Page 1


espi@dimonis

8

núm.

LA SALA de MÀQUINES de L’ESCOLA Som en temps . Les alenades de la nostra hivernal

respiració es condensen i, en els camps, la gebre preserva la semença dels cereals i altres fruits que espletaran a la primavera. És un temps de silenci, de feracitat humil. Com la terra resulta gràvida fecunditat, també la nostra tasca diària, l’estudi, té una calidesa plena de modèstia i senzillesa. Ja arribarà el temps de donar fruit. En aquest context hem cregut interessant que en aquest exemplar de L’espi@dimonis, a més del dia a dia

ESPI@DIMONIS Revista interna de l’Escola Pia de Nostra Senyora _ Carrer Diputació, 277 Barcelona _ Número 8, any 2012

de l’Escola —sortides, actes, intercanvis internacionals…— hi pugueu trobar informació d’allò que n’hem dit “La sala de màquines”, és a dir, de totes les persones que, exclosos els professors, coordinadors i altres responsables, fan possible la resta de les activitats escolars.


Correcció: Marta Castillon Portada: Alumnes de 2on Batxillerat Artístic_Dibuix Portada dossier: Alumnes de 2on Batxillerat_ EOA_ Neus Pérez i Salva Garcia Coordinació d’imatge fotogràfica: Yago Alcover_ Fotografia: Alumnes de 2on Batxillerat_ Anna Barnadas i Ignasi Vila

SUMARI seccions

SUMARI EDITORIAL Gestió econòmica Aquí, l’ESO MICROCONTES BATXILLERAT MUNOG Intercanvis internacionals: Osnabrück MEDIATECA HAIKUS DOSSIER La sala de màquines de l’Escola Etopeies Petit discurs polític per superar el bilingüisme Diccionario ideològico EL RACÓ dels exalumnes Greguerías Quadre clínic de l’Hospital Japonès de Catalunya Quien no tiene un titulillo es porque no quiere… “Els Miserables”

2 3 4 6 8 10 10 15 16 18 21 37 38 39 40 42 43 44 45

unes paraules d’agraïment

Aquesta és una revista de la qual el grup de Redacció i Periodisme de 1r de Batxillerat, coordinat per Lluís Busquets i Grabulosa, es responsabilitza dels continguts i, de la creació gràfica, el grup de Disseny assistit per ordinador, coordinat per Anna Sorribas. Tanmateix, no seria possible sense la col.laboració dels responsables de tots els nivells, de tots els departaments de l’escola i de tots els autors que signen. Gràcies a tots!

EDITORIAL

ESPI@DIMONIS, núm. 8 _ Gener 2012 Revista interna de l’Escola Pia de Nostra Senyora. C/ Diputació, 277 _ 08007 Barcelona Tel_ 93 488 11 66 Fax_ 93 487 60 38 Adreça electrònica: nostrasenyora@escolapia.cat http//: www.nostrasenyora.escolapia.cat

ALS EDUCADORS QUE NO FAN CLASSES Els alumnes els coneixen pel seu nom: es diuen Marian, Mercè, Carme, Geni, Isa, Rosi, Fina, Dani, Marc, Julian...

Hi ha persones que potser no coneixen pel nom, i que també col. laboren al benestar dels alumnes i dels professors: les senyores que deixen cada vespre els espais nets, el personal del menjador, els monitors d’esports, els paletes que durant aquests tres mesos han treballat de valent i contra rellotge... El seu treball és amagat i important, perquè sense ells l’escola no podria funcionar. Hem volgut conèixer una mica la seva trajectòria al llarg dels anys a través del retrat que els han fet els alumnes de periodisme, unes entrevistes que fan que ens sentim més en família.

tació d’idees per a millorar, el compartir amb els altres companys els seus recursos i capacitats. Tot allò que facilita que tinguem puntualment la informació que hem demenester i que contribueix a crear unes relacions i un clima de treball agradable.

És ben cert que no són professors dels vostres fills, però podem dir amb tota certesa que treballen per a l’educació dels nois i noies que vénen cada dia a l’escola. El creixement personal i l’aprenentatge d’hàbits per conviure es fa per imitació de models, i els nois saben reconèixer una forma amable d’atendre les seves necessitats concretes que els fa sentir en bones mans i els fa més propera l’escola.

Les seves feines són molt diverses. El que perdura és la voluntat de servei i el compromís de continuar treballant per l’educació dels alumnes, des de l’estimació.

Els valorem la professionalitat: l’energia i el compromís que posen per facilitar-nos les feines; l’apor-

Els apreciem pels petits gestos, pel seu somriure quan arribem a l’escola, per haver-nos sentit escoltats, perquè ens han solucionat amb rapidesa els petits problemes, pel seu bon tracte i la seva atenció. En definitiva pel treball ben fet i per la il.lusió amb què el fan.

Equip directiu


gestió econòmica

Fotografia_Escola Pia Nostra Senyora_2011

D

ur a terme l’acció educativa de l’escola requereix disposar de recursos econòmics per atendre els aspectes materials, per renovar les instal.lacions i per posar en marxa els recursos humans.

La nostra és una de les escoles de l’Escola Pia, una empresa d’iniciativa privada amb voluntat de servei públic. Rebem uns fons públics, que provenen del concert parcial a l’ESO i d’un pagament en concepte de despeses de funcionament d’aquesta etapa, en la qual ens centrarem en aquest article. A l’ESO administrem aquests fons que, amb les quotes que provenen de les famílies, ens permeten cobrir la totalitat de les despeses de la plaça escolar.

Pel que fa al Batxillerat, l’escola té la voluntat d’assolir un tractament semblant al que tenim a l’ESO, i durant els tres darrers anys hem sol.licitat de l’administració el concert. En la situació actual les quotes de les famílies cobreixen la totalitat del cost de la plaça escolar, i això fa difícil l’accés al nostre Batxillerat, especialment en les actuals circumstàncies de crisi. Les dades i les informacions que segueixen se centren, doncs, en l’etapa d’ESO. Les quotes de les famílies de l’ESO cobreixen: Serveis i Mitja Pensió. Autoritzada pel Departament d’Ensenyament. Extraescolars. Comunicada al Dept. d’Ensenyament. Ensenyament complementari. L’aportació voluntària a la Fundació, que subvenciona el diferencial de la plaça escolar.

Dades obtingudes del darrer tancament d’agost de 2011.

Mitjana d’un alumne d’ESO Cost plaça escolar 5.295,00 € Aportacions de l’administració 3.604,00 € Quotes pares (autoritzades per l’administració) 485,00 € Aportacions fundació (voluntàries) 1.382,00 € Total Resultat 176,00 €

68,06% 9,16% 26,10% 103,32% 3,32%

Què paga la Fundació?

Una part de les despeses generals: assegurances, impostos i tributs, prevenció i seguretat, consultories externes, manteniment de les instal.lacions, manteniment dels equips, material d’oficina i fotocòpies, subministraments dels proveïdors, operaris, promoció del centre, beques internes. Els sous del professorat que superen la ràtio que estableix el departament (desdoblaments...) i els sous dels professors suplents que no accepta el departament.

Les amortitzacions dels elements Pintura de dues plantes. adquirits: edifici, instal.lacions, laboratoris, utillatge, fotocopiadores, audiovisu Renovació dels ordinadors de l’au als, instal.lacions informàtiques, mobiliari la d’ESO (compra 25 ordinadors) d’aules i despatxos, obres de millora i adaptació. Com a obres extraordinàries estem fent uns vestidors nous i un sanejament Què fem amb els beneficis? de les conduccions del clavegueram de l’escola consistent en substituir les antiEl resultat, que en el pressupost ens gues canonades d’obra per tubs de PVC. proposem proper al 4%, ens permet fer inversions. Aquestes han estat les inver També hem canviat les conducsions del curs actual (2011-2012) cions de gas de la calefacció de la sala d’actes. Canvi de mobiliari de set aules.

Una part de les altres despeses de personal: sous de direcció, secre taria, administració, recepció, neteja, servei de fotocòpies, biblioteca, per- sonal de manteniment i d’informàtica.

Renovació de les cadires de la sala d’actes (compra de 400

cadires)

Hem equipat tres aules amb PDI.

Ricard Andreu_Administrador


SORTIDA D’INICI DE CURS a 3r d’ESO

que es va exhibir amb gràcia. Els professors varen comprar aigua i entre tots la van repartir a l’hora de dinar. Després, la nostra gana també es va calmar. Finalment vàrem tornar amb els Ferrocarrils Catalans.

El dijous 29 de setembre, juntament amb els nostres companys i companyes de 3r d’ ESO, vàrem fer una sortida convivencial al Pi d’en Xandri, a Sant Cugat del Vallès. Ens vàrem reunir a l’estació de Mundet a les nou del matí. Passats els contratemps de la puntualitat i la trobada, vam emprendre, somnolents, la caminada. Acaloradament enfilàvem Collserola cadascú al seu ritme. Els més agosarats, al davant; els altres, a poc a poc, anaven pujant i seguint com podíem. A dos quarts de dotze vàrem parar a reposar i esmorzar al mirador. Les vistes de Barcelona des de tan amunt impactaven perquè eren espectaculars. A poc a poc, vam arribar al nostre destí, uns més perduts que d’altres, però tots ben assedegats. Allí ens vam topar amb un genet

La sortida tenia com a objectiu enfortir els vincles entre les tres classes de tercer i, posant imaginació i enginy, fer fotos per després presentar-les a un concurs. Ens ho vam passar molt bé: l’exursió va ser divertida, interessant, agradable, cansada... Prameela Aguilar i Joana Cardoner_3B ESO

SORTIDA A ARENYS DE MAR Estació Plaça Catalunya. Dos quarts de 9 del matí. Agafem un tren direcció Arenys de Mar. En arribar ens divideixen en tres grups i ens posem a treballar. Pugem a l’aula i ens trobem una noia que ens dóna un dossier i comença a explicar-nos oceanografia, mot nou per a nosaltres. La mateixa noia també ens explica les parts d’un peix i les seves entranyes més aviat semblaven fruita.

Barcelona (la capa marró és l’esmoc fotoquímic)

Seguidament, baixem al port a buscar el Marinada. No us espanteu, és el nom del vaixell. El capità ens adverteix que ens tirarà a l’aigua, ningú no s’ho creu, però més d’un acaba mullat. Tornem a port i anem ràpidament cap a l’espigó. Un cop allà, ens posem a buscar petits éssers vius a les roques, on aprenem coses fastigoses que preferim no recordar. Marxem cap a la platja deixant darrere nostre un rastre de bolígrafs perduts i enduent-nos amb nosaltres banyadors mullats. Dinem i tant els qui porten banyador com els qui no (professors inclosos) acabem passats per aigua. Mentre ens allunyem d’Arenys de Mar, ens apropem a l’esmoc fotoquímic que envolta Barcelona.

Estel Oleart i Mar Fernández_2 A ESO

les nostres activitats

Fotografia guanyadora del concurs: Joana Cardoner, Georgina Pascual i Prameela Aguilar _3B ESO

CAMINADA PER LA PAU CARREGA’T D’ENERGIA El divendres 25 de novembre molt d’hora al matí un grup de nois/es de totes de les Escoles Pies, ens vam reunir a l’escola Pia de Sarrià. La gent estava entusiasmada però encara força adormits tots. Vam agafar un autocar que ens va portar fins a Tàrrega, on vam començar una caminada per la pau. Allà vam conèixer gent d’altres escoles —Sabadell, Olot....— i ens vam poder explicar els nostres, “hobbies”, interessos i aficions.... en comú. Mentre anàvem caminant ens trobàvem una sèrie d’activitats que havíem d’anar superant per poder avançar. Al final del recorregut ens vam agrupar tots i els de l’escola Pia de Tàrrega ens van fer un espectacle i ens van donar un regal per haver-hi assistit. Tot seguit vam dinar i vam fer petar la xerrada amb tota la gent que havíem conegut, ens vam intercanviar mòbils, facebooks.... Aquesta excursió ens va servir per conèixer gent nova i fer noves amistats, encara que no ens va fer gaire bon dia i vam passar molt fred. Maria Brey_4 C ESO

Per celebrar Sant Josep de Calassanç, el fundador de l’Escola Pia, els grups de 3r i 4t vam anar als cinemes Verdi a veure la pel.lícula El Guerrer Pacífic. Aquesta pel. lícula tracta sobre un esportista a qui, degut a un accident de moto, se li fractura la cama per quaranta parts. L’argument vol demostrar la força de voluntat que té el noi i, que si les persones ens proposem un objectiu, el podem aconseguir, si lluitem prou per assolir-lo. Amb el problema que supera aquest personatge ens ensenya la confiança que cal tenir en un mateix per saber afrontar els problemes i que cap ens pot superar. També l’accident l’ajuda a ado-

EL GUERRER PACÍFIC_FITXA TÈCNICA TÍTOL ORIGINAL DIRECTOR GUIÓ FOTOGRAFIA MÚSICA MUNTATGE ANY DURACIÓ

Peaceful Warrior Victor Salva Kevin Bernhardt (basat en la novel la de Dan Millman) Sharone Meir Sebastián Arocha-Morton i Bennett Salvay Ed Marx 2006 120 min

nar-se de les coses importants, els petits detalls… tot el que forma part de la vida. A tothom li pot arribar un problema inesperat, que altera tot allò pel qual has estat lluitant, sense que tu hi puguis fer res i canviï el sentit de la teva vida, però els canvis sobtats no tenen per què ser dolents, et donen l’oportunitat de descobrir coses noves o d’altres a les quals abans simplement no els havies dedicat atenció. Tot això et demostra també que mai no pots donar res per perdut, la força d’una persona pot suportar-ho tot i més encara, mentre tingui gent que l’ajudi. També demostra que cadascú ha d’aprendre a acceptar-se i a gaudir de la seva persona. Amb tot el que ens explica, entenem que les veritables batalles es lliuren a l’interior. Els problemes que ens portem nosaltres mateixos, només nosaltres som ca-

.

paços de solucionar-los i, de vegades, el problema que podem veure més gran com que per exemple que se’ns trenqui una cama és el més fàcil de resoldre ja que depèn de com l’afrontem, de com la nostra ment reaccioni: ignorant-lo, amb desesperació, afrontant-lo... És una pel.lícula amb un gran missatge que ens aconsegueix transmetre, i de molt bona manera, la idea que mai no ens hem de rendir. Aquesta també és una pel.lícula on diuen moltes frases filosòfiques com per exemple: “La mort no és trista. El trist és que la gent no sàpiga viure”. O aquesta altra: “La felicitat és una qualitat evasiva. Si la cerques, no la trobes”. Quan tinguem un ensurt o entrebanc, tan de bo, ens recordem del que hem après amb aquest film i trobem la nostra pròpia frase i l’empenta necessària per afrontarlo de la millor manera. Nèlia García_3A ESO


MICRO Andrea Terrón, Andrea Carbó, Macari de Golferichs, Mariona Ros, Toni Marco, Irene Guerrero, Raquel Martínez, Mariona Ros, Àfrica Alonso,Clara González, Claudia Pasqual. Graficonte_ Salva Garcia i Ferran Viura _2 Batxillerat

MALA SORT

Es va llevar nerviós, convençut que aquell era el dia. Es posà la seva millor camisa, s’afaità i es perfumà. Arribà a la feina i llambregà el personal: ella no hi era.

PENEDIMENT

Anhelava ser completament lliure, no rebre ordres de ningú. Ho deia a casa a totes hores. Un dia, en llevar-se, trobà dues maletes plenes de les seves andròmines i la seva roba a la porta. Ser lliure era...? Volgué tornar. Massa tard.

HUMOR CANVIANT

Primerament, sorpresa. Després, nerviosisme. Per últim, res més.

PRESÈNCIA

MÒBIL

El mar em tornava a banyar els peus nus. Per fi recobrava una sensació de pau i tranquil.litat. El mòbil em començà a sonar i, al cap de res, em va caure el cel damunt.

UF

! Tanco els ulls. Els obro. Ja no hi és.

OPÒSITS?

Si tu dius blanc, jo diré negre. Si tu dius bo, jo diré dolent. Però si tu dius “T’estimo” jo també ho diré.

DESPOJOS

Desnuda, pero abrigada, deslizó las manos para entrecruzar los brazos y cubrir así la vergüenza de sus rojas mejillas, puesto que minutos antes le habían arrebatado su inocencia, su secreto. El fino manto que cubría sus hombros no eran más que los despojos de un hombre.

ESPERIT DE CONTRADICCIÓ

Veia com tots, sense pensar, anaven a la dreta. En adonar-me’n, tampoc hi vaig pensar: cap a l’esquerra!

YORKSHIRE

BASILISC

Va mirar-lo als ulls fit a fit. La fúria el dominava. A poc a poc la ràbia s’havia anat apoderant d’ell i, al final, li va dir: “Perdona’m”.

GRISOR

No notava la diferència entre avui i demà ni sabia en quin moment la vida li havia esdevingut monòtona.

Era una loba de más de un quilo y nariz respingona. Aún le quedaba mucho por demostrar.

AMISTAT

Amb el temps t’adones que és qüestió de temps.

Els teus ulls, grisos o blaus —ja no ho sé—, eren molt més freds que tu.

ÍTACA

He viatjat molt. I he après que sempre em quedarà alguna cosa per descobrir.

No oblidis que en cada granet de sorra hi estic jo, jugant entre els dits dels teus peus, d’ençà que vares llençar al vent les meves cendres.

Mala sort Penediment Humor canviant Presència Opòsits? Despojos Esperit de contradicció Basilisc Grisor Ítaca Mòbil

ESGUARD

Uf! Yorkshire Amistat Esguard Lo que me falta Extravío Revolució Ganes vitals Fam Retrobament

LO QUE ME FALTA

Ya escribí el mensaje y lo guardé dentro de una botella. Sólo me queda por encontrar un mar.

EXTRAVÍO

Cogió los papeles y los guardó detenidamente. Jamás supo de ellos.

REVOLUCIÓ

Els vam tallar els caps un a un per demostrar al món què era la llibertat.

GANES VITALS

Vaig entrar a la vida pensant que em menjaria el món. Si us he de ser franc, en vaig sortir amb força gana.

FAM

—No mengis amb les mans —li va dir. I se la menjà amb els ulls.

RETROBAMENT

I un dia em vaig perdre. El que no sap ningú és que va ser en aquell moment quan em vaig trobar.


Fotografies _Neus Hereter_2011

MUNOG

una escapada a Alemanya per fer de diplomàtics

val el mateix, sigui del país que sigui, és important que un país en desenvolupament es faci escoltar per aconseguir que les resolucions preses permetin aquest desenvolupament.

L’honorable delegat de Veneçuela, Sr. ÀLEX CARMONA, ens explica què és el MUNOG:

L’honorable delegada de SudÀfrica, Sra. NúRIA CABERO,

Denmark, South Africa, Venezuela, you’ve been recognised, you have the floor.... El MUNOG (Model United Nations of Goldberg)... Com es pot definir aquest esdeveniment? Un esdeveniment inoblidable i meravellós, on tantes cultures s’ajunten. Però, anem per pams! Un MUN (Model United Nations) és una simulació de les Nacions Unides, en aquest cas té lloc a la ciutat alemanya de Sindelfingen, amb l’objectiu per a cada participant de posar-se en la pell d’un país, representant-lo com a delegat d’un comitè al qual t’assignen, i debatre i buscar solucions a diferents problemes que afecten la població mundial. Prèviament, els representants han hagut de documentar-se sobre els temes a tractar. Com a delegat representant d’un país, la vestimenta ha de ser totalment formal i, per comunicar-se amb tots, és imprescindible l’anglès. Tot això representa una feina i un esforç, el qual queda totalment recompensat per la magnífica experiència que comporta conèixer gent de tantes cultures diferents, debatre temes d’actualitat i buscar solucions i aprendre tant d’anglès en una sola setmana. És, sens dubte, una experiència inexplicable només amb paraules!

L’honorable delegada de Dinamarca, Sra. MARINA GARMENDIA ens resumeix la feina de preparació prèvia que s’ha de fer per poder assistir-hi:

MUNOG és una experiència que requereix una certa preparació prèvia, en el sentit que per poder gaudir dels debats i participar-hi, així com per poder votar les resolucions amb un criteri sòlid, és necessari un coneixement ampli dels tres temes debatuts, enfocat sempre des del punt de vista del país que representes. Per això, tota la informació recollida durant el procés de documentació ha de quedar resumida en tres informes (un per a cada tema) que especifiquin la situació actual de la temàtica en qüestió, la posició del país al respecte i les seves propostes de solucions, que quedaran especificades

més concisament en la resolució en brut que cada país també ha de presentar. Tota aquesta feina, tot i que un pèl feixuga quan arriba l’estiu, esdevé molt més útil i interessant un cop posada a la pràctica i compartida amb els altres delegats del comitè. Com més dominis el tema, més arguments podràs aportar per sortir-te amb la teva! L’honorable delegada de Dinamarca, Sra. PAULA DÍAZ, ens fa una pinzellada sobre viure a Alemanya: A Alemanya, a meitats d’octubre hi fa fred! A l’aeroport de Barcelona, abans de prendre el vol, tots carregàvem bufandes, jaquetes i guants, que no vam dubtar de posar-nos un cop vam arribar. A la ciutat de Stuttgart, molt maca i molt neta, és curiós com els lavabos públics estan en constant

manteniment. I al poble de Sindelfingen, petit i acollidor, tots els jardinets que envolten les cases estan molt cuidats, i les tanques que els limiten impecables. Qui més qui menys, tots vam adaptar-nos de la millor manera possible als nostres “Hosts” i respectives famílies. Pel que fa els horaris, la setmana esdevé més aviat un caos. Tens la sensació que el teu estómac no deixa de digerir durant tot el matí. Ara bé, arriben les onze del vespre i tens una gana voraç. Una altra cosa curiosa és l’aigua, només en tenen de “sparkling”, és a dir, amb gas. Però a totes hores, fins i tot el suc que és espès el dilueixen en aigua amb gas. El menjar és bo, però tanta mantega, tant pa, patata, pasta i dolços... molt bo, però potser és més encertada l’opció de moderar-se (que diria que tots vàrem evitar!).

ens parla de la multiculturalitat del MUNOG:

Els matins els passàvem reunits en assemblees segons el comitè que pertocava a cadascú i de la mateixa manera les tardes, fins a les cinc. Els dies es feien força llargs (però molt divertits!) i als vespres acostumàvem a anar a una mena de cerveseria gegant Brauhaus, on hi trobaves a la meitat de companys del teu comitè. En resum, una experiència genial, que cap de nosaltres oblidarem fàcilment!

L’honorable delegada de SudÀfrica, Sra. LAIA DELGADO, reflexiona sobre el fet de defensar els interessos d’un país en vies de desenvolupament:

Sud-Àfrica està considerat com un país en vies de desenvolupament, tot i això, juga un paper important a les Nacions Unides, ja que forma part dels selectes països del G-20. En una simulació de les Nacions Unides, els països en vies de desenvolupament han d’unificar forces per defensar els seus interessos comuns. A MUNOG, en el comitè d’UNESCO, SudÀfrica va rebre el suport d’un gran nombre de països, tan desenvolupats com en desenvolupament, això va permetre que el seu punt de vista fos escoltat i mostrés una ferma oposició davant d’altres països com Canadà, que no oferien ajuda de manera altruista als països menys afavorits. En un comitè com el d’UNESCO, on cada vot

MUNOG és una de les mostres més clares d’esdeveniment multicultural. Indis, alemanys, hongaresos, catalans, francesos, taiwanesos, romanesos...però allà, tots iguals. Joves d’arreu ens trobàvem en un bonic i acollidor poblet alemany com a delegats de diferents països de l’ONU. Temes d’interès mundial i d’importància extrema eren discutits per nois i noies d’arreu, representant països també d’arreu. Tots estàvem units per una llengua: l’anglès. Però més enllà de l’anglès, més enllà de tot allò que se’ns ha ensenyat, t’adonaves de tot allò que era internacional, tot allò que no té idioma: riure, somriure, treballar, conèixer, ajudar, mirades, gestos. Ara bé, ningú pot negar que els taiwanesos són grans ballarins, els indis persones curioses, els alemanys molt alemanys i, per sobre de tot, els catalans l’ànima de la festa. Perquè a MUNOG t’adones que de països n’hi ha molts, però al cap i a la fi, de món només n’hi ha un, i tots en formem part!


però sobretot, és el proveïdor més important dels Estats Units. Amb aquest poder, Veneçuela juga a totes les assemblees internacionals amb una actitud provocadora, i amenaça amb tallar el subministre, provocant discussions que en casos han finalitzat amb un “¿Por qué no te callas?”.

L’honorable delegat de Veneçuela, Sr. PEDRO SANTOS, ens confessa com s’ho va fer per representar un país com Veneçuela: Un cop ens vam ficar a la pell de Chávez amb les seves excentritats, el seu caràcter i la seva política exterior, la feina de representar Veneçuela només consisteix en fer un paper, prendre una actitud semblant a la d’un actor quan representa al teatre. La qüestió és fer-ho amb ganes i estar segur que tot el que es diu realment concorda amb l’opinió d’un país com Veneçuela.

Fotografies_Neus Hereter_2011

Abans de dir res més, s’ha de tenir en compte que Veneçuela és un país comunista amb importància política a nivell internacional ja que disposa d’una de les indústries petrolíferes més grans del món,

Amb tot això, els delegats de Veneçuela vam haver de conviure i jugar a les reunions a MUNOG. Clar que quan vam assumir aquesta responsabilitat de representar Veneçuela, ja sabíem que ens podrien fer preguntes incòmodes de respondre... tot i així, els delegats sempre aconseguíem torçar-ho tot amb habilitat! A més, una de les resolucions que va sortir finalment, que proposava una solució a la pobresa mitjançant el microfinançament, havia estat presentada per Veneçuela i aprovada per unanimitat. Això és una prova que demostra que, amb tot el treball realitzat i tot i sent un país difícil, els delegats de Veneçuela ho vam assolir perfectament! L’excel.lentíssima ambaixadora de Dinamarca, Sra. SERENA SÁENZ, ens descriu el seu rol com a ambaixadora d’aquest país: Anar a MUNOG va ser una experiència fascinant. Com a ambaixadora de Dinamarca vaig fer un petit discurs a l’acte d’obertura de la convenció a on exposava els

temes preocupants pel país que jo representava juntament amb dues delegades. Aquests temes eren: respectar els drets humans i les llibertats fonamentals de l’ésser humà, treballar pel benestar de la societat, fer prosperar l’economia, preservar el patrimoni cultural. Jo formava part del comitè de Drets Humans. Vaig estar molt implicada des del primer moment en els debats encara que Dinamarca no és un país conflictiu. El moment de més tensió per la posició del meu país va ser durant el debat sobre la difamació de les religions. Vaig fer un discurs on acusava els Estats Units de no voler prohibir la difamació de religions i defensar la llibertat d’expressió encara que fos insultant, crítica o ofensiva; i la majoria de països em van donar el seu suport. Les propostes de Dinamarca eren molt fortes i eficients i miraven pel benestar internacional de la societat i no pel benefici del govern. Per aquesta raó, la majoria dels punts inclosos dins de totes les resolucions van ser proposats per Dinamarca. En conclusió, el país nòrdic va donar una imatge d’actitud democràtica defensant els seus principis ètics i morals i va condemnar tot allò que és contrari a la justícia. L’honorable delegada de SudÀfrica, Sra. PAULA MONTERO, fa una valoració dels aprenentatges fets en aquest projecte: Són diversos els aprenentatges que obtens a MUNOG, molts dels quals no te n’adones fins que no t’hi pares a pensar. Tant els meus companys com jo pensem que abans d’anar-hi, no ets suficientment conscient de la importància d’aquesta experiència i de tot el que realment t’arriba a aportar. Primer, m’agradaria parlar del coneixement que obtens en relacionar-te amb diferents cultures. Sé que sona molt típic, però realment és així. Quan comences a establir converses amb gent d’altres paï-


Seguidament vull remarcar que, per a mi, ha estat molt important el fet d’aprendre a superar-te a tu mateix. No és fàcil el fet d’haver de debatre temes actuals, però tècnics, pensar possibles solucions, sortir davant de diverses persones adonar i defensar la teva opinió, obrir-te a possibles preguntes, les quals moltes d’elles són ben primmirades, actuar sempre d’acord al programa polític del govern del teu país, entre d’altres... I a tot això, sumeu-li el factor estrella del MUNOG, l’anglès. D’altra banda, el fet d’haver d’utilitzar un llenguatge formal i dirigir-te amb el registre adient marcat pel protocol de les Nacions Unides és una dificultat afegida. Els joves d’avui dia no hem pres tanta consciència de dirigir-nos amb llenguatge respectuós a les persones en certes situacions i gràcies a aquesta experiència te n’adones que és un aspecte fonamental. Per últim, m’agradaria parlar del factor convivència. En viatges com aquests aprens a conviure , tant amb els teus companys com amb la família amb la que et toca “viure”, i fas un procés d’adaptació molt positiu. No és fàcil adaptar-te als horaris i maneres de fer de cada família i país, el menjar que mengen, ser flexible, prendre’t els imprevistos de la millor manera possible,... i menys, suportar el fred d’Alemanya! Per acabar aquest petit escrit, cal dir que ha estat una de les millors experiències de la meva vida, i realment t’endús grans aprenentatges d’aquesta activitat, i el més important, el fet de conèixer gent nova amb la qual pots arribar a obtenir una amistat.

L’honorable delegada de Xile en el MUNOG 2010 i excel. lentíssima ambaixadora de Sud-Àfrica en aquesta edició, Sra. RAQUEL DEGÀ, ens parla de repetir una experiència com aquesta: Estar al MUNOG per segona vegada ha resultat una experiència molt, molt intensa. El fet d’anar-hi per segon cop, m’ha donat una visió molt més relaxada i, he de reconèixer, divertida, ja que sabia de què anava tot, i com funcionaria, i aprofitant l’experiència, he pogut “passar-m’ho bé”, com m’agrada dir. L’any passat, la por al ridícul o a fer-ho malament, em superava en molt moments, però aquesta vegada, m’he sentit molt més segura. He defensat, en ocasions,

Fotografia_Escola Pia Nostra Senyora_2011

sos, bé siguin europeus, o d’altres llocs del món com Taiwan, Índia... te n’adones de la diversitat cultural i la diferent manera de fer de cada cultura. És interessant compartir i comprendre les diferents maneres de pensar, d’actuar...

Intercanvi Barcelona-Osnabrück

El divendres 7 d’octubre, tretze alumnes de l’Escola Pia Nostra Senyora esperàvem a l’aeroport un grup d’estudiants alemanys que havien d’arribar des de Düsseldorf, i que ho van fer amb quatre hores de retard: la majoria no teníem l’experiència d’haver acollit abans mai cap estudiant estranger a casa i, per això, els vam rebre amb una mica de nerviosisme, un somriure i els braços oberts. Els vam portar a casa, on cadascú havia preparat un llit o una cambra per a l’estudiant en qüestió, i durant una setmana vam córrer d’aquí cap allà per compaginar l’horari programat amb el nostre dia a dia! En un dia normal, ens despertàvem a dos quarts de set per estar a l’Escola Pia a les 8 en punt: els estudiants alemanys s’encaminaven cap a algun dels molts llocs que tenien previst visitar durant aquells dies mentre nosaltres fèiem classe. Entre la una i les dues ens reuníem per dinar... Qui sap? Potser al Parc Güell o a qualsevol altre lloc emblemàtic de Barcelona. Cap a dos quarts de cinc, un cop acabades les activitats, nosaltres organitzàvem individualment les nostres activitats de tarda, cadascú amb el seu alemany respectiu, però al final acabàvem tots junts al lloc on sempre preferien anar: el mar (i moltes vegades ho fèiem arrossegant els estudiants dels companys que, ofegats pels exàmens de segon de batxillerat, no tenien tant de temps com volien).

posicions a les quals no donaria suport a la vida real; he contestat preguntes sense saber-ne la resposta; i m’he barallat amb més d’un país important, amb arguments totalment polèmics. Crec que la paraula per definir aquest MUNOG és: divertit, i em sento orgullosa de dir que l’he pogut aprofitar al màxim.

The honourable delegates would like to yield the floor back to the chairs!

que no es coneixien, el moment en què s’anomenen els dos noms i els al.ludits encaixen les mans o es fan dos petons a la galta, no. Em refereixo als matins en què, abatuts, esperàvem als nostres estudiants d’intercanvi en un cafè per passar l’estona, migdies que aprofitàvem per dinar tots junts, tardes de banys i caminades per la platja i nits passejant pels carrers de Barcelona. Em refereixo a tots aquests moments que, a poc a poc, ens han fet més aviat un grup d’amics de tota la vida que no uns coneguts; aquests que sempre ens faran recordar l’octubre de 1r de Batxillerat com un mes especial.

Des d’aquí vull donar gràcies, en primer lloc, a la Rosa Cols, coordinadora del Departament de Programes Després de, probablement, haver estat tota la tarda menjant, saltant, esquitxant-nos, Internacionals de l’escola i professora mullant-nos i rient entre la sorra i l’aigua, després de mil converses, fotos i abraçades, d’Anglès. Al Paco Heredia, el professor i decidíem tornar a casa i, esgotats, agafàvem els metros, busos i trens respectius per contacte andalús de l’escola d’Alemanya arribar-hi, sopar i anar fent tentines cap al llit per caure-hi rendits cap a les onze. Per a Osnabrück; i sobretot, al grup tornar a començar el dia següent. d’estudiants que han fet possible aquest intercanvi a Barcelona i que el faran Però, quin sentit té tot això? Si era voluntari, per què passar-se el dia parlant amb algú possible a Osnabrück ben aviat. a qui hauràs de repetir la frase un parell de vegades abans no t’entengui, si és que t’entén, o amb qui hauràs d’esforçar-te amb l’anglès? Per què capgirar casa teva i els Marta Ribera _1r Batxillerat 3 teus costums per algú que no coneixes? De vegades pots tenir la sort de connectar amb el teu company o companya però, d’altres, no tant. I per què tota aquesta feina afegida? Pot semblar fàcil, però estar pendent d’una persona d’una cultura diferent no ho és tant. Els has d’ensenyar a anar amb compte amb els carteristes del metro, que a casa no se sopa fins les deu, assegurar-te que no es perden ni se separen del grup, comprar i cuinar menjar que no els desagradi, anar a llocs i fer coses que els vinguin de gust ... No és gens fàcil! Ara bé, tot això té les seves recompenses. Una que se suma a la de conèixer algú que viu a Alemanya i durant el curs t’acollirà a casa seva, el privilegi de saltar-te algunes classes i una molt important que és conèixer una altra forma de vida i aprendre paraules en alemany i practicar l’anglès. I la millor de totes: haver-nos conegut entre nosaltres. I no em refereixo a aquest moment en què algú presenta dues persones


VALENTINE, Jenny Busco a Violet Park Barcelona: Cruïlla, 2008

“Exploradors de llibres”. És una activitat voluntària, en la qual els alumnes han de llegir quatre llibres durant el curs i després puntuar-los; d’aquesta manera els més ben valorats continuaran el proper curs i els pitjors es canviaran. Els llibres han estat triats pel Grup d’animació lectora de l’Escola Pia i són comuns a totes les escoles. Cal dir que han estat molt ben valorats pels alumnes que van iniciar aquesta activitat el curs passat a d’altres centres. A final de curs els alumnes participants rebran un diploma i entraran al nostre blog per deixar els seus comentaris.

Il.lustració_ Neus Pérez_2 Batxillerat_2011

En aquest número de la revista us volem presentar dues activitats que estem portant a terme: la primera està centrada a 1r d’ESO i és una activitat d’animació lectora:

El protagonista ens fa aquesta confessió: “ hi havia moltes raons per les quals la Violeta Park no hauria hagut de significar res per a mi. Era una senyora vella. Estava morta. Estava en un pot GALLEGO, Laura dalt d’un prestatge. Però una nit la vaig Mandrágora conèixer, per atzar, i em va canviar la Barcelona: Bromera, 2007 vida.” Per què? Cornelius és un savi de la cort del Rei Hèctor i desapareix en estranyes circumstàncies. Li busquen un substitut, Zacaries, que arriba a la cort acompanyat de la seva filla Míriam. Hi ha algú a la cort que conspira contra el Rei, Míriam i Zacaries s’hi trobaran involucrats posant les seves vides en perill.

Confiem que la tria us agradi i que gaudiu de la lectura. Els llibres són aquests: WALLIAMS, David El noi del vestit Barcelona: Estrella polar, 2010

En Dennis té 12 anys viu en una casa normal, en un carrer normal d’una ciutat normal. Viu amb el seu pare i el seu germà gran. A casa seva és més fàcil parlar de futbol que de sentiments. De sobte, una trapelleria comesa amb una amiga fa que les coses comencin a canviar al seu voltant. Riureu... plorareu...i, un cop conegueu en Dennis, ell sempre us acompanyarà. DAHL, Roald Matilda. 51ª ed Madrid: Santillana, 2011

La família “passa” de la Matilda. Mengen amb una safata davant del televisor i no parlen ni li diuen res. S’ha d’espavilar i llegeix llibres. I descobreix que té una força mental extraordinària. Podrà, amb aquesta força, ajudar els companys de la classe i a la senyoreta Honey?

La segona activitat és per a tothom, alumnes, professors, PAS, mares i pares:

Sabeu què és el BOOKCROSSING? Segur que molts n’heu sentit a parlar i d’altres potser ja hi heu participat. Es tracta d’ alliberar llibres, compartir-los amb la gent. Segur que teniu algun llibre a casa que ja heu llegit i que ja no voleu conservar; la idea és que el porteu al PB (Punt Bookcrossing) de l’escola —davant la mediateca—, el deixeu i agafeu un altre que us interessi. Una vegada llegit el podeu tornar perquè d’altres tinguin l’oportunitat de llegir-lo.

o bé al taulell habilitat del PB, Confiem que aquesta iniciativa sigui ben rebuda per tot vosaltres i hi participeu. Moltes gràcies per endavant, i recordeuho: HI ESTEU TOTS CONVIDATS!!!!

Perquè funcioni bé, és molt important que els qui hi vulgueu participar aporteu llibres en bon estat i que suscitin interès a la resta de companys i lectors. Poden ser novel.les, còmics, llibres de ciències, art, cinema, música, història... en català, castellà, anglès, francès.

No oblideu entrar al blog de la mediateca, on teniu molts recursos que us poden facilitar la vostra feina: diccionaris, enciclopèdies, com fer una citació bibliogràfica, orientació als diferents estudis, recomanacions de llibres, accés a diferents catàlegs, etc. En breu hi trobareu els llibres recomanats.

Ens agradaria molt que deixéssiu el vostre comentari sobre els llibres que aneu llegint al blog de la mediateca:

http://mediatecaescolapianostrasenyora.blogspot.com/


PRIMAVERA

FLAIRE

PER QUÈ?

INGENUÏTAT

DECISIÓ

VERANO

TÒPIC

AUTOCONVENCIMENT

DESIL.LUSIÓ

PERSECUCIÓ

TARDOR

Les fulles cauen. Massa dies de platja. Acomiadem-nos.

Sol de la plana, cada t’espero sota d’un arbre.

IR Y VENIR

R.I.P.

FI

ANIVERSARIS

NIT

CONTRADICCIÓ

TRAVESSA

COTÓ FLUIX

FELICITAT

DESTÍ

BONS AMICS

HABITACIÓ VEÏNA

VÍCTIMAS

ANIVERSARIO

FUTUR

ESQUELES

FUGACITAT

OBLIGACIÓ

TEMPS

MADURESA

ESPILL

Sou papallones? Em porteu noves d’ella o arribeu buides?

Simples inicis sorgits d’iris i escumes: semblen somriures.

Caldrà la frase? N’estava convençuda. Va dir: “T’estimo”.

Cualquier aroma nace y llega muy fresco e igual se parte.

T’adormiria. Els sentits et trasbalsa. (Quin nom li dónes?)

Jo no menteixo! (Sabia que ho faria, caigui qui caigui.)

He de fer feina. (Ara no en tinc cap ganes!) Millor, començo.

M’adormiria Sota les arrels d’arbres d’un cementiri.

Fa quadre dies vas marxar sense dir-ho. M’ho mereixia?

El tiempo pasa Con momentos fugaces. Y todo expira.

Som a la sorra i espero la besada que mai no arriba.

L’estiu s’acaba amb records i vivències que no s’obliden.

La innocència. Al darrera li anàvem, en moments densos.

Pastís, espelmes. (Els anys passen de pressa Sense bufar-les.)

Crido “T’estimo!” solcant mars de distància que ara ens separen.

DESAMOR

El foc fumeja... Sense consol, les llàgrimes. Sospirs fatídics.

RAZÓN ESCONDIDA —Árbol caído, ¿por qué no te levantas? —Me quemarían.

VETLLA

Tinc son de somnis. (Qui pot dormir amb somnífers?) Despert, somnio.

VACANCES

Sorra dels llibres tot just ahir espolsàvem. Quina nostàlgia!

CRETINISME

No sé com fer-ho: em sento molt estúpid (Res no m’importa!)

SCHERZO

Dia de pluja: tothom a casa seva! (El sol sortia...)

TARDOR

Fulles sens vida. Monòtones, les tardes. El cos se’m gela.

EXCUSES

“Si ens baralléssim Faríem les paus sempre”. (I no tornava.)

CLASSE

Fins a la gorra. Ja no puc resistir-ho. Menys mal: el timbre!

LECCIÓN FLUVIAL Guían los troncos, a pesar de ser viejos, aguas perdidas.

ABIM

Passos incerts devers la balustrada sense baranes.

OCEÀ

Blavor marina, feréstega natura: mai no m’enganyes.

Ella es va perdre. Ningú no la trobava. Afrau de cendra.

Càlida y roja corre siempre la sangre del inocente.

Pàgines. Vides. Històries ventisses. La tinta, negra.

El passat, ben fora. El present que s’escapa. El futur, nostre.

Mai no és prou fosca. Volem un escenari, on tot negregi.

Darrera els núvols, viatja una esperança, una incertesa.

Amics de sempre. Va ser dir-me “T’estimo” i ho capgirares.

Soplo las velas y una se me resiste en agonía.

Una flor mústia, batec de papallona. Tot és efímer.

Viatge inhòspit. Passatger solitari. (Camí desèrtic.)

ESPERANÇA

Ho necessito. És del tot necessari. (I no en tinc ganes).

Riu tan com puguis. Deixa el mal temps enrere, que sempre escampa.

Millor no et crido, que demà has de morir-te, quan jo t’escolti.

La mà m’agafa. La primavera espero: Junts, una vida.

Pels carrers foscos, de bon matí camino Pura rutina.

El mirall mira. Només tu saps l’enigma de l’altra banda.


PÈRDUA

INALTERABLE

Tothom murmura. Mirades indiscretes. (Me’n fot tres pitos!)

SALA

DE MÀQUINES

DOSSIER

Va marxar ràpid. Feia molt que es marcia. (Cop a l’estómac.)

Una Escola no la formen només els professors, els coordinadors i la Direcció, a més de les famílies que, d’acord amb una determinada proposta educativa, hi confien els fills, això és, els alumnes. L’Escola, que és una mena de vaixell encaminat al port de l’educació —i l’educació és molt més que la simple instrucció, perquè demana que la informació rebuda es valori i porti a opcions determinades vàlides per a tota la vida—, té allò que els passatgers del vaixell no solen visitar: la sala de màquines. Els companys de “Redacció i Periodisme” hem pensat d’oferir-vos una breu informació de totes les persones que conformen la nostra “Sala de màquines”. Per això hem volgut fer unes breus preguntes a les persones que hi ha rere l’Administració, les Secretaries, la Consergeria, el Manteniment, les Activitats Esportives, la Neteja, la Cuina, les Obres... a fi d’apropar-vos tots els serveis de què disposem, sovint poc valorats, però que, tanmateix, permeten el desenvolupament dreturer de totes les nostres tasques escolars. Els alumnes de Disseny assistit per ordinador, basant-se en l’obra del cubista Fernand Léger (1881-1955), han elaborat el disseny que teniu davant dels vostres ulls. L’experiència de la Primera gran guerra i del món del treball revelà al pintor francès les possibilitats visuals de les màquines com a icones de la modernitat. Malgrat el seu estil ja estava predisposat en aquesta direcció, emprà les formes cilíndriques i geomètriques per idear un món mecanitzat, tot i que, a diferència dels futuristes, no venerà la màquina sense ànima, sinó que temptejà de reconciliar les formes metàl.liques i regulars amb les formes orgàniques i urbanites a fi de construir una visió humanista abans d’evolucionar cap a l’abstracció, cosa que ens va com l’anell al dit per plasmar-vos el concepte de sala de màquines del nostre vaixell escolar.


—Doncs, mira, uns 40 anys. Actualment reballo un 18 per cent de la meva jornada laboral degut a una situació personal per la qual vaig haver d’agafar la jubilació parcial.

—Què penses de la política d’avui?

Parlem amb Josefina Pujals Secretària de Direcció i Secretària Acadèmica

Supervisa les tasques administratives, de control i vigilància de l’alumnat. És una dona del Baix Camp, d’orígens pagesívols, que va valorar ben jov e el privilegi de l’estudi

—Quins són els teus orígens? —Els meus pares, al Baix Camp, eren gent que tenien propietats allà i vivien de la pagesia. Vaig estudiar en el mateix poble, però els exàmens els feia a Tarragona. Vaig muntar la primera guarderia del meu poble, en la qual vaig disfrutar moltíssim. Vaig estar al poble fins els 20 anys i, després, vaig anar a viure a Barcelona a una residència.

—Estudis? —Vaig acabar el secretariat i el meu mestre, en Joan Triadú, va trobar-me un treball a Òmnium Cultural que em permetia fer unes hores de treball i fer uns estudis de mestre de català, que més tard em van convalidar a la Universitat Autònoma. Vaig treballar set mesos a Òmnium Cultural; al segon o tercer mes vaig fes unes

oposicions per entrar a Banca Catalana. Em va fer l’entrevista el senyor Jordi Pujol i,més tard, em va dir que sí, que efectivament podria entrar a treballar-hi. Però, en aquest petit espai de temps, em van trucar de l’Escola Pia per muntar un nou centre a Barcelona: el COU “Jaume Bofill”, el Curs d’Orientació Universitària que calia començar el curs 1971-72 i vaig acceptar l’oferta i, per tant, vaig rebutjar la de Banca Catalana. En el COU érem unes 25 persones de personal en un lloc ubicat a l’Escola Pia de Sarrià i ens coneixíem tots.

—T’han reconegut amb algun tipus de premi? —No, el meu premi ha estat treballar en un lloc on m’ha agradat molt treballar, amb uns companys

excel.lents com, per exemple, en Lluís Busquets, que és la única persona que resta a l’Escola dels que proveníem de Sarrià.

—Ho consideraves una família? —Sí, i aquest va ser part del premi.

—Actualment, quina és la teva situació personal? —Tinc 62 anys i sempre he viscut a Sant Gervasi, però, des del 2002, que visc a la Gran Via de les Corts Catalanes. Vaig tenir dos fills amb en Josep Hortoneda, arquitecte, exprofessor de la mateixa escola que s’ha jubilat enguany i tinc dos néts al Baix Camp, a 130 km de Barcelona. M’encanta la canalla!

—Necessito que el polítics compleixin els seus programes perquè penso que l’electorat no pot ser enganyat i tinc un cert sentiment de decepció amb ells, però espero que Catalunya, el país on visc i la terra que estimo, tiri endavant reinvertint els diners que guanyem. en nosaltres mateixos i no fora d’aquí.

—Creus que la política, com assignatura, podria evitar l’engany i ajudar els joves a deliberar responsablement ? —Sí, és una assignatura pendent. Ens cal aprendre tendències i matisos i, sobretot, transmetre uns valors per poder decidir correctament. Al COU, professors com Jordi Sales i Marcel Gabarró, havien fet classe d’aquest tipus començant els debats amb els diaris del dia.

—Penses que aquests valors són objectius o subjectius?

—El valors a què em refereixo són objectius; són els valors per arribar a ser bones persones.

—Quins són els teus valors? —L’educació que vaig rebre des dels 2 anys fins els 18 anys a l’escola de monges va ser molt religiosa, però la meva religió és la religió d’estimar els altres. És la que empro en la meva feina, família, amics...

—Algun pla per al futur? —Cuidar-me i vist que m’agraden molt els idiomes, estudiar italià, anglès, francès...viatjar amb el meu marit, llegir, escoltar música, relaxar-me, perquè crec que és una capacitat que no s’ha de perdre. I, evidentment, fer totes les coses que no he tingut l’oportunitat de dur a terme perquè la meva jornada laboral era de 7 del matí a 7 del vespre. Andrea Carbó_1 Batxillerat

Grafisme_Bruno Pinart_ 2_Batxillerat_2011

—Quan fa que treballes a l’Escola Pia?


Coordina les tasques de Secretaria Acadèmica. Va néixer el 21 maig 1966. Té, doncs, 45 anys. És casada i no té fills. Des del punt de vista religiós, més que en un Ésser suprem, creu en l’acció de les persones. Políticament està desencisada tant de les dretes com de les esquerres del país.

les tasques específiques, aquí cada dia surten coses diferents. En una Secretaria escolar, tot i seguir una rutina específica, no fas cada dia el mateix.

—Has fet d’altres feines? M’han dit que ets una experta informàtica... Sí, també he treballat a una agència de viatges. Pel que fa a la informàtica he fet algunes feines a nivell de programació, programes fets a mida per a empreses i també he impartit algun curset. Ara bé, a l’escola, també m’he encarregat en algun moment de temes d’informàtica.

— Quina

—Quins estudis tens? — Informàtica de Gestió.

és la feina d’una Secretaria com la nostra?

— La feina a secretaria és molt extensa. En general, l’atenció al públic, que fem totes les administratives. Cadascuna tenim unes tasques específiques de les quals ens encarreguem. Jo, com a tasca general, m’encarrego de la gestió de les qualificacions i també de coordinar una mica les feines.

—T’agrada la teva feina? —A hores d’ara puc dir que la meva feina m’agrada; ja porto disset anys treballant del que faig a l’Escola Pia. I m’agrada perquè, entre altres coses, m’agrada molt tractar amb la gent. I perquè, a banda de

Responsable d’informàtica

—Quins estudis tens i què et va portar a fer-los?

—Atès el progrés constant dels productes informàtics, no has d’anar d’aquí a allà tapant forats com una baldufa?

— Sóc Tècnic Superior en Administració de Sistemes Informàtics. M’hi va portar l’afició i la curiositat per les xarxes i el món digital.

—Baldufa? Sí, una mica, però així faig esport.

—Normalment, no. Aquí es pot venir a justificar alguna absència de l’alumnat o, per part dels professors, a posar alguna nota retardada perquè l’alumne no havia fet els exàmens quan tocava, però són circumstàncies de l’ofici i no és cap problema.

—Quines experiències laborals tenies i quan i com vas arribar a treballar entre nosaltres?

— El pla és promoure el programari lliure, implantar eines educatives i potenciar-ne l’ús.

—Et planteges algun altre treball en el futur?

—Quina és la teva feina un dia normal i qui te l’encomana?

—No. En principi m’agradaria continuar treballant on estic.

— La meva feina és mantenir la xarxa de l´escola. Me l’encomana l´Administrador.

—Hi ha problemes a Secretaria?

Daniel Sánchez

Gestió i manteniment del maquinari i del programari informàtic de l’escola. El nostre informàtic és un home reservat. No li agrada parlar de política ni de religió. Té 29 anys i és el petit de tres germans.

—Ens han dit que vas amb una senyora moto. Tens alguna altra afició? —Sí, la fotografia.

—He treballat de tècnic a diferents empreses, i com a venedor. Vaig a arribar aquí per la borsa de treball de la Salle de Gràcia.

—Què és el que més t’agrada i el que menys de la teva feina? — El que més m´agrada és l´ambient i el que menys és que alguns ordinadors són massa desobedients.

—La canviaries per una altra? —Canviaria la meva feina per la de “testejador” de llits o sofàs.

—Si un professor té problemes informàtics, tu els hi has de resoldre? —Sí, jo dono suport als professors.

Andrea Terron_1 Batxillerat

—Podries explicar una mica el Pla informàtic de l’Escola? En algunes aules han aparegut darrerament pissarres digitals: n’hi haurà d’altres?

Clara Gonzàlez_1 Batxillerat

Grafisme_Ferran Viura 2_Batxillerat_2011

Cap de Secretaria

Fotografia_Ignasi Vila_ 2011

Mercè Ribas


Eugènia Cuzzi

Responsable de Reprografia i venda de roba esportiva Va néixer a Barcelona. Té 54 anys, és casada i té dos fills, de 29 i de 24 anys. Es declara catòlica. Te la pots trobar tant a la biblioteca com a consergeria, però el seu lloc és a la fotocopiadora. És una dona poc parladora. —Quantes fotocopiadores que funcionin bé tenim a l’Escola? — En la escuela hay tres, dos en la sala de fotocopias y la otra en el segundo piso para alumnos y urgencias de los profesores. Dos hace tiempo que las tenemos, y como cualquier màquina necesita su mantenimiento.

—Cuando empecé a trabajar en la escuela había una multicopista. Recuerdo que se escribía el cliché con la máquina de escribir y para rectificar los errores se utilizaba un corrector que parecía un esmalte de uñas. Después se compró una multicopista más moderna, en realidad eran dos máquinas, una escaneaba el original que querías fotocopiar y salía el cliché que se colocaba en la multicopista. El trabajo con estas máquinas era muy laborioso. Se preparaban cuadernos de verano para todos los alumnos de primaria. En primer lugar se hacían las copias (ya se hacían a doble cara), después se confeccionaban los cuadernillos uno por uno. Así se hacían unos 1.800 cuadernillos, como he dicho antes, era un trabajo muy laborioso. Afortunadamente, más tarde llegaron las fotocopiadoras. Para hacer copias a dos caras, primero se hacía una cara, se aireaban bien las hojas para eliminar la electricidad estática, y se volvían a colocar en la fotocopiadora para hacer la otra cara. Las siguientes fotocopiadoras que llegaron ya eran y son más sofisticadas, clasifican, apilan, grapan, se pueden hacer copias a una, dos caras, ampliadas, reducidas, ...

—El professors compleixen amb els terminis o sempre hi ha algú que li porta les coses a darrera hora? — La mayoría si, aunque siempre hay alguien que tiene algún imprevisto y lo hace en el último momento.

—Vostè, amb el material escolar, atén molta gent. S’ha trobat amb alguna situació xocant? — Hace tiempo se vendía algo de material escolar, lo más básico. Actualmente, sólo se vende el equipo de Educción Física. No recuerdo ninguna situación problemàtica.

—Quins són els seus hobbies o aficions? — Leer, escuchar música, cine, como a la mayoría de los mortales

—M’ha dit un ocellet que està a punt d’acabar la carrera de Dret... —Espero terminar este curso. Macari de Golferichs_1Batxillerat

Marc Lleixà Administració i Relacions laborals

Gestió administrativa dels processos laborals de contractació i d’atenció del personal. Gestió de la facturació i comptabilitat Nascut a Barcelona, té trenta-set anys. Casat, amb un fill petit, de gairebé 3 anys. Es declara creient. —Quan portes treballant a l’Escola Pia de Diputació? —Dotze anys.

—I quina és la teva tasca? —Administració, feines comptables, recursos humans, facturació i coordinar menjador, entre d’altres.

—Abans què feies?Vas estudiar alguna cosa relacionada amb l’Administració? —Porto treballant en comptabilitat i temes laborals des dels vint anys…

—Quines aficions tens? Diuen que ets un manetes en informàtica i telefonia mòbil… —Sóc un apassionat en això que en diuen noves tecnologies de la informació i comunicació i , també, de la fotografia.

—Estàs content aquí o tens algun projecte laboral diferent de l’actual? —No canviaria per res la meva feina en aquesta institució.

Àfrica Alonso Bada_1 Batxillerat

Grafisme_Laura Peiró 2_Batxillerat_2011

Fotografia_Escola Pia Nostra Senyora_ 2011

—La reprografia de l’escola ha millorat?

Fotografia_Ignasi Vila_ 2011

Parlem amb


Carme Pacheco Responsable de tasques de secretària

Té 55 anys, és casada i té un fill, de 21 anys, que actualment estudia INEF. Porta treballant 3 anys a l’Escola Pia de Diputació com a secretaria —Quins són els teus estudis? —Vaig estudiar fins a batxillerat i, a partir d’aleshores, ja em vaig incorporar al món laboral.

—Actualment quina funció tens a l’escola? —Treballo sobretot a Secretaria, però també porto alguna part de l’administració del centre com, per exemple, la facturació….

—Tens algun anhel futur o alguna cosa que desitgis arribar a fer?

—Què creus sobre la política d’avui en dia? Creus que està ben organitzada?

—No. Bàsicament m’encanta treballar. D’ençà que vaig començar a fer-ho vaig estar només un any aturada i no podia ni estar a casa; vull dir que no, que no tinc gaires aspiracions així…. especials.

—La veritat, sembla ser que no. Almenys pel que estem veient de la crisi. Quan vam votar, partits diferents empraven els mateixos arguments. Ara bé, si t’he de dir la veritat, no m’interessa gaire... Això de veure debats i observar que cadascú defensa idees que mai no saps si després aplicaran.... sembla una mica absurd.

—I alguna afició? —Sí, això sí. M’agrada molt l’esport. Vaig alternant. Ara estic fent “aquagym”, o vaig a nedar o faig classes al gimnàs amb monitor i... m’agrada molt. També formo part del col.lectiu d’àrbitres de natació i de waterpolo... . Ara també m’agrada anar al cinema o escoltar música, tot i que considero que això li agrada a gairebé tothom.

Gestió de documentació acadèmica dels alumnes La Isabel Pérez té 42 anys. És casada i té dos fills. Treballa a l’Escola Pia com a administrativa, a la Secretaria. Creu en l’Energia Universal com a mare/pare de tota la creació.

—Quant temps portes treballant aquí? —Des de l’any 2000, 11 anys.

—Quins estudis has realitzat?

—Què et sembla la teva feina? Estàs contenta amb els companys i amb la manera de fer?

—Moltíssimes gràcies Carme.

—M’agrada el que faig. Per a mi és una manera més d’aprendre i posar en pràctica els petits coneixements que vas adquirint dia a dia. Per tant, tot i ser una feina bastant repetitiva, no em resulta avorrida perquè sempre vas canviant coses, Quant a la segona pregunta tinc companys extraordinaris i concretament a la secretaria gaudim d’un bon ambient de treball que s’agraeix molt. Principalment, m’encarrego de les convalidacions, beques, títols i historials acadèmics.

Clàudia Pascual _ 2 Batxillerat

—Un desig, somni o objectiu? Grafisme _ Helena Planas_ 1 Batxillerat _ 2011

Gestió de tasques acadèmiques i suport de les substitucions del professorat. Gestió administrativa de la facturació.

Isabel Pérez

Fotografia_Anna Barnadas_2 Batxillerat_ 2011

ENTREVISTES

Tasques de secretaria acadèmica.

—Tinc fet fins al batxillerat i, a més, he fet cursos administratius, de català i anglès.

—Arribar a conèixer-me i estimar-me com cal per poder tractar els altres amb tot el respecte i amor que es mereixen. Aprofito l’ocasió per demanar disculpes perquè, de moment, faig el que puc. Raquel M. Martínez_ 1 Batxillerat


Atenció telefònica i personal als alumnes, professors i pares.

Rosi Dos Santos

Té 39 anys. Va néixer el 16/8/1972 a Sabadell. És recepcionista des de fa uns vuit anys. Treballa de 7.30 a 11.30 del matí de dilluns a divendres. Té dos fills.

Responsable de la biblioteca

Porta la gestió del projecte Mediateca de l’escola Tinc 40 anys. Vaig néixer a Barcelona . Sóc exalumna de l’escola. Sóc casada i tinc un fill de 9 anys i una filla, de 6. Actualment sóc l’encarregada de la mediateca de l’Escola.

—Sí, m’encanta. M’agrada treballar en un espai amb nois i noies, m’agrada recomanar-los lectures, ajudar-los a trobar el material que necessiten, m’agrada gestionar la biblioteca , preparar materials per als professors. Tinc una bona feina encara que sempre tinc la sensació que em falta temps per a tot el que he de fer.

és conscient de tota la feina que s’acumula a secretaria i en llocs com aquest.

—Com és el teu dia a dia? Quines feines fas? —Doncs mira, a primera hora del matí faig classe optativa a

Fotografia_Ignasi Vila__2 Batxillerat_ 2011 / Francesc Parramon

—Véns del món de l’administració. També fa formació contínua una bibliotecària? —Actualment estic estudiant un Màster de biblioteca escolar i animació lectora, on aprenc sobretot temes de gestió i com ha de ser un bona biblioteca. És important formar-se perquè vivim en un moment que tot canvia ràpidament i no et pots quedar enrere.

—Tens una bona relació amb alumnes i professors o de vegades et sens malament per la teva feina? —Sí, crec que en general tinc molt bona relació amb tothom de l’escola, els companys del PAS fem una bona pinya, alguns dels professors han passat de ser els meus professors a ser companys, això és genial i amb la resta de companys hi ha bon rotllo i amb vosaltres, els alumnes... crec que hi tinc confiança i encara que a vegades us crido l’atenció, la relació és força bona. Això m’ajuda en el meu dia a dia. No m’he sentit mai menyspreada, ni molt menys, però, en canvi, et puc dir que tinc la sensació que no sabeu tot el que es treballa a la Mediateca. Això es nota molt amb els vostres comentaris “no t’avorreixes tant de temps aquí?”. Aquí t’adones que realment la gent no

alumnes en les seves cerques i, segons el moment, tinc molt treball administratiu, venda de llibres, visites de comercials d’editorials, comandes, etc

2n d’ESO. Després repasso coses pendents, endreço la biblioteca, catalogo, preparo materials, reviso el correu de l’escola. Durant el dia atenc els professors, ajudo els

Fotografia_Escola Pia Nostra Senyora_ 2011

—T’agrada la teva feina?

Marian Gros López Conserge

—Descriu la teva feina.

—Per acabar, de petita et veies treballant aquí? T’agradaria fer alguna altra cosa? —La veritat és que no; jo abans treballava en el món del turisme, però després em van oferir un lloc a 1’escola que m’interessava i el vaig acceptar. I la veritat, no em plantejo cap altra feina ni ocupació; m’agrada el que faig i sóc feliç a la biblioteca de 1’Escola Pia Nostra Senyora.

—Fas aquesta feina amb il.lusió o per necessitat de guanyar-te la vida?

Adrià Amela_1 Batxillerat

—Per una part em proporciona una certa llibertat en poder

—La meva feina consisteix a obrir l’escola, agafar el telèfon, passar trucades i, si cal, buscar substituts als professors que falten.

—Tens algunes dificultats per fer-la? —No.

—La vas escollir per algun motiu en concret? —No. Em va sortir. La veritat és que no l’estava buscant.

fer horari de matins i tenir vacances escolars, però la faig per guanyar-me la vida, òbviament. Ja t’he dit que no la buscava, que em va sortir.

—I a l’hora de cercar substituts per professors que es posen malalts i avisen amb poca antelació, com ho soluciones? —Tenim una llista i, si algun dia un professor avisa aquell mateix matí, unes hores abans mirem els horaris lliures d’altres fins que en trobem algun que pugui substituir-lo.

—Mai no gaudeixen d’hores lliures, els alumnes? —Només els de batxillerat, quan s’escau classe a primera o última hora.

Aleshores teniu hora lliure o podeu marxar a casa.

—I, quan un professor ha d’estar uns quants mesos de baixa, qui s’encarrega de buscar un substitut? —D’això se n’encarrega la Maragda, l’equip directiu o el mateix director del centre; jo no hi tinc res a veure.

—T’agradaria fer una altra feina? —No. Aquesta feina m’agrada molt i no la vull canviar, perquè només treballo unes hores al matí durant la setmana.

—Quins són els teus hobbies, motivacions, anhels...? —L’únic hobbie que tinc és anar a la muntanya els caps de setmana. Mariona Ros _1 Batxillerat


Lluís Dos Santos Coordinador de les activitats esportives —Què fan els monitors d’esports Trobar tots els monitors d’esports era una mena de “missió impossible”, de manera que hem entrevistat Lluís dos Santos, coordinador de les activitats esportives del nostre centre de l’Escola Pia de Nostra Senyora per saber com funcionen i com s’organitzen.

—Ens pot dir quina planificació tenen, incloses les competicions, quins són els monitors responsables i si són exalumnes del Centre? —En tractar-se d’una escola, tots els esports entren en competició escolar, encara que com a federats, només juguin els exalumnes més grans. Aquí es practiquen principalment tres esports, futbol sala, bàsquet i voleibol, encara que s’ofereix una iniciació a l’hoquei i a la gimnàstica. Pel que fa als entrenadors tenim Roger Boronat (entrenador de futbol sala), David Palacín (entrenador de bàsquet), Helena Biasu (entrenadora de voleibol), Carolina Cano (entrenadora de gimnàstica) i, finalment, Georgina, entrenadora d’hoquei. Tots els monitors són antics alumnes, ja que, si treballem amb alumnes, aquesta és una manera de mantenir la connexió entre el centre, els alumnes i els exalumnes.

—I quan es juguen els partits? Dissabtes i diumenges? —Els partits es juguen els caps de setmana, és clar. Normalment és al dissabte, matí o tarda. A l’octubre ens arriba el calendari dels partits i ja sabem que cada quinze dies toca jugar a “casa”. De tota manera, jugar com a visitant a “fora” tampoc no suposa cap gran problema,

perquè els patis de les escoles solen ser molt similars.

—En quines competicions intervenen els nostres equips? A la nostra escola tenim cinc equips de futbol sala que competeixen a nivell escolar i un equip sènior femení de divisió federada, també de futbol sala. I de bàsquet també tenim dos equips de nivell escolar. —Es troben amb alguns problemes

vist que tothom vol guanyar?

—No hi sol haver problemes perquè la nostra filosofia és que els jugadors frueixin amb el joc i la pràctica de l’esport. Guanyar, per tant, no és ni el primer ni el més important. Potser per això, a banda d’algun incident puntual, no hem tingut, almenys fins ara, cap problema.

—Quin ha estat el resultat més alt aconseguit en alguna competició? —Els nostres equips s’han proclamat subcampions de Catalunya i també campions de Barcelona. No cal especificar.... L’equip femení, els de futbol sala, els cadets de bàsquet... Si vols que et parli de resultats, la veritat és que són molt positius. El curs passat, de nou equips, set es van classificar per a les semifinals de les seves corresponents categories i els altres tres van aconseguir ser campions.

—Hi ha gaire gent que participa en les activitats esportives? —Tenim nou equips, o sigui que, més o menys, hi ha uns cent vint o cent trenta participants... De

totes maneres, el que intentem inculcar és que no siguin activitats limitades en el temps acadèmic. És a dir, no volem que els alumnes s’abandonin un cop deixen l’escola; voldríem que resultés una activitat duradora perquè l’esport sempre és beneficiós. Per això tenim equips d’exalumnes, entre els quals, per exemple, servidor entrena el de futbol.

—Creu que hi hauria d’haver més activitats esportives? —Tan debò n’hi pogués haver més, però tenim les instal.lacions que tenim. A més, cada cop costa més que els alumnes es comprometin. I això que, a diferència dels clubs esportius, nosaltres entenem que, de vegades, quan hi ha exàmens forts, no es pugui assistir a l’entrenament. Als clubs, si no entrenes, no jugues, Aquí és diferent. Altrament sóc del parer que, perquè un equip funcioni, t’hi has de sentir implicat i has de ser coresponsable i, per aquests motius, has de rendir tot el que puguis.

—Si es donés el cas, quines activitats esportives li agradaria introduir a l’Escola? —M’encantaria poder-hi practicar el handbol i introduir-hi la natació. Però de moment, no tenim piscina i sóc del parer que s’han de poder realitzar dins el centre escolar les activitats esportives que es proposin... Altrament, les ofertes d’esports canvien una mica cada any segons la demanda. Al principi de cada curs s’ofereixen unes activitats i, òbviament, es fan aquelles que tenen més gent inscrita. Per al handbol, per exemple, mai no hi ha hagut prou demanda. Judit Sola_1 Batxillerat

Grafisme_Alvaro Motta_2 Batxillerat_ 2011

Roger Boronat, David Palacín , Helena Biasu , Carolina Cano, Georgina Condel

Julián López Responsable de manteniment Terrassenc de 48 anys. Casat, amb dues filles de 21 i 16 anys. Té estudis bàsics. Els matins té una altra ocupació com a conductor d’autobusos (TMB). —Quan fa que treballa aquí? —Uns vuit anys.

—I li agrada la seva feina? —Sí. El que m’agradaria és treballar menys hores, però estic satisfet amb el que faig.

—I troba diferències entre el seu treball a l’àmbit públic i a l’empresa privada? —No.

—Què el preocupa, de manteniment, ara mateix? —Les goteres del 5è pis m’estan donant molta feina.

—S’hi dediquen prou recursos, a manteniment? —Crec que sí. Però l’Escola necessita d’altres reformes estructurals i, amb els temps que corren, resulta complicat.

—Té queixes del tracte amb els alumnes? —No... Tampoc és el meu àmbit. Encara que tinc ulls a la cara i m’adono que els més brè-

Antònia López

tols (ell diu “gamberros”) són els més grans. Però, d’aquests, cada vegada n’hi ha menys.

—Alguna anècdota? —Algú, no sabíem qui, repetides vegades, es dedicava a tancar la clau d’aigua, una tasca complicada de dur a terme, perquè la clau està situada a una alçada considerable del terra... Ningú no s’explicava què passava fins que... el vam enxampar. Era un alumne que volia fer la seva gracieta.

—Doncs se li va acabar. Moltes gràcies. Toni Marco_1 Batxillerat

Responsable de la línia de servei del menjador Monitors: Mar Freire, Loli Soriano, Jordi Carbonell i Ignasi Castelltort L’Antònia és la cuinera del menjador de l’escola. L’Antònia és una dona de 48 anys, casada i amb dos fills, una noia de 15 anys i un noi de 21. S’absté de dir la seva opinió política i religiosa. L’empipem enmig del seu horari de treball, quan encara hi ha professors al menjador que requereixen els seus serveis, de manera que l’entrevista ha de ser curta per força. L’ajuden alguns monitors posats per la mateixa empresa que serveix el menjar.

—Li agrada la seva feina?

—Sí.

—Sempre ha a la cuina?

volgut

—Des de quan treballa en aquesta escola? dedicar-se

—No, sempre he volgut dedicarme al nens, o a alguna feina d’”esteticienne”.

—Què va estudiar i on?

—Vaig estudiar l’EGB, a Barcelona.

—A quina edat es va posar a treballar?

—Vaig començar a treballar amb 15 anys, en una pelleteria.

—Des de fa cinc anys. Però abans ja havia treballat a altres escoles.

—Ens podria explicar alguna experiència divertida des que treballa aquí? —N’hi ha diverses, però ara no em vénen al cap.

—Quins són els seus somnis?

—Que em toqui la loteria de Nadal! Irene Guerrero , Andrea Carbó i Clàudia Pascual_1 Batxillerat


Jaume Masquefa, Marcel.lí Moca, Ramon Torres

Alfonso Arias

Tots els vam veure i sentir durant el primer trimestre: un dia apareixien rases al vestíbul i l’endemà estava tot nou de trinca, com si res; després eren al replà de l’escala o al Saló d’Actes. Eren Jaume Masquefa, de Pegueroles, Marcel.lí Moca, de Sant Andreu de Llavaneres, i Ramon Torres de Castellfollit del Boix. —Què estan fent exactament? Sembla que fessin cates o perforacions de prova...

—Quant de temps seguiran amb la seva comesa?

pressupostos a la construcció. Els beneficis han davallat molt, però tenim treball i això, ara per ara és un bon senyal.

—Estem fent obres i remodelacions per fer uns vestuaris nous. Les dutxes dels nous vestuaris tindran aigua calenta!

Suposadament fins al 22 de desembre, que és quan hauríem d’haver acabat, i esperem que sigui fins aquest dia. Quan surti la revista, ja hauríem de ser fora, vaja.

—Es diu que han de treure les aigües subterrànies de

—Es diu que la Saló d’actes es reconvertirà eren necessàries. Si hem gastat en aules. En saben alguna cosa? més del que ens podíem haver

—I quina opinió tenen de la classe política? —Creiem que les retallades

Anna Díez Fotografia_Anna Barnadas i Ignasi Vila_2 Batxillerat_ 2011

L’equip de neteja: Anna Díez , Carmen Gonzàlez, Blanca Mantilla, Mercedes Piqueras

l’escola. Què hi ha de cert? —No. Estem remodelant tot el clavegueram, canviant les clavegueres velles per evitar la humitat que és produeix al soterrani i a de la sala d’actes. I per portar aigua calenta com cal als vestuaris nous.

—Els agrada la seva feina? —Sí, moltíssim.

—No. Nosaltres no ho sabem, perquè això no depèn de nosaltres. Només ens encarreguem dels nous vestuaris.

permès, ara cal assumir aquestes mesures. Hem de ser assenyats.

—Moltes gràcies.

—Vist que es dóna la culpa de la crisi al totxo, com valoren la situació al món de la construcció i com els afecta? —La situació és molt difícil. S’ha produït una frenada de cop, i això es nota. S’han rebaixat molt els

Pedro Santos e Silva i Clara Gonzàlez_1 Batxillerat

Són sis. L’Anna s’encarrega de la neteja als matins, mentre els alumnes som a l’Escola, i, a la tarda i vespre, fan la neteja la Mercedes, la Blanca, la Carmen i dues noies noves. Parlem amb Anna Díez. Va néixer a Sevilla, però ha viscut tota la vida a Barcelona. Casada i amb dos fills, viu a Badalona. Entén el català, però no el parla. És molt amable. —Sempre ha treballat del mateix? —No. Després de diferents treballs en fàbriques i empreses vaig decidir formar la meva pròpia empresa de neteja. Però en època de crisi no era el millor moment per iniciar projectes. Vaig haver de tancar i ara porto un any treballant aquí.

—No va tenir oportunitat d’estudiar? —Sí que la vaig tenir, i m’hauria agradat estudiar Dret o Administració. En vaig tenir l’oportunitat , però, malauradament, no la vaig saber aprofitar. Vaig deixar els cursos de formació professional administrativa després de primer.

—Aspiracions?

—La meva única aspiració, ara, és que els meus fills de 32 i 23 anys puguin treballar a gust, com jo faig aquí.

—Cap queixa? —Potser faltaria més personal per part de les empreses.

—Li agrada la feina?

—Escolti, una confidència: quines classes i quins lavabos estan més —Desenganyem-nos: a ningú no li bruts? agrada netejar. Pero hay que trabajar y, si puede ser a gusto, mejor.

—Això no us ho diré. Les classes, més que brutes, estan desordenades. Per desídia o mandra, segurament. I els lavabos... Sembla que no hagi de ser així, però estan més bruts els de les noies que els dels nois.

Ens explica que ella treballa a gust, perquè s’encarrega de la neteja els matins, al seu aire, sense que ningú la persegueixi ni li estigui al damunt, que és el que li agrada, perquè ja sap el que ha de fer. Encara que caigui sota la seva responsabilitat tot l’edifici. —Moltes gràcies. —Està molt en forma. —De tant pujar i baixar tants pisos.

Àfrica Alonso i Toni Marco_1 Batxilerat


experiència! Independentment del treball, també he anat algunes vegades als Estats Units per visitar algun familiar. I també he viatjat a Panamà.

—Estats Units , Panamà... Es pot dir que coneixes món!

Fotografia_Anna Barnadas i Ignasi Vila_ 2011

—Sí. Viatjar és una de les meves ocupacions preferides. També he viatjat per Europa. Viatjar és realment una de les coses que em fa gaudir més! —Quan vas començar a treballar a l’escola? —E1 2007.

—T’agrada treballar entre nosaltres?

Mercè Comas

—Sí. M’ho passo molt bé. Sempre m’ha agradat el contacte amb la gent, les relacions. I aquesta feina és perfecta per això!

Atenció telefònica i personal als alumnes, professors i pares —Això és interessant... tot i ser una família nombrosa, manteniu una relació —Bé, hi ha una història curiosa molt propera.

—És una sort treballar en una cosa en la qual un es troba a gust!

—Si no és indiscreció, quan?

—Sens dubte! No tinc cap tipus de queixa!

respecte la data del meu naixement. Oficialment en els documents posa que jo vaig néixer e1 6 de desembre, però realment va ser el dia anterior, el 5 de desembre del 1955.

—Sí. De fet, entre tots els germans vam comprar una casa a prop de Berga i ens ho passem molt bé allà, quan hi anem, per exemple, aquest Nadal, amb tots els cosins!

—A part de viatjar, tens d’altres aficions?

—Vas créixer a Gràcia?

—On vas estudiar?

—Encara vius a Barcelona?

—Sí, Vaig créixer en una típica torre del barri de Gràcia. Teníem un bon jardí amb arbres... fins i tot al fons el meu pare tenia una petita destilaria. Per cert, érem nou germans a casa.

—Primer vaig anar a l’Escola Laietània fins a quart de Batxillerat, que es deia en el seu moment. Després ho vaig deixar un any per guanyar experiència treballant com a auxiliar a la Clínica Sagrada Família. Posteriorment vaig cursar BUP i COU al Sant Ignasi de Loiola, abans conegut com a SIL.

—Sí. Hi visc amb la meva gata siamesa. Té els ulls blaus i el pèl color crema i marró molt fosc.

—Llavors la teva infància va ser molt divertida... —Sens dubte! Recordo que passàvem hores i hores enfilats als arbres o jugant sobre l’herba. Tenia molt bona relació amb els meus germans, i encara avui dia la mantinc.

—Sí. M’agraden molt els treballs manuals, el patchwork, cosir... Són coses que m’entrenen molt i que faig des que era petita!

—Quins valors defenses?

—Alguna experiència laboral diferent?

—Defenso fer el bé en el dia a dia i ajudar els altres. No serveix de res resar, si no ajudem a aquells qui ho necessiten i que estan ben a prop de la nostra realitat!

—Potser la més diferent va ser als Estats Units on tenia cura de nens en català. Va ser una bona

Pedro Santos e Silva Caldeira-Marques _ 1 Batxillerat

-S’asseu, riu sorneguerament i, amb parsimònia, explica el que toca. Comenta cada nou concepte amb un “Els posaré un exemple…”. Quan el timbre l’enxampa enmig d’una explicació, s’aixeca i s’acomiada histriònicament amb un “Oh… No es perdin el pròxim capítol… Continuarà!”. [ _____________]

-Deu ser una dona enèrgica: tota ella és un nervi. “Ja. Escoltem, nois? Això és primer d’ESO!” Tot ho escriu a la pissarra i en acabat demana: “Is that clear?” [ _____________] -“Porto cinc minuts intentant passar llista. Aviam!” (Qui sap quantes accepcions deu tenir per a ella aquesta interjecció!) I pot deixar anar que som a classe per fer “la recerca de la felicitat”. [ _____________]

dels nostres professors

ETOPEIES

A casa seva eren nou germans, sis nois i tres noies. I recorda una infantesa meravellosa.Va néixer a Gràcia, a Barcelona.

-Explica tot el que hem de fer sense perdre un minut mentre es queixa que tenim poc temps per a tot el programa. I si li has de demanar perdó, perquè n’hi has fet alguna, et respon que ella, d’això, no en subministra”. [ _____________] -Silenci plàcid a l’aula. No pot ser: ningú no parla. Alces el cap i veus que tothom roman bocabadat amb l’obra d’art de la pissarra. Després, resulta una enciclopèdia humana. [ _____________] -Estaves concentrat en ves a saber què i, sobtadament, fas un salt a la cadira en escoltar l’espetec de dits. Saps que tot seguit sentiràs el teu nom. [ _____________] -Comença a explicar i tu comences a prendre anotacions, amb els folis dels apunts del tema al davant. “Estudiar és relacionar!” De sobte t’adones que el que tens al davant i el que escrius no es correspon al que explica. I ell ja ha acabat. I, per postres, et troba tots els defectes, fins i tot els que no tens. [ _____________] -Tu comences a fer l’exercici. I sents una veu monòtona. “Up, uno. Up, dos. Up, tres...Venga, ¡vamos! ¡Un poquito más! Ya queda menos.” [ _____________] -És un “rockeru” fent de profe: les seves samarretes el delaten. Queen. Pink Floid. ACDC. Rock and Roll. Harley. Per a ell, Aristòtil i Hume tenen el mateix cognom: “Vale?” [ _____________]

-Primer omple la pissarra. Quan ja no hi cap res més, “Bon dia”. I en els exàmens s’explica així: “La pregunta b) l’he de fer bé perquè és la b). I la c) l’heu de saber, que per això és la c)”. Si tempteges de fer un càlcul impossible, et diu: “Prova-ho! “Fes-ho! Si ho aconsegueixes, t’acompanyo a Suècia a rebre el Nobel!”. [ _____________] -Entre a classe amb energia, bon humor i ganes de fer feina. “¿Estáis nerviosos, chicos? ¿Una tila...? ¿Un válium?” Obre carpetes. “Traquilos. Relajaos, respirad...”[ _____________] -“Sea lo que sea... Això no té gaire lògica.”[ _____________] -Entra silenciós, s’apropa a la taula, observa la classe. Tothom està parlant i cridant. Alça el braç i dóna tres cops a la taula. Un cop tothom ha callat, reparteix els exàmens, es posa al mig i diu: “Suspenguin!”. [ _____________] -Arriba la primera. Feminista i superdefensora dels drets de la dona. Llevat del dret d’aprovar els seus exàmens, cosa impossible. [ _____________] -És una dona molt tranquil.la, menys quan no estàs atent; llavors... plaf!, explota.[ _____________] -Quan jo entro a classe tota la pissarra ja està plena de guix. [ _____________] -Silenci. “Anem callant. No feu converses paral.leles.” [ _____________]

Raquel M. Martínez, Judit Sola, Pedro Santos e Silva, Àfrica Alonso, Irene Guerrero, Clàudia Pascual, Toni Marco, Mariona Ros, Macaride Golferichs


Petit discurs polític per superar el bilingüisme!

Vist que amb la crisi de l’euro algú va sofrir un retortijón, serà bo que aprengui a dir-ho en la nostrada llengua catalana, això és, recargolament o retorçó de tripes, per no dir cargolament de ventre, que és un pelet més fort com saben els qui el van patir la nit del passat 20-N. Això és, tots els qui esperaven resultats diferents a les eleccions. Hi ha polítics una mica horteres i mequetrefes, vull dir, ai las!, en la nostrada llengua, xarons i manefles, que hauran de posar un xiringuito —una guingueta, perdó!— si volen captar algun vot.

A Madrid diu que hi ha habladuries —enraonies, vaja— que asseguren de no voler inmiscuir-se (és a dir, immiscir-se o posar cullerada) en això del nostre cacarejat (escatainat) pacte fiscal perquè, en aquelles latituds, als catalans ens consideren de pacotilla (de nyigui-nyogui, per ser exactes) i, entre pitus i flautes (vull dir entre naps i cols), tenen el nostre concert econòmic com una cosa que no és ni chicha ni limonà, és a dir, que no arriba ni a mitja figa, en català com cal. I és que són uns marrulleros (llagoters!) La cosa és molt xunga (una gran burla, una rifada, si ho volem dir ben dit) i ja veureu com faran algun apanyu, tingladu, arreglu o xantxullo (és a dir, algun tripijoc o martingala) per acabar amb algun cuentu xinu (algun sopar de duro), acontentar-nos amb sueltu o calderilla, que s’ha de dir xavalla, timarnos un cop més (vull dir donar-nos gat per llebre) i deixar la mamella catalana tan escurada com sempre. I ells tan xulos que vol dir pinxos, amb la juerga o xerinola que calgui ! I nosaltres incapaços d’armar la marimorena que seria una

cosa així com fer un sarau o armar un sacramental dels d’aquí a terra deixo el gec! Nosaltres només fem de xivatus o portanoves, amb ganes de donar la lata (que no s’ha de dir pas “llauna”), no fos cas que ens acuséssiu d’escaquejar-nos del problema (és a dir, desentendre’ns-en) perquè, vale, oi?, prou catxondeigs i xorrades, prou desoris i poca-soltades! No ens deixem fúmer pels bordes, papanates i cantamanyanes de la Metròpoli (que són malcarats, bajocs o tocasons, tal.lirots o baliga-balagues), els quals només se serveixen de la parafernàlia (faramalla) dels seus discursos per, amb tota la patxorra del món (que vol dir sense posar-se pedres al fetge o prenent-s’ho a la fresca), posar en un aprietu (en un destret, vaja!) Catalunya i donar-li el finiquito (que s’ha de dir quitança o finiment). Ja n’hi ha prou de fer pucheros (fer el bot) i d’anar per llana i tornar-ne esquilat (fer el negoci d’En Robert de les cabres)! Prou de deixar-nos pujar a l’espatlla (fer l’esqueneta)! Prou de deixar covar l’arròs i deixar el nostre finançament per a l’any de Mariacastanya (l’any de la picor). Prou tragaderes (tenir bon davallant)! Que als catalans ja ens han pres el pèl massa sovint i sabem de carrerilla (de cor o de memòria), com si fos un estribillo (una tornada), que deixem anar més pistrincs dels que ens tornen i encara es cobreixen de glòria (fan el fatxenda) des de la Metròpoli. Que si ens plantéssim d’una vegada, otro gallo cantaria (ens lluiria més el pèl). Hem dit! Els de “Redacció i Periodisme”

Agrupar Apostolado Barbuchas Bromear

Reunir un grupo de par en par. Apóstol puesto de costado.

Babuchas con barba. Hacer broma con el pipi.

Cabrillear Colpedar

Cabrearse con brillo. Emitir pedos a causa de la col.

Desestimar Disparar Disputa

Dejar de amar las eses. Tirar balas a pares. No me da la gana de decirlo.

Ebocar Emular Empurrarse

Hacer eco en la boca. Imitar a las mulas. Enfurruñarse con purros.

Fantasear Fomentar

Asearse con Fanta Tener el mentón fofo.

Gorino Guajira Guay

Orinar como un cerdo. Guantamera. Del Paraguay.

Hiliar Hojarasca

Liarse con un hilo. Hoja podrida y asquerosa.

Imperfecto Ileso Isleño

Ser humano. Eso, Il. Leña de una isla. Torete que mató a Manolete en defensa propia.

Jalea Jeringar

Que lee jaleando y comiendo gelatina. Poner fecha a un examen.

Kantiano Karazteca Kurdo

Kant también tenía, claro Azteca que hace kárate. Zurdo en territorio turco.

Lanudo Librea

Milión Miraguano

De acuerdo: anúdala bien. Traje de un siervo generalmente negro, como dice el nombre: Libre? Ea! Manzana perteneciente a un ex-grupo terrorista Persona que me lía miles de veces. Guarro que se mira el culo.

Niquelado Novelar Notario

Helado de níquel. Escribir durmiendo. Notar que es de raza aria

Manzaneta

Ojeroso Olmedo Oleada

Ojeras de oso (tras globales). El caballero de. Cosecha abundante de óleo o aceite.

Pesadilla Proclamar

Que se frena en el trabajo con la pala. Dícese de quien tiene un porte pasable. Bastante pesada, la chica, sí. Clamar a favor.

Quejicoso Quesería Quilomero

Oso quejica. Y qué será, no te jo. Mero que pesa un quilo.

Ratetera Remolón Repuntar

Tetera para ratones. Muela de cuidado. Que sale más que los otros (nada que ver sin n on con e) Lo sé y mola bastante, pero no te lo voy a decir. Mujer a quien duele pagar el IVA.

Palafrenero

Pasaporte

Sémola

Sensitiva

Tabarro Tigre Trosquita

Tábano sucio. Fragancia de ciertas aulas a mediodía. Stalinita que da y no quita.

Ubérrimo Ultrasónico

Que rima con –úber. Que se ha sonado muy fuerte.

Vase Viagra Violoncelo

Déjala; ya se volverá. La viste agria, ya. Cel•lo para reparar los violines.

Wagneriano Warrant

Tener el pompis como Wagner. Voz inglesa mal sonante.

Xifoideo Xocoletrero

Skifon de los dioses. Letrero que anuncia xocolate.

Yodado Yutaposición

Dado al Yo o que regala yodo. Colocarse en yuta.

Zambomba Zapaterro

Bomba rústica contra oídos. Presidente que siempre erraba.


“Unas pasaron azules, misioneras de añoranza,

del cielo como las barcas. La que llevava tu nombre cruzó más allà del mapa...” José Cruset

Al llarg dels darrers mesos, com a preludi del centenari del nostre centre, que ja s’acosta, s’ha anat glossant a les pàgines d’aquesta revista les vides d’alguns exalumnes. La majoria d’ells han estat personatges d’actualitat que encara ara desenvolupen les seves tasques. No hem d’oblidar, però, la presència de moltes altres persones que han passat per les nostres aules, que ja no hi són i mereixen ser recordats. És el cas de l’escriptor José Cruset i Porqué, poeta, que va néixer també fa gairebé cent anys, l’any 1912, a Esplugues de Llobregat.

ésser lliures és un revulsiu

dels exalumnes

otras, blancas, por los mares

La seva vida acadèmica fou plena de canvis. Primer estudià a les Escoles Franceses situades al carrer Sepúlveda de Barcelona. Un aprenentatge que el marcà tota la vida: més endavant seria professor de francès i sovint faria referència a aquests anys en els seus poemes. Posteriorment, es traslladà a Vilanova i la Geltrú, on començà a estudiar intern al centre dels Escolapis conegut amb el nom de “Colegio Samà”, on hi anà entre 1921 i 1927 i on va viure de prop, per primera vegada, la mort d’alguns éssers estimats. En primer lloc, la seva mare, que traspassà l’any 1926, quan ell tenia només catorze anys. Amb el temps, i com ell mateix explicava, aquesta mort seria la raó de la seva entrada al món de la poesia. Aquest sentiment poètic, però, no cristal.litzaria fins l’any 1944 amb la publicació del poema Las nubes entreabiertas a la revista “Entregas de poesia” promoguda per Juan Ramón Masoliver. Abans, però, una altra mort: la d’Ignacio Maria, company seu d’escola que morí en el pati de l’escola Vilanova mentre jugaven i a qui, més endavant, dedicaria un poema.

com Guillem Diaz-Plaja, també exalumne de la nostra escola. Durant aquests anys va descobrir la figura de Pedro Salinas a través del llibre La voz a ti debida, del qual prendrà l’intimisme propi d’aquest poeta de la generació del 27. Malauradament, arribà la guerra. Durant el temps que durà el conflicte treballà a Reus com a professor de Francès. Va ser cridat a files, però, degut a una lesió al braç produïda per una caiguda quan era nen, va ser destinat a l’administració: allí es trobà treballant casualment amb els seus amics Salvador Espriu i Joan Antoni Maragall, tot convertint-se cada jornada en una tertúlia artísticoliterària.

Finalitzada la guerra, anul.laAcabats els anys d’indes les oposicifància, es traslladà a ons que havia fet Barcelona amb la resta abans de la guerde la família per tal de ra, més per necursar el batxillerat i cessitat que per entrar a la Universitat. vocació, es veu Va ser llavors, l’any obligat a exercir 1928, que entrà a les L’escriptor escenificant una de les seves habituals i interes-sants anècdotes d’advocat amb aules de l’anomenat amb la seva bona amiga l’escriptora Ana Maria Matute. un company Real Colegio de Nuestra dels Escolapis de Señora de las Escuelas Pias, al carrer Diputació. Només hi va estar un Barcelona. Aquesta feina, però, li permeté any, però la seva estada aquí deixà una empremta inesborrable en el seu iniciar el seu itinerari poètic. Tot just un any record. Immediatament després ingressà a la Universitat iniciant els seus després d’haver publicat Las nubes entreaestudis de Dret entre 1929 i 1934. Aquells anys, en els quals alternava les biertas, publicaria Novia de marzo (1945) classes universitàries i el treball de professor de francès en algunes esco- dedicat a la pintora Rosario de Velasco. Imles privades, van ser uns anys de formació acadèmica, però, sobretot, van mediatament després, l’any 1946 publicaria ser uns anys d’intensa formació literària. La universitat d’aquell temps Segundo amor perdido, seguint la línia de era un espai d’intercanvi cultural. Prova d’això és la relació que inicià en l’intimisme de Salinas i allunyant-se cada aquells anys amb Salvador Espriu (que anys més tard li dedicaria el seu cop més de la mort per apropar-se a l’amor conte titulat Tres sorores) o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre d’altres, que marcarà gairebé la totalitat de la seva


poesia. A partir d’aquí, la seva presència en el món literari barceloní serà constant. El 4 de desembre de 1951, poc després d’haver iniciat una relació epistolar amb el poeta Pedro Salinas, aquest mor i Cruset li dedica un sentit poema titulat: A Pedro Salinas, en su muerte. Dos anys després, apareix Sombra elegida (1953), finalista al Premi Ciutat de Barcelona 1952, que guanyà Gerardo Diego, bon amic seu. Seguiren a aquestes obres moltes altres. En prosa cal destacar els reculls de contes El otro dinero (1957) i Hermano ladrón (1959), a més dels articles setmanals que escrigué al diari “La Vanguardia” entre 1963 i 1981. Aquestes col.laboracions (articles d’opinió, semblances biogràfiques i entrevistes il.lustrades per la seva esposa Núria Bordas) foren aplegades en diversos volums: Personajes definitivos (recull de biografies, 1964), Los ojos del corazón (recull d’artícles d’opinió, 1966) i Valores de mi tiempo (recull d’entrevistes, 1970). De totes maneres mai no abandona la poesia, doncs Cruset, per davant de tot, era poeta. Publica, doncs, La niebla que ha quedado l’any 1958 i tot just dos anys després La infinita manera, Premi Ciutat de Barcelona 1960 de poesia castellana. A partir d’aquest darrer volum, no tornarà a publicar cap altre llibre de poesia —tot i que no deixarà mai de conrear-la— fins l’any 1991, amb l’aparició de Poesía anterior, la recopilació de la seva obra

poètica completa a més d’algunes composicions inèdites. Tot i això, durant aquells gairebé trenta anys des de La infinita manera fins Poesía anterior la seva ment creativa no descansà mai, explora nous camins. S’endinsa en el complex món de l’hagiografia amb el llibre San Juan de Dios, una aventura iluminada, premi Aedos de biografia 1957, que tingué un èxit rotund i fou traduït a tres idiomes diferents. Fou tan gran l’expectació causada que, amb els anys, es rodà una pel.lícula titulada San Juan de Dios: el hombre que supo amar (1978) basada en la seva obra i que tingué com actor protagonista Timothy Dalton. Però no acabà aquí la seva presència en els mitjans. Durant uns mesos de l’any 1964, a les primeries de la televisió espanyola, ocupà un espai televisiu setmanal sota el títol de Lección de ocio. Malgrat això, aquesta no va ser la seva darrera experiència televisiva, perquè redactà alguns guions per a serials televisius, gènere que només havia experimentat radiofònicament a Radio Barcelona anys enrere. Finalment, després d’una brillant carrera literària, morí a Premià de Mar l’any 1998. El seu record va ser perpetuat per la seva fidel companya Núria Bordas que reivindicà la figura del seu marit fins la seva mort l’any 2008, després d’una llarga malaltia que engolí els seus noms i el seu record fins a dia d’avui. Bernat Puigdollers, exalumne

greguerías escolares

/ Los subrayadores fosforescentes sirven para decorar los libros. / Algunos conocimientos actúan de simples conocidos; sabes cuáles son durante cierto tiempo, pero resultan olvidables. / Los pupitres son el caballete empleado como lugar de máxima expresión artística de los alumnos. / Hay “profes” que en lugar de escribir en la pizarra garabatean jeroglíficos. / La calefacción es aquel aparato que no funciona cuando hace frío y da calor cuando no es necesario.

/ El pupitre se transforma en almohada para algunos alumnos somnolientos. / La mochila del alumno es el caparazón del caracol. / ¿A qué se está más atento durante las horas de clase? Al reloj. / ¿Por qué a los “profes” les gusta estar al lado de la pizarra? / Si la tiza es droga comprimida, el borrador es el mayor consumidor de polvo blanco. / El reverso de los asientos son el palimpsesto de los chicles desechados. (Los que están para usar se guardan en la tapa de la calculadora.) / La papelera es la canasta del aula. / Se ponen cajones en los pupitres para que los alumnos dispongan de escondites. / Las gomas de borrar nunca están conformes con lo escrito. / El timbre, verdadero despertador para algunos alumnos, es el sonido de la libertad. / Los estuches son el escondite de las chuletas. / El primer paso para aprender es callar; luego, escuchar. Lo demás… ya requiere cierto esfuerzo. / La clase de filosofía tiene lugar en la hora de siesta del colegio. / Está tan lejos el despacho del director como el atico de un rascacielos. / El peor enemigo de los alumnos es el boli rojo de los profesores. / El verano actúa de goma de borrar: los conocimientos se olvidan; afortunadamente no es un típex y, en septiembre, algo vuelve a la memoria. / Las ventanas del aula son el mejor de los pasatiempos. / Los apuntes son un incordio: no por lo que hay, sino por lo que (no) debería haber. / Se hace tan eterna la espera del timbre que, cuando suena, el pensamiento ya está fuera de clase. / La tarima es la plataforma que transforma a los profesores en personajes importantes. / Las patas de los pupitres son la atracción preferida de los enanitos. / El gorro es el abrigo de la cabeza. / ¿“Profe” en 2011? Empleado con poca autoridad. / Si el timbre no mandara al profesor callar… / Para algunos preadolescentes la escuela es un “Casal d’hivern”. / Cierta petulancia de los vocablos utilizados por profesores de lenguas clásicas no consiguen incentivar la alfabetización del alumnado. / ¿La escuela hace responsables a todos del poder humano? ¡Jolines! Pol Rovirosa, Carol Costa, Carla Font, Pol Montañés, Gerard Flaquer, Silvia Casas, Gerardo Velasco, Marta Falgàs, Paula Gete-Alonso, Gemma Peña.

Director general Dr. Kisap Ketfarem Dr. Kienkarajo Tekura

* Nota: El segon nom correspon sempre a l’especialista substitut, que parla la llengua de Cervantes

de l’hospital japonès de catalunya Urgències

Dr. Jamafanyo Konxos Dr. Tekuro Yamismo

Dermatologia

Neumologia

Cardiologia

Neurologia

Urologia

Dr. Tenstos Degosseta Dr. Tutose Mufuete

Dr. Arrítmia Kespanta Dr. Tekambio Tuválvula

Dr. Tenspell Es-triada Dr. Tukuero Taduro

Dr. Etvetllo Laklepsa Dr. Saturo Tukoko

Dr. Tenkulo La-sonda Dr. Temeto Tubito

Dra. Kaldrà Unacesària Dra. Tepalpo Podentro

Fisioteràpia

Odontologia:

Dr. Etkal Ortodòncia Dr. Tekito Lacarie

Dr. Tukagas Aigweta Dr. Tesobo Tupanza

Ginecologia

Otorrinolaringologia

Cirúrgia plàstica

Pediatria

Medicina preventiva

Proctologia

Oftalmologia

Endoscòpia

Dra. Masegam Perfora Dra. Tesuda Toíto Dr. Konek Tavagina Dr. Yosi Ketetoko

Immunologia

Dra. Vakuna Tinjekta Dra. Loaguanta Toíto

Laboratori

Dra. Volpipi Endejú Dra. Temira Tukaka

Mamografia

Dra. Grapejo Mamelles Dra. Yosobo Tuteta

Obstetrícia

Dr. Kaltreure Mukoses Dr. Tesako Mokito Dr. Elsnens Kalkurar Dr.Tekuro Lokrío Dr. Malapeça Alanus Dr. Temiro Lojete

Psiquiatria

Dr. Tonmagi Teskerdes Dr. Tukoko Tarayado

Dr. Pròstata Kansada Dr. Tupito Tamalo

Ortopèdia

Dr. Aniràs Peucoix Dr. Tarreglo Tuweso

Gastroenterologia: Dra. Inflo Elsteusmorrets Dra. Tarrota Tujeta Dra. Endevina Kinsmalstindré Dra. Tamumal Kelosepa Dr. Jatens Katarates Dr. Temiro Losojo

Radiologia

Dr. Plasmo Elkadàver Dr. Tomemo Lafoto


Quien no tiene un titulillo es porque no quiere...

E

ste trabajillo tiene dos puntos de partida: a) la crisis del euro, que se parece al cuento de nunca acabar; b) el hecho deleznable de que en nuestra Escola Pia haya profesores que siguen con la mala costumbre de catear, incluso en la primera evaluación. Ante la necesidad de buscarse un curro por culpa de a) (la crisis esta europea) y que uno no pueda fardar de buenas notas por culpa de b) (hay profes que nunca van a entender nuestras necesidades), pero con la total seguridad de que quién más quién menos ha currado, ya sea de mensajero, ya sea de repartidor de propaganda política en épocas electorales o de empaquetador de artículos de regalo durante las vacaciones de Navidad en unos grandes almacenes, aquí van algunas sugerencias para mejorar el impacto del pobre especialista en el control del sueño (leed “estudiante”) que busca un trabajillo y no sabe qué tipo de experiencia fardona deberá hacer constar en su respectivo “currículum vitae”.

De entrada, no hay que decir mensajero jamás, sino asegurar que has trabajado como Especialista en Logística y Distruibución de Documentos; si llegara el caso de que dispusieras de moto u otro artefacto similar, el título casi llega a màster, porque has ejercido de Enlace Externo Motorizado en Logística de Documentos; si lo que distribuías eran pizzas, pues has currado como Distribuidor Interno de Productos Nutricionales Importados. ¿Repartiste propaganda por cuatro chavos? Has alcanzado el grado de Técnico en Márqueting de Mensajes Clandestinos. ¿Embalaste artículos de regalo con papel de colorines? Eres ni más ni menos que Técnico en Valor Añadido a los PEU (Productos de Escasa Utilidad).

¿Que en verano trabajaste de camarera en un night? Pues, hija, eres una expertísima Terapeuta del la síndrome del sediento. ¿Que algún cliente te decía algún piropo? Claro. Eres una Experta en Distracción Ocupacional, ¡y tú sin saberlo! ¿Tras un curso de Cruz Roja te admitieron de ayudante de camillera en un hospital? Tu especialidad es la Logística de Movimientos en Pasillos Clínico-hospitalarios. Nunca digas que has trabajado de celadora ni de portera ni de vigilante sino, respectivamente, de Coordinadora del Chismorreo Interno, Adjunta del control de Admisiones y Salidas del Personal o de Coordinadora Oficial de los Movimientos Nocturnos.

¿Trabajas en lo que puedes? ¡Debes poner en tu “currículum vitae” que eres un Free-Lance! ¿Ayudaste a vender chuches y refrescos en un circo, teatro o un estadio? Eres Proveedor Cualificado de Sólidos y Líquidos en Lugares de Alta concentración. ¿Fuiste pinche jardinero? Pues debes poner Técnico Tutelar de Terrenos y Vegetación. ¿Trabajaste de barrendero? Pon Técnico en Mantenimiento Sanitario de Vías Públicas. ¿Hiciste de figura en las Ramblas? Pues eres Experto Fijo en Entretenimiento Lúdico y Cultural. Esos titulillos ayudan a subir el ego incluso de los amigos. ¿Conoces a un taxista? Pues trátalo como Distribuidor Externo de Recursos Humanos VIP. ¿Un ladronzuelo? Se trata de un Analista en Intercambio de Mercancías Prestadas sin Ánimo de Devolución. ¿Una mujer de la limpieza? Trátala como Especialista en Reordenación de Espacios Interiores. ¿Una operadora telefónica? Es un Experta en Sacar de sus Casillas al Prójimo. ¿Un albañil? Es un Auxiliar de Servicios de Ingeniería Civil. ¿Un cerrajero? Se trata de un Especialista en Palimpsestos de Pegatinas con Números de Teléfono en Cerraduras Ajenas. ¿Uno que despacha en una gasolinera? Trátalo como Especialista en Logística de Energías Combustibles. ¿Un vagabundo? Es un Supervisor de Calles y Distritos Ciudadanos. ¿Un pescador? Se trata de un Seleccionador de Fauna Marina Biológica. ¿Una verdulera? Es una Clasificadora de Perecederos. ¿Un chatarrero? Es un Analista Superior de Metales Pesados. ¿Un peluquero? Se trata de un Técnico en Tintes y Filamentos Humanos Vivos y Desechables. ¿Un carterista? Es un Registrador Móvil y Sigiloso de Propiedades Ajenas. ¿Un top-manta? Es un Experto en Distribución Callejera de Música y Cinematografía. ¿Un político? Es un Especialista en Destrucción de Sociedades y Bienandanzas Públicas. ¿Un parado? Se trata de un Técnico Involuntario en Estacionamiento Profesional. Ah, tres avisos para terminar. Primero, no quieras ser profesor porque tendrías en título de Especialista en Torturas Despiadadas. Segundo, dile a tu madre que no es ninguna ama de casa sino una verdadera Experta en mantener Espacios Habitables y Arribar Milagrosamente a Fin de Mes. Finalmente, cuidadín si se te presenta un Técnico en Recepción y Archivo Definitivo de Recursos Humanos porque se trata ni más ni menos que de un sepulturero.

Los de “Redacción y Periodismo”.

El dia 30 de Novembre uns 80 alumnes de l’escola Pia Nostra Senyora vam anar a veure l’espectacle Los Miserables al BTM (Barcelona Teatre Musical).

Els Miserables El musical va ser extraordinari! La interpretació dels actors juntament amb la seva veu, les lletres de les cançons i els decorats, eren els requisits perfectes perquè l’espectador gaudís una bona estona transportant-se a l’any 1830, passant per la misèria, l’amor, la por, l’esclavitud i, finalment, arribar a la guerra. Fins i tot se’t posa la pell de gallina en alguns moments de l’espectacle perquè entres dins d’una altra dimensió, fins al punt de trobar-te dins l’obra i la situació que està vivint cada actor i actriu. Helena Calafell_2 Batxillerat

“ELS MISERABLES” Víctor Hugo va publicar els cinc volums de la novel.la el 1862. El musical hi vol ser fidel, però val a dir que la novel.la és estructuralment complexa perquè va endavant i endarrere i, a més, abraça un arc de temps que va de la Revolució francesa, passa per l’Imperi napoleònic i els regnats de Lluís XVIII i Carles X i arriba a

la revolució de juliol de 1830 que entronitzarà Lluís Felip d’Orleans (1830-1848). Res estrany que en la primera part l’espectador vagi una mica perdut, perquè s’hi explica el passat de Jean Valjean com a expresidiari (amb tota la dialèctica culpaperdó en robar al bisbe), las persecució implacable del policia Javert (que comporta l’autoinculpació en saber que una altra persona ha pres el seu lloc com a inculpat), la conversió de Valjean en batlle i empresari i el fet de dur a la perdició Fantine en expulsar-la de la fàbrica, la qual, seduïda i abandonada, ha de deixar la filla Cosette als Thénadier, que se n’aprofiten. Valjean socorrerà Fantine, a punt de ser empresonada per Javert, i en el llit de mort li prometrà tenir cura de Cosette, la qual alliberarà dels Thénadier i portarà a viure amb ell quan encara és una nena La segona part, el personatge del revolucionari Màrius, enamorat

de Cossette, que s’ha fet una noia de bon veure, pren protagonisme. Aquí cal subratllar que, escenogràficament, la barricada que ocupa l’escenari com a emblema revolucionari està molt ben resolta. Valjean salvarà Màrius de la mort i, malgrat les tensions del moment, morirà feliç, considerant-los tots dos, Màrius i Cosette, fills seus.

El musical “Los Miserables” El musical de Los Miserables, sobre l’obra homónima de Víctor Hugo, es una obra plenamente romántica que abraza un período de Francia que llega hasta la revolución de 1830. La estructura de la historia es el tradicional; planteamiento, nudo y desenlace. Empieza en una cárcel francesa de donde sale un prisionero, Jean Valjean, que rompe su libertad condicional. Todos, en la ciudad,


una alumna en el repertori del musical Papers a “LOS MISERABLES” Cambrera / Prostituta / Cover de Cosette

Fotografia_Escola Pia Nostra Senyora_ 2011

Júlia Jové

Barcelona, 1994. Es forma a l’Escola de Teatre Musical i Dansa AULES, dirigida per Daniel Anglés. Rep classes de Cant, Interpretació, Dansa i Repertori Musical. També ha estudiat Teatre Musical en el Centre Moral i Cultural del Poblenou de Barcelona. Debuta professionalment l’any 2010 amb el musical HAIR, dirigit por Daniel Anglés al Teatre Apolo de Barcelona tot interpretant Baby i fent de cover de Crissy y Jeanie. En doblatge la podem escoltar cantant les cançons de las pel.lícules infantils (Barbie i My Little Pony). També ha enregistrat les cançons per al musical El Libro de la Selva del Musical més Petit 2. A la TV l’hem pogut veure a El cor de la ciutat i Lo Cartanyà a TV3 (Televisió de Catalunya). “Gràcies a la meva família, per formar part d´aquest somni i ser sempre al meu costat i gràcies a totes aquelles persones que m´han ajudat a arribar fins aquí”. lo tratan como a ex-presidiario, ya que tiene marcado su pasado. Lo acoge un obispo, que confía en él, pero lo traiciona robándole. Cuando vienen los guardias a arrestarlo, el obispo sale en defensa de su inocencia. Esto hace reflexionar a Jean Valjean, que decide convertirse en una mejor persona. Acaba siendo amo de una fábrica y el alcalde del pueblo. Una noche ayuda a una muchacha (Fantine) que ha agredido a un guardia y la quieren arrestar. Enterado de que había sido expulsada de su fábrica por ser madre soltera, le promete en su lecho de muerte que cuidará de su hija Cossette. La va a buscar a casa de los dueños de un mesón donde estaba medio esclavizada haciendo las tareas de la casa y la cuida hasta convertirse en adolescente. En esta parte de la historia, su fuerza lo delata ante el policía Javert que persigue el ex-presidi-

ario y él mismo confiesa su identidad para que su culpa no caiga sobre un inocente. pero pide unos días más para estar con Cosette. Aquí aparece Marius, un joven revolucionario, que se enamora de ella. Marius le pide a su amiga Eponine, hija de los dueños del mesón, que le ayude a encontrarla. Ella a pesar de que está enamorada de él, lo ayuda y lo lleva a casa de la joven, donde él le declara su amor. Entonces rompe la revolución y Marius junto a un grupo de jóvenes va a luchar por las libertades de su país. Un día Marius manda a Eponine llevar una carta a Cosette y, de la vuelta, la hieren y acaba muriendo. En ese grupo de combatientes se encuentra Jean Valjean, pero sin que nadie sepa que es él. En una batalla acaban muriendo todo menos Jean Valjean y Marius, aunque éste queda gravemente herids. Jean Valjean coge al joven

y lo lleva de regreso al p u e b l o para que puedan salvarle la vida y, en un túnel por donde escapan aparece el dueño del mesón que les roba sus pertenencias. Por si fuera poco, lo espera también Javert para llevárselo preso de nuevo. Lo esquiva con la excusa de que si lo detiene ahora el joven morirá. Marius se recupera sin saber quien lo ha salvado pero recibe la noticia que sus compañeros murieron en la batalla. Jean Valjean, decidido a desaparecer, le explica quien es realmente, pero le hace prometer que no lo revelará a Cosette. Marius y Cosette se casan, y en la fiesta de la boda el dueño del mesón le explica que su salvador fue Jean Valjean. El musical termina apoteósicamente con el encuentro en el más allá de Jean Valjean, feliz al poder considerar Cósete i Marius como algo suyo, y los que murieron, camino de un mundo mejor.

Se trata de un musical que te hace estar en una tensión dramática constante, ya que despierta un interés al espectador por saber qué pasará. Los diálogos son cantados y se adaptan a los personajes y a la situación y la interpretación es muy buena. De la puesta en escena hay que decir que el atrezzo está muy bien logrado y ambientado a la época, los decorados muy bien conseguidos y realistas y el vestuario perfectamente coherente. La iluminación y efectos muy logrados y adecuados a un musical. En definitiva, un paseo por el amor y la muerte, en el que la absoluta fidelidad a la compleja novela de Hugo quizás dificulta un poco el seguimiento del mismo. Arianne Bastante_2 Batxillerat


Profile for Escola Pia Nostra Senyora

Espi@dimonis_8_web  

espi@dimonis LA SALA de MÀQUINES de L’ESCOLA ESPI@DIMONIS Revista interna de l’Escola Pia de Nostra Senyora _ Carrer Diputació, 277 Barcelon...

Espi@dimonis_8_web  

espi@dimonis LA SALA de MÀQUINES de L’ESCOLA ESPI@DIMONIS Revista interna de l’Escola Pia de Nostra Senyora _ Carrer Diputació, 277 Barcelon...

Advertisement