Page 1


Georges Perec

L’ECLIPSI Versió d’Adrià Pujol Cruells

L’AVENÇ Barcelona 2017


PRÒLEG

On veurem l’inici del Suplici, després d’un incident nici

Tres bisbes, un mestre en lleis jueu, un coronel membre de diverses lògies i un trio de politiquets negligibles sotmesos pels desigs d’un trust britó difonen per les emissores i ho preconitzen en libels: el risc de morir per desnutrició és imminent. En un principi es té per un rumor. És un vol de coloms, es diu, un bum-bum. Però l’opinió s’estén i, tot i que es prefereix no fer-ho, s’hi creu, i qui més qui menys es proveeix d’un tronc. «Volem llonguets!», és el crit del poble, seguit de vituperis sobre els superiors, els rics i els poders públics. S’ordeixen complots i subversions. Els policies temen els torns de nit. Prop de Dijon es destrueix un edifici públic. Vichèi en veu de tots colors, inclòs el furt d’un estoc: bonítol, llet, quilos de bombons, lliures de sègol, però tot podrit. Degollen vint-i-sis jutges en un conflent de Troyes, i tot seguit es redueix fins les cendres un periòdic vespertí que, segons el tumult, és de l’equip del govern. Els rebels escometen molls, dipòsits i heliports. S’estén l’odi vers els moros, els negres i els jueus. Es munten pogroms en llocs com Poitiers, Bordeus, Montpeller, Enveig, i el més cru dins de Bobigny. S’eliminen individus tètrics per gust. I de retop s’escup sobre un clergue que, des d’un pedrís, prescriu un gori-gori per un peix gruixut dels CRS, mig difunt pel trinxet d’un delinqüent xulesc.


S’occeixen els oncles per un fuet, les cosines i els gendres per un dònut, el veí per un tros de res, un nitunivós per un crostó sec. Entre el dijous 5 i el divendres 6 de gener, de nit, es compten vint-i-cinc delictes fent servir trinitrotoluè. L’exèrcit envesteix el centre de control d’Orly des del cel, les creus del Moulin Rouge moren colpides per un incendi, l’Institut derruït pel foc, el Clínic de St. Louis esdevé un forn. Entre el verger de les Teuleries i Ceret no es veuen ni murs ni vedrunes dempeus. En els consistoris, els de l’oposició entonen un tol·le-tol·le de vilipendis gruixuts, insults i renecs pel broc gros devers un govern perdut, ensems lívid, però obsedit en empetitir els fets. Mentre que dins el Ministeri de l’Interior moren vint-i-tres sentinelles, pels volts de Rue Rossini les fones fineixen un cònsol luxemburguès, sorprès en ple furt d’un seitó dins un bocoi. I si en l’Odeó fereixen de mort un comte de botins de vellut, que tot orgullós pren per irreverent que un zombi sense sostre li implori un poc de diner, prop de Pereire un enorme víking ros, genet d’un corser fet un cromo, cus de fletxes tots els tipus que l’enerven. Un fuseller, embogit pel ventre buit, tot d’un cop esdevé senyor d’un morter i converteix en pols d’esquelet tots els membres del seu regiment: no sobreviuen ni els escrivents; promogut vox populi en el títol d’Excel·lentíssim Coronel, mor tot seguit per l’estilet d’un uixer gelós. Un jocós dolent, xop de visions grotesques, omple de benzè un bon tros del districte 10è. Lió perd mínim un milió de contribuents. Pereixen per mor de l’escorbut o del tifus. Per motius inconeguts, un regidor del municipi, mig perduts els trucs clou bistrots, pubs, bingos i discoteques. S’estenen doncs els episodis de set. I de sobrepuig curiós, el desembre és un mes tòrrid: un bus s’encén sense motiu i tres individus sobre cinc senten els efectes del sol. Roden testes. Des d’un fortí, un sorge, or olímpic de rem, remou l’esperit del poble. I tot d’un cop és elegit rei. Se’l convenç que triï un 10


motiu conegut; ell vol dir-se Genguis III i no el deixen: li imposen Spirou XVIII. Però ell no s’hi veu. Li rebreguen els dits i li entimen un gec. Un tros de colló pren el nom d’Spirou XXIII i rep, en oferiment, un birret cilíndric, un cordó esponerós, i un ceptre de roure i de pom luxós. El duen direcció l’Eliseu en un jóc ennoblit, però no se’n surten: un noiot i els seus bruels de «Mori l’Opressor! Sóc Durruti!» el treu del món d’un séc de bisturí. I se’l sebolleix en un nínxol. Després un grupuscle del desconcert hi comet ritus heretges per període de vuit dies, sense que s’entengui ben bé per què. Posteriorment, brollen del no res un rei got, un visir, un xerif, tres Ròmuls, vuit Teodorics, sis smet nönüs, vuit Gertrudis Zelle, un Hèrcules, un Lluci Piero Sempronio, un Robespierre, un Proudhon, un Pompidou, un Johnson (Lyndon B.), un déu n’hi do de Hitlers, tres Mussolinis, cinc Lucrècies Borges, un Roosevelt, un hugonot i un Borbó de mutu rebuig, un Timour Ling que sense esforç converteix en miques divuit Roses Louxembourg, vint Tse-tung, un John Junk i vint-i-sis Pujols vinguts d’un territori veí (un expresident, cinc fills, dues filles, un escriptor menor, un petofílic i quinze monticles). En nom de l’higienisme públic i dels pobres, un que li diuen el Noi del Sucre prescriu que ningú no s’engreixi, però un ninot, de nom Musitu, l’extingeix, botint-lo de gominoles. Són els últims espeternecs del poder: tres dies després, des de Vincennes un vehicle de ferro escup un obús que destrueix un tros del Louvre, postrem reducte del govern. Es veu un membre del consistori corrent per les teules de l’edifici. Previ oneig de penó nivi, profereix un excurs pels micròfons: fi del Poder Públic i, fins i tot, oferiment d’ell i del seu concurs per suspendre tot conflicte. Però és un discurs infèrtil, perquè els guerrillers de l’obús, sords i gens sensibles de cor, demoleixen el Louvre fins el nivell zero. I respecte del teòric dispositiu bèl·lic i defensiu de l’indret, instituït per un llonze que té plens poders en opinió del seu pilot, es pot dir que no serveix ni per fer cordills. 11


I plou sobre moll. Escorrims vermells surten de les gorges, per un si o per un no. Tot just es desitgen un bon jorn que les persones s’estossinen. Es destrueixen trolebusos i cotxes fúnebres, furgons de correus, combois i telefèrics. S’irromp en un policlínic. Un moribund, escorredís en el cobrellit, rep sengles cops de knut, i un tret estremeix un tolit gonoplègic. Tres cristos impostors s’extingeixen en tres creus. Moren com formigues en un setge, un dèbil de fetge per un frec de vidriol, un protometge per un ofec en formol i un conductor poc destre per ennuec de benzol. Es bullen els nens en olles, es rosteixen cotlliurencs vius, un grup de jutges fineix en el circ de les bèsties, el diumenge és un suplici pels dominics d’un convent, els copistes i els forners tussen pel querosè, uns miners moren fendits en un pou, i uns rebosters pel concurs d’un verí. I el destí luctuós s’esdevé pels síndics i pels clowns, els mossos, les putes, els impressors, músics, milords, pels quinquis i pels reclutes de St. Cyr. Roben, violen, mutilen. Però el pitjor de tot no són les dites qüestions: s’envileix el comú i després tots dissimulen. D’esquitllentes tothom es protegeix del proïsme: odi còsmic entre veïns.

12

L'Eclipsi (Avançament)  

L’Eclipsi, de Georges Perec (trad. Adrià Pujol Cruells) >> Novetat destacada del trimestre << L’Eclipsi és un monument literari, un thrille...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you