Issuu on Google+

NÚRIA GUINOVART


NÚRIA GUINOVART He tingut molta sort d’haver trobat la matèria del ciment i del quitrà per poder expressar tot el que porto dins i per les grans satisfaccions que em dóna. Aquesta matèria permet matisos i veladures amb les quals expresso tota mena de sentiments i desitjos de gran força i subtilesa, termes que poden semblar contraposats, però que, en l’obra, resulten elements indissociables.


Des de molt jove he sentit interès per l’art, possiblement gràcies a la vinculació familiar, durant generacions, a la pintura tan artística com decorativa. En els meus records d’infantesa volten les olors a dissolvents, les llaunes velles plenes de pigments i els pinzells de totes formes i mides amb infinites capes de colors. Els meus inicis al món de la pintura es remunten als anys setanta. Llavors utilitzava pintura a l’oli i feia figuratiu amb un punt de surrealisme. Vaig cursar estudis de Delineació; això em va servir per posar ordre en els aspectes de volums i perspectives. Més tard, als anys 80, vaig començar a treballar amb objectes vells (fusta, ferro, vidre, etc.) reciclant-los i creant noves composicions de caire crític, denunciant la feblesa de l’entorn i el maltractament rebut. Als noranta torno al color, però ara amb ceres, encàustica i carbó. Fins llavors, les meves obres parlaven del que veia al meu voltant però és a partir d’aquest moment que es produeix un canvi: començo a expressar el que jo sento dins meu. Això em fa despertar interès per aprendre noves tècniques i tinc la sort de fer un curs monogràfic (d’un any) d’escultura a la Llotja de Barcelona. Treballo com a decoradora d’interiors i aparadorista, feina que em fa desenvolupar el sentit de l’harmonia i la sensibilitat, entre d’altres. El 2006 viatjo a Itàlia amb la intenció de seguir explorant i és allà on trobo el material amb el qual treballo des de fa tres anys. El ciment és per a mi el meu llenguatge, la meva eina d’expressió. Em sento molt identificada amb aquest material perquè puc expressar el que vull i no deixen de sorprendre’m les possibilitats que em dóna. Darrera la seva aparença aspra i freda, s’hi amaga un món ple de rics matisos i textures d’infinites possibilitats. La meva obra pot donar la sensació de ser dura, difícil i poc atractiva. Això succeeix perquè fujo del que és superflu. El que jo faig no és bonic ni queda bé, el que jo mostro és passió, és dolor, és vida i és mort. El resultat estètic no és la fi, és el contingut, el missatge íntim, el que té la veu i parla per qui el vol escoltar. És el meu coixí, on es filtren tots els meus somnis, on reposen els meus sentiments, on la meva imaginació es desputlla i corre inconscient, deixant rastres inesborrables . I jo sento el risc quan la meva mà fa cada traç i, al darrera del traç, la satisfacció d’haver sigut capaç d’abocar allò íntim, profund, silenciós, perquè després tinc la possibilitatde gaudir-ho i compartir-ho. Núria Guinovart


INGRÀVID | 150 X 100 cm | ciment i quitrà


L’HORITZÓ DE L’ULL | 100 X 150 cm | ciment i quitrà


MOVIMENT SINUÓS | 57 X 140 cm | ciment i quitrà


NO VAIG SABER DIR-T'HO | 100 X 80 cm | ciment i quitrà


LA IMPERFECCIÓ DEL MEU JARDÍ | 100 X 150 cm | ciment i quitrà


EL JARDÍ DEL MEU DESORDRE | 100 X 80 cm | ciment i quitrà


JOC DE FINESTRES | 100 X 165 cm | ciment i quitrà


LA IMPERFECCIÓ DEL MEU JARDÍ II | 100 X 150 cm | ciment i quitrà


EN ESTRANY EQUILIBRI | 70 X 100 cm | ciment i quitrà


AIGUA | 75 X 100 cm | ciment i quitrà


CICLIC | 124 X 100 cm | ciment i quitrà


PLASMAT EN MURS LLEUGERS

Als anys cinquanta Jackson Pollock i seixanta anys després Núria Guinovart es troben d’acord en què expressar-se potser també és una acció plàstica. No cal ser reproductor emocionat del que veiem si el nostre cos ell mateix ja no s’ha d’amagar de res i pot ser el motor dinàmic de la representació d’uns sentiments que ja no cal conservar ni guardar secrets per evitar incomoditats socials. Aquest nou tipus de representació també és art. Ho és perquè és expressió subjectiva no del que creiem o sabem sinó del que sentim, ens commou i emociona de la realitat, del món en el que vivim. La brutalitat dels fets socials ja no ens són massa decisius, encara que ens hagin generat el nostre desfici, perquè no són capaços de proporcionar-nos el que necessitem: un sadollament sentit, sensual i mental ensems. Però sí que ens calen els seus productes, allò que és i de què està fet el cada dia; perquè, com succeeix amb la realitat del mateix món, és mercès al que hi ha i ens envolta que ens atrevim a cercar la nostra mida i correspondència amb l’entorn. Cadascú ho fa amb els mitjans que troba més afins a la seva identitat. La Núria s’ha trobat que és el ciment industrial – aquell mateix material que serveix per cohesionar els elements separats – el que li és més apte per plasmar-hi el que li bull – ves a saber per què – pel pit, les entranyes, el cap i la boca. El ciment portland, o altres variants de la modernitat, que s’usa per endurir i separar l’heterogeneïtat de los coses, a la seva sensibilitat artística li serveix per sentir-se completament lligada i identificada amb el que hi esgarrapa, fendeix, hi crida com el feble guix ho fa a la paret, però que, pel fet de ser plasmat per una mà viva roman delator i inesborrable. Les plaques de ciment - del gruix gairebé d’un full de paper i amb el suport de l’imponderable porespan amb el seu àcrom color ofereixen a l’artista el mural necessari per fer-hi constar intencions, neguits, vacil·lacions, fermeses, conviccions i sobretot, sensibilitat. El clivellat que un cert tractament volgut presenta la cimentació suport és ja, si l’artista el fa seu, ho vol i ho recerca, expressió de sentiments, intencions i memòria. Només calen incisions, fendeixs, també instintivament i intencionadament dirigits, perquè l’obra iniciï el seu discurs silenciós i commogui. És el rol propi de l’art.

Arnau Puig. Filòsof i crític d’art


NÚRIA GUINOVART. UNA PINTURA DE REFLEXIONS I SILENCIS “Les nostres percepcions del món exterior estan habitualment envoltades per les nocions verbals conforme a les que pensem. Sempre estem tractant de convertir les coses en signes per a les abstraccions més intel·ligibles, de la nostra pròpia invenció. Però, el fer això, prenem a aquestes coses bona part del seu ésser natural”. Aldous Huxley. Les portes de la percepció. Cel i infern. 1979

Haig de reconèixer que el títol té relació amb un text del també pintor Gabriel Rigo en el que referint-se a l’obra de Núria Guinovart , la veia com una “alquimista del silenci”. Estic d’acord amb aquesta afirmació, i ho estic per diverses raons. La primera per la tècnica emprada, la segona per la utilització de colors neutres, principalment el gris, i finalment per la manera d’enfrontar-se als temes que sorgeixen en les seves composicions abstractes. Quan contemplem la pintura de Núria Guinovart ens adonem de que no és una pintura fàcil, ans al contrari, és una pintura complexa tant per la tècnica que usa –ciment asísmic, ceres i quitrà damunt una superfície de porexpan o fusta- com pel seu contingut formal –o no formal-, en el que les seves propostes van més enllà, almenys aparentment, de la pròpia realitat connatural. Però aquesta complexitat també és positiva i intentaré explicar el perquè. L’artista, amb el seu treball, està tractant de descobrir les infinites possibilitats que li ofereixen materials com per exemple el ciment asísmic, del qual jo no n’havia sentit parlar mai, només del fibrociment o del mateix ciment, però ella mateixa em va comentar que es referia a un tipus de ciment a prova de terratrèmols, molt utilitzat al Japó, que és tan flexible, com posem pel cas la fibra de vidre. Un altre material que també sol emprar són les ceres però, a diferència de Tàpies per posar un exemple d’artista que treballa habitualment amb elles, donant-les un cert protagonisme compositiu, sobretot per la lluminositat i transparència que s’adverteix –amb ve a la memòria una exposició monogràfica titulada “Tàpies i la mel” exhibida a la fundació que porta el seu nom- en el seu cas actuen de manera diferent, no se aprecien tant a primer cop d’ull, sinó que són tractades amb més ductilitat i elasticitat.

Aquest interès pel món material no li ve de nou, sinó que en èpoques anteriors, concretament els anys 80, es va interessar pel reciclatge, o sigui investigava i experimentava amb materials de rebuig, reutilitzant-los i creant noves composicions pictòriques. Per tant la seva obra no només es pot considera pictòrica, sinó que va més enllà de la bidimensionalitat de la pintura, i va camí de l’escultura. És evident, doncs, que no podem parlar exactament d’escultura, però si que existeix una certa idea de tridimensionalitat: espais buits com a resultat de extreure la pròpia matèria –no sol emprar pigments, per tant és el propi ciment- formant-se uns forats; la tècnica del grattage, en base a ratllar la superfície formant solcs, tant vertical com horitzontalment, que evoca la idea d’espacialisme, o incorporant matèria que visualment dona la sensació de collage, però només és una il·lusió òptica.


El color l’he deixat apart ja que per a mi és el principal protagonista de les seves composicions. Quan ens referim a que la seva és una pintura de reflexió i de silenci, veurem que el color ens dona la clau perquè puguem tenir la idea de que estem davant d’una obra meditada, sensible, però també emocionalment dura, que pot originar angoixa –això últim m’ho va fer observar la pintora, encara que jo no estic gaire d’acord, ja que aparentment no em dona aquesta sensació-. L’ús de tonalitats neutres, principalment les diferents gammes de grisos, així com verds, blaus i sípies, però tots ells cromàticament molt suaus i tènues, donen l’aspecte de ser una obra esmorteïda, sense vida, però això només ho és a priori, ja que si observem amb deteniment cadascuna de les peces exhibides ens adonarem que succeeix el contrari. La seva és una pintura vital –no confondre vitalisme amb agressivitat i colors vermells, ja que existeixen altres maneres de representar-la-, plena de connotacions personals, i per tant emocionals. La sobrietat que experimenten aquestes gammes cromàtiques no són alienes a la idea de moviment, doncs la línia corba, els regalims que fluctuen quasi aleatòriament per la superfície, l’aplicació del foc i, com s’ha mencionat abans, la tècnica del grattage creen una obra dinàmica i en conseqüència vital. Núria Guinovart s’endinsa en una pintura de marcat contingut abstracte, entenent l’expressionisme des de diferents vessants: espacialisme, matèria, gest, però també amb reminiscències del passat. El passat entès no pas pels materials emprats, que evidentment són contemporanis, sinó per la manera de representarlos. Les seves pintures semblen evocar l’art prehistòric -coves amb esgrafiats, pintures esquemàtiques, etc-, com també l’art romànic. Em preguntaran perquè menciono aquí l’art romànic, no és perquè l’artista estigui representant un pantocràtor en els seus quadres, sinó que sembla que estigui pintat sobre una paret, a mode de mural –ella mateixa ha realitzat estudis d’encàustica a la ciutat italina de Bérgamo-, veuríem, doncs, que existeix una relació amb la idea de muralisme. Tot això reconec que és una hipòtesi i que comentant-ho amb l’artista, ella ho accepta per cortesia i perquè és una més de les interpretacions que l’espectador pot tenir. D’’altra banda també es positiu que tothom doni la seva opinió, la qual cosa invita a contemplar l’obra amb més deteniment i no quedar-se amb allò superflu. De totes maneres, si que és cert, que quan hom veu el treball de Núria Guinovart entén que l’art té moltes vessants, molts camins creatius, i que això fa que mantinguem obertes les portes a noves maneres de representar-lo, que no tot estar immers amb la lluita estèril de la confrontació abstracció-figuració, sinó que la idea de pintura va més enllà, que existeixen més formes d’entendre l’art i no dirigir-lo en una sola direcció. Per sort, Núria Guinovart ho ha entès perfectament, i deixa clar que el silenci i la reflexió són els millors antídots per contemplar assossegadament l’obra d’art. Ramon Casalé Associació Internacional de Crítics d’Art


EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2010 2009

2008 2007

2006

Galería NA & AG – VIC Galería Memorial – C.M. Tecknon - Barcelona Galería Antoni Pinyol – Reus Centre Cultural Barrades – L’Hospitalet de Llobregat Sala Parés – Barcelona Auditori Municipal - Montcada i Reixac Centre Jujol – Can Negre - Ajuntament de Sant Joan Despí Galeria Maragall - Barcelona Centre cívic “Cotxeres Borrell” – Barcelona Mont Roig – Sitges Centre Cultural “La Casa Elizalde” – Barcelona Vivendi - Barcelona La Principal – Barcelona

EXPOSICIONS COL.LECTIVES 2010

2009

2008

Art al Set - Andorra Mercat Vell – Sitges Cal Talaveró – Verdú l’Urgell Galeria Ágora – Sitges Galeria Maragall - Barcelona Bart 09 - Barcelona Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis llerdencs – Lleida Sala d’Exposicions de Caixa Laietana – Mataró Sala d’Art Maragall - Barcelona Centre Cultural de Caixa Terrassa – Terrassa La Cave - Ginebra (Suïssa) Centre d’Art – El Março Vell - Centelles Fundació Reddis - Reus Galeria Arcadí Calzada – Olot Sala d’Art Maragall (Col.lectiva de Primavera) Sala d’Art Maragall (Tres pintors) Sala d’Art Maragall (Col.lectiva d’Estiu) Galería Antoni Pinyol - Reus Centre d’Art – El março vell - Centelles Cercle de Belles Arts - Lleida Ateneu Caixa Laietana – Mataró Sala Àgora de l’Ajuntament – Cambrils


2007

2006 2005 1994

Librería G. de Arte Martínez Pérez - Barcelona Centre d’Art Contemporani - Can Xerracan – Montornés Galería Antoni Pinyol - Reus Galería Ricard – Terrassa Sala d’Art Maragall – Barcelona Sala d’Art Maragall – Barcelona Centre d’Art Contemporani - Can Xerracan - Montornés Galería Paspartú – Barcelona Centre d’Art Contemporani - Can Xerracan – Montornés Escola d’Art Llotja – Barcelona Casa Golferich “El Xalet” - Barcelona Casal de Cultura “Can Butjosa” – Parets del Valles

PARTICIPACIO A PREMIS 2010 2009

2008

2007

Finalista XXIII Premi Sanvicens - Sitges Menció Honorífica XXV Premi Leandre Cristofol – Lleida Seleccionada en el 11è Premi Pintura - Ricard Camí – Terrassa Finalista 3è Premi Pintura -Torres García - Mataro Finalista en el LXVII Premi Centelles de pintura Seleccionada en el 6º Premi Pintura – Ceferino Olivé- Reus Seleccionada en el 16è Premi Nacional Telax d’art contemporani i avantguardista. - Reus Finalista en el LXVI Premi Centelles de pintura Finalista en el XXIV Premi de pintura, VIII Internacional, Homenatge a A.Ramos Gomis – Lleida Guanyadora del 2º Premi 28º Concurs pintura Vila de Cambrils Seleccionada en el 15è Premi Nacional Telax d’art contemporani i avantguardista. - Reus Guanyadora del 1º Premi Concurs pintura ”Juan Ramón Masoliver” Ajuntament de Moncada i Reixac.


CATALEG CATALÀ