Page 1

10 anys de El silenci dels

arbres


Títol inicial: On acaba el silenci dels arbres “...no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.” (El silenci dels arbres, pàg. 14)


“Els records s’amunteguen. Giravolten com les espurnes que es desprenen d’una foguera. Pouen les hores i els dies viscuts al caire de la mort.” (El silenci dels arbres, pàg. 10)


Eduard Márquez: “ L’origen del llibre és una anècdota de L’agulla daurada. Montserrat Roig hi escriu que hi havia un guia que explicava els quadres del museu davant dels marcs buits. Vaig pensar que això era el germen d’una novel·la. Jo vaig convertir-ho en la idea d’algú que expliqués històries i vaig optar per la música, que és el meu món. I el guia és un luthier, l’individu al voltant del qual privoten la resta de personatges.” (Entrevista de Lluís Bonada, El Temps, 7 -13-octubre-2003) „

„

“Els qui treballaven a l’Ermitatge deixaren el museu i se n’anaren a defensar la ciutat assetjada. (...) Però hi va haver un guia del museu que no s’havia resignat als marcs buits penjats als passadissos, ulls sense parpelles que guaitaven dins la fosca. Es deia Pavel Filipovitx Gubtxeski i va organitzar unes quantes visites imaginàries a les sales desèrtiques amb un grup d’amants de l’art. Un testimoni d’El llibre del bloqueig, escrit per Daniel Granin, ho recorda: ‘L’absència dels quadres no representava res per a Pavel. La força de la imaginació, la intensitat de la memòria i la visió interior substituïen allò que no hi era. Rescatava l’absència de les pintures amb paraules, amb textos, amb entonació, amb tots els mitjans de la fantasia i el seu saber. Amb gran atenció miràvem l’espai blanc dins d’un marc i hi vèiem els colors, les línies, els jocs de les ombres i l’atmosfera que voltava els traços del pintor. Potser no. Però, a mi, em quedà gravat a la memòria tot el que vaig veure amb Pavel Filipovitx. I ell mai més no va aconseguir que la gent veiés i sentís tantes coses com durant les visites al museu buit i solitari...” (L’agulla daurada. Edicions 62. Labutxaca, pàgs. 5758)


“L’Ernest Bolsi parla a poc a poc. Deixa que les paraules s’ajustin a la respiració de la nena, cada cop més pausada. Els personatges de La flauta màgica omplen el forat de l’escala i foragiten les dentades de les explosions.” (El silenci dels arbres, pàg. 35). „

„

„

Dos anys després de la Revolució francesa, el 1791, Mozart va representar a Viena La flauta màgica. Aquesta obra va ser important perquè, primerament, va tenir un valor polític, en ser portadora dels ideals de llibertat de l’època; també perquè era una faula i això feia que l’apreciés un públic popular; finalment, consagrava un estil musical ‘nacional’, fonamental en l’idioma i en les tradicions de cada nació, ja sense el domini internacional de l’italià. La flauta màgica, penúltima obra de Mozart, va tenir des de bon començament un gran èxit, ja que anava dirigit a un públic popular que fins aleshores havia estat exclòs del món del melodrama. La genialitat de Mozart va consistir en crear una composició refinada a partir de materials pobres. L’òpera narra el camí iniciàtic d’un jove príncep, Tamino, des del mal cap al bé.


“L’Ernest Bolsi rep els visitants amb un somriure. - Em sap greu haver-vos fet esperar. Perdoneu, m’he despistat. Avui començarem per aquesta sala, una de les joies del museu. Dins les vitrines, disposades seguint les parets, hi havia violins d’Amati, Stradivari, Guarneri, Maggini, Gofriller, Stainer, Vuillaume.” (El silenci dels arbres, pàg. 36)

La Lamúsica músicai iels elsinstruments. instruments.Biblioteca BibliotecaInteractiva InteractivaMón Món meravellós. Cruïlla Saber, pàgs. 16-17) meravellós. Cruïlla Saber, pàgs. 16-17)


“Fa unes setmanes, la porta del museu era oberta. Mai diries el que vaig trobar-hi. Una colla de gent amb un paio que conec. És un luthier. Doncs era allà, explicant la llegenda d’un músic que toca un violoncel posseït per l’ànima de la seva amant morta. Era força trista, però va agradar-me. Que algú pugui empescar-se històries així enmig de tota aquesta bogeria i que hi hagi gent disposada a escoltar-les em fa recuperar la confiança. “ (El silenci dels arbres, pàg. 53)

Taller Tallerd’un d’unluthier. luthier.La Laparaula parauladeriva derivade de“luth”, “luth”,llaüt. llaüt.Imatge Imatgede deVikipèdia. Vikipèdia.


“Abstreta, les recorda tocant per a la nena,durant hores, durant nits senceres, per foragitar el brogit de les bombes i bastir un recer de quietud. De peça en peça. Incansables. A l’aguait dels moviments que deformen la panxa. - T’agrada, eh? A mi també. És de les Escenes d’infants de Schumann. Hi surten nens com tu jugant a fet i amagar, l’home del sac, cavallets de fusta...” (El silenci dels arbres, pàg. 55)


„

„

“Molt sovint penso en el pastor Bouffier. És el protagonista d’un llibre de Giono que em vas regalar tu: L’home que plantava arbres. Te’n recordes?. “Aquí tens una ànima bessona”, vas dir-me. Doncs hi ha moments, quan el pes de tot això em doblega, que faria com ell. M’agradaria rodar pels parcs i pels turons plantant roures, faigs, bedolls... Potser així, com al llibre, aconseguiria que tornessin la vida i la pau.” (El silenci dels arbres, pàgs. 63-64) “Quan li preguntaven sobre la història d’Elzéard Bouffier i la seva motivació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: ‘M’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exacte, fer estimar el fet de plantar arbres’. (Jean Giono. L’home que plantava arbres. El cercle de Viena)


„

“Els roures de 1910 tenien en aquell moment deu anys i ja eren més alts que nosaltres. L’espectacle era impressionant. Literalment, em vaig quedar sense paraules i, com que ell no parlava gens, ens vam passar tot el dia en silenci passejant pel seu bosc, que tenia, dividit en tres trams, onze quilòmetres de llargada en la part és ampla. En recordar que tot havia sortit de les mans i de l’ànima d’aquest home, sense cap mitjà tècnic, un comprenia que els homes poden ser tan eficaços com Déu en altres àmbits que els de la destrucció.” (L’home que plantava arbres, pàgs. 32-35).


“Bé, ja hi som. Aquesta era una de les tres sales dedicades als clavicèmbals i als pianos. La peça més interessant era un clavecí del mestre Ruckers, construtor d’Anvers del segle XVII. Es tracta d’un instrument de dos teclats, ricament decorat, amb una pintura a l’interior de la tapa, atribuïda a Hendrik Castels, que representa la història d’Orfeu i Eurídice. Orfeu, poeta i músic, era capaç de fascinar totes les criatures amb el seu cant. Ni les plantes ni les pedres s’hi podien resistir...” (El silenci dels arbres, pàgs. 6566)

I·lustracions: I·lustracions:Pep PepMontserrat. Montserrat.(Chirstoph (ChirstophWillibald WillibaldGluck.Orfeu Gluck.Orfeui iEurídice. Eurídice.Edicions EdicionsHipòtesi HipòtesiS.L.) S.L.)


“El mite d’Orfeu és el meu preferit. Des de sempre... Representa la força de la música i, segons les versions, el poder salvador de l’amor.” (Eduard Márquez. Lletres. Entrevista de David Serrano Blanquer)

„

Orfeu Orfeui iEurídice. Eurídice. Lloc Llocde delalaimatge: imatge:classicsalaromana.blogspot.com classicsalaromana.blogspot.com


La llegenda d’Orfeu i Eurídice Eurídice és una de les heroïnes més cèlebres de la història i la seva tràgica vida, que s’extingí, talment com un sospir, en començar només a despuntar, ha commogut poetes de totes les èpoques. Eurídice vivia al bell mig de la natura i en protegia els boscos. Orfeu era fill del rei de Tràcia, que alhora era el déu-riu Eagre, i de la musa Cal·líope. La sev mare, musa de la poesia amorosa, i la seva àvia, la deessa de la memòria, li havien ensenyat de cantar suaument les coses i les persones memorables, dignes de ser recordades. La sev aveu, entortolligada en les nou cordes de la lira que tocava, era més dolça, embolcalladora i daurada que la mel: els ocells, els peixos i fins i tot els lleons més ferotges s’acostaven a escoltar-ne els sons. Potser el seu avi, Mart, el déu de la guerra, li havia ensenyat de tractar amb les feres. Un dia, de les muntanyes de Tràcia, al nord de Grècia, on vivia, Orfeu baixà cap a la vall; i tot just que descobrí Eurídice començà a cantar-li i a festejar-la. El mateix dia de les noces, un jove pastor, Aristeu, s’enamorà d’Eurídice. Des de petit que Aristeu rivalitzava amb Orfeu. Com que era fill d’una nimfa, una protectora dels rierols, i d’Apol·lo, el resplendent déu de la música i de la poesia, Aristeu fou educat per les muses, entre les quals hi havia la mare d’Orfeu, el seu rival. A Aristeu l’ensinistraren en els secrets de la natura. Sabia conrear la vinya i fabricar una mel que, barrejada amb un vi olorós, provocava la mateixa suau embriaguesa que la música. Aquell dia fatícic, després de les noces, Aristeu s’atansà violentament a Eurídice. La noia fugí de l’assetjament per la riba d’un rierol, però una abella, potser a requeriment del jove pastor, l’encançà i li clavà el fibló. Tan aterrida i cega pel dolor estava Eurídice, que no s’adonà que trepitjava un escurçó que feia ziga-zagues a l’herba.” (Christoph Willibald Gluck. Orfeu i Eurídice. Adaptació: Pedro Azara. Edicions Hipòtesi S.L.) „

„

„


Orfeo conduce Euridice fuori dal Regno dei Morti Jean-Baptiste-Camille Corot (1796-1875)


“Un arbre allà s’alçava. Oh pur exalçament! Oh cant d’Orfeu! Oh arbre més alt per a la oïda! I tot era silent. Però endins del silenci gestava un nou inici, senyal i trasmudança. En calma els animals sortien de la clara deslliurada boscúria, de nieres i caus; i els succeïa no que per astúcia ni de por s’estiguessin tan quiets, sinó per escoltar.” (Rainer M. Rilke. Sonets a Orfeu. Columna, pàg. 19)


“L’estada a la glacera de Vatnajökull no va ser cap excepció. Els tres o quatre dies programats es van convertir en quinze. Mai no l’havia vist tan obsessionada. Suposo que l’obra que havia escollit, els Estudis Freeman de Cage, no l’hi posava gens fàcil. En un dels quaderns que escrivia durant els viatges, la Sophie va anotar, entre altres coses, que mai no li havia costat tant compenetrar-se amb un lloc.” (El silenci dels arbres, pàg. 99)

1972: 1972:Cage Cagecomença començaaacompondre compondre una sèrie d’estudis virtuosos una sèrie d’estudis virtuososper per demostrar la “utilitat de l’impossible” demostrar la “utilitat de l’impossible” en enlalasocietat: societat:Études ÉtudesAustrales Australesper peraa piano piano(1975), (1975),Études ÉtudesBoreales Borealesper peraa violoncel violonceli ipiano piano(1978), (1978),Freeman Freeman Études per a violi (1980; 1990) Études per a violi (1980; 1990) (L’anarquia (L’anarquiadel delsilenci. silenci.John JohnCage Cagei i l’art l’artexperimental. experimental.MACBA, MACBA,pàgs. pàgs.274 274 i i279) 279)


Setge, silenci i música „

„

„ „ „ „ „ „ „ „

“En l’obra treballada de Márquez no hi ha faramalla, no hi ha obvietats, no hi ha repeticions no volgudes, no hi ha redundància. Només silencis i essència i música, molta música. És una prosa per llegir en veu alta. (...) En una de les seves novel·les més celebrades, precisament titulada El silenci dels arbres, l’escriptor reforçava aquesta recerca de la intensitat que, a voltes, reclama una lectura poètica. En aquella ocasió Márquez, després del seu propi viatge a la ciutat, ens portava a Sarajevo i l’omplia de l’esperança de la música. L’art es convertia en l’única resposta possible davant del setge.” (Ada Castells. A la recerca de l’essència. 04/06/12) Per continuar llegint: N Cus. CUSSÀ, Jordi. El noi de Sarajevo N Gal. GALLOWAY, Steven. El violoncel·lista de Sarajevo N Jer. JERGOVIC, Miljenko. El jardiner de Sarajevo JN Ben. BENAVENTE, Jaume. Història d’amor a Sarajevo P833 Cuc. CUCURELLA-JORBA, Meritxell. Els amants de Sarajevo P833 Gom. GÓMEZ I GIMÉNEZ, Antoni. Sarajevo P834 Rui. RUIZ CASTILLO, José Luis. Sarajevo koncert 9(497.1)Goy. GOYTISOLO, Juan. Cuaderno de Sarajevo: anotaciones de un viaje a la

barbarie

„

9(497.1)Nav. NAVARRO, Pepe. Sarajevo humano: palabras, retratos e imágenes: 111

entrevistas a sus habitantes después de la guerra


2003-2013 „

El escenario es una ciudad asediada, en plena guerra. No se concretan ni el espacio ni el tiempo, pero puede corresponder a cualquiera de los conflictos bélicos del siglo XX: la ciudad puede ser Sarajevo, Grozni, Leningrado o Basora. El horror y la miseria cotidiana nos llegan mediante cartas que escriben sus habitantes, en lucha por la supervivencia. Paralelamente, asistimos a la peripecia de cuatro personajes entrelazados por la música y por sus historias de amor. (...) Poeta en sus inicios, Márquez imprime un acusado aliento lírico a sus novelas, por otra parte deliberadamente breves. “Trato de buscar la intensidad, la síntesis, la austeridad. Prefiero los cien metros al maratón”, confirma el autor. En El silenci dels arbres ha construido una bella parábola sobre el poder de la fabulación y de la música como recursos contra los efectos de la guerra. (...) Uno de los personajes de Márquez, Ernest Bolsi, es un luthier que diariamente hace de guía en un vacío museo de música, y relata fascinantes historias a los visitantes. ‘Igual que los chamanes o algunos aborígenes australianos, que relatan historias a los moribundos para aplazar la huida del alma, mi personaje logra, con sus fábulas, que la gente sienta y se emocione, y que olvide momentáneamente la realidad miserable y dura en la que vive’, dice el autor.


El punto de partida de la novela es real: ‘Un amigo que preparaba un viaje a Rusia me pasó copias de L’agulla daurada de Montserrat Roig, donde aparece, al hablar del sitio de Leningrado, la figura de uno de los guías del museo del Ermitage, que explicaba los cuadros frente a los marcos vacíos. Decidí convertir aquella anécdota en novela, cambiando la pintura por la música’. El otro personaje masculino del relato es Andreas Hymer, un violinista que llega a la ciudad asediada para dar un concierto y recuperar a la mujer que amó. ‘Estuve en Sarajevo para documentarme –explica Márquez-. Vi los edificios ametrallados y las señales de obuses en el suelo. Y hablé con muchas personas: la mayoría de las cartas que reproduzco son reales. Pero la ciudad asediada que describo no es necesariamente Sarajevo. Puede ser también Basora, Grozni, Leningrado o, por qué no, el Madrid de la Guerra Civil. El asedio es universal. También los nombres de los personajes son de todas partes y de ninguna a la vez... Practico la poética del no tiempo – no espacio, porque creo que hace crecer la dimensión alegórica del texto.’ El relato central está trufado de escenas en ‘flash-back’ que ayudan a construir los cuatro protagonistas. Lo peculiar es que no se narran en pasado, sino que se reviven en presente, fusionadas sin solución de continuidad con la narración principal. ‘Para dar más fuerza al relato, he buscado lo que en el cine parece tan fácil: crear una serie de escenas bisagra que permiten fundir los recuerdos con la acción presente’, revela el autor.” (Rosa Maria Piñol. La Vanguardia / Cultura, 16/09/2003)


“A Sarajevo hi havia gent que enyorava el setge” Sòbria, precisa, defugint l’exhibicionisme innecessari, la recreació – evidentment legítima- en informacions que ell considera irrellevants, la prosa d’Eduard Márquez en la seva darrera novel·la fa gala d’aquella austeritat narrativa que, només els anys de bon ofici, la perseverança, el culte al rigor – que ell professa- poden fer créixer i consolidar. A El silenci dels arbres l’autor ens mostra el setge que viu una ciutat i els seus habitants en temps de guerra i d’acarnissament en virulents conflictes ètnics i civils, però conferint al relat una decidida dimensió al·legòrica que pretén realçar, més enllà dels referents geopolítics i bèl·lics més recent s i propers, la universalitat del mateix concepte de “setge”, d’ “aïllament”. Sumits en una quotidianitat constantment trasbalsada per l’impacte dels obusos, per la infernal cal·ligrafia de la metralla encastada als edificis, al paviment, als cossos ja inerts, per les continues restriccions, els personatges de la novel·la malden per sobreviure a l’absoluta precarietat que governa les seves vides actuals. Entrellaçant prodigiosament passat i aquest present de mort i destrucció, l’escriptura d’Eduard Márquez es referma aquí en els plantejaments estètics que l’autor havia desplegat anteriorment tant en la seva obra narrativa per a adults com en els seus títols escrits per a un públic infantil.


Tot i que no es diu explícitament en cap moment, podem dir que la ciutat assetjada de la novel·la és Sarajevo. ¿Hi ha estat, a Sarajevo? ¿I per què, Sarajevo? Sí, sí. A mi el que m’interessava, sobretot, era la idea de setge. L’origen de la novel·la es troba en un col·lega meu, que estava preparant un viatge a Sant Petersburg, ara fa tres anys llargs, i llegeix L’agulla daurada, de Montserrat Roig. En aquesta obra s’explica que durant el setge de Leningrad, a la segona guerra mundial, a l’Ermitage hi havia un guia que continuava fent les visites a les sales amb els marcs buits. Jo vaig pensar que allò era molt potent per començar una novel·la. El que jo no volia era que el meu guia fos com aquell, que es limitava a fer una descripció dels quadres, a mi m’interessava que el guia adquirís una dimensió molt més narrativa. Per a mi, era fonamental, a partir d’aquesta anècdota històrica inicial, el concepte de “setge”, la idea de l’aïllament , de l’individu que viu sol, aïllat, en un territori envoltat per l’enemic. Aleshores, començo a mirar quins són els meus referents reals, actuals: hi ha Grozni, hi ha Sarajevo... Si escrivís la novel·la ara, tindria Bàssora durant la guerra de l’Iraq, tot i que aquest va ser un setge curt... A partir d’aquíi com que per a mi és molt important tot el que és la documentació d’una novel·la, em desplaço a Sarajevo per poder conèixer de primera mà el paisatge físic d’una guerra: no havia vist mai els senyals de metralla a les parets, al terra, etc. I, sobretot, m’interessava molt el paisatge humà: com viu la gent el setge, com sobreviu, què menja, com renta la roba, com va a treballar... En definitiva, tota la seva precarietat quotidiana. Sí, em documento a Sarajevo, però no vull que sigui Sarajevo, perquè vull donar al meu llibre una dimensió al·legòrica.


L’ambient de destrucció, de devastació, tant física com moral, en què viuen immersos els personatges, hi és present, ineludible. Però, alhora, sembla que ha volgut contraposar, a aquesta dramàtica realitat la idea que, finalment, la bellesa- de la música, en aquest cas- acabarà sobrevivint a la barbàrie. Sí, però no he volgut accentuar aquesta idea tan grandiloqüent de la salvació per l’art, sinó la idea del luthier, que és el pal de paller de la novel·la. ¿Què fa el luthier? Doncs, el mateix que devien fer els nostres avantpassats a la vora del foc: explica històries, intenta generar mons a partir de la paraula, perquè la gent que és amb ell unes hores al dia pugui així fugir de la realitat insuportable en la qual es mou. No és tant la idea de la realitat insuportable en la qual es mou. No és tant la idea de la salvació per la bellesa, sinó la salvació per la paraula. Gràcies a la paraula hi ha algú que és capaç de foragitar els fantasmes de la gana, de la por, de la misèria quotidiana, com en el cas de la nena que el luthier troba amagada al forat de l’escala. En aquest sentit, m’interessava molt la idea del contrast: enfront de l’espai tancat del museu, el moviment dels protagonistes; espai tancat enfront de lluminositat, viatge, obertura.


Els personatges de la novel·la, tots, també els dos centrals, no tenen present; evoquen contínuament el passat. Passat i aquest present precari s’entremesclen de manera permanent, sense indicacions prèvies. Quan no tens res, només els teus records; quan has hagut d’abandonar casa teva perquè te l’han destruïda; quan no pots treballar; quan has perdut la família, bé sigui a l’exili o bé perquè ha mort; quan no tens roba; quan has de cremar els llibres o els mobles per poder cuinar o escalfar-te... Alguns deien: “em passo nits senceres mirant àlbums de fotografies”. En aquests moments, aferrar-se al passat es converteix en quelcom del tot necessari. I, enllaçant amb tot això que t’acabo de dir, per a mi era molt important la idea de “presentitzar-ho tot”; a partir del fet que no tinc present, m’aferro al passat, però aquest passat em permet sobreviure al meu present. En aquest sentit, i malgrat que era un repte tèc nic, que em va comportar moltes hores de feina, vaig intentar aconseguir el que jo anomeno “frontisses”, que són aquestes petites escenes que em serveixen per fer bascular el passat i el present en un mateix pla. Era un repte tècnic basat en una necessitat narrativa. Dels diversos personatges que el lector només coneix a través del seu testimoniatge epistolar, n’hi ha un especialment commovedor, la Norah, que, entre altres coses, diu que la guerra sempre treu el millor i el pitjor de les persones. Aquestes paraules i la persona que les diu són reals. ¿Saps què em va resultar impressionant,mentre era a Sarajevo? Hi havia gent que enyorava el setge. Perquè el setge, deien, va despertar un corrent de solidaritat, d’humanitat, que després s’ha perdut. En les situacions límit, la gent es comporta de manera solidària; quan torna la normalitat, tornen els egoismes, tornen les divisions socials i polítiques... Recordo que va dir: “El que diré és dur, però de vegades enyoro la solidaritat de la guerra. La gent em duia fusta i aigua perquè pogués cuinar, ara no me’n duria ningú.” [Jordi Gras, Regió 7, 22/11/2003]


FOTO: FOTO:Fons FonsMiquel MiquelRuiz. Ruiz.INSPAI. INSPAI.Centre Centrede delalaImatge Imatgede delalaDiputaci贸 Diputaci贸de deGirona. Girona.


“M’ha semblat una novel·la molt ben organitzada, sobretot per la manera intrigant en què es van descobrint els fets que han portat en Hymer a la ciutat, que es resolen completament al final. El passat i el present es barregen a la narració sense cap mena d’indicació, i aquest efecte està molt ben aconseguit.” (24/11/2005) [http:joselibros.blogspot.com.es2005/11/el-silenci-dels-arbres.html]

“El silenci dels arbres és una novel·la que ens explica com la bellesa pot sobreviure a la guerra, com en situacions de supervivència extremes la humanitat és capaç de produir el més abjecte, però també el més noble.” (29/05/ 2006) [http://www.vilaweb.cat/noticia/1904295/20060529/noticia.html]


“Què és el primer que salta a la vista quan un comença a llegir El silenci dels arbres?. Doncs l’acurat llenguatge, gairebé poètic però senzill, que actua com a contrafort per aguantar el pes de la desgràcia que traspua de les històries explicades. Quant la forma, el propi autor afirma que conscientment va intentar donar al text una estructura musical. I ho aconsegueix de totes, totes. En molts fragments aconseguim escoltar el silenci. La narració va saltant del passat al present gairebé sense adonar-nos-en. Una pedra llançada a l’aigua, per exemple, pot ser l’enllaç entre una persona adulta i la seva infantesa. Amb aquest joc d’ara i adés descobrirem l’amor apassionat entre una violinista i un luthier. Descobrirem com ambdós cerquen la perfecció estètica; com l’art sublima l’home.” (Esther F. Matalí, 17/12/2007) [http://www.lafinestradigital.com/2007/12/17/el-silenci-dels-arbres-deduard-marquez/]

“ I la història continua sense paraules. El so d’un violí esdevé paisatge i veu que es

retroba amb el somni. La por i l’angoixa ballen amb el silenci i es desdibuixen entre els arbres. Vides, records, pensaments i somnis entrellaçats omplen una ciutat, sota l’amenaça de les bombes i dels franctiradors. Vides sense respostes en un museu buit, omplen de veus el dia a dia que es retroba en unes cartes i en un esguard. Música que vol omplir-se de l’ànima dels llocs, donant llum a un passat, color a un present i profunditat a un futur.” (06/10/2008)

[http://laberintgrotesc.blogspot.com.es/2008/10/el-silenci-dels-arbres.html]


“Un viatge de la mà de la música, dels arbres i de la bona literatura.” (06/03/2010) [http://lespolsadallibres.blogspot.com.es/2010/03/el-silenci-dels-arbres.html]

“La música absorbeix la tristesa incandescent de la tarda.” (El silenci dels arbres, pàg. 26)


“Preciós. Eduard Márquez transforma un grapat de vides anònimes en històries que travessen de ple l’ànima del lector i, poquet a poquet, s’hi fan un racó. Amb un estil plagat de metàfores, figures retòriques i imatges subtils, l’autor desplega un ventall de sentiments que posa la pell de gallina. Ideal per a amants de la poesia feta prosa i de les novel·les amb frases tan ben fetes que, per molts cops que les llegeixis, no te’n canses mai.” (01/08/2010) [http:/racoperllegir.wordpress.com/2010/08/01/el-silenci-dels-arbres/] “Márquez és un escriptor magnífic, apassionant quan explica el procés de construcció narrativa de la seva novel·la, quan mostra el material: fotografies, receptes de cuina, cartes, esborranys, correccions, apunts i quan parla dels seus records convertits en matèria literària.” (15/12/2011) [http://clubdelecturasantgregori.blogpsot.com.es/2011_12_01_archive.html]


“La musica sgorga. Si innalza e si disperde. Entra dalle orecchie e dalla pelle. Dagli occhi. Dalle mani. Cauterizza le ferite e i muri scrostati. Spegne le fiamme. Muove i rami degli alberi abbattuti e trasformati in cenere. In fumo. Come se fosse una foglia, raccoglie le lacrime e le deposita sulla paura, per domarla. Penetra. Dolore. Cura. Dipinge l'interno delle palpebre chiuse con tutti i colori del giorno. Della Notte. Urla e sussurra. Si innalza e si disperde.” Eduard Marquez. Il silenzio degli alberi “ Un romanzo breve, perché il peso dei passi non dipende soltanto dalla lunghezza del cammino. Nella città assediata scorrono in molti. C’è Andreas Hymer, violinista sbarcato per un concerto e per una missione ancora più artistica: recuperare l’amore. C’è Ernest Bolsi, liutaio che dentro quei corpi di legno scopre un’anima e un segreto. Ernest che nonostante le bombe, continua a fare la guida nel Museo della Musica, per accogliere chi abbia ancora voglia di ascoltare la sua voce, i suoi aneddoti. Per chiunque insieme alle leggende voglia ingoiare una boccata di speranza. Una finestra aperta. Perché narrare vuol dire esistere, vivere e far vivere, eternare nelle corde della gola i sussurri degli altri, cosi simili ai nostri. Perqué narrare serve a uccidere il buio. Soprattutto quando scoppia all’improvviso.” [Cristiana Saporito, 23/04/2012]


«Com el xaman del desert, l'ancià que parla a un moribund, o com els que narren histories a la plaça de Marràqueix, l’Ernest intenta generar realitats que fan que els que escolten es puguin oblidar unes hores al dia que passen fam i tenen fred i por. Ofereix mons a la gent que no té mons. La nostra vida pot tenir sentit a través de les històries dels altres. És una cosa ancestral. No es tracta de l'art salvador, que seria donar-li una dimensió grandiloqüent, sinó de l'atavisme de viure mons per fugir o sobreviure, de sentir històries per somiar», conclou Márquez. [Isabel Obiols, El País, 18/09/2003]


“La música brolla. S’alça i es dispersa. Entra per les orelles i per la pell. Pels ulls. Per les mans. Cauteritza les ferides i els murs escrostonats. Apaga les flames. Mou les branques dels arbres talats i convertits en cendra. En fum. Com si fos una fulla, recull les llàgrimes i les diposita sobre la por per ofegar-la. Penetra. Dol. Cura. Pinta l’interior de les parpelles tancades amb tots els colors del dia. De la nit. Brama o xiuxiueja. S’alça i es dispersa.” (El silenci dels arbres, pàg. 136)

10 anys de El silenci dels arbres  

Hi ha obres que esdevenen best-sellers temporalment i després cauen en l'oblit. Altres, com és el cas de El silenci dels arbres, perduren en...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you