Page 1

coberta Bellow3_coberta NinaGorda.qxd 09/09/2015 13:51 Página 1

SAUL BELLOW «Amb prou feines pot caminar arrossegant-se –pensà Wilhelm–. Els pantalons li cauen perquè no té prou Enric Bou

DESVIACIONS

PROSES DE VIATGE

LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK Santiago Rusiñol

EL CATALÀ DE LA MANXA

de taques, però aquest vell encara guanya diners a la borsa. Està carregat de dòlars, probablement. I m’hi jugo qualsevol cosa que no en dóna cap als seus fills. Alguns ja deuen tenir més de cinquanta anys. Això és el que fa que homes de mitjana edat siguin encara criatures. El vell és l’amo de la bossa. Pensa-hi! Qui ho controla tot? Vells d’aquesta mena.

Marian Vayreda

RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA Santiago Rusiñol

Sense necessitats. No necessiten res, i per això tenen. Jo necessito, i per això no tinc. Seria massa fàcil.» «Saul Bellow és probablement el més gran escriptor de la prosa nord-americana del segle XX. I més gran significa més abundant, variat, precís, ric, líric.»

LA ‘NIÑA GORDA’

James Wood

ATRAPA EL DIA

Nikolai Leskov

carn perquè se li aguantin. És gairebé cec i cobert

SAUL BELLOW

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

ATRAPA EL DIA Traducció de Ramon Folch i Camarasa

Saul Bellow (1915–2005) és un dels més grans escriptors americans del segle XX. Per les seves extraordinàries contribucions literàries, Bellow va ser guardonat amb el premi Pulitzer, el Premi Nobel de Literatura (1976) i la National Medal of Arts. És l’únic escriptor que ha guanyat tres vegades el National Book Award for Fiction. Nascut al Canadà, en una família d’origen jueu i lituà, emigrada de Rússia, Bellow es va criar a Chicago. Va començar a escriure durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1962 va tornar a Chicago, on va ense nyar a la Universitat durant trenta anys. Les seves novel·les més conegudes inclouen The Adventures of Augie March, Atrapa el dia, Henderson, el rei de la pluja, Herzog, Mr. Sammler’s Planet, El llegat de Humboldt i Ravelstein.

Charles Dickens

UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS

«El més gran escriptor americà de tots els temps». Martin Amis

Honoré de Balzac

L’HOSTAL VERMELL «Atrapa el dia és una petita obra mestra.» Joseph Roth

V.S. Pritchett

LA CRIPTA DELS CAPUTXINS Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC FC ISBN 978-84-88839-91-6

Literatures

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) és escriptor i traductor, amb una dilatada i premiada trajectòria. Ha traduït de l’anglès autors com Ernest Hemingway, William Faulkner, Patricia Highsmith, Aldous Huxley, Truman Capote, Evelyn Waugh, Graham Greene, Curson McCullers, Arthur Miller o Raymond Chandler, entre molts altres.


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Pรกgina 1


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Pรกgina 2


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 P谩gina 3

Saul Bellow

ATRAPA EL DIA Traducci贸 de Ramon Folch i Camarasa

Barcelona 2015


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 4

Títol original Seize the day La present traducció va ser publicada per primer cop l’any 1970, per Edicions 62, amb el títol de Jugar a perdre. Barcelona, octubre de 2015 © del text, 1956, 1974, The Estate of Saul Bellow. Copyrigth renovat © 1984, The Estate of Saul Bellow. © de la traducció, Ramon Folch i Camarasa © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2015 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Il·lustració de la coberta: Wall Street a la confluència amb Broadway (Mike Macadaan) BIC: FC ISBN: 978-84-88839-91-6 Ref. aven071 Dipòsit legal: B. 23.160-2015 Imprès a Liberdúplex


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 5

Em plau d’agrair públicament la generosa ajuda que m’ha estat atorgada per la Fundació John Simon Guggenheim i pel seu secretari, el senyor Henry Allan Moe.


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Pรกgina 6


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 7

i

Quant a capacitat per a dissimular els seus maldecaps, Tommy Wilhelm no era pas menys dotat que qualsevol altre. Això pensava ell, almenys, i hi havia certes proves que ho confirmaven. Altre temps havia estat actor —ben bé actor, no, només extra— i sabia què volia dir fer comèdia. D’altra banda, fumava un cigar, i quan un home fuma un cigar i porta barret, té un avantatge: fa de mal endevinar el que sent. Tot baixant de la planta vint-i-tres al vestíbul de l’entresòl, a recollir el correu abans d’esmorzar, creia —ho esperava— que tenia un aspecte passador: que ho feia prou bé. Era una qüestió de pures esperances, perquè no podia afegir gran cosa a l’esforç que ja feia. A la planta catorze mirà si el seu pare entrava a l’ascensor; sovint coincidien en aquella hora, quan anaven a esmorzar. Si es preocupava de la seva aparença era sobretot per consideració al seu vell pare. Però l’ascensor no es deturà a la planta catorze i continuà baixant, baixant... Després la porta suavíssima s’obrí, i la gran catifa vermell fosc, de forma irregular, que cobria el vestíbul, onejà cap als peus de Wilhelm. Al fons, el vestíbul era fosc, somnolent. Unes cortines franceses, com veles, vedaven l’entrada al sol, però tres finestres altes i estretes eren obertes, i en l’aire blau Wilhelm va veure un colom a punt de posar-se a la gruixuda cadena que sostenia la marquesina del cinema situat exactament sota el vestíbul. Per un moment, arribà a sentir les ales que batien fortament. 7


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 8

La majoria dels hostes de l’Hotel Gloriana havien passat l’edat del retir. Al llarg de Broadway, en els carrers Setanta, Vuitanta i Noranta, hi viu una gran part de la vasta població de vells i velles de Nova York. Si el temps no és massa fred o humit, omplen els bancs que hi ha en els minúsculs jardins amb tanca, i vora les reixes del metro, des de Verdi Square fins a la Universitat Columbia, envaeixen en massa les botigues i les cafeteries, els magatzems de preu únic, els salons de te, les pastisseries i els salons de bellesa, les biblioteques i els clubs. Al Gloriana, entre aquells vells, Wilhelm se sentia desplaçat. Era relativament jove —cap als quaranta-cinc anys—, corpulent i ros, amb unes espatlles ben amples; tenia l’esquena abundant i forta, si bé ja una mica encorbada o engruixida. Després d’esmorzar, els hostes vells seien en les butaques i sofàs de cuir verd del vestíbul i començaven a xafardejar i a llegir els diaris; no tenien altra cosa a fer que matar el temps. Però Wilhelm estava avesat a una vida activa, i li agradava començar el dia enèrgicament. I durant mesos, justament perquè no tenia col·locació, havia mantingut la moral llevant-se d’hora: a les vuit ja era al vestíbul, ben afaitat. Comprava el diari i uns cigars i prenia una Coca-Cola o dues abans d’anar a esmorzar amb el seu pare. I després d’esmorzar, al carrer, al carrer, de cara a la feina! Sortir, sortir al carrer havia esdevingut la seva feina principal. Però havia comprès que no podria sostenir aquell ritme gaire temps més, i avui tenia por. S’adonava que la seva rutina estava a punt de trencar-se i intuïa que era a tocar d’un enorme daltabaix llargament pressentit, però fins llavors amorf... Un daltabaix que es produiria abans del vespre, n’estava segur. Això no obstant, seguí el seu camí diari i travessà el vestíbul. Rubin, l’home del quiosc, tenia els ulls febles. Potser no eren pròpiament febles, en el sentit de la vista, però si pobres en l’expressió, amb unes parpelles caigudes, arrugades en les cues. Anava ben vestit. No li hauria calgut —gairebé no es mo8


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 9

via mai de darrere el taulell–, però vestia molt bé. Portava un vestit marró de bona qualitat; els punys li embullaven els pèls de les mans, excessivament petites. Duia una corbata pintada de Countess Mara. Mentre Wilhelm se li apropava, Rubin no el veia: mirava, tot somiós, cap a l’Hotel Ansonia, visible des del seu racó, unes quantes travessies més enllà. L’Ansonia, l’edifici principal del veïnat, havia estat construït per Stanford White. Sembla un palau barroc de Praga o de Munic ampliat cent vegades, amb torres, cúpules, enormes inflors i bombolles de metall que la intempèrie havia fet tornar verdes, calats i fistons de ferro. En els seus arrodonits coronaments hi ha plantat un bosc espès de negres antenes de televisió. Segons els canvis del temps, pot semblar de marbre o d’aigua marina, negre com la pissarra entre la boira, blanc com el turo al sol. Aquell matí semblava la imatge de si mateix reflectida en aigües profundes, blanc i torrejant per damunt, amb cavernoses distorsions a sota. Els dos homes el van mirar, plegats. Després Rubin digué: —El seu pare ja està esmorzant, el vell cavaller. —Ah, sí? De manera que avui se m’ha avançat? —Porta una camisa realment esplèndida —digué Rubin—. D’on és, de Saks? —No, és una Jack Fagman, de Chicago. Fins i tot quan es trobava descoratjat, Wilhelm era capaç encara d’arrugar el front d’una manera agradable. Alguns dels moviments lents, silenciosos, del seu rostre eren molt atractius. Reculà un pas, com per apartar-se d’ell mateix i poder-se veure millor la camisa. La seva mirada era còmica, un comentari a la seva manca de condícia. Li agradava portar roba bona, però un cop se l’havia posada, cada article semblava que anés per la seva. Wilhelm, rient, panteixà una mica; tenia les dents petites; les galtes, quan reia i esbufegava, se li arrodonien, i llavors semblava molt més jove. En els vells temps, quan començava la universitat i duia un abric de mapache i es 9


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 10

cobria la testa rossa amb una gorra, el seu pare solia dir que, alt i corpulent com era, era capaç de seduir qui volgués. Wilhelm conservava encara un gran encís. —M’agrada aquest color gris de tórtora —digué, amb el seu aire sociable, avinent—. No és rentable. L’has de portar a la tintoreria. No fa tan bona olor com la roba de bugada, és clar. Però és una bona camisa. Va costar setze o divuit dòlars. Wilhelm no se l’havia comprada pas, aquella camisa; era un regal del seu amo —del seu ex-amo, amb el qual havia tingut una topada. Però no tenia cap raó per a explicar-ne la història a Rubin. Encara que potser Rubin ja ho sabia —Rubin era la mena d’home que ho sabia tot i més. Wilhelm també sabia moltes coses de Rubin, d’altra banda; de la dona de Rubin i dels negocis de Rubin, i de la salut de Rubin. De res d’allò no es podia parlar, i el gran pes de tot el que callaven els deixava ben pocs temes per a les seves converses. —Bé, té un aire tot eixorivit, avui —digué Rubin. I Wilhelm féu, complagut: —Sí? De debò, ho troba? No ho podia creure. Va veure reflectida la seva imatge en la vitrina plena de capses de cigars, entre els grans segells i el paper adomassat i els retrats repussats en or d’homes famosos, Garcia, Eduard VII, Cir el Gran. Calia atorgar un marge a la fosca i a les deformacions del vidre, però va pensar que no tenia gaire bon aspecte. Una ampla arruga, com un claudàtor, apareixia inscrita en el seu front, entre les celles, i se li veien clapes marrons a la pell de color de cabell ros, tirant a fosc. Començà a trobar vagament divertida l’ombra dels seus ulls meravellats, torbats, anhelosos, i les aletes del seu nas, i els seus llavis. Un hipopòtam de cabell ros!, així era com es veia. Tenia una cara grossa i rodona, la boca grossa, florent, vermella, les dents com soques. I el barret, a més a més; i el cigar, encara. «Hauria d’haver-me dedicat tota la vida a feines manuals ben dures», reflexionà, «a l’honrat treball manual que 10


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 11

t’esgota i et fa dormir bé. Hauria gastat les meves energies i em trobaria millor. I en comptes d’això, vaig haver de distingir-me, i... » Havia hagut de posar-hi el coll, això sí, però no és el mateix que treballar de valent, oi? I si de jove havia tingut un mal començament, la culpa havia estat de la seva cara. Cap als anys trenta, a causa del seu aspecte atractiu, havia estat considerat durant una breu temporada com una promesa del cinema, i havia anat a Hollywood. Allà, durant set anys, tossudament, havia intentat convertir-se en artista de la pantalla. Molt abans d’acabar-se aquell període ja havia perdut les ambicions o les il·lusions, però per orgull o potser per peresa, havia continuat a Califòrnia. Finalment s’havia dedicat a altres coses, però aquells set anys de persistència i desfeta l’havien inutilitzat, en certa manera, per al comerç i els negocis; i llavors ja era massa tard per a iniciar una carrera. Havia madurat molt a poc a poc, i havia perdut terreny, i per això no havia pogut desfer-se de les seves energies, i estava convençut que les seves pròpies energies li havien fet molt de mal. —Anit no el vaig veure a la partida de gin rummy —digué Rubin. —No vaig poder venir. Com va anar? Durant les darreres setmanes, Wilhelm havia jugat al gin gairebé cada nit, però la vigília havia comprès que no podia permetre’s de perdre ni un cèntim més. No havia guanyat mai. Ni una sola vegada. I encara que les pèrdues eren petites no eren guanys, evidentment. Eren pèrdues. Estava cansat de perdre, i també de la companyia dels altres, de manera que se n’havia anat sol al cinema. —Oh —féu Robin—, va anar bé. Carl es va posar en ridícul fent crits als companys. Aquesta vegada el doctor Tamkin no va deixar que se’n sortís. I li va explicar la raó psicològica del perquè. —I quina raó era? 11


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 12

—No em veig amb cor de citar les seves paraules —digué Rubin—. Qui s’hi veuria amb cor? Ja sap com parla, Tamkin. No m’ho faci dir. Vol el Trib? ¿No vol veure les cotitzacions d’última hora? —No en trauré gran cosa. Sé les d’ahir a les tres —digué Wilhelm—. Però suposo que val més que compri el diari. Li semblà necessari aixecar una espatlla per ficar-se la mà a la butxaca de l’americana. Recordava que entre els paquets de píndoles i les puntes de cigarret esclafades i les cintes de cel·lofana, les cintes vermelles dels paquets que de vegades li servien de desfiles dentals, hi havia deixat caure uns penics. —Ja veig que no va anar bé, la cosa —digué Rubin. Pretenia adoptar un aire enjogassat, però la seva veu mancava de to, i els seus ulls, mandrosos i de parpelles pesants, miraven cap a un altre lloc. No volia sentir res. Tant li feia. Potser ja ho sabia, puix que era de la mena d’homes que ho saben tot i més. No, no havia anat bé. Wilhelm tenia tres ordres de llard en el mercat de mercaderies. Ell i el doctor Tamkin havien comprat aquell llard, junts, feia quatre dies, a 12,96, i el preu havia començat a baixar immediatament i continuava baixant. En el correu d’aquell matí segurament hi hauria una nota reclamant un pagament addicional. Cada dia n’arribava una. El psicòleg, el doctor Tamkin, l’havia embolicat en aquella aventura. Tamkin vivia al Gloriana i prenia part a les partides de cartes. Havia explicat a Wilhelm que es podia especular en mercaderies en una de les sucursals locals d’una bona casa de Wall Street sense efectuar la totalitat del dipòsit de reserva legalment exigit. Depenia de la bona voluntat del director de la sucursal. Si et coneixia —i tots els directors de sucursal coneixien Tamkin—, et permetia fer compres a curt termini. Bastava obrir un petit compte. —Tot el secret d’aquest tipus d’especulació —li havia explicat Tamkin— consisteix a estar alerta. Cal actuar de pressa: 12


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 13

comprar i vendre; vendre i tornar a comprar. Però de pressa! Arribar a la finestreta i fer-los telegrafiar a Chicago en el moment exacte. I tornem-hi, i tornem-hi! I després, liquidar-ho el mateix dia. En un moment gires per valor de quinze o vint mil dòlars de soja, cafè, blat de moro, pells, farina, cotó. Era evident que el doctor hi entenia, en allò. Si no, no hauria aconseguit que semblés tan fàcil. —La gent perd perquè és ambiciosa i no sap plegar quan comença a pujar. Juguen a l’atzar, mentre que jo jugo científicament. Res d’endevinalles. Un petit guany, i a retirar-se. Per tots els déus! —digué el doctor Tamkin, amb els ulls sortits, la testa calba i el llavi caigut—. ¿No s’ha parat mai a pensar el que arriben a guanyar-hi, en el mercat, moltes persones que no valen res? Wilhelm, passant ràpidament de l’atenció ombrívola a la rialla panteixant que transformava el seu rostre, havia dit: —Moltes vegades, hi he pensat! Què es pensa? Qui no sap que va molt més enllà del 1928-29 i encara puja? Qui no ha llegit la investigació del senador Fulbright? Hi ha diners pertot. I tothom en guanya a palades. Els diners són... són... —I ¿pot descansar... pot quedar-se sense fer res mentre els altres s’atipen de guanyar diners?—digué el doctor Tamkin—. Jo li confesso que no puc. Penso en aquesta gent que, només perquè tenen quatre dòlars per a invertir, fan grans fortunes. No tenen intel·ligència, no tenen talent, només tenen una mica de pasta extra, i això els fa guanyar més pasta. Això em turmenta, m’inquieta, i com! Jo ni tan sols no he pogut practicar la meva professió. Amb tants diners al teu voltant no vols fer el ruc mentre els altres prosperen. Sé de tipus que es treuen cinc i deu mil dòlars cada setmana, i sense suar la cansalada. Conec un individu que s’està a l’Hotel Pierre. No val res, però cada dia, per dinar, es beu una caixa de xampany Mumm. I en conec un altre a Central Park South que... Però, tant se val. Fan milions. I tenen uns advocats espavilats, que els estalvien impostos amb mil i un trucs... 13


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 14

—I en canvi a mi em plomen —digué Wilhelm—. La meva dona es va negar a signar-me el rebut. Un sol any bo, i ja em van classificar en el tram del trenta-dos per cent, i em van deixar pelat. I els anys dolents, què? —Aquest govern és un govern d’homes de negocis —digué el doctor Tamkin—. Pot estar ben segur que aquests individus que s’embutxaquen cinc mil dòlars cada setmana... —No en necessito pas tants, jo, de diners —havia dit Wilhelm—. Però si podia treure’n un petit ingrés regular, d’això, seria de primera. No gaire, no. No demano pas massa. Però ho necessito com el pa que menjo! Li ho agrairia molt, si m’ensenyés què cal fer. —Amb molt de gust, home. Ho faig regularment. Si vol li diré com ho faig. I, ¿vol que li digui el que penso? Trobo que vostè ha adoptat una actitud admirable. No vol contreure la febre del diner. Aquesta mena d’activitat sol anar acompanyada de sentiments hostils i de cobejança. Hauria de veure com s’arriben a tornar alguns d’aquests tipus. Van a la borsa amb el crim al cor. —Ara recordo una cosa que em va dir un individu —observà Wilhelm—. L’home és només tan bo com allò que estima. —Això mateix, justa la fusta —digué Tamkin—. No vulgui pas seguir els passos d’aquesta mena de gent. La cosa també es pot enfocar en un pla serè i racional, psicològic. El pare de Wilhelm, el vell doctor Adler, vivia en un món completament diferent del seu fill, però una vegada l’havia previngut en contra del doctor Tamkin. Com qui res no diu —era un vell de maneres suaus— digué: «Wilky, vols dir que no te l’escoltes massa, aquest Tamkin? Reconec que és interessant d’enraonar-hi. No en dubto. El considero bastant vulgar, però és un home persuasiu. Tanmateix, no sé fins a quin punt s’hi pot confiar.» A Wilhelm el feria profundament la indiferència amb què el seu pare li parlava del seu benestar. Al doctor Adler li agrada14


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 15

va mostrar-se afable. Afable! Era fill seu, el seu únic fill, i no podia dir-li el que pensava ni desfogar-s’hi. «Em confiaré a Tamkin —pensà—, si ell m’ho permet. Almenys Tamkin em compadeix i intenta donar-me una mà, mentre que el pare no vol que l’amoïnin.». El vell doctor Adler s’havia retirat de l’exercici de la professió; tenia una fortuna considerable i no li hauria costat gens d’ajudar el seu fill. Recentment, Wilhelm li havia dit: «Pare, la veritat és que estic passant una mala tongada. Em sap molt de greu haver-ho de dir. Ja comprendràs que m’estimaria més poder-te donar bones notícies. Però és la veritat. I si és la veritat, pare, quina altra cosa et podria dir? És així, i prou.» Un altre pare potser hauria sabut apreciar com era de difícil aquella confessió —tanta mala sort, cansament, feblesa i fracàs. Wilhelm havia intentat imitar el to del vell i parlar com un cavaller, en veu baixa, sense desentonar. No va permetre que la veu li tremolés, no féu cap gest estúpid. Però el doctor no contestà. Només assentí amb el cap. Qualsevol hauria pensat que el seu fill li acabava de dir que Seattle era prop de Puget Sound, o que els Giants i els Dodgers feien un partit nocturn, tan poc varià la seva expressió de vell sanitós, elegant i de bon tremp. Es comportava amb el seu fill com altre temps es comportava amb els clients; i això li dolia terriblement, a Wilhelm; gairebé li resultava insuportable. Que no ho veia? Que no se n’adonava? Havia perdut el sentit de la família, doncs? Profundament ferit, Wilhelm s’esforçà encara per ser just. Els vells sofreixen un canvi, es digué. Tenen coses tristes en què pensar. Han de preparar-se per a allò cap on van. Ja no poden viure segons l’antic patró i totes les seves perspectives canvien, i tots els altres esdevenen iguals per a ells, siguin parents o no. «El pare ja no és la mateixa persona que era —reflexionava Wilhelm—. Tenia trenta-dos anys quan vaig néixer jo, i ara s’acosta als vuitanta. A més, ja és hora que deixi de sentir-me com una criatura, prop d’ell, com el seu fillet.» 15


tripa bellow2_mida petita literatures 09/09/2015 14:39 Página 16

L’elegant vell doctor destacava molt per damunt els altres vells de l’hotel. Tothom l’adorava. La gent deia: «Mira, és el vell professor Adler, ex-catedràtic de medicina interna. Era un dels que feien millors diagnòstics de tot Nova York i tenia una clientela nombrosíssima. ¿Eh, quin vell d’aspecte més agradable? Fa goig de veure un vell home de ciència així, tan elegant, polit, i immaculat. Camina ben dret i no se’n perd ni una. Té el cap ben clar, encara. Hi pots parlar de tot.» Els empleats, els ascensoristes, les telefonistes, les cambreres i les donzelles, la direcció, tothom l’afalagava i l’aviciava. Això era el que ell volia. Sempre havia estat un home vanitós. Wilhelm, de vegades, sentia una indignació folla de veure’l com s’estimava a ell mateix. Wilhelm plegà el Tribune, amb els seus titulars negres, sensacionalistes, aclaparadors, i llegí sense copsar ni una sola paraula, perquè continuava pensant en la vanitat del seu pare. El doctor havia creat la seva pròpia aureola. Dominava la gent, i no se n’adonava ningú. I per a què la necessitava, aquella aureola? En un hotel on tothom anava aqueferat i on els contactes són tan breus i tenien tan poc pes específic, com podia satisfer-lo, allò? Podia ocupar el pensament dels altres un moment; l’instant següent havien d’oblidar-lo. No podien atorgar-li gaire importància. Wilhelm deixà anar un llarg i profund sospir, i aixecà les celles dels seus ulls rodons, una mica massa circulars. Mirà fixament més enllà del gruixut cantell del diari. ...estima bé allò que aviat has de deixar. Involuntàriament, havia recordat aquest vers. De primer pensà que es referia al seu pare. Però després va comprendre que més aviat anava per a ell. «Ell» havia d’estimar. «Això que copses fa el “teu” amor més fort.» Sota la influència del doctor Tamkin, darrerament Wilhelm havia començat a recordar els poemes que havia llegit altre temps. El doctor Tamkin co16


coberta Bellow3_coberta NinaGorda.qxd 09/09/2015 13:51 Página 1

SAUL BELLOW «Amb prou feines pot caminar arrossegant-se –pensà Wilhelm–. Els pantalons li cauen perquè no té prou Enric Bou

DESVIACIONS

PROSES DE VIATGE

LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK Santiago Rusiñol

EL CATALÀ DE LA MANXA

de taques, però aquest vell encara guanya diners a la borsa. Està carregat de dòlars, probablement. I m’hi jugo qualsevol cosa que no en dóna cap als seus fills. Alguns ja deuen tenir més de cinquanta anys. Això és el que fa que homes de mitjana edat siguin encara criatures. El vell és l’amo de la bossa. Pensa-hi! Qui ho controla tot? Vells d’aquesta mena.

Marian Vayreda

RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA Santiago Rusiñol

Sense necessitats. No necessiten res, i per això tenen. Jo necessito, i per això no tinc. Seria massa fàcil.» «Saul Bellow és probablement el més gran escriptor de la prosa nord-americana del segle XX. I més gran significa més abundant, variat, precís, ric, líric.»

LA ‘NIÑA GORDA’

James Wood

ATRAPA EL DIA

Nikolai Leskov

carn perquè se li aguantin. És gairebé cec i cobert

SAUL BELLOW

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

ATRAPA EL DIA Traducció de Ramon Folch i Camarasa

Saul Bellow (1915–2005) és un dels més grans escriptors americans del segle XX. Per les seves extraordinàries contribucions literàries, Bellow va ser guardonat amb el premi Pulitzer, el Premi Nobel de Literatura (1976) i la National Medal of Arts. És l’únic escriptor que ha guanyat tres vegades el National Book Award for Fiction. Nascut al Canadà, en una família d’origen jueu i lituà, emigrada de Rússia, Bellow es va criar a Chicago. Va començar a escriure durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1962 va tornar a Chicago, on va ense nyar a la Universitat durant trenta anys. Les seves novel·les més conegudes inclouen The Adventures of Augie March, Atrapa el dia, Henderson, el rei de la pluja, Herzog, Mr. Sammler’s Planet, El llegat de Humboldt i Ravelstein.

Charles Dickens

UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS

«El més gran escriptor americà de tots els temps». Martin Amis

Honoré de Balzac

L’HOSTAL VERMELL «Atrapa el dia és una petita obra mestra.» Joseph Roth

V.S. Pritchett

LA CRIPTA DELS CAPUTXINS Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC FC ISBN 978-84-88839-91-6

Literatures

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) és escriptor i traductor, amb una dilatada i premiada trajectòria. Ha traduït de l’anglès autors com Ernest Hemingway, William Faulkner, Patricia Highsmith, Aldous Huxley, Truman Capote, Evelyn Waugh, Graham Greene, Curson McCullers, Arthur Miller o Raymond Chandler, entre molts altres.

Profile for L'Avenç

Atrapa el dia de Saul Bellow  

En aquesta novel·la breu, una de les millors del premi Nobel Saul Bellow, l’acció transcorre en un sol dia, un dia molt important en la vida...

Atrapa el dia de Saul Bellow  

En aquesta novel·la breu, una de les millors del premi Nobel Saul Bellow, l’acció transcorre en un sol dia, un dia molt important en la vida...

Profile for niceta
Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded