Page 1

POLSMÈDIC ESTUDIS DE PERIODISME DE LA UNIVERSITAT

POMPEU FABRA

NÚMERO 1

DILLUNS 16 DE MARÇ DE 2009

URGÈNCIES

12 HORES

EN UNA AMBULÀNCIA

PRBB

Investigación al límite DAKAR

Medicina sobre ruedas NUTRICIÓN

ALBERT FONT-TARRÉS

Obesidad infantil


02

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

investigació Texto: Felipe Alonso Fotos: Carlos Ruiz y Nuno Santos

E

l Parc de Recerca Biomèdic de Barcelona (PRBB) es una de las mayores infraestructuras científicas europeas. Genera conocimientos de alto nivel para descifrar la base genética y molecular de la vida y ayudar a solucionar los problemas de salud emergentes. Dispone de una masa crítica de diversos centros de investigación públicos y plataformas tecnológicas. Todo ello, ubicado en un edificio excepcional de grandes dimensiones al lado de un hospital universitario. El Parc de Recerca Biomédic de Barcelona es una iniciativa de la Generalitat de Catalunya, el Ayuntamiento de Barcelona y la Universidad Pompeu Fabra. Este gran proyecto que ahora ya es una realidad debe parte de su existencia a las nuevas políticas de mayor subvención en investigación por parte del gobierno español para llegar a los mínimos establecidos por la Unión Europea. En el centro trabajan más de 1000 personas, entre científicos, personal de apoyo y becarios, repartidas en 80 grupos de investigación independientes. La sorprendente concentración de destacados investigadores de alto nivel, que han trabajado en los mejores centros internacionales, atrae constantemente nuevos talentos del ámbito científico de todo el mundo. Este hecho, aparte de impedir la fuga de jóvenes cerebros

La concetración de expertos mundiales atrae constantemente nuevos talentos científicos de todo el mundo al extranjero, atrae a los que en su día marcharon, además de conseguir que se trasladen a Barcelona científicos de primer nivel de todos los rincones del mundo. En la actualidad, en el Parc de Recerca Biomèdic de Barcelona trabajan más de 1000 profesionales en diferentes ramas de la biomedicina, de los cuales un 80% son extranjeros. Esta gran internacionalidad del PRBB, la torre de Babel de la ciencia, comporta que pese a estar situado en Barcelona, el inglés sea el idioma oficial del organismo. Este factor internacional comporta que el PRBB pueda estar en primera linea de vanguardia en lo que a investigación biomédica y resultados se refierere. Otro de los aspectos que se deben resaltar del centro es la gran juventud de la plantilla, ya que dos tercios de ella no superan los 35 años de edad. Eso comporta un gran potencial en todos los aspectos, desde asegurar una gran vida a los proyectos, hasta que desde las nuevas generaciones se trabaja duro en mejorar las condiciones humanas a partir de todas las disciplinas de la medicina.

PARC DE RECERCA BIOMÈDICA DE BARCELONA

Todo para la ciencia Barcelona está de moda en el mundo científico. Con más de 1000 profesionales como parte del equipo médico, más de 80 grupos de investigación independientes en todas las especialidades biomédicas y grandes especialistas mundiales, el PRBB se ha convertido en un referente a nivel europeo en la investigación biomédica


Entrevista

Luis Serrano: “La píldora viva puede tener aplicaciones infinitas“

Láser

POLSMÈDIC

03

Con la luz crecen las neuronas PÀGINA 10

PÀGINA 5

Dentro de la estructura del Parc de Recerca Biomèdic de Barcelona trabajan hasta seis organismos diferentes en un regimen de coordinación, bajo una dirección general de proyectos, lo que garantiza hasta el máximo posible la independencia entre grupos de trabajo. Esta manera de trabajar genera un gran flujo de personal entre proyectos. Las diversas secciones trabajan en un regimen de coordinación, bajo la batuta de una dirección global, lo que permite una práctica de la investigación independiente por parte de las secciones. Áreas de investigación La actividad científica de los grupos de investigación de los centros que participan en el Parc de Recerca Biomédic de Barcelona se agrupa en los grandes ámbitos temáticos siguientes: Informática biomédica y biología de sistemas. Incluye la bioinformática del genoma, los laboratorios de sistemas complejos, la bioinformática estructural, el diseño de fármacos asistido por ordenador, la telemática sanitaria, los microarrays, la quimiogenómica, la evolución molecular, etc. Regulación génica y epigenética. Trabaja la regulación transcripcional, la expresión cromática y de genes, la regulación del splicing alternativo de pre-mRNA, las interacciones de proteínas-RNA, la regulación de la síntesis de proteínas en eucariotas, el control translacional de expresión de ge-

Todas las ramas de investigación mejorarán la calidad de vida hasta límites propios de la ciencia ficción nes, y los acontecimientos epigenéticos en cáncer. Biología celular y del desarrollo. Estudia los receptores inhibidores del sistema inmunitario, la señalización celular, la neurogénesis, la miogénesis, las respuestas al estrés, la diferenciación hematopoyética, la biología de células madre, el ciclo celular y apoptosis, la diferenciación pancreática y cáncer, la morfogénesis epitelial, la replicación de los virus RNA, la organogénesis… Farmacología y patofisiología clínica. Profundiza en la investigación sobre el dolor, la neurofarmacología de la adicción a los fármacos y todo tipo de drogas, los análisis químicos, la proteómica, análisis de fármacos en muestras biológicas, la farmacología clínica, las diversas sustancias de abuso y sus efectos a todos los niveles y la micología aplicada. Genética humana y biología de

la evolución. Estudia ladiversidad genómica, la función de los genes, terapia génica, las causas genéticas de las enfermedades, los modelos murinos de las enfermedades, los análisis del comportamiento de ratones genéticamente modificados, el síndrome de Williams-Beuren, etc. Epidemiología y salud pública. Incluye el estudio de la salud laboral, los efectos de la contaminación ambiental, la epidemiología de enfermedades respiratorias como puede ser el asma, la evaluación de la percepción de la salud de las poblaciones, la epidemiología molecular y clínica del cáncer de páncreas, y de las enfermedades en general. Todas estas ramas de investigación coinciden al trabajar en la constante innovación de los recursos científicos para mejorar la calidad de la vida humana, ampliando sus expectativas hasta límites que hace tan sólo unos años eran más propios de la ciencia ficción. centros de investigación El proyecto científico del PRBB reúne a varias instituciones y centros de investigación independientes, todos ellos enfocados a distintos aspectos de la biomedicina: El Instituto Municipal de Investigación Médica (IMIM), el Departamento de Ciencias Experimentales y de la Salud de la Universidad Pompeu Fabra (CEXSUPF), el Centro de Regulación Genómica (CRG), el Centro de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), el Centro de Investigación en Epidemiología Ambiental (CREAL), Instituto de Alta Tecnología (IAT) El Instituto Municipal de Investigación Médica (IMIM) se centra en la investigación estructurada de cinco programas de caracter multidisciplinar, alrededor de varios ejes temáticos, como pueden ser el cáncer o la neuropsicofarmacologia. Otro de ellos, el Centro de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB) es un innovador centro de investigación básica creado en diciembre de 2000 por iniciativa del Departamento de Universidades, Investigación y Sociedad de la Información (DURSI) de la Generalitat de Catalunya. El objetivo es promover la investigación básica en los ámbitos de la genómica y la proteómica. Después de la aprobación de la nueva ley de reproducción asistida, aprovada en noviembre del 2003, se hizo posible investigar en España con embriones humanos congelados y con las células madre derivadas de los mismos. El CMRB tiene la misión básica de investigar con células madre embrionarias humanas así como en diferentes modelos animales y la finalidad de conocer tanto los meSIGUE EN LA PÁGINA SIGUIENTE

Conjugar un espacio idóneo para la investigación y la práctica científica con un edificio innovador y ubicado en una de las zonas más bonitas de Barcelona es lo que han conseguido los dos arquitectos que se encargaron de diseñar el Parc Científic de Barcelona, inaugurado en el año 2006.


04

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

PARC DE RECERCA BIOMÈDICA DE BARCELONA VIENE DE LA PÁGINA ANTERIOR

canismos básicos del desarrollo inicial y de la organogénesis, como la aplicación de las líneas celulares que se derivan de las células madre a enfermedades en las que hay pérdida de células. El Centro de Investigación en Epidemiología Ambiental (CREAL) es una institución creada a finales del año 2005 con la misión de promover y de desarrollar la investigación epidemiológica sobre los factores ambientales y estudiar de qué manera se pueden prevenir y curar. La investigación se centra sobretodo en las enfermedades respiratorias, el cáncer y los efectos de contaminación durante los primeros años de vida de los niños, por lo que se trata de una investigación que tiene unas aplicaciones evidentemente prácticas. Otra de las instituciones que trabajan en el PRBB es el Instituto de Alta Tecnología (IAT), cuya

su producción científica es una de las más relevantes. Código de buenas prácticas Desde el centro, se ha asumido el compromiso colectivo respecto a la calidad de la actividad científica con un código de Buenas Prácticas. Este otro de lo s puntos fuertes del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, ya que en muchas de las ramas de la biomedicina, es importante ceñirse nuevas leys, o incluso a vacíos legales, donde la ética y las buenas prácticas son fundamentales para un correcto ejer-

El código de buenas prácticas asegura un correcto ejercicio en ámbitos polémicos como el de las células madre

ENTREVISTAREIMUND FICKERT

“En un año gastamos más de 70 millones en investigación” Vino hace ocho años atraído por el proyecto que entonces era tan sólo una idea. Tras doctorarse en biología molecular y licenciarse en periodismo, Jordi Camí, director del PRBB, contactó con él. Sus conocimientos científicos y su interés en el campo de la comunicación, fueron suficiente reclamo para ser pieza fundamental del centro. Actualmente ocupa la jefatura de proyectos del PRBB. Su función, coordinar la investigación científica y la logística en la aprobación de proyectos. Text i foto: Carlos Ruiz

¿Cómo funciona la coordinación para llevar a cabo todos los proyectos? Somos un modelo de parque donde la entidad responsable ha construido toda la estructura necesaria y este recinto está alquilado a centros de investigación. Es un espacio abierto que se comparte aunque cada uno de ellos tiene autonomía. Es un ente que podemos coordinar diferentes iniciativas pero no tenemos potestad sobre ninguna de las fundaciones. Existe un comité donde se debaten todas las iniciativas y están representados todos los centros. Vista de uno de los laboratorios del departamento de biología de sistemas, desde donde se descifran los códigos del organismo humano misión es la de ofrecer a la comunidad científica y a la industria farmacéutica servicios de Imagen Molecular basados en la Tomo-

El proyecto científico del PRBB reúne a varias instituciones y centros de investigación independientes grafía por Emisión de Positrones (PET) y en la Resonancia Magnética. Por último, el Hospital del Mar (IMAS), supone el complemento perfecto al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona al ser un centro especializado en formar profesionales y tratar patologías de gran complejidad. Recientemente está inmerso en un proyecto de remodelación y amplicación para poder prestar unos servicios más efectivos, aunque en la actualidad

cicio de la profesión. Además, se ha establecido un Comité para la Integridad de la Investigación, órgano formado por profesionales de los centros del PRBB y profesionales externos al que pueden recorrer los investigadores para resolver dudas y conflictos derivados de la aplicación de su trabajo. El edificio El edificio del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona tiene una superfície total de 55.000 m2 y está ubicado frente al mar, entre el Hospital del Mar y el Hotel Arts de la villa Olímpica. El edificio tiene una forma elíptica con unas dimensiones de 117 x 74 metros y presenta, al mismo tiempo, un alto nivel de polivalencia funcional. El proyecto del edificio se ha realizado bajo la dirección de dos prestigiosos arquitectos: Manel Brullet y Albert de Pineda. Las obras empezaron en 2001, y la inauguración del centro tuvo lugar en mayo de 2006 «

¿El proyecto está finalizado o aún puede crecer más? No es una casa para funcionarios, la investigación es muy competitiva y la gran mayoría de científicos tienen contratos temporales de tres a cinco años. Muchos de ellos se someten a evaluaciones. Además existen centros cómo el CRG que forma a jóvenes investigadores y después continúan su carrera profesional en otro sitio. Por tanto, la gran mayoría de investigadores no se establecen en un sitio y nuestro proyecto está sujeto a estos movimientos. ¿Qué debe tener un proyecto para llevarse a cabo? Cada centro decide cuales son sus líneas principales y dentro de estos parámetros se acogen grupos de investigación donde hay la figura del jefe que puede determinar la investigación y experimentos concretos. Sin embargo, siempre están alineados a la estrategia del centro. El éxito de la investigación depende de los fondos que pueden atraer, existen investigadores que acogen mayor financiación por su prestigio. ¿Qué presupuesto medio se necesita para tirarlo adelante? Es difícil de calcular, hay algunos que tienen mucho impacto y en cambio son relativamente económicos. No obstante, también hay proyectos donde se invierten varios millones en un periodo de dos o tres años. Haciendo cábalas puedo calcular que se gastan más de setenta millones en investigación en un periodo de un año. El mínimo

para un buen proyecto supone un gasto de un millón aunque también hay investigaciones que se piden hasta cinco millones. ¿Qué ocurre si el proyecto no alcanza las metas previstas? El objetivo principal es generar conocimiento y el dinero que se da no es un crédito es una subvención. Por tanto a medida que avanza la investigación debes justificar en que se ha gastado el dinero y también hay una evaluación científica, año a año, donde se deben explicar los logros que se han cosechado. Si los resultados no son los esperados se retira el dinero, aunque esto normalmente no pasa. ¿Cuántas personas participan en un proyecto? Con el paso del tiempo el número de expertos que trabajan en un proyecto se ha incrementado. Antes podían llevar a cabo un proyecto solo dos personas, hoy en día se necesita apoyo de informáticos, químicos, matemáticos…En más de un 60% de nuestros proyectos existe colaboración internacional y por tanto el número de investigadores que están dentro del proyecto es muy difuso. ¿Cuál es el proyecto más exitoso en los cinco años de vida del centro? Un gran cambio vino en el año 2000 cuando el edificio del PRBB aún no existía, aunque ya estaba formada una comunidad científica. Un bioinformático, Roderic Guigó, fue el único europeo que participó en la secuencia del genoma humano a nivel privado. Había dos líneas de investigación, un consorcio público y su proyecto. Su equipo empezó cinco años más tarde y acabó dos años antes. Gracias a él, Barcelona, fue por primera vez, foco de la investigación puntera y un elemento muy importante para atraer a nuevos científicos. A parte de Guigó, el proyecto de JuanCarlos Izpisúá sobre células madre está entre las investigaciones más importantes del año, según las publicaciones científicas más importantes. Izpisúa ha podido convertir una célula del pelo en otro tipo de célula «


POLSMÈDIC

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

05

ENTREVISTALUIS SERRANO

“La ciencia también debe ser la base de la educación” Text: Carla Herrero Fotos: Xavi Salvatella

B

rioixeria industrial com a nova tendència en l’alimentació dels més petits. Què n’opines? Que la brioixeria en sí ha millorat molt la seva formulació. Tot i així, aquest nou hàbit no és bò, ja que es tracta d’un tipus d’aliment que s’ha de consumir puntualment. Què li donaves per esmorzar als teus fills i que els hi dónes al teu nét? Al meu nét no li dono gairebé mai l’esmorzar. Però quan ho faig, no hi ha gaire diferència entre el que donava abans als meus fills: suc de fruita, iogurt, cereals i un petit entrepà . Això és un bon esmorzar! Però malauradament avui dia els nens no prenen esmorzars tant complets. Obesitat diabetis i colesterol són conseqüència de dietes incompletes? Més que incompletes són esbiaixades. Això es dóna per un accés d’alimentació. És la primera vegada que una societat té superàvit d’aliments i no sabem com enfrontar-nos a aquest repte. El que passa és que es menja massa i per això apareixen aquestes malalties. En molts centres d’aprimament assessoren persones que no són ni dietistes ni nutricionistes professionals. Què s’ha de fer davant d’aquest fenomen? Lluitar. Que és el que fem des de l’associació per evitar l’intrusisme laboral. El que passa és que nosaltres lluitem a través dels col·legis professionals. I sobretot el que intentem és vetllar perquè la societat estigui ben atesa. Una persona que no té aquests estudis universi-

taris pot donar pautes que no són correctes i causar, a la llarga, problemes de salut. Hi ha una dieta estàndard? No. Les dietes s’han de personalitzar al màxim. Això és precisament el que fem els nutricionistes. El que primer s’ha de tenir en compte és saber si hi ha un problema de salut. I després mirar els gustos i costums alimentaris. T’agraden les carxofes? Home... si me les he de menjar me les menjo... però no és la meva devoció. Doncs aleshores no et puc fer menjar moltes carxofes perquè sinó et mato i l’únic que aconseguiré és que acabis deixant la dieta. I tampoc et puc donar una dieta que no vagi al ritme del teu tipus de vida. Així doncs, les dietes màgiques no serveixen de res. No, de res. Per sort, són tan estrictes que la gent es cansa i les deixa al cap de pocs dies, perquè sinó a la llarga donarien problemes de salut. Explica’m falsos mites. N’hi ha molts. La fruita fora dels àpats no engreixa. Això no està comprovat científicament. El que sí és cert, és que en les persones que tenen un estómac molt sensible els hi va millor menjar la fruita d’aquesta manera, però no per aprimar-se sinó per la seva digestió. A que això ho desconeixies? Hi ha molts mites falsos. Què més? El plàtan no és tant calòric com diuen i el que no sap la gent és que el potassi és diürètic. I el plàtan és una font important de potassi. Així doncs, menjant plàtan retens menys líquid. Els biscotes tenen menys calories que el pa. La molla

de pa és menys calòrica que la costra i la costra menys que el biscote. El truc està en el pes. La obesitat com es genera? Tant de bo ho sabéssim! L’obesitat més habitual es genera per un mal equilibri entre el que ingereixes i el que gastes. I en aquest cas s’ingereix molt més del que es gasta. Però el desequilibri ha de ser molt gran. I la dificultat està en trencar aquest hàbit i tornar a una dieta saludable. Perquè? perquè amb grans obesitats no podràs caminar gaire ni fer exercici i això genera una espiral de la qual és molt difícil sortir.

Yolanda Sala és mare de dos fills i àvia d’una néta. Diplomada en Dietètica Superior per la Universitat de Nancy, França, ha estat durant vuit anys la presidenta de la Asociación Española de Dietistas y Nutricionistas. Actualment n’és la coordinadora. Ha donat classes com a professora adjunta al CESNID, per la Universitat de Barcelona. Es especialista en restauració col·lectiva i fa assessorament a empreses. També dissenya d’instal·lacions. Ha escrit tres llibres sota els títols “Restauración Colectiva”, “Comer para crecer “y “Comer para vivir i vivir para comer”. Assegura que li encanta la cuina i que li surt molt bé la paella.

Aleshores no naixem obesos sinó que ens convertim? No, fins als nou mesos de vida anem creant unes cèl·lules de les quals hauríem de tenir un nombre determinat. Però hi ha nadons que de petits en creen més del compte i quan es fan grans l’excés d’aquestes cèl·lules pot desenvolupar aquesta malaltia. Però, en la majoria dels casos es genera per uns mals hàbits alimentaris. Diuen que la dieta mediterrània és la més favorable per evitar aquest problema. Què estem fent malament perquè cada cop hi hagi més nens obesos? No només és la dieta. Abans els nens sortien a jugar a l carrer. Ara hi ha molts patis de col·legi que són petits terrats. A més ara existeix la tele, l’ordinador i les consoles. I això fa molt! I un altre motiu molt important és que cada cop la gent sap cuinar metant és que cada cop la gent sap cuinar metant és que cada cop la gent sap cuinar metant és que cada cop la gent sap cuinar metant és que cada cop la gent sap cuinar metant és que cada cop la gent sap cuinar metant

és que cada cop la gent sap cuinar menys. I molts pares es confien dels àpats estructurats de les escoles i així es relaxen amb el sopar. Les pizzes i els entrepans ara s’han convertit en un hàbit, i això és un error. Perquè es diu que als nens no els agrada la fruita ni la verdura? No seria, més aviat, que els pares no ho inculquen? Clar. No naixem amb un gust determinat. El gust és educable. Al llarg dels anys els gustos els anem variant. Això és culpa dels pares perquè no habituen els nens a menjar de tot. A mi de petita m’encantaven les llenties, per mi el dia que hi havia llenties per dinar era un dia especial! ... La cuina prima molt davant de certs aliments. Si els aliments els cuines bé, els nens se’ls menjaran Què passa si cada dia et veus una Coca-cola? Que t’estàs bevent moltes calories buides. A més té una certa addicció. Si te’n prens una no passa res, però si en veus més d’una a la llarga pots tenir un excés de sucre i com a conseqüència, algun problema de salut. Defineix-me dieta Dieta és el conjunt que un menja durant tot el dia. La paraula dieta està denigrada perquè sovint s’entén com a sinònim de no menjar.

Una vida saludable ha d’anar sempre acompanyada d’exercici físic? Sempre és important l’exercici físic, ja sigui caminar durant una estona o anar al gimnàs. És important cada detall com pot ser deixar de banda l’ascensor i pujar i bai-


06

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

ENTREVISTAANA VEIGA

“Tengo un profundo respeto por los embriones” has otras enfermedades.

Text: Eulàlia Sánchez Foto: Nuno Perestrelo dos Santos

C

Pero ya habéis sido los primeros en curar una enfermedad con células madre ¿no? Estamos poniendo a punto métodos de investigación que nos permiten ya obtener células de un paciente determinado y podemos incluso tratar ya enfermedades pero todavía en la placa de petri, en el laboratorio, curar células. Y esas células sabemos corregirlas.

ree que la sociedad tiene claro el papel de de la importancia de las células madre para su futura aplicación? Cada vez más y en este caso son los medios de comunicación que hacen de puente entre nosotros y la sociedad. Si se están haciendo cosas pero no lo sabe nadie o se explica mal el resultado puede ser desastroso. En Cataluña se ha invertido dinero y recursos para tener centros como éste para que se haga investigación de buen nivel. Si un gobierno impulsa la investigación pero luego ese paso entre nosotros y la sociedad no se hace es posible que esa sociedad vote a otras personas que no den tanto dinero a la investigación y la dediquen a otras cosas que sí perciben que tiene sus ventajas

¿Cómo lo hacéis? Imagínate un paciente que tenga una enfermedad genética. Conseguimos hacer células pluripotentes de ese paciente, las curamos en la placa de petri y la idea es a partir de esas células curadas obtener el tipo celular que ese paciente necesita para curar su enfermedad. Por lo tanto estamos en la vía de conseguir que eso sea una realidad. ¿Llegará un punto con la regeneración que no habrá ninguna enfermedad? Esto sería una utopía. Lo que se está intentando estos momentos no es la inmortalidad. No se pretende que vivamos 200 años. Lo que sí se pretende es curar enfermedades y mejorar la calidad de vida de los enfermos. Estas enfermedades degenerativas aparecen al final de la vida con el envejecimiento.La esperanza de vida en España es de más de 80 años y creo que el objetivo debería ser tener una buena calidad de vida para la mayoría de personas que lleguen a esa edad.

¿Cómo ve en Cataluña y en España el panorama de la investigación? En investigación biomédica en nuestro país se ha hecho una apuesta fuerte. Se han destinado recursos, se han construído nuevos centros. Dentro del campo de la biomedicina y juntando un poco la coyuntura de una legislación favorable y que a los políticos se les encendiera la luz pues han hecho que en estos momentos sea uno de los campos mimados. Pero nunca es suficiente y hay que apostar y tener una cierta continuidad en financiación y apoyo para conseguir resultados. La ciencia básica tarda en obtener resultados. ¿Y cómo encara usted misma éticamente las células madre? Las células madres y sobretodo si hablamos de las embrionarias tiene connotaciones relacionadas con la ética con las que hemos reflexionado mucho. El hecho de que yo venga del campo de la fecundación in Vitro el embrión humano para mí ya no es algo que me sorprende desde el punto de vista que muchas de las preguntas ya me las he hecho al largo de muchos años. Tengo muy claro que si hay que investigar con embriones para avanzar en conocimiento entonces la investigación está totalmente justificada si los embriones son donados por las parejas para los que se habían generado. También es evidente debido a mi background el profundo respeto que tengo por los embriones humanos . ¿Se podría a través de las células madre regenerar toda serie de órganos y tejidos? Lo que se pretende con las célu-

las madres y estamos avanzando mucho en este sentido es conseguir controlar cómo estas células se convierten en los distintos tipos celulares. Las células madres pluripotentes tienen la capacidad de convertirse en cualquier tipo de célula. ¿Pero cómo y cuando se podrán curar a los pacientes? En el momento que tengamos controlado este mecanismo y sepamos por qué eso es así, por qué una célula decide que es una célula del corazón o no una célula neuronal o una célula de la piel, cuando sepamos darle la orden a la célula para que se convierta en el tipo celular que queramos, a partir de allí

ANA VEIGA Es LA ÚNICA bióloga de la familia. Ni sus padres ni su hijo se interesan por estos temas. Un profesor de ciencias naturales la hizo decantar por este campo. Está considerada como uno de los personajes más destacados de España del 2008. Es famosa por hacer posible el primer nacimiento in vitro en España cuando fue directora del Laboratorio de Fecundación In Vitro del Departamento de Medicina de la Reproducción del Instituto Universitario Dexeus. Actualmente dirige el banco de lineas celulares del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, que ha recibido la mención de Breakthrough de la revista Science

Hay científicos que dicen que podremos vivir más de 300 años Pero ¿vosotros queréis vivir tanto tiempo? Al final te debes hasta aburrir no? A parte los jóvenes tenéis que ir accediendo a los puestos de trabajo. Si uno vive 150 años a qué edad se jubila? ¿A los 100? podremos empezar a pensar en la posibilidad de tratar pacientes. ¿Qué enfermedades podrían curar células madres regeneradoras? Pues se curarían las enfermedades degenerativas que son aquellas en que las células dejan de hacer la función para la cual están ahí. Un ejemplo sería pacientes con un problema cardíaco, si un corazón ha sufrido un infarto de miocardia y algunas de esas células han dejado de latir, se han necrosado si sustituyéramos esas células que han dejado de latir por otras células nuevas que vuelven a latir estaremos resolviendo el problema. Lo mismo pasaría con diabetes, con párkinson y con muc-

Podríamos estudiar todas las carreras del mundo ¿Y qué pasaría con los que vienesen detrás ?Nunca llegarían a ningún sitio.A parte el exceso de población. Además todo lo que hablamos aquí podemos decirlo aquí y ahora en Barcelona o en Europa pero una persona en los países de África subsahariana tiene una esperanza de vida de 45 años. La gente no se plantea si se podrá poner células cuando tenga alzhéimer porque nunca llegará a tener alzhéimer porque probablemente morirá a los 50 años de una enfermedad que en un país desarrollado no hubiera tenido problema en curarse. Todo esto que estamos diciendo vale sólo aquí «


POLSMÈDIC

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

07

Text: Felipe Alonso Fotos: Carlos Ruiz

E

ncontrar la manera de erradicar definitivamente el virus del Sida sigue siendo una de las principales preocupaciones de la medicina actual; sin embargo, gracias al trabajo de investigación de la comunidad científica, cada vez se conoce más el comportamiento y la naturaleza del VIH. De todas maneras, hoy por hoy es imposible curar una enfermedad que en 25 años ha pasado de ser mortal a tratarse como una enfermedad, en muchos casos, crónica. En el año 1983 se descubrió el virus del Sida, y desde entonces se ha conseguido diseñar hasta 25 medicamentos diferentes. Durante todo este tiempo, no se ha con-

SIDA

Personal científico trabajando en uno de los laboratorios de la fundación irisCaixa

El reto es conseguir una vacuna seguido diseñar una vacuna, ni profiláctica ni terapéutica, así que en la actualidad el virus del VIH se trata a base de medicamentos, llamados retrovirales, que consiguen disminuir la carga de RNA viral en sangre. Hoy por hoy, conseguir una vacuna definitiva para el virus del Sida es imposible, pero no por ello, o precisamente por ello, científicos de todo el mundo aspiran a conseguir lo que se ha convertido en unos de los mayores retos de la medicina: la vacuna contra el Sida. Lo que ocurre es que este virus es diferente a todos los demás, esencialmente por dos características. Por un lado se introduce en el núcleo de nuestras células y se inserta en nuestro ADN, por lo que hasta que la célula no muere, el virus permanece allí. Esto obliga a tomar medicamentos de por vida,

En todo este tiempo se han obtenido más de 25 medicamentos, pero nunca una vacuna ya que en caso de abandonar el tratamiento, el virus albergado vuelve a rebrotar. Por otra parte, posee una gran variabilidad, es decir, que tiene una gran capacidad de mutación y adaptabilidad al entorno. Este factor dificulta encontrar un medicamento definitivo, ya que cada vez que se diseña un nuevo retroviral, el virus muta para poder resistirlo, con lo que además de dejar obsoleto el medicamento, se fortalece. La cantidad de RNA viral baja al tratarse con retrovirales, pero si se adapta y muta, los niveles en sangre vuelven a aumentar. Este fenómeno se controla desde una red europea de vigilancia epidemiológica que controla los marcadores de resisten-

cia a los medicamentos. Así, sabemos que determinada mutación se relaciona a determinado medicamento. Eso provoca que los tratamientos nunca sean definitivos y que los pacientes hayan de cambiar periódicamente sus medicamentos. Algunos científicos se preguntan si debido al comportamiento del virus ante los medicamentos retrovirales, no estaremos dispersando virus reforzados. Por el momento, en un 10% de los enfermos, sí que hay detectados virus resistentes mutados, lo que limita la respuesta terapéutica. El miedo es que pasemos al 15% y más

Hivacat: la apuesta española para encontrar una cura El Hospital Clínic y el Hospital Germans Trias i Pujol se han unido para crear el Centro Catalán de Investigación y Desarrollo de Vacunas del Sida (HIVACAT). Entre sus objetivos, el HIVACAT se plantea ser capaz de desarrollar prototipos de vacunas contra el VIH, modelos y pruebas en animales, dar apoyo científico, técnico y administrativo a acciones coordinadas con otros equipos de investigación en las áreas de inmunoterapia y vacunas contra el VIH y participar en las iniciativas internacionales orientadas al desarrollo y evaluación de vacunas preventivas y terapéuticas. Según el Dr. Javier Martínez Picado, experto mundial en Sida, trabajar en la obtención de la vacuna es un gran reto y sería un gran paso en la lucha contra esta enfermedad, ya que la gran mayoría de los pacientes no tienen acceso a los medicamentos, sobretodo en el tercer mundo, y una vacuna de una sola dosis solucionaría parte del problema.

Productos químicos utilizados en la investigación del VIH tarde al 30%, pero es algo que de momento no está pasando. grupos de estudio Existen dos grupos muy reducidos de infectados que representan un 1% del total de pacientes. Ambos grupos son muy interesantes ya que su estudio puede revelar datos que ayuden a clarificar aspectos útiles en la lucha contra el VIH. Por un lado tenemos los llamados controladores de élite, un grupo de pacientes que tienen una

cantidad muy baja de RNA viral y viven sin necesidad de medicarse consiguiendo mantener el VIH a raya. La otra cara de la moneda son los pacientes que padecen casos de Sida fulminante, con una evolución del virus muy rápida. Una de las razones por la que esto ocurre es una transmisión donde el paciente que transmite el virus es muy similar genéticamente al que lo recibe, y el virus, al haberse adaptado a unas condiciones de vida similares, es capaz de desbordar el sistema inmunológico del contagiado con extrema rapidez. PUERTAS DE ENTRADA Las células dendríticas son las células centinelas de cualquier infección, y son las que primero identifican un patógeno, lo capturan y montan toda la respuesta inmunológica. Se ha creído durante mucho tiempo que el virus Uno de los laboratorios de la fundación IrsiCaixa, plataforma pionera a nivel estatal en la lucha contra el virus del VIH

era capturado por unos sensores, y durante años se ha pensado en bloquear ese receptor para evitar la dispersión del virus. Hace 6 meses, Nuria Izquierdo, de IrsiCaixa, descubrió que el VIH puede interactuar con las dendríticas con independencia de esa puerta de entrada o receptor. Básicamente abrazan el virus, lo meten dentro y lo ponen en unos compartimentos estancos. Entonces aprovecha esa vía de entrada hasta los órganos linfoides, donde se tendría que organizar la respuesta inmunológica, y allí infecta el organismo, como en la metáfora del mítico caballo de Troya. La intención de actuar en esos compartimentos es muy compleja, puesto que ese tipo de estrategia también es utilizada por el propio sistema inmunológico. Los exosomas son necesarios para el sistema inmune, y funcionan de la misma manera que lo hace el virus, entrando en la célula dendrítica. El virus se ha aprovechado de una ruta de acceso previa para su propio beneficio, que es muy difícil bloquear sin bloquear también el sistema inmunológico «


08

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

La revolución de la nanotecnología

PARC CIENTÍFIC DE BARCELONA

Hace muchos, muchísimos años, cuando los primeros médicos e hipocráticos surgieron en el mundo con la intención de curar o disipar nuestras enfermedades y maldades del cuerpo y del espíritu, seguramente nunca tendrían pensado que el punto a que llegó, hasta hoy en día, la medicina, no sería suficiente para satisfacer las aspiraciones del siempre deseoso Hombre. Texto: Nuno Perestrelo dos Santos

H

oy en día poca gente tiene noción de los cambios que la medicina podrá atravesar, o atravesará, en pocos años o décadas. Cambios gigantescos. Todo, en gran parte, gracias a una nueva realidad que, poco a poco, empieza a cambiar nuestro día a día – y que mucho promete – la nanotecnología. Se habló por la primera vez de ese nuevo campo científico en 1974, cuando Norio Taniguchi acuñó la palabra “nanotecnología”, definiéndola como una tecnología capaz de construir otros materiales secundarios a una escala de 1 nanómetro. El nanómetro se impuso como una medida científica, correspondiente al mi-

lésimo del millonésimo del metro. Clarificando con un ejemplo, esta medida sería como un grano de arena de 1 Mm en una playa con 1000 Km de extensión. O sea, como si ese grano estuviese en relación a la playa como un nanómetro está en relación a un metro. Lo que más interesa en la nanotecnología es el hecho de conseguir producir o crear nuevos materiales, eso es su gran innovación – su revolución. infinitud de aplicaciones Como dice Carlos Fiolhais, físico portugués relacionado con la Universidad de Coimbra: “Esa tecnología tiene bastante de química. Pero también de física, de biología y de medicina… y de ingeniería electrotécnica, mecánica, química de materiales y biomédica. Es interdisciplinar, una

de las marcas de la ciencia moderna”. Aquí interesa sobretodo lo que tiene que ver con la medicina. Es imposible prever mucho de lo que podrá ser el futuro de la medicina, pero puede ser que su función de prevenir y curar enfermedades humanas se preste a ser suplantada por mecanismos nanotecnológicos. También la medicina podrá pasar por una fase avanzada de mecanización, donde esos mismos mecanismos tecnológicos se transformen en médicos. Según Ralph Merkle, científico americano: “la nanotecnología nos permitirá construir ordenadores increíblemente poderosos. Tendremos más poder dentro de un volumen de un cubo de azúcar que el poder que tenemos hoy en día en el mundo entero”. La medicina sigue así su evolución natural en el mundo industrial. Introduciendo organismos electrónicos, de tamaño microscópico, en nuestro cuerpo, podrá ser posible curar, e incluso evitar, un montón de enfermedades y debilidades del cuerpo humano y su salud. Algunas de esas enfermedades serían, por ejemplo, diversos tipos de cáncer, diabetes, alzhéimer, infartos y ataques cardíacos, así como muchas otras. Las capaci-

dades de la nanotecnología cuando se aplica a la medicina – la nanomedicina – son, al menos, impresionantes. Algunos científicos

Con la nanotecnología será posible curar enfermedades como el cáncer, la diabetes o el alzhéimer reconocidos en su campo hablan, incluso, en una extensión de la esperanza media de vida del ser humano hasta centenares de años. ¿Y cómo sería vivir en un mundo supterpoblado con personas que viven hasta los 400 años? Cuando incluso hoy en día ya alcanzamos ese punto de superpoblación… Son hipótesis, sobre las cuales nos cuestionamos, que se suponen con los presupuestos de una futura medicina totalmente regenerativa. El propio Juan Carlos Izpisúa, director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), dijo en una entrevista al diario La Vanguardia: “de repente la muerte celular ya no es único

destino, sino sólo una probabilidad”. Todavía hay que ver que todo esto depende del contexto económico, social (y al final científico), de los diferentes países donde todo esto podría ser aplicado. Países en África donde la esperanza media de vida está alrededor de los 30/40 años actualmente jamás podrían tener las mismas posibilidades de países occidentales donde la esperanza media de vida está actualmente en los 80 años o superior. Por otro lado, e imaginando que algunos de los escenarios del futuro de la medicina se convertirán realmente en verdad, habría que poner algunas cuestiones, ya que estamos hablando de realidad, y no de la evolución de una película de ciencia ficción. En referencia a un artículo publicado por uno de los más prestigiosos periódicos portugueses, el EXPRESSO, en enero de 2009, se dice que: “la medicina del futuro es la medicina de nuestro presente, y se caracteriza por estar buscando un reequilibrio, y no únicamente una solución alternativa”. El mismo artículo dice: “La tecnología permite una proximidad entre pacientes y profesionales nunca vista hasta ahora” «


POLSMÈDIC

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

09

Text: Francesc Richart Fotos: Nuno Santos

E

n España se calcula que el 50 % de los pacientes que fallecen en los hospitales lo hacen en las unidades de cuidados paliativos. Eso significa que miles de personas recurren a esto tipo de cuidados, especialmente, enfermos terminales que están en última fase. Pero la realidad es que destinar una cama a personas sin posibilidad curativa es un derecho que no hace tanto que se aplica en nuestro país. Según Antoni Pasqual , director de la unidad de cuidados paliativos del hospital Sant Pau, en Barcelona, “hasta hace 10 años cuando uno estaba en una fase determinada se le comunicaba que no hacía falta que volviera al hospital”. Según datos de este año, en España hay 25 camas de paliativos

España se encuentra en la décima posición europea en cuanto a tratamiento y recursos destinados por cada millón de habitantes, cifra no muy mala, aunque la Organización Mundial de la Salud recomiende tener entre 80 y 100. España se encontraría en la décima posición europea en cuanto a tratamiento y recursos destinados, y Catalunya, según la opinión de Pasqual, sería el lugar del Estado más avanzado en la materia. Pero no solo el indicador de camas que se administren en paliativos es un índice de la buena calidad socio sanitaria. En palabras de Antoni Pasqual, el cómputo de consumo de morfina de un país, indica claramente la calidad de su atención. A más consumo menos dolor. La morfina – bautizada así por el farmacéutico alemán Friedrich Wilhelm Adam Sertürner en honor a Morfeo, el dios griego de los sueños- es un alcaloide fenantreno del opio, el medicamento más habitual y más utilizado por los especialistas en paliativos. Sus resultados, según Pasqual, son efectivos y eficaces, ya que te libran del dolor y “ni colocan” ni “producen euforia”. Su mala prensa en relación a la drogadicción, o al hecho de que “si te la administran es que estás muy grave”, son argumentos que escapan delante de la realidad de estas unidades, donde la morfina es un poco más que un “elixir de los dioses”. En este sentido, los últimos avances médicos en el campo de paliativos están en los opiácidos , donde se investiga el gen que regula los receptores de morfina para conocer mejor la relación del organismo con los derivados del opio. El fruto de estos trabajos es desarrollar una morfina más potente y tolerada. LOS DERECHOS DEL PACIENTE Los casos de enfermos a los que se ven expuestos día a día en unidades de paliativos, hace que la plantilla se encuentre delante de casos bioéticos, es decir delante de dilemas que tienen que afrontar sobre la vida de sus pacientes. Por ejemplo, hay una figura clara, en la alimentación por sonda y en los

Una enfermera y el coordinador de paliativos, en el pasillo de la unidad de cuidados paliativos de l’Hospital Sant Pau.

CUIDADOS PALIATIVOS

El consumo de morfina es un derecho sanitario El arte y saber escuchar, una buena terapia. Un avance que no se ha cocinado en laboratorios, es el hecho que médicos y enfermeras hayan entendido que el dolor tiene componentes. Es decir, percibir por ejemplo, que el dolor de un paciente originado por un tumor de hígado, conlleva también un sufrimiento espiritual, de preocupación familiar, que despierta los componentes emocionales y existencial. Es por ello, que se habla de la terapia de la compasión, un tratamiento basado en la atención concentrada en las personas y basada en la solidaridad humana. Una implicación justa i no meramente técnica, que tal y como dice el dr.Pasqual, hace volver al pasado de una medicina que se mezcla con ciencia y humanismo. Otra terapia que se ha llevado a cabo en esta unidad es el arte terapia, donde los pacientes participan en un taller de pintura y plasman en un lienzo sus inspiraciones y emociones. Este servicio, realizado por una pscióloga, está subvencionado por la obra social de un banco, dejando en evidencia que muchos recursos importantes para la calidad de vida del paciente, aún no dependen del servicio público.

Antoni Pasqual con los cuadros pintados por pacientes ingresados en su unidad. El cuadre petit i vermell, el va pintar un malalt el dia abans de la seva mort.

respiradores. El paciente tiene el derecho legal y ético de no querer ser alimentado por sonda si quiere, y también a que le desconecten el respirador si así lo desea. A este tipo de actuaciones las llaman “limitación del esfuerzo terapeútico”, y en ellas, familia, paciente y médico, se ponen de acuerdo para desconectar un medio artificial. “Muchos grupos conservadores, principalmente la Iglesia Católica, confunden la figura de la eutanasia con desconectar un aparato”, dice el Dr.Pasqual, que remarca que este lenguaje tendencioso no ayuda a las necesidades de los enfermos, y su importancia en todo caso es intelectual, pero no real para el paciente. La mezcla entre atención humana y médica que se da en estas unidades hace que su labor se convierta en más que vocacional. Un consejo que suelen dar es el “no proyectarse en el enfermo”, aunque eso no quiere decir que no haya una relación de afecto y a la par de profesionalidad. Esta combinación, asignatura pendiente en la medicina moderna, hace vislumbrar las dudas de la necesidad de una muerte digna. «


10

investigació

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

Niek Van Hulst es el coordinador del proyecto europeo Photonics4life en España. Pablo Loza mira a través del microscopio creado por su grupo durante los últimos meses.

Con la luz crecen las neuronas Este descubrimiento científico abre un nuevo camino hacia la regeneración neuronal Pablo Loza ha descubierto, en su laboratorio del Instituto de Ciencias Fotónicas, que a las neuronas las atrae la luz. Aunque semeja una idea sacada de una película de ciencia ficción, se trata de una realidad. Al colocar un foco de haz de luz en un lugar determinado, las neuronas cercanas reaccionan haciendo crecer sus axones en esa dirección.

E

Photonics4life La red Photonics4life, creada en mayo del 2.008, agrupa a los mejores centros de Europa especializados en fotónica biomédica, y su objetivo es aunar esfuerzos para aplicar el láser a la medicina y la biología. El ICFO es uno de sus integrantes y su coordinador es el físico Niek Van Hulst. Tal y como él explica, “se trata de crear un puente entre el laboratorio y el hospital”. Para Van Hulst, “los físicos no llegan a lo práctico porque siempre están alrededor de los problemas técnicos. Al mismo tiempo, cuando vas al hospital,

Texto y fotos: Vanessa Insua

n el Instituto de Ciencias Fotónicas (ICFO) de Castelldefells hay más de veinte grupos de científicos que investigan con láser. Cada uno de ellos trabaja en temas muy diversos, ya que esta luz es útil en múltiples facetas de nuestra vida. Algunas tan usuales como la escucha de nuestro CD favorito. Otras tan indeseables como una intervención quirúrgica. Por ello, los físicos de este centro tocan desde el sector industrial hasta el médico. El grupo de investigación de Pablo Loza se centra en el estudio neuronal, en colaboración con Eduardo Soriano del Institut de Recerca Biomédica de Barcelona (IRB) y dentro de un proyecto financiado por la farmacéutica Grupo Ferrer. El fin médico de esta unión de la física y la biología a través de la fotónica es la regeneración neuronal, aunque aún es demasiado pronto para aventurarse en su eficacia. Esto se debe a que, por el

momento, tan sólo se ha probado en neuronas de embriones de ratón in vitro. Este descubrimiento tuvo lugar en febrero del año pasado, pero pese a ser muy esperanzador, se detuvieron las investigaciones durante casi un año. La causa: el microscopio. Según Loza no era lo suficientemente eficaz y demoraba mucho las tareas. Ahora, tras un año de trabajo para hacer uno más útil, retomarán inmediatamente las investigaciones. El proceso es muy sencillo de explicar, aunque no tiene un porqué tan claro. Al colocar el foco del haz de luz de un láser en la proximidad de las neuronas, éstas hacen crecer sus axones en esa dirección. Además, han descubierto que funciona aplicando la luz de diferentes formas: de forma continua, continua pero con un chóper óptico que la va acortando y a través de pulsos ultracortos. El efecto es siempre el deseado. ¿Por qué? No se sabe. “Sólo sa-

bemos que el foco les resulta atractivo”, afirma Pablo Loza, “pero queda averiguar la causa, aunque barajamos algunas hipótesis”. Después de unas tres horas de exposición, el láser consigue que la neurona desarrolle un axón completo en la dirección que le va marcando.

En las imágenes observamos, en dos momentos diferentes, la neurona y el punto donde se aplica la luz láser que logra estimular el crecimiento de sus axones

APLICACIONES MÉDICAS Cuando una persona tiene la médula espinal o el cerebro dañado, ya sea por una enfermedad o por un traumatismo, sus neuronas pierden las conexiones necesarias entre ellas para que el sistema nervioso funcione adecuadamente. Es decir, se rompe la sinapsis.

los problemas son bastante distintos, son problemas reales. Por ello, la idea es interactuar más con el hospital: saber qué tipo de enfermedades hay, qué tipo de medicaciones hacen falta y qué equipamientos fotónicos son útiles para estos problemas”. Sin embargo, por el momento, en la red sólo hay centros especializados en fotónica con el fin de que se conozcan bien entre ellos. En la segunda fase se incluirán los centros médicos y biológicos para poder crear ese puente soñado que consiga que los aparatos que se creen tengan una indiscutible utilidad práctica.

Es evidente que si podemos dirigir el crecimiento de los axones de las neuronas a través de la luz, no será difícil hacer que los de unas y otras se unan para reestablecer las conexiones. Sin embargo, esto es sólo una hipótesis. Por ahora, sólo se ha probado con neuronas de embriones de ratones que tenían que crecer. Por ello, no se sabe lo qué pasará al aplicarse a neuronas maduras y, además, dañadas en sus conexiones. Para conocer si funciona en el primero de los casos, Pablo Loza y Eduardo Soriano comenzarán a experimentar próximamente con gusanos de tierra. Crucemos los dedos «


DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

Dakar

Medicina sobre ruedas. Entrevista con el Dr. Xavier Mir

esport

Bàsquet

POLSMÈDIC

11

Entrenant per la qualitat de vida PÀGINA 15

PÀGINES 16-17

ENTREVISTARAMON CANAL

“Al Barça faig més de gestor que de metge” El cap dels Serveis Mèdics del FC Barcelona valora positivament la seva experiència després de tres temporades al càrrec Text: Ferran Martínez Fotos: Xavi Salvatella

D

irectiu de la Mútua de Terrassa, director assistencial de l’hospital de Sant Pau, secretari general del Departament de Governació i Adminstracions Públiques de la Generalitat de Catalunya... A Can Barça ha tornat a fer de metge? Aquí segueixo encarregant-me de l’organització de serveis sanitaris. Òbviament, si tu fas gestió sanitària n’has d’entendre. En aquest cas els coneixements previs que ja tenia, els he pogut utlitzar al FC Barcelona. Però en tot hi ha un factor comú: sempre hi ha persones i el que has de tenir és capacitat per tractar-les i orientar-les cap a les fites que tu vas marcant. Com s’arriba a ser cap dels Serveis Mèdics del FC Barcelona? A la majoria de llocs on he treballat hi he arribat més per curiositat que per anhel professional. Vaig acabar la meva feina a la secretaria de Governació i se’m va plantejar per part del club venir a treballar al Barça. I vostè, s’ho havia plantejat alguna vegada? La veritat és que mai hagués pensat que el FC Barcelona tingués un lloc per mi. Jo sempre m’ho havia mirat com aficionat al futbol i al Barça. Quan m’ho van plantejar se’m va despertar el cuc per saber com seria tot això per dins. Vaig acceptar i n’estic molt satisfet. He conegut excel·lents professionals i el que més m’ha sorprès és que tots ells tenen un perfil superior, són molt llestos i amb molta espurna. Tot això, sumat a la satisfacció que pugui arribar partit a

partit, fa que sigui un goig poder treballar aquí.

peutes per augmentar el rendiment físic de cada esportista.

Se’l veu content, Doctor Canal. Sempre s’ha d’estar content. Gairebé hauria de ser un deure estarho. Si tothom s’ho marqués com a objectiu, segurament molts problemes que desemboquen de les relacions humanes canviarien. Per tant, aquest estat de predisposició a estar bé, provoca que un vagi a treballar content i com a conseqüencia, la feina surt millor.

Quin contacte teniu amb el jugador? Els planters professionals tenen contacte diari perquè hi ha equips assistencials a cadascun dels equips. Allà hi ha fisioterapeutes i metges. En la resta de seccions i en els conjunts base es tracta l’esportista quan té un problema i nosaltres l’ajudem. D’altra banda, a principi de temporada es fan uns exàmens mèdics i a partir d’aquí treballem tot l’any. Després el contacte és només quan hi ha lesions. Tot i així si s’ha de fer treball preventiu específic, aquest jugador té contacte diari els cops que calgui.

Parlant d’actituds. Hi ha molta diferència a l’hora de tractar un esportista d’elit? Estem parlant d’esportistes, per tant, majoritàriament de persones sanes. El nostre objectiu és seguir treballant perquè aquests joves puguin continuar fent esport. . El primer que hem de fer és mirar que aquesta gent tingui l’actitud adequada, no només als planters professionals, sinó a tots els altres equips que hi ha al FC Barcelona i a les seves seccions. D’altra banda fem revisions i exàmens de salut per prevenir lesions. En canvi, quan parlem de sistema de salut ens orientem a temes curatius i no preventius. I en què us baseu? Hi ha diferents vessants. Una de preventiva, on valorem les aptituds de cada esportista i fem les partinents revisions mèdiques a tots els jugadors, des dels més menuts fins als jugador del primer equip. D’altra banda hi ha l’aspecte lesional, amb els corresponents diagnòstics i tractaments. Final ment tenim l’apartat on treballem amb preparadors físics i fisiotera-

Nascut a La Pobla de Segur, Ramon Canal, com el seu club, és home de títols: llicenciat en Medicina i Cirurgia per la UAB i Màster en Economia de la Salut i Gestió Sanitària per la UB. També és diplomat en Gestió Hospitalària per ESADE i en Economia de la Salut i Gestió Sanitària per la UB. Va començar a l’Hospital General de Catalunya, l’any 1986, i d’allà va arribar a la Mútua de Terrassa per ocupar diversos càrrecs directius. I de les altes esferes no es va moure. Va ser director assistencial de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i fou gerent de la Regió Sanitària Centre del Servei Català de la Salut, entre d’altres. L’any 2003 va fer el salt a la política per ser secretari general del Departament de Governació i Administracions Públiques i abans d’entrar a Can Barça va ocupar el càrrec de secretari general del conseller primer del departament de Presidència de la Generalitat.

I ja es deixen ajudar els futbolistes professionals? Sí. Jo sempre dic que totes les persones són igual, i l’únic que has de saber és explicar-ho correctament. Això vol dir que les persones que estan vinculades a la medicina de l’esport han de tenir la capacitat de convèncer, per tal que els esportistes acabin fent el treball que els hi toca. La part de la comunicació, com la de les relacions humanes és molt important. Quines són les lesions més habituals que tracteu? Bàsicament tot l’apartat osteopticular, per una banda, i lesions musculars i de tendó, per l’altra. La meitat, però, són del segon cas. És per això que estem fent projectes de recerca per augmentar coneixements en aquesta àrea. Són les lesions més freqüents i les que acaben invalidant més dies durant l’any a l’esportista, apartant-lo dels terrenys de joc.

Però les de lligament creuat, no són les lesions més greus que pot patir un futbolista? Nosaltres no qualifiquem les lesions com a greus o no greus sinó de llarga o curta duració de recuperació. La recuperació llarga, com en aquest cas és la de lligament creuat no ens intranquilitza tant, perquè queden ben curades i aquella persona pot continuar exercint el seu esport amb les mateixes condicions. Nosaltres hem tingut gent que ha patit lesions d’aquest nivell i ara estan donant el màxim d’ells mateixos i sent catalogats millors jugadors d’Europa. Per acabar. Quines mesures es prenen des del FC Barcelona per lluitar contra el dòping A tots els espotistes, dels més joves fins als de primer nivell, els hi donem una informació clara i contundent. Evidentment, el desaconsellem sempre pel risc de salut que li pot correspondre. I després n’hi ha un altre que no està vinculat a la salut que és on costa més d’arribar. La gent veu que prenent determinades substàncies pot augmentar el seu rendiment. I aquest és el trampós. A nivell de club, els hi estem a sobre perquè aquestes persones no prenguin substàncies. I una altra vessant que tractem des del FC Barcelona, és el control de les drogues d’us social. En totes les revisions d’aptitud es fa un test de drogues, que és l’única prova que el club pot fer en aquest aspecte. Amb això el que pretenem és que, entenent que són esportistes, tinguin els hàbits adequats. De la resta de substàncies dopants per augmentar el rendiment els clubs no podem fer analítiques «


12

esport

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

Varios nadadores entrenándose en una de las piscinas del Club Natación Barcelona

Natación profesional: Piscina, gimnasio, dieta y sacrificio Ningún nadador está exento de someterse a controles antidopaje sin previo aviso Texto i foto: Luismi Ferrer

E

n el mundo de la natación profesional es imprescindible combinar adecuadamente las intensas sesiones de entrenamientos con una dieta equilibrada para preparar con garantías un campeonato. La competición es el marco donde el nadador evalúa los entrenamientos de temporada y se fijan y actualizan marcas de nado para las siguientes semanas de entreno. UN día de entrenamiento A las 5.30 de la mañana empieza el día para Sergi Sánchez, nadador del CN Hospitalet, que ha participado en Campeonatos Absolutos de España, Cataluña y en pruebas del calendario Europeo en el circuito del Mediterráneo. Para desayunar es suficiente una pieza de fruta. Media hora más tarde, el nadador se tira a la piscina, se ejercita durante dos horas practicando diferentes ejercicios de nado y trabajando con gomas de arrastre, palas de manos, aletas, o pull-boy (corcho que se coloca entre las piernas). A las 8 horas, el entrenamiento de nado deja paso a 120 minutos de gimnasio. El entrenamiento físico es el protagonista en esta fase: Pesas, estiramientos, absominales, series

de repetición, etc. Variarán según la planificación de la temporada y los objetivos del nadador. A mediodía tiene lugar la primera comida importante del día: Pasta de todo tipo, arroz, legumbres y diferentes

Los carbohidratos y las vitaminas son elementos esenciales en la dieta diaria del profesional tipos de carne (pollo, cerdo, cordero), a la plancha y con poco aceite. A las 16 horas se reanudan los entrenamientos: dos horas de intenso trabajo en la piscina. Por la tarde no hay entrenamiento físico. Antes, durante y después del entrenamiento debe hidratarse convenientemente el cuerpo.; también son habituales la presencia de frutos secos o una pieza de fruta al final del entrenamiento para recuperar el gasto enérgetico del deportista. La última comida del día es la cena, donde predominan la verdura y el pescado. PLANIFICACIÓN DE LA TEMPORADA A lo largo de la temporada el entrenamiento se caracteriza por tener diferentes niveles aeróbicos. En la primera parte de la tempo-

rada tiene lugar el entrenamiento base. Esta fase se caracteriza por los entrenamientos de larga distancia con una intensidad más bien baja, técnicamente, se conoce cómo nivel aeróbico 1. Unas dos semanas antes de empezar la competición se realizan entrena-

mientos de duración más corta en metros de nado, pero con una intensidad que oscila entre un nivel aeróbico 2 y 3, según sean fondistas o velocistas, es decir, aumentando el ritmo cardíaco del nadador. La última fase se inicia pocos días antes del campeonato, en ella

Los huevos de Phelps Este verano logró en Pekín 2008 el mayor hito de un deportista en unos Juegos Olímpicos. Casi tres décadas después de las míticas siete medallas de oro del estadounidense Mark Spitz en los Juegos olímpicos de Múnich 1972, el también americano Michael Phelps logró ocho metales de oro en el cubo de agua de Pekín. El “tiburón de Baltimore” ha entrado por la puerta grande en el olimpo de los deportistas. La base del éxito radica en las 30 horas semanales que dedica a la piscina. Pero, ¿Qué es lo que come este campeón? El menú de Phelps es el siguiente: Para desayunar, tres sándwiches de huevo frito,

queso, lechuga, tomate, cebolla frita y mayonesa; dos tazas de café; una tortilla de cinco huevos; una taza de sémola y maíz triturado; tres rebanadas de pan recubiertas con azúcar y tres porciones de bizcocho de chocolate. En la comida, medio kilo de pasta enriquecida y dos sandwiches grandes de pan blanco con jamón, queso y mayonesa. Además, consume unas 1.000 calorías en bebidas energéticas. Y finalmente, la cena: Otro medio kilo de pasta, una pizza entera y más bebidas energéticas. Michael Phelps ingiere la friolera de 10.000 calorías diarias, es decir, lo que comen... ¡5 personas adultas!

se acortan aún más los metros de nado y se presta especial atención a la velocidad pura en sprints y las sensaciones del nadador en las pruebas que participa. ¿QUÉ TIPO DE REVISIONES PASAN? Como en todos los deportes, los nadadores tienen la obligación de someterse a revisiones médicas, normalmente cuatro anuales. En ellas se les practica una prueba de esfuerzo o resistencia, otra de fuerza explosiva, análisis de sangre, electrocardiogramas y ecografías, incluyendo una entrevista con un psicólogo deportivo. De la misma forma que en otros deportes individuales, como en atletismo o en ciclismo, tienen especial importancia los controles antidopaje. Éstos pueden ser efectuados en cualquier momento y sin previo aviso, a partir de los 14 años de edad: el mecanismo es totalmente aleatorio. En los campeonatos de España, la Real federación Española de Natación, realiza análisis de sangre y de orina. Los clubes nunca realizan controles antidopaje a sus nadadores. En el XV campeonato de España “Open” Máster de Invierno celebrado en Gijón, el pasado mes de enero participaron 1248 nadadores representantes de 124 clubes de natación «


POLSMÈDIC

esport

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

15

Text i fotos: Xavi Salvatella

M

El fisioterapeuta Joan Pujol tracta l’internacional David Alegre, membre de la selecció espanyola subcampiona olímpica

auritsHendriks, Pol Amat, Edi Tubau, els germans Alegre o Santi Freixa. Quan parlem de hockey a la major part de la població li vénen al cap aquests noms. Són alguns dels tècnics i jugadors de la selecció espanyola masculina, un grup humà que els darrers temps viu instal·lat en l’èxit i que està donant grans alegries a lw’esport estatal. Però com sempre, al darrere dels gols, de les tàctiques brillants i de les medalles, s’hi amaga molt d’esforç i un treball no prou reconegut públicament. És el cas dels Serveis Mèdics de la Reial Federació Espanyola de Hockey; els professionals que mimen un combinat que a Pequín ’08 va penjar-se la medalla d’argent en unacompetidafinalambAlemanya. Doctors, fisioterapeutes, preparadors físics o psicòlegs són persones clau en la preparació d’una gran cita esportiva, així com del tractament, recuperació i cura de l’esportista en el desenllaç d’una competició d’alt nivell. En paraules de David Alegre, jugador internacional del Club Egara, la tasca dels Serveis Mè-

HOCKEY

Serveis mèdics amb mans de plata dics “és fonamental”. El terrassenc, que ja ha disputat dos Jocs Olímpics, pot parlar amb propietat. “Sense un bon treball que cuidi i prepari els jugadors és impensable aguantar al màxim uns Jocs”. És allà on apareix l’ansietat per superar rivals molt preparats, els focus de les càmeres, l’atenció mediàtica de tot el planeta. Alegre no només troba vital la feina dels serveis mèdics, sinó que també els hi reconeix “la capacitat per entendre al jugador, per fer pinya en els moments bons, però també en els difícils”. El migcampista del combinat espanyol afegeix que “si hi ha bona entesa entre l’staff i els jugadors això es nota al camp, i el tracte de tu a tu, després de passar moltes hores junts, fa créixer la selecció com un tot amb els mateixos objectius en tot moment”. D’aquí a obtenir una medalla olímpica, aleshores sí, hi ha la capacitat dels esportistes per demostrar que Espanya disposa de molts dels millors jugadors de hockey del món. un gran equip dins la selecció En la disputadelsJocsdePequín’08, la selecció va comptar amb 18 jugadors. Un equip complert sota la responsabilitat d’un altre equip d’igual nivell: l’staff tècnic. Un total de 13 professionals tècnics i dels Serveis Mèdics de la RFEH. Aquests últims s’encarreguen de tot el relacionat amb la salut i preparació física del jugador. Són l’aposta decisiva per la feina ben feta, abans fins i tot que rodi la pilota. Mans de plata per a una selecció subcampiona olímpica «

En quins àmbits focalitzeu la vostra feina en la preparació de l’equip? Es dissenya un programa que inclou dos factors determinants. Primer, prendre la cura necessària per evitar lesions i, si es donen, tractar-les a consciència. Per altra banda, donem suport al preparador físic per mirar de complir l’objectiu que tots els jugadors arribin als Jocs amb el millor benestar i forma física possibles. Sens dubte, una bona fórmula per posar l’equip en direcció als èxits. És una balança determinant en l’alt nivell esportiu. Poques lesions per un costat, i molt de rendiment per l’altre.

ENTREVISTAGIL RODAS

“És just que els jugadors siguin els protagonistes” Ha viscut tres Jocs Olímpics exercint de doctor i actualment és el cap dels Serveis Mèdics de la Real Federación Española de Hockey (RFEH). Ha tingut aquest càrrec al FC Barcelona, on ara és el metge del primer equip de bàsquet. De tarannà tranquil i parla reposada, Gil Rodas s’ha convertit en un dels especialistes en medicina esportiva amb més prestigi al nostre país. Defuig protagonisme en els múltiples èxits de la selecció de hockey, però reconeix que en gaudeix com si fos un jugador més.

C

anvieu molt la preparació mèdico-física habitual abans d’uns Jocs Olímpics? Com abans de tots els tornejos ens trobem uns jugadors que han estat en règim de club. Estem en contacte amb els respectius serveis mèdics per tal de saber-ne el seu estat físic i lesional. És una informació clau per saber el què hem de fer a nivell mèdic, i la complementem amb tests físics, anàlisis de sang, i moltes altres proves per no deixar res fora d’estudi. I és que en uns Jocs tothom s’hi aboca en major mesura, inclús econòmicament.

Pel que fa a l’equip tècnic, treballeu per àrees o conjuntament? Treballem molt coordinats en tots els cinc grans apartats d’una preparació: el tàctic, el físic, el tècnic, el psicològic i el mèdic. Això sí, el seleccionador és el director d’orquestra i en aquest sentit ha estat un luxe per la RFEH comptar fins ara amb un home tan capaç com és Maurits Hendriks. La preparació ha acabat i la selecció aterra a Pequín. Quines responsabilitats agafen els Serveis Mèdics? La nostra tasca principal està feta. Entre d’altres coses perquè per la capacitat de la Villa Olímpica no hi podem desplaçar tots els professionals que han treballat fins aleshores amb l’equip. Això sí, hem de saber facilitar i controlar la seva adaptació i aclimatació. És com dir-los-hi “nois, ara a jugar!”

I els nois, darrerament, juguen de meravella i s’emporten medalles! Sí. És el fruit del treball d’anys en els clubs i de l’encert de contractar entrenadors de gran nivell que han aportat, sobretot, una cosa que potser ens faltava: l’aplicació de la ciència en el món de l’esport. Com qualificaries l’aportació dels serveis mèdics per obtenir un èxit com una plata olímpica? Som un granet de sorra en una muntanya de factors que et porten a l’èxit. A més, no hem de tenir cap afany de protagonisme perquè els veritables protagonistes són els jugadors. I és just que sigui així. Perquè el treball és conjunt i esforçat, de l’staff tècnic i els jugadors, però són els esportistes els qui al capdavall estan capacitats per poder guanyar-ho tot. Però us en sentiu orgullosos, també, encara que sigui des de fora el camp. Sí, perquè ens agradi o no, tots guanyem i tots perdem en un combinat esportiu. A la selecció de hockey, a més, hi ha molt bon ambient i acabes gaudint de tots els triomfs exactament com si fossis un jugador més. Aquests són els moments més feliços de la nostra feina. Per acabar, una qüestió sobre la teva branca professional: com veus la medicina de l’esport del nostre entorn? A Catalunya i a Espanya està al nivell de grans nuclis d’aquest àmbit al món com els Estats Units, Austràlia, Alemanya o Holanda. És d’un altíssim nivell i no tenim que envejar res a ningú «


14

esport

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

IMIM

La doctora Montse Nuñez de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica distribueix una mostra d’orina

Dopatge de tercera generació Text: Arnald Sanllehy

U

na antiga dita popular resa que abans s’agafa a un mentider que a un coix. Aquesta és una màximaqueimperaenlanostrasocietat i, tot i que no sempre es compleix, en un món que mou tants milions d’euros i tants milions d’espectadors com és l’esport, es posen tots els mitjans perquè ningú pugui saltar-se-la. I és que la pressió a la que viu sotmès un esportista d’elit per aconseguir bons resultats, que moltes vegades seran el seu aval perquè les marques publicitàries i els seus clubs es vegin obligats a mantenir-lo amb les millors condicions econòmiques possibles, fan que a vegades, pugui caure en el tenebrós món del dopatge. L’últim crit en aquesta matèria és la CERA o EPO de tercera generació. S’anomena així perquè les seves sigles en anglès signifiquen Activador Continu del Receptor de l’Eritropoetina, és a dir, un estimulant per fabricar de manera continuada aquesta substància. Que és l’EPO? L’eritropoetina és una substància natural que genera el propi cos humà, concretament el 90% els ronyons i el 10 % restant el fetge, aproximadament. Les persones que tenen mancança d’ella poden

patir problemes de debilitat muscular que podria acabar derivant en una anèmia. A més, són perso-

La CERA ajuda als esportistes a generar més glòbuls vermells i per tan a tenir més força i més resistència nes que poden patir molts problemes alhora de practicar activitat física perquè tenen poca resistència. És precisament això el que busca un esportista amb les substàncies dopants, tenir més força i més resistència per vèncer el rival. En aquest sentit l’EPO artificial ajuda a les cèl•lules mare de la medul•la òssia a incrementar els eritròcits, o els glòbuls vermells i això permet als esportistes augmentar significativament el seu rendiment en competició. Per tant, la CERA o EPO de tercera generació, significa un avanç molt important de cara a la recuperació de les persones afectades per anèmia, entre altres malalties. Ara bé, alhora permet que un esportista pugui oferir un rendiment molt superior al que tindria de no haver-se-la pres. Si en el seu

organisme, de manera continuada, es fabriquen glòbuls vermells, que són els encarregats de distribuir l’oxigen per tot el cos, doncs és evident que tindrà millors condicions que els rivals. Per tan com que no és un procés natural de l’organisme, sinó que aquest fals rendiment s’obté a partir de substàncies exògenes (alienes al cos), se l’ha de considerar com a dopatge. I en l’esport professional el dopatge està prohibit.

Fals mite Molta gent ha pensat i escrit, que la CERA era indetectable. Segurament aquests rumors van potenciar el seu consum i això al final ha estat la seva perdició. Com a producte farmacèutic que és, els laboratoris ROCHE la van posar al mercat a principis de 2008. Si abans no s’havien detectat casos per CERA era precisament perquè els propis esportistes encara no l’havien pres ja que no en te-

Història de l’Eritropoetina Les primeres injeccions d’EPO, conegudes de manera amistosa com EPO zero o prehistòriques, s’aconseguien a partir de l’orina dels malalts d’anèmia aplàstica, una enfermetat que obliga al cos a generar més glòbuls vermells per donar-li resposta. L’EPO de primera generació, s’obtenia expressant aquest gen humà, en diferents línies cel•lulars com per exemple la d’ovari de hàmster xinès. Els pacients s’havien de punxar tres cops a la setmana la qual cosa els ocasionava molèsties i incomoditats. Amb la voluntat de facilitar-los la vida el màxim possible, es va crear la segona Generació. Sota el nom comercial

de Darbepoetina, els metges van aconseguir reduir les dosis a un cop a la setmana. A més tenia l’avantatge que les molècules anaven recobertes amb capes de sucres per evitar la desintegració mol·lecular de la substància en passar per determinats òrgans del cos, com el fetge. Finalment ha arribat la CERA, i gràcies a les seves noves propietats, els pacients mancats d’eritropoetina poden passar entre quinze dies i un mes sencer sense haver de tornar al centre per rebre una nova ingecció. Com que la manca d’aquesta substància al cos és perjudicial per la salut, els laboratoris químics i farmacèutics han intentat crear-la de manera exògena.

nien accés. El rumor sobre la seva indetectabilitat en els controls antidopatge i la facilitat d’aplica-

Alguns esportistes se la prenien pensant que era indetectable en els controls, la qual cosa no ha estat mai així ció (una o dues dosis al mes, no com amb les anteriors generacions que s’aplicaven amb molta més assiduïtat) va fer que a l’estiu d’aquell any, molts esportistes se la prenguessin. Ara bé, els resultats de les anàlisis obtingudes primer al Tour de França, amb quatre positius per CERA i després als JJOO de Pequín, van posar la por al cos de tothom. I és que, mentre ells i elles pensaven que podrien sortir amb total impunitat, la veritat era molt diferent. De fet al mes d’octubre el COI va demanar tornar a analitzar unes quinze mostres preses a Pequin per assegurarse que ningú hagués guanyat una medalla fent trampes. La gran pregunta que es fa tothom per tant és: la mort d’aquest mite pot comportar que la CERA torni als hospitals i als CAPS enlloc de les competicions esportives? Només el temps ho dirà «


POLSMÈDIC

esport

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

Text: Víctor Mur Fotos: Luismi Ferrer

15

Els jugadors de l’UNES es disposen a esperar un possible rebot al partit que realitzen durant l’entrenament

R

udy Fernández i els germans Gasol són els màxims exponents a Catalunya del bàsquet després del seu salt a la NBA. Amb l’arribada d’aquests megacracks a l’elit nord americana l’esport de la cistella està demostrant més que mai que gaudeix d’una molt bona salut en l’actualitat. Però aquesta bona salut també pot ser recíproca. L’esport sempre ha destacat per les externalitats positives que comporta per a qui el practica. Lluny de les terres americanes, del glamour, del show i de les astronòmiques xifres econòmiques que mou

L’esport en equip ajuda als discapacitats a integrar-se, i a aprendre de la resta de companys la NBA trobem el bàsquet sobre cadira de rodes, un esport en vies de professionalització que destaca per la vitalitat i la millora en la qualitat de vida que dóna als jugadors que el practiquen. L’UNES és un equip de Sant Feliu de Llobregat de bàsquet sobre cadira de rodes que milita a la primera divisió nacional i que és un clar exemple de com l’esport pot ajudar a superar psicològicament una discapacitat. Els seus jugadors són

Bàsquet

Per la millor qualitat de vida principalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, i han trobat en el club que presideix Ramon Gisbert una via per resoldre molt problemes de la vida quotidiana i sentir-se plenament esportistes sense limitacions. Xavi Romero, aler que fa uns anys va patir una lesió medular que el va deixar en cadira de rodes i que ha jugat entre d’altres equips al Guttmann FC Barcelona, destaca que entrar a practicar aquest esport li ha permès “evadir-se d’altres pensaments negatius” i a més assenyala que el fet de compartir vestuari amb una desena de persones que també tenen una discapacitat els hi permet aprendre uns del altres “trucs” que els hi serveixen per a tenir una vida quotidiana més fàcil i agradable, com per exemple com dutxar-se o com vestir-se amb una major facilitat i rapidesa. Romero descriu que al vestidor “es comparteixen experiències recíproques, que milloren la teva qualitat de vida, a més a més del suport psicològic que ens donem entre tots”. El president de la entitat, Ramon Gisbert, que ja fa una vintena d’anys que dirigeix el club, assegura també que el fet de jugar en un poliesportiu (El municipal de

Sant Feliu) on també entrenen altres equips sense discapacitat els hi permet establir relacions i integrar-se a la societat. Normalment els metges recomanen als discapacitats practicar la natació, un esport que també aporta molts beneficis però que és primordialment individual. La importància de l’esport en equip i de competir, segons assenyala

Una cadira de rodes adaptada per a un jugador pot arribar a costar fins a uns 3000 euros

a ser de 4 estrelles per aquest motiu. És per això que el bàsquet sobre rodes necessita professionalitzar-se per tal d’afrontar els costos, més encara tenint en compte que una cadira adaptada per a jugar pot arribar a costar uns 3000 euros i són individualitzades. Per tant, el club no les pot aprofitar per a nous jugadors. “És com si et posesis la sabata del teu germà” des-

El bàsquet en cadira de rodes necessita professionalitzar-se pels costos que comporta

Un torneig a Berlín es la propera cita de l’UNES, on s’enfrontarà a equips de tota Europa

l’entrenador Serafín Mampel, “és vital perquè es superin, entrenin fort i mantinguin l’esperit de competició”. Cal destacar que l’UNES aspira a ascendir en una divisió que els obliga a desplaçar-se per tota Espanya. Per tant s’afegeix la motivació extra d’anar a Àvila, el Ferrol o Sant Sebastià. No obstant la competició i els viatges també exigeixen despeses, que acostumen a ser molt més elevades, ja que precisen d’autocars adaptats, així com els hotels, que acostumen

criu un jugador. La propera parada del UNES és a Berlin on disputarà un torneig internacional entre equips de bàsquet en cadira de rodes de tota Europa, i on sorprenentment per a nosaltres, l’UNES reclamarà que les persones sense discapacitat puguin jugar amb ells, com ja fan a països europeus com a Alemanya, però no a Espanya. “Nosaltres no ens podem aixecar, però vosaltres sí podeu seure,” clama Gisbert. La integració a la inversa! «


16

esport

DAKAR MEDICINA SOBRE

RUEDAS El Dakar siempre ha sido algo más que una competición, a su vertiente deportiva y aventurera, hay que añadirle el gran impacto económico y de ayuda humanitaria que desarrolla sobre el terreno donde se disputa el raid más famoso del planeta. La Fundación Dakar Solidario lleva desde 2005 abasteciendo con toneladas de medicamentos a los hospitales más necesitados de los países que acogen el Dakar. Ya sea en África o este mismo año en su debut en Suramérica. Text: Víctor Mur i Luismi Ferrer Fotos: Fundación Dakar Solidario

E

l célebre Dakar cambiaba de escenario por primera vez desde sus inicios en 1979, cuándo Thierry Sabine, fascinado por los paisajes que descubrió al perderse en un rally por Libia, decidió iniciar la aventura africana partiendo desde Paris y acabando en el mítico Lago Rosa, cerca de la ciudad senegalesa de Dakar. “Un desafío para aquellos que parten. Un sueño para quienes se quedan”, proclamó el idealista piloto francés. El sueño se fue realizando cada vez para más gente, ya que el número de participantes aumentó considerablemente y Europa descubrió los parajes más recónditos de África. Sin embargo éste 2009 la aventura tuvo tintes distintos, el Dakar abandonó las dunas africanas, el encanto y el misterio del continente negro por el desierto árido de Argentina y Chile. Ante la inseguridad terrorista del desierto africano se acabó por tomar la drástica decisión de suspender la prueba en 2008 y cruzar el charco en 2009. los valores del dakar El Dakar siempre ha sido más que una competición deportiva. El espíritu aventurero y de compañerismo que va ligado a la prueba, el riesgo vital para los competidores (el propio Sabine falleció en 1986 al estrellarse el helicóptero con el que seguía la prueba) y la solidaridad con el pueblo africano son valores que siempre se han mezclado con el Dakar. Precisamente el pueblo africano y los países que han acogido la prueba durante años han sido beneficiados por el impacto económico, cultural y social de la competición. Buena prueba de ello es la Fundación Dakar,

un proyecto creado en el año 2005 por el doctor Javier Mir y respaldado por los pilotos, empresas y patrocinadores más importantes del mundo del motor. El doctor Mir trató con éxito en 2004 una lesión en la muñeca del piloto “Nani” Roma que pa-

La Fundación no se ha olvidado de África y en el mes de marzo entregará material médico a hospitales de Mauritania recía que iba a impedirle competir en el Dakar. Una recuperación “milagrosa” le permitió finalmente participar y Roma se alzó con la victoria final. Al siguiente año el doctor Mir acompañó de la mano de Roma al equipo Repsol durante la competición. “No era cuestión de ir solamente a pasear por África” ha reconocido Mir. Por ello inició los contactos con un hospital de Chingetti (Mauritania) para saber qué material médico necesitaban. El equipo del doctor conjuntamente con el hospital de la Vall d’Hebrón envió dos toneladas de medicamentos a Mauritania, que se multiplicaron en los años posteriores hasta llegar a enviar 90 toneladas de medicamentos a una decena de hospitales africanos. Este año África pasó el turno a América del Sur. Objetivo áfrica La fundación no ha cesado su actividad por el cambio de continente. Aunque el doctor Mir tiene claro el objetivo. “La idea de la Fundación es volver a África, y el Dakar volverá seguro a África”. Sin em-

bargo durante el periplo en Argentina y Chile la tarea también ha sido importante. Hasta cinco instituciones se han visto beneficiadas por la Fundación. La ayuda se ha desarrollado en hospitales, en centros especializados para combatir la drogadicción, centros que hospedan niños mal atendidos y hasta se ha llevado material escolar, deportivo y ordenadores a la Comuna Jardín “El Canelo”, una institución educativa situada en una zona marginal de Santiago de Chile. Pero pensar en el Dakar significa pensar en África. El continente negro está en el horizonte y la fundación no se ha olvidado de él. El próximo mes de abril un equipo de la fundación se desplazará a Mauritania para enviar material médi-

co a distintos hospitales de la zona. En esta ocasión se desplazarán en barco hasta la costa mauritana y allí deberán superar los respectivos controles fronterizos. Una operación que resultará mucho más laboriosa que en anteriores ocasiones. Y es que una de las principales virtudes del Dakar ha sido siempre su capacidad de abrir fronteras y permitir la libre circulación de todos sus participantes y equipos. El Dakar ha permitido durante años llevar “in situ” la gestión y labor humanitaria, sin intermediarios, sin controles fronterizos ni corruptelas burocráticas. Aquí es donde reside una de las claves del éxito del Dakar en África, su impacto real sobre el terreno. Gracias a la competición deportiva y a su enorme capacidad

El artista de la muñeca El doctor Javier Mir es un referente en medicina deportiva, especializado en cirugía de la mano. Numerosos profesionales del deporte han sido operados por él, mención especial a destacados pilotos del mundo del motociclismo: Àlex Crivillé, Jorge Martínez Aspar, Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo, Marc Coma, Nani Roma, Isidre Esteve son algunos de los más destacados. En los últimos tiempos, Javier Mir ha operado a profesionales de otras modalidades deportivas: Deco, Javier Saviola y Albert Jorquera en futbol; Ricky Rubio, Elmer Benett i Roger Grimau en baloncesto; Eduard Tubau en Hockey Hierba, entre otros. Durante el pasado año, tres de sus intervenciones más

destacadas han sido: Dani Pedrosa, bicampeón del mundo de 250 CC, con fractura desplazada de la falange distal del dedo índice izquierdo y una fijación de la fractura del hueso grande de la muñeca izquierda mediante técnica artroscópica. Ricky Rubio, jugador del DKV Joventut y de la selección española de baloncesto, con rotura del ligamento escafolunar de la mano derecha reconstruido mediante suturas dentro del tejido óseo. Marc Márquez, piloto del mundial en la categoría de125 CC, fractura del cartílago de crecimiento de la tibia en el tobillo derecho y fractura del calcáneo derecho. Tanto el mundial de motociclismo como el Dakar pasan por sus manos.

de movimiento por tierras africanas, la fundación Dakar solidario ha dejado miles de euros en material médico, medicamentos, equipos sanitarios e infraestructuras logísticas para hacer frente a las principales enfermedades que sufren los habitantes de la zona.

El Dakar siempre ha tenido la capacidad de abrir fronteras y esquivar los problemas de corrupción en África Entre ellas, anemias, meningitis, desnutrición, parasitosis, diarrea o conjutivitis. Por todo ello los ciudadanos de los países por donde transcurre el Dakar son los principales damnificados por el cambio de escenario en este 2009. No obstante tanto pilotos como organizadores anhelan poder volver a África en un futuro relativamente cercano. Máximo apoyo Los resultados palpables en África han hecho que los más prestigiosos pilotos del mundo del motor se hayan volcado con la iniciativa solidaria. Michael Shumacher, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa… y por supuesto los principales corredores del Dakar como Roma, Coma, Isidre Esteve, Peterhansel o Cyril Despres han dado su apoyo a la fundación. Asimismo empresas como el Team Epsilon, Repsol, KTM, los laboratorios Ubach o Esteve también han apoyado la iniciativa. Un respaldo que da alas a seguir trabajando por la solidaridad y para el Dakar «


POLSMÈDIC

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

17

LUISMI FERRER

ENTREVISTA JAVIER MIR

“Los deportistas son los pacientes ideales” ¿Cuál fue su primer contacto con el deporte? Fue en el año 1992 cuando empecé en el USP Institut Universitari Dexeus. Al Dr. Vilarrubias, que ya era un conocido médico de deportistas, le faltaba un especialista de cirugía de la mano, porque él era especialista en rodillas. A partir de aquí empecé a tratar a muchos deportistas profesionales. Primero más del mundo del motor, pero actualmente de otros deportes.

Arriba, foto de família de la Fundación Dakar Solidario y el equipo Team Epsilon en Pergamino (Argentina). A la izquierda, el doctor Mir y su equipo descargando material sanitario ante los medios de comunicación.

El doctor Mir y uno de sus colaboradores posan en el campamento base del Dakar.

¿Cuando interviene a un deportista de élite, su vida profesional depende de la precisión de sus manos, como hace frente a una operación de estas características? Yo siempre digo que son los pacientes ideales, porque son jóvenes, se quieren curar y además tienen todo el tiempo del mundo, puesto que pueden hacer rehabilitación 24 horas al día si hace falta. ¿Ésta es la diferencia con la gente que no es deportista? Se recuperan en la mitad de tiempo, porque lo que quieren es curarse, mientras que una persona que trabaja en una fábrica no le va de una semana de baja. Ésta es la clave, la operación la hace el mismo cirujano.

¿Cómo es la relación con los deportistas de élite? ¿Son agradecidos? Muy buena, son muy agradecidos y yo al menos no he tenido nunca ningún problema. He operado sobretodo a pilotos, de todas las nacionalidades y son gente muy agradecida, en el sentido que te hacen quedar bien muchas veces. ¿Podríamos decir que el mundial pasa por tus manos? ¡No! (ríe). He operado a muchos corredores del mundial, porque cuando la gente coge confianza con uno... y además, ¡me gusta mucho el motor! Pero también he intervenido a algunos corredores del Dakar, que tienen muchas lesiones. ¿Cuáles son las lesiones más típicas de estos deportistas? La fractura del escafoides, la del radio, muchas fracturas de dedos en los motoristas; también por cómo caen y arrastran las extremi-

Actualmente, dirige la Unidad de Cirugía y Microcirugía de la Mano, en el USP Institut Universitari Dexeus. Además, dirige el Departamento de Traumatología y Cirugía Ortopédica en el mismo hospital y también en el Hospital Universitario del Valle Hebrón.

dades, tienen lesiones por quemadura y lesiones de tendones, además de lesiones al codo: son muy variadas. ¿Se ha evolucionado mucho en los últimos años en el tratamiento de este tipo de lesiones? Si sobretodo con la artroscopia (visualización de una articulación, esto se logra con un artroscopio, adaptado para que sea más fácil de usar en una articulación), la cirugía se hace casi sin cicatriz y las placas que ponemos ahora son de titanio, mucho más biológicas. Cada vez es todo mucho más cuidadoso. La rehabilitación es mucho más rápida y cosas que antes tardaban tres meses ahora casi con un mes ya están curadas. ¿Como afectan todas estas lesiones a un deportista al final de su carrera? El deporte profesional, no es muy sano, pero es así. La presión a la que están sometidos acelera su recuperación. Hay muchos pilotos que tienen unos contratos que si están dos grandes premios sin correr, pierden parte de la subvención, claro, es normal que fuercen. ¿Recuerdas especialmente alguna de las operaciones que has hecho a deportistas de élite? Bien, recuerdo por ejemplo, la de Àlex Crivillé, que tuvo una pérdida de piel de toda la mano prácticamente y parecía que no podría correr más. Se recuperó y posteriormente fue campeón del mundo de 500cc. Otra intervención a destacar fue cuando Toni Elías se rompió el fémur. También he vivido muy cerca la lesión de Isidre Esteve, que se quedó paralítico, y estuve con él en el hospital Valle Hebrón durante mucho tiempo. Son pequeñas cosas de la vida de un médico «


18

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

nutrició

VERDURAS

PESCADOS

´ TABU

DE LOS NIÑOS La Organización Mundial de la Salud ha dicho que la obesidad infantil es la nueva epidemia del siglo XXI. En las últimas décadas la tasa de niños obesos ha aumentado de forma muy Text: Dani Rovirosa

rápida y no sólo en los países industrializados, sino también en los subdesarrollados. La situación es preocupante, porque el riesgo a padecer enfermedades como la diabetes tipo dos es alto Fotos: Xavi Salvatella POL GUARDIA

G

elatina de manzana. ¿Se la compraría a sus hijos si le pidieran chucherías o les daría otra cosa? Está hecha de zumo de manzana, azúcar y gelatina. Así que no tiene ni conservantes, ni gelificantes, ni E-300...ni un largo etcétera de los ingredientes de una golosina industrial. La idea es de Ada Parellada, restauradora conocida por sus talleres de cocina infantil, y la ha utilizado en alguno de ellos para hablarle a los niños sobre la manzana. Es una fruta aburrida, sin ningún tipo de atractivo e incluso invisible para los niños. Pero convirtiéndola en caramelo la ven, de repente, como algo divertido que les apetece comer. Es inútil, según Parellada, hacerles entender que deben comer un alimento porque tiene proteínas. Lo que hay que intentar, dice, “es ver si tal y como se lo has preparado, o tal y como se lo han preparado, les gusta”. Y es que casi nadie suele elegir los alimentos por motivos de salud. Mucho menos los niños, que “nunca se sienten enfermos”. Lo primero es el gusto y luego la comodidad. El resto aparece “sólo si se tiene un ataque al corazón o un susto similar”, sentencia esta apa-

sionada de la cocina que junto con la Conselleria de Sanitat ha llevado a cabo este tipo de talleres en muchas escuelas catalanas durante varios años. epidemia del siglo xxi Los expertos vienen avisando desde hace varios años de los riesgos que conllevará en un futuro la obesidad infantil. El porcentaje de niños con problemas de obesidad ha aumentado de forma muy rápi-

El 10% de los niños españoles tiene problemas de obesidad y la tasa va en aumento da en las últimas décadas. No sólo en los países industrializados, sino también en los subdesarrollados, asociados normalmente a problemas de desnutrición. La situación es tal, que la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha dicho que esta enfermedad es la nueva epidemia del siglo XXI. En España hay actualmente un 10% de niños obesos y la preocupación se debe a que si no se toman medidas a tiempo, tendrán un ri-

esgo superior al resto de padecer enfermedades como la diabetes tipo dos, hipertensión arterial e incluso ciertos tipos de cáncer. Éstas son hoy por hoy las causantes del 46% de las muertes en todo el mundo y las predicciones auguran que si la situación sigue empeorando el porcentaje ascenderá hasta el 73% en el año 2020. malos hábitos y sedentarismo “La alimentación se globaliza cada vez más y no predomina precisamente la dieta mediterránea”, dice medio en broma M. Antonia Caravaca, endocrina del Instituto Dexeus de Barcelona. “Lo que se globaliza es el “fast food”, porque cada vez tenemos menos tiempo para cocinar”, continúa. Así que en casa es difícil enseñarles a los hijos buenos hábitos alimenticios. Éstos se crean cuando los niños tienen 3 o 4 años, edad en la que ya empiezan a ser más autónomos. Por tanto, si se les enseñan malos hábitos y continúan durante la infancia, hay una gran probabilidad de que se consoliden a lo largo de toda la vida y acaben convirtiéndose en adultos obesos. Ésta es, por tanto, una etapa crucial y la tasa de obesidad infantil tiende a aumentar. De ahí que los expertos estén tan preo-

Hamburguesa y patatas fritas, alimentos con muchas calorías energéticas cupados e insistan en su gravedad. A las familias que acuden al pediatra “se les enseña unas normas que durante el primer año siguen muy bien, pero luego se incorporan a los hábitos de base que ya tenía la familia y ahí es donde empieza el problema”, explica la endocrina. Ada Parellada dice, coincidiendo con la doctora Caravaca, que “los padres no educan, sino que sólo alimentan”. Pero no es una crítica, porque sabe que los días de cada día es complicado prepa-

rar una gran variedad de platos. “Entre semana se hace una cocina de subsistencia muy precaria”, afirma. Y no es sólo que los padres no tengan tiempo de preparar la cena, porque cuando llegan a casa después del trabajo tienen que hacer más cosas, como por ejemplo “bañar a los niños”. Los padres “no quieren pelearse con sus hijos el poco rato que les ven”, continúa la restauradora, “y la verdura y el pescado son tabú para los niños”. Así que las cenas acaban siendo


Fast Food

L’epidèmia global. Entrevista amb Josep Pàmies PÀGINA 21

Anorèxia

POLSMÈDIC

19

Atrapades dins el fals mirall. Entrevista amb Gemma Tomàs PÀGINA 22 i 23

Una madre da caramelos a su hija al salir del colegio. Al lado, la imagen de una escena saludable

Dos ayuntamientos catalanes se suman a la causa La sociedad actual necesita que las administraciones prevean a los problemas sociales. Uno de los retos que tienen para el siglo XXI es el control y disminución de la obesidad infantil. Una enfermedad que en los países industrializados se considera uno de los objetivos prioritarios de la salud pública. Por este motivo, es imprescindible su prevención. Dos ayuntamientos catalanes han decidido ponerse en marcha para combatirla. Se trata del ayuntamiento de Castelldefels (Barcelonès) y el de Sant Carles de la Ràpita (Tarragonès). Ambos colaboran con el proyecto THAO, un proyecto francés que trabaja para la prevención de la obesidad infantil a nivel municipal. Su finalidad es ilusionar y movilizar a todos los ciudadanos hacia un estilo de vida saludable. El concejal de salud y consumo del ayuntamiento de Castelldefels, Ramón Morera, asegura que “a pesar de que a los ayuntamientos no les corresponde ocuparse de la obesidad, es la única administración que puede hacerlo.”

En Castelldefels hay cinco escuelas que se han sumado a esta iniciativa. Esto significa solamente una tercera parte de los colegios del municipio. Éstos consideran, según Morera, que es una tarea que no les corresponde. El ayuntamiento no obliga porque no cree en mensajes autoritarios. Con este proyecto, que se imparte en las escuelas principalmente, se puede orientar a los interesados sobre qué proyectos comunitarios pueden conducir en los próximos años a un cambio de conducta y de vida en familia, que influyan en la alimentación. La prueba piloto se hizo en Francia. Allí casi cien municipios se sumaron a la causa. El resultado fue claramente positivo ya que se consiguió estabilizar los problemas de obesidad entre los niños y jóvenes. Una de las medidas que se tomaron y que se toman ahora en Catalunya, es aumentar la cantidad i variedad de frutas en las máquinas expendedoras de los colegios e institutos. Un granito de arena que ayuda a cambiar los hábitos alimentarios para un futuro más sano. Carla Herrero Nebot

“comida rebozada, a la plancha, tortillas y sopa”, sentencia. “Algún día lo intentan y preparan espinacas, pero el niño no las come y por tanto, casi nunca se las volverán a preparar”. A esto hay que añadirle los alimentos con más calorías energéticas de las necesarias, ya que contribuyen de forma considerable a la obesidad infantil y los niños las comen con mucha frecuencia. Un claro ejemplo son los bols de cereales que muchos de ellos toman para desayunar. Están llenos de calorías simples (sin proteínas, minerales y vitaminas), en vez de estar compuestos por calorías complejas de fibra. Es cierto que el cereal en sí no es malo, pero muchos están cubiertos de miel o chocolate. “Las madres viven engañadas, porque piensan que los cereales son sanos –se queja Ada Parellada – y además les dan a sus hijos grandes cantidades”. Si los malos hábitos alimenticios son la causa principal de la obesidad, no lo es menos el sedentarismo al que se están habituando los menores. Está cada vez más claro que la actividad física es un elemento fundamental para la salud, pero la vida en la ciudad, el aumento del ocio pasivo y el acceso cada vez mayor a los transportes

públicos hace que los niños tengan un estilo de vida poco dinámico. Los últimos datos demuestran que los niños españoles pasan dos horas y media al día delante del televisor y treinta minutos más jugando a videojuegos o conectados a Internet. El resultado es que cu-

Los padres acaban haciendo comidas rebozadas, a la plancha, tortillas y sopa ando terminan el colegio y vuelven a casa, se encierran delante de la pantalla y hacen menos deporte del que deberían. La alimentación en las escuelas Uno de los debates que todavía está abierto es si deben ser las familias o las escuelas quienes deben enseñar a los niños los buenos hábitos alimenticios. Los profesores creen que ésta no es su tarea y su tiempo libre lo han ganado a la hora de comer. Se han alejado de este asunto, cuando, según datos del Ministerio de Sanidad y Consumo, el 20% de los menores co-

men en la escuela de lunes a viernes. Estas cifras llegan al 32% para los niños que tienen entre dos y tres años. Aunque lo que realmente ha causado polémica en los últimos tiempos es la existenica de máquinas expendedoras en los institutos públicos. Muchos jóvenes no llevan desayuno a la escuela para comer algo a media mañana, pensando que ya comprarán algo en el colegio. El problema es que casi nada de lo que pueden escoger es demasiado recomendable para la saud, ya que sólo hay patatas fritas, chocolatinas y cosas por el estilo. De todas formas, después de una fuerte campaña en contra de estas máquinas, muchos centros han decidio eliminarlas. Y es que poco a poco las escuelas e institutos se van concienciando de que tambén son ellos, y no sólo las familias, los que deben inculcar a los niños buenos hábitos alimenticios. Por eso, estrategias como NAOS, impulsada por el Ministerio de Sanidad y Consumo, recomiendan incluir en el expediente académico de los niños conocimientos relativos a la nutrición, o formar a los profesores en este ámbito, parapoder llevar a cabo talleres culinarios durante las horas de clase «


20

nutrició

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

Text: Carla Herrero Fotos: Xavi Salvatella

B

rioixeria industrial com a nova tendència en l’alimentació dels més petits. Què n’opines? Que la brioixeria en sí ha millorat molt la seva formulació. Tot i així, aquest nou hàbit no és bò, ja que es tracta d’un tipus d’aliment que s’ha de consumir puntualment. Què li donaves per esmorzar als teus fills i que els hi dónes al teu nét? Al meu nét no li dono gairebé mai l’esmorzar. Però quan ho faig, no hi ha gaire diferència entre el que donava abans als meus fills: suc de fruita, iogurt, cereals i un petit entrepà . Això és un bon esmorzar! Però malauradament avui dia els nens no prenen esmorzars tant complets. Obesitat diabetis i colesterol són conseqüència de dietes incompletes? Més que incompletes són esbiaixades. Això es dóna per un accés d’alimentació. És la primera vegada que una societat té superàvit d’aliments i no sabem com enfrontar-nos a aquest repte. El que passa és que es menja massa i per això apareixen aquestes malalties. En molts centres d’aprimament assessoren persones que no són ni dietistes ni nutricionistes professionals. Què s’ha de fer davant d’aquest fenomen? Lluitar. Que és el que fem des de l’associació per evitar l’intrusisme laboral. El que passa és que nosaltres lluitem a través dels col·legis professionals. I sobretot el que intentem és vetllar perquè la societat estigui ben atesa. Una persona que no té aquests estudis universitaris pot donar pautes que no són correctes i causar, a la llarga, problemes de salut. Hi ha una dieta estàndard? No. Les dietes s’han de personalitzar al màxim. Això és precisament el que fem els nutricionistes. El que primer s’ha de tenir en compte és saber si hi ha un problema de salut. I després mirar els gustos i costums alimentaris. T’agraden les carxofes? Home... si me les he de menjar me les menjo... però no és la meva devoció. Doncs aleshores no et puc fer menjar moltes carxofes perquè sinó et mato i l’únic que aconseguiré és que acabis deixant la dieta. I tampoc et puc donar una dieta que no vagi al ritme del teu tipus de vida. Així doncs, les dietes màgiques no serveixen de res. No, de res. Per sort, són tan estrictes que la gent es cansa i les deixa al cap de pocs dies, perquè sinó a la llarga donarien problemes de salut. Explica’m falsos mites. N’hi ha molts. La fruita fora dels àpats no engreixa. Això no està comprovat científicament. El que sí és cert, és que en les persones que tenen un estómac molt sensible els hi va millor menjar la fruita d’aquesta manera, però no per aprimar-se sinó per la seva digestió. A que això ho desconeixies? Hi ha molts mites falsos.

ENTREVISTAYOLANDA SALA

“El gust és educable” Què més? El plàtan no és tant calòric com diuen i el que no sap la gent és que el potassi és diürètic. I el plàtan és una font important de potassi. Així doncs, menjant plàtan retens menys líquid. Els biscotes tenen menys calories que el pa. La molla de pa és menys calòrica que la costra i la costra menys que el biscote. El truc està en el pes. La obesitat com es genera? Tant de bo ho sabéssim! L’obesitat més habitual es genera per un mal equilibri entre el que ingereixes i el que gastes. I en aquest cas s’ingereix molt més del que es gasta. Però el desequilibri ha de ser molt gran. I la dificultat està en trencar aquest hàbit i tornar a una dieta saludable. Perquè? perquè amb grans obesitats no podràs caminar gaire ni fer exercici i això genera una espiral de la qual és molt difícil sortir. Aleshores no naixem obesos sinó que ens convertim? No, fins als nou mesos de vida anem creant unes cèl·lules de les quals hauríem de tenir un nombre determinat. Però hi ha nadons que de petits en creen més del compte i quan es fan grans l’excés d’aquestes cèl·lules pot desenvolupar aquesta malaltia. Però, en la majoria dels casos es genera per uns mals hàbits alimentaris. Diuen que la dieta mediterrània és la més favorable per evitar aquest problema. Què estem fent malament perquè cada cop hi hagi més nens obesos? No només és la dieta. Abans els

Yolanda Sala és mare de dos fills i àvia d’una néta. Diplomada en Dietètica Superior per la Universitat de Nancy, França, ha estat durant vuit anys la presidenta de la Asociación Española de Dietistas y Nutricionistas. Actualment n’és la coordinadora. Ha donat classes com a professora adjunta al CESNID, per la Universitat de Barcelona. Es especialista en restauració col·lectiva i fa assessorament a empreses. També dissenya d’instal·lacions. Ha escrit tres llibres sota els títols “Restauración Colectiva”, “Comer para crecer “y “Comer para vivir i vivir para comer”. Assegura que li encanta la cuina i que li surt molt bé la paella.

nens sortien a jugar a l carrer. Ara hi ha molts patis de col·legi que són petits terrats. A més ara existeix la tele, l’ordinador i les consoles. I això fa molt! I un altre motiu molt important és que cada cop la gent sap cuinar menys. I molts pares es confien dels àpats estructurats de les escoles i així es relaxen amb el sopar. Les pizzes i els entrepans ara s’han convertit en un hàbit, i això és un error. Perquè es diu que als nens no els agrada la fruita ni la verdura? No seria, més aviat, que els pares no ho inculquen? Clar. No naixem amb un gust determinat. El gust és educable. Al llarg dels anys els gustos els anem variant. Això és culpa dels pares perquè no habituen els nens a menjar de tot. A mi de petita m’encantaven les llenties, per mi el dia que hi havia llenties per dinar era un dia especial! ... La cuina prima molt davant de certs aliments. Si els aliments els cuines bé, els nens se’ls menjaran Què passa si cada dia et veus una Coca-cola? Que t’estàs bevent moltes calories buides. A més té una certa addicció. Si te’n prens una no passa res, però si en veus més d’una a la llarga pots tenir un excés de sucre i com a conseqüència, algun problema de salut. Defineix-me dieta Dieta és el conjunt que un menja durant tot el dia. La paraula dieta està denigrada perquè sovint s’en-

tén com a sinònim de no menjar. Una vida saludable ha d’anar sempre acompanyada d’exercici físic? Sempre és important l’exercici físic, ja sigui caminar durant una estona o anar al gimnàs. És important cada detall com pot ser deixar de banda l’ascensor i pujar i baixar les escales. I això s’ha d’apilcar tant en adults com en nens. L’aliment estrella? El manà del paradís! No hi ha cap aliment que per sí no sigui l’idoni, depèn de la moda del moment. Ara et diria qualsevol fruit vermell que s’estan definint com les fruites antioxidants i antienvelliment I l’aliment prohibit? Nosaltres no prohibim res. Tot, en mesura és factible de menjar. Precisament aquesta és la diferència entre els dietistes i la resta de gent que dissenya dietes. Aquesta és la nostra força. El teu plat predilecte? Uff! Esclat de riure. M’encanten moltes coses, des de la cuina catalana a la japonesa, passant per la vietnamita... Dóna’m una recepta que hagis inventat. Poses en una cassola una mica d’oli i ceba amb closques de tot tipus (cloïsses, musclos, escopinyes...) Escorres mitja llima i deixes que s’obrin les closques. Un cop obertes hi afegeixes llet de coco a ull. Ho deixes un parell de minuts més i poses ratlladura de la llima per sobre. I sobretot que no quedi caldós. Prova-ho i ja m’explicaràs «


POLSMÈDIC

nutrició

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

21

Fast Food l’epidèmia global Text i fotos: Àlvar Llobet

L

a persona que no sap menjar ni beure és un pur i simple esclau. Així ho va deixar escrit Josep Pla, i a jutjar per el nostre trànsit quotidià, la màxima pren avui en dia tot el seu sentit. La nostra vida passa sense adonar-nos-en enmig de tràfecs i corredisses, únicament esclavitzats sota el pes del rellotge com a brúixola que ens marca el ritme. Sense pensar què fem ni perquè, mengem tot allò que se’ns

Creixen als llocs més remots, i estan per tot arreu. Servint-se de grans proveïdors, menystenen allò local acabant d’aquesta manera amb els plats típics, les especies vegetals i amb una part bàsica de la cultura gastronòmica dels pobles, allò que realment els hi dóna la identitat. És la coneguda McDonalització, la globalització del gust d’un àpat devorat sense cap plaer. Ràpid, això si.

ràpid. No es tracta de menjar lent ni d’una societat gastronòmica elitista. És només la voluntat de menjar be per viure millor. L’alimentació ha de ser bona, neta i justa, una filosofia, aquesta, que intenta capgirar els frenètics ritmes de vida actuals tenint l’alimentació com a clau de volta que ens du a reflexionar sobre l’actual qualitat de vida i arribar al reconeixement d’unes identitats cada cop més difoses en el marc de la veloç i fugaç societat. l’ESPERANÇA NATURAL La història de cada grup social en Però arriba un moment que en- cada producte que es produeix en certes a pensar que l’enciam és un lligam indissoluble amb la cul-

ENTREVISTAJOSEP PÀMIES

“El client ha de poder mirar els ulls del pagès”

P

er què hem d’apostar pels productes ecològics? Tot allò ecològic és sinònim de salut. Són moltes les malalties que es podrien reduir amb la ingesta de productes de la terra cultivats sense complements químics. El nostre sistema alimentari s’enfonsa cada dia més i això afecta directament al món sanitari que veu com s’augmenten les malalties derivades de les pèssims hàbits alimentaris.

Guerra al Fast Food doncs...? Totalment. Les cadenes de menjar ràpid emmalalteixen la societat ja que arruïnen al pagès pagant-li miserables quantitats per els seus productes, alhora que creen mals hàbits alimentaris als seus clients. La seva oferta alimentària està absolutament alterada amb productes químics i potenciadors delgust, i això és indignant. Són empreses molt grans amb una publicitat que arriba arreu. És la nostra una lluita desigual, però s’ha de continuar insistint perquè la gent es doni compte que no es pot seguir així. posa al davant amb una displicent carrera contrarellotge. És del tot igual una hamburguesa que una amanida dins d’un embolcall de plàstic. És el Fast Food, aquell aliment que es prepara per ser consumit a l’instant, sigui on sigui, gens importa. Són aquelles poderoses multinacionals que van dictant implacablement el seus desequilibrats hàbits alimentaris injectant als seus productes nombroses grasses saturades, conservants o potenciadors del gust. una amenaça per LA SALUD Uns aliments amb elevades aportacions calòriques que poden desembocar en greus problemes de salut. Un menú de patates, hamburguesa i refresc, proporciona el 50% de les calories diàries necessàries, una ingesta ràpida i eficaç que ens durà, ràpid també, a la obesitat, a alts nivells de colesterol i a una creixent descalcificació òssia.

Les cadenes de Fast Food es veuen amenaçades pel moviment Slow Food que promociona els productes naturals quelcom més que un vegetal de color verd. Atines a descobrir que té gust lluny de la salsa, i que fins i tot fa olor. Abans però, has hagut de sortir de la falsificació alimentària i ser tu qui vulgui trobar l’essència de l’aliment. Te n’adones que hi ha món més enllà, i topes de front amb una mà amiga, la de d’Slow Food, una organització internacional nascuda l’any 1986 que defensa la biodiversitat, l’educació del gust i busca que les persones s’interessin en saber que, com i d’on provenen els aliments. Una batalla sense treva lliurada a les cadenes de menjar

tura material i l’ambient en que es va originar. El que mengem és allò més important, i hem d’actuar enconseqüència. Lluny de les pressions i asfixies de les grans multinacionals envers els seus proveïdors, Slow Food, que ja té més de 80000 socis arreu del món, manté el repte de respectar l’estabilitat econòmica dels treballadors donant-los-hi el que justament els hi pertoca. UN FUTUR MILLOR És aquesta una xarxa emergent que ja suma mil set-cents comunitats d’aliments que van trobant la manera de vendre els seus productes sense perdre el valor per allò que s’ha cultivat així com també amb un augment progressiu de l’autoestima. Des de Brasil a Kazakistan passant per Bulgaria, les bases per plantar cara a la Mcdonalització són fermes i amb visos de créixer sense parar. És encara una lluita desigual però el futur es planteja esperançador «

L’alimentació sana i natural seria un bon remei? Jo no en tinc cap dubte. La organització mundial de la salut ha pronosticat que l’any 2030 hi pot haver un col·lapse alimentari. Partint d’aquesta base el que hem de fer és treballar per reconduir la situació, que no és gens fàcil. La naturalesa curaria moltes coses, si és que ho deixessin fer... Qui? Les multinacionals farmacèutiques enfonsen les oportunitats que ofereix la naturalesa. No interesa que hi hagi competència i per això pressionen perquè no es legalitzin plantes que ajudarien a molts malalts. L’estèbia n’és un clar exemple. Què passa amb aquesta planta? L’estèbia és una insulina natural. Regula els nivells de glucosa del cos i es pot prendre de diferents maneres. Està il·legalitzada però jo en planto i la comercialitzo mal-

Agricultor de Balaguer, dedica la seva vida a cultivar plantes que tenen potents efectes protectors de la salut. Amb l’ideal que la naturalesa és la medecina del futur, Josep Pamies treballa per fer de l’alimentació sana un actiu important. Les multinacionals farmaceutiques i els transgènics, els seus enemics.

grat els expedients que m’obre la Generalitat. El que no pot ser és que haguem de pagar medicaments quan la terra ens en proporciona de millors. Les multinacionals però, amaguen aquesta realitat, ja que d’aquesta manera tenen el monopoli sense que hi hagi ningú que els hi faci la competència. Creu que els productes ecològics son competitius? Els aliments ecològics no son més cars si aconseguim sortir de la perversa espiral de les grans superfícies i acostar-nos al consumidor. Ell ha de mirar als ulls del pagès a l’hora de comprar, però ha de ser ell també qui prengui consciència del benefici que aporten els nostres productes. El consumidor ha de saber que es pot menjar sa al mateix preu i ha de voler apostar per aquests productes. Hi ha d’haver una complicitat total entre venedor i comprador Com veu el futur? Amb l’esperança que algun dia obrim els ulls i ens adonem de les barbaritats que fem i farem, de segur. Arribarà el moment, no molt llunyà, que veurem la impossibilitat de continuar de la manera que ho estem fent i la única solució serà el canvi d’hàbits. La crisi que actualment tenim a sobre afecta també aquest sector que veu com les cadenes de menjar ràpid adapten els seus preus a les difícils perspectives econòmiques, a menys diners, pitjor menjar. Així no podrem continuar, i serà llavors quan veurem realment la importància de l’alimentació sana amb productes de la terra «


22

nutrició

G

eorge Bernard Shaw deia que no hi havia amor més sincer que l’amor al menjar, no sabem si Bernard Shaw patia trastorns alimentaris però en tot cas, els experts ens conviden a dubtar-ho molt ja que aquest tipus de malalties hi podem identificar gran part del problema a orígens psicològics, fruit de models de comportament de la societat actual, fenomen que exclou al dramaturg anglès. La seva definició ens serveix com a antònim del que pateixen els anorèxics. L’anorèxia i la bulímia son malalties que sonen a tothom però que, sovint, tenen diagnòstics complicats, són difícils de diferenciar i gaudeixen de molts prejudicis i percepcions equivocades. Per parlar sobre aquest tipus de malalties cal ser conscients que no parlem de virus ni de lesions, les possibles repercussions físiques que els i, sobretot les afectades, -que representen la majoria de la població de risc-, puguin patir són conseqüència i no causa dels comportaments derivats de la malaltia. La veritable naturalesa d’aquestes patologies és psicosomàtica, això vol dir, que tenen un origen psicològic. Els qui la pateixen senten un desig intens de pesar cada vegada menys, senten veritable pànic al fet d’estar grassos i estan afectats per un trastorn de la imatge corporal, no veuen el seu propi cos amb les proporcions reals que tenen. LES ESTRATÈGIES Amb aquests símptomes, els malalts intenten assolir els objectius corporals autoimposats a través de diverses estratègies; restringir els aliments que es consumeixen, fer exercici físic o purgar de diverses maneres, -amb vòmits o amb laxants, per exemple-, allò ingerit, són exemples de les tècniques emprades pels afectats. També cal saber que d’anorèxies i bulímies n’hi ha de diverses tipologies. L’anorèxia nerviosa la podem dividir en dues branques principals: restrictiva i purgativa. En el primer cas, l’estratègia per reduir el pes passa per restringir la quantitat d’aliments, en el segon cas, es tracta d’ingerir amb normalitat per, més tard, purgar-los. El diagnòstic de la malaltia l’ha de fer un metge especialista però hi ha diversos comportaments que poden induir a pensar que estem davant d’un cas d’anorèxia o bulímia: el rebuig a mantenir el pes normal, la por a la obesitat (per més prim/a que es pugui estar), l’alteració de la percepció de la silueta en el mirall i la retirada de la menstruació femenina. Aquests comportaments sovint van acompanyats de problemes psicològics com l’ansietat o la depressió. LES DIFERÈNCIES Però quina és la diferència entre aquestes dues malalties? La principal és que l’anorèxic intenta escapar de la ingesta i el bulímic no perquè aquest segon cedeix a episodis impulsius i l’anorèxia, en canvi, no. En el cas de la bulímia, els afectats pateixen hipoactivitat, associada amb antecedents freqüents d’obesitat real. Els afectats d’anorèxia, tot el contrari. Fan gala d’una hiperactivitat nerviosa i no acostumen a presentar símpto-

mes d’obesitat. Per últim, en el cas de la bulímia, l’amenorrea (retirada de la menstruació) només es compleix en un 50% dels casos. Potser sona massa lletrat però també per a aquesta casos es pot recórrer als clàssics perquè ens resolguin els problemes, i si no, llegim detingudament el que ens explica el metge grec Hipocrates: “Que el menjar sigui el teu aliment i que l’aliment sigui la teva medicina”. L’AJUDA Els experts expliquen que les personalitats de les malaltes coincideixen en un 90 – 95 %. Tot i que mantenen especificitats personals tenen trets comportamentals comuns: Les anorèxiques acostumen a estar aïllades i tristes. Molts cops són persones a qui sempre s’ha exigit molt des de petites, en termes de bellesa i altres, com els estudis-, per tal agradar al pare i assolir l’èxit social. A la figura paterna, normalment, és a la que més li costa assumir que les seves filles estan malaltes. La Gemma Tomàs ens explica algunes pautes per tractar aquests casos; el que no es pot fer és jutjar. Els pares sovint et diuen que està malalta i ella et respon “però mira com estic” –i si bufes cau-, alesho-

L’anorèxic intenta escapar de la ingesta i el bulímic no, aquest cedeix a episodis impulsius per purgar-los més tard res l’estratègia és guanyar-se a la nena amb solucions com aquesta: Dir-li: “bé potser no estàs tant prima com per anar al metge” [mentre els pares et miren com assassins], “però si has de deixar que els pares s’enfadin què et costa anarhi?”. Diuen que la mateixa emperadriu Sissi era anorèxica, el que passa que encara no se li havia donat aquest nom, el culte al cos sempre ha existit però la malaltia no és només això. Les afectades son tant excessivament perfeccionistes que acaben per adoptar aquests comportaments no per elles sinó per algú altre, sovint el pare o la parella. Per ells, -els pares-, és més fàcil creure que només són manies de la nena. La mare, que sovint és la que conviu més pròxima al cas, acostuma a ser la que se n’adona i el diagnostica. En part pels àpats i per la casa però també per la psicologia. La Gemma explica que “a casa nostra el meu marit no ho volia veure”, ella va haver d’encararse amb les dues malalties, sofertes per la mateixa filla. La veu de l’experiència ens explica que les afectades pateixen cicles de crisis nervioses, i és en aquests moments quan no se’ls ha de fer cas. Part de la malaltia, -psicosomàtica-, es resol amb el diàleg i la comprensió, però mai durant aquests episodis. altres trastorns Anorèxia i bulímia són les reines de la festa. Les malalties relacionades amb els hàbits alimentaris que podríem qualificar de “famoses” pel ressò que han tingut des

Tràfic d’estratègies familiars Els GAM són els Grups d’Ajuda Mútua que organitza l’ACAB. Cada dimarts i cada divendres a la tarda es reuneixen a la seu del carrer Mallorca, diverses famílies i amics d’afectats per anorèxia o bulímia i, juntament amb una moderadora, intercanvien experiències. Montserrat Martin, familiar d’una ex afectada i voluntària de l’associació en l’actualitat, explica que fa 10 anys que dóna el mateix consell l’“avui no toca” en diu. Consisteix en imaginar que hi ha dues filles, una bona i una dolenta, -quan li entren crisis i es posa a plorar- així evita prestar-li atenció: engegant-li la mítica frase de l`històric president. Amb un cas com aquest cal deixar que explotin i parlar amb els malalts quan estiguin absolutament calmats i sempre que ells s’hi mostrin disposats. La Montserrat alerta que “és molt difícil estar rentant plats i de cop trobar-te que la teva filla està plorant i no saps perquè. el més complicat és

haver de fer veure que no passa res i deixar-la fer, vaig haver d’acabar anant jo mateixa al psicòleg“. Aquests grups s’estan començant a implantar en el circuit sanitari públic però el problema es que s’encaren només en trobar pautes per reaccionar davant dels comportaments dels malalts i, segons opina la Montserrat, “aquí també ho fem per les famílies, perquè a vegades els cal saber que hi ha altra gent que es troba en la mateixa situació”. Des de l’associació es col·labora amb aquestes unitats i algunes vegades els mateixos metges els deriven casos familiars. Els seus equipament però són multidisciplinaris i intenten fer un abordatge integral de la problemàtica. “Els estils socials i el factor temps fa que la gent prefereixi tenir-ho tot junt i que les unitats s’hagin posat fortes i hagin generat un a competència involuntària amb els nostres serveis, ara estem en un procés de treballar per reinventar el que oferim”, segueix explicant la Montse.


POLSMÈDIC

ANORÈXIA

atrapada dins el fals mirall Una ombra sempre present en el relfex del vidre de l’habitació. Una imatge obesa que no desapareix per molt que la model s’aguanti només sobre els seus ossos i una fina tira de pell. L’anorèxia i també la bulímia i altres trastorns alimentaris són perills reals per a una generació filla de la dieta mediterrania. Del pà amb tomàquet hem passat a la pizza i al vòmit Text i fotos: Pol Guàrdia

de fa un temps. Això no treu que existeixin moltes altres malalties que poden alterar la correcta nutrició del cos. Algunes d’elles han estat definides recentment. Aquí en tenim alguns exemples, amb tocs pintorescos. Vigorexia: El seu espai vital són els gimnasos. Afecta a la gent que es passa la vida tancada en sales de “fitness” per entrenar-se sense una finalitat clara. Pateixen obsessió per tornar-se musculosos, mirar-se al mirall i pesar-se. La seva dedicació al cos és exclusiva i trenquen amb els contactes socials. Consumeixen dietes riques en proteïnes i sovint anabolitzants. Sempre es veuen dèbils, i se’ls anomena “anorèxics masculins”. Ortorexia: En grec significa “gana correcte”. És la obsessió per el menjar biològicament pur. Gent del món de l’espectacle com Wynona Ryder, Julia Roberts, Gwytnhey Paltrow o Jean Paul Gaultier l’han patit ja que només alguns

Ortorexia en grec significa “gana correcte”. És la obsessió pel menjar biològicament pur privilegiats poden contagiar-se. Un condicionant important és gaudir d’uns ingressos importants per poder costejar la obtenció d’aliments. La malaltia arriba amb una preocupació excessiva pel menjar sa que s’acaba convertint en l’objectiu principal de la seva vida. Fan una planificació total de les seves dietes, i alterar-les suposa un greu sentiment de culpa.

L’engany de les dietes miracle Milers de persones segueixen dietes que sovint no estan controlades per cap especialista. Aquestes persones són, en molts casos, víctimes de les anomenades dietes miracle, que no només poden causar un efecte “yo-yo” sinó que poden generar en l’organisme greus efectes sobre la salut. Molts dels mites sobre nutrició s’han de replantejar. Perquè molts són inofensius però d’altres poden causar importants deficiències en l’alimentació de les persones. Beure aigua durant l’àpat no engreixa. Ni tampoc si menges la fruita després de menjar. No hi ha estudis científics que ho puguin demostrar. El plàtan és un aliment ric en potasi, però també és un gran diurètic i això sovint s’ignoria. Per tant, menjar plàtan en quantitats coherents és bo perquè ajuda a perdre els líquids

retinguts, problema que molta gent pateix. Un altre exemple és la patata: un gran aliment que tot i que sovint es deixa de banda, és una font importantíssima de calci i baixa en calories. El principal component de la patata es l’aigua que suposa més d’una tercera part de la seva composició. La resta són lípids i glúcids, inofensius. Es considera un aliment equilibrat i moltes dietes màgiques l’oculten. Com aquests exemples n’hi ha centenars i centenars – o potser milers- és el nombre de persones que per culpa de dietes esbiaixades no només no han aconseguit l’objectiu de perdre pes, sinó que a més a més han perdut en salut. És per aquest motiu que s’ha d’anar a un especialista, perquè desmenteixi aquests mites i t’ofereixi una dieta variada. Carla Herrero Nebot

MENYS CONEGUTS Binge Eating: Pot ser origen o conseqüència d’altres trastorns. Bàsicament és afartar-se de menjar en períodes curts de temps que no superin les dues hores. A vegades es compensa amb no menjar durant molta estona després del “crim”. Normalment afecta a gent obesa, que ho fan quan estan sols. Mericisme: Afecta als nens petits. També coneguda com la típica bola, aquesta patologia descriu els vòmits provocats per l’esforç de contracció de la musculatura abdominal i diafragmàtica. Pot provocar la desnutrició o deshidratació. El procés és rumiar l’aliment i es va tornant a la boca, els afectats mantenen un estat d’atonia muscular i estan absents del seu entorn immediat. Fòbies alimentàries: És significativa la dada que quantifica en una quarta part dels nens que van al psicòleg com a afectats per fòbies derivades de conductes forçades en la ingesta d’aliments. Els experts recorden que no s’ha de forçar als nens perquè mengin, qualsevol petita obligació podia desencadenar un futur trauma. Cal educar com un joc, als nens cal fer-los entrar el menjar per la resta de sentits i no només per la boca i encara hi ha moltes famílies que no ho saben. Vòmits Psicògens: Es diferencien segons la intenció, si n’hi ha ,o si son automàtics. Son reaccions davant de persones o situacions emocionals intenses, sobre les que es desperten conductes de rebuig. «

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

23

ENTREVISTAGEMMA TOMÀS

“Els hi has de fer veure que se’n poden sortir” És la gerent d’ACAB; l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia. Ens reb com rebria a qualsevol afectat o familiar que truqués a la seva porta, tot i que ens explica que cada cop són més freqüents les consultes per telèfon i, sobretot, per mail. Noves tecnologies per afrontar la malaltia, des de l’ACAB és dónen eines i recursos per superar-la.

C

om actueu un cop us entra algú per la porta? Primer de tot els reben els voluntaris i els deixen parlar, que exposin les seves raons p er haver vingut. Aleshores intentem detectar trets i “neures” comunes per normalitzar la situació, fer que vegin que estan malaltes i intentar convèncer que vagin al metge.

Perquè vosaltres no sou metges? No, aquí treballem familiars d’afectats i voluntaris, donem pautes i recursos per saber comportar-se davant del malalt. Tot ho fem en base a terapeutes que ens han assessorat. Jo porto 12 anys aquí i encara assisteixo a cursets de reciclatge. Com definiríeu la feina que feu aquí? Vénen aquí abans que un terapeuta, ens veuen com un pas entremig. Sempre vénen els afectats? Per desgràcia no. Quan vénen però, ja tenim molt guanyat perquè vol dir que reconeixen que estan malaltes i estan molt espantades. La majoria de cops però venen empeses pels familiars. I amb aquestes que feu? Els hi has de fer veure que se’n poden sortir però que no és un camí de roses, que han de lluitar. El primer pas és que entenguin què és el què els passa. Això a qui, als pares o als malalts? A tots. Encara que no sempre ve tota la família, a vegades només el malalt o a vegades només els parents directes o amics. O a vegades venen junts però volen entrar separats a les visites. Es volen amagar? No es tracta d’amagar res però saben que hi ha una gran implicació emotiva. Deuen estar espantades? La por més gran que tenen és que les engreixin. Nosaltres els hi expliquem que un metge mai els hi farà això. Sempre són noies? De nois n’hi ha cada cop més, però la majoria segueixen sent noies. I un cop ja les teniu convençudes? Per norma els derivem a la Sanitat Pública però no ofereixen un seguiment, així que si ho demanen oferim altres centres privats als que poden accedir amb l’assegurança escolar. Sempre queda alguna cosa de la malaltia? Els metges més optimistes donen dos anys com a promig per superar la malaltia. Algunes són cròniques i algunes es moren...per inanició i, sobretot, per suïcidi (molt estès en el cas de les bulímiques). Suïcidi? Això ja és psiquiàtric no? Sí del tot. Ara per fi s’estan reconeixent malalties com la obesitat també dins de la branca psiquiàtrica «


24

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

urgències Text i fotos: Albert Font-Tarrés Marta Iglesias

M

illor no patir cap accident, és clar. Ningú desitja que li succeeixi res que provoqui patiment, no obstant, tots hi estem exposats. En aquest cas, i pensant en accidents causats pel foc i relacionats amb aquest element, un pacient amb cremades estarà agraït de rebre els serveis i les cures de la Unitat de Cremats de l’Hospital Vall d’Hebron per diverses raons. Perquè és un dels hospitals de referència a l’estat espanyol pel que fa al tractament de les cremades i altres ferides derivades. Però no només a Espanya els tenen ben considerats, des d’Europa també se’ls miren amb bons ulls pels exitosos resultats de la tasca que realitzen. de ruta per la unitat Entrem per secretaria i el doctor Ricard Palao ens demana que prenguem les mesures higièniques que convenen per mantenir un entorn net d’infeccions. Ens posem bata, gorro i peücs i ens disposem a conèixer la Unitat. Al entrar trobem les habitacions de grans cremats, on hi van els pacients que tenen més d’un 20% del cos afectat. En aquestes estances, que són individuals, s’hi estan un màxim de tres setmanes, rebent les cures oportunes. Un cop s’han estabilitzat passen a un segon conjunt d’habitacions, on ja són considerats malalts que han de rebre cures progressives i s’han de recuperar. Seguint el procés de curació, la unitat disposa d’un hospital de dia destinat a tractar el pacient abans d’operar-lo i en el postoperatori. Una vegada donats d’alta o quan es troben en una fase de recuperació avançada, els malalts treballen en un gimnàs que compta amb dos fisioterapeutes per assistir-los. Un cop hem donat la volta entrem al quiròfan, l’última part, però no per això la menys interessant. Precisament, en aquella estona, estan intervenint una pacient que té part de les cames amb cremades. Tot aquest moviment té lloc en unes instal·lacions que es van renovar fa tot just tres anys

A l’estat espanyol està ben considerada, a la resta d’Europa també els miren amb bons ulls pels seus resultats i per tant disposa dels instruments més avançats per aplicar les tècniques necessàries. Ara bé, el veritable protagonista de l’èxit d’aquest ecosistema, és l’equip de professionals que hi treballen. L’equip de la unitat de cremats està format per quatre metges i dos residents. Però a la Unitat, els pacients, no es tracten només físicament els doctors i infermers, un servei d’assistència psicològica i psiquiàtrica

ENTREM A LA UN completa l’equip per propiciar un tractament integral del pacient, ja que sovint el malalt requereix ajuda emocional per adaptar-se a la seva nova situació vital. MÉS Enllà de l’augment de pits Els cirurgians plàstics tenen un paper destacat a les unitats de cremats. Encara que “per molts som els crematòlegs”, explica Ricard Palao. Els professionals que exerceixen aquesta especialitat de la medicina han de ser cirurgians plàstics, perquè al cap i a la fi han de reconstruir teixits, no per una millora estètica sinó per garantir la salut del pacient i tornarli l’aparença que tenia abans de patir l’accident. Al capdevall però, es tracta de la mateixa feina al servei de la medicina o de l’estètica. “N’hi ha que queden deformats i ens pregunten si els visitarà algun cirurgià estètic que els pugui fer uns retocs, no saben que nosaltres ho som”, diu Palao. Les persones que han optat per aques-

A dalt, un pacient amb cremades severes passa pel quiròfan. A baix a l’esquerra, una habitació preparada per a les cures progressives. A la dreta, un pacient en rehabilitació de les seves capacitats motrius.


Urgencias

Ambulàncies

Un dia en el Hospital de Barcelona

Dotze hores en una medicalitzada

PÀGINA 27

PÀGINES 28-29

POLSMÈDIC

25

ta disciplina, treballant a la sanitat pública, no és estrany que la combinin amb l’exercici professional de la cirurgia estètica en algun centre privat. Segons les estadístiques de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE) Espanya és el primer país d’Europa i el quart a nivell mundial pel que fa a operacions de cirurgia estèti-

Els pacients disposen d’assitència psicològica durant la seva estança a la Unitat per afrontar el canvi en la seva vida ca realitzades. Una altra dada significativa, és que prop del 40% de les persones que se sotmeten a una operació per millorar la presència tenen entre 18 i 21 anys. A mesura que la medicina i la tècnica avança, creixen les possibilitats pel que fa a l’aplicació estètica d’aquesta, tot i que l’operació més demandada continua sent l’augment de pits. Aquest ventall de possibilitats en augment fa que la demanda de cirurgià plàstic en el camp de l’estètica creixi, i aquests aprofitin per treballar en les dues vessants de la seva professió.

Dr. Ricard Palao

“Al cremar-se, cal posar aigua molt freda de seguida”

Cirurgies plàstiques La cirurgía estètica es fa amb la intenció d’augmentar l’atractiu del pacient, però l’especialitat com a tal no existeix, existeixen els cirurgians plàstics que cobreixen aquestes dues necessitats de la societat d’avui. Una altra diferència entre una pràctica i altra és que la

Ricard Palao exerceix a la unitat de cremats de la Vall d’Hebrón. Ens ha parlat de la nit més moguda de l’any pel que fa a les cremades, la nit de sant Joan. “Si el 24 de juny et toca fer guàrdia ja saps que amb prou feines tindràs temps de prendre’ t una copeta de cava i menjar un trosset de coca”. Tot i així, Palao admet que la gravetat de les cremades ha disminuit molt en els últims anys, d’ençà d’aquell petard anomenat chupinazo, que va marcar un punt d’inflexió pel

majoria dels procediments de cirurgia reconstructiva entren dins de la Seguretat Social, com és el cas de les persones que intervenen a la Unitat de Cremats de la Vall d’Hebrón, en canvi quan parlem de cirurgia estètica la despesa corre a conte del propi pacient que, voluntàriament, decideix entrar a quiròfan amb la finalitat de retocar algun tret físic. Hi ha intervencions però, que segons la situació concreta del pacient, poden realitzar-se sota el paraigües de la Seguretat Social o bé en una clinica privada. És el cas de la cirurgia abdominal quan es fa per evitar problemes mèdics, cirurgia de la mama per corregir asimetries congènites, així com també uns pits molt voluminosos que en un futur puguin produir problemes d’esquena. Una altra operació que es contempla com a necessària és la reconstrucció del pit en el cas d’aquelles pacients que han patit un càncer de mama, intervenció que ajuda a superar la malaltia «

que fa a la normativa a l’hora de manipular petards. “Abans, cada sant Joan ens venien accidentats als quals els havíem de fer amputacions importants, i ara en vénen dos o tres que potser han perdut una falange del dit o el dit sencer”. En aquest cas, es pot implantar un dit del peu a la mà o allargar el dit afectat. Tot i que assegura tenir un gran respecte als petards, no els hi té por perquè pensa que són part de la nostra cultura. I a més, “ara són molt més segurs que abans, amb la metxa més llarga i pensats perquè tinguis temps de sobra per apartarte abans d’explotar”. Si malgrat totes aquestes precaucions pateixes una cremada, “el millor que pots fer és posar la part afectada sota l’aixeta una bona estona, uns 15 o 20 minuts. Si tenim roba adherida a la pell que s’ha cremat l’hem de treure ja que, en cas contrari, es podria infectar. Després de refrigerar-te la zona amb aigua posat’hi una tovallola humida i truca l’ambulància” «

UNITAT DE CREMATS


26

urgències

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

E

Texto y fotos: Guillermo Marí n la ciudad de Barcelona existen 55 Centros de Atención Primaria, conocidos como CAP’s. Acceder a alguno de ellos con el objetivo de realizar un reportaje es una ardua tarea para cualquier periodista. Desde el gabinete de comunicación del Institut Català de la Salut, ICS, ponen todas las trabas posibles para dificultar el trabajo de los profesionales, en este caso estudiantes, de la comunicación. El CAP Larrard, situado en Travessera de Dalt 79, accedió a mostrar cómo es el día a día en la atención primaria. El número de pacientes de los centros viene marcado por la zona donde están situados. En este caso, el público del CAP Larrard son los 46.000 vecinos del barrio de Gracia que viven en las inmediaciones. Dedicados a los más mayores El centro pone a disposición de sus pacientes médicos de familia,

Vista general del mostrador de recepción del CAP Larrard

AMBULATORIOCAP LARRARD

Centrados en atender a la tercera edad

De izquierda a derecha: vista del pasillo de pediatría, la doctora Guillot en su consulta y vista del box donde se atienden las urgencias pediatras y oftalmólogos. A nivel consultor también cubre psiquiatría, reumatología y geriatría. Esta última especialidad resulta clave teniendo en cuenta que en su zona de influencia existen 26 residencias para personas de la tercera edad. En palabras de Noelia López, responsable de recursos humanos del CAP Larrard, “el papel de la geriatra es importantísimo porque sirve de nexo entre el médico de la residencia y nosotros”. Debido a este elevado número de usuarios ancianos el principal reto del centro consiste en atender a un público con un alto índice de sobreenvejecimiento. En el barrio de Gracia esta tasa alcanza el 56 %, tres puntos por encima de la media de la ciudad.

La doctora Ángeles Guillot, médico de familia del CAP Larrard desde su inauguración hace seis años, afirma que “el 40% de los pacientes que tengo tienen entre 70 y 90 años”. La doctora Guillot cree que cada vez es más necesario que los médicos de familia sepan ejercer de psicólogos “Cuando llevas muchos años con los mismos pacientes se crea una gran empatía y sólo por la cara que tienen al entrar por la puerta puedes saber que les pasa”. Una pieza fundamental dentro del organigrama de los CAP son las enfermeras. Noelia López destaca “que el papel de la enfermería se ha potenciado mucho en los últimos 10 diez años”. Los más beneficiados por este aumento de

las funciones asignadas a las enfermeras son los pacientes crónicos. Cada día las enfermeras del centro se desplazan a los domicilios de estos enfermos para practicarles las curas pertinentes. Las urgencias en los cap En el CAP Larrard las visitas se dividen en tres niveles: las programadas , aquellas asignadas a tres días vista o más, las espontáneas, a un plazo de entre 24 y 48 horas y las urgencias, que son las solucionadas el mismo día que se solicitan. Este último grupo genera las esperas que azotan a todos los CAP de Barcelona. Los médicos tienen diez minutos de media para atender a cada paciente, y en su horario están situadas las visitas

“Cuando llevas muchos años con los mismo pacientes sabes que les pasa sólo por la cara que tienen”

programadas y espontáneas. En cambio, las urgencias se intercalan en el horario de cada doctor, provocando un retraso considerable en la agenda del día. La gente que debe medicarse crónicamente de una enfermedad es otro tipo de paciente de urgencias. Para evitar que carguen más el volumen asistencial del CAP estos usuarios fueron recolocados en el centro de crónicos. La doctora Guillot asegura que esta decisión fue acertada “estos enfermos no necesitan ver al médico porque ya conocen su dolencia. De este modo, es mejor para todos que acudan al centro con una visita programada para recoger las recetas que les permiten obtener su medicación”«


POLSMÈDIC

urgències

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

27

Enfermeras, doctoras y administrativas trabajan en el mostrador de urgencias. A la derecha interior de uno de los boxes donde se atiende a los pacientes

URGENCIASHOSPITAL DE BARCELONA

Cuando los domicilios marcan la diferencia E Texto y fotos: Guillermo Marí mpezar a encontrarse mal da mucha pereza. Si encima, el dolor se agudiza y se tiene que plantear la opción de acudir a las urgencias de un hospital el tedio es mucho mayor. Colas, atención deficiente, horas sin saber cuándo podrás volver a casa, ese olor avinagrado propio de los pasillos de los centros sanitarios… estos peros residen en la cabeza de cualquiera que piense acudir a un hospital. El enfermo, según sus posibilidades, escogerá entre acudir a la sanidad pública o a la privada. Tanto la una como la otra garantizan calidad en la asistencia, pero a la privada se le presuponen las comodidades propias de las mutuas. La sanidad privada en Barcelona presenta una amplia y variada oferta. Uno de los centros sanitarios de referencia en la ciudad es el Hospital de Barcelona. Los tres edificios que componen el conjunto del hospital están dedicados a tratar, en exclusiva, a los clientes de la mutua Asistencia Sanitaria, es decir, su público potencial está compuesto por los 180.000 clientes de la cooperativa médica. El servicio de Urgencias del Hospital de Barcelona está dividido en dos niveles asistenciales; uno, situado físicamente en el centro y el otro, el exclusivo de esta mutua, compuesto por el Servicio de Urgencias Domiciliarias, SUD. La doctora Roser Cid, jefa del servicio de Urgencias del Hospital de Barcelona, afirma que el objetivo de esta sección de los hospitales es “dar respuesta a la necesidad de atención inmediata que tiene el paciente”. Para la doctora Cid, “el Sud nos supone una gran

Este corredor dispone de 14 boxes. Alrededor de estas pequeñas habitaciones existe un equipo compuesto por seis médicos y cinco enfermeras. Laura Martínez, quién lleva siete años trabajando de enfermera en Urgencias, afirma que los peores momentos se dan cuando se producen los temidos picos del servicio “en esos momentos tienes la presión de los que están dentro más la de los que están fuera, pero es que además si llegan pacientes graves se les hace sitio haya o no haya”.

Vista general del pasillo de las Urgencias del Hospital de Barcelona ventaja, porque nos filtra mucha patología banal”. Las especialidades médicas cubiertas en las Urgencias del Hospital de Barcelona son medicina interna, traumatología, pediatría, cirugía y ginecología y obstetricia. LA RUTA De URGENCIAS El recorrido realizado por un paciente empieza en el tablón de administración donde se recogen sus datos y se examina su historial médico. Posteriormente el enfermo pasa a la sala de espera donde aguarda la llamada de la enfermera encargada del triage; proceso médico que sirve para determinar el orden en el que se tratará a los pacientes según la importancia de sus dolencias.

“El objetivo de todo servicio de urgencias es dar respuesta a la necesidad de atención que tiene el paciente”

La sala de espera del Hospital de Barcelona dispone de un televisor de plasma en el que los pacientes ven una estimación del tiempo en el que serán atendidos. María Pilar Huerga, con ocho años de experiencia como administrativa en las urgencias del hospital, afirma que este avance tecnológico no siempre funciona como debería “cuando hay mucha gente el tiempo que aparece en la pantalla no es real, hecho que aumenta el enfado de los pacientes que esperan su turno”. Una vez el enfermo supera la pertinente espera, la media de demora en las urgencias del Hospital de Barcelona es de 31 minutos, pasa al pasillo donde los pacientes son reconocidos en profundidad.

Un rasgo diferencial Hasta aquí las urgencias de un hospital privado de nivel. Pero lo que realmente convierte a Asistencia Sanitaria en una mutua diferente es el SUD. El doctor Josep Martínez, fundador y máximo responsable del SUD, destaca como principales puntos fuertes del servicio que “nosotros no realizamos triage telefónico, lo que garantiza que cualquier persona que nos llame será atendida . Además llegamos al domicilio del paciente en una media de sólo 32 minutos”. El SUD es motivo de orgullo para los gestores de Asistencia Sanitaria. En palabras del doctor Martínez este “es el servicio bandera de la compañía. Ninguna otra aseguradora privada puede presumir de contar con algo parecido, y por ese motivo es la única cosa que nos envidian y siempre intentan atacarnos por aqu픫


28

urgències

E

l tansport efectuat per les ambulàncies és un pas clau en l’atenció sanitària, especialment, de les urgències. POLS MÈDIC es disposa a comprovar-ho. Anem a la trinxera. Ho fem amb l’Ester i el Jordi. Ells dos són els professionals de la unitat YI17, un nom que en la radiotransmissió del servei es diria “ianqui-índia-disset”. Perquè policia, bombers o ambulàncies empren un alfabet en què tota lletra té una denominació internacional per evitar confussions. Falta poc per les vuit del matí, els treballadors ja s’atansen al central que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) té a l’Hospitalet de Llobregat. Al carrer Pablo Iglesias -fins fa poc, Indústria- hi ha oficines i, sobretot, l’aparcament. Els tècnics, infermers i metges es muden de roba i es col·loquen l’uniforme: jersei groc i vores taronja i pantalons gris. Tot serigrafiat amb el nom del Servei i el seu rol. Ja identificat, el tècnic, comprova que a l’ambulància hi ha de tot. “Ahir no vam treballar i no sé què hi ha i què no”. L’horari laboral del Jordi i de l’Ester és de torns de dotze hores però no van al SEM cada dia. Al-

fermera, es posen en estat d’alerta. És moment d’anar ràpid cap al vehicle, engegar-lo, activar la sirena, posar-se en moviment i començar-se a preparar pel que hi pugui haver. D’entrada, un parell de guants a la butxaca. Minuts després, la unitat és a la

Tot vehicle en serveis d’urgència té prioritat, segons el reglament, però no tots els ciutadans ho acaben de tenir clar farmàcia en qüestió. Hi ha un home de 76 anys assegut en una cadira. Presenta un infart. Amb aquestes treu el que té a la panxa en forma de vela. Després de la primera observació i de preguntar als testimonis, l’Ester determina que cal portar-lo a l’ambulància. Mentre comencen a estabilitzar-lo passa per allà un vehicle amb un tècnic i un metge del SEM. Pregunten si els cal ajuda i entren. Entre tots fan: ha tornat en sí. Diu que no és el primer cop que li passa i dóna les seues dades personals. Ara toca traslladar-lo cap a l’Hospital

del Mar. Altre cop la sirena i a transitar. Aconseguir la màxima velocitat possible sense posar en perill ningú és l’objectiu de tot tècnic. I és que l’ambulància en servei d’urgència té prioritat. Ho reconeix el Reglament General de Circulació i, sembla, que el sentit comú. Malgrat que no tothom ho acaba de tenir clar si es jutja l’actuació d’alguns ciutadans. L’home de 76 anys entra en un box. Ara cal fer el registre d’entrada. La feina acaba amb el registre per al SEM i la comunicació del cas a la centraleta. Servei especialitzat o taxi? Poc després cal anar a travessar el Besòs. Hi ha una dona en part. O, almenys, la unitat s’hi desplaça amb aquesta informació. S’hi troba una dona dreta que afirma que anit passada va començar a tenir uns dolors. Aparentment, no té cap problema, baixa les escales pel propi peu i durant el viatge no presenta res anòmal. És a dir, hagués pogut trucar un taxi. “S’hAuria de fer pagar” D’ambulàncies n’hi ha de diversos tipologies segons les seues capacitats i funcions. N’hi ha de Su-

Són les vuit del matí. Comença la jornada laboral de l’Ester i el Jordi. Són la infermera i el tècnic d’una de les unitats del Sistema d’Urgències Mèdiques (SEM). Els acompanyem durant el seu torn: 12 hores seguides anant d’una punta a l’altra de Barcelona. Amb ells podem veure una altra cara de la societat: un infart en una farmàcia,una persona gran gairebé immobilitzada per una lumbàlgia crònica, una recaiguda a les drogues, una embarassada que es vol estalviar el taxi... Text i fotos: Albert Font-Tarrés

12 HORES

en una ambulància ternen cada setmana del mes. En la primera feinegen dilluns, dimecres, divendres, dissabte i diumenge. En la següent: dimarts i dijous. La propera: dilluns i dimecres. En l’última: dimarts i dijous altre cop. I torna a començar. Quan la busca dels minuts marca les vuit en punt, és l’hora de començar. La YI17 se’n va cap al carrer Joan Miró, a la Vila Olímpica del Poblenou. Hi ha les dependències on els professionals de la zona s’esperen a l’espera de qualsevol avís. Abans de pujar, l’Ester i el Jordi “fan fèrules”. És a dir, cobreixen de gasa unes estructures metàl·liques. No fos cas que sortís un accident en què haguessin d’immobilitzar algú. A dos quarts de deu, el primer servei de la jornada. La ràdio interna parla d’un home gran que ha quedat inconscient en una farmàcia. Infermera i tècnic, tècnic i in-

A la part inferior esquerra, vista de part del parc mòbil del SEM a les 8 del matí, hora de començar de la YI17. Un pacient que ha tingut un infart és atès (segona per l’esquerra) dins l’ambulància de suport vital intermedi, equipada per a l’estabilització. A la tercera fotografia per l’esquerra, un noi és rehidratat amb sèrum fisiològic després d’haver suat molt arran del consum d’una combinació de drogues. A la imatge gran d’aquesta pàgina, l’Ester i el Jordi traslladen un pacient a l’Hospital del Mar


POLSMÈDIC

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

29

A l’esquerra, l’Ester i el Jordi traslladen un pacient davant de la presència d’una ambulància bàsica. Dalt, estabilitzen un infart. Just a sota, l’Ester injecta naloxona, l’antidot de l’heroïna port Vital Bàsic, amb dos tècnics; de Suport Vital Intermedi, amb un tècnic i un infermer, o de Suport Vital Avançat, amb un metge, un infermer i un tècnic. L’SVB amb personal i equipament que permet l’assistència tecnicosanitària en ruta, maniobres de reanimació bàsica i control de les funcions vitals. Per la seva banda, l’SVA i l’SVI compten amb personal i equipametn que permet l’assistència intensiva, tècniques de reanimació avançada i tècniques de suport vital avançat. El Jordi explica que, per ser tècnic, ha necessitat el carnet de camió i superar un títol més avançat que el de socorrista. L’Ester porta els apunts per aprofitar per estudiar durant els temps morts, està en formació constant. Al llarg del dia coincidim amb diversos professionals. Una de les queixes comunes és l’abús que es fa de les ambulàncies. N’hi ha que fins i tot

creuen que caldria fer pagar en els casos en què es demanda el servei sense necessitat. “Està retenint una unitat i si mentrestant surt una urgència de debò aquesta no hi podrà anar”. AL peu del canó Quan no hi ha feina, hi ha acudits i bromes. Però es talla de rel quan la centraleta avisa d’un nou cas. Llavors, tot és concentració. Al llarg de les dotze hores l’Ester i el Jordi han fet 7 actuacions i han visitat l’Hospital de la Vall d’Hebron, el de la Santa Creu i Sant Pau i dos vegades el del Mar. Han atès casos com el d’un noi amb una situació personal desestructurada que ha recaigut a les drogues després d’estar en un servei de deshabituació. Han traslladat una pacient d’un centre psiquiàtric i han ofert ajuda en el d’una dona gran amb lumbàlgia crònica. A més de dos falses alarmes d’accident viari «

La unitat avançada està formada per un tècnic i una infermera especialitzats en l’atenció d’emergències mèdiques, que sempre van degudament identificats


30

urgències

DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

POLSMÈDIC

ENTREVISTAGERARD LLARCH DÍAZ

“Tots diuen que tenen febre” Jo sempre dic que les ambulàncies no són per tothom, són per qui les necessita. Després és quan ens trobem que tenim totes les unitats en ús i no n’hi ha per qui realment esta greu.

Text i fotos: Marta Iglesias

N

ingú diria que avui l’han trucat per una urgència i al arribar la persona s’havia suïcidat Veig morts contínuament i tinc força assumit que és una etapa més de la vida. A la nostra societat, la occidental, la mort encara és un tema força tabú, no en parlem mai perquè ens pensem que no ens morirem mai. Però no hi ha res més segur. Avui mateix, a banda de la persona que s’ha tret la vida, hem assistit a un home gran que ha mort a casa, i la seva dona ha quedat molt contenta de l’atenció i el suport rebut.

Realment, a banda de professionalitat deu fer falta molta paciència? Sobretot quan has de tractar amb gent gran que t’explica el doloret que va tenir fa 20 anys, similar a l’actual. T’has de centrar i dir, val, ahir és ahir, però avui què li passa? I ho has de traduir en termes científics. Però si t’agrada el contacte amb les persones i et saps posar mínimament al seu lloc no hi ha cap problema. Simplement es tracta d’anar al gra perquè després d’un pacient en ve un altre i tots han de ser atesos amb diligència. És la nostra feina. Nosaltres ja mirem que l’espera sigui el menor possible.

L’ empatia és la clau? En aquests casos complicats, on hi ha una patología irreversible pel mig, sí. Quan vas a veure una família que passa un moment delicat per la pèrdua d’un familiar, procurar entendre la gent és molt important. Poder-te posar al seu lloc i explicar-li amb les seves paraules que, en aquest cas, el seu cor ja era vell. Quan mor algú que ja és gran no és tan sobtat, però per la parella, que hi ha estat convivint durant desenes d’anys no deixa de ser una pèrdua vital. L’experiència sempre ensenya, però el fet de treballar com a infermer d’urgències al Clínic i al SEM l’ha ajudat a complementar-se com a professional? En efecte, ara ja sé com he de preparar el pacient quan estic a l’ambulància, perquè sé què li faran un cop arribi a les urgències de l’hospital, i al revés. El meu parer és que a qui li agradin les urgències ha de treballar als dos llocs, al carrer i a l’hospital. Encara que jo quan vaig amb l’ambulància no faig d’infermer sinó de tècnic de transport sanitari. És molt diferent doncs la tasca que desenvolupa com a infermer o tècnic? Com a tècnic abasteixes al metge o a l’infermer que t’acompanya de material i ets l’encarregat de fer algunes tècniques, les que el doctor t’indiqui. De moment prefereixo continuar exercint com a tal, ja que tot just fa tres anys que sóc infermer i treballar al carrer és complicat. Hi ha més incertesa? Sí perquè quan et truquen per fer un servei amb l’ambulància no saps mai amb què et trobaràs i has d’estar preparat per tot. Suposa més responsabilitat que estar a l’hospital , has de decidir tu i saber fer-ho bé, però un cop més aquesta capacitat de decisió te la dóna l’experiència. De fet quan el metge m’ho demana si que exerceixo d’infermer, però oficialment m’esperaré una mica, fins a sentir-me preparat del tot. Però esperaré a tenir-ho més per la mà i de moment continuaré de tècnic.

L’error mèdic pot implicar gravetat, vostè s’ho pensa dues vegades abans d’actuar? Al principi no és que m’ho pensés dues vegades, però a vegades ja acabada la jornada em preguntava si havia fet el que era millor, buscava possibles alternatives. Però ara ja no dubto a l’hora d’assistir al pacient, actuo de la millor manera que puc i sé. Si el resultat és positiu perfecte, però si és negatiu jo no tinc remordiments perquè sé que he obrat correcta i professionalment. Tot i així, si com qualsevol treballador tens un mal dia et pots capficar més o menys amb la teva feina. I per suposat fer trasllat de nens sempre et toca. Treballar en una ambulància sona trepidant, com és treballar a les urgències del Clínic? En general és força més tranquil. La meva feina com a infermer assistencial es basa en rebre el pacient, que m’expliqui el que li passa, els símptomes que té i en base a aquests jo ja li faig unes proves o unes altres de cara a la visita amb el metge. Com quines? Si una persona vé amb un dolor toràcic jo li faig un electrocardiograma, si ha tingut vòmits li trec sang. Es tracta d’anar avançant feina de cara al diagnòstic i fer les proves convenients. Després el metge diagnostica i jo li faig les proves o tècniques que em diu. Però un pacient no se sol estar més d’una hora al box. En canvi, passa molta estona a la sala d’espera.

Les urgències dels hospitals públics estan col·lapsades? A vegades si que estem saturats.I a més a l’hivern hi ha molt volum de feina perquè els grups de risc acusen el fred. Hi ha dies que ja els avisem que hi ha vuit i nou hores d’espera.

Fa tres anys que és infermer, els mateixos que fa que va a classes de salsa. Es defineix com extravertit i amant del tracte amb la gent. Ara per ara, aquest jove pluriocupat, només té 29 anys i dedica gran part del seu temps a treballar a les urgències, ja sigui com infermer assistencial o com a tècnic de transport sanitari. Els seus amics se li queixen perquè no surt gaire, ell simplement contesta que fa el que li agrada, que quan es posa l’uniforme es disposa a gaudir i aprendre. Després ho transmet als futurs socorristes en la seva altra tasca com a formador.

I ja tenen paciència? Vull dir, tant vostès els professionals com els pacients Una paciència relativa. Pensa que per a cada pacient la seva dolència és la més important i és clar, en aquesta època de l’any tothom et ve amb febre, calfreds, vòmits, pels copiosos dinars de Nadal també indigestions per menjars copiosos. I a vegades els hi costa entendre que van un darrere l’altre. Diria que la gent va a urgències quan no té res urgent? Aquest és el problema. Que la majoria de la gent no sap què és un CAP o un centre de salut, on li podrien tractar perfectament molts d’aquests símptomes pels quals va a urgències. Hi ha la concepció que al metge de capçalera només s’hi va per demanar la baixa i perquè et facin les receptes. És com quan algú truca a l’ambulància, quan es podria desplaçar perfectament a l’hospital pel seu propi peu, és un servei mal utilitzat. Malgastem recursos? El que passa és que no tenim mesura, tampoc pel que fa a la salut. Com que ens retenen una segutat social, ens pensem que tenim dret a disposar d’una ambulància.

Però deu compensar si porta des dels 16 anys i va començar com a voluntari Jo si vols que et digui la veritat vaig engrescar-me perquè veia la famosa sèrie els vigilants de la platja i volia ser socorrista. I la realitat supera la ficció? Vaig començar anant a veure avis que estaven sols. Després vaig fer el curs de socorrisme i als 18 anys vaig fer el servei militar a Figueres com a ajudant de la Creu Roja a una ambulància. La feina m’agradava molt i quan hi havia una xerrada sobre transport sanitari hi anava. També vaig assistir a les jornades que fa el Servei d’Emergències de Madrid, els Samur. Finalment em vaig treure el carnet de tècnic de transport sanitari. Però no en tenia prou? Veia que necessitava aprendre més per poder ser més útil i vaig fer la carrera d’infermeria. No havia estat mai un estudiant brillant però quan el tema t’agrada t’hi aboques. I seguint aquesta voluntat de treballar per la gent no ha pensat a treballar com a infermer sense mitjans? Per ara no hi he pensat. Pensa que com a infermer a Barcelona hi ha feina de sobra. També depèn de les càrregues familiars que tinguis. Jo ara per ara no tinc parella i em puc permetre ajustar-me els horaris a la meva mida, visc molt bé. Potser marxar per cobrar més, com qui se’n va a Londres o París? Si m’apretés la necessitat i aquí no trobés feina no dubtaria a fer-ho però tinc una feina que m’agrada i estic bé així. A més , encara em falta molt per aprendre «


DILLUNS, DILLUNS,16 16DE DEMARÇ MARÇDE DE2009 2009 29 31

DINS LA REDACCIÓ Redacció

Imatge o contingut. Dos conceptes condemnats a entendres tant a Pols Mèdic com a Sprint. Els temps canvien i la manera de llegir els diaris també. Què demanem a les publicacions dels segle XXI? En plena “dictadura” digital, el paper és un luxe a l’abast de pocs. Marca registrada Tot ja s’ha creat. Només ens queda mirar enrere, buscar referents i reinventar-nos cada dia. La novetat ja no existeix. Però encara queden moltes coses a dir. I tal com diuen aquells que guanyen milions i milions a l’any: “el futbol és futbol” i “les coses es demostren al camp”. La premsa és tal com ens la trobem en els quioscos. El nostre valor afegit està en el contingut, imatges i textos que s’entremesclen per oferir al lector la possibilitat de gaudir amb informacions intrèpides i inèdites. Pols Mèdic i Sprint neixen amb aquesta voluntat. Deixar una petjada en el camí. Una marca registrada que ens defineixi. Ni disseny ni continguts: una manera de fer. Sense perdre de vista el criteri periodístic i el rigor informatiu la intenció és la recerca de la novetat. No renunciar a res i tirar endavant

amb tota l’ambició possible. Continguts propis i imatges pròpies. Informació nostra. On la firma és molt més que un nom: és imaginació, és sortir el carrer, és cuinar el plat i tenir un producte de qualitat. I tot això, sempre amb la mateixa intenció: respectar la nostra marca registrada. Els petits canvis Què és abans, l’ou o la gallina? La societat avança a un ritme trepidant. Mentre el Parc de Recerca Biomèdica, l’espai per la investigació i el progrés en el món de la sanitat i la salut, continúa XXX els nens ja no juguen pels carrers de Barcelona. Què mou el món? Innovació o canvis socials. Una resposta oberta que marca la nostra raó de ser. Pols Mèdic és una publicació que ens apropa a un món ple de paraules inintel•ligibles. Descodifica el llenguatge per convertir la ciència en apte per tots els públics. Perquè un petit descobriment ens posa més a prop d’una nova cura revolucionaria, de salvar una vida o de fer-nos més còmode el dia a dia. El coneixement entre les nostres mans. Sprint ens ensenya l’altre cara de la moneda. L’esport és afició, superació, salut i diversió. Des de

la tribuna del Camp Nou o des de la bicicleta estàtica del gimnàs cool de la ciutat, estem fent esport! Però també estem fent societat. Compartir amb els altres les nostres aficions, la nostra manera de viure.

POLSMÈDIC

sprint team

direcció: MANUEL LAMAS subDirecció: irene da rocha coordinació editorial: ruth rodríguez

direcció: olga lamas I carlos pérez de rozas subDirecció: irene da rocha coordinació editorial: ruth rodríguez

SECCIÓ investigació FELIPE ALONSO (COORDINADOR) VANESSA INSUA FRAN RICHART CARLOS RUIZ EULÀLIA SÁNCHEZ NUNO SANTOS

secció Coordinació: EVA MARIA CAMPaBADAL PATRICIA HORILLO (ART) LAURA DÍAZ (FOTOGRAFIA)

SECCIÓ esport FERRAN MARTÍNEZ (COORDINADOR) LUISMI FERRER VÍCTOR MUR XAVI SALVATELLA ARNALD SANLLEHY SECCIÓ nutrició CARLA HERRERO (COORDINADOR) POL GUÀRDIA ALVAR LLOBET DANI ROVIROSA SECCIÓ urgències ALBERT FONT (COORDINADOR) MARTA IGLESIAS GUILLERMO MARÍ

secció Ready: Nacho Trullols (cap de secció) Queralt Castillo Marc Santandreu Tàbatha Valls secció Steady: Laura Muriel (cap de secció) Alejandro Cubero Rubén González Estela López Mar Mampel Agnès Rusiñol secció Go: Eugènia Sendra (cap de secció) Maria Jesús AlbaLaDejo Carlos Almécija Laura Batalla Mar Martí

Pols Mèdic  

proyecto de prensa y diseño de prensa - 80 horas hecho para una asignatura de la universidad Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Cataluny...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you