Page 1

EL PROBLEMA DE L’ATRACCIÓ Durant setmanes no passà per casa ni per dormir. Passejava i forçava la casualitat, volia topar amb ella però que esdevingués per atzar. Si la trucava de nou ella podia pensar que li atreia, i no s’hagués equivocat. Ell s’ho amagava sota un tel de indiferència i, més per falta de convicció que no pas per indiferència, s’havia esforçat a organitzar el seu pròxim romanç. El primer punt tractava d’una senzilla idea la qual, duta a la pràctica, va ésser poc fructífera i un pèl avorrida. Consistia en topar amb ella sense haver-hi de concertar una cita. Poder-la sorprendre i potser, fins hi tot, fer-li creure que és el destí qui empeny els esdeveniments perquè succeeixi el que és inevitable. D’aquesta manera, segons ell, no forçaria la situació sinó que la sorpresa entaularia una conversació l’objectiu de la qual seria endur-se-la al llit. Ella es deia Núria i només es coneixien d’un encontre. Dos dies abans d’aquella decisió s’havien conegut a la terrassa d’un bar. Ell seia i, com feia tot sovint, gaudia d’un deliciós batut de préssec i llegia una revista de premsa rosa. No n’estava orgullós però sense dir-ho a ningú les fullejava amb una afició i un somriure gairebé esgarrifós. Es coneixia tots els famosos i les seves respectives parelles però, si algú li hagués preguntat, de ben segur s’hauria fet l’orni. Aquella tarda però, a desgrat del moment, una desafortunada mosca es mostrà decidida a fer-li la guitza. El brunzit li voltava les orelles i, amb poc temps entre una i altre aturada, el feien moure bruscament, amb força. Els braços tallaven l’aire d’un costat a l’altre i la impotència provocada per l’àgil vol de la mosca el feien semblar un jove amb un elevat grau de síndrome de Tourette. Tant d’ímpetu hi posava que en un d’aquests impulsos envià el batut de préssec sobre el vestit d’una noia que seia just a la taula del costat, la Núria. Ella, que feia estona que se’l mirava gairebé terroritzada, s’alçà d’una revolada tirant la taula i trencant tot el que hi havia al damunt. Després d’aquell terrabastall tant matusser, al carrer, només s’escoltaven petites i controlades rialles entre un silenci, per a ells, dolorós i gairebé etern. Formaven el centre de l’espectacle i es van quedar un moment immòbils, fins que la Núria, a falta de millors solucions, decidí espolsarse amb les mans un líquid que ja havia penetrat profundament els filaments del vestit. Ell, vermell i avergonyit, es va aixecar i la va anar a trobar per demanar-li disculpes. Va ser llavors quan es fixà en ella, quan es fixà el els seus ulls, foscos i allargats, quan va descobrir la seva silueta gairebé perfecte i quan, fins hi tot, trobà atractiva aquella taca de batut de préssec. Li digué que vivia just a sobre el bar i que si volia pujar a l’apartament i rentar-hi el vestit, que seria un moment. Ella acceptà.


El van posar a la rentadora i la Núria es va tapar el cos amb una tovallola curta. Van seure al menjador i es van mirar als ulls, els dos van témer que el silenci s’allargués. Ell se la mirava i procurava no intentar veure a través de la tovallola. La Núria, incòmoda i gairebé despullada, inicià una conversa que ell portà ràpidament al seu terreny. Va estar explicant totes les curiositats possibles sobre la fabricació industrial de diferents elements d’escriptura; llapis, bolígrafs, retoladors,.. i és que n’era tot un expert. Treballava en una fàbrica destinada a la seva realització i se sabia totes les complicacions possibles, els colors, els mètodes emprats i... en fi, tota mena d’informació innecessària per a qualsevol altre persona. Mirava la Núria somrient i parlava orgullós de no haver-se quedat en blanc, ella se’l mirava pensant en quan tardaria la rentadora. Ben poc li interessava el que explicava però, per respecte i bona educació, somreia com si volgués dissimular alguna cosa. Es passaren ben bé dues hores allà asseguts i el cert és que la Núria no s’ho havia passat tant malament. Alguna d’aquelles estranyes anècdotes li havia picat la curiositat i la vetllada estava essent menys incòmode del que en un primer moment havia imaginat. Ella no pronuncià gairebé cap paraula i és que res del que escoltava la obligava a intervenir. S’estava atenta durant una estona i, de tan en tan, es prenia un temps lliure per pensar en les seves coses. Quan la rentadora va deixar de fer soroll ell es va aixecar i, impedint que la Núria s’incorporés, va col·locar el vestit a l’assecadora. Van tornar a seure, però aquest cop va ser molt més difícil de trobar un bon tema de conversació. Ell, sense saber què dir, preparà un bon cafè i se’l prengueren tot mirant la televisió. Les orelles d’ell no escoltaven i és que només podia estar pendent de la presencia d’una noia al seu apartament. Ella, sense disposar del comandament, es mirava un programa educatiu tant sols per a aquells a qui els interessa anar a collir espàrrecs. Es van estar uns vint minuts sense dir ni una paraula fins que l’assecadora va fer un “cling”. La Núria es va vestir i ell, a la porta, li va demanar el número de telèfon. Ella li donà reticent i se n’anà. Llavors, amb tranquil·litat, es va disposar a fer un té per reflexionar sobre la millor cita que havia tingut mai. Però, tal era el seu enamorament que ràpidament anà a olorar la tovallola que encara guardava la seva olor corporal. Era estranya i agradable però, sense haver-la olorat en persona, va ser incapaç d’atribuir-li. Tan pensava en ella que no va aguantar més de dues hores abans de trucar-la. Ella contestà amb un sospir i ell no va saber què dir. Finalment, i després de llargs silencis, es van acomiadar. No havien quedat en res, no sabia on vivia i tornar-la a trucar seria gairebé un assetjament.


Va ser llavors quan començà a preparar un pla d’allò més ben trenat per fer que els successos els portessin a besar-se apassionadament. No es volia deixar cap detall i la possibilitat esdevenia un punt obligat a tenir en compte. El pla resultà més llarg del que s’havia imaginat, havia optat per la calma i és que la persistència, segons ell, era la clau de l’èxit. Va omplir dos fulls pel davant i pel darrera i, amb ganes de començar la conquista, es llegí el primer punt: 1. Trobar-la per casualitat i que la troballa ens sorprengui. D’aquesta manera s’aconseguiria una atmosfera curiosa degut a l’atzar i així també sorgiria un diàleg fluid fruit de l’espontaneïtat i l’emoció del moment. Ens hem de creuar quan el destí ho trobi convenient. Tan a pit es prengué aquest manifest que durant els dies següents no tornà a casa i oblidà per complet les seves obligacions. Ja feia dies que no passava per la fàbrica. Era l’encarregat de fornejar les mines de grafit i llavors les passava a la Gemma, qui les fregia amb oli i cera fosa per endurir-les. Tenien molt bona relació, eren somiadors amb temps i afortunats d’estar recolzats l’un per l’altre. Eren capaços, sense moure’s del lloc, de pujar muntanyes imaginaries i des d’allà dalt, encara amb llapis entre les mans, gaudir de l’aire pur de la naturalesa. La reclusió en un lloc com aquell els obligava a fer volar la imaginació però, els repetits xerrics mecànics, de seguida els tornaven a la realitat. Es miraven i somreien. Ara però, després de tantes trucades sense resposta del Sr. Grau a casa seva, i sense ell saber-ho, ja no formava part d’aquell equip tan ben avingut. Cera fosa i oli D’altre banda, el doctor Tschichold, psicòleg i metge de capçalera amb barba i boina, començava a estar nerviós per les seves repetides absències. El tractava des de que als dits li sortiren ungles i poques vegades s’havia passat per alt una consulta. El doctor estava preocupat i és que no podia contactar amb ell. Suplicava a una força divina, amb la qual no creia, que no fos cosa d’una nova obsessió del seu pacient. Ell però, desconeixedor de tals conseqüències, s’esforçava a continuar amb el seu pla. Es passà llargs dies pensant en ella i, sense poder-ho evitar, especulava sobre el seu retrobament. Rumiava sobre el que es dirien i en l’objectiu de la conversa, però ràpidament frenava aquests pensaments ja que havia decidit que, el seu futur encontre, havia de ser espontani, verge de qualsevol preparatiu. L’atzar, la sort i la coincidència formaven el seu pla i volia preservar aquests valors. Pensava que si es preparava la troballa tot el seu esforç es veuria reduït a una conversa de plàstic barat. Va ser llavors quan, d’alguna manera, s’adonà de que havia planejat l’espontaneïtat. Cosa curiosa, pensava ell. Es passava els matins i les tardes caminant pel poble, rambla amunt i rambla


avall, mirava els ulls dels que creuaven el seu pas i, per algun motiu estrany, es va acostumar a entrar a les catedrals i a les esglésies. Seia als bancs de fusta i sense agenollar-se mirava les estatuetes i l’or que l’envoltaven, escoltava l’eco del silenci remugat pels murs imponents i admirava el seu voltant sense preguntar-se res. Tancava els ulls, s’estava uns minuts sense pensar i, tot i saber que allà no s’hi trobaria a la Núria, hi tornava cada dos dies. La pau que hi adquiria era molt d’agrair. Aquestes aturades es van convertir en el seu moment de descans, hi estava molt a gust. Li agradava el so de les passes i el murmuri dels creients. Tot i això, i tenint en compte que un dia consta de vint-i-quatre hores, aquests petits descansos no van prendre més importància de la que li pertocava. Durant les estones restants passejava vora el riu, pel bosc, pel mercat, per l’oficina de correus; per tot arreu on hi cabia una persona, ell hi donava un cop d’ull. Forces dies més tard, ja perdent el compte de l’inici d’aquesta recerca, es va aturar un moment i pensà que, potser, no la tornaria a veure mai més. Es va entristir però sense perdre l’esperança continuà amb el seu pla. Aquella nit però, sense poder-se deslliurar d’aquest pensament que mica en mica el turmentava amb més força, es comprà una ampolla de bon vi. Quan se la va acabar, en comprà una altra. I una altra. Vagà pels carrers de la ciutat observant els ulls de tothom i és que en el cas de creuar-se amb la Núria no volia, per falta de concentració, passar de llarg. La gent se’l mirava amb el front arrugat i és que aquella dèria el feia actuar d’una manera força brusca. Tant era així que un grup de joves ho va confondre amb una amenaça, o potser amb una burla sense gràcia, i el vestiren a cops de puny. Cada un més fort que l’anterior i, també sucats en alcohol, els costà decidir el moment adequat per deixar de colpejar. Un cop ja se n’havien anat es recolzà al portal d’un bloc de pisos d’allò més decadent i donà un cop d’ull al seu voltant. No hi passejava ningú i pensà que podria dormir a gust. El dolor s’escampava per tot el cos de manera homogènia. Es mirà el braç i veié una corba impossible, tenia l’os trencat. El preocupava, també, tenir el crani fracturat ja que la sang li resseguia el rostre i s’assecava lentament entre els cabells. Reposà el cap sobre la jaqueta rebregada però tot d’una, ja disposat a gaudir d’un somni millor que aquella realitat, es va sobresaltar quan algú va donar una coça a la seva, i tan estimada, ampolla de vi. En el moment de l’impacte va explotar com si es tractés d’una mina antipersones i els bocins de vidres trencats van sortir projectats per totes direccions. Es va fer un tall profund a la galta i, alçant la vista, veié que de la cuixa del malparit que havia ventat la coça en rajava un líquid vermell. Aquest, tot seguit, ignorant un dolor clarament existent, es disposà a córrer per allunyarse d’una multitud exagerada de gent que sorgí del no res. El que governava el grup era un home fort que semblava conèixer el fugitiu, al seu darrere, hi corria una xinesa amb l’uniforme d’algun bar, un home amb bosses plenes de tovallons


de paper i, just després, un exèrcit de cares d’odi. Tothom l’increpava i l’objectiu es veié clar en un moment; fer desaparèixer aquell anònim i rabiós fugitiu, tan eren els mètodes. Es va fregar la galta, es tintà la mà de vermell i tornà a mirar l’espectacle que passava pel seu davant. N’hi havia que tiraven objectes, alguns l’insultaven i d’altres corrien amb el front arrugat en senyal d’odi. Un odi que semblava anar molt més enllà de la desconsideració. Aquell fugitiu semblava massa important, massa respectat perquè es reflectís menyspreu a la cara dels botxins. Un odi que, com tothom qui se’l mereix amb aquell excés, semblava haver nascut d’una forta admiració. Aquell home semblava lliure, com si escapés d’unes obligacions de les quals, malgrat tot, no en podia fugir. Tot aquest batibull va ocórrer amb tan sols un minut escàs, i ell, encara ajagut, intentava descobrir d’on havia sortit tota aquella gent. Quan la clamorosa marxa va cessar es recolzà altre cop a la jaqueta, pensà que la violència està massa flor de pell i poc després es va adormir. Passà la nit sol amb els ulls inflats i la cara plena de talls oberts, sang seca que tenyia de vermell fosc tot el que vestia, taques de líquids desconeguts a la jaqueta, cabells durs de brutícia i, entre les ungles i els dits, un color fosc. Al matí següent es llevà sobre un petit bassal de sang sorgit de diferents punts del seu cos. Tenia la boca seca i els ulls inflats. Quan els va obrir, se’ls fregà dificultosament. Estava cansat, abatut, i totes les extremitats li feien un dolor difícil de suportar. Tant era així que es quedà allà ajagut una bona estona. La gent passava pel seu davant, va mirar primer a un costat i després a l’altre. Era un carrer per vianants, ple de gent i a vessar de botigues de tot tipus, tant de souvenirs com joieries. S’hi veien guiris guarnits amb barrets mexicans a Catalunya, senyores amb la targeta de crèdit entre les mans, pares i fills menjant gelats, parelletes joves agafades de la mà, excursions de col·legi amb nens embogits, vellets amb una mà al bastó i l’altre a l’esquena, treballadors fent la cigarreta, obrers suats i, per allà al mig, d’entre la multitud desconeguda va reconèixer un rostre conegut. Per fi trobava a la Núria, preciosa, alta i tranquil·la, gaudint de l’ambient del carrer, amb un vestit llarg, les ungles pintades i caminant cap a ell encara a uns vint metres. Es va alçar d’un salt ignorant el dolor i ràpidament pensà en el que li diria. Decidit, començaria amb un; Núria? I que continués ella, deixaria pas a l’emoció, a l’espontaneïtat amb la qual tant confiava. Es passà la mà pel cabell, s’espolsà la brutícia que l’havia guarnit durant la nit i, el fort bombeig del cor, es sobreposà al dolor de les extremitats trencades. Parà al seu davant i, somrient amb sang entre les dents i amb els ulls plorosos d’emoció, començà amb un: Núria?


INSPIRACIÓ M’estic davant l’ordinador intentant exposar sobre un munt de píxels blancs les idees que se’m passen pel cap però me’n sento incapaç. Instant estrany, fins hi tot incòmode, però sé del cert que no es tracta de la temible por al full en blanc, em sento com un excursionista sense peus, com un navegant sense barca, com un creient sense genolls. Collons, fa calor i la llum de la làmpada m’il·lumina les mans, estan quietes, semblen mortes i una creixent escalfor em fa suar. Apago el llum, l’habitació s’ennegreix com un profund buit al voltant d’una pantalla blanca i sembla xutar-me una dosi de concentració, tan sols m’ho sembla. Em torno a mirar la pantalla en blanc i hi escric una paraula que esborro ràpidament. L’habitació és fosca i la pantalla em llença el guant, mirada repugnant de prepotència, se’m mostra inabastable. Desvio un moment la mirada i amb la mà busco la tassa de cafè, està buida. M’aixeco i la vaig a omplir. Em frego els cabells amb força i em premo els ulls amb la mà. A la cafetera no hi ha cafè, me n’he de preparar un altre. És d’aquelles cafeteres americanes en les que s’hi posa l’aigua a un recipient que hi ha a la part posterior i dins d’un sobre s’hi col·loca el cafè mòlt. Amb una gerra vesso l’aigua al recipient i amb una cullereta de plàstic negre hi col·loco el cafè. Al costat dels fogons hi veig unes branques d’alfàbrega dins d’un got i en remull. La falta d’inspiració pocs moments abans enardeixen unes creixents ganes d’inventar defugint de la importància del resultat. En tallo dues fulles i les esquinço amb les ungles fins que en queden talls ben petits. Amaneixo el sobre de la cafetera amb l’alfàbrega però no la poso en marxa. Hi podria posar altres coses, obro la nevera i veig grans possibilitats per a experimentar. N’agafo la mantega i els ous i, per si de cas, una hamburguesa. Busco les cebes al tercer calaix i en trec una de petiteta. Està marcada però amb una esgarrapada de ganivet li esquinço la floritura. La començo a tallar a talls ben petits i em poso a plorar com una gotera. Perquè cony fan plorar les cebes? Intento respirar només amb la boca perquè d’alguna manera em sembla que no ploraré tant, però és inútil, no paro de plorar i mica en mica reneixen dins meu forces desventures. Recordo haver suspès quart de secundària i els plors corresponents, recordo haver temptat les calces de la Lola i la tortura psicològica i quasi física a la qual em va sotmetre. Recordo que, per a ella, vaig arribar a invertir tres hores diàries al gimnàs per aconseguir els músculs de l’Enric, un home en forma de capsa. Me’n recordo d’un gerro que se’m va trencar i de la mort de la meva avia, que descansi en pau. Quan acabo de tallar la ceba deixo de plorar. Poso els tallets de ceba a la cafetera i agafo l’ou, en separo el rovell i també el llenço damunt del cafè. Ara la mantega i finalment decideixo no posar-hi l’hamburguesa. Encenc la cafetera i torno davant l’ordinador. És mirar la pantalla en blanc i notar com els cabells cobren vida, sembla que


se’m moguin lentament com intentant desempallegar-se del meu crani. Em rasco el cap i m’adono de que em cauen un a un. Em quedaré calb, però bé, si ells no volen estar al meu damunt jo tampoc vull estar sota seu. M’incorporo amb els ulls clavats a la pantalla blanca i camino cap al bany. Del calaix de sota la pica en trec la màquina i sense regulador decideixo rapar-me al zero. El cafè! Vaig cap a la cuina, apago la cafetera i me’n serveixo una tassa. És ben calent però no em puc estar de provar-lo, em cremo els llavis. Bufo amb ganes i el torno a provar. És bo i me’n recordo que existeix un cafè vienès que es prepara amb rovells d’ou. Estic content d’haver experimentat. ( fig. 1) Travesso el menjador i em miro l’ordinador de reüll, la pagina en blanc. Entro al lavabo i encenc la maquina de tallar cabells. Em poso davant del mirall i fent moviments circulars em ressegueixo el crani amb ganes. Em faig una cresta i poso cara de mala llet. Llavors també me la tallo fins que quedo rapat com una bola de billar. Amb la mà em toco el cap i noto la circulació del vent, em sento estrany però la sensació m’agrada. Amb la cintura faig moure amb força la part superior del meu cos i gaudeixo de l’aire que m’acaricia el la pell del cap. Amunt i avall, com més ràpid millor. Paro i em marejo. Em dirigeixo a l’ordinador però ara ni tant sols em veig capaç de reunir el valor necessari per afrontar aquesta obligació que tant m’estira i, per tant, passo de llarg. Decideixo sortir al balcó i que l’aire m’acariciï el crani. Em poso la jaqueta i sense deixar la tassa de cafè obro el finestral. La nit és freda i poca gent passeja pels carrers. A dir veritat, tan sols veig un vell que camina lentament. Fa les passes curtes i es recolza sobre un bastó que de lluny sembla de fusta envernissada. M’encanta el tacte del vent al cap i m’intento imaginar de vell, amb arrugues i pendent de que els ossos no se’m trenquin. Em quedaré a casa i faré mots encreuats, també em compraré la última consola del mercat i si m’espavilo, hi jugaré amb el meu nét. Potser d’aquí uns anys començaré a fer esport per mantenir-me en forma. Tot i això, també sé del cert que quan sigui vell tothom em mirarà amb llàstima i jo els odiaré, n’estic segur, poca gent tindrà massa en compte les meves aportacions. M’infravaloraran com si no entengués del què va la vida i a la primera de canvi em veuré presoner en un geriàtric. Quan arriba una certa edat, la gent s’esforça en no entendre’t i els vells sembla que sobrin. És semblant a com et tracten de petit, si dius alguna cosa fora de lloc, et miren amb un somriure, t’acaricien els pocs cabells que transportes i et diuen alguna collonada com: “Va, no passa res” o “va, no diguis tonteries”. És a dir que de vell podré dir el que em vingui en gana i els altres s’hauran de resignar. Somric. Quan em jubili passaré de tothom i me’n aniré a viure a l’altre punta del món. Entro a dins, deixo la tassa i tiro la jaqueta sobre la tauleta de l’escriptori. Em miro la pantalla i encara està igual, m’esperava. Col·loco els dits sobre el teclat


(fig. 1) http://cafe-espectacle.blogspot.com.es/2007/07/caf-viens-al-huevo.html


i sense moure’ls me’ls miro. L’habitació és fosca i encenc la làmpada de sobretaula. Torno els ulls a la pantalla i durant uns segons no en desvio la mirada. Son les set del vespre i decideixo sopar ben aviat, ja m’hi tornaré a posar d’aquí una estona.

DINS UNA BOSSA DE LLEGUMS PODRIDES Aquí no hi ha qui treballi, sembla una puta selva. La llum del sol entra pel finestral i estova el cervell dels felins, rugeixen i mouen la cua, observen l’exterior amb mirades utòpiques. Crits i rialles, sexe amb mirades i gots de pastanaga líquida. Papers per terra, peus descalços sobre els escriptoris i sabates volant. Me n’he d’anar, n’estic fart, necessito una cerveseta fresca i el silenci de la gent. L’ordinador s’ha penjat i no reacciona. Odio les tecnologies i els ordinadors, escolliria viure en temps de paper i llapis, cartes i intimitat. Premo el botó d’apagar durant cinc segons i amb un suau “fu” s’apaga. Observo el meu voltant i em veig incapaç evitar que la oficina volti sobre l’eix de la meva persona. Abaixo el cap i, recolzat sobre les mans, recupero el sentit de l’equilibri. Seixanta minuts, una hora, després m’he citat amb un client a tres parades de metro. No en tinc masses ganes, però suposo que de tant en tant m’haig de resignar. M’aixeco i em guarneixo amb l’americana, és negre. M’agrada l’aspecte que dóna. Seriositat i masculinitat, força, seguretat i misteri. M’agradaria ser com la meva americana. M’alço i ensopego amb les potes de la cadira. Rialles i una veueta malaltissament dolça em pregunta si estic bé. El cor em batega ràpid i un gest de menyspreu calla la veueta. Sense dir res camino entre fulls, grapes, goril·les i girafes. Obro la porta i la tanco al meu darrera. Baixo les escales a galopades cercant l’exterior. Sol caient i colors taronges. Em trec el paquet de l’americana i n’agafo una cigarreta. No trobo l’encenedor. Merda me l’he deixat a dalt. Giro el coll i un home barbut, arrugat com el paper de regal i torrat al sol, somrient m’ofereix foc. M’estranyo però agraït l’accepto. Em demana una cigarreta. La gent sempre demana. Olor de vi negre fent la primera calada. Ell també se l’encén i amb el cos corbat em pregunta si vinc de la carnisseria. Contesto fredament sense mirar. Ell insisteix i costosament m’explica que abans, a la seva època, n’hi havia una allà d’on sortia. Les ciutats estan plenes d’alcohòlics i pudents rodamóns. No els suporto. M’explica que la ciutat ja no és el que era i es repeteix dient-me, i acostant cada cop més el seu pudent alè a les meves indefenses foses nasals, que les ciutats podreixen el futur fins a caducar el planeta. No dic res. Perdent l’equilibri i indignant-se cada cop més, m’explica que l’ordre i el civisme ens maleeixen i ens limiten les idees a partir de les d’un altre, del que en diem cultura. A més d’alcohòlic està com un llum. Ni tan sols sé perquè m’he parat a escoltar-lo, tinc el cap a punt de rebentar i necessito silenci. Solitud i aigua calenta. Me’n vaig sense mirar-lo. Incapaç d’interpretar els vocables, el seu crit rabiós m’atrapa i el segueix una melodia sense ritme de motors i de clàxons.


Els cotxes passen, neixen a la cantonada esquerra i moren a la dreta. El semàfor m’impedeix el pas i els músculs, fins hi tot el cervell, entren en ebullició. Una tremolor constant i involuntària m’indica que estic nerviós, no obstant, el perquè n’és tot un misteri. Observo ensopit el meu voltant. Carrers amples i carreteres llargues que bombegen cotxes. Edificis alts i vapors orfes i nauseabunds. Corbates, faldilles curtes i gelats desfets. El semàfor canvia a verd i suscita una simpàtica coagulació de cotxes l’un darrera l’altre. Somric, i a passes lentes els desafio de reüll. També els detesto. Burgesos, treballadors, mestresses de casa, negres, blancs i verds. Em pregunto si és que existeixen perquè jo existeixo, i així també al revés. Ressegueixo la cantonada i entro en un carreró allunyantme dels cervells i dels motors. Un bar, tendals estampats per un motiu curiosament acollidor, pèls d’algun felí. Inspiro tabac amb força i em faig lloc entre una cadira metàl·lica i una taula de plàstic gairebé al mig del carrer. M’hi assec i descanso l’esquena. Corbo el coll mirant el cel i una noia s’acosta. Asiàtica, baixeta, però força maca. Demano mig entrepà de bull blanc i una canya ben freda. Agafo el diari i em llegeixo la primera pàgina. La mort i l’esport comparteixen importància. Per fi un bocí de pau que dura poc. Un vell conegut s’acosta, és l’oncle d’una antiga amiga que ja no em tiro. Sempre ha parlat molt i veig a venir la que em caurà. Premo les dents, m’incorporo i miro avall. No serveix de res. Al veure’m crida el meu nom amb un entusiasme sospitós i, sense preguntar-me, s’asseu al meu davant amb un somriure sota el nas. Somric sense voler i apago la cigarreta. Necessito silenci, escoltar els crits del vent. Penso en dir que me n’he d’anar però veig a l’asiàtica que surt amb l’entrepà i la canya. Merda, estic atrapat. Mentre faig la primera mossegada em pregunta com em va la vida. Me’l miro abatut i em mira animat. Li responc que estic a punt de tenir un fill i que estic escrivint un llibre sobre la venda d’escuradents a domicili. Ni tan sols tinc parella. Sense escoltar-me només parla d’ell. M’explica com de petit li agradava menjar formigues a l’hora del pati i com de gran encara li agrada. Aixeco la cella i me’l miro. Se’l veu molt preocupat i comença a suar. Os formiguer. Perquè cony m’explica aquestes coses? Li dic que no passa res, que segurament és estrany perquè no és usual, si fos l’únic al món que mengés vedella es sentiria igual. Em tapo la boca, imbècil. S’ha sincerat i ha agafat embranzida. Plora i es lamenta. Parla amb ell mateix i es pregunta perquè tota l’estona. Ni un xic de llàstima, repugnància i aversió. Laments buits i en va. Em trec el paquet de l’americana i li ofereixo una cigarreta. Em diu que no i me n’encenc una. Els pulmons s’omplen d’impuresa i sento retenir-ne nicotina. Em preocupo i visualitzo una crosta fosca, seca i dura creixent en la profunditat dels meus pulmons. L’home segueix parlant, encara plora. Em miro la cigarreta i com el seu principi es va cremant lentament. Veig els meus pulmons caient com cendra i en faig una calada. Em pregunto què és el que m’empasso d’aquell cilindre. És com si me n’endugués la seva ànima, fumo i es converteix en cendra; el fum s’esvaeix per sempre. (fig. 2)


(fig. 1) http://cafe-espectacle.blogspot.com.es/2007/07/caf-viens-al-huevo.html


Fart m’aixeco i començo a caminar. Cansat. Me’n recordo d’ell però no el miro, estranyat gira el coll per mirar on vaig. Jo miro endavant intentant oblidar-ho tot, a tothom. L’oncle de la que em tirava es posa a caminar al meu darrera. Penso que és un pesat, d’aquells que si no tenen l’ultima paraula acaben perden el seny. Veig també a la cambrera caminant amb pas decidit uns tres metres al seu darrera. No havia pagat. El cor em batega ràpid. Les fulles pengen d’arbres que m’indiquen el camí. De reüll veig com em segueixen amb el nas arrugat. Em paro nerviós al pas de vianants. Un noi amb la gorra esquinçada m’intenta vendre tovallons de paper. L’aparto amb la mà però insisteix. Els hi prenc i els hi llanço a la cara. Ho aconsegueixo fer amb tres paquets. Aquells dos estan a tocar i em poso a córrer. Criden. - És un lladre! un fastigós lladre!! - El venedor de tovallons també es posa a córrer. - És un boig! Està boig! Collons. Sense deixar de córrer em giro i també crido. Tonteries. Em sento bé. Tot i està perseguit, feia temps que no em sentia lliure. Salto a càmera lenta. Trepitjo fort cada passa i el vent m’agafa de la mà. Vento una coça a l’ampolla d’un odiós rodamón i es disparen mil bocins degut a l’impacte. La paret tintada per vi negre i un tros de cristall que es fa lloc dins la meva cuixa esquerra. M’hi passo la mà i en trec sang. Ben vermella. Altre cop em poso a córrer i és que tinc un exercit de goril·les gairebé al meu damunt. Salto tres esglaons i agafo un tub de metall descuidat per alguna obra. Decideixo perdre el seny i trepitjar-ho tot. Colpejo un cotxe que espera aparcat al seu conductor milionari. Escolto el caos. Vidres trencats que ballen al terra, l’estrident alarma i els crits de la gent. Miro enrere, a vessar de cares d’odi. Desgraciats, formiguers, felins que ensenyen ullals. Corro com mai, galopades i adrenalina. A la plaça hi ha una estàtua. Un cavall sense genet símbol de la caiguda d’un heroi. Corro cap a ell i llenço el tub de metall cap a aquells que em segueixen. Escolto l’odi en paraules, per fi. Em penjo de la base de l’escultura i començo a enfilar-m’hi. Dits rugosos i secs que m’ajuden. Peus i cames que ignoren el dolor i un cervell que em fa dubtar de si encara em pertany. L’esquena em protegeix de llaunes i cartrons fins a fer cim. M’assec sobre el cavall de pedra, aixeca les dues potes del davant, i descobreixo el món als meus peus. A baix, a tres metres de mi l’odi va de pell en pell i de boca en boca. Els crits provoquen una melodia coherent i continua. Tanco els ulls i desapareixen. Els torno a obrir i ressusciten. El cavall torna a la seva posició inicial i cau sobre les quatre potes. No sóc lliure, estic condemnat. Sense dir res escolto la meva respiració. Sento el metall que fred em travessa el cos i com tothom desapareix. Ara el silenci regna la plaça.


EL PAS DEL TEMPS El temps se’m desfà a les mans. I malgrat les clogui fent de bol, els segons em llisquen entre la comissura que provoca la imperfecte unió entre els dits. Cau a gotes i, per molt que premi amb força, l’agilitat del temps em perfila els dits i me’ls dibuixa fins que, sense esforç, aconsegueix penetrar entre les vetes de la meva identitat per deixar-me enrere i més afeixugat per l’esforç d’abans. Vago pels carrers amb compte de no vessar, però les passes em trontollen i cada vegada m’és més difícil. Veig la gent que circular per la vorera també amb les mans fixes i juntes, les seves rialles i el seu bon fer sense preocupació. Jo, mirant-me el recipient, no puc pensar en res més que en la permanent pèrdua d’un valor tan preuat, la idea de que sempre en tindré menys que en qualsevol dels records em limita les preocupacions fins a una. Ara no sé ignorar les gotes que s’escolen entre els dits i de mica en mica vaig entenent que res hi ha a fer-hi. I és que aquestes aniran caient i formant segons fins que l’última gota m’obligui a caure mort.

LA REALITAT L’avi era capaç. Canviava els objectes d’un a altre amb tan sols un cop d’ull. Se’n reia de la matèria i d’un got d’aiguarràs en feia un rap fet sense espines amb patates i ceba tendre de guarnició. Les tisores foren tabac, i de la cendra en va fer comí. Observava a través de la finestra i canviava el que hi veia. Volava de país en país, de l’edifici del davant a un record creixent de tocs imaginaris fins a fer-se reals. Seia a la butaca i, somrient, canviava la catifa amb la que s’acariciava suaument les plantes dels peus. De la làmpada en va fer un sol, un sol particular que tan sols a ell il·luminava. Visqué en llocs que mai van existir i observà paisatges que només ell va poder gaudir. Ahir, però, el van trobar mort a casa seva. Havia sopat xinxetes i begut aiguarràs.

Naked Books Relats Breus Octavi Serra  

Naked Books

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you