Page 1




Hellena Cardús Publisher AICS President Winter 2017

Welcome to the Winter 2017 edition of CATALONIA, a quarterly publication by AICS (American Institute of Catalan Studies) which is based in the mega metropolis Houston, Texas. This is the 12th edition which over the past 2 years has grown and expanded over several continents and consists of the following principal collaborators: Hellena Cardús, AICS President, V.P. of North America FIEC (Federation of Catalan Entities), CATALONIA Publisher Roslyn Smith, AICS Cultural Arts Chairperson, Editor in Chief, CATALONIA Jordi Guillem, AICS Vice President, Senior Writer, CATALONIA Mayte Duarte Seguer, AICS Cultural Liaison, Interviewer and Senior Writer CATALONIA Gonçal Mayos, Senior Writer, CATALONIA If you are interested in becoming a Sponsor for CATALONIA magazine, please contact: Jordi Guillem For more information regarding AICS or CATALONIA Magazine, visit our Facebook Page and our website Share the Experience! Hellena Cardús hcardú


Roslyn Smith

Editor-in-Chief AICS Cultural Arts Chairperson

Winter 2017


CATALONIA FACTS ° Population, 7·6 million people (like Switzerland) ° Surface area: 32,114 km2 (bigger than Belgium) ° GDP: €204,000 million (like Denmark) ° Over 10 million people speak Catalan in Spain, France and Italy (more than Swedish for example). ° Catalonia’s Government has had 129 Presidents to date. Its first Constitution dates back to the Don’t forget to like us on










CATALONIA MAGAZINE is published quarterly by AICS- American Institute for Catalan Studies . Contact: Publisher Hellena Cardús hcardú Editor-in-Chief Roslyn Smith Senior Writer Jordi Guillem © 2016 CATALONIA MAGAZINE. All rights reserved. Reproduction without permission is prohibited. Printed in the U.S.


2017, The Year of Josep Puig i Cadafalch In 2017, conferences, exhibitions, meetings, seminars and tours will be organized to mark the 150th anniversary of the birth of Puig i Cadafalch. The Year of Puig i Cadafalch, to be held in 2017, was officially launched on Wednesday 14 December. It will mark the 150th anniversary of the birth of the architect from Mataró. The commemoration will focus on his work as an architect, archaeologist and art historian. Since the commemoration coincides with the centenary of Puig i Cadafalch’s presidency of the Mancomunitat de CaPortrait of Josep Puig i Cadafalch. Ramon Casas (1906). Source: MNAC talunya (Commonwealth of Catalonia), the celebration will also highlight his political and governmental activities, from which he devised, promoted and led projects of great importance to the country. The aim, therefore, of the year is to present to the public an overview of a figure who reflects the complex reality in which he lived. The Year of Puig i Cadafalch is being organized by the Ministry of Culture, which has contributed 300,000 euros, the Councils of Barcelona, Girona, Lleida and Tarragona and the municipalities of Barcelona, Mataró and Montblanc. Activities throughout 2017 Conferences, exhibitions, meetings, seminars, tours, etc. will be organized as part of the Year of Josep Puig i Cadafalch. The commemoration will be launched with a major official ceremony at the Palace of the Generalitat, which will take place in January and the main emphases of the year and its contents will be presented. Noteworthy among the activities planned are the “Congress on Puig i Cadafalch, Catalonian Architect”, to be held in Barcelona and Mataró in October; the exhibition, “J. Puig i Cadafalch. Architecture, history, art and politics”, co-organized by the Museu d’Història de Catalunya (Catalonian History Museum) and the Arxiu Nacional de Catalunya (National Archive of Catalonia), as well as a documentary to raise awareness of the architect’s multifaceted character, promoted by the Ministry of Culture and Television of Catalonia. The commemoration also includes acts abroad. Commemorative days entitled, “J. Puig i Cadafalch and French culture” will be held in Paris. They will be co-organized by the Centre for Catalan Studies at the Sorbonne and the Ramon Llull Institute, and Harvard University will host the commemorative event, “The course on Romanesque art of J. Puig i Cadafalch at Harvard” (1924-1925). The Ministry of Culture will create a web portal that includes, firstly, essential information about Puig i Cadafalch and the different facets of his career, with links to major information resources that are available, and secondly, the entire program of activities by institutions and associations collaborating in the commemoration.


One of the most productive scientists in the world & climate change The President presented the Ramon Margalef award to Josep Peñuelas The Catalan ecologist, Josep Peñuelas, received the Ramon Margalef Award in Ecology from the President of the Catalan Government, Carles Puigdemont, who noted his “Commitment to the sustainability of the planet and, therefore, to the conservation of nature in our land” and “His commitment to Catalonia.” The ecologist is the first Catalan and the third European awarded the prize.

Josep Peñuelas is a scientist committed to high-level research, but also with its popularization throughout society and the transfer of scientific results to decision-making bodies. He is also the third most productive scientist working on climate change worldwide. The jury’s rationale The jury decided to distinguish Josep Peñuelas this twelfth awarding of the prize in considering him one of the best and most cited researchers in the world in the field of ecology and the environment. Dr. Josep Peñuelas is research professor at CREAF (The Ecological and Forestry Applications Research Centre), where he leads the Global Ecology group. He is currently working in different fields of study: from plant Eco physiology, to remote sensors, global change, climate change, air pollution, biogenic emissions of volatile organic compounds or structure and functioning of terrestrial plant ecosystems.

The Government created the Ramon Margalef Award in Ecology in 2004 to recognize those around the world who have distinguished themselves in the field of ecological science. The award pays tribute to the memory of Professor Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), who conducted top level intellectual scientific work in the field of modern ecology, to the point of being considered one of its greatest exponents worldwide. The Award has previously been given to the scientists: Paul Dayton, John Lawton, Harold Mooney, Daniel Pauly, Paul Ehrlich, Simon Levin, Juan Carlos Castilla, Daniel Simberloff, Sallie Chisholm, David Tilman and, last year, Robert E. Ricklefs.



Photo By Convergència Democràtic

The precursors to the Parliament of Catalonia date back to the 11th century, namely the Assemblies of Peace and Truth and the Comtal Courts of Barcelona. During the reign of James I the Conqueror (1213-1276), the Comtal Court became the General Court of Catalonia as a result of the increase in the number of appointed members. AICSUSA.ORG | CATALONIA | 9

CATALONIA The decisive step towards the consolidation of this system of governance was taken by Peter II the Great (1276-1285), who through the Volem, estatuïm Constitution established a system of agreed sovereignty characteristic of both modern and medieval Catalan constitutional law. Under Peter III, the Ceremonious (1336-1387), the Deputation of the General was created and strengthened, which over the years gained increasingly greater autonomy and gubernatorial and executive power until, during the 16th and 17th centuries, it became the government of the Principality of Catalonia. Phillip V, the first Bourbon ruler of Spain, respected the rights of the Catalan people by allowing the Corts to convene, until the escalation of the War of the Spanish Succession (1702 - 1714) following the dynastic crisis of the thrones of Castile and CataloniaAragon. Catalonia aligned itself with Archduke Charles of Austria and recognized him as king; however defeat in the war caused Phillip V to abolish Catalan law and Catalan governing bodies through the Nueva Planta decree. The Parliament represents the plurality of the people of Catalonia and is therefore at the centre of their political lives, the place where the decisions that affect the people of Catalonia’s day-to-day lives are debated and made. It consists of a single chamber of 135 democratically elected members using a system of proportional representation. There are elections every four years, but the President of the Generalitat can dissolve the legislature before the end of this period and can call new elections. Two centuries later, the Commonwealth of Catalonia (19141925) was a first attempt to restore selfgovernance, with Enric Prat de la Riba as president. The institution was however abolished following the coup d’état by General Miguel Primo de Rivera. After the declaration of the Second Spanish Republic (1931), a provisional Catalan government was established, taking the name of the Generalitat of Catalonia in memory of the former Catalan body of selfgovernance (the Deputation of the General). The governmental bodies were soon reestablished by the Statute of Autonomy of Catalonia of 1932, which legitimized and organized self-governance. This self-government was institutionalized by a legislative branch (the Parliament of Catalonia), an executive Peter II the Great branch (the President of the Generalitat and Executive Council) and a limited judicial (the Tribunal de Cassació, or “Court of Appeal”). 10 | CATALONIA | AICSUSA.ORG


Photo by Edicions La Veu del País Valencià

The victory of the rebellion against the Spanish Republic and the consolidation of the dictatorship of General Francisco Franco (1939-1975) once again lead to the abolition of Catalan political autonomy and its institutions. During the Spanish Restoration of Democracy, the approval of a new democratic national constitution for Spain and a new Statute for Catalonia, proceeded by numerous demonstrations calling for liberty, amnesty and a Statute of Autonomy for Catalonia, as well as the return of the President of Generalitat, Josep Tarradellas in 1977, finally allowed the Palace of the Parliament of Catalunya to open its doors to the restored institutions of Catalan selfgovernance. On 20th March 1980 elections were held for the new Parliament of Catalonia. Following the defeat of the 11th September 1714, Phillip V ordered the construction of a large fortress in order to control the city of Barcelona. Three buildings remain of this military citadel that surrounded the parade grounds; the Governor’s Palace (now the Institut Verdaguer), the chapel (now the Military Parish Church) and the arsenal designed by the military engineer, Próspero de Verboom. In 1869 General Joan Prim donated the fortress to the City of Barcelona, which proceeded to knock down the walls and most of the military buildings in order to create the Parc de la Ciutadella, the work of Josep Fontserè. In 1889 the architect Pere Falqués adapted the arsenal into a royal palace so that the Kings of Spain had a residence in the city, but the monarchy never took up residence of the palace. Inspired by the Palais Garnier in Paris, Falqués gave the building an eclectic ornamental design which hinted at modernism. Many elements such as shields, ironwork, coffered ceilings, graffiti, etc., as well as the peculiar layout of the rooms and the rooms which are still preserved in their original state, including the main staircase and the ballroom, now converted into a main hallway, known as the “Hall of the Lost Steps”), remind us of the royal use for which it was destined. In 1900 the Municipality of Barcelona turned the building into an art museum and in order to incorporate the collections, the two wings on either side of the building were expanded. In 1932 the Municipality donated the palace as the seat of the Parliament of Catalonia, with the designer Santiago Marco directing modification works. Following the defeat of the Second Spanish Republic in 1939, the building was returned to its former use as an arsenal, but from 1945 the collections of the Museum of Modern Art and the Numismatic Cabinet of Catalonia were reinstalled and thus its function as a museum. In 1980 the Municipality of Barcelona ceded control of part of the Palace, which was modified to house the re- Photo by Hellena Cardus cently re-established Parliament of Catalonia, and finally in 2004 the building was completely handed over to the Parliament of Catalonia. 12 | CATALONIA | AICSUSA.ORG



CARME FORCADELL I LLUÍS By Mayte Duarte Born in Xerta (Baix Ebre) in 1955, she has lived in Sabadell (Vallès Occidental) for the last 18 years. She has a degree in philosophy and communication sciences from the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) and a Master’s degree in Catalan Philology from the same university. A professor of secondary education, until 2015, she worked as a language, interculturalism and social cohesion advisor at the Department of Education. Since starting her work on the program Giravolt on TVE, her professional career has mainly development in the field of education. A civil servant by training, she taught Catalan language and literature at the IES Escola Industrial de Sabadell from 1985 to 1991. Since 1987 she has combined this work with activity in the field of educational research, pedagogical renewal and permanent training. During those years she assumed responsibilities linked to linguistic normalization projects for the Vallès Occidental Department of Education, such as the organization of language workshops for students who have recently arrived in Catalonia. From 1987 to 2006, she also worked as a teacher trainer at the Department of Education. Later in this same field, she was a teacher trainer for reception teachers, language, interculturalism and social cohesion coordinators at educational centres; linguistic immersion program teachers and also dealt with teaching matters and use of language. Between 2011 and 2014 she was a trainer and advisor within the Department of Education’s Impuls project.

She is the author of various works on pedagogy, language & literature and a dictionary of the Catalan language, the Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana. She has collaborated with various media outlets on matters such as second language teaching, multilingualism and linguistic planning. Her experience in institutional politics began in 2003, when she was elected as councillor within Esquerra Republicana de Catalunya, (ERC) party for the Municipality of Sabadell, a position she held until 2007. Prior to this, in 2000, she was head of the ERC’s language policy division and was a member of the party’s Sabadell branch until 2004. However, her involvement in politics has largely been through associations, from which she has driven important projects and demonstrations relevant to the politics of this country. She was the founder of the A ssociació per la Llengua and was National Coordinator for the independence consultations, as well as spokesperson for Òmnium Cultural de Sabadell between 1996 and 2013 and a member of the Comissió per la Dignitat and Plataforma per la Llengua. In 2009 she was elected vice-president of the Plataforma pel Dret de Decidir, holding this position until 2015. She is also part of the Moviment per la Independència (Movement for Independence), an offshoot of the A ssemblea Nacional Catalana (ANC). In 2012 she was elected President of the ANC, a position to which she was re-elected twice and which she carried out until 2015. That same year she ran in parliamentary elections for the Junts pel Sí (Together for Yes) coalition, and was elected as a member for the Province of Barcelona. On the 26th October 2015 she was elected 14th Speaker of the Parliament of Catalonia.





CARME FORCADELL I LLUÍS In April 2011 in Barcelona “the Arenys Four” (Enric Dinsa, Pere Puges, Miquel Sellarés i Miquel Strubell) began to strengthen a consultation process that, beginning at a municipal level in 2009, aimed to turn the Catalan nation into an independent, democratic state, within the European Union. This allowed the fundamental political right of self-determination to pass from idea to fact, from a limited theory into a practical, political debate and a clearly conceivable prospect. MD: What remains of this process between 2009 and 2011, both positive and negative? I personally think a lot remains, such as the desire and will to hold a referendum. The first few times we went onto the streets it was already there. The proof is that every 11th of September people march on the streets. No country on earth has had demonstrations on the street with the same objective for five years running. I think this willingness to show support will persist year after year.

In The Parliament of Catalonia Mayte Duarte and Carme Forcadell 16 | CATALONIA | AICSUSA.ORG

In The Parliament of Catalonia Hellena Cardus and Carme Forcadell

MD: When did the Catalan people lose any fear or shyness? It has been a gradual process. Nothing happens immediately. It is a matter of being convinced. The Constitutional Court sentence against the Statue of Autonomy in 2010 was the event that triggered a collective social awareness. Since then, many people who believed it was possible to come to an agreement with Spain and its government suddenly realized that this would not be possible, given the lack of willingness by the Spanish government. The point is that, in a democratic state, a Statute approved by the Parliament of Catalonia, which had already been revised and edited by the Congress of Deputies and had been voted on by the people of Catalonia, was considered insufficient by a politicized court, such is the nature of the Constitutional Court of Spain. That sentence was very humiliating for the people of Catalonia. It showed that the thoughts and feelings of the people of Catalonia meant nothing at all to the Spanish state. It was that moment, when the Pacte Constitucional was broken. It was also the moment in which people decided that they needed their own organs of state because, if they did not have them, they could not continue being Catalans. The Spanish State does not allow it. It does not want us as Catalans.


MD: Given this very unique and historic moment, it is interesting to note that there are four generations out on the streets demanding the same thing, , and what had once been confined to the political arena, has now become public demonstrations in the streets. I think it has always been this way, at both an individual and grassroots level, because since the 11th September 1977, the first that was not banned, people have always demonstrated in the streets in more or less the same numbers. What has happened since the 2010 ruling is that there have been consultations in villages in Catalonia regarding independence, and since that year people have become aware of the need for real change. The current status quo cannot be maintained and if we want to survive as a people, the organs of state must also change. This is what motivated the first large-scale demonstration in 2012 and this has continued ever since. MD: The human chain, alongside the Via Augusta, passed through 86 municipalities from Alcanar to Pertús. Catalans overseas also organized more than a hundred human chains across five continents: «in order to support the democratic process of Catalonia’s independence ». In that moment the status of Catalans overseas changed and their nostalgic, romantic and silent aspect associated with cultural societies and groups, was lost and they became active components of Catalan diplomacy. Was the Diada of 2013 the consolidation of the visibility of all Catalans around the globe, who have perhaps become Catalonia’s fifth province? Yes, because there are many of them and they are spread across the globe. We Catalans have always liked to travel and discover new people and cultures. We have always embodied the richness of diversity, both at a personal and at national levels. , and indeed there are many Catalans who bring us their wealth of knowledge. They are very important in deciding Catalonia’s future. MD: Because we do not cease to be Catalan, correct? Of course. In this country those who want to be Catalan, are Catalan. We do not demand any requirements or conditions to being Catalan and therefore those who want to be Catalan, are Catalan. This applies to both those inside and outside of Catalonia if they so wish; we acknowledge that they have the same rights MD: Catalonia has always been very involved in areas such as multiculturalism, equality, social rights, human rights, solidarity and the idea of an inclusive society. Does the rest of the world accurately see this and the mission we are trying to achieve? I don’t think so. Right now, as a country, in the name of solidarity and inclusivity, we are struggling to take in refugees. We want to accept refugees because we understand them: we have historical memory. Many Catalan Republicans had to leave following the Spanish Civil War, and many of these Catalans, along with their children and grandchildren, are spread across the globe as part of this Republican diaspora. By having such historical memory, we understand that these people who are fleeing from wars, and suffering violence, need to be welcomed. We are working with the European Union and the Spanish government in order to be able to do so. We are inclusive and stand in solidarity with people; we always have. We have welcomed more than a million people from across the world to Catalonia during the last ten years which demonstrates that for Catalonia with a population of 7.5 million people, this a very significant percentage. The notion that those who want to be Catalan, are Catalan makes our stance towards culture and the world rather different. This mission is not well known because, normally, any image of Catalonia is usually projected through Spain or the Spanish state, demonstrated in particular by the fact that all the foreign correspondents for the most important media outlets are based in Madrid. As a result, any Catalan vision has always had to pass through the filter of Spain. 18 | CATALONIA | AICSUSA.ORG

CATALONIA MD: In 2012 it was proclaimed that Catalonia wanted to be a new, independent state in Europe. On January 24th 2017 three members of the government, President Carles Puigdemont, Vice-President Oriol Junqueras and minister Raül Romeva, appeared at the European Parliament on the invitation of three Catalan MEPs: Jordi Solé, Ramon Tremosa and Josep-Maria Terricabras, to hold a conference about the current political situation in Catalonia and the desire, by the majority of Catalan population, to hold a referendum. They presented a clear and powerful image of the future we want as a country. What else can “we”, as Catalans, do to support members of the government and institutions that represent us and who are being presently judged and persecuted? It’s going rather well. We must show that we, alongside our representatives, have a willingness to want to decide our future by using the presence of the people of Catalonia out on the streets, understanding that the only way for this to be done is by voting on a referendum in which everyone is able to freely and democratically express their opinion, including “yes” voters, “no” voters and those who leave their ballot blank.

Support for Carme Forcadell Dec. 16, 2016 Photo by(Foto: Joan Brucet - ANC Mataró) ANC Mataro



MD: What is the current state of the overseas vote? We are actively working on this. Both the Governació and the Conselleria are very aware of the difficulties faced by Catalans overseas during any election. There are many bureaucratic obstacles that arise in embassies, and we understand that this is something that needs to be rectified. People need to be able to vote as per usual, because if they can’t then it means that Catalans who are overseas have fewer rights than those living in Catalonia, and at the moment you don’t allow them to vote, you are denying them a fundamental right. For this reason a bill is being drafted in order to allow electronic voting for Catalans and Catalans living overseas (File number: 200-00017/11 opened on 13.10.2016) and we are hoping it will be ready soon. MD: Everyone has heard of the thrill and attraction of politics, but also of the loneliness that it entails. Have you ever felt alone at Parliament? What I have felt, more than anything, is that I don’t have time for the people I love; my family. I find that I suffer more from a lack of time than from loneliness. I understand that we are working as a team, and that if I am in this position, it is because the citizens have voted for me and that my political position is temporary, with some very specific objectives. I am thus part of a collective project in which many people participate and feel the same way as I do. MD: President Carles Puigdemont has made it known that he will not be running for the next elections. Do you intend to do the same? I do, I will not be seeking re-election.. However this does not mean that I am retiring from politics entirely, especially after this experience. When I left the Assemblea I thought I would just go back to my personal life and my work at the Department of Education. Yet in the elections, which came as the result of a number of exceptional circumstances, I put myself forward as a candidate and people voted for me. My intention is that once the referendum has been held, all objectives have been met and the right to self-determination has been achieved, I will I stop running for office. MD: How will you feel the day after this is achieved? Very content. Very tired and wanting to spend time with myself and my family, but very proud and satisfied.


MD: On the Diada on 11th September 2012 we demonstrated that we are many. In 2013 we showed that we were ready. In 2014 we demonstrated why in our own words, in the newspaper Ara on 05-04-2014: We will decide, because nothing can stop the peaceful and democratic will of the people. In 2015 we openly demanded independence and in 2016 we put the wheels in motion. What do you think the next Diada in 2017 will be like? I don’t know. Before, when I was President of the Assembly, it worried me great deal. I had to think about it, plan it, prepare and coordinate. This year this task belongs to the organizations that always organize it and as a result, I don’t know. What I do know is that it will be a great success. MD: Will history forgive us if we do not achieve this? Well, I think we will get the referendum and that will be the first step. We will see what happens later, but the referendum we will get. Becoming an independent state depends solely and exclusively on the result of the referendum. The tools of democracy are forged at the ballot box. What we are to be in the future is exclusively in the hands of the people of Catalonia.

Carme Forcadell does not consider herself a woman with power. Her power lies in the vote of the Catalan people and a strong commitment to her willingness to serve. Her job and her duty is to serve the people of Catalonia who elected her.

©Mayte Duarte, February 2017 for CATALONIA magazine of AICS-American Institute for Catalan Studies, Houston-Texas. Sources: last visited 27/02/2017 10:35. index.html, last visited 27/02/2017 10:35 Bibliography: Sobrequés, J.; Vicens, F.; Pitarch, I. E. El Parlament de Catalunya. Barcelona: 5a edició. Parlamento de Cataluña, 2004. Sureda, J. (ed.). El Palau del Parlament. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2005.


DESTINATION New 'Escapa't a la neu' (‘Take to the Snow’) for the ski season

Escapa't a la neu is a proposal of activities to enjoy weekends, holidays and vacations, during the winter season, at the mountain hostels of the Youth Hostel Network of Catalonia (XANASCAT). You can check the characteristics and prices for each proposal on the XANASCAT site. The standard pack includes a two-day ski-pass and an overnight stay with breakfast, part board or full board (at the La Molina, La Masella, Vall de Núria, Skipallars, Vallnord, Vallter 2000 resorts). There is an alternative pack that offers activities such as snowshoeing excursions, igloo construction, dogsledding, etc. You can make reservations over the phone, from Monday to Friday, at the booking centre (93 483 83 63), or by sending an email to


Consortium for Linguistic Normalization


The Catalan word cava means "cave" or "cellar". Caves were utilized as cellars in the early cava making days for the conservation or maturing of this bubbly miracle. Catalan winemakers formally embraced the term in 1970 to recognize their product from French champagne.

CAVA Coupage 30% Macabeo 30% Parellada

40% Xarel·lo Ageing Aged in bottle for between 1 and 1 1/2 years, always at a constant temperature of between 54°Fand 57°F , in the darkness of our underground cellars, protected from natural light and sounds. Analytics Residual sugar: 21 g/l Total acidity:

3,9 g/l

Alcohol 11,5% vol Tasting note Yellow gold with hints of green, with a long lasting, fine mousse. A truly refreshing, lively Cava, thanks to the excellent blend of the three indigenous white grape varieties: Xarel.lo, Macabeo and Parellada which produce fresh aromas and flavors of citrus fruit, ripe melon and peach, balanced by light touches of baking bread. The palate is dry and well balanced gentle acidity.

Serving suggestions Serve well chilled, between 41°F and 45°F. A perfect aperitif, or an ideal accompaniment to pasta, seafood and shellfish, smoked fish, baked or grilled fish, white meats, and most rice dishes. Storage recommendations To enjoy the fine aromas and flavors at their best, drink at a maximum of 2 years after disgorgement, and always store the bottle in a vertical position, protected from light and at a constant temperature of between 63° and 72°F.






El passat dijous dia 8 de desembre de 2016, John Glenn, el primer nord-americà a realitzar una òrbita al voltant de la Terra, va morir, als 95 anys. Glenn ha estat una de les icones referents per a les generacions que vàrem créixer mirant als estels i creient que hores d’ara formaríem part d’ell. Glenn va ser el primer nord-americà en orbitar al voltant de la Terra en 1962, a bord de la càpsula Friendship 7 Mercury, i després de la seva carrera com a astronauta va ser senador pel Partit Demòcrata al Congrés dels EUA entre 1974 i 1999, any en el qual va rebre el Premi Príncep d'Astúries a la cooperació. Trenta-sis anys després de la primera missió, Glenn va tornar a l'espai amb 77 anys, a bord del Discovery, amb l'espanyol Pedro Duque i 5 astronautes més. Durant nou dies Glenn va servir de cobaia per mesurar els efectes de la ingravidesa en l'envelliment. Després 83 experiments científics i sis milions de quilòmetres, el Discovery tornava a la Terra i Glenn es convertia en l'home de més edat en viatjar a l'espai. L'experiència de Glenn com astronauta pioner va ser plasmada en el llibre i en la pel·lícula The Right Stuff , juntament amb la història d'altres astronautes del programa Mercury. Des de l’AICS-American Institute for catalan studies, ens sentim doblement de dol per la vinculació especial i personal que el nostre president fundador, el Dr. David Cardús, va tenir amb l’astronauta John Glenn i el projecte Mercury. En Dr. David Cardús, va ser un pioner en l'estudi dels efectes físics dels viatges espacials en els éssers humans, va morir l'1 de juny del 2003 després d'un accident cerebrovascular. Tenia 80 anys. El 1958, quan la NASA va donar a conèixer el primer programa espacial de la nació, el Projecte Mercury, El Dr. Cardus va començar a monitoritzar la salut dels primers set astronautes elegits per aventurar-se en l'espai. Una qüestió fonamental era llavors el que podria passar als éssers humans en gravetat 0.



Sis vols van demostrar durant els següents cinc anys, que l'exploració espacial implicava riscos per a la salut, inclosa la potencial exposició a la radiació. Més de 40 anys després, el Dr. Cardus, com a professor de la rehabilitació en el Col·legi Baylor de Medicina, va dirigir un projecte de la NASA per desenvolupar una càmera de dormir giratòria que simula la gravetat. La màquina centrifuga, dissenyada per ell mateix, serveix per estudiar els efectes estàtics de la gravetat artificial sobre els diversos sistemes orgànics del cos humà. Tres dies després que els soviètics llançaran el seu primer satèl·lit, l'Sputnik 1, els Estats Units posaven en marxa el Programa Mercury. Era el 7 d'octubre de 1958, i la NASA buscava trencar el lideratge de la Unió Soviètica en l'espai. Els enginyers nord-americans van dissenyar una càpsula en forma de bala. Amb ella pretenien llançar un astronauta fins a l'òrbita terrestre. Per a la seva seguretat van tenir en compte les grans velocitats, el buit, els bruscos canvis de temperatura i la radiació que hi ha a l'espai. Per a la reentrada a l'atmosfera van dissenyar un escut tèrmic que es cremaria durant aquesta etapa. A l'interior de la càpsula del Projecte Mercury, amb capacitat per a un sol astronauta, hi havia 120 ordres, 55 interruptors elèctrics, 30 fusibles i 35 palanques mecàniques. Inicialment es va escollir a set astronautes d'entre 110 pilots militars preseleccionats: Alan Shepard, Virgil I. Grissom, Gordon Cooper, Walter Schirra, Deke Slayton, John Glenn i Scott Carpenter. Finalment, només sis d'ells van arribar a volar, ja que Deke Slayton va ser apartat del projecte per una infecció d'oïda. El primer programa espacial tripulat dels Estats Units, Mercury, va estar funcionant des de 1961 a l'any 1963. Inicialment la càpsula es va provar amb un mico i després amb un ximpanzé anomenat Ham. També van fer una prova amb un maniquí electrònic que respirava. Finalment, el primer nord-americà a arribar a l'espai va ser Alan Shepard. Ho va fer el 5 de maig de 1961 a bord de la nau Freedom 7. A Shepard va seguir, nou mesos després, John Glenn, qui es va convertir el 20 de febrer de 1962 al primer astronauta nord-americà a orbitar al voltant de la Terra. En total, el Projecte Mercury va llançar sis missions a l'espai. L'última va ser la de Gordon

Fonts i bibliografia:       U.S. Human Spaceflight: A Record of Achievement, 1961-1998. NASA - Monographs in Aerospace History #9, julio de 1998.  Project Mercury: A Chronology, de James M. Grimwood (NASA SP-4001, 1963).  Spaceflight Revolution: NASA Langley Research Center from Sputnik to Apollo, de James R. Hansen (NASA SP-4308, 1995).  Space Medicine in Project Mercury, de Mae Mills Link (NASA SP-4213, 1965).


Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust Les plaques "stolpersteine" són una iniciativa de l’artista alemany Gunter Demnig. Se n’han col·locat més de 50.000 en 21 països europeus 25/01/2017 El Memorial Democràtic i els ajuntaments de Manresa, Igualada i Castellar del Vallès han impulsat la col·locació de plaques "stolpersteine" (pedres de topada) en record dels catalans deportats als camps nazis. Per aquesta raó, han convidat l’artista alemany Gunter Demnig, el promotor de la iniciativa que ja compta amb més de 50.000 "stolpersteine" repartides en 21 països europeus. Els "stolpersteine" són llambordes quadrades de 10cm x 10cm fetes de formigó i cobertes d’una fulla de llautó on es graven les dades de persones empresonades i deportades. Es col·loquen al paviment de davant dels edificis o llocs on les víctimes van viure o treballar en llibertat abans de l’empresonament o la deportació. Cada llamborda és única i es realitza a mà, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’exterminació industrialitzada dels nazis. A Catalunya, i a l’Estat espanyol, el municipi de Navàs va ser pioner a en col·locar una pedra de record a les persones deportades. No només es ret homenatge a les persones assassinades, sinó també als supervivents, incloent-hi persones que van poder exiliar-se i refugiar-se en altres països. També recupera la memòria d’aquelles persones que, davant el destí que els esperava, decidiren suïcidar-se. D’aquesta manera i d’una forma simbòlica, els "stolpersteine" reuneixen a les famílies o grups de persones separades per la deportació. Manresa El primer d’aquests municipis en col·locar la placa ha estat Manresa. S’ha col·locat una placa "stolpersteine" el dimecres 25 a la Plaça de Sant Domènec de Manresa. També a Manresa, el divendres 27 de gener a les 19.00h, es farà un acte institucional en motiu del Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust i de Prevenció de Crims contra la Humanitat. L’acte es fa al carrer del Joc de la Pilota, on vivia el manresà deportat a Mauthausen, Bernat Torna, i on també s’hi ha col·locat una pedra stolpersteine. Igualada Les plaques "stolpersteine" es col·locaran a Igualada el dijous 26 de gener en un acte a la Plaça de l’Ajuntament previst a les 18.00h. Castellar del Vallès Finalment, el divendres 27 de gener a les 11.00h, l’Ajuntament de Castellar del Vallès ha organitzat un acte institucional de col·locació de plaques "stolpersteine" a la plaça del Mirador. Gunter Demnig Va néixer a Berlin el 1947 i és escultor. El 1985 va obrir el seu estudi a Colònia. L’any 1992 va participar en un projecte en record del decret del 1942, que establia l’inici de la deportació gitana cap als camps d’extermini. La reacció d’un ciutadà de Colònia que assegurava que no hi havia cap gitano al seu barri el va impulsar a voler retornar de manera simbòlica la memòria de cadascuna de les víctimes.

Foto por ENFO Parlament de Catalunya, Salรณ dels Canelobres

EL PARLAMENT DE CATALUNYA Els precedents del Parlament català els trobem al segle XI: les assemblees de pau i treva i la Cort comtal de Barcelona. Amb el rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la Cort comtal es transformà en les Corts Generals de Catalunya com a conseqüència de l’ampliació del nombre de membres convocats. El pas decisiu cap a la consolidació d’aquest sistema de govern el donà Pere II el Gran (1276-1285), que, mitjançant la constitució Volem, estatuïm, establí un sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. Amb Pere III el Cerimoniós (1336-1387) es va crear i consolidar la Diputació del General, que amb els anys va anar adquirint autonomia i atribucions executives i governatives fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat. Felip V, primer monarca de la dinastia borbònica, va respectar els drets del poble català amb la convocatòria de les Corts, fins que, arran del conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i Catalunya-Aragó, esclatà la Guerra de Successió (1702- 1714). Catalunya es va decantar per l’arxiduc Carles d’Àustria i el va reconèixer com a rei, però la derrota a la guerra va comportar que Felip V abolís, mitjançant el Decret de Nova Planta, tot el dret públic català i les institucions catalanes. El Parlament representa la pluralitat del poble de Catalunya, per això és un dels centres de la seva vida política, on es debaten i es prenen decisions que afecten el dia a dia de les persones que hi viuen. És constituït per una cambra única integrada per 135 membres elegits democràticament amb un sistema de representació proporcional. Es renova cada quatre anys, però el president de la Generalitat pot dissoldre la legislatura abans que s’esgoti i convocar llavors noves eleccions. Dos segles més tard, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) fou un primer intent de recuperar l’autogovern, amb Enric Prat de la Riba al capdavant. Però després del cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera i la instauració d’una dictadura, la institució va quedar abolida. Amb la proclamació de la Segona República Espanyola (1931) es constituí un govern català provisional que prengué el nom de Generalitat de Catalunya, en record de l’antiga institució d’autogovern (Diputació del General). Les institucions es van recuperar poc temps després gràcies a l’Estatut del 1932, que legitimava i organitzava l’autogovern. Aquest autogovern s’institucionalitzava en un poder legislatiu (Parlament de Catalunya), un poder executiu (president de la Generalitat i Consell Executiu) i un poder judicial limitat (Tribunal de Cassació). El triomf de la revolta contra la República Espanyola i la consolidació de la dictadura del general Franco (1939-1975) van comportar novament l’abolició de l’autonomia política catalana i les seves institucions. En el procés de restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol, l’aprovació d’una nova constitució democràtica per a l’Estat i d’un nou estatut per a Catalunya, precedida per nombroses manifestacions cíviques que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, i el retorn del president de la Generalitat de l’exili, Josep Tarradellas (1977), permeteren la El Palau del Parlament t’obre les portes recuperació de les institucions d’autogovern. El 20 de març de 1980 es van celebrar eleccions per a constituir un nou Parlament de Catalunya.


Després de la derrota de l’11 de setembre de 1714, Felip V va ordenar la construcció d’una fortalesa per sotmetre la ciutat de Barcelona. D’aquella ciutadella militar es conserven tres dels edificis que emmarcaven la plaça d’armes: el palau del governador (avui, Institut Verdaguer), la capella (avui, parròquia militar) i l’arsenal projectat per l’enginyer militar Próspero de Verboom. El 1869 el general Joan Prim va fer donació de la ciutadella a la ciutat. Es va procedir a enderrocar les muralles i la major part de les construccions militars per fer-hi el parc de la Ciutadella, obra de Josep Fontserè. El 1889 l’arquitecte municipal Pere Falqués va adaptar l’arsenal com a palau reial perquè els reis d’Espanya tinguessin una seu a la ciutat comtal. Però aquests no van arribar mai a habitar-lo. Inspirat en l’Òpera de París, Falqués va donar a l’edifici una concepció ornamental eclèctica que anunciava el modernisme. Molts elements (escuts, ferramenta, teginats, esgrafiats, etc.), com també la disposició peculiar de les estances i alguns dels espais que l’edifici encara conserva (entre altres, l’escala d’honor i la sala de festes, avui reconvertida en sala de passos perduts) ens recorden l’ús regi que se’n volia fer. El 1900 l’Ajuntament de Barcelona va destinar l’edifici a museu municipal d’art i, per tal d’encabir-hi les col·leccions, es va ampliar amb dues ales a banda i banda. El 1932 l’Ajuntament de Barcelona va cedir el palau com a seu del Parlament. El decorador Santiago Marco en va dirigir les obres d’adaptació. El 1939, amb la derrota de la Segona República Espanyola, l’edifici va recobrar l’ús de caserna, però a partir del 1945 s’hi tornaren a instal·lar les col·leccions del Museu d’Art Modern i el Gabinet Numismàtic de Catalunya, i recuperava, doncs, la funció de museu. El 1980 l’Ajuntament de Barcelona va cedir parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat com a seu del Parlament de Catalunya restablert. El 2004, finalment, l’edifici del palau va ser destinat íntegrament a seu del Parlament de Catalunya.

L'Arsenal de la Ciutadella el 1725




Nascuda a Xerta (Baix Ebre) el 1955, viu a Sabadell (Vallès Occidental) des dels divuit anys. És llicenciada en filosofia i en ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i té un màster en filologia catalana per la mateixa universitat. Catedràtica d'ensenyament secundari, fins al 2015 ha treballat com a assessora en llengua, interculturalitat i cohesió social al Departament d'Ensenyament. Tot i començar a treballar al programa Giravolt de TVE, la seva carrera professional s'ha desenvolupat principalment en l'àmbit de l'ensenyament. Funcionària per oposició, va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes a l'IES Escola Industrial de Sabadell des del 1985 fins al 1991. Des del 1987 va combinar aquesta feina amb la participació en activitats de recerca educativa, renovació pedagògica i formació permanent. En aquells anys assumí responsabilitats vinculades a projectes de normalització lingüística del Departament d'Educació al Vallès Occidental, com ara l'organització dels tallers d'aprenentatge de llengua per a alumnes nouvinguts o el Pla d'atenció per als alumnes d'incorporació tardana. També des del 1987, i fins al 2006, exercí com a professora formadora del Departament d'Educació. Posteriorment, en aquest mateix àmbit ha estat formadora del professorat de les aules d'acollida; dels coordinadors de llengua, interculturalitat i cohesió social dels centres educatius; del programa d'immersió lingüística, i en temes relacionats amb l'ensenyament i l'ús de la llengua. Així mateix, entre els anys 2011 i 2014 fou formadora i assessora del projecte Impuls de la lectura del Departament d'Ensenyament. És autora de diverses publicacions de pedagogia, llengua i literatura, i del Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació per a tractar aspectes a l'entorn de l'ensenyament de segones llengües, el plurilingüisme i la planificació lingüística. La seva experiència en la política institucional s'inicià l'any 2003, en què fou elegida regidora per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l'Ajuntament de Sabadell, càrrec que ocupà fins al 2007. Abans, l'any 2000, ja havia assumit la presidència de la sectorial nacional de política lingüística d'ERC, i entrà a formar part de l'executiva local del partit a Sabadell fins al 2004. També fou membre de l'executiva nacional des del 2001 fins al 2004. Tanmateix, la seva implicació política s'ha concretat sobretot en l'àmbit associatiu, des del qual ha impulsat projectes i mobilitzacions rellevants en la vida política del país. Ha estat fundadora de l'Associació per la Llengua i de la Coordinadora nacional de les consultes per la independència, i també vocal de la junta d'Òmnium Cultural de Sabadell des del 1996 fins al 2013. Membre de la Comissió per la Dignitat i de l'executiva de la Plataforma per la Llengua, l'any 2009 fou elegida vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, càrrec que va ocupar fins al 2015. També formà part del Moviment per la Independència, embrió de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). L'any 2012 va ser escollida presidenta de l'ANC, càrrec pel qual va ser reelegida dues vegades, i que va exercir fins al 2015. El mateix any es va presentar a les eleccions al Parlament en la coalició Junts pel Sí i va obtenir l'escó de diputada per la circumscripció de Barcelona. El 26 d'octubre de 2015 va ser elegida presidenta del Parlament de l'onzena legislatura.


L’abril del 2011 a Barcelona “els quatre d’Arenys” (Enric Dinsa, Pere Puges, Miquel Sellarés i Miquel Strubell) posen fil a l’agulla per consolidar un procés que amb la consulta, iniciada al 2009 a nivell municipal, envers a que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea. Això va permetre que un dret polític fonamental com és el dret d’autodeterminació passes de les idees als fets, de l’exercici teòric i circumscrit al debat polític, a l’exercici pràctic i a la seva visualització directa.

MD: Què queda d’aquell context del 2009/11, en positiu i en negatiu? Personalment crec que queda molt, com la voluntat de fer un referèndum. Les primeres vegades que vàrem sortir al carrer, ja hi era. La prova és que cada Onze de setembre la gent surt al carrer. No hi ha cap país del món a on cinc anys seguits hagi sortit la gent al carrer amb un mateix objectiu. Per tant, crec que aquesta voluntat d'estar, persisteix any rere any. MD: Quan perd, el poble català, la por i la vergonya? Ha estat gradual. Res passa de sobte. Ha estat un convenciment. Un moment molt important va ser la sentència del Tribunal constitucional contra l'Estatut l'any 2010. A partir d'aquell moment molta gent, que havia cregut que era possible un acord amb Espanya i el seu govern, va veure de cop que no seria possible, donada la manca de voluntat del govern espanyol. Es tracta de que, en democràcia, un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya que ja havia estat retallat pel Congrés espanyol, que tot i així, va ser votat pel poble de Catalunya i un Tribunal, polititzat com és el Constitucional, decideix que aquest no serveix. Aquella sentència va ser molt humiliant pel poble de Catalunya. Va demostrar que el que pensava i sentia el poble català a l'estat espanyol no l'importava gens. És des d'aquell moment que el que es coneixia després del franquisme com a Pacte Constitucional es va trencar. I és el moment en que la gent decideix que hem de tenir les eines pròpies d'un estat, perquè si no, no podrem seguir essent catalans. L'estat espanyol no ho permet, No ens vol com a catalans. MD: I es dóna el moment molt singular i històric en que es pren consciència de que hi ha quatre generacions a peu de carrer que volen el mateix, i el que era d'àmbit polític esdevé manifestació pública al carrer. Crec que sempre ha estat, tan en l'àmbit institucional com en el carrer, perquè els onze de setembre des del 1977, que va ser el primer que no va estar prohibit, la gent ha sortit sempre al carrer amb més o menys quantitat. El que es dóna després de la sentència al 2010 és que es produeixen les consultes als pobles de Catalunya envers la independència. I és a partir d'aquest any que la gent pren consciència de que cal realment un canvi. Que no és pot mantenir a situació i de que si volem sobreviure com a poble calen les eines d'un estat. Això és el va motivar que l'any 2012 es fes la primera gran manifestació que després s'ha anat continuant. MD: La cadena humana, tot seguint la Via Augusta, va travessar 86 municipis des d’Alcanar fins al Pertús. Els catalans a l'exterior també organitzaren més d'un centenar de cadenes humanes arreu dels cinc continents: «per recolzar el procés democràtic d'independència de Catalunya». En aquell moment la situació dels catalans a l’exterior va canviar i van perdre el caire nostàlgic, romàntic i silenciós associat als casals i entitats culturals i esdevingueren potents actius de la diplomàcia catalana. La diada del 2013, va ser la consolidació de la visibilitat de tots els catalans del món que gairebé han esdevingut com a una cinquena província? Si, perquè n'hi han molts i repartits per tot el món. Als catalans sempre ens ha agradat viatjar, conèixer cultures i persones diferents. Sempre hem viscut la diversitat com una riquesa, tan a nivell personal com a nivell de país. I, sí, n'hi han molts que ens aporten els seus coneixements. Són molt importants per decidir el futur de Catalunya .


MD: Perquè no deixen de ser catalans. Evidentment. En aquest país és català qui ho vol ser. Nosaltres no demanem cap tipus de condició per pertànyer. Per això, és català qui ho vol ser. Tant el que viu a Catalunya com el que ho fa fora, si vol serne. I entenem que tenen els mateixos drets. MD: Catalunya sempre ha estat molt involucrada amb el que és la multiculturalitat, la igualtat, els drets socials, els drets humans, la solidaritat, la societat inclusiva. És veu realment des de la resta de món aquest referent i la tasca que fem? Crec que no. Ara precisament, com a país, pel que fa a la solidaritat i la inclusivitat estem lluitant per acollir els refugiats. Volem acollir-los perquè els entenem- Tenim memòria històrica. Molts catalans republicans van haver de marxar després de la guerra civil espanyola. I molts d'aquests catalans amb els seus fills i nets segueixen repartits pel món fruit d'aquesta diàspora republicana. En tenir memòria històrica, entenem que aquestes persones que fugen de les guerres, del patiment i de la violència se'ls ha d'acollir. Estem treballant i demanant a la UE i al govern espanyol poder-ho fer. Nosaltres som solidaris i inclusius, ho hem estat sempre, com ho demostra que en els últims deu anys hem rebut un milió de persones d'arreu del món. Catalunya té una població de set milions i mig de persones, per tant el percentatge és molt significatiu. En considerar que és català qui vol ser-ho fa que la nostra mirada envers la cultura i el món sigui diferent. Aquesta tasca no es coneix perquè la imatge de Catalunya, normalment, es projecta a través de l'estat espanyol. Com manifesta que tots els corresponsals estrangers dels mitjans de comunicació més importants estan a Madrid. D'aquí que la visió que es dóna de Catalunya al món passi sempre pel sedàs d'Espanya. MD: Al 2012 es reclamava al carrer que Catalunya volia ser independent i un nou estat d'Europa. El dimarts 24 de gener tres membres del govern: el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva, van comparèixer al Parlament Europeu convidats, per tres eurodiputats catalans: Jordi Solé, Ramon Tremosa i Josep-Maria Terricabras, per oferir una conferència sobre la situació actual de la política catalana i el desig de referèndum de la majoria del poble català. Varen donar una imatge clara i potent del futur que com a país desitgem. Què més podem fer els catalans per nosaltres mateixos per recolzar als membres de govern i les institucions que ens representen i que en aquest moment estan essent perseguides i jutjades? S'està fent força bé. Demostrem que fem costat als nostres representants, aquesta voluntat de ser i voler decidir el nostre futur, amb la presència al carrer del poble català. Entenent que la única manera de fer-ho és votant en un referèndum on tothom es pugui expressar lliure i democràticament: els del si, els del no o els que vulguin votar en blanc. MD: En quina situació es troba actualment el vot exterior? S'està treballant de forma activa. Des de Governació i la Conselleria són molt conscients de les dificultats que tenen per votar els catalans de fora, en qualsevol votació. Hi trobem moltíssimes traves burocràtiques que s'originen en les ambaixades. I entenem que és quelcom que s'ha de regularitzar. S'ha de poder votar amb normalitat, per què si no, representa que els catalans que estan fora tenen menys drets que els residents a Catalunya i des del moment que no se'ls permet votar s'està negant el què és un dret fonamental. Per això s'està treballant en un Projecte de llei del procediment de votació electrònica per als catalans i catalanes residents a l'estranger (número d'expedient: 200-00017/11 obert el 13.10.2016) i que desitgem que estigui a punt aviat.


MD: Tothom ha sentit ha parlar de l'eròtica i la seducció del poder, però també, de la solitud que comporta. S'ha sentit sola al Parlament? El que he sentit, més que res, és que no tinc temps per estar amb les persones que estimo, la família. El que em trobo és la manca de temps. Solitud no. Perquè entenc que el que estem fent és un projecte d'equip, i si estic aquí és perquè els ciutadans em van votar i que el meu pas per la política és temporal, amb uns objectius molt concrets. per tant formo part d'un projecte col·lectiu en el que hi participa molta gent que pensa i sent el mateix que jo. MD: El president Carles Puigdemont ha manifestat que no es presentarà les properes eleccions. Compartiu la mateixa intenció? Si, ho tinc igual de clar. Però també tenia clar que n em presentaria a unes eleccions i després d'aquella experiència no vull dir mai més d'aquest aigua no en beuré. Quan vaig plegar de l'Assemblea vaig creure que tornaria a la meva feina al Departament d'ensenyament i a la meva vida personal. I en canvi, en les eleccions que van ser fruit de tot un cúmul de circumstàncies excepcionals, em vaig presentar i els ciutadans em van votar. La meva voluntat és que un cop fet el referèndum, assolits els objectius i aconseguit el dret d'autodeterminació no tornar-me a presentar. MD: Com es torna un cap a casa l'endemà d'haver aconseguit quelcom així? Molt satisfeta. Amb moltes ganes de descansar i dedicar temps a la família i a un mateix. Amb mol d'orgull i satisfacció. MD: l'Onze de Setembre del 2012 vam demostrar que érem molts. El 2013, que estàvem preparats. El 2014 ho farem per què en les vostres pròpies paraules al diari Ara el 05-04-2014: Nosaltres decidirem, perquè contra la voluntat democràtica i pacífica d'un poble no hi ha res a fer. El 2015 reclamàvem obertament la independència i 2016 ens vàrem posar en marxa. Com imagineu la propera Diada del 2017? No ho sé. Abans, quan era presidenta de l'Assemblea, si que em preocupava molt. L'havia de pensar, dissenyar, preparar i coordinar. Aquest any aquesta tasca correspon a les entitats que sempre l'organitzen i no ho sé. El que tinc molt clar és que serà tot un èxit. MD: Ens perdonarà la història si no ho aconseguim? Be, crec que aconseguirem fer el referèndum i que serà el primer pas. Els resultats ja es veuran. Però el referèndum l'aconseguirem. Ser un estat depèn única i exclusivament del resultat del referèndum. A les urnes, és on s'aconsegueixen les eines en democràcia. El que serem en el futur està exclusivament en mans dels catalans i les catalanes.

Carme Forcadell no es considera una dona amb poder. El seu poder rau en el vot dels catalans i en el ple convenciment de la seva voluntat de ser. El seu càrrec i la seva tasca avui dia la considera com un servei al poble català que és qui l'ha votat.

©Mayte Duarte, febrer 2017 per CA TA LONIA magazine de l'AICS-American Institute for Catalan Studies, Houston-Texas. Fonts: última revisió 27/02/2017 10:35., última revisió 27/02/2017 10:35 Bibliografia: Sobrequés, J.; Vicens, F.; Pitarch, I. E. El Parlament de Catalunya. Barcelona: 5a edició. Parlamento de Cataluña, 2004. Sureda, J. (ed.). El Palau del Parlament. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2005.


Centre de la ciutat | Photo by Katie Haugland





Catalonia Winter 2017  


Catalonia Winter 2017