Page 1

portada escola catalana_isbn_lavenc_Portada Domingo-2.qxd 05/09/2017 11:54 Página 1

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

Judith Rohrer

En l’arquitectura de Puig i Cadafalch, «els catalanistes hem de congratular·nos de veure-hi escrits en pedra els nostres ideals artístics dels temps moderns». Bonaventura Bassegoda

Andreu Domingo

Catalunya al mirall de la immigració Marc Andreu Acebal

Barris, veïns i democràcia El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986) Jordi Amat

Un país a l’ombra Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)

Territori capital La guerra civil a Catalunya, 1937-1939 Federico Vázquez Osuna

Anarquistes i baixos fons Poder i criminalitat a Catalunya, 1931-1944 Rosa Congost

Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar (1924-1939) Marc Andreu

Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana Francesc Casares

Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Eduard Riu-Barrera (ed.)

Viatge a la Rússia soviètica Visions catalanes de l’URSS (1920-1941) Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939)

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC AMX ACVY ISBN 978-84-16853-13-7

Assaig

La nova escola catalana

José Luis Martín Ramos

El 1878, Lluís Domènech i Montaner publicava, a la revista La Renaixensa , un article titulat “En busca d’una arquitectura nacional”, on propugnava la creació d’una escola d’arquitectura moderna pròpia, basada en la tradició local. L’elaboració d’aquesta “escola catalana” va constituir, entre 1890 i l’inici del segle XX, el projecte inspirador d’un grup notable d’arquitectes joves, afiliats en diversos graus a la Unió Catalanista i a la a la Lliga Regionalista, entre els quals sobresortia, de forma destacada, Josep Puig i Cadafalch. Aquests joves arquitectes catalanistes, que compartien la veneració pel passat medieval i la necessitat d’una regeneració artística —i entre els quals, a més de Puig, hi havia Antoni M. Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Josep Font i Gumà i Elies Rogent—, van referir-se a ells mateixos com la “nova escola catalana” d’arquitectura, i es van orientar cap a la producció d’una arquitectura nacional que buscava la font d’inspiració en el passat. El seu projecte artístic, inseparable del projecte del catalanisme polític que en aquells anys vertebrava la Lliga Regionalista, volia contribuir a més a la desitjada reconstrucció d’un edifici més gran, que era la mateixa nació catalana. Un projecte alhora arquitectònic i polític, nascut d’un impuls col·lectiu i a l’escalf d’una ciutat, Barcelona, en plena expansió i transformació, del qual l’autora, basant-se en textos i discursos de l’època, n’ofereix una afinada visió crítica.

Judith Rohrer

Demografia i identitat nacional

La nova escola catalana Arquitectura i política a l’època del Modernisme,1888-1906

JUDITH ROHRER va estudiar a Stanford i es va doctorar a Columbia University l’any 1984, amb una tesi que es troba en l’origen d’aquest llibre. Des del 1993 fins a la seva jubilació recent, ha estat professora del Departament d’Història de l’Art de l’Emo ry University, a Atlanta (Georgia). Els seus interessos se centren sobretot en l’arquitectura europea moderna, amb un èmfasi especial en la ciutat de Barcelona, però també en els estudis de teoria de gènere i de l’espai. És autora del catàleg Josep Puig i Cadafalch: L’arquitectura entre la casa i la ciutat (Fundació La Caixa, 1989), així com de nombrosos articles sobre art . arquitectura i polícontemporani feminista, tica, art públic i arquitectura contemporània. Actualment treballa en una història del temple barceloní de la Sagrada Família, des de la seva concepció fins avui, i de les polèmiques que l’han envoltat.


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Pรกgina 3

LA NOVA ESCOLA CATALANA


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Pรกgina 4


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 5

Judith Rohrer

LA NOVA ESCOLA CATALANA Arquitectura i política a l’època del Modernisme (NUUUJNVMSF

L’AVENÇ Barcelona OMNT


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 6

Editen: Ajuntament de Barcelona i L’Avenç Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet. Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, SS MUMPU Barcelona tel. VP=QMO=PN=PN barcelona.cat/barcelonallibres L’Avenç, S.L. Passeig de Sant Joan, OS, On Na MUMNM Barcelona Tel. VP=OQR=TV=ON www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Barcelona, octubre de OMNT © del text, l’autora © de la traducció, Oriol Gil © d’aquesta edició, Ajuntament de Barcelona i L’Avenç, S.L., OMNT Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Josep Puig i Cadafalch, La Casa Martí “Els Quatre Gats”, NUVRJNUVS, alçat de la façana principal, dibuix sobre paper Canson, aquarel·la, tinta i llapis, QVRñPOM mm. BIC: AMX ACVY ISBN: VTUJUQJNSURPJNPJT ISBN Ajuntament de Barcelona: VTUJUQJVNRSJMOTJO Ref. ~îÉåMVQ Dipòsit legal: B. OMQPNJOMNT Imprès per Liberdúplex


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 7

TAULA

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

V

á. El terme “modernisme” i l’arquitectura . . . . . . . . . . . . . . . áá. L’escenari polític . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ááá. La nova escola catalana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . áî. El regionalisme artístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . î. La creació d’una arquitectura catalana . . . . . . . . . . . . . . . . îá. La revifalla dels arts i oficis i la iconografia catalanista . . . îáá. Projectes, crítica i controvèrsia (NUUMJNVMM) . . . . . . . . . . îááá. Projectes, crítica i controvèrsia (NVMMJNVMS) . . . . . . . . .

NV PV RR SV UV NNP NQR NTV

Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

ONN


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Pรกgina 8


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 9

mêÉëÉåí~Åáμ

El text que segueix representa una investigació feta força temps enrere, a principis dels anys NVTM, en preparació de la meva tesi doctoral, defensada el NVUP a la Universitat de Columbia sota la tutela del Professor George R. Collins. Va ser un moment en què, a falta de la riquesa dels estudis posteriors dedicats a aspectes de la història cultural i política catalana, l’estudiant del Modernisme necessitava recórrer a fonts primàries en biblioteques, hemeroteques i arxius per tal de construir una visió de l’ambient artístic, sociopolític i cultural de l’època. Joan Lluís Marfany acabava de publicar el seu treball fundacional sobre el significat i l’ús canviants del terme «modernista» en les publicacions periòdiques del tombant del segle passat (NVMM), centrat sobretot en la literatura, i això em va inspirar, com a historiadora de l’arquitectura, a examinar més de prop el terme aplicat a l’arquitectura i les arts aplicades i industrials. Oriol Bohigas havia publicat feia poc la seva Arquitectura modernista —el primer estudi monogràfic sobre l’arquitectura del període, juntament amb una documentació fotogràfica extensa i realment seductora a càrrec de Leopoldo Pomés, una detallada cronologia que situava les arts constructives en el context tant local com internacional, i un catàleg preliminar de les obres conegudes d’arquitectes «modernistes» i les seves dates d’execució. Aquest llibre, així com la seva segona edició revisada (Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, NVTP i NVUP), va propulsar una investigació seriosa sobre aquests arquitectes relativament desconeguts o oblidats i va generar una gran quantitat d’inventaris d’arxius i monografies individuals, juntament amb una revalorització general d’una arquitectura que, durant molt de temps, havia deixat de ser popular. Recordo, en aquest sentit, haver buscat, a


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 10

NM

LA NOVA ESCOLA CATALANA

mitjans dels anys SM, el cafè dels Quatre Gats i haver-me trobat amb un edifici brut, despullat de bona part de la seva ornamentació, amb portes i finestres obstruïdes, que servia com a dipòsit de llibres d’una editorial. Això no era pas atípic: fins i tot la Sagrada Família —on, no cal dir-ho, no hi havia ni cues ni es cobrava entrada—, era un fragment monumental fantasmal, ennegrit pel sutge, admirat principalment per hippies nòmades en una boirina psicodèlica. Que el mateix Bohigas tingués dificultats per definir el terme «modernisme» em confirmà l’interès per aquest camí inicial d’investigació que, seguint Marfany, em portà a la premsa periòdica de finals del segle ñáñ i principis del ññ. Començant amb les revistes d’art i arquitectura i, finalment, passant a la premsa política vaig descobrir un tresor d’escriptura inèdita i rellevant —incloent-hi una crítica prèviament desconeguda del jove Antoni Gaudí. Però probablement el resultat més significatiu de tota aquesta recerca primària —fullejant pàgina per pàgina, dia a dia, setmana a setmana, any rere any (aleshores no estava disponible l’ARCA!) i prenent notes a mà (tampoc no hi havia ordinadors)— va ser l’escassetat de referències al «modernisme» en relació a l’arquitectura. De fet, hi havia una aversió expressa a aquesta etiqueta, i una posició antagònica pel que fa a allò que es percebia que significava, per part d’alguns dels mateixos arquitectes inclosos en les llistes, cada vegada més llargues, de dissenyadors i constructors «modernistes». El capítol N del text que segueix presenta aquesta recerca relativa al terme, analitzant i desafiant la seva rellevància en relació amb l’arquitectura. Però si no era «modernista», aleshores què era? Aquí fou la premsa política catalanista i les revistes culturals partidistes que hi estaven relacionades que van resultar ser de gran utilitat. Des de l’inici mateix del meu interès per l’arquitectura catalana moderna, m’havia semblat fascinant que tants arquitectes fossin actius en la causa regionalista/nacionalista; i em vaig preguntar com l’arquitectura i la política s’encreuaven per informar el seu disseny i la seva pràctica constructiva. Una revisió exhaustiva dels periòdics catalanistes, sobretot de La Renaixensa i La Veu de Catalunya, em va demostrar que era justament dins d’aquest context polític que alguns dels arquitectes més influents de finals del segle ñáñ entenien, i explicaven als seus correligionaris, la seva pròpia pràctica i la seva pròpia producció. La major part del present estudi, basat novament en bona part en articles i discursos publicats a l’època,


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 11

PRESENTACIÓ

NN

pretén reconstruir, doncs, els fonaments ideològics dels projectes de recerca i disseny realitzats sota l’estendard del «regionalisme artístic» per part d’uns arquitectes que consideraven que la seva missió era la creació d’una «nova escola arquitectònica catalana». Seguint el suggeriment de Lluís Domènech i Montaner, en el seu text fundacional «En busca d’una arquitectura nacional» publicat a La Renaixensa el NUTU, en el sentit que els arquitectes catalans han de buscar de modular una florent arquitectura moderna amb una «escola» pròpia, basada en les tradicions de la cultura constructiva regional, el desenvolupament d’una escola catalana moderna es va convertir, en els últims anys del segle ñáñ, en el projecte inspirador d’un grup entregat d’arquitectes emergents, afiliats en diversos graus a la Lliga de Catalunya, la Unió Catalanista i, finalment, a la Lliga Regionalista. Aquests arquitectes —Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Bonaventura Bassegoda i Amigó i Josep Font i Gumà, principalment—, van prendre Domènech com el seu mentor i van mirar cada vegada més Puig i Cadafalch com el seu líder i portaveu. A les sales de conferències de la Lliga i de l’Ateneu, a les trobades dels centres excursionistes i dels cercles artístics, amb fervor polític a les convocatòries de la Unió i amb elegància poètica als Jocs Florals, aquests arquitectes parlaven de la relació entre el patrimoni artístic i la pàtria catalana. Organitzaven excursions a monuments en ruïnes i promovien projectes per recuperar edificis patriòticament significatius en una prefiguració simbòlica de la desitjada reconstrucció de l’edifici més gran que era la nació catalana. Afirmant una identificació particular amb l’art i els valors de l’Edat Mitjana i deduint-ne una sèrie de qualitats catalanes a emular, aplicaven la seva recerca a la tasca de fer créixer la conscienciació catalana i a la documentació de reclamacions políticament motivades relatives a l’existència d’un patrimoni català autònom. Els arquitectes de la «nova escola catalana» compartien l’amor pel passat medieval i una visió de regeneració que donaria vida a les essències de la tradició i el caràcter catalans en ressonància simbòlica amb l’esperit de la possibilitat moderna. Considerant l’arquitectura com un «art col·lectiu», s’enorgullien d’un esforç de col·laboració que es podia veure com una manera de contrarestar l’individualisme artístic dels seus contemporanis «modernistes» desarrelats. Buscant crear un nou «llenguatge» arquitectònic que fos un paral·lel de la llengua catalana


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 12

NO

LA NOVA ESCOLA CATALANA

ressuscitada com a indicador de la identitat nacional, i units en la seva creença en el paper de l’arquitectura com a mirall i alhora com a preservador de la història d’un poble, proclamaven, amb les paraules de Bonaventura Bassegoda: «Podem produhir obras verdaderament nacionals girant los ulls al passat, ahont trobarem la font de tota inspiració artística ... la idea de la pàtria deu acompanyar a tota inspiració en matèria del art ...» Els capítols PJR del present text tracen l’evolució del projecte de la «nova escola», tot examinant els principis d’un «regionalisme artístic», el terme encunyat per Puig i Cadafalch per englobar la recerca i la pràctica catalanistes, i tot considerant la importància de Viollet-le-Duc i d’Hyppolite Taine de cara a la teorització (i, en certa mesura, a la invenció) d’una història de l’art català que distingís una arquitectura nacional d’acord amb el caràcter nacional. La discussió també intenta comprendre com es van desplegar els descobriments de la nova escola, tant en la recerca històrica com en la nova construcció, per tal de reforçar la causa del catalanisme polític conservador. D’acord amb la seva preocupació per un nou art basat en les tradicions locals, els arquitectes de la «nova escola» es trobaven entre els promotors de la restauració i la revitalització de les arts i oficis decoratius a la Barcelona del tombant de segle. Tot constituint un element essencial en la recerca d’un estil nacional, aquest ressorgiment va mostrar diverses característiques que distingeixen el projecte de revitalització català de moviments contemporanis similars en altres llocs. La primera era una preferència específica per la restauració d’aquells oficis amb un pedigrí històric específicament local; la segona, un entusiasme gairebé exclusiu per reviure aquelles arts que, d’alguna manera, es podrien aplicar a l’arquitectura; i la tercera és l’aplicació extensiva, i d’una manera emblemàtica, de les arts i oficis a l’exterior dels edificis, així com també als interiors. El capítol S desenvolupa aquestes característiques, tenint en compte la importància del llegendari taller que Domènech i Montaner i Gallissà van instal·lar al «Castell dels Tres Dragons», que va servir en un moment crucial com a punt de trobada d’artesans i arquitectes que intenten reviure tradicions artesanals antigues, així com un lloc de trobada on es va reunir la direcció de la Lliga per redactar les Bases de Manresa el NUVO. De forma coherent amb el pensament de la nova escola, s’entén que la producció d’arts i oficis inclou la revaloració de les tècniques de maçoneria antigues i la importància donada als materials


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 13

PRESENTACIÓ

NP

derivats de «la terra catalana». El desplegament d’aquestes arts ressuscitades en la nova construcció, així com en la retòrica política del moment, anà acompanyat de l’elaboració d’una iconografia catalanista a través de la qual es podia veure la inclinació política de l’arquitecte i del client en símbols de sentiment religiós i patriòtic català utilitzats en els programes decoratius de les seves llars i llocs de treball. Els dos capítols finals busquen (en ordre aproximadament cronològic) seguir la cobertura de la nova construcció arquitectònica a la premsa catalanista, buscant comprendre els criteris canviants per jutjar críticament la «catalanitat» de projectes donats —cosa que no sempre és clara o coherent i donada a un acomodació estratègica a terrenys polítics canviants. Amb aquesta finalitat, s’examinen projectes clau, començant pel primerenc disseny de Domènech i Vilaseca per a les institucions provincials d’Instrucció Pública i passant pel Palau Güell, els edificis de l’Exposició Internacional de NUUU, la Casa de Maternitat de Camil Oliveras, i culminant en la Casa Martí de Puig i Cadafalch, l’ideal catalanista. Un segon fil d’aquesta consideració de la interfície arquitectònica-política documenta diversos moments clau de confrontació, des de la controvèrsia de la façana de la catedral de Barcelona de finals dels anys 80 i principis dels anys 90 fins a la batalla, a principis del segle ññ, sobre el disseny de l’Hospital de Sant Pau, i la política arquitectònica que va portar a un moment de crisi pel disseny de la «Casa del Pueblo» lerrouxista. Igual que amb la controvèrsia que envoltà la Casa de les Punxes (que es tracta al Capítol 6), l’arquitectura esdevingué tan identificada amb l’agenda conservadora que els enemics de la Lliga podien, i sovint ho feien, criticar els seus edificis. En un altre nivell encara, l’últim capítol mostra l’ascendent de l’arquitectura de Puig i Cadafalch en el tombant de segle com a paradigma del disseny de la nova escola i la seva pròpia categoria com a «home símbol», de fet «home època» del moment arquitectònic/cultural. El resum de la seva carrera, la publicació de l’Oeuvre de Puig i Cadafalch, architecte, plena de fotografies de dibuixos i d’edificis per ser distribuïda al IV Congrés Internacional d’Arquitectes de Madrid el NVMQ, era un inventari dels assoliments de la «nova escola»: «Els presents treballs pertanyen a una escola nascuda en aquest racó del món, principalment a la calor d’una ciutat: Barcelona. [i són] ... fruit d’un treball col·lectiu.» Reportat com una victòria del «regionalisme artístic» en la resposta eufòrica de la


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 14

NQ

LA NOVA ESCOLA CATALANA

premsa del moment, també va marcar la dissolució definitiva de la fraternitat de la «nova escola», amb la mort d’Antoni M. Gallissà el NVMP i el cisma polític que enfrontà Puig i Domènech a partir de NVMQ. En el tombant de segle, gràcies en gran part als escrits i discursos de «la nova escola», l’arquitectura i la política estaven fortament unides en la mentalitat catalana educada —una conjunció que continua fins al present. El NVMRLMS, quan en Puig es va passar a una política més pragmàtica, a una arqueologia més desenvolupada científicament i a projectes institucionals i urbans de transformació cívica monumental, va sorgir-li un successor simbòlicament carregat: a La Veu van començar a aparèixer articles que instaven els catalanistes a prendre nota del Temple de la Sagrada Família, aquell enorme edifici que s’estava aixecant al límit de la ciutat, unint la seva silueta naixent amb el renaixement del poble català i percebent, en la seva magnífica massa, la «catedral nova de la Catalunya Nova». Va ser en el diari de la Lliga que el públic va veure per primera vegada, en un estadi avançat, una representació de la visió en direcció a la qual treballava l’arquitecte Gaudí i va ser acollida amb la retòrica de la «nova escola», que havia proclamat que les cases que aquells arquitectes dissenyaven per a la burgesia catalana representaven els seus ideals regionalistes/nacionalistes escrits en pedra. Però, ni tan sols quan es prenen en conjunt, aquestes obres residencials podrien suggerir els significats transcendents inherents al programa de la Sagrada Família. El present estudi acaba amb una breu consideració d’aquesta apropiació política, aquesta «catalanització» del temple en un moment en què les estratègies electorals dictaven una obertura a la dreta catòlica, marcant només l’inici d’una llarga història d’identificació catalanista, de política arquitectònica i de polèmica. Aquesta és una història que ha ocupat moltes de les meves pròpies investigacions en els últims anys. Aquesta investigació per a la tesi va tenir sortida en dues grans exposicions, la primera a la primavera de NVUT al Museu Cooper-Hewitt (National Museu of Design) de Nova York —«L’esperit català: Gaudí i els seus contemporanis»—, i la segona a l’hivern de NVUVJVM a Barcelona, a La Caixa (Casa Macaya): «Puig i Cadafalch: L’arquitectura entre la casa i la ciutat». Per a la primera mostra, copatrocinada per la Generalitat de Catalunya amb préstecs significatius dels museus de Barcelona, vaig reunir als Estats Units, per primera vegada, una àmplia


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 15

PRESENTACIÓ

NR

gamma de treballs representatius d’arquitectes i dissenyadors catalans del tombant de segle. Malauradament, per raons mai explicades, mai no es va publicar el catàleg del Cooper-Hewitt. No obstant això, en un article del catàleg per a l’exposició de la Caixa, vaig poder resumir alguns dels materials presents aquí. L’exposició, que vaig co-comissariar amb Ignasi de Solà-Morales, presentava per primera vegada una visió àmplia de tota la trajectòria de la carrera arquitectònica de Puig i Cadafalch, i va revelar al públic una gran abundància d’esbossos, dibuixos i plànols de la mà de l’arquitecte, que eren prèviament desconeguts i que jo havia descobert en l’amagatall secret de l’arquitecte, ocult des de feia dècades darrere del celler a les golfes de casa seva. Aquest no és el lloc per entrar en els detalls, alguns dels quals es descriuen al catàleg de la Caixa, però n’hi ha prou amb dir que durant un període de diversos anys (NVUSJUV) vaig tenir el privilegi de poder treballar, juntament amb la néta de Puig, Lita Cunill i Puig, primer a l’estudi de l’arquitecte on es van trobar un bon nombre de carpetes i dibuixos miscel·lanis, juntament amb capses de sabates plenes de notes de difícil lectura per a articles i conferències. Llavors, quan ja havíem assolit una certa confiança (de fet, una càlida amistat), juntes vàrem entrar a l’espai secret d’emmagatzematge de les golfes, inexplorat durant més de cinquanta anys. Així va començar la tasca estimulant (cosa que normalment un estudiós només pot somiar) d’extreure i obrir més de ORM rotlles coberts de pols de dibuixos prèviament desconeguts. Dues tardes per setmana, sense saber quines delicioses sorpreses ens portaria cada nou rotlle, vam treballar juntes durant gairebé dos anys, identificant i classificant els diferents edificis i projectes. Durant aquest temps se’m va demanar que mantingués el secret, ja que la família tenia por que aquest patrimoni pogués ser confiscat, tal com ho havia estat la biblioteca de Puig en els anys NVPM. Va ser un secret difícil de guardar, i un cop em vaig adonar de la magnitud total del descobriment, vaig començar a pensar en la idea d’una exposició. Amb l’ajuda del meu amic Ignasi de Solà-Morales, ens vam adreçar a la Caixa, que es va dirigir a la família —i la resta és història. Aquest tresor, l’arxiu professional de Puig, integrat per més de UKMMM=dibuixos, va ser adquirit per la Generalitat el OMMS i actualment es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Després de l’exposició de la Caixa, i en un moment en què l’arquitectura i la política, encara que d’una manera molt diferent, es van tor-


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 16

NS

LA NOVA ESCOLA CATALANA

nar a unir en la transformació de Barcelona arran dels Jocs Olímpics de NVVO, l’editorial Curial va expressar el seu interès per aquest manuscrit. Durant els dos anys següents, es va contractar, es va traduir i es va enllestir per a la publicació, però es va quedar sense publicar quan l’editorial va retallar la producció abans de tancar del tot. Quan Josep Maria Muñoz, l’editor de L’Avenç —a qui havia enviat feia poc una còpia de la traducció catalana inèdita, juntament amb altres publicacions més recents—, va suggerir que volia publicar aquest text com a contribució a l’Any Puig i Cadafalch, vaig tenir dubtes seriosos. És una feina feta fa molt de temps i, per descomptat, entre llavors i ara s’ha escrit molt sobre la cultura catalana, la història política, el «modernisme» i un llarg etcètera. Agraeixo la decisió de publicar el text actual «tal com és» —un objet (de recherche) trouvé— i estic agraïda per l’encoratjament i la convicció per part de l’editor que el text té rellevància avui, centrat com està en una lectura de textos primaris amb l’objectiu específic de discernir el paper específic del pensament i la pràctica arquitectònics en la formació d’una «nova escola catalana», motivada tant per la política catalanista com fonamental a l’hora d’atorgar una inflexió culturalment rica a aquesta política. Si hagués d’emprendre aquesta investigació avui, em podria valer d’un ampli volum de treballs sobre història cultural i política catalana, història de l’art i de l’arquitectura, estudis periodístics, monografies, etc. Les visions de Francesc Fontbona i Mireia Freixa i els nombrosos estudis monogràfics que han sortit del grup GRACMON de la Universitat de Barcelona podrien ser invocats per donar més profunditat i textura al context de la «nova escola». Molt especialment, voldria situar el projecte arquitectònic regionalista-nacionalista dins de les grans històries culturals més àmplies de, per exemple, Borja de Riquer, Jordi Castellanos, i les polèmiques que envolten l’obra recent de Joan-Lluís Marfany. Pel que fa al protagonisme de Puig i Cadafalch, Albert Balcells, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans, va reunir un grup d’investigadors en el primer Any Puig i Cadafalch (OMMN), algunes anàlisis dels quals són de gran rellevància per al projecte de la «nova escola»: l’anàlisi de Xavier Barral de les influents aportacions arqueològiques de Puig, impulsades al llarg de la seva vida per una insistència motivada políticament en les particularitats catalanes; l’assaig de Ramon Grau i


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 17

PRESENTACIÓ

NT

Fernández sobre l’evolució del tipus personal de positivisme de Puig que va impulsar tant la seva investigació empírica com la seva teoria interpretativa; la història detallada de la política regionalista de NUUTJ NVMT feta per Joaquim Coll i Amargós, que situa el pensament i l’activisme de Puig en aquest entorn; i el formidable assaig de Francesc Fontbona sobre les col·laboracions de Puig amb escultors i artistes decoratius de l’època. En estudis recents sobre l’arquitectura de Puig i Cadafalch, la camaraderia i la «germanor» solidària de la «nova escola» són absents. L’altrament excel·lent selecció dels seus «Escrits d’Arquitectura, Art i Política», compilada per Xavier Barral, reprodueix només dos escrits de l’entorn de la «nova escola», tot i que ell mateix observa amb raó a la introducció que el treball de Puig com a arquitecte i historiador estan entrellaçats: «La seva tasca d’historiador de l’art va influir certament en la seva producció arquitectònica, de la mateixa manera que les seves idees polítiques marcaren l’obra d’historiador de l’art.» Les Memòries de Puig, publicades també el OMMN, fan poca referència a la seva pràctica arquitectònica. En les investigacions recents s’ha donat preferència als projectes més cívics i monumentals de la carrera posterior de Puig, quan tenia a mà el poder polític i predominava la visió més gran de la ciutat transformada. Però crec que encara és útil tornar als orígens i considerar el moment en què l’activisme arquitectònic va establir els fonaments que van fer possible una visió com aquesta. El NVPQ, mirant cap enrere, Puig lamentava que la manca dels suports institucionals necessaris per a l’estudi de la història de l’art català, biblioteques actualitzades, territori mapejat científicament, catàlegs de monuments, inventaris fotogràfics, etc. van fer especialment difícils els primers estudis arquitectònics/arqueològics que ell i els seus contemporanis van emprendre. Va ser, per descomptat, gràcies en gran part a la participació de Puig en la promoció i establiment d’aquestes biblioteques, museus i inventaris que la recerca ulterior sobre el passat artístic català va esdevenir possible i accessible. Quan es va iniciar aquesta investigació, el món acadèmic encara estava sota el jou d’un règim repressiu que havia reprimit l’estudi de la cultura catalana, especialment en aquells aspectes de la cultura associats a finalitats polítiques. Tanmateix, en aquells anys finals de la dictadura, un nou treball preparava el terreny per a la floració post-franquista d’històries polítiques moder-


maqueta escola catalana_maqueta base mida butxaca 05/09/2017 11:26 Página 18

NU

LA NOVA ESCOLA CATALANA

nes, d’un autoexamen complicat i contradictori que continua fins avui. De manera paral·lela, pel que fa a l’arquitectura, un grup devot de joves arquitectes, sota la tutela d’Oriol Bohigas, va fundar l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, girant la seva atenció, no cap als antics monuments del passat medieval, sinó cap a l’arquitectura més recent dels segles ñáñ i ññ, amb especial interès en la producció «modernista». La recerca i la salvaguarda d’arxius arquitectònics, l’acumulació de documentació fotogràfica, pentinant les ciutats i el camp català, creant mapes i inventaris amb recomanacions per a l’estabilització i restauració d’aquest degradat patrimoni artístic i la publicació de monografies basades en el material d’arxiu, van constituir en certa manera una «nova escola» més tardana —motivats com els seus avantpassats a treure a la llum un patrimoni patriòtic que podria servir per informar pràctiques noves i resistents. Aquests van ser els col·legues amb els quals vaig explorar primer un territori desconegut (literalment i figurativament), encoratjada pel seu interès en la meva recerca i estimulada pel seu zel gairebé missioner. Recordant la creença de Puig i Cadafalch que una nova Catalunya es construiria mitjançant un esforç col·lectiu al qual tots els patriotes catalans contribuirien amb la seva «pedreta» individual, sovint pensava en la meva recerca com la «pedreta» que jo podria portar a les exploracions llavors tot just endegades. Ara, per descomptat, aquest gran edifici, una nova Catalunya nova, està fermament assentat i el modernisme arquitectònic s’ha convertit en una veritable indústria, un fenomen d’enorme orgull i identificació cultural. «Festivals modernistes», «Rutes del Modernisme», grups de recerca acadèmics i congressos internacionals sobre l’Art Nouveau, tots usen el terme convenientment i amb capacitat per referir-se a gran part de l’arquitectura produïda a Catalunya des del NUUM fins al NVNM com a mínim. Recuperant l’activisme primerenc i formatiu de la «nova escola catalana» i examinant el nexe arquitectònic-polític del primer catalanisme conservador, ofereixo aquí aquesta «pedreta» tardana, que he portat pesadament a la butxaca al llarg dels anys, creient que un retorn a aquell moment històric específic podria encara, en alguna petita part, servir alhora per complicar i, amb sort, per enriquir la comprensió del medi arquitectònic català en el tombant de segle. Atlanta, Geòrgia, agost de OMNT


portada escola catalana_isbn_lavenc_Portada Domingo-2.qxd 05/09/2017 11:54 Página 1

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

Judith Rohrer

En l’arquitectura de Puig i Cadafalch, «els catalanistes hem de congratular·nos de veure-hi escrits en pedra els nostres ideals artístics dels temps moderns». Bonaventura Bassegoda

Andreu Domingo

Catalunya al mirall de la immigració Marc Andreu Acebal

Barris, veïns i democràcia El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986) Jordi Amat

Un país a l’ombra Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)

Territori capital La guerra civil a Catalunya, 1937-1939 Federico Vázquez Osuna

Anarquistes i baixos fons Poder i criminalitat a Catalunya, 1931-1944 Rosa Congost

Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar (1924-1939) Marc Andreu

Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana Francesc Casares

Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Eduard Riu-Barrera (ed.)

Viatge a la Rússia soviètica Visions catalanes de l’URSS (1920-1941) Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939)

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC AMX ACVY ISBN 978-84-16853-13-7

Assaig

La nova escola catalana

José Luis Martín Ramos

El 1878, Lluís Domènech i Montaner publicava, a la revista La Renaixensa , un article titulat “En busca d’una arquitectura nacional”, on propugnava la creació d’una escola d’arquitectura moderna pròpia, basada en la tradició local. L’elaboració d’aquesta “escola catalana” va constituir, entre 1890 i l’inici del segle XX, el projecte inspirador d’un grup notable d’arquitectes joves, afiliats en diversos graus a la Unió Catalanista i a la a la Lliga Regionalista, entre els quals sobresortia, de forma destacada, Josep Puig i Cadafalch. Aquests joves arquitectes catalanistes, que compartien la veneració pel passat medieval i la necessitat d’una regeneració artística —i entre els quals, a més de Puig, hi havia Antoni M. Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Josep Font i Gumà i Elies Rogent—, van referir-se a ells mateixos com la “nova escola catalana” d’arquitectura, i es van orientar cap a la producció d’una arquitectura nacional que buscava la font d’inspiració en el passat. El seu projecte artístic, inseparable del projecte del catalanisme polític que en aquells anys vertebrava la Lliga Regionalista, volia contribuir a més a la desitjada reconstrucció d’un edifici més gran, que era la mateixa nació catalana. Un projecte alhora arquitectònic i polític, nascut d’un impuls col·lectiu i a l’escalf d’una ciutat, Barcelona, en plena expansió i transformació, del qual l’autora, basant-se en textos i discursos de l’època, n’ofereix una afinada visió crítica.

Judith Rohrer

Demografia i identitat nacional

La nova escola catalana Arquitectura i política a l’època del Modernisme,1888-1906

JUDITH ROHRER va estudiar a Stanford i es va doctorar a Columbia University l’any 1984, amb una tesi que es troba en l’origen d’aquest llibre. Des del 1993 fins a la seva jubilació recent, ha estat professora del Departament d’Història de l’Art de l’Emo ry University, a Atlanta (Georgia). Els seus interessos se centren sobretot en l’arquitectura europea moderna, amb un èmfasi especial en la ciutat de Barcelona, però també en els estudis de teoria de gènere i de l’espai. És autora del catàleg Josep Puig i Cadafalch: L’arquitectura entre la casa i la ciutat (Fundació La Caixa, 1989), així com de nombrosos articles sobre art . arquitectura i polícontemporani feminista, tica, art públic i arquitectura contemporània. Actualment treballa en una història del temple barceloní de la Sagrada Família, des de la seva concepció fins avui, i de les polèmiques que l’han envoltat.

La nova escola catalana. Arquitectura i política a l'època del Modernisme, 1888-1906, Judith Rohrer  
La nova escola catalana. Arquitectura i política a l'època del Modernisme, 1888-1906, Judith Rohrer  
Advertisement