Marta Duran @mduranar
Pensem en les arts escèniques com allò que passa dalt d’un escenari. Ho són, és clar, però també són la tasca de totes les tècniques, creadores, intèrprets, productores, ajudants i totes les qui hi hagin participat. El que el públic veu és només una petita fracció de totes les hores i la feina invertides per arribar a un resultat final. Les creadores i les tècniques són artesanes del seu art —de la seva techné, si ens posem aristotèliques. Reclamar que no s’invisibilitzin totes les dimensions de la feina de les treballadores de les arts escèniques és vital. La batalla per la professionalització a Catalunya és la història del teatre independent dels seixanta i setanta, que va intentar obrir vies entre el teatre amateur de les parròquies, i d’un teatre comercial que estava lligat de peus i mans tant políticament com estèticament. Les companyies de teatre independent van revolucionar l’escena teatral durant els darrers anys del franquisme i el principi d’allò que hem anomenat “Transició”. A causa de la dictadura, van haver d’existir en la més estricta clandestinitat i formar-se de forma autodidacta (l’Agrupació Dramàtica de Barcelona entra en acció!), però molts d’aquests projectes no tindrien res a envejar a les propostes més arriscades i compromeses d’avui dia. Però, tot i el seu potencial, ben clarament van ser la precarietat econòmica i la inestabilitat endèmica
el que va tallar les ales d’aquests projectes. Els projectes culturals no han de ser ambiciosos i estèticament interessants, han de ser sostenibles en el temps, i la sostenibilitat va moltes vegades de la mà de finançaments dignes i estables i d’un circuit professional sa i cuidat. Des de fa més d’un parell de dècades, les lògiques neoliberals del mercat han dictat què és impensable, i les arts han hagut de traduir-se en inversions que produeixin diners. Aquesta tendència va començar al Regne Unit amb Margaret Thatcher i ha reduït les possibilitats de les arts escèniques d’aleshores ençà. Aquest model, més enllà de ser demencialment capitalista, desfigura el procés de creació i en justifica l’existència a partir del producte final. Necessitem més residències, esborranys, intents, work in progress: retornar la confiança a les treballadores, dotar-les de més espai per a la creativitat i l’artesania. I, és clar, defensar la seva feina més enllà dels processos de creació. Que tantes artistes segueixin cobrant a taquilla, sense cap mena d’estabilitat econòmica, política ni cultural és vergonyós. Qui paga la vida que passa entre projectes? Com és que no hi ha un pla de xoc cultural amb finançament, durada i criteri suficients, encara? Com ja hem vist, el que fa la situació pandèmica actual és mostrar despullat un sistema que ja era endèmicament malaltís.
Una feina que rebenta les lògiques del mercat
“Necessitem retornar la confiança a les treballadores, dotar-les de més espai per a la creativitat i l’artesania”
I
FILOSOFIC
23
