud: 3.093999 Cronologia: Segle XV. Segons la documentació Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Dolent. El cortal encara resta dempeus, però es troba en un estat d’abandó, amb plantes que creixen dins els seus murs.

Descripció: Es tracta d’un cortal fortificat amb terres i closes a l’entorn on pasturaven eugues i vaques i es conreava userda autòctona de l’Empordà. A les acaballes del segle XIX, el cortal va ser ampliat amb un edifici en forma d’angle, amb galeries al voltant d’un pati a ple migjorn. En l’actualitat, conserva la jaça amb coberta sostinguda per pilars, la casa dels cortalers i el corral, tot i que es troba en un estat d’abandó. Cal mencionar que al guardacantó del paller hi ha una inscripció en què es llegeix T. Roger.

Història: Segons l’historiador Albert Compte, és molt probable que el cortal Bellesguard sigui l’antic cortal Assalit. La primera menció del Bellesguard la tenim en un document

El 1574, el propietari és Jaume de Cardona i el 1624, Galceran de Cardona. El 1678, el cortal pertany a Simon Miquel de Girona. En un mapa de la Canònica de 1748 el trobem situat com a castell de Bellesguard. El 1806, el cortal és propietat de Francesc Oliveres i Carbonell, marquès de la Quadra. L’u de setembre de 1881, Tomàs Roger Larrosa, que estava casat amb Demetria Martí Maceli (1848-1922), adquireix el castell de Bellesguard en una subhasta per 150.525 pessetes. Segons Viñamata —descendent de la família Roger—, Tomàs Roger va fer testament el 1912 i entre les propietats que hi constaven hi havia el cortal Bellesguard i els masos de Montmajor. En el cadastre de 1823 el cortal és una heretat del marquès de la Quadra. A les acaballes del segle XIX, el cortal va ser ampliat amb un edifici en forma d’angle, amb galeries al voltant d’un pati a ple migjorn. En el mapa parroquial de 1919 apareix amb el nom de cortal Ferreró. Posteriorment, segons l’autor Josep Augé, als anys trenta, el cortal va ser comprat per la família Roger de Figueres i sabem que el 1945 la propietària era Dolors Roger Martí. Avui en dia, el cortal es troba en mans dels seus descendents.

101


Pel que fa als masovers, el primer masover del qual tenim notícia és “Japet Agustí”, motiu pel qual el cortal també es conegut com a can Japet. Els masovers més recents havien estat la família Tarrés, que venien d’un dels masos de Montmajor. Segons un document de l’any 1945 elaborat per la Guàrdia Civil, els masovers eren Joan Tarrés Bosch i Carme Marisch Sala. La parella va tenir tres fills: Pepito —casat amb Palmira del mas d’en Gou—, Miquel i Ramon. En aquells moments, però, al cortal només vivien en Miquel Tarrés Marisch amb la seva dona, Maria Cusí Vila, i els seus fills. També tenien dos mossos. El mas passà a mans de Miquel Tarrés Cusí, però quan aquest va morir de manera sobtada, se’n van fer càrrec la seva vídua i els seus dos fills: Carme Tarrés Cusi —casada amb Miquel Alsina del mas Colomer— i Joan Tarrés Cusi —casat amb M. Mercè Bramon de can Secundino, amb qui actualment viu en un mas a Vilaür—.

vertit en una explotació ramadera.

CORTAL BROSSA

Estat de conservació:

Castelló d’Empúries Latitud: 42.226966, Longitud: 3.091375

Regular. El cortal està dempeus, però es troba en un estat d’abandó. Al costat de l’antic cortal hi ha els estables per a les vaques.

Descripció: Cortal deshabitat que acull estables per a vaques i cavalls.

Història: Segons l’historiador Albert Compte, és possible que el cortal Bordes correspongui al cortal Berenguer Egidi que apareix en el capbreu de 1332. El 1350, el propietari del cortal era Berenguer Floreta. El 1401 passa a mans de la seva esposa, Bartomeua, i rep el nom de cortal de Bartomeua. Abans de pertànyer al matrimoni Berenguer Floreta i Bartomeua, el cortal havia estat propietat del pare d’aquesta, Raimon Bosh. Més tard ja no apareix ni en la documentació coneguda dels segles XVI i XVII ni en els dos mapes de cortals de què disposem.

CORTAL BORDES Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

Castelló d’Empúries Latitud: 42.268044, Longitud: 3.073745 Cronologia: 1332. Primer esment documental del cortal.ó Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat, s’ha con-

102

Foto: Col·lecció M. Rosa Brossa

Cronologia: Segle XVII. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Habitatge i explotació agroramadera moderna. Estat de conservació: Bo. El cortal està habitat i ha passat per rehabilitacions i obres de manteniment per tal d’adequar l’edifici a les formes de vida actuals.

Descripció: Es tracta d’un dels cortals més important del terme per la qualitat de les seves terres. El cortal té el seu origen en una borda del segle XVII que s’ha anat ampliant i reformant al llarg del temps fins a convertir-se en el cortal que veiem ara. La base de la construcció actual és del segle XIX, tot i que l’edifici s’ha anat modernitzant al llarg del segle XX. Totes les terres estan situades al voltant del mas, tret d’unes closes que estan apartades, tot i que no són gaire lluny. En total, el cortal té unes 150-160 vessanes de terra a l’entorn, més unes 50 o 60 terres de la germana de la propietària del cortal que en origen formaven part del cortal. Així, doncs, estem parlant d’unes 200 vessanes de terra compacta al voltant del cortal. Les terres eren de regadiu fins al moment en què es va fer un pou a Roses per tal de portar aigua a Roses i a Cadaquès, fet que va provocar una pujada de l’aigua salada. Les aigües de la torre i del cortal Avinyó també van sortir salades. Pel que fa al bestiar, es dedicaven a la cria de vaques de llet, eugues, poltres, cavalls, etcètera. Avui en dia disposen d’espais per estabular les vaques (30 o 40 caps). La llet es venia a la Central de Castelló. A finals dels anys

seixanta deixen de tenir-hi eugues. El 1980 construeixen una granja i arriben a tenir-hi 100 vaques.

Història: En el Llevador d’ordi de 1570 apareix Miquel Fuster en relació al cortal Gros de Fuster, que correspondria a l’actual cortal Brossa. El 1574 passa a mans de la pubilla Fuster. No en tenim més notícies fins al 1678, quan passa a ser propietat d’Isidre Piferrer de Vilatenim. Anys més tard, en el mapa de la Canònica de 1748, el cortal apareix amb el nom de cortal Piferrer. Aquest nom perdura fins al 1823, quan per herència passa a la família Perarramon. L’any 1843, l’heretat cortal Fuster, que en aquell moment era de la comunitat de preveres, es va dividir en 96 parts per a la seva venda. La divisió i la taxació es van publicar en el BOP núm. 3, de 7 de gener de 1843. En total, es van celebrar tres subhastes entre els dies 21 i 23 de març de 1843. El cortal, el corral, l’era i les terres del voltant de la casa, juntament amb l’hort, se les va adjudicar Salvio Oliveras per 13.120 rals. La resta de la propietat es va vendre a altres persones. Entre les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX, el cortal passa a mans d’Ignasi de Fontcuberta de Barcelona, qui n’hereta la propietat. Segons l’autor castelloní Josep Augé, els masovers del cortal Brossa eren la família Gou. Per això, en aquest moment el cortal es coneix com a can Gou. Els Gou eren Josep Gou, la seva dona Felícia i els seus tres fills: Fidel, Amadeu —casat amb la Quimeta del mas d’en Vera— i Palmira —casada amb el fill gran de can Japet o Bellesguard—. Fidel Gou va heretar la masoveria. Els documents del fons del Govern Civil (aprox. 1940) corroboren aquestes dades. Allí consta que el masover de can Gou era Fidel Gou i Puch, de Fortià, que vivia al

103


cortal amb la seva dona Josefina Figueras Hospital, de Vilamacolum, i les seves dues filles, Dolors i Magdalena Gou Figueras. Tenien dos mossos: Joan Planell Rigau, de Castelló d’Empúries, i Manuel Garcia de la Torre, de Marmolejo (Jaén).

ta, el cortal va ser comprat per la família Roger de Figueres i sabem que el 1945 la propietària era Dolors Roger Martí.

El 1636 passa a mans de Ramon de Vilanova i al final del segle XVII el compra la família Gorgot de Figueres.

A mitjans dels anys 1940, Josep Brossa compra el cortal i el manté en propietat fins a l’actualitat.

Roger va fer testament el 1912 i entre les propietats que hi constaven hi havia el cortal Bellesguard i els masos de Montmajor. En el cadastre de 1823 el cortal és una heretat del marquès de la Quadra. A les acaballes del segle XIX, el cortal va ser ampliat amb un edifici en forma d’angle, amb galeries al voltant d’un pati a ple migjorn. En el mapa parroquial de 1919 apareix amb el nom de cortal Ferreró. Posteriorment, segons l’autor Josep Augé, als anys tren-

104

La primera notícia d’aquest cortal la tenim el 1484, quan apareix en la documentació com a cortal de Don Álvaro de Madrigal, aleshores governador del comtat d’Empúries. Segles més tard, l’any 1610, el cortal és propietat de Pere de Montagut i Vallgurnera, nét de Don Álvaro de Madrigal.

Un altre escrit que ho confirma és el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942, en el qual Fidel Gou apareix com a “colono de segona categoria” fent dues aportacions econòmiques per a la construcció de la talla del Sant Crist: una de 150 pessetes i una altra de 25 pessetes.

A partir dels documents del fons del Govern Civil, hom pot constatar que l’any 1945 el cortal ja era propietat de la família Brossa. En aquell moment, el propietari era Josep Brossa Portell, casat amb Remei Bonal Margall, tots dos de Castelló d’Empúries. Al cortal, hi vivien amb una criada, Marina Duñal Pallarol, i un mosso, Pedro Ayas Capdevila de Santa Pau. Més tard, el matrimoni té dues filles, una de les quals, Maria Rosa Brossa, és la propietària actual del cortal, on resideix amb el seu marit Epifani Martin Font. N’ha fet hereu el seu fill gran, Francesc Colls Brossa.

Història:

Foto: Julio Ezquerra. 2013

CORTAL BUDÓ Castelló d’Empúries Latitud: 42.263265, Longitud: 3.050751 Cronologia: 1484. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. El cortal està habitat pel masover i un pastor que es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia. El propietari ha reformat la resta de la casa per llogar-la a l’estiu. Estat de conservació: Bo. Restaurat.

Descripció: Cortal del terme de Castelló d’Empúries. La construcció actual és del segle XIX, tot i que l’edifici s’ha anat reformant per adaptar-lo a la vida actual i s’hi ha instal·lat electricitat, aigua corrent, etcètera. A més a més, les antigues quadres s’han convertit en l’habitatge del masover i del pastor.

En el mapa parroquial de 1919, el cortal hi apareix amb el nom de cortal Budó Basses. Segons l’autor castelloní Josep Augé, el propietari era Ramon Budó, que havia estat jutge de pau a Castelló. Després, per herència, el cortal passa a ser propietat del seu fill Eduard. En temps de Ramon Budó, el masover era Andreu Costa —o Andreu de la Caseta—, el qual hi vivia amb la seva esposa, Visitació Vilà, i els seus tres fills: Maria, Joan i Rosa. Andreu Costa es va emparentar amb els del mas del Tec, perquè la seva dona n’era parenta. Quan Andreu Costa va morir, la seva dona i els seus fills van marxar del mas. Aleshores, Eduard Budó, fill de l’amo, va decidir anar al mas a fer de pagès, però no li va agradar i se’n va tornar a Barcelona. La família arrenda el mas a Tomàs Canalies.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL BECH Castelló d’Empúries Latitud: 42.269918, Longitud: 3.095512 Cronologia: Segle XV. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. El cortal està habitat per la família Bech que es dedica a l’agricultura i a la ramaderia. Estat de conservació:

Passats els anys, Eduard Budó ven el cortal a Martí Gibert i aquest, al seu torn, a Joaquim Figueras del mas d’en Guero. Més tard, Joaquim Figueras ven el mas a un corredor de compravenda de finques de Figueres que es diu Bisbal, qui el revén a Antoni Casadevall de Vilajuïga. Antoni Casadevall posa de masovers a Joan Molas i Maria Sala de ca l’Esclopeter, amb els seus tres fills: Carme, Miquel i Teresa Molas Sala. En Miquel va continuar cultivant les terres del cortal.

Bo. Reformat.

Avui en dia hi viu Lluís Gasull Batlle, qui treballa les terres en règim d’arrendament, acompanyat d’un pastor que té cura d’un ramat. Tots dos viuen a les antigues quadres del cortal, a la planta baixa de la casa. La resta del cortal està reformada per llogar-la.

A la baixa edat mitjana aquest cortal es dividia en dues finques: el cortal de Guillem Gifreu i el cortal de Berenguer Gifreu. El cortal de Guillem Gifreu abans havia pertangut a Castelló Gomir i, encara molt abans, a Pere Burgués (primera meitat del segle XIV). Els dos cortals eren a tocar

Descripció: Aquest mas té el seu origen al segle XV, però l’edifici actual s’erigeix sobre la darrera construcció que data del segle XVIII. Durant el segle XX s’ha anat reformant per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Història:

105


de l’estany de Castelló —que llavors s’estenia molt més a l’oest que no pas ara— i a banda i banda de la carretera vella de Roses. A la part de dalt del terreny hi havia el cortal Guillem Gifreu i a la part de baix, el cortal Berenguer Gifreu. Camps de mitja i petita extensió al voltant dels habitatges, tret d’una finca de “madaleixos” (aigualleixos o aiguamolls) de vint vessanes. La majoria d’aquestes terres abonaven el cens a la Canònica —14 finques/38 vessanes en total— en diners o sobretot en ordi, excepte dues que entreguen la seva part en espelts. Els Gifreus tenien altres terres en domini útil —entre elles, una de la Pabordia i una altra de la Caritat— o alodials com ara els comprats a Massot i a Assalit. Disposaven de terres en altres indrets del terme i, fins i tot, una casa a Castelló, al barri del Temple. Jeroni Pujades (1568-1635) ens parla d’aquest cortal com a cortal Grimall o can Pubec. Segons la llista contributiva de 1800, era l’heretat Clarós, baró de Prado Hermoso. Segons el Cadastre de 1823, el cortal era de Grimall de Clarós. Segons el Nomenclàtor de 1877, era d’un tal Jacquet. En els segles XVII-XVII, segons el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid i el mapa de la Canònica de 1748, s’anomenava cortal Grimall. Segons un testament de 1884, el cortal va heretar-lo M. Pilar de Emilio i de Clarós, una religiosa de Madrid. L’herència li venia per la seva tia, Josefa de Clarós i de Forns. En aquell moment, rebia el nom de mas Clarós i tenia dotze hectàrees de terreny, més un altre terreny anomenat els Aspres, a Sant Joan Ses Closes. El 1930, Agustí Bech i Cros i la seva esposa, que venien de Vallgurnera de Peralada, compren el mas a M. Pilar de Emilio i de Clarós. Segons l’autor castelloní Josep Augé, abans de la Guerra Civil espanyola, els masovers del cortal eren Jacint Solà i la seva esposa, Anna Casanovas de Palau-Saverdera, que van marxar al mas d’en Fages. En aquell moment, el cortal era de la família Grimall. Segons aquest autor, Mer-

106

cè Vilanova “Jaqueta” també hi havia estat de masovera. Més tard, va marxar a fer de masovera al mas Nou. Segons un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, el propietari del cortal és Francesc Bech Serra, que vivia al mas amb Concepció Turies Casadevall.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL COMAS Castelló d’Empúries Latitud: 42.237058, Longitud: 3.100235 Cronologia: 1459. Primer esment documental del cortal.

cunes i s’estenia fins a la Rogera dels Avinyó. Tenia 230 vessanes de conreu i terres ermes com ara “salzures” (salsores) i joncars perquè hi pasturés el ramat. Tenia alguna closa, però no gaires, i en general les terres eren molt salobres, tot i que eren cultivables. Hi conreaven cereals, sobretot ordi, ja que s’adapta millor a les terres salobres. Pel que fa a la ramaderia, hi tenien ovelles. Els animals estaven tots estabulats a les corts. Hi ha un abeurador a fora. Les quadres eren a la planta baixa, mentre que al primer pis hi havien les habitacions. El cortal tenia dos graners per desar-hi l’ordi i la civada, una habitació per a les patates i una altra per a les lloques. També hi havia una habitació amb dos llits per als mossos. En canvi, no hi havia cap habitació reservada per al propietari perquè no hi anava mai. La casa va tenir electricitat a partir dels anys seixanta del segle passat: primer funcionaven amb bateries i, més tard, ja van fer-hi la instal·lació elèctrica. També hi havia un forn de pa, tot i que tan sols el van fer servir durant la Guerra Civil. L’aigua la treien d’un pou, al qual van instal·lar-li un motor perquè l’aigua pugés fins a la casa.

Ús i funció:

Història:

Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia, tant la casa com les terres han passat a formar part del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. La casa està deshabitada i en runes i les terres s’han deixat de treballar.

El cortal apareix citat per primer cop en la documentació el 1459. D’aleshores ençà i fins al 1470, en va ser propietari el blanquer Francesc Jeroni.

Estat de conservació: Dolent. El cortal està deshabitat des de principis dels anys setanta i ha patit molts desperfectes. El teulat està en molt mal estat i el terra de la cuina (sostre de les quadres) ha cedit i s’hi ha format un gran esvoranc.

Descripció: Era un dels cortals més importants del terme, situat prop del mar, entre els cortals Túries vora mar i Bellesguard. Les terres del cortal Comas arribaven fins a la platja avui coneguda com a Can Comes. Als seus terrenys tenia lla-

El 1470, el cortal es ven per 130 lliures barceloneses a Guillem Castellar. La família Castellar n’és propietària fins al segle XVII i el mas es coneix amb el nom de cortal Castellar. Per la documentació sabem que al 1570 el propietari era mossèn Castellar. Al final del segle XVI, el propietari era Miquel Castellar, casat amb Elisabet Avinyó, hereva del cortal Avinyó. El matrimoni va tenir una única filla, Anna Castellar Avinyó, que es va casar amb Ivó Ornós a les acaballes del segle XVI. L’any 1678, el cortal passa a mans de Montserrat

Castellar, casada amb Salvador d’Ornós. En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del 1700 el cortal apareix amb el nom de cortal Crosas, nom que rep entre els segles XVII-XVIII. En canvi, en el mapa de la Canònica de 1748 apareix amb el nom de cortal Iu Ornós, de la família Castellar. L’any 1749, el propietari és Francesc d’Ornós i Franc i el 1806 passa a mans del seu nét, Josep Ornós i d’Asprer de Bagà, fill d’Antonio Ornós i nét de Francesc d’Ornós i Franc. En el Cadastre de 1823 consta com a heretat de Castellar Ornós i en el Nomenclàtor de 1877 ja apareix com a can Comas. Segons l’autor castelloní Josep Augé, els masovers més antics que es recorden, de finals del segle XIX, van ser una família de Castelló que es deia Comas. D’aquí el nom actual del cortal. Quan els Comas van deixar el cortal, van agafar la masoveria la família Gallart i després d’ells, els Agustí. Segons el document de la Guàrdia Civil de 1945, el propietari de can Comas era Montserrat Fonolleras, vídua de Manuel Salomó. En morir sense descendència, el cortal passà a la seva germana, Concepció. aquesta ho va vendre a la sra. Pietat Figuereas Bellido, juntament amb la capella de Sant Antoni i altres propietats. En aquella època, els masovers eren Josep Agustí Ferran i la seva esposa, Francesca Vilà Blanch, que hi vivien amb els seus quatre fills: Miquel, Concepció, Maria i Joan Agustí Vila. A més, tenien una altra germana: Lola. Joan Agustí Vilà va continuar la masoveria amb la seva dona, Josefa Morera Sala. La parella va tenir dos fills: Francisca i Josep Agustí Morera. El 1945 també hi vivien l’avi, Pere Agustí Sureda, i dos mossos. La família Agustí va entrar al cortal a treballar-hi com a masovers el 24 de desembre de 1927 amb un contracte d’arrendament que havien signat el 26 de febrer de 1926. A partir de 1935 van signar un arrendament indefinit que va durar fins als anys 1973-1974. Va ser aleshores, l’any 1973, quan Pietat Figueres va vendre el cortal a la Societat Port Llevant, tret d’algunes peces

107


que ja s’havien segregat abans.

Ús i funció:

En l’actualitat, el cortal pertany al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Cortal. Agricultura i ramaderia. La casa està deshabitada, però les terres estan arrendades a la família Bolasell, que les treballa.

Passats els anys, Eduard Budó ven el cortal a Martí Gibert i aquest, al seu torn, a Joaquim Figueras del mas d’en Guero. Més tard, Joaquim Figueras ven el mas a un corredor de compravenda de finques de Figueres que es diu Bisbal, qui el revén a Antoni Casadevall de Vilajuïga. Antoni Casadevall posa de masovers a Joan Molas i Maria Sala de ca l’Esclopeter, amb els seus tres fills: Carme, Miquel i Teresa Molas Sala. En Miquel va continuar cultivant les terres del cortal. Avui en dia hi viu Lluís Gasull Batlle, qui treballa les terres en règim d’arrendament, acompanyat d’un pastor que té cura d’un ramat. Tots dos viuen a les antigues quadres del cortal, a la planta baixa de la casa. La resta del cortal està reformada per llogar-la.

Estat de conservació: Dolent. El cortal està deshabitat i ha sofert molts desperfectes. Sembla ser que ha estat ocupat de manera il·legal.

Descripció: Es tracta d’un cortal modest que disposa d’una jaça del segle XVII. La casa dels cortalers data de principis del segle XIX i està feta de maó. En destaca l’eixida, amb una barana de construcció elaborada de manera decorativa amb maons. Al davant hi havia un pati amb el jóc de les gallines i una sínia a l’ombra de plataners, que era el lloc per abeurar els animals que anaven camí de Sant Pere Pescador. L’activitat d’aquest cortal es concentrava en l’agricultura i la ramaderia, en especial d’aviram i de bestiar porcí.

Història: El primer esment d’aquest cortal en la documentació el trobem en el capbreu de 1383, on apareix amb el nom de cortal de Guillem Vidal. En aquest document, Caterina —esposa de Guillem Vidal, notari de Castelló d’Empúries— capbreva una terra de tres vessanes i mitja en la qual està edificat el seu cortal, tret d’una casa o paller. Les úniques referències topogràfiques és que està situat al pla de Torredà, al costat de la carretera pública. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL REIXACH Castelló d’Empúries Latitud: 42.246809, Longitud: 3.075665 Cronologia: 1383. Primer esment documental del cortal.

108

Al segle XVII, els Calendaris identifiquen el cortal de Guillem Vidal amb el de Santa Llúcia. En el Llevador d’ordi de 1570 consta que Miquel Coll, notari, ostenta el benefici de Santa Llúcia. De fet, en el mapa de la Biblioteca de Madrid del segle XVIII i en el mapa de la Canònica de 1748 apareix amb el nom de cortal de Santa Llúcia.

En el Cadastre de 1823 també surt amb el nom de cortal de Santa Llúcia. El dia 21 de gener de 1845 treuen a subhasta el cortal de Santa Llúcia per la quantitat de 4.368 rals, un domini directe sobre aquest cortal. El Magisteri de Cant de la vila de Castelló d’Empúries pagava un cànon als benedictins d’Amer. Es va adjudicar per 4.400 rals, però no se’n coneix l’adjudicatari.

rrà— i la seva esposa, Mercè Moner Serra —filla de can Gaita—. La parella vivia amb els seus dos fills: Joan i Teresa Reixach Moner. Joan Reixach Moner va continuar portant el cortal amb la seva dona, Maria Duñach. Van tenir un fill, Francesc Reixach Duñach, que és el propietari actual del mas, tot i que es dedica a la docència. En els darrers anys, les terres del cortal han estat arrendades a la família Bolasell.

En el Nomenclàtor de 1877 també apareix com a cortal de Santa Llúcia. En canvi, en el mapa parroquial de 1919 ja el trobem com a cortal Reixach. L’u de febrer de 1940, en un conjunt de documents, la propietària del cortal, Mercedes Matabosch Serrallés, assistida pel seu marit, Francisco Vergés Fornells, i per Modest Casadevall Costa del cortal Llebrer, arrenda diverses parcel·les de terra del cortal Reixach a diverses persones: Baldomero Iglesias Jofre, José Giralt Costa, Esteban Pólit Sunyer, Lorenzo Serra Rutllán, Miguel Duñach Tulla, Jaime Rigall Roura, José Cota Ferrer, Antonio Güibas Baldoyra, Salvador Serra Amiel, José Ferrer Ferrer, Salvador Augé Daunis i Jaime Rigall Roura. Del mateix dia tenim trenta-quatre documents en els quals Mercedes Matabosch Serrallés reclama als diferents arrendataris de les seves terres i al representant del Sindicat Agrícola els arrendaments amb retard des del mes de febrer de 1937. El matrimoni entre Mercè Matabosch Serrallés i Francesc Verges Fornells és propietari del cortal fins als anys seixanta, quan moren sense descendència. Els nebots hereten el cortal i el venen als masovers, la família Reixach, els quals ja feien de masovers al cortal mentre era propietat de Mercè Matabosch Serrallés. Finalment, acaben comprant la finca. L’any 1945, els masovers són Francesc Reixach i Junyer (Xico) —fill de Francesc Reixach i Dolors Junyer Esca-

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL TÚRIES Castelló d’Empúries Latitud: 42.249822, Longitud: 3.097453 Cronologia: Segle XX. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Continua habitat i amb les seves funcions originals. Estat de conservació: Bo.

Descripció: Es tracta d’un cortal reformat que encara conserva les seves funcions agroramaderes i que, avui en dia, s’ha especialitzat en el conreu de fruiters.

109


Història:

Ús i funció:

família Bach de Collsacabra, igual que els seus cortals.

CORTAL CUA PONTARRONS

El 1945, segons el document de la Guàrdia Civil, el propietari del cortal era Joaquim Pella i Forja i els masovers eren el matrimoni Ricard Túries i Casadevall i Neus Corominas Sudrià.

Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat és el punt d’informació i d’administració del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

En el mapa de la Canònica de 1748 apareix com a cortal Boris i en el Cadastre de 1823 com a cortalet del senyor Perpinyà.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.236940, Longitud: 3.068813

Estat de conservació:

En algun moment, la família Túries compra el cortal i avui en dia encara en són els propietaris. Ricard Túries es va casar dues vegades: la primera vegada amb Neus Corominas Sudrià (?) o una tal Montserrat (?) i la segona, amb Maria, amb la qual va tenir quatre fills: Benet, Pepito, Remei i Constanci. Benet Túries va heretar el mas, però va marxar a viure a Albons amb la seva esposa, Ramona Garriga de can Peret de la Gallinera.

Bo. Està restaurat com a punt d’informació i d’administració del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Ja al segle XX, en el mapa parroquial de 1919, l’anomenen Cortalet. En aquest moment, el cortal ja era propietat de la família Bach de Collsacabra, que també eren propietaris de la Gallinera i de can Peret de la Gallinera, a més de la casa Perpinyà de la plaça de les Cols de Castelló d’Empúries.

Als anys vuitanta arrenden el cortal a la família Carbonell de Vilanova de la Muga. Francisco de Frutos Ayuso va ser mosso del cortal als anys quaranta. Avui en dia, la propietària és Maria Rosa Túries Garriga, la filla d’en Benet Túries.

Descripció: No està edificat en la manera clàssica, ja que està orientat a migjorn. Hom creu que la part més primitiva d’aquest cortal va ser una borda ramadera. La jaça és d’època medieval i està aïllada de la casa, amb tres fileres d’arcades sostingudes per contraforts. Al segle XIV hi havia una jaça més antiga. La casa dels cortalers és del XVII i se situa a la part de ponent de la jaça, ampliada més tard en forma de borda (casa aïllada, senzilla, de planta quadrangular quadrada o allargada, dos cossos separats a baix per una paret, arcs o un pilar que continuen al primer pis i sostenen la teulada sempre a dos vessants). El pis té porta i escala a fora i batiport a baix per a l’estabulació de l’eugassada. Posteriorment s’hi han afegit altres construccions pròpies d’un mas com ara graners i pallers. També hi havia un corral. Aquest cortal no disposava d’una extensió gaire gran de terres de conreu, però tenia bones closes on pasturaven vaques dedicades a la cria de vedells.

Gràcies a una fotografia cedida per Miquel Teixidor Fa, datada del 15 d’agost de 1922, sabem que els masovers eren Joaquim Julià Salleras i Carme Tibau Pellicer i els seus fills Salvi, Antònia, Joan i Maria Julià Tibau. A través d’un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, corroborem que al cortal vivia Joan Julià Tibau de Castelló d’Empúries amb la seva esposa, Serafina Torrent Puigblanch i els seus tres fills: Joaquim, Florenci i Maria Lluïsa Julià Torrent. Tenien un pastor del Port de la Selva, Baldiri Parella Paltre, i un mosso d’Almeria, José Cañadas Rendon. La mare d’en Joan, Carme Tibau Pellicer, també vivia al mas. L’any 1973, els propietaris es van vendre el cortal a la Societat Port Llevant. Els masovers, la família Julià, va ser indemnitzada i se’n van anar a viure a Fortià.

Història: El primer esment d’aquest cortal el trobem l’any 1408, quan Bernat Castelló n’és el propietari. Foto: Josep Espigulé

CORTALET Castelló d’Empúries Latitud: 42.224614, Longitud: 3.092779 Cronologia: 1408. Primer esment documental del cortal.

110

1384. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia, el cortal està deshabitat, però es continuen treballant les terres. Estat de conservació: Regular. El cortal està deshabitat des de l’any 1991.

Descripció: El cortal es composa per dos edificis: l’habitatge i el paller. La casa té planta baixa i pis, i a l’entrada principal hi ha una llinda amb la inscripció 1770. La planta baixa consta de celler, graner, rentador i corts, mentre que al primer pis hi havia quatre o cinc habitacions. Les úniques inversions que es van fer al cortal va ser cimentar les quadres i fer-hi un bany. Abans de la Guerra Civil ja tenien un motor per fer electricitat amb corrent continu de 32 volts i el 1962 arriba l’electricitat. L’aigua la rebien d’un pou i tenien unes canalitzacions que la portaven fins al cortal. Pel que fa les terres, consta de 40 hectàrees de terra de secà, regadiu i closa. Són finques escampades amb un nucli central compacte al voltant de la casa de 80-90 vessanes més closes. L’activitat ramadera d’aquest cortal es concentrava en les vaques de llet. En tenien entre 20 i 30 i estaven estabulades. Servien per fer llet, però també per vendre’n la carn. La llet que els sobrava la venien a la Central de Castelló (entre 25 i 40 litres diaris). També criaven vedells, bestiar petit i aviram.

Un segle i mig més tard, el 1570, pertany a Pere Burgès i quatre anys més tard, el 1574, a Pere Berenguer. L’any 1678, sabem que el propietari era Joan Baptista Perpinyà de Girona. La seva família tenia la casa pairal a la plaça de les Cols de Castelló d’Empúries. Aquesta casa conserva un anagrama a la porta amb la inscripció Perpinyà. Més tard, la casa passa a ser propietat de la

Cronologia:

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

De totes maneres, can Cua Pontarrons era conegut pels seus cavalls sementals, ja que havien guanyat concursos de bestiar i servien per fer criar les eugues dels altres ma-

111


Història:

sos. Després de la Guerra Civil, Miquel Portell, Manuel Brossa, Josep Bramon i el seu fill Secundino van importar de França, Bèlgica i Holanda cavalls de la remunta i així van recuperar el negoci. Can Cua era un referent dins del negoci de la reproducció equina, amb el seu cavall Romeu. Expert en cavalls, Miquel Portell va importar un semental cavallí de Bèlgica per cobrir eugues de tota la comarca.

Apareix documentat per primer cop en una cita del capbreu de 1474, perquè el seu propietari, Pere Bernic, surt a la llista de cortalers.

CORTAL TORRE DE L’HOSPITAL

A començaments del segle XVI era propietat d’un cortaler anomenat Pere Sastre. L’any 1552, un nét d’aquest cortaler que també duu per nom Pere Sastre va vendre el cortal a Jaume Eres, doctor en Dret de Castelló. En aquells moments, el cortal era conegut com el cortal d’en Sastre. Posteriorment, el 1566, Margarida, filla i hereva de Jaume Eres, va vendre el cortal a Joan Lluch, mercader de Castelló.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.238109, Longitud: 3.084340

En el Llevador d’ordi de 1570 es confirma que Joan Lluch compra el cortal a la pubilla “Heras”.

Cronologia:

Va ser el seu fill, Jeroni Lluch, també mercader, qui en el seu testament (1585) va estipular que els seus béns (incloent-hi el cortal, per tant) passessin a l’Hospital de Pobres de Castelló i a l’obra nova de l’església de la vila en el cas que ell o el seu germà Rafel morissin sense hereus.

Història: Es menciona per primer cop en el capbreu de 1384, primer per un camp de tres vessanes on hi ha edificat un cortal i després per una vessana, al nord. Probablement, les anteriors capbrevacions van ser degudes a la venda que, el mateix any, fa Francisca, muller d’Antoni Falera, del seu cortal a l’esmentat Berenguer Johera pel preu de 2.500 sous malgoresos. El Calendaris l’identifica amb el posterior cortal Peya, avui en dia can Cua. En el mapa de la Canònica de 1748 apareix amb el nom de mas Peya. També s’anomena així en el Cadastre de 1823. En el mapa parroquial de 1919 ja l’anomenen can Cua. A finals del segle XIX, els masovers de can Peret de la Gallinera, Antoni Portell Gusó i Maria Salleras, compren can Cua Pontarrons. El matrimoni té tres fills: Maria Salleras —que mort—, Antoni Portell —que es casa en segones núpcies amb Pilar Juncà, una modista de Castelló— i Miquel Portell Salleras —que hereta el mas—. Miquel Portell es casa amb Mercè Poch Isern i el matrimoni té dos fills: Anna Maria (actual propietària de can Cua o Colomer) i Antoni Portell Poch, que hereta el cortal a la mort del seu pare, l’any 1982. Antoni Portell es va casar amb Consol Carreras, amb qui va residir al cortal fins al 1991, any en què van decidir marxar a Castelló d’Empúries per evitar els perills que suposa viure en un mas aïllat. D’aleshores ençà, les terres s’han continuat treballant, però la casa ha quedat deshabitada. El seu cortal era conegut per tenir un cavall, el Romeu, que va guanyar molts concursos de bestiar. Fins i tot el poeta empordanès Carles Fages de Climent va dedicar uns versos a Antoni Portell i al seu cavall.

112

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

1474. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat està deshabitat. Estat de conservació: Regular. Deshabitat.

Descripció: La part més primitiva del cortal és una barraca medieval ampliada. Al segle XVI s’hi va construir una jaça i una torre amb espitlleres per defensar-se dels atacs dels pirates. Té una extensió de terra d’unes 50 vessanes. Es tracta d’una finca compacta, en què tots els camps estan junts al voltant de la casa. Tota la terra que tenien es podia treballar i s’hi plantava cereal. La terra era molt rica en aigua. Es va trobar un pou amb el qual es va poder portar l’aigua a la casa i es va poder regar tota la finca. El mas es va reconvertir en regadiu a mitjans segle XX. Pel que fa al bestiar, s’hi criaven vaques de la llet, que venien a la Central de Castelló (els la venien a recollir cada dia). També hi havia animals de treball i porcs.

sep Reixach i Mercè, els quals més tard marxarien a viure al cortal Ribas o cal Patxeco amb els seus nebots. De fet, existeix un document de compra del Sant Crist dels pagesos de l’any 1942 on apareix José Reixach com a colon de primera categoria del cortal de l’Hospital. Josep Reixach fa dues aportacions econòmiques per a la talla del Crist: una de 200 pessetes i una altra de 75 pessetes. Quan el cortal és del bisbat de Girona, l’administrador de la finca era el capellà de Castelló d’Empúries, que tenia el mas arrendat a terços a Miquel Pujol i Joaquima Canellas. El matrimoni va anar a viure al cortal amb el seu fill Miquel Pujol (després sacerdot) i la seva filla Joana Pujol Canelles (vídua amb dos fills petits). Ella es va casar en segones núpcies amb el mosso que ja treballava al cortal, Baldomer Sans. Resideixen al cortal del 1949 al 1974, quan Baldomer es posa malalt i ja no pot treballar la terra. Els fills no volen continuar l’ofici. Hi ha un contracte entre Joan Vidal i la parròquia del 1988.

D’aquesta manera, pels volts de 1630 ja trobem esmentat el cortal com a propietat de l’Hospital de Pobres de Castelló i de la causa pia Lluch. En aquests moments es parla indistintament de la torre de l’Hospital o de la torre de mossèn Lluch. Cal considerar el terme torre com un sinònim de cortal o mas, probablement perquè en l’estructura de la casa hi havia alguna torre adossada. A partir d’aquest primer terç del segle XVII i fins al segle XX el cortal va estar en mans de l’Hospital de Pobres de Castelló. En el mapa parroquial de 1919 surt com a cortal Viladamat. Segons l’autor castelloní Josep Augé, durant els anys de la Guerra Civil, els masovers eren la família Reixach, Jo-

Foto: Marisa Roig.2013

CORTAL DEL GUIT Castelló d’Empúries Latitud: 42.215760, Longitud: 3.089919 Cronologia: Primer esment documental del cortal.

113


Ús i funció:

a colon de primera categoria, que fa una aportació econòmica de 225 pessetes per a la construcció de la imatge. Més tard fa una segona aportació de 75 pessetes.

Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Bo. Habitat.

Descripció: Construcció del segle XIX. En un primer moment, la casa era una planta baixa i, amb el temps, el pare de Joaquim Gusó (l’informant) hi va fer el pis. En total, té 70 m2. El seu avi hi va fer un cobert per a les vaques i ell ho va reformar ara fa uns anys. No tenien bany ni forn de pa. La llenya l’agafaven del mas: tamarius, feixes, saules, etcètera. A les acaballes dels anys setanta hi va arribar l’electricitat. Els masovers, en aquell moment, ja havien dit que marxarien, però com que els van posar l’electricitat s’hi van quedar uns dos anys més. El cortal estava dedicat a l’agricultura i a la ramaderia. Tenien vaques i eugues. En l’actualitat, una part de les terres, 16 hectàrees, s’han tornat closes com a conseqüència de la política d’actuació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i ara ni es treballen ni hi tenen animals.

Foto: Julio Ezquerra. 2013

CORTAL DEL TEC

Cronologia: Segle XIX. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Regular.

Segons el propietari del cortal, Joaquim Gusó Bech, hi ha un cadastre de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries que indica que el cortal del Guit seria més antic que no pas el cortal Gusonet. L’avi, Joaquim Gusó, va comprar can Guit a les acaballes del segle XIX.

Descripció:

En l’actualitat, la casa està llogada a una família alemanya.

El cortal del Tec és una edificació del segle XIX. Es tracta d’un mas ramader que es dedicava a la cria de vaques de llet. Als seus terrenys abunden les closes i els pasturatges. Tenien bona herba de dall per als animals.

Història: Al segle XIX, Salvador Negre i Vancells va adquirir una gran extensió de terra erma, propera als estanys, amb la intenció de fer-hi també uns regadius amb aigua dels Salins. Hi va obrir nombrosos recs. Va tancar la finca i hi va edificar una casa anomenada el mas el Tec. Existeix un document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 on apareix Juan Vila, del mas del Tec, com

114

Segons l’autor castelloní Josep Augé, la família Vila va comprar el mas a Pelai Negre.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.264701, Longitud: 3.118980

Història:

Els masovers eren la família Bustins: Miquel Bustins era el cap de família, motiu pel qual el cortal del Guit també es conegut com a can Bustins.

A través del document elaborat per la Guàrdia Civil el 1945, sabem que el propietari era Pelai Negre Pastell de Girona i que tenia com a masovers a Juan Vila Pluja —que vivia al mas amb els seus nebots—, Josep Vila Feliu i Maria Berta Buset. Josep Vila i Maria Berta van tenir dos fills: Joan i Pere Vila Berta. Aquest darrer n’és el propietari actual.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL CUA Castelló d’Empúries Latitud: 42.270065, Longitud: 3.072792 Cronologia: Segle XIX. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat, el cortal està deshabitat. Estat de conservació: Regular.

Descripció: Es tracta d’un cortal amb dues unitats edificades: el cortal i la jaça o paller. El cortal té planta baixa i pis. A la planta baixa, actualment, hi desen les eines del camp, però temps enrere havien estat les quadres del mas. A la llinda de la porta principal hi ha una inscripció: FLANCO COLOMER ME FECIT [...] MARS 1800. El cortal té poques vessanes i molta closa. Avui en dia, hi tenen vaques de carn i es dediquen a la cria de vedells. Anys enrere vivien de les eugues i dels horts.

Història: Les referències documentals que tenim d’aquest cortal no són gaire llunyanes. Segons un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, sabem que el propietari era Miquel Portell Salleras, el mateix propietari que el de can Cua Pontarrons. El seus masovers eren Josep Alzina Rigau i la seva esposa Genoveva Hurtós Quintana. El matrimoni tenia tres fills: Miquel, Maria i Joan Alzina Hurtós. En Miquel Alzina Hurtós es va casar amb Carme Tarrés de can Japet (cortal Bellesguard) i se’n van anar a fer de masovers a can Xirivilla. Maria Alzina Hurtós es va casar amb Miquel Serra Coll i es van quedar amb la masoveria de can Cua. Joan Alzina Hurtós es va fer capellà i va morir a les missions. Avui en dia, la propietària és la filla de Miquel Portell, Anna Maria Portell Poch. I els masovers són Miquel Serra i Maria Alzina, els quals viuen a Castelló d’Empúries i únicament treballen les terres. Existeix un document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 on apareix Juan Vila, del mas del Tec, com a colon de primera categoria, que fa una aportació econòmica de 225 pessetes per a la construcció de la imatge. Més tard fa una segona aportació de 75 pessetes. A través del document elaborat per la Guàrdia Civil el 1945, sabem que el propietari era Pelai Negre Pastell.

115


Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL D’EN VERA Castelló d’Empúries Latitud: 42.243060, Longitud:3.075692

Gerard Vera Vergès i la seva esposa, Remei Amiel Biasca. La parella tenen dues filles: Quimeta i Nita, però en aquests moments la Nita ja no hi viu. En canvi, Joaquima Vera Amiel i el seu marit Amadeu Gou Puig, del mas d’en Gou, hi viuen amb la seva filla: Remei Gou Vera. Gerard Vera va ser alcalde de Castelló d’Empúries. Avui en dia, Remei Gou Vera continua vivint al mas amb la seva filla i el seu gendre, encarregat de dur el negoci de pinsos que hi ha al cortal.

Cronologia: Segle XIX. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Ara hi ha un negoci de pinsos. Les terres estan arrendades. Estat de conservació: Bo. El cortal es conserva en molt bon estat perquè és de construcció relativament recent i sempre ha estat habitat.

Descripció: És dels cortals més recents que existeixen. Construït al segle XIX, presenta una coberta plana en forma de terrat que es diferencia de la resta de masos de la zona. Té poca extensió de terra, però és de bona qualitat. Destaca per la riquesa d’aigua. Els propietaris posteriors al senyor Vera van fer-hi una granja de porcs que finalment van abandonar per dedicar-se al conreu de cereals i a l’horta.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL CASSANYES Castelló d’Empúries Latitud: 42.236252, Longitud: 3.075768 Cronologia: 1748. Primer esment documental en el mapa de la Canònica. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. L’any 2010 la casa estava en procés de rehabilitació i ha perdut la seva funció original. Estat de conservació:

Història:

Bo. Restaurat. Habitat.

El senyor Vera, militar que va arribar a Catalunya arran de les guerres carlines i s’hi va casar amb una noia de Castelló d’Empúries, va ser qui va ordenar la construcció d’aquest cortal.

Descripció:

A través d’un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, sabem que els propietaris d’aquest cortal eren

116

És una construcció senzilla. Té la jaça a l’extrem de ponent de l’edifici, com una cort. Era un cortal bàsicament ramader dedicat a la cria de vaques de llet. En un moment donat, el propietari es va vendre terres per poder comprar quota lletera i així ampliar les instal·lacions per a les vaques.

Història: El primer esment documental d’aquest cortal el trobem en el mapa de la Canònica de 1748 sota el nom de cortal Cassanyes, nom que pertany a la família propietària. En el mapa parroquial de 1919 encara consta com a cortal Cassanyes. Narcís Cassanyes tenia una casa a la placeta de les Monges de Castelló i, a banda de ser propietari del cortal Cassanyes, també era el propietari del cortal Roura. La pubilla de can Cassanyes es va unir a la família Clapès, propietaris a Cadaqués, i els béns dels Cassanyes van passar a formar part dels Clapés. Mentre la família Clapés va ser-ne propietària, els masovers van ser la família Gusó —Joaquim Gusó i Maria Gratacós—, també coneguts com els Gusonet. Quan van tenir l’ocasió, van comprar el cortal del costat, el cortal Gusonet.

continuar la masoveria amb la seva esposa, Maria Agustí Vila, germana de Joan Agustí del cortal can Comas de vora mar. Pels volts dels anys 1980-90, Narcís Gelabert de Castelló d’Empúries va comprar el mas. L’any 2010 estava en obres de restauració. Avui en dia, està habitat per la família Mesa Suárez.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL FAGES DE CLIMENT

Després dels Gusonet, els masovers van ser Pau Xarriet i la seva dona Teresa, seguits de la seva la seva filla Remei i el seu marit, Joan Sala. Més tard van passar a ser els masovers del cortal Roura o Sandàries, del mateix propietari.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.243060, Longitud:3.075692

Existeix un document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 on consta que José Sala, com a colon de primera categoria, fa una aportació econòmica de 225 pessetes per a la talla del Sant Crist. Més endavant, fa una segona aportació de 100 pessetes.

Ús i funció:

L’any 1945, mitjançant el document elaborat per la Guàrdia Civil, sabem que els masovers eren Josep Sala Rigall i la seva esposa Mercè Colls Jordà. Tots dos provenien de Bassegoda, on feien carbó i també esclops, i d’aquí el nom que adopta el cortal. La parella tenia quatre fills: Isidre, Miquel, Josep i Carme Sala Rigall. Amb ells, també hi viuen dos oncles —Cosme i Esteve Sala Vilanova— i dos mossos. El matrimoni, però, encara va tenir dues filles més: Mercè i Pepita. El fill gran, Isidre Sala Rigall, va

Descripció:

Cronologia: 1471. Primer esment documental del cortal.

Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Regular. Deshabitat.

Al segle XIV, aquest cortal era una borda ramadera que va anar evolucionant fins a la construcció que trobem en l’actualitat. Es considera que la terra d’aquest cortal és de molt bona qualitat. El cortal és conegut per haver pertangut al cèlebre poeta castelloní Carles Fages de Climent i també perquè té una font d’aigües sulfuroses, la font de can Fages. Sembla ser

117


que aquestes aigües tenen propietats beneficioses per al sistema renal.

Història: En una cita documental de 1471, en la qual es parla de l’arrendament del cortal, apareix com a cortal Fresquet i se’ns diu que es troba a prop del cortal Vanover. Posteriorment passa a ser conegut com a cortal Bahurt i després —i fins al dia d’avui— com a cortal Climent. Albert Compte esmenta que a la baixa edat mitjana podria correspondre amb l’antic cortal Bernic, propietat de Francesc Gori. Així, al segle XV, el propietari del cortal era el senyor Fresquet, notari de Castelló d’Empúries. Un segle més tard, en el Llevador d’ordi de 1570 continua pertanyent a la família Fresquet. En concret, el seu propietari és Iu Fresquet.

A través d’un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, sabem que el propietari del cortal era Carles Fages de Climent, de Castelló d’Empúries. Tenia com a masovers a Joan Casas Amiel, la seva esposa Victòria Pujol Carbó i els fills del matrimoni: Josep i Joaquima Casas Pujol. Quan els fills va ser adolescents, la família Casas va deixar el mas per anar a viure al poble. Desconeixem qui van ser els masovers següents, tot i que sabem que el poeta Carles Fages de Climent va tenir un litigi amb un dels darrers masovers. Més tard, el poeta es va vendre el mas a un dels tres compradors que va tenir: Francesc Vilà de Vilaür, casat amb Rossita Gusó Gratacós de can Gusonet. Aquests nous propietaris van fer moltes reformes al mas i als terrenys, dedicats sobretot al cereal i als farratges.

A finals del segle XVI, a la documentació apareix com a cortal Bahurt, fet que fa pensar que ha canviat de propietaris.

Estat de conservació:

En el Nomenclàtor de 1877 ja apareix com a cortal Savalls. Segons l’autor castelloní Josep Augé, el cognom Savalls el rep perquè durant la guerra carlina havia estat un dels llocs on el carlí Savalls es reunia clandestinament amb els seus companys d’estat major.

Regular. Està deshabitat i el cortal s’està deteriorant.

Descripció: Construcció de la darreria del segle XVIII i començament del XIX. Destaca per la seva galeria amb arcs apuntats sota una gran eixida. El teulat, a dues aigües, està apuntalat amb bigues de fusta que acaben amb motius decoratius com ara cavalls, dimonis, etcètera. A fora de la casa hi ha un pou. Aquest cortal ha destacat per posseir màquines recol·lectores que l’han portat a dedicar-se al negoci de la sega. També s’hi havien criat vaques de llet i s’hi havia cultivat arròs.

Tenim dues referències antigues. La primera és de l’any 1395 i consisteix en un contracte d’arrendament per tres anys i a mitges. El cortal és propietat de Margarida, esposa de Joan Sabater, i en aquell moment és conegut com a cortal Bellestar.

Durant els segles XIX i XX és propietat de la família Climent.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL SAVALLS

En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 apareix Carles Fages de Climent com a propietari pagès, amb una aportació de 300 pessetes.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.251154, Longitud: 3.079156

Segons l’autor castelloní Josep Augé, els masovers del cortal Fages que hi havia abans de la Guerra Civil eren Jacint Solà i Anna Casanovas, amb el seu fill Josep Solà. Aquesta família va deixar el cortal per fer de masovers al cortal Bech. Després, van entrar com a masovers del cortal Fages la família Casas.

1395. Primer esment documental del cortal.

118

El 21 de gener de 1845, el cortal es va subhastar per vendre un domini directe i el cànon que Ramon Feliu pagava als benedictins d’Amer. Els pagava 3.552 rals. En van oferir 3.600, però no se sap a qui es va adjudicar.

Història:

En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid, del segle XVIII, apareix com a cortal Margall, i en el mapa de la Canònica de 1748 ja surt com a cortal Climent.

En el mapa parroquial de 1919 ja apareix com a cortal Fages.

recol·lectores de la zona i, més endavant, en va comprar més per tal de dedicar-se al negoci de la sega. Un cop acabada la sega al poble, fins i tot es desplaçava a Franca, Llívia, Puigcerdà i Vic per segar.

Cronologia:

Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Té construït un magatzem de maquinària agrícola. Francesc Casademont Amorós, masover, va comprar una de les primeres màquines

La segona referència és un capbreu de la Canònica de 1409, en què Dolça, muller de Bernat Perer, capbreva amb una part del clos. El cens puja a tres mitgeres d’ordi. En el Llevador d’ordi de 1570 ja figura com a propietari Antic Feliu, notari de Castelló. Un segle més tard, en el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid apareix amb el nom de cortal Feliu; i, en canvi, en el mapa de la Canònica de 1748 surt com a cortal Ferran. En la Llista contributiva de 1800 torna a constar com a cortal del senyor Feliu i en el Cadastre de 1823, com a cortal Raset del senyor Feliu.

A començaments del segle XX, en el mapa parroquial de 1919, torna a constar com a cortal Feliu. Pel que fa als primers masovers dels quals tenim notícia, sabem que abans de la guerra eren dos germans: Joaquim i Carme. En Joaquim va morir i la Carme es va casar amb Maties Serra, més conegut com a “Paia Nap”. El matrimoni va tenir una filla, la Lola. Maties Serra va morir a la Guerra Civil. En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 consta que Francisco Amorós, com a colon de tercera categoria, fa una aportació econòmica de 100 pessetes. Més tard, la seva filla, Aurora Amorós, fa una segona aportació de 25 pessetes. Mitjançant un document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, sabem que el propietari del cortal Savalls era Lluís Casademont Castelló, veí d’Arenys de Mar. Tenia de masovers a Francesc Amorós Pons, que vivia al cortal amb la seva filla Aurora Amorós Portell, el seu nét Francesc Casademont Amorós i dos mossos. Després de la guerra, els masovers són Joaquim Casademont i la seva dona, Aurora Amorós. Ell era de Vilamalla i ella, de Vila-sacra. La parella va tenir un fill, Francesc Casademont Amorós, qui de seguida es va fer a càrrec del mas perquè el seu pare va morir molt jove. Casat amb Conxita de Riumors, tenen un fill i una filla. Francesc Casademont posa vaques de llet i comença a cultivar arròs. Als anys 1980-90, el propietari és Antoni Casademont.

119


propietaris del cortal, són coneguts per haver introduït el conreu de l’arròs a la zona als anys quanranta.

Història: El primer propietari conegut a través de la documentació de 1650 és el notari de Castelló, Narcís Camps. Uns anys més tard, el 1697, consta com a propietari del cortal Esteve Camps, notari cavaller del comte d’Empúries. Pertany a la família Camps fins a l’any 1823. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL GUSONET Castelló d’Empúries Latitud: 42.233927, Longitud: 3.076408 Cronologia: 1650. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura, ramaderia i allotjament turístic. Estat de conservació: Bo. S’ha anat reformant al llarg del temps segons les necessitats dels seus habitants. Habitat.

Descripció: La construcció primitiva era un corral i en l’actualitat encara conserva restes de la casa del pastor i dels corrals. No es considera que sigui un mas bo, ja que està al límit entre les closes. Els terrenys s’inunden amb facilitat i són salobres. El cortal s’ha anat reformant amb el pas del temps. Als anys seixanta es va posar electricitat i l’any 1972 es van fer ampliacions als coberts de les vaques i a la sala de munyir. La casa era molt gran i només s’ha reformat de dins. Des de l’any 1977, part de les instal·lacions les han convertit en un negoci d’allotjament rural. Pel que fa als animals, s’han dedicat a la cria de vaques de llet i de bestiar petit: gallines i conills. Pel que fa als conreus, hi han plantat cereal, blat de moro i userda. La família Gusó,

120

dre Gusó Gratacós, on vivia amb la seva esposa, Caterina Bech Trinch; la seva mare, Maria Gratacós Pellicer; i els seus dos fills, Joaquim i Vicenç Gusó Bech. Al cortal també vivien dos mossos: Josep Vila Monell i Martí Guanter Alba. Joaquim Gusó es casa amb Maria Gratacós de Cabanes i es queden al mas.

Al final del segle XIX, el propietari del cortal era el senyor Vila, rellotger de Castelló d’Empúries. Com a masovers tenia a Secundino Bramon i Caterina Portell de can Secundino del Pont. Segons el propietari actual, Joaquim Gusó Bech, el seu avi —Joaquim Gusó Gibert— va comprar el cortal al senyor Vila a la darreria del segle XIX. Sembla que l’avi va anar un dia a arreglar un rellotge i va aprofitar l’avinentesa per comentar-li al rellotger que li volia comprar un pas per anar del mas on era masover (can Cassanyes o cortal Esclopetar) fins als camps que conreava. El senyor Vila li va dir que si volia li venia el mas sencer i ell hi va accedir. En aquest moment, van deixar la masoveria de can Cassanyes. De fet, en el Nomenclàtor de 1877 consta com a cortal de Gusó i en el mapa parroquial de 1919 surt com a cortal Gusonet. Els Gusó eren Joaquim Gusó Gibert, Maria Gratacós Pellicer i els seus quatre fills: Alexandre, Vicenç, Joan i Rosita Gusó Gratacós —aquesta última casada amb Francesc Vilà de Vilaür i propietaris del cortal Fages—. La germana de Joaquim Gusó Gibert és Maria Gusó Gibert, casada amb Vicenç Figueres i masovers de la torre Ribota (avis de Secundino Bramon Figueres) En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 consta que Alejandro Gusó, com a propietari pagès de can Gusonet, fa una aportació de 300 pessetes per a la talla de la imatge del Sant Crist. Posteriorment, fa una segona aportació de 100 pessetes. En la relació de masos elaborada per la Guardia civil l’any 1945 s’estableix que el propietari de can Gusonet és Alexan-

blat i del blat de moro. En destaca una gran gàbia de blat de moro que actualment està coberta de vegetació. Quan es va produir el boom de l’arròs també n’hi van cultivar a través d’una empresa a la qual li tenien les terres arrendades. En aquells temps, hi havia molts treballadors que tenien cura dels arrossars, del drenatge dels recs i de les sèquies, de l’herbejat dels brancals, etcètera. Quan l’arròs va baixar de preu i va deixar de ser rendible, els arrossars es van abandonar i les terres es van recuperar com a conreus de cereals i de farratges. Es van tapar les sèquies i els petits canals de rec i es van deixar ermar les terres moixals per a la recria. En l’actualitat, les terres estan arrendades a un senyor del delta de l’Ebre que ha recuperat els conreus d’arròs.

Història: Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL LA GALLINERA Castelló d’Empúries Latitud: 42.232585, Longitud: 3.071314 Cronologia: 1471. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura. Estat de conservació: Bo. Està rehabilitat.

Descripció: La construcció actual data del segle XIX, tot i que ha estat àmpliament restaurada. Es tracta del cortal més gran del terme municipal i hom diu que era un referent per a la resta de cortals de la zona. Va ser el primer cortal de la comarca que va importar vaques de Suïssa per a la producció de llet de qualitat i la cria de vedells. També hi tenien una granja d’ànecs. Pel que fa als conreus, les terres són aptes per al cultiu del

Segons l’historiador empordanès Albert Compte, els propietaris eren la família Perpinyà. Bernat de Perpinyà, mercader citat en el capbreu de 1383. Més endavant, en la llista de cortalers del 1458, Pere Perpinyà. El cognom perdurarà fins al segle XVIII. Segles més tard, a la darreria del segle XIX i començaments del XX, els propietaris del cortal la Gallinera eren la família Bach de Collsacabra (després Bach de Fontcuberta). Tenien el Cortalet, la Gallinera i can Peret de la Gallinera. També eren propietaris d’una casa pairal, la casa Perpinyà de la plaça de les Cols de Castelló. El 1945, n’era propietària Dolors Fontcuberta, vídua de Bach. Mentre que als anys 1980-1990 el propietari és Xavier Bach o el seu fill, els quals treballen al mas assessorats per un treballador de confiança. Pel que fa als masovers, ho eren Simón Garriga, que era cec, i els seus sis fills: tres d’ells —Joan, Josep i Lluís Garriga— portaven el mas. Joan Garriga era el fill gran, l’únic que estava casat, i en portava la direcció. En arribar la Guerra Civil, Lluís Garriga es va allistar com a voluntari per anar al lluitar al front. Joan i Josep Garriga també van ser mobilitzats. Lluís Garriga es va casar a França.

121


Gràcies a un document elaborat per la Guàrdia Civil sabem que l’any 1945 al mas vivien Joan Garriga Baldoira, la seva esposa Maria Serrats Quer i els seus tres fills: Josep, Jaume i Assumpció Garriga Serrats.

terreny proper al mar ple de llacunes i recs que s’havien obert a mà a la darreria del segle XIX, quan els ducs de Medinaceli van repartir petites parcel·les de terra a la gent humil de la vila. Es troba al límit amb el terme de Roses.

Als anys vuitanta, el propietari va deixar el mas i el van arrendar a uns arrossaires d’Amposta. El 2008 treballava les terres Josep Pericai de Pals.

El bestiar era l’activitat econòmica més important del cortal. En un primer moment, la família Juncà havia tingut 150 ovelles. Després van canviar les ovelles per vaques i en van tenir un centenar. També havien tingut cavalls i eugues per criar, a més d’un parell de porcs per al consum, així com conills i gallines. La llet que treien de les vaques —entre 100 i 200 litres de llet al dia— la venien a la Central de Castelló. Sempre van munyir a mà fins als últims temps que es van comprar una màquina. La Central va ser molt important per als ramaders de Castelló i de la zona, però quan va tancar van passar a vendre la llet a l’empresa RAM de Figueres.

Des de fa pocs anys, el cortal pertany a una empresa de carns de Vic: RAMISA, que té les terres arrendades a un senyor del delta de l’Ebre.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

Història:

Castelló d’Empúries Latitud: 42.266659, Longitud: 3.126841

Segons l’entrevista a Vicenç Juncà, el propietari abans de la Guerra Civil espanyola era el senyor Sabater, el qual va desaparèixer durant el conflicte bèl·lic. Es tractava d’una persona molt rica que va morir solter, així que el seu patrimoni va quedar partit entre les dues germanes que tenia. Una de les germanes, Mercedes Sabater, es va quedar amb la Rajoleria, can Comas i altres terres de Marzà. Ella era de Castelló i estava casada amb el farmacèutic de la població, Antoni Moner Gibert.

Desconeguda. Ús i funció: Bo. Actualment s’ha convertit en un restaurant. Tot i que en conserva l’estructura original, està molt restaurat i ha perdut les seves funcions agroramaderes

Descripció: Era un cortal humil que aprofitava l’edificació d’una antiga rajoleria; d’aquí el nom del cortal. Situat a la Rubina, en un

122

Des de 1975, el cortal és el restaurant La Llar, guardonat amb estrelles Michelin i dirigit pel cuiner Joan Vinyes.

L’any 1945, segons el document elaborat per la Guàrdia Civil, el propietari del cortal era Antoni Moner Gibert i tenia com a masovers a Josep Juncà Costa i la seva esposa, Pilar Vila Amiel. La parella vivia al cortal juntament amb els seus dos fills: Sebastià i Vicenç Juncà Vila.

Descripció: Construcció del segle XIX, actualment deshabitada. No és un cortal molt extens pel que fa a terres, però té closes i terres de terraforts aptes per al cultiu de blat i de blat de moro. El cortal es troba en una zona molt baixa del terme i quan hi havia mugades, el cortal s’inundava. Quan es va produir el boom de l’arròs, Joan Massot, el masover del cortal, en va cultivar, però va acabar tornant als cultius de sempre. Història: Un contracte de 1474 situa el cortal de Pere Vidal a les Arrabassades, al límit amb el cortal Maig. Segons l’historiador Albert Compte, aquest cortal podria correspondre al de les Arrabassades actual. No tenim més notícies d’aquest cortal fins al 1945 a partir d’un document que va elaborar la Guàrdia Civil sobre els masos del terme on consta que el propietari del cortal de les Arrabassades és Baldiri Rahola Llorens, de Roses.

Pel que fa a les terres de conreu, el cortal disposava d’algunes peces de poques vessanes. Tenia accés a terres comunals, als fangassos. La finca era compacta i les terres fonamentalment per a ús ramader, tot i que també conreaven unes 100 vessanes on plantaven blat de moro, userda, ordi, civada, blat i altres cereals, a més de tenir-hi un hort. No hi havia terres improductives perquè on el terreny era humit feien userda, perquè hi creixia molt bona.

CORTAL LA RAJOLERIA

Cronologia:

La família Juncà ha habitat la Rajoleria des dels temps del seu besavi, que era pastor i s’estava a la caseta de l’estany. Quan el senyor Sabater va agafar el cortal, va agafar el seu besavi com a masover. Després va continuar el seu avi, Nicetu Juncà Costa, que hi vivia amb la seva dona, Anna Costa Buscató. Després hi va viure el seu pare, Jaume Juncà Costa, amb la seva dona, Pilar Vilà Amiel, i els seus dos fills: Sebastià —mort solter als trenta anys— i Vicenç Juncà Vila. Aquest darrer continua la masoveria amb la seva dona, Maria Rosa Vives, i el seu fill, Nicetu Juncà Vives. L’any 1970-71 la família va deixar el cortal i es va fer un mas en propietat al mig de la Rubina, conegut com a can Nicetu.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL DE LES ARRABASSADES Castelló d’Empúries Latitud: 42.227170, Longitud: 3.064452 Cronologia: 1474. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació:

Mentre aquesta família n’és propietària, els masovers són Josep Masot i Maria Gallart, ambdós de Torroella de Fluvià. La parella té un fill, Joan Massot Gallart, que continua amb la masoveria del cortal. Hom sap que al 1945 els masovers són Joan Massot Gallart i la seva esposa, Concepció Vicens Baldoira, amb qui té tres fills: Maria, Enric i Rosa Massot Vicens. També hi viuen dos mossos, Francesc Ligora Parés i Joan Plaja Dalmau, i tenen una serventa, Maria Mont-ros Vidal. Un dels fills de Joan Massot, l’Enric, va poder estudiar i va arribar a ser perit agrònom i tècnic de l’empresa Gallina blanca. Quan els Rahola es venen el cortal, la família Massot se’n va a viure a Castelló. L’any 1978, Domènec Dalmau compra i treballa el cortal, que més endavant passa al seu fill, Joan Dalmau Garriga, el propietari actual.

Regular. El cortal està deshabitat i es troba en un estat de conservació regular. El paller, en canvi, s’ha restaurant i és l’habitatge actual del seu propietari.

123


teulat. L’arquitecte Pelai Martínez va fer un annex al davant de la casa perquè s’allotgés la família mentre duraven les obres. En l’actualitat, aquest annex s’ha convertit en una sala, en la qual hi ha una còpia d’alabastre de la imatge de sant Antoni dels Cortals.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL MAIG Castelló d’Empúries Latitud: 42.236988, Longitud: 3.069389 Cronologia: 1458. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia, tot i que avui en dia han abandonat el negoci de les vaques. Estat de conservació: Bo. Restaurat i ampliat als anys seixanta per part de l’arquitecte Pelaio Martínez.

Descripció: Edifici construït al segle XIX sobre un cortal del segle XVI del qual conserva la vella jaça i el corral. L’edifici actual manté la forma del mas original. A l’entrada del mas hi ha una placa a sobre la porta amb la inscripció Cortal Maig, obra de Vicenç Llovet, el propietari actual, per reivindicar el nom històric del mas. Va ser el primer cortal a tenir electricitat mitjançant un grup electrogen. A principis dels anys seixanta es van fer obres per adequar el mas. A la part de sota hi havia un celler i l’espai on es feien les botifarres i els embotits, ara ocupat per la cuina i el rebost. A baix també hi havia la parada dels cavalls i el galliner amb el quarto de les lloques. Quan van decidir fer les obres de millora del mas, va caldre arreglar el

124

Els corrals i el paller eren fora del mas. El cortal Maig sempre ha estat un dels capdavanters del terme: estava mecanitzat i tenia les instal·lacions més modernes de la comarca que li permetien acollir més de 200 vaques, amb una sala de munyir i una altra amb un tanc de llet. L’exterior de totes les instal·lacions de les vaques està decorat amb pintures de Ministral des de l’any 2009. On abans havien tingut el galliner, ara hi ha un habitatge. Els treballadors del cortal disposen d’un habitacle independent on allotjar-se. El mas té unes 300 vessanes de terra. Es tracta d’una propietat molt extensa i rica en aigua, amb pous de tub en algunes de les finques i amb l’aigua del rec del Molí, en altres. Història: El trobem citat per primera vegada en la llista de cortalers de 1458 com a propietat de Nicolau Maig i en la de 1474 com a propietat de Miquel Maig, àlies Puig. En el Llevador de censos de 1571, hi diu: “Pere Maig de Castelló, cortaler, tres mitgeres d’ordi a mesura vendable per lo cortalet que és estat d’en Reador”. En el mapa de la Canònica de 1548 apareix com a cortal Sallés. Al segle XVII torna a canviar el nom en la documentació i hi apareix com a cortal Gros d’en Rubies, propietat de Jerònima Ferrera de Busquets. Un segle més tard, en el mapa de la Biblioteca Nacional reapareix com a cortal Sallés. En el Cadastre de 1823 consta com a cortal Maig de Sala i en el mapa parroquial de 1919 ja surt com a can Llovet, tot i que és propietat de Baldiri Rahola Llorens de Roses. Segons conversa amb Vicenç Llovet, actual propietari del cortal, l’any 1900 s’hi van instal·lar Vicenç Llovet i Maria Mont-ros, el seus avis.

Segons el document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945, el propietari és Baldiri Rahola Llorens. Els seus masovers són Vicenç Llovet i la seva esposa Maria Mont-ros, ambdós de Vilamacolum. El matrimoni té sis fills: Mercè, Josep, Àngels, Esteve, Vicens i Josep Maria Llovet Mont-ros. De tots els fills, qui es queda al cortal és l’Esteve. Sabem que al 1945 al cortal viuen: Esteve Llovet Montros, amb la seva mare, Maria Mont-ros Ayats, i la seva esposa, Rosa Castelló Vidal de Vilatenim; a més de tres mossos —Ricard Bardés Rost, Gerard Bardés Rost i Josep Pagès Callís— i una serventa —Empar Torrent Gou—. Passada la Guerra Civil espanyola, Esteve Llovet Montros compra el mas i n’esdevé el propietari. Malauradament, Esteve Llovet mort de manera sobtada en un accident al mas i uns anys més tard ho fa també la seva esposa, sense deixar descendència. En aquests moments, el cortal passa a mans del seu germà, Josep Llovet Mont-ros, que vivia a Barcelona on treballava com a enginyer agrònom per a la Mancomunitat de Catalunya, era professor de l’Escola d’Agricultura i fundador de l’obra agrícola de “La Caixa”. L’any 1933 va escriure Sobre l’explotació dels cortals, una obra inèdita en la qual estudia, des de la vessant socioeconòmica, el treball, la propietat i la tecnologia aplicada als cortals. Josep Llovet Mont-ros no habita al cortal sinó que viu a Barcelona, tot i que cada setmana viatja fins a Castelló per donar les instruccions als treballadors sobre el bon funcionament del cortal Maig. El seu fill, Vicenç Llovet Roquer, pèrit agrònom, es casa i es trasllada al cortal per fer-se càrrec de les feines diàries. Posteriorment, es va divorciar. Dels dos fills que té, no n’hi ha cap que vulgui continuar amb el cortal: l’un es dedica al món del teatre i l’altre marxa a viure a Múrcia. L’any 1998, a la mort del pare, Vicenç Llovet passa a ser propietari del cortal, on encara resideix avui dia. Vicenç Llovet va fer una gran aposta pel cortal l’any 1970, ja que hi va instal·lar la primera instal·lació lletera moderna, amb sala de munyir provinent de França. Tenia unes 200 vaques. En l’actualitat, les terres del cortal les conreen Colls i Dalmau.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL MARE DE LA FONT Castelló d’Empúries Latitud: 42.255642, Longitud: 3.056982 Cronologia: 1474. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Fins fa poc va ser un restaurant i alhora botiga de productes naturals: Herbamel. Estat de conservació: Bo. Restaurat i convertit en un negoci de restauració, tot i que la crisi ha fet aturar el projecte.

Descripció: La construcció actual data del segle XIX. El cortal està situat en una zona que és molt rica en aigua, d’aquí el nom del cortal. Hom considera que té els terrenys més rics del terme. Els propietaris es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia de vaques i porcs. Quan la família Casadevall entra a viure al cortal decideixen fer reformes a la cuina. En l’actualitat, el cortal ha estat restaurat per acollir un negoci de restauració, tot i que la crisi l’ha fet tancar. Història: La primera notícia ve de la nòmina de cortalers de 1474, on apareix el nom de Miquel Savarrés com a propietari del cortal. La família va mantenir la propietat almenys fins

125


a mitjan segle següent, com ho mostra l’arrendament del cortal, l’any 1542, per part del notari Antoni Savarrés, entre les possessions del qual se cita una closa situada als Salins i al Vernar. En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid, del segle XVIII, hi apareix com a cortal de Fontdevila. De fet, l’any 1739, la propietària és Narcisa Fontdevila Roura, filla de Jeroni Fontdevila i Savarrés i Antònia Roura Colomer (propietaris del mas Savarrés). Narcisa Fontdevila Roura es casa amb Antoni de Caramany i Ros. El mas passa a anomenar-se cortal Caramany.

compra el cortal. La família Casadevall eren els masovers del cortal Llebrer del marquès de Moxó. Quan el marquès els rescindeix el contracte de masoveria el 1958, la família Casadevall marxa del cortal Llebrer i se’n van a viure al cortal Mare de la Font. Segons l’autor castelloní Josep Augé, els masovers del cortal Mare de la Font han estat sempre la família del Sebastià (Tià) i la seva esposa Maria, amb els seus dos fills, dels quals només va sobreviure la Rosita, vídua de Teodoro. El matrimoni va tenir dos fills: Josep Maria i Sebastià (Tià). Sebastià es va quedar al cortal.

En l’arxiu de Caramany, l’any 1752, hi ha un fragment d’un procés d’embargament de 150 arbres tallats del cortal Savarrés, de Castelló d’Empúries, propietat d’Antoni de Caramany i Narcisa de Caramany Fontdevila.

Al 1840, el cortal estava en mans de Ramona de Caramany i Foixà, casada amb un cosí germà seu, Francesc de Foixà i Revilla. Segons Pelai Negre, el matrimoni tenia una casa al carrer Carbonar de Castelló, en l’actualitat enderrocada. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL MAS NOU Castelló d’Empúries Latitud: 42.266547, Longitud: 3.100807

En el mapa parroquial de 1919 el cortal apareix amb el nom de cortal Mare de la Font.

Cronologia:

Sebastià Saló Noguera i Maria Anna Arlà Viusa, que havien estat masovers del cortal Moxó, a principis del segle XX fan de masovers del cortal Mare de la Font.

Ús i funció:

En algun moment, entre la darreria del segle XIX i el començament del segle XX, Joan “Ferrer” Casadevall

Estat de conservació:

126

Mas relativament proper al mar. Dedicat principalment a la ramaderia: hi tenien vaques de llet i una parada de reproductor equí de raça. El cortal tenia molta extensió de terres salobres, però s’hi van trobar reserves d’aigua dolça i això va permetre fer-hi pous que van enriquir el cortal.

Història: Al 1411 el propietari és Ramon Roger. L’any 1900 entren com a masovers el matrimoni Josep Saló Noguera i Rosa Arlà Viusa amb els seus fills. Aquesta família venien de fer de masovers del cortal Moxó (del 1886 al 1898 o 99). Després de portar la masoveria del mas Nou, compren el mas Rocas de Sant Pere Pescador. Segons el document elaborat per la Guàrdia Civil sobre els masos del terme de Castelló d’Empúries del 1945, sabem que el propietari era Narcís Marull Casadellà, de Verges. Tenia com a masovers a Mercè Vilanova Bosch, que vivia al cortal amb el seu fill Martí Canet Vilanova i la seva dona, Maria Puig Negre. A més, tenien un mosso: Joan Besalú Custell.

En l’inventari post mortem dels béns de Salvador de Caramany, del 1791, hi consta el cortal Savarrés.

Al 1842, Josep Maria de Caramany Ros de Camps fa testament i disposa de la donació de la casa del carrer dels Ciutadans de Girona a favor de la seva filla Ramona, així com els cortals Avinyó i Savarrés de Castelló d’Empúries, i també la casa del carrer del Carbonar de Castelló d’Empúries.

Descripció:

1945. Primer esment documental del cortal.

Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia, és el càmping i la urbanització Mas Nou.

Bo. Restaurat.

Segons l’autor castelloní Josep Augé, Mercè Vilanova era coneguda com la “Mercè Jaqueta” i era vídua. Tenia dos fills: Martí i Conxita Canet. Amb ells, hi vivia un home, en Mullada, que treballava al mas i era considerat com un més de la família. Van viure al mas més de trenta anys fins que el propietari va decidir vendre’s el cortal per fer-hi una urbanització i un càmping. Això va ser al 1972.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CAN PERET DE LA GALLINERA Castelló d’Empúries Latitud: 42.246622, Longitud: 3.088635 Cronologia: 1404. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat es dediquen de ple als arbres fruiters: pomeres, cirerers i presseguers. Estat de conservació: Regular. Tot i que el cortal està habitat, no es troba en bones condicions. Es va reformar pels volts dels anys vuitanta, però hi ha espais molt malmesos com ara l’eixida, que està enderrocada.

Descripció: Cortal ramader obrat al final del segle XVIII. Es tracta d’un edifici de cinc cossos, amb jaça en forma de cort. Té elements constructius reaprofitats d’altres construccions. Hi destaquen unes pedres a les cantonades dels bastiments amb les mateixes marques dels picapedrers que es troben a la porta del Puig Salner de l’església parroquial de Santa Maria de Castelló. En temps de Francisca Puig, l’edifici tenia tres habitacions al primer pis i dues més a dalt. No hi havia cap habitació per

127


al propietari. En canvi, hi havia una habitació per als mossos on cabien tres persones i la minyona també tenia una habitació per a ella. Pere Garriga Puig ens explica que antigament vivien dues famílies al cortal: els avis i els pares de Pere Garriga, a més dels jornalers de l’estiu. El cortal té un pou i un abeurador al peu de l’escala que puja fins al primer pis. A la part de sota hi havia les quadres i encara conserven eines antigues i jous. En pujar les escales hi havia una eixida coberta per estendre la roba (ara enderrocada). El cortal va ser reformat per dins ara fa uns trenta anys per part de Pere Garriga, just quan es va casar. Avui en dia, el cortal està habitat per una família marroquina, els Baraka. Es dedicaven a la cria de truges i, en l’actualitat, treballen els arbres fruiters com ara pomeres, cirerers i presseguers.

Història: El primer cop que el cortal can Peret de la Gallinera apareix en la documentació és en un capbreu de 1404 on consta Joan Filell com a censatari d’un camp. També hi ha contractes d’arrendament de 1400 i de 1411: el primer, a tres anys i a mitges; i el segon, a quatre anys i entrega anual de 100 mitgeres de forment i 90 d’ordi (quantitats per a cortals grans). El 1474, el propietari era Francesc Vanover i el cortal era conegut com a cortal Vanover. A principis del segle XVII, la propietària era la senyora Salvadora, esposa de Jeroni Pujades. En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del segle XVIII i en el mapa de la Canònica del 1748 rep el nom de cortal Peronella. Segons l’historiador Pelai Negre, els propietaris de la darreria del segle XIX i el començament del segle XX eren la família Bach de Collsacabra. Tenien el Cortalet, la Gallinera i can Peret de la Gallinera, a més d’una casa pairal —la casa Perpinyà— a la plaça de les Cols de Castelló. Els masovers coneguts d’aquest cortal són Antoni Portell

128

Història:

Gusó i la seva esposa, Maria Salleras. Quan el matrimoni es va poder comprar un cortal, can Cua Pontarrons, van marxar del mas.

El 1389, en el capbreu es parla d’un clos del cortal Bellestar que llinda amb terres del cortal de Jaume Tinter. El 1400 hi ha un contracte d’arrendament de la finca de Jaume Tinter a Berenguer Saurina per dos anys i a mitges. Aquest cortal correspondria a l’actual cortal dels Puputs.

Segons un contracte de parceria de can Peret de la Gallinera de 16 de novembre de 1907, els propietaris eren la família Bach i els arrendataris, la família Garriga. El mateix diu un document elaborat per la Guàrdia Civil al 1945 sobre els masos del terme de Castelló d’Empúries: el propietari de can Peret de la Gallinera era Mariano Bach de Fontcuberta de Castelló d’Empúries i tenia com a masovers a Pere Garriga Estarriola i la seva esposa, Enriqueta Pujol i Oriol. El matrimoni vivia al mas amb els seus fills: Jaume (casat amb Francisca Puig Quer), Maria, Pilar i Francesc Garriga Pujol. També tenien un mosso: Joan Costa Soler. Pere Garriga Estarriola venia de fer de masover de la Gallinera. Popularment era conegut com a “Peret”, motiu pel qual el cortal va passar a dir-se can Peret de la Gallinera. En el contracte de parceria de can Peret de la Gallinera de 17 de maig de 1949 consta que Antonio Bach de Portolà arrenda la finca a Pedro Garriga Estarriola. I en el contracte de parceria de l’u de novembre de 1965 trobem que Maria Antònia Bach i de Fontcuberta en nom seu i en el de la seva germana Carmen Bach i de Fontcuberta arrenden, en règim de parceria, can Peret de la Gallinera a Jaime Garriga Pujol. El contracte és per vint anys i en cas d’extingir-lo abans cal avisar el masover amb un any i mig d’antelació. Als anys 1980-90, la propietària és Maria Antònia Bach de Fontcuberta, casada amb José Maria Vives de Casanova. El masover Jaume Garriga Pujol es va casar amb Francisca Puig i Quer. El matrimoni va tenir dos fills: Anna Maria i Pere Garriga Puig, que avui en dia és la persona que porta el mas.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL DELS PUPUTS Castelló d’Empúries Latitud: 42.253697, Longitud: 3.087258 Cronologia: 1389. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Bo. Habitat.

Descripció: El cortal consta de dues parts constructives en dos edificis separats: una d’antiga i una altra de més nova. A la part antiga veiem que les estances per al bestiar estan més elevades ja que la Muga passa molt a prop del mas i hi havia perill d’inundació. A la part més baixa de la casa hi havia els farratges i la userda. Pere Casas Comte, propietari actual, explica que quan el senyor Rodó va ordenar construir el mas, la gent que hi passava preguntava als paletes què feien. Com que a la zona sempre hi ha hagut molts puputs, els paletes contestaven que feien “un niu per als puputs”. Així va ser com el cortal Rodó va començar a ser conegut popularment com a cortal dels Puputs, nom que encara manté en l’actualitat.

No tenim cap més notícia documental d’aquest cortal fins al segle XX, quan apareix en el mapa parroquial de 1919 com a cortal Rodó. En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942, Antonio Pujol del cortal Rodó hi apareix com a colon de quarta categoria, amb una aportació econòmica de 25 pessetes en concepte de la talla de la imatge del Crist. El document sobre els masos del terme de Castelló d’Empúries elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945 revela que el propietari del cortal era Pere Casas Amiel del poble de Cinclaus i tenia com a masover a Antoni Pujol Gusó, la seva esposa Cristina Carbó Godó i la seva jove, Carme Güibas Güell. Segons l’autor castelloní Josep Augé, el senyor Rodó va ordenar construir el cortal. Quan va morir, el mas va estar deshabitat durant un període de temps considerable fins que els hereus l’arrenden a Amadeu Gou i Quimeta Vera. El matrimoni regeix el cortal fins que van marxar a viure al mas d’en Vera. Després, hi entra la família Pujol: “Toni Mations”, la seva dona Cristina i dos dels cinc fills que tenia la parella: Joan i Pepet. Joan va ser donat per desaparegut durant la Guerra Civil. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, Pere Casas de Castelló compra el mas (abans s’estava a Cinclaus) i el transforma. Continua al mas el seu fill Josep Casas i després el fill d’aquest, Pere Casas Amiel. Avui en dia el cortal és propietat de Pere Casas Compte, casat amb Assumpció Salleras.

Pere Casas ha estat la persona a introduir l‘estabulació de vaques de llet i de recria al cortal. Té societat amb altres pagesos en el negoci de la llet.

129


Tot i tenir molta varietat de conreus, el cortal destacava pel seu bestiar, sobretot per les vaques de llet. Primer criaven vaques per a les vaqueries de Barcelona, però quan es va obrir la Central de Castelló, al cortal hi van haver vaques suïsses i els seus masovers en venien la llet. Quan la lletera va tancar, es van passar al negoci dels vedells. A més a més, al cortal hi havia porcs, cavalls, algun matxo i aviram. Història: Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL RIBAS Castelló d’Empúries Latitud: 42.231542, Longitud: 3.097189 Cronologia: 1408. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia.. Estat de conservació: Regular.

Descripció: El cortal Ribas s’estructura en dues plantes. A baix hi ha les quadres i el joc de les gallines. Abans hi havia tres portes d’entrada: una a l’escala de pujar i dues a les corts. A la part de dalt, hi havia quatre o cinc habitacions, una sala gran i la cuina. Les quadres de les vaques es van construir a part i amb el temps es van haver d’ampliar les instal·lacions. Els darrers masovers van ser qui van fer arribar l’electricitat al cortal i a més van construir-hi un bany. El cortal tenia 113 vessanes, de les quals 26 eren closes. La resta estava dedicada al cultiu de cereals, com ara blat, civada i ordi, tot i que més tard s’hi va introduir el conreu del blat de moro i del gira-sol. Fins als anys seixanta hi van haver terres de regadiu, just quan va entrar aigua de mar a l’aqüífer i va salar-ne l’aigua. Des d’aleshores es va començar a regar a partir de canalitzacions.

130

La primera notícia que tenim d’aquest cortal és del 1408, quan es documenta que és propietat de Joan Olot. Sabem que abans havia pertangut a Garau Ferrer. L’any 1428, Joan Olot va vendre la propietat a Andreu Vila. A partir de 1474, i segons una llista de cortalers, el propietari és Pere Massot. Més tard passa a mans de Sebastià Massot, que el dia 17 de maig de 1558 se’l ven a Pere Riba, pagès i cortaler de Castelló d’Empúries. En aquell moment, el mas rebia el nom de cortal d’en Massot. El dia 10 de setembre de 1570, Pere Ribas diu que té el seu mas en domini directe i alodial per la comanda del monestir de Sant Bartomeu de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El cortal apareix amb el nom de cortal d’en Massot i el situen al pla del Llonguell. El dia 4 de setembre de 1574, Miquel Ribas ven el cortal al notari de Castelló, Antic Avinyó i Feliu. El dia 17 de maig de 1605 passa, per herència, a mans de Francisca de Vilanova i Feliu. L’any 1619 se signen els capítols matrimonials entre Francisca de Vilanova —donzella i filla única de Joan de Caramany i Anna Maria Vilanova i Feliu, primera muller d’aquest— i Miquel Desbach —donzell domiciliat a Girona, fill de Pere Desbach i d’Albina—. Consta la dispesa de trobar-se en quart grau de consanguinitat. El dot de Francesca de Vilanova, en qualitat d’hereva de la seva mare, comprèn diversos cortals castellonins: el cortal d’en Posach i el cortal d’en Ribas, a més de la casa principal del carrer del Lli, una altra casa al cap del carrer de la Parairia de Castelló, juntament amb diferents censals.

El 1664 el cortal és propietat de Francisca de Raset. L’any 1671 consta dins les propietats de Josep de Caramany, amb un total de 71 vessanes. El dia 29 de maig de 1673, a través d’una permuta amb la família Caramany, Francesc de Sa cirera (o Sariera) i de Llupià es queda la propietat. El 13 de juny de 1673 ven el cortal a Gabriel Molins, de Sant Pere Pescador, que havia estat masover de Teresa de Caramany i Junyent, vídia de Josep de Caramany i Almar. El dia 2 de febrer 1679, Gabriel Molins ven el cortal al notari Miquel Pastell. En el mapa de la Canònica de 1748 apareix com a cortal Pastell. En els Calendaris surt com cortal Raset o cortal Petit d’Avinyó. En la llista contributiva de 1800 consta com a cortal de Miquel Pastell. En el Cadastre de 1823 surt com a heretat Pastell.

de 1942 consta que Juan Ferré, com a colon de primera categoria, va fer una aportació econòmica de 200 pessetes per a la talla del Crist. Més endavant en va fer una altra de 75 pessetes. El 1945, segons un document sobre els masos de Castelló d’Empúries elaborat per la Guàrdia Civil, el propietari era Pelai Negre Pastell de Girona. Els masovers que tenia en aquell moment eren Joan Ferrer Reixach i la seva dona, Teodora Casadevall Arnall. La parella vivia al mas amb les seves tres filles —Teresa, Maria i Josefa Ferrer Casadevall—, la sogra —Teresa Arnall Pons— i tres mossos. El 1973, una part de les terres (en concret, les de la zona de mar) es venen a Port Llevant. La resta de terres continua en mans de la família Negre Pastell. Al 1978, Iscle Vilardell i Teresa Ferrer es compren una casa a Castelló d’Empúries i deixen de viure al mas, tot i que continuen treballant-hi. Finalment, el 1984, Iscle Vilardell i Teresa Ferrer poden comprar el mas a Pelai Negre.

Del 1679 al 1926 el cortal està en mans de la família Pastell; ara és Negre Pastell perquè la pubilla de la família, Aurora Pastell, es casa amb Enric Negre. Joan Ferrer es va casar amb una de les filles del mas, Teodora, amb qui va tenir tres filles, una de les quals, Teresa, es va casar amb Iscle Vilardell. Van continuar treballant al mas i el van poder comprar a l’amo, que era Pelai Negre. Abans de la Guerra Civil, els masovers eren Carles Casadevall i Teresa Arnall Pons. El matrimoni tenia tres fills: Jaume, Flora i Teodora Casadevall Arnall. Teodora Casadevall estava casada amb Joan Ferrer Reixach “Patxeco”, que havia vingut de Palau-saverdera a viure al mas amb el seu oncle Josep Reixach, del mas l’Hospital. Aquest matrimoni continua amb la masoveria del cortal Ribas. Pau ”Xerriet”, de can Sandàries, va fer de mosso del mas. En el document de compra del Sant Crist dels pagesos

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL RICART Castelló d’Empúries Latitud:42.250437, Longitud: 3.073365 Cronologia: Segle XVII. Primer esment documental del portal.

131


Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat és un establiment de turisme rural que rep el nom de La Caputxeta i està regentat per Carmen Giménez i Salva Garangou. Estat de conservació: Bo. Reformada durant l’any 2008.

Descripció: Disposició clàssica d’un cortal. Es conserva la jaça i la casa dels cortalers, amb el cortal i el paller dels segles XVI–XVIII. Avui en dia s’ha convertit en un allotjament de turisme rural. Història: Al segle XVII havia pertangut a Anna Càrcer. Durant aquest segle passa als frares de sant Domènec i adopta el nom de cortal dels Frares de Sant Domingo. A mitjans segle XVII el masover és Joan Peya, que el té arrendat al convent.

En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 consta que José Lloveras, com a colon de tercera categoria, va fer una aportació econòmica de 100 pessetes per a la talla del Crist.

Estat de conservació:

El 1945, el propietari era Ricard Rabassa i tenia com a masovers a Secundino Bramon Garriga —fill de Josep Bramon Portell del cortal Garrigoles—, la seva esposa Encarnació Dalmau Estarriola i la seva filla Maria Mercè Bramon Dalmau. Amb la família també vivia Gertrudis Massaguer Prat, una serventa. Maria Mercè es va casar amb Joan Tarrés Cusí del cortal Bellesguard i van marxar a viure amb els pares d’ella a un mas de Vilaüt.

Al costat de ponent hi ha la casa dels cortalers, una torre medieval de guaita que al segle XVIII va ser transformada en un cortal. A començament del segle XIX aquest cortal era una construcció senzilla que més tard es va anar ampliant amb una jaça, a l’extrem de ponent de l’edifici, i una cort.

Posteriorment, el cortal Ricart passa a mans de Matilde Saurí Reus, la qual el va donar als seus fills Assumpció i Francesc Rabassa Saurí l’any 1984. Avui en dia, i després de fer diverses segregacions, el cortal tan sols és d‘Assumpció Rabassa Saurí.

En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del segle XVIII apareix com a cortal de Santo Domingo i rep aquest nom fins al Cadastre de 1823. L’any 1835, el cortal Ricart encara pertanyia als dominics de Castelló d’Empúries i va ser desamortitzat. La propietat es va dividir en vint-i-quatre parts, cinc de les quals eren dins el terme municipal de Fortià. Totes les finques resultants van ser subhastades els dies 19 i 20 de novembre de 1840. Francesc Casanoves va adjudicar-se la part que incloïa la casa, amb els seus annexes, l’era, l’horta i alguns camps. A principis del segle XX hi van haver diversos masovers. En primer lloc, Joan Vigué; després, la família Planas de Cabanes i, més tard, Ventura Gou, la seva esposa la Margarida i les dues filles: Francesca i Isabel Gou. Els pares i una filla van morir molt seguits, de tal manera que tan sols va quedar la Isabel, la qual es va acabar casant amb el mosso de la casa, Josep Lloveras, àlies “Barretina”.

132

Dolent, tot i que està habitat.

Descripció:

L’activitat econòmica d’aquest cortal se centrava en la ramaderia: primer, en les vaques de llet i, més tard, en la cria de vedells per a la carn. Història: La primera notícia d’aquest cortal data del 1400-1408 quan Francesca, filla del cortaler Berenguer Gelabert i dona del notari Pere Ballester, arrenda el cortal per quatre anys i a mitges. Fins al final del segle XVII es coneix com a cortal Roura o cortal de la Creu.

Foto: Marisa Roig.2013

CORTAL SANDÀRIES Castelló d’Empúries Latitud: 42.235426, Longitud: 3.083124

L’heretat cortal Roura pertanyia a la comunitat de preveres. L’arrendament era de tres anys de la part de fruits i el seu parcer era Francesc Canet. Aquesta heretat va sortir a subhasta pública el 3 de juliol de 1842 amb un preu de 6.000 rals. Per vendre-la es va dividir la finca en cinquanta-vuit parts. Joan Torroella es va adjudicar la part de la casa, el corral, el paller, les terres del voltant de la casa, l’hort i dues vessanes de terra. La finca es va taxar en 12.600 rals i Joan Torroella en va oferir 18.401.

Ús i funció:

El propietari del cortal a les acaballes de segle XIX era Narcís Cassanyes, que tenia una casa a la placeta de les Monges de Castelló d’Empúries i també era el propietari del cortal Cassanyes o Esclopeter. La pubilla de can Cassanyes es va unir a la família Clapès, amb propietats a Cadaqués.

Cortal. Agricultura i ramaderia.

Els avis del castelloní Josep Augé havien estat els ma-

Cronologia: 1400. Primer esment documental del cortal.

jordoms del cortal Roure. La família de l’avi va marxar a viure al poble i can Sandàries o cortal Roure va quedar tancat durant molt temps. Després el va portar Pau Amiel Boscà, àlies “Xerriet”, que estava casat amb Teresa Comes Ferreró, pares de Remei Amiel Comes —abans masovers del cortal Esclopeter o Cassanyes—. La filla pren el relleu de la masoveria juntament amb el seu marit, Joan Sala Rigall. El matrimoni té dos fills: Joan i Carme Sala Amiel. Joan Sala és qui avui en dia regenta el mas.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL D’EN GAITA Castelló d’Empúries Latitud: 42.238533, Longitud: 3.070051 Cronologia: 1383. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Dolent. Està deshabitat.

Descripció: La casa té el sostre de canyes i està en molt mal estat. Té una escala exterior per pujar a l’habitatge, el paller és un edifici a part i hi ha un cobert per als animals que de ben segur va ser construït durant els anys trenta. A la part de

133


sota de les corts es veu un arc tapiat gairebé al terra que indica que en els primers temps del mas el nivell del terra era molt més baix. Hi tenien vaques de llet i el masover Presas hi va posar ovelles. A més, tenien alguna closa en la qual campaven braves, vaques eixutes i vaques en gestació. Pel que fa als conreus, es tracta d’un cortal amb terres fèrtils dedicades al conreu de pastures per als animals.

Els masovers següents del cortal d’en Gaita va ser la família Presas de Peralada formada per Alberto Presas Alaveda, la seva dona Margarida Carbó Descamps i els tres fills de la parella: Magdalena, Miquel i Maria Presas Carbó. Els darrers masovers als anys 1980-1990 han estat Rafel Turró i Dolors de Palau Saverdera.

Història:

La primera referència documental d’aquest cortal és a través del capbreu de 1383 on es diu que un camp de dotze vessanes que afronta a llevant amb la ribera de la Muga, un camp d’oliveres, un clos de dues vessanes, que va ser de Pere Gomir.

En el Llevador d’ordi de 1570, el cortal Reador és de Pere Maig i en el Llevador de censos de l’any següent, el 1571, s’hi parla d’un capbreu de 1553 que fa referència a un tal Jaume Reador, cortaler. En el mateix Llevador de censos, hi diu: “el cortal Reador, vuy de Sabater”.

En el mapa parroquial de 1919 surt com a can Comas i es considera que el nom actual és can Sabater o cortal d’en Gaita. Al principi del segle XX, segons la informant Teresa Reixach Moner, el cortal era propietat del la família Moner. Ella és filla de Mercè Moner Serra i Francesc Reixach Suñer, masover del cortal Reixach. Els masovers, segons l’autor castelloní Josep Augé, eren la família Comas de Castelló d’Empúries. Segons el document elaborat per la Guàrdia Civil l’any 1945 sobre els masos de Castelló d’Empúries, el cortal Sabater és propietat d’Antoni Moner Gibert. Els seus masovers són Josep Barceló Damont i la seva esposa, Teresa Ribot Grivé. El matrimoni, originari de Rupià, hi viu amb els seus tres fills: Joan, Miquel i Anna Barceló Ribot.

134

La família Túries es dedicava a la cria de vaques de llet, mentre que a la part inferior del cortal tenien les estances per al bestiar. Ara, aquests espais estan molt malmesos, però s’intueix que hi hauria hagut cledes, unes portes per separar els animals dins les quadres. Història:

Citat per primer cop en el capbreu de 1383 amb el nom de Joan Rasador. En la llista de cortalers de 1458 canvia a Josep Rasador.

En el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del segle XVIII apareix com a cortal d’en Sabater, nom que manté fins al Nomenclàtor de 1877.

i argelacs que indicaven la proximitat de la platja. Els propietaris del cortal, els senyors Moxó, marquesos de sant Mori, tenien les terres d’aquest cortal repartides entre diversos camperols, tot i que la família Túries, masovers del cortal, eren els qui tenien la parcel·la de terreny més gran.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL TÚRIES DE VORA MAR Castelló d’Empúries Latitud: 42.239392, Longitud: 3.111633 Cronologia: 1383. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia està deshabitat. Les terres les ocupa el Càmping Laguna. Estat de conservació: Dolent. Està deshabitat i en estat ruïnós. Segurament va estar ocupat de manera il·legal durant algun temps. A la façana hi ha grafits.

Descripció: El cortal Túries de vora mar era un cortal amb una gran extensió de terreny que als anys quaranta es va dedicar al conreu de l’arròs. Les terres eren salobres, plenes de sutzures

casa amb Joaquima Batlle Coma de Borrassà. El 1945, segons la documentació trobada, Diego Turias Casadevall era el masover del cortal, on vivia amb la seva dona, Joaquima; la seva mare, la senyora Modesta; dos mossos, Francisco Frutos Ayuso de Madrid i Miguel Martínez Sánchez de Granada; i una serventa, Maria Planelles Julià de Castelló d’Empúries. El matrimoni Diego Túries i Joaquima Batlle tenen una filla, Modesta Túries Batlle. La família acaba abandonant el cortal i marxa a viure a Castelló. No queda descendència. L’any 1968, a les terres del cortal propietat dels Moxó es construeix el Càmping Laguna, el primer de tot el municipi.

No tenim cap altra més documentació fins al 1472, any en què apareix un document de compravenda d’un cortal de Joan Deulovol que el traspassa al mercader Joan Brujó. Es tractaria de Can Túries de vora mar. Més tard el trobem citat en la documentació com a cortal de Pons Scarré. En el Llevador d’ordi de 1570 el propietari és M. Scarré. Segles més tard, ha canviat de propietari. El 1717 pertany a Roger de F. d’Anglasell. Uns anys més tard, en el mapa de la Canònica de 1748, se l’anomena cortal Mercader. En la llista contributiva de 1800 el cortal ha canviat un altre cop de nom, ja que ara és el cortal Moxó i pertany als marquesos de Sant Mori. Ja al segle XX, en el mapa parroquial de 1919 rep el nom de cortal Roger. Segons l’autor castelloní Josep Augé, els masovers d’aquest cortal eren la família Túries; en concret, Josep Túries i la seva esposa Modesta Casadevall Palau. El matrimoni té tres fills: Ricard —propietari de can Túries—, Concepció —casada amb el propietari de can Bech, Francesc Bech Serra— i Diego Túries Casadevall, que continua la masoveria de can Túries de vora mar i es

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL SECUNDINO DEL PONT Castelló d’Empúries Latitud: 42.252566, Longitud: 3.072765 Cronologia: 1919. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En els últims temps ha estat un restaurant, ara ja tancat. Estat de conservació: Bo. Es va restaurar per acollir un restaurant, però en l’actualitat està tancat.

135


Descripció: La casa és molt gran, però el cortal no tenia gaire extensió de terreny. L’activitat principal del cortal era la cria de bestiar boví i el conreu d’userda, blat i ordi. La façana del cortal conserva les mateixes obertures que tenia antigament. A la planta baixa de la casa hi havia una cuina i un menjador molt grans, i a la part de dalt, quatre habitacions. L’electricitat no hi va arribar fins als anys quaranta.

Més tard, el cortal passa a mans d’en Grimall i, després de la Guerra Civil, n’és propietari Trino de Fontcuberta, que és qui s’encarrega de convertir el cortal en el restaurant Allioli. Es comenta que la senyora Garrigoles s’havia jugat el cortal en una partida de cartes i que el senyor de Fontcuberta l’hi havia guanyat.

En el Llevador d’ordi de 1570 el mas es coneix com a cortal de M. Llebrer.

En el mapa parroquial de 1919 el mas apareix com a cortal Garrigoles, ja que n’era propietària la senyora Garrigoles.

En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942, José Bramon apareix com a colon de primera categoria i fa una aportació de 200 pessetes per a la talla del Crist. Més endavant, en fa una altra de 75 pessetes. En el document de la Guàrdia Civil dels masos del terme de Castelló d’Empúries de 1945, els masovers eren Josep Bramon Portell i la seva esposa Pilar Garriga Baldoira, del cortal de la Gallinera. El matrimoni té dos fills: Catalina i Secundino Bramon Garriga. El fill, juntament amb la seva esposa Encarnació Dalmau Estarriola, s’encarrega de portar la masoveria del cortal Ricart o cal noi Secundino. Més tard, marxen a un mas de Vilaüt. Al cortal també viu la germana de Pilar Garriga, Joaquima Garriga Baldoira; una serventa, Gabriela Casellas Planas; i un mosso, Gil Camps Oliva.

136

Història: El 1383, aquest cortal capbreva a la Canònica un camp de tres vessanes i mitja i un altre de dues i mitja que confronten amb el clos de la casa.

Història:

Els masovers havien estat Secundino Bramon i Caterina Portell. Abans de ser masovers de can Secundino del Pont, però, havien estat masovers del cortal Gusonet, quan el propietari era el senyor Vila, rellotger de Castelló d’Empúries. La parella va tenir tres fills: Josep “Secundino” —que es queda al cortal com a masover—, Antoni —que regeix el mas Moxó— i Caterina Bramon Portell —a qui li compren un mas a Calabuig—.

Quant als conreus, hi havia blat, ordi, civada i userda. I pel que fa al bestiar, hi tenien vaques i vedells per comerciar-ne la carn. També hi criaven porcs i destacaven per tenir gallines, ja que era un dels masos que més en tenia. De totes maneres, era un cortal en què hi havia bestiar i conreus a parts iguals.

L’any 1622, el propietari era Pere Roca de Parlavà i el 1631 el masover era Pere Marquès. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

Al segle XVIII, en el mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid apareix com a cortal Anglasell.

CORTAL LLEBRER

L’any 1748, en el mapa de la Canònica consta com a cortal Llebrer.

Castelló d’Empúries Latitud: 42.251595, Longitud: 3.102081

A partir de 1800, en la llista contributiva, el propietari és Francisco de Moxó, marquès de Sant Mori.

Cronologia:

En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 consta que Modesto Casadevall, com a colon de primera categoria, fa una aportació econòmica de 225 pessetes per a la talla del Crist. Més endavant, en fa una altra de 100 pessetes.

1383. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia està deshabitat. Estat de conservació: Regular. Van convertir el cortal en el restaurant El Trabuc, però en l’actualitat està tancat.

Descripció: El cortal Llebrer era un cortal gran que tenia les terres al voltant de la casa i unes quantes closes amb els animals. A la planta baixa hi havia les quadres, mentre que al primer pis trobàvem una sala molt gran amb cinc habitacions a banda i banda (una era un despatx i una altra era per als mossos), un rebost i la cuina. Els darrers masovers van portar l’electricitat al cortal, mentre que l’aigua la treien d’un pou amb una bomba i canalitzacions.

La família Casadevall conserva alguns contractes d’arrendament. L’any 1946 consta que Antonio Moxó Güell n’és el propietari i alhora representant de la seva mare i usufructuària Francisca Güell López i del seu difunt marit, Francisco de Moxó i de Senmanat. El contracte estableix que tenen dret a l’habitatge, les quadres, el paller i altres dependències a més de 140 vessanes de terra per conrear i 58 vessanes de pastures. El contracte té una vigència de sis anys que comencen a comptar l’u de novembre de 1946. El contracte és a mitges per a tota classe de fruits, productes i bestiar. El 31 d’octubre de 1952 hi ha una modificació del contracte de parceria del cortal Llebrer per part d’Antonio de Moxó i Güell i Modesto Casadevall amb l’objectiu

d’augmentar les possibilitats de cria d’aviram del senyor Casadevall, motiu pel qual s’estableix ampliar en cinc el nombre d’aus per vessana i comprar els pinsos a mitges. El 31 d’octubre de 1958 s’extingeix, de mutu acord, el contracte de parceria del cortal Llebrer. La família Casadevall eren Joan Ferrer Casadevall i la seva dona Carme Canet. El seu fill, Modest Casadevall Canet i la seva esposa, Rosa Albert Ayats, són els qui agafen la masoveria del cortal, on viuen amb els pares de Modest Casadevall Canet i els tres fills del matrimoni: Joan, Carme i Maria Antònia Casadevall Albert. Joan Casadevall Albert continua al cortal amb la seva dona, Carme Renart Casanoves, on viuen fins al 1958, moment en què el propietari els rescindeix el contracte. Des de l’any 2006 el propietari és Vinicafe SL.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL MAS VELL

Castelló d’Empúries Latitud: 42.260588, Longitud: 3.106414 Cronologia: 1571. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia està dedicat al turisme, és l’hotel Castell Blanc.

137


Estat de conservació: Bo.

Descripció: Cortal de grans dimensions, proper a mar. A l’entrada hi havien unes figures de terracota que recorden dos pagesos. El mas tenia moltes closes i es considerava que l’herba d’aquest cortal era molt bona per al bestiar.

Història: A la baixa edat mitjana, els propietaris del cortal eren la família Malla. En el Llevador de 1571 la propietària és Guiomar de Malla. Pelai Negre explica que al segle XVII els propietaris eren la família Sant Dionís, que acaben emparentant-se amb la família Camprodon, originària de Perpinyà. A la segona meitat del segle XIX, el cortal Vell era propietat de la família Carbonell de Castelló. Posteriorment, a les acaballes del segle XIX passa a ser propietat dels Moxó. En el document de compra del Sant Crist dels pagesos de 1942 consta que Pedro Cros, com a colon de segona categoria, fa una aportació econòmica de 175 pessetes per a la talla del Crist. Més endavant, en va fer una altra de 50 pessetes. Segons el document elaborat per la Guàrdia Civil sobre els masos del terme de Castelló d’Empúries l’any 1945, el propietari del cortal era Antonio Moxó Güell, marquès de Sant Mori, i tenia com a masovers a Pere Cros Serra i la seva esposa, Dolors Tarrés Colls. Hi vivien amb la mare de Pere Cros, Enriqueta Serra Prats, i dos mossos. El matrimoni va tenir dos fills i en l’actualitat no queda descendència. L’any 1958, el marquès de Moxó els va rescindir el contracte de masoveria i van marxar a viure a Figueres.

138

Foto: Col·lecció germans Bolasell Ministral

CORTAL TORRE RIBOTA Castelló d’Empúries Latitud: 42.256754, Longitud: 3.104574 Coordenades aproximades Cronologia: 1571. Primer esment documental del portal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat ja no existeix. Està enderrocat. Estat de conservació: Desaparegut.

Descripció: L’origen d’aquest cortal està en una torre de guaita del segle XV, a la qual al segle XVII se li va afegir una borda. Durant el franquisme, la torre Ribota va ser declarada BCIN, juntament amb altres monuments de Castelló d’Empúries com ara la muralla. Tanmateix, va acabar sent enderrocat, juntament amb el cortal, per fer-hi la urbanització d’Empuriabrava. El cortal estava situat als terrenys que ara ocupa Empuriabrava, entre el cortal Llebrer (El Trabuc) i el mas Vell (Hotel Castell Blanc). Al lloc on abans hi havia el mas ara hi ha un estany, mentre que el cortal ha desaparegut completament.

Els darrers masovers, la família Bolasell, el descriuen com un cortal correcte, suficient per a una família. No tenia ni bany, ni aigua corrent ni electricitat. Hi havia un forn, però ells no l’havien fet servir mai. El cortal tenia un espai reservat per a l’amo que hi anava a passar algunes temporades. Recorden una taula molt gran de fusta d’olivera amb dos bancs i un bufet molt bonic, que estaven a la part de l’amo. El cortal tenia tres habitacions, una cuina-menjador molt gran, dos o tres estances, un graner i una terrassa. L’element més destacat del cortal era la torre. Hi havia unes 60 hectàrees de terreny en les quals plantaven blat, ordi i userda. A més, hi havia alguna closa. Pel que fa al bestiar, gairebé no tenien animals: tan sols una euga, un cavall i dues o tres vaques.

Història:

Josep Barceló, la seva esposa i la seva filla, Dolors Barceló. Quan la família Barceló marxen del cortal, la família Bolasell se n’assabenten i parlen amb el propietari perquè els deixi viure-hi i treballar el cortal. L’amo no hi posa cap objecció i pels volts de l’any 1941 esdevenen els majordoms del cortal. Els Bolasell són Francesc Bolasell, la seva esposa Enriqueta Ministral Muntaner i els seus dos fills: Isidre i Carme Bolasell Ministral. La família Bolasell en marxa al final dels anys cinquanta i tot seguit hi entra la família Juncarol, un matrimoni que tenia una filla: Maria Antònia Juncarol. Al cap de poc temps, el propietari, Alfons Llorens Mateu, es ven el cortal als promotors d’Empuriabrava. Amb la construcció de la urbanització, el cortal va ser destruït.

El nom del cortal deriva del nom Mata Ribot de la Velloria. El primer esment en la documentació és del 1571. A començament de segle XX, el propietari era Baldiri Llorens Rahola de Roses, el qual estava casat amb Antònia Mateu, amb qui tenia dos fills: Alfons (1912-1986) i Baldiri Llorens Mateu. Baldiri Llorens Rahola mor el 1945 i el seu fill Alfons hereta el patrimoni familiar. Alfons es casa amb Rosa Bassols Soler d’Olot i són ells qui venen el cortal a la societat promotora d’Empuriabrava. A l’inici del segle XX els masovers eren la família Figueras: Vicenç Figueras Salleras, que havia estat alcalde de Castelló d’Empúries entre els anys 1925-1928, i Maria Gusó Gibert, juntament amb el germà d’aquesta, Joaquim Gusó Gibert, masover de can Cassanyes i, més tard, propietari de can Gusonet. El matrimoni va tenir cinc fills: Tonet, Roseta, Quimet, Ramon i Pilar Figueras Gusó. Roseta Figueras Gusó es va casar amb Antonio Bramon Portell i van anar a viure a can Secundino del Pont. Després s’estan al cortal Moxó amb el fill. Més endavant, ocupen la masoveria la família Barceló:

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL XIRIVILLA Castelló d’Empúries Latitud: 42.276183, Longitud: 3.071627 Cronologia: Segle XVI. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Regular.

139


Descripció:

vers. En van marxar el 1990.

El cortal Xirivilla és un cortal molt gran que destaca pel seu corral. En l’actualitat té moltes parets tapiades i ha patit diverses ampliacions. Està situat al costat de l’església de Sant Joan ses Closes. El cortal disposa de closes que antigament estaven inundades pràcticament tot l’any. Pel que fa als animals, hi havia hagut entre 400 i 500 gallines que els servien per anar a vendre’n els ous a Figueres. També hi havia ovelles, vaques suïsses i eugues.

Avui en dia, les terres del cortal les treballa Quim Vilanova.

Abans de la Guerra Civil, els propietaris eren una família de la Bisbal; quan manifesten la voluntat de vendre’s el mas, els masovers del moment busquen un nou propietari que els deixi quedar-s’hi. Aquesta persona és Josep Maria de Sabater Cañellas, que ja tenia altres masos a la zona (la Rajoleria i el cortal d’en Gaita). A Josep Maria de Sabater se’l dóna per desaparegut durant la Guerra Civil, motiu pel qual —com que era solter— les seves propietats queden repartides entre les dues germanes: Mercedes i Anna Maria de Sabater Cañellas. L’any 1945, la propietària era Encarnació Cañellas de Sabater. Els seus masovers eren Martí Fàbrega Cos i la seva esposa, Gracia Dalmau Noguera. La parella vivia al cortal amb la mare de Martí Fàbrega, Carme Cos Ferrer; i amb la filla del matrimoni, Maria Fàbrega Noguera, i el seu marit, Miquel Colls Jordà. Més endavant, la família de Sabater es ven el cortal perquè no s’entén amb els masovers Miquel Alzina Hortós —fill dels masovers de can Cua— i la seva dona, Carme Tarrés — del cortal Bellesguard—. Al 1958 hi va arribar la família Serra Coll, formada per Martí Serra, Àngela Coll i el seu fill, Miquel Serra. Vivien al cortal Xirivilla com a majordoms, no pas com a maso-

140

Anys més tard, i segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1700, el cortal rep el nom de cortal Anglasell. Gairebé mig segle més tard, el 1748, i segons un mapa de la Canònica, el cortal es coneix com a cortal Modeguer. En la llista contributiva de l’any 1800, el propietari del mas és Francisco de Moxó, marquès de Sant Mori.

Història: Al segle XVI, can Xirivilla era una de les cases de la Camareria i pertanyia al monestir de Sant Pere de Rodes, juntament amb els cortals de Montmajor i l’Estanyol. El cortal estava adscrit a la parròquia de Sant Joan ses closes i en aquell moment es coneixia com a cortal de Sant Miquel.

No en sabem res més fins a l’any 1631, quan n’és el cortaler Joan Francesc Berenguer.

Col·lecció Oriol Casadevall i Crespo

CORTAL MODEGUER Castelló d’Empúries Latitud: 42.249028, Longitud: 3.112211 Coordenades aproximades Cronologia: 1458. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Ha estat enderrocat. Estat de conservació: Desaparegut.

Descripció: Era un dels cinc cortals de la zona d’Empuriabrava. Estava dedicat a la cria de vaques de llet. Va desaparèixer amb la construcció de la urbanització d’Empuriabrava.

Història: La primera notícia d’aquest cortal data dels anys 1458 i 1474, quan Pere Albert era el propietari del cortal Modeguer, en aquell moment conegut com a cortal Albert.

L’any 1942, segons el document de compra del Sant Crist dels pagesos, consta que Martín Serra, com a colon de primera categoria, fa una aportació econòmica de 225 pessetes. Més endavant, en fa una altra de 100 pessetes.

Foto: Col·lecció Oriol Casadevall i Crespo

CORTAL MOXÓ Castelló d’Empúries (Empuriabrava) Latitud: 42.240867, Longitud: 3.121798

Els masovers del cortal Modeguer eren Martí Serra Hortal i Maria Solatges Llac. El seu fill, Martí Serra Solatges, continua la masoveria.

Cronologia:

L’any 1945 sabem que el propietari era Antonio de Moxó Güell, marquès de Sant Mori, que tenia com a masover a Martí Serra Solatjes i la seva esposa, Enriqueta Teixidor Pagès. Tenien cinc mossos i una serventa. En aquest moment, el cortal es conegut com a cortal Rescloser, ja que els pares de Martí Serra Solatges van marxar del cortal per anar a fer de resclosers a Vilanova de la Muga. Des d’allà controlaven la resclosa que desvia aigua de la Muga al rec del Molí de Castelló d’Empúries.

Ús i funció:

Segons l’autor castelloní Josep Augé, l’anterior masover a Martí Serra va ser Isidre Casadevall (Sidru), àlies Ferrer.

1808. Primer esment documental del cortal.

Cortal. Agricultura i ramaderia. Va desaparèixer durant la construcció d’Empuriabrava. Estat de conservació: Desaparegut.

Descripció: El cortal Moxó es va construir durant el segle XIX aprofitant els terrenys del cortal Modeguer. És el més recent i el més proper al mar i tenia una part de l’edifici reservada per als propietaris. El pis dels masovers tenia cinc habitacions i el pis dels propietaris en tenia vuit. Com que els propietaris no hi anaven mai, hi havia dues habitacions del seu pis que es feien servir per desar-hi el gra per als animals de la casa. A la planta baixa hi havia un pati central amb els estables per als animals. Tothom, habitants i animals, entrava per la mateixa porta, per sota del paller. La porta estava orientada mirant cap a Roses. Al costat dels estables hi havia una cuina, un menjador i un rebost molt grans, i una capella.

141


Es tractava d’una finca compacta amb una extensió de terres molt gran, tot i que la majoria del terreny era salobre i, per tant, improductiu. Era un mas dedicat a la ramaderia i les terres salobrenques servien com a pastura. Hi havia entre 40 i 50 vaques de recria que pasturaven per tot el terme, arribant inclús fins a la platja on es remullaven dins de l’aigua. L’encarregat de tenir-ne cura era un vaquer. Hi havia altres animals, com ara ànecs (uns 200), gallines i dos porcs d’engreix. També tenien sis animals de treball entre matxos i cavalls. A les closes, hi havia alguna euga.

Moxó per anar a un mas de Vilatenim, però podem constatar que al 1930 la família Bramon entra al cortal Moxó. Els Bramon eren Secundino Bramon Figueres i Joaquima Ribas Mas, amb la seva filla, Maria Rosa Bramon Ribas. Al cortal també vivien els pares de Secundino: Antoni Bramon Portell i Rosa Figueres Gusó. La família Bramon va tenir un contracte d’arrendament fins al 1946. A partir d’aquell moment van a mitges amb el propietari fins que l’any 1958 els rescindeixen el contracte de masoveria i han de marxar.

Pel que fa als conreus, la poca terra cultivable estava ocupada per ordi, civada i blat. Hi havia 60 vessanes d’herba molt bona per al bestiar que es venia com a farratge. També s’hi feia userda, que era exclusivament per al menjar del bestiar del cortal.

La majoria dels masos que pertanyien a la família Moxó van acabar per desaparèixer com a explotacions pròpies i independents. De fet, s’integraven i es convertien en una gran empresa agrària de centenars de vessanes: un autèntic latifundi, només comparable amb alguna de les grans finques de Lleida o de la vall del Guadalquivir. Aquesta concentració dels quatre cortals propietat dels Moxó en una sola explotació significa la fi del sistema cortaler. Això, juntament amb l’arribada del turisme i la construcció de la urbanització d’Empuriabrava, fa que els cortals vagin desapareixen paulatinament.

Història: Segons el Cadastre de 1808, el propietari del cortal era Francisco Moxó. Del 1886 al 1898 o 1899, els masovers van ser Josep Saló Noguera amb la seva dona Rosa Arlà Viusa i els seus fills, a més del matrimoni format per Sebastià Saló Noguera i Maria Anna Arlà Viusa. El primer matrimoni, quan marxa del cortal Moxó, se’n va anar a fer de masovers al mas Nou i, més endavant, va comprar el mas Rocas de Sant Pere Pescador. L’altre matrimoni va a viure al cortal Mare de la Font. L’any 1893, la família Moxó rep el títol de marquesos de Sant Mori atorgat per la reina regent Maria Cristina. L’any 1900 entra a fer de masovers al cortal la família Alegrí Fontdecaba: Ferran Alegrí Vilà de Siurana i la seva dona Susanna Fontdecaba Pujol de Pau, juntament amb els tres fills de la parella: Francesc, Josep i Rosa Alegrí Fontdecaba. La filla va néixer al mas Moxó al 1902, es va casar amb Josep Carbó Monjonell de Vilatenim i més tard van ser masovers del cortal d’en Gaita. No sabem ben bé quan van deixar la masoveria del cortal

142

Història: El primer document que ens parla del cortal Banc data del 1570 i es refereix al mas com a cortal d’Antoni Bonesa. Quatre anys més tard, el 1574, el trobem com a cortal de la pubilla Bancha. A partir de 1655 es coneix com a cortal Oliveras. De fet, entre 1673 i 1678 el propietari és Francesc Oliveras, ciutadà de Barcelona, domiciliat a Girona.

Foto: Josep Espigulé. 2013

CORTAL BANC Castelló d’Empúries Latitud: 42.228012, Longitud: 3.101594 Cronologia: 1570. La primera referència documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia està deshabitat. Estat de conservació: Dolent. Està en estat ruïnós, totalment enderrocat.

Descripció: Cortal totalment enderrocat que havia tingut dues plantes: a baix hi havia les estances dels animals i a dalt, l’habitatge. Els propietaris, la família Moner (ara Barraquer) hi havien posat llum amb un motor, però l’electricitat que donava no era prou potent. Hi havia un forn de pa i la família masovera es feia el seu propi pa. Pel que fa a les terres, era una finca compacta que anava fins al mar. Tot i que les terres no eren gaire bones per al conreu pel seu grau de salinitat, eren unes pastures excel·lents per a la cria de bestiar. Així, doncs, hi criaven eugues, vaques de llet i vedells. També tenien un semental de cavall i un semental de ruc per a la recria; la gent els portava els animals perquè es reproduïssin.

Temps més tard, el trobem referenciat en un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del segle XVIII encara com a cortal Oliveras. En el mapa de la Canònica de 1748 també apareix com a cortal Oliveras i el 1749 tenim documentat que el seu propietari era Francesc Oliveras. L’any 1767 continua en mans de la família Oliveras: Josep Oliveras Carbonell, marquès de la Quadra, n’és el propietari. Aquest aconsegueix el títol nobiliari l’any 1757 de mans de Ferran VI. A la llista contributiva de 1800 continua pertanyent al marquès de la Quadra. A la segona meitat del segle XIX, Antònia Raguer Molinàs (1854-1943) de Figueres, la dona de Joaquim (Jeroni?) Moner i Carbonell de Castelló d’Empúries, compra el cortal. El matrimoni tenia tres filles: Mercedes, Maria i Josefa Moner Raguer. Sabem que el 1945 la propietària és la seva filla Josefa Moner i Raguer, vídua del Dr. Barraquer de Barcelona i mare de l’actual oftalmòleg Barraquer. Les germanes de Josefa Moner es van casar: Mercedes amb el Dr. Vila a Figueres i Maria amb Jesús Capella —va heretar el cortal Banc, que més tard va passar als seus fills—. Quant als masovers que han ocupat el cortal Banc, sabem que Manel Brossa Portell hi va viure amb la seva família fins a l’any 1940 aproximadament, moment en què hi entra el seu germà, Josep (Pepito) Brossa Portell, amb la seva dona, Remei Bonal Maragall i les seves dues filles (una de les quals, Rosa Maria Brossa Bonal, ha estat entrevistada). Manel Brossa va marxar a fer de masover al cortal Avinyó que és d’on venia el seu germà Josep.

143


Tant el cortal Banc com el cortal Avinyó eren del mateix propietari. Els Brossa van tenir un contracte d’arrendament amb els propietaris fins a mitjans anys cinquanta, quan compren el seu propi cortal. D’aleshores ençà, el mas queda deshabitat i molt malmès. L’any 1973, una part del cortal va ser venuda a la societat Port Llevant. Les terres de conreu queden en mans de la família Raguer Moner.

Foto: www.rubinaresort.com

CORTAL XALET Castelló d’Empúries (Empuriabrava) Latitud:42.252978, Longitud: 3.131766 Cronologia: Segle XIX. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat és el Rubina Resort, anteriorment conegut com a càmping Internacional Amberes d’Empuriabrava.

cions testamentàries establertes per aquest darrer l’any 1557 va disposar de vuitanta lliures perquè, en el termini de cinc anys des del dia de la seva mort, els seus hereus fessin construir una capella en honor a sant Antoni, patró de cortalers. Al testament, hi diu: “a causa de estar los

cria de pollins i a la importació d’eugues de l’Argentina.

Història: Sembla ser que era un lloc de contraban i el mas havia acabat confiscat i venut en subhasta pública. El va comprar Agustí Canet “Xaquet” per 25 duros. Tenia sis fills: Josep, Joaquim, Celestina, Reparada, Miquel i Felicià Canet. Després de la Guerra Civil, i havent mort Agustí Canet, hereta el cortal el seu fill Josep Canet el qual, juntament amb el seu germà Felicià, va continuar al mas. També tenien un eugasser, en “Xico petit”. El cortal, actualment, és el càmping Rubina Resort. En realitat, però, és la suma de tres càmpings i un edifici d’apartaments: el càmping Internacional Mas Chalet, el càmping Amberes, el càmping L’Estrella i els apartaments Limar. L’any 1978, la família Grau va comprar el càmping Internacional Mas Chalet amb la intenció de provar el món del turisme. Al cap de pocs mesos, tant el càmping Amberes com els apartaments Limar també es van posar a la venda, fet que va ser aprofitat per comprar-los. Tot el conjunt passa a funcionar com un únic establiment sota la denominació de càmping Internacional Amberes. Al principi de 2001, el director del càmping L’Estrella des de 1993, Mario Sol, es jubila. Aleshores, el grup d’inversors de Barcelona decideix posar el càmping a la venda. Desprès de llargues negociacions, finalment, a mitjans de juliol de 2001, el càmping es comprat i passa a formar part del càmping Internacional Amberes.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CAPELLA DE SANT ANTONI Castelló d’Empúries Latitud: 42.235959, Longitud: 3.093390 Cronologia: 1557. Primer esment documental de la capella. Ús i funció: Culte religiós. S’obre al culte el dia 17 de gener de cada any per celebrar-hi la missa en honor a sant Antoni dels Cortals. Advocació principal: Sant Antoni dels Cortals. Varietat local de sant Antoni, que és el patró dels cortalers. Estat de conservació: Regular. La capella es conserva en bon estat per la part exterior de l’edifici, però l’interior està malmès a causa de la humitat.

Capella de petites dimensions, d’una sola nau i absis. Està construïda amb pedra i té un campanar de cadireta.

Desaparegut. Avui en dia és un càmping.

Història:

Descripció:

Es coneix l’existència de la capella de Sant Antoni dels Cortals des del segle XVI. En aquell moment, el propietari era Ciprià Avinyó. El seu fill, Salvador, i el seu net, Ciprià Avinyó, en mantenen la propietat. En les disposi-

144

L’edifici de la capella era del cortal Castellar o can Comas i el solar era del cortal Avinyó. Aquest repartiment és del segle XIV d’acord a les disposicions que va fer Ciprià Avinyó. La capella va ser erigida en honor al patró dels pagesos dels cortals i sufragada per una de les famílies propietàries, els Ornós. En una placa a la façana de l’església es llegeix el nom de M. Josefa Oriola de Ornós. Abans que els Barraquer es construïssin el xalet anaven a la capella a oir missa. Posteriorment, ho van fer en una de les dependències del nou edifici. Avui en dia, la capella és propietat de Ramon Fina. Els cortalers es reuneixen en aquesta capella el dia 17 de gener de cada any per celebrar-hi la festa del seu patró. Preguen al sant perquè els doni salut i els guardi del mal a ells i al seu bestiar.

Descripció:

Estat de conservació:

El cortal es trobava a tocar del Rec dels Salins, a la Rubina, a un quilòmetre del mar, aproximadament. Es dedicaven a la

ponts del riu de la Muga romputs moltes e diverses vegades per lo creixent de dit riu los cortalers de la parròquia de la present vila que estan deça dit riu no poden passar dalla per ha hoir missa ni fer oratio en loch segrat o per a dita oratio destinat per no haver de la part deça dit riu capella ni sglesia alguna sino molt lluny”.

145


El 1671, el patrimoni de la família Caramany contempla el cortal Caramany, el cortal Vell o Escot (Scot), el cortal de la Vila o mas Roig i el mas o l’heretat anomenada Martina. En aquell moment, el propietari era Josep de Caramany.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL MACELI Castelló d’Empúries Latitud: 42.254788, Longitud: 3.075355 Cronologia: 1874. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Habitatge, ramaderia i agricultura. Estat de conservació: Bo.

Descripció: Cortal molt proper al nucli urbà de Castelló d’Empúries.

Història: El 1874, en el marc de la tercera guerra carlina, la que més incidència va tenir a la vila, el cap de la columna de l’Empordà i comandant militar de Castelló va ordenar enderrocar el cortal, però finalment aquest va quedar intacte. Els propietaris històrics d’aquest cortal havien estat la família Fontcuberta. Tenien com a masovers a la família Cros, que finalment van poder comprar el cortal.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL GRAN Sant Pere Pescador Latitud: 42.168677, Longitud: 3.093337 Cronologia: Segle XIV. Primer esment documental al cortal. Ús i funció: Habitatge, ramaderia i agricultura. Estat de conservació: Bo. Està habitat.

Descripció: Cortal fortificat d’origen medieval. És el més important del terme de Sant Pere. De planta quadrangular, amb un pati al mig, presenta tres plantes edificades i torres de guaita als quatre costats. Segons la documentació, l’any 1819 tenia 427 vessanes i el 1860 estava considerat un mas i “casa de labranza” de dues vivendes. Segons el Nomenclàtor de 1888 la casa tenia set habitacions. Avui en dia és un cortal habitat pel seu propietari, el qual té les terres arrendades per al cultiu de fruiters (en concret, pomeres).

Història: El desembre de 1874, el cap de la columna de l’Empordà L’any 1365, Francesc de Caramany compra a Nicolau Sorell un cortal amb totes les terres per 1.500 sous. Es podria tractar del cortal Gran.

146

Entre 1671 i 1682, Teresa de Caramany, vídua de Josep de Caramany, va administrar els béns dels Caramany com a usufructuària del seu marit. El 1679, Francesca de Caramany, filla de Josep i Teresa de Caramany, va demanar de revocar un plet a l’audiència per fer-se càrrec del patrimoni al·legant una mala administració per part de la seva mare. S’arriba a un acord entre les parts per la qual Ponç de Caramany, en qualitat de procurador de Francesca de Caramany, el 19 de juny de 1682 pren possessió dels béns a Sant Pere Pescador, Sant Miquel de Fluvià, Pelacalç i Ventalló.

Ayach Palahí, masover del cortal Nou, també propietat d’en Granada— i Francisca Grabulosa Rivas. Tenien tres fills: Jaume, Joan i Maria Ayach Grabulosa. L’any 1936, el mosso era Amadeu Roura Casadevall i la criada, Encarnación Jodar Visiedo. L’any 1945 consta com a serventa Encarnació Jodar Grabulosa i com a mosso Amadeu Roura Casadevall. L’any 1950 i fins al 1988 entra com a masover Josep Cazorla amb la seva família. En l’actualitat, el cortal és propietat d’un dels descendents de la família Caramany, Joan Granada Ibern. Fins fa poc el cortal l’havia cuidat Josep Cazorla. Ara té cura de les pomeres el sr. Grau i hi ha personal de servei que manté el mas i els jardins.

El 1689, en els capítols matrimonials entre Maria de Caramany i de Caramany i Josep de Ros i de Villerac es veu com Maria mai no va poder fer ús efectiu dels seus béns ja que el seu pare la va sobreviure. El casament amb Josep Ros va aportar noves terres a Corçà al patrimoni Caramany. El 1712 es posa a la venda el mas Vidal del Padró de la Bisbal per mirar de sanejar les finances familiars. Des d’aquesta data i fins al 1742 es van venent el patrimoni. El 1791 també tenen el cortal Nou i el cortal de la Devesa, i ja havien venut el cortal Vell. En aquest moment, el propietari del patrimoni Caramany és Salvador de Caramany. Josep Francesc de Caramany, germà i hereu de Salvador de Caramany, es limita a conservar l’herència rebuda des de la seva residència a Girona a través d’administradors. El seu successor serà Josep Maria de Caramany, que es casa amb Marianna de Foixà. En el Registre de cèdules de veïnatge de Sant Pere Pescador del 1864 al 1873 consta que al cortal Gran hi ha com a percer Sebastià Bonacasa Farreró (nascut el 1828), casat amb Margarita Esponellà (nascuda el 1822). El matrimoni té quatre fills: Maria, Francisca, Dolores i José Bonacasa Esponellà. L’any 1936 i fins al 1955, els masovers del cortal Gran eren Jaume Ayach Palahí de Ventalló —germà de Martí

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL DE LA VILA Sant Pere Pescador Latitud: 42.170743, Longitud: 3.104396 Cronologia: 1671. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Habitatge, ramaderia i agricultura. Estat de conservació: Bo. Habitat.

147


Descripció:

vien Maria Nogueras (treballadora i esposa) i Rita Viñas.

Es tracta d’un cortal molt reformat que el 1819 tenia 243 vessanes. Segons el Nomenclàtor de 1860 era mas i “casa de labranza” amb un habitatge. Està situat a 3,1 quilòmetres de Sant Pere Pescador.

Segons el padró municipal de Sant Pere Pescador del 1868 sabem que, a data 11 de novembre, el masover continuava essent José Clotas de 31 anys, nascut el 1836.

Història: El 1671, el patrimoni de la família Caramany contempla el cortal Caramany, el cortal Vell o Escot (Scot), el cortal de la Vila o mas Roig i el mas o l’heretat anomenada Martina. En aquell moment, el propietari era Josep de Caramany. Segons el capbreu de 1724, els propietaris continuen essent els Caramany. Sabem que el 1823 la universitat ja arrendava l‘heretat del cortal de la Vila, però en tenim proves documentals fermes a partir del 1830, quan el notari Ramon Francesh certifica que l’heretat del cortal de la Vila era propietat de l’Ajuntament de Sant Pere Pescador. El batlle de Sant Pere Pescador, Joan Julià Bou, arrenda a Prim Esteba i a Josep Reig de Sant Pere Pescador, per quatre anys i quatre collites, tota l‘heretat del cortal que inclou terres, honors i possessions, tret de la Coromina —anomenada cortal de la Vila—, que és propietat del comú. Serà obligatori que els arrendadors resideixin amb la seva família a la casa del cortal, hauran de cultivar les terres i només podran plantar-hi quatre vessanes de faves o qualsevol altre llegum i tres vessanes de blat de moro en els quatre anys que ho tindran arrendat. Hauran de pagar, anualment, al benefici dels Àngels de l’Armentera: una quartà i sis picotins de blat. Hauran de pagar els censos al Reial Hospici de Girona: vuit lliures, nou sous i nou diners, i tres gallines a l’any. El 1841, l’Ajuntament de Sant Pere Pescador va establir l’heretat cortal de la Vila pròpia del comú mitjançant el notari Miquel Carbonell. Es van repartir deu feixes de quatre vessanes a deu pagesos, vint feixes de tres vessanes a vint pagesos i Jaume Clotas es va quedar la casa, el corral, l’hort, cinc vessanes i mitja de la coromina de davant la casa i una peça pantanosa anomenada “fangars”. L’any 1864, segons el Registre de cèdules de veïnatge, el masover era Josep Clotas Viñas. Al cortal també vi-

148

1564 com a mas Perandreu, propietat de Margarita Perandreu. Al principi del segle XVII continua en mans de la família Perandreu. Una de les descendents de la família, Antiga Perandreu, es casa amb Miquel Massana, mercader de Girona.

En el padró general de Sant Pere Pescador de 1873, el masover encara era José Clotas, casat amb Maria Piernau i amb dos fills: Jaime i Anna Clotas Piernau. En el padró de Sant Pere Pescador de 1901 apareix Jaume Clotas Piernau com a masover. Estava casat amb Gracia Aulet Marmatà i tenien quatre fills: Pedro, José, Remei i Baldiri Clotas Aulet. Nou anys més tard, en el padró municipal de Sant Pere Pescador de 1910 consta que Jaume Sitjà és el masover del cortal de la Vila. Estava casat amb Joaquima Colome i tenien quatre fills: Pedro, Modesto, Luís i Mercedes Sitjà Colomé. L’any 1945, els habitants del cortal són Modest Sitjà Colomer, de Sant Pere Pescador, i la seva dona, Maria Sallés Salleras. També vivien amb ells, el seu fill Felip Sitjà i la seva nora, Francisca Soler Vidal.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL FAGES Sant Pere Pescador Latitud: 42.177191, Longitud: 3.094660 Cronologia: 1564. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Ramaderia i agricultura. Avui en dia, habitatge, agricultura i restauració. Estat de conservació: Bo. Sempre ha estat habitat i s’ha anat reformant.

Descripció: Es tracta d’un dels cortals importants del terme de Sant Pere Pescador. A sobre la porta principal hi ha una inscripció amb la data 1866. Sabem, per la documentació, que l’any 1819 aquest cortal comptava amb 136 vessanes. Als anys quaranta del segle passat, la família propietària del cortal, els Gusó, van plantar-hi arròs. Van ser els primers a reintroduir aquest conreu, així com en la introducció dels fruiters com a activitat econòmica a partir del 1955. En l’actualitat, el cortal Fages és conegut per les seves plantacions de pomeres i pels seus negocis de turisme rural.

Història: El cortal Fages apareix documentat per primer cop el

Al final del segle XVII, el cortal pertany a Francesc Riera i Massana i és conegut com a cortal Riera o cortal Massana. Més tard passa a anomenar-se cortal Fages, quan a la primera meitat del segle XVIII la família Riera s’entronca amb els Fages de Figueres. Segons el capbreu de 1724, el propietari del cortal Massana era Jeroni Fages. L’any 1738, la propietària és Clara Fages Riera. Segons el padró municipal de 1868 de Sant Pere Pescador, els masovers eren Sebastián Bordas de Sant Pere Pescador, de 29 anys i agricultor, i la seva esposa, Ignacia de Sant Pere. Al cortal també vivien: la mare de Sebastián Bordas; dues filles del matrimoni, Maria i Catalina Bordas; i quatre servents: Joan Colomé, Maria Presas, José Pons i Martin Mias. En el padró municipal de Sant Pere Pescador de 1901 apareixen Sebastián Bordas Alzina i la seva esposa, Ignacia Ros, com a masovers. Tenien una filla, Dolores Bordas Ros, que estava casada amb Salvador Janer. El matrimoni tenia quatre fills: Francisco, Luís, Ricardo i (?) Janer Bordas. Amb ells hi vivia una neboda, Maria Bordas Ros. L’any 1936 el propietari era Rossend Janer. Havia comprat el cortal a principis dels anys trenta, però va morir durant la Guerra Civil espanyola. Per herència, el cortal passa a ser propietat de Joan Gusó Gratacós. Així, l’any 1945, ell n’era el propietari i vivia al cortal amb la seva esposa, Maria Janer Bordas i els seus dos fills, Maria Assumpció i Rosend Gusó Janer. Tenien dos mossos, Ramon Armengol Pujol i Ignacio Sanz Vacas, i una serventa, Teresa Planas Fages. Rossend Gusó Janer va ser l’hereu i és el propietari actual del cortal. Està casat amb Josefina Roca Gaultier de Darnius i tenen dos fills. El matrimoni ha anat comprant terres per engrandir el mas. Van tenir el cortal deshabi-

149


tat uns anys, però el 2008 el van arreglar i ara hi viuen. En l’actualitat han reconvertit el cortal en un establiment turístic amb botigues, bar-restaurant, bodega, etcètera, conegut com a mas Gusó.

Història: En un capbreu de l’any 1486 apareix Ramon Saguer com a propietari del mas Saguer. Aquest mas correspondria a l’actual can Mas. Posteriorment, el 1564, Pere Barno adquireix la propietat. El mas passa a dir-se cortal Barno i és patrimoni d’aquesta família fins al segle XIX. L’any 1630, la propietària és Anna Barno Vilar i el 1681, Josep Barno. Segons el capbreu de 1724, el propietari continuava sent Josep Barno. L’any 1819, la família Barno s’entronca amb els Llavanera de Lladó, a finals del segle XIX i principi del XX la propietària era Josefa Llavanera de Lladó.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL CAN MAS Sant Pere Pescador Latitud: 42.175886, Longitud: 3.095832 Cronologia: 1486. Primer esment documental del cortal Ús i funció: Habitatge, ramaderia i agricultura. En l’actualitat es dediquen a l’agricultura i el turisme sota el nom de can Mas. Estat de conservació: Bo. Rehabilitat com a casa de turisme rural.

Descripció: A la façana principal hi ha una inscripció que posa 1636 AVSHI. Per la documentació sabem que l’any 1819 el cortal tenia 119 vessanes. El Nomenclàtor de 1860 ens diu que can Mas era mas i “casa de labranza”, un únic habitatge , i estava a 1,7 quilòmetres del poble. En l’actualitat és una casa de turisme rural, però les terres estan arrendades i s’hi conreen pomeres.

150

són Valeri Heras Esteva, que vivia al mas amb la seva esposa, Maria Motas Ametller, i el seu fill, Pere Heras Motas. Al mas també hi vivia l’àvia, Margarita Esteva Pla, i els néts del propietari: Pura i Agustí Heras Figueras. També tenien dos mossos, Jaume i Salvador Tabernero Martí, i una serventa, Maria Blau Masó. El propietari actual és Agustí Heras Figueres.

En el padró municipal de Sant Pere Pescador de 1901 apareix José Esteva Pont, casat amb Rosa Pla Soler. Tenen una filla, Margarita Esteva Pla, casada amb Pedro Heras Vidal. Tenen quatre fills: Valerio, Francisco, Montserrat i Milagros Heras Esteva. A més, també tenen una serventa. En el padró municipal de 1910 apareix Pedro Heras Vidal com a agricultor. La seva esposa és Margarita Esteva Pla, amb qui té tres fills: Montserrat, Milagros i Valerio Heras Esteva. L’esposa d’en Valerio, Maria Motas Ametller, també viu amb ells al mas. L’any 1923, els masovers van comprar el cortal a la seva propietària que en aquell moment era M. Concepció Macià i de Llavanera de Lladò. El cortal passa a dir-se can Mas. D’aquesta manera, els propietaris de can Mas el 1945

Història: Apareix documentat per primer cop en un capbreu de 1486 com a cortal Sanan. El seu propietari era Alexandre Sanan. Va ser propietat d’aquesta família fins a la darreria del segle XVI. El darrer propietari de la família Sanan va ser Jeroni Torrent Sanan, el qual es va vendre la propietat a la família Garriga el 1564. A partir d’aleshores, el mas passa a dir-se cortal Garriga. En el capbreu de 1724 consta com a propietari Joan Garriga i al 1777 hi neix Josep Garriga Buach —l’afrancesat més important de Catalunya després de l’advocat figuerenc Tomàs Puig—. El seu germà, Prim Garriga Buach, era el que portava el cortal.

En el Registre de cèdules de veïnatge de 1864, el parcer de can Mas és Josep Esteva Pont. Viu amb la seva germana, Catalina Esteve Pont; un pastor, Pere Puncet Pagès; i dues treballadores domèstiques: Teresa EstevaMercader i Rosa Pla. També hi viu Joan Esteba Mercader, flequer de professió. Segons els padrons municipals de Sant Pere Pescador de 1868, el masover és José Esteba de Sant Pere Pescador, de 43 anys i agricultor, nascut el 1826, i la seva esposa, Rosa Pla. Tenien quatre fills: Maria, Rosa, Margarida i Dolores Esteva Pla, a més d’un servent, Pedro Pagès, i una serventa.

qual cosa entraven els animals al vespre i havien de desar el gra a les golfes per evitar que se’ls podrís.

Al 1852, la propietària era Llúcia Almar Garriga de Riumors. Foto: Marisa Roig. 2010

CORTAL MAS CRISTIÀ Sant Pere Pescador Latitud: 42.178149, Longitud: 3.106977 Cronologia: 1486. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. El cortal ha desaparegut i ara tan sols en resta el pou. Les terres de conreu en l’actualitat són el Càmping Aquàrius. Estat de conservació: Desaparegut. Només se’n conserva el pou o abeurador.

Descripció: Segons el Nomenclàtor de 1860 era mas i “casa de labranza”, tenia un habitatge i estava a 2,7 km del poble. A mitjans anys setanta es va enderrocar el mas i avui en dia tan sols en queda el pou. Segons l’entrevista amb Josep Maria Guri, era el mas més proper al mar i tenia molta humitat, per la

Al 1864, segons el Registre de cèdula de veïnatge de l’arxiu de Sant Pere Pescador al cortal Garriga hi havia com a parcer Francesc Costa Sala, que en aquell moment era vidu. Com a treballadora domèstica hi tenen a Francisca Suñer i també hi ha dos treballadors: Miquel Costa Verneda i Jaume Presas Xatart. Al 1868, en el padró municipal de Sant Pere Pescador apareix com a parcer Francisco Costa de Riurmors, que vivia al cortal amb el seu fill, Miquel Costa, la seva jove, Francisca de Viladamat, i els dos fills del matrimoni. Al 1901, en el padró municipal de Sant Pere Pescador apareix Maurici Guri Costa, que estava casat amb Paula Llorenç Llop. Hi vivien amb la mare del Maurici, Maria Costa Vilà, i els seus dos fills: Francisco i Juan. També tenien un servent: José Roig. Hom creu que Francisco Guri devia morir de petit perquè en el padró de 1910 ja no hi apareix. Al 1910, en el padró municipal de Sant Pere Pescador apareix Mauricio Guri Costa com a agricultor. La seva esposa és Paula Llorens Moy i els tres fills que tenen són: Juan, Agustí i Francisca Guri Llorens. Francisca va marxar a viure a Llançà.

151


Segons l’entrevista amb Josep Maria Guri, sabem que a la mort de Maurici Guri la masoveria del cortal se la va quedar. El 1951 Agustí Guri pren la masoveria del cortal.

Durant la primera meitat del segle XX el cortal era propietat del matrimoni Josep Ferran Galter, polític i banquer figuerenc i de Maria Lluïsa Poch de Feliu. Va ser un descendent d’aquests qui es va vendre posteriorment el mas i les terres a Miquel Arpa.

Al 1936 consta com a arrendatari Joan Guri, de Sant Pere Pescador, casat amb Aurora Puigvert Amiel de Ventalló, la seva filla, el seu fill polític, Miquel Arnay Palol de Viladamant, i un nét. Segons l’entrevista amb Josep Maria Guri, la propietària era una senyora de Figueres que tothom anomenava popularment “senyora mestressa” (no en recorda el nom). Aquesta senyora, que era soltera, passava els estius al mas acompanyada d’un grup de monges (potser per això el cortal es coneix com a mas Cristià). Ella tenia una casa a part de la dels masovers equipada per viure-hi. En morir, deixa les seves propietats en herència a una parenta llunyana, la senyora Raig Reig, que estava casada amb Robert Figueres de Almar (alcalde de La Bisbal i procurador a les Corts). La parella mor sense fills i es venen el cortal als promotors de la Societat Mas Cristià. La família Guri es va estar al cortal fins als anys seixanta. Després d’ells, hi entra una altra família com a masovera que s’hi estan poc temps perquè el propietari s’ho ven a una promotora: Societat Mas Cristià. Al principi van comprar els terrenys del mas Cristià i del mas Sopas i desprès s’ho van repartir. En l’actualitat, les seves terres de conreu són el Càmping Aquàrius i Àmfora. El càmping es va construir l’any 1971 amb un altre nom, però al 1972 l’arquitecte alemany Lothar Rupp va comprar-lo i li va posar el nom que encara manté avui en dia: Càmping Aquàrius. La família Rupp continua gestionant el càmping. Cap al 1975 es va enderrocar el mas Cristià.

Foto: Marisa Roig. 2010

CORTAL SOPAS Sant Pere Pescador Latitud: 42.182373, Longitud: 3.102954 Cronologia: Segle XVII. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Avui en dia està en desús, dins de la urbanització mas Sopas. Estat de conservació: Dolent. Deshabitat.

Descripció: Segons el Nomenclàtor de 1860 era mas i “casa de labranza”, un habitatge i estava a 2,1 km del poble.

Història: Al segle XVII es coneixia com a Cortal Vivet i el seu propietari era Bernat Vivet. Al 1864 segons el Registre de cèdules de veïnatge de l’Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador al Mas Sopas hi vivien els masovers Josep Ripoll Salleras i la seva dona, la Teresa Godo i tres fills, en Martí, la Maria i la Teresa Ripoll Godo. A la casa també hi vivia la germana d’en Josep, la Catalina Ripoll Salleras i una serventa, la Rosa Bofill Regàs.

152

Al padró municipal de Sant Pere Pescador dels anys 1901 i 1910, apareix com a cap del cortal Juan Roquera Boher, que estava casat amb Maria Ripoll Godo (que era la filla dels antics masovers), amb qui va tenir quatre fills: Josep, Catalina, Carmen i Maria Roquera Ripoll.

Foto: Joan Antoni Rodeja

Al 1936 ho tenia arrendat Josep Roquera Ripoll, nascut a Sant Pere Pescador i de professió agricultor. Hi viu amb la dona, un fill i la jove, dos néts i un mosso. El fill és Pere Roquera Puig i el mosso, Benito Font Delós, de les Planes.

CORTALOT

El 1940 els propietaris van rescindir el contracte d’arrendament a la família Roquera. Un any més tard van signar un contracte de parceria amb Ramon Pujolàs Canadell, de Siurana, i la seva esposa Dolors Calvet Resta. Hi viuen amb el germà d’ell, Claudi Pujolàs Canadell, i la seva mare, Francisca Canadell Manera. El matrimoni té dos fills: Pere i Lluís Pujolàs Calvet. A més, també tenen un mosso: Pere Marcè Moncanut. La família Pujolàs, Claudi i la seva mare, varen viure al mas fins l’any 1986, tot i que des de l’any 1976 havien deixat de treballar les terres, que ja eren propietat de Miquel Arpa.

Segle XVII. Primer esment documental del cortal.

El 1985 s’aprova el projecte d’urbanització de Mas Sopas, on anys abans ja s’havia començat a construir el càmping l’Àmfora.

A la planta baixa hi havia dues habitacions que amb el temps es van ampliar per fer-hi nous graners. Dels vells graners, se’n van fer habitacions. També hi havia les estances per als animals i el magatzem d’eines. A la part de dalt hi havia tres habitacions, cuina i menjador. La cuina era molt petita, tenia llar de foc i estava separada del menjador.

Sant Pere Pescador Latitud: 42.204131, Longitud: 3.081157 Cronologia:

Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Abandonat.

Descripció: Segons el Nomenclàtor de 1860 era mas i “casa de labranza”, tenia dos habitatges i estava a 3,1 km del poble.

Les terres estaven al voltant del mas i disposaven de bones reserves d’aigua. No hi havia terres salades ni humides, però quan plovia costava molt que s’eixuguessin. Als anys 30 del segle XX les terres es van destinar a horticultura, als 40 als cultius farratgers com la userda i el blat de moro.

153


Als anys 70 es va passar a la producció de fruita, moment en que es varen eliminar els recs de drenatge, quedant convertida l’explotació en una única i gran parcel·la. En funció de les èpoques, hi havia hagut més bestiar que en altres moments. El masover, Tonet Fullà, només tenia animals de treball, una vaca de llet i gallines; en canvi, el masover, Josep Font Morera, havia tingut entre 90 i 100 ovelles, 50 vaques de llet, al principi algun animal de treball, aviram i algun porc per al consum familiar.

Història: L’any 1671 es coneixia com a cortal Vell d’en Caramany o Scot i era propietat de la família Caramany; en concret, de Josep de Caramany, propietari també del cortal Gran, el cortal de la Vila o mas Roig i el mas o heretat anomenada Martina. Mig segle més tard, en el capbreu de 1724, els propietaris continuen essent la família Caramany.

casa era Ròmul Sans, un advocat barceloní que tenia diverses propietats a Sant Pere Pescador. Del 1921 al 1947, els masovers són Prim Fullà Boher de Sant Pere Pescador, casat amb Remei Quer, i els seus tres fills: Tonet, Josep i Albert Fullà Quer. També hi vivia la dona de Tonet Fullà Quer, Teresa Vilà, i els fills del matrimoni: Prim i Antolina Fullà Vilà. L’any 1946, el propietari era Álvaro Vergés Massot de Barcelona. Del 1947 al 1971, els masovers són Josep Font Bonamaison i Esperança Morera Coll. La masoveria passa a mans del seu fill, Josep Font Morera i de la seva dóna, Cèlia Agulló Gusó. Marxen del cortal el 1971 perquè l’Álvaro Vergés Massot va vendre la propietat a tres socis barcelonins que varen destinar la finca a l’explotació fructícola.

En el Registre de cèdula de veïnatge de 1864 de Sant Pere Pescador consta Josep Planas Rebolla, de 37 anys, com a hortolà del Cortalot. Quatre anys més tard, l’any 1868, en el padró municipal de Sant Pere Pescador consta que hi vivia Ramon Regencós. L’any 1910 ocupen les terres del Cortalot un seguit d’hortolans: Pere Esplugas Mitjà (1881, Torroella de Montgrí), que estava casat amb Elvira Batlle Picart (1884, l’Escala) i amb el seu fill, Pere Esplugas Batlle (1910, Sant Pere Pescador). També hi vivien amb ells dos germans de l’Elvira —Irene (1894, Ullà) i Sebastià (1896, Ullà) —, el germà d’en Pere —Ofinio (1897, Torroella de Montgrí) — i, finalment, l’àvia de l’Elvira, Maria Picart Valentí (1897, Ullà). Sabem que l’Elvira Batlle venia els productes de l’horta pels carrers de Sant Pere Pescador. L’any 1914 encara hi vivia la família Esplugas Batlle. Quan deixen el Cortalot, van marxar a fer de masovers a can Sans, una casa noble dels afores de Sant Pere Pescador que actualment és al carrer Delícies. El propietari de la

154

Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Bo. El mas està habitat i restaurat.

Descripció: Hi ha unes inscripcions en les quals es llegeix Petrus Seras 1694. A la porta hi ha una data i a la finestra del darrere, una altra. A la planta baixa hi havia les quadres dels cavalls i les vaques. La resta d’animals s’estaven en un edifici adjunt. Al primer pis hi havia el menjador, la cuina i el celler, mentre que al segon pis hi havia sis habitacions. Avui en dia, la família Rocas ha dedicat les terres de conreu als fruiters i han fet una granja de porcs. Amb els anys han anat fent millores, tant a la granja com a la casa. El paller s’ha integrat a la casa com un espai més. Entre altres, han fet un cobert, han posat el sistema de rec gota a gota per als pomers i xarxes per tancar els camps, han comprat maquinària agrícola i també han posat aigua corrent, electricitat i aire condicionat a la casa.

fills: Artur, Carme i Pere Rocas Mallol. Aquest darrer compra el cortal, que passa a dir-se cortal Rocas. Pere Rocas Mallol té dos fills, un dels quals, Joan Rocas Montalà (1889), al final del segle XIX, es casa amb Joaquima Saló Arlà, nascuda al cortal Moxó i masovera del mas Nou. En algun moment de començaments del segle XX, el pare de Joaquima Saló Arlà, Josep Saló Noguera, compra el cortal al seu consogre, Pere Rocas Mallol. Anys més tard passa en herència al nét d’ambdós, Pere Rocas Saló. Pere Rocas es casa amb Maria Costal Aulet (1912) i tenen una única filla, Maria Rocas Costal, que n’és la propietària actual i hi viu amb el seu marit, Andreu Ylla Garrigoles, i el fill del matrimoni, Pere, i la seva dona, Carme Dalmau. També hi vivia el mosso Conrad Castellà, que va viure al cortal fins a la seva mort l’any 2012.

Història: El 1630, Miquel Ramera, negociant de Figueres, construeix un cortal en un indret anomenat “La Llona”. Úrsula Ramera hereta el cortal. A mitjans segle XVII el compra la família Seràs de Sant Pere Pescador i es coneix com a cortal Seràs. En el capbreu de 1724 la propietària era Margarita Seràs, el 1852 consta com a propietari Gregori Seràs. Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL ROCAS Sant Pere Pescador Latitud: 42.180142, Longitud: 3.098938 Cronologia: 1630. Primer esment documental del cortal.

En el padró municipal de Sant Pere Pescador de 1868 consta que hi vivia el pastor Pedro Martí amb la seva esposa Maria i els tres fills del matrimoni. A la darreria del segle XIX, Joan Rocas (el rebesavi de l’actual propietària) va a fer de mosso al cortal Seràs. Per diferenciar-lo del propietari que també es deia Joan, al mosso el cridaven Joan “Foraster”. Joan Rocas té tres

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL NOU Sant Pere Pescador Latitud: 42.186414, Longitud: 3.088151 Cronologia: 1724. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Actualment és un habitatge.

155


Estat de conservació:

de la seva residència a Girona a través d’administradors. El seu successor serà Josep Maria de Caramany, que es casa amb Marianna de Foixà.

Restaurat, tot i que es tracta d’una restauració poc respectuosa amb l’aspecte original del cortal.

En el Registre de cèdules de veïnatge de 1864 de Sant Pere Pescador consta com a parcer Joan Margall Grabius. És el cap de família. Amb ell hi viuen Josep Margall Ferrer, que és un treballador de 33 anys, casat, i Francisca Viure com a treballadora domèstica, també casada.

Descripció: El 1819 tenia 101 vessanes de terreny i segons el Nomenclàtor de 1860 era mas i “casa de labranza”, un habitatge i es trobava a 1,8 km del poble. Avui en dia, el cortal està dins la Urbanització Bon Relax i l’any 2010 es va restaurar com a habitatge.

Història:

Foto: Emili Casas Masbernat. 1915. Fons Emili Casas Masbernat. Arxiu Comarcal del Baix Empordà.

Segons el capbreu de 1724, es coneixia com a cortal Nou i el seu propietari era el senyor Caramany, els descendents del qual en conserven la propietat fins a la segona meitat del segle XX.

CORTAL DEVESA

El 1864, segons el Registre de cèdules de veïnatge, el masover del cortal Nou era Josep Saló Fornells, que vivia al mas amb la seva esposa Catalina Bou i el seu fill Miquel Saló Bou —hi consta com a treballador—. També hi viu una serventa: Rosa Pruneda Caspi.

Cronologia:

Al 1868, segons el padró municipal de Sant Pere Pescador, el masover era José Saló de Peralada, agricultor de 30 anys, casat amb Catalina i amb dos fills, que viu al cortal amb dos servents. Abans de la Guerra Civil espanyola, els masovers eren Joan Font Vilà i la seva esposa Justa Roig Cortada, els quals van haver d’abandornar el cortal quan va ser col·lectivitzat l’any 1938. El cortal amb els seus terrenys va ser venut l’any 1963, quan s’inicià la construcció de la urbanització Bon Relax, que va ocupar totes les terres del cortal.

Sant Pere Pescador Latitud: 42.160974, Longitud: 3.108616

1791. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat és el Càmping Las Dunas.

El 1947 la finca, de terres salabroses i molt properes a la línia costanera, es destina al cultiu de l’arròs, motiu pel qual Josep Cazorla –expert en el conreu de l’arròs- entra a treballar com a mosso al cortal. Al 1968 es crea el Càmping Las Dunas.

El cortal encara es conserva i és la casa del propietari.

Estat de conservació: Bo. Habitat.

Descripció: Als anys quaranta, al cortal es va instal·lar un centre de reproducció de sementals de l’exèrcit i a la paret de la façana lateral encara es pot llegir, en lletres esgrafiades, MINISTERIO DIRECCIÓN YEGUADA.

Història: El 1842, el mas era propietat de la comunitat de preveres i es va subhastar l’arrendament de la part de fruits per un període de tres anys. Teresa Carbó n’era la parcera. Van dividir la finca en quaranta-nou parts. La venda va tenir lloc els dies 22 i 23 de desembre de 1842. Josep Cambras va ser l’adjudicatari de la part de la casa, el paller, el corral, l’era, el camp de la casa de sis vessanes i el quadró de davant de la casa, de dues vessanes.

Al 1945, el propietari era Josep Saló Vergés de Sant Pere Pescador, que tenia com a masovers a Jaume Ferrermoner Ferrer i a la seva esposa, Dolors Verdaguer Brugués. El matrimoni viva amb la filla: Maria Ferrermoner Verdaguer.

Descripció: Per la documentació sabem que l’any 1819 el cortal tenia 427 vessanes i pel Nomenclàtor de 1888 que la casa tenia set habitacions.

Història:

Josep Francesc de Caramany, germà i hereu de Salvador de Caramany, es limita a conservar l’herència rebuda des

Cortal. Agricultura i ramaderia.

Al 1930, segons el cens de Sant Pere Pescador, els habitants del cortal són Jaume Ferrermoner Ferrer, la seva esposa Dolors Verdaguer Brugué i els tres fills: Maria, José i Pedro Ferrermoner Brugué.

Estat de conservació:

El primer esment documental del cortal Devesa el trobem en les propietats de la família Caramany. El 1791 tenen el cortal en propietat. En aquell moment, el propietari dels béns dels Caramany és l’hereu, Salvador de Caramany.

156

El 1945, el propietari era Cecilio Granada, de Barcelona. Tenia com a masover a Lluís Guich Maymí i a la seva esposa, Francisca Puig Galià de Castelló d’Empúries. El matrimoni vivia al mas amb el seu fill Leonardo Guich Puig i la jove, Enriqueta Blay Sau. Tenien un mosso: Enric Campoy Resta.

Ús i funció:

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL PASTELLES

Al 1946, el propietari és Josep Saló Vergés de Sant Pere Pescador. Al cortal vivia Jaume Ferrermoner Ferrer de Porqueres, la seva dona i els tres fills, a més d’un gendre i una néta.

Sant Pere Pescador Latitud: 42.209401, Longitud: 3.078826 Cronologia: 1842. Primer esment documental del cortal.

157


Història: El primer document que parla de Francesc Mornau i de la casa Mornau l’hem localitzat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà datat l’any 1748.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTAL TORRE MORNAU Sant Pere Pescador Latitud: 42.294153, Longitud: 3.092925 Cronologia: 1748. Primer esment documental del cortal. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. En l’actualitat, les terres estan a càrrec de Joan Dalmau i el bestiar, a càrrec de Joan Sala, ambdós de Castelló d’Empúries. Estat de conservació: Dolent. El cortal està habitat, tot i trobar-se en un estat de conservació dolent.

Descripció: A començaments del segle XX, quan la família Bolasell vivia al cortal, no hi havia electricitat ni bany. Les terres eren riques, tot i tenir alguna closa i terres salobres. De fet, avui en dia, les closes de la torre Mornau, juntament amb les del Tec, són les més ben conservades de la zona. Abans d’entrar-hi la família Bolasell, era un cortal ramader, però en comprar-lo una societat francesa van canviar l’activitat ramadera pel negoci de l’horta. En aquella època conreaven fruiters, verdures i hortalisses que s’envasaven i es venien a França. Quan l’exèrcit va comprar el cortal per fer-ne un centre reproductor de cavalls, es van edificar nous espais al costat del cortal.

158

Segons l’entrevista amb els germans Bolasell, els masovers de la torre Mornau eren el matrimoni Francesc (?) Bolasell de Marçà i Carme Font Arnau de Pau. Hi van anar a viure quan es van casar. El matrimoni va tenir deu fills, dels quals Francesc Bolasell Font (1899) —el quart o cinquè de deu germans— va continuar amb la masoveria de la torre. Francesc Bolasell Font es va casar amb Enriqueta Ministral Muntaner (1899) de Castelló d’Empúries i van tenir dos fills: Carme i Isidre Bolasell Ministral. La família resideix a la torre Mornau fins al 1933-1934, després dels fets d’octubre. Sembla ser que els hortolans que tenien eren revolucionaris i el pare dels senyors Bolasell va optar per marxar ja que volia evitarse problemes tant per a ell com per a la seva família. Així, doncs, van marxar a viure a Castelló d’Empúries i, més tard, aniran a la torre Ribota. L’any 1920 està documentat que el propietari és la societat francesa Vuillier et Fils de Ginclà. Aquesta societat va comprar la finca i la va explotar com a negoci d’horticultura. A l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà es conserva un expedient d’embargament preventiu contra la companyia Agricultura y Ganadería S.A. domiciliada a la torre Mornau de la Sociedad limitada Vuillier et fils, representada per Ignasi Junyer Ayats a favor d’Ignasi Oliver, nomenat dipositari i administrador judicial dels béns de la societat. L’any 1929, aquesta societat va demanar permís per extreure terres i sorres de la Mugueta per fer les obres de sanejament i dessecació d’una part dels estanys de la torre Mornau. Segons Isidre Bolasell, passada la Guerra Civil, Joan Torrà de Pau hi va anar a viure com a masover, però no s’hi va estar gaire temps perquè ben aviat l’exèrcit va comprar el cortal. Els militars construeixen una torre per al comandant i una quadra nova. L’octubre de 1943, Francesc Fàbregas de Vilanova de

la Muga entra a treballar per a la companyia mercantil Agrícola Mornau S.A. com a mecànic especialitzat en maquinària agrícola. Tenia dret a viure en una de les habitacions del mas. Al cap d’un any l’acomiaden i s’inicia un plet pel desnonament. Josep Jou és l’apoderat de la companyia. Francesc Fàbregas recorre a la magistratura perquè l’indemnitzin i s’inicia un judici. No obstant això, continua vivint a la torre fins al 1946. L’any 1946, el Ministeri de l’Exèrcit va comprar la finca torre Mornau. Aleshores depenia de la Jefatura de cría caballar del Ministerio del Ejercito i es van iniciar en la cria de cavalls i eugues de tir. Hi instal·len una “yeguada” militar. De seguida van començar a arribar nois per fer-hi el servei militar. En total, hi havia uns setanta soldats, més els oficials. Van fer marxar els masovers de les casetes i se’ls van quedar tota la producció d’horta que tenien a punt de collir.

la torre Mornau com a segona residència i taller. Durant tot aquest període, les terres pertanyents al mas van ser conreades per arrendataris dels pobles del voltant, tal com passa en l’actualitat. Segons el masover, l’últim client que s’hi va allotjar va ser al 2003. D’aleshores ençà, s’hi han fet activitats agrícoles i ramaderes. Al 2007, el conjunt de la torre Mornau és adquirit per l’INCASOL (Institut Català del Sòl), entitat que avui en dia se n’encarrega del manteniment. El conjunt edificat està en desús, l’explotació de les terres està a càrrec de Joan Dalmau i el bestiar a càrrec de Joan Sala, ambdós veïns de Castelló d’Empúries.

El 6 de setembre de 1966, el grup d’artilleria es trasllada a Barcelona i la Jefatura de Propiedades y Alquileres militares de Barcelona subhasta la finca per 10.622.928 pessetes. La compra la família Planas, veïns de Castelló d’Empúries, i la finca torna a tenir un ús rural. En aquesta època, la planta primera de l’edifici de cavallerisses es fa servir com a granja per a gallines, la qual cosa afecta de manera considerable l’estat del forjat. De la mateixa forma, la resta d’edificacions comencen a patir els efectes de la manca de manteniment. L’any 1983, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de protecció dels Aiguamolls de l’Alt Empordà, que inclou els terrenys de la torre Mornau. Durant un temps, el conjunt es va utilitzar com a escola d’equitació i residència per a turisme rural destinada principalment a rebre excursions d’escoles. L’edifici C esdevé el dormitori dels nens, mentre que la masia estaria, suposadament, destinada al personal que hi treballava. L’edifici F, que tanca el conjunt al NE, s’emprava com a aula. L’escola d’equitació va tancar i la torre Mornau es va dedicar exclusivament al turisme rural. Els habitatges es van tornar a compartimentar, alhora que se’n pintaven els interiors amb colors vius. Un dels fills de la família Planas, Andreu Planas, és un artista i utilitzava

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CORTALS DE MONTMAJOR Sant Pere Pescador Latitud: 42.284776, Longitud: 3.083304 Cronologia: Segle XVI. Primer esment documental dels cortals. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Dolent. Abandonat.

Descripció: Els cortals de Montmajor són un conjunt de tres cortals que

159


pertanyien a diferents propietaris. En el plànol de la parròquia de Castelló d’Empúries de 1919 consta que, al paratge de Montmajor, hi ha tres masos: Fontcuberta, Badosa i Roger. Segons Jaume Duñach, avui dia són coneguts com a Fontcoberta, Casadevall i Francesc Coll.

Història: Cortal Fontcuberta de Montmajor. El 1945 el propietari era Ramon Fontcuberta i tenia com a masover a Enric Gallart Figueras, que vivia al mas amb els seus germans: Dolors i Pau Gallart Figueras. Tenien tres mossos: Salvador Hita Riera, Manel Vázquez Gallardo i Joan Selva Bru.

vessanes de les quals 150 eren closa. Hi conreaven blat i userda com a farratge per al bestiar que tenien. També fan una granja gran de vaques i venen uns 1.000 litres de llet al dia. Tenien una quadra per munyir unes vint vaques i un paller que va ser construït al 1955. La casa tenia cinc habitacions amb una cuina gran, un graner gran, un rebost i un menjador gran. Tenien una habitació reservada per a l’amo, però no va venir mai. El mas tenia electricitat i pou. En l’actualitat, els tres cortals són de la família Lázaro, que eren dos germans constructors. Fa vint anys van decidir que volien fer de pagès. Ho van intentar, però no els va anar bé i van tornar a Sant Fost de Campcentelles.

Abans hi havien viscut com a masovers Gasull, Duñach i Trino de Fontcuberta (el seu pare és Ramon de Fontcuberta). Cortal Roger de Montmajor. Segons l’arbre genealògic del senyor Viñamata, descendent de la família Roger, Tomàs Roger va fer testament el 1912 i entre les propietats que hi constaven hi havia el cortal Bellesguard i els masos de Montmajor. Tomàs Roger Larrosa va adquirir el castell de Bellesguard en subhasta l’u de setembre de 1881 per 150.525 pessetes. Estava casat amb Demetria Martí Maceli (1848-1922). Els masovers, en aquest moment, eren la família Tarrés. Més tard agafen la masoveria del cortal Bellesguard. Llavors, la propietat va passar a mans de “Fabrica”, l’avi de Anna Maria Puig, arqueòloga. En aquells moments, els masovers eren la família Duñach: Miquel Duñach de Castelló d’Empúries i Roser Mongonell de Terrades. S’hi van estar durant vint-i-cinc anys, del 1952 al 1977. El senyor Coll va comprar el cortal cap al 1958-1959. Cortal Badosa de Montmajor. Tan sols sabem que les propietàries de Montmajor eren les germanes Badosa Llerinós. Més tard, va ser propietat d’Antoni Casadevall. El masover era Lluís Gasull. Segons ell, el mas tenia unes seixanta vessanes de terra compacta i la resta eren escampades. En total, tenia 300

160

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

lanova de la Muga (Peralada).

Història: En el plànol de la parròquia de Castelló d’Empúries de 1919 consta que al paratge de l’Estanyol hi ha tres masos: Casellas, Hugues i Martorell. Dels cortals Casellas i Hugues no en tenim dades documentals. En canvi, del cortal Martorell sabem que l’any 1671 consta dins la propietat de Josep de Caramany, amb un total de 253 vessanes. Al 1673, Teresa de Caramany, vídua de Josep de Caramany, permuta el cortal amb Francesc de Sarriera de Llupià i de Cruilles , pel castell de Corberes, al comtat del Rosselló. El mateix any 1673, Francesc de Sarriera ven el cortal a Miquel Nouviles Casademont. El 1945, el propietari era Florenci Nouviles de Cabanell, de Figueres. Tenia com a masover a Joan Bolasell Font, que vivia al cortal amb la seva dona, Maria Casanovas Blanch, i la seva mare, Carme Font Arnau. També vivia amb ells el germà del Joan, Isidre Bolasell Font, i la filla del matrimoni, Carme Bolasell Casanovas. Els ajudava un mosso: Robert Pujol Mas.

Foto: Ecomuseu-Farinera. 2010

CAPELLA DE SANT JOAN SES CLOSES Peralada Latitud: 42.278294, Longitud: 3.072269 Cronologia: 1064. Data de consagració de la capella. Ús i funció: Capella.

MASOS DE L’ESTANYOL

Adsvocació principal:

Peralada Latitud: 42.293336, Longitud: 3.078701

Sant Joan.

Cronologia:

Bo. Restaurat l’any 2013.

1671. Primer esment documental dels cortals. Ús i funció: Cortal. Agricultura i ramaderia. Estat de conservació: Bo. Habitat.

Descripció: Els masos de l’Estanyol són un conjunt de tres cortals situats al paratge de l’Estanyol, al terme municipal de Vi-

Estat de conservació:

Descripció: Capella aïllada situada a la zona de Vilanova de la Muga, a prop del cortal Xirivilla. Es tracta d’un edifici d’una sola nau dedicat al culte religiós. Avui en dia està tancada, tret del dia de la festa de Sant Joan ses Closes, el 29 d’agost.

Història: El 1064 es consagra l’església de Sant Joan ses Closes, en aquells moments Sancti Johannis Crosis(crosis vol

161


Fonts bibliogràfiques, documentals i orals

dir creu en llatí; el nom llatí per a closa seria clausa). Era una parròquia independent fins que el 1586, arran de la mort del rector de la parròquia, el bisbe de Girona la va fer unir a la sagristia menor de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. En aquest moment, Sant Joan tenia vint cases. El 1716, els veïns de Sant Joan eren: Josep Granés, Pau Bordas, Antoni Vilanova, Martí Arlà, Ramon Oliva, Pere Gusó, Felip i Martí Jutglar, Josep M. Pastell, Juliana Dalmau i Narcís Garrigolas. Els propietaris eren: Florenci Nouviles Mallol, Joaquim Vergonyós, Francesc d’Asis Hugas, Joan Fina (apoderat de Felip Mornau), Bru Neira de Gorgot, Maurici d’Albert i Pere Vidal. Els terratinents eren: Salvador Negre, Narcís Garrígoles, Fortunato Budó, Josep Comas, Narcís Colomeda, Josep Negre, Manuel Colomer, Joan Casadevall, Joan Trulls, Esteva Bataller, Francesc Trainer, Ferriol Joan, Narcís Prats, Francesc Camps, Pere Batlle Oriol, Miquel Renart, Pere Ayats, Bartomeu Gifreu, Julia Cot, Domènec Reitg, Joan Suñer i Palau, Josep Casadevall, Isidre Fuster, Miquel Sala, Anna Salamó, Vicenç Mengall, Miquel Gibert, Antoni de Pagès i Miquel Duran. El 1845, hi ha una nova construcció de l’església. S’uneix a Vilanova de la Muga, però el 1868 els veïns de Sant Joan —que històricament estaven vinculats a Castelló d’Empúries— van demanar al governador civil separarse de Vilanova i tornar-se a unir a Castelló d’Empúries. A la segona meitat del segle XIX, Sant Joan tenia onze masos. La major part dels propietaris i administradors d’aquestes explotacions vivien a Castelló d’Empúries, motiu pel qual volen que l’administració sigui a Castelló. En el plànol de la parròquia de Castelló d’Empúries de 1919 consta que pertanyen a Sant Joan els masos següents: Colomer (can Cua), Sabater (Xirivilla), Montmajor (tres masos: Fontcuberta, Badosa i Roger), Estanyol (tres masos: Casellas, Hugues i Nouviles), Mas Barrera (?) i Torre Mornau.

162

“Comunicats i informes dels cossos i forces de seguretat”. 1945. Arxiu històric de Girona (AHG). Fons del Govern Civil. Capsa 199. AHCF fons Medinaceli Capbreu 1724 AMSPPP. Arbre genealògic del sr. Francesc Xavier Viñamata Camp. (Família Martí, Maceli, Roger, Larrosa, Jeanne, Torras, Pujalt, Viñamata) Augé, J. Masies i cortals de Castelló d’Empúries. El seu rem, la seva gent. (1930-1990). Castelló d’Empúries. 1991. Capsa 118. Any 1932. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE). 110-119-T2-1748. Compte A. Castelló d’Empúries. El centre històric Empuriabrava Aiguamolls de l’Empordà. Ajuntament de Castelló d’Empúries, 1995. P. 141-147. Compte, A, Crehuet, M. i Rodeja, J. A. Empuriabrava, 25 anys. 1967-1992. Ajuntament de Castelló d’Empúries, 1992. Compte, A. Els Cortals de Castelló d’Empúries a la Baixa Edat Mitjana. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Vol. 38. Figueres, 2005. P. 57-123. Contractes d’arrendament del Cortal Llebrer de la família Casadevall. Arxiu personal de la família Casadevall. 1911-1956. Conversa amb Jaume Duñach, el 23/09/2012.

Documentació inèdita aportada per Josep Colls, historiador. Entrevista a Carme Renart Casanoves de Castelló d’Empúries el 15/02/2010. Entrevista a Conrad Castellà de Sant Pere Pescador, el 14/06/2010. Entrevista a Edudald Magi Puigoriol de Sant Cugat del Vallès, el 2011. Entrevista a Francisca Puig Quer de Castelló d’Empúries, el 21/06/2010. Entrevista a Iscle Vilardell Bosch de Bàscara, el 21/05/2010. Entrevista a Isidre Bolasell Ministral de Castelló d’Empúries, el 11/04/2011. Entrevista a Joan Agustí Vilà de Castelló d’Empúries, el 31/03/2010. Entrevista a Joan Granada Ibern de Sant Pere Pescador, el 29/04/2010. Entrevista a Joaquim Gusó Bech, de Castelló d’Empúries, el 23/02/2011. Entrevista a Josep Cazorla Portell de l’Escala, el 24/07/2010. Entrevista a Josep Font Morera de Figueres, els dies 09/02/2010 i 11/02/2010.

Conversa amb Quimet Serra, 2013. Cuentas de Francisco Mornau. 1814-1828. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE). 110-74-T1-525 Document de compra del Sant Crist dels pagesos. Arxiu personal de la família Garriga de Can Peret de la Gallinera. Castelló d’Empúries, 1942.

Entrevista a Josep Maria Guri Presas de Sant Pere Pescador el 28/12/2010. Entrevista a Lluís Gasull Batlle de Vilademat, el 13/03/2010. Entrevista a Maria Presas Carbó de Vilatenim, el

163


30/08/2010. Entrevista a Maria Rocas Costal de Sant Pere Pescador, el 03/05/2010.

Gifre, P. i Soler, S. Patrimoni i arxiu: Inventari del fons patrimonial Caramany de Corçà, segles XIIIXX. Col·lecció Fontanetum, 2. 1996. http://maredelafont.es

Entrevista a Maria Rosa Brossa Bonal de Castelló d’Empúries, el 24/09/2010. Entrevista a Rossend Gusó Janer de Sant Pere Pescador,el 12/03/2010.

http://www.aquarius.es

Entrevista a Vicenç Juncà Vilà de Can Nicetu de Castelló d’Empúries, el 06/03/2010.

http://www.canmas.net/es

Entrevista Joana Pujol Canellas de Castelló d’Empúries, el 04/06/2010. Expedient d’embargament preventiu contra la companyia “Agricultura y Ganadería S.A.” domiciliada a Torre Mornau de la societat limitada “vuillier el fils”, representada per Ignasi Junyer Ayats a favor d’Ignasi Oliver nomenat com a dipositari i administrador judicial dels béns de la societat. 1932. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE). 110-91-T2-1501.

Jordi Frigola i Eduard Punset a 1808-1809 La llista de Tomas Puig. Un repàs a la relació d’afrancessats de les Comarques Gironines durant la invansió napoleònica dins de Revista de Girona, 257, 2009.

164

Plànol mural de la Parròquia de Castelló d’Empúries 1919 de l’Arxiu Parroquial de Castelló d’Empúries. Plec de documents de cessió 1855-1873. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE). 110-271-T2-51. (Administració del comtat d’Empúries).

http://www.masguso.com http://www.restaurantlallar.com Josep Llovet i Mont-ros, Sobre l’explotació dels cortals 1933; inèdit. Llibre de Canacions de Sant Pere Pescador 1852. Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP) Llibre de protocols núm. 29, del notari Ramon Francesch. Any 1830. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE).

Fitxa del Cortal Avinyó del COAC. Franquès Gil, M. R. La desamortització a Castelló d’Empúries (1820-1854). Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Vol. 32. Figueres, 1999. P. 155-192.

Pla Especial i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Pere Pescador, 29 de setembre del 2010.

http://www.caputxeta.com http://www.hotelcastellblanc.com

Entrevista Antoni Portell Poch de Castelló d’Empúries, el 23/04/2010.

Pla Especial i Catàleg de masies i cases rurals de Castelló d’Empúries, gener 2011.

http://www.campinglaguna.com http://www.campinglasdunas.com

Entrevista a Tonet Fullà Quer de Barcelona, el 24/09/2010.

Padró municipal de Sant Pere Pescador de 1910. Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP) Padró Registre cèdules de veïnat de Sant Pere Pescador. 1864 i 1868. Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP).

Negre, P. Famílies i cases senyorials de Castelló d’Empúries. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 1983. [En línia]: www.raco.cat/ index.php/AnnalsEmpordanesos/article/viewFile /92933/164887 [Consulta: 31/05/2010]

Fons documentals Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE) Arxiu del Col·legi d’arquitectes de Catalunya (COAC).Arxiu Històric de Girona (AHG) Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries (AMCE) Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP). Arxiu Parroquial de Castelló d’Empúries. Biblioteca Municipal Ramon Bordas i Estragués (Castelló d’Empúries). Centre de Documentació de l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI).

Portal gironí de masos i genealogia. Masos de Castelló d’Empúries. [En línia]: http://www.bohigas. com [Consulta: 13/07/2010] Purroy, David: Proposta d’intervenció sostenible a la Torre Mornau. Treball final de Màster . 2012 . Treball inèdit. Relació de masos del Terme de Castelló d’Empúries elaborat per la Guardia Civil el 1945. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. (AMCE) Relació de masos i cortals del terme municipal de Sant Pere Pescador. Guàrdia Civil. 1945. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries (AMCE). Text no editat sobre la Capella de Sant Antoni dels Cortals. Associació d’història rural de les comarques gironines.

Padró municipal de Sant Pere Pescador de 1868. Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP) Padró municipal de Sant Pere Pescador de 1901. Arxiu Municipal de Sant Pere Pescador (AMSPP)

165


Introducción

LAS LAGUNAS

El territorio comprendido entre las desembocaduras de los ríos Muga y Fluvià se caracteriza por ser una zona de transición entre las tierras de cultivo y el mar. Los saladares, las marismas y los pastizales se han ido alternando con pequeñas lagunas salobres, conocidas como “llaunes”. Actualmente, este territorio continúa siendo un paraje húmedo por donde discurren multitud de pequeñas acequias y que todavía cuenta con una notable actividad agrícola.

Laguna de Castelló

Del origen como humedal de este territorio se tienen referencias desde el siglo I d.C. Durante siglos el proceso de desecación permitió que el hombre ganara terreno a unas aguas que más tarde derivaron en tierras de cultivo o de pasto. Este proceso únicamente se vio alterado con la llegada del turismo en los años sesenta del siglo XX.

De la antigua laguna de Castelló, hoy día se conservan las lagunas de Vilaüt, de Mornau, de Palau y la del Mas del Tech. Laguna Sanguinari

Para aproximarse a las tierras ganadas se construyeron los cortales, unos hábitats dispersos y perfectamente diferenciados del resto que, junto con los pastizales, configuran un paisaje agrario propio y diferenciado de esta zona litoral ampurdanesa: Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Peralada y Pau.

Entre Palau-Saverdera y el monasterio benedictino de Santa Margarida de Roses existía un lago de aguas rojizas conocido como el Sanguinari (Sanguinario), en alusión a las tonalidades granates que tomaban las aguas en el periodo de producción de la sal.

La singularidad de este territorio no viene determinada únicamente por las condiciones geográficas y paisajísticas del lugar, sino también por el día a día de los habitantes de estas explotaciones.

Citada ya a finales del primer milenio, el año 953, con el nombre del “Dedo”. Esta laguna o extensión de la laguna de Castelló penetraba en forma de canalización en medio de los salnarios.

La exposición que os presentamos es el resultado de un extenso trabajo de investigación y documentación realizado entre los años 2009 y 2011, que ha permitido poner en valor estas tierras y su proceso de antropización. En todo el proceso se han implicado varias entidades de investigación y municipios a los que, desde aquí, deseamos agradecerles su colaboración, dedicación y apoyo.

Laguna Bonaconca

PAISAJE HÚMEDO El Empordà es una llanura aluvial, cuyo origen se remonta al Cuaternario. Está delimitada por los ríos Fluvià y Muga y por varias lagunas, dando como resultado una amplia zona honda y húmeda. A lo largo del tiempo, el ser humano ha querido dominar estas aguas, secándolas, para ganar tierras fértiles y cultivarlas. Y este hecho ha ido configurando el paisaje ampurdanés. El carácter aguanoso de la llanura condicionó la ubicación de los núcleos habitados que se situaban por encima del nivel del mar. Esta gran extensión de aguas, en un permanente cambio, se fue secando paulatinamente. Durante mucho tiempo, las extensas zonas inundadas coexistieron con las tierras que se habían desecado y con las nuevas acequias empleadas para dicha desecación. Actualmente, las lagunas han desaparecido y solo quedan algunos restos, así como topónimos que han conservado los nombres de las antiguas lagunas. También existen las “llaunes”, lagunas salobres situadas entre las desembocaduras de los ríos Muga y Fluvià, en la zona del Parque Natural de Els Aiguamolls de l’Empordà: la Muga vella, la laguna d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona y la “llauna” del Sirvent (lugar donde se unen las acequias de Cap de Terme, del Mig y de Sirvent).

166

Aparece citada por primera vez en un documento de mediados del siglo X. Era el embalse litoral más importante de la zona, ya que ocupaba una extensa superficie al este y nordeste de la villa, limitando con los términos municipales de Sant Joan ses Closes, Montmajor, L’Estanyol, Vilaüt y Les Torroelles —todas ellas poblaciones emergentes situadas en terrenos elevados—, y comunicaba con el mar a través de un grao. En el interior de la laguna había tres islas: Udruago, Foniliaria y Sabarto.

Laguna Ded

Muy cerca de la ermita de Sant Joan ses Closes. Laguna Bovós Cerca de Palau-Saverdera. Hasta bien entrado el siglo XIX, los términos municipales de los pueblos de Riumors, Sant Pere Pescador y Vilamacolum constituían una extensa zona de marjales que, en realidad, no eran sino restos de antiguas e importantes lagunas. Laguna de Copons o de Capons En el vértice de unión entre los términos de Riumors, Sant Pere y Castelló d’Empúries se encontraba la laguna de Copons o de Capons. Laguna de Pontarrons Un poco más hacia el suroeste empieza la laguna de Pontarrons, conocida también como laguna de Sant Pere, que cambiaba de nombre en su extremo suroeste para pasar a llamarse laguna de Vilamacolum. También era conocida como Taula Mitjana. Laguna Robert Una pequeña laguna, de unas diez besanas de superficie, situada al oeste de Riumors. Laguna de March o Fangassos Aparece citada en un cabreo. Laguna de Les Salines El año 1878 consta que era propiedad de Pere Baixas de Castelló d’Empúries. No ha sido posible ubicarla.


LOS RÍOS La Muga Las primeras noticias que tenemos del río mencionan que desembocaba aproximadamente donde lo hace en la actualidad, en la playa de Els Graells (palabra derivada del término grao), que en su día desempeñó el papel de puerto de Castelló durante muchos años. Sin embargo, este lecho no era en absoluto seguro debido a las avenidas, lo que motivó que al menos uno de sus brazos (La Mugueta) fuera desviado hacia el Estany. El Fluvià El río, actualmente conocido como el Riuet, desembocaba cerca de las murallas de Sant Martí d’Empúries. En 1740, una extraordinaria avenida destrozó el lecho del río y abrió un nuevo paso en dirección norte, siguiendo el recorrido actual. Antes de producirse el cambio de trazado era navegable hasta el molino de la Armentera. LAS ACEQUIAS Acequia de Els Salins Seguramente se trataba de una de las conducciones de agua con que contaban las salinas de Castelló en época Bajomedieval. Actualmente ha perdido la funcionalidad para la cual fue creada y, a pesar de las grandes modificaciones del paisaje de Castelló d’Empúries, principalmente en la segunda mitad del siglo pasado, su trazado actual coincide en gran parte con el recorrido que se le atribuía en un mapa de mediados del siglo XVIII. Acequia Corredor o Medral La acequia surge de la riera Àlguema y pasa por los términos de Far, Vilasacra, Fortià y Castelló. Sabemos que ya existía a principios del siglo XIV, igual que la acequia Sirvent. La acequia Corredor o del Molí d’en Dorra abastecía de agua a los molinos existentes desde Fortià hasta Castelló d’Empúries. Acequia Sirvent A pesar de que ya existía como acequia desde el siglo XIV, en el siglo XVIII fue excavada como acequia de drenaje para llevar sus aguas hasta el río, permitiendo transformar en tierras fértiles el espacio que había ocupado la laguna del Seguí y el territorio del Juncà. PROPIEDAD DE LAS AGUAS La propiedad de las aguas estaba en manos condales y monacales. El año 945, el conde Guifré d’Empúries hizo donación de la laguna de Castelló y de los derechos de su explotación al monasterio de Sant Pere de Rodes. Gracias a donaciones similares, el monasterio se convertirá en el principal propietario de las lagunas ampurdaneses y en el máximo beneficiario de las rentas derivadas de su explotación. Las tierras ganadas al agua se convierten en pastos y, posteriormente, se conceden a particulares mediante establecimiento enfitéutico. Más tarde, los condes d’Empúries recuperan la explotación de los recursos de la laguna de Castelló y sacan a subasta el arrendamiento del usufructo de la misma.

La parte septentrional de las lagunas de Riumors, Sant Pere Pescador y Vilamacolum, una vez ya secas, fue cedida en enfiteusis a los ayuntamientos de Sant Pere Pescador y Castelló d’Empúries, y también a particulares. Aún en el siglo XIX, los condes continuarían cobrando censos de las tierras resultantes de las desecaciones de las lagunas. A mediados de siglo, los condes decidieron repartir las tierras desecadas en parcelas entre los jornaleros que pedían tierras para trabajar, alquilándolas mediante el pago de un doble censo, al municipio y al conde. Estos censos fueron desapareciendo con el tiempo. APROVECHAMIENTO Y EXPLOTACIÓN DE LAS ZONAS HÚMEDAS Las lagunas eran un bien de suma importancia. Desde la Edad Media ofrecían multitud de recursos: caza de aves, pesca (documentada desde el siglo X), recolección de juncos, cañas y mimbre, producción de sal o el derecho de pasto, así como trabajar las tierras al descubierto después del retroceso de las aguas. Pasto Las tierras cercanas a las lagunas eran demasiado húmedas para el cultivo, pero aptas para el pasto, convirtiéndose en importantes centros de ganadería. Predominaba el ganado lanar, seguido del bovino y equino. Hasta los siglos XV y XVI existieron rebaños colectivos. Posteriormente, los rebaños serán propiedad de los ayuntamientos para suministro de la carnicería de la población. También había otros rebaños propiedad de las órdenes religiosas y de particulares. De todas estas zonas de pasto, la más célebre era la de la laguna de Castelló, especialmente el sector de Els Prats Comuns, donde según un documento del siglo XVII podían pacer más de cuatro mil cabezas de ganado. Pesca La iglesia desempeñó un papel esencial en la evolución de la pesca, pues era necesario abastecer de pescado a los monasterios, donde su consumo era muy elevado. La pesca estaba sometida al diezmo. La pesca de las lagunas costeras era la más fructífera. A la entrada de los graos colocaban artefactos fijos, de modo que los peces que entraban desde el mar hacia la albufera y a la inversa quedaban atrapados en ellos. Estos sistemas de pesca fija eren muy costosos y únicamente podían instalarlos nobles o comunidades religiosas. “[...] Y son tan abundantes que su pesca proporciona actualmente a Su Excelencia 800 libras barcelonesas cada año, y abundan también los cisnes y otras aves de diferentes especies (...) y por la laguna de abajo, que se mezcla con el mar, entra el pescado del mar (...) y sube a la de arriba por las compuertas de las acequias. Cuando cierran las puertas, el pescado queda cercado para la pesca (...). Bernat Josep Llobet. Índex de les Regalies del Comtat d’Empúries (siglo XVII).

Salinas Desde la Antigüedad, la sal ha sido uno de los principales productos de consumo de muchas sociedades y no solo para usos alimenticios. En

época medieval fue especialmente necesaria para el desarrollo de numerosas actividades artesanales, médicas y para la conservación de los alimentos. En la Edad Media, las salinas ampurdanesas constituían el mayor centro productor de sal del noreste del Principado. Salner, salnario o salnerio era el nombre que recibía cada una de las diferentes instalaciones de explotación de sal situadas en las salinas de Castelló. Sin embargo, en ocasiones también son conocidas como sagnars o sancnars. La casa condal controlaba una parte de la producción a través del almacén de la sal. La propiedad, junto con los derechos de explotación de los salnarios, estaban delegados a perpetuidad a varias personas de la villa condal que enviaban la sal obligatoriamente al almacén. Las salinas fueron desmanteladas en la época moderna, cuando la retirada de las aguas y su endulzadura terminaron con el negocio. Hoy día no queda resto alguno, tan solo conservamos los topónimos: acequia de Els Salins y Casa de la Sal. GLOSARIO Grao: ensanchamiento que experimenta el río antes de desembocar en el mar y que acostumbraba a servir de puerto donde se refugiaban las naves. “Llaunes”: lagunas salobres. Enfiteusis: contrato por el cual un señor otorga a otra persona (enfiteuta) el dominio útil de una cosa inmueble, perpetuamente o a largo plazo, para que sea mejorada, reteniendo el domino directo de la misma. (Fuente: Gran Enciclopèdia Catalana). | Contrato de cesión perpetua o a largo plazo de un bien inmueble mediante el pago de un canon anual u otras prestaciones a aquel que realiza la cesión, quien conserva el dominio directo. (Fuente: Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1995). Diezmo: impuesto del diez por ciento sobre los productos de la tierra destinada a asegurar el mantenimiento del clericato y de los edificios religiosos. (Fuente: Gran Enciclopèdia Catalana). ANTROPIZACIÓN: PASTIZALES Y CORTALES A partir de los siglos XI-XIII, y a raíz del elevado crecimiento demográfico y colonizador, las extensas tierras baldías de este territorio se fueron transformando en un lugar ideal para el hábitat y el cultivo, gracias al drenaje de las aguas. Este proceso fue muy intenso en los siglos XVII–XVIII, punto de partida de una intensa antropización de carácter agrario que configura el paisaje singular de esta zona.

residuales persistieran. En el caso de las tierras que se destinaban al cultivo era necesario realizar una arrancadura o “arrabassada” total y mejorar el drenaje del suelo. DESECACIÓN DE LAS LAGUNAS Algunas lagunas desaparecieron por causas naturales, aunque la mayoría lo hicieron por la actuación del ser humano. Las primeras noticias de los intentos de desecación de las lagunas datan del siglo XII. Los constantes trabajos de drenaje supusieron la desaparición definitiva de las lagunas durante los siglos XVIII y XIX. La laguna de Castelló “...esta laguna tiene grande extensión y varios canales o brazos de su contorno (...) Antes era mucho mayor pero desde que se introdujo el río Muga en ella, se va disminuyendo notablemente y es de esperar que quede ciega”. Francisco de Zamora (1785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña. 1973.

La desembocadura del río Muga fue cambiando de lugar debido a las inundaciones o por el desvío ordenado por el conde, según sean unas u otras las fuentes consultadas. El río desembocaba en la laguna por varios puntos. En el siglo XVII se canalizó el tramo final del río Muga que desembocaba al mar. En algún momento del siglo XVIII se desvió nuevamente el río provocando que el caudal principal pasara por la Mugueta y llenase la laguna con los aluviones. Únicamente elevando el nivel del suelo era posible expulsar definitivamente las aguas de la laguna. Una vez conseguido el objetivo, volvieron a desviarse las aguas de la Mugueta hacia el brazo del río Muga y al mar. A medida que retrocedía el perímetro de la laguna empezaron a aparecer contratos de enfiteusis relativos al establecimiento de parcelas de marismas, las últimas de las cuales se producirán a finales del siglo XIX, con el final del régimen señorial. Las otras lagunas De finales del siglo XV nos llegan las primeras noticias de drenaje de las lagunas de Riumors, Sant Pere Pescador y Vilamacolum. Hasta el siglo XVIII, el desagüe no se realizará de forma sistemática. TÉCNICAS DE DESECACIÓN Las primeras técnicas de desecación consistían en hacer que las aguas fluyeran a través de acequias. Algunas veces, los contratos de establecimiento obligaban a plantar árboles en las motas con el fin de que las raíces ayudaran a sujetar la tierra.

Las tierras desecadas, llamadas “aigualleixos” (marismas), fueron dadas en enfiteusis a particulares que las destinaron a tierras de cultivo, conocidas como “arrabassades”, mientras que las tierras más bajas y salobres se convirtieron en pastizales y fueron destinadas a pasto de animales.

El encarecimiento del precio de la tierra en el siglo XVIII atraerá inversiones que permitirán realizar obras mucho más costosas, como por ejemplo la desviación de los cursos de aguas y el perfeccionamiento de los sistemas de acequias de desagüe. En el siglo XIX se utilizan bombas de agua movidas a vapor.

Para los pastizales era necesario desbrozar el terreno y construir canales de desagüe o motas alrededor de la pieza. Estas tierras no eran cultivables debido al exceso de arena y a la salobridad del terreno, por su proximidad al curso del río Muga que propiciaba que los espacios de marismas

LOS CORTALES Y LOS PASTIZALES Al ganarle terreno al agua, las personas que explotaban estas tierras fue-


ron aproximándose y edificaron allí los cortales, hábitats agroganaderos dispersos.

masa de tierra compacta.

Las primeras noticias sobre los cortales en Castelló d’Empúries datan del siglo XIV, aunque es muy probable que existieran anteriormente. El nombre proviene de la palabra latina curtis, que indica un espacio cerrado para guardar ganado.

En el siglo XV, la estructura socioeconómica de Castelló d’Empúries cambia. El aumento de las tierras cultivadas convierte la villa, hasta ese momento artesanal, en una villa rural.

El cortal es una unidad de explotación ganadera especializada. Incluye uno o diversos elementos arquitectónicos y una gran superficie alrededor conocida como “closa” o pastizal. La primera referencia documental de un pastizal la encontramos el año 1300. En 1970, los pastizales presentaban su máxima ocupación, pero será a partir de ese momento que se convertirán en espacios labrables (“arrabassades”) para cultivar cereales, forrajes y frutales. A medida que la agricultura se tecnifica, los pastizales experimentan cambios: desaparición de los márgenes arbóreos para poder utilizar maquinaria agrícola y mejora de las técnicas de drenaje. Sin embargo, el abandono de los pastizales para convertirlos en cultivos empieza a provocar problemas de salinización de los suelos. A partir de los años ochenta, con el éxodo rural y el declive de la agricultura, los últimos cortaleros abandonan los cortales y de este modo se pone fin a una forma de vida. La protección del territorio bajo la figura del Parque Natural de Els Aiguamolls de l’Empordà ha permitido que la vegetación de marisma haya ganado terreno a los pastizales. Asimismo, se han desarrollado medidas agroambientales para la recuperación de pastizales en antiguas tierras de cultivo, donde se introducen especies autóctonas.

CORTALEROS

Se consolidan grandes posesiones y aparece un grupo social privilegiado que, bajo dominio directo o arrendando censos o rentas a terceros, pasó a controlar gran parte del territorio. A principios del siglo XX, la tierra en Castelló d’Empúries estaba distribuida entre dos colectivos agrarios: los campesinos que vivían en la villa y los cortaleros. Entre los campesinos de la villa podían diferenciarse tres grupos: aquellos que podían vivir de sus rentas; una gran mayoría que vivía del cultivo de sus tierras, pero que debía cultivar otras tierras en aparcería o en arrendamiento acotado; y los que aún disponiendo de alguna pequeña pieza de tierra tenían que realizar trabajos como jornaleros. Los cortaleros representaban el 20% de la población agraria de Castelló d’Empúries y tenían en sus manos el 45% de las tierras agrarias del municipio. Los cortales pertenecían a causas pías o comunidades religiosas y a la pequeña nobleza local o foránea, que no las explotaban directamente sino que eran arrendadas a masoveros. Algunos nobles, como los Caramany o los Moxó, contaban con más de un cortal en propiedad. Del mismo modo que entre los campesinos de la villa, en los cortales se podía distinguir entre el propietario, los masoveros que lo explotaban y los jornaleros que trabajaban para ellos.

espelta o mijo, que son cereales de verano, para no romper el sistema de barbecho bianual. Estaba prohibido cortar árbol alguno para hacer leña sin permiso del amo y únicamente se podía aprovechar la leña de la poda.

pos—, de San Antonio —patrón del gremio de payeses cortaleros de Castelló d’Empúries— y de San Juan —patrón de los promotores—.

La familia cortalera

En esta capilla, el 17 de enero, los cortaleros celebraban la fiesta de Sant Antoni dels Cortals y rezaban al santo para que les diera salud y les guardara de todo mal a ellos y a su ganado. Esta celebración ha perdurado hasta nuestros días.

En el cortal vivía la familia y el personal auxiliar: los mozos, el vaquero, las criadas, el pastor, etc. La mujer cortalera era ama de casa, cuidaba de los hijos y del hogar, amasaba el pan para toda la semana y si no había horno en el cortal, lo llevaba al horno público en un pequeño capazo de cáñamo conocido como “pallissó”; iba a comprar al pueblo, se encargaba de la economía doméstica y ayudaba tanto como podía en las tareas propias del cortal: ordeñaba vacas, daba de comer al ganado menor (conejos, gallinas, patos, etc.), ataba las gavillas en época de siega, rompía i deshojaba el maíz para hacer colgajos... Estas últimas tareas acostumbraban a hacerse en cuadrilla. Cada jueves iba al mercado a vender huevos y otros productos, y con lo obtenido compraba comida para toda la semana: ropa, semillas, etc. CULTO Y VIDA ASOCIATIVA A pesar del aislamiento del día a día, la vida del cortal no estaba exenta de varios espacios de relación entre sus habitantes. De una parte, las festividades religiosas representaban una ocasión para el encuentro y, de otra parte, las asociaciones de carácter agrario permitían romper el aislamiento y encontrar refugio en momentos de dificultad. Los cortales de Castelló d’Empúries estaban divididos en dos grandes áreas separadas por el río Muga. Existían veintiocho cortales agrupados alrededor de la capilla de Sant Antoni Abad, mientras que el resto formaban parte de Sant Joan ses Closes.

Hoy por hoy, los pastizales son un paisaje cultural resultado de una forma tradicional de conservación y uso de suelos y control del agua por parte del campesinado. Los pastizales representan uno de los mejores ejemplos de explotación racional y sostenible del medio.

Era muy habitual que estas familias masoveras fueran pasando por varios cortales a lo largo de su vida y también que fueran emparentándose entre ellos. Así, existen varias familias como los Casadevall, Garriga, Bramon, Brossa, Saló, Gusó...

GLOSARIO

A mediados del siglo XX, algunos masoveros pudieron empezar a adquirir cortales y pasaron a ser sus propietarios. Éste es el caso del Cortal Maig, Cortal Ribas, Cortal de les Arrabassades...

En cuanto a los cortales de Sant Pere Pescador, en 1854, el obispado de Girona recomendó la anexión de varios cortales a las parroquias de Empúries y de la Armentera para facilitar las prácticas religiosas, ya que los cortales estaban situados lejos del casco urbano y los fieles tenían que cruzar el río, en ciertas épocas impracticable.

Los contratos

Capilla de Sant Antoni Abat dels Cortals

En los contratos se estipulaban los tratos entre masoveros y los propietarios de los cortales.

“A causa de estar los puentes del río de la Muga rotos muchas y diversas veces por la crecida de dicho río, los cortaleros de la parroquia de la presente villa que están al otro lado del citado río no pueden pasar al otro lado para oír misa ni hacer oración en un lugar sagrado, o para dicha oración destinado por no tener en la parte de allá del citado río ni capilla ni iglesia alguna sino muy lejos”. En 1557, Ciprià Avinyó, cortalero y mercader de Castelló, dispuso en su testamento que sus herederos mandaran construir una capilla en honor a San Antonio, patrón de los cortaleros.

“Closa” o pastizal: prado rodeado o cerrado por motas y circundadas de acequias de escorrentía donde guardaban el ganado de pasto. Los pastizales son prados higrófilos de forma cuadrangular o triangular, conectados a las acequias de escorrentía y limitados por líneas arboladas. Los márgenes arbolados —principalmente fresnos, chopos, robles, alisos y sauces— realizan la función de vallas vivas que separan las parcelas, cierran el paso y resguardan de la tramontana, ofreciendo sombra al ganado en verano. Ocupan el lecho de las antiguas lagunas y en períodos de lluvia se dejan inundar fácilmente, recreando una visión de siglos pasados, cuando todavía no se había ganado terreno a las lagunas. Tradicionalmente han sido parcelas dedicadas al pastoreo, principalmente de vacas, pero la desecación intensiva ha permitido introducir, con el paso del tiempo, algún cultivo de cereal y forraje. Los sectores de pastizales mejor conservados son los de Mornau y el Tec. “Arrabassada” o arrancadura: tierras baldías sin barbecho, que podían roturarse, generalmente de forma temporal. En la carretera de Sant Pere, junto al término de Riumors, todavía se encuentra el Mas de les Arrabassades. Mota: eminencia de tierra, pequeña y aislada, natural o artificial. Pequeña

Podían ser en aparcería a medias o a cinco dos (de cada cinco partes, dos eran para el propietario) y el propietario podía ordenarles lo que tenían que cultivar. En el contrato de arrendamiento se pagaban cantidades fijas de grano cada año y era el masovero quien decidía los cultivos. La duración de los contratos acostumbraba a ser de cuatro años y en ellos se fijaban las fechas en que el masovero podía entrar en los cortales y cuándo se realizaría el pago. Los masoveros tenían la obligación de vivir en el cortal y, en ocasiones, debían reservar habitaciones para el amo y su familia. Las mejoras del cortal iban a cargo del propietario y el material lo pagaba el cortalero. Las tierras no podían ser subarrendadas ni se podían trabajar otras tierras que no fueran las del cortal. Estaba prohibido hacer retorno, es decir, sembrar una tierra que ya se había sembrado el año anterior. Generalmente se cultivaba trigo y cebada, no estando permitido cultivar

En el siglo XVII, los herederos del Cortal Avinyó edificaron una nueva ermita en sustitución de la anterior, ya en muy mal estado, a pesar de que se reutilizaron los paramentos. El escudo familiar de los Avinyó aparece esculpido en la llave de la puerta degenerante. En el último tercio del siglo XIX, la capilla estaba en un estado ruinoso, motivo suficiente para que volviera a ser restaurada por parte de Joan Comalat de Figueres. El restaurador construyó también un retablo interior, actualmente desaparecido, que tenía representadas en talla las imágenes de la Virgen de la Concepción, de San Isidro —protector de los cam-

Fiesta de Sant Antoni dels Cortals

Sant Joan ses Closes El primer documento conocido que habla del lugar de Castelló es del año 879 y era una celda monástica que formaba parte del condado de Peralada. En la actualidad es una pequeña ermita que pertenece a la parroquia de Castelló d’Empúries, aunque se encuentra dentro del término de Vilanova de la Muga. La Cofradía de la Purísima Sangre Los cortaleros de Castelló d’Empúries tenían ya en el siglo XIV una cofradía, conocida como cofradía rusticorum. En el siglo XVII existe constancia de dos cofradías en la iglesia de Santa Maria de Castelló d’Empúries, hoy en día basílica: la cofradía de San Isidro (1625), conocida como la ‘de los payeses’, y la de la Purísima Sangre, conocida también como ‘de los hijos de la villa’, presidida por el Santo Cristo de los campesinos, desaparecido poco después de la Guerra Civil española. Esta imagen salía en procesión el Jueves Santo. Centro Agrícola y Social Las primeras organizaciones del colectivo agrario de las cuales tenemos noticia son la Hermandad de San Roque (1887) y la Ampurdanesa (1897), ambas asociaciones de socorros mutuos que ayudaban a los socios que enfermaban. A principios del siglo XIX se constituyó el Centro de Acción Social, conjuntamente con una Caja rural, que pocos años más tarde se convirtió en el Sindicato Centro Agrícola y Social. El Centro reunía la mayoría de los campesinos acomodados del municipio y estaba muy vinculado a la iglesia. Durante muchos años su presidente fue Pelai Negre Pastell. Sus objetivos eran adquirir herramientas y maquinaria agrícola y la compraventa común de abonos, plantas, frutas, semillas, animales y otros productos. También se creó una sección de Caja de Crédito y Ahorro para la previsión del retiro de inválidos y jubilados, una asociación de socorros mutuos y de seguro de ganado. La actividad del Centro no se limitaba solo a lo estrictamente agrícola, sino que era un auténtico centro social donde socios y no socios se reunían para disfrutar de varias actividades de ocio. Con la Guerra Civil, el Centro fue requisado por parte del comité constituido en Castelló d’Empúries. Después de la guerra pasó a ser la Hermandad de Labradores y Ganaderos, pero ya nunca más tuvo el dinamismo de antaño. En 1980 se transformó en la Cámara Agraria. El año 1958, de la mano de la Hermandad de Labradores y Ganaderos, se constituyó la Cooperativa agrícola de Castelló d’Empúries, vigente actualmente. A finales de 1982 apareció la Sociedad agraria de transformación del Alt Empordà con el objetivo de secar, almacenar y comercializar los cereales


de los socios. Hoy día, continúa activa la Asociación de payeses y cortaleros de Castelló d’Empúries. GLOSARIO Aparcería: contrato de explotación agrícola o agropecuaria, en virtud del cual el propietario cede el uso temporal de la tierra a un agricultor, mediante el pago por parte de éste de una parte de los productos o frutos. LA EXPLOTACIÓN DE LOS CORTALES Maíz en Castelló, para alfalfa la Armentera, para arroz la Gallinera y para patos el Estragó. Carles Fages de Climent

La trilogía ampurdanesa Los cortales cuentan con una alta productividad como consecuencia de su gran extensión de tierra. Para optimizar dicha productividad utilizaban la rotación clásica consistente en alternar cultivos. Durante varios años se alternaba el cultivo de trigo y maíz, cereal que fue introducido en el Empordà a mediados del siglo XVIII. Estos cultivos se alternaban con la alfalfa, a partir de su introducción en esta zona durante la primera mitad del siglo XIX. La alfalfa era muy rentable ya que permitía realizar cuatro siegas con guadaña y una segunda siega. La alfalfa se mantenía durante cinco o seis años y a continuación volvía a iniciarse la rotación con maíz y avena. La mecanización A partir del segundo tercio del siglo XIX se introduce la maquinaria agrícola en el campo. Las primeras máquinas de batir del territorio movidas con vapor son las del Cortal Avinyó. Al principio iban con vapor y después movidas por la fuerza de un tractor, mediante una correa de mando. Al cabo de unos años, en 1904, llegan al Empordà las primeras máquinas de segar y dallar. Los dos primeras las compran en el Cortal d’en Caramany de Sant Pere Pescador y en el Cortal d’Avinyó de Castelló d’Empúries. A partir de los años cincuenta se produce una tractorización del trabajo agrario, interrumpido durante la Guerra Civil española a causa de las incautaciones de maquinaria agrícola. De este modo, los cortales ahorran en mano de obra pero entra en decadencia la cría del ganado caballar, que tanto auge había tenido. El arroz Massana y Massot recogen el arroz con un bote. Carles Fages de Climent

Tenemos noticias de que, en 1737, la Universidad de Castelló d’Empúries paga al conde por el paso del agua destinada a “regar la presa de tierra de la Universidad, denominada Lo Estany del Comú, en la cual se tiene que sembrar arroz”. Consta que se tomaron medidas para regular el cultivo

del arroz y de ese modo velar por la salud pública “porque de ahora en adelante se sepa bien hasta donde podrán llegar los arrozales, que deberán hallarse exclusivamente fuera de los límites citados; y únicamente se podrá cultivar arroz cada 5 años”. El cultivo de arroz en el Empordà tuvo su máxima implantación durante el siglo XVIII. Sin embargo, en 1838 su cultivo fue prohibido debido al paludismo. Se recuperó a finales del siglo XIX para volver ser prohibido durante el primer tercio del siglo XX. Después de la Guerra Civil, volvió a cultivarse arroz. La legislación establecía que el cultivo arrocero tiene que reservarse para aquellas tierras que tuvieran un elevado grado de salinidad. Serán los cortales situados al sur del término de Castelló d’Empúries —Cortal de la Gallinera, el paraje del Mas del Matà y del Clot dels Fangassos, Cortal d’en Túries—, el Cortal Gran y el Cortal Devesa de Sant Pere Pescador, y una pequeña extensión de Riumors cercana a la acequia Sirvent, los que se dedicaran al cultivo del arroz. A partir de 1955 no se pudo competir con el arroz valenciano y su cultivo fue abandonado. Hoy en día, solo el Cortal de la Gallinera continúa con este cultivo. Los frutales A finales de los años cincuenta, varios cortales de Sant Pere Pescador —Cortal Fages, Cortal Gran y Cortal Rocas— y el Cortal de Can Peret de la Gallinera de Castelló d’Empúries introducen el cultivo de árboles frutales, especialmente manzanos y melocotoneros. El Cortal Fages fue el pionero en la introducción de diferentes variedades de manzanas. De forma progresiva, el cultivo se fue extendiendo básicamente por el término de Sant Pere Pescador. En 1972 se inaugura en el municipio la Cooperativa Fructícola Ampurdán, que aglutinó a la mayoría de los productores de manzana, aunque más tarde también de otras frutas como las peras y los melocotones. Para las cosechas de la fruta se contrataba a gente. Al principio, la cosecha la realizaban mujeres de la zona, pero hace ya treinta años llegaron los primeros inmigrantes, provenientes mayoritariamente de la zona subsahariana y de Marruecos. LA GANADERÍA Los pastizales de los cortales de Castelló d’Empúries eran espacios adecuados para la cría de caballos y vacas, mientras que en el espacio de la casa se concentraba el pequeño ganado y las aves de corral. El pequeño ganado doméstico estaba destinado al consumo propio y a la venta en el mercado: los martes en Castelló y los jueves en Figueres. Se vendían conejos, pollos, gallinas, ocas, patos, entre otros animales, además de huevos y productos de la huerta. La remonta, una tradición castellonense Cua va engordando, compra campos y fuma puros, el caballo se divierte y él cobra ochenta duros. Carles Fages de Climent

Los cortales de Castelló d’Empúries eran famosos por la cría de ganado equino en sus pastizales, especialmente el destinado al trabajo agrícola.

“INVADISTÉIS ESTE COBIJO VIVIENTE”

Durante la Guerra Civil española, el negocio de la remonta se pierde y tras la guerra tres cortaleros de Castelló lo recuperan: Miquel Portell, de Can Cua Pontarrons; Manuel Brossa, masovero del Cortal Avinyó; y Josep Bramon y su hijo Secundino, del Cortal Garrigoles.

A partir del boom turístico de los años sesenta empieza un proceso de especulación inmobiliaria en primera línea de la costa que dio como resultado un cambio radical en la actividad y la fisonomía de este territorio, básicamente agrícola.

Los animales más comunes dentro del negocio de la remonta eran los caballos, pero existían cortaleros, como Pere Canet del Cortal Nou, que tenían paradas de remonta con burros.

Campings y urbanizaciones fueron ocupando las antiguas tierras de cultivo y algunos cortales fueron derribados. Mientras que en Castelló d’Empúries el modelo desarrollado optó principalmente por las urbanizaciones, en Sant Pere Pescador proliferaron sobre todo los campings.

Esta centralización de Castelló d’Empúries en cuanto a la producción del ganado de tiro la aprovecha el ejército para instalar su centro reproductor equino en Torre Mornau, donde existía una yeguada militar. En Sant Pere Pescador, el Cortal Pastelles se convirtió también en un centro de sementales del ejército. Con la mecanización del campo se produjo un descenso en la demanda de animales de trabajo y el negocio de la remonta desapareció. Ferias de ganado La especialización de Castelló d’Empúries en la cría del ganado equino hizo que a partir de 1940 se empezarán a organizar ferias y concursos de ganado. Dentro de los concursos se escogía al mejor animal de aquel año en varias categorías. Las vacas y la producción de leche La cría de ganado bovino ha estado presente en los cortales desde siempre. A pesar de que los cortales contaban con pastizales, las vacas se fueron estabulando. Su importancia hizo que en 1941 se instalara en Castelló d’Empúries una industria lechera moderna, la ILDASA (Industrial Lechera del Ampurdán, S.A.) que recogía la leche y elaboraba nata, mantequilla y quesos. Esta industria se convirtió en un elemento dinamizador de la vida económica de la villa durante la segunda mitad del siglo XX; más tarde, la empresa fue adquirida por la multinacional Danone, que a finales de los años noventa terminó desmantelándola. La caza y la pesca Las tierras de los cortales también permitían otras actividades secundarías como la caza y la pesca. La caza era una actividad de ocio que, por lo general, estaba destinada al autoconsumo, aunque a veces también se podían llegar a vender las capturas. En ocasiones, la gente de los cortales había acompañado a cazar a “señores forasteros”, lo cual les podía suponer una fuente de ingresos extra. Les codornices, que se refugian en la alfalfa cuando el calor más aprieta, se cazaban merced a perros que las levantaban. Los patos se cazaban “a l’agoit”, un arte tradicional de estas tierras en los atardeceres de tramontana. También se montaban ballestas y se hacían reclamos y redes. En las acequias de las lagunas se pescaban anguilas con poteras. Se preparaba la fisga para los lenguados y rodaballos. También se pescaban tencas, carpas, barbos, lubinas y mújoles. GLOSARIO Paludismo: enfermedad infecciosa provocada por el mosquito del género Anopheles.

De los pastizales a las calles

Con el modelo turístico actual, algunos de estos cortales se han convertido en alojamientos rurales, restaurándose los edificios originales y conservando las tierras de cultivo. EMPURIABRAVA En la zona donde ahora está Empuriabrava antes había un mosaico de marismas y cortales —de los cuales cuatro son propiedad del marqués de Moxó— que con el inicio del turismo fueron vendidas a una promotora para construir allí una gran urbanización. Diez años más tarde, una vez aprobado el proyecto, se constituye Ampuriabrava S.A. El proyecto terminó siendo la marina residencial más grande de Europa, que en 1980 sería cedida al Ayuntamiento de Castelló d’Empúries. De los antiguos cortales solo se mantienen en pie el Cortal Llebrer, el Mas Nou y el Mas Vell; el resto, han desaparecido. PORT LLEVANT Después de la construcción de Empuriabrava surgieron una serie de movimientos populares en contra de la especulación urbanística y en favor de la protección del medio natural. Se trataba de evitar que se construyera nuevamente en zonas de marjal. La amenaza más grave e inmediata era el proyecto de urbanización Port Llevant, que en 1977 empieza las obras para urbanizar lo que sería la continuación de los proyectos de Empuriabrava y Santa Margarita, y debía acoger a 60.000 persones. Frente a las protestas, el Ministerio de Cultura paraliza las obras y pasa el caso a la Generalitat de Catalunya, que en noviembre de 1978 declara la protección de los marjales e invalida el plan parcial de Port Llevant. URBANIZACIÓ Y CAMPING MAS NOU En 1972 se construyó la urbanización y el Camping Mas Nou en las tierras del Cortal Nou de Castelló d’Empúries, propiedad de la familia Canet. CAMPING LAGUNA Las tierras de Can Túries lindantes con el mar sirvieron para que se instalase el Camping Laguna en 1968, el primer camping del municipio. El cortal continúa en pie, a pesar de que se encuentra en estado de abandono. URBANIZACIÓN BON RELAX El año 1963 se aprueba el plan parcial de la urbanización Bon Relax que afecta a todas las tierras del Cortal Nou, construido en 1743. URBANIZACIÓN MAS SOPAS Y CAMPING L’ÀMFORA Las tierras del Cortal Sopas se verán ocupadas por el Camping L’Àmfora


(1987) y por la urbanización Mas Sopas (1985). Actualmente el cortal se mantiene presidiendo la gran avenida que separa ambas áreas, a pesar de que está deshabitado. CAMPING AQUARIUS Las tierras del Cortal Cristià fueron adquiridas por una sociedad del mismo nombre que instaló un camping en ellas. En 1972 fue adquirido por la familia Rupp, que cambió su nombre por el de Camping Aquarius. CAMPING LAS DUNAS Se creó en 1968 sobre las tierras del Cortal Devesa. La masía todavía se conserva como vivienda. PARQUE NATURAL DE ELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ En 1983, el Parlamento de Cataluña aprobó la protección de los marjales por unanimidad y solo tres años después se inaugura el centro de información del Cortalet, construido sobre el cortal del mismo nombre. Se trata del segundo parque natural creado por la Generalitat de Catalunya y abarca un espacio de 4.783,5 hectáreas, 867,5 de las cuales corresponden a las tres reservas naturales integrales: la de las lagunas interiores, la de las lagunas litorales y la de la isla de Caramany. Los marjales del Empordà representan los últimos vestigios de las zonas húmedas naturales de este espacio. Gracias a la protección que supuso la no urbanización de este espacio se pudieron conservar muchos otros cortales: Cortal Ribas, Cortal Can Comas a la vera del mar, Cortal Banch, Cortal Brossa y las tierras del Mas Matà. Sin embargo, en algunos casos este proteccionismo ha generado también un sentimiento de pérdida en relación con los usos que tradicionalmente habían tenido estas tierras.

Introduction

LES ÉTANGS

La caractéristique du territoire compris entre les embouchures des fleuves Muga et Fluvià est d’être un espace de transition entre les terres de culture et la mer. Les marais salants, les prés salés et les pacages alternaient avec de petites lagunes salubres, qui portent en catalan le nom de llaunes. À l’heure actuelle, ce territoire demeure un lieu humide parcouru par une multitude de petits canaux d’irrigation et où est encore réalisée une importante activité agricole.

Étang de Castelló

Des références datant du Ier siècle ap. J.-C. mentionnent l’origine humide de ce territoire. Au fil des siècles, le processus d’assèchement permit à l’homme de gagner du terrain sur les eaux, terrain qui fut par la suite transformé en terres de culture ou de pâturage. Ce processus ne fut altéré que par l’arrivée du tourisme dans les années 1960.

Cet étang est mentionné pour la première fois dans un document datant de la moitié du Xe siècle. Il s’agissait du barrage littoral le plus important de la région, car il occupait une vaste surface à l’est et au nord-est de la ville, bordant les communes de Sant Joan ses Closes, Montmajor, l’Estanyol, Vilaüt et les Torroelles —tous étant des villages érigés sur des terrains élevés— et relié à la mer par un port. L’étang comportait trois îles : Udruago, Foniliaria et Sabarto. De l’ancien étang de Castelló, il reste aujourd’hui les étangs de Vilaüt, de Mornau, de Palau et du mas del Tech. Étang Sanguinari

Pour s’approprier les terres gagnées sur l’eau, des fermes, ou mas (Cortals en catalan), furent construits. Il s’agit d’habitats dispersés et bien différenciés des autres et qui, avec les pacages, forment un paysage agraire particulier de ce secteur littoral de l’Ampourdan : Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Peralada et Pau.

Entre Palau-Saverdera et le monastère bénédictin de Santa Margarida de Roses se trouvait un étang d’eaux rougeâtres connu sous le nom de Le Sanguinaire, en allusion aux tonalités rougeâtres de ses eaux lors de la période de production du sel.

La singularité de ce territoire ne provient pas uniquement de ses conditions géographiques et de ses paysages, mais également de la vie quotidienne des habitants de ces exploitations.

Cet étang est mentionné à la fin du premier millénaire, en 953, sous le nom de Dedo. Cette lagune ou extension de l’étang de Castelló pénétrait sous forme de canalisation dans les salines.

L’exposition que nous vous présentons est le fruit d’un vaste travail de recherche et de documentation réalisé entre 2009 et 2011 et qui a permis de mettre en valeur ces terres et leur processus d’anthropisation. Nous souhaitons remercier les organismes de recherche et les communes qui se sont impliqués dans ce travail pour leur collaboration, leur engagement et leur soutien.

Étang Bonaconca

Étang Ded

Cet étang se trouve tout près de l’ermitage de Sant Joan ses Closes. Étang Bovós Cet étang borde Palau-Saverdera. Jusqu’au milieu du XIXe siècle, les communes des villages de Riumors, Sant Pere Pescador et Vilamacolum constituaient une vaste zone de marécages qui étaient en réalité les restes d’anciens étangs importants.

LOS CORTALEROS DE HOY

UN PAYSAGE HUMIDE

Hoy día preservamos cortales y cortaleros, algunos de los cuales han reconvertido su actividad hacia la agricultura ecológica. Los pastizales continúan realizando su función de pasto para el ganado bovino y equino.

L’Ampourdan est une plaine alluviale, dont l’origine remonte au quaternaire, qui est délimitée par les fleuves Fluvià et Muga et par plusieurs étangs, ce qui a pour résultat une vaste zone profonde et humide.

Étang de Copons ou de Capons

Nuevos modelos de preservación del territorio se están desarrollando y varios cortaleros se han adherido al movimiento de custodia agraria.

Au fil du temps, les hommes ont cherché à dominer ces eaux en les asséchant pour gagner des terres fertiles et les cultiver. Cela a configuré le paysage de l’Ampourdan.

Étang de Pontarrons

Es imposible parar el proceso de cambio de los paisajes. El ser humano, en todo caso, debe intervenir para gestionar este cambio y dirigirlo hacia los objetivos deseados. Ello pasa por hacer nuevamente rentable la actividad agraria y ganadera en la zona.

Le caractère détrempé de la plaine a conditionné l’emplacement des lieux habités, qui furent situés au-dessus du niveau de la mer. Cette grande extension d’eaux a été asséchée progressivement, dans un processus de changement constant. Pendant très longtemps, les vastes zones inondées ont côtoyé les terres asséchées et les nouveaux canaux d’irrigation utilisés pour l’assèchement. À l’heure actuelle, les étangs ont disparu et il n’en reste que des vestiges, ainsi que des toponymes ayant conservé une référence à ces anciens étangs. Ce paysage comporte également des llaunes, lagunes salubres situées entre les embouchures du Muga et du Fluvià, dans le secteur du Parc naturel des Aiguamolls de l’Empordà : la Muga vella, l’étang d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona et la Llauna del Sirvent (espace où s’unissent les canaux d’irrigation de Cap de Terme, de Mig et de Sirvent).

Au sommet de l’union entre les communes de Riumors, Sant Pere et Castelló d’Empúries se trouvait l’étang de Copons ou de Capons. Un peu plus au sud-ouest commençait l’Étang de Pontarrons, également appelé Étang de Sant Pere, dont le nom changeait à son extrémité sudouest pour devenir l’étang de Vilamacolum. On le connaissait aussi sous le nom de Taula Mitjana (Table moyenne). Étang Robert Ce petit étang, d’une surface de 21 874 m2, ou dix vessanes si l’on utilise la mesure agraire catalane, se trouvait à l’ouest de Riumors. Étang d’en March o Fangassos Cet étang est cité dans les minutes d’un notaire. Étang des Salines En 1878, cet étang appartenait à Pere Baixas de Castelló d’Empúries. Il n’a pas pu être localisé. LES FLEUVES Le Muga


Les premières informations dont nous disposons sur ce fleuve indiquent qu’il débouchait plus ou moins au même endroit que le fleuve actuel, sur la plage des Graells (mot dérivé de Grau, qui signifie « bouche d’un étang »), qui fut le port de Castelló pendant de nombreuses années. Le lit de ce fleuve était toutefois peu sûr en raison des crues, c’est pourquoi au moins l’un de ses bras (La Mugueta) fut dévié en direction de l’Étang de Castelló.

Toujours au XIXe siècle, les comtes continuaient à percevoir des cens sur les terres obtenues grâce au dessèchement des lagunes. À la moitié du XIXe siècle, les comtes se décidèrent à répartir les terres desséchées, distribuées en parcelles, aux journaliers qui réclamaient des terres à travailler et à les leur louer au prix d’un double cens, un pour la municipalité et un pour le comte. Ces redevances disparurent au fil du temps.

Le Fluvià

UTILISATION ET EXPLOITATION DES ZONES HUMIDES

Le fleuve Fluvià débouche à proximité des murailles du village de Sant Martí d’Empúries, et cette section porte actuellement le nom de Riuet. En 1740, une extraordinaire avenue brisa le lit de ce fleuve et ouvrit un nouveau passage en direction du Nord, suivant le parcours actuel. Avant le changement de tracé, le fleuve était navigable jusqu’au moulin de l’Armentera.

Les étangs étaient des biens revêtant une grande importance. Depuis le moyen-âge, ils fournissaient de nombreuses ressources : chasse d’oiseaux ; pêche (documentée depuis le Xe siècle) ; ramassage de joncs, de roseaux et d’osier ; production de sel ou droit de pâturage et de travailler les terres que les eaux laissaient à découvert lorsqu’elles reculaient.

LES CANAUX D’IRRIGATION

Les terres situées à proximité des étangs étaient trop humides pour être cultivées, mais elles permettaient le pâturage et elles devinrent d’importants centres d’élevage.

Rec dels Salins. Il s’agit certainement de l’un des canaux dont disposaient les salines de Castelló à l’époque du bas moyen-âge. À l’heure actuelle, il a perdu la fonction pour laquelle il avait été créé et, malgré les grandes modifications du paysage, en particulier lors de la seconde moitié du siècle passé, son tracé actuel correspond en grande partie avec le parcours qui lui était attribué sur une carte datant de la moitié du XVIIIe siècle. Rec Corredor ou Medral Ce canal d’irrigation, qui provient du ruisseau Àlguema, passe par les communes de Far, Vila-sacra, Fortià et Castelló. Nous savons qu’il existait au début du XIVe siècle, tout comme le Rec Sirvent. Le Rec Corredor ou del Molí d’en Dorra approvisionnait en eau de nombreux moulins qui se succédaient de Fortià à Castelló d’Empúries. Rec Sirvent. Même si ce canal d’irrigation existe en tant que tel depuis le XIVe siècle, il fut creusé au XVIIIe siècle pour devenir un canal de drainage et transporter l’eau jusqu’au fleuve, ce qui permet de transformer en terres fertiles l’espace auparavant occupé par l’étang del Seguí et le territoire du Juncà. PROPRIÉTÉ DES EAUX L’eau appartenait aux comtes et aux moines. En 945, le comte Guifré d’Empúries fit don de l’étang de Castelló et des droits de son exploitation au monastère de Sant Pere de Rodes. Grâce à d’autres dons similaires, le monastère devint le principal propriétaire des étangs de l’Ampourdan et le premier bénéficiaire des revenus tirés de son exploitation. Les terres gagnées à l’eau devinrent des pâturages, afin d’être concédées à des particuliers moyennant une emphytéose. Plus tard, les comtes d’Empúries reprirent l’exploitation des ressources de l’étang de Castelló et mirent à la vente aux enchères la location de son usufruit. La partie septentrionale des étangs de Riumors, Sant Pere Pescador et Vilamacolum, une fois ceux-ci desséchés, fut cédée par le biais d’une emphytéose aux municipalités de Sant Pere Pescador et Castelló d’Empúries, ainsi qu’à des particuliers.

Pâturage

Le bétail à laine était le plus important, et il était suivi des bovins et des chevaux. Jusqu’aux XV et XVIe siècles, il y avait des troupeaux collectifs. Par la suite, les troupeaux passèrent aux municipalités afin de fournir la boucherie de la ville, et d’autres troupeaux appartenaient aux ordres religieux et à des particuliers. De toutes ces zones de pâturage, la plus célèbre était celle de l’étang de Castelló, en particulier le secteur des Prats Comuns où, selon un document datant du XVIIe siècle, plus de quatre mille têtes de bétail pouvaient pâturer. La pêche L’église joua un rôle essentiel dans l’évolution de la pêche, car il était nécessaire d’approvisionner en poisson les monastères, qui en faisaient une consommation très importante. La pêche était soumise à la dîme. La pêche dans les étangs côtiers était la plus fructueuse. À l’entrée des bouches des étangs, on plaçait des pièges fixes, de sorte que les poissons qui venaient de la mer en direction de l’étang et vice versa y étaient pris. Ces systèmes de pêche fixe étant très coûteux, seuls les nobles ou les communautés religieuses pouvaient en installer. “[...] Il y avait une telle abondance que la pêche procure actuellement à Son Excellence 800 livres barcelonaises par an. Il y a également une grande abondance de cygnes et autres oiseaux de différentes espèces (...) et dans l’étang du bas, qui se mêle à la mer, le poisson de mer entre (...) et il va à l’étang du haut au moyen des vannes des canaux d’irrigation. Lorsque l’on ferme les portes, le poisson est encerclé par la pêche (...). Bernat Josep Llobet. Índex de les Regalies del Comtat d’Empúries (XVIIe siècle).

Salines Depuis des temps anciens, le sel est l’un des principaux produits de consommation de nombreuses sociétés, et pas uniquement pour ses usages alimentaires. À l’époque médiévale, le sel était particulièrement nécessaire pour de nombreuses activités artisanales, médicales et pour la conservation des aliments. Au moyen-âge, les salines de l’Ampourdan constituaient le principal cen-

tre de production du sal du nord-est de la Principauté.

DESSÈCHEMENT DES ÉTANGS

Chacune des différentes installations d’exploitation du sel situées dans les salines de Castelló portait un nom différent : salner, salnario ou salnerio. Ces salines étaient parfois également dénommées sagnars ou sancnars.

Certains étangs disparurent pour des raisons naturelles, mais la plupart disparurent par la main de l’homme. Les premières mentions de tentatives de dessèchement des étangs datent du XIIe siècle. Les travaux constants de drainage entrainèrent la disparition définitive des étangs au cours des XVIII et XIXe siècles.

La maison du comte contrôlait une partie de la production de sel par le biais de la gabelle, grenier où était entreposé le sel. La possession et, par conséquent, les droits d’exploitation des salines étaient concédés à vie à plusieurs personnes de la cité comtale, qui devaient obligatoirement faire parvenir le sel aux gabelles. Les salines furent démantelées à l’ère moderne, lorsque le retrait des eaux et son adoucissement sonnèrent le glas de cette activité. De nos jours, il n’en reste aucun vestige, seuls les toponymes ayant été conservés : Rec dels Salins et Casa de la Sal. GLOSSAIRE Bouche : élargissement d’un fleuve avant de se jeter dans la mer et qui servait généralement de port où venaient se réfugier les navires. Llaunes : lagunes salubres. Emphytéose : bail par lequel un seigneur remettait à une autre personne (emphytéote) la jouissance d’un bien immeuble, à vie ou sur une longue durée. (Source : Encyclopédie Larousse). | Bail de longue durée (18 à 99 ans) qui confère au preneur un droit réel susceptible d’hypothèque. (Source : Dictionnaire Le Grand Robert, 1995). Dîme : fraction variable, en principe dixième partie, des produits de la terre et de l’élevage versée à l’Église, abolie en 1789. (Source : Encyclopédie Larousse).

L’Étang de Castelló “...cet étang possède une grande extension et plusieurs canaux ou bras qui la contournent (...) Avant, elle était beaucoup plus vaste, mais depuis que le fleuve Muga y a été introduit, son extension diminue considérablement et il est probable qu’il va s’assécher ». Francisco de Zamora (1785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña (Journal des voyages réalisés en Catalogne). 1973.

L’embouchure du Muga changea d’endroit en raison des inondations ou de la déviation ordonnée par le comte, selon les sources consultées. Le fleuve débouchait dans l’étang à différents endroits. Au XVIIe siècle, le dernier tronçon du Muga qui débouchait dans la mer fut canalisé. Au cours du XVIIIe siècle, le cours du fleuve fut de nouveau dévié, de sorte que son débit principal passait par la Mugueta et replissait l’Étang de Castelló avec des alluvions. Ce n’est qu’en élevant le niveau du sol que les eaux purent être définitivement expulsées. Lorsque cela fut réalisé, les eaux de la Mugueta furent de nouveau déviées vers le bras du Muga et la mer. À mesure que le périmètre de l’étang diminuait, de nouvelles emphytéoses furent établies pour ce qui est de l’établissement de parcelles de marais salants, les dernières l’ayant été à la fin du XIXe siècle, coïncidant avec la fin du régime seigneurial. Les autres étangs

L’ANTHROPISATION. PACAGES ET FERMES À partir des XI-XIIIe siècles, et à la suite de la forte croissance démographique et colonisatrice, les vastes terres désertes et abandonnées de ce territoire furent transformées en un lieu idéal pour l’habitat et la culture grâce au drainage des eaux. Cette transformation fut très intense aux XVII–XVIIIe siècles, point de départ d’une forte anthropisation à caractère agraire qui allait configurer le paysage singulier de cette région. Les terres desséchées, qui portaient le nom de marais salants, furent confiées en régime d’emphytéose à des particuliers qui en firent des terres de culture dénommés arrabassades (terme provenant du verbe « arracher »), alors que les terres plus basses et salubres furent transformées en pacages et destinées au pâturage d’animaux. Pour obtenir des pacages, il était nécessaire de défricher le terrain et de construire des canaux d’écoulement ou de placer des mottes de terre autour de chaque parcelle. Ces terres n’étaient pas cultivables en raison de l’excès de sable et de sel et de la proximité avec le cours du fleuve Muga, laissant persister les espaces résiduels de marécages. Sur les terres destinées à la culture, il était nécessaire d’arracher tout ce qui s’y trouvait et d’améliorer le drainage du sol.

Les premières références du drainage des étangs de Riumors, Sant Pere Pescador et Vilamacolum datent de la fin du XVe siècle. Jusqu’au XVIIIe siècle, l’écoulement n’était pas réalisé de manière systématique. TECHNIQUES DE DESSÈCHEMENT Les premières techniques de dessèchement consistaient à faire en sorte que les eaux s’écoulent par le biais de canaux d’irrigation. Parfois, les contrats d’établissement obligeaient à planter des arbres sur les mottes de terre pour que leurs racines contribuent à soutenir la terre. L’augmentation du prix de la terre au XVIIIe siècle attira des investisseurs qui purent se permettre de réaliser des travaux plus coûteux, tels que la déviation des cours d’eaux et le perfectionnement des systèmes de canaux d’écoulement. Au XIXe siècle, on utilisait des pompes d’eau activées par la vapeur. LES FERMES ET LES PACAGES Une fois le terrain gagné sur l’eau, les personnes qui exploitaient ces terres s’en rapprochèrent et y construisirent des fermes, appelées cortals en catalan, qui étaient des habitats agraires dispersés. La première mention de ces fermes à Castelló d’Empúries date du XIVe siècle, même s’il est possible qu’elles existaient avant. Le mot catalan


cortal provient du latin curtis qualifiant un espace fermé destiné au bétail. Le cortal est une unité d’exploitation spécialisée dans l’élevage et qui se compose d’un ou plusieurs bâtiments et d’une grande surface tout autour, le pacage. La première référence documentée d’un pacage remonte à l’année 1300. En 1970, les pacages étaient totalement occupés, mais à partir de cette année-là, ils furent transformés en espaces pouvant être labourés (arrabassades) pour y cultiver des céréales, du fourrage et des arbres fruitiers. À mesure que l’agriculture s’est technicisée, les pacages subirent des changements : disparition des bordures d’arbres pour pouvoir utiliser des machines agricoles et améliorer les techniques de drainage. Malgré cela, l’abandon des pacages pour en faire des terrains cultivés commença à provoquer des problèmes de salinisation des sols. À partir des années 1980, avec l’exode rural et le déclin de l’agriculture, les derniers fermiers abandonnèrent les cortals. Avec leur départ, c’est un style de vie qui se termine. La protection du territoire sous la figure du Parc naturel des Aiguamolls de l’Empordà a fait en sorte la végétation de marais salant ait gagné du terrain sur les pacages. En même temps, des mesures agro-environnementales ont été adoptées pour récupérer les pacages sur les anciennes terres de culture où furent introduites des espèces autochtones. De nos jours, les pacages constituent un paysage culturel qui est le fruit d’une manière traditionnelle des paysans de conserver et d’utiliser les sols et de contrôler l’eau. Les pacages représentent l’un des meilleurs exemples d’exploitation rationnelle et durable de l’environnement. GLOSSAIRE Pacage : pré encerclé ou fermé par des mottes de terre et des canaux d’écoulement où était gardé le bétail de pâturage. Les pacages sont des prés hygrophiles de forme quadrangulaire ou triangulaire, reliés aux canaux d’écoulement et limités par des lignes d’arbres. Ces bordures d’arbres —en particulier de frênes, de peupliers noirs, de chênes, d’aulnes et de saules— remplissent la fonction de clôtures vivantes séparant les parcelles, empêchent le passage, protègent de la tramontane et, en été, procurent de l’ombre au bétail. Elles occupent le lit des anciens étangs et, aux périodes de pluies, elles sont facilement inondées, recréant ainsi un paysage des siècles passés, lorsque l’homme n’avait pas encore gagné de terrain sur les étangs. Traditionnellement, ces parcelles étaient destinées au pâturage, principalement de vaches, mais le dessèchement intensif permit, au fil du temps, d’y introduire une culture de céréales et de fourrage. Les secteurs de pacages les mieux conservés sont ceux de Mornau et de Tec. Arrabassada : terres désertes et abandonnées sans jachère, qui pouvaient être labourées et préparées pour être cultivées, en général temporairement. Sur la route de Sant Pere, près de la commune de Riumors, on peut encore trouver le Mas de les Arrabassades.

changea. Le plus grand nombre de terres cultivées firent du village, jusqu’alors artisanal, un village rural.

couper d’arbres pour faire du bois sans l’autorisation du propriétaire, et ils pouvaient uniquement profiter du bois coupé lors de la taille.

poration des fermiers de Castelló d’Empúries, et de Sant Jean, patron des promoteurs.

Le nombre de propriétés de grande taille augmenta également et un groupe social privilégié fit son apparition. Par domination directe, en faisant payer un cens ou en louant à des tiers, ce groupe prit le contrôle d’une grande partie du territoire.

La famille de fermiers

Fête de Saint Antoine des Cortals

La famille et le personnel auxiliaire vivaient dans la ferme : les garçons d’écurie, le vacher, les serviteurs, le pasteur, etc.

Dans cette chapelle, les fermiers célébraient le 17 janvier la fête de Saint Antoine des Cortals et ils demandaient au saint de leur donner la santé et de les protéger du mal, ainsi que leurs bêtes. Cette célébration a encore lieu de nos jours.

Au début du XXe siècle, la terre à Castelló d’Empúries était répartie entre deux groupes agraires : les paysans qui vivaient en ville et les fermiers. Les paysans de la ville se répartissaient en trois groupes : ceux qui pouvaient vivre de leurs rentes ; une grande majorité qui vivait de la culture de leurs terres, mais qui devait en cultiver d’autres en métayage ou en location réservée ; et enfin ceux qui, même s’ils disposaient d’une petite parcelle de terre, devaient travailler comme journaliers. Les fermies représentaient 20 % de la population agraire de Castelló d’Empúries et ils possédaient 45 % des terres agraires de la commune. Les fermes appartenaient à des œuvres pieuses ou des communautés religieuses et à la petite noblesse locale ou étrangère, qui ne les exploitaient pas directement. En effet, les fermes étaient louées à des fermiers. Certains nobles, tels que les Caramany ou les Moxó, possédaient plusieurs fermes. Tout comme il y avait plusieurs catégories de paysans de la ville, dans les fermes on pouvait faire la distinction entre le propriétaire, les fermiers qui exploitaient le mas et les journaliers qui travaillaient pour eux. Il était très habituel que ces familles de fermiers vivent dans plusieurs fermes au cours de leur vie et qu’elles se soient apparentées entre elles. Ainsi, on trouve plusieurs familles, telles que les Casadevall, Garriga, Bramon, Brossa, Saló, Gusó, etc. À la moitié du XXe siècle, certains fermiers purent commencer à acheter des fermes et devenir propriétaires. C’est le cas du Cortal Maig, du Cortal Ribas, du Cortal de les Arrabassades. Les contrats Les contrats stipulaient les accords entre les fermiers et les métayers. Ces contrats pouvaient être en métayage à parts égales ou de cinq deux (sur cinq parts, deux revenaient au propriétaire) et le propriétaire pouvait décider de ce qui allait être cultivé. Le bail prévoyait le paiement de sommes fixes de grain chaque année et c’était le fermier qui décidait des types de culture. La durée des contrats, généralement de quatre ans, établissait les dates auxquelles les fermiers pouvaient s’installer dans les mas et la nature du paiement. Les fermiers avaient l’obligation de vivre dans la ferme et, dans certains cas, ils devaient réserver des chambres pour le propriétaire et sa famille. Les améliorations apportées à la ferme demeuraient au bénéfice du propriétaire et le paiement des matériaux était à la charge du fermier.

Motte : petite élévation de terre isolée, naturelle ou artificielle. Petite masse de terre compacte.

Les terres ne pouvaient pas être sous-louées et les fermiers ne pouvaient pas travailler d’autres terres que celles de la ferme. Par ailleurs, il était interdit de semer une terre qui avait été semée l’année précédente.

LES FERMIERS

En général, on cultivait du blé et de l’orge et il n’était pas permis de cultiver de l’épeautre et du millet, qui sont des céréales d’été, pour ne pas rompre le système de jachère biannuel. Les fermiers ne pouvaient pas

Au XVe siècle, la structure socioéconomique de Castelló d’Empúries

La femme du fermier était la maîtresse de maison. Elle s’occupait des enfants et du foyer, pétrissait le pain pour la semaine et, si la ferme ne disposait pas de four, elle allait portait la pâte au four public dans un cabas en sparte, elle allait acheter au village, se chargeait de l’économie domestique et participait autant qu’elle le pouvait aux travaux de la ferme : traire des vaches, alimenter le petit bétail (lapins, poules, canards), attacher les gerbes de céréales au moment de la moisson, couper et arracher les feuilles du maïs pour le suspendre et le faire sécher, etc. toutes ces tâches étaient généralement réalisées en équipe. Tous les jeudis, elle allait au marché pour vendre des œufs et d’autres produits et, avec ce qu’elle gagnait, elle achetait le nécessaire pour toute la semaine : vêtements, graines, etc. Culte et vie associative Malgré l’isolement de la vie quotidienne, la vie à la ferme n’était pas exempte d’espaces de relations pour ses habitants. Il y avait d’une part les festivités religieuses, qui constituaient une occasion de se retrouver et, d’autre part, les associations à caractère agricole qui permettaient de tromper l’isolement et de trouver un soutien lors des moments de difficulté. Les fermes de Castelló d’Empúries étaient divisées en deux grandes zones séparées par le fleuve Muga. Il y avait vingt-huit fermes regroupées autour de la chapelle de Sant Antoni Abad, alors que les autres faisaient partie de Sant Joan ses Closes. Pour ce qui est des fermes de Sant Pere Pescador, l’évêché de Gérone recommanda en 1854 d’annexer plusieurs fermes aux paroisses d’Empúries et de l’Armentera afin de faciliter les pratiques religieuses, car les fermes se trouvaient loin du centre des villages et les fidèles devaient traverser le fleuve, qui était impraticable à certaines périodes. Chapelle de Sant Antoni Abat dels Cortals « Les ponts du Muga ayant été rompus à de nombreuses reprises par la crue de ce fleuve, les fermiers de la paroisse de ce village vivant sur l’autre rive ne peuvent pas passer pour venir assister à la messe ou prier dans un lieu sacré car ils ne disposent de l’autre côté du fleuve d’aucune chapelle ni église, si ce n’est très loin ». En 1557, Ciprià Avinyó, fermier et commerçant de Castelló, demande dans son testament à ce que ses héritiers fassent construire une chapelle en honneur de Saint Antoine, patron des fermiers. Au XVIIe siècle, les héritiers du Cortal Avinyó construisirent un nouvel ermitage pour remplacer le précédent, qui était en mauvais état et dont ils utilisèrent les parements. Les armes de la famille des Avinyó sont sculptées au-dessus de la porte à arc déprimé. Au cours du dernier tiers du XIXe siècle, la chapelle était en ruine et elle fut donc restaurée par Joan Comalat de Figueras. Ce restaurateur construisit également un retable intérieur, qui n’existe plus à l’heure actuelle, sur lequel étaient taillées les images de la Vierge de la Conception ; de Saint Isidore, protecteur des champs ; de Saint Antoine, patron de la cor-

Sant Joan ses Closes Le premier document connu qui évoque Castelló date de l’année 879, et il s’agissait d’une cellule monastique qui faisait partie du comté de Peralada. Aujourd’hui, c’est un petit ermitage appartenant à la paroisse de Castelló d’Empúries, mais qui se trouve dans la commune de Vilanova de la Muga. La confrérie de la Puríssima Sang Déjà au XIVe siècle, les fermiers de Castelló d’Empúries avaient leur confrérie, connue sous le nom de confraria rusticorum. Au XVIIe siècle, il y avait deux confréries dans l’église de Santa Maria de Castelló d’Empúries, qui est actuellement une basilique : la confrérie de Saint Isidore (1625), également appelée la confrérie des paysans, et la confrérie de la Puríssima Sang (du sang très pur), également appelée confrérie des fils de la ville, présidée par le Saint Christ des paysans, disparu peu après la Guerre civile espagnole. Cette image était présentée lors de la procession du jeudi saint. CENTRE AGRICOLE ET SOCIAL Les premières organisations du groupe agraire connues sont celles de l’Hermandad de San Roque (1887) et de l’Ampurdanesa (1897), toutes deux de secours mutuel, qui aidaient leurs membres en cas de maladie. Au début du XIXe siècle, le Centre d’action sociale fut constitué en même temps qu’une Caisse d’épargne rurale qui, quelques années plus tard, devint le syndicat Centre agricole et social. Ce centre, qui regroupait la plupart des paysans aisés de la commune, était étroitement lié à l’église. Pendant de nombreuses années, son président fut Pelai Negre Pastell. Ses objectifs consistaient à acquérir des outils et des machines agricoles et d’acheter en commun engrais, plantes, fruits, graines, animaux et autres produits. Une section de Caisse de crédit et d’épargne fut créée en prévision de la pension pour les invalides et les retraités, de même qu’une association de secours mutuels et d’une assurance pour les bêtes. L’activité du centre ne se limitait pas uniquement au domaine strictement agricole, mais c’était un véritable centre social où les membres et les non-membres se réunissaient pour réaliser des activités de loisir. Lors de la Guerre civile, le centre fut réquisitionné par le comité constitué à Castelló d’Empúries. Après la guerre, il fut dénommé la Hermandad de Labradores y Ganaderos (Confrérie des cultivateurs et des éleveurs), mais il ne retrouva pas son dynamisme d’antan. En 1980, il devint la Chambre agraire. En 1958, la Hermandad de Labradores y Ganaderos a contribué à constitution de la Coopérative agricole de Castelló d’Empúries, qui fonctionne encore de nos jours.


À la fin de l’année 1982, la Société agricole de transformation de l’Alt Empordà vit le jour dans l’objectif de faire sécher, de stocker et de vendre les céréales de ses membres. De nos jours, l’Association de fermiers de Castelló d’Empúries demeure active. GLOSSAIRE Métayage : contrat d’exploitation agricole en vertu duquel le propriétaire cède l’usage temporaire de la terre à un agriculteur, ce dernier devant payer en partageant ses produits, fruits ou légumes. L’EXPLOITATION DES FERMES Maïs à Castelló, pour la luzerne l’Armentera, pour le riz la Gallinera et pour les canards l’Estragó. Carles Fages de Climent

La trilogie ampourdanaise La productivité des fermes étaient élevée en raison de leur grande extension de terre. Pour optimiser cette productivité, elles utilisaient le système de rotation classique consistant à alterner les cultures. Pendant plusieurs années, on alternait le blé et le maïs, ce dernier ayant été introduit dans l’Ampourdan à la moitié du XVIIIe siècle. Ces cultures étaient alternées avec la luzerne, qui fit son apparition dans cette région au cours de la première moitié du XIXe siècle. La luzerne était très rentable car elle permettait quatre moissons à la faux, puis une autre moisson. La luzerne était cultivée pendant cinq ou six ans, avant de poursuivre la rotation avec du blé et de l’orge. La mécanisation À partir du second tiers du XIXe siècle, les machines agricoles firent leur apparition dans les champs. Les premières machines à battre mues par la vapeur présentes sur le territoire furent celles du Cortal Avinyó. Au départ, elles fonctionnaient à la vapeur, puis par la force d’un tracteur au moyen d’une courroie de transmission. Quelques années plus tard, en 1904, les premières machines servant à faucher et moissonner arrivèrent à l’Ampourdan. Les deux premières furent achetées par le Cortal d’en Caramany, de Sant Pere Pescador, et le Cortal d’Avinyó, de Castelló d’Empúries. À partir des années 1950, le travail agricole était réalisé avec des tracteurs. Cela fut interrompu lors de la Guerre civile espagnole car les machines agricoles furent réquisitionnées. Ainsi, les fermes économisaient de la main-d’œuvre, mais cela sonna le déclin de l’élevage de chevaux, qui avait connu une époque dorée. Le riz Massana et Massot ramassent le riz avec un pot. Carles Fages de Climent

Selon certaines sources, l’Université de Castelló d’Empúries payait en 1737 le comte pour le passage de l’eau destinée à « arroser la digue de terre de l’Université, qui portait le nom de Estany del comú, et où du riz allait être semé ». Il semble que des mesures furent prises pour réguler la culture du riz et veiller ainsi à la santé publique « car dorénavant nous saurons avec exactitude jusqu’où vont les champs de riz, qui devraient se trouver exclusivement en dehors des limites mentionnées. Et le riz pourra uniquement être cultivé une fois tous les 5 ans ». La culture de riz dans l’Ampourdan devint très répandue au cours du XVIIIe siècle. Néanmoins, elle fut interdite en 1838 en raison du paludisme. Elle fut reprise à la fin du XIXe siècle, pour être de nouveau interdite au cours du premier tiers du XXe siècle. Après la Guerre civile, le riz fut de nouveau cultivé. La législation établissait que la culture de riz devait être réservée aux terres présentant un degré élevé de salinité. Les fermes situées au sud de la commune de Castelló d’Empúries —Cortal de la Gallinera, les environs du Matà et des Fangassos, le Cortal d’en Túries—, le Cortal Gran et le Cortal Devesa de Sant Pere Pescador, ainsi qu’une petite extension de Riumors proche du canal d’irrigation Sirvent, se consacrèrent à la culture du riz. À partir de 1955, il n’était plus possible de concurrencer le riz provenant de Valencia, et cette culture fut progressivement abandonnée. De nos jours, seul le Cortal de la Gallinera continue à cultiver du riz. Les arbres fruitiers À la fin des années cinquante, plusieurs fermes de Sant Pere Pescador —Cortal Fages, Cortal Gran et Cortal Rocas—, ainsi que le Cortal de Can Peret de la Gallinera de Castelló d’Empúries, introduisirent la culture d’arbres fruitiers, en particulier de pommiers et de pêchers. Le Cortal Fages fut le premier à introduire diverses variétés de pommes. Progressivement, cette culture s’étendit en particulier dans la commune de Sant Pere Pescador. C’est en 1972 que fut inaugurée la Coopérative de fruits, qui allait regrouper la plupart des producteurs de pommes, même si, plus tard, d’autres fruits comme les poires et les pêches furent cultivés. Pour la cueillette des fruits, on engageait du personnel. Au départ, la cueillette était réalisée par des femmes de la région, mais depuis une trentaine d’année, avec l’arrivée des premiers immigrés, la main-d’œuvre provient pour la plupart d’Afrique subsaharienne et du Maroc. L’ÉLEVAGE Les pacages des fermes de Castelló d’Empúries étaient des espaces appropriés pour l’élevage de chevaux et de vaches, alors que dans l’espace de la maison, on trouvait le petit bétail et la basse-cour. Le petit élevage domestique était destiné à la consommation du foyer et à la vente au marché : les mardis à Castelló et les jeudis à Figueras. On y vendait entre autres des lapins, des poulets, des poules, des oies, des canards, ainsi que des œufs et des produits du potager. Les haras, une tradition de Castelló Cua grossit peu à peu, il achète des champs et fume le cigare, le cheval s’amuse

et lui il prend quatre cents pesetas.

des tanches, des carpes, des barbeaux, des bars et des muges.

Carles Fages de Climent

GLOSSAIRE

Les fermes de Castelló d’Empúries étaient connues pour l’élevage de chevaux destinés à la vente dans leurs pacages, en particulier les chevaux destinés aux travaux agricoles. Pendant la Guerre civile espagnole, l’activité des haras fut interrompue, puis reprise après la guerre par trois fermes de Castelló : Miquel Portell, de can Cua Pontarrons ; Manuel Brossa, fermier du Cortal Avinyó, et Josep Bramon et son fils Secundino, du Cortal Garrigoles. Les animaux les plus habituels dans cette activité étaient les chevaux, mais certains fermiers, comme Pere Canet du Cortal Nou, faisaient de l’élevage d’ânes. La production de bête pour le tir étant centralisée à Castelló d’Empúries, l’Armée en profite pour installer son centre reproducteur équin à Torre Mornau, où il y avait un troupeau de chevaux militaires. À Sant Pere Pescador, le Cortal Pastelles devint également un centre d’étalons de l’Armée. La mécanisation du travail des champs entraina une baisse de la demande d’animaux de travail et l’activité de haras disparut. Foires au bétail Avec la spécialisation de Castelló d’Empúries dans l’élevage de chevaux, des foires et des concours de bétail commencèrent à être organisés à partir de 1940. Lors des concours était désigné le meilleur animal de l’année dans différentes catégories. Les vaches et la production de lait L’élevage de bovin est réalisé depuis toujours dans les fermes. Même si les fermes comportaient des pacages, les vaches étaient placées en étable. Leur nombre était tel qu’en 1941, une industrie laitière moderne, l’ILDASA (Industrial Lechera del Ampurdán, S.A.) s’établit à Castelló d’Empúries. Cette entreprise venait prendre le lait pour élaborer de la crème, du beurre et du fromage. Elle devint un élément dynamisant de la vie économique de la ville lors de la seconde moitié du XXe siècle. Plus tard, elle fut rachetée par la multinationale Danone, puis démolie à la fin des années 1990. La chasse et la pêche Les terres des fermes permettaient également d’autres activités secondaires telles que la chasse et la pêche. La chasse était une activité de loisir qui, en général, était destinée à la consommation du foyer, même si temps en temps des poissons étaient vendus. À certaines occasions, les habitants des fermes accompagnaient les « seigneurs étrangers » à la chasse, ce qui représentait une source de revenus supplémentaire. Les cailles, qui se réfugiaient dans la luzerne lors des grosses chaleurs, étaient chassées grâce à des chiens qui les délogeaient. Les canards étaient chassés « a l’agoit », un art traditionnel de cette région réalisé les soirs de tramontane. On fabriquait également des trébuchets, des appeaux et des filets. Dans les canaux d’irrigation des étangs, on pêchait des anguilles avec un botiró (ustensile de pêche comportant plusieurs hameçons). On préparait une sorte de harpon pour les soles et les turbots. On pêchait également

Paludisme : maladie infectieuse provoquée par des moustiques du genre anophèle. « VOUS AVEZ ENVAHI CE REFUGE VIVANT » Des pacages aux rues Le boom touristique des années 1960 fut le point de départ d’un processus de spéculation immobilière sur la côte qui se traduisit par un changement radical de l’activité et la physionomie de ce territoire, essentiellement agricole. Campings et lotissements vinrent occuper les anciennes terres de culture et certaines fermes furent démolies. Alors qu’à Castelló d’Empúries, le modèle développé fut principalement des lotissements, à Sant Pere Pescador, ce sont surtout les campings qui se multiplièrent. Avec le modèle touristique actuel, certaines de ces fermes ont été transformées en maisons d’hôtes en restaurant les bâtiments d’origine et en conservant les terres de culture. EMPURIABRAVA À l’endroit où se trouve la ville d’Empuriabrava il y avait avant une mosaïque de marécages et de fermes —dont quatre appartenaient au marquis de Moxó— qui, avec le début du tourisme, furent vendus à un promoteur pour y construire un grand lotissement. Dix ans plus tard, et une fois le projet approuvé, la société Ampuriabrava S.A. était constituée. Ce projet devint finalement la marine résidentielle la plus grande d’Europe. En 1980, elle fut cédée à la municipalité de Castelló d’Empúries. Des anciennes fermes, il ne reste plus que le Cortal Llebrer, le Mas Nou et le Mas Vell. Les autres ont disparu. PORT LLEVANT Après la construction de la ville d’Empuriabrava, de nombreux mouvements citoyens contre la spéculation immobilière et en faveur de la protection de l’environnement virent le jour. Il fallait en effet éviter que d’autres constructions soient réalisées dans les zones de marécages. La menace la plus importante et immédiate était le projet d’urbanisation Port Llevant. En 1977 commencèrent les travaux pour urbaniser ce qui allait être la suite des projets d’Empuriabrava et de Santa Margarita, et qui devait accueillir 60 000 personnes. Face aux protestations, le ministère de la Culture paralysa les travaux et passa le dossier au gouvernement catalan qui, en novembre 1978, déclara la protection des marécages et n’approuva pas le plan partiel de Port Llevant. LOTISSEMENT ET CAMPING MAS NOU En 1972, le lotissement et le camping Mas Nou furent construits sur les terres du Cortal Nou de Castelló d’Empúries, appartenant à la famille Canet. CAMPING LAGUNA


Les terres de Can Túries au bord de la mer cédèrent la place au Camping Laguna en 1968. Ce fut le premier camping de la commune. La ferme est encore là, mais elle a été laissée à l’abandon. LOTISSEMENT BON RELAX En 1963, le plan partiel du lotissement Bon Relax, concernant toutes les terres du Cortal Nou, construit en 1743, fut approuvé. LOTISSEMENT MAS SOPAS ET CAMPING L’ÀMFORA Les terres du Cortal Sopas furent occupées par le Camping L’Àmfora (1987) et le lotissement Mas Sopas (1985). Aujourd’hui, la ferme, bien qu’inhabitée, préside encore la grande avenue qui sépare les deux secteurs. CAMPING AQUARIUS Les terres du Cortal Cristià furent achetées par une société du même nom qui y installa un camping. Celui-ci fut racheté en 1972 par la famille Rupp, qui lui donna le nom de Camping Aquarius. CAMPING LAS DUNAS Ce camping fut créé en 1968 sur les terres du Cortal Devesa. La ferme a été conservée comme logement. PARC NATUREL DES AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ En 1983, le parlement de Catalogne approuva à l’unanimité la protection des marécages et, trois ans plus tard, le centre d’information du Cortalet, construit sur la ferme du même nom, fut inauguré. Ce deuxième parc naturel créé par le gouvernement catalan englobe un espace de 4 783,5 hectares, dont 867,5 correspondent aux trois réserves naturelles intégrales : celle des étangs intérieurs, celle des lagunes littorales et celle de l’île de Caramany. Les marécages de l’Ampourdan constituent les derniers vestiges des zones humides naturelles de cet espace. Grâce à cette protection, qui n’a pas permis l’urbanisation de cet espace, de nombreuses autres fermes ont pu être conservées : le Cortal Ribas, le Cortal can Comas au bord de la mer, le Cortal Banch, le Cortal Brossa et les terres de Mas Matà. Néanmoins, ce protectionnisme a généré dans certains cas un sentiment de perte par rapport aux usages traditionnels de ces terres. LES FERMIERS ACTUELS De nos jours, fermes et fermiers sont préservés, et certains d’entre eux ont reconverti leur activité vers l’agriculture écologique. Les pacages continuent à remplir la fonction de pâturage pour le bétail bovin et équin. De nouveaux modèles de préservation du territoire sont développés et plusieurs fermes ont adhéré au mouvement de Custòdia agrària (surveillance du territoire agricole). Il est impossible de stopper le processus d’évolution des paysages. Dans tous les cas, l’homme doit intervenir pour gérer ces changements et les diriger dans le sens des objectifs visés. Pour cela, l’activité de culture et d’élevage de la région doit redevenir rentable.

Introductión

THE PONDS

The land lying between the mouths of the Muga and Fluvià Rivers is characterised by being a transitional zone between croplands and the sea. The barren saline lands, aigualleixos or salt marshes, and fenced-in pastureland have alternated with tiny salt ponds called llaunes. Today, this area is still wetlands with a host of irrigation ditches and channels running through it, and it is still the home to major agricultural activity.

Castelló Pond

We have references to the watery nature of this land since the 1st century AD. Throughout the centuries, the drying process allowed mankind to reclaim the land from the water, which later ended up becoming crop or pasturelands. This process was only altered by the arrival of tourism in the 1960s. In order to be near the reclaimed land, granges were built, homes that were scattered about and stood out clearly from the other homes. Along with the fenced-in pasturelands, they shaped a unique, different agricultural landscape in this coastal zone of the Empordà in towns like Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Peralada and Pau. The uniqueness of this land stems not only from its geographic conditions and landscape but also from the day to-day-labour of the inhabitants of these granges. The exhibition we are presenting is the outcome of extensive research and documentation conducted between 2009 and 2011, which has enabled us to showcase these lands and their process of anthropisation. A series of research institutions and towns have been involved in the entire process, and we would like to take the opportunity to thank them here for their contributions, dedication and support. WETLANDS LANDSCAPE The Empordà is an alluvial plain whose origin dates back to the Quaternary. It is bounded by the Muga and Fluvià Rivers and numerous lakes, which results in an extensive, low-lying wetlands region. Over time, mankind has striven to dominate these waters by drying them out in order to reclaim fertile land to farm. And this effort has gradually shaped the landscape of the Empordà. The watery nature of the plain determined the location of the inhabited nuclei, which were built above sea level. This large extension of water, which constantly shifted, gradually dried out over the years. For a long time, the extensive flood lands coexisted with dry lands and the new irrigation ditches used to drain the water from the land. Today, the ponds have vanished and only a few remnants still exist, as do the toponyms that have retained the names of the former ponds. In this region we can also find llaunes, salt ponds located between the mouths of the Muga and Fluvià Rivers in the area of the Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, including in La Muga Vella (Old Muga), Estany d’en Túries Lake, La Rogera, La Serpa, La Fonda, La Llarga, La Massona and La Llauna del Sirvent (an area where the irrigation ditches from Cap de Terme, El Mig and Sirvent converge).

This pond is mentioned for the first time in a document dating from the mid-10th century. It was the most important coastal reservoir in the region, since it occupied an extensive area from east to north-east of the village, on the boundaries with the townships of Sant Joan ses Closes, Montmajor, L’Estanyol, Vilaüt and Les Torroelles – all of them emerging towns on elevated lands – and was connected to the sea via a port. There were three islands in the pond: Udruago, Foniliaria and Sabarto. The only thing that remains today from old Castelló Pond are the ponds of Vilaüt, Mornau, Palau and Mas del Tech. Sanguinari Pond Between Palau-Saverdera and the Benedictine monastery of Santa Margarida de Roses there was a pond with reddish waters known as El Sanguinari, in allusion to the blood-red tones that the waters adopted during the salt production season. Ded Pond This pond was cited as far back as the first millennium in AD 953 with the name of “Dedo”. This finger or extension of Castelló Pond penetrated the middle of the salt beds in the form of a canal. Bonaconca Pond This pond was located near the hermitage of Sant Joan ses Closes. Bovós Pond This pond was located near Palau-Saverdera. Until well into the 19th century, the townships of Riumors, Sant Pere Pescador and Vilamacolum were an extensive marshland which was actually nothing other than the remnants of large, ancient ponds. Copons or Capons Pond At the point where the townships of Riumors, Sant Pere and Castelló d’Empúries converged, there used to be a pond called Copons or Capons. Pontarrons Pond A bit further southwest began Pontarrons Pond, also called Sant Pere Pond, whose name changed on its far southwest side to Vilamacolum Pond. It was also known as Taula Mitjana. Robert Pond This was a small pond measuring around ten vessanes (a land measurement equalling 2,187 m2) which lay west of Riumors. En March or Fangassos Pond This pond was cited in a capbreu, the record book of a realm. Les Salines Pond In 1878 there is proof that this pond was owned by Pere Baixas from Castelló d’Empúries, although we have been unable to determine its whereabouts.


THE RIVERS The Muga The earliest mention of this river says that its mouth was more or less in the same location as it is today on Es Graells beach (a name that derives from the word grau, or natural harbour), which, in fact, used to serve as the port of Castelló for many years. This riverbed, however, was not very safe because of the floods, a reason why at least one of its branches (La Mugueta) was diverted towards L’Estany.

Pere Pescador and Vilamacolum were granted in emphyteusis to the towns of Sant Pere Pescador and Castelló d’Empúries, as well as to private individuals.

Salner, salnario or salnerio were the names given to each of the different salt production facilities located in the salt flats of Castelló. At times they were also called sagnars or sancnars.

Even as late as the 19th century, the counts still charged taxes on the lands located on the dried lagoons. Mid-century, the counts decided to divide the dried lands into plots for the day labourers who were asking for lands to farm, and to rent them to the township and count with the payment of double taxes. These taxes gradually disappeared over time.

The count’s house controlled part of the salt production through the salt storehouse. The ownership and rights to exploit the salt beds were delegated in perpetuity to different individuals in the countship who were obliged to move the salt to the storehouse.

The Fluvià

The salt flats were dismantled in the modern age when the waters retreated and turned fresh, putting an end to this business. Today there is no remnant remaining and we are only left with the toponyms: Els Salins Channel and Casa de la Sal (Salt House).

them vanished through human actions. The earliest information on the attempts to dry out the ponds dates from the 12th century. The constant drainage efforts led to the permanent disappearance of the ponds during the 18th and 19th centuries. Castelló Pond “...this pond is extremely large and has several channels or branches around it (...) It used to be much larger but ever since the Muga River entered it, it has shrunk considerably and is expected to dry up.” Francisco de Zamora (1785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña. 1973.

The mouth of this river was near the walls of Sant Martí d’Empúries and is today known as El Riuet. In 1740, an extraordinary flood broke open the riverbed and carved out a new course heading north, following its current course today. Before it changed course, the Fluvià was navigable as far as the Armentera mill.

USE AND EXPLOITATION OF THE WETLANDS

THE IRRIGATION CHANNELS

Pastureland

Llaunes: Salt lagoons.

Els Salins Channel

The lands near the ponds were too wet to be farmed, but they were appropriate for grazing and become important livestock centres. Sheep were the most common livestock, followed by cows and horses. Until the 15th and 16th centuries, there were collectively-owned livestock herds. Later on, the herds were owned by the town halls as a way to supply the towns with meat. Other herds were owned by the religious orders and private individuals.

Emphyteusis: A contract through which a lord gave another person the use of a piece of land in perpetuity or for a long time so that it could be improved while retaining direct ownership over it (Source: Gran Enciclopèdia Catalana). | A perpetual or long-term contract granting a piece of property through the payment of an annual fee or other services to the owner, who maintains direct ownership (Source: Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1995).

Of all of these pasturelands, the most celebrated one was near Castelló Pond, particularly the Els Prats Comuns sector, where more than 4,000 livestock heads grazed according to a document form the 17th century.

Tithe: Ten-percent tax paid on the produce of the land in order to ensure the livelihood of the clergy and the religious buildings (Source: Gran Enciclopèdia Catalana).

The earliest word on the draining of the Riumors, Sant Pere Pescador and Vilamacolum ponds comes from the late 15th century. However, this draining did not take place systematically until the 18th century.

ANTHROPISATION: FENCED-IN PASTURELAND AND GRANGES

DRYING TECHNIQUES

In the 11th to 13th centuries, in the wake of the strong demographic growth and colonisation, the extensive wastelands in this region were transformed into the ideal place for homes and farms as the waters were drained.

The earliest drying techniques consisted of getting the waters to drain out through irrigation channels. Sometimes the establishment contracts required trees to be planted in the levees so the roots would help keep the soil in place.

This process was extremely intense in the 17th to 18th centuries and served as the springboard for intense agricultural anthropisation that shaped the unique landscape in this region.

The rising prices of land in the 18th century attracted investments that allowed for more costly projects, such as the diversion of the watercourses and the fine-tuning of the drainage channel systems. In the 19th century, steam-driven water pumps were used to dry the lands.

This was surely one of the water channels of the salt beds of Castelló during the late Middle Ages. Today it is no longer used for the purpose for which it was created, and despite the major changes in the landscape of Castelló, especially in the second half of the 20th century, its current course largely matches with the course it was attributed in a map dating from the mid-18th century. Corredor or Medral Channel This irrigation channel follows the Àlguema stream and runs through the townships of Far, Vila-sacra, Fortià and Castelló. We know that it existed in the early 14th century, as did Sirvent Channel. Corredor or El Molí d’en Dorra Channel provided water to an entire string of mills running from Fortià to Castelló d’Empúries. Sirvent Channel Even though it existed as an irrigation ditch since the 14th century, in the 18th century it was dug out as a drainage ditch to bring water to the river, which enabled the area that had been occupied by El Seguí Pond and the Juncà land to be turned into fertile lands. OWNERSHIP OF THE WATERS Ownership of the waters was in the hands of the counts and the monasteries. In AD 945, Count Guifré of Empúries donated Castelló Pond and the rights to exploit it to the monastery of Sant Pere de Rodes. Thanks to similar donations, the monastery became the most important owner of lakes in the Empordà region and the top beneficiary of the revenues earned from exploiting them. The lands reclaimed from the water were turned into pastureland and later granted to private individuals through the establishment of emphyteusis. Later on, the counts of Empúries won back the exploitation of the resources of Castelló Pond and auctioned off rental of the users’ rights. Once they were dried, the northern part of the ponds of Riumors, Sant

The ponds were an extremely important asset. Since the Middle Ages, they offered up a host of resources, including fowl hunting and fishing (documented since the 10th century); rush, cane and wicker harvesting; salt production; and the right to graze and farm the lands that the waters left uncovered as they retreated.

GLOSSARY Grau or Port: The expansion of a river before running into the sea, which was usually used as a natural harbour where boats could find refuge.

The mouth of the Muga River kept changing location because of either the floods or diversions ordered by the count, depending on the sources checked. The river drained into the pond at different points. In the 17th century, the last stretch of the Muga that led out to sea was channelled. At some point in the 18th century, the river was once again diverted so that the main course went through La Mugueta and enlarged the pond with its floodwaters. Only by elevating the soil level could the water be permanently removed. Once this was achieved, the waters of La Mugueta were once again diverted to the branch of the Muga and to the sea. As the perimeter of the pond retreated, emphyteusis contracts were gradually established related to the establishment of plots of marshland, the last of which appeared in the late 19th century with the end of the seigniorial regime. The other ponds

Fishing The Church played an essential role in the evolution of fishing, since the monasteries had to be supplied with fish, which they consumed in large amounts. Fishing was subjected to tithes. Fishing in the coastal ponds yielded the most abundant catches. Stationary contraptions were placed at the entry to the ports so the fish that entered from the sea towards the freshwater lagoons and vice-versa were trapped. These stationary fishing systems were extremely costly and could only be installed by the nobility and religious communities. “[...] And there is such a great abundance that currently its fishing provides His Excellency with 800 Barcelona pounds per year, and the swans and other birds of different species are also plentiful (...) and on the lower part of the pond, which mixes with the sea, sea fish enter (...) and swim up through the floodgates of the irrigation channels. When you close the doors, the fish are encircled for fishing (...).” Bernat Josep Llobet. Índex de les Regalies del Comtat d’Empúries (17th century).

Salt flats Since ancient times, salt was one of the most important products consumed by many societies, not only for food. In the Middle Ages, salt was particularly needed for many trades, medical and other activities, and to conserve food. In the Middle Ages, the salt flats in the Empordà were the largest salt production centre in the northeast of Catalonia.

The dried lands, called aigualleixos or salt marshes, were granted in emphyteusis to private individuals who used them as croplands known as arrabassades, while the low-lying, saltier lands became fenced-in pastureland and were used for animal grazing. For the pastureland, the lands had to be cleared of brush and drainage channels or levees had to be built around the plot. This land could not be cultivated because it was too sandy and salty and because of its proximity to the course of the Muga River, which meant that leftover salt marshes still remained.

THE GRANGES AND THE FENCED-IN PASTURELANDS As land was reclaimed from the water, the people who exploited this land settled there and built granges, farmhouses scattered about the region. The earliest mention of granges in Castelló d’Empúries dates from the 14th century, although there were surely earlier ones. The Catalan name for grange, cortal, comes from the Latin word curtis, which refers to an enclosed area for livestock.

In the case of the lands used for crops, they had to be totally cleared, a process called arrabassada, and the soil drainage had to be improved.

A grange is a farming unit specialising in livestock. It includes one or several architectural elements and a large area around it called the closa, or fenced-in pastureland.

DRYING OF THE PONDS

The first documentary reference to one of these fenced-in pasturelands dates from 1300. In 1970, the pasturelands were at their peak occupancy,

Some ponds disappeared through natural causes, but the majority of


but from then on they started being turned into tillable lands (arrabassades) where grains, fodder and fruit trees were grown. As agriculture became more technical, the pasturelands underwent changes: the treelined edges disappeared so that agricultural machinery could be used, and the draining techniques improved. However, the shift from pastureland to cropland began to cause problems involving the salinisation of the soil. Starting in the 1980s, with the rural exodus and the decline in agriculture, the last grangers abandoned the granges and a way of life thus came to an end. The protection of the land through the establishment of the Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà enabled the tidal marshes to gain ground over the pasturelands. Likewise, agro-environmental measures have been developed to recover the pasturelands in former croplands where local species are introduced. Today, the fenced-in pasturelands are a cultural landscape that results from a traditional way of conserving and managing soil and controlling water by the farmers. The fenced-in pasturelands are one of the best examples of a rational, sustainable exploitation of the environment. GLOSSARY Fenced-in pastureland: A meadow encircled or enclosed by fences and surrounded by run-off ditches where grazing livestock were kept. Fenced-in pasturelands were hydrophilic meadows that were quadrangular or triangular in shape, connected to the run-off ditches and bounded by lines of trees. The tree-lined edges – especially ashes, poplars, oaks, alders and willows – served as living fences that separated the plots of land, blocked the way and protected from the winds, while also providing the livestock with shade in the summer. They occupied the beds of the former ponds, and during the rainy seasons they were easily flooded, recreating a scene from centuries earlier when the land had not yet been reclaimed from the ponds. These plots of land were traditionally used for grazing, primarily cows, but over time the intensive drying allowed grains or fodder to be farmed there occasionally. The best-preserved pasturelands are the ones in Mornau and El Tec. Arrabassada: Fallow wastelands which could be ploughed, usually temporarily. Mas de les Arrabassades (Arrabassades Farmhouse) is still standing on the motorway near Sant Pere the township of Riumors. Levee: Small, isolated mounds of land, either natural or manmade. A small mass of compact soil. GRANGERS In the 15th century, the socioeconomic structure of Castelló d’Empúries changed. The rise in cultivated lands turned the village, which until they had focused on crafts, into a rural village. The large estates were consolidated, and a privileged social class appeared which came to control much of the land either under direct control or by leases or rentals to third parties. At the beginning of the 20th century, the land of Castelló d’Empúries was distributed between two agricultural groups: the peasants who lived in the village and the grangers.

Among the peasants of the village, we can distinguish between three groups: those who were able to live off their income; the vast majority, who lived off of the cultivation of their lands but also had to cultivate other lands as sharecroppers or limited renters; and the ones who owned a small plot of land but had to also work as day labourers. The grangers accounted for 20% of the agricultural population of Castelló d’Empúries and owned 45% of the agricultural lands in the township. The granges belonged to charitable causes or religious communities and the local or outside petty nobility, who did not exploit them directly but rented them to tenant farmers. Some noble families like the Caramanys and the Moxós owned more than one grange. Just like the peasants in the village, on the granges we can distinguish between the owners, the tenant farmers who farmed them and the day labourers who worked for them. It was quite common for these tenant farming families to work at several different granges over the course of their lifetimes, and to marry amongst each other. In fact, several surnames come from this practice, including Casadevall, Garriga, Bramon, Brossa, Saló and Gusó. In the mid-20th century, some tenant farmers began to buy up the granges and become their owners. Examples of this include Cortal Maig, Cortal Ribas and Cortal de les Arrabassades. The contracts The contracts stipulated the pacts between the tenant farmers and the owners of the granges. They could be fifty-fifty or two-fifths sharecropping arrangements (in the latter, of every five parts produced, two went to the owner) and the owners could tell the sharecroppers what to grow. In the rental contracts, set amounts of grain were paid every year and the tenant farmer decided what to grow. The length of the contracts was usually four years, and they stipulated the dates when the tenant farmer was allowed to enter the granges and when he was to make payments. The tenant farmers also had to live on the grange, and in some cases they had to set aside rooms for the owner and his family. The improvements on the grange were paid for by the owner, while the granger paid for the materials. The lands could not be sublet, and other lands off the grange could not be farmed. Farming the same land year after year was banned, meaning that land that had been sown the previous year had to be left fallow. Generally speaking, wheat and barley were grown, and spelt and millet, summer grains, were banned in order not to break the biannual fallow land system. No tree could be cut down for firewood without the owner’s permission, and only tree prunings could be used as firewood.

the village, was in charge of the household budget and helped as she could with the jobs around the grange, including milking the cows, feeding the smaller animals (rabbits, hens, ducks, etc.), tying sheaves of grain during the harvest season and breaking off and husking corn to be hung. She usually did these last few jobs in a group. Every Thursday she went to the market to sell the eggs and other products, and with what she earned she bought food for the entire week, as well as clothing, seeds and whatever else was needed. Worship and associations Despite the day-to-day isolation, life on the granges was not bereft of a number of places where their inhabitants could interact. Religious festivals were a chance to gather together, while agricultural associations enabled broke the isolation and provided refuge at difficult times. The granges in Castelló d’Empúries were divided into two main areas separated by the Muga River. There were 28 granges clustered around the chapel of Sant Antoni Abad, while the rest were part of Sant Joan ses Closes. With regard to the granges in Sant Pere Pescador, in 1854 the bishopric of Girona recommended that several granges be annexed to the parishes of Empúries and Armentera in order to facilitate religious practices, since the granges were located far from town and the parishioners had to cross the river, which was impracticable during certain seasons. Chapel of Sant Antoni Abat dels Cortals “Because the bridges over the Muga River are often and numerous times broken by surges in this river, the grangers in the parish of this village who live on the other side of this river cannot cross to the other side to attend mass or pray in a holy place, nor do they have any place for this prayer because on that side of the river there is neither a chapel nor a church that does not lie very far away.” In 1557, Ciprià Avinyó, a granger and merchant from Castelló declared in his will that his heirs should order a chapel be built in honour of Saint Anthony, the patron saint of grangers. In the 17th century, the heir to the Avinyó grange built a new hermitage to replace the earlier one, which was in poor condition, even though they did make use of its walls. The Avinyó family coat-of-arms is sculpted on the keystone of the linteled door. In the last third of the 19th century, the chapel was in a ruinous state, so it was once again restored by Joan Comalat of Figueres. The restorer also built an inner altarpiece, which is no longer there today but bore carvings that depicted images of the Immaculate Conception; Saint Isidor, the protector of the fields; Saint Anthony, the patron saint of the guild of grangers in Castelló d’Empúries; and Saint John, the patron saint of the developers. Feast day of Sant Antoni dels Cortals

The grange family The family and auxiliary staff all lived on the grange. The latter included farm boys, cowhands, household servants, the shepherd and more. The lady of the grange was a homemaker; she took care of the children and home, baked the bread for the entire week and, if there was no oven at the grange, she took it to be baked in the public oven in a pallissó, a basket where the bread would rise and take loaf shape. She shopped in

In this chapel, the grangers celebrated the Feast Day of Sant Antoni dels Cortals on the 17th of January, and they prayed to ask the saint to give them health and protect them and their animals from evil. This celebration is still held today. Sant Joan ses Closes The earliest known document that mentions the location of Castelló da-

tes from 879; it was a monastic cell that was part of the Countship of Peralada. Today it is a small hermitage that belongs to the parish of Castelló d’Empúries, although it is located inside the township of Vilanova de la Muga. The Brotherhood of the Holy Blood The grangers of Castelló d’Empúries had their own brotherhood as far back as the 14th century, known as the rusticorum brotherhood. In the 17th century, we have word of two brotherhoods at the church of Santa Maria of Castelló d’Empúries, today a basilica. They are the Brotherhood of Saint Isidor (1625), known as the ‘farmers’ brotherhood’, and the Brotherhood of the Holy Blood, also known as the ‘brotherhood of the sons of the village’. The latter was presided over by the Holy Christ of the Farmers, which vanished shortly after the Spanish Civil War. This image was paraded during the procession held on Holy Thursday. AGRICULTURAL AND SOCIAL CENTRE The first organisations of the agricultural collective that we are aware of were the Hermandad de San Roque (1887) and the Ampurdanesa (1897), both of them mutual aid societies that helped their members who fell ill. In the early 19th century, the Social Action Centre was built along with a rural savings and loan, which a few years later became the Social and Agricultural Syndicate Centre. The majority of well-off farmers from the town were members of the centre, and it had close ties to the church. For many years, Pelai Negre Pastell was president of the syndicate. Its mission was to acquire agricultural tools and machinery and to jointly purchase fertiliser, plants, fruit, seeds, animals and other products. A section of the Savings and Loan was also created to care for retirees and the disabled, along with a mutual aid society and animal insurance. The centre’s activities were not limited to the strictly agricultural; rather it was a true social centre where both members and non-members met to enjoy free-time activities. With the Civil War, the centre was requisitioned by the committee that was set up in Castelló d’Empúries. After the war, it was given to the Hermandad de Labradores y Ganaderos (Brotherhood of Crop and Livestock Farmers), but it never managed to regain its dynamism of the past. In 1980 it became the Agricultural Chamber. In 1958, the Hermandad de Labradores y Ganaderos established the agricultural cooperative of Castelló d’Empúries, which is still operating today. In late 1982, the Agricultural Transformation Society of the Alt Empordà was created with the goal of drying, storing and commercialising its members’ grains. The Association of Farmers and Grangers of Castelló d’Empúries is still active today. GLOSSARY Sharecropping: A contract for crop or livestock farming through which the owner grants temporary use of his land to a farmer and the farmer pays the owner part of the products yielded from the land.


EXPLOITATION OF THE GRANGES Corn in Castelló, For alfalfa, Armentera, For rice, Gallinera And for ducks, Estragó.

Sant Pere Pescador, and a small tract of land in Riumors near the Sirvent channel, all of which were devoted to cultivating rice.

Carles Fages de Climent

The orchards

The trilogy of the Empordà The granges were highly productive because of their large tracts of land. To optimise this productivity, they practised classical rotation, which consists of alternating crops. For some years, the cultivation of wheat and corn were alternated, the latter a grain that had been introduced in the Empordà in the mid-18th century. These crops were alternated with alfalfa, after it was introduced into this region in the first half of the 19th century. Alfalfa was highly profitable because it could be scythe-harvested four times and then harvested a second time. Alfalfa was kept for five or six years, and then the rotation began again with corn and oats. Mechanisation After the second third of the 19th century, agricultural machinery was introduced to the fields. The first steam-driven threshers were the ones on the Avinyó grange. They were first fuelled by steam and later pulled by a tractor using a belt drive. A few years later, in 1904, the first mowing and cutting machines reached the Empordà. The first two were purchased by the Caramany grange in Sant Pere Pescador and the Avinyó grange in Castelló d’Empúries. After the 1950s, tractors came to farming, although this was interrupted during the Spanish Civil War because all the agricultural machinery was confiscated. In this way, the granges saved on labour, but horse husbandry, which had been so popular, started to wane. Rice Massana and Massot They gather rice with a jar. Carles Fages de Climent

We have word that in 1737, the University of Castelló d’Empúries paid the count for the passage of water to be used to “water the University’s earthen da, called Lo Estany del Comú, where rice is to be planted”. The records show that measures were taken to regulate the cultivation of rice and thus ensure the public health “because from now on we are well aware how far the rice paddies can extend, as they should be exclusively located outside the aforementioned limits; and rice may only be grown there every 5 years.” The cultivation of rice in the Empordà reached its peak in the 18th century. In 1838, however, its cultivation was banned for fear of malaria. It was revived in the late 19th century and once again banned in the first third of the 20th century. After the Civil War, rice was once again grown. The laws stipulated that the rice crop had to be limited to lands with a high degree of salinity. This meant the granges located in the south of the township of Castelló d’Empúries – including Cortal de la Gallinera, Mas del Matà, Clot dels Fangassos and Cortal d’en Túries – along with Cortal Gran and Cortal Devesa in

Starting in 1955, the rice from Empúries ceased being able to compete with the rice from Valencia, and rice cultivation was abandoned. Today, only Cortal de la Gallinera still grows rice. In the late 1950s, numerous granges in Sant Pere Pescador – Cortal Fages, Cortal Gran and Cortal Rocas – and Cortal de Can Peret de la Gallinera in Castelló d’Empúries introduced the cultivation of fruit trees, especially apple and peach trees. Cortal Fages was the pioneer in introducing different varieties of apples. Apple cultivation gradually spread, primarily in the township of Sant Pere Pescador. In 1972, the Cooperativa Fructícula Ampurdán (Fruit Growers Cooperative) was launched, which gathered together most of the apple producers, although later the producers of other fruit, including pears and peaches, also joined it. Hands were hired for the fruit harvest. At first, the local women gathered the fruit, but the first immigrants, mainly from the sub-Saharan region and Morocco, arrived around 30 years ago. LIVESTOCK The fenced-in pasturelands of Castelló d’Empúries were suitable for raising horses and cows, while the area near the home was where small animals and fowl were kept. The small domestic animals were meant for household consumption and sale at the market: Tuesdays in Castelló and Thursdays in Figueres. Rabbits, chickens, hens, geese, ducks and other animals were also sold at the markets, along with eggs and fresh produce. Horse supply, a tradition in Castelló Cua he fattens up, Buys lands and smokes cigars, The horse has fun And he charges 80 pennies.

Livestock fairs Castelló d’Empúries’ specialisation in horse breeding meant that livestock fairs and competitions started to be organised after 1940. At these fairs, the best animal of the year was chosen in different categories. Cattle and milk production Cattle-breeding was a perennial activity on the granges. Even though they had fenced-in pasturelands, the cows were kept in holding pens. Their importance was such that in 1941 a modern milk industry, ILDASA (Industrial Lechera del Ampurdán, S.A.), was set up in Castelló d’Empúries, which collected the milk and turned it into cream, butter and cheese. This industry became a spur to the town’s economy during the second half of the 20th century. Later, the company was bought out by the multinational Danone, which ended up shuttering it in the late 1990s. Hunting and fishing The lands on the granges also made secondary activities possible, such as hunting and fishing. Hunting was a free-time activity which was generally used for self-consumption, although at times the animals could be sold. Sometimes the people living on the granges accompanied “gentlemen from elsewhere” on hunting excursions as an extra source of income. Quail, which gathered in the alfalfa on hotter days, was hunted using dogs that beat them out. Ducks were hunted “a l’agoit” or from hides, a traditional art in this region on evenings when the Tramuntana wind was blowing. Traps were also used, and decoys and nets were made. In the channels in the lagoons, eels were caught using traps filled with worms. Harpoons were used to catch sole and turbot. Doctor fish, carp, barbell, sea bass and grey mullet were also fished. GLOSSARY Malaria: an infectious disease caused by the mosquito of the Anopheles genus. “YOU INVADED THIS LIVING SHELTER”

Carles Fages de Climent

From pasturelands to streets

The granges in Castelló d’Empúries were known for raising horses on their pasturelands, especially horses meant for farm work.

With the onslaught of tourism in the 1960s, a process of real estate speculation on the land near the sea got underway. This resulted in a radical change in the activity and physiognomy of this land, which had basically been agricultural until then.

The horse supply business was lost during the Spanish Civil War, and after the war three grangers in Castelló — Miquel Portell from Can Cua Pontarrons; Manuel Brossa, the tenant farmer of Cortal Avinyó; and Josep Bramon and his son Secundino from Cortal Garrigoles — revived it. The most common animals in the animal supply business were horses, but other grangers like Pere Canet of Cortal Nou also had stands where they supplied donkeys. This centrality of Castelló d’Empúries in the production of draught animals was used by the army to set up its horse reproduction centre in Torre Mornau, where there was a military horse herd. In Sant Pere Pescador, Cortal Pastelles also became a centre of army stud stallions. With the mechanisation of the fields came a decline in the demand for work animals, and the horse supply business vanished.

Campsites and housing estates gradually ate up the former croplands, and some granges were torn down. While the model of development chosen in Castelló d’Empúries was mainly housing estates, in Sant Pere Pescador campsites came to proliferate. Under the current tourism model, some of these granges have been turned into rural accommodations; the original buildings have been remodelled and the croplands have been conserved. EMPURIABRAVA The zone where Empuriabrava is currently located used to be a mosaic of salt marshes and granges, four of which were owned by the Marquis of Moxó. But at the onset of tourism they were sold to a developer to

build a large housing estate there. Ten years later, once the project was approved, Ampuriabrava S.A. was underway. The project ended up becoming the largest residential marina in all of Europe, and in 1980 it was transferred to stewardship of the Castelló d’Empúries Town Hall. The only old granges that remain standing are Cortal Llebrer, Mas Nou and Mas Vell; the others have disappeared. PORT LLEVANT After Empuriabrava was built, a series of grassroots movements against land speculation and in favour of protecting the natural environment emerged. The goal was to avoid further building in the marshlands. The most dire and immediate threat was the Port Llevant urbanisation project, on which construction to urbanise the continuation of the Empuriabrava and Santa Margarita projects got underway in 1977. This urbanisation was meant to house 60,000 people. In view of the protests, the Ministry of Culture halted construction and sent the affair to the Generalitat de Catalunya (regional government of Catalonia), which in November 1978 declared the marshlands a protected area and invalidated the partial plan for Port Llevant. MAS NOU HOUSING ESTATE AND CAMPSITE In 1972, the Mas Nou housing estate and campsite was built on the lands of Cortal Nou in Castelló d’Empúries, owned by the Canet family. LAGUNA CAMPSITE The lands by the sea of Can Túries gave rise to the Laguna Campsite in 1968, the first campsite in the town. The grange is still standing, although it is currently abandoned. BON RELAX HOUSING ESTATE In 1963, the partial plan for the Bon Relax housing estate was approved, which affects the lands of Cortal Nou, built in 1743. MAS SOPAS HOUSING ESTATE AND L’ÀMFORA CAMPSITE The lands of Cortal Sopas were occupied by L’Àmfora Campsite (1987) and by the Mas Sopas housing estate (1985). Today, the grange still remains and presides over the large avenue that separates both sites, although it lies vacant. AQUARIUS CAMPSITE The lands of Cortal Cristià were purchased by a company of the same name that set up a campsite there. In 1972, it was purchased by the Rupp family, which changed the name to Aquarius Campsite. LAS DUNAS CAMPSITE This campsite was created in 1968 on the lands of the former Cortal Devesa. The grange house is still used as a home. PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ In 1983, the Parliament of Catalonia unanimously approved the protection of the marshlands, and the information centre of El Cortalet, built over the grange of the same name, was opened just three years later. This was the second nature park created by the Generalitat de Catalunya,


and it encompasses an area measuring 4,783.5 hectares, 867.5 of which cover the three integral nature preserves: the inland lagoons, the coastal lagoons and the island of Caramany. The wetlands of the Empordà are the last vestiges of the natural wetlands in this area. Thanks to the protection afforded by the protection of this area from urbanisation, many other granges were preserved, including Cortal Ribas, Cortal Can Comas near the sea, Cortal Banch, Cortal Brossa and the lands of Mas Matà. Despite this, in some cases this protectionism has also caused a feeling that the traditional uses of these lands has been lost. THE GRANGERS TODAY Some of the granges and grangers still exist today, and some of them have shifted their activity towards ecological agriculture. The fenced-in pasturelands are still used for cow and horse grazing. New land preservation models are being developed, and a variety of grangers have joined the agricultural stewardship movement. It is impossible to stop the process of landscape change. Yet man must intervene to manage this change and lead it towards the desired ends. This happens by making the new agricultural and livestock activity in the region profitable.

Einführung Das Gebiet zwischen den Mündungen der Flüsse Muga und Fluvià ist dadurch geprägt, dass es sich um eine Übergangszone zwischen dem Ackerland und dem Meer handelt. Salzwiesen, Marschland, Weideflächen und Gehöfte haben sich abgewechselt mit kleinen Brackwasserlagunen, „Llaunes” genannt. Auch heutzutage ist dieses Gebiet noch ein feuchtes Land, durchzogen von einer Vielzahl kleiner Kanäle und von bedeutender landwirtschaftlicher Aktivität. Von dem feuchten Ursprung dieses Gebietes gibt es Aufzeichnungen, die bis ins 1. Jahrhundert v. Chr. zurückreichen. Im Laufe der Jahrhunderte hat der Prozess der Austrocknung es den Menschen ermöglicht, dem Wasser Land abzugewinnen, das zu Acker- oder Weideland wurde. Dieser Prozess wurde nur gestört durch die Ankunft des Tourismus in den sechziger Jahren des 20. Jahrhunderts. Um das gewonnene Land in Beschlag zu nehmen, werden Gehöfte gebaut, verstreute Lebensräume, völlig anders als der Rest, die zusammen mit den Weideflächen eine eigene und andersartige Agrarlandschaft dieser Küstenzone von Empordà bilden: Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Peralada und Pau. Die Einzigartigkeit dieses Territoriums ist nicht nur auf die geografischen und landschaftlichen Bedingungen des Gebietes zurückzuführen, sondern auch auf das Tagewerk der Bewohner dieser Betriebe. Die Ausstellung, die wir euch vorstellen, ist das Resultat einer umfangreichen Recherche und Dokumentationsarbeit in den Jahren 2009 bis 2011, die es ermöglicht hat, den Wert dieses Gebietes und seinen Prozess der Anthropisierung darzustellen. In den gesamten Prozess wurden verschiedene Rechercheunternehmen und Gemeinden eingebunden, denen wir an dieser Stelle für die Zusammenarbeit, das Engagement und die Unterstützung danken möchten.

Massona und „Llauna” del Sirvent (der Ort, an dem sich die Bewässerungskanäle von Cap de Terme, del Mig und de Sirvent vereinen). DIE LAGUNEN Lagune von Castelló Diese wird zum ersten Mal in einem Dokument aus der Mitte des 10. Jahrhunderts erwähnt. Er war das wichtigste Küstenstaubecken des Gebietes, umfasste eine weite Fläche im Osten und Nordosten des Ortes und reichte bis an die Ortsgrenzen von Sant Joan ses Closes, Montmajor, L’Estanyol, Vilaüt und Les Torroelles heran – alles Siedlungen, die auf erhöhtem Gelände entstanden – und war mit dem Meer verbunden über einen Flusshafen. In der Lagune befanden sich drei Inseln: Udruago, Foniliaria und Sabarto. Von der alten Lagune von Castelló sind heute noch die Lagunen von Vilaüt, Mornau, Palau und die von Mas del Tech übrig geblieben. Lagune Sanguinari Zwischen Palau-Saverdera und dem Benediktinerkloster Santa Margarida de Roses gab es einen See mit rötlichem Wasser, bekannt als Sanguinari (Blutweiher) in Anlehnung an die rötlichen Farbtöne, die das Wasser annahm in der Zeit der Salzproduktion. Lagune Ded Diese wurde bereits erwähnt am Ende des ersten Jahrtausends, im Jahre 953, mit dem Namen „Dedo”. Diese Lagune oder die Ausdehnung der Lagune von Castelló ragte als eine Art Kanalisation in die Mitte der Salzgewinnungsanlagen hinein. Lagune Bonaconca Ganz in der Nähe der Einsiedlerkapelle Sant Joan ses Closes. Lagune Bovós

FEUCHTGEBIET

In der Nähe von Palau-Saverdera.

Empordà ist ein Überschwemmungsgebiet, dessen Ursprung auf das Quartär zurückgeht und das bestimmt wird durch die Flüsse Fluvià und Muga und verschiedene Lagunen, was in einer ausgedehnten tiefen und feuchten Zone resultiert.

Bis weit ins 19. Jahrhundert hinein waren die Ortsgrenzen der Dörfer Riumors, Sant Pere Pescador und Vilamacolum eine ausgedehntes Sumpfgebiet, bei dem es sich in Wirklichkeit nur um Reste der alten und bedeutenden Lagunen handelte.

Im Laufe der Zeit wollten die Menschen dieses Wasser beherrschen, indem sie es austrockneten, um fruchtbares Land zu gewinnen und zu kultivieren. Und diese Tatsache hat die Landschaft von Empordà geformt.

Lagune von Copons oder von Capons

Der feuchte Charakter der Ebene beeinflusste die Lage der Siedlungen, die oberhalb des Meeresspiegels angelegt wurden. Diese große Wasserfläche unterlag der ständigen Veränderung und trocknete nach und nach aus. Für lange Zeit gab es große überschwemmte Gebiete neben dem trocken gelegten Land und den neuen Kanäle für die Trockenlegung. Heute sind die Lagunen verschwunden und es ist nur noch ein kleiner Rest vorhanden sowie die Ortsnamen, welche die Namen der früheren Lagunen beibehalten haben. Hier finden wir auch die „Llaunes”, Brackwasserlagunen, die sich zwischen den Mündungen der Flüsse Muga und Fluvià befinden, im Bereich des Naturparks Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà: La Muga Vella, Estany d’en Túries, La Rogera, La Serpa, La Fonda, La Llarga, La

Am Scheitelpunkt des Zusammentreffens der Bezirke von Riumors, Sant Pere und Castelló d’Empúries gab es eine Lagune von Copons oder Capons. Lagune von Pontarrons Etwas weiter im Südwesten begann die Lagune von Pontarrons, auch Lagune von San Pere genannt, die ihren Namen im äußersten Südosten änderte, wo sie Lagune von Vilamacolum genannt wurde. Sie war auch bekannt als Taula Mitjana. Lagune Robert Eine kleine Lagune von etwa zehn Morgen Ausdehnung, die im Westen von Riumors liegt. Lagune von March oder Fangassos Wurde in einer historischen Rechtsnotierung erwähnt.


Lagune von Les Salines

die deren Nutzung erbrachte.

Im Jahre 1878 wurde festgestellt, dass sie das Eigentum von Pere Baixas aus Castelló d’Empúries war. Sie konnte nicht lokalisiert werden.

Das dem Wasser abgerungene Land verwandelte sich in Weiden und wurde später an Privatpersonen vergeben mittels Erbpachtvertrag.

DIE FLÜSSE

Später nahmen die Grafen von Empúries die Nutzung der Ressourcen der Lagune von Castelló wieder auf und versteigerten die Verpachtung des Nutzungsrechtes.

Die Muga Die ersten Informationen, die wir von diesem Fluss haben, besagen, dass er mehr oder weniger am selben Ort wie heute mündete, am Strand Graells (ein Wort, das abgeleitet wird von Grau = Flusshafen), der viele Jahre als Hafen von Castelló diente. Dieses Flussbett war jedoch nicht sicher wegen des Hochwassers, weshalb man wenigstens einen der Flussarme (La Mugueta) zur Lagune umleitete. Der Fluvià Der Fluss mündete nahe der Stadtmauern von Sant Martí d’Empúries. Er ist heute bekannt als Riuet. Im Jahre 1740 zerstörte ein außergewöhnliches Hochwasser das Flussbett und öffnete einen neuen Weg nach Norden, der dem heutigen Verlauf folgte. Vor Änderung der Streckenführung war er schiffbar bis zur Mühle von Armentera. DIE BEWÄSSERUNGSGRÄBEN Bewässerungsgraben von Els Salins Dieser Bewässerungsgraben war sicher eine der Wasserleitungen, über welche die Salinen von Castelló zur Zeit des frühen Mittelalters verfügten. Heute hat er die Funktion verloren, für die er geschaffen wurde, aber trotz großer Veränderungen der Landschaft von Castelló, insbesondere in der zweiten Hälfte des vergangenen Jahrhunderts, stimmt sein heutiger Verlauf zum großen Teil mit dem überein, der in einer Landkarte aus der Mitte des 18. Jahrhunderts verzeichnet ist. Bewässerungsgraben Corredor oder Medral Der Bewässerungsgraben entspringt dem Flüsschen Àlguema und durchquert die Gemeinden Far, Vila-sacra, Fortià und Castelló. Wir wissen, dass es ihn bereits zu Beginn den 14. Jahrhunderts gab, ebenso wie den Graben Sirvent. Der Graben Corredor oder del Molí d’en Dorra lieferte das Wasser für eine Reihe von Mühlen von Fortià bis Castelló d’Empúries. Bewässerungsgraben Sirvent Als Graben gab es ihn schon seit dem 14. Jahrhundert, aber im 18. Jahrhundert wurde er ausgebaggert als Drainagegraben, um sein Wasser bis zum Fluss zu transportieren, wodurch das Gebiet, das die Lagune von Seguí und das Territorium von Juncà in fruchtbares Land verwandelt wurde. WASSEREIGENTUM Das Eigentum am Wasser befand sich in den Händen von Grafen und Klöstern. Im Jahre 945 schenkte der Graf Guifré d’Empúries die Lagune von Castelló und das Recht auf Nutzung dem Kloster Sant Pere de Rodes. Dank ähnlicher Schenkungen wurde das Kloster zum Haupteigentümer der Lagunen von Empordà und zum größten Nutznießer der Erträge,

Der nördliche Teil der Lagunen von Riumors, Sant Pere Pescador und Vilamacolum wurde nach der Trockenlegung den Gemeinden von Sant Pere Pescador und Castelló d’Empúries in Erbpacht übergeben und auch an Privatpersonen. Noch im 19. Jahrhundert kassierten die Grafen Pachtzins für das Land, das durch die Trockenlegung der Lagunen entstanden war. Mitte des Jahrhunderts entschloss sich der Graf, das trocken gelegte Land aufzuteilen und an Tagelöhner zu vergeben, die Land für die Kultivierung gefordert hatten, und verpachtete es Ihnen gegen Zahlung des doppelten Pachtzinses an die Gemeinde und den Grafen. Dieser Pachtzins verschwand im Laufe der Zeit. NUTZUNG UND VERWERTUNG DER FEUCHTGEBIETE Die Lagunen waren ein Gut von großer Bedeutung. Seit dem Mittelalter boten sie viele Einnahmequellen: Jagd auf Vögel, Fischfang (dokumentiert seit dem 10. Jahrhundert), das Sammeln von Binsen, Rohr und Weidenruten, Salzproduktion oder das Weiderecht und das Recht auf Bestellung des Landes, welches das Wasser frei gab, wenn es abfloss. Weidewirtschaft Das Land direkt an den Lagunen war zu feucht für den Ackerbau, aber als Weideland geeignet, und es entstanden bedeutende Zentren der Viehwirtschaft. Schafzucht für die Wollproduktion herrschte vor, gefolgt von Rinder- und Pferdezucht. Bis zum 14. und 16. Jahrhundert gab es Gemeinschaftsherden. Später gehörten die Herden den Gemeinden für die Versorgung der Schlachtereien des Ortes. Andere Herden gehörten religiösen Orden und Privatpersonen. Von all diesen Weidezonen ist die berühmteste die der Lagune von Castelló, insbesondere der Sektor Els Prats Comuns, wo gemäß einem Dokument aus dem 17. Jahrhundert mehr als 4000 Tiere weiden konnten. Fischfang Die Kirche spielte eine wichtige Rolle bei der Entwicklung des Fischfangs, denn die Klöster mussten mit Fisch versorgt werden, dessen Verbrauch sehr hoch war. Der Fischfang unterlag dem Zehnten. Der Fischfang in den Küstenlagunen war der ertragreichste. Am Eingang der Häfen wurden feste Vorrichtungen installiert, so dass die Fische, die vom Meer in die Bucht kamen und umgekehrt, dort gefangen wurden. Diese Systeme des stationären Fischfangs waren sehr kostspielig, und nur Adelige oder religiöse Gemeinschaften konnten sich solche Anlagen leisten. [...] Und es gibt dort eine solche Fülle, dass der Fischfang jetzt seiner Exzellenz jedes Jahr 800 Barcelona Pfund einbringt, und es gibt auch reichlich Schwäne und andere Vögel verschiedener Arten (...), und durch

die untere Lagune, die sich mit dem Meer vermischt, kommt der Fisch vom Meer herein (...) und steigt in die obere auf durch die Schleusentore der Bewässerungskanäle. Werden die Tore geschlossen, ist der Fisch in der Falle und kann gefangen werden (...). Bernat Josep Llobet. Índex de les Regalies del Comtat d’Empúries (17. Jahrhundert). Salinen Seit der Antike war das Salz für viele Gesellschaften eines der Hauptprodukte für den Konsum, nicht nur zum Würzen von Lebensmitteln. Im Mittelalter war es notwendig für die Entwicklung zahlreicher handwerklicher und medizinischer Aktivitäten und für die Konservierung von Lebensmitteln. Im Mittelalter waren die Salinen von Empordà das größte Salzproduktionszentrum im Nordosten des Fürstentums. Salner, Salnario oder Salnerio wurden die einzelnen Anlagen für die Salzgewinnung in den Salinen von genannt. Manchmal hießen sie auch Sagnars oder Sancnars. Das Grafenhaus kontrollierte einen Teil der Salzproduktion über die Salzlager. Das Eigentum und damit die Rechte an der Nutzung der Salzanlagen wurden auf Ewigkeit an diverse Personen des gräflichen Dorfes vergeben, die das Salz an das Salzlager liefern mussten. Die Salinen wurden in der Neuzeit abgebaut, als der Rückgang des Wassers und die Versüßung des Bodens dem Geschäft ein Ende bereiteten. Heute ist nichts mehr davon vorhanden außer den Namen: Graben Els Salins und Casa de la Sal (Salzhaus). GLOSSAR Flusshafen: Erweiterung des Flusses vor der Mündung ins Meer, die auch als Hafen für die Schiffe diente. „Llaunes”: Brackwasserlagunen Erbpacht: Ein Vertrag, mit dem ein Herr einer anderen Person (Erbpächter) den Nutzen an einer Immobilie übertrug, auf Dauer oder langfristig, um sie zu verbessern, wobei er jedoch das direkte Eigentumsrecht behielt. (Quelle: Gran Enciclopèdia Catalana). Vertrag der Abtretung auf Dauer oder langfristig über eine Immobilie mittels Zahlung einer Jahrespacht oder anderer Leistungen für die Abtretung, wobei jedoch das direkte Eigentumsrecht erhalten bleibt. (Quelle: Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1995). Der Zehnte: Steuer in Höhe von zehn Prozent auf Produkte der Landwirtschaft für den Unterhalt des Klerus und der kirchlichen Gebäude.

(Quelle: Gran Enciclopèdia Catalana). Bereich 2: ANTHROPISIERUNG: WEIDEN UND GEHÖFTE Ab dem 11. - 13. Jahrhundert und wegen des starken demografischen Wachstums und der Besiedelung wurde das ausgedehnte Brachland dieses Gebietes zu einem geeigneten Ort zum Wohnen und für den Ackerbau dank der Entwässerung. Dieser Prozess war sehr stark im 17. bis 18. Jahrhundert, Ausgangspunkt einer intensiven Anthropisierung landwirtschaftlicher Art, welche die einzigartige Landschaft dieses Gebietes formte. Das trocken gelegte Land, „Aigualleixos” (Marschland) genannt, wurde in Erbpacht an Privatpersonen vergeben, die das so genannte „Arrabassada” (Rodeland) für den Ackerbau nutzten, während das tiefer gelegene salzige Land zu geschlossenen Weideflächen für das Vieh wurde. Für die „Closes” (Weideflächen) musste das Land von Reisig befreit werden, und es mussten Entwässerungskanäle oder „Motes” (Erdhügel) um die Parzelle herum angelegt werden. Dieses Land konnte nicht bestellt werden wegen übermäßigen Treibsands und Salzgehalts des Territoriums und wegen der Nähe des Flusses Muga, die bewirkte, da Bereiche mit Marschland erhalten blieben. Bei dem Land, das für den Ackerbau vorgesehen war, musste eine komplette Rodung vorgenommen und die Entwässerung des Bodens verbessert werden. TROCKENLEGUNG DER LAGUNEN Einige Lagunen sind durch natürliche Ursachen verschwunden, aber die Mehrzahl verschwand durch Einwirkung des Menschen. Die ersten Berichte über die Versuche der Trockenlegung der Lagunen gehen auf das 12. Jahrhundert zurück. Durch die ständigen Entwässerungsarbeiten verschwanden die Lagunen endgültig im 18. und 19. Jahrhundert. Lagune von Castelló „... Diese Lagune hat eine große Ausdehnung und verschiedene Kanäle oder Arme an ihrem Umfang (...) Früher war sie viel größer, aber seit der Fluss Muga in sie überging, verkleinert sie sich beträchtlich und es ist zu erwarten, dass sie versiegt”. Francisco de Zamora (1785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña. 1973. Angeblich veränderte sich die Lage der Mündung der Muga auf Grund der


Überschwemmungen oder durch Umleitung, die vom Grafen angeordnet wurde, je nach den Quellen, die konsultiert wurden. Der Fluss mündete an verschiedenen Punkten in die Lagune. Im 17. Jahrhundert wurde das letzte Stück der Muga, das ins Meer mündete kanalisiert. Irgendwann im 18. Jahrhundert wurde der Fluss erneut umgeleitet, wodurch die Hauptwassermenge durch die Mugueta führte und die Lagune mit Schwemmsand füllte. Nur indem man das Niveau des Bodens erhöhte, konnte man das Wasser endgültig fernhalten. Nachdem man dieses erreicht hatte, wurden die Wasser der Mugueta wieder zum Arm der Muga und zum Meer umgeleitet. In dem Maße, wie der Umfang der Lagune abnahm, tauchten Erbpachtverträge im Zusammenhang mit der Vergabe von Feuchtlandparzellen auf, die letzten Ende des 19. Jahrhunderts am Ende der Adelsherrschaft. Die anderen Lagunen Vom Ende des 15. Jahrhunderts liegen uns die ersten Berichte über die Trockenlegung der Lagunen von Riumors, Sant Pere Pescador und Vilamacolum vor. Bis zum 18. Jahrhundert wurde die Entwässerung nicht systematisch vorgenommen. TECHNIKEN DER TROCKENLEGUNG Die ersten Techniken der Trockenlegung bestanden darin, das Wasser über Gräben ablaufen zu lassen. Manchmal schrieben die Nutzungsverträge die Anpflanzung von Bäumen auf den Erdhügeln vor, da die Wurzeln dazu beitragen sollten, das Land zu halten. Die Verteuerung der Grundstückspreise im 18. Jahrhundert brachte Investitionen, die größere Bauvorhaben ermöglichten, wie die Verlegung der Wasserläufe und die Perfektionierung der Entwässerungsgräben. Im 19. Jahrhundert wurden mit Dampf betriebene Wasserpumpen verwendet. DIE GEHÖFTE UND DIE WEIDEFLÄCHEN Nachdem man dem Wasser Land abgerungen hatte, ließen sich die Personen, die dieses Land bearbeiteten, dort nieder und errichteten die Gehöfte, zerstreute bäuerliche Lebensräume. Die ersten Berichte über „Cortals” (Gehöfte) in Castelló d’Empúries stammen aus dem 14. Jahrhundert, obwohl es sie sicher schon früher gegeben hat. Der Name stammt von dem lateinischen Wort Curtis = Umfriedung ab, das einen geschlossenen Raum für die Viehhaltung bezeichnete. Der „Cortal” ist ein Betrieb, der auf Viehhaltung spezialisiert ist. Er umfasst eines oder mehrere Gebäude, umgeben von einer großen Fläche, die „Closa” genannt wird. Die erste Erwähnung einer „Closa” in einem Dokument finden wir im Jahre 1300. 1970 hatten die „Closes” ihre maximale Nutzung, aber von diesem Moment an wurden sie nach und nach in pflügbares Land (Rodeland) umgewandelt, um dort Getreide und Futterpflanzen anzubauen und Obstbäume zu pflanzen. In dem Maße, wie die Landwirtschaft technisiert wurde, unterlagen die „Closes” Veränderungen: Die Randbepflan-

zung mit Bäumen verschwand, um landwirtschaftliche Maschinen nutzen zu können, und die Drainagetechniken wurden verbessert. Trotzdem beginnt die Abkehr von den „Closes”, um sie in Ackerland zu verwandeln, zu Problemen mit der Versalzung des Bodens zu führen. Seit den achtziger Jahren mit dem ländlichen Exodus und dem Rückgang der Landwirtschaft verlassen einige die letzten Hofbewohner die Gehöfte, und so endet eine Lebensform. Der Schutz des Territoriums als Naturpark Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ermöglichte, dass die Marschlandvegetation in den „Closes” zunahm. Gleichzeitig sind Agrarumweltmaßnahmen entwickelt worden zur Wiedergewinnung von „Closes” auf früherem Ackerland, wo bodenständige Arten angesiedelt werden sollen. Heutzutage sind die „Closes” eine Kulturlandschaft, Resultat einer traditionellen Methode der Erhaltung und Bearbeitung des Bodens und Kontrolle des Wassers seitens der Bauernschaft. Die „Closes” stellen eines der besten Beispiele für die rationelle und nachhaltige Bewirtschaftung der Umwelt dar. GLOSSAR „Closa”: Eine Weide, die eingezäunt ist oder umschlossen von Erdhügeln und umgeben von Entwässerungsgräben, auf der Weidevieh gehalten wird. Die „Closes” sind Feuchtweiden in rechteckiger oder dreieckiger Form, angeschlossen an die Entwässerungsgräben und begrenzt durch Baumreihen. Die mit Bäumen bepflanzten Ränder – vor allem Eschen, Pappeln, Eichen, Erlen und Weiden – bilden lebende Zäune und trennen die Parzellen, versperren den Zugang, schützen vor dem TramontaneWind und bieten dem Vieh im Sommer Schatten. Sie bedecken das Bett der alten Lagunen und sind bei Regen leicht überflutet, wodurch sie ein Bild aus vergangenen Jahrhunderten bieten, als man den Lagunen noch kein Land abgewonnen hatte. Traditionell waren die Parzellen dem Weiden gewidmet, hauptsächlich für Kühe, aber die intensive Trockenlegung hat es mit der Zeit erlaubt, Getreide- und Futterpflanzenanbau einzuführen. Die Sektoren der am besten erhaltenen „Closes” sind die von Mornau und El Tec. „Arrabassada”: Ödland, das nicht brach liegt, welches gerodet werden konnte, im allgemeinen vorübergehend. An der Landstraße von Sant Pere finden wir in der Nähe des Bezirks von Riumors das Mas de les Arrabassades. „Mota”: Erderhebung, klein und isoliert, natürlich oder künstlich. Kleine Masse kompakter Erde. GEHÖFTBAUERN Im 15. Jahrhundert ändert sich die sozioökonomische Struktur von Castelló d’Empúries. Die Erweiterung des kultivierten Bodens verwandelte den Ort, bis dahin handwerklich, in ein landwirtschaftliches Dorf. Es ergeben sich große Besitztümer und es taucht eine privilegierte Volksgruppe auf, die mit direktem Einfluss oder durch Abschluss von Pacht- oder Nutzungsverträgen mit Dritten einen großen Teil des Territoriums kontrolliert. Zu Beginn des 20. Jahrhunderts war das Land von Castelló d’Empúries

aufgeteilt auf zwei landwirtschaftliche Kollektive: Die Bauern, die im Ort wohnten, und die „Cortalers” (Gehöftbauern). Bei den Bauern des Ortes konnte man drei Gruppen unterscheiden: diejenigen, die von ihren Einkünften leben konnten; eine große Mehrheit, die von der Bewirtschaftung ihres Landes lebte, aber auch noch das Land anderer als Pächter oder Mieter bearbeiten musste; und diejenigen, die, obwohl sie ein kleines Stück Land besaßen, als Tagelöhner arbeiten mussten. Die Gehöftbauern stellten 20 % der Landbevölkerung von Castelló d’Empúries und hatten in ihren Händen 45 % des Agrarlandes der Gemeinde. Die Gehöfte gehörten kirchlichen Institutionen oder religiösen Gemeinschaften und dem niederen örtlichen oder auswärtigen Adel, welche sie nicht direkt bearbeiteten, sondern an Pächter verpachteten. Einige Adelige wie die Caramany oder die Moxó besaßen mehr als ein Gehöft. Auf die gleiche Weise wie bei den Bauern des Ortes kann man bei den Gehöften unterscheiden zwischen dem Eigentümer, den Pächtern, die es bewirtschafteten, und den Tagelöhnern, die für sie arbeiteten. Es war durchaus üblich, das die Pächterfamilien im Laufe ihres Lebens verschiedene Gehöfte durchliefen und untereinander verschwägert waren. So gibt es diverse Familien wie die Casadevall, Garriga, Bramon, Brossa, Saló, Gusó... Mitte des 20. Jahrhunderts konnten einige Pächter Gehöfte erwarben und deren Eigentümer werden. Dieses ist der Fall beim Cortal Maig, Cortal Ribas, Cortal de les Arrabassades... Die Verträge Die Verträge regelten das Verhältnis zwischen den Pächtern und den Gehöfteigentümern. Ein Überlassungsvertrag konnte auf Halbe-Halbe oder Fünf-Zwei (von fünf Teilen waren jeweils zwei für den Eigentümer) lauten, und der Eigentümer konnte anordnen, was angebaut werden sollte. Bei Pachtverträgen wurden jedes Jahr feste Mengen an Korn geliefert und der Pächter entschied, was angebaut werden sollte. Die Dauer der Verträge betrug normalerweise vier Jahre, und es wurden die Termine festgelegt, an denen der Pächter die Gehöfte betreten durfte und womit die Bezahlung erfolgte. Die Pächter hatten die Verpflichtung, auf dem Gehöft zu wohnen, und mussten gelegentlich Zimmer für den Eigentümer und seine Familie bereit halten. Die Verbesserungen am Gehöft gingen zu Lasten des Eigentümers und der Gehöftbauer bezahlte das Material. Die Ländereien durften nicht unterverpachtet werden und es durften keine anderen Ländereien bearbeitet werden, die nicht zum Gehöft gehörten. Auch die Wiederholung der Saat war verboten, d.h. auf einem Land aussäen, auf dem bereits im Vorjahr gesät worden war. Im allgemeinen wurden Weizen und Gerste angebaut, und es war nicht erlaubt, Sommergetreide wie Dinkel oder Hirse anzubauen, um das System der Zweifelderwirtschaft einzuhalten. Ohne Erlaubnis des Eigentümers durfte kein Baum gefällt und zu Brennholz verarbeitet werden, und nur das Holz vom Baumschnitt durfte als Brennholz genutzt werden. Die Gehöftbauernfamilie Auf dem Gehöft wohnten die Familie und das Hilfspersonal, die Knechte,

der Viehhirt, die Dienstmädchen, der Schäfer usw. Die Gehöftbäuerin war die Hausherrin, kümmerte sich um die Kinder und um das Heim, buk das Brot für die ganze Woche und, wenn sie auf dem Gehöft keinen Backofen hatte, brachte sie es zur öffentlichen Bäckerei mit einer Tragbütte, ging zum Einkaufen ins Dorf, kümmerte sich um die Finanzen des Haushalts und half so gut sie konnte bei den allgemeinen Arbeiten auf dem Gehöft: sie molk die Kühe, fütterte die Kleintiere (Kaninchen, Hühner, Enten usw.), band die Garben zur Zeit der Mahd, brach und entblätterte den Mais, um ihn zum Aufhängen zu bündeln... Diese letzteren Arbeiten wurden in der Gruppe ausgeführt. Jeden Donnerstag ging sie zum Markt, um Eier und andere Produkte zu verkaufen, und von dem Erlös kaufte sie das Essen für die ganze Woche, Kleidung, Saatgut usw. Gottesdienst und Gemeinschaftsleben Trotz der ständigen Isolierung war gab es auf dem Gehöft verschiedene Möglichkeiten für gemeinsame Unternehmungen der Bewohner. Einerseits stellten die religiösen Feste eine Gelegenheit für ein Treffen dar und andererseits ermöglichten es die landwirtschaftlichen Vereinigungen, der Isolierung zu entfliehen und in schwierigen Augenblicken Schutz zu finden. Die Gehöfte von Castelló d’Empúries wurden aufgeteilt in zwei große Bereiche, getrennt durch den Fluss Muga. Es gab achtundzwanzig Gehöfte, die um die Kapelle von Sant Antoni Abad gruppiert waren, während der Rest ein Teil von Sant Joan ses Closes war. Was die Gehöfte von Sant Pere Pescador betraf, so empfahl im Jahre 1854 das Bistum von Girona, verschiedene Gehöfte den Kirchengemeinden von Empúries und Armentera zuzuordnen, um die Ausübung religiöser Praktiken zu erleichtern, denn die Gehöfte waren weit entfernt vom Stadtkern, und die Gläubigen mussten den Fluss überqueren, was zu gewissen Zeiten nicht möglich war. Kapelle Sant Antoni Abat dels Cortals „Weil Brücken über den Fluss Muga häufig zerstört sind durch das Anschwellen des besagten Flusses, können die Gehöftbauern, die zur Gemeinde gehören, diesen nicht überqueren, um der Messe beizuwohnen oder zu beten, da es auf ihrer Seite des Flusses weder Kapelle noch Kirche gibt, es sei denn sehr weit entfernt”. Im Jahre 1557 verfügte Ciprià Avinyó, Gehöftbauer und Händler aus Castelló in seinem Testament, das seine Erben eine Kapelle bauen sollten zu Ehren des Heiligen Antonius, dem Schutzpatron der Gehöftbauern. Im 17. Jahrhundert bauten die Erben des Gehöfts Avinyó eine neue Kapelle als Ersatz für die frühere, die sich in schlechtem Zustand befand, wobei die vorhandenen Paramente weiterhin verwendet wurden. Das Familienwappen der Avinyó befindet sich als Skulptur am Schlüssel der verfallenen Tür. Im letzten Drittel des 19. Jahrhunderts war die Kapelle völlig verfallen, weshalb sie von Joan Comalat aus Figueres wieder restauriert wurde. Der Restaurator baute auch einen inneren Altaraufsatz, der heute verschwunden ist, auf dem sich Schnitzbilder der Heiligen Jungfrau der Empfängnis, des Heiligen Isidro, Schutzpatron der Felder, des Heiligen Antonios, Schutzherr des Gremiums der Gehöftbauern von Castelló d’Empúries, und des Heiligen Johannes, welcher der Schutzpatron der


Förderer war, befanden.

die es noch heute gibt.

Fest von Sant Antoni dels Cortals

Am Ende des Jahres 1982 erschien die landwirtschaftliche Gesellschaft für die Umgestaltung von Alt Empordà mit dem Ziel, das Getreide der Mitglieder zu trocknen, zu lagern und zu vermarkten.

In dieser Kapelle feierten am 17. Januar die Gehöftbauern das Fest von Sant Antoni dels Cortals und baten den Heiligen um Gesundheit und dass er Böses von ihnen und ihrem Vieh abwenden sollte. Dieses Fest findet auch heute noch statt. Sant Joan ses Closes Das erste gefundene Dokument, das diesen Ort in Castelló erwähnt, ist aus dem Jahre 879. Es handelte sich um eine Klosterzelle, die Teil der Grafschaft von Peralada war. Heute ist es eine kleine Einsiedlerkapelle die zur Kirchengemeinde von Castelló d’Empúries gehört, sich aber auf dem Gebiet von Vilanova de la Muga befindet. La Confraria de la Puríssima Sang Die Gehöftbauern von Castelló d’Empúries hatten bereits im 14. Jahrhundert eine Bruderschaft, bekannt als Confraria Rusticorum. Aus dem 17. Jahrhundert gibt es Belege über zwei Bruderschaften in der Kirche Santa Maria de Castelló d’Empúries, heute Basilika: die Bruderschaft des San Isidro (1625), bekannt als die “der Bauern”, und die der Puríssima Sang, auch bekannt als die „der Söhne der Gemeinde”, als Gefolge des Heiligen Christus der Bauern, die aber kurz nach dem spanischen Bürgerkrieg verschwand. Diese Figur erschien bei der Prozession am Gründonnerstag. LANDWIRTSCHAFTS- UND GEMEINSCHAFTSZENTRUM Die ersten Organisationen des Landkollektivs, von denen wir wissen, sind: Hermandad de San Roque (1887) und Ampurdanesa (1897), beides Solidargemeinschaften, welche die Mitglieder unterstützten, wenn sie krank wurden. Zu Beginn des 19. Jahrhunderts wurde das Sozialhilfezentrum gegründet, zusammen mit einer Landwirtschaftskasse. Es wurde wenige Jahre später zum Landwirtschaftliches und soziales Gewerkschaftszentrum. Das Zentrum nahm den größten Teil der wohlhabenden Bauern der Gemeinde auf und war eng verbunden mit der Kirche. Für viele Jahre war Pelai Negre Pastell dessen Präsident. Der Zweck war der Erwerb von Werkzeugen und Landmaschinen und der gemeinsame Kauf und Verkauf von Gewürzen, Pflanzen, Früchten, Saatgut, Vieh und anderer Produkte. Außerdem wurde eine Abteilung als Kredit- und Sparkasse gegründet für die Versorgung von Invaliden und Rentnern, eine Solidargemeinschaft zur gegenseitigen Unterstützung und eine Viehversicherung. Die Aktivität des Zentrums war nicht nur auf die Landwirtschaft begrenzt, sondern es war ein richtiges Gemeinschaftszentrum, in dem sich Mitglieder und Mitglieder trafen, um verschiedenen Freizeitaktivitäten nachzugehen. Während des Bürgerkriegs wurde das Zentrum requiriert seitens des Komitees, das in Castelló d’Empúries gegründet wurde. Nach dem Krieg wurde es zur Hermandad de Labradores y Ganaderos (Bruderschaft der Bauern und Viehzüchter), aber es erlangte die frühere Dynamik nicht zurück. Im Jahre 1980 wurde es zur Landwirtschaftskammer umgewandelt. Im Jahre 1958 wurde von der Hermandad de Labradores y Ganaderos die landwirtschaftliche Kooperative von Castelló d’Empúries gegründet,

Die Vereinigung der Bauern und Gehöftbauern von Castelló d’Empúries ist heute noch aktiv. GLOSSAR Überlassungsvertrag: Vertrag über die landwirtschaftliche Nutzung in Form von Ackerbau und Viehzucht, der besagt, dass der Eigentümer einem Landwirt die zeitweise Nutzung des Landes überträgt, wofür dieser mit einem Teil der Produkte oder Früchte zahlt. BEWIRTSCHAFTUNG DER GEHÖFTE Mais in Castelló, für Luzerne die Armentera, für Reis die Gallinera und für Enten den Estragó. Carles Fages de Climent

Die Trilogie von Empordà Die Gehöfte besaßen hohe Produktivität als Folge ihrer großen Landausdehnung. Um diese Produktivität zu optimieren, wurde die klassische Rotation angewendet, die darin besteht, die Anbauprodukte zu wechseln. Für einige Jahre wurde abwechselnd Weizen und Mais angebaut, Getreide, das Mitte des 18. Jahrhunderts in Empordà eingeführt wurde. Diese Getreide wurden abwechselnd mit Luzerne angebaut, nachdem sie in diesem Gebiet in der ersten Hälfte des 19. Jahrhunderts eingeführt worden war. Luzerne war sehr ergiebig, denn sie erlaubte vier Mahden und eine Nachmahd. Die Luzerne hielt sich für fünf oder sechs Jahre, und danach begann wieder die Rotation mit Mais und Hafer. Die Mechanisierung Ab dem zweiten Drittel des 19. Jahrhundert wurden Landmaschinen auf den Feldern eingeführt. Die ersten mit Dampf betriebenen Dreschmaschinen des Gebietes sind die des Gehöfts Avinyó. Zunächst arbeiteten Sie mit Dampf, und später wurden sie durch Zugkraft angetrieben über einen Antriebsriemen. Nach einigen Jahren, im Jahre 1904, kamen in Empordà die ersten Mähmaschinen an. Die ersten beiden kaufte man auf dem Gehöft der Caramany in Sant Pere Pescador und auf dem Gehöft von Avinyó in Castelló d’Empúries.

Wir haben die Information, dass im Jahre 1737 die Universität von Castelló d’Empúries an den Grafen zahlt für die Durchführung des Wassers für „die Bewässerung des umschlossenen Landstücks der Universität, genannt die Gemeindelagune, auf dem Reis gesät werden soll”. Es ist aktenkundig, dass Maßnahmen zur Regulierung des Reisanbaus ergriffen werden, um so über die Gesundheit der Bevölkerung zu wachen, „damit man heute und in Zukunft weiß, wie weit sich die Reisfelder erstrecken dürfen, die sich außerhalb der Stadtgrenzen befinden müssen; und nur dort darf alle 5 Jahre Reis angebaut werden”. Der Reisanbau in Empordà hat seine Blütezeit im 18. Jahrhundert. Im Jahre 1838 jedoch wurde der Anbau wegen der Gefahr von Paludismus verboten. Er wurde am Ende des 19. Jahrhunderts wieder aufgenommen und im ersten Drittel des 20. Jahrhunderts wieder verboten. Nach dem Bürgerkrieg wurde wieder Reis angebaut. Die Gesetzgebung gab vor, dass der Reisanbau nur auf Land mit höherem Salzgehalt vorgenommen werden durfte. Es waren die Gehöfte im Süden des Gebietes von Castelló d’Empúries – Cortal de la Gallinera, Mas del Matà und Clot dels Fangassos, Cortal d’en Túries -, Cortal Gran und Cortal Devesa von San Pere Pescador, und eine kleine Ausdehnung von Riumors nahe dem Graben Sirvent, die sich dem Reisanbau widmeten. Ab 1955 konnte man nicht mehr konkurrieren mit dem Reis aus Valencia, und der Anbau wurde nach und nach aufgegeben. Heutzutage setzt nur noch das Gehöft von La Gallinera den Anbau fort. Die Obstbäume Ende der fünfziger Jahre führten verschiedene Gehöfte von Sant Pere Pescador – Cortal Fages, Cortal Gran und Cortal Rocas – und Cortal de Can Peret de la Gallinera von Castelló d’Empúries den Obstanbau ein, insbesondere Apfelbäume und Pfirsichbäume. Cortal Fages war der Pionier bei der Einführung verschiedener Apfelsorten. Nach und nach erstreckte sich der Anbau hauptsächlich auf das Gebiet von Sant Pere Pescador. Im Jahre 1972 wird in der Gemeinde die Cooperativa Fructícula Ampurdán (Obstkooperative) gegründet, die den größten Teil der Apfelproduzenten vereinte und später auch die anderer Fruchtarten wie Birnen und Pfirsiche. Für die Obsternte wurden Leute angestellt. Am Anfang erfolgte die Ernte durch Frauen aus dem Gebiet, aber schon vor dreißig Jahren kamen die ersten Immigranten, in der Mehrzahl aus den Ländern südlich der Sahara und Marokko. DIE VIEHZUCHT

Der Reis

Die „Closes” der Gehöfte von Castelló d’Empúries waren geeignete Flächen für die Zucht von Pferden und Kühen, während sich der Bereich des Hauses auf Kleintiere und Geflügel konzentrierte. Die kleine häusliche Viehzucht war für den eigenen Verbrauch und den Verkauf auf dem Markt bestimmt: Dienstags in Castelló und donnerstags in Figueres. Dort wurden unter anderem Kaninchen, Hähnchen, Hennen, Gänse, Enten verkauft, dazu Eier und Feldfrüchte.

In Massana und in Massot

Die Zucht von Zugpferden, eine Tradition von Castelló

sammeln sie den Reis mit einem Boot.

Der Cua wird fett,

Carles Fages de Climent

er kauft Land und raucht Zigarren,

Ab den fünfziger Jahren beginnt man mit der Einführung von Traktoren für die Landarbeit, unterbrochen während des spanischen Bürgerkriegs infolge der Beschlagnahme der Landmaschinen. Auf diese Weise wird Handarbeit eingespart, aber die Pferdezucht, die bis dahin in voller Blüte stand, nimmt ab.

das Pferd vergnügt sich und er kassiert achtzig Münzen. Carles Fages de Climent

Die Gehöfte von Castelló d’Empúries waren bekannt für die Zucht von Pferden auf ihren Weiden, insbesondere für die Feldarbeit. Während des spanischen Bürgerkrieges nimmt der Handel mit Pferdehandel ab, und nach dem Krieg nehmen drei Gehöftbauern in Castelló – Miquel Portell von Can Cua Pontarrons; Manuel Brossa, Eigentümer des Cortal Avinyó; und Josep Bramon uns sein Sohn Secundino vom Cortal Garrigoles – ihn wieder auf. Die gängigsten Tiere für den Handel mit waren Pferde, aber es gab auch Gehöftbauern, wie Pere Canet vom Cortal Nou, die Esel züchteten. Die zentrale Lage von Castelló d’Empúries bei der Zucht von Zugtieren veranlasste das Heer sein Zentrum für Pferdezucht nach Torre Mornau zu verlegen, wo es ein Gestüt für Militärpferde gab. In San Pere Pescador wurde der Cortal Pastelles auch in ein militärisches Zuchtzentrum umgewandelt. Mit der Mechanisierung der Feldarbeit nahm die Nachfrage nach Arbeitstieren ab, und der Handel mit Zugpferden verschwand. Viehmärkte Die Spezialisierung von Castelló d’Empúries auf Viehzucht führte ab 1940 zur Organisation von Viehmärkten und Ausstellungen. Bei den Ausstellungen wurde das beste Tier des Jahres in verschiedenen Kategorien gewählt. Kühe und Milchproduktion Rinderzucht gab es auf den Gehöften schon immer. Obwohl die Gehöfte über Weiden verfügten, begann man, die Kühe in Ställen unterzubringen. Ihre Bedeutung führte dazu, dass im Jahre 1941 in Castelló d’Empúries eine moderne Milchindustrie errichtet wurde, die ILDASA (Industrial Lechera del Ampurdán, S.A.), welche die Milch sammelte und zu Sahne, Butter und Käse verarbeitete. Diese Industrie führte zu einer Dynamisierung des wirtschaftlichen Lebens des Ortes in der zweiten Hälfte des 20. Jahrhunderts; später wurde sie vom Danone-Konzern übernommen, der sie in den neunziger Jahren auflöste. Jagd und Fischfang Das Land der Gehöfte ermöglichte auch andere Nebenaktivitäten wie die Jagd und den Fischfang. Die Jagd war eine Freizeitaktivität, die im allgemeinem dem eigenen Verbrauch diente, wobei jedoch manchmal der Fang verkauft werden konnte. Manchmal haben die Leute der Gehöfte auch „fremde Herren” bei der Jagd begleitet, was als eine zusätzliche Einnahmequelle betrachtet werden konnte. Wachteln, die in der Luzerne gefangen werden konnten, wenn es wärmer war, wurden mit Hunden gejagt, die sie aufscheuchten. Enten wurden an Nachmittagen mit Tramontane-Wind vom Ansitz aus gejagt, eine traditionelle Kunst dieses Gebietes. Es wurden auch Vogelfallen aufgestellt, Lockvögel eingesetzt und Netze gespannt. In den Gräben der Lagunen wurden Aale mit Körben gefangen. Für Seezungen und Glattbutts verwendete man die Harpune. Es wurden auch Schleien, Karpfen, Barben, Wolfsbarsche und Meeräschen gefangen.


GLOSSAR

SIEDLUNG BON RELAX

Paludismus: Infektionskrankheit, die durch die Anophelesmücke verursacht wird.

Im Jahre 1963 wird der Teilbebauungsplan der Siedlung Bon Relax genehmigt, der das gesamte Land des Cortal Nou betrifft, der im Jahre 1743 erbaut wurde.

„IHR SEID IN DIESEN LEBENDEN SCHUTZRAUM EINGEDRUNGEN”

SIEDLUNG MAS SOPAS UND CAMPING L’ÀMFORA

Von Weiden zu Straßen

Das Land des Cortal Sopas wurde vom Campingplatz L’Àmfora besetzt (1987) und von der Siedlung Mas Sopas (1985). Heutzutage steht der Cortal an der großen Allee, die beide Bereiche trennt, ist aber nicht mehr bewohnt.

Mit dem Touristikboom der sechziger Jahre beginnt ein Prozess der Grundstücksspekulation an der Küstenlinie, die eine radikale Änderung der Aktivität und Erscheinung dieses Gebietes, das hauptsächlich landwirtschaftlich geprägt war, zur Folge hat.

CAMPING AQUARIUS

vCampingplätze und Siedlungen besetzen das frühere Ackerland und einige Gehöfte werden abgerissen. Während man in Castelló d’Empúries hauptsächlich das Modell der Siedlungen entwickelt, herrschen in Sant Pere Pescador hauptsächlich Campingplätze vor.

Das Land des Cortal Cristià wurde erworben durch eine Gesellschaft desselben Namens, die dort einen Campingplatz errichtete. Im Jahre 1972 wurde er von der Familie Rupp erworben, den ihn in Camping Aquarius umbenannten.

Carles Fages de Climent Mit dem derzeitigen Touristikmodell wurden einige dieser Gehöfte in Landhotels umgewandelt, die ursprünglichen Gebäude restauriert und das Anbauland erhalten.

CAMPING LAS DUNAS Dieser wurde im Jahre 1968 errichtet auf dem Land des Cortal Devesa. Das Haus wird noch als Wohnhaus erhalten.

EMPURIABRAVA In dem Bereich, wo sich heute Empuriabrava befindet, gab es ein Mosaik aus Sümpfen und Gehöften – von denen vier Eigentum des Marquis von Moxó waren -, die mit dem Beginn des Tourismus an einen Bauträger verkauft wurden, um dort eine große Siedlung anzulegen. Zehn Jahre später, nachdem das Projekt genehmigt worden war, wurde Ampuriabrava S.A. gebaut. Das Projekt wurde zur größten bewohnten Marina Europas, die im Jahre 1980 an die Gemeinde von Castelló d’Empúries abgetreten wurde. Von den alten Gehöften stehen nur noch Cortal Llebrer, Mas Nou und Mas Vell; der Rest ist verschwunden. PORT LLEVANT Nach dem Bau von Empuriabrava erhoben sich Volksbegehren gegen die Bauspekulation und zugunsten des Umweltschutzes. Es handelte sich darum, die Bebauung in Feuchtgebieten zu verhindern. Die größte und unmittelbare Bedrohung war das Projekt der Siedlung von Port Llevant, das im Jahre 1977 mit den Arbeiten für die Bebauung dessen begann, was die Fortsetzung der Projekte von Empuriabrava und Santa Margarita war und 60.000 Personen aufnehmen sollte. Angesichts der Proteste stoppt das Kultusministerium die Bauarbeiten und leitet die Angelegenheit an die Generalitat de Catalunya weiter, die im November 1978 den Schutz der Feuchtgebiete beschließt und den Teilbebauungsplan von Port Llevant für ungültig erklärt.

PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ Im Jahre 1983 beschloss das Parlament von Catalunya einstimmig den Schutz der Feuchtgebiete, und nur drei Jahre später wird das Centre d’Informació del Cortalet (Informationszentrum) eingeweiht, errichtet auf dem Gehöft desselben Namens. Es handelt sich um den zweiten Nationalpark, der von der Generalitat de Catalunya geschaffen wurde, und er erstreckt sich über ein Gebiet von 4.783,5 Hektar, von denen 867,5 die drei integrierten Naturreservate umfassen: das der inneren Lagunen, das der Küstenlagunen und das der Insel Caramany. Das Marschland von Empordà repräsentiert die letzten Überreste des natürlichen Feuchtgebietes der Region. Dank des Schutzes durch die Nichtbesiedelung konnten in diesem Bereich viele andere Gehöfte erhalten werden: Cortal Ribas, Cortal Can Comas am Rande des Meeres, Cortal Banch, Cortal Brossa und das Land des Mas Matà. Trotzdem hat in einigen Fällen dieser Schutz auch ein Gefühl des Verlustes hervorgerufen hinsichtlich der traditionellen Verwendung, die dieses Land einmal hatte. DIE GEHÖFTBAUERN VON HEUTE

SIEDLUNG UND CAMPING MAS NOU

Heute werden Gehöfte und Gehöftbauern erhalten, von denen einige ihre Aktivität der ökologischen Landwirtschaft widmen. Die „Closes” dienen noch als Weiden für Rinder und Pferde.

Im Jahre 1972 wurden die Siedlung und der Campingplatz Mas Nou auf dem Land des Cortal Nou von Castelló d’Empúries, Eigentum der Familie Canet, errichtet.

Neue Modelle der Erhaltung des Gebietes werden entwickelt, und verschiedene Gehöftbauern haben sie der Bewegung zum Schutz der Landwirtschaft angeschlossen.

CAMPING LAGUNA

Es ist unmöglich, den Prozess der Veränderung der Landschaften aufzuhalten. Der Mensch muss in jedem Fall eingreifen, um diesen Wechsel voranzubringen und in die gewünschte Richtung zu lenken. Dieses soll die Landwirtschaft und Viehzucht des Gebietes wieder rentabel machen.

Das Land von Can Túries am Rande des Meeres nahm 1968 den Campingplatz Laguna auf, den ersten Campingplatz der Gemeinde. Das Gehöft steht noch, ist jedoch ziemlich verfallen.

199


200