Page 1

coberta Carol_coberta NinaGorda.qxd 14/12/2015 13:33 Página 1

S’acosta el Nadal i Therese treballa de venedora en uns grans magatzems de Nova York, quan una dona

Nikolai Leskov

atractiva s’atansa al seu taulell. Therese no està

LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK

preparada per l’impacte de l’enamorament. Als

Santiago Rusiñol

a la gran ciutat i ambiciona treballar en el món del

EL CATALÀ DE LA MANXA

teatre. Però té una feina que no li agrada i un xicot

Marian Vayreda

Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA

que no s’estima prou. En canvi, Carol, ja a la trentena, és una dona sofisticada, una mestressa de casa a punt de divorciar-se i d’iniciar una batalla legal per la custòdia de la seva única filla. Therese se sent irresistiblement atreta per Carol, i totes dues inicien un viatge que no saben on les durà.

Santiago Rusiñol

LA ‘NIÑA GORDA’

Després de debutar amb l’èxit d’Estranys en un tren,

Charles Dickens

Patricia Highsmith va haver de publicar aquesta

UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS

segona novel·la amb pseudònim. Amb el suspens

Honoré de Balzac

característic de l’autora i amb tota la força d’una

L’HOSTAL VERMELL

història d’amor, retrata magníficament l’ambient

Joseph Roth

LA CRIPTA DELS CAPUTXINS

de la Nova York dels anys cinquanta. Ara ha estat portada al cinema, en la que és considerada una de les millors adaptacions de l’obra de Highsmith, amb

Saul Bellow

ATRAPA EL DIA August Strindberg

TOT SOL

Cate Blanchett com a protagonista.

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC FA ISBN 978-84-88839-93-0

Literatures

CAROL

RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA

dinou anys i sense família, tot just s’està obrint camí

PATRICIA HIGHSMITH

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

PATRICIA HIGHSMITH

CAROL Traducció de Montserrat Morera

PATRICIA HIGHSMITH (Fort Worth,Texas, 1921-Locarno, Suïssa, 1995) és una novel·lista americana, coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema en més d’una vintena d’ocasions. La seva primera novel·la, Strangers on a Train, ja va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock el 1951. A més de la sèrie de quatre novel·les protagonitzades per l‘inquietant Tom Ripley, va escriure 18 novel·les més i diversos reculls de narracions breus, com Petits contes misògins i Sirenes al golf. La seva novel·la psicològica ha fet que se l’associï a la tradició existencialista europea, representada per alguns dels escriptors favorits de la mateixa Highsmith, com Dostoievski, Conrad, Kafka, Gide i Camus. La seva segona novel·la, The Price of Salt (1952), va ser publicada amb el pseudònim Claire Morgan, a causa de la seva temàtica lesbiana, i no va ser fins al 1989 que es va editar amb el seu nom i amb el títol de Carol. Les seves novel·les més conegudes han estat traduïdes al català: Estranys en un tren, Carol, L’equívoc, L’enginyós Sr. Ripley, El crit de l’òli ba , Camins que no duen enlloc, El tremolor de l’engany, Ripley enterrat, L’amic americà: el joc de Ripley, El noi que va seguir Ripley , Trobada al carrer , Ripley amb l’aigua al coll , Small g: un idil·li d’estiu.


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Pรกgina 4


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Pรกgina 3

CAROL


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Pรกgina 4


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 5

Patricia Highsmith

CAROL

Traducció de Montserrat Morera

L’AVENÇ Barcelona 2016


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 6

Aquest llibre va ser publicat per primer cop en català per Llibres del Trapezi, l’any 1991. La traducció ha estat revisada per Josep M. Muñoz Lloret.

Els fragments de cançó de les pàgines 152 i 154 són de la peça musical «Easy Living» de Leo Robin i Ralph Rainger. © 1937, Famous Music Corporation. Renovats el 1964, Famous Music Corporation, i es reimprimeixen amb el seu permís. Agraïm a l’editorial Faber & Faber el permís per la citació de «The Lovesong of J. Alfred Prufock» de T.S. Eliot (Collected Poems, 1909-1962).

Títol original The Price of Salt (1952), publicat com a Carol el 1984. Barcelona, gener de 2016 © del text, 1984 Claire Morgan i 1993, Diogenes Verlag AG Zürich. © de la traducció, Montserrat Morera © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2016 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Il·lustració de la coberta: Fotograma de la pel·lícula Carol. Cortesia de Vértigo Films BIC: FA ISBN: 978-84-88839-93-0 Ref. aven074 Dipòsit legal: B 499-2016 Imprès a Liberdúplex


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Pรกgina 7

A Edna, Jordy i Jeff


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 11

1

L’hora de dinar a la cafeteria dels empleats de Frankenberg havia arribat al punt culminant. Ja no hi havia lloc en cap d’aquelles taules llargues, i cada vegada arribava més gent que s’havia d’esperar darrere la barrera de fusta al costat de la caixa. La gent que ja tenia la safata amb el menjar es passejava amunt i avall entre les taules buscant un forat on col·locar-se o un lloc que algú estigués a punt de deixar; però no n’hi havia cap. El brogit de plats, cadires, veus, gent arrossegant els peus i el rac-rac del torniquet eren com l’estrèpit d’una única i enorme màquina. Therese menjava nerviosa i, davant seu, recolzat a la sucrera, hi tenia l’opuscle de «Benvinguts a Frankenberg». Ja s’havia llegit aquell opuscle gruixut la setmana abans, el primer dia de la classe de formació, però no tenia res més per llegir i allí, a la cafeteria, li feia l’efecte que necessitava concentrar-se en alguna cosa. Així doncs, va tornar a llegir els avantatges per a vacances, les tres setmanes de vacances per a aquells que treballaven a Frankenberg des de feia quinze anys, i es va menjar el plat calent especial del dia: un tall grisós de bou rostit amb una pilota de puré de patates coberta amb suc de carn, uns quants pèsols i uns raves dins d’un bol de paper. Va intentar imaginar què deu ser treballar quinze anys als grans magatzems Frankenberg i es va adonar que n’era incapaç. Els que 11


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 12

tenien vint-i-cinc anys d’antiguitat gaudien de quatre setmanes de vacances, deia l’opuscle. Frankenberg també proporcionava un campament per a les vacances d’estiu i les d’hivern. També devien tenir una església, va pensar Therese, i un hospital per als naixements. Tot estava organitzat igual que en una presó, i això l’espantava ara, però després es va adonar que ella també en formava part. Va girar el full ràpidament i va veure escrit en negre a les dues pàgines: «¿Sou homes i dones Frankenberg?» Va mirar per tota la sala, cap a les finestres, i va intentar pensar en alguna altra cosa: en aquell preciós jersei vermell i negre de llana que havia vist a Saks i que potser compraria a Richard per Nadal, si no és que trobava una cartera millor que les que havia vist per vint dòlars; en la possibilitat d’anar amb els Kelly a West Point el diumenge a veure un partit d’hoquei. L’enorme finestra quadrada de l’altra banda de la sala li recordava una pintura de... com es deia? Mondrian. Una petita secció quadrada de la finestra s’obria, en un extrem, a un cel blanc, però cap ocell no hi entrava ni hi sortia volant. ¿Quina mena de decorat es podria fer per a una obra que tingués lloc en uns grans magatzems? Tornava a ser a la realitat. «Però tot és tan diferent amb tu, Terry», li havia dit Richard. «Tens l’absoluta certesa que en sortiràs en poques setmanes i, en canvi, d’altres no la tenen.» Richard li deia que podria ser a França l’estiu vinent. Hi aniria. Richard volia que hi anés amb ell, i la veritat era que no hi havia res que l’hi impedís. I l’amic de Richard, Phil McElroy, li havia escrit dient que li podria trobar una feina en un grup de teatre el mes vinent. Therese encara no coneixia Phil, però no tenia gaires esperances que li trobés una feina. Havia voltat tot Nova York des de setembre, hi havia tornat i l’havia tornat a resseguir unes quantes vegades més i no havia trobat res. ¿Qui donaria feina en ple hivern a una aprenenta de decoradora que tot just comença a ser aprenenta? Tampoc no semblava real que pogués anar a Euro12


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 13

pa amb Richard a l’estiu; seure amb ell a les terrasses dels cafès; passejar amb ell per Arles; trobar els indrets que Van Gogh havia pintat; escollir, ella i Richard, les ciutats on s’aturarien i pintarien. Encara semblava menys real aquests darrers dies, d’ençà que havia començat a treballar als grans magatzems. Sabia què l’amoïnava, de la feina. Era d’aquelles coses que no intentaria explicar a Richard. Els magatzems intensificaven les coses que de sempre l’havien amoïnada, com ara les accions malgastades, les rutines sense sentit que semblaven impedir-li fer el que volia fer i que hauria pogut fer —i aquí hi entraven els procediments complicats amb les bosses, les comprovacions dels abrics i els rellotges de marcar que, fins i tot, impedien que la gent fos prou eficient—, la sensació que tothom estava incomunicat de tothom i dins d’un avió que no era el bo, de manera que el sentit, el missatge, l’amor, o fos el que fos el que cada vida contingués, mai no trobaria la seva expressió. Li recordava aquelles converses a la taula o al sofà amb gent, les paraules dels quals semblaven flotar sobre coses mortes, immòbils; gent que mai no tocaria una peça del joc. I quan algú intentava tocar una peça vivent, la gent el mirava darrere una gran màscara i feia un comentari tan absurdament banal que ningú no s’imaginaria que pogués ser un subterfugi. I la soledat, augmentada pel fet que als magatzems hom veia les mateixes cares, dia rere dia, les poques cares amb les quals es podria parlar, però amb qui mai no es parlava, ni tampoc no es podia. No era com aquella cara a l’autobús que sembla que parli, que es veu un cop i que, finalment, se’n va per sempre. Es preguntava, mentre esperava cada matí a la cua del rellotge de marcar del soterrani i, inconscientment, distingia amb els ulls els treballadors fixos dels temporals, com havia anat a parar allà (havia respost un anunci, és clar, però això no explicava el destí) i si després d’això trobaria una feina com a decoradora. La seva vida era una sèrie de ziga-zagues. Als dinou anys ja estava impacient. 13


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 14

«Has d’aprendre a confiar en la gent, Therese. Recordaho», li deia sovint sor Alicia. I sovint, massa sovint, Therese havia intentat posar-ho en pràctica. —Sor Alicia —va murmurar suaument Therese, i les síl·labes sibilants la van reconfortar. Therese es va asseure bé de nou i va agafar la forquilla perquè el noi que netejava les taules avançava cap a ella. Veia el rostre de sor Alicia, ossut i vermellós com una pedra rosa quan el sol hi toca de ple, i l’ona blava i emmidonada del seu pit. La figura corpulenta i ossuda de sor Alicia s’acostava per l’extrem d’un vestíbul, entre les taules d’esmalt blanques del refectori. Sor Alicia en mil indrets, i amb aquells ulls blaus que sempre la trobaven entre les altres noies, veient en ella la diferència. Therese sabia que era diferent de les altres, però, tot i així, els llavis prims i rosats de sor Alicia sempre mantenien la mateixa línia recta. La veia donant-li els guants verds de ganxet, embolicats amb roba, sense somriure, només regalant-loshi directament, sense gairebé ni una paraula, pel seu vuitè aniversari. Sor Alicia dient-li, amb aquella mateixa boca severa, que havia d’aprovar l’aritmètica. ¿A qui més li importava si aprovava o no l’aritmètica? Therese havia guardat els guants verds al fons de la taquilla de llautó de l’escola, fins i tot anys després que sor Alicia se n’anés a Califòrnia. La roba blanca s’havia tornat flàccida i tova com un teixit antic, i encara no havia dut els guants. Finalment, li anaven massa petits. Algú va moure la sucrera i l’opuscle va caure sobre la taula. Therese va observar aquell parell de mans que tenia al davant, les mans molsudes d’una dona entrada d’anys que remenaven el cafè, després partien un panet amb una impaciència tremolosa, i sucaven, golafres, mig panet al suc de carn del plat, idèntic al de Therese. Eren unes mans rugoses i hi havia brutícia entre les arrugues dels artells, però la mà dreta duia un atractiu anell de plata amb una pedra de color verd clar, i l’esquerra, un anell de casada. Hi havia rastres de pintaungles 14


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 15

vermell a l’extrem de les ungles. Therese va observar com la mà s’enduia la forquilla plena de pèsols amunt, i no li va caldre fer cap ullada a la cara per saber com devia ser. Devia ser com totes les cares de les dones de mitjana edat que treballaven a Frankenberg: colpides d’un exhauriment i d’un terror perpetus, els ulls deformats rere les ulleres que els augmentaven o empetitien, les galtes tacades d’un vermell que no alegrava la grisor que hi havia a sota. Therese es veia incapaç de mirar. —Ets nova, oi? La veu era aguda i clara malgrat el brogit, gairebé una veu dolça. —Sí —va respondre Therese, i va alçar els ulls. Recordava aquell rostre. Era el rostre amb el mateix cansament que havia vist als altres rostres. Era la dona que Therese havia vist baixar les escales de marbre des de l’entresòl pels volts de dos quarts de set, una tarda en què la botiga era buida, fent córrer les mans per la barana de marbre ampla per alleugerir part del pes als seus pobres peus plens de galindons. Therese havia pensat: «no està malalta, no és cap pidolaire, només treballa aquí.» —Ja te’n surts? I vet aquí que la dona li somreia, amb les mateixes i espantoses arrugues als ulls que a la boca. Ara els ulls eren prou vius, fins i tot afectuosos. —Ja te’n surts? —va repetir la dona, perquè hi havia un gran enrenou de veus i plats al seu voltant. Therese es va humitejar els llavis. —Sí, gràcies. —T’agrada això? Therese va assentir. —Ha acabat? Un jove amb un davantal blanc va agafar el plat de la dona amb un polze imperatiu. La dona va fer un gest tremolós per fer-lo fora. Es va acostar el plat de préssec en almívar. Els prés15


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 16

secs, com petits peixos llefiscosos de color taronja, relliscaven per sobre la cullera cada vegada que l’alçava, tots menys un, que era el que la dona es menjava. —Sóc al tercer pis, al departament de jerseis. Si vols preguntar-me res —va dir la dona amb una incertesa nerviosa, com si intentés fer-li arribar un missatge abans que les separessin—, vine que parlarem. Sóc la senyora Robichek, la senyora Ruby Robichek, cinc-cents quaranta-quatre. —Moltes gràcies —va dir Therese. I de sobte la lletjor de la dona va desaparèixer perquè els seus ulls marrons i vermellosos darrere les ulleres eren amables i s’interessaven per ella. Therese va notar com li bategava el cor, com si li hagués tornat a la vida. Va observar com la dona s’alçava de la taula i com aquella figura petita i rabassuda s’allunyava fins que es va perdre entre la multitud que esperava darrere la barrera. Therese no va visitar la senyora Robichek, però la buscava cada matí quan els empleats arribaven a l’edifici pels volts de tres quarts de nou, i la buscava als ascensors i a la cafeteria. Mai no la veia, però era agradable tenir algú a qui buscar. Això ho canviava tot. Gairebé cada matí, quan començava la feina al setè pis, Therese s’aturava un moment per observar un tren de joguina. El tren era en una taula, sol, prop dels ascensors. No era un tren gros i bonic com el que corria pel terra, al fons del departament de joguines, però els seus pistons petits, que anaven bombejant, tenien una fúria que els trens més grossos no posseïen. La seva ira i frustració damunt la via tancada i oval fascinaven Therese. «Aurr-rr-rr-rrg!», feia mentre es llançava cegament al túnel de paper maixé. I «urr-rr-rr-rrgl», mentre en sortia. Aquell petit tren sempre corria quan Therese sortia de l’ascensor cada matí i quan acabava la feina al vespre. Tenia la sensació que devia maleir la mà que l’engegava cada matí. En l’estrebada del seu pas per les corbes, en les embranzides sal16


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 17

vatges baixant per les vies rectes, Therese hi veia la persecució frenètica i fútil d’un amo tirànic. Arrossegava tres vagons a l’interior dels quals figures humanes minúscules mostraven perfils empedreïts per les finestres i, darrere, un vagó obert amb troncs de debò en miniatura, un vagó de carbó de mentida i un furgó que petava a les corbes i s’enganxava al tren com una criatura a les faldilles de la mare. Era com si alguna cosa empresonada s’hagués tornat boja, alguna cosa que ja era morta i que mai no es gastaria, com les guineus delicades i de cames àgils al zoològic de Central Park, el caminar complex de les quals es repetia i repetia mentre donaven voltes dins les gàbies. Aquell matí, Therese es va allunyar ràpidament del tren i es va dirigir al departament de nines on treballava. A les nou i cinc, el gran departament de joguines de dimensions quadrades tornava a la vida. Es tornava a treure la roba verda de les llargues taules; joguines mecàniques començaven a llançar pilotes a l’aire i a agafar-les després; apareixien jocs de tir, els blancs dels quals anaven girant. La taula d’animals de corral grallava, escatainava i bramava. Darrere Therese, un monòton rat-tat-tat tat-tat havia començat: el tambor d’un soldat de llautó gegant que s’encarava, militant, als ascensors i tocava el tambor tot el dia. El taulell de jocs manuals feia olor de fang fresc acabat de treballar, que li recordava la classe d’art, quan era molt petita, i també aquella mena de volta als soterranis de l’escola, que es rumorejava que eren, en veritat, la tomba d’algú, on Therese solia anar i ficar el nas entre les barres de ferro. La senyora Hendrickson, cap de secció del departament de nines, treia les nines de les prestatgeries de l’estoc i les asseia, amb les cames estirades, al capdamunt dels taulells de vidre. Therese va saludar la senyoreta Martucci, darrere el taulell, que comptava els bitllets i les monedes del portamonedes amb una concentració tan gran que només li va poder tornar la salutació assentint amb una mica més de força amb el cap, el 17


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 18

qual sacsejava rítmicament. Therese va comptar vint-i-vuit amb cinquanta al seu portamonedes, ho va anotar en un full de paper blanc per al sobre dels rebuts de les vendes i va transferir els diners per imports al seu calaix de la caixa. En aquells moments els primers clients sortien dels ascensors, dubtant un moment, amb aquella expressió atordida, com de sorpresa, que fa la gent quan es troba al departament de joguines, i després van començar a anar d’un cantó a l’altre. —Tenen aquelles nines que es fan pipí? —li va preguntar una senyora. —Voldria aquesta nina, però amb un vestit groc —va dir una altra, donant-li la nina, i Therese es va girar i va agafar la nina que demanava d’un prestatge de l’estoc. La dona tenia la boca i els llavis iguals que els de la seva mare, es va adonar Therese, les galtes sobresortien una mica sota un roig tirant a rosa fosc, separades per una boca prima i vermellosa plena de línies verticals. —Totes les Barbies són d’aquesta mida? No calia saber vendre. La gent volia una nina, qualsevol nina, per regalar per Nadal. Era qüestió d’ajupir-se, treure capses buscant una nina amb ulls marrons en lloc de blaus, cridar la senyora Hendrickson perquè obrís l’aparador amb la clau — cosa que feia a contracor si se la convencia que aquella nina en particular no es trobava en estoc— i d’esmunyir-se pel passadís de darrere el taulell per dipositar una nina venuda damunt la muntanya de caixes del taulell d’embolicar, que creixia contínuament i que sempre estava a punt de caure, encara que els nois del magatzem s’enduguessin els paquets. Gairebé cap criatura no s’acostava al taulell. Se suposava que Santa Claus ja els duria les nines; Santa Claus, representat pels rostres neguitosos i les mans que esgarrapaven. Però, tanmateix, hi devia haver una certa bona voluntat en tots ells, va pensar Therese, fins i tot darrere els rostres freds tan maquillats de les dones amb abrics de visó i de mart, que generalment eren les més arrogants 18


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 19

i que compraven apressadament les nines més grosses i més cares, les nines amb cabells de debò i canvis de roba. Segurament hi havia amor en la pobra gent que esperava el seu torn i preguntava tímidament el preu d’una certa nina i després sacsejava el cap amb pesar i se n’anava. Tretze dòlars i cinquanta centaus per una nina de només vint-i-cinc centímetres d’alt. —Agafeu-la —volia dir-los Therese—. La veritat és que és massa cara, però us la dono. Frankenberg no la trobarà a faltar. Però tant les dones amb abrics de roba barats com els homes tímids protegits amb bufandes gastades se n’anaven, mirant tristament altres taulells mentre tornaven cap als ascensors. Si la gent venia per una nina, no volia res més. Una nina era com un regal de Nadal especial, gairebé viva, la cosa més propera a un nadó. Quasi mai no hi havia canalla, però de tant en tant en pujava algun, generalment una nena petita, rarament un nen, amb la mà agafada amb força al pare o a la mare. Therese li ensenyava les nines que pensava que li agradarien. Era pacient i finalment una nina determinada duria a terme la metamorfosi al rostre de la criatura, aquella resposta al somni que al capdavall era el propòsit de tot, i normalment aquella era la nina que s’enduia la nena. Un vespre després de la feina, Therese va veure la senyora Robichek al cafè de l’altra banda del carrer. Therese sovint s’hi aturava per prendre un cafè abans d’anar a casa. La senyora Robichek era al fons del local, al final del taulell llarg i corbat, sucant un bunyol a la tassa de cafè. Therese es va obrir pas cap a ella entre la multitud de noies, tasses de cafè i bunyols. En arribar a l’alçada de la senyora Robichek, la va saludar gairebé sense alè amb un «hola» i es va girar cap al taulell, com si la tassa de cafè hagués estat el seu únic objectiu. —Hola —va dir la senyora Robichek, amb tanta indiferència que Therese es va sentir confosa. No gosava tornar a mirar 19


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 20

la senyora Robichek. Així i tot es tocaven les espatlles. Therese s’havia mig acabat el cafè quan la senyora Robichek va dir amb veu apagada—: Haig d’agafar el metro. M’agradaria saber si arribarem a sortir mai d’aquí. La seva veu era monòtona, no com la d’aquell dia a la cafeteria. Ara era com la dona gran encorbada que havia vist baixar per les escales. —Ja veurà com sí —va dir Therese per encoratjar-la. Therese va obrir el camí perquè totes dues poguessin arribar a la porta.També havia d’agafar el metro. Ella i la senyora Robichek es van dirigir cap a la multitud que avançava lentament per l’entrada del metro i, gradualment i inevitablement, es veieren engolides escales avall, com si fossin bocins de deixalles que suraven clavegueram avall. Es van adonar que totes dues baixaven també a la parada de l’avinguda Lexington, encara que la senyora Robichek vivia al carrer Cinquanta-cinc, just a l’est de l’avinguda Tercera. Therese va entrar amb la senyora Robichek a la xarcuteria, on havia de comprar alguna cosa per sopar. Therese també hauria comprat alguna cosa per sopar, però, no sabia per què, no ho podia fer en presència de la senyora Robichek. —Tens menjar a casa? —No, ja compraré alguna cosa més tard. —Per què no véns i sopes amb mi? Estic tota sola. Va, vine —va acabar dient la senyora Robichek amb un encongiment d’espatlles, com si això li suposés menys esforç que un somriure. L’impuls de Therese de protestar educadament va durar només un moment. —Gràcies. M’agradaria venir. Aleshores va veure al taulell un pastís embolicat amb cel·lofana, un pastís de fruita com un totxo gros i marronós coronat de cireres vermelles, i el va comprar per donar-lo a la senyora Robichek. 20


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 21

Era una casa com aquella en què vivia Therese, fora que amb rajoles marrons i molt més fosca i trista. No hi havia llum al vestíbul i, quan la senyora Robichek va encendre el llum del replà del tercer pis, Therese va veure que la casa no era gaire neta. L’habitació de la senyora Robichek tampoc no era gaire polida, i el llit estava per fer. Es va preguntar si s’aixecava tan cansada com quan se n’anava a dormir. Therese es va quedar al mig de l’habitació mentre la senyora Robichek arrossegava els peus cap a la petita cuina, amb la bossa del colmado, que havia agafat de les mans de Therese. Ara que ja era a casa, va pressentir Therese, on ningú no la podia veure, es permetia el luxe de semblar tan cansada com realment estava. Therese no recordava com havia començat. No recordava la conversa que acabaven de tenir i la veritat era que la conversa tampoc no importava. Aleshores la senyora Robichek es va allunyar d’ella, molt estranyament, com si estigués en trànsit, murmurant tot d’una en lloc de parlar, i es va deixar caure d’esquena damunt del llit encara per fer. Va ser el murmuri continu, el somriure dèbil de disculpa, i la terrible i xocant lletjor del cos, curt i pesant, amb aquell abdomen inflat i el cap inclinat demanant encara perdó mentre la mirava atentament, que li impedien de sobreposar-se. —Tenia la meva pròpia botiga de roba a Queens. Oh, una botiga gran i molt fina —va explicar la senyora Robichek, i Therese va notar el to de jactància, i va començar a escoltar a contracor, odiant-ho—. Ja saps, els vestits amb la forma de ve baixa a la cintura i els botonets cap amunt. Ja saps, fa tres, cinc anys... —la senyora Robichek va estendre inarticuladament les mans, rígides, per la cintura; eren mans petites, que segurament no feien ni la meitat de llargada del seu davant. Semblava molt gran a la llum tènue que li feia ombres sota els ulls negres—. En deien vestits Caterina, recordes? Jo els vaig dissenyar. Sortien de la meva botiga de Queens. Eren famosos, i tant! 21


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 22

La senyora Robichek es va alçar del llit i es va dirigir cap a un petit bagul que hi havia contra la paret. El va obrir, sense deixar de parlar, i va començar a treure’n vestits d’un material fosc i pesant, i els va deixar caure a terra. Li va mostrar un vestit de vellut de color vermell granatós amb un coll blanc i uns botons petitons i blancs que baixaven per la ve baixa del davant del cosset estret. —Veus, en tinc molts. Els vaig fer jo. Les altres botigues se’ls van copiar —va dir. Per sobre el coll blanc del vestit, que sostenia amb la barbeta, el cap poc agraciat de la senyora Robichek s’inclinava de manera força grotesca—. T’agrada? Te’n dono un. Vine, vine i emprova-te’n un. Therese es va esgarrifar de pensar que se n’havia d’emprovar un. Volia que la senyora Robichek s’estirés i tornés a descansar, però, obedient, es va alçar, com si no tingués voluntat pròpia, i se li va acostar. La senyora Robichek va posar un vestit de vellut negre sobre Therese amb mans tremoloses i importunes i, de sobte, Therese es va imaginar com despatxava al departament: clavant jerseis a la gent precipitadament, perquè no hauria pogut fer la mateixa acció de cap altra manera. Va recordar que la senyora Robicheck li havia dit que feia quatre anys que treballava a Frankenberg. —T’agrada més el verd? Emprova-te’l —i en aquells moments Therese va dubtar, el va deixar caure i en va agafar un altre, el de color vermell fosc—. N’he venut cinc a les noies del departament, però a tu te’n dono un. Són restes, però encara tenen estil. T’agrada més, aquest? A Therese, li agradava més el vermell. El color li agradava, especialment el vermell granatós, i li encantava el vellut vermell. La senyora Robichek la va empènyer a un costat on es pogués treure la roba i deixar-la en una butaca. Però no volia el vestit, no volia que l’hi donés. Li recordava quan li donaven roba a l’orfenat, roba vella, perquè la consideraven pràctica22


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 23

ment com una de les nenes orfes, que eren mitja escola, i que mai no rebien paquets de fora. Therese es va treure el jersei i es va sentir completament nua. Es va agafar els braços per damunt dels colzes i es va notar la pell freda i sense tacte. —Jo cosia —anava dient, extasiada, la senyora Robichek—. I com cosia, nit i dia! Tenia quatre noies al meu càrrec. Però els ulls se’m van fer malbé. L’un és cec, aquest. Posa’t el vestit. I li va explicar com havia anat l’operació de l’ull. No era cec del tot, només parcialment, però li feia molt de mal. Glaucoma. Encara li’n feia. Això i l’esquena. I els peus. Hi tenia galindons. Therese es va adonar que li estava explicant tots els maldecaps i la mala sort que havia tingut; ara ja entenia per què havia caigut tan baix com per acabar treballant en uns grans magatzems. —Et va bé? —va preguntar confidencialment la senyora Robichek. Therese es va mirar al mirall de la porta de l’armari. Va veure una figura llarga i prima amb un cap estret, el contorn del qual semblava en flames, com un foc groc brillant que l’envoltava fins al fermall vermell a cada espatlla. El vestit tenia plecs rectes que baixaven gairebé fins als turmells. Era el vestit de les reines dels contes de fades, d’un vermell més fosc que la sang. Es va fer enrere i es va agafar la roba que sobrava per darrere, de manera que li marcava les costelles i la cintura, i va mirar de nou al mirall aquells ulls foscos de color avellana. Es trobava a si mateixa. Aquesta era ella, no la noia de la faldilla escocesa i el jersei beix, no la noia que treballava al departament de nines de Frankenberg. —T’agrada? —va preguntar la senyora Robichek. Therese va estudiar la boca sorprenentment tranquil·la, de contorn ben definit, tot i que no duia més pintallavis que el que duria després que algú l’hagués besada. Desitjava poder 23


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 24

besar la persona del mirall i donar-li vida, però s’estava totalment quieta, com un retrat. —Si t’agrada, emporta-te’l —li va dir la senyora Robichek amb impaciència, observant-la a distància, a l’aguait des de l’armari, igual que les venedores mentre les dones s’emproven abrics i vestits davant dels miralls als grans magatzems. Però no podia durar, Therese ho sabia. Es mouria i tot s’hauria esvaït. Fins i tot si es quedava el vestit, s’esvairia, perquè era cosa d’un minut, d’aquell minut. No volia el vestit. Va intentar imaginar-se’l a l’armari de casa seva, entre els altres vestits, i no podia. Va començar a descordar-se els botons i a deslligar-se el coll. —T’agrada, oi? —va preguntar la senyora Robichek més confidencialment que mai. —Sí —va respondre fermament Therese, admetent-ho. No es podia desfer el gafet de darrere el coll. La senyora Robichek la va haver d’ajudar, però amb prou feines podia esperar. Se sentia com si l’estiguessin escanyant. Què hi feia allà? Com s’havia arribat a posar un vestit com aquell? De sobte la senyora Robichek i el seu pis eren com un terrible malson, i tot just acabava d’adonar-se que estava somniant. La senyora Robichek era el guardià geperut de la masmorra i, a ella, l’havien dut allà per turmentar-la. —Què et passa? T’has punxat amb una agulla? Els llavis de Therese es van obrir per parlar, però el seu cap era molt lluny. Era en un punt llunyà, en un vòrtex distant que s’ obria a l’escena d’una habitació aterridora i mal il·luminada on semblava que totes dues s’enfrontessin en un combat desesperat. I en el punt del vòrtex on hi havia el seu cap, sabia que allò que l’aterria era la desesperació i no res més. La desesperació del cos afligit de la senyora Robichek, de la seva feina als grans magatzems, del munt de vestits del bagul i de la lletjor d’aquella dona; la desesperació de què estava fet el final de la seva vida. I la desesperació d’ella mateixa, d’arribar a ser la 24


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 25

persona que volia ser i fer les coses que aquella persona faria. ¿O, és que la seva vida havia estat només un somni i allò era real? Era el terror d’aquesta desesperació el que feia que volgués estripar el vestit i fugir abans que no fos massa tard, abans que les cadenes l’envoltessin i la tanquessin. Potser ja era massa tard. Com en un malson, Therese era a l’habitació amb les calces blanques, tremolant, incapaç de moure’s. —Què et passa? Tens fred? Però si fa calor. Feia calor. El radiador xiulava. L’habitació feia olor d’all i de ranci, de medecines i d’aquella olor metàl·lica peculiar de la senyora Robichek. Therese volia deixar-se caure a la cadira on hi tenia la faldilla i el jersei. Potser si s’asseia sobre la seva roba, va pensar, res no importaria. Però no podia estirar-se. Si ho feia, estava perduda. Les cadenes es tancarien i estaria sola amb el geperut. Therese va tremolar violentament. Tot d’una era fora de control. Era un calfred, no només de por o de cansament. —Seu —va dir la veu de la senyora Robichek des d’una certa distància, i amb una indiferència i un avorriment sorprenents, com si ja estigués acostumada que les noies se li desmaiessin a l’habitació, i, també des d’una certa distància, aquells dits secs i rugosos van agafar amb força els braços de Therese. Therese es resistia a la cadira, però sabia que hi sucumbiria, i fins i tot era conscient que s’hi sentia atreta per aquest mateix motiu. S’hi va deixar caure i va notar com la senyora Robichek li tibava la faldilla perquè s’hi havia assegut a sobre, però es veia incapaç de moure’s. Tanmateix encara era al mateix punt de consciència, encara tenia la mateixa llibertat per pensar, tot i que els braços foscos de la butaca s’alçaven al seu voltant. —Has estat massa temps dreta a la botiga —li va dir la senyora Robichek—. És molt pesat per Nadal. Jo ja n’he vist quatre. Ja aprendràs a guardar-te unes quantes energies per a tu mateixa. 25


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 26

Baixar per les escales aferrada a la barana, descansar tot dinant a la cafeteria, treure’s les sabates dels peus inflats, igual que la filera de dones recolzades al radiador del lavabo de senyores, que s’esbatussaven per un tros de radiador on poderhi posar un tros de diari i seure cinc minuts. El cap de Therese treballava amb molta claredat. Fins i tot aquesta claredat era sorprenent, encara que sabia que només mirava fixament l’espai que tenia al davant i que, encara que ho hagués volgut, no s’hauria pogut moure. —Estàs cansada, filleta —va dir la senyora Robichek, posant-li una flassada de llana a les espatlles—. Necessites descansar, dreta tot el dia i ara també dreta al vespre. Therese va recordar un vers de T.S. Eliot: Això no és el que volia dir. Això no ho és, de cap manera. Volia dir-ho, però era incapaç de moure els llavis. Tenia alguna cosa dolça i calenta a la boca. La senyora Robichek era al seu davant i li posava el contingut d’una ampolla en una cullera, i després li passava la cullera entre els llavis. Therese s’ho va empassar, obedient, sense ni amoïnar-se de si allò era verí. Ara hauria pogut moure els llavis, s’hauria pogut alçar de la cadira, però no es volia moure. Finalment, es va estirar a la butaca i va deixar que la senyora Robichek la cobrís amb la flassada i després va fer veure que dormia. Però, mentrestant, va observar com aquella figura encorbada es movia per l’habitació, desparava la taula i es desvestia per anar-se’n al llit. Va veure com la senyora Robichek es descordava la cotilla, que tenia un gran llaç, i després una mena de faixa, que li passava per les espatlles i li baixava per part de l’esquena. Therese va tancar els ulls esgarrifada, els va mantenir ben tancats fins que el cruixit d’una molla del matalàs i un sospir llarg i gemegant li va dir que la senyora Robichek s’havia ficat al llit. Però això no va ser tot: la senyora Robichek va agafar el despertador, va donar-hi corda i, sense alçar el cap del coixí, va buscar a les palpentes, amb el despertador a la mà, la cadira que hi havia al costat del llit. 26


tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Página 27

En la foscor, Therese gairebé no veia com alçava el braç i el baixava quatre vegades abans que no pogués deixar el despertador a la cadira. «Esperaré quinze minuts fins que s’adormi i després me n’aniré», va pensar Therese. I com que també estava cansada, es va esforçar per retenir aquest espasme, aquest impediment sobtat que era com caure, i que venia cada nit molt abans del son, tot i que l’anunciava. Però no venia. Així doncs, quan van haver transcorregut el que ella va considerar quinze minuts, es va vestir i va sortir silenciosament. Al capdavall, era senzill obrir la porta i fugir. Era senzill, va pensar, perquè la veritat era que no fugia.

27


coberta Carol_coberta NinaGorda.qxd 14/12/2015 13:33 Página 1

S’acosta el Nadal i Therese treballa de venedora en uns grans magatzems de Nova York, quan una dona

Nikolai Leskov

atractiva s’atansa al seu taulell. Therese no està

LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK

preparada per l’impacte de l’enamorament. Als

Santiago Rusiñol

a la gran ciutat i ambiciona treballar en el món del

EL CATALÀ DE LA MANXA

teatre. Però té una feina que no li agrada i un xicot

Marian Vayreda

Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA

que no s’estima prou. En canvi, Carol, ja a la trentena, és una dona sofisticada, una mestressa de casa a punt de divorciar-se i d’iniciar una batalla legal per la custòdia de la seva única filla. Therese se sent irresistiblement atreta per Carol, i totes dues inicien un viatge que no saben on les durà.

Santiago Rusiñol

LA ‘NIÑA GORDA’

Després de debutar amb l’èxit d’Estranys en un tren,

Charles Dickens

Patricia Highsmith va haver de publicar aquesta

UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS

segona novel·la amb pseudònim. Amb el suspens

Honoré de Balzac

característic de l’autora i amb tota la força d’una

L’HOSTAL VERMELL

història d’amor, retrata magníficament l’ambient

Joseph Roth

LA CRIPTA DELS CAPUTXINS

de la Nova York dels anys cinquanta. Ara ha estat portada al cinema, en la que és considerada una de les millors adaptacions de l’obra de Highsmith, amb

Saul Bellow

ATRAPA EL DIA August Strindberg

TOT SOL

Cate Blanchett com a protagonista.

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC FA ISBN 978-84-88839-93-0

Literatures

CAROL

RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA

dinou anys i sense família, tot just s’està obrint camí

PATRICIA HIGHSMITH

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

PATRICIA HIGHSMITH

CAROL Traducció de Montserrat Morera

PATRICIA HIGHSMITH (Fort Worth,Texas, 1921-Locarno, Suïssa, 1995) és una novel·lista americana, coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema en més d’una vintena d’ocasions. La seva primera novel·la, Strangers on a Train, ja va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock el 1951. A més de la sèrie de quatre novel·les protagonitzades per l‘inquietant Tom Ripley, va escriure 18 novel·les més i diversos reculls de narracions breus, com Petits contes misògins i Sirenes al golf. La seva novel·la psicològica ha fet que se l’associï a la tradició existencialista europea, representada per alguns dels escriptors favorits de la mateixa Highsmith, com Dostoievski, Conrad, Kafka, Gide i Camus. La seva segona novel·la, The Price of Salt (1952), va ser publicada amb el pseudònim Claire Morgan, a causa de la seva temàtica lesbiana, i no va ser fins al 1989 que es va editar amb el seu nom i amb el títol de Carol. Les seves novel·les més conegudes han estat traduïdes al català: Estranys en un tren, Carol, L’equívoc, L’enginyós Sr. Ripley, El crit de l’òli ba , Camins que no duen enlloc, El tremolor de l’engany, Ripley enterrat, L’amic americà: el joc de Ripley, El noi que va seguir Ripley , Trobada al carrer , Ripley amb l’aigua al coll , Small g: un idil·li d’estiu.

Carol, de Patricia Highsmith (traduccció Montserrat Morera)  

Amb el suspens característic de l’autora i amb tota la força d’una història d’amor, retrata magníficament la Nova York dels anys cinquanta....

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you