Issuu on Google+


NAU NUA PORTADA

SUMARI VILDE STEDAL KALVIK. Attitude

HOM JEANNE CHERHAL. CHARADE El límit com a principi

1

NAU RICHARD GALLIANO. BACH D’acord amb Bach

MELANCHOLY MAARET. NORA HELMER’S DAUGHTER Ombres d’un eriçó

SOPHIE BANCROFT. BIRD OF PARADISE Ruta d’escapament

ZOLA JESUS. STRIDULUM II Parlant amb el mar

WOO MING JIN. WOMAN ON FIRE LOOKS FOR WATER La trampa de la necessitat


NAU NUA

SUMARI MOOI. APPLE CHERRY PLUM WATERMELON Fruites sonores

NUA JOSÉ MARÍA NUNES Nocturn del vi

ENVERS HOLLACE M. METZGER. WHY THE WILLOW El temps és un salze

OLIVIA ADRIACO. HEAVEN SEVEN El color del desig

CLARA ENGEL. SECRET BEASTS Despullar l’instint

KAT BOELSKOV. AMATEUR Amor lliure

2


NAU NUA

SUMARI

ESBÓS HOLLACE M. METZGER Paintings

3 VILDE STEDAL KALVIK Thruthful details DEREK MOENCH Autumn re-imagined

GALA KNÖRR London fields

KAYLA MARIE CRAIG Innocent lies

BORN FECINEMA

NAU NUA Desembre 2010 Edició número 3 Publicat per NAU NUA ART MAGAZINE DL B-42.494-2010 ISSN 2014-0002

Fos negre Edició i redacció: Juan Carlos Romero Tots els continguts usats sota llicència. Resten reservats els drets d’autor als seus propietaris legals i firmants de tots els continguts de la publicació segons llei de la propietat intel·lectual.


NAU NUA

HOM

4


NAU NUA

HOM

EL LÍMIT COM A PRINCIPI Jeanne Cherhal En toute amitié tu as relativement envie d’être mon amant pour ce soir… Jeanne Cherhal torna amb el seu tercer àlbum d’estudi, Charade (Barclay, 2010), on ens proposa onze cançons amb un sol fil conductor: una xarada en quatre actes. Es tracta d’una obra molt personal on Jeanne destil·la els seus pensaments passionals i racionals en una lluita contínua. D’aquesta lluita neix un so en què ella toca tots els intruments. Si bé canta Mon corps est une cage ho fa com a estímul personal. Així, Jeanne es va aïllar durant tot un any a l’estudi de gravació per tal de crear. Els límits són un punt de partida, no pas un final. És possible que tal aïllament la porti a magnificar els impulsos però la sensació és que es tracta d’una conseqüència dels mateixos. La necessitat d’assimilar allò viscut tan intensament i poder tornar al ring del desig per a lluitar amb renovades forces contra els murs absurds. Je t’appelle dans la nuit, même au-delà de minuit tu réponds, je te dis “je suis perdue” et tu me guides par les rues et les ponts. Jeanne ironitza sobre les contradiccions entre el desig i el compromís. En toute amitié comença amb uns udols a ritme contundent, l’excitació en plena nit arrenca un piano enèrgic al qual segueixen la resta d’instruments. Tot roda in crescendo entre gels i sospirs car une amitié comme ça c’est sacré.

5


NAU NUA

HOM

6


NAU NUA

HOM

Plus rien me fera mal sona més a desig que a realitat. Jeanne canta fràgil a les ferides sofertes. El piano sona poruc mentre ella anhela que sous le ciel trop doux plus rien me fera mal. Però ella sap molt bé que mai serà així doncs la vida és una partida perduda d’inici. La incomunicació deguda a límit malentès. La manca de curiositat i il·lusió pel joc ens porten a rebutjar tot allò que no respon de la manera desitjada. La passió és una capacitat a l’abast de molt pocs i que pocs saben reconèixer. Les formes són, doncs, un principi per a crear noves preguntes sobre l’altre i no un lloc on amagar-nos. Estimar-lo és voler-lo descobrir, sempre oberts a què l’altre ens descobreixi igualment. Mon corp est une cage qui m’empêche de danser avec l’homme que j’aime et moi seule ai la cléf. Llavors el límit ens determina fins al silenci. Reviens-moi, marche dans mes pas amb una tonada molt evocadora. Les notes flueixen com l’onatge d’un mar capriciós gairebé inconseqüent. S’abandona al seu únic desig i reclama al possible origen del seu aïllament que torni. I restem en front al mar amb els braços creuats sense ser conscients de què cada segon compta.

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Tania et Vincent

7


NAU NUA

NAU

8


NAU NUA

NAU

D’ACORD AMB BACH 42 Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Richard Galliano 9

El recent camí del gran acordionista francès Richard Galliano es pot entendre com una tornada a casa. Johann Sebastian Bach va ser un compositor, organista i violinista alemany que va portar el barroc musical a les seves més altes cotes de maduresa creant així els ciments de tota la música sorgida en posterioritat. Efectivament, tot es troba a Bach, i Richard Galliano s’ha submergit a la seva obra junt amb el quintet de músics clàssics que ja l’acompanyaren en la seva inspirada relectura de l’obra d’uns dels grans del segle passat, Astor Piazzolla. Escoltar el seu darrer treball és doncs un retorn als orígens.


NAU NUA

NAU

El Festival Internacional de Jazz de Barcelona va posar als peus de Richard Galliano l’escenari del Palau de la Música Catalana assolint l’admiració del públic assistent. En aquest concert, el passat dia 19 de novembre, Galliano presentava el seu darrer Bach (Deustche Grammophon, 2010) així com d’altres peces del projecte Piazzolla forever (Dreyfus jazz, 2003). El pols d’allò més enèrgic fins el derivadament contemplatiu de Piazzolla va ressonar junt amb les harmonies sorgides de la compulsiva i meravellosa composició de Bach. Erik Satie també hi va ser present protagonitzant un dels moments més clarobscurs de la nit. Tot això sota la enorme inspiració de Galliano a l’acordió acompanyat per un quintet clàssic d’alts cims interpretatius. Jean-Marc Phillips, violí, Sébastien Surel, violí, Jean-Marc Apap, viola, Raphaël Pidoux, violoncel, i Stéphane Logerot, contrabaix. El concert va acabar amb el públic dret completament entregat a un músic francès que va poder escoltar fervorosos bravos! en la peça final que va interpretar en solitari. La seva interpretació de l’obra de Bach és realment sublim. Galliano s’apropa al clàssic des de la naturalitat assolida gràcies a una gran sensibilitat musical. Segons explica ell mateix “en effet,dans ce disque, j'ai choisi un répertoire destiné à une multitude d'instruments (le Violon, le Violoncelle, les Claviers, l'Orgue, le Hautbois...) et chaque fois l'Accordéon, le Bandonéon ou l'Accordina (sorte d' Harmonica à boutons) s'approprient la partition originale et démontrent l'universalité de la Musique de J.S. Bach, pouvant être interprétée de manière tout aussi artistique et expressive sur des instruments inventés quelques... deux siècles après la mort du compositeur”. I tant el disc com el seu directe fan percebre aquesta naturalitat molt endins de l’ànima de l’espectador. La música flueix tal com si hagués nascut allà mateix per primer cop. És nova i antiga alhora, és el retorn de tot allò conegut però que havíem oblidat. La música de Bach ens està sempre esperant en el recorregut de la memòria creativa.

10


NAU NUA

NAU

El camí a través d’acordió i bandoneó per les melodies de Bach és finalment deliciós. Badinerie (suite per a orquestra nº2 en si menor) passant per la més popular Air (suite per orquestra nº3 en re major) fins a la única peça composada per Galliano, Aria, mà estesa al llegat del mestre, són clares mostres de què tot té sentit en la sensibilitat.

11

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Emmanuel Ducoulombier


NAU NUA

NAU

12


NAU NUA

NAU

OMBRES D’UN ERIÇÓ Melancholy Maaret (Secret Sauna Sirens) Melancholy Maaret declara a la seva pàgina que “Tarkovsky’s polaroids are better than asteroids” la qual cosa ja resulta una ferma declaració de principis visuals i poètics. Penetrar en el seu univers et porta a sensacions hermètiques, gairebé asfixiants. Les ombres i les tonalitats grises esdevenen marc per als nostres traumes existencials arrossegats des de la infantesa. Alícia va creure meravella tot un món fruit del passatge dels somnis i desitjos més obscurs, on les estrictes normes socials apareixien descaradament ridícules i impunement feridores. Melancholy el recorre i crea un món de sirenes d’una sauna secreta que tots portem a dins. Poeta, fotògrafa, videoartista, té una necessitat insaciable per mostrar els nostres racons més amagats i que són també els seus. Nora Helmer’s daughter és una obra on Maaret descarna el vincle entre mare i filla. És la cinquena peça de la sèrie Naive Computer Opera for Heroine and Hedgehog que inclou música i instal·lacions visuals la darrera fase creativa de la qual se servirà del moviment en viu. “Each story can exist on its own, and every story also is a russian doll, breathing inside the other stories”. D’aquesta manera, Maaret ens convida a descobrir capes en la seva obra i la nostra pròpia ànima.

13


NAU NUA

NAU

14

El negatiu de la imatge d’un eriçó il·lustra inicialment la veu de Maaret, en el paper de la filla de Nora Helmer, xiuxiuejant Mamma…I pretend to be you. Els somnis i desitjos d’una i de l’altra topen en aquest xiuxiueig, cercant la frontera entre els dos éssers, sent la individualitat un objectiu llunyà per ambdues des del moment del part. What do you become, Mamma?Are you an artist like me? La filla camina a través de la visió de la mare preguntant-se una vegada i una altra per la identitat d’ambdues. You’re an oil painting, I am the sea, old lady, you cannot love anyone, your own heart as an art cracker...S’intueix la idea de la mare creant a la filla més enllà del seu naixement, pretenent influir en la seva identitat, cosa impossible però alhora certerament dolorosa per ambdues, doncs no és pas innocu el seu intent. Les tonalitats del vídeo flueixen dels grisos als blaus, verds, vermells i roses pastel, sempre difuminats, poc definits. Les imatges són objectes purament domèstics vistos com a presó, no com espais de llibertat. Ha arribat el moment en què la filla ha de rompre la cadena que també la mare ha sofert amb els seus pares. The quintessence of life is grace over perdition…Els fantasmes creats per tradicions, creences i costums, les renúncies anticipades pel desig d’acceptació s’imposen als fills per la manca de valor enfront la vida. Text de Juan Carlos Romero Fotos de Melancholy Maaret


NAU NUA

NAU

15


NAU NUA

NAU

RUTA D’ESCAPAMENT Sophie Bancroft 16

Bird of Paradise (LisaLeo Records, 2010) omple molts espais. A la nostra vida quotidiana anem creant buits a dins nostre que abandonem per covardia. Igual que quan som nens i ens renyen per alguna malifeta, neguem aquests espais que tant ens calen només per no acceptar la nostra culpa. Potser estem venent cada dia una miqueta de la nostra ànima a aquest dimoni que som nosaltres mateixos només a canvi de fum, és a dir, de res. Però hi ha res més? Sí, ocells que són tan lliures que som incapaços de reconèixer-los. Vols sobre el paradís.


NAU NUA

NAU

There’s veins of hope in broken things, see my blood re-inflate his wings, I’ll kiss him like a wasp sting and shock him into loving me. Un pizzicato de guitarra precedeix la formosa veu de Sophie Bancroft en la cançó Occasional China detenint-se en cada detall de la persona estimada. El solo de viola emociona donant la sensació de fragilitat d’aquelles paraules mai dites que creen terrenys vora la ruptura. Però la tendresa apareix al cantar I carried your heart, una peça plenament personal de Sophie. La seva entonació càlida ens diu que time passes by, the earth turns completely around once every day…and still I can see from my front door the same piece of sky. Però no és un trosset de cel qualsevol, és el blau que l’acompanya any rere any, l’espatlla on ha descansat tantes mirades cansades i llençat tantes preguntes alimentades en les seves llums, les seves ombres i els seus silencis, el blau que sempre estarà amb ella, sigui on sigui. Els xiuxiuejos són importants quan van carregats de veritat i no de necessitat disfressada d’amor cap a l’altre. No smokin’ admet la necessitat que sap reconèixer l’amargor i l’egoisme, sense disfresses. I’m waitin’ on you to light me again, I’m waitin’ to you to ignite me again, I need you to drink my musty tears, I need you to light my cigarette, I need you to tell me you’ll always be here. Reconèixer-la és, llavors, estimar-la.

17


NAU NUA

NAU

18

De nou, Sophie en lletra i música carrega la seva guitarra acústica d’intensitat amb la cançó que dóna títol al disc. I am a window cleaner, cleaning the peoples eyes, I am a bird of Paradise. El conformisme no és suficient quan la curiositat viu dins seu intensament. La seva veu s’escapa, vol volar més enllà dels murs de la cuina amb els quals parla de manera inert. Mai responen com el seu tros de cel perquè la seva ment es troba en un viatge màgic i misteriós, ple de morses i turons de bojos. Aquest sentiment fa encara més mal when the geese fly south, feel lost and lonely here, your dreams of yesterday surround me as they fall in dusty silence. Tot és fràgil i poruc fins i tot a casa, però al menys allà when I cover my ears I still hear your song and with eyes wide shut I see where I belong and I know that I am home. I si tots tanquéssim els ulls, la seva veu ens duria de tornada a casa i retrobaríem el nostre tros de cel blau. Així com ja ho fes en el seu anterior Handwritten (2008).

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Louis de Carlo


NAU NUA

NAU

19


NAU NUA

NAU

PARLANT AMB EL MAR Festival Primavera Club Barcelona 2010

Zola Jesus 20

El concert va començar molt fred. L’assistència era molt baixa a la Sala Apolo de Barcelona. Els festivals tenen uns horaris tan ajustats que porten a situacions com aquesta i el Festival Primavera Club d’enguany venia ben carregat. Admeto que jo em vaig sentir alleugerit sabent que podria gaudir còmodament de la música de Zola Jesus, alter ego de la cantant nord-americana Nika Roza Danilova, jove de vint-i-un anys que desborda potència vocal envoltada d’una atmosfera gòtica i gèlida. El mar ens parla a través de la seva música i el sentim molt proper tot i tenir-lo molt lluny. Ens porta boires espesses i capvespres vermellosos i ens dóna l’eco de totes les nostres llàgrimes que hi hem vessades. L’ambient va començar a escalfar-se a la tercera cançó. Molts van arribar tard però a temps de caure als peus de la veu aclaparadora de Zola Jesus. Una ambientació minimalista en les formes i els sons, ens va mostrar la seva portentosa energia vocal i melòdica. Arribava a Barcelona després d’un any esplendorós: quatre discos i noranta-set concerts compartint escenari amb gent com els Fever Ray. El seu recent àlbum Stridulum II (Sacred Bones Records, 2010) ens regala creativitat d’estètica estranya i fons punyent.


NAU NUA

NAU

21


NAU NUA

NAU

22

I can’t stand comença lamentant it’s not easy to fall in love. Per a ella no ha estat gens fàcil però el cert és que rere una activitat tan frenètica com la seva té tot el sentit que acabi repetint it’s gonna be alright. Els timbals cobren un aire marcial que recorda el Sunday, bloody Sunday de U2 però aquí al servei d’una veu més punyent i ferma en el seu propòsit. La vida no és fàcil però és plena de bellesa lluny del simplisme anodí. Quan escoltes Poor animal sembla que el sol surti només per a tu. Els teclats matisen els nostres cels personals. Cada ment es transporta individualment en els seus sons. I’m not your savior, save me please, we’re delusional poor animal. Sí, es fa de dia sabent que la realitat continua sent tan dura com sempre ho va ser i només ens tenim a nosaltres mateixos. Night és un punt àlgid del disc. Don’t be afraid, in the end of the night you’re in my arms. Però és molt dur enfrontar-se amb les pors que ens aguaiten quan baixem de l’autobús diari. So come close, close to me and I’ll come closer to you. Malgrat això, el so ens recorda la impotència de la soledat. El so esdevé més obscur encara a Trust me adquirint una duresa major en directe. When you’re lost never look down, when you’re lost know I’ll be around, in the meantime when you are found I’ll be here. Però ningú pot trobar-nos tot i la gran ajuda que sempre representa un far enmig de la nit de l’ànima. La peça és una obra mestra. El cel pot esperar els millors retrats de les nostres pors en les cançons de Nika, tot i l’evident risc de quedar en evidència. El seu Sea talk ja recalca I can’t give you what you need. Text de Juan Carlos Romero Fotos de Dani Canto, excepte la tercera cortesia de Primavera Sound


NAU NUA

NAU

23


NAU NUA

NAU

LA TRAMPA DE LA NECESSITAT Woo Ming Jin 24

Aquest jove cineasta va néixer a Malàisia però ha cursat estudis de cinema i televisió a San Diego, Estats Units. La seva curta carrera ja ha cridat l’atenció de diversos festivals d’arreu del món amb pel·lícules com Monday morning glory (2005), The elephant and the sea (2007) i The tiger factory (2010), el seu treball més recent just posterior al presentat a la secció oficial de L’Alternativa 2010, Festival de Cinema Independent de Barcelona. Woman on fire looks for water (2009) ens mostra el matrimoni com a solució econòmica a la vida. El dilema entre la convivència per amor o per interès pensant en un futur econòmicament més estable s’expressa amb les diferents vivències de pare i fill, ambdós vinculats al negoci familiar de la pesca. Mentre el jove es troba atrapat pel seu amor de sempre i les pretensions de la filla d’un empresari més pròsper del sector, el pare surt finalment a buscar l’amor que rebutjà de jove per qüestions econòmiques. El suspens per a l’espectador està en veure el fill irremediablement atrapat en els mateixos errors que va cometre el pare i que ara paga en la vellesa tractant, potser massa tard, de solucionar-los.


NAU NUA

NAU

25

La cinta es mou entre la cruesa de les dures condicions de vida dels personatges i el preciosisme naturista en unes imatges on els verds intensos i els cels plens de matisos semblen una metàfora de la riquesa existencial de l’ésser humà a la qual renuncia per por a un futur que no existeix. L’aigua és també protagonista, com a mitjà de vida i font d’aliment, i com a metàfora del flux sentiments i interessos. El riu que banya el verd que ha creat amb tan d’esforç. Part d’una selecció oficial molt notable complementada amb variades seccions paral·leles i merescuts homenatges a Alexander Kluge i José María Nunes, la cinta ha destacat en L’Alternativa com a proposta molt personal que ha circulat per diversos festivals importants com ara els de Rotterdam i San Francisco. Només anomenem futur al mirall dels nostres temors i acabem atrapats en ell perdent el verd horitzó del present, ja passat.

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Woo Ming Jin


NAU NUA

NAU

26


NAU NUA

NAU

FRUITES SONORES Mooi 27

Mooi vol dir en neerlandès maco però la seva música ens arriba de terres mexicanes. Com ella mateixa declara mooi is an apple sweet like a cherry, sometimes in sorrow like a plum but in the end it’s all good like a watermelon. Però les seves imatges són evocacions que van molt més enllà de les fruites terrenals, són un terreny per als somnis. Mooi és un projecte recent que neix de la unió de la composició experimental de Renée Mooi, la producció de Gunther i l’electrònica de Diego Quirós. Junts han creat un so pop d’atmosfera electrònica disposat a atrapar-nos a tots. Cantat en anglès per la suggerent veu de Renée, el seu teixit sonor és dens però somniador, en les seves paraules un gran ejemplo de lo que puede resultar al lograr lo complejo de lo simple. I així són les notes inicials d’Apple, tot i que inquietants. De sobte, unes gotes sonen enmig de la foscor abans que la veu de Mooi en cridi al lluny. Oh, why, tell me why you have a heart like mine inside and why you grow in trees…És gairebé com el ser o no ser de Hamlet canviant el crani per una poma. Mentre els perquès ressonen el so s’enriqueix al voltant del martelleig del piano, perquè a dins mai para de ploure.


NAU NUA

NAU

Un ambient tenebrós s’apropia de Cherry tot i que ràpidament Mooi ens aporti una mica de llum. Un piano subtil i formós ens dóna pau passada la foscor però el perill sempre hi és. Ritmes programats i sorolls distorsionats apareixen i desapareixen mentre Mooi ens canta el seu particular sabor de les cireres. Els instants són eterns inclús un cop morts. Els records ens colpegen la ment quan no estan resolts. El so de Plum és agredolç però molt ric en la seva mescla de sonoritats d’orient i occident. Per moments canta I remember com un mantra ja mort abans de néixer. Potser no recorda només ho desitja. Les cordes vesteixen un somni creat en la desesperació. Tots aquests sabors es barregen amb records i pors per un futur incert. Però Mooi va més enllà amb pas ferm i una creativitat molt elegant.

Text de Juan Carlos Romero Fotos cortesia de Mooi

28


NAU NUA

NUA

NOCTURN DEL VI José María Nunes 29

“Ahora es siempre, el siempre de antes y de después, sin relojes ni calendarios. La existencia es la realidad, la verdad es la vida. Esto es más o menos el arte”. És un fragment de discurs de José María Nunes a la Segona Trobada Mundial de les Arts a València el 2002. Cineasta excèntric, tenia la imatge com a principal llenguatge doncs dubtava de la seva capacitat d’expressió amb la paraula, la qual cosa el portava a discursos llargs i titubejants. Les seves idees eren un raig incessant, com el seu cinema. Va morir el 23 de mars de 2010 tot just després de l’estrena de la seva darrera pel·lícula, Res pública (2009), i L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, li va dedicar un homenatge molt especial amb la projecció del seu treball Noche de vino tinto (1966) i el documental de Sílvia Subirós La edad del sol (2009) sobre el rodatge de l’anteriorment esmentada Res pública. Nascut el 1930 a Faro, Portugal, es va traslladar als dotze anys a Espanya. Primer a Sevilla i més tard a Barcelona on va viure a una barraca amb la seva família durant els primers anys. S’inicià en el món del cinema a través de la figuració i més tard treballant de script. Posteriorment, van arribar els treballs com a guionista i ajudant de direcció fins que finalment dirigeix Mañana… (1957), en les seves paraules “la salida que buscan para engañarse a sí mismos quienes sienten la impotencia, la cobardía de afrontar cara a cara su circunstancia en la vida”. Tot un veritable avançament de la Nouvelle Vague francesa a una Espanya dominada pel franquisme si bé la pel·lícula es va treballar de mala manera i no va acabar de funcionar. Això sí, va sembrar la llavor de l’anomenada Escola de Barcelona amb noms com Jordà, Aranda, Suárez, Camino o Portabella. Segons Nunes, l’Escola de Barcelona representa l’únic cinema veritablement innovador fet a Espanya.


NAU NUA

NUA

30

Escenes de la pel·lícula “Noche de vino tinto”


NAU NUA

NUA

31

La seva carrera va destacar clarament amb la pel·lícula Noche de vino tinto (1966), una nit on dues soledats es troben i decideixen recórrer tots els bars de Barcelona a la recerca del cel de vi negre que acaba en un matí gris i sense esperança. Després va començar a experimentar amb el rodatge sense guió previ la qual cosa era impossible de portar a terme en una Espanya dominada per la censura. Així va decidir-se, a finals dels anys seixanta, pel seu trasllat a París. La llibertat va ser sempre el seu camí i quan va tornar ho va fer amb ella i per ella. La seva darrera pel·lícula, Res pública, és una nova reflexió sobre l’existència com a fet individual. Segons Nunes, cada individu pot decidir si viure o morir en qualsevol moment. Un cop viva, una persona pot decidir la seva llibertat i, per tant, la seva mort. El protagonista és un rebel perseguidor d’una llibertat que admet haver aconseguit només a través de l’amor a algunes dones o de la ironia i un subtil sentit de l’humor. Tota una filosofia, com el seu cant A la soledad (2007) on Nunes busca l’edat del sol com el punt més remot de la intel·ligència . La seva recerca va ser la seva vida.

Text de Juan Carlos Romero Fotos cortesia de L’Alternativa


NAU NUA

ENVERS

32


NAU NUA

ENVERS

EL TEMPS ÉS UN SALZE Hollace M. Metzger 33

Tot esperant la publicació de tres discos de música durant el 2011, Hollace M. Metzger és amant del temps i de l’espai perquè tot és moviment. Ha exposat a Nova York, Ohio, Kentucky, Brooklyn i París. Té una energia intel·lectual que es manifesta a través de la pintura, la poesia, la música i l’arquitectura. Rere la seva recent col·lecció de poemes, Why the willoW (2010), i la preparació de la seva primera exposició en solitari a París, els diversos projectes la porten a noves visions, noves paraules amb nous continguts i nous sons amb els que entendre el passat per tal de preguntar-se sobre el present.


NAU NUA

ENVERS

Ets arquitecta, artista visual i poeta, sempre buscant noves formes d’expressió. D’on ve el teu impuls artístic i cap a on et porta? Ve de la necessitat de comunicar-me i, principalment, d’existir en el temps. Suposo que també ve de la incessant necessitat d’organitzar-me, d’ordre, de geometria, d’anar buscant models, digues-li com vulguis!. En quant a la fotografia, crec que em llenço cap a moments on una persona pot inspirar-se per prendre una decisió sobre el seu centre de gravetat i quina direcció agafar...la qual cosa és a més simbòlic en moltes qüestions de la vida. També busco molt el simbolisme en les fotografies fent d’aquests símbols nous símbols que puguin significar alguna cosa personalment, tot i que no tan poderosament com a l’Arnolfini de Van Eyck. A la pintura, deixo el realisme als experts en quant que em sento dirigida cap a la recerca de nous mètodes, noves perspectives del que pot ser percebut a nivell cel·lular, un microcosmos, un pla urbà o inclús l’univers. També connecta amb el ritme, doncs acostumo a pintar amb música, i a més amb el meu subconscient. El que m’importa és més si el conjunt funciona, que el seu ritme creï o faci reaccionar d’altres ritmes i, sigui quina sigui la forma adoptada, la bellesa resultant ha de romandre en el fet que tots els seus components necessiten existir en vibració amb altres cossos, masses, forces i energies. Em porta a sorprendre’m en cada moment, però sé que cada nou treball em porta també a conèixer-me millor. Vas acabar els teus estudis amb una tesi titulada “Kin-Aesthetic Fourth Dimension” i et refereixes a ella com un estudi de la vida on proposes l’arquitectura, l’experiència i la pintura com a pràctiques combinades. Ens podries explicar quina és la idea principal rere aquesta tesi? La meva tesi, sí, Cinètica, estètica i temps, segueixen sent importants en el meu treball. És molt llarga la llista d’arquitectes de renom que a més pinten com a activitat extra curricular perquè és necessari per als seus estudis sobre l’espai. Ho vaig veure també quan el 3D va esdevenir l’estàndard en la visualització cap a l’any 2000 en quan a vendes, i ara sento que el descobriment tangible s’ha perdut en el món professional. Ho pots veure també en els joves i els videojocs. A més, el meu estudi inclou allò que les coses semblen ser, el que atreu la curiositat dels humans i motiva la seva mobilitat per a interactuar amb l’espai en general i el definit pels objectes, tornantse’n part. Novament, la qüestió plantejada (confrontació amb el pla dels objectes, el buit, etc) resulta en una decisió, incorporant-hi així la psicologia humana. Crec que una breu revisió del Cubisme i el Futurisme podrien explicar el que vull dir sobre els objectes en la seqüència de l’espai i el temps. Quan es representen un punt de partida i un altre de destí en el recorregut d’un moviment, un acostuma a mirar entre ells per tal d’entendre la història, i aquest “entre” representa un marc específic en el temps. Gràficament, pots veure en el símbol de la vesica piscis, per exemple, allò que comparteixen totes aquestes experiències. Pot ser fluïdesa específica, però connectivitat formal, i és el que m’interessa de l’art i, eventualment, em condueix a pensar en tot això a major escala, en una única vida i transformació natural de sí mateixa. La transparència és un concepte recorrent en els teus treballs, des de la teva tesi fins a la teva poesia, i el poema “For I wish” n’és un bon exemple: “Sight unseen, these dreams lead to transparent heavenly lights cusping ever-present darkness in opacity, to night-time’s rooms without walls -On the edge of day and night, to remain, always. For I wish to be still from this distance, with the possibility of traversing boundaries when need be, or traveling, sidling its circumference where I will see only totality, all forests for trees”. Creus que tenim un concepte i percepció estrictament materialista de la vida? Crec que l’evolució de la transparència en el meu treball està arrelada en un desig de veritat, com en la poesia ho és el fet de revelar veritats sobre un autor inclús si no s’hi manifesten descaradament. “Sidling (a) circumference” representa el desig de mantenir una bona visió del tot, de no

34


NAU NUA

ENVERS

caure confortablement en una classificació o esquema mental sinó en una actitud de mentalitat oberta. La transparència em permet, a més, reflectir temps passats i futurs, dels quals en sóc defensora. Més encara, em permet aquestes visions mentre celebro on estem ara mateix. El misteri o la translucidesa, o el que resideixi en la transparència, em porta cap al que hi ha entre el passat i el present, la memòria que s’ennuvola cada cop més i més. Crec que aquest és el motiu pel qual m’oposo a les alteracions digitals en la documentació d’un lloc. Detallant, mirant enrere, reflectint...potser tindran la inspiració d’una manera diferent, valorant la vida més adonant-se de què no necessiten abandonar el món natural per tal d’aconseguir-la. Tant es pot necessitar tenir una perspectiva diferent de la vida com, simplement, moure’s una mica. Veient el materialisme, crec que tendeix a empènyer la humanitat cap a una confortable adaptació social entre coixins de seda. Si no canviem la nostra atracció cap a tot això, cessant l’aplaudiment cap als qui saben realment el que és important a la vida, continuarem devaluant-ho tot més i més. Crec que l’home és un recol·lector i això el fa encantador, però quan recol·lecta coses que no són seves, tan sols per comparar el seu cotxe amb el del veí, llavors no entenc el seu sentit. Un altre dels teus poemes, “In passing”, acaba amb una reflexió profunda sobre l’amor i la vida com a poetry in passing. És present el veritable amor a la vida quotidiana? Aquest poema en particular té una situació i un temps específics. Acostumo a documentar els moments que visc les emocions dels quals poden o no tornar. Si tingués una llista de totes les emocions possibles les acabaria per considerar totes com un èxit, no per a mi necessàriament sinó per als altres. Pensant en per què llegir llibres...els altres potser també ho fan i diuen: “Sí, sé de què parla...” Llavors, riure o no sentir com si fossin a una illa. Crec que la societat estima com si hagués après a fer-ho, o com s’ha adaptat per tal de respondre a aquest sentiment a dins el seu cervell. Així que sí, crec que estimem. No estic gaire segura de si ell o ella sempre ho expressaran d’una manera que els altres puguin entendre. I aquest és el motiu pel qual dic “passing”. Era una relació personal on la comunicació de l’amor no era possible, la meva constatació d’aquest fet. Quan va ser escrit acabava de morir algú molt proper, així que les dues experiències van anar paral·leles i vaig acabar dient que una vida, un amor, sempre passen, com a conclusió del poema. I així va ser realment. “For if you decide not to exist, do not invite me into your life. Do not falsify your ability to love, to live, to learn, to give”. És un fragment del teu poema “No other way”. La societat està basada en falses premises creades per éssers engabiats en les seves pors? Sí. Bé, no és tan simple realment, però el meu parer és: sento que molts éssers estan engabiats en les seves pors a causa d’aprendre a ser socials: nens crescuts sota pell adulta, si vols. Si poguéssim negar ambdós conceptes, podríem progressar cap a un món més unificat. De totes maneres, ara sé que no puc ferir a algú pel fet que no sigui més que el que ha après a ser, però expresso la meva pau abans de marxar i sobre això tracta molta de la meva poesia íntima. Potser, llavors, la persona amb qui parlo i d’altres hi pensaran i prendran alguna decisió diferent de la marcada per la seva pròpia lògica i experiència, la qual cosa seria “Other way”. Crec que a més és important apreciar cada “nou dia” pel que és doncs mai és una cosa que ja hagi succeït. Aquest dia pot portar-te la proba de què les pors prèvies no haurien d’existir, que qualsevol cosa pot ser vista d’una manera diferent.

35


NAU NUA

ENVERS

36

Veus la vida plena de límits que restringeixen la nostra existència o com un espai per descobrir? Crec que la meva família i els meus amics dirien que no sóc la persona indicada per respondre a aquesta pregunta. Soc tossuda amb els límits, quan crec que hi ha una resposta en algun lloc o que un obstacle pot ser superat. Sí, la vida és plena de molts, molts límits. On no trobar l’esquerda que no pot ésser creuada a la terra, o com aprendre una nova manera de saltar, són coses no determinades. També he trobat aquesta intimidació i la falta de direcció és el major enemic de tots, no l’obstacle en sí mateix. La nostra existència només està restringida per la falta de fe en nosaltres mateixos. Resten espais per descobrir, potser tenen formes que no esperem o no estan predeterminades en l’estudi dels llibres de text.


NAU NUA

ENVERS

Per què el salze, why the willow? Perquè pot semblar trist, encara que jo ofereixo un nou punt de vista: potser reflectint-lo en les seves llàgrimes per tal de veure la seva bellesa i la bellesa en els detalls de les coses que l’envolten i que li serveixen temporalment, canviant el teló de fons i la seva composició vital. Això s’explica en la conclusió del poema. Crec que era la meva manera de dir als lectors (com els poetes, romàntics, creatius, empàtics, etc, solen ser qualificats de melangisosos) de prendre una nova perspectiva sobre el que veuen, sense categoritzar. La vida no és tan fàcil i ells són ànimes belles per descobrir. De totes maneres, no del tot florides, dretes o carregades de fruits! Va ser el darrer poema que vaig escriure, quan em preguntava a mi mateixa una qüestió personal, la qual, allà on em volgués portar el bolígraf, acabaria sent el títol del llibre. Aquest poema connecta el text amb el meu art, que llavors vaig focalitzar en la fotografia i la pintura, inclús l’arquitectura – “reflectint” una manca de gravetat i una possible eufòria en un estat de “lleugeresa”. Hi ha, òbviament, molts detalls biològics i reproductius en els arbres que m’atrauen, però principalment va ser l’alçada, simbòlicament. Altres poemes del llibre fan referència al pas de la joventut a la maduresa, la qual cosa també tenia en ment. Què és la bellesa? Una cosa que he après és que una definició de bellesa canvia al llarg del temps. Crec que la bellesa és veritat, honestedat, sensibilitat – treure el millor d’alguna persona, dels objectes, d’un lloc o del contingut d’una idea. Crec que és prendre colors primaris i descobrir el que es pot fer amb ells, metafòricament parlant. Bellesa es pot trobar en qualsevol cosa, però és la nostra responsabilitat observar-la des de la llunyania en la seva totalitat, o de prop amb un microscopi. De nou, és veritat, no una màscara. Un ganivet és un instrument essencial en el teu treball visual on crees un vincle interessant entre dolor i bellesa. L’evolució va directament lligada a la violència? Realment és un ganivet de pintor. Amb un raspallat regular no experimentes sensacions de tracció i força. El ganivet només és una acció d’empenta, la seva pintura requereix apropar-se a la tela a diferents velocitats, però el cop ha de ser ferm, com l’esbós d’un arquitecte amb el seu llapis de punta plana per a dibuixar uniformement. Això et permet una major precisió i control, en el meu cas. Poc després de complir els 30 anys, vaig patir un trauma cerebral que va deixar el meu cos paralitzat durant deu minuts. Això em va provocar un mal nerviós que causà la disminució de la meva sensibilitat al pam de la mà amb què dibuixo. Això, evidentment, no era un problema si volia continuar dibuixant edificis amb el ratolí de l’ordinador la resta de la meva vida, però jo volia molt més que això. Crec que els avisos de la vida ens porten a relativitzar-ho tot, per molt desafortunats que siguin, i em vaig prendre aquest incident com un signe de que tindré sempre el que tinc. La gent s’ha pres la postura feminista de les meves pintures com si fos extreta del dolor, la lluita, la violació, etc. Però, crec que són creades amb un moviment directe i pensaments alts i forts. He fet servir teles del mida d’un braç, com si fos a dibuixar un àngel de neu, definint el meu espai com va fer Da Vinci amb Vitruvian Man, Le Corbusier amb Le Modulor. Si es fa amb la música, un període rítmic – una dansa, si vols – queda documentat. Si tallar una tela és un esbós subconscient i dolorós de la memòria, llavors el que espero crear amb això és una combinació des detalls que m’han fet el que sóc, en el seu entramat, i construir-ne alguna cosa nova – fractals, per exemple. I, no, les pintures no estan directament relacionades amb la violència tot i que segurament alguns talls sí ho estan. La tela d’un artista canvia mentre hi treballa i a través de la vida creativa, experimentant la meva pau, la meva ira, els meus records i esperances a més d’altres emocions. La tela coneix la teva veritat com ningú, realment.

37


NAU NUA

ENVERS

38

Crec que el teu concepte de la vida és una existència fluïda en una perpètua transformació potencial, però, en canvi, el teu treball visual és ple de línies. Hi ha moltes figures geomètriques barrejades amb una certa inspiració vegetal. Es tracta de la teva visió de la lluita per l’existència? Sempre m’he preguntat sobre l’home i la màquina, la tecnologia i la natura dins el que és sobrenatural. Crec que rere la Revolució Industrial i per mitjà de la Revolució Tecnològica, és la nostra responsabilitat aprendre dels nostres períodes d’innovació i equilibrar quant de temps hi dediquem enfront al que és y sempre ha sigut per tal que serveixi d’alguna cosa, Potser hauríem de trobarnos a nosaltres mateixos no a la cresta de la popularitat i la tecnologia ( ja hi ha qui hi dedica el seu treball) sinó a la del pensament com a pensadors dels temps moderns, filòsofs i coses així. La tecnologia no ens farà progressar com a nació, cultura, món, si no progressem individualment, sols. Per tant, m’agrada fixar-me en els detalls de les coses que romanen en el temps, l’origen (na-


NAU NUA

ENVERS

tura), i comprendre conceptes profunds sobre l’existència i al seva supervivència. Sovint, les respostes a moltes preguntes es poden trobar a les coses senzilles. El teu món existeix realment? El meu món existeix tant com el teu però el que fa al món diferent és com ho veu cadascú, com hem decidit apropar-nos-hi i com de brillant és el nostre sol realment. El poema “My world really exists” explica experiències personals a través de la meva vida a diferents països, com em vaig sentir mentre les vivia i a més revela com algunes d’aquestes experiències no eren com les que altres havien tingut en situacions semblants. El poema i el seu títol, posant-me com a exemple d’estudi, simplement mostra com tots tenim una percepció diferent i com aquesta diferència s’ha de respectar. El vaig escriure a Brooklyn, on havia viscut mentre organitzava el meu retorn a Europa. Necessitava expressa els records dels llocs dels que desitjava formar part novament i aquells que em van afectar profundament i que romanien – jo era de Nova York però col·lectivament de molts altres llocs també. El salze romandrà sempre entre nosaltres perquè les seves llàgrimes són les nostres dibuixant un rastre de la nostra existència.

Entrevista de Juan Carlos Romero Fotos de Hollace M. Metzger

39


NAU NUA

ENVERS

40


NAU NUA

ENVERS

EL COLOR DEL DESIG Olivia Adriaco 41

Després de petites joies del pop rock com Sleepin late en el seu debut Ambiguous (2004), Olivia Adriaco ens presenta ara el seu segon àlbum Heaven Seven (2009) com l’etern intent de ressorgir des de l’avern dels sentiments trencats. De veu tan sensual com la seva pròpia mirada, el desig es respira a cadascuna de les seves melodies. Es troba atrapada en el dilema de si l’amor és somni o realitat i de cadascun dels seus dubtes en treu una cançó per tal d’arribar al setè cel, com tothom. Un breu Prelude de només quinze segons obre el teu àlbum. Ens ofereix una atmosfera estranya amb el so d’un vell rellotge acompanyat per un eco envoltat pel so d’uns grills. La nit és doncs la primera en arribar al teu disc. Ets un ànima nocturna? Quan crees o toques l’estil de música que nosaltres toquem, evidentment el teu estil de vida és més proper al de Lestat, el vampir, que al d’un gall...


NAU NUA

ENVERS

42

Un so contundent de guitarra irromp de sobte i la teva veu canta I’d sell my soul for a total control over you. Creus que el control és compatible amb el desig? No, precisament aquesta és la raó per la que vendria la meva ànima per tenir un control total, perquè el desig no pot estar sota control. El desig és allò desconegut, arriba quan no l’esperem, sense explicació i t’arriba a deixar sense parla. No el pots explicar, és inesperat. Et porta i et deixa com a un vell mitjó... I quan no el vols deixar anar has de trobar una solució i aquesta és la raó per la qual hem de vendre la nostra ànima...per a un control total!


NAU NUA

ENVERS

43


NAU NUA

ENVERS

Un poderós riff ens porta a Onion i les llàgrimes degudes a una forta ruptura esdevenen una mica d’esperança en el futur. I found some peace again by myself cantes en un estil de rock dur. Per què ens resulta tan difícil trobar la pau mental quan estem sols? Crec que és possible, així com un temps de calma entre tempestes, però per un període curt de temps. O acabes sent tu mateix la tempesta. Però...de vegades estar sol és necessari per trobar la pau, t’ajuda a veure el que hi ha de dolent en tu mateix, en el més profund de la teva ment. Una preciosa melodia al piano ens introdueix a Cool. La teva veu sona delicada, càlida i plena d’esperança. De nou, el dolor de la soledat no desitjada emergeix tot rebutjant un iceberg ordinari sempre més fred del que aparenta. Què és la calidesa per a tu? La calidesa m’arriba dels bons records de la meva vida amb algú. És càlid i agradable pensar en aquests records un cop més. Quan Paul Ives va escriure la lletra per a la meva melodia, ho estaven passant d’allò més bé plegats, ell era amic meu, el meu millor amic...un amic tan bo... dono gràcies a la vida! Ara, ell és fred però sota una càlida capa de neu. Red love, blue sky, green sea deep, technicolour dream...I got some colour to sell. Primer vens la teva ànima i més tard l’arc de Sant Martí sencer... Quin és el color de la teva ment ara mateix? Just a la fusta!...L’amor és un arc de Sant Martí...Vermell com la passió, blau com les esperances, verd com la pau, negre com els problemes, etc. La meva ment, el meu cor i la meva vida són plens de colors! Cada color és màgic, depèn de tu i de com els fas servir o de com deixes que ells et facin servir a tu. De totes maneres, cada color pot tenir una influència positiva sobre tu, inclús els més foscos. La foscor pot ser profundament poètica. L’amor vermell pot ser a més una picada d’ullet a l’expressió francesa “raide love” que vol dir profundament enamorat d’algú, penjat d’algú, amor a primera vista en un sentit més boig. Aquesta cançó és una resposta poètica a Roxanne...El vermell és un color que dóna una llum sulfúrica a l’amor...no?.. Apassionadament cantes call it heaven just a night with you.Un cel roig es dibuixa a la meva ment sentint la cançó. Balles amb les teves sabates de Ventafocs en un ambient ple de desig. El present és tot el que tenim? El present és la conjugació de l’amor...És el millor per a l’amor...Amar és un secret...Només la vida pot descubrir-lo...Espera i mira...però mantingues-lo obscur. Unrestrained comença en un estil gospel que ràpidament es transforma en una cançó de rock dur sobre un nou camí doncs you cannot trust and risk the rest will become dirt. Per què és tan dur trencar una relació que ha esdevingut una presó? Ningú no ho sap...Tota relació ens fa presoners, carcellers i presó, tot al mateix temps, tot alhora. Tenim les claus i sabem fer servir el cadenat...però a fora tot és tan terrorífic. Si et pregunto pel futur com a concepte, quina seria la teva resposta? El futur és compatible amb la idea de concepte, encara? He de trucar al Major Tom per això...Pray for earth...

44


NAU NUA

ENVERS

Say goodbye té una part final profundament estranya en termes musicals degut a la seva influència africana barrejada amb sonoritats electròniques. Esdevé un important contrast per a la resta del disc arribant a un estil chillout. Gaudeixes de sessions de dj electròniques? La nostra cultura musical és molt oberta, la qual cosa és bona. Acostumem a tocar aquesta cançó al final dels concerts per dir adéu. Sempre és trist dir adéu però els arranjaments d’aquesta cançó fa feliç a tothom. És una manera de dir, guarda’m el darrer ball, ens veurem aviat. És la nostra manera de dir adéu. Finalment, Janis Joplin o Barbara? Sens cap mena de dubte: David Bowie. Olivia sembla, en canvi, ser molt terrenal deixant els cels per al camí de la passió. De passeig nocturn, la seva música neix del somni mateix per allò que potser és impossible: la llibertat des de l’amor.

Entrevista de Juan Carlos Romero Fotos de Blondie www.blondiephotographe.book.fr

45


NAU NUA

ENVERS

46


NAU NUA

ENVERS

DESPULLAR L’INSTINT Clara Engel 47

Clara Engel ens porta unes Secret Beasts (2009) gravades en directe en un únic cap de setmana. La seva poesia i la seva veu descarnada ens desperten el sistema nerviós fent-nos conscients de cadascuna de les nostres passes. La vida palpita, tem, ama, estima, odia i dubta dels seus motius en les seves cançons que són bèsties trencant gàbies.


NAU NUA

ENVERS

Qui són les Secret Beasts? Aquest títol ve d’un poema de Theodore Roethke. És un dels meus escriptors favorits però ara no podria localitzar el poema ja que el meu volum de la seva poesia està empaquetat. Crec que el vers és: “Out, out, you secret beasts, you birds, you western birds”. (Espero no haver-lo destrossat). Probablement el vaig escollir perquè va ser un alleujament publicar aquestes cançons. Moltes d’elles són una espècie de cançons d’amor brutals, així que va ser bo deixar-les córrer com animals salvatges i restar en una pau relativa per tal de moure’m cap a un nou capítol. Break in the sun té una atmosfera apocalíptica tant en la lletra com en el so. I feel like a ghost, rootless desire and dirty clothes...Hi expresses un sentiment personal o es tracta de la teva visió dels nostres temps? Parlant literalment, quan vaig escriure aquesta cançó passava molt de temps viatjant sola en autobús amb els auriculars posats i escrivint, pensant, i era un moment realment difícil de la meva vida. Em sentia perduda com el protagonista de la novel·la “Ice” de Anna Kavan. Ell busca una persona i un sentiment o potser només la persona que (ell creu) li permet sentir-lo. Quan més t’endinses en la novel·la, més tens la sensació de què ella ja no existeix o que no ha existit mai de la manera com ell la imagina. La novel·la té lloc durant el principi d’una era glacial i ell lluita contra un món que està acabant ràpidament i pel qual és cada cop més difícil navegar i viure resulta menys fàcil. És un pel exhaust llegir-la. Em recorda a “Secret beasts”, tot i que aquesta vaig haver de deixar-la un temps i descansar, encara vaig per la meitat i també està empaquetada per la mudança. Està inspirat en l’addicció i crec que la recerca obsessiva de qualsevol tipus d’eufòria és una forma d’addicció. No tinc una visió pròpia dels nostres temps, veig les coses d’una manera més fragmentada. Ghost opera és profundament dolorosa. La teva veu crida literalment demanant mentides piadoses que mantinguin viu l’amor. Fe, mentides, amor, diners, pàtria, etc. Creus que hem transformat la vida en una mentida? No crec en un nosaltres, i només puc parlar per mi. No crec que sigui possible transformar la vida en una mentida. La vida és enorme, molt més gran del que qualsevol pot arribar a entendre la qual cosa és alhora reconfortant i terrible. Les mentides son històries que maquillem, son minúscules inclús les més grans d’alguna manera. Tenim molt menys control sobre les nostres vides del que pretenem tenir i hi ha moltes convencions i institucions que miren de distreure’ns d’aquesta idea. Les tempestes violentes, les malalties, la mort, són monstres ancestrals que sempre haurem d’afrontar i quan més es menteix hom a sí mateix o als altres, aquest sempre l’atacaran doncs no poden ser apartats sens més. M’agraden els cantants que reconeixen el terror i canten per les seves vides, o els escriptors que escriuen sobre les seves vides com un nedador que neda per tal de mantenir-se a la superfície. Potser “Ghost opera” és en part sobre la desintegració, tot es tambaleja i cau i està demanant un “t’estimo” com a vell cliché al que agafar-se. The beauty of your design és un títol perfecte per a una societat on no hi res més enllà de la imatge. S’ha convertit El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde en una mena de profecia? Mai he llegit a Oscar Wilde. Jo diria que “Frankenstein” de Mary Shelley i la pel·lícula “Blade Runner” van ser grans influències pel que fa a la cançó. Em fascina la idea de l’ésser humà jugant a ser déu i també sobre el control i el poder en les relacions personals. Sento que aquesta cançó va sobre la mortalitat, la fragilitat de les formes, els afectes humans. També podria ser una cançó

48


NAU NUA

ENVERS

49

d’amor de Frankenstein al seu monstre. M’agrada deixar-ho obert. No tinc nocions específiques o estàtiques sobre el que les meves cançons diuen. The one that cuts my roses down is the one that I'm loving. On és el límit entre l’amor i l’addicció? Dubto que hi hagi un límit universal, crec que la majoria dels estats humans són tenebrosos i se solapen molt. Suposo que una relació esdevé addictiva quan la necessites per simplement “ésser” i quan eclipsa les teves facultats per raonar. Aquesta línia per a mi té a veure amb el poder i el control, quan una persona té el poder de donar i treure la felicitat a una altra, la qual cosa sembla ser una situació molt comuna o quelcom del que tots podem parlar...per exemple, la lletra del clàssic “Your are the sunshine”. Per què Old fashioned love té un aire més esperançat?


NAU NUA

ENVERS

Només vaig escriure una dolça cançó d’amor i no m’agrada que els meus discos estiguin governats per una sola estètica de manera que no vaig voler treure-la només perquè no està en la línia de les altres. M’agraden les cançons dolces, i va ser una gran alegria cantar-la amb Tomathy Daly Chandler, un cantant increïble i artista folk experimental del Regne Unit. (http://tsinderash.bandcamp.com) Un Angel from Madagascar de nou parla d’un amor dolorós. Quina necessitat és major, desitjar o sentir-se desitjat? Depèn del teu caràcter, probablement. És impossible mesurar la necessitat emocional. Crec que aquesta cançó abraça la vida en el sentit de “porta-me-la”. El dolor és inevitable i crec que és més devastador intentar fortament evitar-lo. El teu disc té un so cru i la teva veu sona completament nua donant-nos una sensació de desesperació. És dur cantar aquestes cançons en directe? No, m’encanta cantar en directe. Però, sí, no m’agrada cantar-les una vegada i una altra o dedicar massa temps al treball del passat. Em canso ràpidament de les cançons i això pot ser difícil per a la gent amb qui toco. Els meus concerts són vius, les coses canvien i sempre toco plena de noves cançons. No és emocionalment dur per a mi cantar en directe, a no ser que tingui un dia horrible i llavors tot és més dur, oi? Actuar és molt alliberador i demana a més molta concentració. Dec tenir un present molt ple per la qual cosa no puc revelar cap experiència dolorosa cantant en directe. Visc una cosa nova en cada actuació. My words are stones cast into the sea. Som presoners de les paraules? Òbviament, m’encanten les paraules i els dedico molt de temps. Però també he d’admetre que sovint són impotents. No hi ha una combinació màgica de paraules que, per elles mateixes, pugui crear un canal de comunicació. La comunicació és recíproca i no importa com de bella i clara sigui una cançó, un poema o una carta d’amor, si algú no la rep ningú la sentirà. Pares i fills, amants, amics... Tota relació té sempre un final. Una ruptura significa una porta oberta o tancada? No ho sé. Dependria de la situació i les persones. Suposo que tinc més preguntes que respostes sobre això. Tendeixo a tancar portes i tornar-les a obrir...i tancar-les i obrir-les un altre cop...etc. Lluito contra totes aquestes coses com qualsevol altre persona, o potser més. La meva música és plena de preguntes però no sé si hi ha una sola resposta en ella. I want to crawl back to the ocean for you...if my losing delights you, if my losing excites you. Només existim si algú ens para atenció? Bé, és possible menysprear algú o fer-lo sentir invisible o inaudible, si és al que et refereixes. Però per a mi, aquesta línia és divertida. Hi ha moltes cançons d’amor on algú donaria tant i tant per l’altre, dient: ho donaria tot per tu, perdria els meus òrgans i pulmons, em tornaria un peix només per tu!! Això és romàntic. Protect me from all my desire, numb me to the one I love. Som capaços de viure?

50


NAU NUA

ENVERS

Suposo que de vegades sí i d’altres no, si no definim viure literalment. I podem parlar de sentir coses profundament, creuant diversos inferns, sense amagar les nostres experiències doloroses ni d’altres parts de la nostra vida. Se’m fa difícil explicar les meves lletres, les escric, des d’un lloc de mi mateixa molt allunyat del lloc on em trobo ara mateix. Aquestes respostes semblen com comentades per una veu en un idioma estrany. Sento que aquesta cançó és com una expressió de desig per trobar un santuari que t’allunyi dels sentiments durs ni que sigui per un moment. Probablement això és el que el desig de morir acostuma a ser, més un desig d’allunyar-se del dolor que de morir veritablement. Cantar obertament aquest tipus de desig de morir dins la meva ment és més un desig de viure, essent capaç de connectar i comunicar l’experiència d’aïllament per tal de trencar-lo. Em posa una mica nerviosa analitzar les meves cançons. Però resulta reconfortant sentir-me així doncs implica que no sóc capaç de fer-ho. No vull fer coses que pugui explicar. Ella té tota la raó. El millor és escoltar la seva veu expressant unes cançons que ens duen al més profund d’un enorme talent poètic.

Entrevista de Juan Carlos Romero Foto primera de Clara Engel, la resta d’Emma Lee www.strippedmedia.com

51


NAU NUA

ENVERS

52


NAU NUA

ENVERS

AMOR LLIURE Kat Boelskov 53

Kat Boelskov és punyent en les seves paraules i els seus sons. El seu darrer Amateur (2010) és una prova per a les oïdes acostumades a caminar pel costat brillant de la vida. Lletres plenes de crua honestedat sobre els vincles afectius però igualment plenes de ganes de viure, de buscar noves preguntes i crear respostes en contínua evolució, ens demostren que els miralls trencats poden ser el començament de quelcom formós. La foscor envolta la teva veu mentre cantes desesperadament tal com un ànima engabiada. Everything no és suficient? De vegades tot és massa! La desesperació ve de no ser capaç de contenir la felicitat vinguda de tenir tot allò que desitjaves en un moment i lloc determinats. És com una olla a pressió! El teu cos


NAU NUA

ENVERS

ha d’expressar aquests sentiments i cridar-los WWRRAAAGGHHH, fins a un grau on ja no ets capaç de gaudir i apreciar aquell moment concret. De sobte, la teva ànima s’allibera però sembla que no quedi res per assolir després d’un amor dolorós que sents com un so industrial massa punyent. L’amor no forma part del món real? Sí, n’és part, tot i que de vegades l’amor pot ser una construcció no “real” en sí mateixa. És merament quelcom que imagines o desitjes que ho sigui. Tornant al món real cantes Tapestry tota plena de retrets. No creu que és un greu error identificar amor amb felicitat? Això depèn de com defineixes amor. Jo crec que l’amor forma part de l’essència de la felicitat, però no s’ha de limitar a la noció romàntica de l’amor entre dues persones, en el sentit d’una “relació” convencional. Els sentiments amorosos poden existir entre amics, família o a qualsevol relació positiva. Hi ha amor per l’art, per la natura, per un bon llibre, una vista des d’una terrassa determinada, el bon sexe, amor al teu treball quan està en una creativitat fluïda. I també en les petites coses. Peace aporta una mica de llum al so del disc però dius necessitar l’aïllament per aconseguir-la. La gent és el dimoni? El pot ser! La humanitat en el seu conjunt acostuma a desesperar-me. Què hi ha de dolent en nosaltres? Com podem ser tan dolents? Tendeixo a amagar el meu cap sota terra a nivells vergonyosos quan es tracta de seguir les notícies o la política. Simplement no ho puc evitar, sabent tot el que passa en el món. Honestament, acostumo a pensar que no tindré fills doncs no vull que pateixin la maldat del món.

54


NAU NUA

ENVERS

55


NAU NUA

ENVERS

56

Una divertida cançó titulada Girls in love contrasta amb la resta del disc. Ironia? Res d’això! És només una mica de diversió. Com que es tracta del meu primer disc no volia tancarme a un sol so o gènere i volia deixar-me endur pels sentiments i deixar que les cançons decidissin cap a on volien anar. (Dada extra: en aquesta cançó, que dura 2:42 minuts, vaig arribar a dir 18 cops la paraula “amor”). This time té un aire oníric ple desig i esperança. Ets optimista o naïf? Ha de ser una cosa o l’altra? Em definiria com a optimista però el que és segur es que no sóc naïf. Tinc esperança però no en un sentit somniador deixant-ho tot en mans del destí. Tinc molta determinació i treballo dur per tal d’aconseguir que els meus somnis esdevinguin realitats. Mood ens dóna una visió fosca de la societat. Chasing the shadows of all too many dreams, infinite choices and possibilities. La felicitat està en venda? En una paraula, no. 1 thing u should know fa que em pregunti si som capaços de ser lliures. L’amor és llibertat o la llibertat és amor? Aquesta pregunta toca un tema que ha ocupat molts dels meus pensaments més recents. La idea de ser capaç de deixar d’anar amb la veritat per davant només per tal d’aferrar-nos desesperadament a que amem. Crec que el veritable amor no pot existir sense una certa llibertat. Somnio amb el dia


NAU NUA

ENVERS

que sigui capaç d’amar a algú garantint-li al mateix temps la seva completa llibertat. Però és obvi que no és tan simple, tots els sentiments de gelosia i baixa autoestima dominen el camí. Com veus l’escena musical danesa? Doncs no tinc ni idea de com respondre això! Sento que hi ha molta creativitat i talent aquí però visc en el meu petit pis on creo la meva música i la promociono. Intento que gent de fora de Dinamarca s’assabenti de la meva música i per això prefereixo comunicar-me en anglès (degut que he viscut a Londres durant 9 anys). No surto massa ni interactuo amb ningú del negoci de la música. La paraula amateur té una arrel llatina que vol dir amar alguna cosa. Encara ets Amateur? En tots els sentits! Amo el que faig. Una altra definició és allò oposat a la professionalitat, algú que no viu del que fa. Aquesta també em va bé, tot i que espero que canviï algun dia. El cert és que el disc té detalls més que suficients per a inquietar i traslladar-te a llocs nous, amb la llum encesa o completament a les fosques. Al cap i a la fi, la llum és a dins nostre. Kat ens mostra la seva amb la bellesa de l’eterna contradicció de la recerca.

Entrevista de Juan Carlos Romero Fotos de Sofie Nørregaard

57


NAU NUA

ESBÓS

HOLLACE M. METZGER Paintings 58


NAU NUA

ESBÓS

59

You move me


NAU NUA

ESBÓS

60

Autumn


NAU NUA

ESBÓS

61

Citystorm


NAU NUA

ESBÓS

62

White noise


NAU NUA

ESBĂ“S

63

Hypothetical - Psychotherapist


NAU NUA

ESBÓS

64

Kind of Blue


NAU NUA

ESBĂ“S

65

La nuit dans Montmartre


NAU NUA

ESBÓS

66

Musique


NAU NUA

ESBÓS

67

Seraphine


NAU NUA

ESBÓS

68

Speed


NAU NUA

ESBĂ“S

69

Transformations


NAU NUA

ESBÓS

VILDE STEDAL KALVIK Thruthful details 70


NAU NUA

ESBÓS

71


NAU NUA

ESBÓS

72


NAU NUA

ESBÓS

73


NAU NUA

ESBÓS

74


NAU NUA

ESBÓS

75


NAU NUA

ESBÓS

DEREK MOENCH Autumn re-imagined 76


NAU NUA

ESBÓS

77


NAU NUA

ESBÓS

78


NAU NUA

ESBÓS

79


NAU NUA

ESBÓS

80


NAU NUA

ESBÓS

81


NAU NUA

ESBÓS

82


NAU NUA

ESBÓS

83


NAU NUA

ESBÓS

84


NAU NUA

ESBÓS

85


NAU NUA

ESBÓS

GALA KNÖRR London fields 86


NAU NUA

ESBĂ“S

The way he held the bottle of wine showed me a glimpse of how it was to be a person of the earth. He had for many years rolled around the vast fields of the North, covered by a gloomey sky constantly in fear of being about to cry. He had only known that feeling of wet guilt for all the things he had done hiding under the apple trees in the orchard his grandfather used to own when the hands of a man were still the best tools to create the wealth of a family. Now he walked around on two wheels scared of falling and breaking every single wish and desire he ever had on the stone cold London winter. The holes in his clothes were war wounds of the better times to come, ahead of us was the golden eternity, and behind a series of unfortunate, or ephemeral moments of bright truth soon to be forgotten. The things one learns walking in a field of crows, oh boy! Between all these fallen signs of a dying Autumn, brightly coloured wings of heavy rooted trees. I found that I had lost my skin, peeling off in the minus zero nights of this city, I screamed my poem out loud hoping that it'd arrive to you, as you were getting older and I was growing younger.

87


NAU NUA

ESBÓS

88


NAU NUA

ESBÓS

89


NAU NUA

ESBÓS

90


NAU NUA

ESBÓS

91


NAU NUA

ESBÓS

92


NAU NUA

ESBÓS

93


NAU NUA

ESBÓS

94


NAU NUA

ESBÓS

KAYLA MARIE CRAIG Innocent lies 95


NAU NUA

ESBÓS

96


NAU NUA

ESBÓS

97


NAU NUA

ESBÓS

98


NAU NUA

ESBÓS

99 99


NAU NUA

BORN

FOS NEGRE 12 FECINEMA Festival de Cinema Negre de Manresa 100 Negre ho és tot, l’origen i la fi. L’existència no és més que un inútil recorregut des del nostre negre inicial fins a la desitjada llum. En realitat, negre és absència de llum només per a l’observador i això és així perquè hi resta retinguda tota la llum que li arriba. Així doncs, els nostres ulls només veuen objectes sense llum i no aquells que la contenen, curiosa metàfora de la nostra societat fruit tota ella dels nostres sentits distorsionants. El Festival de Cinema Negre de Manresa, FECINEMA, es vesteix de negre des de ja fa dotze edicions i un espera, doncs, un lloc que contingui tota la llum del món cinematogràfic. El seu cartell contenia la llum dels darrers treballs d’Atom Egoyan, Takeshi Kitano, Bertrand Tavernier i el primer llargmetratge de Paco Cabezas, Carne de neón (2010), que va rebre el premi a la millor pel·lícula del festival amb l’aplaudiment del públic. A destacar la gran presència de cinema europeu amb estimulants treballs com ara Schemer (2010) del televisiu Hanro Smitsman o la majestuosa Des hommes et des dieux (2010) de Xavier Beauvois. Tot això sense demèrit del cinema nord-americà, mostrant excel·lents formes en propostes com The perfect host (2010) de Nick Tommay. M’agradaria destacar la retrospectiva dedicada a Claude Chabrol, mort pocs dies abans del Festival. L’enorme plaer de gaudir d’algunes de les seves obres en pantalla gran és certament gaudir del millor cinema europeu. Es tracta, en efecte, d’un artista molt negre i bon vivant. L’homenatge va ser curt però encertat. El talent ple d’humor sarcàstic a Inspecteur Lavardin (1986) precedida en aquesta ocasió tal i com ho és en la seva carrera per Poulet au vinaigre (1984), són un petit gest cap a una figura de primer ordre ja present en anteriors edicions del Festival. Cal recordar que Manresa és la ciutat de la magnífica Plácido (1961) del recentment desaparegut Luís García Berlanga. Si bé el film és un retrat mordaç d’una ciutat de províncies de doble moral també és cert que va convertir a Manresa en decorat de la primera pel·lícula nominada als Oscar de Hollywood del cinema espanyol. Només Såsom i en spegel (1961) d’Ingmar Bergman va evitar que s’endugués el preuat premi. Per tant, Plácido és el ben merescut nom dels premis del Festival i Berlanga un plausible motiu i emocionat homenatge en una edició d’un festival al qual desitgem un futur d’allò més negre en el sentit més lluminós de la paraula.

Text de Juan Carlos Romero Cartell de Marta Corcho Tarifa

100


NAU NUA

BORN

101 101


NAU NUA

MOS

REFERÈNCIES Vilde Stedal Kalvik http://www.flickr.com/photos/28882153@N06 Jeanne Cherhal http://www.jeannecherhal.net Richard Galliano http://www.richardgalliano.com Melancholy Maaret http://www.secretsaunasirens.com

102

Sophie Bancroft http://www.sophiebancroft.co.uk

102

Zola Jesus http://zolajesus.com Woo Ming Jin http://alternativa.cccb.org/2010/es/_films/fichaSO.php?_film=00108 Mooi http://www.myspace.com/reneemooi José María Nunes http://nunescine.es Hollace M. Metzger http://www.hollacemetzger.com Olivia Adriaco http://www.myspace.com/oliviaadriaco Clara Engel http://claraengel.bandcamp.com Kat Boelskov http://www.katboelskov.com Derek Moench http://www.facebook.com/profile.php?id=1227794325 Gala Knörr http://web.mac.com/gala_knorr Kayla Marie Craig http://www.facebook.com/pages/Kayla-Marie-Craig/177955778907502 FECINEMA http://www.cinemanresa.com/

NAU NUA DESEMBRE 2010 EDICIÓ NÚMERO 3 PUBLICAT PER NAU NUA ART MAGAZINE http://naunua.blogspot.com CONTACTE naunua@live.com


NAU NUA

MOS

103 103

MAKE LOVE 2 ART


NAU NUA DESEMBRE-GENER 2010 EDICIÓ CATALÀ