Page 1

SANT PERE DE RODES A vista d’ocell sobre l’Alt l’Empordà VIA FERRADA DE SACS Verticalitat a la vall de Benasc EN BTT PEL PLA DE LA CALMA Entre la vall del Congost i el Montseny

Revista & APP goolnatura.cat

N71 ABRIL 2013 exemplar

GRATUÏT


fisio


www.goolnatura.com

Imatge de portada: tram superior de la via ferrada de sacs. SANT PERE DE RODES A vista d’ocell sobre l’Alt l’Empordà Revista & APP goolnatura.cat

VIA FERRADA DE SACS Verticalitat a la vall de Benasc EN BTT PEL PLA DE LA CALMA Entre la vall del Congost i el Montseny

N71 ABRIL 2013 exemplar

GRATUÏT

NÚM. 71 ABRIL 2013

TIRADA: 11.000 EXEMPLARS

Direcció: Jordi Fernàndez Correcció: Ferran Ballester Publicitat: GOOLNATURA David Candel Tel./fax: 93 417 76 14 david@naturaiaventura.cat Disseny gràfic:

Editorial Fa uns dies, el passat 15 d’abril, es va produïr un d’aquells fets horribles que preferiríem no haver de veure mai. En la disputa de la Marató de Boston, la més antiga i potser la més difícil del món, van esclatar tres bombes que es van endur per davant la vida de tres persones i en van ferir unes cent vuitanta més. Els atemptats terroristes en esdeveniments esportius sorprenen perquè normalment els afectats no són persones rellevants a qui poder exigir res, ni són responsables de cap greuge. L’únic motiu d’atemptar en proves esportives és el ressó mundial que tenen, i d’això n’hem tingut un bon exemple fa pocs dies. L’estiu de l’any 1972, tota l’atenció del món se centrava en una ciutat de l’Alemanya Federal: Múnich. L’escenari eren els Jocs Olímpics d’estiu i allò es va aprofitar per perpetrar un dels atemptats més sonats de la lluita entre jueus i palestins. L’esport mou masses de gent disposada a fer un esforç per un títol, una recompensa o el premi personal del repte assolit. No és l’objectiu ser el focus d’atenció de problemes polítics, religiosos o racials. Des d’aquí fem un crit a que no es repeteixin imatges com les que ens han mostrat per tot arreu, amb gent desorientada, sorpresa, ensangonada, histèrica, destrossada... L’esport és vida, i no hauria de ser el contrari.

Natura i Aventura

Col·laboradors: Pako Crestas Juan Carlos Borrego Albert Brignardelli Edu Abad Carles Rius

GOOLNATURA

Edita: H4XORS S.L. Avda. de Roma, 152 entl-1ª 08011 Barcelona Tel./fax: 93 417 76 14 info@naturaiaventura.cat

Goolnatura és membre de:

Dipòsit legal: B-51.197-2006 Els esports de muntanya són potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions a l’hora de practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que les persones puguin tenir mentre els practiquen influenciats pel contingut de les seves pàgines. Natura i Aventura no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

02/03


Sumari 71 Abril de 2013

Rutes a peu

06

Sant Pere de Rodes

El monestir de Sant Pere de Rodes es troba enclavat a la serra Verdera, serra que esdevè un excepcional mirador vers el que l’envolta, els Pirineus, el massís de l’albera, les badies de Roses, Llançà i Port de la Selva, la plana de L’Empordà....

Bicicleta de muntanya 14

El pla de la Calma

El pla de la Calma és un altiplà que s’alça entre la vall del Congost i el massís del Montseny. Un indret des d’on mentre pedalem pausadament podrem gaudir d’unes vistes excepcionals panoràmiques de l’entorn.

Rutes per a tothom

22

Sant Llorenç de Morunys

32

Sacs

Aquest itinerari ens durà fins al santurai de la Mare de Déu de Lord, situat al capdamunt de la mola de Lord. La visita del monestir i les imponents vistes sobre el seu entorn són motius engrescadors per decidir-nos a descobrir aquest paratge del Solsonès.

Vies ferrades La via ferrada de Sacs és una de les primeres vies ferrades que es varen crear a Aragó. Es tracta d’una via que presenta un recorregut molt vertical i esportiu en un gran ambient de muntanya com és la vall de Benasc.

+ SECCIONS 3 Editorial 30 Biblioteca 36 Escalada 42 Directori de serveis GOOLNATURA abril 2013


rutes a peu

SANT PERE DE RODES Els perills d’una nova frontera COMARCA: Alt Empordà

GOOLNATURA abril 2013


www.goolnatura.com

Amb el Tractat dels Pirineus França avança cap al sud i Catalunya perd les comarques del Rosselló. La nova frontera planta la seva línia a les terres empordaneses, i allò permet que a totes les batusses amb els francesos la serra de Rodes es converteix en zona de combats, saquejos i espolis. Una de les guerres menys mediàtiques és la dels Nou Anys, que acabà en taules i propicià la represa de la campanya bèl·Wlica amb la guerra de Successió.

06/07


rutes a peu

E

l llegat de la guerra de Successió és potent. Hi ha qui pensa que està sobredimensionat pel nacionalisme català, i l’ensulsida de la Corona d’Aragó no fou diferent a altres derrotes (secessió, guerra civil...). Però el fet de perdre les institucions catalanes, que un miler d’edificis van ser enderrocats per construir la ciutadella de Barcelona i la pèrdua de l’estructura comercial i econòmica, refeta després, justifiquen aquesta percepció magnificadora. No cal comparacions. Si ara passés quelcom similar, ho catalogaríem de tragèdia majúscula. Però el que ningú sap és quin és l’origen de tot plegat: l’11 de setembre. Se n’ha parlat del conflicte Catalunya-Espanya, del centralisme castellà i de la resistència catalana, de botiflers i maulets, de setges, del coratge dels defensors catalans, del Decret de Nova Planta, de l’agressió a la llengua, d’execucions, empresonament i exili... i de tantes altres coses. Però la gran oblidada és la guerra dels Nou Anys. I, quina és aquesta guerra? Un cop enllestida la guerra dels Segadors una devoradora França es disposa a conquerir l’hegemonia del món conegut. Les seves ambicions expansionistes per les ribes del Rin provoquen l’esclat d’un nou conflicte el 1688: la guerra dels Nou Anys. De seguida pren una mida considerable. Totes les potències de l’època li fan front constituint la lliga d’Augsburg, on tenien cabuda els estats alemanys, la Corona Espanyola (amb els seus regnes i colònies) i Anglaterra, entre d’altres regnes de l’època. L’escenari dels combats es trasllada d’Europa a Amèrica i Àsia, amb les cèlebres lluites entre colons francesos i anglesos al continent americà i els bombardejos de les ciutats índies, com Madràs. A Catalunya també li toca, en aquest cas, el rebre. No pot ser d’una altra manera essent tant a prop de l’ambiciós regne gal. Els exèrcits francesos de seguida ocupen l’Empordà i el Ripollès, posant l’estendard també a la ciutat de Girona. És una pugna colossal. No en tindran prou i, en un atac atrevit, es faran amb el control del cap i casal de Catalunya el 1697: Barcelona. Sort que va ser cap al final de la guerra, i l’ocupació va durar poc temps. La guerra mai no va tenir un clar dominador, ni un clar vencedor. Massa fronts per a una França en solitari. Massa França per a uns imperis decadents i uns regnes en ascens. El desgast va provocar la signatura de la pau a Ryswick, que deixava les coses tal com estaven abans de l’inici

GOOLNATURA abril 2013

Monestir de Sant Pere de Rodes amb la badia del Port de la Selva al fons de l’imatge.


www.goolnatura.com

Monestir de Sant Pere de Rodes.

Un nou viatge fascinant. Les terres del sud, amb Marc de las Heras.

GR terres del sud divendres 22.00 tv3.cat/granrecorregut


rutes a peu

de les operacions. Els analistes consideren que el rei francès, Lluís XIV, va optar per aquesta estratègia perquè li era favorable. Per què? La imminent mort de Carles II d’Espanya (l’anomenat rei Fetillat) li donava possibilitats de col·locar al front de la Corona espanyola el seu nét, Felip d’Anjou. I el control d’Espanya era la peça clau per desequilibrar la balança al seu favor. Carles II va morir sense descendència, tal com s’especulava a causa de la seva malaltia. El seu nét Felip va aconseguir ser el rei d’Espanya després de desbancar l’altre candidat, Carles d’Àustria, i va implantar un model centralista, com el francès. França esdevenia per primera vegada una potència hegemònica, i estava en disposició de dominar el món i els seus mercats. Però el que no s’imaginava el bregós rei francès era la rebel·lia catalana, que sí coneixien els anglesos i holandesos, i que van aprofitar per conrear la insurrecció al llarg de la Corona d’Aragó i crear-li a França un problema. El pretenent Carles d’Àustria va ser triat rei d’Aragó, un Aragó de nou independent de Castella i fora de la Corona espanyola. Felip V havia ensenyat les dents i les intencions. Volia una monarquia absolutista, calcada de la francesa. I els regnes d’Aragó van elegir un rei a mida, amb el qual de nou la guerra va tornar al nostre país, però aquest cop per ser decisiva, desastrosament decisiva. Espanya també va pagar un fort preu. La victòria del 1714 la va desplaçar a l’ostracisme. Per poder doblegar la rebel·lió catalana va necessitar desprendre’s de colònies i mercats, tant europeus com americans, que li posaria difícil afrontar el segle XVIII. I molt menys sota l’òrbita francesa, el seu aliat que va acabar, amb el temps, ocupant tot Espanya (Trafalgar, Napoleó i la guerra del Francès). Però això ja és una altra història. L’espoli a Sant Pere de Rodes La badia de Roses és un punt estratègic en la defensa de Catalunya. El rei Carles I (també conegut com Carles V, ja que ho era d’Alemanya), ho va tenir tan clar que va ordenar la construcció d’una ciutadella a la vila empordanesa que defensés per mar l’entrada de les flotes enemigues, i alhora mantingués una dotació que s’enfrontés als perills del nord. El 1693 26.000 soldats francesos creuen la frontera i reforcen la seva presència a l’Empordà i al Ripollès. Cauen un munt de

GOOLNATURA abril 2013

pobles i viles, entre ells Roses, després d’un setge de set dies on el comandant de la plaça, Pere de Rubí, va fugir a Barcelona, on va morir de les ferides rebudes. Les conseqüències d’aquella derrota representen la consolidació de l’ocupació francesa, començada el 1689, per sota dels Pirineus, i l’espoli del monestir de Sant Pere de Rodes. De fet el monestir ja havia començat la seva decadència. Malgrat que s’han trobat alguns vestigis d’època romana, el monestir sembla ser que va començar a caminar al segle VIII. Per tant, fundat als albors de Catalunya, durant l’època de la Marca Hispànica i dels comtats catalans, el monestir va prendre auge durant els segles XI-XVI, on les pestes van delmar la població monàstica i van aturar el seu creixement. D’aquesta època són els elements més característics del recinte: l’església, el campanar, la torre de defensa i el claustre. Aquest, però, fou un mal passatger, ja

que anys després Sant Pere de Rodes reviscola. Però la segona gran crisi esdevé amb la guerra dels Segadors (16401652), moment en què les instal·lacions s’abandonen, iniciant-se una sèrie d’espolis dels béns patrimonials del monestir. Sense temps a recuperar-se d’aquest sotrac, la nova invasió francesa de la


www.goolnatura.com

Esglèsia de Santa Helena

guerra dels Nou Anys deixa la comunitat monàstica en estat precari. El major dels seus tresors va ser sostret pel mariscal Noailles. Parlem de la Bíblia de Roses, un manuscrit de les primeries del segle XI escrit a Ripoll i que el mariscal Noailles es va endur a França. Després de ser venut al mateix rei Lluís XV va acabar a la Biblioteca Nacional de París, on s’hi està. L’original havia estat des del segle XII al monestir de Sant Pere de Rodes, però fa uns anys se’n va fer una reproducció (edició facsímil) que ara ha tornat a Catalunya. S’exposa al Museu Etnogràfic de Ripoll, prop de l’antiga factoria de bíblies manuscrites medievals, i al costat de la Bíblia de Ripoll, un altre facsímil de la mateixa fornada. La Bíblia de Rodes va ser un encàrrec de l’abat Oliba, qui la va regalar al monestir en ocasió de la consagració de la seva església el 1022. És una obra de quatre volums, escrita i il·lustrada, que consti-

tueix un dels millors manuscrits medievals. Ambdós exemplars s’han pogut conservar gràcies al periple per l’estranger: França, el Vaticà... Hi ha qui creu que no haurien sobreviscut a la desamortització de Mendizábal, que provocà l’abandonament de la majoria dels monestirs i la pèrdua de bona part del seu patrimoni. El monument va esdevenir unes veritables ruïnes per sort recuperades. Enclavat en un paratge de singular bellesa, amb el mar i els Pirineus a l’horitzó, constitueix una de les icones paisatgístiques de l’Empordà i de Catalunya. Juan Carlos Borrego

Caranord/ Sant Andreu de Llavaneres

Passeig de les Monges,10. T. 93 792 72 05 www.caranord.cat “Caranord és una botiga d’esports de muntanya, escalada, trail running i BTT. Actualment disposem de 2 botigues on-line especialitzades, a més a més d’una botiga física des d’on organitzem diferents cursos i esdeveniments esportius.”

10/11


rutes a peu

LA RUTA PAS A PAS El GR92 travessa la bonica població de Palau-saverdera. Busquem les marques i comencen a caminar a la recerca de la torre del Rellotge, enclavada al mig del poble. Les marques ens ajuden a sortir als afores i encarar uns camps en lleuger ascens. Deixarem estar una primera cruïlla però a la segona triarem l’esquerra. Per la dreta hi aniríem al complex de dòlmens de la Fantasia, a recer del puig de Retorn. El trencall fa uns llaços per tornar a enllaçar amb el GR92, que seguirem amunt perseguint la riera de Sant Onofre, que ens situa davant la porta de l’ermita del mateix nom. Ara toca anar pujant i baixant per fondalades fins a Mas Ventós, a tocar de la carretera GIP-6041, que va de Vilajuïga al Port de la Selva. Girem a mà dreta abans d’arribar a l’asfalt i ens encaminem al castell de Sant Salvador per una pista fressada. El final és un sender. Un cop hem gaudit de les vistes de l’indret, reculem uns metres per girar a mà dreta per arribar-nos al famós monestir, una obra romànica de gran magnitud i importància. A aquest monument s’hi puja en cotxe per una carretereta que enllaça amb la GIP-6041. L’agafem per baixar fins a la propera cruïlla del poblat

GOOLNATURA abril 2013

FITXA

Panoràmica de la badia de Roses.

ÈPOCA: tot l’any TIPUS ITINERARI: circular DURADA: 3-4 h

RECORREGUT: 12,9 KM DIFICULTAT: mitjana ASCENS ACUMULAT: 650 M

medieval de Santa Creu, ruïnós. Al poblat hem de prendre un corriol que ressegueix la carretera d’enllaç fins a trobar la cruïlla coneguda que connecta amb el Mas Ventós, on hi ha una àrea de lleure. És el moment de retornar al punt de partida agafant un corriolet que ens situa al sud de l’àrea de lleure, que va davallant primer al rec de Mas Ventós i després pel dolmen de la muntanya d’en Caselles. Finalment entra a Palau-saverdera pel barri de la Ciutat.

12/13


Volta Cerdanya

ULTRAFONS 7, 8, 9 juny 2013

Imagina’t... Francisco Contreras

L A C E R D A N YA Inscripcions a: www.ultrafons.com

VCUF 214 km - VCT 85 km - CMC 35 km - CPC 12 km MARCA POWERADE

Marca sobre fondo negro sin baseline ref. p 1.0 003


rutes en BTT

EL PLA DE LA CALMA COMARCA: Vallès Oriental

GOOLNATURA abril 2013

Entre la vall del Congost i el Montseny


www.goolnatura.com

El Montseny sempre és una aposta segura. No decep mai, en cap estació. I menys a la primavera, quan les fulles dels boscos caducifolis desperten i el sol bat sobre els alzinars, els vessants i els sots cobren una vida exultant. El verd àcid despunta als castanyers, les rouredes, les vernedes i les omedes mentre que l’olor aspre dels alzinars escalfats al migdia perfumen les valls on les gramínies i les pastures comencen a espigar-se. La proposta d’aquest número us porta als costers del Montseny i el pla de la Calma, dos dels llocs més emblemàtics del parc.

14/15


rutes en BTT

Doble plana anterior: pedalant pel pla de la Calma amb unes excepcionals panoràmiques vers el Matagalls. Aquesta plana: descens cap el poble del Montseny amb vistes sobre el turó de l’Home i les Agudes .

L

a guineu no les té totes; però tampoc no té altre remei. Les forces s’han esgotat i amb les quatre castanyes que arreplega no té el futur assegurat. La primavera ha omplert el rebost amb noves formades d’animalons per atrapar: ratolins, conills, moixons... però la vellesa és una llosa cada cop més insuportable. I no li queda altra opció que atacar les rodalies dels masos, amb el consegüent perill: les represàlies dels pagesos. Fa hores que tomba per l’espona de l’alzinar. Guaita tot ensalivant els encontorns dels habitatges, on destaquen els pallers i els corrals. És en aquest segon terme on centra les seves mirades. La pedra envermellida, sense treballar, fa de frontera entre el menjar i la seva fam de dies. La tarda passa amb parsimònia, plena de pensaments. Tota la vida recorre en escenes la seva ment, com si defallís i estigués als albors de la mort. Amb el musell descansant sobre una clapa de molsa,

GOOLNATURA abril 2013

la guineu frisa per tastar les plomes, la sang, la carn de les gallines... i la pell de la conillada tendra que ensuma ajupida i amagada. El sol davalla i omple de taronges i púrpures l’horitzó abans de caure definitivament rere el puig Drau i crear uns rajos que s’escampen en un firmament cada cop més negre. S’apropa l’hora de la veritat. Els gossos han sopat i jauen amb la cadena morta. Les llums de les cases s’esborren de les finestres dels masos. Primer les de les plantes baixes. Després la de les habitacions. Com sempre. La penombra ho inunda tot. Tons grisencs i platejats dibuixen els perfils: les teulades, el mantell d’espigues, el volum capgròs del lledoner de davant la porta, la línia recta de la sèquia... La guineu s’aixeca i posa la maquinària rovellada de la seva musculatura en funcionament. Al principi grinyola per la inactivitat. Però segons s’escalfa i s’endinsa entre el camp de sègol es troba millor. Mai

com la seda de la joventut. La seva estratègia consisteix a buscar el recer del vent. Avui bufa un lleu terral que li escau per aproximar-se als corrals sense que el seu tuf pugui ser recollit per les pituïtàries dels gossos. Però no se’n refia i avança amb cautela. S’arrossega i traça ziga-zagues en funció dels canvis de vent, poquíssims, i d’aquesta manera arriba a les parets del corral. Allà s’espera una bona estona, fins que la matinada embolcalla aquella falda on destaquen les llums dels fanals del poble de Montseny. No la preocupa aquesta lluminària. Allà baix no hi traurà el nas. De jove havia furgat a les escombraries, i més d’un ensurt havia estat a punt d’arrabassar-li la vida, ja sigui perquè l’havia descobert algú, ja sigui perquè una d’aquelles andròmines amb dos fars havia estat a punt d’atropellar-la. En això pensava quan va sentir la fressa de les gallines al galliner. Alguna havia obert l’ull i havia descobert la seva figura amenaçadora. El guirigall fou imminent.


www.goolnatura.com

I llavors ja no tenia alternativa: o fugia i es quedava en dejú un dia més o saltava el tancat. Amb el pes de la gana opta per la segona opció on aviat el terra pestilent del corral s’omple d’esquitxos de sang, de plomes voladores i cadàvers calents. L’algarada és rapidíssima i, quan els gossos ensumen que alguna cosa no anava bé, l’atac s’ha convertit en un furt. Amb destresa la guineu ha obert una escletxa al tancat per on ha escolat deu o dotze cossos amb moviments hàbils. Un cop a l’exterior els lladrucs s’han tornat insistents. Els gossos ja la veuen, però com que estan lligats amb llargues cadenes, no poden defensar les gallines. Així que ella té via lliure per endrapar pel coll les seves presses i fer viatges cap al bosc. És una acció agosarada, intrèpida, desesperada. Sense defallir malgrat la gana i el cansament la guineu fa curses per endur-se el botí mentre els gossos perden la veu. Una llum s’encén i la guineu s’atura. Ha fet quatre vols; però no en té prou i conti-

16/17


rutes en BTT

Panoràmica del Turó de Tagamanent i del’església de Santa Maria de Tagamanent .

nua. Ha pres una determinació: no passar gana en tota la primavera. I ignorant el perill reprèn les seves anades i vingudes al bosc. –Què passa, Negrell? Calla ja, pesat. Una figura es retalla en el rectangle d’una finestra. Triga tres viatges a adonar-se que el xivarri dels gossos és una alerta en tota la regla. És llavors quan el pagès decideix vestir-se, arreplegar una escopeta i baixar com un llamp per les escales. La guineu ha fet vuit viatges i l’obertura de la porta l’enxampa a mig camí del mas i, grunyint, no té altre remei que abandonar la presa que tenia a la boca i acomiadar-se de les tres o quatre gallines que queden al tancat. Quan torna al bosc la seva activitat continua essent frenètica. Ara ha d’ocultar els cadàvers, i fa clots aquí i allà, amb discreció, colgant-los per a quan la gana li torni a regirar el cos. Ja amb l’adveniment

GOOLNATURA abril 2013

de l’alba pot descansar i encetar el festí. S’ha guardat la presa més gran: un gall jove, que devora lentament, amb fruïció, assaborint la sang, els ossos, les vísceres i la carn. Amb el pap ple busca un tapís d’herbes i s’adorm. No es despertarà fins a la nit. La nit. Amb l’estómac ple la guineu se sent més segura i estudia minuciosament el seu territori com quan era un exemplar jove. Amb les piles carregades el seu instint i la seva perícia guanya imaginació i lleugeresa i és capaç de descobrir amagatalls de llebres i de talps, enxampar algun esquirol adormit i fins i tot ensuma una família de senglars. Se sent vigorosa i feliç. Al final de la seva patrulla, amb l’alba despuntant pel turó de l’Home, veu com el pagès del mas d’on prové el seu rebost més important agafa el cotxe i el condueix fins al poble. De lluny estant, sembla que

el veu entrar en una botiga de queviures. La vista li falla, envellida, però mentre badalla busca amb la mirada cansada el corriolet que mena al seu cau gairebé invisible. Cap allà s’encamina. No fa cas del soroll ronc del cotxe. El vehicle també és vell i el seu motor de gasoil renega coster amunt, de tornada a casa. El sent petardejar durant la maniobra d’aparcament, just abans que la contrada torni a quedar en silenci i ella, cofoia, s’adormi. Quan es desperti el sol serà una bola de foc moribunda, blanca, penjada rere un vel translúcid de calitja vermella. El més estrany d’aquell capvespre és l’olor intens a arengada. Encuriosida flaira aquella aroma atractiva i la segueix no sense prendre les habituals precaucions. Aviat troba una arengada i l’arreplega en un amagatall. Al cap d’una estona és una nova troballa la que pentina els seus sentits. Durant bona part de la nit es dedica a


FITXA TÈCNICA Anada i tornada Montseny - Pedres Blanques - Tagamanent DURADA: 4 H DISTÀNCIA: 33,58 KM DESNIVELL POSITIU: 1.178 M DIFICULTAT: alta

OPCIÓ 2 recorregut verd Anada i tornada Coll Fornic - Tagamanent DURADA: 3 H DISTÀNCIA: 21 KM DESNIVELL POSITIU: 340 M DIFICULTAT: baixa


rutes en BTT

recollir arengades i a transportar-les a lloc segur. Està contenta amb la cacera. De tant en tant se n’empassa una, saladeta i gustosa. El sotabosc és ple d’arengades, com estranys bolets fora de temporada que només cal recollir, bé com si collís maduixes, o barallar-se amb alguna rata o un senglar. Però ella és més llesta i a la matinada ja en porta una vintena. I totes lluny dels masos, de cap lloc habitat que representi un perill. És per això que l’agafa desprevinguda el cep, mordaç i infalible. Amb la cama empresonada udola, adolorida, un mal terrible que la tenalla i la venç. I el pagès no triga a aparèixer rere l’explosivitat d’una llanterna. –Ja te tinc, vella amiga. Se t’ha acabat l’astúcia i la sort. Malgrat que es defensa heroicament, llençant mossegades i esgarrapades, aviat cau exhausta i sense lluita. És una captura tan fàcil com ho ha estat les arengades per a ella. L’alba la sorprèn penjada boca avall del llindar del corral. Les gallines picotegen el terra, a la recerca d’insectes. Els conills mosseguen el pinso nou, amb olor a merda. Només el gall se la mira, atent al degotall de sang que eix de la boca de la bestiola i xoca contra el terra solcat per les petjades de l’aviram. Si hi ha alguna altra rabosa més amb ànsies de penetrar al corral, l’escarni de la guineu vella farà, segurament, d’aturador. Juan Carlos Borrego

Raiders / Barcelona

Joan Güell, 117. T. 93 430 88 03 www.equipraiders.com Venda, canvi, reparació i lloguer de bicicletes al barri de les Corts. El millor tracte personalitzat i promocions especials per a subscriptors.

GOOLNATURA abril 2013

Mas del Molar de Dalt


rutes per a tothom

SANT LLORENÇ DE MORUNYS La mola de Lord

GOOLNATURA abril 2013

COMARCA: Solsonès


www.goolnatura.com

La Mola de Lord és un lloc mític, un turó escarpat dominador visual de tota la vall. Aquesta referència visual i el fet d’haver-s’hi trobat una talla de la Mare de Déu de manera original, per no dir estranya i sobtada, li ha atorgat un magnetisme que ha permès milions de visites en els darrers onze o dotze segles. Nosaltres no serem menys i ens encaminarem dalt de la Mola a veure un santuari que ha patit moltes vicissituds per arribar a ser el que és.

22/23


rutes per a tothom

Doble pàgina anterior: pantà de la Llosa del Cavall. Aquesta pàgina: vistes panoràmiques des de dalt de la mola de Lord.

H

i ha una pista nova on sempre hi ha hagut un camí vell, de carro o de ferradura, sender o viarany. Tant és. La qüestió és facilitar el pas. Aquesta pista saltironeja com un cabirol capriciós pels roquissars i les fondalades colonitzades pels alzinars eterns, si els incendis i la mà de l’home ho permeten, com és ara el cas. Reguerots d’aigua fan via cap avall. On abans corria un riu ara ens podem pentinar els cabells al mirall blau de l’embassament de la Llosa de Cavall, llustrós si els ruixats són generosos, descarnat i d’espones terroses si l’aigua és absent i mostra un llit lletjot, d’un marró sense vida, similar a les imatges que ens arriben de Mart. En èpoques de precipitacions el sotabosc és una esponja. Quan t’hi endinses no és difícil sortir-ne amb les vestidures xopes només del frec amb el fullam: lligabosc, ginebró, bruc, arboç, arítjol, marfull... En canvi, si és la sequera qui domina, l’habitual és eixir-ne esgarrinxat a la clariana de la

GOOLNATURA abril 2013

Mola, on potser enxampem una merla damunt una bruguera, o un tudó escàpol entre el brancatge, o la patrulla amenaçadora d’un àliga al llindar de l’estratosfera. Som al paradís del Lord, un lloc silenciós on l’arquitectura humana ha modelat, quan la natura li ho ha permès, una harmonia de pedres, fe i agricultura que ara és un santuari de l’excursionisme. Segons el parer de l’historiador Antoni Bach, l’etimologia del topònim Lord fa referència a una contrada llorda perquè el terreny conté al·luvions arrossegats per les conques fluvials. En cap cas cal confondre amb l’Hort, com des del segle XVII s’ha escrit. Les referències històriques, però, fan una immersió en l’edat mitjana: Valle Lordensis, Rupe de Lordo, Vallellordo, Vallislurdi... en un llatí de pergamí; o Vayll de Lort en un català del segle XV. Però hi ha qui diu que el seu origen es remunta a l’època romana (alguns documents del segle IX esmenten el pagus lordensis), quel-

com que a nosaltres, forçant el ritme dels batecs del cor, poc o res podem advertir en un lloc ocupat pel bosc. El nom pagus té molt a veure amb l’agricultura catalana. Numa Pompili va organitzar les províncies de l’imperi Romà en una subdivisió anomenada pagus, una mena de districtes rurals que es van conservar més enllà de la caiguda de Roma. D’ell deriven mots tant catalans com pagès, pagesia, país o paisà. Un cop hem assolit la plana esmolada de la Mola, el primer que ens sobta no és l’edifici, imponent i dominador, sinó la forta implantació de la devoció mariana que s’amaga dins de les seves parets. Dels temples, i la seva història tan farcida d’aventures i desventures, ja en parlarem més endavant, en el desglossat. Ara toca treure la pols a l’ànima de la muntanya: la imatge de la Verge. De llegendes amb miracles de troballes d’estàtues de Mare de Déu trobades, n’hi ha un cabàs. Algunes esdevenen clàssi-


www.goolnatura.com

NATURA 04-2013:Layout 2

26/4/13

18:23

Pรกgina 1

Aresta Olot: Aresta Girona: Aresta On-Line:


rutes per a tothom

Santuari de la Mare de Déu de Lord

ques: pastors o pastores, nens o pagesos als quals la casualitat els ha posat davant un fet extraordinari. D’altres són més, diguem-ne, originals. Hi intervenen personatges on la troballa sembla més aviat un càstig o una condemna, o bé, una anècdota que fa riure. Així musulmans, lladres o, en el cas que ens toca avui, un bou, han estat qui la seva brega pel món els ha portat a desvetllar una talla que, amb els anys, ha estat molt venerada. Conta la llegenda que la causa de la trobada de la Mare de Déu de Lord fou l’acció d’un bou. Les veus hi veuen una intencionalitat per part de l’animal, com si de cop i volta el bou entengués que allà, sota l’herba on s’estava pasturant, hi havia quelcom important, importantíssim. Segons assegura la tradició, el bou en qüestió s’hi va estar tres dies consecutius gratant la terra amb insistència, fet que alertà els pastors. Ens hem d’imaginar aquell animal dòcil dalt de la Mola, picant el terra i bramant sense que ningú li fes cas dia rere dia. És com si la seva intel•ligència hagués despertat de so-

GOOLNATURA abril 2013

bte i, mancat del poder de la parla, volgués dir quelcom. El pastor, neguitós i preocupat per la insistència i el deliri del bou, va inspeccionar el lloc i... voilà, on l’animal assenyalava s’hi descobria una esquerda. Era una cavitat, una mena d’avenc o cova. Encuriosit, no podria ser menys, el pastor, hi va ficar el nas i... va veure un embalum negre en la foscúria de la cova. Allargant la mà per si era un cofre amb monedes d’or, els seus dits van sentir la fredor de la fusta. No era un fred metàl·lic, això ho tenia clar, ni tampoc l’aspror de la roba amb què s’embolcalla el fato. Intrigat el pastor va continuar furgant i furgant. I d’aquesta manera va sortir a la llum una talla que, a partir de llavors, va gaudir d’una gran devoció: la imatge de Santa Maria de Lord. La notícia va córrer a la velocitat de la llum, i aviat la solitud del cim pla de la Mola va ser alterat. D’això ja n’han passat més de mil anys, i de la gesta del bou Una història convulsa

Sovint un complex monumental és capaç de conservar-se tal com va ser concebut, intacte, amb l’únic canvi del desgast del temps. D’exemples, en tenim un munt: el pont de les Ferreries a Tarragona, l’arc de Berà o el pont de Besalú. Qualsevol persona de qualsevol temps pot identificar el monument, encara que els voltants estiguin canviats. Però en altres ocasions tot s’ha regirat i si l’espai és el mateix, és la fisonomia dels monuments allò que ha estat modificada. És el cas del Santuari de Lord, dedicat a la Mare de Déu. Se sap que abans de l’any 1000 ja hi havia establerta Descarrega’t la nostra aplicació gratuïta per Iphone i Android i gaudeix al màxim de Goolnatura.


FITXA

LA RUTA PAS A PAS

TIPUS ITINERARI: CIRCULAR DURADA: 3-4 H DESNIVELL: 500 M

RECORREGUT: 10,3 KM DIFICULTAT: BAIXA ÈPOCA DE L’ANY: TOT L’ANY

Sortirem de la part vella de la població, una agrupació de cases apinyades en carrers d’estructura medieval. Farem un breu tram interurbà en direcció a Vilamantells, carretera que deixarem al segon retomb per trencar cap a l’esquerra, cap a Sant Serni del Grau. Ja enfocats cap a la muntanya penetrem en el domini del bosc fent via cap al coll de la Creu de la Canalda, on anirem resseguint el cingle fins arribar pràcticament al cim del Tossal de Vall-llonga des de on ja podrem veure la Mola de Lord i el santuari. Durant tot aquest tram i fins arribar al punt on comencen les escales que pujant cap al monestir seguirem marques de pintura i fites que ens facilitaran la orientació. En arribar-hi seguim avall per una pista ample que abandonarem pocs metres desprès quan aquesta dibuixi un revolt molt pronunciat cap a mà esquerra. En aquest punt prendrem un sender que marxa per la dreta del camí i que de forma planera s’endinsa en un bosc. La pista que acabem d’abandonar es visible mentre avancem uns metres més avall. En uns minuts trobarem un sender que marxa avall, l’ignorem i seguim endavant fins a trobar una nova cruïlla. El sender que marxa recte senyalitzat amb marques grogues arriba al santuari superant un grau rocallós, aquesta opció presenta una petita grimpada i és més complicat que seguir per l’altre opció que no presenta cap dificultat destacable. Triant qualsevol de les dues estarem en pocs minuts dalt de la Mola de Lord. Un cop visitat el santuari ens dirigirem a la part davantera del santuari i des d’allà iniciarem la tornada baixant per les escales que hem vist abans d’iniciar l’ascens. Un cop a baix resseguirem sense més dificultats la pista asfaltada que ens durà fins a Sant Llorenç de Morunys.


rutes per a tothom

una capella dalt de la Mola, amb una casa de servei adossada. Els segles següents foren de bonança econòmica i de massiva afluència de devots i pelegrins, fet que propicià l’enderroc de la primitiva església i l’aixecament d’un nou temple al segle XV, més ampli. L’esplendor va créixer al segle XVI amb l’establiment d’una comunitat de dominics molt curosa amb l’economia del santuari. Els dominics van marxar, però això no va fer minvar la devoció per l’indret, ni l’afluència de fidels que omplien de misses i altres serveis religiosos la nau de sis altars laterals. De tal manera es repetia la història i sobre la Mola es plantejava la necessitat d’un nou temple, més espaiós. Amb el sí com a resposta, aviat es va veure una edificació de tres naus que la guerra del Francès va començar a malbaratar amb un saqueig. El seu periple el va portar a ser una presó, i més tard va patir desperfectes durant la guerra dels Milicians (1821-23). Amb pocs anys de vida, el santuari va ser totalment destruït el 1835 quan els carlins s’hi van fer forts ja que hi tenien un hospital. Rodejats pels liberals, va patir un setge brutal, al final del qual les tropes assetjades van haver d’escapar. A causa del cost del setge, el coronel liberal Niubó va ordenar l’incendi i enderroc del santuari fins als fonaments, esborrant qualsevol petja de la seva existència. Però malgrat la ira d’aquest coronel la devoció mariana continuava dalt de la Mola, i els fidels reclamaven un nou temple. Després de diverses dècades on només el vent udolava en aquell indret tan significatiu per a la vall de Lord, un particular hi va posar els diners per comprar el terreny i començar unes obres que van donar com a resultat l’actual edificació, culminada el 1870. El nou temple tampoc no va estar exempt de desgràcies. En acabar el segle un llamp va destruir el retaule i l’altar major, restaurat el 1901 i destruït de nou a l’inici de la Guerra Civil.

GOOLNATURA abril 2013


LLEGIR &

CORRER CÓRRER, MENJAR, VIURE La increïble història d’un corredor llegendari

Scott Jurek Scott Jurek ha guanyat les curses més llargues, prestigioses i extremes: Hardrock, Badwater, Spartathlon i Western States. És un dels protagonistes del bestseller mundial Nascuts per córrer. Et motivarà per arribar «més enllà de la teva marca», reflexionar sobre l’alimentació i explorar els teus límits personals.

CANVIA DE VIDA, POSA’T A CÓRRER Dra. Eva Ferrer Córrer s’ha convertit en hàbit per a uns, en teràpia per a uns altres o simplement en un plaer per a molts. Com córrer, aprendre a fer-ho i millorar la tècnica. Eva Ferrer Vidal-Barraquer doctora especialitzada en medicina de l’esport ens assessora en aquests aspectes.

CÓRRER Paul Cowcher Tommaso Bernabei Amb aquest llibre han ajudat a molts corredors en numeroses maratons i també ha entrenar a molts atletes d’èxit. Per millorar la tàctica i la tècnica, l’alimentació, les lesions... Amb programes d’entrenament, il·lustracions anatòmiques, llistes del que s’ha d’evitar i recordar, fotografies comentades... Una afició un nivell superior.

www.cossetania.com • www.angleeditorial.com

NON STOP!

Esportista, bombera i mare Emma Roca El llibre narra la història d’una lluitadora, Emma Roca, ultramaratoniana i campiona del món de raids d’aventura 2010.

COMENÇA A CÓRRER I NO PARIS

Consells per a corredors, aficionats i populars Pere Gomés Una guia per als corredors aficionats escrita per un aficionat. Pere Gomés, amb més de 15 anys d’experiència i molt bons resultats en l’àmbit amateur, construeix de manera amena i fàcil una guia per a aquelles persones que volen començar a córrer i no saben com fer-ho, o bé que corren i volen millorar.

& caminar

EXCURSIONS ALS NAIXEMENTS DELS RIUS DE CATALUNYA XII Premi Vèrtex

Albert Vicens Apropar-vos a les conegudes surgències del Ter, del Cardener, del Llobregat… però també a les desconegudes deus de la riera de Merlès, del Llémena o del Glorieta, cursos modestos però captivadors. Un viatge a alguns dels espais més íntims de Catalunya.


biblioteca

Novetats editorials EL CAMÍ DE SANT JAUME A CATALUNYA Autor: EREZ I AMAT, JOSEP M. Editorial: Associacio Catalana de Senderisme Preu: 15.00 € Guia del Camí de Sant Jaume a Catalunya en l’itinerari que va des del coll de Panissars (a la serra de l’Albera, entre el Vallespir i l’Alt Empordà) i des del POrt de la Selva (municipi de l’Alt Empordà) fins a Fraga, passant pel Monestir de Montserrat. Hi trobarem la descripció detallada de cada tram de l’itinerari, juntament amb el temps, coordenades, distàncies, mapes i perfil dels desnivells.

MIRAVET Editorial: Piolet Preu: 10.00 € El municipi de MIRAVET s’emplaça al Sud-Oest de la depressió de la cubeta de Mora dins de les comarques de Terra Alta i Ribera d’Ebre i està envoltat per les poblacions de Rasquera, Benissanet, Ginestar i el Pinell de Brai. Els itineraris relacionats al ÍNDEX vénen acompanyats d’una FITXA TÈCNICA Es fa especial menció al capítol de *VIES D’ESCALADA LA COVALTA*, amb un plànol del *Morral de la Covalta* i fotografies dels seus Cara Sud i Cara Sud-Est on estan grafiades les 31 vies d’escalada que apareixen en un quadre-catàleg amb el seu nom i descripció

MUNTANYA I SOBRETAULA Autor: Ferran Sarri i Anna Comet Editorial: Autoedició Preu: 39,95€ El llibre ha estat promogut per l’esportista vigatà Ferran Sarri, que l’ha redactat i coordinat juntament amb Anna Comet, també vinculada als esports de muntanya. La idea va sorgir, segons Sarri, “de la preocupació de detectar l’obsessió d’alguns esportistes de fons per fer unes dietes massa estrictes i fora de la coherència”. Segons els autors, l’elecció de Nandu Jubany i Kilian Jornet es va basar en els “punts en comú que tenen: són personatges d’elit en cadascun dels seus àmbits, però a la vegada ens són molt propers. A més, són dos grans exemples d’esforç i treball”. L’obra es presenta en un estoig que inclou un recull de 21 rutes arreu de Catalunya, on es descriuen aspectes tècnics per millorar el rendiment de les curses de muntanya; 21 receptes de Nandu Jubany en format de fitxes; 30 setmanes d’entrenament amb 3 nivells d’exigència diferents i 1 setmana d’exemple de dieta amb 3 nivells d’exigència relacionats amb els nivells d’entrenament. També s’hi inclouen entrevistes als dos personatges, així com una explicació divulgativa sobre l’entrenament i la nutrició. Totes les fitxes de les rutes i de les receptes estan plastificades perquè es puguin utilitzar de manera individual sense malmetre-les.

GOOLNATURA abril 2013


www.goolnatura.com

GR-92 DE L’AMETLLA DE MAR A L’AMPOLLA Autor: Piolet Eidtorial: Piolet Preu: 5€ Tram del GR-92 entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla de 18 km de recorregut, amb la particularitat de que farem servir el transport públic a cada inici i final de ruta. D’altra banda també inclou una acurada descripció del recorregut i tot un conjunt de fotografies que ilustren a la perfecció cada paisatge o element destacat del recorregut. Es un mapa que convida a passejar i a disfrutar de l’entorn amb tots els sentits i per a tota la família.

PEDALS D’OCCITANIA Editorial: Alpina Preu: 10.00 € Idiomes: català, español, english, français, occitan Mapa BTT i guia Escala: 1:50.000 Cotes dels punts més representatius Quadrícula UTM amb divisions d’5 km Itinerari senyalitzat Guia amb dades d’interès


vies ferrades

FERRADA DE SACS

GOOLNATURA abril 2013


www.goolnatura.com

U

na de les vies ferrades més llargues de l’estat espanyol, situada en un entorn d’una bellesa incomparable com és la vall de Benasc. Més difícil que la seva veïna del Castellaso, va ser equipada l’any 2000 per Fixe i finançada per l’ajuntament de Benasc. Té dues parts molt diferenciades; una primera part que discorre per una canal ampla i força ajaguda i molt exposada a la caiguda de pedres, i una part final que supera un mur vertical imponent. La canal de la primera part canalitza totes les pedres que cauen de manera natural o que ens poden llençar accidentalment ferratistes que hi hagi per sobre nostre. Cal anar amb molta cura i aquí el casc és més important que mai. De fet, en aquest tram trobarem algun material de la ferrada tocat per impactes de roca, però en general l’equipament és força correcte. Al mur final, la cosa canvia i trobem trams molt verticals o desplomats molt aeris, cosa que fa que la dificultat global de la ferrada augmenti molt.

ACCÉS:

Per la carretera A-139 fins al kilòmetre 62,5, pocs metres després de deixar a mà dreta la carretera que puja al poble de Cerler. Agafem una pista planera a mà esquerra, que passa entre dues construccions. Hi ha una zona d’aparcament abans de passar el riu Éssera per un pont. Ja caminant, creuem el pont i arribem a la central de Rigau. A mà esquerra, agafem una camí (PR-HU-30) que va per sobre d’una canalització. Al cap de pocs minuts, arribem a la base d’una canal evident. Deixem el camí principal i al cap de pocs metres arribem a l’ inici de la via ferrada..

ITINERARI: Comencem ascendint per la gran canal col·lectora del gran embut superior. En cas de pluges recents, fins i tot hi baixa l’aigua. En dies freds d’hivern, aquest tram acostuma a

32/33 38/39


vies viesferrades ferrades

estar gelat completament. Trobarem passos amb esglaons de ferro, només cable o preses artificials fixades a la roca. En general, la paret és força inclinada i això ens permet progressar de manera ràpida. En arribar al mur final, la cosa canvia i trobem passos força aeris i verticals o fins i tot lleugerament desplomats. Hi ha dos trams que ens faran tibar força de braços. Sortim al capdamunt de la cinglera, sense transició. La via ferrada està preparada per poder-la rapelar amb corda de 55 metres, en cas de necessitat.

RETORN:

Una vegada acabada la ferrada, surt en direcció al nord un petit corriol marcat amb marques grogues. El seguim, fent alguns passos sobre roca, fins al sender de petit recorregut que puja de la Central central de Rigau a la Pleta pleta de d’Ixeia. Atenció en el cas de trobar fang. Baixem ràpidament pel camí abalisat fins a la Central central de Rigau i el pàrkingl’aparcament. Bibliografia: Editorial Alpina, Catalunya II - Aragó Oriental, Vies ferrades recorreguts i passos equipats. Autors: Pep Mayolas i Miquel Soro. Fotografies i text: Pep Mayolas i Miquel Soro

GOOLNATURA abril 2013


www.goolnatura.com

FITXA

Descarrega’t la nostra aplicació gratuïta per Iphone i Android i gaudeix al màxim de Goolnatura.

TÈCNI

CA

: 350 M IVELL A DESN LTAT: ALT ACIÓ: U IM C X I O F DI PR RI D’A A R O H 0 MIN I: 1H 4 10 MIN I ITINERAR 0 MIN 2 R HORA I RETORN: RNÉS, R , A GA ASC A HOR IAL: C PADOR I BA R R E T E I P S MA S L I ERIA TS, D GUAN CANS. MAT L. S A DE DE R OPCION AN SOLÍS A JO L : E A P RA PER PADA ACHS. I U Q E SS X MA I FÈLI

34/35


raquetes de escalada en neu roca

COMARCA: Bages

GOOLNATURA abril 2013

ARESTES BRUCS D’AGULLES


www.goolnatura.com

L

’amic Joan Cerdà, -sens dubte el principal artífex de les arestes Brucs -, em va explicar un dia que l’idea d’escalar-les se’ls hi va ocòrrer de manera clara quan a Barcelona, a principis dels anys 50 del segle passat, hi va fer una exposició de fotos de Montserrat on hi havia una foto aèria de la regió on es veien clarament tots els monòlits de la regió d’Agulles amb les seves llargues arestes exposades al sud, totes mirant cap al poble del Bruc, les quals encara pertanyien verges en el seu 100%. Fins llavors poques eren les vies de més d’una tirada a la zona, ja que amb el rudimentari equipament i material de l’època els emplaçaments de reunió moltes vegades eren de tot menys segurs, i justament les arestes orientades al sud comportaven haver de fer dos o tres relleus a la paret, en un terreny molt compacte i exposat. L’aparició del burí va permetre donar el darrer pas per conquerir aquestes muralles, si bé es va fer un ús molt restringit, moltíssim, ja que no era èticament acceptat en un principi i fins i tot no es tractava de burins d’expansió (aquest es van utilitzar per escalar la nord del Cavall Bernat o el sostre de la Cara de Mico), si no que eren les anomenades pitonisses, que si bé calia fer un petit forat a la roca per ficar-les, el cap no s’expandia i després es podien treure i reaprofitar en un altre tram de l’escalada. Així doncs, costa poc imaginar que la conquesta de les arestes Brucs es va deure a un gran avanç psicològic en l’escalada, ja que les

possibilitats d’assegurar-se eren ben poques i la qualitat dels encoratges més que dubtós. La primícia era “no es possible caure” i “sempre cal poder baixar escalant el que s’ha pogut pujar”. Unes teories que no sempre funcionaven. El mateix Cerdà em va explicar que escalant la Brucs al Brot del Setrill, (una de les arestes més difícils i exposades de Montserrat que compta amb molt poques repeticions malgrat tenir al voltant de 50 anys d’història), en un terreny extremadament vertical i on encara no comptava amb l’auxili d’assegurances inter¬mèdies que poguessin minoritzar les terribles conseqüències d’una caiguda potencialment perillosa, se li va trencar una petita pressa de peu i va estar a punt de perdre l’equilibri. Aquell ensurt li va fer trontollar la serena tranquil·litat que sempre poblava el seu cap a l’hora d’escalar de primer de corda, i en un moment de dubte va voler baixar. Va ser llavors quan es va adonar que l’idea de que tot allò que pujaven ho podien baixar no era res més que una falsa il·lusió. Va mirar cap a dalt i va veure clar que el terreny que continuava sobre el seu cap, extraordinàriament vertical i difícil que semblava tenir una continuïtat infinita, era l’única sortida de la trampa on ell mateix s’havia ficat. Encara més amunt es va repetir la historia, una maleïda pedreta es va trencar i a punt va estar de perdre l’equilibri. Segurament van ser tots els metres escalats ja per aquell terreny típic d’arestes Brucs i uns nervis a prova

de bombes, els que van fer que no caigués i que, malgrat tot, tingués encara la fermesa de continuar. Escoltant al Cerdà i mirant i remirant l’aresta Brucs del Brot del Setrill, tinc ben clar que ja podria passar-me 10 vides escalant, que jo seria incapaç de seguir les seves passes com a primer de corda. I es que, en el seu temps, les arestes Brucs eren molt arestes Brucs, i els pocs, poquíssims que les escalaven de primer, eren escaladors extraordinàriament dotats a nivell psicològic. Uns dels motius pel qual en Joan Cerdà va començar a fer les arestes Brucs a pèl era, segons diu, que el seu germà gran, amb tota la colla d’amics, estaven obrint l’asiàtica a la muralla nord de Frares, via per la qual van trigar mesos i van utilitzar molt de material. “Tot el material el tenia el meu germà a la paret, o sigui que a mi no em quedava més remei que pujar amb quatre coses mal comptades per les arestes”, comenta mig rient. Però be, la realitat resideix en que la mentalitat era radicalment diferent a l’actual i que aquells escaladors eren excepcionals. Com a darrera anècdota i per que us feu una idea de amb quina confiança trepaven per aquestes arestes, en Joan em va explicar que una altre vegada, amb companyia d’en Heinz Pokorsky, van arribar al peu de l’aresta Brucs de l’Agulla de l’Arbret i no es van posar d’acord en qui feia de primer, ja que tots dos volien fer-ho. Llavors, fent broma, un dels dos va començar a escalar sense corda i l’altre el va seguir, poc després tots dos estaven al cim

36/37


raquetes de escalada en neu roca

i les cordes a peu de via. “ El divertit va ser la baixada per les xeme¬neies de la via normal, ja que va començar a ploure i en Heinz va tenir problemes en el flanqueig ja que al ser més alt li costava més” .... Aquest flanqueig i aquestes xemeneies son completament verticals i avui en dia baixem per davant de les mateixes en ràpel volat per baixar de l’agulla. A ningú se li passaria pel cap baixar-les a pel. Cada vegada que baixo de l’agulla de l’arbret i contemplo les fosques xemeneies de la via normal em recordo de les paraules d’en Cerdà .... Avui en dia la realitat es molt diferent, la majoria d’arestes Brucs, ja convertides en vies clàssiques, tenen un bon i agraït equipament, ràpels ben equipats i la roca ben neta a base dels centenars i centenars d’escaladors que hi pugen. Ja està be que certes arestes brucs siguin unes gran clàssiques pel gaudi de les noves generacions. No cal ser retrògrades i fonamentalistes en pro del purisme, que d’arestes brucs a pèl encara n’hi ha un bon gra¬pat (sobretot als Frares Encantats). L’evolució es l’evolució i malgrat que no ens pugui agradar, és absurd ficar barrots als vent. Però quan puguem de parabolt a parabolt gaudint d’una escalada que ara ens pot semblar fàcil, no perdem el dret a la memòria i posem-nos en el lloc i les circumstàncies i valorem l’extraordinària vàlua d’aquella generació d’escaladors il·luminats que pujaven per aquest terreny llavors inhòspit i inexplorat, amb espardenyes, cordes de cànem i sense res més que petites pitonisses i algun que altre clau de ferrer (que gairebé sempre acabaven passejant). És com comparar les ascensions avui en dia a l’Everest amb l’oxigen, cordes fixes i sherpes arrossegant als heroics i egocèntrics “summi¬tiers”, amb les incursions fetes, potser fins al mateix cim, per l’Irvine o el Mallory. No oblidem doncs el pes de l’historia.

Descarrega’t la nostra aplicació gratuïta per Iphone i Android i gaudeix al màxim de Goolnatura.

AGULLA DE LA SACA GRAN Com arribar-hi: Des de l’aparcament de Can Maçana, on podem aparcar el vehicle (gran esplanada) seguim la pista ascendent vers a l’est (GR-172) fins al Coll de Guirló. Seguim encara la pista vers a l’est fins al trencall on neix el camí d’accés a Agulles vers a la nostra dreta (rètol indicador). Pugem la Portella d’Agulles, (grimpada final). Una vegada al coll emprenem el camí de l’aresta de sol ponent, que puja vers al nord per terreny obert (taques vermelles) i alguna que altre petita grimpada. Passem per sota les agulles de la Portella Petita, Pelada, Savines i Sol Ponent, i després de pujar per un tram de cordes que forma part del propi camí. Continuem pujant vers al nord, éssent ja ben visible l’agulla. Anem a parar a un collet situat entre els vessants sud de la Saca Gran i l’agulla del Martell. Tota la marxa d’aproximació té un corriol ben marcat i senyalitzat amb pintura de color vermell. Calcular 50 minuts per l’aproximació. Descens: curt ràpel de 15 minuts vers a la cara N.O. (per on discorre la via normal de III+) que ens duu al collet situat entre la Saca Gran i la Saca Petita. Comentaris: Una gran clàssica del sector de visita obligada. Aquesta agulla sempre presenta gent escalant els caps de setmana amb bon temps. L’agulla també rep el nom de

Agulla d’en Dionís, si be aquest pseudònim esta molt en desús. Aresta Brucs Descripció: El primer llarg comença per una esquerda inclinada i terrosa fins a un arbre (III+). Caldrà superar la placa situada per sobre l’esmentat arbre (IV-), spit, i que condueix a un diedre. Pugem la placa de la dreta del diedre (IVº) fins a una petita cornisa on està la R1. Pugem directament per la placa en lleugera tendència vers a la dreta, IVº mantingut, fins a una cornisa on trobem la R2. Reunió comú amb la via Stephanie. Sortim vers a la dreta a la recerca d’un spit situat sota una llastra. (IVº) arribem a la llastra i se¬guim el marge inferior de la mateixa, utilitzant la fissura com a presa de mans i anant pel marge dret de la llastra (IVº). La part final es una cúspide fàcil (IIIº) Primera ascensió: Joan Cerdà i Jordi Riera el 7 de setembre de 1958. Longitud: 70 metres (25 + 25 + 20) Orientació: sud Material: 5 bagues exprés més reunions, opcionalment algun friend mitjà. Observacions: Gran clàssica entre les clàssi¬ques arestes brucs. Sens dubte l’aresta brucs de més d’un llarg de corda més recorreguda del massís.


www.goolnatura.com

AGULLA DE LA BESSONA SUPERIOR Com arribar-hi: Depenent de la via per la que vul¬guem anar, l’aproximació aconsellada es dife-rent. En tots dos casos sortim de l’aparcament de Can Maçana, on podem aparcar el vehicle (gran esplanada) seguim la pista ascendent vers a l’est (GR-172) fins al Coll de Guirló. Seguim encara la pista vers a l’est fins al trencall on neix el camí d’accés a Agulles vers a la nostra dreta (rètol indicador). Pugem i traspassem la Portella d’Agulles, (grimpada final). Una vegada al coll seguim el camí vers al refugi fins a passar per sota del Totxo del Nimes i arribar al llit d’una torrentera seca. Estem a l’inici de la canal de Cirerer. Per anar a l’aresta Brucs el millor es anar al refugi i per la canal de les Bessones fins estar a l’alçada de la Vespa. Cal pujar una canal secundària vers a l’esquerra, passant just per sota del vessant sud de la Bessona Inferior. El peu de via de la combinació “hay algo que va mal - aresta Brucs” es molt fàcil de reconèixer per la llastra despresa i adossada a peu de paret. En tots dos casos calcular una hora de marxa. Descens: 1 ràpel de 35 metres per la cara est fins a la bretxa situada entre les dues Bessones i després desgrimpar una mica vers al nord per la canal fins a un arbre que ens servirà per muntar un segon ràpel d’uns 20

38/39


raquetes de escalada en neu roca

metres que ens dipositarà directament al camí de la travessa d’Agulles. Observacions: Les dues agulles de les Besso¬nes, l’inferior i la superior, son els monòlits més altius de tot el vessant encarat vers al sud de la regió d’agulles. A l’any 2011 una tirolina va enllaçar les dues puntes, separa¬des uns 20 metres l’una de l’altre. La tirolina oferia un breu passeig vertiginós per aquells dotats de l’equilibri i la manca de vertigen necessaris. Aresta Brucs entrant per la via “hay algo que va mal” Descripció: El primer llarg el farem per la via “Hay algo que va mal”, ja que és molt més evident, està assegurat i discorre pel centre d’aquesta vertiginosa aresta. Comencem just per sobre d’una llastra caiguda situada a peu de via i que forma una mena de pedes¬tal. De seguida veurem la tònica del llarg: finura, verticalitat, passos d’equilibri i la línia de spits que ens ajuda a protegir-nos, al principi els passos son de Vº, però a mida que pugem es fa més vertical fins a trobar passos de 6a. R1 sota una mena de lastra penjada ben visible des del peu, que forma un petit llavi. No continuarem ara per la línia d’assegurances (que es el 2n llarg de la via “hay algo que va mal” que arriba a presentar dificultats de 7a), sinó que buscarem una pujada en diagonal ascendent vers a la dreta, per la zona de majors preses (IV+) fins a trobar un mur vertical assegurat amb burins antics (V+) que ens permet accedir a un arrodonit forat / bauma on muntem la R2. Com haurem vist pel canvi radical d’equipament, ja som a la via Brucs original. Sortim vers a la dreta del forat per pujar per una línia d’artificial amb equipament molt antic (Ae, dur plaquetes). Al finalitzar la línia de burins tornem a ser a l’aresta, just al marge dret de la mateixa, continuem per la típica clara de finura, amb poques assegurances, velles i deteriorades (IVº/Vº) fins a trobar-nos amb una reunió situada al centre de l’aresta, on tornem a coincidir amb els spits de la via “hay algo que va mal”. R3. Sortirem per la placa vertical i de finura, buscant els passos més fàcils dins de la mantinguda verticalitat. Roca excel·lent, poc equipament. Conjunt de IV+/Vº en un ambient força aeri. Potser estem davant d’un dels llargs més vertiginós del conjunt de parets que donen al refugi. Abans d’arribar al cim, dalt d’una mena d’un monticle un xic trencat, hi trobarem la R4. D’aquí al cim ja es molt fàcil. Primera ascensió: La via Brucs va ser oberta per en Jaume Cerdà i en Joan Boladeres al 3 de maig de 1959. La via “Hay algo que va mal” va ser equipada el 19 d’octubre de 1986 per Àfrica, E. Español, J.M. Punzano i Luis Alfonso. Longitud: 90 metres. Orientació: sud, el segon i tercer llarg conclouen i comencen, respectivament, al Sud-est.

GOOLNATURA abril 2013

Material: Plaquetes, baguetes, algun micro friend i 10 bagues exprésObservacions: Simbiosis entre el que hagués estat l’aresta Brucs autèntica (la vertical del vessant), però que amb els mitjans de l’època van haver d’evitar per anar a la recerca de terreny més factible. Val a dir que la bauma penjada (un veritable niu d’ocell) on es fa la segona reunió, es un dels relleus amb més màgia d’aquesta extraordinària regió d’Agulles. AGULLA DE L’ARBRET Com arribar-hi: Sortim de l’aparcament de Can Maçana, on podem aparcar el vehicle (gran esplanada) seguim la pista ascendent vers a l’est (GR-172) fins al Coll de Guirló. Seguim encara la pista vers a l’est fins al trencall on neix el camí d’accés a Agulles vers a la nostra dreta (rètol indicador). Pugem i traspassem la Portella d’Agulles, (grimpada final). Una vegada al coll seguim el camí fins al refugi Vicenç Barbé. Des d’aquí prenem vers al nord la canal de les Bessones, tot passant

per l’esquerra de la Roca de la Partió. Pujant per la canal fins a torbar-nos amb la traça transversal del camí de la travessa d’agulles (marques vermelles). Seguim uns pocs metres el corriol vers a l’esquerra fins a situar-nos sota l’aresta Brucs de l’agulla. Calcular 1 hora i 5 minuts de marxa. Descens: Ràpel de 45 metres pel vessant est. Primer es baixa per una xemeneia i després per una placa vertical. Al final del ràpel son a una canal que baixant ens duu al peu de l’aresta Brucs (camí marcat). Aresta Brucs Descripció: Via molt evident, ja que discorre pel centre de la típica aresta Brucs. Comença just al collet que es la part alta o culmina¬ció de la canal del Cirerer. El primer burí es ben visible. El primer llarg realitza un curt flanqueig vers a l’esquerra (IV+) i va a buscar una petita cova - bauma on trobem la R1. El segon llarg és el més llarg, discorre per terreny evident a plena placa, tot recte, per la línia més central de l’aresta (IV+/IV+/IVº). R2. El


tercer llarg és més curt i més fàcil (IV-/IIIº) fins arribar a l’arbre proper al cim on fem la R3 i trobem l’instal.lació de ràpel que ens permetrà baixar. Primera ascensió: Joan Cerdà i Jordi Riera el 1 de novembre de 1957. Longitud: 100 metres. (40 + 45 + 15) Orientació: sud Material: En l’actualitat està reequipada (assegurances distants). Caldrà dur 6 cintes exprés, alguna placa recuperable. Observacions: Icona de les Arestes Brucs de Montserrat. A la bauma de la primera reunió és on en Joan Cerdà, un mestre històric de l’escalada montserratina, va col·locar el seu primer burí. Llavors els llargs es feien “a pelo”.

PAKO CRESTAS www.pakocrestas.com

40/41


LA GUIA DEL TURISME ACTIU

CAN MARC / Sant Esteve de Palautordera - Vallès Oriental.

ALLOTJAMENTS - RESTAURANTS - BOTIGUES

SOL I VI / Lavern (Subirats) - Alt Penedès.

Camí de Can Marc, 6. T. 93 848 27 13 www.canmarc.com

Crta C-243 A, km 4. T. 93 899 32 04 www.solivi.com

Masia del segle XIII totalment restaurada, amb 2000 m de jardí en la que hi acull: masia rural amb capacitat per 15 persones, restaurant de cuina de mercat i centre hípic.

Hotel Boutique del Penedès amb confortables i espaioses habitacions, restaurant i un entorn únic amb jardins i piscina. Exclusius serveis i excursions espectaculars.

CAN GRAU / El Figaró- Montmany (Parc nat. del Montseny) -Vallès Oriental.

Can Grau Vallcàrquera. T.93

ALBERG VALL D’ÀGER / ÀGER LA NOGUERA.

EL PASQUALET / Caldes de Montbui - Vallès Oriental.

Crta BV-1243 a St Sebastià de Montmajor, km 0,3. T. 93 865 46 95 www.elpasqualet.com Vine a gaudir d’uns dies de pau i tranquilitat en contacte amb la natura en un ambient familiar i proper. A només 25 km de Barcelona.

LA CASA DEL BOSC / Cànoves -Vallès Oriental.

842 92 07/ 627 818 74 69

www.cangrau.com

C. de la Font, 9. T. 973 45 52 35 www.albergvalldager.com

Casa del Bosc CD: 1.000 T. 93 744 50 92 www.casadelbosc.com

Masia del S. XVIII restaurada. Disposa de dos apartaments en dues plantes independents: Can Barcelona i Can Grau de Baix (10 i 9 pers.) Lloguer casa sencera o apartament

Ambient familiar per a que gaudeixis de la teva estada a la Vall d’Àger. T’oferirem assessorament i importants descomptes en les activitats gestionades des del mateix alberg.

Situada al bell mig del parc natural del Montseny, és un indret ideal per gaudir de la bona cuina (bones brases i guisats de xupxup) en un entorn natural únic.

BO2 / Monistrol de Montserrat - Bages.

EL MUIG / Sant Joan de les Abadesses - Ripollès.

EL CASAL / La Granada del Penedès - Alt Penedès.

C. Sant Joan, 32. T. 93 828 43 13 www.bo2restaurant.com

Crta d’Ogassa, km 3. T. 609 61 34 30 reserves@elmuig.com

C. de l’Estació, 33. T. 93 742 80 04

Un lloc acollidor amb una gastronomia creativa i tradicional situat als peus de la muntanya de Montserrat.

Disposa de tres habitatges rurals, completament independents, ben equipats i comfortables, enmig de 53 hectàrees de prats i boscos on hi pasturen eugues i ovelles.

Agradable ambient de poble en ple cor del Penedès. Tenim una gran varietat de tapes i entrepans. També disposem de terrassa.

GOOLNATURA abril 2013


Victor Gadea: subcampió europeu de llarga distància sub-23 de triatló.

Fisiocrem venç el dolor i activa la recuperació Fisiocrem actua directament sobre contusions, trastorns musculars, articulars i reumàtics, lesions esportives, cops, esquinços, problemes de circulació, cames cansades...

En venda en fisioterapeutes i centres especialitzats, herbolaris i dietètiques, farmàcies i parafarmàcies.

fisiocrem.indd 1

Fisiocrem ajuda a mantenir un bon estat de salut i protegeix de possibles lessions. És fàcil d’utilitzar i gràcies als seus ingredients naturals és apte per a tothom: atletes, nens, adults i dones embaraçades.

www.fisiocrem.com

09/06/2011 11:09:28

Goolnatura 71  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you