internacional que representa no sólo que no haya sido premiada nuestra compatriota, sino lo que es más lamentable: que lo haya sido otra mujer a todas luces inferior a ella”.
Àgueda partí convençuda que no guanyaria, perquè “les americanes són unes noies molt boniques i es cuiden molt; ¡hi ha molta higiene per allà baix, vaja!”. De fet, el certamen per a ella només constituïa un pretext per obrir-se camí en el món del cinema. Volgué prorrogar la seua estada als EUA durant un poc més del temps que tenia concedit per trobar aquella oportunitat que mai no li va arribar i, a penes transcorreguts un parell de mesos des de la celebració del concurs, fou deportada des de Nova Orleans a Espanya. Al seu regrés, l’empresari català Manuel Sugrañes, gerent del Teatre Còmic i cèsar de les revistes musicals del Paral•lel va incorporar-la com a vedette en els seus vistosos espectacles12.
Els primers concursos de bellesa, en un país com el nostre, on entre 1928 i 1930 el Codi Penal prohibia piropejar les dones amb multes de 40 a 500 pessetes o penes d’arrest de 5 a 20 dies, van generar tota mena de reaccions adverses.
Per entendre el punt d’histerisme d’aquells dies i a tall d’exemple podem parar esment en el conjunt d’escultures al•legòriques de la plaça de Catalunya, instal•lades amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. Molta gent s’hi va sentir ofesa. Eren una provocació. Hi havia massa pits a la vista, es deia i es veia.
Alhora, les Falles, s’ensanyaven contra el model de xicona moderna que promocionaven els certàmens estrangers. Els canvis en l’aspecte exterior de les dones: cabells curts, pantalons, roba curta i lleugera (Falla Espinosa-Juan de Mena, 1929) i les seues
Ägueda Agreda. Miss Spain, 1928.
134
La Vanguardia,28/ 11/1928:5. 12