Page 1

FOTOGRAFIES D’UNA HISTÒRIA NATÀLIA MASFERRER GIL


“Hem de deixar lloc als altres. Això és una roda on pujes i arribes al final. Algú més tindrà la mateixa oportunitat que tu i ocuparà el teu lloc. Res nou sota el sol”. Vivian Maier.


MEMÒRIA La forma escollida per les fotografies d’aquest projecte és el desenfocament, tractant l’evolució d’una zona de confort en concret. Una fotografia desenfocada habitualment sol ser una fotografia descartada però en aquest cas l’utilitzo de recurs expressiu. Una insinuació, una suggerència... el desenfoc ens transporta a una atmosfera que crea un ‘ser’ i ‘no ser’, un ‘estar’ i ‘no estar’. En simplificar la forma i el subjecte principal parem més atenció a la fotografia per intentar descobrir què hi apareix, convertint aquest recurs en una estratègia formal. La zona de confort és un comportament en el qual les persones actuem per aconseguir un nivell constant de rendiment sense risc i un bon estat d’ànim. La meva zona està molt condicionada per allà on vaig i amb qui tinc al voltant, és per això que, un lloc on aparentment no hi ha de passar res estrany, les parets se’m mengen, o com una experiència inoblidable com un viatge a l’altra punt del món es pot convertir en nefasta pel simple fet d’estar lluny del que tinc a prop habitualment.

del cercle ara són a dins, i a la inversa, un lloc on sempre ha estat a dins ara és a fora. En aquest punt hi entra el desenfoc lligat al desig de voler estar a un lloc i alhora no sentir-s’hi bé, i al revés. Em proposo doncs fotografiar-me als llocs on una vegada han estat dins la zona de confort i actualment no, així com els que abans no hi eren i ara si, a través de reflexes, vidres i miralls. Ens trobem una sèrie de 5 fotografies d’introspecció personal a diferents espais on hi he passat o hi passo moltes hores i temps. Cada espai segueix un ordre concret. Totes tenen en comú un element: la meva vestimenta. Aquesta característica fa referència a que les fotografies van lligades per la meteixa història, actuant com a element d’unió. Aquestes doncs, estan preses al local d’assaig dels Xerrics d’Olot, l’EASD Olot, a casa dels meus tiets, a la residència familiar i finalment al meu pis de lloguer. Cada lloc ha estat escollit reflexionan sobre la meva trajectoria personal. Cada un d’aquests espais és essencial per explicar la meva història i evolució personal.

Sentir-se bé en un espai, sentir-se a gust amb l’entorn i amb qui tenim al costat, per alguns ens suposa un gran esforç. Canviar de lloc i moure’ns en una situació complicada és allò que fa desaparèixer una zona de confort o la fa inestable. Actualment la busquem tant que a l’estar-hi no sabem sortir-ne o fer-hi canvis, acabant amb un resultat emocionalment negatiu. Però el temps passa, i aquells llocs on una vegada estaven fora

Tan sols tenia 9 anys quan vaig entrar al local d’assaig dels Xerrics d’Olot i fins ara ha estat el meu refugi. Un refugi d’alts i baixos. Hi he plorat i somrigut, hi he viscut nervis, emoció i ràbia. Com a tots, una vegada no estava a la meva zona de confort però va aconseguir ser-ho molt ràpidament, però inclús en algunes circumstàncies va deixar-ho de ser o el lligam va ser més fort, degut a situacions viscudes dins aquell edifici.


VIVIAN MAYER Vivian Mayer, una fotògrafa aficionada nord-americana és la primera referent formal. Ella treballava de mainadera mentre amb la seva càmera es fotografiava a ella mateixa i al seu entorn generalment a Chicago. Va fer més de 150.000 fotografies però mai es va guanyar la vida com a tal, ja que aquestes van ser descobertes un cop va morir al 2007. Les va descobrir John Maloof, director i escriptor, en una subhasta al 2007. Mentre el seu llegat anava creixent, Maloof va contactar amb les famílies amb qui ella havia treballat portant la història a les pantalles amb Descobrint a Vivian Maier. Vestia amb una estètica masculina, una forma de protestar contra la societat sexista, però el seu estil era variable tant en la forma de ser com a l’hora de fotografiar. Per aquest projecte em centro en els seus autoretrats on, al fotografiar-se en miralls i reflexos, sovint del carrer, hi quedava registrat el paisatge urbans i vianants, tota una història on no només ens interessa el propi autoretrat i el que hi veiem.


LEE FRIEDLANDER Lee Friedlander és el següent referent. Ell és un fotògraf Americà que durant la dècada dels 60 treballava diferents temes al carrer com els autoretrats. Moltes vegades es fotografiava el seu reflex en una vitrina o la seva ombra. Posava en joc el fet que les fotografies són finestres cap a una realitat jugant amb la seva ombra com un paper d’alter ego. La sobreposava sobre una esquena d’una dona, penjant d’una làmpada mentre passa una desfilada, reclinat com un ninot sobre una cadira o en una porta giratòria. La convertia en el centre d’interès incloent-la d’un mode que a simple vista sembla un error per un observador casual. Ell mateix explicava que “els fotògrafs sempre lluiten per evitar la seva pròpia ombra i jo sempre he cregut que és una criatura graciosa, de manera que la vaig deixar entrar per un temps. A partir d’aquí em centro en la idea d’error convertida en el centre d’interès i la peculiaritat del seu treball, comparant-lo en la forma final de les meves fotografies, és a dir, el desenfocament.


FOTOGRAFIES D’UNA HISTÒRIA


Tan sols tenia 9 anys quan vaig entrar al local d’assaig dels Xerrics d’Olot i fins ara ha estat el meu refugi. Un refugi d’alts i baixos. Hi he plorat i somrigut, hi he viscut nervis, emoció i ràbia. Com a tots, una vegada no estava a la meva zona de confort però va aconseguir ser-ho molt ràpidament, però inclús en algunes circumstàncies va deixar-ho de ser o el lligam va ser més fort, degut a situacions viscudes dins aquell edifici. Els viatges a la ciutat eren més freqüents, trobant-me en un moment canviant. Havia d’encaminar el meu futur a l’acabar aquella etapa i el centre on estudiava no estava dins la meva zona de confort. Sentia els meus amics distants i l’ambient no s’ajustava a la meva personalitat. Vaig optar per moure’m i seguir el camí habitual, arribant a l’escola on encara estudio. Allà hi vaig trobar el meu lloc. Ambient i amics nous, era fascinant com en pocs dies hi vaig aconseguir sentir-m’hi tant bé. Una sensació nova. Però tota cosa bona té la seva part negativa. La situació em va portar a haver de mudar-me a casa el germà de la mare, ja

que vivia a prop de l’escola. El model de família que ell havia construït xocava amb el que jo havia estat vivint des de nadó. Aquell lloc no ha estat mai dins la meva zona de confort. Tan sols volia tornar a casa i no tornar-ne mai més, però havia d’estar-hi. Un any després, en tornar a casa la situació es va tergiversar encara més. Aquí entra en protagonisme el meu projecte Independència Inversa. Vivia en un espai on sempre havia estat dins la zona de confort, però en trobar-m’hi sola la zona va desaparèixer. Sentia que vivia en un lloc desconegut, envoltat de coses estranyes. Ara, ja fora d’aquell lloc, segueix estant fora de la zona. Vaig escapar. He trobar una feina i un company de vida. Als dos ens ha costat trobar-nos-hi bé, ens semblava estrany viure junts en un pis completament nou al que ens havíem conegut, no ens el sentíem nostre. Però acompanyats d’una petita gateta ens anem construint la nostra zona de confort. L’ampliem encara que a vegades es redueixi per altres bandes. Però l’he trobat.


Fotografies d'una història  
Fotografies d'una història  
Advertisement