Issuu on Google+

febrer 2011

nau nua


NAU NUA PORTADA

SUMARI AMELIE ROSE MAY D’HENNEZEL. Public Image Unlimited

HOM NADIA ADAME. DESPEDIDAS Adéus nàufrags 1

NAU MARIA COMA. LINÒLEUM Cels i gats

ELENA SAHNOVA. RAPID EYE MOVEMENT Un somni blau

SMOKE FAIRIES. THROUGH LOW LIGHT AND TREES Arbres lluminosos

GRAŻYNA BIENKOWSKI. ANTICHAMBRE Una cambra amb vistes


NAU NUA

SUMARI DONIETTA ROMÉAS. ÉMERVEILLEMENT La vida en silenci

DAäRI. LOST IN HELL Un vals a l’infern

NUA ALEXANDER KLUGE Els cops del present

ENVERS THE IDEAL HUSBAND. NO BYE NO ALOHA Rere el mirall

VINCENT MOON La meva pròpia aventura

KALLIOPE AMORPHOUS Amb llum pròpia

2


NAU NUA

SUMARI NATALYA SERKOVA Prisma vital

ESBÓS ELENA SAHNOVA 3

Rapid Eye Movemet

KALLIOPE AMORPHOUS The everted mirror: The Conceptual Self Portrait Photographs of Kalliope Amorphous

DONIETTA ROMÉAS Émerveillement

NATALYA SERKOVA Inner spectrum

BORN SUKI EWERS

NAU NUA Febrer 2011 Edició número 4 Publicat per NAU NUA ART MAGAZINE DL B-42.494-2010 ISSN 2014-0002

Bodie crow Edició i redacció: Juan Carlos Romero Excepte “Mi propia aventura” de Flavio Affonso Resten reservats els drets d’autor als seus propietaris legals i firmants de tots els continguts de la publicació segons llei de la propietat intel·lectual.


NAU NUA

HOM

4


NAU NUA

HOM

ADÉUS NÀUFRAGS Nadia Adame 5

Despedida és el nou treball coreogràfic de Nadia Adame, un projecte per a cinc ballarins sorgit d’una experiència molt personal: la mort inesperada d’un amic molt proper. Abans que el tumult del moviment surrealista dominés el món artístic durant els anys vint, Joan Salvat Papasseit va escriure que res no és mesquí i que no ens adonem que per tornar a néixer necessitem morir. La ballarina i coreògrafa Nadia Adame ens enfronta a aquesta crua i bella, a la vegada, realitat. Només som nàufrags dels nostres adéus a la deriva de la vida. Artista polifacètica, les seves paraules i treballs irradien un gran entusiasme vital així com una detallista visió del seu propi interior i del tot del qual tots formen part. “Cuando un coreógrafo me marca los pasos, no me gusta repetirlo más de dos veces porque me gusta mantener lo fresco”, confessava a l’entrevista concedida a TVE on jo la vaig descobrir per primer cop i on ja em va fascinar. Ballarina des què tenia set anys però ésser humà únic des què va néixer, va patir un accident de trànsit als catorze anys que l’ha marcada amb una paràlisi parcial però també amb un major instint de superació que lluny de fer-la abandonar la dansa l’ha duta a ballar en escenaris de tot el món. La


NAU NUA

HOM

6

seva mare li va dir que a la vida tot té solució excepte la mort i Nadia ens dóna amb el seu treball la seva pròpia vida mitjançant el moviment. El camí de superació la va portat a voler superar el seu entorn i va decidir viure i estudiar als Estats Units. Va retornar anys després a Madrid però, un cop creada la seva pròpia companyia, va decidir instal·lar-se a Londres doncs sempre li oferien més projectes a l’estranger. Aquesta companyia crea projectes de dansa però també de cinema i teatre, produint treballs de nous creadors i d’altres am finalitats socials. La seva llum està arribant molt lluny perquè ens arriba molt endins. Té, com sempre, molts projectes entre mans i Despedida n’és un. “En esta obra de danza, la idea de despedida está presente y nos lleva por diversos caminos coreográficos. Dúos, tríos y solos nos muestran las diferentes despedidas del ser humano, unas tristes y otras felices. Por los caminos que nos separan naufragamos hasta lejanos horizontes, Sin decir adiós nos despedimos. Con la mirada nos besamos y con el cuerpo nos amamos. La vida nos trajo y la vida nos lleva, nos empuja a tirarnos por el abismo del destino. No seré igual sin ti, ni tú sin mí, pero el recuerdo que nos invade seguirá en todo lo que tocamos, en todo lo que miramos en todo lo que escuchamos. El temor que nace de los cambios profundos, del vacío que queda al derrumbarse los parámetros que sostienen nuestras vidas. Esta es mi despedida sin lágrimas, sin llanto, sin tristeza.” I jo em trobo allà mateix, lluny de poder gaudir dels seus projectes però ple de desig per fer-ho. Tanta força i talent arriba a tothom per lluny que ens trobem.

Text de Juan Carlos Romero Fotos per ordre d’aparició d’Eduardo Gragera, Matt Gilmore i Paloma Parra


NAU NUA

NAU

7


NAU NUA

NAU

CELS I GATS Maria Coma 8

“El meu cap es ple de sons. Miri on miri, ho sento tot. El món es fa gran i jo tinc mil orelles. No pretenc morir i fer les maletes”. Mai havia escoltat un cant a la vida i la curiositat tan bell com aquest Mil orelles que Maria Coma ens acarona delicadament en el seu primer disc en solitari, , Linòleum (Amniòtic records, 2009). Les seves notes van penetrant sigil·losament al nostre esquema quotidià i el fan enrogir cobrint-lo de cels plens de pomes sucoses i desitjos salats de vessant vibrant i juganera. En obrir les nostres finestres, podrem tornar a dibuixar el món sargint somnis antics que crèiem trencats per sempre més. El cel, el nostre, no hauria d’esperar.


NAU NUA

NAU

Maria Coma va començar, discogràficament parlant, formant duo amb Pau Vallvé en el grup U-mä, nom sota el qual publicaren un disc homònim, U-mä (Error! Lo-Fi / u_mä, 2007). Ells mateixos descriuen la seva música com una barreja de nostàlgia, natura i com “feta a casa”, fruit de les seves pròpies experiències diàries. Defineixen el seu so com a màntric i va posar els ciments de les seves dues forces creadores, ambdues molt importants dins la música en català. Pau Vallvé l’acompanya també en aquest disc de debut en solitari, tocant la bateria i el baix i portant el procés de producció i mescla. El present disc comença tot Dormint amb un so juganer i demanant que ningú trenqui el seu descans, tot i que la vitalitat pren aviat el protagonisme. Gat ho trenca tot perquè vol jugar amb tots nosaltres. No et quedaràs orfe, nosaltres som bones persones li canta la Maria a un gat que ha irromput a la seva vida en un joc permanent. Vida en la qual domina un Cel salat que s’anuncia amb un piano punyent. La melodia és veritablement bella. Un paper ha caigut i els altres dubten, dos papers també i els altres tremolen, l’aire ja no és tan blanc i es desmunta el decorat. Tot és fràgil doncs és efímer però és també important continuar ballant tot i els núvols negres. Maria continua duent el seu piano de la mà cap al cel salat doncs no podia ser per sempre el cel un decorat, ja us ho vaig dir que de paper no aguantaria gaire temps. I caigut el decorat Sempre és present comença amb energia inevitable com el pas del temps. Les aigües es calmen a temps de la reflexió però tornen amb força preguntant-se ara què ha passat sinó el temps?.

9


NAU NUA

NAU

10


NAU NUA

NAU

11

Ramats de pomes retorna a la imaginació com a font de vida. Allà hi ha un os formiguer que et xucla aquelles llàgrimes si plores i et fa estar molt més content. Però amagat hi ha un rellotge molt atent i una pometa despistadeta. Tot és volàtil i estimulant alhora. La vida s’escapa però també t’empeny a continuar vivint. El disc és com un raig incessant de creativitat lírica. Mil orelles és segurament la cançó que millor resumeix l’esperit artístic de Maria Coma, cantant a la vida just en el sentit contrari en què ho fem la majoria, els qui anem reduint la nostra visió del món i amb ell la il·lusió, endinsant-nos en la resignació d’una vida gris com a model. Ella s’hi nega amb força a Placenta cantant no vull començar a morir com tothom que no en sap del tot de ser feliç. Trist i cru, però cert. Potser el seu ramat de pomes ens portarà cap a cels millors. Text de Juan Carlos Romero Fotos d’Ibai Acevedo


NAU NUA

NAU

12


NAU NUA

NAU

UN SOMNI BLAU Elena Sahnova 13

Jo entenc l’art com un mitjà d’expressió, ni més ni menys. Hi busco persones que s’expressin com a prova de la seva existència, conscientment o inconscientment. Un artista és una manifestació de la vida i per mitjà del seu art obtinc un punt de vista diferent del meu. Elena Sahnova forma part de la direcció del Voroznech Chamber Theater però sobretot té una mirada que ens retorna una existència, la seva, plena de matisos. La llum a través d’Elena Sahnova s’enriqueix amb les seves experiències i sentiments transformant un objecte qualsevol en un delit per a la nostra ment. La seva fotografia és un veritable imperi dels sentits. Rapid eye movement em transmet, curiosament, molta pau tot i la velocitat del seu títol que fa referència a la fase de la son on la nostra activitat mental és més rica. Les seves fotografies són certament oníriques convertint els objectes més insignificants i domèstics en autèntics llocs de consciència surrealista. El color blau domina aquest món nascut dels somnis per a fer-nos somniar més enllà d’ells.


NAU NUA

NAU

14


NAU NUA

NAU

15

Durant la fase REM els ulls es mouen ràpidament, però a la sèrie que ens presenta Elena els nostres ulls es relaxen i es deixen endur. El ventall cromàtic blavós balla entre blancs i negres tanmateix com si d’unes radiografies blavoses es tractés. Sembla captar l’ànima dels objectes inerts en aparença i completament invisibles en la nostra vida quotidiana més enllà de la seva mera utilitat. Elena entén que l’univers és contingut a qualsevol objecte i que les realitats són diverses i no tan sols les que ens mostren els nostres sentits. Si no veiem el blau és només perquè l’objecte no ens el torna doncs és contingut en ell. Així doncs, veiem el que no hi és però Elena crea nous móns mirant-ho tot amb d’altres colors. Quan algú desperta durant la fase REM ho fa en estat d’alerta i excitat sexualment. Amb la fotografia d’Elena Sahnova hom se sent en harmonia amb el món que l’envolta sent conscient que és molt més plural del que percebem doncs la imaginació és també real i els blaus que ella ens porta ens fan desitjar perdre’ns-hi i viure novament.

Text de Juan Carlos Romero Fotos d’Elena Sahnova


NAU NUA

NAU

16


NAU NUA

NAU

ARBRES LLUMINOSOS Smoke Fairies 17

El Festival Primavera Club 2010 obria de nou els seus braços a la celebració simultània a Barcelona i Madrid. Entre la seva variada i extensa oferta, la presència de les angleses Smoke Fairies ha estat de les més desitjades i posteriorment àmpliament satisfactòries experiències de les moltes viscudes en tota aquella setmana de tràfec musical. Després d’un EP de debut, Frozen heart (Music For Heroes Records, 2009), ja de forta acollida, ara presenten el seu primer àlbum Through low light and trees (Music For Heroes Records, 2010).


NAU NUA

NAU

18

La Sala Apol va començar el concert un tant freda en quant a assistència i recepció, però es va fer ràpidament evident que era més degut a la carregada agenda del festivla que a una manca d’interès. A la tercera cançó la sala era plena i la calor despertada per les dues joves cantautores era un fet. Les seves veus semblaven arribar des de paratges remots d’ecos gèlids que atemorien al temps que t’acollien. Una sensació dual poc freqüent. I així és la seva tènue llum sota els arbres, un lloc on el diable balla pel plaer de viure. Katherine Blamire i Jessica Davies han gaudit d’unes estel·lars col·laboracions des que varen començar amb la gravació del seu primer EP. Bateria a càrrec d’Andy Newmark, clàssic experimentat al costat de John Lennon i David Bowie, i el contrabaix de part d’Al Mobbs, col·laborador de Gorillaz i molts altres. Tot això com a conseqüència de comptar a la producció en el primer tema amb David Coulter, admirat pels seus treballs amb Brian Eno i David Byrne, i Jarvis Cocker. Si hi afegim la qualitat de les composicions sempre vorejant l’altre món, i unes veus i guitarres electroacústiques que dibuixen paisatges sense retorn, el plat excedeix l’exquisidesa.


NAU NUA

NAU

19


NAU NUA

NAU

20

El seu actual àlbum continua aquesta aureola crepuscular. Arriba tenyit de tènues atmosferes i sons tallants, com si ens convidessin a ballar amb la mort com a l’escena final de Det sjunde inseglet (1957) de Bergman. Algunes de les cançons sempre han estat entre nosaltres i sonen a repetició, però les altres, com ara Erie Lackawanna, Storm Song o Summer Fades, són al capdavant d’una proposta que incita a mirar a l’altra banda i pensar que cada instant és en sí mateix etern. Els tambors ressonen perquè tinc un Devil in my mind.

Text de Juan Carlos Romero Fotos cortesia de Primavera Sound i Smoke Fairies


NAU NUA

NAU

UNA CAMBRA AMB VISTES GraŻyna Bienkowski 21


NAU NUA

NAU

22

"Quand tu ne sais pas où tu vas, arrête-toi et regarde d'où tu viens”. Aquest proverbi senegalès és la frase amb què ella mateixa encapçala la informació sobre la seva carrera artística. El seu disc Antichambre (2010) és molt fidel a tal principi, obrint-nos les portes d’un gran talent compositor. Les seves mans ens brinden melodies al piano que creen belles vistes per a les nostres finestres quotidianes. De formació clàssica a la seva pròpia ciutat, Brussel·les, la seva inquietud l’ha portada sempre a jugar també en els terrenys del jazz i la música contemporània, tenint la improvisació com a element important en la composició. El 2007 va composar en vou la música per a un espectacle de dansa contemporània en el Lefthand- Try Out Festival VCA Brussels. Més endavant, arribarien col·laboracions en la composició amb la guitarrista Catherine Struys dins el grup Ensemble Reine Kaméléon, del qual ella n’és membre fundador. Junst creen una música que ella mateixa qualifica como a banda sonora literària per la seva inspiració en l’obra “Música per a camaleons” de Truman Capote. Al seu present disc, Antichambre, ella el defineix com “consisted of pieces for piano solo, we find a writing of a minimalist vein and tinged with a composed improvisation, the beat there is out of a classical frame many times to make itself intimist and closer”. I, realment, la seva música t’abraça i et porta en dansa per vistes que flueixen dins teu i sense tu. Hospitalité obra el disc a un paisatge llunyà i proper alhora. Els records floreixen, les derrotes i les pèrdues tornen a nosaltres en busca de la llar perduda. Tot es torna res i és punt de partida del nostre


NAU NUA

NAU

recorregut cap a la resta dels nostres dies. La seva bellesa commou, més encara en directe. La sensibilitat de Grażyna per a la melodia mostra una personalitat en plena ebullició i oberta a tot. Tres interludis sota el nom Short cut incrementen el nostre desig per conèixer més obres seves. Ella beu d’influències com ara Michael Nyman, Philip Glass i el clàssic Kurt Weill, i descriu la seva música com un camí entre el llenguatge visual i el musical. Una altra peça, Ballade pour Harper Lee, és realment emotiva. La seva cadència minimalista impregna de soledat sense remei el nostre paisatge vital. Tots sabem que és així, que la pluja dins nostre sempre hi serà present, però quan ho escoltem a les seves notes esdevé veritat implacable. Tot i així, la melancolia pot ser dolça quan som capaços d’entendre-la com a part nostra, com el final d’una cosa bona i un creixement de la nostra ànima, així com la música de Grażyna, que ens obra finestres a noves vistes on vessar-hi les nostres vides.

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Frédéric Oszczak-SOFAM

23


NAU NUA

NAU

24


NAU NUA

NAU

LA VIDA EN SILENCI Donietta Roméas 25

Les fotografies de Donietta Roméas són gestos, llums, ombres, moviments, colors, estructures, en definitiva, la vida en silenci. Em va cridar l’atenció la seva frase “demain encore une fois, une autre moi et encore soi”. Així es pot entendre molt millor quina és la seva recerca en la fotografia, la captació d’un esperit, de l’instant i la seva energia, com aquell conte de Pere Calders a Cròniques de la veritat oculta on algú portava la vida guardada en un dels seus punys que mai obria per por a que se li escapés per sempre més. La vida sempre hi és però les seves distintes i efímeres expressions tenen un espai en la sensibilitat de Donietta Roméas, sent a la vegada refugi per a tots nosaltres. La seva exposició sota el títol Émerveillement, publicada en el present número, neix de la seva admiració pels detalls de la vida vistos per mitjà de diferents filtres i enfocaments. Atura la seva càmera per tal de jugar més tard amb la captació de la imatge. Crea nous moviments en el moviment en sí mateix, desdibuixa realitats per a recrear-les de nou enriquint-ne l’esperit.


NAU NUA

NAU

26


NAU NUA

NAU

27

Deia Eduardo Chillida que de la mateixa manera que un punt és la unitat mínima de la geometria tot i no tenir dimensió, l’instant és la unitat mínima temporal mancat igualment de la mateixa. Així doncs, un instant no es pot mesurar i és, per tant, finit i infinit alhora. Aquesta relativitat del temps es viu fortament en la fotografia de Donietta Roméas on tot s’atura en l’instant per a multiplicar-se després en infinites realitats segons qui miri el retrat. Un cop captat, l’instant flueix novament en cadascun de nosaltres. La vivesa dels seus colors ens mostra una passió per tot allò que retrata sabent que és únic i irrecuperable. Ella és conscient de què per molt que tracti de capturar-ho amb la seva càmera mai ho aconseguirà i el dolor degut a tal impotència dóna una força tremenda a les seves fotografies. Senzillament, un émerveillement.

Text de Juan Carlos Romero Fotos de Donietta Roméas


NAU NUA

NAU

UN VALS A L’INFERN DAäRi 28

El pas del temps s’ha convertit en el principal infern de la nostra societat. Ningú vol envellir i aquest neguit ens impedeix gaudir del devenir de la vida. El duo DAäri crea una música electrònica que ens porta a tal neguit en el seu disc Lost in hell on els contes infantils recuperen la seva dimensió tètrica. El grup el formen Julie Kéodäry i Majorsluices, aportant un gran número d’influències. Els seus punts de referència musicals van des del metal a, fonamentalment, l’electrònica europea de bandes i solistes com Joy Division i New Order, Depeche Mode, Radiohead, Múm i Björk. Instal·lats a París, debuten perduts en un infern d’una societat que no sap on va però sí quin serà el seu final. La seva proposta consisteix en un so envoltant i hipnòtic acompanyant la veu gairebé infantil de Julie. La seva dolçor en contrast am una música inquietant esdevé una proposta electropop del tot estimulant.


NAU NUA

NAU

29

Dreamer representa una obertura a tot aquest univers sempre a punt de trencar-se. Ecos que venen i van en una instrumentació in crescendo i densa que ens porta aires dels anys vuitanta. Però el somniador s’acaba perdent a l’avern. Lost in hell, que dóna títol al disc, té curiosament una aureola més plena d’esperança. La seva melodia i instrumentació ens brinden un espai obert, com una matinada plena de dolçor. Trouble és un pèl més trista, com un capvespre després d’un dia plujós. Els carrers buits i molls que deixen pas a Hope, i els feixos de llum ens arriben amb una mica d’escalfor. La veu sona dispersa jugant amb les harmonies i xiuxiuejant-nos a cau d’orella. La música és plena de tendresa la qual cosa ens fa sentir que el final de l’avern és a prop. Perdre’s en el seu infern és deixar que els somnis creixin a la recerca del paradís que tots porten a dins. So softly deixa el disc enrere, acaronant-nos per tal que ens hi tornem a perdre, un infern ple de belles sensacions cantades a l’orella per tal que no es perdin pel camí.

Text de Juan Carlos Romero Fotos cortesia de DAäRi


NAU NUA

NUA

30


NAU NUA

NUA

ELS COPS DEL PRESENT Alexander Kluge 31

"Aquesta és la meva idea del cinema narratiu: la d’explicar històries, i quina és la història d’un país sinó la més vasta superfície de narracions?...No només una història, sinó moltes”. Alexander Kluge ha narrat moltes històries, fonamentalment les menys agraïdes, simultàniament des de prismes diversos, donant la volta als esquemes socials i artístics i deixant en evidència el fet que sense llibertat artística la convenció social és una fera aterradora. L’horitzó és devastador quan figures com Kluge són poc apreciades pel públic. Res nou sota el sol, si no fos per les excepcions com la seva obra.


NAU NUA

NUA

32

Nascut a Halberstadt, Alemanya, el 1932, Kluge ha desenvolupat una carrera important en la literatura, el cinema i la televisió, sent àmpliament respectada pel risc i la seva indubtable lucidesa. Format acadèmicament en el camp del dret, un cop realitzats alguns curtmetratges esdevé un dels signants del Manifest de Oberhausen el 1966 juntament amb noms com Volker Schlöndorff, Werner Herzog, Rainer Werner Fassbinder i Wim Wenders. El punt de partida del manifest era l’estancament del cinema alemany després de l’emigració de les grans creadors alemanys durant el nazisme, així com la crisi econòmica de postguerra i l’aparició de la televisió. Les propostes es concentraven en la necessitat de crear un estat favorable a la producció i distribució de pel·lícules, la no creença en les pel·lícules d’època, el tractament de temes relacionats amb la joventut, la revisió del passat alemanys, etc. Dins aquest moviment, Alexander Kluge dirigí el seu primer llargmetratge Una muchacha sin historia (Abschied von gestern, 1966), pel qual va rebre el Lleó de Plata a la Mostra de Venezia. La història d’una noia en la seva recerca d’una nova vida que acaba amb la presó. Tot i un principi de carrera tan brillant en quant a reconeixement, la posterior obra de Kluge ha circulat només per ambients molt reduïts. Artistas bajo la carpa de un circo: Desesperados (Artisten in der Zirkuskuppel: Ratlos, 1968), parla de la independència artística mitjançant la metàfora de la substitució de la carpa d’un circ per un recinte emmurallat. Adaptar-se per tal de seguir creant però, es pot creure en un art adaptat? Aquesta pregunta només té una resposta en la carrera de Kluge: no.


NAU NUA

NUA

33

Els seus treballs brillants es van succeint fins a assolir una de les seves fites creatives, Trabajos ocasionales de una esclava (Gelegenheitsarbeit einer Sklavin, 1973), crítica profunda de les convencions socials que van des del paper repressor de la família com a unitat social fins al paper servil adjudicat a la dona. La lluita de la protagonista femenina contra tots aquests murs és la lluita del propi Kluge contra la limitació en el fons i les formes. Kluge ha barrejat gèneres, formats i esquemes narratius fins als nostres dies, sense oblidar el seu important treball a la televisió on a assolit nivells creatius que malauradament es troben lluny del gran públic. Ell mateix diu que el seu cinema és molt literari i la seva literatura molt cinematogràfica. Gaudeix, això sí, d’un enorme prestigi al seu país on el 2003 va rebre el premi literari Georg Büchner, el més important en llengua alemanya. El seu art és un veritable Ataque del presente al resto de los tiempos (Der Angriff der Gegenwart auf die übrige Zeit, 1985).

Text de Juan Carlos Romero Fotos 1 i 4 de Markus Kirchgessner Fotos 2 i 3 de Regina Schmeken


NAU NUA

NAU

34


NAU NUA

ENVERS

RERE EL MIRALL The Ideal Husband 35

Sandrine Collard va publicar un esplèndid Je communique (Need Records, 2002) dominat per uns arranjaments elegants a base de sintetitzadors i amb els que ens convidava a jugar a un Cache cache dans le noir mentre ella exprimia els seus pensaments més profunds. A la producció, Dan Lacksman, membre d’un dels grups fonamentals de l’electrònica europea, els belgues Télex. Fent els cors a la cançó que tancava el disc, Le trio des petits mots, Barbara Boulet i Françoiz Breut, de qui es bona amiga des de fa anys. Sandrine va composar el disc sencer a casa seva amb el seu PC i se’l va entregar a Lacksman pràcticament acabat. La seva veu és irresistiblement sensual i sembla no voler sortir de la seva bombolla creativa regalant-nos, des de la seva obscuritat personal, un pop electrònic lluminós. Directora dels seus propis clips, el seu bon gust estètic resulta el millor aliat per a les seves cançons. Veritablement, Le coup sensass.Un cop abandonada la idea d’un segon àlbum en solitari, Sandrine defensa ara The Ideal Husband, materialitzant la seva obsessió per la música hawaiana i més després de la seva trobada amb la ballarina de dansa contemporània Louise Peterhorff, la veu dolça que buscava com a marit ideal. La recerca de músics i arranjadors per a les seves noves composicions va ser llarga i desesperant. Afortunadament, el músic Benjamin Clément es va creuar al seu camí i, juntament amb l’aportació del millor de l’escena musical belga, com Boris Gronenberger, Daan, Jacques Duvall i, novament, Dan Lacksman, a més de la seva gran amiga Françoiz Breut, The Ideal Husband va cobra vida definitivament. No bye no aloha (Strickly Confidential, 2008) i la seva brisa ens va arribar carregada de nocturnitat.


NAU NUA

ENVERS

36

Han passat gairebé vuit anys des de la publicació del teu únic disc en solitari, Je communique (2002), dominat per l’ús de sintetitzadors i unes lletres plenes de melancolia i, a voltes, molt crues. Tot i això, gaudeix d’una sonoritat deliciosa, potser buscaves compensar la profunditat dels textos amb una música més lleugera? Sí. Diguem que en aquella època passava per un període molt complicat en la meva vida privada. Tenia, doncs, d’una banda, la necessitat d’exprimir-me profundament i anar cap a una espècie de auto paròdia que ajuda molt en els moments infeliços. D’altra banda, sempre tinc en moments així la necessitat d’afrontar la vida de la manera més positiva possible. No sóc la mena de persona que es menja el coco, ja ja ja ! Més aviat de crear un univers positiu i animat amb què guiar els sentiments. Aquest tipus de música és molt cosmopolita, habitualment lligada al món de la nit de les grans ciutats. Malgrat això, els teus textos són molt personals. Creus que la vida a les grans ciutats pot ser massa impersonal? La vida a les grans ciutats pot ser, efectivament, molt impersonal, però això m’agrada. Brussel·les és una ciutat de barreja on per fer-te notar cal que ho desitgis veritablement ja que aquí la gent no et molesta. En aquesta ciutat hi ha una espècie d’anonimat i positiva depressió col·lectiva que m’encanta. I ningú ho amaga! He llegit que vas composar tot el teu primer disc a casa amb el teu PC i una de les seves cançons es titula La bulle. Vivies llavors a una bombolla? Sí, d’alguna manera. Sóc molt d’estar-me a casa, m’agrada i, a més, puc semblar freda en aparença. No sóc gaire expressiva, no m’agrada que s’apropin gaire a mi. Hi ha una espècie de perímetre de seguretat, ha ha ha!. Per tots aquest motius, crec que hi ha sempre una bombolla al meu voltant.


NAU NUA

ENVERS

37

Què em pots dir de la Petite maso? Petite maso és una cançó que vaig escriure com a part del meu segon àlbum, mai publicat. Fa alguns anys, vaig decidir no continuar amb la meva carrera en solitari perquè pujar a un escenari no em convé gaire al meu caràcter. No tinc res per demostrar i sóc massa paranoica com per trobarm’hi feliç. Allò em destroçava. Ara? Qui sap? Amb el temps potser tornaré. Però aquell segon disc ja no es publicarà perquè acabo de donar algunes de les seves cançons a una actriu flamenca, Veerle Baetens. Hem creat conjuntament un nou projecte anomenat Dallas !! Jo escric la música i ella els textos, però, de vegades, és clar, els papers s’intercanvien. Ella hi aporta una dimensió nova que li pertany. Jo adoro el paper de compositor a l’ombra. Els sintetitzadors ens recorden la música dels anys 80 y Dan Lacksman, del grup Télex, ha contribuït en els teus dos discos. T’agrada especialment la música d’aquella època? I, evidentment, t’agrada la música del grup Télex però, quins són els teus grups favorits? Escolto molt les sonoritats antigues como la Elo, Roxy Music, Elvis... però la meva revelació en quant a novetats són els MGMT! Els adoro. Vas col·laborar amb Amnistia Internacional dins el projecte Pas la peine en contra de la pena de mort. Quina opinió tens de les relacions d’Europa amb països que no respecten els drets humans? Penso que Europa no és la pitjor. I Bèlgica tampoc. Però és cert que hi ha molta hipocresia en el món i a dins de cadascun de nosaltres. No podem donar lliçons teòriques doncs, finalment, a la pràctica només pensem en el nostre petit confort. Estic commocionada pel terratrèmol a Haití i penso que hi podríem fer molt més, jo mateixa hi podria fer molt més.


NAU NUA

ENVERS

38

The Ideal Husband va néixer de la col·laboració amb la ballarina Louise Peterhorff. Per què vas decidir que ella era el teu “marit ideal”? Sempre he tingut una mena d’obsessió per la música hawaiana. Em dóna una enorme pau. Jo buscava una veu dolça com la de la Louise. Volia respectar l’estil però des de una nova perspectiva, una visió belga. I m’he donat aquest plaer, realment. A més, aquest disc ha provocat coses positives. Cadascú que hi ha treballat hi guarda un record súper. Com et deia abans, m’agrada crear un univers positiu en aparença. Alguns ho han aconseguit magníficament al cinema, com ara Jacques Demy. El lapsteel de la música hawaiana dóna immediatament un sentiment de pau espiritual... És estrany. Louise i tu, esteu enamorades de Hawai? Sobretot enamorades de les sonoritats però és cert que tot el que hi va relacionat no està gens malament tampoc, ha ha ha... Els collarets de flors, les palmeres, el sol i el surf. Sí, som gent del nord i el necessitem de debò. Heu tingut la col·laboració de gent il·lustre. Per exemple, Françoiz Breut que ja havia cantat en el teu primer disc, aquí ho fa a Dors juntament amb la Louise. Què busques en la veu de Françoiz? Françoiz té una veu magnífica. Molt peculiar també. Som amigues des de fa molt de temps i ens ajudem i aconsellem mútuament. Pel que fa a la seva veu a Dors, és força màgica. És una veu celestial i tranquil·litzadora com mai se’n troben, típiques dels primers Walt Disney. Tot allò que vaig somniar.


NAU NUA

ENVERS

39

Quina és la importància de Benjamin Clément en el resultat final? Abans de trobar a Benjamin Clément havia contactat i fet proves amb d’altres músics però es tractava d’instruments molt específics i són pocs els músics que els toquen. Havia donat algunes referències com ara Gabby Pahinui però no em convencien les propostes. Quan Benjamin em va fer escoltar els assajos dels arranjaments per a les meves cançons em vaig quedar glaçada. Instrumentacions gravades en quatre pistes. Una meravella! Tenia la impressió que l’Elvis s’apareixeria allà mateix...Era exactament el que tenia en ment! Sense ell, hauria caigut en la desesperació... També podem escoltar noms importants de la música belga com Daan o Jacques Duvall. Quina opinió tens de l’escena musical belga? No hi estic gaire al cas. Escolto sobretot música vella però sé que no estic sola, ha ha ha !! És plena de músics i bandes però potser massa com per poder jutjar. Sí, Daan i Jacques Duvall tenen talent i són molt macos. Mereixen el seu èxit. Podem llegir al vostre myspace que vols oblidar el gris. Penses que la vida és tan trista que necessitem dels somnis per a sobreviure? Necessitem per sobre de tot crear un univers que ens faci somniar. Jo no em refugio en els somnis. No penso mai en el futur però necessito que el present sigui fantàstic. Animat, càlid i divertit. Sóc una noia del present, no planifico fàcilment perquè em neguiteja. No bye no aloha (2008) és una joia d’aire retro i en la que podem escoltar sovint paraules com fantasia, fada, etc. Tens una visió romàntica del passat?


NAU NUA

ENVERS

40

No crec que tingui una visió romàntica del passat, No sóc nostàlgica però és cert que adoro l’estil dels anys 50!. I la barreja que ara podem fer amb els 60, 70 i 80... És una gran riquesa ser de la nostra generació... La música, el cinema dels 50 i 60 de vegades oblidat, però no pas per mi!!!! M’inspira enormement! The ritornello seria una molt bona cançó per a una pel·lícula com Bonnie and Clyde i tu ja has dirigit alguns vídeos i curtmetratges. Tens pensat filmar algun llarg aviat? Mai vaig pensar que seria músic però tampoc m’hi he resistit. Tota la meva infantesa he fet música i no em divertia especialment. Jo volia fer pel·lícules però cada cop que començava a escriure tornava a fer un àlbum. I sí, he tornat ha escriure i espero poder fer un llarg amb el meu marit en els propers anys. Us veurem a tu o a The Ideal Husband aviat a Barcelona? És una llàstima que No bye no aloha no s’hagi publicat a Espanya. Si fos possible, hi vindríem encantats! A més, jo hi vaig de tant en tant.


NAU NUA

ENVERS

41

És temps de dir...bye o aloha? Aloha! Atemorida pels objectes en el mirall i buscant la llum de la lluna desesperadament per no rendir-se a la nit, la poesia de les seves cançons és d’una seducció sense retorn. The ritornello ens porta directament a una atmosfera del passat de vocació somniadora i, a Dors, les veus de Louise Peterhorff i Françoiz Breut ens xiuxiuegen a cau d’orella la tendresa de Sandrine: Dors, mon petit ange, auprès de toi je resterai à chanter le temps qu’il faudra… Si sempre fos així, Sandrine…

Entrevista de Juan Carlos Romero Fotos 1, 2, 6 i 7 de Lieven van Vaelen Fotos 3,4 i 5 de Bertrand Sottiaux Foto 8 de M. Stassar


NAU NUA

ENVERS

42


NAU NUA

ENVERS

LA MEVA PRテ単IA AVENTURA Vincent Moon 43


NAU NUA

ENVERS

44

Entre el seu frenchglish i el meu spanglish ens arreglarem per a entendre’ns prou bé. Havia vist els seus vídeos i m’agradava la seva forma de fer de cada film una petita perla d’aquell moment. Li vaig enviar un mail, ell era a París aquells dies, acordarem fer un skype a les 5PM París, 12AM Buenos Aires i vam tenir una bona conversa. Crec que tens una forma preciosa de mostrar les relacions que mantens en el moment de fer els vídeos i m’interessa conèixer a la persona que hi ha darrera dels films, per tant m’agradaria que m’expliquessis qui ets tu? Ha, ha, no ho sé, sóc només un tipus, com... Estic interessat en massa coses i crec que vaig estar buscant molt de temps el que volia fer amb tot això. Eres fotògraf, abans. Estava estudiant cinema bàsicament i em trobava bé, però no entenia res, semblava impossible fer cinema com ens ensenyaven a fer-lo. Vaig descobrir la fotografia i la vaig estudiar a un lloc molt especial a París i va ser el correcte, saps? Només necessitava sortir al carrer i filmar, de la manera que ho faig ara és molt més excitant, més simple. És molt visible el teu treball. I què feies abans d’això? Res, estudiava fotografia, viva a París en aquell moment i sortia tot el temps, anava a concerts cada dia, mirava pelis tots els dies, llegia llibres, anava a exposicions, teatre, dansa, tot el que m’era possible. Realment volia alimentar-me amb molta informació diferent, per tant no feia gaire cosa, estudiava fotografia a mitges, però més que res aprenia de moltes coses que no coneixia, crec que als 19 vaig tenir aquesta revelació, que necessitava aprendre sobre diferents coses per tal de construir-me a mi mateix, per convertir-me en algú nou.


NAU NUA

ENVERS

45

Jo no em veig com un cineasta, crec que sorgeix de com m’apropo a les formes d’art, d’una manera molt personal. I com et veus a tu mateix? Sóc un noi que prova, és la veritat, no sóc un artista ni res. No m’importa res d’això, no és important, l’important és provar i sóc algú que està aprenent sobre la vida, sobre moltes coses diferents, això és el que estic aprenent a través dels films. I això no em fa un cineasta. Se m’acudeix que t’agrada més fer-lo que mirar el que ja has fet. És el que dic a la gent amb qui treballo, estic més interessat en el procés i en el que hi aprendré. Veig que la peli al final serà bona perquè és preciosa en el procés, però el que importa és el que tots compartim. Vas veure el vídeo amb Tomi Lebrero a Buenos Aires? Sí, preciós. En aquest van ser preciosos el procés i el resultat. Va ser molt bo treballar plegats. I fas algun tipus d’investigació prèvia sobre el músic que vas a filmar? Sí i no, faig una altra investigació, quan vaig estar a Buenos Aires, per exemple, vaig fer un munt de contactes abans d’arribar-hi, però no vaig planificar res. Vaig arribar-hi i vaig passar com una setmana sortint, anant a concerts, aprenent, escoltant i parlant amb la gent sobre qui i què succeïa, sobre quines eren les persones que voltaven per allà i després d’aquesta setmana tenia com una


NAU NUA

ENVERS

llista de vídeo, una idea clara al cap sobre a qui filmar i després vaig fer les pelis durant la segona setmana. Dues setmanes. Puc ser molt intens quan arribo a un lloc nou, recopilo informació molt, molt ràpid. La gent sembla que es sorprèn amb això, però aquesta és la meva feina i m’agrada. Però després, no continuo investigant, em convenço i dic OK fem-ho. Vaig ser al Caire fa un mes i l’únic que sabia era que volia trobar un muetzí. Saps què és? No. És la persona a la mesquita que crida a l’oració, com “oooaaaaaaaaguarattta”!!!! Ah, Ok! A la mesquita, el so d’un tipus cantant. He estat molt obsessionat amb aquest so i volia fer una pel·lícula sobre aquest so, però no tenia ni idees ni contactes. I després, un dia estava visitant una mesquita, anava de mesquita en mesquita, i vaig arribar a una que em va fer volar el cap, una mesquita preciosa, mai havia vist una cosa així, estava realment astorat amb aquell lloc i després vaig sentir algú cantant a un dels seus espais, hi vaig anar, hi vaig veure un tipus i m’hi vaig apropar a preguntar-li qui era, i ell em vair dir: sóc el muetzí de la mesquita. Ok, era obvi que havia de fer una pel·lícula sobre ell. Va ser una trobada preciosa. Vaig fer una pel·lícula sobre aquell tipus. Hi ha una curta biografia a la seva web on es llegeix Vincent Moon (nom real Mathieu Saura) nasqué a París el 1979... Si m’ho permets, m’agradaria saber què té Vincent Moon que no tingui Mathieu Saura? Ah, ha ha! Crec que en Vincent Moon té la confiança que en Mathieu Saura no tenia per mostrar-se a sí mateix, saps? Crec que en Vincent Moon és una espècie de...com per protegir-te a tu mateix. No és una forma molt eficient de respondre’t per què, però fas el que pots per dur-te a fer el que vols fer. Està ok, qualsevol cosa que t’ajudi a fer el que vols fer la trobo bé. Et vaig googlejar per tal de saber què diu la gent de tu i vaig veure que a tot arreu on vas et reben amb un guau!! És el Vincent Moon, és aquí, tornem-nos bojos. No et fa por acabar sent un monstre? Ha ha ha ha. Quin tipus de monstre? Ja ho saps, una mena de producte monstruós. Sí, crec entendre el que em vols dir. Sóc sempre molt fàcil d’assolir, fins el meu fotut telèfon és a Internet, no m’importa, crec que tracto d’evitar la distància el més ràpid que puc quan entro en contacte amb gent. Com, ei, gent! Què passa, emborratxem-nos plegats. Si prenc distància de tot això em sentiria estrany i em portaria problemes. Quan estàs fent un vídeo, t’ha passat no haver tingut la intimitat que volies amb un músic?

46


NAU NUA

ENVERS

47


NAU NUA

ENVERS

48

Sí, potser sí, alguns cops sí per suposat, i és com un repte per a mi aconseguir-ne més. Estic filmant músics que volen ser filmats per mi, saps? “Oh, toquem un tema per al Vincent Moon”, cosa que pot ser molt estranya, perquè les persones tindrien molta pressió i seria...molt tens de fet. Totes les persones que filmo darrerament ni tan sols saben què faig, així que bàsicament quan tinc la càmera no saben res de mi. I això m’agrada, és un repte. He de convèncer novament a la gent i això de vegades és complicat, diuen “Oh, sí, fuck you”. Quan vaig estar al Caire em deien que havia de pagar si volia que fessin música per a mi, perquè allà toquen la música cobrant, sinó no ho feien. I et vas tornar nòmada? Això va ser més per accident, però també perquè vaig acabar estant a una altra casa de sobte i això va ser perfecte, ok, significa que he de mantenir-me en camí. I trobes que estàs a la teva llar en aquest camí? Sí, mai m’he sentit més a casa que quan estic simplement caminant a la nit per un carrer a les fosques. Sóc bastant agressiu de vegades, però d’una manera positiva, saps? M’agrada ser com un aventurer. Quan estic buscant sons sóc realment intens i ningú em pot aturar, he d’empènyer totes les fucking portes, he d’entrar a tot arreu, m’encanta aquesta sensació i llavors em sento com a casa, és un pèl graciós. I de vegades forces el músic a que faci alguna cosa que tu desitges tenir gravat o deixes que sigui tal qual i graves sense interferir? Sovint forço als músics d’una manera o una altra, per anar en una direcció, però d’alguna manera, quan els músics decideixen fer alguna cosa amb mi estan d’acord amb què els empeny en una certa direcció, que els estimuli d’una determinada manera.


NAU NUA

ENVERS

49

Mai els empenyo de manera agressiva, sovint és per fer girar la música cap al meu propi espai. Però, evidentment, per fer-ho simple, tracto de formar part de l’acció el màxim possible i evitar qualsevol punt objectiu de la situació. Parlant amb tu i havent visionat molts dels teus films, sento que ets un amant de l’instant (sobtadament encén la càmera i em mostra el seu braç dret). Pots veure això, ara crec que ha estat al meu braç des de sempre. És un antic poema, de només quatre línies. (Les comença a traduir llegint de dreta a esquerra). Diu: “ Mai sabràs el que passarà demà. Mai entendràs res en aquest món. Potser algun dia, però ja seràs mort. O sigui que d’ara en endavant gaudeix de la vida i beu un bon vi”. Bé, estic segur que mai havia vist el teu braç. Bé, vaig a desconnectar la càmera si et sembla bé, em sento més a gust sense ella. Està bé. Tot es tracta d’estar aquí i ara, coneixent gent. Però crec que, si vols anar més lluny, el que vull dir bàsicament és que com avui en dia la idea de l’art o d’una forma de creació, de ser un realitzador (prefereixo la paraula realitzador que creador o artista). Què vol dir avui ser un realitzador? Quina és la teva eina, com afecta la teva eina a la teva vida i com la fas servir per a socialitzar i conèixer persones? El meu objectiu és anar tan lluny com em sigui possible. Com faig servir la meva càmera com a pretext per a viatjar, per a conèixer persones, per a conèixer dones definitivament, el que m’interessa de qualsevol forma d’art avui en dia és com es relaciona la societat en què vivim. Crec que és l’objectiu del segle XXI.


NAU NUA

ENVERS

50

I per què parles, en algunes coses teves que he llegit, sobre buscar un equilibri entre la natura i la tecnologia, les veus com a pols oposats? No, no els veig com a oposats però crec que tendim a oposar-los molt, desafortunadament, crec que aquesta intuïció que vaig tenir fa molt de temps de què la única manera en què la nostra societat pot... Pot aprendre? Pot no ser destruïda per la forma en què fem servir la tecnologia tan ràpidament i tota aquesta era de la informació és bàsicament per a connectar-nos amb la nostra natura. Crec que estem arribant a aquest punt, necessitem integrar la tecnologia per a tornar-nos a connectar amb els nostres cossos, a la natura. Estic fascinat amb la tecnologia, en com la fem servir d’una manera molt simple. M’agradaria que m’enviessis alguns treballs que hagis estat fent explicant-me què hi has après durant el seu procés. Deixa’m pensar en això...Vaig aprendre molt quan vaig fer el vídeo de Pablo Malaurie, crec. M’agrada realment, perquè hi ha un moment en el vídeo en què...saps...quan està ballant...Sobtadament amb vaig adonar d’una cosa sobre la nostra condició de realitzadors d’avui en dia, sobre què significa tocar música i allà han quedat tots aquells moments preciosos. I com m’agrada aquesta forma contemplativa de ser. Malgrat anar ràpid, procuro ser contemplatiu. La gran idea és que no necessitem de l’art, el món ja és suficientment preciós si saps com mirar-lo. Els nens estan ballant en rondo amb els seus pares i riuen, i hi ha tantes històries, tan sublims, i després arriba aquest tipus que els posa una cançó petita i torna a ser sublim. És una petita, petita cosa i ho fa màgic. Una altra, prefereixo parlar de coses recents (és una part de la pel·lícula doncs encara no està acabada). Jo era a Barcelona i un munt de gent em parlava d’aquest tipus, Peret, és com una llegenda a anar a un lloc a una hora de Barcelona, allà on ell viu, i ens va rebre, em


NAU NUA

ENVERS

51


NAU NUA

ENVERS

52

preguntà què feia i li vaig explicar que em trobo amb gent i els faig vídeos, i estava amb uns espanyols que no s’ho podien creure, “éste es el fucking Peret!” i ell va dir, ok, tot molt maco però no tinc temps, ho sento, no ho puc fer. Em vaig posar tan intens que el vaig convèncer. Aquest és solament un petit extracte, un moment, però la part entera serà realment increïble, realment bona. I la darrera, per a mi això és realment un altre nivell, és difícil de mirar, aviat serà online crec, es tracta de música sagrada, no és música per a la gent, és per a gent malalta, la persona hi va de manera molt privada. Hi vaig anar dos cops i els vaig convèncer de què em deixessin filmar, però vaig haver de pagar, estàs a una habitació molt petita, hi ha quatre músics i toquen per a una persona que està malalta, per tal que arribi a estat de trànsit, per a treure-la de la seva malaltia, i va ser una experiència tan increïble per a mi. No havia d’estar filmant, havia de formar part d’allò. Em va fer volar el cap,estava tan content i crec que el resultat és increïble. Com puc, jo, amb els meus ulls occidentals, formar part d’allò, és realment bo, per això espero que t’agradi. De manera que estàs trobant coses que no coneixies. Sí, sí, sí, trobo coses que no sé on són. I aquesta és la teva aventura! Genial haver parlat amb tu, moltes gràcies. Oh, un plaer Flavio. Entrevista de Flavio Affonso Fotos de Vincent Moon Traducció de Juan Carlos Romero © FIBRA AGOST 2010


NAU NUA

ENVERS

AMB LLUM PRテ単IA Kalliope Amorphous 53


NAU NUA

ENVERS

És una artista plena de misteri que fa de la recerca de l’empatia per mitjà del subconscient tot un motor vital. Viatja a través de la llum amb l’objectiu de sortir d’ella mateixa per tal de comprendre a l’altre sabent que les normes no són més que una presó fruit de la nostra por a no ser acceptats. I’m not a photographer or a narcissist. I’m an artist with a camera. Qui és Kalliope Amorphous? Aquesta pregunta espero que no es pugui respondre a partir del meu treball doncs tot i que es tracta d’autoretrats jo no els veig com a tals. M’agradaria que l’observador sentís el meu treball de la mateixa manera i acostuma a ser així, la majoria de la gent no el veu com a autoretrats. Vull explicar històries convincents per mitjà d’aquestes imatges els conceptes de les quals impliquen transformacions físiques completes i una absoluta eliminació de la pròpia imatge. Quan algú em pregunta qui són els models, em fan feliç. Ha de donar-se tal assumpció doncs si enfoques la càmera a tu mateix només és per narcisisme. Pel que fa a mi, els meus autoretrats són l’oposat al narcisisme perquè m’he d’oblidar de la “Kalliope”. He d’eliminar meticulosament la idea de mi mateixa o al menys provar d’entrar en el meu subconscient amb l’objectiu d’arribar a l’essència d’allò que idealment m’agradaria representar. No acostumo a veure’m a les meves fotos. La meva sèrie més recent, Natsukashii, és probablement la més “jo” de totes. De totes maneres, crec que molts dels meus sentiments subconscients i afinitats personals floreixen a través dels temes que tracto. Quan observo el meu treball objectivament, veig certs temes que tendeixen a repetir-se i n’aprenc molt de mi mateixa. No importa quin tema persegueixi un artista, és inevitable que la seva essència floreixi d’alguna manera. Pel que a mi respecta, sóc un artista i somniadora de dia. Tendeixo a veure-ho tot de manera poètica i en termes metafòrics. A tenir una visió romàntica de les coses i l’art visual és una manera de fer que aquesta visió sigui possible. L’art és la meva feina durant les 24 hores. Quan no estic treballant en la meva fotografia, la qual és la meva activitat principal, acostumo a veure’m involucrada en altres projectes artístics com la joieria o arts que barregen diferents mitjans. També faig perfums per a Black Baccara la qual cosa queda una mica lluny de la fotografia però també és una manera de representar històries evocadores. Les dues vies juguen en terrenys completament independents d’una manera molt interessant. Per exemple, tinc un perfum anomenat “Ophelia” que va inspirar la meva sèrie de fotografies del mateix nom. Els nostres sentits distorsionen la realitat perquè tenen creuen cegament en la llum visible. El teu art transforma aquesta visió de la llum visible tot i ser-ne l’element essencial. Què és la llum per a tu? És una pregunta interessant perquè estic molt fascinada amb l’estudi de la consciència i en idees sobre com cada individu té el seu propi “túnel de la realitat” com acostumava a dir Robert Anton Wilson. La seva teoria consistia en què tots percebem el món d’acord amb el nostre subconscient i els filtres que aquest crea a partir de l’experiència i les creences. Això no implica que no existeixi una veritat objectiva però sí que el nostre accés a ella resta arbitrada pels nostres sentits i experiències individuals. Les nostres percepcions de llum es corresponen amb aquesta teoria, perquè és impossible determinar si els individus perceben la llum i el color exactament de la mateixa manera. Evidentment, la llum és columna vertebral de la màgia i les possibilitats existents en la fotografia. Per tant, veig la llum com l’eina alquímica definitiva en aquest art i gaudeixo jugant amb ella i manipulant-la de maneres úniques. Quan creem art, estem filtrant imatges i idees des de la nostra ment i provant de convertir-les en tangibles i “reals”, però finalment creem més il·lusions. La llum en sí mateixa és una il·lusió, així que la fotografia crea il·lusions per mitjà de la il·lusió en sí mateixa com a eina. Realment m’encanten aquest tipus de paradoxes.

54


NAU NUA

ENVERS

El retrat és el teu únic marc de treball. Què hi busques en els rostres? Depèn del projecte, però normalment m’agrada capturar gestos i matisos subtils que puguin aportar quelcom evocador a les imatges. Llegí fa anys una cosa interessant sobre uns investigadors que descobriren que la cara humana és capaç de realitzar 250.000 expressions. Quan em trobo davant i rere la càmera, molt del que succeeix és força espontani. Hi ha molt poca planificació més enllà d’un gest general de manera que el resultat sol sorprendre’m. No tinc ni idea de com quedo amb un determinat look i quan reviso una sessió el que em trobo sol ser completament diferent del que m’havia imaginat. Els conceptes es pensen fins a cert punt però el factor sorpresa sempre és la meva part preferida del procés. Amb 250.000 expressions potencials en una sola cara, sense tenir en compte el cos, sempre permeten que hi hagi un element inesperat. Allò inesperat és el que hem fa gaudir del retrat. Circus Ghosts és una sèrie de retrats d’artistes circenses. On troben el vincle entre el circ i els fantasmes? Tot i que es tracta d’autoretrats, va ser un intent de presentar-la des de la perspectiva d’un fotògraf documental. Pel que fa al tema, jo volia captar els matisos emocionals d’aquests personatges cobrant vida en mi conceptualment. Com a fotògrafa, volia capturar des d’una perspectiva càndida i íntima. Cadascun dels personatges té una personalitat diferent i una història que explicar la qual miro de capturar per mitjà de la creació ambiental d’una sessió de fotos íntima. Volia captar la seva humanitat i personalitat, deixant que a l’observador entreveure rere la façana del maquillatge i els vestits totes les seves històries potencials. Sempre he trobat en la idea del circ quelcom captivador. Volia que els retrats fossin atemporals per tal que no quedés clar si eren dels 1940 o més moderns. En aquest sentit, aquests personatges semblaven com fantasmes per a i doncs no pertanyen a un marc temporal concret. Resurrecting Ophelia. Ophelia simbolitza quelcom especial per a tu? Ophelia és un personatge pel qual sempre he sentit afinitat. A un nivell purament visual, hi ha una espècie de juxtaposició de bellesa i mort que m’atrau. La imatgeria poètica i artística d’Ophelia sempre ha semblat contenir tot això per a mi. Em sento molt atreta per la mitologia i els contes de fades que contenen aquest tipus de tragèdia i bellesa visual. Vaig començar a treballar en aquesta sèrie basant-me en el vell conte Frozen Charlotte, que tracta d’una dona que es gela fins a la mort. Sóc una gran admiradora del treball dels pre-Raphaelistes i ells semblaven fets per a aquest tipus d’històries. No és una fixació amb la mort, tot i que ho pugui semblar. És més una consciència de la fragilitat de la vida juntament amb la meva preocupació per tot allò nostàlgic i melancòlic d’alguna manera. També estava treballant en idees personals sobre l’aïllament i l’alienació en la imatgeria d’Ophelia. Tot i que la meva vida en general és molt feliç i em sento beneïda, tot allò obscur de la meva personalitat tendeix a ser molt melancòlic. Hi ha aspectes que tenen alguna relació amb el personatge d’Ophelia; moments en què em sento separada del món, apart. Llum o no llum, aquesta és la qüestió a Valkyrie on jugues amb les ombres. Tens una visió espiritual de la vida?

55


NAU NUA

ENVERS

He explorat molts camins espirituals diferents però no tinc un tipus de creença espiritual fixa. Em faig eco de moltes idees espirituals que recorren la gama que va del misticisme cristià fins al vudú haitià. No tinc respostes sòlides al respecte, ni m’adhereixo a cap doctrina. M’agrada pensar que hi ha forces superiors operant rere la nostra realitat. Considero, a més, que puc estar completament equivocada. La brevetat de la vida és quelcom en què penso sovint i que a més m’inspira. Si pogués encapsular la meva visió “espiritual” seria més centrant-la en la brevetat i la preciositat de la vida i la ferma intenció de reconèixer-la i treballar-hi. Persona Non Grata retrata persones marginals. Em vaig sentir profundament impressionat amb el retrat Bird Girl. La societat et fereix? No diria que els meus treballs relacionats amb la societat em fereixin particularment, però m’apassionen les causes que observen aquells que la societat perjudica i margina. Aquest tipus de temes sempre formaran part de la meva feina d’alguna manera. Els marginats, els perseguits, els inadaptats; son arquetips en els que estic en consonància. Aquests temes són part de la meva vida, tot i que a un nivell molt més subtil. És a dir, difícilment estaria en consonància amb ells si no hagués quelcom d’ells dins meu. De petita era considerada una rara avis. Vaig aprendre a llegir i escriure a una edat inusualment primerenca, la qual cosa em convertia en una curiositat per als meus companys i professors. Jo llegia textos complexes de molt petita i acadèmicament anava molt avançada degut a això. De manera que la meva joventut em va inculcar molts sentiments de “diferent”, la qual cosa es va transformar en una naturalesa molt rebel en l’adolescència. Sempre he estat molt ambivalent en quant al conformisme respecte les normes o qualsevol idea de normalitat. El que es veu en el meu treball és probablement cru i d’alguna manera una dramàtica interpretació de tots aquests sentiments. El retrat de Bird Girl va venir simplement perquè vaig pensar que seria una idea interessant visualment. Alguns entraran en aquesta obra i d’altres hi veuran simplement un exercici visual. Ambdues postures són correctes; rarament creo amb una única i sòlida intenció preconcebuda. Novament, és el tipus d’espontaneïtat i màgia que gaudeixo. Molt del que hi ha a la sèrie Persona Non Grata, en la qual en realitat encara hi treballo en la seva edició, es va fer amb molt humor negre. Vaig visionar els més absurds, estranys i problemàtics personatges possibles, des de velles amb actituds horribles fins a nens completament trastocats. Part d’això es deu a què jo tractava de portar al límit la meva capacitat de transformació psíquica. En cada moment, m’agrada barrejar les sèries més “maques” amb d’altres completament fora de sí. Sacred és una visió general de les icones religioses. És déu la llum que busques? La sèrie Sacred és un dels meus primers treballs i probablement les imatges més personals. A diverses tradicions, els devots es vesteixen per a celebrar les seves divinitats. Aquest és l’esperit amb què vaig conceptualitzar les imatges. Diversos sistemes espirituals o metafísics, tenen un terme denominat “cerca d’aspecte” que es refereix a la invocació de l’empatia en els aspectes de l’altre jo. Es fa servir sobretot tot l’espectre psíquic, no només l’ego. És el que miro de fer amb el meu art. Vull invocar aspectes amb la major empatia possible. Moltes vegades, aquest treball és una manera de sortir d’un mateix. “Déu” no és quelcom que busqui exteriorment, més aviat internament. Crec que si la Divinitat existeix, existeix també a dins nostre i intento abraçar certes virtuts com la compassió i l’empatia tant

56


NAU NUA

ENVERS

com em sigui possible a la vida. Veig allò que jo anomenaria “divinitat” en el món natural i en els éssers humans que abracen la veritat i la consciència profunda de la resta d’éssers vius. Hypnagogia és un estat mental entre estar despert i adormit que inclou somnis lúcids, al·lucinacions i experiències fora del cos. No és contradictori fer servir la llum com a via d’expressió d’experiències que van més enllà dels nostres sentits? Quan l’altre dia vaig revisar la meva obra, em va venir un pensament paral·lel a la teva pregunta. Va ser el següent: definir un sentiment deprecia el sentiment. En altres paraules, tractar de definir qualsevol cosa a través de la paraula, de la imatge o del so, mai serà capaç d’expressar plenament o encapsular tal idea. La qual cosa és frustrant perquè marca els límits de tota expressió. Però alhora és inspirador perquè t’empeny a provar d’apropar-te a la visió o l’emoció al màxim. Art és una manera de convertir allò intangible en alguna cosa indefinida i no del tot tangible doncs està fixat en el temps però obert a la interpretació de l’observador. Així doncs, com tot l’art té les seves limitacions. Art és el procés de mirar de fer tangible allò que és intangible d’alguna manera. Si un artista s’apassiona amb la seva feina, mirarà de derruir aquests límits tant com pugui. Quan tinc una emoció pel treball d’un artista, immediatament m’adono que ha portat el seu treball fins al punt exacte en què m’emociona. Això és potser més comú en la música, més fàcil d’assolir, però pot ser present a totes les arts. Treballo en aquesta mena d’idees a diari, sempre revisant i replantejant. Rarament dono una sèrie per acabada. De fet, havia treballat en Ophelia durant anys i no l’he donada per acabada oficialment fins fa uns mesos. Una simple passa, la conversió de totes les fotos a monocrom és el que en va fer veure que havia acabat. Responent a la teva pregunta, sí, crec que gairebé tot pot ser considerat contradictori. Però son les eines de què disposem. Parla’m del teu concepte de l’amor. Bé, em fas una pregunta per la que realment no tinc resposta! Com he dit, tendeixo a tenir una visió romàntica de moltes coses, però crec que l’amor és molt més subtil del que la gent creu. En aquest punt de la meva vida, crec que l’amor és l’habilitat de sentir empatia per algú o quelcom davant la més impossible desesperació. La compassió és probablement l’essència de l’amor; l’habilitat de sortir d’un mateix i comprendre honestament el que hi ha sota la pell de l’altre; anar més enllà del mer judici, de l’avaluació de l’altre ésser humà en relació a un mateix. Això és molt difícil perquè l’egoisme és la plaga dels nostres dies. Hi ha un perill en aquest tipus d’obertura i vulnerabilitat...però per això, l’amor en sí mateix tendeix a ser honestament perillós.

Entrevista de Juan Carlos Romero Foto de Kalliope Amorphous

57


NAU NUA

ENVERS

58


NAU NUA

ENVERS

PRISMA VITAL Natalya Serkova 59

En els seus dissenys sembla que l’atzar s’apoderi d’ella per a crear amb una certa convulsió. Diu sentir-se en recerca continua i els seus ventalls cromàtics fan gala d’una aparent anarquia que resulta gratament estimulant. Les seves fotografies són més crues inclús contenen un cert aire antic que unit a la seva autoria present les fan peces atemporals. El temps no és important, tan sols la seva actitud cap a la vida. Què busques per mitjà de la teva creació artística? Miro de definir el lloc al que pertanyo; només és un estat mental, busco peces per totes parts i cada peça del meu treball és una petita peça que materialitza aquell lloc.


NAU NUA

ENVERS

La barreja de moltes tècniques diferents em porta a pensar en una personalitat molt curiosa. És així? Bé, crec que ho sóc. De vegades tinc por de no ser-ho prou. Deixar de ser curiós vol dir estar mort. Jo veig gent morta. De vegades fas servir fotos velles per a crear els teus collages. És possible crear modernitat des del passat? No hi ha passat ni futur, només un espai per a la bellesa sens fi. Faig servir qualsevol cosa que sento com una manera de penetrar en aquest espai. Quan sents que el que has creat toca aquest espai per poc que sigui, és millor que el sexe, saps? Bé, tan bo como el sexe. Estic profundament enamorada de la vella escola, sí. Però també podem veure alguns autoretrats que després transformes en quelcom de nou. Quina relació tens amb la teva imatge? Em sento com un observador. Per tant, habitualment, no estic interessada en imatges de mi mateixa. No tinc fotos meves. Faig un autoretrat quan tinc ganes de cridar. Per mi, fer alguna cosa amb la meva imatge és un procés lligat al crit. Els meus nervis estan prou bé, de manera que no passa gaire sovint, Potser, la meva actitud canviarà. Demà. Percebo certa anarquia en el teu treball o una certa necessitat de trencar les normes. Creus que la societat és restrictiva? La teva educació et restringeix, no la societat. La por et restringeix. Totes les normes que sempre he volgut trencar van ser les meves pròpies normes mentals. Estimo el caos i l’atzar. Et porten coses inesperades. Et porten il·lusió i llibertat interior. Una de les teves sèries de fotografies es titula Space for one on sols enfocar la teva càmera al cel a través d’edificis urbans i arbres. L’espai que mires de captar és el símbol de la desitjada llibertat? Totes les fotos d’aquesta sèrie van ser fetes quan buscava un lloc on amagar-me. Tan sols em sentia bé fent aquestes fotos. Aquests edificis eren tan bells i jo notava que ells em sentien. El món al seu voltant era una fortalesa feta des del buit interior. Useless youth és el teu nickname. Parles de la joventut en general o de la teva pròpia? La joventut és una gran condició. No he fet servir aquestes paraules de la manera apropiada. La meva és prou útil. M’agrada la gent que sap què fer-ne de la seva joventut.

60


NAU NUA

ENVERS

61


NAU NUA

ENVERS

62

I creus que l’art és útil? Per? El meu art es inútil O, potser...espera un minut. Skimming stones és una altra sèrie de fotografies aquest cop centrada en gemmes i cristalls de roca on crees una atmosfera somniadora novament amb la transformació com a protagonista. Tens una visió optimista sobre el futur? Sóc optimista de cor i no ho puc evitar. Eventualment, tot el que em passa és divertit i/o estúpid. El títol de la sèrie ve d’una cançó del grup Boards of Canada. Si l’escoltes, tindràs la veritat. Ets un diamant en brut? Aladdin va ser un diamant en brut, jo sóc un prisma. El millor, llavors, és deixar-nos sorprendre amb ulls innocents pel viatge que la llum empren a través del prisma de Natalya Serkova. Tot en mans de l’atzar i la curiositat.

Entrevista de Juan Carlos Romero Fotos de Natalya Serkova


NAU NUA

ESBÓS

ELENA SAHNOVA Rapid Eye Movement 63


NAU NUA

ESBÓS

64


NAU NUA

ESBÓS

65


NAU NUA

ESBÓS

66


NAU NUA

ESBÓS

67


NAU NUA

ESBÓS

68


NAU NUA

ESBÓS

69


NAU NUA

ESBÓS

70


NAU NUA

ESBÓS

71


NAU NUA

ESBÓS

72


NAU NUA

ESBÓS

73


NAU NUA

ESBĂ“S

KALLIOPE AMORPHOUS

The everted mirror: The Conceptual Self Portrait Photographs of Kalliope Amorphous

Frozen Charlotte

74


NAU NUA

ESBĂ“S Dismantled

75


NAU NUA

ESBÓS

Follow

76


NAU NUA

ESBÓS

Surrender 77


NAU NUA

ESBÓS

Currents

78


NAU NUA

ESBĂ“S

Early Mourning

79


NAU NUA

ESBĂ“S

She would wait forever

80


NAU NUA

ESBÓS La llorona

81


NAU NUA

ESBĂ“S

The dream children

82


NAU NUA

ESBÓS

DONIETTA ROMÉAS Émerveillement 83


NAU NUA

ESBÓS

84


NAU NUA

ESBÓS

85


NAU NUA

ESBÓS

86


NAU NUA

ESBÓS

87


NAU NUA

ESBÓS

88


NAU NUA

ESBÓS

89


NAU NUA

ESBÓS

90


NAU NUA

ESBÓS

91


NAU NUA

ESBÓS

92


NAU NUA

ESBÓS

93


NAU NUA

ESBÓS

NATALYA SERKOVA Inner spectrum 94


NAU NUA

ESBÓS

95


NAU NUA

ESBÓS

96


NAU NUA

ESBÓS

97


NAU NUA

ESBÓS

98


NAU NUA

ESBÓS

99


NAU NUA

ESBÓS

100


NAU NUA

SUKI EWERS

BORN

Bodie crow

101


NAU NUA

MOS

REFERÈNCIES Nadia Adame http://www.nadiaadame.com Maria Coma http://www.mariacoma.com Elena Sahnova http://www.flickr.com/people/elenasahnova Smoke Fairies http://www.smokefairies.com GraŻyna Bienkowski http://www.myspace.com/grazynabienkowski Donietta Roméas http://www.facebook.com/Donietta DAäRi http://www.noomiz.com/daryproject Alexander Kluge http://www.kluge-alexander.de The Ideal Husband http://www.myspace.com/theidealhusbandband Vincent Moon http://www.vincentmoon.com Kalliope Amorphous http://www.kalliopeamorphous.com Natalya Serkova http://www.flickr.com/photos/natashaserkova Fibra Ediciones http://www.casafibra.com.ar

NAU NUA FEBRER 2011 EDICIÓ NÚMERO 4 PUBLICAT PER NAU NUA ART MAGAZINE http://naunua.blogspot.com CONTACTE naunua@live.com

102


NAU NUA

MOS

103

WORLD UP ART


NAU NUA FEBRER 2011 EDICIÓ EN CATALÀ