Page 1


De la portada d’enguany La dona i la mar. La dona ha sigut com una barca els rems de la qual sempre han estat portats per altres. Avui, m’estime i vull una dona que trenque amarres, que navegue i, sense por, s'enfronte amb coratge a les tempestes. Una dona que faça la volta al món sense llast i amb confiança. Una barca que sure pels oceans de l’aventura i a la qual el cant de les sirenes mai no li facen enganyar-se en aquells rumbs que es proposa. Una dona lliure al fi.

Ana Juan

De la tipografia d’enguany Agraïm al dissenyador valencià Kike Correcher, membre de l’ADCV (Associació de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana), el prèstec de la tipografia refugi amb què hem escrit els titulars d’este llibret.


PATROCINADOR

COL·LABORADORS


NA JORDANA, 2018

EDITA: Associació Cultural Fallera Na Jordana. DISSENY PORTADA: Ana Juan. COORDINACIÓ: Vicent Borrego Pitarch. MAQUETACIÓ/DIRECCIÓ D’ART: Xavi Valiente Gil. EQUIP DE REALITZACIÓ: Pere Borrego Alcaide; Maria García Moran; Alejandro Lagarda Pérez; Àlex Fernández i Xavi Valiente Gil. TEXTOS: Carles Andreu Fernàndez, Pere Borrego Pitarch; Vicent Borrego Pitarch, Teresa Broseta, Ricard Català Gorgues, Ivan Esbri, Alba Fluixà, José Gallego, Maria García Moran, Gil-Manuel Hernàndez, Ana Juan, Alejandro Lagarda, Josep Lluís Marín García, Oliver Martínez Castelló, Josep Martínez Tormo, Javier Mozas, Elena Muñoz, Anna Paulo, Verònica Pérez Lloret, Jesús Peris, Fernando Ros, Rafael Solaz i Rubén Tello. VERSOS: Teresa Broseta i Jesús I. Català Gorgues.

IL·LUSTRACIONS: Francis Bernard, Chema Cobo, Tamara De Lempicka, Manuel Diago Benlloch, Luis Dubón, Rafael De Penagos, José Gallego, Juan i Javier García Pérez, Xavi Gurrea, G. Martín, Ximo Moragues, José Padiya, Carles Rossaleny, Antonio Solís Ávila, Antonio Vercher i Javier Valiente. FOTOGRAFIES: Arxius ABC, Ajuntament de Mislata, Falla Na Jordana, Dolors Atienza, Ivan Esbri, Rafael Solaz Albert, Manuel Sanchis Ambrós i Kepa Llona; Sergi Albella, José Vicente Castelló, Antonio Cortés, Gil-Manuel Hernàndez, Àlex Fernàndez, Josep Vicent Llopis García; M. Lloret, Guillem Molina, Manuel Martín Fotógrafo, Ruth Orkin, Senchermés Fotografia, José Miguel Ruiz, Daniel Tomàs Marquina, Luis Vidal Corella, Martín Vidal Romero. PUBLICITAT: Pere Borrego Pitarch i Julià M. Pastor. SUPERVISIÓ: Pere Borrego Pitarch. IMPRESSIÓ: Romeu Impremta S.L.

AGRAÏMENTS: Ricardo Alcaide, Macu Atienza, José Azkárraga, José Antonio Cerezo Montes, Kike Correcher, Equip directiu i AMPA del C.P. Cervantes, Fernando Carrillo, Chema Cobo, Antoni Colomina Subiela, Antonio Cortés Latre, IES Lluís Vives, Kepa Llona, Carles Rossaleny Gamón, Esperanza Sánchez Valenciano i Manuel Sanchis Ambrós.

DISTRIBUCIÓ: Associació Cultural Fallera Na Jordana (carrer Salvador Giner, 9-Baix). DIPÒSIT LEGAL: V-1155-2009.

«EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS DE LA GENERALITAT PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ». NA JORDANA NO ASSUMIX NECESSÀRIAMENT LES OPINIONS DELS AUTORS I LES AUTORES QUE HAN COL·LABORAT EN ESTA PUBLICACIÓ.


9.6.

Rosa Vilaseca: Visibilitzant les creadores d’alta costura per a ninots, per Sílvia Romeu, pàg. 212

9.7.

Carmen Ferrés: dama del Carme i ajudant de cambra de la Festa, per Philippe Ray, pàg. 219

9.8.

Consuelo Soler i altres trobairitz de la Festa, per Eufèmia Llombart. pàg. 226 Josefina Caballer: una traca de dona, per Cat Ballou. pàg. 233

1.

PORTADA.

1.1.

Sobre la portada d’enguany, per Ana Juan.

2.

SPONSORS I PATROCINIS, pàg. 1

3.

SUMARI I ÍNDEX, pàg. 2-3

4.

ELS REPRESENTANTS I L’ESBÓS DE LA FALLA GRAN.

4.1.

Salutació del president, per Pere Borrego Pitarch, pàg. 4

9.9.

4.2.

Un esbós de llibertat, per José Gallego, pàg. 6

9.10. Mara Calabuig: el micròfon de les Falles, per Glòria Vergara, pàg. 235

4.3.

Núria Llopis Borrego, fallera major, pàg. 7

9.11. Lola Alfonso i Mª Antonia Moret: com les princesses de Disney, per Clarissa Dolloway. pàg. 239

5.

LA METRALLA DEL CARME.

5.1.

Futllet jocós i pillet dels fallers i les falleres de Na Jordana, pàg. 8

5.2.

In memoriam: Alejandro Campón, pàg. 24

5.3.

Cobles per la llibertat, per José Gallego i Alejandro Lagarda, pàg. 26

5.4.

Quan els murs i les persianes parlen, pàg. 28

6.

NA JORDANA AL COMPLET.

6.1.

Comissió executiva, pàg. 30

6.2.

VIPS, pàg. 32

6.3.

Jordaners, jordaneres i comissió d’honor, pàg. 32

9.12. Manuela Ballester: el cartell a l’exili, per Amber Atkins, pàg. 243 9.13. Vicenta Carrera Devís: una cartronera de llegenda, per Rosari Calabuig i Plaça, pàg. 246 9.14. Mª Ángeles Arazo: la primera oradora d’una reina de la Festa, per Azalaïs de Porcaraigues, pàg. 252 9.15. Alicia Crevillén: la Bellesa del Foc que va mostrar la seua vessant política, per Carmencín Reinosa, pàg. 257 9.16. Criptograma per a la visibilitat en la Festa. pàg. 261

10.

LA BOLCHEVIQUI DEL CARME:SOMNI I FRAGMENT D’UN BARRI DESAPAREGUT A TRAVÉS D’UNA PEÇA DE TEATRE POPULAR AMBIENTADA EN TEMPS DE LLIBERTAT, per Jesús Peris, pàg. 264

11.

L’ALLIBERAMENT DEL CINEMA I LA LLIBERTAT A LA GRAN PANTALLA, per Fernando Ros, pàg. 276

12.

MENUDALLA A TOTA MÀQUINA pàg. 286

CONTEXTOS 7.

LLIBERTAT!

7.1.

Equip de realització, pàg. 36

7.2.

Sinopsi, per José Gallego, pàg. 37

7.3.

L’explicació, per José Gallego i Jesús I. Català Gorgues, pàg. 38

7.4.

Na Jordana, refugi de llibertat, per Antonio Cortés, pàg. 60

TEXTOS 8.

LES FALLES: MIRATGE DE LLIBERTAT.

8.1.

Falles entre reixes, per Rafael Solaz, pàg. 66

12.1. Sinopsi i equip de realització de la falleta infantil, pàg. 288 12.2. Comissió infantil, pàg. 289

8.2.

Les falles llibertàries, per GilManuel Hernàndez, pàg. 72

8.3.

Transició, apunts sobre un cadafal lliure que quasi quasi va ser pornografia fallera, per Rubén Tello, pàg. 82

12.3. Donetes a tota màquina, un esbós fet entre dos, per Javier i Jesús García Pérez, pàg. 290 12.4. De què ens parla la falleta?, per Teresa Broseta, pàg. 292 12.5. Street Art per la igualtat, per Antonio Cortés. pàg. 304 12.6. Anna Maria Nave Fullana, fallera major infantil, pàg. 306

9.

PIONERES I LLIBERTÀRIES.

9.1.

Una aproximació a la cosa marcada, per Verònica Pèrez Lloret, pàg. 102

9.2.

Elizabeth Vassall-Fox i Charlotte Elizabeth Guest: Curioses, emprenedores i cronistes de la Festa, per Davínia Pertusa i Burguerins, pàg. 108

9.3.

Maria Labrandero: per Amber Atkins, pàg. 114

9.4.

Pepa Samper Bono: Dels certàmens de bellesa com a pretext per a la creació d’un estereotip femení del valencianisme temperamental i de la Festa, per Lucienne Garnier, pàg. 118

9.5.

Pilar Muñoz: Morning Glory o la primera presidenta d’una comissió de falla, per Sílvia Romeu, pàg. 208

12.7. Oliver Martínez Castelló us saluda, pàgs. pàg. 308 12.8. De misses menudes i de mini candidates a fallera major infantil de València, per Elena Muñoz, pàg. 310 12.9. I si treballem sobre gènere i Festa?. Proposta didàctica, per Xavi Gurrea, Vicent Borrego i Anna Paulo, pàg. 316 12.10.Les altres princeses: dotze dones valencianes que van fer el que volien, per Alba Fluixà, Vicent Borrego i Jesús Padiya, pàg. 320

13

NA JORDANA RECOMANA... pàg. 373

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

PRETEXTOS


Foto: Antonio CortĂŠs.


Estimats lectors i lectores:

El nostre quefer com a fallers i falleres sempre ha tractat de fonamentar-se en sòlids valors cívics i socials, perquè considerem que si les nostres intervencions festives i culturals poden contribuir a més a sensibilitzar i consciensciejar la ciutadania sobre aspectes clau que desperten actituds tolerants o cíviques entre aquells i aquelles que ens visiten o ens seguixen haurem contribuït a una causa digna sobreafegida.

Molts són els qualificatius amb què al llarg de la nostra trajectòria alguns i algunes han tractat d’etiquetar la nostra manera de ser i de fer. Na Jordana és distinta, emprenedora, original, creativa, compromesa, autònoma, efectiva, eficient i tolerant. Però Na Jordana té nom de dona, d’una dona, a la qual per la seua acció solidària en temps remots se li va dedicar un carrer, el veïnat del qual, des del 1884 s’agombolà per fer Festa i mamprendre tota mena de projectes en comú. Poc més, però, sabem d’ella. Na Jordana, com tantes altres dones ha sigut silenciada i ignorada per les cròniques i estudis i com ella moltes més, malgrat les seues aportacions. No som ni ens considerem abanderats o abanderades de res, però si estes pàgines o la falleta dels germans García Pérez Donetes a tota màquina contribuïx a visibilitzar la contribució de moltes dones o a infondre entre la menudalla

comportaments no discriminatoris ni sexistes, a més de fer patrimoni, haurem contribuït a l’educació en valors.

Valors que, en altre terreny, també plantegen José Gallego i Toni Pérez en el seu monument Llibertat!, una proposta reflexiva i crítica sobre la capacitat de consciència per a pensar i obrar al nostre albir que, en els últims temps, ha estat qüestionada o sofocada en els més diversos àmbits.

Una vegada més, hem aconseguit acomboiar amb els nostres projectes a un fum de col·laboradors i col·laboradores que, en quant els han conegut, han acceptat escriure, dissenyar, fotografiar o versar per a nosaltres i també per a vosaltres. A tots ells i elles, d’avantmà el meu agraïment.

Un agraïment que he de fer extensiu a aquelles altres persones que a la crida de Na Jordana han posat veu recitant o cantant a la llibertat; escampant el tradicional vent de festa per la demarcació; llegint o fent pregó de la lectura del Tirant; gaudint “por un tubo” dels Nadals, o aplaudint les nostres iròniques, crítiques i falleres propostes escèniques. Una labor fecunda i intensa possible només gràcies a un equip motivat i il·lusionat de ferotges fallers i falleres disposats a lluitar per contribuir a la forja d’una festa tal qual ells se l’estimen, perquè parodiant el discurs que a la gran pantalla va fer William Wallace, l’adalid llibertari i totèmic del nostre monument gran: a les dones i als homes que fem possible Na Jordana “podran furtar-nos els premis tractant de frustar les nostres aspiracions, però mai no ens furtaran la llibertat”.

Bona lectura i millors Falles!!!

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

De bell nou tinc el plaer de convidar-vos a llegir les pàgines del nostre llibret d’enguany, una acurada publicació, els continguts de la qual giren, com la pràctica totalitat de les activitats que hem mamprés al llarg del present exercici faller, al voltant de la temàtica dels nostres cadafals per al 2018: Llibertat i igualtat de gènere.


Un esbรณs de


@PepetaCollons contrataca. La nostra ciberportera de primera, “rebenta webs” i terror dels fòrums fallers, des d’ ara fa tremolar els usuaris i usuàries del Twitter.

JORS 2017 Na LLERES MA A F Ó I C roupe de A T PRESEN RRAL La t O C L E D . a S L Tali - ELS POL cions del 19 febr. s immedia e l ats!!!” a g e a l b p i rr a tots e r t Jordana a a e t r agrada fe “Com ens

PRESENTACIÓ FALLERES MAJORS 2017 19 febr. - ELS AMOS DEL CORRAL Un photocall dels temps de la Decadència per als representants de 2017.

PRESENTACI Ó FALLERES MAJORS 2017 19 febr. DESITGE SE R XICA DE Un patrimon NA JORDANA. i de conven iència. Te de Jesús I. xt original Català en clau de co clàssica, mè dia amb direcc ió del nost re presi.


017 AJORS 2 LERES M L A F El Ó I AC RIMONI PRESENT NTS PAT U J ant la M r E u R d prés . - FA r r o b s e ic f s e 9 1 set ing top Pere Fu r trend e r s o d a i f g e s r i en ntació represe . arxes a les X

CRIDÀ DE LES FALLES 2017 26 febr. - CRIDA REL OADED Second Time Around.

PRESENTACIÓ FALLERES MAJORS 2017 19 febr. - ESPANTACR IATURES S.A. Amb un cant a la tolerància vincul at al bestiari tradic ional valencià i al foment de la lectura, d’Alejandro Lagarda, retem homenatge a la nostra FMI amb Dani Miquel com a Guest Star.

XIX CONCU RS DE CON TES DE FA LLES 28 febr. - FALLES E N PENOMBR coordinad A El nost or en cap re , Vicent premi de Borrego, contes fa g u anya el l lers orga revista E nitzat pe l Turista r la fallero, homenatge un irònic a les pro dones de Na Jordan a...


CARMEN LLOPIS BORREG 5 març O CHFM V 2017 - VENI T E la seu A D O R EMUS! a repr Na Jor esenta FMV en dana s nt en orprén una ma la cor s c t d’ho letà. balcón nor de “Carme , porq ncín s la ue vas ver pa al al a ver sar... pasar… de las , porq fallas ue vas lo mej a or”.

REGINA DEL CASAL 2017 EL GLAMOUR D’UNA 4 març - DOLO’S PARTY O , ribbons and day FESTETA “Queen for a rouge on my ss, gla lace, shoes made of . ce” face, off to the dan

I a T DE PREM ana torna UN LLIBRO , Na Jord s é r el p d s e s d ú s de l’ Dotze any promoció a l ó a 6 març i c i a m c re a, Edu b el 1r p de Cultur a i s, r fer-se am e e t l n l e e s a. Di de la Con Valencian t a t i valencià l a r e de la Gen i Ciència dientes!

ABANS DE FER UNA COSA, PREN CONSEL L SI ÉS PERILLOSA 9 març - A la vora de la Festa una am baixada jordanera visita el Palau de Forcalló. Bunyols in the Garden.


PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA FESTIU 9 març - EL DIA DE LA BÈSTIA. El 9 a les 9, a la falla número 9, Ramon Estellés Feliu presenta als mitjans de comunicació el millor llibret de falla de tota la Comunitat Valenciana.

ARRIBA LA FALLA A LA PLAÇA 10 març RECONSTRUI NT EL CORRAL L’OLIVERA. DE Després de més d’una de sobresal dècada ts tot enca ixa a la primera.

Al voltant de 50 paparazzi i lletraferits i només una p... crònica.

DE LA FESTA, LA VESPRA 12 març - PAELLA TODAY Jornada de convivència festiva amb l’alumnat més internacional del CEU. Paella is good, paella is collonut.

DE LA FEST A LA VESPRA 12 març MASTERCHEF JÚNIOR. Un show jordan talent ívol.


FALLES 2017 OS, VIVEN 12 març - “DUERMEN VESTID TRAGOS” Els A A VID LA DESNUDOS BEBEN tró pedra planten car de s ant nostres comedi cara al mal oratge.

FALLES 2017 13 mar ç - RO AD MOV falles IE Vis de la ita am secció b BUS “… per Especi a les ò lo m al. i l l o nostra r que se pla falla ntarà, que a totes serà guanya rà.”

FALLES 2017 ssantt l'hora TE TINC! Depa JA A… ET me RI ente, encája 14 març - MA pieza, dulcem a za ie “P po no bruixota!! nte, el tiem ntirme difere acabar ro ie que quiero se el, pref fallero infi perdona y yo s diez…” no me den la pronto y que

FALLES 2017 15 març - “QUIERO

QUE NO ME ABANDONE S, AMOR MIO AL ALBA” “Absurdament el ce l s’omplia amb el jardí de le s carcases” (V. A. Estellés). #lAlbaDelesFalles


FALLES 2017 Per a quan un 15 març - PLANTÀ EXPRESS. ? premi a la millor plantà

FALLES 2017 15 març - MICRO ESPECTACLES A PEU DE FALLA! Xavi Castillo,Noèlia Pérez, Josep Zapater, Borja Penalba, Mireia Vives, Pepa Blasco, Oscar Tramoyeres, Rafa Forner, Juja Teatre i Liz Dust xafen les taules del nostre corralet de l’Olivera. That’s Entertainment.

FALLES 2 017 15 març - UNA FA LLETA AT REVUDA, UNA FALL ETA VALE NTA. Mar falla de ieta… es referènc devé ia per a editoria l món l valen cià i 2n secció P premi de rimera p er a J.C .F.

FALLES 2017 16 març ELS MALCAS ATS DE VALÈ NCIA: DEL BOTÀNI C AL CORRAL . “Ridícul que palese a gelosia la s, esposa! Posats a di em fa tant r, major nosa a agradosi a amb eixe Que mai po senyor Anto drem en co ni. mú fer matr tres amb ta imoni opor n roig dimo tú de ni”. Origin al i còpia.


FALLES 2017 16 mar ç - CO MÈDIES JURATS INTEL• BABAUS LIGENT I COMÈ S PER ESPECT DIES B A ADORS OBES P I NTEL·L d’Engi ER A IGENTS ny i G . 2n p ràcia, remi sommo per a poeta” la fal ? Me’l l a d’“i mengeu l a cull erades !

FALLES 2017 PROMÍS. 16 març - VISITA DE COM seu, de pas Benvinguts, passeu, la casa , tristors en farem fum hi ha que és casa vostra si és a! d’algú.” Flash, coc

“Oh les meua cases

A La 2017 COMMEDI FALLES MIS DE E R la P e S d N - U remi 16 març el 6é p p e r a fall nostra l. me, we Especia ó secci you hit f i , a by mafi Insured u kill yo

FALLES 2017 17 març - CRISTO SE PARÓ EN ÉBOLI. Açò és pintura! “Y entoce s lucirás ya tus co lo re s de verdad y todos te invitaran a pasear .”


FALLES 2017 ER. De la festa, 18 març - THE FLOWER POW experiencia una i la vespra. “Oh, cas religiosa!”

FALLES 2017 Una cremà 19 març - LA COMMEDIA È FINITA! bipartita.

FALLES 2017 19 març - ELS ESTRALLS DE LA FESTA. “Hoy no me puedo levantar, el fin de semana me dejó fatal.”

FALLES 2017 21 març LA DESOFREN A O EL PLA FLORAL. Un RENOVE poc més i ens quedem cistella. sense


GERMAN OR AMB LA PLA ÇA MAJ 3 juny OR - “AMI GOS PA YOU'LL RA SIE ALWAYS MPRE M BE MY EANS german FRIEND or “Jo ”. El s e p Past Plaça partit or” am Major de b la f de Car només a lla c aixent una jo enguan rnada y esde de con vé vivènc ia.

EXERCICI 2017-2018 OVA AMB ELS 12 abril - NA JORDANA REN en la calle PÉREZ I AMB GALLEGO. “Y más que dos” codo a codo somos mucho

NGUDES I BENVI ! Festa S T U G N I BACORES … N BENV A O J alleres ANT i les f - PER S s y r n e u l j l a 17 als f inguda es. de benv ra uvingud n ue enca ts i o u g n i v u , ara q s no y i n a a t t mor vin e tinc l’ànima c n i t “Ara qu o e n rça, qu ng”. tinc fo r la sa i l l u b o t n em se

FOGUERES DE SANT JOAN 2017 22 juny - AL CALIU DE LES FOGUERES. Vi sitem la foguera agermana da i celebrem el tr iomf de Jose Gallego, guan yador del premi a la millor foguera de la secc ió Especial. Heat.


FOGUERES DE SANT JOAN 2017 23 juny - GERMANES DE FOC, COMPANYES DE FESTA. Sofia Escoda i Carmen Llopis, bellesa del foc infantil de la foguera Hernan Cortés i fallera major infantil de Na Jordana 2005, fan possibles les seues aspiracions. L’una esdevé la màxima representant de la festa alacantina, l’altra acompanya a “la més gran” de València.

PRESELECCIÓ 8 juliol - #LaMeuaLaMillor. Na Jordana dona suport Maria Albella en la preselecció de candidates a FMIV del sector del Carme. #njambmarieta

FESTES DEL CARME 2017 FURTA I JO LA 16 juliol - DIUEN QUE MURTA AMOR a la resta de junt TINC VERTADERA. Na Jordana, es del Carme Fall de components de l’Agrupació r a la hono en es tracta de revifar les fest time. t’es jo e Carm patrona del barri. Carme, Oh, vell barri del meu cor.

REPRESENTA NTS 2018 18 juliol - PÒQUER DE ASOS. Anna Fullana, Òl Maria iver Martín ez, Núria i Pere Borr Ll opis ego són de signats mà representa xims nts de Na Jordana, 20 18.


PRESEN TACIÓ DE PRO JECTES 8 set. - NA J ORDANA Agenda REFUGI casola DE LLI na d’i teatre BERTAT l·lusi . Nomé o n s s adobad si som autènt a de lliure ics! s, som

REPRESENTANTS 2018 Jesús 18 juliol - KINGS CREOLE enguany Vicent Borrego Pitarch al de de la convivència al cas a. La Independent de Na Jordan

I. Català i són els guardians la República que se avecina!

EL CARME s L BARRI D rganitzat MIG ANY A s actes o l E ! s E e S l l R A de Fa A DISPERS Agrupació ' l r e 16 set. p y n a del Mig A "a la fig amb motiu lebrar-se e c e les e d d ó n i a , h isposic d a d a del Carme e t b o s cupació d , per una ida a l'o r e f e mandanga" r s l a s municip again! ordenance na, atack a i l a G . a c i l b ú p via

XVII TIRANT DE LLETRA 23 set.- REMORS DE VENT I TRADICIÓ S'ESCAMPEN PEL CARME II aplec de música tradicional valenciana "Tirant de Xirimita". De El baquetero al La, la, là i de La manta al coll al Vivo cantando.


CARMEN LLOPIS BORREGO CHFMV 2017 23 set. - AU REVOIR, CARMENCÍN!. La nostra representant en la cort d'honor de la fallera major de València s'acomiada de forma emotiva en les xarxes socials. "Y saber lo que es al fin la Libertad".

DE LA FESTA, LA VESPRA 1 oct. - SETZE MÉS UNA EN FAN DÈSSET Acte inaugural del "Tirant de lletra", 2018 al claustre del Centre Cultural "El Carme" amb lectors i lectores de prestigi. Un inici a tota ultrança!

ARRIBA LA FALLA A LA PLAÇA 29 set. - JO ET NOMENE, LLIBERTAT!. Cançons i poemes llibertaris a la Sala Alfons el Magnànim del Centre Cultural La Beneficència, a càrrec de distingits rapsodes i coralistes. "Tirant de Cobla".

DE LA FESTA LA VES 1 oct. PRA - PRE GÓ, DO En un NA, CO exerci MPROMÍ ci fal i el c S I LL ler ma omprom IBERTA r c at per í s Beatri T. p e r la lli la igu z Garr bertat a l o t t at de e, exde Víc gènere presid times , enta d del Me d'un c e l'As tro en làssic s s o c c iació o a n mb un vida a LLuita discur la lec dora, s tura c olpido com Ti r. rant.


XVII TIRANT DE LLETRA IÓ L'actuació de 1 oct. - FUSIÓ I TRADIC a fermall a Xorimita Trad Projet pos XVII edició del l'acte inaugural de la Tirant de Lletra.

DE LLETRA XVII TIRANT LLARG DE LA TIRANT MÉS EL lectura t. oc 8 ició de la ed II XV La vitats HISTÒRIA. seues acti a amb les iv ct intenses le es l· co abasta tr y an gu en eternitat. associades ie per a l' lf se Un setmanes.

XVII T IRANT DE LLE TRA 3 oct. - LLIB RES DE Fundac BATALL ió Bro A Gràc mera t lector ies a ots el es del la s l ectors T irant public i les són ob ació e sequia n vale mocado ts amb ncià. rà, un una Sant D llibre onís, ! una

XVII TIRANT DE LLETRA 8 oct. - UN EPÍLEG POLÍTICAMENT CORR ECTE El regidor de Cultura Popular, el pres ident de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i els màxims representants de les instituc ions autonòmiques valencianes posen el Deo Gratias a la lectura del Tirant.


XVII TIRANT DE LLETRA 9 oct. - TRIBUT A SOR ISABEL DE VILLENA. Les dones i donetes de Na Jordana visiten el Convent de la Trinitat per retre-li homenatge a qui en fou la seua abadessa, pionera en l'àmbit de la literatura nostrada i protofeminista. Que bien, que bien, hoy nos vemos con Isabel.

UNA FESTA PER A TOTS 13 oct. - LLEGENDA D'UN POBLE, EMBLEMA DE CINE I ICONA DE FALLA. El coronament de la nostra falla d'enguany és motiu de remors i comentaris en "Una festa per a tots". "Tots els homes moren, però no tots realment viuen".

UNA FEST A PER A TOTS 13 oct. - FALLES , TARTAN MODA I R A, CASAC ODE LA B A A LA OLA A LA Els nost VALENCIA res repr NA. esentant desplace s de 201 n a la i 8 es naugurac festa pe ió de "U r a tots na ".

PROCLAMACI Ó FMI 2018 28 oct. ANNA MARIA EMPLENA EL I MOLT BON CASAL DE JO ROTLLO. Pr IA oclamació major infa de la fallera ntil de Na Jordana, 20 Nave Fullan 18, Anna Ma a. "Anna, ria l'Ill neve r forget yo u".


PROCLAMACIÓ FM 2018 O EL PODER DE 4 nov. - DE GOM A GOM La crème de la CONVOCATÒRIA DE NÚRIA. plega al casal crème de les Falles s'a mació de la amb motiu de la procla dana, 2018. El Jor Na de fallera major en. retorn d'una Dancing Que

SALVADOR GINER 11 nov. 65 ANYS H OMENATJAN GINER. El T SALVADO s preàmbu R ls d’una al mestre dansà en , veí de h o nor l a nostra fundador demarcaci de la Soc ó i ietat Cor al El Mic alet.

JORDANA RDAL. M DE NA E L T E S DE PA B A P EL N U a ADAL, propost - PER N la seua a 9 des. r u g u e a l cic ana in rea el Na Jord que rec a c i t s betlemí l. de Nada festiu ubos! s veo t e n o i s a En oc

EL BETLEM DE NA JO RDANA 9 des. - FESTA A FE STA, DIORAMA A DIOR AMA. El Betlem de Na Jordan a continua esdeveni nt tot un reclam per a es colars i públic fa miliar durant les festes de Nadal. “La rebelia és la virtut més original de l'home”, Schopenhau er dixit.


EL BETLEM DE NA JORDANA BETLEMISTES A LA 17 des. - AMBAIXADA DE s por un CASA DE LA VILA. "Navidade més original tubo", 2n premi al betlem del concurs de J.C.F. "Fum, fum, fum".

LES NOU MILLORS FOTOS DE L’A NY 31 des. - BEST NINE. Na Jor dana esdevé top dels instagramers faller s. Thank you, team!

PREMIS TIZONA 2018 ADA TRIUNFADORA, QUE 20 gener - ”FIEL ESP MANO...” La comissió AHORA BRILLAS EN MI ) Josep Maestre (El Cid Àngel de l'Alcàsseraide, el premi atorga a Mª Jesús Alc el qual pretén "Tizona, 2018", amb tació a la Festa visibilitzar l'apor que amb el seu esforç d'aquelles persones des de l'ombra. l'han fet possible a tu luz quiero, "Brilla Tizona que mi fortuna". hallar la senda de


In memoriam ALEJANDRO CAMPÓN MOYA (1973-2018). Na Jordana ha tingut la gran fortuna de comptar amb un faller com tu al llarg de vint-i-quatre exercicis. Només te’n faltava un. Un només per celebrar un feliç maridatge amb la teua falla, amb eixa falla a qui entregares joventut i maduresa i on et vas formar i créixer fins a esdevindre una peça imprescindible. Des d’un principi hi vas aprendre disciplina, esforç i t’identificares amb la nostra peculiar i característica manera de concebre la Festa. Et contagiares de les il·lusions amb què abordàvem cada projecte, cada proposta festiva i a canvi... ens vas donar tantes coses, Àlex!

Ens oferires suport, saó, moderació, correcció, criteri, estima, coratge en aquells moments més crítics i vas escampar entre totes i entre tots un grapat de bonhomia.

Per a tu, les falles eren una forma de vida, que només cobrava sentit de forma compartida i en gaudies plenament de cada acte si hi participaves amb les teues i amb els teus. Per la teua Falla vas superar timidesa i xafares l’escenari perquè tenies ben clar que el teatre n’era un tret identitari i tu en volies ser garant dels seus valors.

Et buidares per Na Jordana i per la seua gent i escampares amb orgull l’amor que hi senties entre els coneguts, els amics i els familiars més pròxims, a qui ensenyares a estimar-nos tant com ho vas fer tu.

Gràcies Àlex per la teua integritat fins als últims moments, gràcies company per ser fidel a la marca Na Jordana, per fer patrimoni i transmetre el tarannà jordanívol a Lucía i a Raquel.

Ens neguem a creure que te n’hages anat per sempre, sobretot d’eixa forma tan absurda, tan sobtada , tan injusta, perquè ens restaven tants projectes i il·lusions a compartir!

Les persones que deixen petja mai no moren i tu per sempre seràs art i part de Na Jordana.

Àlex, per tu estes falles prendrem foc a una eterna triquitraca, perquè allà dalt pugues sentir com esclaten tots els nostres sentiments.

Historial faller al si de Na Jordana. 1995-1999: vocal; 2000: vicedelegat d’arxiu i biblioteca (Medalla al treball); 2001: vocal; 2002: vicedelegat de cultura; 2003-2006: vocal; 2007-2009: vicesecretari; 20102016: vocal; 2017-2018: comptador.


Poesia i llibertat van inundar la Sala Alfons el Magnànim de la mà de Na Jordana. El divendres 29 de setembre, en el saló Alfons el Magnànim del Centre Cultural de la Beneficència, va tenir lloc el recital poètic i coral “Cobles per la llibertat” en el context de les activitats desenvolupades per l'Associació Cultural Falla Na Jordana en el context de la XVII edició del Tirant de Lletra. L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó.

La trobada, conduïda per Anna Marí, va comptar amb quatre rapsodes d'excepció que van posar veu a poemes de Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Miguel Hernández i Paul Eluard, que van tenir com a fil conductor el tema de la llibertat: Verònica March, Daniel Tormo, Isabel García Canet i Francesc Anyó.

El fermall a la poètica vetlada el va posar la participació de la Coral Giner de la Societat Musical el Micalet de València dirigida per Miquel Juan García amb adaptacions dels següents temes: “Cançó d'amor i llibertat” (Lluis Llach), “Grândola Vila Morena” (Popular - José "Zeca" Alfonso), “Cant a la llibertat” (adaptació d'Àngel Martinez). “La cançó del poble” (Els miserables), “No te n'oblibles mai” (poema de Salvador Espriu i arranjaments de Miquel Juan), “Veles e Vents” (Ausiàs March, Raimon i Oltra) i “Un món meravellós” (Weis i traducció de Miquel Juan).

Grândola, Vila morena, terra de fraternitat És el poble qui governa des del fons de la ciutat.

I a l’ombra d’una alzina, que no sé quants anys tenia vaig jurar a acompanyar-te fins que no fores ben lliure.

Des del fons de la ciutat és el poble qui governa. Terra de fraternitat, Grândola, Vila morena

Vaig jurar acompanyar-te a l’ombra d’una alzina que no sé quants anys tenia.

Un amic a cada casa. Igualtat entre nosaltres. Grândola, Vila morena, terra de fraternitat. Terra de fraternitat.

MARINA ROSSELL “Grândola Vila Morena”, dins de l’àlbum Cançons de la Resistència (2015).

Grândola, Vila morena. Igualtat entre nosaltres. És el poble qui governa.

26


27

Cartell “Cobles per la Llibertat” (2017) de José Gallego.

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


L'artista Martín Forés, assidu col·laborador de Na Jordana, va ser l'encarregat de renovar la imatge de l'accés a la nostra seu social la passada tardor en el context del festival “Intramurs”, revisitant dos de les imatges més icòniques associades a la nostra comissió: la mona que presidia la nostra falla del 1956 Què monos estem!, obra de Modest González i el Pinotxo de Pinotxada Universal plantat el 2001 per Manolo Martín amb disseny de Sigfrido Martín Begué. Mitjançant l'ús de pintura Kleim i Montana, Forés ha reproduït per al mur i la persiana que tanquen la seu social de Na Jordana estes dues autèntiques senyals d'identitat de la comissió, mostra de la constant voluntat artística i referencial de la nostra associació cultural.

Foto: Antonio Cortés.

28


29


ConstruĂŻm la Festa des de la Llibertat...


BEGONYA ADÀNEZ PÉREZ (vocal juvenil); MARILÓ ALCAIDE ALCAYDE (vocal); Ma. JESÚS ALCAIDE SANZ (vocal); RICARD ANDREU MARTÍNEZ (vocal); Ma. LOURDES ANDREU SEMPERE (vocal juvenil); ENRIC ÁNGELES IBORRA (vicepresident); ARIADNA ÁNGELES PÉREZ (vocal); XIMO APARISI FAUBELL (vocal); EVA ATIENZA ASENSI (vicedelegada de cultura i arxiu i biblioteca); DOLO ATIENZA ASENSI (vicepresidenta); CARLES BARONA BAYARRI (vicedelegat festeigs); PAU BARONA BAYARRI (vicedelegat seu social); CÈSAR MANUEL BARONA SANCHIS (secretari); EMÍLIA BARRACHINA PASTOR (vocal); ALBA BARRIOPEDRO DE LA HOZ (vocal);

(vicedelegat recursos econòmics); PERE BORREGO ALCAIDE (vicesecretari i delegat de l’Agrupació Falles del Carme); CARME BORREGO PITARCH (vicepresidenta); PERE BORREGO PITARCH (president); VICENT BORREGO PITARCH (vicepresident); EMPAR BORREGO RICO (vocal); FRANCESC XAVIER

CABALLER

TARAZONA (vocal); ALEXANDRE CAMPÓN MOYA (delegat comptaduria i règim intern); JOSEP ANTONI CARREÑO MORAL (delegat seu social); ANDREU CASES CLIMENT (vocal); ANDREU CASES ROS (delegat loteries); JOSEP VICENT CASTELLÓ MARTÍNEZ (vocal); MARTA CASTILLO MORCILLO (vocal); EMPAR CIVERA TOMÁS (vocal); LOLA DE LOS SANTOS CAMPOS (vocal); AINA ERRANDO CALLEJA (delegada juvenils); VICENT ESTEVE CUELLO (delegat seu social); ALEXANDRE FERNÁNDEZ TEJADA (vicedelegat festeigs); Ma. JOSEP GALLEGO LÓPEZ (delegada de cultura, arxiu-biblioteca i Agrupació Falles del Carme); IRENE GANAU CASTELLÓ (vocal juvenil)); JULIÀ GARCÍA LLORENS (vicedelegat recursos econòmics); MARIA GARCÍA MORÁN (delegada xarxes socials); BLANCA GARCÍA SALA (vocal); MARIA GONZÁLEZ DE LOS SANTOS (vocal); EMILI GONZÁLEZ VIOSCA (vicedelegat recursos econòmics); ALEXANDRE IBAÑEZ LLOPIS (vocal juvenil); ALEXANDRE LAGARDA PÉREZ (Assessor cultural); TONI LINARES GONZÁLEZ (vicedelegat seu social); EMPAR LÓPEZ BALLESTEROS (vocal); PILAR LÓPEZ DURO (vicedelegada infantils); SALUT LÓPEZ DURÓ (vocal); CARME LLOPIS BORREGO (vocal); JOSEP VICENT LLOPIS BORREGO (vocal); JOSEP VICENT LLOPIS GARCÍA (vicepresident); RAMON JOSEP LLORENS TORRÓ (delegat loteries); ROSARI MARES MARTÍN (vicedelegada d’afers diversos); BETLEM MARTÍNEZ CASTEDO (vocal juvenil); JOAN JOSEP MARTÍNEZ DURÀ (delegat pàgina web); CRISTINA MARTÍNEZ URBEA (vocal); ELENA MATAS LÓPEZ (vocal juvenil); BEATRIU MILLER JIMÉNEZ (vocal); BEGONYA MILLER JIMÉNEZ (vocal); MERY MONFORTE PENA (vocal); ALEXANDRE MONTERO MORA (vocal juvenil); XAVIER MONTERO MORA (vocal juvenil); ALBERT MONTERO SÀNCHEZ (vicedelegat recursos econòmics); DESAM PAJARES SORIANO (delegada d’infantils i de l’Agrupació Falles del Carme); LLÚCIA PALOMARES LUJAN (vocal); EMPAR PASTOR BAVIERA (vocal); JESÚS PASTOR BAVIERA (vocal); JULIÀ M. PASTOR FERRER (assessor de la presidència); ANNA MARÍA PAULO FERNÁNDEZ (vocal); Ma ÀNGELS PÉREZ CHULIÀ (vocal); ADORACIÓ PEREZ SÁNCHEZ (vocal); NUNCI PÉREZ TORRES (vicepresidenta); NÚRIA PORTOLÉS BOLTÁ (vocal); MÍRIAM PORTOLÉS ROMERO (vocal); DIANA REY PAJARES (vocal); MARTA RICART PORTOLÉS (vocal juvenil); ALEXANDRE RICO PÉREZ (vocal); ESTER ROMERO MIR (vicedelegada d’afers diversos); MARIVÍ SALA ARNAL (vocal); MARIA SÁNCHEZ MARTÍNEZ (vocal); BETLEM SERRA LARA (vocal); CONXA TARAZONA LOZANO (vicedelegada d’afers diversos); JÚLIA TÉBAR ATIENZA (vocal juvenil); XAVIER VALIENTE GIL (delegat de festeigs i de l’Agrupació Falles del Carme); RAQUEL VEGARA MORA (vocal juvenil); SUSANNA VERA VILLANUEVA (vocal) i RICHARD ZÚÑIGA (vocal).

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

ARANTXA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal); VERÒNICA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal); FRANCESC BARTUAL VALLS (delegat recursos econòmics); RUPERT BLASCO CASTAÑER


Manuel Alamar Cataluña, Vicent Atienza Ferrer, BAUHAUS, Jorge Roberto Carrazana Ibáñez, Jesús I. Català Gorgues, Emili Clemente Pérez, Paco García Parreño, Daniel Fullana Samper, Llúcia Ibáñez Llopis, Miguel Lamas (ILUNION), Ricard Mallols Olmos, Joan Vicent Marco Ros, Pilar Martínez Rancés, Josep A. Muñoz Pomer, Ivan Navarro Casañ (CERVEZAS ALHAMBRA), Francisco Nave Pineda, Manuel Palomares Jiménez, Vicente Paulo Selvi, Francesc Pérez Alcalá, Marta Pérez Chulià, Josep Lluís Rey Portolés, Empar Royo (ASCENSORES CARBONELL), Vicent Sala Sala, Maria Josep Sánchez Rueda, Maria Valero Revert i ZEL INDUMENTÀRIA VALENCIANA.

Perquè ho han estimat oportú són

Emilio Callado Estela, Marina Català Gorgues, Amparo Gozalvo, Joaquín Guerra Alegre, Mª Carmen López Gutiérrez, Mercedes López Requena, Mery Pena Carrodeguas, Maria Josep Sala Sala i Victòria Tejero (MAVIMAR).

I és un

compartir festa amb... Paco Alcón Navarro, Maria Aparicio Bes, Maru Arnal, Francisco Javier Blanco González, Luis Calviño, Marta Castedo Fuertes, Violeta Castelló Martínez, David Delgado Márquez, Macu Férez Martí, Olga Fernàndez, Josep Febrer Cala, Llorenç Genovés Belenguer, Ma. Dolors Gil Ferrer, Ricardo Gimeno Nogués, Anna Giner Vicente, Salvador Gómez Arnau, Mariano González Sánchez, Maria López Muñoz, Joan Marco Marco, Empar Martí, Concepció Martí Balaguer, Celedonio Martín, Aureli Martínez Estornell, Pedro P. Martínez Sáez, Salvatore Moccia, José Mondéjar Jiménez, Juan Antonio Mondéjar Jiménez, Conxa Navarro Vanaclocha, Francesc J. Pastor Baviera, Javier Pérez Rodríguez, Rosario Pérez Sanchis, Antonio Puchades Ygualde, Eduardo Rallo Juan, Ismael Roger, Víctor Romero, Andrés Rudilla Sánchez, Javier Ruiz Rincón, Joan Sáez Cortés, Josep M. Sabater Salvador i David Toscano Pardo.

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Enguany han donat suport a la nostra causa llibertària, per això volem destacar com d’importants són per a Na Jordana...


Construint la Llibertat Idea i disseny: JOSÉ GALLEGO GALLEGO. Direcció d’Art i gestió del procés de realització: TONI PÉREZ MENA. Pintura: CARMEN CAMACHO. Fusteria: RAYA VAYA/ TONI PÉREZ MENA. Equip de realització: MOISÉS (3D), ÒSCAR, ALDO, ARTION, SALVA i CHRISTIAN. Versos: JESÚS I. CATALÀ. Producció: FALLA NA JORDANA.


UNES NOCIONS BÀSIQUES DE LLIBERTAT. Ningú no és plenament humà si no gaudix de llibertat. Perquè l’exercici de la consciència lliure és allò que ens permet desenvolupar-nos en totes les nostres potencialitats. El crit per la llibertat, per això, ha de ser renovat constantment si ens estimem la nostra condició. Si sentim que la nostra terra es veu ocupada per l’opressor (ni que siga econòmicament) haurem de cridar per la llibertat dels pobles. Si sabem que malbaratant el dret per la lliure expressió, hi ha una manipulació conscient des de les xarxes socials, haurem d’invocar la llibertat d’informació front al llibertinatge del remor i la difamació. Si coneixem casos d’assetjament als col·legis i les empreses, haurem de denunciar aquells que coarten la llibertat de la xicalla i també dels treballadors. Se detectem que els poders, en nom del neoliberalisme (oh, lamentable ús d’una paraula derivada de llibertat), oprimixen les bones gents d’este món... quina altra cosa podrem fer si no alçar-nos per la llibertat, com va fer l’heroi escocés William Wallace a Stirling? Prou d’amenaces a la llibertat dels pobles, de les dones, de les llars, de les Falles, del món.


39 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


40


I

És temps d’herois, mes on són els herois? És temps de lluita, mes no n’hi ha lluitadors. És temps de tornar a prendre el pont d’Stirling, de fer fora del camp les hosts que prenen a l’assalt la nostra terra. Temps de cares pintades i kilts orgullosos, d’espases brandades a dos mans i arcs tensos. Per la glòria, per la terra i per la llibertat! Prestos a defensar el major tresor del pobre, el major tresor de l’humà que no renuncia a la seua condició. Però on són el herois? On són hui els herois?

II

El tirà ofega a la mà la rosa. La rosa que destil·la sang en la seua angúnia. Eduard el de les Cames Llargues no negocia. S’estima més aixafar la rosa i ofegar-la, tot pensant que ofega el card escocés encara més punxegut. Oh rei Eduard, de la branca de ginesta! A qui vols espantar amb la teua tirania? A qui vols atropellar amb els teus cavallers desplegats a la landa? Els brucs conspiren contra tu. Són massa feréstecs els brucs com per deixar-se dominar per la cavalleria. I les torberes preparen la trampa per a les peülles.

41

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

ASCENS, CAIGUDA I GLÒRIA DE GUILLEM WALLACE


III

Prepara el botxí la destral. Només la traïció ha pogut amb Guillem. Però ni la destral ni la traïció mataran les ànsies de llibertat. Ai d’aquell que es deixe matar la llibertat per no morir! Per a què viure si no n’hi ha llibertat?

42


43 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


POT UN RAMAT SER LLIURE? La lògica del ramat és gregarisme, assumir que l’individu és una peça d’una tramoia iniqua. Com tal s’expressa això que diuen constitucionalisme.

Règim de llibertats! (així el proclamen) Principi solidari! (d’això l’impregnen) Camp de diversitats! (el justifiquen).

Mes com fer lliure, solidari i divers un ramat que està sotmés a un pastor mai imparcial?

Ramat de dèsset ovelles que compartixen clausura mes fan distinta pastura segons sonen les esquelles.

Allà la número u, confiada peregrina, mirant la mar s’amoïna, ni el foc la trau del seu buc.

La número dos a prop, antany revolucionària, actual concordatària, que beu sidra i calça esclop.

Mireu la número tres: l’afavorí un cert discurs de diferència; recurs que fa benefici exprés.

Com no, la número quatre, que es pensa molt singular i té el més fresc pasturar, cosa que caldrà debatre.

La cinc, de quatre cosina, fama té de ser molt forta. Els seus productes exporta i engreixa que és cosa fina. 44


45


Prou més menuda és la sis, pertany a mestissa raça, vora un gran riu s’acarrassa on menja el millor panís.

La número set és vella, tot s’ho sap i es fa la mansa, sesteja amb dolça recança, antiga glòria revela.

La vuit de set és germana poc més jove, pèl més dura, passa amb molt poca verdura: bon formatge, minsa llana.

La nou, consentida filla, és de l’estirp anterior. Predilecta del pastor, es menja el pa i la rosquilla.

A un racó trobem la deu, la que habita a la devesa. Per molts anys va ser sotmesa a fam, oblit i menyspreu.

De l’onze diuen que encarna en un tan divers ramat valors de jovialitat (sap, però, de fam i sarna).

La dotze diuen té fama d’entestar-se i ser cabuda. Beladora sens mesura, la més patriota es proclama.

46


El número maleït la díscola porta en l’anca. Vol fugir botant la tanca més la gossa ho ha impedit. (Una gossa rabassuda,

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

lladradora i prou tossuda).

Catorze i quinze insulars, el pastor les té llogades a uns altres. Són controlades per interessos forans.

La setze és la més marciana, que és de molt estrany llinatge. A la mar el pasturatge, de cor, però, castellana.

Ara l’última de totes, l’ovella més esquilada, servil, fava i conformada, sempre lligada de potes.

I en un altre continent entre julivert i espígol dos cabritets té també este ramat espantívol.

47


¡LIBÉRATE! Els carrers plens de pancartes estan d’actual vigència des de Port Bou a Sant Carles demanant la independència.

Este matí n’he vist una ai, que m’ha arribat al cor reivindica amb gran fortuna sense tindre gens de por.

¡Libérate! ¡Libérate! Ser un mosso no és delicte, llança el crit, no n’hi ha conflicte! Iiiiiihhhh!

¡Libérate! ¡Libérate! El millor cos policial és el d’eixe nacional.

Trau a l’aire eixa gran porra, no la dugues d’amagat. Si és fuet o si és xistorra, millor sap ben airejat.

¡Libérate! ¡Libérate! Deixa en pau a Piolín, busca la felicitat, del referèndum oblida’t, a les persones arrima’t, fes l’amor, fes llibertat!

48


LLIBERTAT ÉS NOM DE DONA Llibertat és nom de dona forta, segura, confiada en deixar al món petjada.

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

El seu crit alt i clar sona!

La llibertat, emperò, només pot guiar els pobles si eixos masclismes immobles són abatuts de debò.

Un que no respecta el cos de la companya o amiga mereix la major fatiga: quedar d’immediat reclòs.

Un que escup fora de trona per la bretxa salarial (actitud ben demencial): no vol fer lliure la dona!

Un que opina que a les falles ja tot està conquistat en matèria d’igualtat: «millor estaràs si et calles».

Nom de dona, Llibertat... pel teu nom vull ser guiat.

49


LLIBERTINATGE D’OPINIÓ Oh Gran Germà de les xarxes socials, avui t’invoquem com nou déu benigne, a tu et regalem les vides mortals d’aquells que pensem que tu ets el més digne.

I fem tal instància pel gust tan preuat de dir tota cosa que ens causa apetència. No cal bon judici sense autoritat, el bon difamar no sap de consciència.

Tu ara ens convoques per mitjà d’un tuit: «vingueu a esta orgia d’equívocs rumors, el ciberespai que no quede buit de falses notícies que eleven clamors».

Som micos servils, oh omnímoda Xarxa! Lliga’ns amb cadenes al teu lliure antull! Per tu liderats cobrim la Gran Marxa que ens mena a adorar l’esguard del teu Ull.

Que rebenten Facebook, Twitter i Instagram de maledicència, por i falsedat! Pel llibertinatge proferim un clam: «Mort a eixa antigalla que es diu Llibertat!».

50


51 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


52


Gran conquesta democràtica

la casta sacerdotal

la llibertat religiosa,

ha optat per reformar coses

per a buscar pau interna

per via transaccional.

a l’ànima desficiosa.

«Vingueu tots a confessar-vos,

Uns creuen en el bon Déu,

ai pillets, defraudadors!

misericordiós d’afecte,

que ací, per misericòrdia,

uns altres seran ateus,

us restablirem honors.

mes no els faltarà el respecte.

Només cal que us acolliu,

Darrerament, tanmateix,

amb secret de confessió

cresqué la fe en la matèria

a l’amnistia fiscal

que fa del guany dels diners

si demostreu atrició».

motiu i esperó de dèria.

El frare penitenciari

No hi paraven cap esment

és un salat andalús

els fidels de tal creença

que administra la vidriola

en els mitjans d’obtenir

del seu convent. Ja fan ús

els diners amb complaença.

de tan magnànima butla

El frau i la corrupció

beates amb pell d’ermini,

van ser moneda corrent;

beats de puta de luxe.

matèria de fe estaria

Sembla que és curt el termini

un complet consentiment.

perquè estols de tals conversos

Mes vet ací que al remat

van demanant el perdó.

la jerarquia benigna

I si ve l’Apocalipsi

volgué reformar el credo

i no troben remissió?

fent d’honradesa consigna.

Has vist com no val la pena

Clar, que fer un daltabaix

buscar paradís fiscal?

amb coses de gent tan alta

Si complixes amb Montoro

és travessa massa forta

tindràs glòria celestial!

no fos que et trenquen la galta. Per això, ja sense embuts,

53

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

LLIBERTAT DE CULTE


LIBERALISME FEROTGE Entre bojos està el joc,

L’altre el bou vol embolar.

els dos bojos calen foc

Sembla que es vol suïcidar...

a este món que no va enlloc.

o és teatre de pactar?

Tot el món vol fotre el camp,

És la tria més fatal

ha caigut com si fos llamp

la paraula «liberal»

l’elecció de Donald Trump.

a un sistema criminal.

És pitjor que Àtil·la l’hun

Similar a «democràtica»

amb coets. En tira un,

a eixa autocràcia antipàtica

i li diuen Kim Jong-un.

en aquella mar asiàtica.

Per a fotre-li la canya

Els suposats enemics

vol fer l’ús l’altre de banya,

fan com que es tiren pessics

allibera una alimanya.

però ambdós son bons amics.

Pobre món que es queda cuit,

Cap d’ells vol la llibertat

la por el deixa arrupit

per al poble atribulat

solt el bou de Wall Street.

que sotmeten sens pietat.

Va muntant-lo el president,

A ca el perruquer conversen

ai Melània, quin turment!

de tot allò que malversen

del perill no para esment.

mentre l’atenció dispersen.

54


Esta és la història d’un home

La maldita hemeroteca

que nugat fou a cadira

sembrava por general:

per mantenir informada

molts ambiciosos i egòlatres

la nostra ciutadania.

s’hagueren de retractar.

Amb ocasió de processos,

Mes vets ací que home i dona

referèndums o eleccions,

a voltes feien un duel

ni menjava ni dormia,

i es buscaven les costelles

tan sols bevia a un tassó.

davant l’audiència fidel.

Un goter el mantenia

«Pastor, que no és per la febre,

amb vida artificialment,

mes estic Al rojo vivo».

i a l’audiència sotmetia

«Ferreras, sigues tranquil,

a un rutinari turment.

que tu estàs El objetivo».

«Més periodisme, senyores,

És veritable objectiu

més connexions, cavallers!».

la llibertat d’informar,

Com mantenia l’audiència

o és simple guany d’influència

malgrat tan estrany quefer?

allò que van a buscar?

Per eixa audiència lluitava

No tinc la cosa gens clara.

en batalla singular

Nogensmenys, fem tots costat

una dona colpidora

als que de debò defensen

sense límit ni pietat.

la informació en llibertat.

Qui li acceptava entrevista se sentia al punt minvat de quinze lustres de vida i trenta arroves de sang.

55

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

LLIBERTAT D’INFORMACIÓ


REBEL·LIÓ A LES AULES (PER LA LLIBERTAT DELS XIQUETS ASSETJATS) No farem diagnosis apressades, però ens cal fer-les.

No figura al capdavant de les llistes de problemes, però n’és, i dels grossos.

No ens agrada reconéixer-nos còmplices, però ho som... si no assumim l’assetjament a l’escola com un motiu de vergonya; atac a les llibertats a una societat voraç que ens fa competir a edats que no són recomanables. Que no educa en tolerància, que protegeix consentits que estimula la pruïja de què allò millor és meu. Qui és responsable del bullying? Un sistema dissolvent de tota companyonia, que exacerba crueltats i esperona l’egoisme. I sobretot que soscava el sentit d’autoritat, el valor del magisteri, el dret a formar persones respectant la llibertat.

«Mestra, benvolguda mestra, acull-me en el teu redós. Tu ets exemple. I ets refugi, quan em sent trist i confós».

56


57 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


58


I VIVIU LA VIDA LLIURE hem fet falla pel gust de fer festa la cremem pel gust de veure les guspires volar però no pel gust del me’n dóna la gana sinó pel gust del goig que ens allibera

i és cosa vàcua pensar-se que és meravellosa i és irresponsable pensar-se que el patiment és per a uns altres i és un insult oblidar els companys que ja no són i és una vergonya sentir-se lliure de no lluitar per conquerir la llibertat la llibertat és el gran dret junt a la vida però diferentment a eixa vida no se’ns regala la llibertat l’hem de suar i per això cremem la falla mireu les cendres i viviu la vida lliure

59

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

esta vida és com és


60 Foto: Antonio CortĂŠs.


En els meus quaderns de classe,

en la llàntia que s’apaga,

al meu pupitre i als arbres,

a les meues cases juntes,

damunt la sorra i la neu

escric el teu nom.

escric el teu nom.

En el fruit partit en dos

En les pàgines llegides,

de l’espill

en les pàgines en blanc.

En el meu llit, closca buida,

En la pedra, la sang i la cendra,

escric el teu nom.

escric el teu nom.

Sobre el meu gos llépol i tendre,

En les imatges daurades,

sobre les seues orelles fermes,

en les armes dels soldats,

sobre la seua pota maldestra,

en la corona dels reis,

escric el teu nom.

escric el teu nom

Sobre el pestell de la porta,

A la selva i al desert,

sobre els objectes familiars,

als nius de les ginestes,

sobre el fluix del foc sagrat,

al ressò de la infantesa,

escric el teu nom.

escric el teu nom.

Sobre la carn atorgada,

En les nits de meravelles,

sobre la front dels amics,

en els dies de pa blanc,

sobre cada mà que s’ofereix

en èpoques compromeses,

escric el teu nom.

escric el teu nom.

Sobre el finestral de les sorpreses,

En tots els meus draps blavencs,

sobre els llavis entendrits,

a l’estany rovellat pel sol,

ben pel damunt del silenci,

al llac de la lluna viva,

escric el teu nom.

escric el teu nom.

Als meus refugis destruïts,

Als camps i a l’horitzó,

als meus fars enderrocats,

en les ales dels ocells

a les parets del meu enuig

i en el

escric el teu nom

molí de les ombres

meua cambra,

escric el teu nom.

En l’absència sense desig,

A cada baf de l’albada,

en la solitud nua,

a la mar i en els vaixells,

als

a la muntanya enfollida,

escric el teu nom.

escric el teu nom.

En la salut revinguda,

Sobre l’espuma dels núvols,

en el risc esvaït,

en

en l’esperança

la suor de l’oratge,

camins de la mort,

sense record,

a la pluja espessa i dolça,

Escric el teu nom

escric el teu nom.

I pel poder d’una paraula

En les formes irisades,

comença la meua vida.

en

Vaig nàixer per a conéixer-te,

les campanes acolorides,

en la veritat física,

per a anomenar-te

escric el teu nom.

Llibertat!

Als camins més costeruts, a les rutes desplegades, a les places desbordades, escric el teu nom. En la llàntia que s’encén,

PAUL ÉLOUARD (1942)* “Llibertat!”*, Poesia i veritat (recull clandestí).

*Paul Éluard va ser un dels màxims representants del moviment surrealista. En l’època en què va escriure este poema militava en el Partit Comunista Francés i era membre destacat de la Resistència. Durant l’ocupació el poema “Llibertat!” va ser llençat des d’avionetes als maquis per tal d’encoratjar-los en la lluita i esperançar-los en la victòria. Aviat esdevingué un himne i el 1943, amb versos extrets d’ell, el pintor Jean Lurçat va teixir un tapís en la clandestinitat.

61

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

i de la


PlantĂ de la falla La llibertat, de Vicent Luna (Pl. Caudillo, 1973). Foto: JosĂŠ Miguel Ruiz.


Rafael Solaz i Albert (Investigador i bibliòfil)

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Falles entre


Sabut és que la postguerra espanyola va ser un dels episodis més tristos i amargs del segle XX, especialment per als vençuts i les vençudes. Els i les que no van poder exiliar-se van patir empresonament, tortures, judicis sumaríssims, afusellaments, depuració i venjança, com a activitat persistent d'una repressió organitzada per l'aparell franquista.

La Presó Cel·lular de València o Cárcel Modelo es va convertir en un persistent crit ofegat de llibertat. Els presos van patir els interrogatoris, la incertesa del seu procés, la censura i les més mínimes atencions.

Què podien fer un home o una dona privats de llibertat i amb la incertesa de la mort, per a allunyar aquell silenci? Escriure. El llapis o la ploma esdevingueren eines fonamentals perquè els presos i les preses es comunicaren amb els seus familiars, tot i que la correspondència estava subjecta a una censura implacable.

Moltes de les cartes escrites per un o per alre costat mai no arribarien als seus destinataris o destinatàries. S'utilitzaven targetes postals impreses amb significativa

68


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS propaganda franquista que eren escrites pels presos i les preses durant el procés de “redempció” en lletra diminuta per a poder ampliar el contingut de les comunicacions als seus familiars. La majoria portaven notícies sobre la salut i demandes de coses bàsiques, com: sabó, bicarbonat, llapissos, roba neta o diners.

Al meu arxiu conserve desenes de cartes escrites des de les presons valencianes o dirigides a les persones privades de llibertat durant este període. En destaquen un conjunt de postals, datades en 1943, escrites o remeses per Carlos Llorens Castillo, qui, només acabada la guerra, va ser arrestat al port d’Alacant, conjuntament amb altres destacades personalitats com el qui fou rector de la Universitat de València, Juan Bautista Peset Aleixandre o el cartellista i il·lustrador gràfic, Miguel Monleón i empresonat a la cel·la número 143, segona galeria, de la Presó Cel·lular. Els seus escrits dirigits a la seua esposa, Amparo García Villalba, són, com tants d'altres, realment colpidors: – “Mi querida esposa Amparito…”,

Així comença una postal, datada el 15 de març, on el presoner tracta de rebelar-se contra la monotonia de la rutina i en la

69


qual insta la seua esposa a eludir-la també, tot i encoratjant-la a eixir de casa i a suplir el dolor de l’absència fent aquelles coses que tant els agradava fer en família quan estaven junts. És una carta plena de records i enyorança per les Falles:

“(…) Los preparativos de las fallas ya estarán en su última fase. ¿Recuerdas la Exposición del Ninot del año pasado y anterior? Naturalmente que las recordarás, como también las veladas de las noches de ‘cremà’ ¿Por qué no le dices a Virgi que prepare un carrete o dos y dedicáis una mañana soleada a sacaros fotos con fondos de fallas? Aunque no tengas humor -y creo que no hay motivo para no tenerlo- no debes dejar de ver las fallas más importantes incluyendo en ellas las de nuestro barrio (…)”

Cal recordar que Carlos Llorens vivia al carrer de Calderers, núm. 4, als llindars del barri del Carme, entre les places de Sant Jaume i del Tossal i recomanava a la seua dona que, especialment no deixara de veure i de fotografiar les falles del veïnat. Carlos Llorens (1908) fou arquitecte, va pertànyer al Partit Comunista i va acollir-se a la redempció de penes per treball. Després de la seua estada a la Presó Cel·lular va ser enviat a construir l’embassament de Benaixeve (1955) o del Generalísimo i finalment al penal de Sant Miquel dels Reis. Commutada la

70


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

pena, esdevingué un dels més importants lluitadors contra la dictadura. Va escriure llibres sobre el procés polític ideològic de l'aparell franquista, la repressió i les seues experiències viscudes durant la guerra civil i la postguerra.

Targetes com les ecrites per Carlos LLorens evoquen el record de les Falles entre els presos polítics de postguerra i les seues mares i esposes i veuen en la festa una via d’escapament a la crua realitat que patien.

No sabem si Amparito va complir la recomanació de Carlos. No sabem si finalment li va trametre aquelles fotos amb Virgi al davant de la falla de Regino tan propera al seu llar. No sabem si va acudir a votar per la Cacauera estraperlista de Modesto o per qualsevol altre ninot, però, sabem que al darrere de cada línia manuscrita d’aquella postal emanava la melangia fallera d’un intel·lectual que s’estimava les Falles, malgrat la seua instrumentalització pel règim i el desig llibertari de contribuir a commutar a una figura de cartró-pedra la seua pena de mort.

71


“Falles sense tortura”. Happening o acte protesta davant l’Ajuntament durant les Falles del 2014 , a càrrec de la Plataforma d’Iniciativa Animalista dins del moviment Intifalla, que aixoplugant les inquietuds de la Primavera Valenciana va promoure tota una sèrie d’accions protesta coincidint amb les mascletades.

72


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Les falles

Gil-Manuel Hernàndez i Martí (Associació d’Estudis Fallers)

73


1.La llarga involució fallera: de la subversió a l’ortodòxia En un principi totes les falles eren llibertàries, en la mesura que sorgien com a una forma d’autogesió festiva destinada a expressar amb absoluta llibertat els interessos del poble, desafiant els poders establerts i exposant-se a la repressió i la censura. Com a filles de la cultura carnavalesca, les falles es manifestaven com un crit de llibertat front els convencionalismes socials i els desitjos del poder per controlar-ho tot, també la festa popular.

La festa de les Falles, que apareix documentada a València cap a l’últim terç del segle XVIII, és organitzada, en els seus orígens, per improvisades comissions formades esporàdicament per veïns de places i carrers. Però, poc a poc aquelles primigènies comissions sense quasi continuïtat, amb escassa formalització i un territori difús, es van anar transformant durant la primera meitat del segle XX, coincidint amb l’arribada de les Falles a l’estatus de festa major, en una associació permanent i institucionalitzada, amb seu social fixa (el casal), activitats regulars i un territori delimitat oficialment (la demarcació), en la qual la comissió passava a ostentar el monopoli de l’activitat fallera, en la mesura que era ja institucionalment reconeguda en un cens oficial, en uns reglaments fallers i en una Junta Central Fallera. Esta, des de 1939, passà a coordinar, orientar i regir l’activitat fallera de les comissions, que a partir dels anys seixanta integraren les nombroses comissions falleres infantils que encara subsistien i que quedaren enquadrades en sectors fallers, a fi de racionalitzar administrativament el funcionament de l’entramat associatiu faller.

En realitat, i a grans trets, ben bé es pot dir que la història de les Falles és el relat d’un llarg procés pel qual una pràctica cultural popular de caràcter contestatari, llibertari i subversiu és progressivament reconvertida en una expressió festiva no conflictiva i dins l’esfera del poder. Ací caben tots els matisos possibles, com ara les ressistències que en la intimitat de moltes comissions es van plantejar sota el franquisme o les esperances de canvi substancial d’una minoria de falles en els anys de la Transició. Amb tot, el resultat final ha sigut la transformació d’una festa contra el poder en una festa del poder. Esta mutació ha suposat la catalogació oficial de les Falles com a gran tradició valenciana, i com a tal tradició en realitat una neotradició moderna confeccionada i supervisada per la burgesia dirigent - ha generat el seu cos de guardians.

74


El procediment va consistir, en primer lloc, a totalitzar la festa mitjançant una redefinició ideològica plasmada en una sèrie successivament asfixiant de reglamentacions, premis i sancions. En segon lloc, a instrumentalitzar les arrels identitàries de la festa, la qual cosa va ser identificada només amb una determinada visió de la identitat valenciana. A través d’estos dos procediments restava fabricada l’ortodòxia festiva, el cànon faller, la tradició sacrosanta i immutable, que expulsava a les tenebres exteriors qualsevol visió alternativa que intentara revifar el primigeni esperit transgressor i contestatari. El pas següent era consolidar un sanedrí d’“especialistes” i intèrprets de l’ortodòxia, la missió dels qual era guardar-la d’heretgies i desviacions. D’esta manera restava naturalitzat i consolidat —“la festa sempre ha sigut així”— allò que només havia sigut una construcció social políticament orientada. El resultat: l’estigmatització de tots aquells intents qüestionadors de l’ortodòxia, sistemàticament presentats com a enemics de la festa i de la valencianitat.

75

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

“Foc i Festa, la que te va a dar esta”. Instantània de l’acció mordaç mampresa el 2013 per les Xona Riot contra la política de retallades i el tradicionalisme faller que, més tard, esdevingué portada de la revista Bostezo Digital. Foto: Guillem Molina.


El declivi de la transgressió fallera d’arrel llibertari i carnavalesc té, doncs, una història secular, associada a diversos fenòmens com ara la reconversió burgesa de la festa popular, la reorientació esteticista del cadafals, la política institucional de foment dels premis, les reglamentacions o, com ja s’ha apuntat, l’acció de la censura i la repressió directa del poder sobre les expressions falleres del carrer. Tanmateix, en les dues darreres dècades, el control extern sobre la festa ha sigut subtilment complementat amb la interiorització dels dispositius autocensors que han dut comissions i artistes cap al foment de falles cada volta més blanques, asèptiques i inofensives. Així, allò que en origen va ser el producte satíric i políticament incorrecte de tota una tradició llibertària popular que feia de la crítica irreverent la seua raó de ser, ha anat transmutant-se, per acció dels poders més interessats, en una constant i pomposa ritualització buida de tot contingut subversiu, que en general ha derivat en la mateixa renúncia als orígens contestataris i transgressors de la festa fallera.

2.Les falles llibertàries: informalitat, resistència i alternativitat

Precisament com a reacció al model de falla canònica, ortodoxa, convencional, apareix el model de falla llibertària, pel que té d’altenativa, informal i resistent. És cert que diverses comissions convencionals han generat activitats i estructures alternatives a la festa oficial, però quan identifiquem ací les falles llibertàries estem parlant de propostes que de manera integral plantegen una forma diferent d’organitzar i celebrar la festa fallera que inclou informalitat, resistència i alternativitat explícita i conscient.

L’origen de les falles llibertàries contemporànies es remunta als temps del tardofranquisme i la Transició, degut a què el franquisme havia remodelat la festa fallera i les seues comissions des d’una perspectiva jeràrquica, autoritària i excloent. Per això els primers intents de falles llibertàries es revolten en contra este model institucionalitzat, desafiant-lo sota la reivindicació d’unes falles populars. Així, des de mitjans dels anys setanta del segle passat aparegueren algunes iniciatives, sempre informals i assembleàries, de falles alçades per col·lectius alternatius o reivindicatius, com ara associacions de veïns o formacions polítiques d’esquerra, pacifistes i antinuclears, intentant recuperar la falla com a eina de denúncia social i celebració transgressora de l’ordre imperant. Anys més tard, ja en els noranta, van aparéixer altres experiències fugisseres, com les

76


Paral·lelament, i des de dins del món faller convencional, també hi ha hagut intents per canviar radical i integralment el cànon faller dominant. Entre 1977 i 1980 la Falla King Kong (Jacinto Benavente-Reina Na Germana) va revolucionar el panorama faller qüestionant totes les seues estructures, però finalment la pressió del sistema fou tal que l’experiment va acabar aviat. Una situació semblant es va produir amb les comissions Cambrils-Camí de Montcada (1980) i Jacomart-Camí de Montcada (1981-1986), que van plantejar un model de falla, també caracteritzat per la forta crítica al model imperant i la posada en pràctica d’una alternativa dins del sistema. També, en este cas, les pressions sistèmiques acabaren amb l’intent. D’esta època sols es va salvar la revolució que es va produir a partir dels anys setanta en la Falla Arrancapins (Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades), que de manera progressiva però ferma va aconseguir, especialment en els anys 80 i 90, completar una absoluta transformació d’una comissió convencional fundada en 1908 en una comissió plenament alternativa: assembleària, amb falles fetes pels propis fallers i falles, sense falleres majors, ni jerarquies internes, ni presidents, sense anar a l’Ofrena ni participar en els concursos oficials de falles i qüestionant tots els elements constitutius de les falles oficials, amb nous rituals i festejos i des de posicions explícitament antisistèmiques, llibertàries i radicals tant pel que feia a la política com al compromís social. A Cullera també hi ha l’experiència de la comissió El Raconet, amb un perfil molt semblant al d’Arrancapins.

Anys després, pels voltants de 2003, va fer la seua aparició en l’escena de les falles llibertàries una nova iniciativa. Ens referim a les Falles Populars i Combatives. Van

Antonio Burgos, Burguitos. Il·lustració per a la contraportada de El Gat Pelat, un fanzine faller, però alhora pacifista i antinuclear (1978).

Cartell d’una de les iniciatives culturals promogudes per la comissió alternativa El Raconet, de Cullera.

77

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

falles alçades pels (cas de Salvem la Punta), els casals Jaume I o colles de joves que propugnaven unes falles contestatàries. Es tractava de cadafals pràcticament improvisats i modestos que evocaven en l’espontaneïtat i desimboltura les temptatives promogudes per les primeres comissions de la història fallera.


Enganxina de la falla Cambris –Camí de Montcada (1980) i portada del llibret de la falla Jacomart –Camí de Montcada del 1985 il·lustrada per Manuel Boix.

començar com un intent de recuperar la festa popular fallera per part de joves col·lectius de l'esquerra independentista i radical que fins aleshores s'havien mantingut distants de les Falles, quan no hostils a les mateixes. Poc a poc la iniciativa anà consolidant-se i expandint-se, fins i tot convivint amb les activitats de l'Intifalla, una forma de protesta sorgida en 2012 arran de les mobilitzacions estudiantils i ciutadanes de la Primavera Valenciana.

El projecte Falles Populars i Combatives és un fenomen molt interessant, que sols podem entendre si l'emmarquem dins el procés d'una progressiva desinstitucionalització de la participació ciutadana en la cosa pública, una tendència social que s'aprecia en tot Occident i en diversos àmbits de la vida. Així, en l'esfera de la religió la gent encara vol tenir creences i experiències religioses, però sense implicarse en institucions religioses com les esglésies, amb els seus dogmes, líders i obligacions rituals. Quelcom semblant ocorre en l'activisme social i polític, doncs moltes persones, especialment joves, continuen interessades per la política però sense voler militar en partits polítics o sindicats a l'ús, amb els seus comités, secretaries, aparells burocràtics i disciplines de partit. Per contra, pretenen participar d'una manera lliure, flexible, horitzontal i utilitzant les xarxes socials.

I sembla què en les Falles, tan pervertides per reglaments, institucions i inèrcies d'un passat autoritari, també ha ocorregut una cosa una mica similar. Efectivament, molta gent jove tant de l'esquerra a l'ús o de l'esquerra alternativa, que ja no és antifallera com ho ha sigut bona part de la generació d'esquerrans de la Transició, vol participar decididament en la activitat fallera, això sí, i com ocorre en

78


Falles Populars i Combatives, sense implicar-se en les comissions convencionals amb les seues típiques organitzacions internes (presidents, juntes directives, delegacions, falleres majors...), sense figurar en censos oficials supervisats per la Junta Cental Fallera, o sense pagar quotes regulars, sinó generant noves estuctures flexibles, assembleàries i no patriarcalistes, molt basades en les potencialitats de la xarxa social, fins i tot per a autofinançar-se (el reeixit model verkami), però també amb presència en carrers i places, com demostren les activitats populars desplegades als barris de Benimaclet, El Carme o Velluters, amb una logística recolzada en locals o entitats com Endavant, el Racó de la Corbella, l'Ateneu Popular del Carme, el bar Terra, Ca Revolta o el solar de Corona. Fins al punt que les Falles Populars i Combatives han desenvolupat una certa xarxa d’iniciatives semblants (Mislata, El Cabanyal…), que de manera informal i satírica han quallat en la xarxa Junta Solar Fallera, sempre inestable però també provocadora.

Es tracta d'un model festiu innovador que va començar a Catalunya, on en la darrera dècada han proliferat les Festes Majors Autogestionades, plantejades com a referents festius diferents als oficials, en la mesura que defensaven una festa alternativa i molt crítica amb la instrumentalització de la festa pels poders locals. En sintonia amb este esperit, les Falles Populars i Combatives han tractat de recuperar el sentit popular, primigeni, transgressor, subversiu i satíric de la festa, tan ofegat per les Falles oficials, posant-lo al servei de la impugnació ritual de l'ordre polític, social i econòmic existent. Davant este enfocament, que beu en els mateixos orígens de la festa fallera, és comprensible que el món faller convencional recele o veja amb rebuig estes noves propostes, que inclouen concerts, cercaviles, nits d'albaes, paelles, plantà i cremà de tres falles (una infantil i una

79

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Les falles llibertàries contemporànies exploten les potencialitats de les xarxes socials, fins i tot, per a autofinançar-se. El reeixit model verkami esdevé un efectiu sistema d’arreplegà on line.


gran a Benimaclet i una gran al Carme), menjars i sopars populars, o edició de llibrets, entre altres activitats.

A Gandia també ha aparegut la falla La Delicà, amb el mateix model, que desafia la comissió de falla habitual, amb el seu monopoli festiu de l'espai públic (la demarcació fallera), refrendat per uns poders públics que sols concedixen legitimitat a estes comissions formals i no a les informals que puguen sorgir.

En les Falles de 2016 va aparèixer una nova mostra de les falles llibertàries contemporànies, concretament el projecte Fallas Antifascistas, promogut per CSO Horta i vinculat al moviment ocupa i llibertari valencià, que pretenia fer reviscolar l’esperit de les falles antifeixistes de 1937, adaptant-lo a les condicions socials actuals.

Com es pot observar els que pretenem aconseguir un coneixement rigorós de l’evolució de les Falles hem de parar esment en este fenomen, que sembla apuntar que, tot i que siga lentament, alguna cosa està canviant en les Falles, concretament la consolidació i difusió de formes d'activitat fallera emergents que molt probablement seran rellevants en el futur. La qual cosa és molt interessant, doncs demostra que l’antiga tradició llibertària de les Falles continua, tot i que adaptada, ben viva, oferint la possibilitat d'obrir al màxim el ventall de maneres de fer falla, i que cadascú trie la forma de participació que desitge. Al remat, la llibertat consistix en això, també en matèria fallera.

80

Daniel Tomás, Ximo Ortega i José Juan Martínez. Falla popular i combativa. 2013. Intervenció al solar del carrer de la Corona a València. La construcció comptà amb la col·laboració del veïnat del barri, de l’Escoleta del Carme, del col·lectiu de pares i mares de Ciutat Vella, de l’Associació Amaltea i de la coordinadora de Falles Populars i Combatives. Foto: Daniel Tomàs Marquina.


Daniel Tomás, Ximo Ortega i José Juan Martínez. Falla popular i combativa. 2015. La proposta, instal·lada al solar de Corona, ultrapasava el domini de l’art públc i jugava amb la idea del municipalisme, per ser any electoral a València, Una urna instal·lada del revés constituïa el sostre del conjunt i hi permetia l’accés i la participació activa dels i de les visitants. Per dinamitzar la crítica s’implicà en l’execució del projecte al veïnat i als components de diversos col·lectius i centres d’ensenyament de Ciutat Vella, que emplenaren tota una sèrie de paperetes amb les seues corresponents demandes electorals. Foto: Daniel Tomás Marquina.

81

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Cartell d’un concert alternatiu de música punk i heavy metal organitzat per Fallas Antifascistas, moviment promogut en 2016 per CSO Horta, organisme vinculat al moviment okupa i llibertari valencià.

A Gandia, la falla La Delicà, integrada pels col·lectius Endavant La Safor, Arran La Safor i FiGA, des del 2013 i a partir del model de falla popular i combativa organitza un aplec d’activitats, on no falten el cadafal, el llibret, les reines de la falla o les cercaviles des d’una sana irreverència.


Transició, una falla lliure de tota convenció formal i de continguts. Chema Cobo i Manuel Martín López. Falla Na Jordana, 2002.

82


Rubén Tello (Filòleg i membre de l’ADEF)

83

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Apunts sobre un cadafal lliure, que quasi, quasi va ser pornografia fallera.


Un dels primers treballs publicats que qüestionen la Transició com a mite és El precio de la Transición. Obra que Gregorio Morán va traure a la llum l’any 1991 i que va ser considerada per la crítica, concretament pel professor socialista Luis Meana, com a “casi, casi pornografía política”. Servisca, per tant, esta definició per tal de determinar el primer cadafal, i únic fins al dia de hui, que s’ha atrevit a posar en dubte la idealització d’este període de la història recent de l’Estat espanyol.

Si els càlculs no em fallen, el proper mes de març, la comissió de Na Jordana plantarà el seu cadafal número quaranta-tres des què el dictador Francisco Franco va a passar a millor vida. A millor vida per als interessos dels que som demòcrates (i compte, perquè demòcrata no és sols aquella persona que exercix el dret al sufragi universal, sinó aquella persona que tolera qualsevol diferència), perquè dubte que, en el cas que existisca el cel, hi haja millor vida en el més enllà que la que gaudí, que la que ens usurpà, el Caudillo a la Terra.

Quaranta - dos setmanes falleres, encara no hem viscut la d’enguany, donen per a, apròximadament, 15.540 monuments fallers plantats a la ciutat de València. Doncs bé, entre les centenes de milers de ninots d’estos 15.540 cadafals, he vist molts, però que molts menys que facen una al·lusió crítica a la figura de Franco que aquells que de segur es dedicaran a Carles Puigdemont, i no parle dels de les Falles que anem a viure d’ací a poques jornades, sinó dels que estan disposats a hores d’ara a l’Exposició del Ninot. Concretament, recorde, solament, tres peces falleres crítiques cap a Francisco Franco. Una en l’any 2006, en cartró pedra i sense pintura, a la Plaça d’Espanya plantada amb gràcia i reivindicació per José Luis García Nadal i les altres dos a l’emplaçament de la comissió a què pertanyen les fulles del llibret que esteu llegint. En l’any 2015, formant part de l’escena que millor ha sintetitzat la Transició en un cadafal faller, dissenyada per Carlos Corredera i plantada per Latorre i Sanz. I l’altra, probablement la primera que apareix de manera oberta en període democràtic, la imatge de Franco en un monument faller, el de 2002, el de la Transició, l’últim que plantà Manolo Martín López i l’única aportació del filòsof i pintor Chema Cobo al món de les Falles. Un cadafal que era quasi, quasi pornogràfia fallera. L’únic dels més de 15.500 monuments fallers plantats a la nostra ciutat, des de la mort de Franco fins ençà, que reflexiona al voltant de la Transició.

Les Falles no han estat alienes d’eixa certa forma d’història angèlica que sobrevola pel període de la Transició: uns dirigents abnegtas, un rei conseqüent, unes institucions

84


embriagades de patriotisme (si també considerem els balcons de les llars de cadascun com a institució, l’embriagament ja s’aproparia al coma etílic) i una ciutadania responsable... de no ser perquè algun oficial temerari va tenir alguna cosa més que temptacions colpistes, ens trobaríem amb la paradoxa que per primer cop en la història de l’Estat espanyol - i del mónla política s’enlairà del maquiavelisme i es convertí en seràfica. Tot el món va ser bo, alguns sense pretendre-ho, i alguns sabent-ho.

Fins als dies actuals, la crònica de la Transició s’ha anant teixint poc a poc com una superposició de llocs comuns, de tòpics i de faules que, a força de repetir-se (i de reposicions i reposicions de sèries documentals de Victoria Prego a RTVE, per no parlar d’altres babosos subproductes) han transformat el relat màgic en una realitat indiscutible. La probemàtica que vivim hui en dia - la qüestió catalana va més enllà d’un procés identitari, sinó que és el primer intent real de transformació social de l’Estat espanyol des de la mort del dictador- té el seu arrel en el qüestionament de la puresa de la Immaculada Concepció, perdó, Transició, que m’he confós per culpa del pont, i del seu fruit més preuat; el règim establert a partir de la Constitució del 1978.

Per tant, si fins als nostres moments, el discurs crític envers la Transició ha estat, dins de la societat del règim del 78, una anomalia pròpia de quatre iluminatis i de tres comunistes que, il·lusionats amb la possibilitat d’un vertader canvi social a l’estat Espanyol, no aprofitaren el currículum d’haver participat en dos o tres manifestacions corrent davant els grisos per tal de viure acomodadament (a la manera burgesa com els agradava dir abans de la Democràcia) pels segles dels segles dins del paradís de la Monàrquia Parla-mentària, imagineu com de marginal, per no dir inexistent, ha estat este relat al món de les Falles. I si no he escrit inexistent, és perquè obviaria, amb la utilització de dit adjectiu, eixos guions de cadafals fallers dels primers temps de l’anomenada

85

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Chema Cobo: Esbós per a l’acròstic que unia les dos estructures verticals que conformaven el coronament de Transició.


Transició, on es reservaven més de cinc i de sis versos per tal de criticar eixos canvis que s’albiraven o que ja començaven a produir-se: l’Estat de les autonomies, la normalització lingüística, l’estructura de la nova Administració, les ensenyes autonòmiques i fins i tot la mateixa democràcia. Però, vet ací, no podem considerar-los com un qüestionament cap a la Transició, sinó posicionaments ideològics a defendre o atacar dins d’este període. Una lluita ideològica normal en qualsevol moment de construcció d’un nou concepte d’Estat.

Però, no tan sols ha quedat fora de l’imaginari del cadafal faller qualsevol reflexió respecte a la Transició que s’allunyara del relat oficialista, fins i tot la visió hagiogràfica també ha brillat per la seua absència. La Transició, com ja he afirmat, és un tòtem. I els tòtems, com passa amb eixes Mares de Déu que apareixen en algun monument faller però que sempre acaben, per un costat o altre, indultades del foc, no es cremen. Per això, el cadafal plantat al Portal Nou, a març de 2002, podem considerar-lo una rara avis fallera. Al mateix nivell, o més, que la proposta més extravagant de la comissió de Mossén Sorell - Corona o del projecte més agosarat d’Alfredo Ruiz.

Quan esmentem l’any 2002, no parlem ja d’uns temps on, llevat d’estos quatre iluminatis i d’estos tres comunistes, ningú contradia el conte de fades amb el qual es venia la Transició, sinó que ens trobem al bellmig de la majoria absoluta d’un Aznar que presidia durant aquelles Falles no sols l’Estat Espanyol, ja

86


amb l’euro com a moneda corrent, sinó la mateixa Unió Europea. Uns dies on s’expresonava a Corcuera i Barrionuevo alhora que es modificava la Llei de partits polítics (es veu que tot no es va fer com Déu mana en 1978 i calia il·legalitzar algun partit) i s’aprovava la reforma de la desocupació, més coneguda com a decretazo, (la fantasia que destila la Constitució, en algunes ratlles no és més que això; fantasia), també s’aprovava la LOQUE (com no s’aplegà a aplicar-se, ens quedaren sense saber si en els temaris d’història apareixia la Transició com una obra d’Alaska i dels seus companys de la Bola de Cristal), es reconqueria Perejil, s’establien els judicis ràpids (depén de per a qui) i…s’afonava el Prestige. A més, estem al principi dels anys de la bombolla, el nostre desarrollismo, i els pisos (encara no sabem si amb aluminosi inclosa o no) tot i estar pels núvols, que no als núvols com la societat del moment, es venien com a xurros. Per això, davant la crítica cap al cost de les vivendes, que no havien duplicat el seu preu sinó que l’havien multiplicat exponencialment, el llavors ministre, Álvarez Cascos, va afirmar que no eren tan cars sinó no es vendrien… i s’estaven venent.

I València? Ai, València! València estava molt bonica. Què bonica estava València! I com més de bonica anava a ser! I què bonica es va quedar… Amb una Ciutat de les Ciències erigida com la huitena meravella del món - en aquell any, li tocaria el torn a l’Oceonogràfic-. Una ciutat que creixia i creixia a base de complexos (residencials) i llevant-se del damunt altres complexos (eixe complex de conviure amb l’horta). Una ciutat que ja es veia preparada per a ser, en un futur gens llunyà, capital de qualsevol cosa: Copa Amèrica,

87

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

El jóker ha sigut un referent iconogràfic constant en la producció de l’artista Chema Cobo, un dels pintors més singulars i complexos del panorama de l’art contemporani actual, que dissenya signes i codis que fan coherent un discurs intel·lectual, però proper als ulls de l’espectador. El comodí és símbol de la sort, del paràsit, de la mentida i d’algunes acepcions més. Chema Cobo: Nameless, 1990.


Fórmula 1…I sí, no ens enganyaven, ens convertiren en capital mundial. Cal què diga de què? Una València, una Comunidad, que tenia un president tan brillant (de rayos uva) que l’acabà fitxant el Madrid per a jugar de ministre de treball al Govern de la Moncloa. Fent, per cert, realitat la profecia d’aquell vers d’Estellés del poema València que els Pavesos musicaren al seu dia: “Terme d’Olivas”. Una societat, la valenciana, encisada amb el club de futbol de la ciutat; campeons. Una societat a la qual el canvi del “pan y circo” pel d’ “hipoteca y fútbol” li parava la mar de bé.

I les Falles? Doncs, com sempre, les de tota la vida, com la fabada asturiana (la de Litoral, la de llauna, la de l’anunci), per a què evolucionar? . Com es pot qüestionar el relat de la Immaculada Transició dins d’un ens que encara no ha experimentat la Transició? Qualsevol dia, quan la moda d’incloure expressions anglosaxones per a convertir quelcom en més globalitzat s’impose a les Falles, trobarem a l’estendard de Junta Central Fallera el lema ‘since 1939’ baix de l’escut. Les Falles de l’any 2002, vivien ufanes i felices amb la recent subvenció del 21%, obra i miracle de Grau, qui dominava l’art de les subvencions i també el de les comissions, les de falla i les que no eren de falla ( com quedaria palés en un futur). I a partir d’ahí, els cadafals començaren a ser més alts, més forts i arribarien més lluny en el pressupost. La subvenció aconseguí el seu propòsit…el de fer més seguidisme entre el món faller cap a l’establishment. El de plantar fallons, en canvi, va ser fruit de les comissions, no de les comissions falleres, sinó de les comissions dels Armiñana i companyia. Armiñana, qui per cert, va fundar Nou Campanar passades les Falles de 2002.

Davant d’este context social, qüestionar la narració que va establir el poder sobre la Transició espanyola era un exercici molt difícil que només s’atreviren a realitzar dos persones. Per un costat, el lehendakari Ibarretxe aprovant el seu Pla al Parlament Basc i, per l’altre, Chema Cobo amb el disseny i guió del cadafal que Manolo Martín plasmà i plantà per a la comissió de Na Jordana. Juan José Ibarretxe (tot un mindundi al costat de Carles Puigdemont) el món faller d’aleshores potser el coneixera, però Chema Cobo sí que era un perfecte desconegut. Tampoc és que Chema Cobo tingués molt de contacte amb les Falles, només tenia com a referent Pinotxada Universal (sols es pot tenir enveja sana d’una persona que l’única imatge que té de les Falles és la falla del Pinotxo) que li impactà en gran mesura.

Nascut a Cadis, l’any 1952, Chema Cobo, Premi Andalús d’Arts Gràfiques 1994, és un pintor i filòsof component del grup artístic Nueva Figuración Madrileña, una mena de movida

88


El 1992 les trajectòries professionals de Chema Cobo i Manuel Martín López van convergir arran d’un projecte en comú: l’exposició “El sueño imperativo”, al Cercle de Belles Arts de Madrid. Chema Cobo: Guardianes del deseo, dibuix en grafit (1990). Manolo Martín; reproducció en volum dels jókers de Cobo (1992).

La relació de Manolo Martín i Chema Cobo s’inicia amb l’elaboració, per part del primer, de figures en volum per a alguna de les seues exposicions de pintura internacional (recentement, a l’edició d’Intramurs de 2016, s’exposaren, al casal de Mossén Sorell - Corona, una col·lecció de jokers de Chema Cobo que Manolo Martín reproduí en volum). Per tant, donada eixa visió de vida i d’obra tan fallera de Chema Cobo (alguns il·lusos encara creiem que la ironia i l’acidesa són trets inherents a les Falles) i l’historial de col·laboracions de Manolo Martín amb artistes aliens a les Falles alhora de crear i plantar una falla (Sento Llobell, Ortifus i Martín Beguer), un projecte de Chema Cobo plasmat per Manolo Martín en una demarcació fallera estava condemnat a fer-se realitat. Sols faltava la plaça i esta no podia ser un altra que la de Na Jordana, en aquells moments, l’única comissió fallera de València, (clonventos a banda) disposada a dur endavant esta mena de projectes (d’experiments per a la resta de comissions falleres). De fet, Transició, és la darrera falla de la trilogia de cadafals de col·laboració de Manolo Martín pare (Mutacions amb Ortifus en l’any 2000 i Pinotxada Universal amb

89

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

creativa que s’encarregà d’obrir noves vies artístiques al llarg de la Transició. Amb obres exposades en un munt de col·leccions permanents als museus més prestigiosos d’Europa i Estats Units, el Kunstmuseum de Berna, la Galeria Nazionale d’Arte Contemporaneo de Roma o el Metropolitan de Nova York, entre d’altres, l’acidesa i la reflexió figurativa són els trets identificatius d’un rodamons que ha passetjat el seu quefer arreu del territori de l’Estat espanyol, així com Nova York, Xicago, Brusel·les i Roma, fins a instal·lar-se definitivament a Alhaurín el Grande a la província de Màlaga.


Martín Beguer en l’any 2001 van ser els dos anteriors). Ara bé, el projecte de Chema Cobo és l’únic que rau des d’una pintura a l’oli (fet, el de l’execució a partir d’un esbós totalment pictòric, que, si no em fallen les dades, no havia succeit des de 1954 amb la falla d’Octavi Vicent dissenyada per Salvador Dalí per a la comissió d’El Foc), característica que, com també succeí amb la mencionada falla de Dalí, ocasionà prou problemes tècnics per tal de convertir l’esbós en tres dimensions. A més, cal afegir la dificultat que suposava per a la reproducció que les escenes i els detalls dels ninots, tot executats a l’oli, van ser aportats per Chema Cobo per correu. Una tasca molt complexa per a l’escultor del monument faller.

A l’esmentada dificultat, s’ha de sumar que la construcció del cadafal coincidí amb llargues temporades d’ingressos hospitalaris d’un Manolo Martín que, dissortadament, havia aplegat a la fase final de la llarga malaltia que patia. La direcció de l’obrador, en bona part de la realització de la falla, va córrer a càrrec del fill, Manolo Martín Huguet, qui va haver de prendre decisions, que en molts casos, no van ser compartides pel dissenyador i el cap tècnic de l’execució del projecte. De la crònica d’aquella experiència fallera ens deixa testimoni Chema Cobo en la introducció al catàleg de l’exposició: “Manolo Martín: fuego en la ciudad”, que el 2017 va tindre lloc al Palau de Valeriola de València:

“Y la obra empezó en un hospital de Valencia. Manolo Martín yacente y recién operado me recibe en su habitación donde me cuenta con pelos, arterias, tumores y otras señales sus males y su dolorosa operación. Hablamos de la falla y me promete estar restablecido al menos para empezar a trabajar para la próxima cita. Dejé Valencia con el ánimo a rastas pero al menos con la idea de que si Manolo se había comprometido la próxima cita sería posible y así fue.

En septiembre ya hay levantada una maqueta para trabajar con más holgura y especialmente para poder encajar las mil y una historias que iban acumulándose, tantas que Manolo me reprocha entre risas ¡esto no es una falla, son por lo menos veinte!

Ese día había tomado vuelo de Málaga a Valencia, llegué al taller alrededor de las 3 de la tarde y encuentro todo patas arriba y a Manolo también (…), me dicen que las Torres Gemelas de Nueva York están ardiendo, hablan de un atentado (…), la falla empezó con fuego, un comienzo premonitorio, es decir, empezó por el final.

90


Transició va ser l’últim cadafal signat per Manuel Martín López.

En el tiempo entre el 11 de septiembre y el 19 de marzo, hubo de todo, Manolo padecía tratamientos y ope-raciones, ya hablábamos de ponerle una cremallera de tanto como había que abrirlo y cerrarlo..., a pesar de todo ello conforme la fecha de la cremà se acercaba nosotros nos retrasábamos. Dos noches antes del evento Manolo trabajaba como un Titán enloquecido para que todo fuera lo mejor dentro de lo mal que se nos presentaba.

Es evidente que nada es peor de lo que uno puede imaginar, pues el fuego lo arregla todo. La falla fue más exitosa de lo que nos esperábamos, las libertades que nos tomamos a la hora de hacer la sátira de la Transición solo fue castigada al dejarla sin premio oficial (…)”

Chema Cobo, com hem apuntat adés, sols tenia com a referència de cadafal faller Pinotxada Universal, d’esta manera plasmà el projecte Transició repetint l’esquema del monument faller de Na Jordana de l’any anterior. Formalment, el cadafal estava concebut com un collage en el qual convergien diferents estils artístics. Cobo concebix la Transició com un guirigai que ens recorda el paisatge que el director de cinema Carles Mira ens projectà l’any 1980, en plena Transició si ens atenem al discurs oficial, amb la pel·lícula Con el culo al aire. Potser, una de les poques manifestacions del mass media que, fins a l’actualitat, reflexionaren de manera crítica al voltant de la Transició i ens la mostraven com una autèntica casa de bojos. Les gàbies de grills han de plasmar-se resaltant l’heterogenitat i les contradiccions que les caracteritzen, per

91

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

L’esbós de la falla Transició, efectuat a l’aquarel·la per l’ideòleg i dissenyador de la Falla pel seu carácter pictòric resultava de difícil execució.


això, al monument faller ens trobàvem des d’escenes hiperrealistes com la de La Pasionaria fins a l’escena tosca de l’art popular pròpia dels gegants i nanos per tal de representar les corrupcions de l’època democràtica, passant per l’estètica inherent a les porcellanes de Lladró que li corresponia a una escena, la del 23-F, protagonitzada per guàrdies civils o una en la qual es barrejava la caricatura tradicional amb elements procedents del surrealisme de Miró i altres icones de la modernitat per tal de representar els polítics més emblemàtics de la Transició, sense oblidar l’estètica que Chema Cobo anomenava “més fallera” de caire més grotesc (Joan Ribó no va ser el primer), per tal de representar a l’aleshores president de l’Estat espanyol… i de la Unió Europea, José María Aznar López. Per a un públic com el faller, culte, docte i avesat a reflexionar sobre els moviments artístics: classicisme faller, barroquisme faller, modernisme faller… esta constel·lació d’estils orbitant en una mateixa falla, hauria d’haver fet les delícies de tan selecte paladar, però, al remat, no fou així i la classificaren dins d’un dels ismes amb més predicament per part d’este erudit públic: l’isme del “mal acabada” (tot un misteri).

La Transició no és un relat línial i senzill on, com escriu Chema Cobo en l’explicació del cadafal: “Mor el Generalíssim i, de sobte, emprenem el curt passeig pel desert amb la seguretat d’arribar a la terra promesa: la democràcia gestionada pel PSOE.”

Un fenomen tan complex, per molt que l’establishment s’enteste en el contrari, no es pot traslladar d’una manera simple. Chema Cobo el va resoldre no sols amb un collage estètic, com hem apuntat, sinó també temàtic, les escenes del cadafal, temàticament i estètica eren independents les unes de les altres i configuraven, seguint l’explicació del propi Cobo:

“[…] un treball ric, en el qual l’espectador a l’igual que quan va al cinema, unirà imatges i fragments del film d’una manera no linial, per a poder fer amb el seu cap una lectura pròpia d’una obra complexa en la seua història i en les seues formes com és esta falla.

“En un país, on pel general no pensem mai el que diem i no diem mai el que pensem creíem que resultava interessant contar allò que la gent pensa i potser calla”.

Amb la visita al cadafal Transició, Chema Cobo no pretenia que l’espectador realitzara una lectura oberta del monument faller, sinó de la pròpia Transició. Calia una lectura oberta d’este procés històric, justament perquè, a ulls de Cobo, no

92


està encara finat i, a més, s’ha de deslligar del relat amb el qual els poders fàctics l’han tancat. Més que el procés de la Transició en sí, el cadafal versava sobre la incredulitat del seu relat i ho feia a partir de tres eixos: el ja esmentat escepticisme del discurs històric, atribuït a la Transició, el qüestionament de les dates amb què els historiadors oficials han delimitat temporalment este període i el fràgil equilibri amb el qual, segons el poder, se sosté. Dites pretensions venien marcades, per part de l’autor del projecte, ja des de les primeres línies de l’explicació de la falla:

“Quan ens parlen de Transició hi ha un parell de coses que ens deixen estupefactes. La primera, les dates tan concretes i exactes en què alguns comentaristes o historiadors, potser amb precipitació, limiten este suculent i sorprenent esdeveniment en la recent història d’Espanya. La Transició ve a situar-se entre els anys que van des de la mort de Franco el 1975 (novembre), a l’arribada al govern del Partit Socialista, encara obrer espanyol. I la segona, la peregrina i no inoportuna idea de considerar este canvi de la dictadura a allò que coneixem com a monarquia democràtica constitucional com una cosa tan miraculosa com exemplar per a altres països veïns en situacions adverses.

[…] És possible que ocórrega qualsevol cosa sense motiu aparent algú? És possible que l’acte de moure´s tinga una causa tan immediata en el temps que siga ell mateix qui es pose en moviment? Si açò fora així ens trobaríem al davant d’una nova sessió de fosc “Trilerisme” històric, o al davant d’un simple miracle?

[…] La brevetat del període Transició més l’epítet “miraculós”, vists ara, quasi vint-i-set anys després, semblen propis d’una sessió de màgia, amb “triler” -que no mag- inclós. Un timador d’un circ perifèric subvencionat per les restes d’un ministeri d’Educació de l’Esperit Nacional. Per a què els interessava sacralitzar, simplificar i conferir tal to angelical a un canvi com el denominat Transició…? Creu i ratlla?

93

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Chema Cobo: Esbossos per a la realització en volum de la figura de l’embaucador il·lusionista o mag “trilero” que aserrava la torre de la Transició. Falla Na Jordana, 2002.


Les referències a l’univers de Lewis Carroll es feien patents en la figura de la peça més gran del coronament del cadafal: Alicio Solimán, un comodí giracasaques i sense escrúpols amarrat sempre al poder que sustentava un ceptre amb el cap del gat de Cheshire.

Com es podia llegir, la idea que presentava Cobo sobre la Transició no era la imperant en aquells moments. Un missatge transgressor davant l’opinió comuna de la societat de l’any 2002. Trangressió elevada fins al màxim exponent si tenim en compte que estava destinat, en un principi, a l’àmbit faller. Com hem descrit, l’any de la falla Transició, tot i no estar tan lluny dels nostres dies, sí que distava molt de l’estat de la societat del post 15-M. Una societat, valga a dir, que és filla dels destalls de l’explosió d’una insoste-nible realitat sociopolítica que té l’any 2002 com un dels seus primers anys de gestació.

El 15-M no va canviar l’Estat espanyol mitjançant mobilitzacions a les places, però sí que és innegable que des del 15 de maig, que no de març, el mite de la Transició s’ha començat a clivellar i el tòtem comença a perdre paulatinament la referència màgica fins dibuixar l’actual escenari sociopolític espanyol. Un retaule constituït per dos bàndols, per un costat el del règim del 78 conformat pel PSOE, el creador d’esta pel·lícula de Disney amb què sen’s ha projectat la Transició i els neoguardians d’esta narració; el PP, que foren, no sols capaços de reivindicar la figura de Suárez, sinó, fins i tot, d’apropiar-se del “Libertad sin ira” de Jarcha, cap allà el 1997, perquè amb Franco es vivia bé, però “governant” a l’Espanya de les autonomies es “vivia” millor. Per l’altra banda, trobem el bloc del trencament amb el règim del 1978. Una ruptura amb dos visions, totalment, contraposades. Per un costat, els pregoners d’una nova concepció d’Estat i de Constitució. Podem i altres forces polítiques de caire autonòmic, com Compromís al País Valencià, que pretenen una regeneració sociopolítica més profunda. I per l’altre costat, eixe trencament amb la vella política, paradoxalment, per tal que continue, amb una reforma constitucional, el règim del 1978. És a dir, una nova

94


transició dins de la Transició, com si a les nines ruses estiguérem jugant, que servisca de continuum del relat idílic i institucionalitzat de la Transició.

Si tornem al cadafal, en el disseny d’este hi havia uns elements cabdals que sintetitzen la idea que Cobo ens volia transmetre sobre el discurs de la Transició, es tractava de figures que feien referència al món de la màgia i l’atzar. Així, en el centre d’un monument faller, que l’autor va concebre com un gran escenari (tot i no tenir moltes nocions sobre el món d’esta festa li va conferir la fisonomia primigènia d’estes fogueres), trobàvem una taula central amb objectes de màgia i daus disposats per a pròxims encanteris i martingales. En un costat, es col·locava una torre formada per caixes d’il·lusionisme d’aquelles on se sol clavar dins l’acompanyant del mag i que són travessades per sabres. El mag es disposava a travessar-la amb les espases davant un públic púber que, com en els espectacles d’il·liusionisme, pensava que només estaria pendent de si les afilades fulles ferien la xica, de la qual a la falla només es veia la cara per un forat de la caixa, i no del truc que estaven sent víctimes per part del mag. “On hi ha un mag hi ha molt de truc. El mag, fascina, embelesa. Qui pensant en una sessió de màgia no sospita que hi ha gat amagat?” . El present mag, euromag del segle XXI, com apuntava Chema Cobo, és “simptomàtic, fascinantt i distret, borratxo de destí (- tot espectador que no siga caute pot perdre fins la cartera… en política, la fi justifica tots els mitjans-.)” i allò que travessava amb el metall no era la xica, per qui patix l’espectador, sinó una estampa de la Immaculada Concepció, que no era més que una representació simbòlica de la Immaculada Constitució (l’esmentat mag actuava amb sutilesa, no com actuaren, nou anys després, Zapatero i Rajoy baix les ordres de Merkel). Val a dir que la imatge de la rèplica de la Immaculada de Murillo en este cadafal de Na

95

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Transició (Falla Na Jordana, 2002) Esbós i detall de l’escena dedicada al féu del talibà de l’Albufera, situat geogràficament a camí entre l’arxípelag de la Globalització i la terra de les Flors.


Jordana, suscità les protestes d’alguns col·lectius de dames cristianes de la ciutat. La sang, però, no aplegà al riu.

A l’altra banda de la torre se situava la tercera icona màgica del monument faller, un joker o comodí. De nom Soliman, també conegut amb el sobrenom d’Alicio, sempre acompanyat per un gat i, últimament, per una lupa que li ajudava a obervar millor el que passava al món. L’esmentat Joker, que aplegà a l’estat Espanyol just en el moment de la mort del dictador, segons Cobo, entre d’altres trets, posseïa la facultat de canviar de color depenent dels diners que portara al damunt o de la fam que tingués (una clara al·lusió a un dels fenòmens que es generalitzen des de la mort de Franco a ençà, el del canvi de jaqueta), es convertia en el particular narrador de la Transició i, per tant, de les escenes de la falla. Escenes que anaven des de l’esperada sobre els succesos ocorreguts, a la carretera de San Jerónimo de Madrid, el dilluns 23 de febrer de 1981, quan uns toreros (segons el telenotícies d’un canal de televisió estranger) van assaltar el Parlament. Els escons d’aquell Parlament estaven ocupats pels polítics més reeixits de l’anomenada Transició, que també apareixen a la falla. Així, ens trobàvem Manuel Fraga, de qui ens recordava com era capaç de realitzar una disgregació econòmica a partir dels cigrons, a Santiago Carrillo, que com totes les diputades i diputats presents aquell dia va patir cagueroles, tot i que com es mantigué ferm a l’escó, el paper que emprà com higiènic fou el de les fulles d’un exemplar d’El Capital de Karl Marx que Stalin li regalà després de la Guerra Civil i així, s’anticipà a l’higiènic projecte de renovació del Partit Comunista.

Felipe González era altre dels personatges que apareixien en la particular narració de Soliman. De fet, en destacava l’afició pel cultiu de bonsais i de la poda a tot aquell polític del seu partit que intentara fer més ombra que la d’este diminut arbre asiàtic. Tampoc podia faltar, José María Aznar, presentat com un alt càrrec eclesiàstic que cuidava del discurs del que havia sigut la Transició, relat també present en una caixa forta on es contenien tots els papers secrets ni les referències a la política valenciana. D’esta manera, es podia localitzar una escena anomenada “Tres que varen prosperar en record del seu regnat” ambientada en un camp de golf de l’època d’Eduardo Zaplana, on tres conilletes del Playboy ataviades amb indumentària tradicional valenciana en jugaven una partida davant l’atenta mirada de Rita Barberà abillada també de fallera, figura que finalment no s’exhibí tal i com figurava en el projecte, per prescripció del propi Manolo Martín, per considerar que resultava prou explícita la temàtica d’esta escena, referida a la sobtada ocupació de càrrecs públics per part d’algunes representants del món faller.

96


Cal destacar, una altra escena de la situació sociopolítica del moment en este cadafal i era la que feia esment a les pescadores d’El Palmar. Des de 1997 s’havia iniciat una batalla judicial per tal que les filles dels pescadors de la Confraria d’El Palmar tingueren els mateixos drets que els fills, és a dir, que les autoritzaren a eixir a pescar i a formar-ne part de la confraria. En l’any 2000, aquella comunitat de pescadors, després de les primeres sentències comdemnatòries, obrí la porta a les dones. Però, imposaren unes noves condicions d’entrada que les dones consideraren obstruccionistes. Este fet produí un conflicte que dificultà la convivència entre el veïnat d’este poble de 900 habitants i que no se solucionà fins a l’any 2008, quan s’admeté la presència de les pescadores d’una manera normalitzada. A la falla, just en la part que mira al riu, apareixia una barca de pesca so-bre l’Albufera en la qual perxaven dones ataviades amb un burka. Una imatge ben poètica a l’esbós i que terminà per enllestir-se a correcuita.

La darrera escena de la qual cal fer ressó era la referent a la figura de La Pasionaria. Este grup és el que va optar a l’indult del foc en l’Exposició del Ninot d’aquell any. Ara bé, la resolució del mateix no va ser ni del gust de Manolo Martín, ni tampoc de Chema Cobo. El primer, suposem que pensant en l’indult, desitjava una figura d’estètica hiperrealista. Una iaia plena d’arrugues amb les faccions de Dolores Ibarrubi, però sense cap detall que permetera que el públic la identificara amb facilitat. Pretenia l’estètica més prego-na dels ninots que s’indultaven en aquella època (i en l’actual),

97

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

D’entre el collage d’estètiques amb què Cobo concebí l’escena de la Falla dedicada als més reeixits líders de la Transició espanyola, l’artista optà per conferir-li al grup integrat per La Pasionaria un estil hiperrealista. Inicialment es pretenia que la figura estiguera desproveïda de qualsevol símbol al·lusiu al partit en què va militar la dirigent i que esta només fora reconeguda pels seus trets fisiognòmics. El resultat final, però, distà molt del projecte.


Dos voltors tocats amb mitra papal i amb boina requeté sobrevolaven la lletra “T” (configurada per un jou i unes fletxes) de l’acròstic que formava part del coronament de la falla. Complementaven una reproducció de l’estàtua eqüestre del Caudillo completament embenada.

que es recreaven en l’arruga i la berruga de vellets o velletes que, junt amb els seus néts desperten la tendresa dels espectadors i els induïxen al vot. Però, un per la malaltia i l’altre per la distància, no supervisaren el treball del grup i des del taller, van introduir un brotxe a la cartera de mà de la velleta amb un falç i un martell, a més d’una característica bola de neu amb el Kremlin al seu endins. El conjunt criticava la desvirtuació i reconversió dels valors comunistes - el xiquet vestia amb uns texans i roba de marca -. La proposta tot i que no li mancava ni la velleta, ni el xiquet, ni la tendresa, ni cap mínim detall d’hiperrealisme a l’acurada realització no fou indultat. Sí que ho fou el presentat per Exposició - Mísser Mascó, també hiperrealista i tendre, escolpit per Ramón Penadés i signat per José Latorre i Gabriel Sanz, en el qual un matrimoni torrava embotit davant el seu fill. Pel que es veu, la majoria de les iaies que, segons les males llengües, decanten l’indult del foc amb els seus vots no eren d’aquelles que escoltaven La Pirenaica.

El segon dels “acceptats criteris de la Transició”, amb què Chema Cobo discrepa, és el de la periodicitat d’este procés. Un procés que l’autor considerava que encara no havia finat, per això apareixia una grua al cadafal. Per a Cobo la Transició encara estava en construcció. Una grua sorgida amb el desarrollismo de la segona meitat dels seixanta, que era el moment, i no el de la mort del Generalísimo, en què s’iniciava la Transició per al dissenyador i guionista, figurava dalt de la torre fonamentada per les caixes d’i·lusionisme i desmuntava “aquell jou i aquelles fletxes que com un escut anti-míssils durant anys va protegir el poble espanyol de l’amenaça masònica, de la jueva i del comunisme.” En este espai, també trobàvem elements al·lusius a l’Estat espanyol d’abans de la mort de Franco com els defensors de la Unitat Imperial, una estàtua eqüestre del Caudillo momificada, la

98


En la part baixa de la torre, hi era el remat d’un, segons les paraules de l’autor, clerigman laic, un personatge que havia canviat la camisa blava i nova que es calfava cara al sol per un elegant vestit de jaqueta i “que apuntava maneres i aficions per altre sol que calfava encara més, i sobretot les butxaques, el sol-mercat. Fou així com començà tot”.

El tercer fonament cabdal de la visió de Chema Cobo sobre la Transició era la sensació de fragilitat amb què este concepte s’havia venut per part de l’establishment:

“Donat que els canvis històrics són capritxosos i inestables, la majoria de vegades com a conseqüència de la inèrcia d’esdeveniments anteriors o com a resultat de la ceguera del destí, era desitjable crear la sensació de fragilitat, per fer palés que tot es troba pendent d’un pas en fals. El gran monument, el castell pot trontollar i enfonsar-se en un tres i no res.”

Esta sensació d’inestabilitat, de fràgil equilibri, d’ingravidesa al cadafal s’intentà denotar amb unes fitxes de dominó que semblaven flotar en un limbe, la disposició dels daus de la taula central, la postura del jóker, però, sobretot, amb la col·locació de les lletres amb les quals, a manera d’acròstic es podia llegir el mot Transició. La lletra T feia la funció d’una grua on feien la digestió els pilars de l’Espanya d’abans i de sempre; la R, règia, en una clara al·lusió al Rei, penjava d’un fil de les benes de la mòmia “Lo que ato yo en la tierra no lo desata ni Dios en el cielo”; la A, que imitava la forma de les Torres Kio, monument inaugural de la nova economia de les finances, és un homenatge als grans projectes universals; la C feia referència al “café para todos” de les autonomies...

Al remat, La Transició plantada a la demarcació de Na Jordana en l’any 2002, fou una falla de risc. No del risc del qual es parla quan contemplem una falla, que també en tenia, sols calia fixar-se com es sotenia el jòker o les lletres, sinó risc per conjuminar diverses estètiques en un mateix cadafal, risc per intentar plasmar un projecte que s’origina a partir d’una pintura i per correspondència, risc, per desgràcia, el produït per una malaltia que t’impedix treballar com pertoca, risc per la crítica àcida i ferotge (com ha de ser en les

99

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Immaculada Constitució (todo atado y bien atado) i “els miracles del règim o com els almiralls acaben volant prop d’una legió d’àngels, o bé com ja comença a albirar-se que sempre hi ha una interessant maneta que es troba disposada a ajudar al seu estil.”


L’últim viatge a València de Chema Cobo, responsable del disseny i de la trama de Transició, dies previs a la plantà comportà la revisió i la repintada in situ de moltes peces baix les seues directrius i supervisió.

Falles) que es destilava a les escenes de temàtica municipal i en clau valenciana, risc per les declaracions contra el jurat que Manolo Martín realitzà passades les Falles de l’any anterior, risc per pretendre fer quelcom diferent, risc per les tenses relacions del Taller de Manolo Martín amb el llavors regidor de festes (abans les festes no eren cultura). Aquell any Na Jordana asumí el risc des de la llibertat. Atorgà lliure albir i lliure arbitri a l’equip creatiu per a expressar-se de forma estètica i crítica sense cap impediment, perquè la certesa encadena i esclavitza, però la llibertat té un preu.

Tant de risc, va ser castigat amb un sisé premi, un guardó molt pobre per al pressupost, el volum (estem parlant de premis de falla), la realització i la crítica que presentava el cadafal. Per davant d’ella, no sols quedà, amb un tercer premi, un projecte, este sí fallit, de Paco López Albert per a Convent Jerusalem (que li causà pendre’s un any sabàtic), sinó dues falles que el públic faller considera de secció B d’Especial, com les que aquell any va plantar la coneguda com a comissió de Benicalap i la d’Exposició. El primer premi anà a les mans de Pedro Santaeulalia i Sueca - Literat Azorín amb una estètica tendra i més tradicional al remat, uns baixos de caricatura més pròpia del món del còmic i amb un guió que versava sobre el Nadal. D’amor parlava la falla del segon premi, la de la Plaça del Pilar, obra dels Monterrubio.

El Nadal, l’amor, més l’estètica de “tota la vida” van triomfar en les Falles del 2002, i continuen guardonant-se ara, cosa que em fa concloure que el gran risc del cadafal Transició de Na Jordana, i fet pel que estic segur que va ser castigat amb un premi dels que pretenen humiliar, fou el de

100


qüestionar un tòtem. Els tòtems no es qüestionen, ni es cremen. Si fora plantada l’any 2018, la mateixa falla, tot i que el discurs sobre la Transició de Chema Cobo no és que s’haja acceptat, sinó que comença a escoltar-se, encara no m’atreviria a apostar que el jurat li atorgara un bon premi. Com afirmà Chema Cobo en una entrevista concedida al Diario Sur, el 10 de desembre de 2012: “Per tal que existisquen ciutats intel·ligents ha d’haver gent intel·ligent, i per aconseguir-ho cal que hi haja una bona educació, però ací no s’invertix en este quefer. Els dirigents a Espanya sols volen votants i gent que pague a Hisenda”. Doncs el mateix, però aplicat a les Falles.

BIBLIOGRAFIA COBO, Chema (2002): “Transició”, addenda al llibret Falla Na Jordana. València. Associació Cultural Fallera Na Jordana.

• (2007): “Como moscas en el cenicero”. Manolo Martín: foc a la ciutat. Catàleg de l’exposició efectuada al Palau Joan de Valeriola. València. Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana, Ajuntament de València i Fundació Chirivella Soriano.

FRANCÉS, Fernando [comissari (2001)]: Chema Cobo: salta a la vista. Catàleg de l’exposició efectuada al claustre d’exposicions del Palau Provincial de Cadis. Fundación Provincial de Cultura. Diputación de Cádiz.

101

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

El projecte de la falla es concretà una fita fatídica marcada pel foc i culminà amb el purificador foc de la cremà.


Fotomu ntatge a part pel·lí ir d’u cula L na rèp iberta lica f rias, allera de Vic del ca ente A rtell randa de la (Espan ya, 19 96)


Una aproximació a la cosa marcada Verónica Pérez i Lloret En lingüística els termes no marcats, com podria ser el dia engloben els marcats, com podria ser la nit. Podríem fàcilment pensar el dia com una unitat de vint-i-quatre hores i la nit com el període del dia en què no hi ha cap rastre de sol. De la mateixa manera, en lingüística, el gènere masculí és el no marcat i el femení, el marcat.

Això passava talment amb el treball de les dones a les Falles. Podríem pensar amb una inèrcia gens arbitrària que no hi havia dones que es dedicaren a dur endavant cap menester de les famoses festes del mes de març, sols en sobreeixien els noms masculins. Siga com siga, esta inèrcia mateixa és la que ens ha dut a pensar que en les Falles, com en qualsevol sector de la

societat, els llocs de responsabilitat, de gestió, de creació, eren un terreny minat per a les dones. I en certa mesura, alguns ho han sigut, és per això, que cal puntualitzar en quins aspectes i en quins sectors, la dona ha aportat el seu treball i esforços. La nit eren i a la nit restaven, a l’altra cara de la lluna. Evidentment, esta posició han mantingut les dones a la festa, tapades per la quantitat de rètols lumínics dels noms masculins. El món de les Falles semblava Las Vegas.

D’esta manera, els articles que ara se’ns presenten, parlen de les primeres dones que van haver de posar-se enmig de la inèrcia, de manera abrupta, en alguns espais copats per homes. Perquè estes dones van marcar els inicis del que ara es torna a obrir, encara que no a la velocitat desitjada.

Estos articles fan un recorregut per moltes de les cares de la festa, en diferents àmbits d’implicació. Començant per la qüestió representativa, des de la confecció de la imatge de les falles i el fenomen social que suposen, fins a les entranyes de la creació dels monuments, indumentària i el dia a dia als casals. Paga la pena endinsar-se a les interessants biografies d’estes grans dones que no deixaran ningú indiferent.

104


Seguint pel vessant representatiu, els nostres articles referixen a Pepita Samper, antecedent immediat de la figura de la fallera major de València. Samper va encarnar per primera vegada la figura inaugural del rol representatiu del valencianisme temperamental que anys després s’atribuiria a una de les principals figures de la festa fallera. Este rol s’ha traspassat any rere any, i s’ha encarnat en cada exercici en una dona diferent. Ara, fins i tot, hi ha la figura homònima d’infantils. Pepa Samper va crear un motle al qual es van inserir tota classe de dones durant molts anys. Pepa va posar el cos i va sostindre la pressió sobre la qual l’opinió pública pensava allò que no només una ‘Senyoreta Espanya’ o una Fallera Major devia ser, sinó sobre el que havia de ser, almenys per a una part de la societat.

Seguint amb la representació humana, veiem Pilar Muñoz, primera presidenta de falla que el 1932 s’erigix al càrrec. I no només això, sinó el retrat de tota una època en la qual era possible que existiren comissions exclusivament femenines tot i les resistències que es plantejaren.

A més, encetant l’apartat de creació de Falles tenim dues variants: la més antiga, la tasca de costura que es duia a terme quan es vestien els ninots; la segona, consistia a executar la confecció de ninots amb el treball del cartró pedra. En la primera variant, veurem la part més desconeguda, el treball al taller de dones (en els primers temps, les mateixes esposes dels artistes fallers, cometien la tasca de cosir). Poc després, les dones havien de tirar el cartró per tal de confeccionar els ninots. Les jornades de tasca femenina als tallers no s’esmentaven perquè tot ho signava l’artista faller de torn.

Finalitzant amb l’esment d’articles, deixem com a traca final la menció de Josefina Caballer, criada a la famosa nissaga que tant va treballar la pirotècnia. Ella no va ser la primera pirotècnica, però sí la primera dona que es va fer càrrec del negoci familiar, amb tota la professionalitat i sent una admirada empresària. El seu llegat encara perdura i es fa ressò en arribar març.

105

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Pel que fa al punt de vista de l’observació i documentació allà per 1800, hi trobem els testimonis de dues dones que, a manera d’estranyament, contemplen el pas de les falles, amb una mirada exotista. Estes dones de posició molt acomodada, inserixen al gènere de la literatura de viatges la festa fallera com a fenomen social. Elles són Elizabeth Vassall-Fox i Charlotte Elizabeth Guest.


Tots estos relats per a què servixen? Bàsicament, perquè es deuen a una tasca d’equilibri d’il·luminació, com ben hem dit abans. Per equilibrar matisos, per posar en una balança ben calibrada el treball de tots, però també de totes. I tota esta mena de moviment a què respon? A la creació de referents femenins, a una manera més natural de ser valencianes i de veure que tenim molts més camins per participar de la nostra festa. Què volem dir amb tot açò? Que volem ser falleres majors i més coses. Que com més terrenys explorem de les falles, com més àmbits gaudim de perfeccionament, més riques seran. A més, volem sentir-nos orgullosos i orgulloses de tindre unes festes vertaderament plurals, perquè així és com es construïxen les societats fermes. Perquè podem fer-ho, perquè tenim en el record a dones fortes i capaces de detenir la inèrcia més antiga i fosca de totes: el sistema sexe-gènere.

Quines qüestions caldria repensar, aleshores? No massa, pensem. Tot es resumix a posar a tota dona en posició de subjecte, que expresse lliurement el seu desig i les seues raons. Tot comença pel rol principal, la cara de la festa. Des d’un aspecte

d’intel·ligència emocional, la pressió sobre la fallera major és considerable. Tot comença d’abans, realment, el procés d’elecció, els requisits estètics, les proves que han de passar, constituïxen ja una vertadera cursa-competició. Una vegada en el càrrec, la pressió escènica és molt forta. Això comporta que es critique amb molta intensitat allò que pareix i no allò que realment és. La fallera major deu ser i deuen deixar-la que mostre tot el que sap. Podria tindre un paper representatiu més integral que el que li permet un discurs recitat de memòria a la Crida. Això donaria més llum encara i dotaria d’un considerable relleu i significat afegit a la nostra festa. Si no correm el risc que se la caracteritze com l’únic element de la festa, com un tòtem, com una cosa a sacralitzar.

En la qüestió de la fallera major infantil, seria fantàstic que poguera conciliar de millor manera la seua vida com a representant amb les tasques al col·legi. Així que no tinguera l’agenda tan marcada o part de la pressió heretada indirectament del seu paper escènic i també totèmic i angelical. Estos papers tan intensius fan alterar la vida de les xiquetes i els creen una esfera de relacions i expectatives que duren un any només i enrarixen les relacions amb el seu voltant, creant-los una tensió innecessària. No oblidem que les xiquetes han de tindre el seu temps per ser vertaderes nenes i jugar amb els seus amics i amigues.

106


Així, som fallers i falleres dins una societat heterogènia, amb moltes visions, perspectives i representacions. És per això que cal celebrar quan un monument dóna cabuda a això i no a elements en els quals només es llig la visió hegemònica, perquè no és real, perquè està esbiaixada. És més, quan ixen estes representacions sexistes i homòfobes, una part de la realitat queda oculta, a l’altra cara de la lluna, com si no existira.

Per això, per celebrar totes les coses bones que tenim a la societat i per escarnir els defectes va nàixer la nostra festa. Perquè en les falles cabem totes i tots i de moltes maneres. Així, hem d’estar totes les persones representades, en tota la nostra diversitat, com és la vida. Però, per a estar tots i totes hem de tindre clar d’on venim, quin és eixe pòsit del qual parlàvem, per saber on volem anar i com de lluny volem arribar.

Tot seguit, un grup d’erudits de la festa, sota pseudònim de dona, visibilitzen, repassen i fan inventari de la contribució femenina a les Falles. D’esta manera trenquen una llança per la igualtat i tal com van fer moltes escriptores i artistes en temps passats amaguen la seua identitat per tal de contribuir a l’inici d’una nova història de la Festa des de la perspectiva de gènere.

107

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Quant a l’accés als llocs d’executiva de dones, més presidentes de falla hi haurà. Per què és important este equilibri? Per igualar les relacions de poder entre homes i dones dins del dia a dia d’un casal. En què es traduïx això? Senzillament, en un equilibri de poders i de responsabilitats. D’esta manera tan fluida, mostrem a les xiquetes que també poden tindre influència directa en la seua falla i que poden participar plenament, com a ciutadanes de ple dret. De fet, tal vegada, comencen a voler ser presidentes infantils i tindre altres responsabilitats, a més de falleres majors i conéixer així totes les cares de la festa. De fet, és una mostra educativa de primera categoria que els conferix arrels i identitat.


Retrat de Charlotte E. Guest (1861).

Eli i C zabet (17 harlo h Vas 71t s 184 te El all-F Per 5 i iza ox Dav b 1 e íni 812 t a P -18 h Gue ert usa 95) st i B u rgu eri ns.

Curioses, emprenedores i cronistes de la Festa. A les acaballes de 1802, una dama britànica d’alt llinatge, provinent de Barcelona i després de cobrir diverses etapes, arribava a la ciutat de València en companyia del seu marit i alguns dels seus fills, a més de tot un seguici de servidors, amb la intenció de romandre al cap i casal durant un temps.

La noble senyora era ni més ni menys que Elizabeth Vassall-Fox (1771-1845), més coneguda com lady Holland, per estar casada, en segon matrimoni, amb un tal Henry Fox (1773-1840), el qual rebia el tractament de lord Holland. Ells dos formaven part de l’artistocràcia del seu país i, per tant, mantenien una alta posició social amb una gran influència en determinants estaments de poder.

I què se'ls havia perdut en una ciutat mediterrània com

València? Doncs, la raò principal del seu viatge, a més d’altres interessos, quedava justificiada per la delicada salut d’un dels seus fills, Charles Richard, que per recomanació mèdica va propiciar un canvi d’aires cap al sud d’Europa, en concret a terres espanyoles.

La visita i l’estada de lady Holland a la ciutat de València, forma part d’un primer viatge que va fer per Espanya, des de 1802 fins al 1805. Un segon viatge es va produir en plena Guerra del francés, entre octubre de 1808 i juliol de 1809. L’estada a València, en aquell primer itinerari, va ser des del 29 de desembre de 1802 fins al 4 d’abril de 1803, es a dir, tot el cicle hivernal i el principi de la primavera, la més llarga estada que va realitzar en una ciutat espanyola.

De totes estes dades i informacions, així com del seus periples viatgers per diversos

108


Les vivències i les impressions durant la seua estada a València també van quedar reflectides al diari, clar que sí. Per això, descobrim informacions molt curioses i prou significatives sobre la societat valenciana d’aquell moment, entre d’altres aspectes els seus costums, entre els quals cal destacar algunes de les tradicions festives.

Sobre el calendari festiu, la gran sorpresa que ens trobem en esbrinar el diari de lady Holland és el registre d’una breu ressenya sobre les Falles de 1803, atés que en aquella època, encara només es podia considerar com un festeig ritual, quasi marginal, que formava part d’un seguit de celebracions en honor al patriarca Sant Josep, no obstant tindria l’oportunitat de viure aquell festeig en primera persona.

Però, convé destacar, sobre tot, que la ressenya sobre les Falles adquirix un gran valor històric, ja que s’ha convertit, en efecte, en la primera referència sobre les falles de cadafal amb figures, més enllà de les simples fogueres, alçades de dia i cremades de nit, tal com va quedar registrat en el diari. A més, la dama anglesa identificava algunes de les figures amb deïtats mitològiques, com Venus i Bacus, que són condemnades a les flames, segons fa constar.

De moment, la que podríem considerar com la primera referència sobre les falles amb figures representades, no correspon a cap cronista local o tal escriptor afamat de l’època a un impresor o dietarista, ni a un home. Ni tampoc hi ha cap gravat o pintura primerenca que recreara allò que només era, com hem dit, un foc de vigília propi d'un trànsit estacional i que formava part de la seqüència ritual de la festivitat de Sant Josep.

En este cas, la història ens ha fet un gest de complicitat, ja que hauria de ser una dona, una aristòcrata britànica amb esperit viatger, avançada al seu temps, imbuïda d’una curiositat il·lustrada i de mentalitat oberta, la primera que deixara cap a la posteritat esta gran notícia primigènia,

109

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

països europeus tenim notícia per la pròpia noble dama, ja que ho va ressenyar en uns diaris personals, alguns parlen més bé de diaris de viatges, on podem conèixer de primera mà, entre d’altres testimonis singulars, les seues impressions sobre les ciutats que va visitar, els costums i estils de vida, a més de tots els seus encontres amb personatges rellevants i influents d’aquell moment històric, donada la seua elevada classe social.


datada en els albors del segle XIX, el que vol dir, àdhuc, que les Falles ja se celebraven des d’un temps anterior, almenys a partir d’algun període indeterminat del segle XVIII.

I no només això, la ressenya també aporta la primera explicació escrita que hi ha sobre l’origen de la festa, encara que siga amb un raonament prou insòlit, més bé inefable, segons es mire. Però, alhora, amb un relat molt inspirador, en considerar les falles una tradició que perpetuen els fusters de València, fent grans figures, com una manera de rememorar la construcció de joguets de fusta que feia Sant Josep per tal que s’esbargira l’infant Jesuset.

Una informació que va quedar amagada durant tot un segle, perquè els continguts del diaris de Lady Holland es van publicar cap al 1910, a iniciativa del comte d’Ilchester, la part que correspon al viatge per Espanya amb el títol The Spanish Journal of Elizabeth Lady Holland. Per això, els historiadors de la festa de les Falles no tenien cap constància i, en conseqüència, no es va propagar esta primera notícia, que va ser rescatada no fa molts anys i incorporada a l'inventari de notícies històriques sobre la festa fallera.

La condició de gent viatgera comporta sempre la curiositat de saber i conéixer tot allò que ens puga cridar l’atenció i més si es viatja a un altre país de cultura prou diferent. En la persona de lady Holland s’afegeix a la curiositat natural, indagar sobre l’origen i motiu de les tradicions d’un poble, trobar una raò històrica a unes formes de celebració festiva, aspecte gens estrany en viatgers il·lustrats com la nostra dama.

En descàrrec a l’esperit inquiet i, a l’hora, incisiu que desprenia lady Holland, cal resaltar allò que es reflectix també al diari arran de la seua visió sobre la festa de les Falles de Sant Josep, quan manifesta, més bé despotrica, sobre la dificultat tan gran per obtindre la raó d’un costum antic, bé per ignorància de la gent, o bé per falta d’interés o desídia, fins i tot considerar quasi una extravagància mostrar inclinació per saber més.

Tot això reforçaria, potser, la mancança d’altres fonts d’informació d’aquella època, com podria correspondre als cronistes locals, en no atorgar un valor significatiu a un festeig com les Falles, tot el contrari de l’actitud investigadora que mostraven els viatgers de l’època, siga lady Holland com l’insigne viatger

110


Haurien de passar prous anys per trobar un altre testimoni sobre la festa de les Falles que fos aportat per una dona. Tanmateix, per casualitats de la vida i de la història, apareix una altra dama britànica, Charlotte Elizabeth Guest (1812-1895), amb certes similituds amb lady Holland, coneguda com lady Schreiber, pel seu segon matrimoni amb el polític i acadèmic Charles Schreiber, també inquieta viatgera, de trànsit per València i, per a major sorpresa, artífex d’un altre diari de viatge.

I altra casualitat, a l’igual que Lady Holland, el diari de lady Schreiber es va publicar anys després, en 1911, baix el títol Lady Charlotte Schreiber’s Journals, on es pot llegir tot allò que va sentir durant la seua curta estada a València, entre altres experiències la intensitat de la festa de les Falles, un relat inèdit que també va passar desapercebut per als investigadors de la festa, però que va ser recuperat de l’oblit en època recent.

Hem de situar-nos en l’any 1870, quan la dama britànica arriba a València, en plena efervescència republicana i federalista, dos anys després de l’esclat de la Revolució de 1868 o “La Gloriosa”, que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’enfilament cap a la proclamació de la I República (1873-1874).

Com a gran col·leccionista que era de peces ceràmiques, el seu pas per la ciutat de València no és gens casual. No obstant, durant els pocs dies que hi va romandre, del 15 al 19 de març, va tindre l’oportunitat de compaginar el seu interés per la ceràmica amb el coneixement de diversos llocs de la ciutat i viure directament la festa de les Falles.

En aquells anys, la celebració de les Falles es trobava en una etapa de creixement i de certa expansió, no tan sotmesa a les vel·leitats i censures dels darrers anys. En este període, la llibertat d’expressió restava garantitzada en certa mesura, encara que, com sabem, no duraria massa temps.

Segons es pot extraure del diari, a lady Schreiber li va cridar molt l’atenció la festa de les Falles, despertant la seua curiositat, fins i tot li recordava una altra festa del seu país, la de la nit de Guy Fawkes del 5 de novembre

111

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

francés Alexandre Laborde, un coetani d’aquella, el qual també va donar notícia sobre la festa de les Falles i, que per raons de gènere, aviat esdevengué font referencial per a l’estudi del seu origen.


(Bonfire Nigth), celebració encara avui vigent al Regne Unit, on també el foc cobra un gran valor simbòlic.

La vespra de Sant Josep, després de visitar l’edifici de la Llotja, circulant pels carrers plens de gent, es va trobar davant les falles plantades, amb les figures de mida natural, decorades i vestides, segons podem gaudir del seu relat, oficiant-li com a cicerone de luxe el vicecònsul britànic de València, l’empresari i exportador José Enrique Dart.

Aquell any, les falles projectaven una accentuada intenció política, això sí envoltades d’un gran un ambient de gatzara per tot arreu, no va faltar la música pels carrers i places, les albades al costat de la falla i l’efecte captivador dels focs artificials.

En el recorregut que fa lady Schreiber per la ciutat, amb el vice-cònsul i amb altres acompanyants, van visitar una falla plantada a la Plaça de Bous, una mena de templet amb sis ninots tal i com ho descriu, on van presenciar una vetllada musical a càrrec d’una banda militar i, a més a més, música de dolçaina i tabalet.

Sembla que tot estava preparat per a la cremà al capvespre,

amb focs d’artifici inclosos, acordant el grup de tornar a la Plaça de Bous per veure com li pegaven foc a la falla, després de prendre alguna cosa per a menjar. Però, quan tornaren es van trobar les restes fumejants del cadafal, quasi convertit en cendres.

Emperò, la decepció va durar ben poc, ja que van acudir a visitar les falles plantades pels carrers cèntrics, descrivint la falla del carrer de l’Espart, amb les figures dels polítics més destacats del moment, com Prim, Serrano o Sagasta.

Finalment, no es van esperar a la cremà de la falla, ja que havien d’embalar les peces ceràmiques adquirides pel seu enviament cap a Anglaterra, amb la mediació molt gentil del vice-cònsul.

A l’endemà, la dama britànica i el seu seguici partien en tren cap a Alacant, passant per Xàtiva, afegint una lloança del paisatge tan paradisíac que es contemplava durant l’itinerari, impressió semblant a la de molts viatgers del passat i altres posteriors sobre l’efecte que els produïa la visió de l’horta valenciana.

Dels dos testimonis recollits, caldria destacar la curiositat i sorpresa que van mostrar les dames britàniques en veure les

112


La capacitat d’atracció que la festa de les Falles suscita entre la gent no es pot menysprear, ni molt menys; més bé se’n convertix en un valor intangible, ensems que inestimable, que caldria preservar per sempre i, actualment, més que mai, amb la seua declaració com a patrimoni immaterial de la humanitat.

• (2016): «L’origen i l’essència de les Falles: Des de la cultura del foc al patró dels fusters», La Traca, 24, pp. 14-15.

HOLLAND, Elizabeth (1910): The Spanish Journal of Elizabeth Lady Holland (editat pel compte d’Ilchester), Londres, Longmans, Green & Co.

LABORDE, Alexandre (1808): Itinéraire descriptif de l’Espagne, et tableau élémentaire des différents branches de l’administration et de l’industrie de ce royaume, vol. I, París: Nicolle et Lenormant.

BIBLIOGRAFIA CALVO, Antonio Juan (2004): “Elisabeth Holland: portavoz de los silenciados y cómplice de un tópico”, Cuadernos de Historia Moderna, 29, pp.65-90.

SCHREIBER, Charlotte (1911): Lady Charlotte Schreiber’s Journals (editat per Montague J. Guest), vol. 1, London-New York, John Lane – The Bodley Head.

CASAS, Mariano (2003): L’itinerari valencià de Lady Holland, València, Consell Valencià de Cultura (Sèrie Minor).

CATALÀ, Ricard (2015): «Visions sobre les Falles del XIX en les cròniques viatgeres», Revista d’Estudis Fallers, 20, pp.67-89.

• (2016): «Les Falles: De festa de barri a festa global», Caramella, 35, pp. 11-15.

113

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

falles als carrers de València, una reacció que ha perdurat al llarg del temps, en el present encara prou comú entre molta gent forastera que es topeta amb un cadafal, almenys quan es produïx per primera vegada.


Foto: Bust de dona en escaiola (1920), per Maria Labrandero.

Mar Gar ía La cía bra . nde Per ro Am ber

Atk

ins

.

Prima inter pares en la construcció de falles. Malauradament, María Labrandero ha passat a la història com una nota al peu de la carrera del seu marit, el cèlebre Antonio Vercher Coll; dibuixant, cartellista, caricaturista i ceramista valencià i també autor d’esbossos per a falles. S’ha destacat sempre el seu paper fonamental en la carrera d’Antonio, com a companya en l’art i com qui li va donar suport en molts dels seus quefers artístics. Però María va ser molt més que la “dona de”. Labrandero fou exemple del nou model de dona que en la dècada dels vint s’incorporà activament a l’ambient artístic. Cursà estudis en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on va conèixer el seu espòs i on excel·lí com a brillant dibuixant de la promoció 1921-1924, però va sofrir crítiques per endinsar-se en l’escultura, un camp “no apte” per a dones. Malgrat tot, amb el talent que va demostrar superà impediments i es lliurà al modelat de les seues obres. Revelar el seu nom i rescatar la seua aportació, ens ofereix l’oportunitat de recuperar la memòria de tantes altres dones que, com ella, van sacrificar tota la seua creativitat a manca de poder conciliar dedicació i vida conjugal. Formà part del Cercle de

Belles Arts de València i prengué part activa (junt a tretze homes més, baix la direcció de Carlos Cortina1)en la construcció d’una de les set escenes de la falla que esta entitat va plantar al carrer de la Pau el 1924, com, probablement, ja havia fet un any abans amb la falla Nit d’albaes per als carrers de Na JordanaBurjassot, signada pel seu home, amb qui també va participar en la construcció de carrosses. Per deslliurar-se’n del tarannà conservador del Cercle se’n va unir al grup dissident d’artistes que s’agruparen al voltant de la “Sala Blava” i va formar part dels cercles intel·lectuals del moment junt a artistes com: Josep i Joan Renau, Manuela Ballester, Rafael Pérez Contel, Vicente Beltrán, Ricardo Boix i Tonico Ballester. El 1932 va exhibir la seua producció junt a Rafael Berenguer i Luis Díaz Foxá en l’exposició d’art contemporani que va tindre lloc a l’Ateneu Mercantil. Fou aquella una de les seues darreres incursions artístiques públiques perquè finalment abandonà la seua carrera artística per fer-se càrrec del seu espós, de salut malaltissa, que finalment va morir el 1934, sent encara molt jove.

Amb tot, la primera dona a obtenir el carnet del Gremi Artesà d'Artistes Fallers de

114

1

Vicente Benedito, Rafael Sanchis Arcís, Ramón Andrés Cabrelles, J. Barreira, Vicente Canet, Luis Oliag, Vicente Murillo, Vicente Vidal, Antonio Vercher, Manuel Moreno, Ramón Mateu, Juan Rivelles, Gabinay, Albert i Goñi.


En una generació molt posterior, trobem Marisa Falcó (CASTELLÓ, 2000: 278), la primera llicenciada en Belles Arts a ingressar en el Gremi. Al costat de Paco Pellicer, va formar part del col·lectiu “Fet d’Encàrrec” a la fi dels 80 i és qui fins avui té la carrera més consolidada al món de les Falles en clau femenina, amb una extensa producció d'original segell i idea, i centrada també en les falles infantils.

Una altra de les almenys a nivell és María Valero, primer indult en amb nom de dona. irresistible” de

pioneres – de signaturaresponsable del el Museu Faller El ninot “Ritme 2006 per a

Almirall Cadarso-Comte d'Altea, va permetre l'entrada de la dona en la llista de l'indult del foc. No obstant això, la història de Valero és singular. Este és el primer ninot amb nom de dona, sí. Però el signa ja sent una artista major quan des de feia temps que havia sigut una més en el taller del seu marit. La mort d'este, en ple exercici del seu treball, li va obligar a agremiar-se i a fer front a tots els encàrrecs pendents.

En anys més recents, trobem Eva María Cuerva, formada en Belles Arts i coneguda sobretot per la seua tasca escultòrica. Ha treballat per a diferents doradors –com el de Vicente Martínez Aparici- centrant-se en el modelatge de les figures, encara que també ha realitzat falles infantils i grans que ella signava, per unir-se més tard a Vicente Muñoz amb qui, des de 2012, forma “EmC² Idees per al Foc”, dedicat a la realització de falles i de fogueres.

Però si en l'actualitat destaquen dos noms de dona en la creació de falles –a més, de segell molt diferent- estes són Marina Puche i Anna Ruiz. A més, les dues pertanyen a dos famílies, el món artístic de les quals ha girat entorn a la construcció de Falles. L’una i l’altra, posseïxen un món creatiu que ha traspassat els límits estrictes de l'obra fallera.

Marina Puche, hereva d'una de les

115

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

València (CASTELLÓ, 2000: 284) va ser María Caridad Pinto. Es va dedicar a realitzar falles infantils al taller del seu marit, el cèlebre Manuel Giménez Monfort, Cotandeta. L'escassa presència de la dona com una artista que signa –i més en època franquista- s'explica també per la necessitat de comptar amb un espai per al propi treball moltes vegades inaccessible més enllà de la col·laboració puntual o de gestió, a l'ombra d'un obrador ja consolidat. De totes maneres, esta no és una situació que afecte en exclusiva a la dona. Molts artistes –i les grans nissagues d'artistes fallers en són una bona mostra- han pogut començar la seua trajectòria professional gràcies a l'existència d'un taller familiar.


més importants nissagues falleres, va saber treballar, des del seu inici, amb una línia diferent i pròpia dins dels Puche en falles infantils, que destaquen per l'ús de textures comuns al món del grafisme i del tèxtil, i que s'han estès a la marca de detalls “Manitas de plata” en companyia d'una de les seues germanes (ESBRÍ, 2015). Realment, són poques les falles que ha signat Marina. Sis en total des de 2011. Però han marcat una nova línia en la creació infantil que ha pogut gaudir d'una gran acceptació popular gràcies al seu segell de qualitat.

Per la seua banda, l'escultora Anna Ruiz ha participat activament en la construcció de projectes fallers. Encara que ha transitat per diverses comissions, les seues obres per a Mossén Sorell – Corona i plaça de Jesús són les més destacables. Tant en projectes grans com en infantils. Una estètica en la més estricta línia de l'art contemporani i en directa relació amb la seua producció escultòrica fora de l'àmbit faller. Anna entén la falla com un format més per tal de desenvolupar un món artístic molt personal, sempre amb un contingut crític potent i un gust per la recreació anatòmica en les figures.

Progressivament, han anat incorporant-se més dones a l'activitat dels tallers que han signat els seus propis projectes. Noms com els de Desirée Triviño o Ana López –dona i col·laboradora

de Sergio Musoles- qui fa poc temps es va llançar, també, a la creació de falles infantils. Sense oblidar Ariadna González qui, al costat de Xavi Gurrea, va crear Cap de Suro Estudi, dedicat a la creació de falles infantils des de 2014, amb uns projectes en els quals la precoç petjada de Marina Puche i de Miguel H ja es fa visible i que, en pocs anys, han sabut establir una empremta pròpia on la formació acadèmica d’Ariadna com a interiorista esdevé crucial en el decorativisme propi dels seus ninots.

També cal parar esment, per descomptat, en la llista de col·laboradores més o menys puntuals que sempre han existit en els tallers i el nom de les quals, per fi, ha decidit subratllar-se. Són els casos de Regina Roca amb Sergio Amar o de l’artista Julieta XLF amb Miguel H. i de les pintores Alicia Renau del taller de Vicente Llácer o Carmen Camacho, de l’obrador de Toni Pérez Mena, entre d’altres.

Per la seua banda, la recent aparició del cicle formatiu de grau superior d'artista faller i constructor d’escenografia, ha permès –no sense crítiques- la formació directa en la professió al marge dels estudis reglats universitaris en Belles Arts que, fins avui, havien estat la via més habitual abans d'entrar al món del taller de falla. Són nombroses les dones interessades en esta nova via, la qual cosa ha permès una major obertura –de moment, del títol formatiu- a la participació femenina. Entre

116


Com en molts altres camps de la cultura i de la creativitat, la història de les Falles ha tractat quasi a nivell d'anècdota o de curiositat la presència i el treball de la dona en els tallers de falla. És cert que són escasses les “artistes falleres” reconegudes com a tal, agremiades o que han signat diferents projectes. A més, quasi sempre vinculades a la creació de falles infantils o a la carrera d'un altre artista consagrat. Però la presència i importància de la dona en el taller és innegable, com un membre més de l'engranatge de la producció artística de les falles des de fa molt de temps, en labors de modelatge, pintura, treball del cartró etc. I, fins i tot, en el seu paper de grans gestores del taller d'un artista. Lamentablement, existix poca documentació concreta –al marge dels testimoniatges orals dels artistes i de la documentació gràfica- que ens puga fer possible una reconstrucció amb major detall de la petjada de la dona en l'esdevenir de la història d’este particular art. Una tasca que a nosaltres, continuadors de la festa, hem de dur a terme per tal de restablir-ne el seu paper en la història d’este particular format creatiu.

No obstant això, sí que comptem amb alguns noms d'artistes falleres per dret propi que han pogut obrir-se pas en un món dominat pels homes. I, a més, amb notables resultats artístics. Però la seua història està, en moltes ocasions, marcada per la fita. És a dir, per ser “les primeres que...” No és, però, fins a dates ben recents, quan la presència de la dona com a artista comença a normalitzar-se i a ser reconeguda en l’àmbit faller.

BIBLIOGRAFIA ADEF, (2010): Guia del Museu Faller de València, València, Ajuntament de València.

ARIÑO, A. et al., (1990): Historia de las Fallas. València, Levante-EMV.

CASTELLÓ, J. Et al., (2000): Fallas infantiles, juego y tradición, València, Ajuntament de València.

ESBRÍ, I. (2015): “No ha dos sense tres: Marina, els Puche i Bolseria” en Llibret Falla Bolseria – Tossal 2015, València, Falla Bolseria Tossal.

IBIZA I OSCA, V (Dona i Art a Espanya: Artistes d’abans de 1936. Obra exposada-obra desapareguda. http://www.calameo.com/books/000 089035e8fc3cd181b7 (última consulta 10/01/2018)

117

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

elles, destaquem la periodista Mónica Antequera, qui, per exemple, en 2015 i en 2016 ha estat la responsable del projecte infantil de Mossén Sorell – Corona.


118


Dels certàmens de bellesa com a pretext per a la construcció d’un estereotip femení del valencianisme temperamental i de la Festa. Molts rius de tinta s’han vessat sobre la biografia d’una dona que fins la data ha sigut considerada com la primera Miss Espanya de la història, com l’antecedent més immediat a la figura de la fallera major de València. Una dona aparador de la bellesa i del tarannà d’un poble arreu d’Europa. Una dona aparentment moderna i chic per fora, però retro i tradicional per dins. Una dona tan patriota que, segons el llegendari, va renunciar a l’èxit personal en solidaritat amb el dol que travessava el seu país.

Us convidem a fer una revisió lliure de prejudicis del procés de com es va forjar un mite i de quantes conjetures, inexactituds o fets provats van contribuir a la seua construcció. A partir de diverses reflexions pròpies de la història de gènere bastides amb notícies, declaracions i altres fonts gràfiques i documentals de l’època deconstruïm Pepa per a mostrar-vos-la des d’una perspectiva nova, heterogènia, interdisciplinar i no sesgada.

119

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

PEPA SAMPER BONO


Pep Sam a per

Bon Per o ( Luc 190 col ienn 7-1 ·la e G bor arn 999 aci ier ) ó d amb ’Am ber la Atk ins .

La xicona moderna, un fenomen global de l’època d’entreguerres. En l’Espanya dels anys vint i trenta va sorgir un nou model femení a partir de la consolidació de tota una sèrie de procesos que van fer possible que algunes dones joves pogueren inserir-se i conquerir espais públics, adquirir projecció ideològica i participar en àmbits que fins la data els estaven vedats, com ara: l’educació obligatòria, novelles ocupacions dins del món laboral o recents oportunitats d’oci i consum (PATTISON: 2017). L’evolució del model de la xicona moderna, traducció al valencià d’un fenomen global (The Modern Girl) va estar condicionada per debats públics sobre la reforma social, el paper de la dona i les ideologies modernes de l’autonomia individual.

Estudis sobre la cultura de masses i les relacions de gènere venen a coincidir en com

des de començaments dels anys vint, tant en la cultura occidental com en l’oriental dels països desenvolupats s’encunya la figura de la jove urbana, estilosa, rebel i cosmopolita equivalent a la flapper anglo-nordamericana, la garçonne francesa o la moga japonesa, és a dir, una icona de la moda i de la cultura de consum que anuncia l’arribada de la modernitat capitalista.

La xicona moderna, però, a casa nostra és una dicotomia. Un fantasma projectat sobre el paisatge social per publicistes i comentaristes delerosos d’innovacions i, per altra banda, una figura real: la d’una jove compromesa que pretén participar en el canvi social i cultural i que, aparentment, sembla defugir el rol de filla i esposa submisa mitjançant el seu compromís amb els discursos polítics, les cultures internacionals de consum i les noves tecnologies de la comunicació.

120


L’ideal femení d’aquells temps va alliberar-se lleugerament de l’opressió masclista de la societat i deixà d’obeir a l’arquetip d’Ofèlia: la fèmina tímida, delicada, innocent en desitjos i pensaments, submisa i capaç de rebre o generar tota mena d’afectes. La Gran Guerra havia fet que les dones, en alguns països d’Europa i d’Amèrica, deixaren de treballar exclusivament a la llar o a domicili per adaptarse a les noves oportunitats laborals que en èpoques passades només estaven reservades per als homes.

I la nova generació de dones del període d’entreguerres va voler romandre en els seus oficis civils, és a dir, a les fàbriques, els comerços o els treballs administratius, perquè havia provat independència i oportunitats de creixement i l’ocupació, fora de l’espai domèstic, li permetia no només obtenir majors i més regulars

ganàncies, sinó també limitar el temps dedicat al treball per a poder consagrar més estones a l’oci (VINCENT, 1992:25).

Les joves espanyoles, com les europees, volien treballar i algunes es formaven per a poder exercir una ocupació, almenys mentre foren fadrines, però també desitjaven divertir-se i resultar atractives.

La moda va contribuir alhora a l’alliberament femení, tot i fent-se més pràctica. El període d’entreguerres introduí una relació diferent entre el cos i el vestit. Els vestits antics ocultaven i empresonaven l’anatomia (només cal revisar els retrats de les il·lustres regines dels Jocs Florals de València entre 1880 i 1916 per fer-se’n una idea). Corsés, faixes, sinagües i culottes van retrocedir davant l’aparició de les bragues i els sostenidors. Els vestits s’acurtaren i les calces van permetre realçar les cames. Teixits més lleugers mostraven discretament la línia del cos i l’aparença física va dependre molt més que en temps passats del cos mateix, d’ahí la necessitat de mantenir-lo en forma. Alhora, la cura de la bellesa per mitjà del maquillatge o la barra de llavis van deixar de ser patrimoni exclusiu de les dones de vida alegre, perquè es considerava lícit i honest que la dona honrada volguera també agradar i, d’eixa manera, arreu del món capitalista van aparéixer els primers centres de bellesa (VILA-SAN-JUAN,1984: 298-313).

121

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

En les darreries dels anys vint, coincidint amb els últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera i les vespres de la II República, revistes il·lustrades com Estampa, Mundo Gráfico o Crónica publicaven reflexions sobre les qualitats i defectes de la nova generació de joves modernes, i tant en els seus continguts com en els anuncis o les fotografies palesaven el desenvolupament d’un nou model d’emancipació femenina com a emblema de noves formes de comportament que introduïen aparences menys tradicionals i que tractaven de subratllar la individualitat de la dona.


També dins d’este procés d’emancipació femenina a través de la moda es transbalsaren els límits de la identitat sexual i es popularitzà el fet de tallar-se els cabells i, fins i tot, de vestir pantalons (costums considerades fins al moment com a signes de masculinitat). La xicona moderna es pentinava a lo garçon i feia ús de bijouteria senzilla, perquè esta li permetia trencar amb la seua dependència econòmica respecte als homes sense la necessitat de lluir joies autèntiques.

La bellesa, per tant, va exercir un nou valor social i esta sil•lueta o nou model cultural de la feminitat s’empeltà, com hem dit, d’alguns trets característics de la flapper o la garçonne. En això va influir el desenvolupament de la cinematografia nord-americana, que exportà arreu del món un nou prototip de dona. Clara Bow, Louise Brooks, Greta Garbo, Jean Harlow o Marlene Dietrich es van convertir

ràpidament en models a imitar. Eren joves modernes, urbanes, independents, boniques i emancipades. Les joves europees volien ser com les artistes i seguint els costums de la burgesia mundana del temps d’entreguerres, que freqüentava platges i balnearis quan arribava l’estiu, emulaven les bathing beauties de les Keystone Comedies, si bé substituïren els primitius i púdics bloomers de bany per vestits d’una sola peça ajustats al cos, que es combinaven amb calces per mostrar generosament les cames.

En les pàgines de les revistes il•lustrades espanyoles este nou model de dona jove i contemporània s’acomodà aviat i els anuncis de productes femenins van començar a ser cada vegada més sensuals i suggestius. El gran il•lustrador Rafael de Penagos va encunyar eixa imatge mundana de l'Eva o xicona moderna que un bon planter de dibuixants valencians com: Vercher, Dubón, Ballester o Renau escamparen

La Modern Girl és un fantasma femení projectat sobre el paisatge social per publicistes i comentaristes delerosos d’innovacions que ha de ser entés com un fenomen global. La flapper anglonord americana, la garçonne francesa o la moga japonesa en constituïxen tres cares de la mateixa moneda. Rafael de Penagos i Chigusa Kotani il·lustracions vintage de xicones modernes.

122


Però ¿Fins a quin punt la xicona moderna esdevenia un reflex real de l’emancipació femenina o una imatge fictícia d’un producte cultural construït socialment perquè persistiren, en paraules de Simone DE BEAUVOIR (1947), determinats i excloents models de comportament? Pels volts dels anys vint les empreses de cosmètics del món capitalista gastaven tant en publicitat com la indústria de l’alimentació i, amb els seus discursos, van reproduir esterotips de gènere empeltats de modernitat com a un instrument fonamental per a la continuïtat de la desigualtat o discriminació sexual. A partir d’una sèrie d’idees van perpetuar diferències substancials entre allò masculí o propi dels homes i allò femení o propi de de les dones.

tota mena de productes i per contribuir a la prosperitat de tot tipus de negocis. La publicitat utilitzà la dona fadrina i emancipada que volia projectar-se en l’esfera pública per a forjar un estereotip femení basat en el culte a la bellesa com a un dels objectus claus en la vida d’una jove.

Què passava, però, amb les dones madures? En el repartiment de papers entre l’home i la dona només els corresponia el reialme de la vida domèstica, en una societat en què l’individu valia en tant i en quant era membre d’una família i on no hi havia més èxit que el familiar per a poder sostindre que les dones, en controlar l’esfera privada, exercien un poder decisiu (PROST, 1992:77-78). Eren guardianes i regines de la llar.

La societat capitalista va fer de la Modern Girl un bon reclam per a incentivar el consum de

Fotografies publicitàries de la primera dècada del segle XX de les actrius estatunidenques Mary Pickford (la nóvia d’Amèrica) i Lillian Gish, prototips de dona innocent i submisa.

123

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

alhora pels cartells o les portades de revistes.


Sobre els primers concursos de bellesa. Pepa Samper Bono, la valenciana que aconseguí ser la primera Senyoreta Espanya va prestar-se a recórrer un camí que, sovint, conduïa les dones fadrines a conquerir una meta ben distinta a la que ella decidí creuar. Física i ideològicament s’allunyava de l’estil i dels valors de la xicona moderna que pretenien promocionar els primers concursos de bellesa i qui sap si per convicció pròpia o molt ben assessorada per periodistes, artistes i altres homes influents, va acabar per convertir-se en un virtuós símbol de la moralitat pàtria i alhora en un emblema del valencianisme temperamental.

Els concursos per a la selecció de femelles atractives naixen durant la Belle Époque, és a dir, en els feliços anys vint en plena reconstrucció política i social després de la primera postguerra mundial i tenen per objectiu promoure el model global de la xicona moderna.

El 1920 a França, on van ser inventades la fotografia, el cinema i també la cultura de la celebritat, el periodista belga Maurice De Waleffe, corresponsal del diari Le Journal, a partir d’una tradició festiva local1, creà amb el suport de la productora cinematogràfica Films Éclair un certamen per triar La plus belle femme de France. El concurs era molt revelador dels fantasmes masculins de l’època, perquè ensalçava la bellesa com a única i principal qualitat de l’excel·lència femenina i arraconava les dones a exercir excloents rols de gènere: “La France, pays de beauté, se doit d’avoir la plus jolie jeune fille, com elle a eu le plus fier soldat”.

Amb l’objectiu de promoure la venda de periòdics i d’incrementar l’assistència d’espectadors a les sales d’exhibició cinematogràfiques franceses, este mundanal cronista plantejà un certamen de bellesa obert a senyoretes entre 17 i 23 anys procedents

Des del 1830, amb motiu de la celebració de la Mi-Carême, era habitual que les bugaderes d’entre quinze i seixanta anys que treballaven als diversos safareigs dels suburbis de París en triaren una reina amb motiu de les festes de Carnestoltes. Un comité secret elegia anualment d’entre les reines de cada rentador la reine des reines, més que per la seua personalitat i bellesa, per la seua representativitat. La reine des reines descobria per sorpresa la seua elecció en arribar al lloc de treball i durant els dies festívols desfilava junt a les representants de cada safareig per les principals avingudes de la ciutat sobre carrosses. Es tractava d’una festa, una tradició i un sistema d’elecció genuïnament femenins, on organitzadores i elegides eren dones treballadores, de recursos modestos i amants de la diversió. 1

124


Cada candidata va fer arribar a la redacció del periòdic promotor un retrat amb una breu carta de presentació, on, a més, indicava la regió de procedència. Entre les 2.063 participants, un jurat masculí integrat per artistes va triar 49 finalistes i el diari va publicar les seues imatges a partir del 13 de febrer. No va haver-hi cap entrevista entre les participants i els electors, ni cap prova per valorar la personalitat de cada senyoreta per a “preserver leur modestie”, perquè segons l’organitzador, estes podrien sentir-se cohibides o intimidades. Les seleccionades serien presentades al públic sota el pseudònim d’una flor, d’un ocell, d’una pedra preciosa o d’una deessa a

través d’una terna de filmines projectades al cinema. Cada espectador rebia amb l’entrada una tarja en la qual havia d’escriure una llista prioritzada de les seues 7 femmes favorites i que havia de dipositar a la bústia situada a l’eixida de cada sala d’exhibició. Aquell o aquella que encertara la classificació final exacta en rebria una gratificació econòmica. Va ser així, com entre els 234.757 butlletins emesos pertot arreu del país es va triar el precedent més immediat de Miss França2.

el 1920 Conrad Ekholm, propietari de l'hotel Monticello a Atlantic City va reunir un grup d'empresaris per a vendre'ls una idea. Volia ampliar la temporada estival dues setmanes més enllà del Dia del Treball, que als EUA és un dia festiu federal que prorroga la fi de l'estiu fins a l’1 de setembre. ¿Què tal si organitzem un concurs de bellesa en què xiques fadrines i boniques dels diferents estats del país puguen

Imatges datades a començaments dels anys vint del segle passat sobre dones treballant en una factoria nordamericana i en una fàbrica valenciana.

125

2 A la primera edició del certamen francés li va succeir una segona i després d’un parèntesi d’un lustre, este concurs de bellesa es va reprendre entre 1927 i 1929.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

de diferents regions de França. Un premi en metàl·lic, un maletí de cosmètics i un book fotogràfic per a obtindre una projecció professional dins del món de l’espectacle van constituir els principals incentius per a les aspirants.


competir per un premi de popularitat? Això atrauria més turisme a la ciutat, fomentaria les reserves hosteleres i incrementaria la circulació dels periòdics de la Costa Oest. Als amos dels periòdics els va agradar la idea i va ser, com en 1921, entre homes de poder, es va acordar que s’organitzaria l’Inter City Beauty, que constituïx el precedent més immediat del concurs de Miss Amèrica.

En la primera edició, a més de l’aspecte físic de les participants, es valoraria la seua personalitat a través de les converses que mantindrien amb els jutges i la seua manera de reaccionar davant les multituds. El veredicte final per a triar la primera Miss Amèrica entre les seleccionades a través de fotografies publicades en 9 periòdics de 9 estats diferents, dependria en un 50% del públic assistent i en un 50% d’un jurat integrat exclusivament per homes. Aprofitant l’èxit d’este certamen, la Bather's Revue,

especialitzada en moda de bany femenina, convocà un concurs paral·lel per triar The Most Beautiful Bathing Girl in America. El fet que la primera guanyadora del concurs de bellesa obtinguera també el The Golden Mermaid trophy (Trofeu a la Sirena d’Or) va fer que, en futures edicions, la desfilada en vestit de bany de les candidates constituira la prova més decisiva per a guanyar el que esdevindria el futur certamen de Miss Univers.

Tan senzill com excloent; homes de diners decidien sobre la imatge i l'estatus de les dones depenent de les forces del mercat i, en eixe sentit, els periòdics de l'època van jugar un paper crucial, perquè promocionar dones boniques en les seues pàgines els generava molts guanys. Al punt que, a l'inici d’estos certàmens contemporanis de bellesa, quasi totes les concursants eren triades pels diaris locals dels seus respectius estats, províncies, regions o ciutats. Este fet comportà un procés de cossificació de la dona, és a

El període d’entreguerres introduí una relació diferent entre el cos i el vestit. La moda va contribuir alhora a l’alliberament femení, tot i fent-se més sensual i més pràctica. Rafael de Penagos. Il·lustració efectuada en gouache sobre llenç (1923).

126


Esta mena de concursos la valoraven quasi exclussivament per aspectes superficials com la tirania de la bellesa, la delicadesa i l’elegància, d’ahí la seua comparança amb flors, ocells o pedres precioses, ja que es fonamentaven en la màxima “que en los hombres prima el ser y el hacer y en las mujeres el parecer”, és a dir, l’aparença.

En segon lloc, la convertien en sensual objecte de desig, donat que algunes de les imatges promocionals que es conserven tant de la primera Plus Belle Femme de la France, com de la precursora de l’Inter-City ens les mostren en déshabillé o amb insinuant vestit de bany.

En tercer lloc, la popularitat que li reportaven era un medi però no una fi, perquè al

capdavall, la maternitat i la cura de la llar i de la família eren allò que feien honorable la guanyadora, tal i com va palesar Samuel Gompers, president de la Federació Americana del Treball, en referir-se a aquella que ha sigut considerada com la primera Miss Amèrica:

“She represents the type of womanhood America needs; strong, red-blooded, able to shoulder the responsibilities of homemaking and motherhood. It is in her type that the hope of the country resides.”

Per últim, convertien les elegides en ambaixadores o símbols identitaris de la diversitat local, regional i nacional d’un país, tal i com De Waleffe va argumentar:

“L'intérêt est double. D'abord en mettant la splendeur physique au concours, on la force à se montrer. Ensuite, le choix de la majorité indiquera le type instinctif d'une nation”3.

3 La primera guanyadora del certamen fou descrita de la següent manera pel promotor del certamen: “Fleur de nos Pyrénées brûlantes, atténuée par les brumes de l’Armorique, elle réalise l’idéal en demi-teinte qu’on apelle le charme français”...

Les actrius Clara Bow, Louise Brooks o Marlene Dietrich, prototips de la flapper, la garçonne i la fèmina andrògina respectivament, van esdevindran els nous referents a imitar per a la dona moderna, urbana, independent i emancipada de la Belle Époque.

127

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

dir, va utilizar-la com a objecte i exponent de tota una sèrie de marcats rols de gènere i la va fer partícip d’una construcció social i cultural sexista.


Les dures crítiques als primers certàmens de bellesa per part de l’Església, que els va considerar amorals i, sobretot, l’enèrgic moviment sufragista nord-americà , que va denunciar l'explotació que en l’InterCity es feia de les dones en un moment en la història en què, curiosament, estes començaven a afermar la seua presència com a agents polítics en la societat, van fer que tant l’elecció de la Plus Belle Femme de la France, com la de Miss Amèrica s’extinguiren esporàdicament4.

Mes els guanys que els concursos generaven tant als promotors com a totes les parts implicades van fer que aviat es reinstauraren i així el 1926 a la ciutat de Galveston de l’estat de Texas (EUA) l’Annual Bathing Girl Revue es transformà en l’International Pageant of Pulchritude (Miss Univers) per tal de contribuir a la promoció turística de la localitat després de l’huracà que la va devastar a començaments de segle. Es tractava d’un pretenciós i

picardiós certamen de bellesa que, inicialment, només va estar obert a la participació de joves nordamericanes, mexicanes i canadenques, però que el 1927 va acollir també dones d’altres nacionalitats residents als Estats Units d’Amèrica i que el 1928, amb el suport de productores cinematogràfiques com la Fox Film Corporation, que buscaven noves cares arreu d’Europa per a la producció de pel·lícules cinematogràfiques5, delegà la tria de les candidates de cada país a jurats integrats per artistes i periodistes de cadascuna de les seues respectives nacions d’origen.

La represa dels concursos de bellesa a Nord Amèrica reactivà alhora els europeus i el 1927 els germans Robert i JeanJoules Cousin, dos americanòfils i enginyers en química cosmética, van reprendre la competició a París sota la nova denominació de Miss France per promoure una crema facial feta amb sabó de Marsella. Un any més tard Roger

La xicona moderna del període d’entreguerres seguint els costums de la burgesia mundana freqüentarà platges i balnearis. Imatge publicitària de les bathing beauties de les Keystone Comedies.

128

4 Entre 1922 i 1926 el concurs de bellesa americà va deixar de celebrar-se, mentre que l’elecció de La plus belle femme de France no s’efectuà ni el 1927 ni el 1928.

5 L’idioma encara no constituïa cap obstacle per al cinema quan este encara no havia trencat a parlar.


A Espanya està documentada l’organització de certàmens de bellesa femenina per part de la prensa gràfica almenys des del 1903. Aquell any la revista il·lustrada Blanco y Negro feia públiques les bases del “VII Certamen Artístico”, consistent en un concurs fotogràfic destinat a aspirants del territori espanyol “por ser la belleza la más alta muestra de civilización de un pueblo”. Amb la convocatòria, la publicació pretenia seguir la línia de “todas las publicaciones artísticas de Europa y América, y entre ellas el Figaro Illustré de París”6, perquè esta era una manera de potenciar els seus continguts gràfics i de fomentar-ne la venda, ja que encara que els lectors eren els únics responsables de triar la model més bella, el premi podia recaure tant en l’afortunada

Retrat del publicista i periodista Maurice De Waleffe, promotor del concurs per a l’elecció de La plus belle femme de France i també del certamen per a l’elecció de la Senyoreta Europa del 1929.

com en l’estudi fotogràfic que havia pres la seua instantània. Aquell concurs, influenciat per la normativa que regia l’elecció de La plus belle femme de France, continuà en vigor fins al 1922.

Fou, però, el 1929 quan els Estats Units van reptar Europa perquè el certamen de Miss Europa esdevinguera l’avantsala per a participar en el concurs intercontinental que ells organitzaven.

El desafiament fou acceptat pels diaris francesos Le Journal i L’Intransigeant, que novament confiaren a Maurice De Waleffe la convocatòria de l’elecció de Miss Europa, un certamen que hauria de tindre molt més de ressó i repercusió que el precedent. El mundanal lletraferit i periodista belga, expert en afers d’elegància i de bellesa, reorientà, però, la convocatòria cap a paràmetres menys frívols que aquells amb què havia organitzat les primeres edicions de La plus belle femme de France, perquè

Blanco y Negro, 25/04/1906:16. 6

Retrat d’Agnés Souret, la plus belle femme de France del 1920.

129

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Zeiler, del French Committée of Elegance, i Claude Berr convocaven, també a la capital de França, sense massa èxit, la primera edició de Miss Europa.


desfilar en vestit de bany (prova ineludible per a l’elecció de Miss Univers), podria constituir un handicap a l’hora de garantir la participació en el concurs de les representants d’aquells països menys liberals.

L’elecció de la primera Miss Europa havia de comptar amb el suport de la bona societat i estar avalada pels directors dels periòdics d’una vintena de països, que haurien de ser els responsables de convocar les proves selectives. A Espanya el repte fou assumit pel diari ABC, que el 1927 ja havia convocat un “Concurso de Belleza Femenina” de caire fotogràfic amb el doble propòsit de premiar tant l’encant d’una anònima xicona com el d’una jove artista a promocionar. En aquell cas las afortunades van ser la senyoreta Trinidad Martínez Sierra, “perteneciente a una distinguida familia del comercio de esta corte” i la celebrada artista valenciana Conchita Piquer, que havia fet

carrera a Broadway i Hollywood, però que llavors preparava el seu debut a Espanya7.

7

ABC,14/07/1927 :17.

Sent com era l’ABC un diari conservador i monàrquic a l’hora d’adherir-se a la proposta europea, De Waleffe, d’immediat va fer palés que en esta nova competició restaria “excluida toda toilette que no responda a la más absoluta honestidad que es la base de este concurso”.

She was not the first. Pepa Samper no va ser la primera Miss Espanya, ni tampoc l’única dona que va ostentar tal distinció el 1929. Sí que fou elegida, pol·lèmica inclosa, com la primera Senyoreta Espanya i com a tal ha sigut reconeguda fins als nostres dies per tots els periòdics i les xarxes socials, a diferència de les seues predecessores i contemporànies, sobre les quals va caure, abrupte i contra la seua voluntat, el més miserable dels anonimats.

Retrat de Margaret Gorman, guanyadora de l’Inter City Beauty i alhora del The Golden Mermaid trophy d’Atlantic City del 1921.

Imatge de Concha Piquer, guanyadora del Concurs de Bellesa organitzat pel diari ABC en 1927.

130


Al darrere dels concursos de bellesa hi havia uns clars interessos comercials: reactivar la venda de periòdics, fomentar el turisme local i promocionar la venda de cosmètics i peces de roba i de llenceria femenina.

131

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Les sufragistes van denunciar la cosificació i explotació de la dona que duien implícits els primers certàmens de bellesa i provocaren que tant la convocatòria dels concursos per a l’elecció de la Plus Belle Femme de la France i de Miss Amèrica s’extinguiren esporàdicament.


La primera Miss Spain fou Maria del Pilar Margarita Casajuana Martínez, una mecanògrafa catalana de 16 anys, que després de guanyar el 1926 un premi de fotogènia promogut per la Hispano Fox Film S.A i el diari barceloní El Día Gráfico va partir a Hollywood amb un contracte d’aprenentatge d’un any de vigència8. Sota el nom artístic de Maria Casajuana (més tard assoliria la popularitat dins de l’àmbit cinematogràfic com a Maria Alba), el 1927 va participar en l’International Pageant of Pulchritude de Galveston en qualitat de Miss Espanya9. La designació, però, va ser un tant misteriosa, ja que no consta com, on, ni de quina forma es produí. Algun productor de la FOX, o el seu talent agent, va veure en el certamen l’oportunitat de promocionar-la i, actuant amb rapidesa i habilitat, potser jugara un paper decisiu en la designació. En aquell concurs de bellesa obtingué el quart premi entre trenta-set participants (29 nordamericanes i 8 estrangeres) i

no dubtà a desfilar en vestit de bany davant les multituds ni a mostrar-se sensual, castissa i provocativa en les fotos promocionals. Maria exportà l’èxòtica imatge de la dona racial hispana encunyada pel Déco. La de la pèrfida manola d’ulls ombrívols i amb aspecte de vamp tocada amb pinta i mantellina, a l’estil de Raquel Meller o Tórtola València; la dona carnal i lasciva que conjumina l’essència d’allò sacre i misteriós amb allò més mundanal10. I aquella imatge li reportà glòria i fama perquè va fer llarga carrera com a actriu cinematográfica a Hollywood junt a notables companys de rodatge.

8 El concurs de fotogènia de la Fox Film Corporation va estar adreçat a aspirants d’ambdós sexes i el casting va ser efectuat per Edwin C. Hill, en representació de la William Fox Studios i per l’operador dels estudis Ernest Palmer. Tots dos, a més de triar Maria Casajuana, van seleccionar el català Antonio Cumellas per formar-se i fer proves a Hollywood.

L’elecció de la segona Miss Spain que va participar en el “Congrés Internacional de Bellesa” de Galveston va ser organitzada per les revistes Arte y Cinematografía i El cine. La representant nacional fou escollida a l’Hotel Majestic de Barcelona per un jurat espanyol integrat per reputats artistes i escriptors

10

ABC, 02/07/1927:17. 9

Quan Maria Juan es convertí en Maria Alba i assolí certa popularitat en el món del cinema, la premsa deia que el seu vestuari era sempre tan insinuant que, a diferència del de la Piquer, cabia en una polvorera.

La primera dona que va ostentar en 1927 el títol de Miss Spain fou Maria del Pilar Margarita Casajuana Martínez, que aviat va fer carrera cinematogràfica a Hollywood amb el nom artístic de María Casajuana i més tard de María Alba. Va exportar la imatge racial de la pèrfida manola amb aspecte de vamp que combina allò sacre amb allò lasciu i sensual, tal i com feien algunes de les primeres vedettes d’aquells temps que esdevingueren muses del Déco per als artistes més reeixits del moment. Fotografies de Maria Casajuana i Tórtola Valencia.

132


En descriure-la una revista de Manresa deia: “Por las vidrieras del balcón penetran furtivamente los tibios rayos

de un sol que rasga las nubes, aureolando la cara de esta nueva reina, de facciones perfectas, en las que armonizan a maravilla el negro subido de sus ojos gitanos y el carmín con que enciende sus labios sensuales”. Per contra, E. Contreras i Camargo, redactor de la revista Mundo Gràfico, en referir-se a l’andalusa, que tampoc no dubtà a promocionarse posant en les fotografies amb un banyador de dues peces, un racial caragolet al front i un colonial mantó de manila, deia: “no era una genuina representación de la belleza española y aún siendo bonita no llegaba a reunir los típicos encantos que caracterizan el verdadero tipo femenil español”, d’altra banda “ni su rostro es de una perfección impecable, ni las líneas de su cuerpo son de una pureza y una armonía que le asemejen a la Venus de la hermosura femenina”, motiu pel qual, segons el periodista, hauria pagat la pena haver deixat desert el concurs per a la selecció de Miss Spain per tal de no exposar-se “al desaire

Federico Beltran Masses: La maja maldita (1918)

133

La Vanguardia, 27/04/1928: 15 i 26. 11

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

com el pintor i dramaturg Santiago Rusiñol, l’escenògraf Maurici Vilomara, l’escultor Antoni Parera, el dibuixant Alexandre Cardunets, el pintor Leopold Roca Furnó i el periodista Màrius Aguilar. No van concórrer-hi massa aspirants. L’afortunada “per unanimitat absoluta” fou Águeda Agreda, una jove de 18 anys natural de Sevilla i afincada a Barcelona, que només ser anomenada va rebre una oferta d’una casa cinematográfica11. El 9 de maig s’embarcà a bord d’un vapor francés cap als Estats Units des del port de Le Havre junt a les representants d’Itàlia, Luxemburg, França, Bèlgica, Anglaterra i Alemanya i, segons la premsa nacional, va obtindre un magnífic “succés”, encara que no va quedar entre les 10 primeres classificades. I és que l’elecció d’Àgueda va generar opinions confrontades.


internacional que representa no sólo que no haya sido premiada nuestra compatriota, sino lo que es más lamentable: que lo haya sido otra mujer a todas luces inferior a ella”.

Àgueda partí convençuda que no guanyaria, perquè “les americanes són unes noies molt boniques i es cuiden molt; ¡hi ha molta higiene per allà baix, vaja!”. De fet, el certamen per a ella només constituïa un pretext per obrir-se camí en el món del cinema. Volgué prorrogar la seua estada als EUA durant un poc més del temps que tenia concedit per trobar aquella oportunitat que mai no li va arribar i, a penes transcorreguts un parell de mesos des de la celebració del concurs, fou deportada des de Nova Orleans a Espanya. Al seu regrés, l’empresari català Manuel Sugrañes, gerent del Teatre Còmic i cèsar de les revistes musicals del Paral•lel va incorporar-la com a vedette en els seus vistosos espectacles12.

Els primers concursos de bellesa, en un país com el nostre, on entre 1928 i 1930 el Codi Penal prohibia piropejar les dones amb multes de 40 a 500 pessetes o penes d’arrest de 5 a 20 dies, van generar tota mena de reaccions adverses.

Per entendre el punt d’histerisme d’aquells dies i a tall d’exemple podem parar esment en el conjunt d’escultures al•legòriques de la plaça de Catalunya, instal•lades amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. Molta gent s’hi va sentir ofesa. Eren una provocació. Hi havia massa pits a la vista, es deia i es veia.

Alhora, les Falles, s’ensanyaven contra el model de xicona moderna que promocionaven els certàmens estrangers. Els canvis en l’aspecte exterior de les dones: cabells curts, pantalons, roba curta i lleugera (Falla Espinosa-Juan de Mena, 1929) i les seues

Ägueda Agreda. Miss Spain, 1928.

134

La Vanguardia,28/ 11/1928:5. 12


“¡Volem ser igual que els homens!, Diuen. Però ¡són molt més! Beuen com mosquit de tenda, Fumen com un carreter i fan -¡que a tot s’atrevixen! lo que nosatros no fem!”

Menys permissiu i tolerant al respecte es mostrava el llibret de la Falla Jai-Alai del 1931: “Mireu chiquetes: Manco barnís, més espart i sereu més boniquetes”

En gener del 1929 el bisbe de Guadix (Granada), Manuel Molina Olmos, feu públic un extens document referit a la moda femenina. Criticava els moderns pentinats que conferien a les dones un aspecte varonil i apostava pels coiffures més tradicionals, per ser els que més encant afegien a les persones. També arremetia contra els escots (“que han de cubrir el pecho y el arranque del cuello”), les mànigues curtes (“una de las cosas que más despiertan la sensualidad son los brazos desnudos”) i la llargària de les faldes (“la que aspire a ser modelo de joven cristiana la llevará hasta el tobillo”) i tot perquè “la mujer recatada debe de evitar todo lo que sea expuesto a provocar las miradas de los hombres hacia un lugar que la honestidad pide sea escondido y sobretodo disimulado”13.

Amb estes premisses, a les passarel·les dels primers concursos de bellesa, es feia palés un nou assalt de l’etern combat entre el dimoni, la virtut i la carn.

Ruth Orkin: El piropo o American Girl in Italy (1951)

135

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

ganes d’agradar i divertir-se (Àngel Guimerà, 1930) o de practicar esports (QuartBotànic, 1930) havien fet trontollar els rols de gènere, fent que l’home esdevinguera un pelele o “pollo-pera”, que, finalment havia acabat perdent tot interés per elles (Pl. Mestre Ripoll, 1930; Pl. Molí Na Robella, 1931). El llibret de la falla Pizarro-Gran Via Marqués del Túria- Martí del 1931, deia:

El Pueblo, 02/02/1929. 13


Encara que la convocatòria per a l’elecció de la primera Senyoreta Espanya esdevinguera l’avantsala per a exportar la bellesa pàtria a Galveston, l’organització tant a nivell internacional, com nacional o local elaborà unes bases light. No es podia permetre reaccions furibundes o intol·lerants com les que a casa nostra la selecció de l’última representant hispana per al certamen de Texas havia generat. La premsa reaccionària l’havia bombardejat sense parar i les filles de Maria i els comitès en defensa de l’honor s’havien reunit amb el Capità General de la IV Regió Militar perquè en suspenguera la selecció. La moral s’imposava, aquella moral que només es neguiteja amb el caient sensual, mai la moral per jutjar l’escanya-pobres, el corrupte, el mentider.

Això no obstant, la premsa gràfica espanyola considerava que la desfilada de xicones modernes era un pas endavant per situar-se en un món nou. Un

món allunyat de la hipocresia sexual. El món glamourós del cinema, el món de la revista musical, el món de la bellesa feliç. Una bellesa, però, condemnada socialment per frívola, per mundana i per contravenir, en certa mesura els tradicionals rols de gènere.

Arran de la primera convocatòria per a la selecció de la Senyoreta Espanya es va desfermar pertot arreu del territori espanyol un no parar de concursos d’esta mena, fins el punt que un diari català va escriure, a meitat d’agost: “fa dues setmanes que no hi ha hagut cap concurs de bellesa. És ben estrany”. N’hi havia tants que no sabies cap a quin cantó girar-te. Reina de la bellesa de les cambreres (Falla Creu- En Roda, 1931), de les modistes, de les mecanògrafes i concurs en cada barri per escollir la xicona més bonica (Falla Francesc Sempere- Dr. Sumsi, 1931). Ramon Martínez de la Riva en va fer paròdia en el seu relat La señorita España

136


El 1929, Galveston, continuava sent vist pels més intolerants com un certamen poc recomanable per a una dona decent. Les dues primeres candidates espanyoles que hi havien participat volien triomfar al món del show business al preu que fora i eren dones lliures de tot prejudici.

bases, fent-se constar que: “las concursantes han de ser solteras, contar de dieciséis a veinticinco años y poseer antecendentes de buena conducta”, perquè “cualquier falta o incorrección durante el período del Concurso implicará su descalificación o la pérdida de cualquier privilegio conquistado”14.

Blanco y Negro,10/02/19 29:120. 14

Amb tot, allò de desfilar en vestit de bany a la fase final de Galveston, encara que s’obviara i no resultara necessari en les prèvies provincials, nacionals o fins i tot en l’europea, des del 1920 havia constituït una de les proves decisives d’aquell certamen estival de bellesa que, sense perdre la seua essència, pretenia assolir una projecció internacional. Cosa que tàcitament tots els organitzadors sabien.

Calia empeltar de dignitat el certamen americà si es pretenia obtindre el suport dels més respectables diaris provincials i nacionals d’arreu d’Europa i a tal efecte es van revisar les

International Pageant of Pulchritude de 1928.

137

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

(1929) per a la col·lecció “La Novela de hoy” i Santiago Rusiñol hi va escriure la comèdia en tres actes Miss Barceloneta (1930). L’intel·lectual català coneixia ben bé el panyo perquè, com a home i com a artista, en va fer de jurat diverses vegades, ja que es considerava que entre els varons que composaven els comités de selecció sempre hi havia d’haver un pintor o un escultor, per allò de les belles arts i les proporcions.


La selecció pas a pas: la convocatòria i l’elecció de Miss València.

que va recaure en la senyoreta Elena Durà.

València era una terra amb certa tradició en allò referent als concursos de bellesa. Un d’ells va tindre lloc dins del marc de l’Exposició Regional Valenciana del 1909. Al mateix va resultar guanyadora Rosita Lafiguera que, en contraure matrimoni amb Mariano TéllezGirón i Fernández de Córdoba, esdevindria la XIII marquesa de Belmonte. Aquell certamen de formositats també serví de plataforma per a la rebelació de Rosita Rodrigo que, una década més tard, es consagraria com a actriu, vedette, ballarina, cupletista i intèrpret de diverses pel·lícules de cinema mut a Hollywood.

Potser ambdós precedents motivaren al diari El Mercantil Valenciano a acceptar la invitació per part del diari ABC per a triar la representant valenciana que competiria a Madrid “entre las más bellas de todas las regiones españolas”. Si resultava guanyadora, a París competiria en el “Concurso internacional de belleza para designar la muchacha más bella de Europa”, que havien convocat els diaris Le Journal i L’intransigeant i on “un Jurado Internacional, del que formaran parte artistas de las naciones que acudan”, triarà aquella, que haurà d’“oponer su belleza a la de la mujer más bella de América, en el concurso abierto por The Chicago Tribune”.

D’altra banda la Nit de Nadal del 1916 i amb motiu de la inauguració del Mercat de Colom, diuen que 40.000 persones assistiren a l’elecció de la Reina del Mercat, títol

De Waleffe, conscient que els concursos que tenien més ressò eren els que comptaven amb el suport general de la premsa, havia empescat el certamen fent extensiva la convocatòria als

Antonio Solís Ávila. Il·lustració per a la portada de La señorita España, de Ramón Martínez de la Riva, publicada dins la col·lecció “La novela de hoy” en 1929. Reproducció de l’esbós de la falla Francesc Sempere -Dr. Sumsi del 1931 reproduït en la revista Pensat i fet. El cadafal, obra de l’artista Álvaro Miralles criticava les disputes que generaven els prolífics concursos de bellesa de l’època.

138


El 16 de gener de 1929 el diari valencià feia pública la convocatòria i obria un termini de presentació d’inscripcions que només restà obert durant quatre dies. Segons les bases, podien concórrer-hi les dones fadrines residents a València, l’edat de les quals estiguera compresa entre els setze i els vint-i-cinc anys; les candidates havien de presentar a les oficines del diari local un retrat fotogràfic identificat amb un número de registre i una plica o sobre tancat, a l’interior del qual figurarien les dades personals de cada aspirant i a l’exterior

el número d’inscripció. Un comité de selecció integrat per col·laboradors de El Mercantil Valenciano seria el responsable de triar la representant de València a partir de les fotografies i l’elegida i un o una acompanyant tindrien pagats el desplaçament i l’estada a la capital durant el procés selectiu. A Madrid les senyoretes procedents de cadascuna de les regions d’Espanya haurien de desfilar, davant d’altre Jurat, designat per ABC, abillades amb vestit de carrer o de nit, “quedando excluída toda ‘toilette’ que no corresponda a la más absoluta honestidad, que es la base de este concurso”. ABC regalaria a la guanyadora una joia valorada en 6.000 PTA i junt als organitzadors del certamen europeu correria amb les despeses de transport i d’estada a França tant de la Senyoreta Espanya com del seu o la seua acompanyant. Qui resultara afortunada havia de comprometre’s a estar a París el 5 de febrer.

València era una terra amb certa tradició en allò referent als concursos de bellesa. La vedette, cupletista i actriu Rosita Rodrigo, que triomfà a Hollywood, es va fer conéixer gràcies a aquell que va tindre lloc dins del marc de l’Exposició Regional Valenciana del 1909.

El Mercantil Valenciano, 19/01/1929:3. 15

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

rotatius de 20 països d’Europa15, perquè sabia que la notícia i el gran reportatge fotogràfic que desplegarien tots i cadascun dels diaris implicats contribuirien a reforçar la difusió del concurs. La publicitat blanca també acabaria per implicars’hi, perquè els ingressos en propaganda que solia generar una reina de la bellesa eren considerables.

Elena Durà, Reina de la bellesa del Mercat de Colom (1916).

139


Si la candidata valenciana guanyava disposaria, per tant, només de dihuit dies naturals per a atendre els actes promocionals, per assistir als actes socials i institucionals associats al concurs i per a preparar el vestuari amb què concórrer-hi al certamen europeu.

El 22 de gener de 1929, un jurat integrat per l’escultor valencià Vicente Beltrán Grimal, l’il•lustrador i caricaturista Ernest Guasp García i el periodista José Antonio López Corts, Lopezito, van seleccionar d’entre els retrats presentats a la redacció, l’adjunt a la petició número 84, que va resultar correspondre a la senyoreta Pepita Samper Bono16.

Abans, però, de fer pública l’elecció, el tribunal es personà al carrer Dr. Simarro, lletres E-S, domicili de la candidata electa, per a obtindre’n la seua conformitat i acceptació. La notícia fou rebuda amb sorpresa tant per

l’afortunada, com pels seus pares, aliens a la convocatòria de certamen, perquè “se da el caso peregrino de que ni la propia interesada lo sabía, ya que fue su hermano el que, sin decir nada en casa, envió a El Mercantil Valenciano el retrato que ha servido para que se la proclamara por unanimidad Miss Valencia”17.

Davant la negativa inicial, els periodistes hagueren d’apel·lar a “la índole moral del concurso y de los periódicos que han intervenido en la organización” perquè la candidata i els seus pares acceptaren el títol.

La representant valenciana ens era descrita com una “valenciana de pies a cabeza”. Tenia 21 anys, estava compromesa i era alta i prima, amb el cabell “entre triguero y castaño”, ulls blaus i grans, esguard profund i boca menuda i encesa i, en conéixer-la, el jurat ratificà el seu veredicte:

140

El Mercantil Valenciano, 24/01/1929:1. 16

El Mercantil Valenciano, 22/01/1929:1. 17


Pepa, com l’anònima guanyadora del concurs de bellesa de l’ABC del 1927, era filla d’una família “d’excel·lent posició social”. Son pare, Francisco Samper, era propietari d’un basar i ella havia rebut la formació pròpia de tota jove petitburgesa. Era pèrit mercantil, havia conclós els estudis de solfeig i de piano i tenia coneixements de francés i d’esperanto, llengua auxiliar internacional.

El seu semblant, però, no fou conegut pels valencians, fins al dia 24 de gener, perquè el retrat pel qual havia sigut

seleccionada “no es útil por su colorido para ser reproducido en el periódico”.

La realitat és que des d’aquell moment la imatge pública de Pepa fou controlada per una assaonada campanya de màrqueting mampresa pel diari local promotor del certamen que, des del seu nomenament, l’assessorà i posà al seu abast un redactor personal, a més de convocar periodistes, fotògrafs, escriptors i artistes perquè la nit del 23 de gener l’acomiadaren a l’Estació del Nord quan va prendre el tren amb destinació a Madrid.

En aparéixer a la portada de El Mercantil Valenciano la primera fotografia oficial de la Senyoreta València els lectors es van trobar amb el bust d’una jove càndida, que inclinava lleugerament el cap i mirava seriosament l’espectador amb un esguard lànguid. Era una xicona de pell blanca, melena curta i onejada, collar de perles i arracades de a tres. En

Capçaleres i logotip dels diaris organitzadors del Concurs Internacional de Bellesa celebrat a París el 1929.

141

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

“El jurado por unanimidad acuerda elegir la petición que resulta pertenecer a la señorita Pepita Samper Bono, cuya personalidad queda perfectamente identificada. Reuniendo dicha señorita todas las condiciones que se exigen en las bases del Concurso y, aceptada por ella la designación de la que se le hace objeto, queda proclamada definitivamente como representante de Valencia en el mencionado Concurso”.


comparança a les misses pàtries prèvies, d’ella no es desprenia ni un bri de sensualitat, sí que un halo de candor i misticisme. La imatge de Pepa era la imatge del discret encant de la burgesia, la imatge que el nostre poble volia exportar a Europa.

Sembla que el concurs de El Mercantil Valenciano, si les dates que la redacció va aportar en el seu dia són fiables, fou aquell que assolí major ressó i capacitat de convocatòria entre els promoguts pels set diaris locals que decidiren col·laborar amb l’ABC en la selecció de les representants regionals. Front a les vora cent candidates que es van presentar a València, el diari El Carbayón d’Oviedo, responsable de la tria de la senyoreta que havia de representar la província d’Astúries, va declarar desert el concurs. La manca d’interessades a ostentar el càrrec de Senyoreta Santander,

va fer que el diari El Cantábrico triara la seua representant per designació directa. La Senyoreta Múrcia, tot i que va fer acte de presència a Madrid, decidí romandre en l’anonimat i desistí de prendre part en el concurs nacional, i, la representant de la província de Màlaga18 sembla que es va inscriure directament a Madrid sense l’aval de cap rotatiu regional. El Norte de Castilla, de Valladolid; el Diario de Barcelona i El Liberal, de Sevilla van ser els altres periòdics responsables de la selecció de les senyoretes Castella-Lleó, Catalunya i Andalusia respectivament.

A Madrid no es va fer cap selecció prèvia i van ser admeses per l’ABC les vint-iuna xicones que en data 20 de gener s’havien inscrit al concurs, d’entre les quals, per motius diversos, dues no van fer acte de presència. En resum, vint-i-sis candidates per a un únic títol de bellesa.

Pepa Samper Bono al seu domicili del carrer Doctor Simarro al barri de l’Exposició. La Semana Gráfica, 1929.

142

Només a través d’una fotografía publicada en El Mercantil Valenciano de 27/01/1929 sabem que la ciutat de Málaga va tindre representant regional. L’esmentada candidata, que va superar la segona fase selectiva, no consta en cap reportatge de l’ABC, com a bellesa provincial. 18


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS Primera imatge de la Senyoreta València que va ser publicada pel diari El Mercantil Valenciano, de 24 de gener de 1929. Arran de la seua elecció com a Senyoreta Espanya fou distribuïda per la firma comercial Perfumes Mury amb una finalitat publicitària.

143


A la Vila i Cort reial: Perfil i ocupacions de les primeres aspirants al títol de Senyoreta Espanya. Entre diumenge 23 i dilluns 24 de febrer van anar arribant les diverses candidates regionals a Madrid. ABC havia disposat l’engranatge necessari perquè el procés selectiu assolira el ressó escaient a nivell nacional: corresponsals específics per a cobrir informació puntual sobre l’esdeveniment, entrevistes concertades entre els diferents mitjans de comunicació i les candidates, coordinació de sessions fotogràfiques i enregistraments de documentals cinematogràfics, redacció de teletips i notes de premsa per als rotatius provincials i internacionals, etc. Les vicisituds del concurs van ser seguides de forma exhaustiva per la majoria dels diaris espanyols, des dels grans rotatius de la capital a les més modestes gacetes provincials.

Amb tot, aquell primer certamen de bellesa que pretenia cobrar una dimensió internacional, segons El Heraldo de Madrid, encara es trobava lluny dels circs mediàtics que a tal efecte organitzava De Waleffe:

“Estoy a las nueve en punto en el andén del Mediodía. Maurice de Waleffe, como yo, habríase puesto muy triste ante el espectáculo de la estación. Ni un alma de esas que componen el cortejo tan del gusto del ilustre danzante inventor de pantalones y organizador de concursos: ni un periodista, ni un fotógrafo (…) ¡Si esto ocurriese en París!... ¡Ah, París!... A las nueve menos tres minutos este lugar estaría rebosante de público mundano, de figuras célebres, y habría muchas flores destinadas al homenaje y unos empresarios con varios cheques a disposición de las posibles estrellas, traíllas de reporteros y mucho ingenio, mucho <<sprit>> rezumando en ingeniosas conversaciones”.

Retrat publicitari de l’actriu Greta Garbo, un referent de bellesa per a algunes de les aspirants al concurs per a la selecció de la Senyoreta Espanya.

144


L’edat mitjana de les senyoretes inscrites va ser de 18 anys19, resultant la major de totes elles la representant regional de València. Només un 65% es va inscriure al certamen per decisió pròpia i d’este percentatge un 8% decidí restar en l’anonimat fins al moment en què es fera públic el veredicte per no haver comunicat la seua decisió de participar bé als seus familiars o bé als seus respectius llocs treballs. L’altre 35%, com la Samper, es trobava present en el procés selectiu a iniciativa dels seus familiars o de les seues amistats20, donant-se el cas que una d’elles, la representant regional de Múrcia, identificada per la premsa com “la marquesita X” manifestava haver acudit per obligació i, plena de prejudicis, es negava a fotografiar-se o a concedir entrevistes. Manifestava

obertament, com la candidata regional de Catalunya, a la qual no li agradaven gens ni els actes socials ni les festes, que no acudiria a París en cas de resultar seleccionada.

Quant a les ocupacions sabem que el 54% de les inscrites col·laborava en les tasques de la llar, com la representant provincial castellano lleonesa, introvertida en excés, que procedia d’una família nombrosa. Una jove amb vocació de mestressa que defugia qualsevol tipus de vida cosmopolita o mundanal. Havia concorregut, atenent els desitjos del seu pare, que quan va presentar la corresponent fotografia en El Norte de Castilla, només pretenia reforçar la seua autoestima.

El 46% de les inscrites restants desempenyava treballs o cursava estudis tradicionalment associats a les dones. Cinc d’elles eren actrius de cinema o de varietats amb una carrera incipient o amb aspiracions de debutar en el món de l’espectacle. Una d’elles, en les declaracions efectuades al diari madrileny El Sol, mostrava les seues aspiracions a poder triomfar en terres americanes per a poder viure prop de Greta Garbo i aprendre’n: “aunque yo no me cortaré el pelo a ‘lo manolo’”, perquè adorava la pinta espanyola i, per a poder lluir-la, necessitava tindre el cabell llarg per fer-se el monyo.

Dues eren taquimecanògrafes; altres dues (entre elles la

145

19 Els percentatges s’han obtingut a partir de les edats declarades per 17 de les 26 aspirants en les entrevistes que va publicar el diari ABC de 25/01/1929:1721.

20 Els percentatges s’han obtingut a partir de les declaracions efectuades per 23 de les 26 entrevistades pel diari ABC de 25/01/1929:1721.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

A les 16.00h, les aspirants van arribar als salons de la Prensa Española abillades amb vestit de carrer o de nit, on van ser rebudes pels responsables de la direcció del diari Juan Ignacio i Fernando Luca de Tena. Després d’una fotografía conjunta amb els components del jurat designat per la redacció, van comparéixer en una sala, on redactors de quasi tots els diaris madrilenys i fotògrafs de diverses revistes gràfiques les van entrevistar i retractar mentre aguardaven ser requerides per a desfilar d’una en una al davant del tribunal, que es trobava reunit al Saló de Consells. A través d’estes primeres entrevistes podem efectuar una aproximació al seu perfil.


valenciana) pèrites mercantils; dues més exercien de modistes o estudiaven “corte y confección”; un parell treballaven de comadrones i l’última havia acabat de cursar batxillerat.

Potser algunes de les aspirants es comportaren o es mostraren com a xicones modernes fora de l’àmbit del concurs, però els requisits del certamen els van obligar a actuar i a vestir, almenys durant les proves selectives, dins de l’àmbit de la correcció i de la decència.

decidit participar sense cap consentiment per part del nuvi. Per a les que afirmaven no tindre’n, com expressava una de les candidates madrilenyes, concórrer a un certamen de bellesa tenint parella constituïa una mena d’infidelitat: - “No, no lo tengo. Si lo tuviera no hubiera acudido al concurso. Por respeto a él. ¿no…?”

“- Las mujeres, progresistas no tienen razón. La mujer, con sólo ser mujer, tiene bastante”, declarava la representant regional catalana.

Dels remordiments propis d’una educació judeocristiana que a una xicona moderna li ocasionava el fet de participar en un concurs de bellesa, n’és ben il·lustratiu el film Prix de Beauté (França, 1930), dirigit per Augusto Genina amb guió de Réné Claire i G. W. Pabst i amb Louise Brooks, la flapper cinematogràfica per excel·lència, com a protagonista.

I d’entre elles només tres que, com Pepa, no amagaven confessar que es trobaven compromeses, encara que en reconéixer-ho se n’avergonyien perquè havien

Inseguretat, nervis, humilitat, correcció, conservadurisme i modèstia, autèntiques o fingides, es desprenen de les declaracions de totes les

Cap atisbe de feminisme en les seues declaracions. Més ben aviat el contrari:

Affiche del film Prix de beauté (França, 1930), dirigit per Augusto Genina amb guió de Réné Claire i G. W. Pabst i amb Louise Brooks com a protagonista.

146


La foto corporativa de les aspirants que il·lustra la portada d’ABC de 25 de gener mostra un planter de xicones físicament ben dispar. La seua modernitat rau fonamentalment en els pentinats consistents en melenes curtes o monyos amb serrells marcats amb ones d’aigua o amb algun que altre look a lo garçon. Els vestits sense mànigues amb faldes pel davall dels genolls, que permeten a les més audaces entrecreuar les cames per a mostrar-les sense pudor, i, les cadenes i collars llargs de perles de fantasia o de granadura geomètrica com a complement must have, també marquen la tendència de la moda d’aquells temps.

Pepa, sòbria i austera, hi posa seriosa amb un vestit recte de màniga llarga i amb cintura sota el maluc. Té l’aire absent

i són la seua altura i el seu hieratisme els que atrapen l’espectador.

La candidata valenciana guanyava en modernitat amb roba informal de carrer, amb abric de coll de pells i barrets de campana amb els bords al nivel de les celles, tal com ens la mostren els fotògrafs Luque i Marín en les pàgines del Heraldo de Madrid.

Quant al procés de selecció, a les 17.00h, la Samper, com la resta de candidates, va ser requerida per a desfilar davant el jurat, integrat per l’escultor Mariano Benlliure, el pintor Manuel Benedito i el poeta i dramaturg José Juan Cadenas. Va actuar com a instructor del procediment, sense veu ni vot, Enrique Mariné López, secretari de la Casa de Prensa Española.

La missió dels dos valencians i del madrileny resultà molt més complexa d’allò que tothom esperava:

Luis Vidal Corella: Retrat de Pepa Samper Bono.

147

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

aspirants en la primera edició per a la selecció de la Senyoreta Espanya. Pel moment tot molt decent i políticament correcte.


“Hay que partir de la necesidad de enviar a Francia a una mujer genuinamente española; es decir, una mujer de exportación. Una mujer que a los de fuera recuerde a Carmen, que conserve la leyenda de la mujer brava y trágica. Esto no quiere decir – y el contraste es bien lógicoque la mujer de ese tipo que yo proponga sea la elegida; sea la que nos guste más a los españoles; pero en mi opinión, puesto que piden mujer española, sí preciso enviar a una a cuya vista no dude nadie de su nacionalidad”, declarava un dels jurats.

Alhora, Benlliure pensava que: “Hay que meditar la decisión. Se han visto tipos muy completos de mujer española y otros de estilo y maneras diversas, con muy variadas y sugestivas formas de presentación”.

Cadenas, alhora, comentava que: “No existe la mujer indiscutible. Además, es preciso pensar que yo no puedo, no debo elegir la figura más bella para mí, sino la más representativa, la que pueda figurar como una belleza genuinamente española en el extranjero”21.

Per a resoldre el repte i la desproporció existent entre la procedència de les aspirants, el jurat decidí continuar amb el procés de selecció i va convocar per escrit només a part de les senyoretes a una segona ronda que prosseguiria l’endemà en la redacció de Madrid. Hi van concórrer onze de les senyoretes inscrites, junt a la resta de les representants regionals, a

excepció de la murciana, per renúncia expressa22.

Entre les semifinalistes es trobaven quatre de les cinc actrius participants; dues aspirants madrilenyes que havien decidit romandre en l’anomimat i l’aspirant malaguenya, a més de les quatre representants regionals.

La decisió aviat va ser criticada des de València, on es va qüestionar el fet que en la fase final pogueren concórrer diverses representants de la capital d’Espanya, mentre que de la resta de regions només hi haguera una candidata23. D’altra banda, els comentaris d’alguns cronistes, com els efectuats pel corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid, que va desvirtuar les primeres declaracions del jurat, van alçar ampolles. El periodista interpretant lliurament les primeres opinions dels jutges arribà a fer la predicció que en la primera ronda havien sigut descartades les representants regionals i que només aspiraven a la corona les aspirants madrilenyes de perfil cinematogràfic, la qual cosa va generar cert malestar en algunes representants, com la valenciana, que va estar a punt de retirar-se de la competició: “En su disgusto me expresó su propósito de regresar hoy viernes inmediatamente a Valencia. Esta es la consecuencia de los comentarios que se han venido haciendo. Hube de expresarle la importante seriedad del periódico organizador del Concurso; hube

148

ABC, 25/01/1929: 21. 21

22 Cal destacar que entre la relació de les 14 semifinalistes publicada pel diari ABC de 26/01/1929: 17, no figura la representant regional de Catalunya, de qui també feien palesa l’exclusió La Vanguardia de 26/01/1929:22 i el Heraldo de Madrid, 26/01/1929: 16. Contradictòria ment se l’esmenta com a finalista en l’acta del jurat transcrita per la publicació organitzadora del concurs.

23 El Mercantil Valenciano, 25/01/1929:5


seua obesitat, contravenien l’ideal estètic de l’època, com palesava el redactor d’ABC en dedicar-li’n una cobla baturra a una d’elles:

“Las noticias publicadas en todos los periódicos respecto al concurso hicieron que éste fuera durante el día de ayer tema de infinitos comentarios (que) pasaron en ocasiones de los límites de la amena conversación para entrar en el terreno de las discusiones, rematadas con la inevitable apuesta (…) hubo opiniones, comparaciones de fotografías, expresiones de determinados gustos por tal o cual estilo (…) en detrimento del trabajo, ora intelectual, ora material, que ayer sufrió serios transtornos (…) de los encargados de realizarlo”25.

Entre les catorze semifinalistes continuava sense existir un prototip femení definit. Fins i tot, algunes d’elles, per la

Ib. 23.

ABC 26/01/1929:17. 25

ABC 25/01/1929:19. 26

“Dos cosas ha de ‘tiner’ la mujer ‘pa’ que ‘mi’ agrade; que esté metidica en casa

I és que com palesava l’ABC:

24

y esté metidica en carnes”26.

Després d’examinar les concursants en una segona desfilada i passades les 17.00h el jurat va fer públic que l’actriu Carmen de Toledo27, havia sigut elegida com a representant de Madrid i que passava a competir amb les cinc senyoretes enviades de províncies.

Fins a esta fase del concurs tot semblava trobar-se en la línia del certamen de bellesa organitzat pel mateix diari el 1927, que estipulava un premi per a una professional i un premi per a una senyoreta anònima, però la fase definitiva, en esta ocasió, obligava el jurat a decantar-se

27 Carmen de Toledo pels volts del 1929 era una intèrpret cinematogràfica amb una incipient, però sòlida carrera. Havia participat en les pel·lícules: Don Quixote de la Mancha (Dinamarca. Lau Lauritzen, 1926); El conde de Maravillas (Espanya. José Buchs, 1927); Batalla de damas (EspanyaAlemanya. Guerra Werckmeister, 1927); Rosa de Madrid (Espanya. Eusebio Fernández Ardavín, 1927) o Sortilegio (Espanya. Agustín de Figueroa, 1927).

Pepa Samper Bono junt als components del jurat designat per ABC per a la selecció de la Senyoreta Espanya de 1929: els artistes valencians Mariano Benlliure i Manuel Benedito i el poeta i dramaturg madrileny J.J. Cadenas.

149

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

de hacerle ver que en las bases del Concurso para nada se aludía a la calidad de las concursantes; hube de advertirle igualmente la honorabilidad de los componentes del jurado. Y, en fin, hube de convencerla de que se haría justicia, pese a los rumores y comentarios”24.


per una d’ambdues opcions.

Sobre les 18.00h, i, amb gran expectació per part dels periodistes i les agències de premsa assistents, el secretari del jurat va fer lectura pública de l’acta al pati andalús de la redacció: “El Jurado hace, ante todo, una manifestación: no se elige en este concurso la mujer más bonita de España, puesto que en España hay muchas mujeres bonitas. A este concurso han concurrido cinco señoritas elegidas por la Prensa representantes de otras tantas regiones españolas, y un plantel de madrileñas, todas lindas y atrayentes. Hecha la selección entre las concursantes de Madrid, resultó elegida la señorita Carmen de Toledo. La señorita Carmen de Toledo es la ‘Señorita Madrid’, que ha entrado después en el concurso con las señoritas enviadas de provincias. Son éstas: la ‘Señorita Barcelona’, la ‘Señorita Sevilla’, la ‘Señorita Santander’, la ‘Señorita Valencia’, la ‘Señorita Castilla-León’ y la ‘Señorita Madrid’. El Jurado, eligiendo entre las representaciones que han acudido a este concurso, designa para ostentar en París como representante de España a la ‘Señorita Valencia’. Su nombre es PEPITA SAMPER BONO”28.

Des d’aquell moment tant l’ABC, com El Mercantil Valenciano, amb la complicitat de la resta de la premsa nacional, van engegar l’engranatge per convertir la guanyadora en un venerable ídol de masses i per contribuir a la seua promoció

de cara al certamen de bellesa que tindria lloc al vell continent.

“No sé el alcance de este certamen y si es mundial ni europeo, ni los días que durará si quiera”29.

28

29 El Mercantil Valenciano, 25/01/1929:5.

El Sol, 26/01/1929. 30

“Bonica per fora i bonica per dins”. Una vegada elegida la Senyoreta Espanya, els components del Jurat es van manifestar sobre el prototip de bellesa femení que havien triat: “Habíamos pensado que hubiera sido una morena del tipo representativo de la mujer española. Con pelo negro y ojos grandes y negros. La que estaba más cerca de estas condiciones era la Señorita Santander. También habíamos pensado que fuese una mujer del tipo universal, muy esbelta, y este era el tipo de Carmen de Toledo. Después, entre uno y otro caso, optamos por un tipo intermedio, que encarnase a maravilla, también la belleza española y éste es el de la señorita elegida”30.

L’elecció, però, també entranyava decantar la balança del veredicte entre la bellesa professional i la bellesa familiar, com va palesar el periodista Cristóbal De Castro en la revista La Esfera: “En esta rutina española, fraguada por la tradición rudamente honesta de la perfecta casada, que alienta aún el

150

Ib.25.


Des de la seua arribada a Madrid, l’aspecte seré, solemne i majestuós de la Senyoreta Espanya li havia valgut entre els periodistes, l’apel·latiu

de la Dama d’Elx32, una comparança que, descontextualitzada de tota connotació estètica, explotarien aviat els poetes jocfloralescos per a convertirla en un símbol d’identitat local de cara a la seua promoció per Europa: “El tipo de belleza a lo rompe y rasga, a lo Carmen, no podía ser ni puede ser el tipo de mujer representativo de las españolas en París. La belleza que merecía pasar los Pirineos era el tipo representativo que los había pasado ya triunfalmente y triunfalmente tenía su trono artístico en el Museo del Louvre, esculpido en piedra valenciana inmortal bajo la forma estética inaccesible de la Dama de Elche; esto es un tipo de serena belleza, exenta de sensualidad y de rasgos pasionales patológicos, ni gestos y arranques de plazuela; tipo engendrador de admiración santa, no despertador de deseos y bajas pasiones; tipo de perfecta serenidad artística que da a propios y extraños en carne mortal y bella la divina sensación platónica que irradia en piedra inmortal y bella Nuestra Señora la Dama de Elche”33.

Pepa Samper Bono, Senyoreta Espanya del 1929. Portada revista Nuevo Mundo.

151

La Esfera núm. 787, 02/02/1929:49. 31

32 Heraldo de Madrid, 24/01/1929:1.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

espíritu medieval, de behetria y serrallo. La mujer, no teniendo actuación pública, se considera extraña a la Belleza. Sólo son bellas las profesionales: actrices, cupletistas, bailarinas. Y tanto puede la rutina que, aún cuando no lo sean, lo son. Por el contrario, las bellezas familiares, aún cuando sean patentes a los ojos, se velan y disfrazan por el prejuicio secular. Este certamen de ABC supone, sin embargo, cierto progreso en las costumbres gazmoñas. Ya acuden con las profesionales del teatro y del cine, las familiares, mecanógrafas o estudiantes, modistas o contables. Ya se inicia la desamortización de la belleza, programa capital estético. Ya, como en los albores del Renacimiento, comienza a exaltarse a la mujer del prójimo, a la ‘donna altrui’, sin necesidad de que sea profesional, basta que sea bella para que se le proclame y publique…”31.


Però més que el hieratisme de la seleccionada, jurats i resta de periodistes tractaren de justificar el veredicte del concurs en base als cànons propis de l’ideal de bellesa clàssica, perquè la Senyoreta Espanya també havia de ser jutjada a París per un tribunal integrat per pintors, escultors i crítics d’art dels dèsset països participants. Així, es va dir que la Samper reunia les condicions idònies, en tant i en quant, a més que: “hace girar la armonía de su cuerpo, que Valencia envía, ajustándose a las proporciones de Policleto”34, “en su rostro había mieles áticas y la blancura de los mármoles de Pharos”35. Unes qualitats en què incidia el diari que la va descubrir: “Si la dulcísima beldad valenciana hubiera sido juzgada por Fidias, Apeles y Praxíteles, el resultado habría sido el mismo ¡Es mucha la belleza de la chiqueta!”36.

A més, segons les cròniques, Pepa responia al “marco de los

rostros blanquíneos y de suaves tonalidades rosa de las mujeres valencianas”37 i posseïa la “belleza dulce y de líneas suaves”38 pròpia, segons Mª Ángeles ARAZO (2015:56) de les dones “de llet i rosa”. El Mercantil Valenciano, 05/02/1929. 33

Una bellesa que li permetia mostrar-se en les fotografies promocionals de Walken somrient, jovial i chic amb un aire lleugerament cosmopolita39 i alhora mística i fervent com una Dolorosa40. La Samper es trobava en les antípodes del paradigma de bellesa racial, sensual i castissa, però si calia, posava també caracteritzada de manola amb pinta de carei i mantó de manila per al seu paisà Salvador Pascual Baldún41 i, per descomptat, col·locada al davant de la Reial Senyera, com a defensora del valencianisme tradicional, en una instantània de l’estudi fotogràfic de J. Ara, presa abans que es convocara el concurs.

Un estudi grafològic efectuat a la Senyoreta Espanya la definia

J.C. Walken: Imatge promocional de Pepa Samper Bono, caracteritzada de Dolorosa.

152

ABC, 25/01/1929: 21. 34

Tabacos, núm.28. Madrid, juliol, 1934. 35

El Mercantil Valenciano, 29/01/1929:1. 36

37

Ib. 36.

ABC, 26/01/1929:17. 38

Mundo Gráfico, 15/02/1929. 39

La Esfera, 02/02/1929:49. 40


Pepa, alhora, era una jove conservadora, familiar, catòlica, amb un sentit de la moral i la decència ancorats en el passat i amb “un espíritu noble y cultivado, además de una exquisita educación”43, una jove de la petita burgesia valenciana amb uns sòlids valors tradicionals.

Una xicona assessorada i protegida durant el seu periple nacional i europeu per redactors, familiars i dames d’irreprotxable reputació, com l’ il•lustrador i caricaturista Ernest Guasp García, col·laborador de El Mercantil Valenciano que la va acompanyar durant la seua estada a Madrid; el periodista José Antonio López Corts, Lopezito, cronista del mateix diari i redactor particular de la miss a París; Donya Filomena Pimentel de Ciancas, una distingida

personal shopper amb contactes amb la més distingida societat de la vila i cort reial i Encarnación Bono Chust, guardiana de la reputació de la seua filla com qualsevol mare d’una folclòrica o artista.

Una jove escollida entre els diaris regionals i nacionals amb un pla estratègic: aprofitar les dinàmiques de poder que movien els concursos de bellesa per a transformar el concepte de reina de la bellesa en més que un títol. El concurs, a més d’un moviment per a empoderar una dona jove a aconseguir els seus somnis, era una plataforma per a a convertir-la en agent i model exemplar dels valors morals i ètics d’un poble i d’un país.

Des de les seues primeres declaracions com a aspirant a Senyoreta Espanya, la Samper va fer públic, que no concorria al certamen per motu proprio, sinó que ho feia en nom i representació de totes les dones valencianes i espanyoles. Els triomfs que poguera

El model de bellesa espanyola a exportar de cara a Europa fou el d’ una jove de la petita burgesia valenciana amb uns sòlids valors tradicionals. Pepa Samper Bono al piano durant la seua estada a París. Imatge publicada dins del col·leccionable “España Siglo XX”, de la revista Tele-radio.

153

“Llevaré mantón cuando sea preciso, peineta a diario, mantilla en aquellos sitios que lo requieran y llevaré siempre flores, muchas flores. Seré insignia de mi tierra”, va afirmar Pepa en una entrevista publicada en El Mercantil Valenciano. 41

El Mercantil Valenciano, 27/01/1929:1 i ABC 26/01/1929:18. 42

Mundo Gráfico.

43

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

com una xicona formal, reservada, senzilla i reflexiva sense cap afany d’ostentació, però alhora enèrgica, una dona amb geni i temperament42.


assolir, per tant, serien els de tota una col·lectivitat: “Al ensalzarla a ella, nunca piensa que es a Pepita Samper a quien se ensalza, sino a la mujer que ha tenido el honor de asumir la representación de todas las mujeres de nuestro país”44.

“A París pienso acudir a todas partes donde se requiera la presencia de España para demostrar que es el mejor país del mundo y el más ilustrado de todos. He de procurar, por cuantos medios estén a mi alcance, dejar siempre bien colocado el pabellón español. No habrá nadie que en voluntad me aventaje”45.

I com a tal, havia d’exportar un model exemplar de conducta en el qual qualsevol bri de modernitat es reduïa al físic, una imatge externa alhora ben decent i ben poc agossarada, com es desprén d’estes declaracions: “- ¿Y de la moralidad del Certamen? También estará satisfecha.

-Más que satisfecha, satisfechísima, y en París supongo que seguirán cumpliéndose las cláusulas estrictamente. Si así no fuera me retiraría en el acto. Fiada en esas condiciones he acudido al certamen. Y si se me hiciese algo más que vestir traje de noche, o sea manga corta y discreta largura en la falda, le repito que yo no participaría en el concurso.”46.

familias, perquè només conéixer el veredicte del Jurat, la Samper sol·licità una conferència amb son pare per a demanar-li permís per proseguir amb l’aventura europea47, donat que, com expressava sa mare:

El Mercantil Valenciano, 28/01/1929:1. 44

El Mercantil Valenciano, 27/01/1929:5. 45

“- Ya ve, usted: para mi hogar este éxito de Pepita significa algunas contrariades. Mi esposo se oponía a este viaje”48.

D’altra banda, com a ambaixadora d’un estat confessional i catòlic, havia de preservar la seua imatge de cristiana creient, fervorosa i practicant. En són prova les dues ofrenes efectuades a la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats abans i després de la seua estada a París49 i la seua voluntat d’acudir al Monestir de Montserrat per pregar a la Moreneta o a l’ermita de la Magdalena durant les seues visites a Barcelona50 o Castelló51, conclosa l’aventura europea. Una actitud esta última que, va fer que bescanviara l’opinió d’alguns dels sectors catòlics nacionals envers els certàmens de bellesa. N’és prova un dels compliments que se li van fer a Pepa, entre els múltiples regals que va rebre una vegada elegida: “Entre los regalos recibidos figura uno del sacerdote valenciano don Francisco Brino, que es una copia fotográfica del primer cuadro suyo”52.

A més, les decisions de la primera Senyoreta Espanya continuaven sotmeses a la potestat patriarcal del pater

154

El Mercantil Valenciano, 28/01/1929:5. 46

ABC, 26/01/1929: 18-19. 47

Heraldo de Madrid, 26/01/1929: 16. 48

El Mercantil Valenciano, 01/02/1929:1. 49

ABC, 12/02/1929:40. 50

El Mercantil Valenciano, 05/03/1929:3. 51


La bellesa de la Samper, ensalçada unàniment pels jurats i defensada per la totalitat dels periòdics valencians, no fou compartida, però, ni per la majoria de les contrincants, ni per algunes de les Cases Regionals de les províncies que representaven. Tampoc no comptà amb el suport incondicional de tota la premsa espanyola, que, en alguns casos, va qüestionar la imparcialitat d’un tribunal que es va decantar a favor de la paisana de dos dels tres components53.

La primera a pronunciar-se en contra fou l’única candidata del grup de les actrius que no passà a la semifinal. Només havien transcorregut unes hores de l’elecció quan, Amparo Perucho, una popular vedette de cabaret que era la favorita dels mitjans de comunicació madrilenys tant pel seu aire mundanal i extrovertit com pel seu físic exhuberant, convocava

als periodistes de El Sol y del Heraldo de Madrid al camerino del teatre on actuava per fer unes declaracions i lliurar-los una carta de protesta. En ella reptava la Samper a què comparaguera davant altre tribunal de pintors, escultors i periodistes procedents de cadascuna de les províncies d’origen de les candidates regionals. Aquella “Venus de Bronce”54 va argumentar:

El Mercantil Valenciano, 25/01/1929: 5. 52

Correo Extremeño, 27/01/1929. 53

ABC, 25/01/1929:17. 54

“El fallo no ha podido ser más definitivo. Esa mujer tan buscada, dechado de perfecciones, de estética femenina, de línea, ha sido, al fin hallada en nuestra rival, la ‘señorita Valencia’. Nadie mejor que nosotras podemos y sabemos apreciar la estética femenina. Y por eso juzguen ustedes mi sorpresa al ver cómo el Jurado, notoriamente influenciado por la región valenciana, escoge a quien por sus méritos personales no hubiera conseguido nunca este galardón (…) Por todo esto creo tener derecho a manifestar:

Primero. Que en el Jurado no ha existido esa honestidad tan exigida.

Pepa Samper Bono. Ahora.

155

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

La caixa de Pandora: un contenidor de pomes de la discòrdia.


Segundo. Que una fuerza extraña e incomprensible ha obligado al Jurado a eliminarme en condiciones verdaderamente indelicadas.

Tercero. Que, dada la naturaleza de la mayor parte de sus miembros, la elección de la ‘señorita Valencia’ en lugar de a una de las muchas mujeres presentadas, no solamente más bellas, sino infinitamente más perfectas que ella, da pábulo para pensar a la opinión pública que el Jurado no ha sido lo suficientemente imparcial para fallar en un caso tan serio como éste, en que así se juega ante el mundo con el indiscutible prestigio de la belleza de la mujer española (…) ¿Cómo después de esto el Jurado ha rechazado a tanta mujer casi perfecta para elegir a una señorita cuyos encantos personales se reducen a la belleza de su cara? ¿Cómo tales señores no han tenido en cuenta sus defectos tales cómo altura, contorno y dentadura, en la que luce un diente de oro?(…)55”.

“la más absoluta honestidad” i denunciava que havent desfilat amb un vestit llarg al davant de Benedito, Benlliure i Cadenas, estos la van convidar a què es remangara les faldes pel damunt dels genolls, la qual cosa contravenia la moral del certamen.

Heraldo de Madrid, 26/01/1929:1. 55

La denúncia no deixava de resultar paradoxal, en tant i en quant, la tiple, considerada per la premsa del moment com una dona “de rompe y rasga” estava acostumada a exhibir-se publicament amb mallot per la seua condició de cabaretera i es passejava provocativament pel Paral·lel de Barcelona pentinada “a lo garçon” i vestida amb roba masculina a l’estil de la Dietrich.

Probablement la protesta no haguera assolit més ressó o importància si no haguera estat secundada per la pràctica totalitat de les finalistes.

En la missiva, la Perucho, també assegurava haver concorregut abillada respectant

Amparo Perucho, l’enutjada aspirant madrilenya a Senyoreta Espanya no dubtà a parodiar la Senyoreta Espanya abillada amb indumentària tradicional valenciana en els espectacles de varietats en què va participar. Fotografies: Ahora i Blanco y Negro.

156


“La ‘Señorita Valencia’ no se merece representar a España. Es demasiado alta y, por tanto, muy desgarbada. Tiene el pelo de tres colores y las pestañas negras. Su dentadura es defectuosa; está demasiado cargada de espaldas… Creo que el Jurado ha demostrado muy mal gusto.!”56.

Mentre que Mariuca Gil, la bellesa càntabra, en ser preguntada per la premsa, acceptava resignada la decisió i amb desdeny i ironia ratificava l’elecció, encara que considerara l’afortunada “un poco sosa”57.

Només les representants de Catalunya i Castella-Lleó, Elòdia Doménech i Esperanza del Caño, que serien les úniques convidades a les Falles del 1929, van donar suport incondicional a la Samper.

La ‘Señorita Madrid”, Carmen de Toledo, afirmava que no es considerava la més bonica de les dones d’Espanya, però sí “la mejor de todas las que se han presentado al concurso” i comptà amb el suport incondicional del Centro de Hijos de Madrid, que van elevar la pretensió als organitzadors del certamen que l’actriu cinematogràfica participara en el certamen internacional de bellesa fora de concurs: “Habiendo ya el Jurado de ABC elegido la ‘Señorita España’, el Centro de Hijos de Madrid acata el fallo, considerando que sus componentes tienen sobrado crédito y capacidad para no equivocarse – aunque lo hubiera entendido con una mayor autoridad si de cada una de las regiones que acudieron al concurso formara parte de él un representante-; y habiendo elegido también la ‘Señorita Madrid’ se nos ha de permitir que pensemos en organizar en su honor diferentes actos y que uno de ellos pretendemos que sea, puestos ya en directa relación con el Centro Español de París, saber si hay posibilidad de que

Les belleses regionals del concurs d’ABC: Esperanza del Caño Escudero, senyoreta Castella- Lleó (El Norte de Castilla, de Valladolid); Elòdia Doménech Zaragoza, senyoreta Catalunya (Diario de Barcelona); Carmen Rivas Benítez, senyoreta Andalusia (El Liberal, de Sevilla); Carmen de Toledo, senyoreta Madrid (ABC) i María Gil Sainz, senyoreta Santander (El Cantàbrico). Fotos: Walken i V. Muro.

157

56

Ib. 55.

Ib. 55. El Mercantil Valenciano, però, va fer pública una retractació posterior d’esta candidata en data 27/01/1929:1. 57

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

La ‘Señorita Sevilla’, Carmen Rivas, considerava també injust el veredicte i afirmava:


comparezca fuera de concurso, creyendo había de quedar también el pabellón madrileño dignamente representado…”58.

El Mercantil Valenciano de seguida reaccionà tractant de desacreditar l’actriu madrilenya fent públic que “Miss Madrid no es madrileña”, sinó una senyoreta de Sòria que, amb el seu vertader nom de pila, Carmen Vicens Vila, va concórrer tres anys abans a un concurs de bellesa a la seua ciutat natal on va quedar en tercer lloc59 i el diari ABC declinà taxativament aquella proposta “puesto que sólo serán admitidas, las veinte señoritas que, oficialmente, representan a otras tantas naciones. Esto, aparte de que ese acto se podría estimar en París como algo que nos pondría en evidencia, y en España, como una desatención a la señorita elegida y a la región que la ha presentado en el concurso”60. De fet, la pròpia ‘Senyoreta Madrid” instà la institució madridista perquè declinara proseguir amb les gestions61.

Els actes de desgreuge a les candidates regionals prosperaren a Madrid. La Casa de la Montaña va celebrar un homenatge en honor a Mariuca Gil62; el Teatro de las Maravillas oferí una funció de tribut a Carmen Rivas, en la qual van participar destacats rapsodes, cantants i humoristes i on la “Senyoreta Andalusia” es rebel·là com a una futura artista63, i, el Centro de Hijos de Madrid feu el mateix amb la seua representant després d’arremetre contra el descrèdit a què l’havia sotmés el diari valencià64.

Heraldo de Madrid, 28/01/1929:1. 58

Les protestes contra el veredicte van ser secundades tant a Madrid pels diaris El Debate i El Siglo Futuro, com en províncies. Així el periòdic cordobés La Voz, insertà el següent comentari en portada: “Miss España es guapa, muy guapa. Pero no es ni mucho menos la más guapa de las concursantes. Hay más. Miss Sevilla y una Miss Santander que duelen de bonitas. Y una señorita Perucho que acongoja de linda, y que en unión de otras muchas han protestado ruidosamente del fallo del Jurado. A nosotros se nos antoja que las señoritas protestantes tienen toda la razón. Aunque comprendemos que para fallar con absoluta imparcialidad hubiese sido preciso un criterio estético”.

La problemàtica derivà en tota una guerra mediàtica d’adhesions (El Liberal, El Sol, La Nación, El Imparcial, El Norte de Castilla, La Bula) i crítiques al veredicte, que va arribar fins a les planes de El Socialista, òrgan de difusió del Partido Socialista Obrero, on l’escriptora feminista valenciana Maria Cambrils qüestionava la conducta de les rivals despitades:

“El despecho, fea cualidad del alma, que sólo tiene justificación en la envidia, ha podido mover la pluma de la señorita Perucho, eliminada por el jurado calificador con entera justicia, sin duda alguna. Calificar de deshonesto al jurado y tacharle de parcialidad regional sólo puede ocurrírsele

158

59 El Mercantil Valenciano, 25/01/1929:5.

ABC, 27/01/1929:33. 60

Heraldo de Madrid, 29/01/1929:1. 61

62

Ib. 61.

Heraldo de Madrid, 04/02/1929:1 63

ABC, 03/02/1929:31. 64


En l’article, la col·laboradora socialista no únicament defenia l’honradesa dels components del jurat, sinó que a més justificava l’ambició de les concursants: “(…) animadas por el muy humano anhelo de merecer la proclamación de reinas de la hermosura, el título que más apetece la mujer joven con ansias de triunfar en el terreno de la admiración masculina”.

També es decantava pel mereixement o no del triomf de la seua paisana: “¿Es verdaderamente hermosa Pepita Samper? Confesamos nuestra incompetencia para opinar sobre otra belleza que no sea la del corazón, víscera sensorial y dinámica que, en opinión de los anatomistas del sentimiento, es el alambique, valga la metáfora, donde se depuran las pasiones innatas o se intensifican en malas cualidades morales, según sea de favorable o adverso el medio social donde se educa el indivíduo, sin distinción de sexo. Pepita Samper podrá ser ‘demasiado alta’, muy ‘desgarbada’, tal vez con el pelo ‘de tres colores’, los ojos ‘verdes’, las pestañas ‘negras’ y la dentadura ‘demasiado defectuosa’; estará ‘cargada de espaldas’, según ha dicho la señorita Betis; pero el Jurado integrado por hombres ecuánimes y competentes, después de todo, nos ha dicho que es rematadamente hermosa la escultural Pepita; juicio que vale por millones de esas

chinchorreras, más propias de entre bastidores y de las intrrigas urdidas en la trastienda de un cabaret que en las columnas de la Prensa de Información”66.

L’enrenou cobrà tal magnitud que el diari organitzador es veié obligat a defendre el veredicte del Jurat en base a l’acceptació popular de la candidata escollida: “El homenaje de admiración y de respeto que está tributando el pueblo de Madrid, tan noble y tan desinteresado siempre, a la señorita Samper, elegida como representante de la belleza española para el concurso de París, y, con la encantadora valenciana, a las lindísimas muchachas que representando a Madrid y a las demás regiones, han tomado parte en el certamen, es una prueba evidente de que el público refrenda con su aplauso la decisión del Jurado. Ello contrasta con hechos aislados que son muy de lamentar, con los que se ha querido establecer pugnas y discordias para ensombrecer el buen éxito de este certamen que todos nosotros hemos querido revestir de la mayor imparcialidad y seriedad. En todo concurso donde hay que elegir una persona entre otras muchas es natural y humana la protesta de los no favorecidos, pero ello no quiere decir que sea justa. Si de Santander y de Sevilla han salido algunas protestas por el resultado de la elección, hubieran salido igualmente de haber sido otra la elegida. Pero lo que no tiene explicación, y ello merece nuestra protesta, es que algún periódico aproveche esa actitud de disgusto, la recoja, la hinche y le dé a la publicidad para dar paso a la murmuración y poner en evidencia lo mismo a

159

El Socialista, 27/01/1929. 66

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

a la señorita Perucho, que se siente mordida, seguramente, por el vil gusanillo de la envidia”.


las que censuran que a la censurada, con olvido evidente del respeto que, por ser mujeres, merecen por igual las concursantes, y, la consideración que debe guardarse a las regiones que las eligieron previamente”67.

Evidentment totes les publicacions valencianes s’atrinxeraren per defendre l’honor del triomf de la bellesa de la paisana. El diari que la va descobrir reaccionà per mitjà de la publicació d’un article de Juan Guixé ben il·lustratiu, perquè, al capdavall, el triomf de la seua candidata era alhora el seu triomf: “Tanto más representativo, si cabe, que la indignación estropajista y clerical son las derivaciones postconcurso, el no conformismo de alguna de las bellezas condenadas a no ir a París. Se parece mucho su actitud a la que tomaban los curas facciosos años hace frente a los gobiernos liberales y a la que suelen adoptar los cabecillas centro y sudamericanos cuando no les acomoda el gobierno de la República. Me refiero a las discusiones y protestas infladas a que iba dando lugar la designación de la ‘Señorita Valencia’ - ¿por qué llamarla miss en inglés? - Es muy espsñol esto de acudir a un jurado para ver si cae un premio y luego rebelarse y desprestigiarle porque no nos lo ha concedido ¿Por qué entonces se acudió al concurso? ¿Por qué se acató la letra de sus bases, si habíamos de alzarnos contra él una vez que nos fuera desfavorable? Por otra parte, el que recusa el fallo de un tribunal es porque se cree superior a él en su

juicio, y lo primero que debe de hacer es no aceptarlo desde un principio. Si lo acepta debe de ser con todos sus pronunciamientos. Y si no fía en su rectitud abstenerse de concurrir a su llamamiento. Pero es lo de siempre entre nosotros. El último espectador de andanada cree saber más que el primer espada. La belleza mediocre se alza contra el criterio estético de artistas eminentes como Mariano Benlliure y Benedito; el analfabeto condenará de latero al escritor que ha compartido la vida entre los libros y las cuartillas. Y lo peor no es eso, sino los truhanes a río revuelto tratan de pescar y convertirlo todo en mandro. Esa señorita Perucho, que ha lanzado el reto pintoresco a la ‘Señorita Valencia’, es indudablemente encantadora por partida doble; por hermosa, por pudibunda (…) En España somos así. La bella representante de Valencia obtiene el honor de asumir la voz de España en París, pues al punto la señorita Perucho y sus secuaces alborotan, cada cual, con sus fines, y hasta se toman acuerdos emcaminados a enviar, por estrecho espíritu localista, a otra señorita, peliculera, por cierto, fuera de concurso ¿No es todo esto sectarismo, pueblerismo, centralismo, ausencia de respeto, disciplina, patriotismo y fundamental delicadeza? ¿No es incoherencia colectiva, falta de unidad de espíritu en la nación, insurgencia localista? Lo más grave no es, sin embargo, que entre gentes que no están obligadas a tener un depurado sentido de la responsabilidad pública se produzcan estas querellas propias de beldades profesionales, sino que tengan ser entre quienes positivamente han de ser portavoces de la opinión y están obligados a poseer lo que suele faltarle a

160

ABC, 29/01/1929. 67


Intel·lectuals, artistes, empresaris, comerciants, polítics, periodistes, lletraferits, representants de totes les institucions educatives, socials i culturals valencianes i també el poble pla es van arrenglerar a la causa prodefensa de la representant valenciana i, tot i que no estava previst que la Samper visitara València abans del

seu viatge a París, aconseguiren que fera una estada llampec al cap i casal “porque de todas partes quieren acudir para rendirle testimonio de admiración (…) por los incidentes provocados por cuatro despechadas en Madrid”, ja que “de una manera decidida y unánime Valencia se ha manifestado orgullosa de su hija, y ha hecho suyo el desenvolvimiento de toda la gesta triunfal de nuestra reina y ha condenado sin reserva ciertas actitudes que ni la envidia que las provoca son bastante a justificar”69.

El Mercantil Valenciano, 01/02/1929. 68

El Mercantil Valenciano, 28/01/1929:1. 69

Els fallers i les falleres de la plaça de Marià Benlliure, en to satíric, també van deixar testimoni de l’afer en els versos explicatius del llibret de la seua falla, anomenada Joc de dames:

Fotografia promocional de Pepa Samper com a Senyoreta Espanya per al Concurs Internacional de Bellesa de París.

La imatge de la primera Senyoreta Espanya com a recurs publicitari per a la venda de productes de bellesa. ABC 14/02/1929.

161

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

las multitudes (…) Con su cariz frívolo, el Concurso de Belleza ha tenido un sentido transcendental que ha puesto de relieve la facilidad con que nos peleamos; al confundir lo bello con lo feo; la disciplina y la autoridad; el patriotismo y la justicia; nuestro arbitrio con la razón. Sobre todo porque nos ha conmovido sospechosamente un problema femenino, a pesar de nuestra ilusión legendaria de que somos un pueblo muy viril y que siendo muy galantes y respetuosos con la mujer, secundamos el despecho de ésta cuando cree que sus gracias físicas no son tenidas en el concepto en que las tasó su vanidad”68.


“No es permití concursar a ninguna tobillera ni pechuguera. No a pams sino a metres ben cumplits s’obligaren a parlar dels vestits d’oposicions. I no més s’es començà la partida, ja es trobaren amb el primer handicap: els juaors de Madrit se posaren a juar amb més dames, ells asóles, que tots els atres. Pasá que, dels quadres blancs i negres del joc, va haver un instant, en que hu verem negre tot. Pero anarem endavant. I guanyarem, al revés que en el joc. Volgué alvançar una dama, de gaidó, i es quedá sense juar. Nostra dama acaminava

descobridors de la bellesa, estaven disposats a fer de Pepa un fenomen de masses, és a dir, tot un referent de la cultura Mainstream local i nacional. De fet, la popularitat que arribà a assolir la Samper va respondre als tres factors que, segons Fréderic MAINSTREL (2011) confluïxen en la construcció d’ún ídol de la societat de consum: el mode de producció industrial que, a través dels mitjans de comunicació, es va aplicar a la creació cultural de la seua imatge i personalitat; la desaparició de barreres entre la cultura aristocràtica i l’entreteniment popular a l’hora de forjar un mite emblemàtic tant per als artistes, com per a les classes populars i, en tercer lloc, el cosmopolitisme propi dels concursos de bellesa en què es va fer conéixer.

al recte. Aixina guanyá”.

Mentre la pol·lèmica continuava candent, la Senyoreta Espanya es lliurava en cos i ànima a una agenda repleta de compromisos, perquè els organitzadors, amb l’estreta col·laboració dels

A més, la publicitat hi era al recer de la nova Senyoreta Espanya. ¿Què millor que una dona jove i bella que havia assolit sobtadament la celebritat com a reclam per a la venda de tota mena de

Litografia Avinyó: Etiqueta de la marca de taronges “Miss Espanya” comercialitzada per l’empresari valencià Vicente Mont (1929).

162


Els esbossos d’uns interessos comercials o promocionals en el concurs de bellesa ja van ser augurats pel diari d’Almeria El Mediterráneo: “Es evidente que esos concursos no hacen daño a nadie. No faltará quien afirme, con cierto aire de razón, que en estos tiempos de degeneración masculina, es cosa útil llamar la atención sobre la hermosura de las mujeres, como reclamo para la atención de forasteros, el juego no tiene rival: durante semanas enteras oiremos pronunciar el nombre de la ciudad que ha otorgado el premio. Como reclamo industrial, tampoco: durante las mismas semanas se hablará en la prensa de las prendas de vestir con que modistos astutos han cubierto los cuerpos de las agraciadas en general y de la escogida en último término. Hemos de confesar que preferimos ver en las revistas ilustradas y en las pantallas de los cines las caras y los cuerpos de estas bellezas que el rostro de pesadilla del Aga Khan o la caída mortal de un aviador o la ‘pinta’ poco decorativa de los señores diplomáticos reunidos alrededor de una mesa, siempre la misma. Pero también hemos de confesar que es lamentable que a

Etiqueta de taronges de la casa Martínez, d’Alzira per introduir el seu producte al mercat holandés amb els retrats de Miss Espanya, Miss Holanda i Miss Europa de 1929.

163

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

productes? Es tractava, sobretot, d’una propaganda blanca i encoberta. Una publicitat fonamentalment forjada a base de regals a la nova reina de la bellesa. Tots els diaris en van fer inventari dels artesans, comercials o professionals que complimentaren amb obsequis la Samper ¿I a quina admiradora no li agradaria fer-se un retrat al mateix estudi on s’havia fotografiat la miss o perfumarse amb l’aroma que patrocinaven les postals promocionals de la xicona més bonica del país? ¿A quina donzella no li agradaria fer-se confeccionar un vestit per la mateixa modista que havia de cosir el que la representant de la bellesa espanyola lluiria a París? ¿Quin home amb possibles no desitjaria posseir un automòbil amb una dona tan templada a la vora, com aquell que s’havia oferit a transportar Pepa?


juegos tan baladíes con tanto entusiasmo se entregue una sociedad que tantos motivos tiene de preocuparse de otras cosas (…)”70.

La imatge publicitària de la primera representant de la bellesa pàtria, però, no va estar sotmesa ni a cap procés explícit de cossificació, ni a cap besllum d’erotisme. El model a exportar era el d’una casta diva valenciana i Pepa hi encaixava a la perfecció.

En les etiquetes dels discos elèctrics que amb la seua salutació va enregistrar i posar a la venda la Casa Odeón, Pepa va aparéixer caracteritzada de Mare de Déu Dolorosa. Però, sobretot, va ser en el seu vessant de llauradora com va reportar més guanys. El diari La Correspondencia exhaurí l’edició d’exemplars quan distribuí l’estampa de la Samper vestida a la valenciana de cos sencer i tornà a repetir l’èxit quan va lliurar-ne el retrat de bust. Altrament l’empresari taronger Vicente

Mont, exportador de fruita escollida, va llençar una sèrie d’etiquetes de la marca “Miss Espanya” que ens la mostraven també d’hortolana rebent l’ofrena de dos llauradors.

El Mediterráneo, 21/01/1929. 70

Amb la imatge de Pepa també es van distribuir o posar a la venda perfums, productes cosmètics per tenyir-se els cabells i més taronges. La casa Martínez, d’Alzira per introduir el seu producte al mercat holandés va encunyar una etiqueta de cítrics, on la Samper presidia una composició franquejada per la que resultaria guanyadora del certamen de bellesa europeu i també per Miss Holanda.

Fins i tot, la perfumeria valenciana de Vicent Ibáñez va fer negoci comercialitzant una colònia a doll que es venia “a huit pesetes litro” i que era anomenada “Miss España”. Per a patrocinar-la, l’adroguer va patrocinar el 1929 la construcció d’una falla publicitària que es plantà a l’encreuament dels carrers de Sant Vicent- En Sanz i de la

Disc elèctric de l’enregistrament d’una salutació de la Senyoreta Espanya,1920 i anunci publicitari per a la seua venda.

164


qual la revista El fallero en feia una graciosa explicació:

“Yo sé que ostet, don Visiente, Caricatura de G. Martín i glosa de Maximilià Thous a Pepa Samper publicats en la revista Pensat i fet del 1929.

qu’en sus establecimientos, tiene cosas pa las damas, que las hase seductoras, irresistibles y guapas. Yo nesesito anseguida marchar a París de Fransa y demostrar al jurao del concurso qu’es un mandria; que mecor que ‘Miss Hungría’, y mecor que ‘Miss España’, soy yo, y nesesito el premio per damunt de la capsana de Poincaré, de Herriot, y de la hermosa polaca. Pero para conseguir lo que digo en esta carta, nesesito que me ayude, Don Visiente de mi alma. desídase a protegerme, y el triunfo es mío, paraula. Resiba ostet los saludos de Sirila Corfa Amarga”.

Reproducció de l’esbós de la falla publicitària dels carrers de Sant Vicent-En Sanz de 1929 publicat a la revista Pensat i Fet. El cadafal va ser sufragat per la Fàbrica de Perfums de Vicente Ibáñez per a la promoció de la colònia “Miss España”.

165

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

lo mismo en su hermosa fábrica,


PUBLICITAT ENCOBERTA I DESCOBERTA AL VOLTANT DE LA SENYORETA ESPANYA Relació de promotors i de productes oferits o ofertats.

CREACIONS HELIOS PALAFOX Camamil·la Intea CASA CABRELLES Ventall artesanal pintat per Vicente Romero. CASA PRIOR Pinta. SEDERÍAS BARCELONA Tres talls de seda. CASA PRAT Espill de tres llunes. CASA ROBILLARD Estoig de perfums “Aromas de Valencia”. J. ALBIÑANA JUAN Ventall d’època com a complement al vestit de llauradora oferit per Daza. CASA PAMPLÓ Confecció del vestit de llauradora oferit por Daza. LITA Malles postisses per al pentinat de valenciana.

CASA DE CURTIDOS “VIUDA DE ESPAÑOL” Sabates de valenciana com a complement al vestit oferit per Daza. FLORES ARTIFICIALES “LA FLORESTA” Cistella de flors artificials com a complement al vestit de llauradora, obsequi de El Mercantil Valenciano. BARRETERIA DE LA SENYORA CÁMARA Barret de campana. SRTA. MARTÍNEZ TELLO Confecció de dos vestits de soirée i un altre de carrer. PERFUMERIA “MURY” Fotografies de la Senyoreta Espanya per a la comercialització del perfum “Le Narcisse Bleu”. RAMON CABRELLES BARTUAL Ventall pintat a mà per Romeu. PASCUAL SETTIER MARTÍ Estoig artesanal per a l’adreç de valenciana obsequi de El Mercantil Valenciano. JUAN VIDAL ALDAS Marca de taronges “Miss Espanya”.

CARMEN PERIS Confecció del vestit de llauradora obsequi de El Mercantil Valenciano.

ADROGUERIA “LAS BARCAS” Exhibició d’un reportatge fotogràfic.

REAL CASA MADAME CRIPPA Confecció d’un vestit de gala.

NINA DE LA MARCA “BABY-DOLL” Estudiants universitaris de Filosofia i Lletres.

ISMAEL BLAT Retrat a l’oli. AGRUPACIÓN DE FLORISTAS DE LA PLAZA EMILIO CASTELAR Bouquet de violetes.

AUTOMÒBILS ELCAR Cessió del vehicle amb què la miss es desplaçà per València i va fer el seu trajecte de retorn a Madrid. PERFUMERIA IBÁÑEZ Venda de colònia a doll de la marca Miss Espanya.


a la premsa: “Me debo a mi cargo”71.

Fet públic el veredicte del Jurat, el director d’ABC va fer lliurament a Pepa del premi del concurs. Després, la reina de la bellesa baixà a la sala de rotatives del periòdic, on saludà els obrers que treballaven en la redacció del diari. Al carrer l’expectació era alta i la força pública hagué d’intervindre per a contindre les multituds. En arribar a l’Hotel Gran Via, on s’allotjaven totes les representants regionals, fou rebuda amb els acords de l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana interpretat per l’orquestra del local i el Marqués de Sotelo, alcalde de València que casualment es trobava a Madrid, es passà per la seua suite per felicitar-la. Des de l’endemà, la Senyoreta Espanya hauria d’enfrontar-se a un vertiginós carrusel d’homenatges, reconeixements, visites, mostres d’estima, entrevistes, sessions fotogràfiques i obligacions que li van fer perdre fins a tres quilos, perquè segons confessava

En un primer moment, l’organització no havia previst la visita de la Senyoreta Espanya a la seua regió de procedència. L’elegida només disposava de sis dies des de la seua elecció per concórrer al certamen de bellesa de París i ABC n’havia coordinat la compareixença en més actes socials i promocionals per a aconseguir que aquella miss aglutinara els sentiments comunitaris de tot un país i es convertira en un símbol d’orgull nacional a l’hora de confrontar els seues encants amb els de les representants de la resta de països europeus.

Heraldo de Madrid, 28/01/1929:1. 71

Però l’entusiasme i l’excitació que a València va provocar l’elecció de Pepa Samper superava tot allò previst i esdevenia la millor plataforma per a aconseguir aquells propòsits. Des què El Mercantil Valenciano va rebre la notícia de l’agència Mencheta que comunicava l’elecció de la

La Samper, triomfadora del Concurs Nacional de Bellesa, visita els operaris de la nau de màquines del diari ABC. Foto: V. Muro.

Visita de la Senyoreta Espanya amb la resta de representants regionals a la redacció de la revista Estampa. Imatge publicada dins del col·leccionable “España Siglo XX” de la revista Tele-radio.

167

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Si l’agenda m’ho permet…


Samper i va penjar una pissarra a la façana de la seua redacció comunicant que la Senyoreta Espanya era la representant valenciana, es desplegà un intens entusiasme local. La premsa, l’administració, les institucions socials, culturals, mercantils, els artistes, els lletraferits i el poble pla es posicionaren al voltant de la valenciana i la convertiren en un ídol de masses. Tots, a través de telegrames i missives, van sol·licitar la presència d’aquella dona a qui volien convertir en un emblema del valencianisme temperamental.

La breu, però intensa estada de Pepa a València, va ser planificada des del moment en què l’organització de Madrid accedí a la visita. La premsa valenciana s’encarregà d’elevar a la categoria d’esdeveniment social cada comparecença pública de la Senyoreta Espanya i El Mercantil Valenciano implicà en cada parada del trajecte ferroviari Madrid- València les autoritats o els col·lectius locals perquè tributaren fervoroses acollides a la valenciana.L’arribada a l’Estació del Nord de la Senyoreta Espanya superà les

Visita de Pepa Samper a la redacció de El Mercantil Valenciano durant la seua estada a València prèvia al Concurs Internacional de Bellesa de París.

168


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

ACTES D’HOMENATGE A MISS ESPANYA EN EL SEU TRAJECTE EN FERROCARRIL MADRID- VALÈNCIA


expectatives de De Waleffe. Periodistes, autoritats, artistes, músics i curiosos esperaven impacients l’arribada de la reina de la bellesa entre música, traques i flors. Les multituds s’acolparen a les andanes i en cadascun dels indrets de l’itinerari on s’havia previst que es detinguera l’automòbil que transportava aquell ídol mediàtic van haver d’intervindre les forces policials. A l’Ajuntament de València, Pepa fou rebuda al saló d’actes d’alcaldia; a la Basílica de la

Mare de Déu dels Desemparats, plena de gom a gom, feu una ofrena floral a la patrona de València i a la redacció de El Mercantil Valenciano, fou complimentada per l’equip directiu, visità les rotatives i feu pública aparició davant el poble que, tot plegat, s’havia concentrat als voltants. Els incidents prosseguiren fins l’arribada de l’automòbil al seu domicili del barri de l’Exposició. Per la vesprada li aguardava una agenda quallada de compromisos.

RECORREGUT DE MISS ESPANYA EN AUTOMÒBIL A LA SEUA ARRIBADA A VALÈNCIA.

3

5

4

2

1

Recorregut en autom`bil de Pepa Samper durant la seua primera visita a València en qualitat de Senyoreta Espanya des de l’Estació del Nord (1) al seu domicili al carrer del Dr. Simarro (actual de Mísser Mascó, -5-), passant per l’Ajuntament (2), la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats (3) i la redacció de El Mercantil Valenciano (4).

170


LLauradora amb aspecte de Regina. Pepita Samper ha sigut considerada com la primera dona abillada amb indumentària tradicional valenciana per a la festa fallera gràcies a la decisió de concórrer vestida de llauradora en representació de l’estat espanyol en la gala de Les petits lits blancs, un dels actes benèfics previs al Concurs Europeu de Bellesa del 1929

celebrat a París, que tingué lloc al Teatre de l’Òpera.

Mai no sabrem realment de qui va partir tan afortunada idea, però tot apunta a què la determinació no fou ocasional ni fortuïta, sinó que obeí a un estratègic pla de màrqueting que va saber aprofitar el favorable context perquè la iniciativa assolira el ressó públic i els objectius que pretenia.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Al llarg de les tres intenses jornades que durà l’estada de la senyoreta Espanya a València (29, 30 i 31 de gener de 1929) esta rebé el vestit de soirée que lluiria a París, així com el de llauradora amb els complements obsequi de El Mercantil Valenciano i se’n va fer les darreres proves. Atengué al seu domicili l’equip d’artistes responsables de la confecció del vestit de valenciana, les obreres de la Fàbrica de Tabacs i la tuna estudiantil de la Facultat de Medicina. Visità el Cercle de Belles Arts, l’Associació de la Premsa Valenciana, la redacció de La Semana Gràfica, el Circo Americano i l’agència d’automòbils Elcar. Assistí a més a la projecció del film dels Ardavín al Teatre Líric i als homenatges que li van tributar el Conservatori de València, Lo Rat Penat, la Societat Valenciana d’Agricultura i la Diputació de València, este últim en el Teatre Principal. El matí del 31 de gener partí per a Madrid en automòbil des de la seua llar, on se li va tributar un acomiadament multitudinari.

Ni les proves per a la selecció de la Senyoreta Espanya, ni les desfilades associades a l’elecció de la xicona més bella d’Europa contemplaven en les bases la possibilitat que les candidates pogueren comparéixer habillades amb vestits tradicionals.

Les fotografies promocionals de la díscola Amparito Perucho per a la seua candidatura a senyoreta Madrid ja ens la mostraven ataviada de chulapa amb la característica bata i mantó de manila72 i J.J. Cadenas, un dels jurats del certamen de bellesa promogut per l’ABC, el mateix dia de la recepció a Madrid de totes les aspirants al títol de Miss Espanya es lamentava: “algunas de ellas no lucen lo que lucirían con trajes regionales”73.

Les primeres declaracions de la Samper sobre la seua intenció de lluir en aquell espectacle de gala un vestit de valenciana “de raso blanco con flores encarnadas, todo él cuajado de lentejuelas y piedras refulgentes74 són posteriors a

171

Heraldo de Madrid, 24/01/1929:1. 72

ABC, 25/01/1929:21. 73

ABC, 26/01/1919:19. 74


172


Tot sembla apuntar que El Mercantil Valenciano, abans del triomf de la candidata a qui havia catapultat a la popularitat, tenia preparat un pla per a reaccionar de forma immediata en cas que Pepa fora elegida Senyoreta Espanya: “Nosotros concebimos el propósito de regalar a la señorita Samper un magnífico traje de labradora que fuera compensándola por la entronización de su especial belleza racial. Nuestro propósito, ingénuo y puro en principio, ha crecido como la soberanía de nuestra bella representante. Elegida en principio por nuestro modesto impulso exaltador al vencer por su belleza propia en el Concurso Nacional, se sobrepone a nuestro propósito, y toma un impulso que nadie se atreve a definir. Así, nuestro obsequio, acogido por posteriores entusiasmos, más cimentados y robustecidos, por el éxito posterior, ha pasado a manos ajenas, a imaginaciones fecundadas por el calor del triunfo que extiende su apasionado interés cuándo amplia el radio de su soberana representación. Los artistas valencianos, en su más pujante y lozana representación, han invadido con gallarda gentileza nuestro propósito y quieren, reclaman, su derecho de artistas valencianos para asumir la ornamentación y dirección técnica del hermoso traje que, en principio, pensamos ofrecer como homenaje de El Mercantil Valenciano, a su genuína elegida Pepita Samper Bono. Beltrán, Rigoberto Soler, Casimiro Gracia,

Vicente Abad, Ramón Mateu, Enrique Cuñat, Carmelo Vicent, Vidal Corella, Querol, José Mateu, Blanch y, en fin, un número interminable de estos jóvenes que poseen la pujanza de nuestro temperamento artístico. Se nos han sumado para glosar nuestro propósito. Ellos quieren que en este traje resurja el tipo verdadero de labradora valenciana en su mayor justeza histórica y en su más bella adaptación a la elegancia de todo tiempo. Todos corren ya, indagan, buscan y expanden una aureola de pureza estética para que el traje que la regala El Mercantil Valenciano a su bella reina sea, en suma, un modelo de pureza histórica, y que en él se condense el entusiasmo de los artistas valencianos como rendido homenaje a la más bella mujer de España, que floreció en nuestra gloriosa tierra, en nuestra querida Valencia. Avalada por nosotros su febril actividad, ya se han puesto manos a la obra. Han sabido nuestros artistas ver el momento en que puede sublimizarse el ideal estético, laudatorio, compensador del olvido en que se tiene nuestra tradición y nuestra soberanía en arte. Bien despiertos al glorioso estrépito de su triunfante paisana, unirán a su triunfo su esfuerzo, y perpetuarán el momento con el renacimiento glorioso del traje típico. ¡Feliz idea la de nuestros artistas! En ella depositamos satisfechos nuestra confianza, que ha hecho crecer, glosándolo nuestro primer propósito”75.

Amb allò que la premsa presentava aparentment com un caprici o un desig personal, la nova miss feia un bolc a la imatge que oferiria Espanya de cara a Europa. Una imatge més tradicional que cosmopolita, més castissa que chic, perquè aquella decisió que desfermava

173

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

la seua elecció com a Senyoreta Espanya i esta decisió, segons sa mare, es un problema surgido a última hora que es preciso resolver”.

El Mercantil Valenciano, 27/01/1929:1. 75


la retòrica patriòtica i finisecular de la Renaixença valenciana estava de moda en els anys vint entre intel·lectuals, artistes i escriptors. Tots ells, sense defugir l’estímul de la modernitat o l’avantguarda, s’impregnaren de nacionalisme. Vicent SIMBOR (1994) apunta com al llarg de la segona dècada del segle passat València es trobava immersa de ple en el procés que la convertiría en l’urbs moderna actual i esta radical modernització socioeconòmica comportà una transformació paral·lela en les apetències i activitats culturals d’una població marcada per la irrupció d’eixa classe mitjana, a la qual la Samper pertanyia, nascuda de la creixença del sector terciari. Una classe que electoralment propicià les primeres respostes positives al nacionalisme en les consultes electorals.

Un nacionalisme que reactivà l’imaginari de la figura femenina de la llauradora valenciana ataviada amb riques teles i brodats. Amb tot, la valenciana

dels anys vint no era, però, aquella que oferia amb gest amable fruites i flors, com a reflex d'una terra agrícola benigna, idealitzada i quallada de bondats de la Renaixença. Era una llauradora amb it. Una llauradora cosmopolita que la il·lustració gràfica va explotar associada a un sentit decoratiu i una elegància menys rància i més noucentista. Una llauradora sensual, mundana, hedonista, seductora o fatal, més popular i lliure i, de vegades, associada a la figura del dandi. Una llauradora que, com argumenta PÉREZ ROJAS (1990), encara que manifesta respecte i admiració per la tradició regionalista de la Renaixença, no és tradicional, perquè s’allibera de tot llast per deixar-se’n seduir per formes amenes, sofisticades, modernes i subtils que li conferixen un resplendor inesperat.

N’és exemple el propi retrat de la Samper com a Regina dels Jocs Florals del 1929, obra del muralista valencià José Bellver Delmás76, que, quant a factura, ens recorda llunyanament el

76 José Bellver Delmás va ser catedràtic de les Escoles d’Arts i Oficis Artístics de València i s’especialitzà com a pintor muralista. És autor dels murals d’exaltació franquista de l’altar major de l’església de la Santa Creu de València (1942-1943). La seua producció es mou dins de l’àmbit del més estricte academicisme, per això resulta significatiu l’atisbe de modernitat que es desprén del retrat de la Samper, que es conserva a la galeria de regines dels Jocs Florals de Lo Rat Penat.

La il·lustració gràfica i publicitària des de la primera dècada del segle XX va renovar la imatge de la llauradora valenciana amb un sentit decoratiu i una elegància menys rància i més noucentista empeltada, de vegades, de certa picardia i sensualitat. Antonio Vercher: Cartell Fira de Juliol (1920). Targeta promocional de taronges impresa a la Litografia Durà.

174


A més, Espanya i, més concretament València, estaven de moda a París, com feia palés un article de Monte-Cristo publicat a l’ABC el mateix dia de l’elecció. “L’Espagne rajeunit” deien els diaris francesos, mentre destacaven l’èxit que havia assolit a l'Île-de-France la publicació de la novel·la València, amours d’Espagne, d’Adolphe de Falgairolle o comentaven la presència habitual de qualsevol quadre espanyol en les revistes musicals que s’oferien al Moulin Rouge, al Follies Bergère o al Casino de París, temples de l’oci i de l’espectacle, on des del 1926 triomfava Mistinguett amb la seua versió del pasdoble Valencia, del mestre Padilla. Alhora des de 1904 pintors espanyols com Hermen Anglada Camarasa triomfaven a l’Ille de France amb composicions de gran cromatisme i modernitat inspirades en temes folclòrics valencians.

La decicisió que la Samper concorreguera abillada de valenciana al Bal des petits lits blancs, com a prolegòmen al Certamen Internacional de Bellesa no fou, per tant, gens casual. La candidata o aquells que la van assessorar sabien ben bé el cop d’efecte que podia causar presentar-se a París vestida d’aquella manera en una festa benèfica multitudinària.

No fou gens senzill abillar de valenciana la primera senyoreta Espanya. Aquella dona que tractava de defugir de la imatge de la miss “que va de piscina en piscina, de maillot en maillot” per a accedir a convertir-se en una dona-símbol de la seua terra.

Pels volts del 1929 a València no es coneixia “vestit antic, vestit per persona antiga” (LICERAS, 1991:9). Només es tenia com a referent el procés de recuperació promogut per la Renaixença que responia a “la recuperació mitificada de com els huitcentistes pensaven que vestien els seus avantpassats(…)”.

Luis Dubón Portolés: portada de la revista Feria de Valencia (1928) i pai-pai promocional de calces de Casa Gil.

175

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

sentit decorativista propi d’ Hermen Anglada Camarasa.


Des de meitat del segle XIX està documentada la tradició d’algunes dones de l’aristocràcia valenciana d’abillar-se de llauradores en les festes privades de disfresses que tenien lloc en algunes cases pairals del cap i casal77. Igualment tenim constància de la participació de colles de dones abillades a l’estil tradicional en les visites o recepcions públiques a reis o reines amb motiu d’alguna solemnitat78. Però la temptativa més seriosa de redreçament de la indumentària de la roba tradicional valenciana fou la de Maria Llorente i Falcó, filla del patriarca de la Renaixença, Teodoro Llorente, com a primera Regina dels Jocs Florals (1879). Esta jove burgesa va ser de les primeres dones contemporànies a fer ús del vestit de llauradora amb falda de seda, camisa, davantal, mocador i pentinat isabel·lí en els actes socials i justes poètiques promogudes per esta societat valencianista. Una adaptació de la roba tradicional femenina de les

clases populars, que per mitjà del tul i els lluentons conferien a la usuària una imatge irreal pròpia d’una princesa de conte de fades. El costum, però, no s’instituí entre les futures muses valencianes de la poesia, encara que entre 1917 i 1928 es va reprendre79.

Pels albors del segle XX, tret d’esporàdics esdeveniments com processons, ofrenes, balls populars o cavalcades, només les Regines dels Jocs Florals i altres poques dones que formaven part de seguicis o comitives d’homenatge i recepció mantenien viu el costum d’abillar-se a la valenciana, llevat de la popularització de la imatge que en van fer alguns estudis fotogràfics, que oferien a la seua clientel·la l’oportunitat de posar davant la càmera amb una gens rigorosa roba tradicional prête-à-porter, com Donya Encarnación Bono recordava que en certa ocasió havia fet la seua filla80.

Retrat de Pepa Samper Bono de l’il·lustrador i cartellista Manuel Diago Benlloch.

176

78 Antoni Galbien: Besamà d’Isabel II (1858). Palau de Cervelló. València.

79 La galeria de retrats de les Regines dels Jocs Florals que es conserven a la Societat Lo Rat Penat ens les mostren abillades a l’estil aristocràtic o de l’alta burgesia durant el període comprés entre 1880 i 1916.

ABC, 26/01/1929:19. 80


L’assessorament, però, donat el temps de què es disposava, hagué de ser ben limitat, perquè la confecció d’un teixit espolinat és una tasca minuciosa i artesanal. L’equip artístic potser dirigira o supervisara els treballs de la modista, l’orfebre i el perruquer, però en cap cas fou autor del disseny del dibuix de la tela del vestit de llauradora de la Samper.

Aquell espolí de seda groga havia sigut teixit a l’obrador de Garín i va constituir el llançament oficial del model “València”, un dibuix de començaments del segle XX de gran complexitat tècnica,

J. Routier: il·lustració per a la portada de Terres Maudites (versió francesa de la novel·la de Blasco Ibáñez: Cañas y barro, 1910). H. Anglada Camarasa: La nóvia valenciana (1911).

executat seguint les pautes d’aquells altres més tradicionals com el “França” o com el “Carpio”, realitzats arran de la introducció del teler Jacquard als obradors valencians. El disseny es recamà amb fils de seda de colors i el guardapeus es va adaptar als cànons de la moda del moment amb un coixinet o polissó. A més del gipó, que deixava entreveure les mànegues de fanal rematades amb randes de la camisa interior, se’n va confeccionar d’altre de vellut negre i mànega llarga, sense reforç de varetes, acabat en punta davantera i amb randes als punys, a l’estil dels cossos d’estil romàntic. Altrament s’elaboraren un parell de mocadors i davantals en tul, batista i seda, brodats amb fil daurat (RAUSELL: 2016). Tot el conjunt fou cosit per la modista Carmen Peris.

El pentinat de tres ratlles, obra del perruquer Lita82, s’amoldava als trets de la moda del moment, com palesen les ones d’aigua a les clenxes de

81 Des de començaments del segle XIX i gràcies al filó de la pintura de gènere desfermada per artistes com Bernardo Ferrándiz, els pintors i escultors eren considerats com persones amb competències per a assessorar en matèria d’ndumentària tradicional. La necessitat de consultar gravats de l’antigor per recrear els tipus i temes de les seues pintures i escultures costumistes, els convertí en dipositaris dels usos i costums del vestir tradicional.

El Mercantil Valenciano, 01/02/1929. 82

Des de la primera dècada del segle XX Espanya i més concretament València es van posar de moda a París. Hermen Anglada Camarasa, arran d’un viatge a l’horta valenciana el 1904, va posar de moda a França obres de temàtica valenciana properes a l’expressionisme. D’altra banda, gràcies a la traducció de La barraca al francés (Terres maudites, 1910), Blasco Ibáñez deixà de ser un escriptor valencià per a convertir-se en un autor de projecció internacional. El pasdoble Valencia (1924) del mestre Padilla s’estrenava a l’Olympia de París i adoptat per Mistinguet es va convertir en tot un hit parade. Cartell promocional del pasdoble Valencia.

177

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

El Mercantil Valenciano, en el seu propòsit de presentar i fer conéixer arreu d’Europa el vestit tradicional valencià més genuí, va fer campanya argumentant que havia confiat a un comité de prestigiosos artistes valencians la direcció tècnica per a la confecció del vestit, així com la tria dels corresponents complements81.


Foto: Arxio Rafael Solaz Albert.


“Los artistas no han desmayado un momento hasta poder encontrar los accesorios, auxiliados por el inteligente orfebre, del aderezo completo. Consta de ‘pinta’ y peinetas repujadas; de patena de oro y esmeraldas; deslumbrantes pendientes, unos estupendos barquillos de oro, esmeraldas y gruesas perlas; cadena áurea de cuatro caras; collar de tres hileras formado por innumerables perlas, agujas y horquillas. Las agujas tienen rodeada la cabeza de cintillos de perlas, que envuelven valiosas esmeraldas; soberano abanico de hueso con bordón de seda. Y todo este tesoro se encierra en un magnífico estuche tapizado y acolchado de damasco, que tras un ímprobo trabajo de 24 horas ininterrumpidas, ha

logrado entregar el artífice, don Blas Alfonso. La vista de este tesoro deslumbra y admira. Es lo más bello y rico que se ha podido encontrar. Y sobre toda otra ponderación es rigurosamente auténtico valenciano del siglo XVII”84.

A tot este treball de “laboratori”, coordinat pel ceramista José Mateu, se li va donar, a més, la pertinent difusió mediàtica. La Senyoreta Espanya concorregué abillada de llauradora als actes d’homenatge que les principals institucions de la seua ciutat li van tributar durant la seua breu estada a València i tots els diaris i revistes gràfiques valencianes, abans del seu viatge a París, van incloure en les pàgines més destacades diversos retrats de la Samper abillada de llauradora amb la intenció d’exportar una imatge ideal de la bellesa espanyola: “La imagen de idealidad que es nuestra elegida, se deshumaniza en su ponderable hermosura serena como un hálito de vida, como un aroma de belleza”85.

Martín Vidal Romero. Instantània de Maria LLorente Falcó, primera regina dels Jocs Florals (1879).

179

83 L’estoig que contenia l’adreç fou realitzat per l’artesà Pascual Setién Martín.

El Mercantil Valenciano, 30/01/1929. 84

El Mercantil Valenciano, 31/01/1929:1. 85

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

la Samper , però a diferència de Maria Llorente, incloïa les dues pintes laterals, tal com venien fent les regines dels Jocs Florals des del 1921. La resta de “l’or”, és a dir, la pinta posterior, un adreç amb joia, un collar i unes arracades de balconet o barqueta, van ser realitzades per l’orfebre Blas Alfonso83:


PRÊTE À EXPORTER: LLOCS EN QUÈ LA SENYORETA ESPANYA DEL 1929 S’EXHIBÍ HABILLADA DE LLAURADORA VALENCIANA

11 4

7 10

6 1

3 2

5

7

8

9

Llocs, per ordre cronòlogic, en que la senyoreta Espanya del 1929 s’exhibí abillada amb el vestit de llauradora obsequi de El Mercantil Valenciano des del 30 de gener al 2 de març de 1929. Imatge superior (Ciutat de València): 1. Associació de Premsa Valenciana; 2. Redacció de La Semana Gráfica; 3. Cercle de Belles Arts; 4 i 11. Lo Rat Penat; 5. Societat Valenciana d’Agricultura; 6. Teatre Principal; 7. Circo Americano (itinerant) i 10. Ateneu Mercantil. Imatge inferior: 8. Teatre de l’Òpera (París) i 9. Reial Cercle Artístic (Barcelona).

180


Alhora, durant el temps que romangué la candidata a París, als aparadors de la Casa Pampló de València es va exhibir el segon vestit de llauradora de madamoiselle Espagne. Un vestit confeccionat amb una tela teixida als obradors del Senyor Daza que s’ajustava a les característiques de la indumentària descrita per Pepa quan va fer pública la seua intenció d’acudir a un dels actes del certamen europeu abillada a l’ús tradicional.

Només dues misses van decidir concórrer a aquell acte benèfic de l’alta societat parisina abillades amb vestits nacionals: la polaca i la valenciana, però l’acceptació de la iniciativa

prosperà i en les futures edicions del certamen europeu moltes més representants nacionals decidiren mostrar-se abillades amb els vestits típics dels seus respectius països en les fotografies promocionals. Tant els periodistes de l’ABC87, com el redactor personal de Pepa a París, amb major o menor entusiasme, van destacar el ressó que despertà la desfilada de la senyoreta Espanya sobre una passarel·la efímera o “Pont de Plata” instal·lada al Teatre de l’Òpera de París, enmig d’un espectacle d’esports i varietats que tingué lloc al davant del president de la República francesa i el més granat de la societat parisenca: “¿Qué va a pasar señor? Pero atención que ya empezó el desfile. El spicker llevándolas de la mano anuncia: – Miss Austria… [murmullos de simpatía, palmadas de admiración] – Miss Italia… [ han aumentado las muestras de agrado] – Miss Suiza (menos cordialidad).

Francis Bernard: Cartell del Bal des Petits Lits Blancs de 1929 i instantània del Pont de Plata instal·lat a l’Òpera de París, on Pepa Samper va desfilar abillada de valenciana.

181

ABC, 07/02/1929: 30. 87

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Ja hem vist com La Correspondencia de Valencia al llarg de tres dies consecutius publicà 20.000 exemplars d’una làmina amb una instantània de Pepita Samper abillada de llauradora, presa pel fotògraf Vidal i La Semana Gràfica li va dedicar un número extraordinari de caràcter monogràfic.


Y… ahí viene nuestra dama. Rechaza la mano del presentador, recoge un poco la falda con graciosa soltura, abre el abanico y con un paso firme y seguro inicia el desfile por el puente de plata.

Debo estar lívido. En la platea se produce un movimiento que no puedo descifrar; parece que llegue hasta nosotros el mosconeo de una colmena. Pepita sigue avanzando, llega al centro, inclina el busto, con ambas manos abre pomposamente la falda, y el saludo -como principio galante de una airosa pavana- acaba con igual distinción y sencillez que fue iniciado. El público – el temido público de la Ópera- rompe con una ovación delirante, ensordecedora.

Yo no oigo más que un ronco clamor; Pepita se dirige hacia la escalinata, pero el público que hay en el escenario la reclama con sus aplausos y tiene que dar la vuelta frente a nosotros. El entusiasmo manda… cuando Pepita llega a nuestra altura no puedo contenerme y a las reclamaciones de simpatía uno un ¡Viva Valencia!, que me sale del alma. Si no lo doy… me ahogo. Nos ha visto; agita el abanico y se une a sus compañeras-.

corpiño, el delantal, el pañuelo, los barquillos, la pátena, la peineta.

–¿De Valencia? ¿Todo de Valencia?

Un sinfín de españoles, sudamericanos y valencianos también la rodean, la acosan, le preguntan, la felicitan.

No esperamos más, a casita antes de que empiece el baile”88.

Altres cròniques, però, incidiren en l’estranyesa del públic quan la representant espanyola va comparéixer abillada d’aquella manera: “Dice que cuando se presentó en el baile de la Ópera con el traje de huertana valenciana, la mayor parte del público suponía que iba disfrazada, y muchos le preguntaron de qué disfraz vestía, teniendo entoces que explicar que era el traje típico de su región”.89

Amb tot, des d’aquells moments els objectius bàsics de la presència de la valenciana al certamen internacional de bellesa, independentment del resultat final del concurs, estaven més que, aconseguits.

–¡Miss España!, ¡Miss España!... se oye por todas partes. El desfile de las restantes concursantes no es, no puede ser tan sensacional. Termina el desfile y salimos al encuentro de Pepita. Su paso por los pasillos es triunfal. De los palcos, de todas las localidades salen a verla.

Las señoras se vuelven locas con ella. Le tocan la falda, el

182

El Mercantil Valenciano, 17/02/1929:3. 88

ABC: 12/02/1929:40. 89


La campanya promocional de l’espanyola al premi europeu de bellesa també va ser reforçada des de Madrid. Calia guanyar-se el suport de tot el país i durant la seua nova estada a la capital s’hi van succeir els homenatges. Al teatre Price, les companyes que junt a ella van competir pel títol de Senyoreta Espanya li van lliurar una corona de llorer amb cintes de les banderes espanyola i francesa perquè la dipositara en el monument al soldat francés durant la seua estada a París. Des dels estudis d’Unión Radio i en una entrevista radiofònica, en què també va participar Raquel Meller, va fer extensiu el seu agraïment als radioients espanyols per les deferències rebudes i, finalment, va passar pels estudis Odeón per a enregistrar “un saludo al público que le ha conferido el título de Reina de la Belleza de España”.

El dia 3 de febrer la Samper, junt a sa mare i Lopezito, agafava el tren amb destinació a San Sebastián des d’on prosseguiria el viatge a París. Abans, però, seria afalagada a la capital donostiarra i a Irun.

L’arribada de la representant de la bellesa espanyola a la Quai d’Orsay també havia estat coordinada des de l’organització. Allí li aguardaven representants del Centre Espanyol a París. Des dels dies previs a l’elecció l’ABC i El Mercantil Valenciano van promoure una intensa campanya a favor de la compatriota, informant amb detall sobre tot tipus d’annècdotes i incidint, sempre de forma subjectiva, en l’èxit popular de la candidata i forjant algunes llegendes al respecte de la seua bellesa. El 5 de febrer Cerio, corresponsal del diari monàrquic, va indicar que durant els dies previs a la celebració del concurs algú, en contemplar l’espanyola i jugant semànticament amb el seu

Postals per a la promoció de la representant espanyola en el Concurs Internacional de Bellesa de París.

183

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Una bellesa “sans paire”.


cognom, va exclamar que era una bellesa sans paire, annècdota que el corresponsal valencià també va fer extensiva, encara que amb certes contradiccions respecte al moment i la forma en què es va produir.

Dijous 7 de febrer arribà la gran data. El jurat per a triar la senyoreta Europa es va constituir a les 15.00h a la Gran Sala de Festes del diari Le Journal90. Les candidates desfilaren davant dèsset pintors, escultors i crítics d’art procedents de cadascun dels països que competien. Havien d’atorgar fins a “cinco puntos para juzgar la belleza de la cara y cinco más para las perfecciones del cuerpo”91. La desfilada tingué lloc individualment i per grups de tres i, durant la deliberació, les misses i el públic assistiren a una jazz session que va prolongar-se fins a les 18.30h, hora en què novament va tindre lloc un lunch a l’ambigú i les candidates tornaren a desfilar al davant del públic92.

Pepa, junt a les representants de Polònia, França i Hongria era, segons els corresponsals, una de les favorites del públic. Les cròniques ensalçaven la seua majestuositat i elegància amb el senzill vestit que lluïa. Era de color blau perlée sense mànegues amb falda en punta i cua de godets ornamentada amb menuts cilindres metàl·lics.

PEMAN i FERNÁNDEZ LATORRE (1970: CCXLIV, 7), argumentarien, però, dècades després, que l’estil

extremadament clàssic i sobri de la Samper va ser el que la va fer sucumbir davant tanta elegància i frivolitat: “A su llegada a la capital francesa nuestra representante se encuentra con graves problemas. Su vestuario no es de tanta elegancia como el de sus competidoras; su cara, sin maquillaje, parece apagada al lado de la de sus rivales, perfectamente pintadas, depiladas y peinadas”.

En les instantànies que es conserven del moment de la desfilada, tal i com va ocórrer al concurs de bellesa de Madrid, Pepa es mostra seriosa, distant, rígida, absent o examinant amb curiositat les adversàries.

La composició d’aquell comité de selecció va córrer per compte de cadascun dels països participants. Cada diari proposava una llista prioritzada d’artistes o crítics d’art, d’entre els quals, corresponia a Le Journal i a L’Intransigent la designació d’un per cada país. Cap d’ells podia votar a favor de la seua compatriota. ABC va proposar tres pintors: el basc Ignacio Zuloaga, el català Federico Beltran Massés i el valencià Francisco Marco Merenciano. Finalment fou Beltran Massés el responsable de lliurar la poma a la més bella de les aspirants europees. Es tractava d’un popular artista afecte al déco que havia triomfat a París com a retratista de l’alta societat i dels artistes més destacats de Hollywood. Només una dona va formar part d’aquell tribunal en representació de Dinamarca. Hi va exercir com a president del jurat Albert Besnard, membre de l’Acadèmia Francesa. 90

91

ABC, 08/02/1929:32.

92

El Mercantil Valenciano, 08/02/1929:6.

184


La corona de la bellesa europea va correspondre a l’húngara Erzsébet (Böske) Simon, de dèneu anys. Maurice De Waleffe, així ho va fer públic. L’húngara havia sigut, des de la seua elecció una de les candidates a qui, junt a miss Polònia, la Samper mostrà tindre major respecte, en este cas perquè responia al prototip de miss o de xicona moderna, ja que no dubtava a posar davant els fotògrafs en vestit de bany

a les fonts de Deauville. De fet, la representant espanyola la va definir com una jove molt bella, “muy libre, muy moderna, con el cigarrillo siempre en la boca”.

La nova Miss Europa era una dona jueva alta, rossa, d’ulls blaus i de carácter extrovertit i impulsiu. Son pare era metge i ella havia arribat a París, després d’haver sigut escollida entre vora dos-centes aspirants del seu país.

Segons les cròniques dels redactors espanyols l’elecció de la reina de la bellesa europea fou difícil i el veredicte final depengué de factors no contemplats entre els criteris de baremació i després de produir-se’n diversos empats. El redactor de l’ABC dies després escrivia: “Estoy autorizado para declarar que la Señorita España, cuya arrogante belleza llamó poderosamente la atención, estuvo a punto de alcanzar la victoria. Pero, aunque Pepita es

La bellesa espanyola desfilant a la redacció del diari Le Journal davant el jurat internacional designat per a l’elecció de la Senyoreta Europa del 1929.

185

Ib. 90. El Mercantil Valenciano de 12/02/1929:1 publica una fotografía d’aquell banquet a l’Hotel Palais d’Orsay i en ell Pepa Samper ocupa una posició preferent a l’esquerra del director de Le Journal, mentre que la candidata que a la fi del sopar seria proclamada com a Miss Europa hi és també en un lloc d’honor a la dreta d’altre dels organitzadors. 93

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Tres hores va precisar el tribunal per a emetre el veredicte. Una decisió que no es va fer pública fins a després del sopar de gala que l’organització va oferir a les participants en un restaurant dels Champs-Élysées93. Poc abans de l’àpat ABC intuïa que la candidata espanyola tenia poques possibilitats d’aconseguir el títol: “Pepita Samper debe de estar satisfecha, pues aunque no parece que sea ella la elegida, ha sido, sin duda, una de las más atrayentes del concurso y que más sufragios conquistó”.


muy joven, ha tenido que dejar pasar a otra, que es aún más joven que ella94. Esta ha sido la causa de su derrota, si es que se puede emplear esta palabra tan fuerte, cuando se trata de un torneo cortés, en el que debía haber una elegida, pero sin vencedoras ni vencidas”95.

El periodista també apuntava, com a altre dels aspectes adicionals que van poder ser decisius en la tria de l’elegida, que l’afortunada “representaba una pequeña nación”96 sense cap pes hegemònic dins del context europeu, la qual cosa no podia generar cap conflicte.

També qüestionava irònicament la transparència del certamen i desacreditava el responsable de l’organització, a qui atribuïa la imposició d’un canvi sobtat en els criteris de puntuació98 mogut per cert interés en l’elecció de la guanyadora, perquè “como todo el mundo sabe Hungría es el país donde piensa De Waleff hacer el próximo Congreso de Prensa Latina”99.

La campanya de descrèdit contra aquell a qui el redactor de la Senyoreta Espanya havia retractat en les seues cròniques com un fariseu i oportunista, assolí tal carés que el propi promotor del certamen es va manifestar:

El Mercantil Valenciano corroborava l’empat: “Al fallarse el Concurso se desecharon desde el primer momento doce de las bellezas europeas, quedando las de España, Hungría, Polonia, Grecia e Italia. Estas dos últimas fueron desechadas poco después por el Jurado y luego la polaca. Quedaron para el final las señoritas España y Hungría y se asegura que cada una de ellas alcanzó ocho votos”97.

“Puedo asegurar que Miss España ha causado en París una admiración muy satisfactoria para el amor propio español; pero franceses que llegan de España me dicen que el periodista que acompañó a dicha señorita por El Mercantil Valenciano ha hecho en su periódco un reportaje tendencioso, dando a entender que el jurado había obrado con parcialidad y, además he recibido

Erzsébet (Böske) Simon, Miss Europa 1929.

94 En realitat l’edat de Pepa no constituïa cap excusa a l’hora d’atorgar-li la corona, donat que l’edat mitjana de les candidates que hi competien era de 20 anys. Quatre aspirants tenien, com la representant espanyola 21 anys. Sis n’eren majors i només altres sis, d’entre elles l’elegida, n’eren més joves.

ABC, 09/02/1929. 95

El Mercantil Valenciano, 12/02/1929:7. 97

El Mercantil Valenciano, 08/02/1929:6. 98

99 El Mercantil Valenciano, 09/02/1929:5.

Revers de la falla de la Pl. Marià Benlliure del 1929, obra de l’artista Carlos Cortina Beltran, amb el simi que ridiculitzava l’organitzador del certamen. Foto: Arxiu Manuel Sanchis.

186


Amb tot, els valencians de l’època, condicionats per l’afrenta contra la seua paisana, van considerar que a París es va cometre una trampa i quan el 1929 els fallers de la plaça Mariano Benlliure alçaren un cadafal d’homenatge a Pepa, no dubtaren a retractar De Waleff com un gran simi amb copalta: “Un mico tòca un pandero (el mico qu’ens ha donat un jurat INTRANSIGENT) i – el mon al revés- ballantestá una húngara. Pòrta, en llòc de cadena al nas, un cinturó que la lliga fet amb pèrles i brillants.101”

La ressolució del veredicte fou seguida amb expectació pels rotatius nacionals i locals. Alguns valencians esperaren amb impaciència a les portes de la redacció dels diaris per tindre notícies contrastades de la decisió del jurat. El nerviosisme i els remors que arribaven de París van fer que el Cercle de Belles Arts i l’Ajuntament de València indicaren erròniament que la Samper havia guanyat el certamen. Va ser a les 21.30h quan El Mercantil Valenciano confirmava amb certesa el resultat real de l’elecció, si bé el diari Las Provincias, a les 19.00h ja havia col·locat a

la façana de la seua redacció una pissarra comunicant el triomf de la Senyoreta Hongria. La decisió va fomentar encara més les ínfules patriòtiques de la premsa: “Pepita Samper ha vencido antes y después del Concurso. Antes porque al ser expuestas las fotografías de las 17 bellezas, la opinión se declaró a favor de Pepita Samper. Después de la elección, por la decepción causada al no ser elegida para representar a Europa nuestra compatriota102”.

Cal desmentir la creença que Pepa Samper es retirara del Concurs de Bellesa abans que en finalitzaren les proves selectives per causa de la mort sobtada de la reina Maria Cristina d’Habsburg. Esta argumentació forma part del llegendari. Durant la seua estada a París la senyoreta Espanya només declinà assistir a dos actes en senyal de dol i cap d’ells va estar associat a la competició. El primer fou la recepció que el dia 6 de febrer li havia preparat el Centre Espanyol a París amb motiu de la seua arribada a l’Île de France i, el segon, programat per a després de fer-se pública l’elecció, consistia en la participació del conjunt de les representants més belles d’Europa als actes socials i festívols dels Carnestoles de Niza. Quan Pepa va declinar-hi la seua assistència no adduí precisament raons patriòtiques: “Si una idea de arte – ha dicho Pepita Samper a los periodistas que le han preguntado extrañados por su actitud- hubiera presidido la excursión y fuera ésta realizada en el tono suave

187

El Mercantil Valenciano, 27/02/1929:1. 100

101 Relació explicació de tot lo que conté la Falla de la plassa de Mariano Benlliure. Any, 1929.

El Mercantil Valenciano, 08/02/1929:32. 102

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

tarjetas y cartas con reproches e injurias que contrastan con la cortesía que los demás países han acogido el fallo del jurado. Tengo que hacer constar que el jurado no fue designado por mi, sino por cada una de las 17 naciones que tomaban parte en el concurso(…)”100.


de una camaradería femenina, aunada por el deseo de percibir las sensaciones estéticas que podrán gozarse ante la visita maravillosa de las maravillosas sierras que sirven de mirador a ese hermoso trozo de mar que es la Costa Azul yo sería la primera. Así, me quedo”103.

Aquells dies, però, la Samper i les seues companyes eren el melic del món de la premsa europea i el fet que la espanyola en diverses rodes de premsa expressara el seu estat d’ànim per la mort de la reina van fer que el rei Alfons XIII li regalara, en senyal d’agraïment, unes sabates de sa mare que actualment formen part dels Fons del Museu de la Ciutat de València.

individual en actes més “transcendents” que els dels carnestoltes de Niza. Assistí a una recepció en la redacció de Le Journal i va procedir al lliurament d’una corona de flors a la tomba del soldat desconegut, com a reconeixement de les mares espanyoles a l’heroïsme dels militars francesos morts en la Guerra d’Àfrica. També efectuà una visita a la Madeleine i al Museu del Louvre. Totes i cadascuna d’estes accions van ser enregistradres per la Paramount. El dia 11 de febrer regressà de París en l’exprés França-Barcelona.

El Mercantil Valenciano, 09/02/1929:5. 103

104 El Mercantil Valenciano, 27/02/1929:1.

Pepa, després del desencant pel veredicte, va comparéixer “por no desentonar”104 junt a la resta de belleses europees en la visita a L’Intransigeant que tingué lloc l’endemà de l’elecció. Durant la resta de la seua estada a París es dedicà a participar a títol

Agència gràfica Keystone: Pepa Samper filmada durant la seua estada a París.

188


A París, Pepa, havia esdevingut molt més que una representant de la bellesa pàtria. Havia exportat un model de conducta, uns valors i una ètica “exemplars” i havia trencat amb el mite de l’espanyola passsional, frívola o casquivana que van exportar la Bella Otero o la Fornarina, entre d’altres, com va opinar el periodista Antonio Zaragoza Ruiz: “Alegrémonos del triunfo de España, porque la mujer española fue allí a algo más que a conquistar patente oficial de más hermosa. Fue a chasquear a los mantenedores de la leyenda de la navaja y a vindicarnos de otros concursos y otras ‘bellezas’ que bailando la matchicha y saliéndose por peteneras, hicieron lo posible por dar fe de la España negra”105.

La missió estava acomplida. Ara, però, hauria de desempenyar el rol que a

València se li havia conferit des del moment en què fou elegida Senyoreta Espanya: “Ahora una pequeña reflexión: En todas las naciones hispanoamericanas existe la costumbre de elegir anualmente una reina que preside todos los festejos del año. En España la hemos elegido ya. Todas las grandes solemnidades que este año se celebren en nuestra patria han de reservar una presencia de honor para que la ocupe la graciosa majestad de Pepita. I en Valencia debe de presidir ‘les falles de San Chusep’, las fiestas de mayo, la Feria de Julio, los Juegos Florales. En el resto de España debe tener también su trono. Se aproxima la inauguración del gran certamen hispanoamericano. La Exposición de Sevilla será el mayor acontecimiento internacional del año. Allí acudirán todas las hermanas de América que allá fueron elegidas sus reinas y en la Exposición de Sevilla no debe de faltar un sitio de honor para la señorita España, la adorable hija de Valencia, que ofrece a la patria asombrada, el prestigio inmaculado de su belleza cautivadora”106.

Estampa de la Senyoreta Espanya distribuïda per La Correspondenci a de Valencia per a la promoció de la valenciana en el Concurs Internacional de Bellesa de París. Foto: Vidal.

189

El Mercantil Valenciano, 09/02/1929:01. 105

106 El Mercantil Valenciano, 29/01/1929:01.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Molt més que una reina de la bellesa


A Barcelona va ser rebuda per representants de les principals institucions de la ciutat comtal i de la Casa de València a Barcelona i durant la seua curta estada va assistir a la festa de Carnestotes del Passeig de Gràcia i al ball que en el seu honor oferí el Círculo Artístico novament abillada de valenciana. També va visitar el Tibidabo i l’Exposició Internacional i mostrà el seu interés per ferli una ofrena floral a la Mare de Déu de Montserrat.

El 14 de febrer, finalment, Pepa arribava a casa. El trajecte ferroviari BarcelonaValència havia estat planificat de forma tan rigorosa que en cada estació de la Comunitat Valenciana la tripulant rebé homenatge de cada poble per on passava: “A su paso por Villarreal se paralizaron los trabajos en los almacenes de naranjas y salieron los operarios a la estación con ramos de frutas y una banda de música. Se disparó una traca. En Chilches y Almenara la aclamaron. En Sagunto la recibió el Ayuntamiento en corporación con dos bandas de música; se dispararon tracas y se soltaron palomas. En El Grao el recibimiento fué entusiasta. El público bloqueó el tren, colgándose de las ventanillas de los coches, y paralizó su marcha. Cuatro señoritas vestidas de labradoras la cubrieron de flores, a los acordes del himno regional, que tocaban dos bandas (…) El expreso reanudó su marcha, y al llegar al depósito de máquinas de Valencia los obreros dispararon cohetes voladores y algunos de ellos subieron a la

máquina y desplegaron un cartelón que decía: ‘El depósito y recorrido, a Pepita Samper, la mujer más guapa de Europa’ (…) Los andenes estaban ocupados por una gran muchedumbre, y en las calles inmediatas a la estación la animación no era menor. Al apearse del coche Pepita Samper se desbordó el entusiasmo, y la muchacha y su madre pasaron grandes apuros para librarse de la aglomeración de público. Hubieron, primero, de refugiarse en el despacho del jefe, y luego, por la puerta de la calle Alicante, salir al exterior y tomar un automóvil. Al aparecer el vehículo en la avenida de Amalio Gimeno la gente lo rodeó y asaltó materialmente, teniendo la Policía que simular una carga e ir dando escolta al coche para que pudiera avanzar”107.

La Samper havia esdevingut un ídol valencià comparable a d’altres com Blasco Ibáñez, Sorolla, els Benlliure o Federico García Sanchiz, que, segons, alguns autors, com E. GIMÉNEZ CABALLERO (1931) no constituïen més que tapadores brillants i jactancioses que amb postures exòtiques, fredes o europees ocultaven allò de “bàrbar i violent” que, per a ell, caracteritzava el poble valencià.

Dies després continuaren els homenatges. Nova recepció en El Mercantil Valenciano per a rendabilitzar l’aposta per Pepa i, des dels albors del mes de març, una successió de novells actes de tribut. La Societat Coral “El Micalet” l’anomenà alumna d’honor en una jornada social i musical celebrada al Teatre Olympia; l’Ateneu Mercantil li brindà una recepció amb exhibicions

190

Heraldo de Madrid: 14/02/1929:12). 107


“Pepita Samper aparece en actitud de contemplación ante el

busto de la Dama ibérica, por haber perpetuado su belleza a través de las generaciones, y en nombre de la mujer valenciana, ya que, como reina, proclamada por los trovadores de la tierra, bien puede ostentar la representación de todas, por lo menos, durante el año que le corresponde de reinado”109.

El Mercantil Valenciano: 03/03/1929. 108

ABC: 23/06/1929:19. 109

Altrament, la ciutat de Castelló l’anomenà “Hermana Predilecta de Valencia” i la va convidar a comparéixer en un acte de “Confraternidad e identificación regional” que va tindre lloc al Casino Antic110.

El fenomen Samper coincidí, a més, amb la política expansionista de les Falles. Des d’inicis de la dècada dels vint hi confluïa una dinámica interna, expansiva i de pressions externes, orientades a la conversió d’esta festivitat en “la festa major de la ciutat”, és a dir, en un potent focus d’atracció turística i alhora en un seductor emblema de les belleses valencianes (ARIÑO, 1992: 155). Des del 1921

L’aspecte seré, solemne i majestuós de la Senyoreta Espanya li havia valgut entre els periodistes, l’apel·latiu de la Dama d’Elx, una comparança que, descontextualitzada de tota connotació estètica, van explotar aviat els poetes jocfloralescos per a convertir-la en un símbol d’identitat local de cara a la seua promoció per Europa. Fotografia il·lustrativa de la ressenya “La señorita España orando ante la Dama de Elche”, de Teodor Llorente publicat en ABC al juny del 1929.

191

El Mercantil Valenciano: 05/03/1929:3. 110

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

d’esgrima i converses entre les més influents dones de l’alta societat local. Pepa hi va comparéixer de llauradora i, tot seguit, es traslladà de bell nou a Lo Rat Penat, per participar en una “velada en honor a la mujer valenciana”, on, entre discursos i versos, l’entitat li va fer palesa la seua incomprensió davant el resultat del concurs de bellesa de París. En aquell acte, que va presidir junt a una rèplica del bust de la Dama d’Elx, es va reforçar l’associació entre la seua imatge i la de la sacerdotessa íbera, és a dir, tornà a ser considerada com a darrer aldabó de l’ideal de bellesa clàssica valenciana més antic i cèlebre del qual es té referència108. D’aquella comparança en va deixar testimoni gràfic el fotògraf Novella, que va copsar una instantània fotogràfica de la miss i l’escultura. Teodoro Llorente ens la descriu i la interpreta:


començaren a gestar-se les principals tendències rituals, simbòliques i organitzatives de les Falles. La projecció internacional que va assolir la Samper constituí un bon reclam per a promocionar aquella festa. Un reclam tan efiçaç per a l’atracció turística com la creació del primer cartell de Falles, obra de José Segrelles, i, tan eficient per reforçar els senyals identitaris dels agents promotors de la Festa, com la composició d’un himne específic, com fou El fallero, de José Serrano. L’un i l’altre també daten del 1929.

De fet l’autèntica protagonista d’aquelles Falles va ser, sens dubte, Pepa, que acompanyada de les úniques belleses regionals que no havien qüestionat la seua elecció, va aclaparar més l’atenció dels mitjans de comunicació que la pròpia Pola Negri, estrella del cinema mut i parternaire de Valentino que aquell any visità València en Falles111. La pel·lícula Mientras arden las fallas, de Miguel Monleón és testimoni de

la reacció que la bellesa nacional va provocar entre les masses.

D’altra banda, Carlos Cortina, un dels artistes fallers més reeixits del moment, va construir en el seu honor una falla-homenatge no exempta de certa crítica que es va alçar tot just a la plaça de Marià Benlliure. Com hem dit, duia per lema Joc de dames i constituïa una reproducció a escala de la torre Eiffel, a la base de la qual i davant un bust de la Dama d’Elx hi era Pepa Samper vestida de llauradora i asseguda en Cadira d’or: “Sentada en cadira d’òr que el barroc trena en son llor Miss Valencia es la Regina que la fam de amor manté en la llum de mèl que té la sonrisa fina, fina… Un brill d’aubada daurada náix de la mar onejada (pinta-sol entre cabell i en cel blau-d’ulls, l’estelada

Les belleses regionals de Catalunya i Castella-Lleó junt a la Senyoreta Espanya convidades de honor en les falles del 1929.

192

La Vanguardia: 14/03/1929:26. 111


i espurneja son destell. Fá un’ombra de temps passat que la distancia ha eixamplat a la llum de la memòria. i creix, tenyida de flama, la imatge de Nòstra Dama concreta en pedra d’història.”

Un homenatge de cartró-pedra que fou objecte d’espontànies ofrenes florals per part del públic i també de protocolàries, com l’efectuada per la Sociedad Blanco y Negro,

d’Elx112. Amb tot, en aquell cadafal no va faltar la sàtira, ni en l’escena en què De Waleffe era representat com un mico colossal, ni en aquella altra de posterior en què, segons l’esbós, “MissTinguett”, “Miss Celánea”, “Miss Al” i altres belleses europees tractaven d’escalar amb males arts pel pedestal de la Venus de Melos, inicialment situada a la part posterior de la “Torre Infiel”.

Esbós de la falla Pl. Mariano Benlliure del 1929 publicat a la revista Pensat i Fet, detall del cos central i imatge frontal de la mateixa. Fotos: Arxiu Manuel Sanchis.

193

La Vanguardia: 17/03/1929:34. 112

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

no ha pogut ser apagada


Galveston no és per a mi. Dues papesses de bellesa i cap cisma en l’any del crack. El 1929 Galveston continuava sent vist pels més intolerants com un certamen poc recomanable per a una dona decent. Les dues primeres candidates espanyoles que hi havien participat volien triomfar al món del show business al preu que fora i eren dones lliures de tot prejudici. Enrique SÁNCHEZ LUJAN (2009: 24) diu d’Águeda Agreda: “era bien conocida por su habitual asistencia a las salas de té más selectas de la capital, estrenos teatrales, elegantes cabarets y las agitadas madrugadas de la conocida Villa Rosa”, bar de copes madrileny molt freqüentat per la farándula, els polítics i els homes de negocis, que disposava de “sala de baile y cuartos reservados”.

Evidentment, Pepa Samper, no hi va concórrer. El fet de no haver guanyat el concurs de bellesa a París, sembla que no

constituïa cap impediment per tornar a provar sort en el certamen de Miss Univers, en tant i en quant, la representant de França tenia un lloc garantitzat en la competició americana i les mateixes candidates de Polònia, Holanda, Irlanda, Anglaterra, Luxemburg o Aústria que van competir amb la Samper a París, en un principi, van ser admeses per tornar a provar sort a Texas.

La condició de senyoreta Espanya que ostentava Pepa, potser li hauria obert les portes per a participar-hi de forma directa en cas d’haver-ho desitjat. Però ella, una vegada convertida en emblema moral dels valors ètics i patriòtics del país i del poble que representava, amb tota probabilitat, es negara a fer-ho.

Sabem que entre els seus plans no es trobava obrir-se camí en el món de l’espectacle, ni tampoc fer carrera dins de l’àmbit del cinema, que era allò que perseguien la majoria de les participants:

Davant la decisió per part de Pepa Samper de no concórrer a la Pageant of Beauty, El Diario Gráfico i la revista mensual Arte y cinematografía van convocar també el 1929 un concurs de bellesa per a la selecció de Miss Espanya. L’afortunada va ser Rosario Velázquez, una xicona moderna cosmopolita, esportista, independent i sense prejudicis que no dubtava a pilotar avions ni a conduir el seu propi automòbil com les flappers o les muses de la iconografia Déco. Imatges i caricatura de Bon de la miss alternativa publicada a la revista humorística Gutiérrez.

194


-No; de ninguna manera. A mi me gustaría casarme y vivir tranquila. Por nada del mundo cambio yo el vivir en Valencia y la paz aquella. Por nada del mundo.113”

La Samper, una jove casta i diva respectada pels sectors catòlics i conservadors de la seua terra i del seu país, no estava disposada a desfilar amb vestit de bany i menys encara a suportar reaccions adverses ni pressions com les que van patir Miss Europa, Miss Polònia o Miss Irlanda, que van fer que finalment desistiren de participar en la Pageant of Beauty.

El bisbe Christopher Edward Byrne de Galveston va enviar una carta a totes les candidates europees perquè s’absteniren a competir en un certamen que considerava:

“Una mostra vulgar sense sentit on no participa cap dama de bona reputació de Galveston. Una exhibició on se't cridarà a desfilar abillada només amb un vestit de bany davant d'una multitud que et contemplarà des de ben prop. No puc admetre que una dama jove i modesta que es respecta i es fa de respectar puga participar...”.

D’esta manera El Diario Gráfico i la revista mensual Arte y cinematografía, delegats oficials de la Pageant of Beauty al nostre país, convocaven pel mes de maig el concurs per a la designació de una nova Miss Espanya, aquella que havia de participar en el certamen anual, d’on hauria d’eixir proclamada la senyoreta Univers de 1929, és a dir “la muchacha más guapa del mundo”.

Un “competent” jurat format de bell nou per homes artistes i literats114 triava en un dels despatxos del diari barceloní la senyoreta Rosario Velázquez, una jove de 23 anys natural de Castilblanco (Sevilla) i resident a Madrid, com la Miss

Instantània d’una Modern Girl i Autorretrat de Tamara de Lempicka conduint un Bugatti verd (1925).

195

El Mercantil Valenciano: 27/01/1929:5. 113

Malgrat que algunes publicacions de l’època inclouen imatges de l’afortunada posant junt al jurat encarregat de l’elecció, cap d’elles para esment en els seus noms. Sabem, però, que Santiago Rusiñol, el cartellista i il·lustrador Ricard Opisso, J. V. Foix i els periodistes Víctor Hurtado (El Mirador) i Francesc Madrid (L’Esquella de la Torratxa) van exercir habitualment com a jutges en esta mena de certàmens. Arte y cinematografia núm. 336, abril del 1929. 114

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

“– ¿Le gustaría dedicarse dedicarse al arte, bien al teatral, bien al cinematográfico?


Espanya “que ha de representar este año a nuestro país en el concurso internacional de belleza de Galveston”115. Rosarito, delerosa de triomfar al món del cinema, trencava amb els estereotips precedents de bellesa espanyola. Menuda i de cara ovalada, amb ulls grans, llavis carnosos, cabells curts i rulls i pell bruna, com havia posat de moda Coco Chanel, resultava ben poc sensual. No tenia cap inconvenient a exhibir-se amb banyador tombada sobre la sorra de la platja (La Semana Gráfica, núm. 149) però, sobretot, es mostrava com a una xicona moderna, independent, cosmopolita i esportista com les banyistes de les portades dels cartells de Canet i de Renau; com les conductores d’automòbil dels llenços de Tamara Lempicka o com Amy Johnson, la primera dona pilot d’avió. Junt a algunes de les misses que havien participat amb la Samper en el concurs de Miss Europa, creuava amb desimboltura les cames sobre automòbils últim model (La mujer y la casa) per fer gala i ostentació de la seua anatomia.

Era una dona independent i autònoma que sabia conduir. De fet, ella mateixa s’havia desplaçat tota sola des de Madrid a Barcelona en automòbil per prendre part en aquell concurs de bellesa116.

De la seua estada i desfilada en el certamen de bellesa del golf de Mèxic amb “traje de baño encarnado con medias blancas y rosas de plata en el cabello, ofreciendo un conjunto encantador”117 ens ha deixat testimoni el documental amateur A Queen in Wien, de Péter Forgács, una pel·lícula que té per protagonista Lisl Goldarbeiter, la representant austríaca que finalment va assolir el títol de Miss Univers.

L’austríaca Lisl Goldarbeiter, que junt a Pepa Samper va concórrer al Concurs Internacional de Bellesa de París, fou proclamada a Galveston Miss Univers 1929.

196

ABC: 01/05/1929. 115

116 Heraldo de Madrid, 02/05/1929:1.

Heraldo de Madrid, 12/06/1929:1. 117


Sobre l’avenir de les primeres misses es va manifestar el periodista Antonio Zoraya en les pàgines de Mundo Gráfico: “¿Cúanto tiempo conservó Venus la manzana de París? ¿Durante cuántos años será válido el diploma otorgado por La Tribuna de Chicago? Nada tan efímero como la belleza femenina. Cual las rosas del célebre soneto, las gracias que ‘fueron pompa y alegría, despertando el fulgor de la mañana’ serán lástima viana a la tarde. ¡Tanto en término de unas horas se pierde! En verdad no vale la pena de averiguar en dónde se encuentra una hermosura que puede marchitarse entretanto que su renombre llega a oídos de los habitantes de uno u otro hemisferio […] Una mujer que es declarada la más bella del mundo o es Venus o ya no sirve para maldita de Dios la cosa […] Y esas mujeres premiadas, laureadas, llevadas de un lado a otro de Europa, de América, por las cuales acaso se arruinarán algunos millonarios o se suicidarán ciertos neurasténicos, serán deslumbradoras, perfectas, divinas; pero es muy difícil que sirvan para perfectas madres de familia. Y si para eso no sirven, ¿para qué diantres se han tomado las gentes el trabajo de ponerlas en evidencia?”.118

Encara que Pepa no estava feta de la mateixa pasta que la resta de les misses i, això, l’opinió pública ho tenia ben clar: “Sería curioso poder seguir en lo futuro la evolución de las vidas de estas reinas de la belleza, que Mauricio De Waleffe

ha tenido la ingeniosa ocurrencia de reunir en su despacho. ¿Qué será de ellas? El destino de nuestra interesante compatriota se puede, desde luego, precisar. Una señorita española, y, más si está adornada de las prendas que Dios ha conferido a Pepita Samper, va derechamente al matrimonio. Después de todo, no está mal, porque crear una familia no es lo peor que nos puede deparar la suerte. Una mujer bella y soltera recalcitrante por su propia voluntad, traiciona un poco a su sexo, a menos de que tenga sobre el amor un criterio personalísimo a espaldas de todo ideal de posteridad.

Mundo Gráfico: 06/02/1929. 118

ABC: 15/02/1929: 03. 119

Després de les vicisituds que suscità l’organització del primer certamen per a l’elecció de la Senyoreta Espanya, el diari ABC declinà fer-se càrrec de la coordinació de la següent convocatòria que va córrer per compte de la revista Atlántico i en la qual, per primera vegada a casa nostra, el jurat va estar constituït també per una dona. Amb tot, esta segona edició per a l’elecció de la Senyoreta Espanya, que tingué lloc el 31 de gener de 1930, no va assolir ni la projecció ni l’èxit de participació de la primera. 120

De estas diosas del día que París admira en estos momentos, no todas sentirán el mismo entusiasmo por el matrimonio. En estos tiempos, un poco anárquicos, que no rinden a Dios el culto debido, la tentación se presenta a menudo a la mujer sin los sanos atributos del orden doméstico(…)”.119

Efectivament, en quant va ser elegida la també valenciana Elena Pla com a nova guapa oficial d’Espanya120 i les circumstàncies ho van permetre121, Pepa Samper va contraure matrimoni amb el seu promés de sempre, amb aquell home, a qui tant li havia costat fer-se càrrec de la sobtada popularitat i de l’espectació que causava la seua nóvia. Un home gelós i un tant possessiu que li plantejà el dilema d’optar per ell o per la fama i a qui, inicialment, la bellesa va contradir: “– No le hace mucha gracia todo esto. Pero ha de tener en cuenta que es muy halagador ostentar el

197

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

The Happy End?


pabellón valenciano y él se hará cargo”.123

El periodista Isaac Abeytua va dedicar unes línies a les contravèrsies entre la parella en el diari El Adelanto, de Salamanca: “La menestralita modesta, que se ruborizaba ante la presentación de un desconocido, ha resistido gallardamente, con esa facilidad de adaptación que es inherente a casi todas las mujeres, la mirada insistente de mil ojos clavados en ella. Todo lo demás le parece ya tan natural, como si nunca hubiera vivido otro ambiente. Luce el fastuoso traje de noche que acaba de entregarle la modista, con la garbosa desenvoltura de una habitual a los saraos aristocráticos. Escucha y responde donosa a los madrigales de los ‘ases’ de todas las actividades, que se le acercan a felicitarla en círculos y teatros. Todo le da la sensación exacta de su reinado: los innumerables ramos de flores que invaden su cuarto de hotel; la montaña de cartas y telegramas de plácemes que recibe; los centenares de visitantes que

piden un autógrafo; el ruego del fotógrafo, del pintor, del escultor de moda, que quiren perpetuar su efigie; la súplica de modistas, joyeros y perfumistas, que le envían presentes magníficos, para lograr el honor de contarla entre sus clientes… Ninguna figura nacional supera en popularidad a la suya. Y una tarde, de vuelta de un almuerzo en su honor, entre tantos telegramas pintorescos o anodinos, la señorita España, ya un poco olvidada de Pepita Samper, lee uno que la retrotrae a un pretérito recientísimo, pero ya desdibujado por tres días de emociones inolvidables: ‘O París o yo’. Es el novio valenciano, que recuerda vivamente su existencia y vindica sus derechos. Ante ese telegrama lacónico, el comentarista no sabe libertarse del prejuicio y formula una sentencia inapelable ante el mozo valenciano, al que califica de Otelo en cierne y de retrógrado que añora el gineceo y el derecho de propiedad sobre la hembra. La apreciación es injusta, aunque los términos del telegrama, que parece conminatorio y es implorador, la autoricen aparentemente. El novio de Pepita Samper se había despedido de ella para siempre el

Imatges de les noces de Pepa Samper i Filiberto Crespo.

198

El Mercantil Valenciano: 25/01/1929:5. 123


La boda de la primera senyoreta Espanya, va tindre lloc a l’església de Sant Valer al barri de Russafa el dijous 27 de novembre del 1930 a les sis de la matinada. Els contraents van ser matiners a fi de preservar la intimitat, tanmateix ningú no va poder controlar la cobertura mediàtica de l’esdeveniment ni tampoc el setge de la multitud: “La aglomeración del público dentro del templo dio lugar a varios desmayos e incidentes e impidió que se celebrara otra boda”.125

El 1930, també una valencia na, Elena Pla Mompó, va assolir el títol de Miss Espanya.

La cerimònia fou austera, com corresponia a una parella exemplar de cristians que acabaven d’eixir de dol. Però no importava, perquè hi havia pressa per afiançar la relació i tancar una etapa. L’espós, Filiberto Crespo Sebastián, un “acaudalado industrial”valencià, acabaria vinculant-se al món de la festa fallera com a promotor de la falla de la plaça del Mercat Central l’any 1933. La nóvia, la primera Senyoreta Espanya, la Regina dels XLIX Jocs Florals, el precedent més immediat a la figura de la fallera major de València, l’emblema de la valencianitat, es retiraria de la vida pública per a consagrar-se en cos i ànima a les tasques de la llar i només en comptades ocasions, per causes solidàries, patriòtiques o valencianistes, tornaria a prodigar-se en l’esfera pública.

Semblant destí triaren Miss Europa 1929, Erzsébet Simon, que va contraure primeres núpcies amb un majorista tèxtil només tornar a Budapest i Miss Univers 1929, Lisl Goldarbeiter que, després d’esdevenir objecte de desig d’artistes i celebritats de Hollywood, es va casar per primera vegada amb l’hereu d’una coneguda família dedicada a la fabricació de sedes. Totes desitjaven una vida tranquil·la que només va ser truncada per l’avenir d’aquells temps.

199

El Adelanto. Diario de Salamanca, 01/02/1929:1 124

La Vanguardia: 28/11/1930:38. 125

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

día que la supo convertida en la señorita España (...) Su dilema es un gesto análogo al de Hernán Cortés, quemando las naves, pero son la posibilidad de una mudanza de fortuna (…) El novio de la señorita España ha procedido cuerdamente, eliminándose de su camino, en cuya meta nadie sabe qué avatares le aguardan. Quizás un destino histórico, que el sensato muchacho valenciano, no ha intentado inútilmente desviar”124.


Gonzalo, director de la Banda Municipal de València, li va compondre un pasdoble i l’il·lustrador i pintor Luis Dubón, que va infondre un baf cosmopolita a l’encorsetada pintura regionalista valenciana, li va fer un retrat a la ploma.

Pepa for ever. Pepa, tant com a primera bellesa oficial d’Espanya com en qualitat d’emblema identitari del poble valencià, va ser i ha continuat sent un símbol per a patriotes, fallers, valencianistes, artistes contemporanis i etnòlegs.

Des d’uns paràmetres conservadors el poeta i comediògraf, Estanislau Alberola, atenent a la concepció jocfloralesca de la poesia desfermada per Teodoro Llorente, va composar un poema en el seu honor que li fou recitat durant l’acte d’homenatge que se li tributà al Conservatori de València. El premi dels Jocs Florals del 1929 va ser per al poemari de Carles Salvador Botànica, que flirtejava amb les avantguardes i incloïa el poema “Valenciana” en honor de Pepa, com a Regina dels Jocs Florals.

Expirat el seu regnat, una de les primeres reaparicions públiques de la Samper va tindre lloc el 1968 arran de la decisió de Maria Amparo Rodrigo, miss Espanya en aquell any, de retirar-se de la competició de Miss Món per a evitar una confrontació amb Miss Gibraltar. La tercera valenciana a conquerir el títol de guapa nacional va fer unes pol·lèmiques declaracions carregades de tinys polítics per a argumentar les causes del seu abandonament de la competició i Pepa li va donar suport, tot i reavifant el llegendari sobre la seua retirada del Concurs Internacional de Bellesa del 1929.

El compositor Santiago Lope

Luis Dubón Portolés: retrat de Pepa Samper publicat en El Mercantil Valenciano del 5 de febrer de 1929.

200


El monument tenia per coronament la figura gegantina de la primera Senyoreta Espanya, una ninota de 15 metres d’alçària abillada amb un vestit de llauradora semblant a aquell amb què Pepa va concórrer al certamen de bellesa de París. Falleres i fallers van confeccionar amb tela el cosset i el guardapols de la figura. La falda, realitzada en domàs, feia 10 metres de llarg i 40 metres de volada, és a dir, 400 metres quadrats i amb aquell conjunt es va batre un rècord Guinness:

el del vestit femení de majors dimensions de la història. Al voltant del tema d’aquell monument, el col·lectiu desplegà tota mena d’activitats socials i culturals. Així, va comissariar una exposició antològica dedicada a la Samper que tingué lloc al Casino d’Agricultura i va oferir una recepció a les representants d’aquells càrrecs de què Pepa havia sigut pionera: María José Besora, miss Espanya 1998 i Susanna Remohí, fallera major de València aquell any.

Pel juny de 2002 Na Jordana, per tal de celebrar els seus 50 anys de militància en la secció Especial, volgué obsequiar la ciutat de València amb dos gegants de cartró pedra que des d’aleshores ençà han presidit les cercaviles de les festes més importants del cap i casal. Parlem de dos llauradors, popularment coneguts com Vicentico i Carmeleta. En la seua construcció va participar un nodrit conjunt d’artesans, indumentaristes i professionals de diversos àmbits. A Maria

La valenciana Mª Amparo Rodrigo (Miss Espanya, 1968) junt a Pepa Samper.

201

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

El 1983, en complir-se el centenari dels Jocs Florals, la societat valencianista Lo Rat Penat tornà a elegir-la Regina dels Jocs Florals per commemorar amb tota solemnitat l’efemèride i quinze anys més tard, la comissió de PalleterErudit Orellana li va retre públic homenatge en la seua falla Ahir, hui… i sempre, un cadafal de José Luis Ferrer Vicent, que van haver d’acabar els propis components de la comissió.


Victoria Liceras li va correspondre abillar la geganta i considerà que, tractant-se d’un regal que partia d’una comissió fallera, esta havia d’anar abillada a l’estil de la Samper, perquè el vestit que lluí la primera Senyoreta Espanya en les prèvies del concurs de bellesa de París havia constituït el referent a partir del qual anys més tard es bastiria la tipologia de roba tradicional associada a la festa fallera.

Pepa Samper fou també referent i motiu d’inspiració per a un dels creadors que van participar en l’edició de El diari indultat, una experiència única i irrepetible que el 2016 va aixoplugar cèlebres fotògrafs i artistes interdisciplinars. Consistí en la impressió de 5.000 fanzines que replegaven les seues obres i projectes. Aquell fotollibre, que va eixir de planxes un 17 de març, només estigué a la venda durant un parell de dies i tots els exemplars que no van ser adquirits abans de la

mitjanit del 19 de març es van cremar en el cadafal que, a manera de contenidor, va plantar la comissió d’Arrancapins. L’aportació del fotògraf Roc Herms a esta mena de catàleg consistí en un diari d’artista que replegava una pràctica que havia posat en marxa. Amb ella volia documentar les relacions socials que s’hi desenvolupen on line i off line. A tal efecte creà en les xarxes socials un perfil fals, un avatar de Pepa Samper en la seua doble condició de senyoreta Espanya i de precedent més remot de la figura de la fallera major de València. El resultat van ser més de 190 matches en tres dies. L’experiment mostrava el que suposa ser dona en un espai virtual: “Sentí agobio ante tanta oferta. Algunos chicos van a saco, llegando a ser molestos, aunque también encontré alguno con el que hubiera quedado”, va declarar l’artista.

Ahir, hui… i sempre, falla Palleter- Erudit Orellana, 1983. El monument tenia com a cos central la colosal figura de la Senyoreta Espanya de 1929 ataviada de valenciana amb unes peces de roba confeccionades pels fallers i les falleres de la comissió inspirades en el vestit de llauradora amb què la Samper va concórrer al Concurs Internacional de Bellesa de París. Fotos: Arxiu Kepa Llona.

202


Conclusions No són pocs els paral·lelismes que poden establir-se entre el precedent de la Samper i l'actual rol de les falleres majors de València que, des de fa alguns anys, han aclaparat tot l'interès mediàtic del microcosmos faller amb un procés de “sobredimensió” informativa sobre un càrrec representatiu que, en realitat, té ben poc recorregut en les seues funcions efectives. Més enllà d'un excés de protocol al seu voltant que, en moltes ocasions, ha encotillat no només la realitat de les afortunades durant el seu any de “regnat”, sinó també la manera en com és assumida la

Festa pels agents que la fan possible, que han desfocalitzat el cadafal com a eix vertebrador de les Falles en funció d'una tafaneria no massa allunyada dels rius de tinta que va fer córrer la Samper en la seua època.

No obstant açò, la Samper va tenir un recorregut de major extensió –tant cronològic com geogràfic- que les actuals falleres majors, que veuen circumscrita la seua tasca a un temps i espai ben limitats, si n’exceptuem alguna que altra aparició puntual en altres festes populars on són convidades amb el propòsit de reafirmar que són les ambaixadores de la gran festa valenciana. D'altra banda, i a diferència de l'època de la Samper, la imatge de la fallera major de València aporta ben poc en la construcció d’una imatge de la dona moderna associada a la Festa. L'actitud i paper de Samper va poder ser considerat en el seu moment com un bri d’avanç en la independència –molt limitada

A hores d’ara la figura de la primera Senyoreta Espanya continua sent motiu d’inspiració per a creadors i dissenyadors gràfics. Roc Herms: Avatar de Pepa Samper a les Xarxes Socials per a la proposta El diari indultat (2016).

203

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Pepa i el vestit de llauradora que li va regalar El Mercantil Valenciano van constituir alhora la imatge i la peça clau de l’exposició “Inventant la tradició: indumentària i identitat” que, també el 2016, va programar la Diputació Provincial de València al Museu Valencià d’Etnologia.


pel context- del gènere femení, avançant una modernitat que, sense deixar de construir-se en els esquemes del patriarcat, trencava amb el jou decimonònic de la responsabilitat domèstica i de la repressió com a comparsa del gènere masculí; convertint-se la seua figura, a més, en un autèntic emblema, en diferents nivells, de la identitat valenciana.

Les actuals falleres majors de València, tot i ser dones preparades per a desenvolupar una funció més ampla, veuen limitades les seues funcions al més pur lluïment protocolari si n’exceptuem el –reiteratiudiscurs de la Crida. I açò en ple 2018, analitzat amb fredaltat, sembla una banalitat.

Si la societat actual avança cap a la igualtat de gènere i cap a la ruptura amb la imatge sexista i objectualitzada de la dona, el rol de la fallera major ha de superar eixe clixé què prima i es perpetua només la concepció més exhibicionista

José Cortés: Segell per a la col·lecció Sellos de ficción. Envàs de la marca de cerveses artesanes mallorquines Sa Forastera.

204


A diferència de la particular transgressió que va suposar el fet que la Samper, com a precedent directe de la fallera major de València, participara en certàmens considerats poc adequats per a senyoretes “decents”, en l'actualitat el rol de fallera major de València, malgrat l’oripell i la sobredimensió mediàtica assolits, no aporta res com a punt d'inflexió per a una modernitat a la qual les falles no semblen arribar mai. La llavor de la Samper, ambaixadora de la seua terra lligada a les tradicions exportables a través de la seua figura i de la fascinació popular que la va envoltar, hui s'ha relegat a un inventari local de senyoretes que, asfixiades per un codi caduc – com eixa sèrie de normes que fa uns anys, de fet o de paraula, els feien signar per a mantenir

205

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Si la irrupció com a bellesa de Pepita va trencar amb la imatge comuna de la dona en aquella València i Espanya del moment que s'obrien a una nova época lamentablement interrompuda pel conflicte bèl·lic del 36, hui la repetició d'un patró obsolet per a l'exaltació de la dona en la festa no para d'allunyar-se amb una realitat femenina molt diferent. No és estrany que el major focus de la crítica externa cap a la festa siga el rol de la dona en el nostre particular context. Tampoc no ha variat res el riu de comentaris que, ara a través de la xarxes socials, genera l'elecció d'una o una altra candidata a fallera major. Si és la més adient. Si és la més bonica. Si és la que més ho

mereix. Si el jurat ha sigut triat ex profeso perquè isca una aspirant concreta… El llenguatge és pràcticament idèntic.

Foto: Antonio Cortés.

d’una “miss”, a qui tan sols se li concedix veu i vot en un estret marge a l’hora de desenvolupar un rol concebut per homes que eternitza la dona com a objecte a qui enaltir per mitjà d’una poesia que subratlla virtuts caduques a través del tòpic.


el “decoro” en les seues aparicions públiques i que, pel general, passen a la història per un malmès retrat penjat al Museu Faller. Per alguna annècdota que certs acurats “juntalletres” publiquen perquè han construit tot el seu ofici periodístic a través del “falleramajorcentrisme”.

BIBLIOGRAFIA ARAZO, Ma Ángeles (2015): “Pepita Samper, la popular reina de la belleza”. La huella de 150 valencianos en el 150 aniversario de Las Provincias. València. Federico Doménech S.A. ARIÑO VILLARROYA, Antonio (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Madrid. Anthropos. Ministerio de Cultura.

DE BEAUVOIR, Simone (1949): El segundo sexo. La experiencia vivida. Col.lecció Siglo XX. Vol. I. Buenos Aires, 1984. p .13.

DE ANDRÉS DEL CAMPO, Susana (2007): “Mónstruos sobre Eva. Imágenes de mujer a través de la publicidad”. Comunicación e xénero, p. 202.

DONAPETRY, María (2006): Imagina/ción: la feminización de la nación en el cine español y latinoamericano. Madrid. Editorial Fundamentos.

ECO, Humberto (2004): Historia de la belleza. Lumen. Barcelona.

GIMÉNEZ CABALLERO, Ernesto (1931): Trabalenguas sobre España. Itinerarios de Touringcar. Guía de Touring-club. Baedeker espiritual de España. Madrid. Editorial CIAP.

LICERAS FERRERES, Maria Victoria (1991): Indumentaria valenciana siglos XVIII-XIX: de dentro afuera, de arriba abajo. València. Federico Doménech S.A. MAINSTREL, Fréderic (2011): Como nacen los fenómenos de masas. Madrid. Taurus Ediciones.

OROBON, Marie-Angèle (2010): “El cuerpo de la nación. Alegorías y símbolos políticos en la España liberal (18081974). Feminismo/s 16. Alacant, Instituto Universitario de Estudios de Género de la Universidad de Alicante, pp.39-64.

PATTISON, Micaela (2017): “The Modern Girl (la muchacha

206


PEMAN, José Maria & FERNÁNDEZ DE LATORRE, Ricardo (1970): España siglo XX. Vol. IX. Madrid. Revista Teleradio. Capítol CCXLIV. Pàgs. 5-15.

PÉREZ ROJAS (1990): Art Déco en España. Madrid. Cátedra, pp. 259-279.

PROST, Antoine (1992): Historia de la vida privada. La vida privada en el siglo XX. Vol. 9. Taurus Ediciones. Buenos Aires. RAUSELL ADRIÁN, Francesc Xavier (2016): “Espill de veritats. El vestit dels llauradors valencians i la seua construcció icònica”, dins del catàleg de l’expisició Inventant la tradició. Indumentària i identitat. València. Museu Valencià d’Etnologia.

SIMBOR, Vicent (1994): “Carles Salvador i la modernització literaria valenciana”. Caplletra, núm. 16, pp. 109126.

TORMO ASES, Julio (2005): Falleras Mayores de Valencia, 1931-2005. Ajuntament de València. València.

VILA-SAN-JUAN, JOSÉ LUIS (1984): La vida cotidiana en España durante la Dictadura de Primo de Rivera. Madrid. Argos Vergara.

VINCENT (1992): “Los inconvenientes de las opciones”. Historia de la vida privada: La vida privada en el siglo XX. Vol. 9. Madrid. Taurus Ediciones.

RECURSOS ELECTRÒNICS PALOMARES NAVARRO, Óscar: “La indumentària tradicional de les danses valencianes”. Història i gestió del patrimoni artístic. Universitat de València en http://rima.uv.es/ajax/file/oid /1727/fid/4029/Treball.pdf (consulta: 19/XI/2017).

SÁNCHEZ LUBIAN, Enrique (2009): Emelina, la belleza que alumbró la República. Orígenes de los concursos de misses en España (1929-1932). Diputació de Ciudad Real. Ciudad Real.

207

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

moderna): un símbolo global de la modernidad”. ¿La Historia, lost in traslation? Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.


Sonín Lluch, presidenta de la comissió de la falla CoronaBeneficència (1933).

Pi la r Pe r Sí lv ia

Ro me u

Mu ñoz .

Maria Vanacloy, presidenta de la comissió de la falla Grup de Pescadors de El Perellonet (1979-1982).

(h is to ri ad or a) .

Morning Glory o de les primeres presidentes de comissions falleres. Passades les Falles de 1931, s’aprovà incorporar a la nova Constitució el sufragi universal femení, és a dir, el dret de les dones a l’hora de votar en unes eleccions. El fet provocà que tant en els coronaments com en les escenes dels repeus de les falles del 1932 s’abordés el tema de la igualtat democràtica. Ninots de gran format o d’escala humana van ser protagonistes de trames no exemptes d’una crítica misògina referides a afers relacionats amb l’emancipació femenina i el canvi de costums que en una societat patriarcal comportava el fet que les dones pogueren optar a l’exercici de càrrecs polítics, la divisió de les tasques domèstiques entre homes i dones en l’esfera privada o l’aprovació de la Llei del Divorci de 25 de febrer de 1932.

Però també durant la II República, la dona s’incorporà al col·lectiu faller en dos vessants diferents. En primer lloc es creà el càrrec de la fallera major (reina de les Falles en 1931, bellesa fallera en 1932, i fallera major arran del 1933), amb una clara influència de la tradició pròpia de les regines dels Jocs Florals i també de les primeres misses dels concursos de bellesa. D’esta manera, la dona elegida representava i simbolitzava la bellesa valenciana i contribuïa alhora a la promoció turística dels valors valencians i fallers fora de la nostra ciutat. Este càrrec oficial, introduït pel Comité Central Faller, va estar imitat per la pràctica totalitat de comissions falleres, que des d’aleshores ençà van començar a triar les ambaixadores simbòliques dels llindars de les seues demarcacions.

208


Pilar Muñoz, màxima responsable de la falla Doctor Simarro-Jai Alai del 1932 (encreuament dels actuals carrers de Mísser Mascó i Pintor Peiró i embrió de l’actual comissió Exposició), va ser la primera dona que presidí una comissió de falla promoguda i integrada només per dones, segons les dades que en posseïm. Una comissió efímera quant a la seua trajectòria. Un col·lectiu que aquell any va alçar un cadafal apologètic sobre la llibertat coronat pel Palleter. D’ella. però, coneixem poc més que la seua identitat. Un nom i cognoms tan comuns que es diluïxen en els padrons i els censos de l’època que es conserven a l’Arxiu Municipal de València entre els de tantes altres tocaies i que

ens impedixen precisar poc més sobre ella.

Pilar i les seues companyes de falla van ser, però, pioneres en la socialització de la dona dins de l’àmbit festiu, perquè en aquells temps, les dones van aconseguir projectar-se també en l’esfera pública valenciana a nivell cultural i polític.

Un any més tard el fenomen s’escampà també a altres comissions falleres, com bé palesa un article periodístic de M. García Dasí publicat en el número extraordinari de falles de la revista Mundo Gráfico del 1933 on, sense rebel·lar la comissió a què es referix, parla d’un grup de dones del barri del Carme integrat per Sonín Lluch (presidenta); Amparito Nogués (vicepresidenta), Pepita Gonzàlez (secretària), Carmencita Verde (vicesecretària), Amparito Verde (comptadora), Vicentita Mateu (tresorera) i les vocals: Conchita Ayala, Teresín Martínez, Conchita Puchol i Concepción Moliner, que en un magatzem proper al mercat de Mossén Sorell i assessorades per l’artista faller Daniel Guillot Bulls van construir la seua pròpia falla. Deduïm que, per l’argument de la falla, es va tractar de la falla CoronaBeneficència.

209

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Però el pas més important per a la incorporació de la dona a la festa fallera en aquells temps de salut i república es produí amb la creació de les primeres comissions femenines, és a dir, de col·lectius integrats exclusivament per falleres i també amb una dona al comandament de l’executiva. Altrament hi van haver comissions que confiaren excepcionalment a una dona la presidència executiva i sobretot la responsabilitat referida a algunes tasques relacionades, pel general, amb la recaptació dels diners procedents de les quotes o d’aquells altres afers que el col·lectiu generava.


El 1934 també les falles de Ripalda-Soguers, integrada per catorze falleres, i de NauBonaire, esta última presidida per Carmen Villaverde Núñez, van estar constituïdes íntegrament per dones i el 1935 va ocórrer el mateix amb les comissions d’Escalante-Església i Pilar- Torn de l’Hospital, presidides per Montserrat Serra Llorca i Antònia Llobregat Chulian respectivament.

Per a l’exercici 1936-1937 s’autoritzà la constitució d’altres quatre comissions femenines: Dalt- Sant Tomàs, Socors-Lepanto, VisitacióOriola i carrera d’En Corts. Totes elles hagueren de dissoldre’s, com la resta de col·lectius fallers, per la Guerra Civil.

Llevat de la temàtica de la falla Ripalda-Soguers del 1934, al·lusiva a “la crisi dels pantalons i l’imperi de la falda” o del fet que la comissió femenina de NauBonaire d’aquell mateix any optara per anomenar dos fallers majors (el president del Govern i el governador civil de València), en lloc de dues belleses falleres, no trobem cap indici de reivindicació feminista en les accions o en les temàtiques dels cadafals promoguts per aquells col·lectius fallers integrats exclusivament per dones.

La premsa de l’època va assistir a aquell fenomen amb condescendència. Mai no va valorar amb objectivitat les noves competències i responsabilitats que la dona començava a assumir dins del context general de la Festa. És més, enlloc de valorar positivament les seues capacitats per a gestionar o organitzar-se, va trivialitzar el fenomen, destacant només trets despectius associats als rols de gènere. Les components d’aquella primitiva comissió de Corona- Beeficència, que ens descriu l’esmentat article de premsa, eren xafarderes, remeieres, polemistes i frívoles i continuaven dependent de la tutela dels homes per a poder resoldre aspectes referits a la construcció dels cadafals o a la presentació de les sol·licituds per a obtindre l’escaient autorització per a poder plantar falla.

Amb tot, calgué que finalitzara la Guerra Civil i la consegüent Dictadura Franquista, perquè la dona tornara a incorporar-se de forma activa a la festa.

El Franquisme va perpetuar un quadrant ideal negatiu de la dona fallera, és a dir, la fallera homenatjada, la dona activament implicada en algunes tasques organitzatives, però sempre a l’ombra de la Festa. Un rol que va ser assumit per l’esposa o companya del faller,

210


Amb la Transició democràtica va començar, de forma aturada i residual, la incorporació efectiva i visible de la dona a la festa. Maria Vanacloy, una jove de només 19 anys, va ser la primera responsable executiva d’una comissió, la Falla Grup de Pescadors de El Perellonet, integrada per un conjunt de falleres entre els setze i els dèneu anys i només amb un home censat. Durant quatre anys en va exercir un càrrec, que al cap i casal, encara tardaria a normalitzar-se. Llavors, el fet de presidir una falla era tan poc comú entre les dones, que aquelles que l’ostentaren van continuar considerant que l’hàbit sí que en feia el monjo. Les primeres presidentes de Falla, van concórrer als actes públics i externs amb l’uniforme oficial masculí negre i no de llauradores, potser perquè associaven la indumentària

tradicional femenina exclusivament a un rol simbòlic.

Va haver d’esperar el Mundial de Futbol perquè una dona, Prudència Sáez Armengod, formara part de l’organisme rector de la festa, encara que només ho fera en qualitat de vocal. Però en temps d’exposicions universals i d’olimpíades, encara subsistien col·lectius fallers de la secció Especial on les “comissions femenines” hagueren de recórrer al departament d’incidències i a l’Assemblea de Presidents de JCF per fer valdre els seus drets a l’hora d’assistir a les juntes generals de les seues pròpies comissions i per reivindicar la seua capacitat a l’hora d’exercir un càrrec directiu.

BIBLIOGRAFIA:

BORREGO, Vicent i HERNÀNDEZ, Gil- Manuel (2011): “Na Jordana té nom de dona: un estudi de cas sobre els apropòsits i la cosmovisió fallera de la feminitat”. Llibret Falla Na Jordana. València.

GARCÍA DASÍ, M. (1933): “Las guapas del Carmen plantan falla”. Mundo Gráfico. València.

211

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

qui renuncià a quotes de poder, protagonisme o visibilitat per fer de guardiana de la llar conjugal i, per extensió, també de la seu social del col·lectiu, perquè això d’abillar-se de valenciana i gaudir plenament de la festa, només estava ben vist per a les fadrines, per a les xiques joves de la cort d’honor, que integraven les “comissions femenines” de cada col·lectiu, coordinades naturalment per homes i sense cap dret a veu ni a vot en les assemblees per a la presa de decisions falleres.


Ros a V ila Per sec Síl a O via liv Rom er. eu.

Visibilitzant les creadores d’alta costura per a ninots. Les Falles foren originalment un festeig dins del cicle ritual de la festa en honor a Sant Josep que els veïns dels carrers i places de la ciutat “oferien” al seu patró. Els fallers imitaren el patró d’actes i l’estructura festiva de les festes de carrer de la ciutat: despertà, cercavila, traca correguda, música, o bescuità.

Les Falles, es plantaven originàriament la matinada del 17 al 18 de març i estaven exposades durant un únic dia — el 18— fins que arribava l’hora de cremar-les, a la posta de sol. Per este motiu, rebien el nom de Falles de la vespra de Sant Josep.

Es composaven de dos parts, la base i l’escena. La base o pedestal era principalment un quadrat d’uns dos metres d’alt i els bastidors pintats en

relació al tema de la falla. Dins, el combustible —fustes, mobles vells i pólvora— per a cremar. Dalt, els ninots tenien una estructura interna de fusta, palla i roba, cera a les mans i a la cara. Eren de tamany natural i quasi sempre estaven proveïts de moviment.

Els primers ninots vestits tenen precedents valencians en els peleles, els ninots de mitja quaresma —els pallassos, nanos, i vells i velles d’Agost, Callosa de Segura, Cocentaina, Serra, Mutxamel, Novelda, Petrer, Picassent i Torrent—, els Gegants i Cabuts de les processons o els bults de Sant Esteve. Estes festes estarien íntimament lligades als inicis de les Falles en la segona part del XVIII i, per tant, amb el costum d’abillar ninots.

La primera notícia que tenim de ninots vestits data del 13 de març de 1864 i es referix a la falla del carrer de Roters, segons la descripció publicada

212


La retòrica ens mostra com a possible hipòtesi la participació de les veïnes joves del barri, amigues o familiars dels joves fallers que s’encarregaven d’organitzar els festejos i també de la construcció de la falla. Açò ens fa pensar que potser esta pràctica seria la més estesa entre les comissions falleres de l’època i que no seria un cas exclusiu, malgrat només haver-ne trobat una referència.

Les informacions prèvies que tenim a través dels textos literaris escrits pels visitants Alexandre Laborde (1806), José Calasanz Biñeque (1819) i José de Vicente Carabantes (1839) ens diuen que els ninots tenien l’estructura esmentada, i per tant ja existia la tradició de vestir les figures. Les seues informacions les aconseguiren preguntant els valencians i fallers de l’època per tal de poder escriure els seus relats. Açò implica que des de principis del XIX existia esta tradició... i quasi segur ens podem retrotraure unes dècades abans.

Durant la segona part del segle XIX, trobem puntuals referències en la premsa que ens ho confirmen, fins i tot, hi ha alguna que concreta que n’eren de seda (1875) o que estaven hechos a posta (1888), cosa que ens fa pensar que en la majoria de casos s’usava la roba vella que havia a les cases o que la gent no gastava, sent arreplegada pels fallers i amics.

Mentrestant, la situació de la dona en este període varià poc, tot i les propostes liberals, limitant-la al paper de mare, esposa i administradora de la llar. En la incipient indústria (tèxtil, tabac o joguet), i el sector artesanal, accediren perquè foren considerades mà d’obra barata, mentres també continuaven com a criades, donzelles, comares o dependentes. Este procés d’incorporació de la dona al treball es veu reforçat i continuat a principis del segle XX per l’arribada de població a la ciutat, provinent de l’àmbit rural.

I també queda reflectida esta situació en el procés constructiu de les falles i els seus ninots, que continuen vestits amb robes fetes ex profeso o arreglades per costureres afins als incipients artistes fallers del moment, molts d’ells pintors, escultors, fusters o tallistes: Manuel Verde, Bartolomé Tarín,

213

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

en el Diario Mercantil de Valencia, on es diu que “los rostros y extremos han sido modelados en cera por conocidos artistas, y las figuras, las ellas, vestidas por algunas complacientes y amables niñas de aquel barrio”.


Eduardo Alemany, Carlos Cortina, Pascual Isla, Luis Blesa, Vicent i Luis Benedito, Pedro Guillem Viguer, José Estellés, Carmelo Roda, Tadeo Villalba, José Castrillo, Pascual Fambuena, Joaquín Igual, Alfredo Silla, Francisco Bagán, Alfredo Duato o Enrique Guillot. El treball d’elles mai no va ser reconegut tot i la seua activa participació entre els tres mesos que solia durar la seua construcció. Però almenys la situació canvià a millor a partir del moment en què l’Ajuntament decidí incentivar la festa donant premis en diners a les falles més artístiques, potenciant el treball dels artistes fallers, i conseqüentment de les dones que col·laboraven als tallers.

Van ser dones anònimes, esposes i companyes de professionals que no han arribat a passar a la història, però que esdevingueren un gran suport i constituïren una peça clau en l’aportació dels seus homes a la Festa. Potser molts dels seus marits o fills no hagueren pogut exercir sense l'ajuda d'elles.

En esta línia trobem la puntual aportació com a costurera de vestits per a ninots de la modista professional Rosa Vilaseca Oliver, que regentava un taller de costura al carrer del Salvador a València. Ni en fou pionera en este quefer ni tampoc va tindre una llarga

dedicació, però, tot fa suposar que, requerida pel seu fill, va confeccionar els vestits vintage dels ninots dels repeus de la falla de Guerriller Romeu del 1928. Una falla realitzada pel taller familiar de consagrats artistes, com Josep Renau Berenguer i el dibuixant i escultor Tonico Ballester Vilaseca, que el 1932 emparentaria amb ell, en contraure matrimoni el cartellista amb la seua germana Manuela.

L’esbós de Vell i nou, de clara influència déco, ens mostra al davant de la façana del Mercat Central un grup d’estilitzades figures, concebudes més a manera de maniquins d’una botiga de modes d’alta costura que de ninots, fet que ens fa intuir la necessitat d’una gran destresa en la confecció de les seues robes.

Com Rosa, altres tantes dones anònimes cosirien roba per a falles, però no és fins a 1932, quan es crea l’Asociación de Artistas Falleros —precursora de l’actual Gremi—, i sobretot, arran de 1934 amb l’organització de l’Exposició del Ninot, quan començarà a valorar-se la tasca de modistes i costureres.

La revista Crónica, junt a altres empreses i entitats culturals, creà en l’any 1935 un concurs per a premiar els

214


s’indultaria i s’exposaria a l’aparador d’una botiga de la Gran Via de Madrid. El segon premi del concurs va anar al ninot indultat aquell any, la llauradora ballant, fet per Vicente Benedito per a la plaça del Mercat i abillada amb un valuós espolí que ja no es conserva.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

millors ninots de l’Exposició modelats i vestits, perquè la indumentària ressaltava la gràcia i bellesa de les figures. Així va instituir premis a les modistes responsables de la indumentària. El jurat d’aquella primera edició va estar integrat per José i Mariano Benlliure, Regino Mas, Vicent Vidal Corella, Luis García i Amparo Albors, i premià un ninot d’una hortelana feta per l’artista José Roda i per la primera modista de la qual tenim testimoni provat, Marina Belenguer per a la comissió de la plaça de Sant Bertomeu. Com a privilegi, i segons les bases, el ninot

Per a l’any 1936, la revista Crónica convocà la segona edició del concurs, però es dividí en tres categories: premi als artistes de les figures de dona millor modelades, premi per a les modistes que confeccionaren els vestits dels ninots, i premis per a les models que hagueren

Modistes a l’obrador d’un artista faller. Revista Crònica, 1936.

215


posat per a la realització de les figures. Sabem que el jurat estava composat pel cartellista Josep Renau Berenguer (amb experiència al respecte), l’artista Manuel Giménez Cotanda, els fotògrafs Valentín Pla i Vicente Vidal Corella, el redactor de la revista Rafael Martínez Gandía i la fallera major Filomena Montoro. Els premis de les figures modelades foren per a una rumbera (feta per Regino Mas per a l’avinguda de Blasco Ibáñez-Pablo Iglesias, el segon una dona depilant-se de Fernando Roda, el tercer una llauradora també de Regino Mas per a l’avinguda de B. Ibáñez, i el quart una modisteta de Sigfrido Roda. Els premis de millors ninots vestits van ser per a una Dama del segle XVIII abillada per Carme Alhambra, el segon per al ninot de “la Salvadora vestido de labradora” fet per Hermínia Martí, el tercer premi per a “Huertana con naranjas”, d’Emília Falomir —dona de l’artista faller Amadeo Desfilis—, i el quart la rumbera esmentada anteriorment. El premi a la millor model va ser per a la taxi-girl valenciana Amparito Martí Pérez, qui va posar per a Fernando Roda Llop.

És just reproduir un text de Vicente Vidal Corella, que para esment en el procés de confecció dels vestits dels ninots:

“Y en los talleres falleros donde se construían las fallas en aquel caos formidable, en el que se ven las cosas más raras; en medio de aquel bosque de cartón, madera y telas donde los cuerpos de cartón y manos de cera se mezclan en el mayor desorden, las manos de mujer van componiendo trajes, y surgen en el taller risas y cantos que transforman por completo aquél árido ambiente que antes reinaba [...] Las manos de la modista pasan y repasan por el cuerpo rígido de la ninota. Las figuras modeladas por los escultores son vestidas como si de verdaderas mujeres se tratara. Sobre el cartón se acumulan sedas y gasas, sin que la ninota proteste, aunque algunas veces los alfileres se claven en su cuerpo.”

Gràcies al concurs i a la revista, coneixem els noms d’altres modistes expertes en la confecció de les robes dels ninots: Elena Aura Giner (de l’obrador del seu marit Vicente Benedito Baró); Carmen Fernández (del taller d’Emilio Muñoz); Mercedes Ferrer (del taller de Francisco Canet Cubel), de Luisa Aparicio (que treballà per als artistes Garcés i Baselga), i en l’obrador de Regino Mas Marí estaven Carmen Meri Pérez i la dona de l’artista, Carmen Sanmiguel Pérez.

També podem parar esment en obradors que van comptar amb la col·laboració de modistes anònimes, com els de Manuel

216


En l’any 1942, tal i com indica el diari Las Provincias del 18 de març, hi hagué una escassesa de recursos que va comportar que com a “Novedad de los ninots de este año es que la inmensa mayoría de ellos no ostentaba telas para sus trajes, sino que eran completamente de cartón. Esto es explicable por la crisis de las telas, que no permite desperdicios, ni gestos cuantiosos para vestir a los referidas muñecos”.

Però no va ser fins l’any 1953, quan l’artista faller Juan Huerta Gasset va construir íntegrament un ninot en cartó per a la falla dels carrers Arxiduc Carles-Xiva, la recreació d’un bomber que hi era en una de les bases de la falla quan el costum d’habillar els ninots començaria a desaparéixer. L’any 1955, Huerta tornà a reproduir exclusivament en cartró, diversos ninots per a la falla de l’avinguda José Antonio-Duc de Calàbria, i a partir d’eixe

moment ho va fer de continu, aconseguint generalitzar ràpidament esta tècnica fins que va condicionar la desaparició de l’aplicació de teles als ninots durant els anys posteriors. En les dècades següents, aparegueren algunes propostes puntuals per a recuperar la tradició d’abillar els ninots des de dos àmbits: l’historicisme i l’experimentació o la modernitat.

L’any 1976, el Cercle de Belles Arts va plantar una falla retro que recuperava esta tradició. En la dècada següent, l’artista Manolo Martín López va tractar que la falla municipal fora un aparador de la moda valenciana dels anys de la movida i el 1986 i el 1987 va confiar al dissenyador d’alta costura i prêt-à-porter Francis Montesinos la confecció del vestuari de tots els ninots.

Dins d’esta línia innovadora, experimentar amb les textures de teixits o elaborar roba amb materials de reciclatge per vestir els ninots ha contribuït també a bescanviar o renovar l’estètica de les Falles. En este cas la costura esdevé disseny, independentment, si és obra d’una dona o d’un home. Cal destacar l’aportació del figurinista Pepe Martí a les falles de Na Jordana de 1993 i 1995 i 1999 o la de la

217

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Vidal Ferrer, Adolfo Ariño, els germans Roda Llop, Manuel Giménez Cotanda, Eduardo Calabuig, Arturo Casinos, Carlos Perales, els germans Guillot Bulls, Carmelo Vicent, Alfredo Just, els germans García Albarrací, Francisco Coret, José María Martínez, Manuel Haro, Alfredo Collado, Enrique Barón, Vicente Canet o José Soriano Izquierdo.


indumentarista Maria Victoria Liceras per a la falla Blanqueries de 1994, Indumentaristícament.

L’últim cas rellevant de la importància de la confecció de vestits per a ninots la trobem en la producció de l’artista faller Joan S. Blanch, qui arran de 2010 recuperà i reivindicà el costum d’abillar expressament les figures de les falles infantils. En la seua producció la roba, tractada amb minúcia i precisió i adaptada a cada figura, és un element clau per a la configuració estètica i cromàtica del conjunt de la falla en la seua globalitat.

BIBLIOGRAFIA AGUILERA CERNÍ, V. (1986): Tonico Ballester, 60 años de esculturas y dibujos. València. Ajuntament de València.

ARIÑO VILLARROYA, Antonio (Coord.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas, Diputació de València, València.

BORREGO I PITARCH, VICENT, I HERNÁNDEZ I MARTÍ, Gil Manuel (1993): “A filar la galera!”. Llibret de la falla Na Jordana, València.

ESBRÍ ANDRÉS, Iván (2016): Indults indultats. [web http://indumentat.com/indults-

abillats] [Última consulta el 4 de gener de 2017].

HERNÀNDEZ I MARTÍ, Gil Manuel (Coord.) (2002): L’Indult del Foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller (1934-1962), volum I, València, Ajuntament de València.

MARÍN I GARCÍA, Josep Lluís; I MOZAS HERNANDO, Javier (coord.) (2010): Guia del Museu Faller de València, València, AdEF.

MOZAS HERNANDO, Javier (2011): “Paraules que naixen del foc: l’origen del vocabulari faller”. Llibret de la falla Sant Roc, Torrent.

MOZAS HERNANDO, Javier (2013): “Dona i Falles. El reflex a la festa d’un llarg camí ple d’obstacles (1863-1936)”. Llibret de la falla BorrullSocors, València.

REDACCIÓ (2017): “Renau la abrumadora responsabilidad del arte (II)”. [web http://agroicultura.com/general /renau-la-abrumadoraresponsabilidad-del-arte-ii/] [Última consulta el 10 de gener de 2018]

SANCHIS AMBRÓS, MANOLO (2013): “La dona, dona. Història” Llibret de la falla Plaça de Jesús, València.

218


Car (19 men F 22e 201 rrés Per 8). Gar Phi cía lip pe Ray .

Dama del Carme i ajudanta de cambra de la Festa. En el cas de la indumentària tradicional valenciana femenina el productor, ha sigut generalment una dona que sovintejava la seua destresa a cosir amb les tasques de la llar. Quan la producció estrictament casolana passa de complaure les necessitats de familiars i d’amistats per a satisfer també una demanda externa apareix la figura de l’artesana especialitzada que derivà en la figura de la modista. Esta s’encarrega de provar, de dibuixar, de fer els patrons, de tallar i de confeccionar les peces de roba, assumint tot el procés d’elaboració i de creació. I és probablement este caràcter femení del desenvolupament de la roba tradicional valenciana el que explica la invisibilitat històrica de les modistes especialitzades.

Només amb l’arribada de la Transició democràtica quan la

dona casada, a més de poder signar un contracte de treball, assolix més drets en matèria laboral i té la possibilitat d’ arribar a constituir o a regentar una empresa pròpia, és quan comencen a constituir-se les primeres botigues d’indumentària tradicional gestionades per dones.

L’aparició d’estes tendes des de començaments dels anys huitanta del segle XX, respon tant als canvis de consum de les usuàries de roba per a la festa fallera, com a un increment de la demanda provocada per un efecte d’enriquiment econòmic propiciat pel creixement del PIB i la reducció del deute públic, la inflació i la taxa de desocupació en tot el territori espanyol.

El 5% de les falleres censades, que en dècades prèvies renovaven vestuari en comptades ocasions per considerar que la roba tradicional constituïa un article de luxe, interessades

219

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Carmen Ferrés. Foto: Antonio Cortés.


ara per l’origen del vestit i les múltiples variants que els estudis d’investigació fan conéixer, senten la necessitat de trencar amb la uniformitat prèvia i renoven guarda-roba anualment. A més, opten per acudir a establiments especialitzats on les assessoren, els abastixen de teles, els les cusen i alhora els proporcionen la resta de complements.

D’esta manera, la figura de la modista experta en estos menesters a qui prèviament se li confiava el tall, el patronatge i la costura d’una tela prèviament adquirida en una fàbrica de sedes o en un establiment de teixits, comença a deixar de treballar directament per a la clienta i passa a exercir com a operària en moltes d’estes noves botigues, fet que alhora li proporciona una major estabilitat laboral.

De fet, molts dels primers establiments de roba tradicional els regentaran dones que van exercir com a modistes des de ben joves. És el cas d’Amparo Bolta o d’Amparo Gómez, que va iniciarse en l’ofici als 13 anys i el 1983 obri comerç (Espolín) o també d’Amparo Fabra, en actiu des del 1981 i amb negoci propi des del 1986. Altres van aprendre l’ofici de mares, àvies i besàvies, com Irene Caña Genovés, gerent de

L’agulla d’or (1997), que va seguir l’estima per la confecció heretada de sa mare Marian Genovés, propietària de Els Guinyols (1977-2014) o com Carmen Asins, néta d’una brodadora que inicià el 1980 el negoci a Catarroja i el 1993 va obrir botiga a València (Les barraques), amb el suport de les seues filles Eva i Marieta.

Altres com: Isabel Falgás (Aljófar), en actiu entre meitat dels huitanta i el 2006 o Paquita Martorell i les seues filles Noèlia, Paqui i Maria Sáez, propietàries des del 1982 de Cosas Cucas, van fer de la seua estima per la indumentària associada a la festa una professió.

D’entre les pioneres, però, cal parar esment en Rosario García Bernat, amb experiència en el sector de teles i complements de llauradora des del 1973 (Charvi), que amplià el negoci a l’àmbit de la confecció el 1977 i el 1985, aprofitant la favorable conjuntura, traslladà i refundà el negoci (Zel), tot i transmetent l’experiència dinàmica i il·lustrada per la roba tradicional a la seua filla Charo Cebrián García. D’igual manera la destresa a interpretar la tradició en el vestir induí Inmaculada Calap Molina a obrir negoci el 1985 junt a Eduardo Puertes (Eugenia Puertes).

220


Ja en l’any 1952, quan l’ús que de la indumentària valenciana feien les Falles només venia marcat per la uniformitat i la tendència, una dona emprenedora (legalment amb el suport del seu espòs com a empresari) va obrir una menuda botiga de roba i complements per a fallers i falleres. Ens referim a Encarna Albarracín Raga (+ 2006), pionera en l’àmbit del prête-àporter festívol, que va estar durant més de 50 anys en actiu i que arribats els anys seixanta fundaria La Casa de los falleros i posteriorment d’Albaes.

Tot intent previ de reconstruir amb nom de dona la història de la indumentària tradicional valenciana, es limita a la revisió de casos puntuals sobre els quals resulta ben difícil d’historiar o d’escriure. Una nòmina que resulta irreversiblement incompleta, ja que majoritàriament es troba integrada per dones que van compaginar esta tasca amb

altres referides a la costura, sense deixar un nom per a la posteritat. Amb tot, més que una enumeració de modistes pioneres en l’àmbit de la roba associada a la festa fallera, el que ens interessa és saber en quin moment i de quina manera comencem a conéixer la seua identitat.

El vestit de llauradora amb què Pepa Samper Bono va concórrer al Certamen Internacional de Bellesa de París, com a “Senyoreta Espanya”, ha sigut considerat com el precedent del model que havien de seguir les futures generacions de falleres arran de la institució el 1931 del càrrec de Reina Fallera. Per tant, el vincle entre roba tradicional i Falles no és anterior al 1929.

No sabem com ni qui cosiria els vestits de les bunyoleres ni de les senyoretes abillades “a l’antiga” que conformaven els comités de recepció de benvinguda a les Falles que trobem en les instantànies fotogràfiques dels anys vint, perquè la seua identitat interessava tan poc com l’anonimat de les seues usuàries. És la celebritat de la clienta o la popularitat de la dona que lluïx el vestit de llamadora la que, en ocasions, ens proporciona la identitat de la costurera. Sabem que fou la modista Carmen Peris qui, a partir de les indicacions de tot un planter d’experts

221

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Amb tot, el rigor i l’autenticitat en l’àmbit de la roba valenciana “a l’antiga” van tindre com a principal promotora la doctora Maria Victoria Liceras Ferreres, qui a partir de la investigació i el col·leccionisme esdevingué garant de la tradició i va trasbalsar tots els seus coneixements al món de la festa quan el 1982 obrí botiga pròpia (Siglo XVIII).


La Roberia Casa Insa entre els anys 30-40.

artistes encapçalats pel ceramista Mateu, va treure el patronatge i tallà, cosí , provà i confeccionà el vestit per a la Samper, però, fins i tot, el catàleg de l’exposició “Inventant la tradició: indumentària i tradició”, d’on aquell vestit va ser la peça estrella, va silenciar el seu nom.

Durant el reialme de la primera representant oficial de les Falles (1931), l’ús del vestit de llauradora no va estar encara associat a la Festa, malgrat el camí que havia obert Elena Pla Mompó, la Senyoreta Espanya del 1930, també natural de València que com la seua predecesora va fer ús d’ell en fotografies per a promocionarse com a bellesa europea. La Reina de les Falles del 1931

222


Solien ser familiars o amistats de les representants amb coneixements de costura les encarregades de la confecció dels vestits, quan no figurinistes, com testimonia la bellesa fallera del 19351:

“El primer traje de fallera me lo prestó una tía de mi madre que tenía una tienda de trajes en la calle Pelayo (...) lo había realizado para la primera vedette de una compañía de revistas que iba a estrenar espectáculo después de fallas, de modo que me dijo que me lo prestaba hasta entonces” (TORMO, 2005:72).

Amb tot, no va ser fins al 1940 quan el seu ús per part de

falleres majors i corts d’honor al llarg de tots els dies de festa esdevingué un ritual. És aleshores quan comencen a encunyar-se els noms de les primeres modistes de roba per a la Festa. Les unes cusen a distància sobre mides enviades per falleres de “pedigrí” residents a la vila i cort reial, com Amparo Bañuls (1940); les altres, com Emilia Cánovas (1945) o Pilar Monterde (1955 i 1856), són modistes particulars de famílies benestants, però és des de la postguerra quan trobem la figura d’una modista consagrada en este àmbit que esdevé tot un referent.

Carmen Ferres García, popularment coneguda com Carmencita Insa, va créixer i començà a formar-se professionalment en l’obrador d’una casa pairal del segle XVIII construïda sobre el solar on diuen es trobava l’estudi i l’habitatge del pintor Juan de Juanes durant el Renaixement. Era aquell un indret del carrer de Baix, al bell mig del barri del Carme, presidit secularment pel treball artesanal, creatiu i familiar. Pels volts del 1889 quan el seu besavi, Miguel Insa, s’hi instal·là, el palau havia perdut les característiques d’un habitatge noble i era una fàbrica de ventalls. Allí començà a treballar Carmen des de ben jove, com havia fet el fundador de Casa Insa, que s’inicià com

223

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

decidí retractar-se oficialment de castissa i les belleses falleres de 1932-1936 i les seues dames d’honor, només van abillar-se “a la valenciana” en ocasions puntuals. Llavors no existia cap protocol al respecte, si bé l’ús de la indumentària tradicional es restringia expressament als actes de recepció o aquells altres en què les falleres majors de València exercien d’ambaixadores de les Falles pel territori espanyol (1932, 1933). Només arran del 1934 , només l’ús del vestit tradicional s’estengué a algunes poques altres compareixences més (eleccions, repartiment de premis, etc...).

1

Es té constància que Empar Borrego Galindo confeccionà el vestit de llauradora per a la seua germana, component de la cort d’honor de la bellesa fallera de 1934.


a aprenent en altra botiga de lloguer de roba, de la qual n’arribaria a ser propietari.

Avis, pares i oncles i àvies, mares i ties li ensenyaren tots els detalls de l’ofici i, transcorregudes tres generacions, esdevingué peça clau com a modista, patronista, cap de taller, figurinista i, finalment, com a empresària al negoci familiar perquè doña Carmencita va aprendre la professió des de baix, com ho havia fet sa mare Pepita i la seua iaia, Teresa Pastor.

Casa Insa va arribar a ser la roberia més important de València. En ella es guardava part de la memòria festiva, social i sentimental de la ciutat i també bona part de la memòria escènica i cinematogràfica del territori espanyol. La roberia era a més el segell ornamental i escenogràfic de l’engalanament de qualsevol cavalcada, cercavila, acte institucional o protocolari de caire cívic o festívol del cap i casal i, arribat el moment, també dels actes d’exaltació de les falleres majors de Valencia.

El negoci dels Insa des del segle XIX es basava a més en la confecció artesanal de figurins de roba d’època que es llogava per a produccions teatrals i cinematogràfiques. A través de pintures, peces i gravats es

dissenyaven, es treien patrons i es confeccionava el vestuari de moltes de les produccions de l’actor i director Enrique Rambal, que van ser ben aplaudides a Espanya i Hispanoamèrica (El conde de Montecristo, Miguel Strogoff, El jorobado de Notre Dame), així com de moltes sarsueles. Arribada la II República i la postguerra, Casa Insa també va confeccionar el vestuari de moltes produccions de CIFESA (El huésped del sevillano; La gitanilla; Pequeñeces).

Potser esta vinculació amb el món del cinema resultara decisiva perquè quan el 1947, Maria Amparo Casanova Casanova, familiar del cap de la productora cinematogràfica, fou anomenada Regina dels Jocs Florals i alhora fallera major de València, confiara a Dª Pepita, mare de Carmencita, la confecció del seu vestit de llauradora. La senyora Pepita també va cosir el 1949 el de Margarita Casanova Civera o el que en 1948 va lluir Concha Piquer en l’acte en què li va ser imposar el bunyol d’or de Junta Central Fallera.

A Casa Insa havien confeccionat a més el vestit de torrentí que Miguel Ligero lluí en La última falla (1940), el que va dur l’actor de CIFESA Carlos Agoïste en la seua visita promocional a les Falles i l’aplicada Carmen, aviat, li va prendre el relleu a sa mare. El 1950 confeccionà el

224


El 2008 falleres majors i infantils de València li van retre públic homenatge per la seua important, però discreta , generosa i silenciada tasca com a indumentarista durant més de cinc dècades, a la qual es van sumar els més destacats fabricants de teixits.

BIBLIOGRAFIA CASAL VALLS, Laura (2013): La figura de la modista i els inicis de l’alta costura a Barcelona. Trajectòria professional i producció d’indumentària femenina (18801915). Departament d’Història de l’Art. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona.

CORBÍN FERRER, Jose Luis (1990): Historia y anécdotas del barrio del Carmen. València. Federico Doménech S.A. pp. 126-127.

TORMO ASES, Julio (2005): Falleras Mayores de Valencia, 1931-2005. Ajuntament de València. València.

Un any més tard, la Dama del Carme va donar tot el patrimoni de Casa Insa al Museu Valencià d'Etnologia de la Diputación de València.

Hui tant ella com la seua col·lega Encarna Albarracín tenen un carrer dedicat a la ciutat.

225

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

seu primer vestit per a una fallera major de València i s’especialitzà únicament en este menester. Des de llavors ha abillat les màximes representants símbòliques de la Festa entre 1950-1954, 1960-1962 i 1964, 1967-1969, 1971-1980, 1984, 1989, 1991 i 1993, tot i marcant tendència i adaptant la tradició a les exigències de cada època. Va confeccionar i vestir amb roba de valenciana a celebritats com Dª Pilar i Dª Margarita de Borbón, Mª Carmen Martínez-Bordiu (fallera major infantil de València el 1960) o a la Duquesa d’Alba (fallera major de la Plaça del Mercat Central del 1964).


là ta Ca tz r ri le ai So rob . lo t ta ue es s ns tr Fe . Co al a rt ba i e l om d Ll

Des dels seus inicis, el llibret i el sainet o teatre popular d’arrel festiu, consubstancials a les Falles des de l’aportació de Josep Bernat i Baldoví el 1850 (amb l’explicació i relació en vers de la falla del carrer de les Avellanes) i d’Eduard Escalante i Mateu el 1870 (amb l’estrena del sainet La falla de Sen Chusep), han sigut dos àmbits amb un clar predomini d’autors masculins. Però a la lenta i difícil incorporació de la dona a la creació literària, s’ha d’afegir la invisibilització que en els manuals i reculls han patit les autores que es van dedicar als gèneres més populars, les quals han restat silenciades durant molt de temps. En els últims anys, gràcies al treball pioner de PICÓ, HERRERO i SANSANO (2005), i als posteriors de LACUEVA (2013) o HERRERO (2016), ha anat ampliant-se el nostre coneixement d’aquelles dones que en les dècades dels vint i trenta del segle XX desplegaren la seua activitat creadora en l’àmbit de l’escena popular valenciana i de les escriptores de la postguerra. És així com s’han recuperat de l’oblit noms

a r mi Pe fè Eu

D’esquerra a dreta: Sofia Salvador, Amèlia Comba i Carmelina SánchezCutillas.

com els d’Ángeles Gascó, Empar Royo, Conxeta Ruiz, Elvira Urios, Vicenta Matalí, Maria Lluïsa Camillieri o Pilar Monzó de Roca,1 que van veure les seues obres representades i publicades en els anys vint i trenta del segle passat.

Si ens centrem en l’aportació de les dones a la literatura de les Falles, haurem de distingir, d’una banda, entre aquelles composicions (en prosa o en vers) d’ambientació o temàtica fallera i, d’una altra banda, entre les explicacions i relacions de falla.

Pel que fa al primer bloc, serà també en les dècades dels vint quan trobem les primeres aportacions de dones a la poesia fallera. Es tracta de dos autores de la generació de preguerra, Milagros Espí Soler2 i Amparito Tort Gallego3, qui fan la seua contribució a través de la plataforma literària que oferia l’anuari faller Pensat i Fet. És en esta publicació, nascuda l’any 1912, on trobarem amb certa regularitat la participació d’escriptores valencianes

226


permetia la censura i repressió de l’època. La revista Pensat i Fet serà una peça més d’este programa, juntament amb altres iniciatives com l’editorial Lletres Valencianes, també impulsada per Sanmartín.

Després de la Guerra Civil, serà Ricard Sanmartín (un dels fundadors del Pensat i Fet) qui reprén el projecte de la revista inserint-la en les estratègies i iniciatives de reconstrucció del valencianisme literari i cívic en la postguerra. La incorporació de Carles Salvador a la revista l’any 1942 reforça este projecte. Posteriorment, l’entrada del nucli de valencianistes de preguerra encapçalats per Salvador i Sanmartín a Lo Rat Penat i la posada en marxa dels cursos de valencià d’esta entitat l’any 1949, permetran desplegar un programa de recuperació cultural i lingüística dins dels estrets marges que

En este context, seran les relacions personals amb Sanmartín o Salvador i, posteriorment, les coneixences entaulades a partir dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, les que expliquen la presència de dones en la revista Pensat i Fet, una publicació, d’altra banda, que permetia una certa projecció pública dels escriptors valencians en un moment d’anomalia. És així com en la postguerra es va configurant un reduït corpus de literatura de temàtica fallera a càrrec d’algunes de les escriptores més destacades del moment.

És el cas de Maria Ibars (18921965), mestra de formació,

1

Pilar Monzó de Roca, l’autora de sainets de més èxit durant els anys anteriors a la Guerra Civil, amb prop d’una desena d’obres estrenades i publicades, farà l’any 1954 una aproximació esporàdica a la poesia de temàtica fallera des de les pàgines de la revista Pensat i Fet amb la publicació de “Cançonetes de falla”, quatre quartetes on l’autora alterna les visions humorística i apologètica de les Falles. 2

Milagros Espí Soler (en ocasions, firmava afegint els cognoms del seu home, el també escriptor Jesús Morante Borràs), nascuda a Agullent, fou autora de diversos relats breus, com ara Esclat de roses fines, que amb il·lustracions de M. Vidal Corella va aparèixer en el número 5 de la col·lecció «Nostra Novel·la», l’any 1930, o la narració Branca florida, publicada dins la col·lecció «Lletres Valencianes» l’any 1933. Esta última es tracta d’una obra que va resultar premiada en els Jocs Florals de 1932. L’any 1992 es va publicar una antologia de la seua obra literària, a cura d’Emili Casanova. 3

Amparito (o Ampariu) Tort Gallego, nascuda l’any 1913, va ser mestra i autora de l’obra Les llàgrimes del agüelo en vespres de Sen Chusep, publicada en el volum 3 de la col·lecció «Teatro Valensiá».

227

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

gràcies a l’interés dels responsables de la revista per a incorporar-les dins del seu propòsit de servir de plataforma d’expressió i difusió als escriptors valencians.


professora lliure de valencià, mestra dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, i autora de diverses novel·les i relats breus d’ençà els anys seixanta, qui va ser una de les firmes femenines més assídues a la revista, amb catorze poemes publicats des de 1941 fins a 1964; Matilde Llòria (19122002), poeta trilingüe en valencià, castellà i gallec, qui es va matricular als cursos de valencià per correspondència que Carles Salvador oferia a través de Lo Rat Penat i que va quedar finalista en el premi València de Poesia l’any 1953, el mateix any en què comença la seua col·laboració amb Pensat i Fet, que arriba fins al 1955; Maria Beneyto (1925 - 2011), poeta, contista i novel·lista en castellà i valencià, que el 1952 publica el recull Altra veu i que el 1953 guanya el premi València de Poesia, l’any que publica la seua primera col·laboració en este anuari faller, i vocal tercera de la directiva de Lo Rat Penat en 1960, o Beatriu Civera (19141995), periodista, novel·lista i articulista, primera dona que va ocupar el càrrec de secretària de Lo Rat Penat, l’any 1960, entitat amb la qual havia entrat en contacte quan es matriculà en els seus cursos de llengua en 1954, any en què comencen les seues col·laboracions en prosa amb la revista Pensat i Fet, participació que es mantindrà de manera pràcticament

ininterrompuda fins a l’últim número (1972).

A este grup hem d’afegir tres noms més. Són els de Sofia Salvador (1925 - 1995), mestra de professió, poetessa i narradora, qui va ordenar l’obra gramatical del seu pare, el lingüista Carles Salvador, i que escriurà nou poemes per a la revista Pensat i Fet entre 1943 i 1958; Carmelina Sánchez Cutillas (1927 - 2009), poeta, narradora i autora de nombrosos articles de divulgació, qui participaria en la revista al llarg de la dècada dels seixanta, i Amèlia Comba (1907 1999), mestra i cronista d’Algar de Palància, alumna dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, que arribaria a ser la primera dona a obtindre el títol de mestre en gai saber dels Jocs Florals després d’haver guanyat la Flor Natural (1986), la Viola d'Or (1992) i l’Englantina d'Or (1993), i que va escriure quatre narracions i poemes per a Pensat i Fet entre 1966 i 1971.

Hem volgut destacar estes tres escriptores, perquè, a banda de les seues composicions de temàtica fallera per a la revista Pensat i Fet, tenen en comú que les tres van ser també autores de llibrets de falla.

Abans d’elles, però, hi ha el cas de Consuelo Soler Catalá, qui l’any 1946 va escriure l’explicació en vers per al

228


Afortunadament, sí que tenim informació de les altres tres autores que ens ocupen. En el cas de Sofia Salvador, qui va escriure els llibrets de la Falla de Benimaclet de 1956, premiat per Lo Rat Penat amb el Segon Plat de Glòria, i de 1957. Hem de recordar que son pare, el gramàtic Carles Salvador, mestre a Benimaclet, fou l’encarregat d’escriure els llibrets de la falla del barri entre els anys 1945 i 1952, per la qual cosa és lògic pensar que, atesa eixa vinculació personal, fóra la seua filla qui, després de la mort de l’escriptor, se n’encarregara.

Desconeixem la vinculació que va fer que Carmelina Sánchez Cutillas escriguera l’any 1965 H2O o es xopà fins la Moma, és

a dir, el llibret per a la falla de la plaça de Na Jordana. En aquells moments Sánchez Cutillas estava a punt de consolidar una trajectòria literària que la convertiria en una de les més reeixides poetes valencianes dels últims anys del franquisme i de la transició, que va culminar amb la redacció de poemaris, com ara Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) o Llibre d'amic i amada (1980), i amb la novel·la Matèria de Bretanya, guanyadora l'any 1975 del Premi Andròmina de Narrativa dins dels Premis Octubre. Amb tot, la incursió d’esta escriptora dins de l’àmbit de la literatura fallera, encara que lloable, fou esporàdica.

El cas d’Amèlia Comba sí que presenta una major continuïtat dins de la poesia festiva. La trobem l’any 1971 ja com a autora del llibret de la Falla Borrull - Socors, que li valgué el premi a l’autor novell del concurs de llibrets de Lo Rat Penat, entitat que li havia atorgat aquell any el títol d’Honorable Escriptora. Comba continuaria la relació amb esta comissió fins a l’any 1977, escrivint seguint les Normes de Castelló, oficials en aquell moment en el concurs de Lo Rat Penat. En consideració a la seua aportació als llibrets de falla, la Junta Central Fallera li atorgà el Bunyol d’Argent.

229

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

llibret de la falla Martí Grajales - Francesc Eiximenis i que és la primera autora de llibrets de falla de la qual es té notícia. Malauradament, la recerca de dades biogràfiques sobre esta autora ha resultat infructuosa i queda encara pendent poder situar la seua figura en el panorama literari de la postguerra. D’altra banda, l’anonimat formal dels llibrets i el fet que només transcendiren els noms dels poetes guanyadors d’algun premi pot fer que hi haja alguna altra dona que amb anterioritat escriguera algun llibret de falla, però de moment no està documentada eixa possibilitat.


Dels anys setanta, però al marge dels llibrets de falla, és també l’aportació de Rosa Armiñana Navarrete (1918-2008), folklorista, mestra de valencià i directora dels cursos orals i per correspondència de Lo Rat Penat, autora de nombrosos textos pedagògics per a l’ensenyament del valencià, presentadora de diversos actes organitzats per la Junta Central Fallera i amb una esporàdica però interessant producció poètica com a autora de poemes infantils (“Ai! Beneitet, beneitet!”, “Una estoreta velleta”, “Una cigonya en la falla”) per als concursos organitzats per la JCF, mantenidora (Falla Na Jordana, 1994) o autora d’apropòsits per a presentacions falleres (Falla Plaça de Patraix, 1979).

D’altra banda, l’any 1981 trobem dos autores firmant el llibret infantil de la Falla Sueca - Literat Azorín. Es tracta d’Amàlia Molina, de qui no tenim més dades, i de Mavi Dolç (1961 - 2009), llavors estudiant de filologia valenciana en la Universitat de València i, amb posterioritat, professora del Departament de Filologia Catalana i de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una extensa bibliografia en el camp de la sociolingüística. Amb il·lustracions d’Ana Aroca, a més de l’explicació i relació de la falla, el llibret

introduïa altres continguts complementaris, com ara un poema introductori sobre l’ambient faller, un conte sobre l’origen de la festa i el programa de festes en vers.

Els finals dels setanta i començaments dels huitanta són moments de conflicte que afecten la relació entre el món literari i les Falles. La fractura generacional, la reformulació del nou valencianisme polític que es distancia de l’herència del valencianisme anterior a la Guerra Civil o l’impuls del secessionisme lingüístic com a estratègia per a bloquejar un projecte modernitzador per a la societat valenciana, entre altres factors, tenen una incidència negativa, amb una fractura que afectarà la presència de les noves generacions d’escriptores en el panorama literari faller.

Serà a partir del 1980, arran de la nova posició secessionista de Lo Rat Penat amb l’adopció de la nova normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana com l’oficial per a participar en el seu concurs de llibrets de falla, quan una generació d’autores, encapçalada per Ascensión Gallego i Mas i per Emi Beneyto Melià, iniciarà una trajectòria més o menys persistent en l’àmbit de la literatura festiva de caràcter popular i més en concret pel

230


Dins de l’àmbit de la poesia popular i “renormativitzada” del Concurs de Lo Rat Penat, a més de la llorejada Emi Beneyto, neboda de poetes festius consagrats i deixebla de Pere Delmonte Hurtado, trobem altres autores que s’hi han dedicat amb freqüència, com ara Ampar Peris, Chelo Martínez, Concha Beyano, Laura Alapont, Maria Dolors Escamilla, Maria Dolors González, Margarita García, Maria Asensi, Maria González, Soni Grau, Yolanda Alfonso o Ampar Cabrera i Sanfélix, dedicada a l’escriptura de llibrets i a la literatura jocfloralesca des de 2005 i primera dona que ha guanyat el Premi Extraordinari Bernat i Baldoví en el concurs de llibrets de Lo Rat Penat.

Finalment, fora del cercle secessionista cal destacar les incursions fetes per Remei Miralles Tomàs, qui, juntament amb el seu home, Josep Lluís Sirera, es va encarregar d’escriure les explicacions en vers per als llibrets de les dos últimes falles plantades per l’artista Alfredo Ruiz per a la comissió Quart-Palomar (2001 i 2002). En esta ocasió, els autors van optar per composicions curtes, amb una gran varietat de metres, estrofes i gèneres (s’hi podia trobar teatre, poesia amorosa,

una rondalla, una cançó de bressol...), amb les quals aconseguiren construir un poemari de gran intensitat que apuntava una via interessant per a la renovació de la literatura fallera. En esta línia, però dins de la poesia lírica d’ambientació fallera, cal esmentar també les aportacions de poetesses saforenques com ara Vicenta Llorca, Maria Josep Escrivà o Àngels Gregori gràcies a l’aposta feta en els seus llibrets per algunes comissions falleres de Gandia, el treball d’Alba Fluixà des de la Falla la Malva d’Alzira o, en el terreny de la literatura infantil, les últimes publicacions de Fani Grande (l’obra de teatre Empar, fallera major) o Teresa Broseta (el conte Visca les Falles! o l’explicació de la falla infantil de Na Jordana d’enguany) són indicadors de les possibilitats de refer ponts entre el món literari i les Falles.

Del 1982 ençà la nòmina d’escriptores que he fet incursions en la literatura fallera ha experimentat un cert impuls, tot i que encara resta molt a fer. La sensibilitat i la personal manera de concebre la societat de les dones dona a l’hora d’abordar aquells aspectes objecte de la crítica fallera poden contribuir a una concepció no excloent i més integradora, en consonància amb

231

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

que fa a l’escriptura dels llibrets de falla.


els nous reptes que se li plantegen a la festa de les Falles arran de la seua declaració com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO.

BIBLIOGRAFIA

PICÓ, L., HERRERO, M. À. I SANSANO, G. (2005) «Una cara desconocida del teatro popular. Las escritoras de sainetes valencianas (1920-1970)», dins II Congreso Internacional de la Sociedad Española de Estudios Literarios de Cultura Popular (SELICUP): Literatura y Cultura Popular en el nuevo milenio, Universitat de la Corunya [comunicació inèdita].

HERRERO, M. À. (2016): «Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió» [Universitat d’Alacant, tesi doctoral].

LACUEVA I LORENZ, M. (2013): «Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària» [Universitat de València, tesi doctoral].

232


Josefina Caballer

Una traca de dona. No fou la primera dona que es dedicà a emplenar, ni a empaquetar petards ni coets entre d’altres quefers al si d’un obrador pirotècnic de caire familiar, perquè la relació entre les dones i esta mescla explosiva es remunta al precís moment en què es partiona l’ús de la pólvora per a usos militars de l’ús de la pólvora per a usos festívols i arran de la revolució industrial arreu d’Europa naix una incipient indústria pirotècnica de carés artesanal destinada a la producció d’ efectes visuals, sonors i fumígens amb una finalitat lúdica i d'espectacle. Una tradició arrelada a casa nostra des del segle XVI pels contactes comercials que l’antiga Corona d’Aragó mantenia amb la República de Venècia o el Regne de Nàpols i Sicília, on des del segle XV era emprada amb fins bèl·lics. Fina, formava part de la tercera generació d’una nissaga de pirotècnics iniciada a Godella per son iaio, Josep Caballer Garcés junt al seu tio Vicent Caballer Garcés el 1877, que sota el comandament de son pare, Antoni Caballer Llorens, es convertiria en l’empresa A. Caballer. Sa mare Bàrbara Verdeguer Albert i la seua tia Leonor Caballer Llorens co-fundadora de la pirotècnia Brunchú, ja es dedicaven a estos menesters.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Jo Versefin deg a C uer aba Per (19 ller Cat 14Bal 199 lou . 9).

Germana dels pirotècnics Josep i Antoni Caballer Verdeguer, el carcasero, aviat va esdevindre una admirada coetera i, com era d’esperar en un món tan endogàmic, va contraure matrimoni també amb un professional del sector, Miguel Zamorano Tarín. En faltar el seu germà Antoni el 1953 va heretar i regentà la fàbrica “Fuegos Artificiales Antonio Caballer” de Montcada el 1953, tot i esdevenint la primera de les dones empresàries que es van dedicar a esta activitat. Però la contrarietat li sobrevingué dos anys més tard en enviudar del seu espòs, que va finar en un accident laboral quan tancava amb un martell unes caixes de fusta carregades amb pólvora. Ama d’un negoci especialitzat en coeteria i també en l’art de produir carcasses esfèriques italianes, les cèlebres “empalmades valencianes"1, que tanta fama li havien reportat al seu germà, inicià el seu fill en la professió aviat. Fou així com el 1955 i només amb quinze anys, Miquel Zamorano Caballer (Miguelín), va efectuar la seua primera disparà. Mare coratge, transmeté tota la seua experiència (que no era poca) al seu fill, perquè son pare havia disparat la primera mascletà de la història de les Falles (1945) i també havia sigut el responsable del castell de focs, obsequi de CIFESA a la festa fallera (1942), amb què

233

1

Modalitat pirotècnica per la qual d’un mateix n’ixen dues carcasses que esclaten alhora o l’una a continuació de l’altra.


s’incorporaren els focs artificials al programa d’actes de les Falles. Colze a colze, Fina i el seu fill, aconseguiren obrir-se nom a la festa fallera i el 1961, sent encara ella la cap del negoci familiar va ser la responsable de la Nit del Foc (FERRIOLS, 2016). La família de Fina, com tantes altres sagues pirotècniques valencianes, n’és exemple d’eixa transmissió generacional de coneixements que ha fet que la Festa de les Falles, de la qual esta disciplina n’esdevé peça clau, haja estat declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L’exemple de Fina, pionera entre les artesanes del Foc, ha estat seguit en temps més recents per altres dones, com la seua néta, que des de ben joves van aprendre a l’obrador familiar l’art de la pirotècnia i a hores d’ara es troben implicades en les tasques de direcció, disseny i muntatge de tota mena de focs artificials. De fet Mª José Bárbara Lora Zamorano, descendent de Fina, per via materna i filla, mare i dona de pirotècnics, compta, amb més de 20 anys d’experiència en la professió i des de 2004 és directora de producció de l’empresa Caballer FX de Vilamarxant. De destacar també es la tasca de Maria Vidal Martínez (1942-2011), viuda, esposa i mare de pirotècnics. En morir el seu espós, Manuel Crespo Ortells (fundador a Llosa de Ranes de Pirotècnia Valenciana) en l’any 1992, va fer-se càrrec de l’empresa familiar fins a la

majoria d’edat del seu fill, José Manuel Crespo Vidal. Maria estigué vinculada a la professió fins als seus últims dies, sempre a l’ombra i sense cap ànim de protagonisme perquè decidí ser guia i impuls de la trajectòria del seu fill. Igualment de conegut és el cas de Reyes Martí Miró, directora i gerent des del 1996 de l’empresa Pirotècnia Martí S.L, d’Onda (Castelló) que optà per este ofici, després que cinc generacions de la seua família es dedicaren a tal menester i que debutà l’any 2001 a València, tot i esdevint les seues disparades tot un clàssic el Dia de la Dona Treballadora entre els anys 2004 i 2016. Durant les Falles de 2018 serà la responsable de disparar la Nit del Foc, la mascletà i la Cremà de les falles municipals, esdevenint la primera dona a conseguir-ho. També Xelo Zarzoso Lara, membre de la tercera generació dels fundadors de la Pirotècnia Zarzoso, d’Altura, actualment és responsable del disseny artístic dels focs d’artifici que dispara esta empresa, coneguda per la fabricació dels trons de bac. BIBLIOGRAFIA: FERRIOLS MONRABAL, J.E. (1991): Valencia y su pirotécnia. València. · (2006) Valencia, Marzo y fuego. València. Editors Cavena. DOMÍNGUEZ, Moisés (1990): “Pirotecnia” Historia de las Fallas. Levante-EMV, València. CONSULTES: Gregorio Juan (Gori); Miguel Ángel Pérez Olmos.

234


Mara Calabuig

Mar a C ala Per bui Glò g. ria gar

a.

El micròfon de les Falles per terra i per aire. El món professional del periodisme a Espanya, com molts altres, ha sigut dominat per l'home tradicionalment. La presència de les dones en les redaccions era purament anecdòtica, fins que a començaments del segle XX van augmentar significativament en els diaris generalistes. La Guerra Civil Espanyola va trencar esta tendència, fins que en els anys cinquanta les dones periodistes tornaren a proliferar.

Va ser en eixa dècada, els cinquanta, quan va començar Mara Calabuig en els micròfons de Ràdio València Cadena SER, concretament en abril de 1953. A la periodista li van encomanar, a banda de cobrir la informació de moda (secció on és una clàssica en la premsa valenciana, i on encara roman en actiu), també la corresponent a la festa fallera. En aquella època, este àmbit informatiu no tenia un àrea específica i s'incloïa normalment dins de les de cultura i societat, on també es troba la moda. Mara en recorda

les visites a aquells luxosos paradors que organitzaven algunes de les comissions falleres, així com les entrevistes a presidents de falla i la cobertura d'actes generals de la festa, anant d'un lloc a l'altre durant la setmana fallera buscant la notícia. Fins i tot va marcar una fita històrica retransmetent per primera, i única vegada, una cremà des d’un helicòpter. La proposició de fer-ho va donar un poc de por als fills de la periodista, però ella va atrevir-se a realitzar eixa inoblidable experiència per a tots els valencians i valencianes que la van sentir per ràdio. Va ser una hora en l’aire en la qual Mara va gaudir d’un espectacle que li va impressionar, tant que va quedar-se amb ganes de més temps per a retransmetre’l.

Gràcies al seu treball radiofònic durant 33 anys, Mara Calabuig va aconseguir un gran prestigi en el periodisme. A allò va contribuir que esta llicenciada en Filosofia i Lletres fóra també la primera a utilitzar un magnetòfon (per a entrevistar el tenor italià Lauri Volpi) i a retransmetre

235

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Ver


per ràdio una desfilada de moda. També va realitzar programes d’èxit com Ellos, Las palabras y el tiempo, Sonofestival, Las hogareñas, La hora de Mara o Las mañanas de Radio Valencia, i ha col·laborat en diverses publicacions escrites, treball este últim que encara realitza. Va ser coneguda com La voz per l’audiència, per una veu tan familiar que, malgrat els més de 90 anys de la locutora, que a hores d’ara continua sonant juvenil. Però a més de la veu, en la seua carrera també destaca el seu interés per les emissions culturals, tant d’arts visuals, com de literatura o de música. Durant els anys seixanta va ser una revolucionària en esta última vessant, ja que portava a l’emissora discos que encara no s’havien publicat a Espanya de Rolling Stones, Jimmy Hendrix, Beatles, Bob Dylan i altres músics avantguardistes en aquell moment, no sense problemes a la duana que afortunadament solucionava. El seu treball ha sigut reconegut diverses vegades amb homenatges, com el de l’Associació de Dones Periodistes del Mediterrani en 2011, i el premi que l’Ajuntament de València li va concedir el 8 de març de 2016 per ser la primera dona en informar al voltant de la festa fallera. Amb la seua brillant i llarga trajectòria en els mitjans de comunicació, ha sigut un referent per a les noves generacions, que l’han

considerada com una mestra en l’ofici de periodista.

Ella, com a dona, va ser una excepció en la informació fallera durant moltíssims anys fins a temps recents. Quan van sorgir els periodistes especialitzats en Falles pels anys setanta (si n’exceptuem Vicente Ros Belda, també de Radio Valencia i impulsor de les falles infantils en la postguerra), trobem en la premsa noms com els de Vicent Lladró (que firmava com "El fallero mayor"), Francisco Pérez Puche i Manuel Andrés Ferreira escrivint en Las Provincias; i Vicent Enguídanos, Moisés Domínguez i Paco Varea en Levante-EMV, on també van escriure articles d’opinió sobre falles, Baltasar Bueno i Josechu Rey de Arteaga, baix els pseudònims de “Parmènides” i “Artemidoro”, respectivament.

A poc a poc, la presència femenina en la informació fallera ha anat pujant, encara que és encara reduïda en comparació a la dels homes. De fet, en la majoria dels actes fallers de hui en dia allò habitual és trobar només homes cobrint-los informativament; ara bé, en activitats falleres amb relleu (exaltació de la fallera major de València, actes de falles de la secció Especial, etc.) ja és més normal trobar dones entre els i les informadors. María Ángeles Arazo va ser una altra de les

236


on va encarregar-se del programa Ser falleros, d'informació fallera insertada en altres programes i del cobriment d'actes. En esta emissora va estar fins a l'estiu de 2017, quan va canviar de destinació professional. A banda, va encarregar-se de l'Extra de Falles de la Cartelera Turia de 2012, 2013 i 2014.

Quasi en la dècada dels noranta va incorporar-se Mònica Antequera al periodisme faller. Va entrar en el desaparegut Minidiario en 1989 quan encara era estudiant de periodisme, on s'encarregava de la informació fallera entre d'altres. D'allí va passar a Canal 9 en 1995, on va romandre 18 anys fent sobretot notícies de cultura i dins d'eixa àrea s'ocupava de cobrir els actes fallers. Quan va ser afectada pel ERE de la televisió pública, va conéixer Empar Soriano Marín en un curs d'emprenedors per a majors de 40 i en base a un bloc creat per esta última anomenat Espai d'indumentària, entre les dos van fundar la revista digital Indumentat el 2015, on informen al voltant de la indumentària valenciana durant tot l'any i, en la temporada de màxim moviment faller, de tots els actes de la festa.

Igualment cal destacar la tasca mampresa entre 2003 i 2006 per la guionista i presentadora Mabel Obrer al front del programa “Les nostres festes”, de Ràdio Nou.

Una altra de les periodistes que més experiència acumula en l'àmbit faller és Ángeles Hernández. Va començar en 1996 dins de Procono TV, per a passar a la Cadena SER en 2001

Per altra banda, amb el sorgiment de les primeres webs d'informació fallera entra en escena una dona, Maida Zaragozá. Ella i el seu germà Josep Vicent van fundar Pinzellades de festa (www.pinzellades.com) en 2002, la qual va prendre el nom d’un programa de ràdio que va presentar Maida en Ràdio Mislata de 1997 a 2000. L’esmentat espai d’Internet va existir fins a la setmana fallera de 2004.

Pocs anys després, va ser Montse Català qui irromp en el periodisme faller. Va iniciarse també a la ràdio, concretament en Punto Radio, on va presentar el programa Protagonistas las Fallas des de 2006 a 2013, quan va desaparéixer l’emissora. Paral·lelament, també cobria

237

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

pioneres, una periodista que a banda del seu treball en els diaris Levante-EMV i Las Provincias ha publicat diversos llibres de festes i tradicions valencianes com: Nuestras fiestas (1980 i 1986), Las fiestas de Valencia (1981), Fiestas y cultura (1997), Fiestas de la Comunitat Valenciana (1999) i Fallas: delirio mediterráneo (1999).


actes per a les cadenes públiques de televisió valencianes durant el període de 2008 a 2012.

Però el mitjà radiofònic continuava portant més dones a la informació fallera. Eva Torán va començar en 2009 com a col·laboradora en el programa Veus de festa, inicialment en la desapareguda emissora The Queen Radio, per a posteriorment passar a altres programes de Falles en Radio Esport, Play Radio i la cadena de televisió Tele 7, on també col·laborava des de l’estudi o realitzant retransmissions d’actes. Anys més tard, en 2014, Laura Sánchez Pérez va iniciar-se com a una de les responsables de l’espai Foc & Falles, el qual des d’aleshores s’ha pogut escoltar per F Radio, Onda Musical i últimament en Mediteradio, a més de tenir versió televisiva en Canal 21 durant dos anys i en TV11 durant un.

Centrant-nos en la premsa escrita més recent, cal destacar Lola Soriano, que en 2010 va començar a ocupar-se de la informació de Falles de Las Provincias substituint Manuel Andrés Ferreira en eixa tasca, quan a este històric periodista li va arribar la jubilació. En la redacció d’este diari des de 1998, la seua tasca s’havia centrat fins aleshores en les seccions de comarques i municipal.

BIBLIOGRAFIA

COLLADO BELDA, Enrique (2017): Fallas de Valencia: la riqueza de un fenómeno de comunicación popular y participativa. Tesi doctoral de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. “La gran dama de la radio espanyola”, en Levante-EMV edició digital, 28 de maig de 2011. http://www.levanteemv.com/sociedad/2011/05/28/gra n-dama-radiovalenciana/810839.html (última consulta: 30/12/2017).

SALVADOR, Amadeo (2017): “Mara Calabuig, ¡Feliz cumpleaños!” en CadenaSer.com, 6 de març de 2017. http://cadenaser.com/emisora/20 17/03/06/radio_valencia/1488787 652_058531.html (última consulta: 30/12/2017).

“Las Fallas reconocen a Mara Calabuig” en CadenaSer.com, 8 de març de 2016. http://cadenaser.com/emisora/20 16/03/08/radio_valencia/1457459 295_351891.html (última consulta: 30/12/2017).

“La voz de Radio Valencia” en Vozenoff.com, 14 de març de 2017. http://vozenoff.es/lavoz-radio-valencia/ (última consulta: 30/12/2017).

Entrevistes orals.

238


Lo Ma la A ri a lfon An Pe to so i r ni Cl ar a is Mo sa re Do ll t. ow ay .

Com les princeses de Disney. Orfenetes, com les princeses de Disney, van convertir-se en màximes representants simbòliques del món faller malgrat la seua extracció social. Ambdues obriren un breu parèntesi entre l’exclusiva i hermètica nòmina de nissagues militars, aristòcratiques, financeres, industrials, polítiques o de l’alta burgesia que entre 1940 i 1979 van veure com les seues descendents esdevenien midons i infantes d’una Festa reconduïda i, tant l’una com l’altra, van ser convidades a presidir simbòlicamet un reialme excloent que la resta de xiquetes i dones de la seua condició només podien ultrapassar en qualitat de comparsa.

La innovadora estratègia que posà en pràctica l’staff faller a l’hora de procedir a la seua elecció fou una tàctica per contribuir a l’expansió de les Falles i constituí una lleugera

concessió per fidelitzar el faller de base que, al capdavall, constituïa el principal agent d’aquella estructura que possibilitava el manteniment d’un sistema institucional i ideològic sotmés per complet al control del poder municipal.

Durant la dècada dels seixanta l’obertura diplomàtica i econòmica del regimen franquista va tindre com a efecte més visible la projecció turística del territori espanyol i, conseqüentment, també de les Falles. Dins de l’esmentat context es pretengué construir la imatge d’una “festa liberal i moderna” a partir d’un eficient sistema de relacions públiques; d’uns paradors on actuaven els més populars artistes internacionals del moment; de l’arribada periòdica de vaixells i avions fallers tripulats per valencians exilats a Hispanoamèrica; de monuments “desintegrats” o empeltats d’estètica pop o postdadaïsta que es plantaven

239

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Lola Alfonso i Maria Antonia Moret, fallera major infantil de València, 1961 i fallera major de València, 1963.


front a la casa consistorial i d’un novell i cosmopolita allau d’actes socials i certàmens en el Programa Oficial de Festes.

Dins d’este procés de màrqueting per a la promoció de les Falles, on cada activitat i cada acció mampresa començaven a cobrar una consistent repercusió mediàtica a través de les rodes de premsa que oferia a Madrid Salvador Cerveró, com a president de J.C.F, triar dues falleres majors de València amb el perfil vital de Lola i de Maria Antonia, sens dubte, constituí un posicionament deliberat per a augmentar la visibilitat i millorar la imatge i la reputació d’un règim delerós de projectar-se per mitjà de la Festa.

La raó que propicià l’elecció de Lola com a digna successora de Carmen Martínez-Bordiu Franco, com a fallera major infantil de València, anà molt més enllà del propòsit d’oferir una imatge interclassista de les Falles, una festa on la màxima representant de la menudalla podia ser tant la néta del Cap de l’Estat com una “pobreta de solemnitat” òrfena i de huit anys , tal i com va fer palés l’alcalde del cap i casal en el seu discurs de la Crida: “la exquisita sensibilidad del pueblo valenciano hace innecesario el comentario de este hecho, que viene a demostrar que es una realidad la

unidad entre las clases de España” (PÉREZ PUCHE: 1978,188).

La decisió d’Adolfo Rincón de Arellano d’anomenar FMIV una xiqueta reclosa a la Casa de la Beneficència suposava tot un cop d’efecte propagandístic perquè, a més, feia pública i palesa la incipient preocupació per la qüestió social del franquisme a través de les polítiques d’assistència social de la Dictadura, que amb la pràctica de l’asil, l’ensenyament i la caritat pública establia un sistema per al control sobre els xiquets desvalguts per a la prevenció d’efectes antisocials.

Com bé indica Rafa MARÍ (1999: 239) l’elecció s’efectuà amb “l’aparell de propaganda social funcionant a tota pressió”. No hi ha cap instant del regnat de Lola que no es trobe documentat gràficament: Lolita rebent el telegrama del seu nomenamemt per part del director del centre benèfic on estava reclosa; Lolita jugant amb la resta d’internes; Lolita dinant, estudiant, pregant; Lolita i les nétes de Franco participant junt als seus familiars i la resta d’orfenetes en una xocolatada oferida a la Casa de la Beneficència per les autoritats; Lolita obsequiada amb una caríssima nina per part de la seua antecessora; La imposició de la banda a Lolita per part de la néta del

240


Lola fou la Marisol que necessitaven les Falles, la Shirley Temple del “desarrollismo”, tot i que, tenia més de tímida i reservada que de xiqueta prodigi. Una princesa per sorpresa que al mes i mig d’enfrontar-se a l’estricta i severa normativa que les monges li imposaven, sense pretendre-ho, es va veure colmada d’atencions per les màximes autoritats del règim franquista, de la ciutat i de les Falles.

En passar les Falles, el règim, no tardà a oblidar-la, però el món faller, mai no ho ha fet.

L’elecció de Maria Antonia, tampoc no va ser casual. En esta ocasió la candidata sí que des de menuda havia format part d’eixa Festa que l’anava a coronar. Component activa de la Falla del carrer de les Danses, era una adolescent treballadora de classe mitjana que s’havia fet càrrec de l’administració

d’una empresa familiar de mudances en faltar son pare, tasca que compaginava amb la de model fotogràfica de roba prête-à-porter.

Salvador Cerveró, per tal de promocionar la Festa, proposà a l’alcalde triar com a fallera major de València una representant del poble, una “reina por un dia” avant la lettre. Amb el vist i plau corresponent, el propi president de J.C.F i el seu home de confiança Salvador Mas Masià, tresorer de l’organisme rector de la Festa, iniciaren una secreta operació de recerca per trobar la candidata idònia per a encarnar l’Escarlata O’Hara de les Falles del 1963.

La història que ens ha arribat sobre el procés que motivà l’elecció de Maria Antonia conté els ingredients propis d’un fulletó decadentista en termes pictòrics o neorrealista en termes cinematogràfics. És idéntica a aquella que convertí Elizabeth Siddal, humil dependenta d’una barreteria, en musa i model de capçalera del cenacle de pintors prerrafaelites en l’Anglaterra victoriana i molt semblant amb la manera amb què Lucia Bosé, bella encarregada d’una pastisseria milanesa, fou descoberta i instada a concórrer a un certamen de bellesa que li obriria les portes de Cinecitta.

241

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Generalíssim durant l’acte de la seua exaltació; l’espectacular arribada de Lolita junt a les nétes de Franco i les filles del més granat de la societat valenciana que van integrar la seua cort d’honor a la plaça del Caudillo amb calesa, és a dir, tota una demagògica i transcendent operació de màrqueting filantròpic forjada a cop d’instantànies.


Diuen que va ser una fotografia seua que s’exhibia a l’aparador d’uns cèntrics magatzems de teixits del cap i casal la que captivà i aclaparà l’atenció dels dos caçatalents de la Festa. Diuen que aquella maniquí de cabells rossos recollits i cardats que posava amb un elegant abric skater els va captivar i que no pararen fins que aconseguiren descobrir la identitat d’aquella adolescent de quinze anys que comercialment havia sigut triada com a icona de la dona recatada i moderna.

El cas és que Mas Masià sabia qui era la model i també on treballava i, sense confessar la seua intenció, es va presentar al seu despatx amb Cerveró perquè el president la coneguera en persona. Poc després l’alcalde li trametria una invitació oficial per a assistir a la cavalcada de Reis i, després de mantindre amb ella un vis a vis, finalitzat l’esdeveniment, la maniquí rebria a casa la proposició del nomenament per part dels seus mentors, que fins i tot, acceptaren fer-se càrrec de part de les despeses que comportava ser fallera major de València.

Maria Antonia fou una fallera del poble, ben plantada, captivadora i moderna per a una ciutat i una festa que volia obrir-se al desenvolupament econòmic, la industrialització, la urbanització, les relacions

exteriors i el Turisme, l’Helena de Troia perfecta per al cadafal de Rubert, un mític i avantguardista cavall de llegenda que allotjava en les entranyes un snack-bar, un espai per a alternar, per a projectar-se socialment i per a fer festa i negocis.

Si els Grimaldi van construir un conte de fades i convertiren una estrella de la gran pantalla en princesa per promocionar aquella ciutat-estat, les Falles van estructurar d’altre amb semblants propòsits per convertir Maria Antonia en regina de les Falles, encara que per a l’alcalde entranyablement sempre fóra una “gitana”.

El 1961 i el 1963 es tractà de fer dos puntuals canvis en la Festa per mitjà de dues dones. Seguint la máxima del comte de Lampedusa “calia que tot canviàs perquè tot restara igual”.

BIBLIOGRAFIA: TORMO ASES, Julio (2005): Falleras mayores de Valencia (1931-2005). Ajuntament de València. Delegació de Cultura. València, pp. 311-317.

MARÍ, Rafa & ZABALA, Fernanda (1999): La Valencia de los años 60. Ajuntament de València. València, pp. 239-250.

PÉREZ PUCHE, Francisco (1978): Fallas en su tinta: 1939-1975. Editorial Prometeo S.L. València.

242


El cartell a l’exili. L'obra de Manuela Ballester (pintora, cartellista i dibuixant) seguix sent una de les grans oblidades en la història de l'avantguarda valenciana. Una carrera marcada irremeiablement per la bretxa vital que va suposar el seu exili després de la guerra. El seu relat sempre ha quedat a l’ombra del seu home, Josep Renau; i com a part d'una generació d’artistes plàstics marginats per la crítica i l'art oficial del període franquista.

Manuela va ser la responsable del primer cartell realitzat per una dona vinculat a la festa de les Falles, per ser la guanyadora del primer premi el 1964 en el concurs de cartells convocat per la Casa de València a Mèxic per tal d’anunciar la seua segona falla. Concurs en què també participaria Teresa Renau Ballester. Lamentablement, la plàstica d'esta proposta, allunyada de l'estil general de la seua producció pictòrica – centrada en el retrat i sota el prisma d'un realisme en què destaca la senzillesa dels temes

tractats-, no ens permet comentar cap aspecte d'una visió femenina sobre la festa fallera, en configurar-se amb els desgastats tòpics de la flama i els monuments valencians com la Llotja o la torre del Micalet.

Filla de l'escultor Antonio Ballester, la seua notable capacitat artística va permetre el seu ingrés el 1922 en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles. Allí va establir contacte amb un nodrit grup d'artistes entre els quals destacaven, a més de Renau, Francisco Carreño, Francisco Badía, Ricardo Rosso, Juanino Renau, Rafael Pérez Contel i el seu propi germà Tonico Ballester; participant en les reunions i tertúlies del grup en la Sala Blava.

Amb l'esclat de la guerra civil va passar a formar part del grup d'artistes aglutinats entorn a Nueva Cultura, va participar en assemblees, va pronunciar mítings com a membre destacada de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i va dirigir el periòdic Pasionaria; activitat que va

243

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Ma Vilnuela ase Ba ca lle Per (19 ste Amb 08- r er 199 Atk ins 4). .


combinar amb un intens treball de dibuixant per a diferents publicacions i amb l'organització junt a Renau de les activitats del Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional de París el 1937. Després de la guerra i d’un llarg periple, el matrimoni va fixar la seua residència a Mèxic on van participar en l'equip de David Alfaro Siqueiros per a la realització de murals i en diverses exposicions col·lectives d'artistes en l'exili. A Mèxic, Manuela Ballester va centrar la seua producció en la il·lustració, el cartellisme –també per a produccions cinematogràfiques- i el dibuix comercial.

El 1959 va fixar la seua residència en el Berlín de la República Democràtica Alemanya on, a més de la pintura i el dibuix, va conrear la poesia i el periodisme. Va ser en esta ciutat on va realitzar el cartell guanyador del concurs de la segona falla de la Casa de València a Mèxic, país amb el qual mai no perdria el contacte ja que va participar en nombroses exposicions organitzades en la República Mexicana.

El 1973 la seua obra va tornar a València en una exposició col·lectiva realitzada en la Galeria Punto. Seria ja en la dècada dels 80 quan s'inicia la

recuperació i reconeixement de l'obra de Ballester a València, amb l'exposició retrospectiva realitzada en la Galeria Estil; hui també reivindicada pel feminisme cultural a la nostra ciutat.

No obstant açò, i al marge del puntual cas del cartell de Mèxic, han sigut molt poques les artistes que han estat premiades en el concurs de cartells de les Falles de València: Maria Rosa Torres (Accèssit 1975); Maria José Tornero (Primer premi 1976) i Carolina Bartesaghi (primer premi 1986), destacant esta última per l'economia d'elements i l'ús de tintes planes en contraposició a la tònica general de la dècada. En els 90, Marisa Llongo es va consolidar com una gran cartellista amb diversos primers premis: el de les Falles de València (1995), a més de ser guanyadora en el cartell de les Fogueres d'Alacant, la Fira de Juliol i la Fira d'Albacete.

Des d’aleshores, només dues dones més han sigut les responsables de realitzar un cartell guanyador: Mònica Guallart (2005) i Sònia Montalt (2009), redundant en el tòpic de la dona vestida de valenciana i la permanent flama. Este 2018 són novament les dones les protagonistes en la realització de la imatge gràfica de les Falles, seleccionades en el concurs tancat a

244


professionals que l'Ajuntament de València planteja des de 2015: Estudi Yinsen (María Prada i Lorena Sayavera) Sota els lemes 'Som foc', 'Som pólvora' i 'Som tradició', l'estudi ha generat diferents imatges a partir de paper, un material que han emprat en altres projectes, com els realitzats per a la Fira de Juliol (2016 i 2017).

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Cartell anunciador 2º Gran Falla de México (1964).

BIBLIOGRAFIA:

AGRAMUNT LACRUZ, Francisco (1992): Un arte valenciano en América. Exiliados y emigrados. Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana.

CONTRERAS, R., (1998): Los carteles de Fallas de Valencia, València, Ajuntament de València.

245


Vi La centa (Va Vic entCarre lèn cia ra i 194 ca Dev Per 9). ís, Ros ari Cal

abu

ig

Pla

ça.

Cartronera de llegenda i hereva d’un quefer secular. Quan parlem de cartroneres a la Ciutat de l’Artista Faller, la majoria d’agremiats ens parlen de la Vicentica, una dona quasi llegendària, en actiu des dels dèsset anys i amb un fort esperit de subsistència. La seua trajectòria s’inicia en temps del “desarrollismo” i de l’expansió econòmica de la Festa, quan en cada obrador un reduït grup d’operaris i operàries participaven en un extenuant procés productiu i realitzaven diverses falles alhora perquè aquella tasca resultara rendible. Temps de precarietat laboral per tothom, però sobretot per a les dones, dones fortes per treure els seus endavant i expertes en el seu quefer que, com a part integrant d’un equip, han restat silenciades, sinó pels seus col·legues, sí que pel món de la Festa.

La de la Vicentica, a diferència d’altres tasques

pròpies d’un taller de falles, era des de ben antic una ocupació estereotipada i, pel general, associada fonamentalment a les dones en la distribució de responsabilitats laborals. A ella i a quantes altres companyes la van exercir, abans o després de la seua aportació, esta secció pretén retre tribut.

Vicenta Carrera Devís, la Vicentica va recórrer els tallers de Daniel Guillot; Arturo Martínez Areal, el Patas; Salvador Guaita; Manuel Castellano; José Pérez Abad, Novel; Antonio Vidal, Tono; María Caridad Pinto; Vicente Agulleiro o Juanjo García, entre molts altres més. Amb tot, no fou ni la primera ni l’única, que exercí tal menester, perquè el seu ofici està documentat des del sis-cents.

El buidatge de volums en cartró-pedra és una tècnica, emprada des del segle XVII per molts fusters en la construcció

246


Des de les darreries del segle XIX el paper i el cartró ja s’empraven en la construcció de falles per a la realització de menuts detalls, però el seu ús no es trobava generalitzat perquè encara no resultaven matèries barates, i, a manca de tècnica, la seua manipulació implicava molta dedicació i destresa. Va ser el polifacètic artista Antonio Cortina Farinós qui, en la seua incursió en la construcció de falles (1863 i 1880), trasbalsà a l’àmbit faller un procediment escultòric: el buidatge en cera de les mans i els caps de ninots, extremitats que armades sobre una ànima de fusta envoltada d’arpillera i palla i oculta amb roba vella van donar cos a les primeres figures.

Unes figures que van requerir de la participació de dones en qualitat de picaores i costureres2, bé per a picar la ràbia de les fibres humides que en configuraven el bastiment intern per tal de conferir-les ductilitat, bé per a sargir, repuntar i cosir les peces de roba que el cobrien.

Quan arran de la dècada 1920 1930 el paper i el cartró van començar a suplir la cera en la construcció de ninots, algunes d’aquelles solsidores passaren a exercir de cartroneres i es van dedicar a retallar tires, a humitejar-les i a cobrir-les de cola de fuster. Una pionera de l’ofici va ser Na Concha, que treballà a l’obrador de l’artista Carlos Tarazona Torán. Igualment en la confecció de les falles antifeixistes del 1937 hi ha testimoni gràfic de la participació de cartroneres.

Algunes de les cartroneres que s’incorporaren a partir dels anys 40 i 50 als tallers de falles, procedien de la indústria joguetera i tenien una acreditada experiència en la confecció de nines i cavallets de cartró. Fou el cas de la Tia

1

El 1897, Eduardo Juan Sempere, va instal·lar a Onil la primera fàbrica de nines de cartró-pedra d’Espanya, gràcies als procediments transmessos per Ramón Mira Vidal, un terrisser que des de 1875 s’havia especialitzat a produir nines d’argila. A València, José Olaria Marimón, Coqui, era conegut pels seus ocurrents bous i cavalls de cartrópedra i màscares de Carnaval (MAS I VITORES, 2014: 57-65). 2

Javier MOZAS (2017: 28-33) ha recuperat el nom d’algunes d’aquelles costureres del segle XX: Marina Berenguer, Elena Aura o Luisa Aparicio entre d’altres.

247

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

d’arquitectures efímeres, com ara: altars, arcs triomfals, cadafals, túmuls i roques (PEDRAZA, 1982). Arran del segle XIX s’estén també a la confecció d’objectes decoratius, com canelobres i pitxers (ANÒNIM, 1829: 20-80). Tanmateix serà la indústria del joguet i, més en concret, la fabricació de nines, la que revolucionarà els procediments (PÉREZ, 1995: 133-138)1.


Cartroneres en acció al taller de Julian Puche. Foto: Arxiu Ivan Esbri.

Carmen, del taller de Pascual Gimeno, dona enèrgica i de fort caràcter que va implantar la seua eficient i personal manera de fer, com a experta en la matèria. Comprava personalment el cartró i en triava el millor i de més bona qualitat. Els qui van col·laborar amb ella deien que li agradava treballar amb làmines de cartró tan fines, que es desfeien a les mans, amb les quals feia una primera capa sobre la qual en disposava d’altres tres de més gruixudes. Feia igual si es tractava de ninots, com de cossos centrals, on esta tasca no s’esqueia, perquè era una dona exigent, pulcra i primmirada.

Amb l’evolució de les tècniques falleres relacionades amb el

buidatge de motles en cartrópedra durant els anys 50, les dones de taller també es van encarregar de fanguejar o preparar l’argila necessària per modelar les figures; picar el cartró per deixar-lo dúctil; fer els motles d’escaiola; preparar el panet; tirar i treure el cartró; i, fins i tot, escatar i pintar, i , segons alguns professionals com Daniel López, ho feien millor que els homes, perquè en tenir els dits més fins manipulaven millor el cartró sobre el motle a l’hora de definir els detalls de cada peça.

Altra vessant de l’ofici de cartronera fou el de dauradora, consistent a aplicar finíssimes làmines daurades sobre la

248


Des de llavors, la presència de cartroneres va ser habitual en els obradors fallers. Fonts gràfiques testimonien el seu quefer al taller de José Soriano Izquierdo i també al que compartien Ángel Azpeitia, Salvador Debón, Gori Gallego, Ramón Iranzo i Rafael Villaverde al carrer del Marqués de Caro. El 1963, el periodista MURILLO DE LAS HERAS citava en el seu article “La mujer como artesana fallera”, dins de l’extra de Falles de Levante, que eren vora setanta les dones que aquell any es dedicaven plenament a l’art del cartró-pedra faller i trenta les col·laboradores.

Altres de les cartroneres majorment recordades a la Ciutat de l’Artista Faller van ser Mamá Ula, esposa de Juan Martínez de la Barrera; María del Carmen, la Sacabutx; o Fina, la Rubia, del taller dels Gimeno.

Moltes es van dedicar a l’ofici a partir de la relació parental que mantenien amb els caps de taller. No poques germanes, dones i filles d’artistes fallers van alternar este menester amb els quefers domèstics. És el cas de Vicenta

Fontelles Alegre, coautora de les falles que només signaven els seus germans; Asunción, esposa de Modesto González; Maruja, dona de Regino Mas; Josefa Navarro Giménez, Pepita la cartronera, filla de l’artista Miguel Navarro Jorge i auxiliar en els tallers que Julián Puche; José María Martínez, Denel; Salvador Gómez Descalzo; Federico Páez i Alfredo García Albarracín tenien al “Rancho Grande”3 i també als de Secundino March i Rogelio Algarra Vicent, Roalvi, de qui era cunyada; Antonia Blasco, mare de Pasqual Carrasquer; la cunyada i les nebodes de Josep Beitia, conegut com Pepito el Cartonero o Emilia Martínez Areal, filla de José María Martínez, Denel, germana d’Arturo Martínez, el Patas i dona de Manuel Castellano.

L’ofici de cartronera o dauradora, no era, però un treball estable. Quan no es podia comptar amb el suport de les dones de la família es confiava a parentes de col·legues en anys en què el seu taller no rebia excesives encomandes. A tall d’exemple tenim constància que, en l’obrador de Julià Puche van treballar: Marina Hernández, esposa de l’artista; Mari Pepa i Rosita, filles del seu germà Emilio Puche; les germanes Amparín i Carmen Fernández (qui també va treballar per a Joaquim Dolz); Carmen, l’andalussa;

249

3

Ens referim a una antiga asserradora situada a la partida de la Caseta del Moro, al Pla de Saïdia, on hui es troba l’Escola Oficial d’Idiomes, i on els artistes esmentats treballaven.

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

superfície d’una peça fins a conferir-li l’aspecte desitjat i que requeria d’un minuciós i pacient procés de preparació i elaboració.


Maria del Carmen o Nieves, qui es casà amb José Azpeitia i feu falles infantils.

Pels obradors dels més reeixits artistes ha passat una àmplia nòmina de dones que s’han especialitzat en la manipulació del cartró. Carmen Luna i Consuelo Pérez, van treballar per al seu germà i espós Vicent Luna Cerveró; Carmen, acreditada pintora de falles, tirà de cartró per al seu home Francisco Tomás Grau, Paquito; Mercedes, dona de Manuel Viguer, ajudà en algunes tasques a Carmen que treballava també per al seu espós; María, l’esposa de Rafael Sánchez, efectuà tasques semblants a l’obrador de construcció de carrosses i falles dels germans Sánchez, tal i com van fer alhora les esposes de José Ballester i Vicent Agulleiro Concepción García i Consuelo Rajoy. Josefa Escrivá, esposa de Ramón Espuig Romeu, fou cartronera a l’obrador familiar i també al de Puche; Teresa Vicent, mare de José Luís, el Regino de Borriana, treballà per al seu fill i també per a Santiago Ferrer; Carmen Ordóñez, la Mari, col·laborà amb Josep Martínez Mollá; Consuelín, exercí al taller de Mario Lleonart pare, i Carmen, a l’obrador del fill d’aquell. Altre artista que comptà amb moltes cartroneres al seu planter fou León Lleó.

Més contemporànies són Mari Carmen Serrán, dona de Miguel

Santaeulalia Núñez; Ana Sospedra, pintora i esposa d’Alfredo Ruiz; María Valero, cònjuge d’Alfredo Villalba i autora dels ninots indultats infantils de 2006 i 2007 o Vicenta Subiela i María José Peris, esposes dels germans Colomina.

D’entre totes les dones que s’han dedicat a esta tasca artesanal, cal, però, parar especial esment en María Caridad Pinto Ferrer, Maruja, qui va coneixer el seu futur espós, Manuel Giménez Monfort, Cotandeta, com a component de la comissió per a la qual ell va treballar i amb qui, aviat, va passar a col·laborar-hi com a secretària, administradora i ajudant en les diverses tasques relacionades amb la construcció de falles. El 1974 esdevingué la primera dona a agremiar-se i, coneixedora de tot el procés creatiu (idea, esbós, escultura, cartró, fusteria i pintura), va dirigir un taller propi i realitzà una falla infantil per a la comissió del carrer d’Alacant de Quart de Poblet, tasca en què es va especialitzar entre 1976 i 1984 arran de la mort del seu espós (CASTELLÓ et alii, 2001: 157-158). Però la principal activitat del seu obrador va ser la venda de ninots i volums en cartró procedents de motles del seu espós, de Daniel López i de l’escultor Joaquín Gómez Luna, el Divino. Va ser la primera dona directiva del Gremi

250


CONSULTES Moisés Alarcón, artista faller. Rogelio Algarra, Roalvi, artista faller. María Caridad Pinto, artista fallera. Joan Castelló, periodista i estudiós de falles. Daniel López, artista i pintor de falles. Pilar Luna, artista fallera.

Falleros de Valencia, València, Diputació de València.

CASTELLÓ LLI, J.; MIR SERRANO, H.; SANCHIS AMBRÓS, M. (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición, València, Ajuntament de València.

ESBRÍ ANDRÉS, I. (2016): “El taller de falles, un contenidor cultural”, Revista d’Estudis Fallers, 21, pp. 48-58. ---(2016): “La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de Julián Puche”, El Verí del Foc, 10, pp. 64-75.

MAS ZURITA, E.; VITORES MAS, J. (2014): “Els terrissers del foc II: Coqui, Llopis i Vives. Caretes de cartró i constructors de caretes en la segona meitat del segle XIX”, Revista d’Estudis Fallers, 19, pp. 57-65.

Josep Puche, artista faller. Víctor Valero (Marc Martell), creatiu i artista faller. Vicenta Carrera Devís, La Vicentina. Nova Cultura, número extraordinari Falles 1937.

MIRASIERRAS, M. R. (1990): “La mujer”, dins DD.AA. Hogueras, Alacant, Diario Información, pp. 261-279.

MOZAS HERNANDO, J. (2017): “Vestir els ninots. Una tradició fallera perduda”, Cendra, 21, pp. 28-33.

BIBLIOGRAFIA ANÒNIM (1829): Arte de trabajar en cartrón toda clase de obras de utilidad y recreo, Barcelona, Imprenta José Torner [edició facsímil, Llibreríes Paris-Valencia, València, 2002].

ARIÑO VILLARROYA, A.; BORREGO PITARCH, V.; HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas

MURILLO DE LAS HERAS, V. (1963): “La mujer como artesana fallera”, Levante extraordinari Falles 1963.

PEDRAZA MARTÍNEZ, P. (1982): Barroco efímero en Valencia, València, Ajuntament de València.

PÉREZ CONTEL, R. (1995): Ninot de falla. Escultura folklórica valenciana, València, Albatros.

251

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

d’Artistes Fallers en qualitat de directora del Museu de l’Artista Faller, durant l’etapa 1983-1995 i hui, jubilada, ha transbalsat la gestió del seu taller a la seua filla María Jesús, qui manté una tradició fallera familiar que va arrancar amb el seu avi Manuel Giménez Cotanda.


Mª Ángeles Arazo (Foto: M. Lloret)

Mar ía Áng Per ele Aza s A laï raz s d e P o. or cai rag ues .

La primera oradora de la Reina de la Festa. Des de la seua represa a València a partir del referent del certamen que entre 1323 i 1484 organitzava l’Académie des Jeux Florals a Toulouse (França), la figura del mantenidor, conjuntament amb la del poeta i la de la regina ha sigut un dels tres principals elements constitutius dels Jocs Florals, instaurats pels Amadors de les Glòries Valencianes el 1859 i perpetuats arran del 1873 per la societat valencianista Lo Rat Penat.

El mantenidor és una persona destacada en l’àmbit de les seues competències a qui la institució encomana glosar amb un discurs l’acte social en què es fan públics els premis poètics o d’investigació que anualment convoca. Es tracta d’una cerimònia presidida per una regina designada per la Junta de Govern de l’associació a manera de musa inspiradora de la seua acció cultural, a qui

el poeta o poetessa guanyadors li obsequien la Flor Natural que han obtingut i li acompanyen al tron moments abans de llegir el seu treball guardonat al davant de la concurrència.

La festa de les Falles va plagiar quasi íntegrament el ritual jocfloralesc arran del 1948 quan, per tal de conferirli una major projecció social a la Festa, el president de JCF, Adolfo Cámara, va transformar el caràcter quasi privat que des de la postguerra immediata tenia l’acte d’imposició de la banda a la fallera major de València en tot un esdeveniment públic.

Des d’aleshores les principals sales d’exhibició pública de la ciutat van reemplaçar el Saló Daurat de l’Ajuntament per a acollir aquell acte, que esdevingué exaltació de la màxima representant de la Festa, en tant i en quant la breu dissertació que fins la data el president de Junta Central Fallera oferia a la

252


Llavors la figura del mantenidor constituí una peça clau de tota presentació, si bé, en moltes ocasions, les seues atribucions es van barrejar amb les pròpies del poeta. Quan el 1949 l’organisme rector de les Falles va convocar per primera vegada el concurs d’exaltacions falleres, no hi hagué comissió del cap-icasal que, en un efecte mimètic, no comptara amb un orador que, després de la corresponent representació teatral d’un apropòsit escrit expressament per a l’ocasió, no glossara en l’apoteosi o part més protocol·lària de l’acte les virtuts, com a dona o com a fallera, de la seua màxima representant.

Els mantenidors oficials de les falleres majors de València han sigut històricament designats directament per l’alcalde o alcaldessa de la ciutat o, en el seu lloc pel president de J.C.F, entre personalitats relacionades amb el règim, les institucions o el món de la cultura, l’espectacle, l’esport, la literatura o l’oratòria.

Altrament els mantenidors de les falleres majors de cada

falla, llevat d’algunes excepcions puntuals de “rumbo y boato”, han sigut, pel general representants del món de la Festa, components i col·laboradors de la comissió o familiars i amistats íntimes de la representant que, donada l’estreta relació que amb ella mantenen, es troben capacitats per parlar públicament de les virtuts de la fallera al veïnat i al món faller.

Arribada la Transició democràtica ja s’havia consolidat la figura del faller expert en la pràctica d’estes funcions, un orador que va arribar a assolir tant de protagonisme en esta mena d’actes, que la seua presència acabà per convertir-se en el gruix de cada presentació. Alguns col·lectius com Na Jordana acabaran per destituirlo arran del 1977 per tal de no llevar protagonisme a la seua fallera major. Serà , llavors, quan un poema recitat en off, escrit i dedicat a la dona exalçada, suplirà les seues funcions. L’esmentada fórmula, entre 1985 i 1991, serà imitada també per Junta Central Fallera.

Amb tot, entre 1948 i 1979 el 100% dels discursos d’exaltació tant de les falleres majors, com de les falleres majors infantils de València van ser pronunciats exclusivament per homes, tot i configurant-se una “expertocràcia” de la qual van formar part un selecte cenacle

253

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

fallera major de València es transformà en un discurs o exposició oral i pública a càrrec d’una reeixida personalitat.


de barons com Clemente Cerdà, Vicent Ros Belda, Mauro Guillén, Salvador Cerveró, Luis Lluch Garín o Martí Domínguez Barberà, que van exercir de mantenidors en més d’una ocasió.

La capacitació de la dona per a lliurar-se a l’oratòria en l’acte d’exaltació de les màximes representants de la ciutat no fou, però, reconeguda fins al 1980, amb l’arribada del grup socialista a l’equip municipal de govern i l’inici del procés de democratització de la festa fallera. Si bé des d’aleshores fins a 2017 només 16 dones (el 25% sobre el total de persones que integren “l’il·lustre consistori de mantenidors i mantenidores” de les falleres majors de València) han exercit estos menesters. 7 periodistes, 2 actrius, 2 escriptores, 1 jutgessa, 1 historiadora, 1 investigadora, 1 enginyera agrònoma i 1 fallera major infantil de València són les professions o càrrecs que han exercit totes estes oradores, valencianes d’origen en un 87%.

Independentment de la seua ocupació i, llevat només de tres d’elles, totes han estat relacionades directa o indirectament amb la Festa per diverses raons, ja que o han cobert informació sobre ella, o han militat en alguna comissió o han sigut falleres majors de València o familiars directes d’estes.

Quant als parlaments pronunciats per les dones que fins l’any passat van exercir d’oradores en l’acte d’exaltació de les màximes representants simbòliques de la Festa, cal precisar que, pel general, llengua valenciana i discurs femení, o bé s’hi han eludit (malgrat l’experiència d’algunes com a comunicadores en l’àmbit audiovisual regional o autonòmic) o bé hi eren purament residuals. Les vegades en què les mantenidores van fer ús del valencià, aquest només va ser emprat a manera de lead o entradeta o com un recurs per a acolorir la xerrada amb alguna dita popular o algun aspecte festiu.

La caracterologia o descripció dels trets definitoris de la personalitat de la xiqueta o senyoreta exaltada; les seues aficions i formació; les virtuts que l’acrediten per a assumir el rol d’emblema de la Festa i la ciutat; la peculiar passió que sent per les Falles; la caracterització de l’entorn familiar per destacar la seua nissaga fallera, les vivències que li esperen i el consell de cercar suport en la cort que, en conjunt, la complementa, sovint han sigut els arguments amb què s’han bastit la majoria dels discursos. En conjunt molt més propers i colpidors que els pronunciats pels homes.

254


Quan arran de les eleccions del 1991, Vicente González Lizondo ostentà la presidència de J.C.F es recuperà la figura del mantenidor de la fallera major de València i entre 1993 i 2015, a proposta de l’alcaldessa del consistori municipal o a iniciativa dels diversos regidors de Festes o dels secretaris generals de JCF, set dones van ser les encarregades de glossar les falleres majors infantils de València i només dos a les representants dels fallers adults.

Dues ex falleres majors de València iniciaren aquell 1993 la seqüència: Carmen Dolz Adell, primera fallera major de València elegida democràticament, llicenciada en ciències de la informació, ben popular per la seua tasca com a comunicadora en el Centre Regional de Televisió Espanyola a València i amb una sòlida experiència en la gestió pública de les relacions internacionals i la cooperació al desenvolupament i Maria Montoro Blasco, fallera major infantil de València el 1989.

Els van seguir com a compromissàries de les representants infantils: la periodista i comunicadora Inés Ballester (1998) que des de la televisió autonòmica havia fet el pas cap a Antena 3; l’actriu dramàtica Maria Fernanda D’Ocon (1999), omnipresent en la vida festiva valenciana que feia més d’una dècada havia participat en un programa televisiu infantil; Irene Villa (2006), llicenciada en comunicació audiovisual , víctima del terrorisme i fallera major de Nou Campanar el 2005; Lola Johnson (2007), també vinculada al món de les falles i llavors directora del segon canal de la televisió pública valenciana i presentadora de programes culturals; Amparo Peris (2010), redactora de Ràdio Nacional d’Espanya a València i presidenta de l’associació Amics del Corpus; Marta Querol

255

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Mª Ángeles Arazo Ballester, la primera valenciana llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid i una periodista i escriptora amb una intensa carrera des dels anys seixanta i redactora del diari Las Provincias des del 1968, que comptava amb diversos premis literaris i treballs de divulgació sobre diferents aspectes de la història local i havia exercit també com a guionista d’historietes, en fou pionera en estos menesters, quan el 1980 va ser designada mantenidora de la fallera major infantil de València. També a proposta del consistori socialista li van prosseguir en l’exercici d’estes funcions la popular actriu valenciana de cinema, teatre i televisió Elisa Ramírez (1981) i la periodista i locutora radiofònica Mara Calabuig (1984).


(2011), fallera major de València del 1988, economista i escriptora finalista del Premio Planeta i Maria Pilar Santamarina (2013), biòloga, catedràtica de botànica i mare d’una fallera major de València.

Alhora el 2007 i el 2015 la historiadora i membre de la RAE Carmen Iglesias Calvo i la investigadora Blanca Pons Sorolla van ser les responsables d’exposar als fallers i les falleres adults les excel·lències de les seues representants.

Amb el nou canvi de signe polític del consistori municipal, la filòloga i escriptora de relats i de teatre infantil Teresa Broseta i la fiscal en violència de gènere i també novel·lista Susanna Gisbert Grifo, militants en sengles comissions falleres, van fer de mantenidores per a les màximes representants de les Falles de 2017. Esta aposta per les dones vinculades a la Festa s’ha reforçat amb la designació de l’artista de falles infantils Marisa Falcó i la periodista i presentadora d’informatius Ana Cuesta, com a mantenidores de les falleres majors de València d’enguany.

D’entre elles Susanna Gisbert ha sigut qui, pel moment, en l’acte d’exaltació, ha fet el discurs més compromés sobre gènere i Falles: “Moltes vegades s’ha dit que les dones només tenen un paper de florer en les falles. S’ha parlat de la nostra festa com una festa masclista, una festa que no reconeix a la dona una altra tasca que la d’adornar. Crec que ha arribat el dia de demostrar el contrari i de dir al món, de manera alta i clara, que les falles són un entorn d’igualtat i de respecte a la dona, i que tenim una funció d’allò més fonamental. No oblidem que la importància del paper de les dones ha sigut un dels punts que ens ha donat el reconeixement de la UNESCO, segons varen fer constar ells en el seu nomenament. I jo, com a fallera i com a valenciana, no puc sentir-me més que orgullosa d’això (…) Les Falles han evolucionat, com ha evolucionat tot el nostre entorn i, igual que han canviat les lleis que abans (…) negaven drets a les dones i que hui ja no hi existixen, tampoc ha d’existir la creença que no fem un altra cosa que passejar els nostres preciosos vestits de valencianes. Les dones tenim la llibertat de triar el nostre destí, el nostre paper en el món. I les dones valencianes (…) hem triat utilitzar eixa llibertat per a ser falleres amb els mateixos drets que els fallers. Ser directives o vocals de les nostres juntes, ser presidentes o falleres majors. Eixa és la grandesa de les nostres festes.”

256


men cín Rei nos a.

La bellesa del foc que va mostrar la seua vessant política. El 28 de maig de 1992 Espanya celebrava una vaga general de mitja jornada convocada pels sindicats majoritaris (UGT i CCOO) en contra d’un decret que retallava les prestacions per desocupació i en contra d’un projecte de llei que tenia com a objectiu regular el dret a la vaga, a més d’exigir altres reclamacions com ara la posada en marxa d’un procés de reindustrialització estatal. Una vaga que va tindre un seguiment del 80%, segons els sindicats convocants, i del 34,5%, segons el govern.

Com en totes les ciutats espanyoles, les organitzacions sindicals, polítiques i socials es mobilitzaren també a la ciutat d’Alacant. I entre els punts de concentració i de reivindicacions hi havia les portes d’El Corte Inglés, on una jove de 19 anys, amb adhesius de CCOO a la jaqueta, era fotografiada. La jove no era altra que la bellesa del

foc d’Alacant d’eixe mateix any, Alicia Crevillén González. En poques hores, la fotografia faria la volta a la ciutat i la polèmica estaria servida en els cercles polítics, festius i socials alacantins.

La posició política de la representant de la festa de les Fogueres en la vaga general va donar lloc a tot un seguit de crítiques i posicions que dubtaven de la idoneïtat que la representant de tots els festers es posicionara de manera activa. No és difícil imaginar hui en dia la situació a què la jove alacantina de la Foguera Florida Sud es veuria sotmesa en tan sols unes hores i pocs mesos després d’haver sigut triada com la màxima representant de la festa de Sant Joan.

Però l’episodi quedava lluny d’una casualitat o un desig improvisat de la jove alacantina. Alicia Crevillén participava en la política des de l’adolescència en les files del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya i, és evident que, per lògica, havia de

257

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Al Gonicia zál Cre ez. vil Per lén Car


participar en eixes concentracions. De fet, ella mateixa va declarar anys després que, si haguera sabut la repercussió que tindria la seua participació, potser hauria triat un altre lloc menys visible per a exercir el dret a vaga, però que l’hauria exercit igualment.

En el seu moment, la bellesa del foc va eludir de fer comentaris i declaracions per evitar augmentar la polèmica i, amb el temps, es va associar el seu nom a l’apel·latiu de “la bellea roja”. De fet, de manera paralel·la a la seua activitat professional com a arquitecta tècnica, ha seguit participant activament en el si del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, inclús representant el partit en diferents llistes electorals per Alacant tant municipals com autonòmiques.

La figura d’Alicia Crevillén s’ha convertit amb el temps en una mena d’icona i de referència sempre que es parla de la participació política de les representants de la festa. Ella no ha sigut l’única que, després d’ocupar un càrrec representatiu a la festa, ha tingut una participació activa en la política, però sí que és probablement la que hi ha participat més prompte, i la que ha tingut una major visibilitat per l’incident de ser fotografiada participant-hi activament.

La festa de les Fogueres d’Alacant ha tingut altres exemples de belleses que, després d’exercir el càrrec, han tingut una participació política activa, com és el cas de Trinidad Amorós Fillol, bellesa del foc d’Alacant en 1991, que ha sigut diputada pel PSPV-PSOE en les Corts Valencianes, assessora en la Subdelegació del Govern i en la Diputació d’Alacant, i alcaldessa de Castell de Guadalest entre 2007 i 2011. I també, més recentment, Laura Chorro, bellesa del foc de 2005, que va ser regidora de l’Ajuntament d’Alacant pel Partit Popular entre 2007 i 2011 i directora general de Família i Dona de la Generalitat Valenciana entre 2012 i 2015.

Però la posterior participació de representants festeres en política no és exclusiva d’Alacant. A Castelló de la Plana també ens trobem amb diversos casos, com el de Maria Elena Sanchis, reina de les festes de 2003, que va ser assessora de Presidència de la Generalitat Valenciana amb Alberto Fabra; Carmen Albert Pardo, reina en 2004, que va ser regidora pel Partit Popular en l’Ajuntament de Castelló entre 2007 i 2015; Marta Gallén Peris, regidora pel mateix partit entre 2003 i 2015 i, posteriorment, diputada per Castelló en les Corts Valencianes des de 2015, i més recentment, María España

258


I si les festes de Fogueres i les de Magdalena han tingut representants femenines que han desenvolupat una participació política activa després d’exercir el càrrec, també n’hem tingut a València en la festa de les Falles. La fallera major de València de l’any 1980, Carmen Dolz Adell, va desenvolupar la seua carrera política amb el Partit Popular com a directora general de la Generalitat Valenciana entre 1999 i 2008, primer de Relacions Externes i després de Cooperació al Desenvolupament. Sandra Climent Jordá, fallera major de 1997, que va anar de número setze per València en la llista del Partit Popular per a les eleccions de 1999 i va ser subdirectora del gabinet de Presidència de la Generalitat entre 1999 i 2003, i diputada en Corts Valencianes en la VI legislatura, entre 2003 i 2007.

Uns altres exemples a la ciutat de València els tenim en la que va ser component de la Cort d’Honor de la fallera major de València de 1992, Lourdes Bernal Sanchis, assessora del grup municipal popular en l’Ajuntament de València entre 2002 i 2007 i, des de 2007 regidora de l’Ajuntament de València pel Partit Popular. I en Elena Muñoz Carpi, fallera

major de València de 1996, que va estar vinculada a la formació Coalició Valenciana però sense poder aconseguir representació institucional municipal.

Malgrat la discreció que exigeix ocupar el càrrec de representació en qualsevol de les festes, és evident que esta situació no ha de condicionar ni limitar les idees personals i/o polítiques que, legítimament, pot desenvolupar lliurement qualsevol persona. El que va fer el cas d’Alicia Crevillén a Alacant va ser, probablement, despertar la idea de l’exercici polític o social d’una figura l’acció de la qual s’ha limitat tradicionalment a l’àmbit estricte de la festa, amb un caràcter representatiu, el qual sempre s’ha volgut diferenciar de l’àmbit polític sense tindre en consideració que qualsevol àmbit de l’esfera pública i de la gestió té un component polític més o menys evident, i també l’àmbit festiu.

Encara que és indubtable que estos càrrecs (bellesa del foc, reina de les festes, fallera major...) donen una gran visibilitat pública i la igualen al de qualsevol autoritat política, en opinió d’Alicia Crevillén, en la pràctica no tindria una gran rellevància a l’hora de guanyar suport i, en tot, cas, no hauria de servir com a únic

259

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Novoa, reina de les festes en 2012 i regidora pel Partit Popular en l’Ajuntament de Castelló des de 2015.


requisit per a ser inclosa en una candidatura electoral.

Probablement hui en dia encara siga necessari reivindicar la incorporació de membres de la societat civil en les tasques de participació política, però tot sembla fer pensar que, en el cas de l’àmbit festiu, encara es necessita una certa discreció i neutralitat. Potser en cas que passara hui l’episodi d’Alicia Crevillén en qualsevol de les ciutats valencianes les reaccions serien diferents d’aquelles de maig de 1992 a Alacant... O tal vegada no?

BIBLIOGRAFIA

DOMÍNGUEZ, Moisés (2017): “Falleras mayores y belleas hemos aceptado un corsé y hay que evolucionar”, Levante-EMV, 16/11/2017. (http://www.levanteemv.com/fallas/2017/11/16/falle ras-mayores-belleas-hemosaceptado/1642437.html) Última consulta: 07/01/2018

Foguera Ángeles Felipe Bergé (2017): Tercera jornada cultural en Escola de Belleses (https://www.youtube.com/watch? v=I7s1jFLkqSA) Última visita: 07/01/2018

MARTÍNEZ GALIANA, José Juan (1999): “Políticas antes que guapas”, El País Comunidad

Valenciana, 12/06/1999. (https://elpais.com/diario/1999 /06/12/cvalenciana/929215108_85 0215.html) Última consulta: 07/01/2018

PICÓ, José F. (2007): “¿Políticamente incorrectas?”, La Verdad. Especial Fogueres de Sant Joan (http://servicios.laverdad.es/f iestas/hogueras-sanjuan/reportaje1.html) Última consulta: 07/01/2018

RUIZ CASTELLÓ, Jordi (2011): “La Magdalena como trampolín político”, Levante de Castelló, 10/09/2011. (http://www.levanteemv.com/castello/2011/09/10/mag dalena-trampolinpolitico/838351.html) Última consulta: 07/01/2018

Webs: Ajuntament d’Alacant: www.alicante.es Ajuntament de Castelló: www.castello.es Ajuntament de València: www.valencia.es Corts Valencianes: www.cortsvalencianes.es Federació de les Fogueres de Sant Joan: www.hogueras.es Generalitat Valenciana: www.gva.es Junta Central Fallera: www.fallas.com

260


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS En la secció que acabes de llegir, homes ocults amb pseudònims de dona han pretés fer visibles les vides i aportacions a les Falles de dones pioneres. Observa detingudament les lletres del present tortell i els números que apareixen a les caselles de les pàgines següents i descobriràs la identitat dels autors de les biografies.

Comença a comptar per la lletra A fins a obtindre aquella altra a què li corresponga el nombre corresponent i escriu-la sobre el quadrant que calga. Per a continuar hauràs de repetir l’operació, però, considerant que has d’iniciar el recompte amb el núm. 1 a partir de la lletra següent a l’última que hages trobat. Repetix el procés fins a descobrir qui és qui i esbrina un per un, els noms dels redactors encoberts, però tin en compte que el còmput es reprén en cada nom des de la lletra A. 261


1. DAVÍNIA PERTUSA I BURGUERINS és:

19

17

19

24

18

12

24

24

20

6

12

14

7

8

3

15

14

10

14

Assessor formatiu i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

2. AMBER ATKINS és:

1

12 19

5

16 14 16

14 23

23

14

7

19

18

12 22

16 15

13

13

20

Historiador de l’art, blogger, faller i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

3. CAT BALLOU, CLARISSA DOLLOWAY, LUCIENNE GARNIER, PHILIPP RAY I AZALAÏS PORCARAIGUES és:

23

13

19

3

9

6

7

14

3

26

13

2

8

1

19

11

6

18

10

6

Historiador, gestor cultural, faller i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

4. SÍLVIA ROMEU és:

11

16

22

13

22

13

21

2

10

1

19

15

23

13

22

12

14

16

11

Historiador, faller i membre d l’Associació d’Estudis Fallers.

5. EUFÈMIA LLOMBART és:

11

5

4

12 11

22 26

9

14 10

20 13 18 17

5

19 19 18 10

Filòleg i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

262

7

17


6. GLÒRIA VERGARA és:

3

24 18

20

19 14

7

14 16

14

13 16

11

25 13

22 12 14

16

1

20

7. ROSARI CALABUIG PLAÇA és:

10

13

4

14

17

14

8

17

17

17

14

16

14

13

14

Historiador i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

8. CARMENCÍN REINOSA és:

11

5

4

12

8

13

18

2

15

5

17

20

21

21

3

21

2

Historiador, gestor cultural, faller i membre de l’ADEF.

1. RICARD CATALÀ GORGUES, 2. ALEJANDRO LAGARDA PÉREZ. 3. VICENT BORREGO PITARCH. 4. JAVIER MOZAS HERNANDO, 5. JOSEP LLUÍS MARÍN GARCÍA, 6. CARLES ANDREU HERNÀNDEZ, 7. IVAN ESBRI ANDRÉS, 8. JOSÉ MARTÍNEZ TORMO. SOLUCIONS “Segueixen sent poques les presidentes, poques les pirotècniques i poques les dones que, en relació amb els homes, ocupen llocs de decisió en el món faller. Encara que cada dia siguen més. I està en la nostra mà aconseguir-ho.

Les Falles, com qualsevol altra festa o espai multitudinari, poden servir d'aparador per a reivindicar el paper de les dones en el món. Partim amb l'avantatge de ser molt visibles en aquest món. Aprofitem aqueixa visibilitat per a una mica més que ser vistes. Per a ser sentides i per a ser escoltades. Per a demostrar que, amb pinta o sense ella, les dones podem fer el que escollim fer, i ho podem fer molt bé.”

Susanna Gisbert Grifo.

263

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Webmaster i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.


Jesús Péris i Llorca (Associació d'Estudis Fallers / Universitat de València)


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS Variacions sobre el llenç República , de Teodoro Andreu (1931). Col·lecció particular.


un i fan la rme l a a fal C l l a e d s o i s r ar tint ver del B onver us di c i ó t i t o c a m a n meua a a per grup a s'h ulat de la e l'A i c d r n t ò i a s m v d e e al d'e all a m tan èrem lera les f a seu lda, clogu a fal anys que l n is Ce n i r u s e e l t b e P e e l o u qu Mo s tr ep r q Tots anys a Jos òria. teix, emana s m a d e n e m g març u m n a t a v a a e T on, 19 de de f ia d rs. m homen r b e a l o a u R e c s g d e o t R o se iu . San da-S pare arri, ·lect vague ia i Ripal del b r col e son icènc e om de es u t f r c t q n e r l e a n a e r a t e c u c d con Cel mpor assa en q i da, B p s s l e i e a l n r g p a o e t i na ers , R t mai pen de P perso les p falla parla rtici n a r poema u a p a h p n r e l u e s s qu cu et no el àcil da va leres llibr r ningú ria f s Cel i fal e opula i e S p r u s e q r . a P e s r s é u e é m t u an a q t fall s r a te en lit lls h s re s la li s sab a rea s d'e apene t l c n o i e xí le ò p m apene i r , a A e r dia, tàri es. t, p i r n n ripto és r b e e c o o m s o j e i e h a hu ues un no à m neix es se rs i, , si m est l desco a e o el l s c e e o d t o c r t s n s i d'e ert evol que ts e v absen s u n l r g o , a e n c a u r i t q de oe r car ont camí del p senta passa els c tura ra orta repre d'un ana d p i t m c a itera s o n cultu d l i n e l v e , l C s o e val t iva, s o , s t i t t é c r a m e e e t l P d n , · l se de ni les ual ia co repre gura trimo rs i l rit memòr la fi t: pa falle rat a a u g l , g s e s ris i l t n e e s e n e s P i co ha m i va ep és o eïnes un no ia vi e Jos v r d i n ò s e t s r e s o e l , u i e os i ja , h de s pel s rgull eïns encià auria ben o els v gua i n n val r és è e e a que h u l t t q l i s a r e eu em lleg . Pe stra iana d e o c o u m n n p e r e del s s a a l e C va mb l lles Carm r el del a a a f l r i lla t e e r a u s d p r F g e a la recu stin de l arri s o B , del b é s , r t l o , s o e l t í t a va om res d sobre verit compr lo en falle Però, de la osarl seu . P t e s n p e . e t i m , to rr mo Celda i de al ba t el tots rriba ament a e l d e , r t t r n a barri ovi lita seua a s nsabi s o l s p a a s p e . r del era tre com viqui avant l nos . I, e d a i h p r c a s r l c e a o d b b la nta a: La rdana ambie en un Na Jo e trals r a d e n t ti obres ia de voldr seues m s e e l s le oltes re el Són m D'ent . e m r a del C

266


a is ocied ny de : Per a ia: S compa dició m fer alènc ic i sta e V m e que e a , r z e u e e d at rm me n r a á o C l 1 Cite p n s a r s l Fe se sc i de Luis me as Agraï eviqu averaña. lers, bolch mbé h e Esp s Fal a d i t d s u i e t Es bra Autor ió d' ílic. e l'o ociac topof lar d l'Ass exemp saber n e u l b ar ota arrib inesg l seu amb e

267

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

t per samen s e r p t ex atre escri al Te n t acte, a n n e u la fa str en raons sa, e anes n i s e s c e r e n t P l e l o e de val que m una d ació tums nà i I és ssoci t (és e cos . A n d 2 taran ' e 3 l m t 9 l o e 1 e e m p d in e u a de d , i e S ) c s " , efi el moni maig cció Carme a ben r en testi 2 de produ i 2 ó d n e i u u l m c a a e r n l g o er fu a )" ua en nada, per s a la que v kázar t la se estre itat za, i à (Al e r r t i r e a i c t s l n n lemen n u o e e a p g Val ota robab des al v a po r p a u l p d q é r : a b o l l a l m c ia Ta re n e arn ue espec ola. ent e u Enc ení q n són spany l mom actri e fem E que e e g d r t a s a a c e s l n i r r pu ob úbl erso dive la po a Rep del p at i ió de Segon c ititz a força a l u l o t p ac de ient ixida àtica l'amb a ree s en emocr l d t t i a osare x t ues p seu è p socie . l . a m tu. a". udar na co siani va aj ectri valen l E a t a n n : a es u ta, t Máñez ovaré artis a per nt tr r de e o m c l a fet i e r d b ís o f t ' i n l d a e ue ia, t ció d "Lo q impat l'edi nta s a a l t a ç a ell cap 1. ue en ny 32 ria q a ò t x , a i c mate ainet dedi s el del s n la e e r a des o c r t i o ut típ ists de Au u l'a no, v ctura eral u s n r é e t . Escri m G s s t d si l'e senti cieda ial, ndre la So molts espec de ti n n a e a x f i a d l de aregu que e a no desap l'obr ments t e e a a, és l d t e e t i Sendr soc obem umen n r g a E t r n ' a u d s ' ' n L les u e la d Hort entre de no s par ra l' c n e o e la l e l è u però rqu ri i gun el q i, pe Chiar en al rop d p . , l r a a s D d de hu p n roCel nci veï de Ca eris ó pri a de P i l s c a é ns x c c u ï i a s q e e ' at a e Mar s v . L del m en un ers, algun Ramon u a m g n s t e s o e a n b l S x c a o e i r da de i S t, rig Ens t Ripal prop ncia breto es di è o e n c s d l e i a b f , s u e n l q , es en só l tua a dir nar l da, B stes zar a ns ac adivi Ripal agoni esmor t cacio n , o r eus n a a r a s u f l p m ' l e s d o a d b el ns h i els m tant e pia f a l ò r o í r Màxim e s v x p r (ai car arlo ats: C a al t meua g l p r o e u u a l d i l u l v o q re on mare, al tres senv tenen ra), i sa devé mb al b es de s s a o , e l ' o ' e a l c s l s ics ió que bri nci esca i típ L'acc aris l s'o , Fra t de l' s a e . e r u r s i a q a o p l p s o u a pr on lo o pop b l s pi amb s à, Ne i els tges es am de do i a a a c o n l n n s o l i e n s e r l o r va pe ect Alf e an tres iu El arlar lo i quatr ó. Al alt v vol p onsue i d C c e c e u , a d q s ' l s ro fill Al pi ix en a xur esa. apare e vil d o n r r i Ter e e qu it pe 'obr ta i a fug ara l b o m . r o malal e t c , s , re adr que e ainet El pa el qu ó del s ina. eten blicà r l u t p p elaci c m e r e o r l , c d'E a la el m heroi a i n s s e Manué n o s u s'op radí ambé et, o t l , m e m a ò f o n r a n e pe u à e R el se sa i o est ques, via d dica racio lfons ològi és nó n g A e i d o , e i l m a u e o c q i El e ies , c Consu s bon mentr erènc r-ho. rlina ars que é tor, s dif de se ia ca x e g i popul l s o e é l n s r m o o deser n e e c o p a d e i i r s , a ' s s s re le lo que s, d amb d'exp parel orgul cara Carlo lens ina, resol è, en p bdues r u m d s q s a a e r g it en f e e e diàl entr nvert mare licte ina p o f r s c a n t l n o c e i u c e t s l cs ’El ntmen ts, é que e càrre cas d evide virtu fins dels n e , ó t d s s a e r a v ó i libe plen s vi l'acc ut al lique e de a sig e rèp h d centr e i u s , q cudit felet : La i d'a de Ra 1932) a d a b sep ( de i o J r l r a , er l'a Celda d Gen


t del r par forma a erra v u G e rm la el Ca rant d u d i s u e e iq qu ian lchev al nets, alenc La bo ntar e sai tre v prese s ori d e tea e t d r r e s n p e a imere i v r re y p n s a t s p a e l on com e ’afici à amb d d c Civil n e o a r t b s tem cials que e peça. de se comer tre, esta el 9 e Tea ió d’ obrí c ions e i r s a o t Nostr s p e en c la re epres tes i b r l m o a s v e e r ust e l ia tot j art d mpany qual jor p la Co 1936, de la la ma e de , t s s p e r m n o o a c i nt c e r n c Llav e e i p l V Va or órrer rme èdies r act van c no fo e Com prime ui... ral d , el q ns g e i i e l v d t b e n a h , I c ns a” a bol respo guerr que L !, e de m n’era a r e r t n a a a c e t ça nt, . En nat “ bé al í amu Mauri enomi , tam ap ah del d Celda riu C c s a s i l part n r i e e ’ P d ual s es de artir del q s obr t a p tge a de le viscu missa a t n r n u t a l t é a t ns n ”. i o a ’ c v l i i ct de stums nstru acta de co ió co c a u r l u o t pin “rev de la favor

li uvis els n amb e u a q plic ins x f e a a g n ri s ne i que Elect qui e uelo, ecte, los, s f r n e e son a o C C n de res d e. E i ni a s s o é s m r e i t a l r a t ys cas de mat reali s ban n de miga anen ll en ta al ue ha eua a i dem i s q s L com f i n t a . t t o n l i n a g e ota gir hero ueda upos r aram e q s p l t c o r u a r o e l n p g et ro l s de ege er chiqu a y g que e ncia plant seu p í un enchi eferè t e és l ràcia r r u e g ha o q m a p a s c t a t em ama á l mol arlo màti 'alli procl en an que C ’enig d l a seua i , e h l t í u a n x q a l e ell ue r ta en, q o, s e em ai r l p n a s e e b a u , t o p s e n E pr de Con r-s cepta pare. si me cobri ll ac ll (i ue "A s e a i q e u r f d q i n a m p e n E ca er ), i, o té que f .24). cília y a m pare ina n l" (p bé Ce pana r o m m t s a a c és el t c onso. e n l e u u E l i c e d una e a u a Alf u t q s g q s e i b o d , o c e t i u s a on com i q e e ltim ivoc mes b abarà re qu . L'ú c ecret d t equ s a s n l i e o n t n g m o e e t in un rim ar viscu el sa ndre s mat batej nt i ol ti ls do e a va v e m l a o t a d a n a d i i ïn . ia ràp que vega al ve nirà icà, s sola a l e l b c a b u i n a p l u ' l fe d' a, re tica, filla bodes ctrin simpà seua dues , a d'Ele e a l fensa d n i e na de tiva ectr nt d u c l a e E c s a p ' n f s d e r L' berte iat ura a pe es au an av a fig t T amb l l r o . , s r p a l l e n a e c d es t p ica s ("l uches ocupa epubl pobre s cas està a i r e s alta r t a l f o s r e d e b d a a o en ses es l ncis l e l' a t e o d c e s t , e s o e l r e c nt hi y e cana: e l rair El ce mes c aire publi ció d , xer e a á t l r l f n e i e a t s d , c n o le en um ve va èp indep la ll ncara de la la no s y e entre e ista e ' r n t u b e e q o i t s g o hi ts hic at pa acudi rou c t a b fila son p de ba m a o y c ), s que p. 12 pobre at", t r e b i de ll

268


ue mat eí, q e la seu v ció d l a e c d i d rlí vin da ma ca a rei agrai al le fa un molt a é c t i b l t m re, Ta i es a vo sa ma en qu llei: -li l y de t , e a s n r l o a i l g no pe es e a de té. D udada e vos l for erque un si d l p i t s , a f i y n e e R do un ll o mes

e n es on. que h iques tes l del m 'l , per es ch it to nico a l l o i p b r s s, me m t e a u s a he c a tot y un et me . Y P u t r s q n a e i e c n i "Pos h d i i l ca el c ebol es s presi mplix u'es a a r ga tr a el no cu per q que v s tin a sig e e r o m u a n q a a o e d n ú a a qu torn siuda uant a alg a encar i se 'en c siga s ro un u r e q e Y t a l p p n o . e , n aña cuant ual.. ignam udada g d i n i s e s a Esp s t n y t . U r to tre a to t-les honra minis s per miran m que ar pa lei e i t l n u e p a t s l di Así e así van a mic!: er qu s Eh, a ta, p ¡ a B are e : á a dir Son p ). envie 5 . ' 1 e l m . s r p sa u ani la" ( propa el se ublic spaño ), i l rep 6 ica E e l 2 d b z ú . ó p e Re ll (p adici o Pér

ga tr Benit i Mar b la re de o Pi ga am t c i a s per a l e s i l t c e icane Fran ímbol a de s ina r r a r b n t o e u c ' epubl g e l r t n l a e E a s n r e r e e i g qu ula hom nvert sigut menat I és s pop o en va co és ho havia lasse ncisc s , c a e 5 a r 2 r s F e 9 t e u 1 c l diu i q , Ele t, el entre 1901 x nom De fe pular a el . o d s p a t matei n n t e e l r gü mo s est fa. es se sme i de Galdó Russa dècad icali e s r r e e t rtat l l a c i llibe al Te urant a d l'ant t t i s s x e e e la n è strad da qu es a b gra il·lu recor menin da am e a s f t n n e t e s men bra repre ional , l'o radic ments t o m s t s rtu ent mb vi difer a seman ida a , en y í n s e r ò de la à t a Aix b s o e la r ri no cal: tota crite tinc triar a a p y t , ta tot socie che y dumen , í ). ament t 5 a 1 m namor e a de " (p. r á t o l res, i h g ' d e ren ducto "en l a arr n l s o e a c c e y r d'un es y la tran ació atègi apunt és ex t r n t o e s n s e e s ts pr at le virtu ma re acta malgr tíssi te tr ió de n , s c e s e a t a n o c n i p a ol qua omb om un ill: alsev fons sta c eix c at) f en qu mb Al ota e r s a t a o , p p ò g b a u r e m s e A ( àl ens . P el di l seu ina, onset re de le és lectr a d'Alf b E p a ' g d l a e Imp m d gura el no dona. la fi ment t el de n d e o t m is nou r ins rigua d'ave

269

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

el iuen d , se d s ts n i u d q r chi e cha y els '; als a t n n a o . g p . . El or cana No señ trono. epubli mós... a la r olga a r d Hasta e e h e u . m q . p 'no t lo mós . rínsi s o r P e t e h , a x e r i o r e ma ; a ing esapar 13).” de sa l gana no Dom "Ara d de rea e", p. arseli el rey t M s n í e e . s r d . a i . ; t res are nga Quinse o de P e sa m en 'vi es l Juli saña d ls diu u A e t o l o r adrin e n ya en el nes f a así g o r n d a i s V e s o r : d le a p Ara es t tin se va rt de retre errey er pa a D p i o v t i a a l h Ju li ernit


á acher es ex , ó i et s r situa efend r la r a d a e t p n o , . fet mal r afr mira t'has ns pe ue te ue te ue tu q q q o a c r fora í o e t i yó de ll ls, p valen me. S si vo r eixa sició a o á C o p c r m o l e o n: P la c equiv os de i del “Alfo tat, barri eviqu a. Es sosie stos bolch nchid e i a a f n n L u e ' o de més uen si n idies er y me di que s ins por s ixina a A i c . de le ndrás n ' e a compe n Val astiz , e C c n í a i s L A e t ien ' Elec: que t e dir voler eña m l l e i r t d ma o to l. minar n fil '. la de do de to r Carme a e s r sa ma e a p p cara ro a s el n e e e P l i i l : u l i on f Alfon ber q tirar e a s te sa lo y r ? i r a . s a p . e c m . c s a é a bu que yo ne Pa qu , per re, a re? ¿ i viu n deu El pa S o ¿ s ". ? : é n c e Ele valor pa qu ixca y ten m que cumpl a o s C e o ¿ u r q : dolo lo a Alfon pobre igant . elo, , obl u ó s i . s t entes l c o a de t esori ta de d n t a n e v u M e m L a es... de: ' per d quisi alló e des a vé M r A . . m). . : ) Elec a ide rles. orosa (Cant Te bu a Dol l " . ! r a i e t m s (Can por pot i i ? No s aun sco P ¿Veus . sufre ranci . F : . . n e . n o r . o f a Al fael de D el p re Ra ador i es ¡"Pob admir me qu s : o i c l D e u l m . E E a.. sco. ctrin ranci : Ele l ñor F i s Alfon no vo l pare ? eu? E . m n . o . l m o E ¿ seri so y Elec: Alfon eu en rendr l. diuen p l a e s g t l r o Ma o v a tu que n , que : ¿Es demés A ? . molt Alfon qué.. e es r). n par de co Per a a. o ¿ i t t l l : í y o c m fa Ele vil .. (M n la lo si eres. sos e e per volgu u q e Alfon m s e u no m que t techá : En ic ba Alfon t s e yó Y com Elec: .. . eres. ic.. volgu e catól bó m a... el sa e tu ctrin entá En qu , Ele v u n : e i n m o s e Di Alf .. sa qu pare. iràs. ro Mu es el Tan d el mo i : u c . q e . l . e E ism re es me. D on pa . Dis Pos s . u Alfon e t Per a dir ius. Vach edi s mot e ”. r Elec. ) del m t 6 l 2 t a n . e p r m ( e no e p .. neix sim a, i moll. el co antís blícu

o i es nera inter litat de ma l'agi ument a eues c g b s o i m d s a , les que da, a s un i é a t n r rbans r o a a e p r c en div res ars u l'ob I l a l u r a , . p b t s d r o o é o p a es e A m aut ts una om escal mbien que c s l seu a ar és e e ç i u i n e a e t s i s m s ge co nts ine e ten mb le sonat rtame un sa ic qu me, a e per d'apa ò és r d ç a s a C escèn ó p i m e l c e u t de ruc ant q estos Barri const oblid a en vell s de d n u l o d e i r c e n p ra conve ecupe a" de at ja ens r calet ialit s c a e o r " s b o a a l' s ic seu ió. en le clàss i la ficac ntren n una e entri e veïns g s n t i e To viu tics itat. tges turís comun rsona e a p t e s el cot sta d na xi la re men u r i o f a n s ri eïn Elect els v , on t e n i sa

270


i orzar a esm s t b n m a ju fonso n van inet ra Al , se' p s l mol m t e o n c e b m m e i a u n q e a v es fé sde à Ter el ca els e moldr m ara t o enten n c m e o m , c nal nen ts, ue fi ue te de to , i q llò q o a c 23). cases s ú etai m . " (p a sal Franc en co m i a n t n e l o s ú n "un d ' e po l i sana m l n e e que a ma la d trob l s s s r n e n e e t e n di at l, rsede nclav nicia té Me ta: iso e ció i p a "que t a por n o l u c a e e ' s d l r , ma ri es infor En ob visit per ra". ó de m ens d l o n a c e s s encha , n y que d'E que p aor t h a r c t o n e I és h d e r a -m gut na co ó "un iment apare t . y u n rac resib Damun l des cha.. . A u e u " . p a l a t l c e e i u n l p q a a s c t e a s l un y ca que la e la es ería, ceser a de

rb ne de rt de ba , un rana la po a stil rtaor la ba brir e e o ' p á l s salet r a e o a che d de la "se v c per unt, n u m o h b a l c d l i s l e lte en m un r ch de ona y en mo tes, chaor el mi ero b ors. mesa' caixe e men lla p d e de fl e , d v t a m e l o a a r u n r a i re t m n o a u l a c cómod f n ' a, dins de la ía. U t un cómod ich y ostat ucher damun m c h c y l l a a de la a r atr una colo ólica ns y a que et de e may ". rinco algun n tap eta d s u s l a e arets r m p e r les ta p . Una la pe r s l e t i p a j cuber l e s i ca de r rato lles y ret lguna punti s y a aches e s a i v a r p s cu o de Caire cuadr lgún A . a taul

271

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

ca a públi la Re e d a ur nt il cia d l’est el 14 Valèn da a a e l d c l i i r l a, ab la Repúb ista Caste I v I i i t l a c i A e l ’Em ció d aça d clama la pl e pro d e t l’ac 1931. il de d’abr


ira que m riat a t e l l o ri de un pr pieta e, d' mbre l pro class e e m e e d , u laor" rem q rques l i a a r m b b e o e r c des ro", me t ple d de ti a "ho bades erior males x com No de i n int i n u e . a ' t . a d a ) i s m 1 s demá acta ell p. 1 burge Es tr mut ( ros y cep a r e r e oteta n e v c o p i t l x e s a la lla a que e os, f cap a cassa galer nero, ix la ros, tarta e e r en n s e a é f t e r pis elet ue pr de ta a Raf a i q n emio s o r a t g c " n s a e e del logat ma qu é rel l poe e d que t s le parau b les tura m a o ra sa dir-h pólvo r e s e d p , fá al aulor robem / que a on l' n a s u e / n Ens t a n s e camp stiso r-hi, tes ls de os ca n fes torna ls vo barri e s n rdone l e e e b p d a c y , a a e ' m m o s cha l Car aon n / Aon ta de Poble l niu "Case . e . d . t / al ixin ient ultur com e l'amb pai c orrer 29). s c e 9 s 2 n t e d'u (pp. chiqu lisme des, s..." socia titza siane i n l l e e o l p a o en b V e am lars ncisc

qu ió pu ra relac es po re, F l XIX n la class on pa me de e s s s i r e e e n o n d d a t u i s au d' lic En có er l' arla trina repub zat p ens p 'Elec oble. b el t que'l d n m i é a r b x t i e m i a s t a e l T mat par ranc arac f ça mé c o m a l e r l s h e l é a t n c Ja ue can que e "cará licà dit. l i q publi es repub nera: argal sa re ament a n M i i m u v p i i ò ectur t é d r n b i p la tam a P ues l egüe á e s s e r s é g a a t t s l m a n r e e o l de àxi homen que p taca" it de tges í". M n Espar en el s fru rsona de hu " t ón. E , n i s m o a b l o c n l a n e o de pe A n l s o r a i a i e h t i s p c l b a rs Ru ta s a s N a y discu e la a por raule color camis r un sla d ua ac e ja pa I dels e p e ki, s r . ó s t r t r o a i a a u r n T alad ualt sint U es: L b que b g d m i . i E a i r t a u e . c 0) roq dig ida ados de l (p. 1 imo G autod etogr País x i mal " r a o " . M s n m e o s u n u m u . l del tac tiq ú! Es s" (p re de s un Espar eclèc tás t stico , pad Carlo e a " s í o g e r l a t lloc a i a í n N r n e h o "¡A del dera home altr acsi i : e s s n r r a n e a u ñ o m t a c ò a sti ont rzar ot per xcl racon las m 'asmo , o p zat, pot e t l ) t l " 5 i a u 1 t n a i i s . l si po ctr tir icio " (p ¡Mira d'Ele assis stava . perju r...! e a a e c s s é i o e u b l i t a b am úb nk ans no du ter t a Rep un Ta a don los r de lloga a seu a que nént l os a r e u d a f e e a c e s d r ació n d r e l afe aní nfos esent re, u r t e que e i p c u r e e q s t r p é s t es i, I ls ta oposa de l' - A m 14). per e ue es menta icals isco ist q erent a r s v f Reig l e n i l a m d r s c r e i e F h ben Ram só ja .! dels r . l I e . , e p é s . b e a ) s r ag dels dat poc ado p. 7 que p part nsoli a mi nserv es" ( o o r ñ c á c e a r p t s a i n e t n mo rm es moral em se ixes ls te òliqu lliçò per e ant e s cat a r r n s p a u o m l l e u à r Ca ebr -ho s pop or, r r dir lasse nteri s, pe a e les c t n cap e s d i no só erío asqu p l s b e l là u a s q al es al líti r-se t ell cans. es po eferi a i i r r l c g b n r o l u è e c p is , rep i ma ifer Franc nal, veïns tes d e ï s d e s e v u a e e s at qu cas munit cà a robem té o" la co publi mbé t e e "comi a r d t lican l r ó e s a i d a z c c r c r o repub u a l m r z o s s t r v e o s o e t n m s s o al mó la 'es a c En qu á se al fa o de com l r a l "ojal mient rina stint i le pe t : i g c c l s e a e e s r t l b a s Ra ob lgo er E obem umirà os vu ent p ls tr m res teran nicam o e ò c ens e v r i , e que ó d ficat mbla secsi quali fi se ari, n a o l i s a u revol cap i ). Al 2 1 . (p

272


a ases 'No f : á r ag més s m el en la trobe , t n o a t r g i s de a s Fin adore en un i . l ) s i 2 dees e c 3 e n co (p. les i s id s e e " s l t s u e s t t s o o "T rop qu'el r a tote jar p a es es pe i tot ndre e s g o t a l s f n p l n n a u i n i l e v f s re qu o o f e p pogue 20) i que n . 9) ant d .. Lo p . t . o ( p c l ( a t " r a , é " t t i re ea s tar human un at la id Carlo a que respe e ulpa de la : "Hi i te c vador s r é n m a e b a a l s st qu c t n l i co ubl o té em vi i. E p respe n h f e " r s ó a x : i x j i s s p i n I ern el d'a mate conse 19). s gov ans d is y . n el l c e p e e i l ( x d l l i b " u i u g p les ans ter perse ls re ublic 5) i n cri neren amb e s rep (p. 3 el bo e s vul l l n e " t b e ncies e n o m l r e d o a u x h m i i a l e d iferè n l n i d a o t f s c r s e e a e u r p l h r o e o er i tot "l'am unt d que n ant p r dam trina arent e eixer c p p n e a. m o l r e t c E b l e r mo iu l'o barà està com d nt de t aca e , e e g e m ix f t u a a q j e n d és nte nsegu veï l pla o aco se i lt. I e n s a a e d r e l r e u c d e s q d a de ten c, sembl ta en àrqui nitat s e n i o x o f c i m a e E ' l i i l s o, e l es. ndalú r yes el qu ògiqu e veí a ... a -se d ideol a r l g a aseit e n x e i l , t en que é; a Nelo s e u o a d q x v l i i a h e n r x , c mer uie rla dei niños hay q er pa e no ecial p u s p o q o s y n a l e y , s á n é ó ú si fa ; a anu Menci andal Valen e s'a chola uen M : "Es rò qu s, ra o on el e i dig es o l c p l l l " l r ( , e t i a ) u n q nca ladr ritz . 22 a e cians p t s t n ge ( o c e t l a l " a r a rr ca sonat r... .. A els v chapu l per or en e olive t rché. t h l a nat u s C o o a a m s i ' c . i c l . afi ste arla e p llama s orma erró. é f n b e g n e i u r i P bu o q ns que ... racta per l petit Com e sant l'oli que t siga teres a ensia ngua. n r l o e i e a n l r V l n b o n be cià seua asse añs e t ho valen ). És de cl l pun molts i el a (p. 4 t t n à " a unt i l a s r l e g está mmi es am aste Fins bert i i c u d . e ut n l x u s e i s l u e eg l reb sinó reja vocal passa acons rar e b at", s e bar o o l e u h c e q g i t e c , fe do - d còmi falla i de n cal tuosa far e de la barri nfruc i r l o a a d r a "bu a e ne br -s de ma el co egrar d'int neral ue és e q g x o i r l egu t -pe acons actan r t l aval : falla de la

273

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

La ió de l’acc es orre c n s o n a oc utor: tr el ll e l’a à on net d c urb també i r a El a s s m é . e ) r El i... (1930 s d’alt eviqu en le endra acció S e ’ m bolch l n r E a a ’ C d up l e l t e r o r d t v o l n H a ri dese de l’ l bar m cap era estes ure a ar co Les f va vi plasm ue li q f a a v t r a g i n ï iò s e d n v e o m i l o c c ia quel immed s d’a seues ostum s i c o s u els . ròxim tan p


á, la o est en ona n d a n Lo bi u .... y la i l s o e t en a per alere caria anao t esc lo fi uchan ue ha , reina p q s u o t a e m n r los m ue co i amu La ot q n a . e s b . r e ). i . a ' e arr p. 19 i man Lo qu u hom r dia na" ( vo. S asa. a lo se a c g h à c i n "To e t m e s n o e ene ar a bra u que n le vi a pag se co otra o que e no ieran l u n q i y v s o e gades vulga y que siert de ve oria o que t l e a u g a q i f obl erò a uno lley tat p a cad era obvie úblic a p e n elda, r u C ls r s la i i d r Pe socia er

. p nte a cesos úblic ert, scala e pro seu p per c E g ' t l , d a e ó u p i s g n de es ocas u lle tot ixibl inet, dóna al se econe ins i el sa a r f ò em d ï x u s o ou i e d c a r a i t ti seu n Tot géne i tr stòr diver s al rani ts hi r e a: el o n a i d p e t n é i m m l à b l e i u r m b t res mpo s'o con even e ta conte , esd e pot esult ament t u , r al d o q i n t ( u a o u h t l f i t s pro m e nar aine s de o r fins s e c o i t , l r s i e ò l i d ls en hist ecia arme. ere actua supos ntar n esp del C l gén e a e e s t u t e q a r r s n a p e l ï e er br ra ve per r Recup tar o cultu i al passa evisi moni ncià r i e ) r l ú e t a t u a v r q p el opo el ble banda al po valor romet c, a dir, que p ar en a qui públi s s i o s e p v é r per ri, lche obre a o t t b t n e n e i a e i p am l, ad , L m pro pròpi plura tides egíti rat, eflec ogies r r l a ixí, seu l o g t a e i n d b e a i, me a d les i r íquam l a i l e e C b C u o q del ginar és ris at arri l'ima o nom ta Pe malgr b n m s e i n o t s u c n e , e r p t os ar sum abs el re saine nar-v mprov En re sten imagi et co í ens ot el m ol re x t t r t i e e í a i m p t r s e la ny ins ens seu ens p ica Al me com f hora anyol arme epúbl ars, c. Al r tzat. l i i u t esp l a t p del C a b l i o t ú l p s p e o e u p s ' u q e l e i s s ava saven las t a el s diver sembl o pen les c rriba eria c a x 2 s t i 3 i a n e 9 s n e n 1 n g co ra avi er pre el re com F ia- h llà p avia cans erànc com a i icà h l l l o iat: i b b t m u u o , p p re nt s s re t, la e ressò l a m l t a a e r g i v e r e f ib la s ls se'n la ll rricae tur l te, e les ba el fu e dub àcia, d s e r d n c i e o e c a S d m i l de 'in ecor iva -se. . Yo r i a l nt: ¡V uedar nsomit per f tí die e a per q m n n e u o i l per areix ssist 'alse ! Si p que a 19). aes, m eranto

sp pas (p. anys e ondes siat" trapis de ase ta set e n l u a i q u er fi m q m n no e "¡Si ria p ions y ò a c t r u a s c c i e n h s a per it e que l y les r la n aven ! Y pe s a n c e i l p b Repú afel,

R m ara s, co n a c ament i usòri epubl . l r ens t i a s t r r mps?) alça e u cos itado t e a u s l s e l e l r e orn Els d'alt sat d que t itjar ia po veïns a des tatge f s n e u s r s'hav m n t I e nos nou ble. pels n un ranya inat a qua t g n a r e m e i p a i ón i ( ertid ste m da hu , div res e Llegi l t i l g a à s ta t no resul davan , ens e r u i fa r

274


a de ografi : Fot o ica k n è e i ch ov t r Rod sta s e a d e n n a i c s Alex ra i rtell es le ripto al ca e tot l’esc res d k per b i i . r l ) B L 4 92 : “ Lilya t” (1 vista xemen ructi conei const l e d ues branq

275

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

tot ió de cinac s a a f n la x u roduï at de ens p ticip r , a x p i te es ver Tanma sinó t a l s, ha mps, istin rina. e alete s t t c s c s a e l e l e d tem a E xes l pas ue es màtic ut ei e. és pe nts q caris m coneg e ixism o i e a n r c f l e s o v n l r n o e e ha c d p I r t t. se ent veïna aregu nclem ia en eixe t, desap ada i elang j n m t ó e m a p ilita d n d'un r la e civ e d s profu p e s i i e r a am smago r-nos stòri procl fanta de fe la hi estes r e a d , la x s i s g a de ó de iàle n pel p podem ficci tos d o s a n odrie e l P , r r 939? r pe pecte 1 senti a iasme s t s e l n r u r e e o t ant em p l'en , de c ent, x t a m i e a l e r e d t A l d r ' b ta ria ibe t d troba ens Lamen icipa de ll l por a de s si t a i e r , r t a t o a n p a ó l t u t i e c al ac su ra reg dubte d'igu umili i Con ili t res p Sense a i h afel ot ex tjado ? t R m a a o e r n r n r o i r e c l r e i n de ct des e d qui estar comú d'Ele sor d ? en tat: ossar seria a gri sprés f n me, e è i reali r d n u u a i q q C I en n qu del 36. e r? I O 9 a ” 1 O p ? i a e u e ? c m es ar viq pre b la ri d ò del C olche a sem en am b ciona r a u r a l a l e i l o r aix p m m “ v o re de e s en pe ília u ta co s r c q e o a e l s b C s a s o o c o r s s t s ria de co una e ts i en el evend de to ulles a jau ina d p n i r s r t e e s c d t e e a t El to res de P s alt at de teri tante ignit cemen d b m a a l mb jats l i a barre socia a i c justí rt? la mo només


276

Ximo Moragues: Variacions falleres sobre un fotograma del ďŹ lm Lâ&#x20AC;&#x2122;infern a la ciutat, de R. Castellani, que aborda el conďŹ&#x201A;icte del combat per la llibertat de la dona i el seu empoderament.


llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Fernando Ros i Galiana (Departament de Sociologia i AntropologĂ­a social CEU- Universitat Cardenal Herrera)

277


Quan pensem sobre el cinema i la seua relació amb la complexa qüestió de la llibertat, el plantejament es bifurca en dues adreces diferents, que caminen en paral·lel des de la seua aurora fins els nostres dies: d'una banda, la conquesta de la llibertat del cinema i, per una altra, la representació de les llibertats en el cinema. Des d'un principi, el cinema va sorgir com un esdeveniment destinat a conquistar la seua pròpia llibertat com a art i com a ofici, en el complex camp de la indústria de l'espectacle i en el prestigiós sistema de les arts. Però també, disposat a representar molt ràpid -i tal vegada en les seues millors obres- l'anhel de llibertat dels éssers humans.

La llibertat del cinema El fet que la invenció i definició del cinema continga, des del seu origen, una íntima combinació de creació artística (art) i d'espectacle de masses (indústria), implica que la dialèctica entre llibertat creativa i servitud mercantil haja acompanyat el cinema des de 1895 fins hui mateix. A partir del precís moment de la seua presentació pública a París, el 28 de desembre de 1895, es va posar de manifest la primera bifurcació potencial entre dues grans tendències del nounat cinema: el documental i la ficció: Lumière i Méliès. Ja llavors -al voltant de 1897- esta controvertida dicotomia albergava al seu si la problemàtica de la llibertat: d'una banda, la representació del món en la seua rica i densa diversitat (Lumière); i, per l'altre, la invenció de relats com a forma d'ampliar el món visible, o de construir altres mons imaginaris (Méliès). Dit d'una altra manera: alliberament del ja vist a través de l'ampliació del món cap al no vist (Lumière), o alliberament d’allò versemblant mitjançant la fabulació i la invenció d'altres mons (Méliès). No obstant això, i per paradoxal que semble, hui dia es valora els Lumière com a precursors de la modernitat en cinema; i, a Georges Méliès, com un admirable mag sotmès a les coordenades literàries dels contes de fades, del teatre i de l'imaginari circense.

Al voltant de 1905, a França, s'advertix ja una primerenca temptativa del cinema per a conquistar la seua llibertat. Per a açò ha d'emancipar-se de certes arts, amb les quals es troba estretament vinculat des de l'origen: la literatura dramàtica i la pintura; però també la fotografia pictoricista. Les dues primeres suposarien superar la fórmula de Méliès, i la tercera a Lumière i el seu cinema com a espill mimètic del món.

278


En esta sinuosa marxa, el desenvolupament del cinema primitiu a EUA s'embossarà en una duradora, conflictiva i estèril “Guerra de patents”, que des de 1897 fins a 1913 va desencadenar el fecund i àvid inventor T.A. Edison. Edison va erigir en la costa est del país un vertader monopoli industrial cinematogràfic -després oligopoli: “MPPC-, amb el qual, contravenint la pròpia Constitució americana -que decretava la lliure competència com a pilar sagrat de la mateixa- va pretendre i va aconseguir controlar verticalment des de la tecnologia (patents) fins a la producció (estudis), distribució (intermediaris) i exhibició (xarxa de sales)- la totalitat de la indústria cinematogràfica. Alguna cosa que també va pretendre a Europa de manera infructuosa. Esta il·legal però tolerada estratègia monopolista va provocar a EUA el primer gran conflicte, sovint violent i pròxim a mètodes mafiosos, en el desenvolupament del cinema com a indústria de l'espectacle. Però així va nàixer Hollywood: la fàbrica de somnis que va construir tot un món inabastable d'imatges en moviment i que va ser el resultat d'una fugida dels productors i cineastes “independents” des de l'est, fèrriament controlat per Edison, cap a l'oest: un nou far west alliberador de les coaccions monopolistes. Irònicament, el primer combat en favor de la llibertat del cinema en EUA va ser el de les traves al lliure mercat, del que aquell país era llavors i fins als nostres dies el màxim capdavanter i garant. Una altra trista paradoxa residix en el fet que el liberalisme d’aquells temps i l'ultra-liberalisme de hui, en nom de la màxima llibertat (de mercat, que no d'opinió o de costums), està sent capaç de sotmetre els pobles a un grau inèdit de desigualtat, així com a noves i cruentes formes de servitud. No obstant això, per al cinema de començaments del passat segle a EUA, l'alliberament de l'oligopoli fomentat per Edison va permetre nous desenvolupaments del cinema nord-americà quant a temes i gèneres, afavorint també l'evolució del seu obsolet llenguatge cinematogràfic. Però als EUA de la dècada de 1910, els cineastes i els productors no formulaven encara cap reivindicació estètica, ideològica, política o moral, que qüestionara el sistema o que suposara un més ambiciós desig de llibertat pel costat dels “independents”. Es reclamava poc més que la lliure concurrència en el mercat de la producció

279

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

Per tant, a la recerca d'un llenguatge propi, o almenys no sotmès a emulacions servils de les sis prestigioses arts precedents, el cinema esbrossa la seua pròpia senda de llibertat com a art i com a llenguatge. Un camí minat d'obstacles, per les limitacions inherents a les seues condicions tècniques i a la seua dimensió com a espectacle de masses; amb els inevitables requisits de rendibilitat que l’acompanyaran.


cinematogràfica, i la igualtat d'oportunitats en el marc del dinàmic capitalisme nord-americà de principis de segle. És a dir: la tornada a la casella d'eixida en termes socioeconòmics.

Fotograma de Zéro de conduite, de Jean Vigo (1933), un cant per la llibertat en l’educació, que va ser prohibit a França fins al 1946, tretze anys després de la seua estrena, per sediciós i mostrar un suposat missatge antipatriòtic.

Amb tot, allò que ens interessa ací no és l'esbós d'una arqueologia estètica i política del cinema, sinó posar de manifest de quina manera i amb quina promptitud, la problemàtica de la llibertat es va trobar íntimament imbricada en el seu desenvolupament. I també com aquella dimensió central del cinema: la seua naturalesa creativa, el seu essencial caràcter artístic, és inherent als conflictes i cruïlles que van eixir al pas del seu desenvolupament en ambdues ribes de l'Atlàntic. El cinema, l'art del segle XX inscrit i condicionat per un context industrial i espectacular-, no va tardar a revelar-se com a indicador i portaveu del desig de llibertat, tant individual com a col·lectiu, que ha acompanyat l'ésser humà a través de la història, i que no cessa d'alçar-se després de cada derrota o de cada treva. Així doncs, quan en 1913 es van declarar il·legals -en rigor ja ho eren abans- les coactives i mafioses pràctiques de la “Patents” (MPPC, l'oligopoli d’Edison), en la costa est d'EUA, la recentment conquistada llibertat de producció, amb prou faenes, va tindre temps d'expandir-se cap a altres àmbits; doncs aprofitant de manera oportunista i exagerada alguns incidents i escàndols morals, presumptament comesos per les primeres estrelles de Hollywood, es va iniciar la segona escalada autoritària en el món del cinema: una creuada moralista, puritana i censora que es va institucionalitzar en el sinistre “Codi Hays” de bones pràctiques (sic) per al cinema: una severa i paranoide

280


I per a concloure este succint resum del llarg i tortuós camí recorregut pel cinema nord-americà en la seua cerca d'un espai que aconseguira conciliar la rendibilitat exigida per la indústria, amb eixa llibertat creativa que dignifica el cinema com la més jove i popular de les arts, només cal esmentar ací la ben coneguda i també demolidora “Caça de bruixes”, deslligada després de la Segona Guerra Mundial pel “Comitè d'Activitats Antiamericanes”. El comitè, presidit pel senador Mc Carthy, fanàtic anticomunista, integrista, purità i assot d'intel·lectuals i artistes d'esquerres o merament demòcrates, vinculats al cinema. Els danys van ser política i estèticament incalculables per a la causa de les llibertats a EUA; on van veure truncades les seues carreres -i en ocasions fins i tot les seues vides- alguns dels millors exponents del cinema de l’època. Caldrà esperar als ressons de la Lost Generation i el nou clima d'alliberament integral que va acompanyar a la Beat Generation, perquè una nova fornada de cineastes, en la dècada dels 60 -la denominada “Generació de la TV”-, reprenguera amb tarannà crític la causa de la llibertat en el cinema; i assajara per fi la representació de diferents tipus de llibertat a reclamar i practicar. Als EUA de hui, amb l'extensa i intensa influència del Tea Party i dels Neocons, en l'era del racista president Trump, no resulta inversemblant que es produïsca algun rebrot d'aquelles conductes totalitàries i inquisitorials que semblaven ja superades.

Les llibertats en el cinema. Però passem a Europa, on el relat d'aquella complexa biografia de les llibertats en el cinema adquirix uns perfils molt diferents. Per a començar, les constriccions de la colossal indústria del cinema nord-americana i la seua hegemònica concepció del cinema com a espectacle de masses, orientat per estrictes criteris de rendibilitat, no es van donar a Europa en el mateix grau. En el Vell continent, la llibertat creativa i l'anhel d'innovació i experimentació van adquirir des de ben

281

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

regulació que va ser assumida servilment per quasi tots els grans estudis. Un fenomen nefast per a la causa de la llibertat en el cinema d'EUA, que -esta vegada sí- va afectar a tots els ordres, graons i dimensions del setè art: estètica, moral, política i econòmica. Quant a la creixent i prometedora llibertat d'expressió i creació artística del puixant cinema nord-americà, esta duradora regulació va suposar una devastadora llei mordassa, origen de múltiples arbitrarietats i condemnes de cort inquisitorial; que, amb tot, comptaven amb el silenci i la submisa acceptació de l’emergent sistema d'estudis.


Cartell del film soviètic El hombre de la cámara, de D. Vertov (1929), documental experimental que va reivindicar la creació d’un llenguatge cinematogràfic propi, lliure i independent del llenguatge teatral o literari.

aviat una dinàmica i fecunda legitimitat; excepte en els atroços períodes totalitaris: feixisme i nazisme, estalinisme, franquisme...

A manera d'admirable exemple i símptoma d'eixa diferència qualitativa, cal parar esment en el dens magma creatiu del període avantguardista d'entreguerres (1915-1945), que va catapultar amb una energia inèdita la causa de la llibertat estètica, ètica i política en el cinema europeu. Moltes d'aquelles avantguardes, efímeres però intenses, es van manifestar com a propostes “multimèdia”, amb formes d'expressió pictòriques, literàries, arquitectòniques, fotogràfiques, escultòriques, i cinematogràfiques: expressionisme, futurisme, Dadà, surrealisme, constructivisme, etc. Així doncs, eixa primerenca lluita en favor de la llibertat i la diversitat en el camp de la creació plàstica i cinematogràfica va obrir alhora el continent quasi inexplorat de la posada en escena de les llibertats, des de diferents punts de vista i al voltant de diferents dimensions de la realitat.

A partir d'estes coordenades, assagem un succint panorama -

282


1) Llibertat de concurrència en la indústria cinematogràfica (vist més amunt per a EUA, amb la guerra de patents i l'oligopoli): Nickelodeon (P. Bogdanovich, EUA, 1976). 2) Alliberament del cinema com a art per dret propi (emancipació de la tutela o l'emulació de les altres arts: El hombre de la cámara (D. Vertov, URSS, 1929). 3) La conquesta de la llibertat creativa (exercici per part de cineastes i productors de l'experimentació i de la innovació): Un chien andalou (Un gos andalús, L. Buñuel i S. Dalí, França, 1929) i Zéro de conduite (Zero en conducta, França, J. Vigo, 1933). Fotograma de Roma città aperta, de R. Rossellini (1945), film pioner del neorrealisme italià que llençà una proclama patriòtica de llibertat de forma alta i ben clara.

4) La lluita per la llibertat política i els drets humans (contra els totalitarismes, les dictadures i l'explotació): la “Trilogia de la Guerra” de R. Rossellini, en particular: Roma, città aperta (Roma, ciutat oberta, R. Rossellini, Itàlia, 1945) i El cuirassat Potemkin (S. M. Eisenstein, URSS,1925). 5) Combat per la llibertat de la dona i el seu empoderament (la perspectiva feminista i de gènere en

283

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

necessàriament incomplet i selectiu- dels diferents camps o temes en què es podria desglossar el combat per la llibertat en el cinema, a partir de dues preguntes molt senzilles: alliberar-se de què?, i com fer-ho? En l'encreuament de les respostes temptatives a estes qüestions clau, es pot esbossar un sumari parcial i resumit de les maneres en què el cinema ha representat el desig de llibertat contra els diversos poders opressius:


cinema): Vida de Oharu, mujer galante (K. Mizogouchi, Japó, 1952), o Nella città l’inferno (L’infern a la ciutat, R. Castellani, Itàlia 1959). 6) Llibertat i reconeixement de les minories de tot ordre: sexuals, ètniques, etc.: My Beautiful Laundrette (La meua bonica bugaderia, S. Frears, Gran Bretanya, 1985).

Fotograma de La meua bonica bugaderia, de S. Frears (1985), una proclama de llibertat antixenòfoba i antihomòfoba ambientada en temps del conservadorista govern de Margareth Tatcher.

7) El combat en favor de l'alliberament dels pobles, ètnies i nacions oprimits (la diversitat cultural, l'etnicitat i la defensa de la llibertat dels pobles sotmesos al jou imperialista i colonialista): La batalla d'Alger (G. Pontecorvo, Itàlia-Alger, 1966) i Braveheart (M. Gibson, EUA, 1995).

En tots estos camps on la llibertat es veu aixafada o amenaçada, el cinema ha alçat la seua veu crítica i les seues imatges en moviment, per a difondre idees i emocions virtualment alliberadores. Multitud d'estes iniciatives han sigut avortades abans de realitzar-se, i unes altres van ser destruïdes físicament o ocultades al públic pels seus poderosos adversaris. Però moltes d'elles han aconseguit travessar les duanes que els poders han erigit per a impedir-ho.

En estet context, el premiat film dirigit i interpretat per Mel Gibson, que tant de protagonisme adquirix en l'admirable monument de Na Jordana d’enguany, conté una sèrie de trets i contradiccions que resulten exemplars, com a expressió de la grandesa i la servitud de certes obres cinematogràfiques que

284


Braveheart, de Mel Gibson (EUA, 1995).

285

llibertat! na jordana 2018 / TEXTOS

convoquen la llibertat o l'alliberament dels pobles, i que es proposen a partir de la posada en escena espectacular i heroica d'un mite colossal -“goriláceo” diria Sánchez Ferlosio-, simplificador de la complexitat de la situació i del procés històric que es representa. No obstant això, la seua dinàmica i enèrgica construcció, a major glòria del mític guerrer escocés i el seu quasi conductista maneig de les emocions, va resultar un eficaç catalitzador de la consciència col·lectiva nacionalista d'Escòcia, que es va revitalitzar i s’activà de bell nou a partir de l'èxit del film. No és eixa la potència dels mites? Però no és eixe també el germen d'una ombra d'alienació del necessari protagonisme col·lectiu -que no va faltar en aquella ocasió, per cert- en l'altar de l'home excepcional? Tal vegada un honest William Wallace comprendria que, una vegada complida la seua missió agitadora del legítim i arrelat nacionalisme escocés, nosaltres, espectadors exigents, podríem desitjar també alliberar-nos de les seues presumptes proeses i del seu al·legòric martiri i mort. Tots necessitem mites, però també sabem que hi ha coses molt importants que una fe cega en ells omet i emmascara.


Direcció artística, realització i idea: JUAN JESÚS i JAVIER GARCÍA PÉREZ. Guió: VICENT BORREGO PITARCH. Acròstic i versos: TERESA BROSETA. Cap de producció: PERE BORREGO PITARCH. Producció: FALLA NA JORDANA.

BITÀCORA DE LA FALLETA D’ENGUANY: Una veterana dida autopilota la seua futurista i autosuficient nau d’abastiment. El vehicle té una complexa estructura que recorda la d’una recol•lectora, perquè en la Prehistòria i en les civilitzacions primitives les dones eren el substent i el pilar de la societat. L’atifell femení és engreixat per la iaia Experiència i esdevé base de nutrició i de manteniment per a un fum de donetes més que, a tota màquina, ens infonen, com ho han fet des de tostemps, els valors més sòlids en què es fonamenta la vida, encara que la Història haja silenciat tan important aportació i les haja rellegat a un lloc secundari. Per les canonades de la dida-màquina circulen les essències de la valentia; de la creativitat; de la superació; de l’enginy; de la igualtat; de la saviesa; de la tradició; de la solidaritat o de l’aventura que donen vida a altres embrions femenins amb l’aspecte de dones que han sigut pioneres en cadascun d’estos àmbits, com: Joana d’Arc; Frida Kalho; Malala; Hedy Lamarr; les dones sufragistes; Marie Curie; Na Jordana; Teresa de Calcuta o Dian Fossey. D’esta nau dida es retroalimenten alhora altres vehicles siderals amb aspecte de dona transmissors de principis com: el coratge, l’educació, l’estima, el seny, la protecció, la iniciativa, la inspiració, la projecció, les oportunitats, la participació, el compromís o la llibertat. Les donetes a qui ret homenatge la nostra falla infantil són actives, implicades, creadores, inventores, nodridores, sanadores i mares coratge. Dones valentes del futur que lluiten a tota màquina per reconquerir els drets que benmereixen. Són boniques per fora i per dins. Són nòmades de l’avenir.


289 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


Un esbós fet entre dos, per

Javier i Jesús García Pérez.


Teresa Broseta

Mires la falleta d’enguany i et sembla que només veus màquines? La tornes a mirar ben mirada i no saps si són dones-màquina o màquines-dona? És que són dones a tota màquina! Dones que donen vida i lluiten per ella, dones capaces de tot... Dones tot-terreny! Contesteu-me, si ho sabeu, de què estan fetes les dones que són dures com les roques i són toves com la neu, valentes com l’aigua brava, fràgils com fils de cotó, potents com la veu del tro, lleugeres com la rosada, tendres com brots de roser, fortes com una olivera, suaus com un toc de seda, poderoses com el vent. Dones de tots els colors, costums, pensaments i mides, dones diverses i lliures que fan fantàstic el món!

293

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

us explica de què ens parla la falleta


“Mare Coratge”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.

Però la història d’estes dones a tota màquina començà molt abans que existiren les màquines, fa molts i molts anys, quan el món estava per estrenar i tot semblava encara possible... Allà per la prehistòria (és a dir, fa un porró d’anys) quan vivien a les coves els nostres avantpassats, eixien els homo sapiens molt a sovint a caçar amb les llances i les fletxes mamuts, bisons o cavalls. Tot allò que es menejava era bo per a menjar! Com que no era cosa fàcil fer-se amb aquells animals, passaven dies i dies sense tornar a la llar... Què feien les dones sapiens a la cova, mentrestant? Pega la volta a la falla i el misteri esbrinaràs!

294


Efectivament, eixa és la pregunta del milió. Què feien les dones sapiens mentre els homes eixien a caçar? Com t’imagines un grup de dones a dins d’una cova, hora rere hora, dia rere dia...? Jo me les imagine pegant-li voltes a la maça del morter i de pas, com qui no vol la cosa, engegant també a rodar el pensament i la voluntat. De què no serien capaces aquelles valentes avantpassades nostres?.

Pegant-li voltes i voltes

No sabem quina de totes

a la maça del morter

s’animà un dia a parlar

passaven aquelles dones

i trobà que n’eren moltes

mitja vida, si no més.

les que pensaven igual.

Mentre girava la maça

I quan moltes mans treballen

triturant els cereals

amb la mateixa il·lusió

als seus caps es despertaven

és difícil que no acaben

alguns pensaments estranys.

per aconseguir-ho tot.

295

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

“Dona màquina de l’estima”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.


“Dona màquina del seny”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.

Per això, quan retornaren els caçadors de caçar amb molt d’orgull els mostraren una rara novetat: una pedra ben polida que espentaven amb un dit i com un mamut corria costera avall sense fi! Des d’aquell dia la roda no ha deixat mai de rodar. És que no passa de moda perquè és un invent genial!

296


Sembrar i collir, cantar i tocar, cuinar i cosir, caçar i pescar, pintar i munyir, curar i ensenyar, fer màgia i parir, pensar i inventar, ballar, protegir, construir i obrar, comerciar, teixir, escriure i somiar. Totes eixes coses, s’ha de fer memòria, les han fet les dones al llarg de la història. I més que en faran, ja pots apostar!

297

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

D’acord, tens raó! No tenim manera de saber qui ideà la roda, ni en quin moment, ni com, ni on. Com no podem saber tampoc qui descobrí el foc, qui inventà l’agulla de cosir o qui pensà, per primera vegada, que pintar animals als sostres de les coves era una idea magnífica. Són coses tan i tan antigues que es perden en el temps i en la història. No sabem si ho feren els homes o les dones... No és bonic imaginar que ho feren junts?


El temps, que mai no para, continuà passant. I les dones, que tampoc paren mai quietes, continuaren fent el seu camí per la història. Xino-xano, passet a passet, a espai però imparables. Les nostres avantpassades hagueren de lluitar per tots els drets: pel dret a votar, pel dret a treballar, pel dret a ser lliures... Per obrir-se pas, en definitiva, en tots els terrenys que els homes ocupaven en exclusiva. Quant devem a aquelles dones decidides, cabudes i lluitadores!

Per la noble i justa causa

Aquelles dones d’acer,

d’aconseguir la igualtat

implacables i constants,

sense pressa i sense pausa

s’enfrontaren amb deler

lluitaren un bon grapat

contra molins i gegants

de dones de tot pelatge.

i isqueren de les batalles

Sort que tingueren trellat!

esgotades i triomfants.

Amb paciència i amb coratge,

En lloc de guanyar medalles,

saltant i trencant barreres,

gratitud, honor i fama,

encetaren un viatge

com el foc de borumballes

que no respecta fronteres:

que crema sense fer flama

és que afecta al món sencer,

s’esfumaren de la història.

mira si és seriós de veres!

Si enguany fem córrer la brama, el foc les durà a la glòria!

298


llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS “Dida de l’abastiment”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.

299


“Dona màquina de l’educació”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.

I així, com qui no vol la cosa, ens hem plantat en el segle XXI, el segle de les màquines i de la tecnologia. I les dones, com ho han fet sempre, han acceptat el repte. Bones són elles!

Motos, camions, autocars, tractors, bicicletes, jets, avions, vaixells, cotxes, submarins, canoes, patins, furgonetes, trens, carros o coets.... Amb tots els mitjans de transport voràs que poden les dones viatjar i triomfar!

300


Encara queda molt de camí per fer abans d’arribar a la igualtat, no et penses que no. Però per fi podem dir que les dones estan presents, i ben presents, en tots els camps de l’activitat humana. En totes les arts i en totes les ciències, en tots els oficis i en tots els esports. Les donetes del segle XXI tenen faena per a triar!

Meditava una xiqueta

Podria ser inventora...

sobre això de fer-se gran

O jutgessa, o lampista,

i de triar un ofici

matemàtica o notària,

per a guanyar-se el jornal.

o bé orfebre o periodista.

Seré astronauta o bombera?

I la llista no s’acaba!

Les dos coses pinten bé...

Química, restauradora...

I si no, més xulo encara:

I per què no socorrista?

capitana de vaixell!

O, tal volta, traductora.

I directora d’orquestra?

I, si no, veterinària,

O, tal vegada, escriptora...

o zoòloga... Ja veus

Filòsofa? Guitarrista?

si puc triar entre totes

I per què no historiadora?

les lletres de l’alfabet!

Decidir-se no és gens fàcil. Tot em sembla interessant! Com més ho pense, més coses se’m dibuixen dins del cap.

301

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

“Dona màquina de la inspiració”, Donetes a tota màquina, Falla infantil Na Jordana, 2018.


Si tota la gent que habitem el món ens donem la mà per a fer camí... arribarem lluny! Dones i homes junts per aconseguir des de la igualtat fer un món millor, més just, més decent. Si units treballem farem entre tots que la humanitat albire per fi un brillant futur.

302


303 llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS


Foto: Antonio CortĂŠs.


Fallera major infantil Na Jordana 2018


Estimades amigues i amics: Molts i moltes de vosaltres em coneixeu des de ben menut, altres ho heu fet més recentment. No obstant això, hui us escric estes línies com a president infantil de la comissió de la qual he format part des què només tenia catorze mesos i on algunes i alguns de vosaltres m’heu vist créixer. Per a mi és una alegria ben gran poder representar la nostra Falla durant estos dotze mesos i fer-vos partíceps alhora de l’aventura festiva que estic vivint al llarg del present exercici. Vaig arribar a Na Jordana de la mà de mon pare allà per l'any 2007 i des de llavors he sigut component de la seua comissió infantil fins la data, a excepció dels tres anys que vaig passar a Mèxic. Període durant el qual seguia amb enyorança i afecte els recorreguts de la meua falla gràcies a les xarxes socials. El pitjor va ser separar-me de la meua colla d’amics i d’amigues i recordar des de milers de quilòmetres els fantàstics moments compartits. Per a mi ha sigut una alegria poder recuperar les meus amistats després de la meua tornada. Ha sigut com si mai me n’haguera anat. Sempre m'he sentit molt volgut en esta falla i molt abrigat per tothom. Per a mi Na Jordana és molt més que una simple falla: és una manera d'entendre la Festa que va unida a una particular forma de ser en la vida. Una comissió compromesa que lluita dia a dia per superar-se i per mostrar el millor d'ella a la societat valenciana. És per açò que enguany el tema de la falla gran és la llibertat i el del monument infantil, la dona. Així, els bessons Juan José i Javier García Pérez, ens han dissenyat un treball titulat Donetes a tota màquina, amb el qual volen destacar la importància de la dona per reservar-li el lloc que benemereix en la societat. Lloc clau i decisiu que només es pot aconseguir gràcies a la igualtat d'oportunitats i al respecte mutu. Us convide a què visiteu el nostre monument infantil, el disfruteu i a què, si ho considereu convenient, el comenteu amb objectivitat, perquè en això consistix també la llibertat, en què tots i totes expressem lliurement el que pensem. Bones Falles 2018, molts èxits i un grapat de llibertat i d’igualtat per a totes i per a tots.


I DE MINICANDIDATES A MÀXIMES FALLERES. Elena Muñoz Carrascosa (Diplomada en magisteri i fallera)

311

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

DE MISSES MENUDES


Des de fa aproximadament una dècada els concursos infantils de misses i, amb menor freqüència i repercusió també els de místers han proliferat, sobretot als Estats Units. Hi ha milers de xiquetes que es preparen a fons per a posar, desfilar i comportar-se com a dones adultes, perquè són sotmeses a proves on a més del seu atractiu físic s’avalua la seua personalitat i vestuari. Salvant les diferències quant als valors que se suposa han de reunir les candidates i sobretot els excesos Made in Amèrica, que fonamenten aquests certàmens bàsicament en una malentesa i denigrant femenitat precoç que s’adavanta a l’estereotip de gènere, les proves selectives per poder optar a ser fallera major infantil de València o per a fer-ne de dameta de companyia compten amb major tradició i solera, però també, cal dir-ho, són més excloents, en tant i en quant no n’existixen de semblants per a triar un falleret infantil de València que puga comptar amb una colla d’honor, encara que siga mixta. I això cal tindre-ho en compte a l’hora d’educar en igualtat. El 2006 els realitzadors nordamericans Jonathan Dayton i Valerie Faris van debutar amb una colpidora i divertida pel·lícula que qüestionava l’absurd de les competicions infantils de bellesa amb un discurs tan excèntric com profund. Little Miss Sunshine és un cant a la diferència, una història de transgressió de les normes. En ell una família atípica americana d’inadaptats recorre amb una destartalada furgoneta l’Oest americà per tal de donar suport la seua filla menuda, una xiqueta amb ulleres i més ben aviat grosseta que, malgrat allunyar-se dels cànons convencionals de bellesa, anhela participar en el concurs per a l’elecció de Miss Sunshine a Califòrnia.


Tots els anys quan comença el mes de juliol aquestes dos exclamacions s'escolten en moltes cases de la ciutat de València:

- Mare vull ser fallera major infantil de València!!

Ambdues van unides a un sentiment difícil d'explicar. Mentre a la resta del món les xiquetes sembla que somien amb ser princeses o misses, a casa nostra somien a ser falleres majors. Però totes? Bé, totes o quasi totes les que viuen la vida dins d'una comissió fallera. En les mateixes condicions? Aquesta pregunta té una resposta molt més complexa. Mentre que en la primera exclamació, hi ha implícita una il·lusió pròpia d'una xiqueta i els seus somnis, en la segona està implícita la projecció de la il·lusió de la mare cap a la xiqueta. Són dos plantejaments completament diferents que comparant-los amb els que aixopluga la pel·lícula Little Miss Sunshine (Pequeña Miss Sunshine al territori espanyol i Latinoamèrica), el segon es correspondria amb el del personatge del pare, que considera el fet de guanyar com una cosa decisiva en tots els aspectes de la vida i el primer, amb el de la mare que anima la seua filla, malgrat ser conscient de tot allò amb què s’haurà d’enfrontar. Després de tornar a revisar esta àcida comèdia amb format de road movie, que profunditza en els sentiments i desitjos humans d’una atípica família americana, podem establir tota una sèrie de similituds entre el procés d'elecció d'una xicoteta Miss i la preselecció i posterior selecció de les xiquetes que són presentades per a FMIV (salvant les distàncies). En un primer moment està la presa de decisió que correspon a les famílies, si presenten les xiquetes o no a un procés d'elecció. En general és una opció que es dóna per natural en les Falles, però sobre la qual, al meu parer, s'hauria de reflexionar. Una vegada la família ha decidit presentar la xiqueta, ens trobem diverses alternatives. Hi ha les famílies que preparen les xiquetes a

313

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

- Filla seràs fallera major Infantil de València!!


consciència perquè passen les “proves”, les que les presenten simplement perquè “li fa il·lusió a la xiqueta”, o les que pensen que el fet de concórrer-hi només és “un acte més”, l’aldabó natural que culmina l’agenda de fallera major infantil de qualsevol comissió.

Yo no quiero que a mi niña golondrina me la vuelvan, se hunde volando en el Cielo y no baja hasta mi estera; en el alero hace el nido y mis manos no la peinan Yo no quiero que a mi niña golondrina me la vuelvan.

Ací, ja apareixen una influïxen en l'actitud procés en què no sols implicada, sinó també darrere.

sèrie de variables que de les xiquetes cap a un la família està tota la comissió al

Yo no quiero que a mi niña la vayan a hacer princesa. Con zapatitos de oro ¿cómo juega en las praderas? Y cuando llegue la noche a mi lado no se acuesta... Yo no quiero que a mi niña

I tot davall l'atenta mirada d'uns jutges, que valoraran la idoneïtat de les xiquetes, amb uns criteris establerts, en el cas de la pel·lícula amb unes normes molt estrictes, que comparades amb les del nostre procés selectiu, considere que no s’hi assemblen pràcticament en res. Si bé és cert que l’expressió “és una xiqueta de cort” està molt arrelada en el vocabulari faller, sempre denota un estereotip de xiqueta. Però, què passa amb les xiquetes que no el complixen, com en el cas d’Olive, la protagonista del film? És necessària tota aquesta pressió? Les menudes candidates són conscients dels estereotips? Són necessàries les enquestes i les quinieles de popularitat que es publiquen en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials en el cas de les menors? Quan una xiqueta que aspira a ser fallera major infantil de la seua ciutat se n’adona de què no es troba entre les favorites de les apostes, com afecta al seu comportament?

la vayan a hacer princesa. Y menos quiero que un día me la vayan a hacer reina. La pondrían en un trono a donde mis pies no llegan. Cuando viniese la noche yo no podría mecerla... Yo no quiero que a mi niña me la vayan a hacer reina! GABRIELA MISTRAL: “Miedo” (Desolación, 1922).

Les aspirants no deixen de ser xiquetes sotmeses a una pressió innecessària. Xiquetes

314


En una societat cada vegada més canviant i plural es podria plantejar un canvi en l'elecció menys traumàtic, el simple fet d’ “escollir” o “ser escollida” implica una competició a la qual no totes les xiquetes s'enfronten per igual.

Pequeña Miss Sunshine pot ser un cant a la diferència, fugint de l'esterereotip qüestionant la cultura de la bellesa en les xiquetes tan xicotetes, i per què no destacar que està bé ser diferent i aquestes diferències són les que com jurat de Cort que vaig poder ser en 2016 vaig buscar en les xiquetes, diferències que les feien més xiquetes, més companyes, més atentes cap als altres, en definitiva la diferència és positiva i en la infantesa més. He d´afegir que després del procés d'elecció, a casa es va escoltar l'exclamació: Mamà vull ser fallera major de València o de la cort! Després de valorar la meua experiència i malgrat la il·lusió que tenia la meua filla, vam decidir no presentar-la al procés de selecció. La nostra decisió no va estar exempta de crítica ni d’incomprensió per part de molts. Hui sent que vam fer el correcte. Quan ella siga adulta i tinga el bagatge necessari serà ella qui decidisca si presentar-se o no i n’assumirà les conseqüències des de la seua responsabilitat i les seues vivències. Encara queden uns quants anys i tot i que el temps passa molt ràpid vull pensar que els temps que hagen de vindre seràn altres temps.

315

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

amb característiques molt diferents a tots els nivells, que si són escollides passaran a representar València i si no ho són, pot ocórrer que com en el cas de la menuda “heroïna” de la pel·lícula, se n´adonen que és una vivència més després d'un procés en què ocorren mil coses. O bé, pot haver-hi una frustració pel fet de no saber per què no s'és escollida, després d'un procés ple d'il·lusió.


I si treballem sobre el gènere i la Festa?

COMPARA I RESPON: - Qui va al davant?

- Qui va al davant?

- Qui és el més gran?

- Qui és el més gran?

- Qui decidix per on passen?

- Qui decidix per on passen?

- Qui porta els llibres? - Qui seguix a qui?

- Qui porta els estendards o palets?

- A qui l’interessa més la imatge?

- Qui seguix a qui?

- És el mateix córrer amb pantalons que amb faldilla?

- A qui l’interessa més la imatge? - És el mateix córrer abillat amb roba tradicional d’home que de dona?

1. Si hagueres d’instal·lar senyals de circulació durant la setmana Fallera per a indicar: “Precaució: desfilades i cercaviles”, per quina optaries? Marca amb X la resposta que consideres més adient: La A, perquè és la més universal. Una nova versió de la A amb els personatges abillats a l’ús tradicional. La B perquè a més de fer al·lusió concreta als dies de Festa, resulta menys excloent en comparació a altres senyals com els semàfors on la silueta lluminosa sol ser la d’un home.

316


BRUSÓ; LLIGACAMES; GUARDAPÈL: ARRACADES; JOIA; XAPINS; POLOLOS; MOCADOR DE COLL; FALDRIQUERA; MONTERA; ESPARDENYES; CALCES; SARAGÜELL; BRIAL; TORRENTÍ; PINTA; MOCADOR DE CAP; COTETA; BRIAL: MANTELLINA; CARAMBA; CÒFIA; BARRET; DAVANTAL; RASCAMONYOS; SINAGÜES; ALÇADOR; BANDA; FAIXA; MANTA MORELLANA; JUPETÍ; COTILLA; CAMISA. NOMÉS XIQUES

XIQUES I XICS

NOMÉS XICS

317

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

2. Classifica les següents peces de roba tradicional o de complements que solem emprar per Falles:


3. Si hi ha peces de roba tradicional que a hores d’ara són comunes per a falleres i fallers i volem que les Falles siguen una Festa igualitària i no excloent, per què no s’abillem totes i tots només que amb elles? Perquè no sols cal cercar la comoditat. Hi ha una tradició en el vestir de les valencianes i els valencians que es remunta al segle XVIII, quan les competències entre home i dona estaven molt marcades i eren infranquejables tant per dins com per fora. Cal respectar esta tradició i la Festa ha de mostrar tota la diversitat de la indumentària valenciana, que per això ha sigut considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. A més l’hàbit no en fa al monjo. Perquè si vestírem tots uniformats semblaríem un exèrcit militar o galàctic. Perquè cadascú dú una roba específica i no és pot mesclar ni variar, sinò deixaria de formar part de la indumentària valenciana.

4. Distribuïx entre les següents figures aquelles funcions pròpies d’un president i d’una fallera major infantil que figuren en cada petard. Si penses que ambdós poden realitzar-les, repetix la lletra que les encapçala en cada ninotet:

A) REPRESENTAR LES FALLERETES I FALLERETS DE LA COMISSIÓ EN LES PRESENTACIONS DE L’AGRUPACIÓ I DE LA FEDERACIÓ.

B) FER DISCURSETS D’AGRAÏMENT QUAN PERTOCA. C) AJUDAR ELS ARTISTES EN LA PLANTÀ DE LA FALLETA. D) PRESIDIR ELS BERENARETS I ACTIVITATS DELS FALLERS I FALLERES INFANTILS. E) OCUPAR UN LLOC D’HONOR EN LES DESFILADES I CERCAVILES. F) TINDRE L’OPCIÓ A SER LA MÀXIMA REPRESENTACIÓ DE TOTS ELS FALLERS INFANTILS DE LA CIUTAT O DE FORMAR PART DE LA SEUA DISTINGIDA COLLA.

318


llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

*Dibuix de Xavi Gurrea de Cap de Suro.

5. Quina de les dues figures anteriors resulta descompensada? Per què? Què opines sobre el fet que només una d’ella puga exercir totes les funcions assenyalades? a. Perd el xic i no m’agrada; jo també vull ser protagonista de la festa i de la cuitat durant tot un any. Guille, 12 anys. b. La fallera pot fer més coses i és la regina de les festes i lluïx més que el faller; però em semblaria millor si poguera compartir el seu any amb un xic que fora el president de València, igual com el tenen en les seues comissions. Aitana, 10 anys. c. El faller pot fer tot excepte l’última, que només ho pot fer la fallera. La fallera és l’única que pot arribar al càrrec més alt, que és ser anomenada Fallera Major Infantil de València. Però estaria bé, que els presidents també tingueren un lloc de representació en la nostra ciutat, així estaria equiparat. Guillem, 11 anys.

319


Maduixa Teatre: MĂźlier.Espectacle de dansa sobre xanques en homenatge a les dones que durant segles dâ&#x20AC;&#x2122;opresiĂł han lluitat i continuen lluitant per mantindre viu el seu jo salvatge i ara reclamen el seu dret a manifestar-se ballant i corrent lliurament per les places i carrers de la nostra societat. Premi Max 2017 al millor espectacle de teatre de carrer. Foto: Arxiu Ajuntament de Mislata.

320


llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

LES ALTRES PRINCESES Dotze dones valencianes que van fer el que volien Alba Fluixà Pelufo (escriptora)

321


Viure, de vegades, no és una tasca fàcil. Sobretot quan els nostres desitjos ens conduixen a un camí que va més enllà d’allò que les convencions socials establixen per a nosaltres. A més a més, en el cas de les dones les possibilitats acceptables han estat històricament molt més reduïdes, deixant poc de marge per a tot allò que no encaixara en els tradicionals papers d’esposa i mare. Tot i això, les dotze històries que podreu llegir a continuació, són tot un exemple de com lluitar pels nostres somnis, encara que això implique desafiar costums i tradicions, és sempre una aventura necessària. Viria Acte, Margarida Borràs, Elionor Manuel de Villena, Manuela Solís Claràs, Concepción Aleixandre Ballester, Dolores Petrel García (La Lolita), Lucrècia Nativitat Borja González de Riancho, Lola Gaos González-Pola, Carmen Calvo Sáenz de Tejeda, les dones d’El Palmar, Olga Galicia Poliakoff, Julieta XLF i Didín Puig Grau ens donaran dotze lliçons de valentia i creativitat. Totes han sabut mirar el món d’una forma diferent, deixant enrere els prejudicis que pesaven sobre elles pel simple fet de ser dones. Les seues vides ens inspiraran a tots i a totes, independentment del sexe, doncs la determinació, el coratge, el talent, la intel·ligència o el compromís no entenen de gèneres i de ben segur que voldrem ser un poc com elles de majors. Les següents pàgines estan plenes d’històries trepidants i emocionants que no tenen res que envejar a les més fantàstiques princeses però amb el valor afegit que, a més, es tracta de personatges completament reals i sabem, per tant, que cap de les seues gestes és impossible sinó tot el contrari. El recorregut comença fa més de dos mil anys, a la Valentia romana que va veure florir els negocis de l’emprenedora Viria Acte. La segona parada és el Segle d’Or, on descobrim a Margarida Borràs, que ho arriscà tot per tal de poder mostrar-se al món de la manera que ella es veia. També visqué al segle XV Elionor Manuel de Villena, més coneguda com a Sor Isabel de Villena, escriptora lletraferida que trobà al convent la vida d’estudi i escriptura que desitjava. El segle XIX marcà, més avant, l’inici de la conquesta d’espais masculins i ací trobem una mostra de dos àmbits molt diferents: el toreig i la medicina. Manuela Solís Claràs i Concepción Aleixandre Ballester foren dos de les primeres dones a matricular-se en Medicina per la Universitat de València. Per la seua banda, Dolores Petrel García, La Lolita, exercí com a torera malgrat el ferotge rebuig social.

322


Però no totes les nostres protagonistes tenen nom i cognoms. De vegades, algunes batalles cal lliurar-les en equip i des de la col·lectivitat. És el cas de les dones d’El Palmar, que després d’anys de reivindicacions aconseguiren el dret de pescar a l’Albufera, privilegi fins ara exclusiu dels barons. Per altra banda, la trajectòria d’Olga Galicia Poliakoff estigué marcada per la dansa i, més que res, per la seua gran necessitat d’innovació i per la seua militància en pro de la diferència que la fa mereixedora del títol de musa underground. Finalment ens trobem amb les peripècies de Didín Puig Grau, a qui el seu compromís amb la nostra cultura i, sobretot, amb la nostra llengua varen dur a convertir-se en periodista, escriptora i activista cultural. En definitiva, a continuació trobareu dotze històries interessants, emocionants i necessàries que han eixit a la recerca de lectors i lectores capaces de donar-los la visibilitat que mereixen. No hi haurà corones, ni prínceps ni dracs però us prometem que, si seguiu llegint, comprovareu com el de princesa rescatada per un príncep blau és un rol molt més avorrit que el d’aventurera a la recerca de la llibertat.

323

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

En arribar al segle XX i gràcies a totes les lluites i reivindicacions anteriors, es multipliquen les dones que aconseguiren obrir-se pas i viure en llibertat, com Lucrezia Bori (Lucrècia Nativitat Borja González de Riancho), que no sols fou una soprano lírica i diva del bel canto sinó també una persona compromesa amb la terra on va nàixer i a la que va estimar profundament. Una altra existència marcada pels escenaris fou la de Lola Gaos, actriu amb una marcada personalitat i caràcter progressista. Al seu torn, les arts plàstiques foren el camí escollit per Carmen Calvo, reconeguda actualment en tot el món i Premi Nacional d’Arts Plàstiques. La jove artista urbana Julieta XLF també ha dedicat la seua vida als traços i als colors, en aquest cas escampant-los lliurement per la ciutat.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

324


VIRIA ACTE

Empresària hispanoromana. [Valentia (província de l’Imperi Romà), 90 dc- primera meitat s. II dc.)

Viria Acte va viure a la Valentia romana durant el període en què l’extens Imperi era governat pels emperadors de la dinastia Flàvia i de la dinastia Antonina. No sabem si va nàixer lliure o esclava, tampoc si vingué al món al si d’una família humil o si va pertànyer a una privilegiada família del patriciat urbà, però es té constància que el cognom Acte va ser molt freqüent entre aquells esclaus de la ciutat que en convertir-se en homes o dones lliures havien de prendre el nomen del seu amo. Tampoc no sabem si quan era esclava se li van encomanar feines d’ancilla (servici domèstic), comadrona, institutriu, ornatrix (perruquera) o qualsevol altra funció, però el cas és que o bé va comprar la seua llibertat, o els seus patrons, agraïts pels seus servicis, la van alliberar. Amb tot, existia una gran diferència entre els homes i les dones lliberts, la majoria se situaven al nivell de la plebs, és a dir, de les classes socials baixes que no podien satisfer les seues necessitats bàsiques per sobreviure, però també els hi havia que, amb molt d’esforç s’enriquien i podien arribar a tindre més diners que els patricis. Ni els uns ni els altres, foren rics o foren pobres, podien tindre la consideració social ni els drets que tenien les classes socials privilegiades.

325

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

1.


Però Viria Acte, malgrat el seu passat com a esclava, volia relacionar-se amb tots els grups socials, en especial els més poderosos. Volia prosperar i fer-se de respectar per tothom fins a convertir-se en una gran dama de la ciutat. Se sap que va contraure matrimoni amb un decurió anomenat Lucio Antonio Crescens i això que no era gens freqüent que una lliberta es casara amb un home destacat i pertanyent a una nissaga important. Se sap que va fundar una fàbrica prop del fòrum que es dedicava a la talla d’escultures, de làpides i pedestals commemoratius i que el negoci li va anar molt bé, perquè va comerciar amb personatges destacats fora de la ciutat. Se sap que va dirigir un important equip de treball que integrava escultors professionals, com ho era el cap de taller anomenat Ampliatos, i també a alguns esclaus i esclaves als quals va alliberar, com Callirohe. I se sap que, sent dona, va fer fortuna pròpia, cosa tampoc gens habitual, perquè els béns de les romanes els administraven els pares, els esposos i si estos morien, un tutor.

326


Amb el seu caràcter emprenedor, la seua aptitud i eficàcia per als negocis i les seues bones obres, l’antiga esclava no arribà a equipar-se als homes, perquè no va poder exercir la política, però obtingué allò que volia: un reconeixement públic, malgrat el seu origen servil i va ser respectada per conciutadans de tota estracció social. La seua activitat va tindre una gran repercussió en l’economia i la vida pública d’aquella colònia de l’Imperi Romà i, de fet, en el seu honor es van alçar esteles i estàtues al centre de la ciutat. L’escultura apareguda l’any 2007 en les excavacions arqueològiques del barri de Velluters coneguda popularment com “La dama de la Boatella” és una de les peces que va eixir del seu taller.

327

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Amb els diners que guanyà, Viria Acte es va dedicar a patrocinar els jocs que es feien al fòrum o les carreres de quàdrigues que se celebraven al circ, perquè, de vegades, la ciutat no podia assumir tanta despesa i, per una inscripció romana que hi ha al basament del primer pilar a la dreta de la Seu de València entrant per la Porta dels Ferros, sabem que també es va fer càrrec de la reconstrucció del temple dedicat a Mart que hi era on actualment es troba la catedral.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

328


2.

MARGARIDA BORRÀS [València, ?-1460]

Va viure al cap i casal de l’antic Regne de València en l’època d’Alfons el Magnànim, una etapa de gran prosperitat econòmica, artística i cultural, en què a intramurs de la ciutat convivien jueus, musulmans i cristians en barris separats per muralles. Va nàixer al si d’una família culta i benestant, perquè son pare, nascut a Mallorca, fou notari de la ciutat. Però, ai, las! en vindre al món, Margarida, ho va fer amb cos d’home i la van batejar com Miquel. De menut Miquel era un poc paradet i lluitar als jocs d’armes no li agradava gens ni miqueta. Els xicots, que només volien ser cavallers, jugaven a tothora a les justes amb cavallets, escuts, destrals i llances de fusta i si ell participava sempre n’eixia cobrant. A casa li bonegaven perquè no tenia afició ni a la ploma ni a l’espasa i allò de fer-se frare tampoc no entrava en els seus plans. A Miquel li agradava jugar a les nines, pentinar-les, abillar-les amb rics i vistosos vestits i sofria en secret perquè ell no podia vestir-se com elles. D’amagatotis es posava la roba de sa mare o de les donzelles del servici. Li encantava observar-les en silenci, quan totes mudades eixien als finestrals de la seua casa pairal perquè tothom les admirara i llavors estudiava cadascun dels seus gestos i moviments. Gaudia també de debò quan les sentia compartir íntims secrets o es posaven a riure per cridar l’atenció dels vianants, però quan més fruïa era quan les espiava en la intimitat mentre es posaven a les galtes polsos de blanquet, mentre s’empeguntaven les celles, mentre es pintaven els llavis de vermell o mentre es pentinaven o trenaven els seus llargs cabells.

329

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Celebritat del Segle d’Or.


A manca d’observar-les tant i tant, Miquel, aviat es convertí en tot un expert sobre les últimes tendències de la moda cortesana femenina del quatre-cents i tenia més sensibilitat que cap de les nobles dames que visitaven el palauet on vivia per a comprendre les mil possibilitats que oferien els velluts, els domassos i els brocats de seda si es guarnien amb randes i gonelles a l’hora de lluir el més elegant brial. Però, Miquel, es torturava i patia. Comptava amb ben pocs amics entre els xics de la noblesa i quan aquells pocs que en tenia se n’anaven a la guerra, fins i tot, de vegades, desitjava que mai no en tornaren per a alliberar-se del pes dels seus sentiments, perquè encara que mai no ho confessara, s’enamorava d’ells fàcilment. Un dia li encomanà al sastre de la família que baix les seues indicacions li fera un vestit de dona a mida. Malgastà bona part dels seus estalvis perquè ho mantinguera en secret. El guardava ocult al seu armariet i, cada nit, el guaitava i es delectava admirant-lo. Fins que, passat un temps, es decidí. Se’l posà, després es va soltar els cabells llargs que s’havia deixat créixer i es posà una guirlanda floral. Es pintà els ulls, les galtes i els llavis i, com feien les donzelles, va eixir al carrer per vore les botigues del Mercat. Sabia caminar, accionar i expressar-se com ho faria una dama i amb el seu enginy, desimboltura i gràcia naturals despertà l’atenció de mercaders i compradors. -

Com li diuen, bella dama? Margarida! – va exclamar-

Miquel sempre havia sigut una dona, però ara Margarida era una dona als ulls de la resta de la gent. Des d’aquell dia Margarida se sentí guapa, forta, segura i aviat començà a freqüentar els jardins i als salons dels palaus gòtics de les famílies benestants de la ciutat. Allí cantava, dansava, jugava als escacs, recitava trobes i galantejava amb els homes més templats, perquè era una dona divertida i seductora a qui li agradava cridar l’atenció.

330


Margarida fou empresonada en una cel·la fosca i bruta, on la torturaren perquè confessara els noms dels seus pretendents i després li van condemnar a mort. Ella era noble, però no la van ajusticiar com a la resta dels cavallers o les dames de la seua classe als voltants de la seu. Era catòlica i, per tant, tampoc l’executaren a les rodalies del Botànic on mataven els infidels. La penjaren d’una forca instal·lada a la plaça del Mercat, com feien amb els assassins i criminals de la pitjor mena. I la seua mort va ser tot un espectacle de mal gust, perquè en aquella època quan mataven algú a la ciutat hi havia tanta expectació com ara quan es disputa un partit de futbol. Un trompeta va escampar la notícia per tots i cadascuns dels racons de la ciutat i el 28 de juliol de 1460 gentades i gentades de tota condició social s’acomboiaren per veure com la mataven. A Margarida li obligaren a fer la seua última aparició vestida amb robes d’home i per avergonyir-la li trencaren el calçó perquè mostrara els genitals a tothom. Entre insults i ofenses un botxí li va llevar la vida i, en despenjar-la, la traslladaren a una fossa comuna disposant sobre el seu cos una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i, això, que tenia família i de bona posició. Passats 547 anys d’aquell fet li han dedicat un carrer a València per a alentir a altres persones com ella a mostrar-se com vertaderament desitgen, com vertaderament sentixen, com vertaderament són. Margarida va tractar de desafiar la societat del seu temps per a afirmar el seu dret a ser dona i a viure i mostrar-se com a tal, però no ho va aconseguir. Amb la seua manera de comportar-se, encara que no va iniciar la revolució sexual sí que li va aventar un puntelló en el culet.

331

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Diuen que va enamorar a uns quants joves de l’alta societat valenciana, alguns d’ells casats i tot, fins que un , amb qui Margarida no va voler mantindre relacions, la denuncià per mal d’amors a la Cort de Governació o al Justícia Criminal, perquè encara que ell i d’altres el consideraven una dona, Margarida no deixava de ser Miquel i l’amor entre persones del mateix sexe, llavors era tot un crim.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

332


ELIONOR MANUEL DE VILLENA Religiosa i escriptora. [València, 1430-1490]

Elionor Manuel va nàixer a València l’any 1430, fruit dels enamoriscaments del marqués Enrique de Villena i Vega amb una dona del poble de la qual no coneixem el nom. El seu pare era un poeta pertanyent a l’alta noblesa i estava emparentat amb les cases reials de Castella i Aragó. Era nét del rei de Castella i oncle de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons el Magànim i a més descendent del rei d’Aragó. Amb només quatre anys, la menuda Elionor va quedar òrfena de pare i, possiblement, també de mare i va ser acollida en la cort de la reina Maria, la seua cosina, al seu palau de València. Com que la reina de València no va tenir descendència, la cuidà i la instruí com si fóra una autèntica princesa. Així, la xiqueta va créixer rebent una bona educació intel·lectual, cortesana i religiosa. Sabia idiomes, coneixia el protocol cortesà, llegia els clàssics i estava instruïda en música, cant i dansa. Quan Elionor tenia 15 anys, en 1445, va entrar voluntàriament en el convent de la Santíssima Trinitat de les monges Clarisses de València, fundat per la reina regent Maria un poc abans i va canviar, llavors, el seu nom pel de Sor Isabel. No se sap si Elionor es va fer monja perquè la reina volia controlar amb una persona de confiança el convent que havia creat, però pensem que fou una decisió personal, perquè en aquella època

333

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

3.


fer una vida religiosa en un convent era una de les poques vies que permetia a una dona eludir les obligacions domèstiques i dedicar-se a l’estudi, a l’escriptura i a l’aprofundiment cultural. Sor Isabel feia llargues passejades pel claustre del convent amb la reina Maria, que solia instal·lar-s’hi durant llargues temporades per fer vida contemplativa. I a la mort d’esta i de la seua antecessora, quan només tenia trenta-tres anys, esdevingué abadessa o superiora perpètua del convent, càrrec que pel general només era confiat a les religioses més veteranes. Un nomenament que, segons el llegendari es produí envoltat de fenòmens miraculosos. Sor Isabel fou l’encarregada de governar material i espiritualment el convent i s’encarregà de finalitzar i enriquir les obres de construcció d’aquell monestir, situat a vora riu, que marca el trànsit de l’estil gòtic a l’estil renaixentista. Aviat el convent esdevingué el preferit per a les donzelles de l’alta noblesa valenciana i també de tota la Corona d’Aragó que volien professar i malgrat tractar-se d’un convent de clausura, l’abadessa aconseguí que no s’aïllara de la vida cultural de la societat valenciana del moment, que llavors vivia una etapa d’esplendor, coneguda com el “Segle d’Or”. Així, el convent, per decisió de la seua superiora mantingué relacions amb el Col·legi del Corpus Christi de València i amb l’Estudi General de la Universitat de València, comptà amb una importantíssima biblioteca i va tindre com a col·laboradors alguns dels més destacats escriptors del moment, com Jaume Roig (que n’era el metge) o el beat Nicolàs Factor (que en fou el confessor). Sor Isabel feu que aquell convent es convertira en un lloc de reunió i de trobada de cèlebres poetes del seu temps com: Miquel Peres, Jaume Peres, Bernat Fenollar o Pere Martines, que expressaren la seua consideració per la seua tasca religiosa i humanista dedicant-li algunes de les seues obres.

334


Amb aquell llibre la religiosa oferí una visió distinta de la religió. Escriví d’una manera ben original i propera la vida de Jesucrist, perquè se centrà en la importància que en ella van tindre les dones, tot i subratllant la seua dignitat i superioritat moral sobre els homes, per això se li considera una de les primeres escriptores feministes. Si ha sigut considerada una pionera del feminisme és perquè va escriure contracorrent, en una època en què en l’art i en la literatura, només en mans d’homes, hi havia una moda que considerava les dones com a l’encarnació del mal en la terra, perquè exercien sobre ells una atracció que els induïa a pecar. Sor Isabel va morir arran d’una epidèmia de pesta negra que assolà la ciutat i no va veure impressa aquella obra en vida. Fou en 1497, quan Sor Aldonça de Montsoriu, atenent a un desig de la reina Isabel la Católica, va fer que es publicara. Elionor Manuel de Villena fou una dona adavantada al seu temps que, a través del seu llibre, mostrà una forma de pensar ben particular, sense preocupar-li si això responia a la cultura dominant del seu temps.

335

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Però el més important és que es dedicà a allò que volia, a escriure. El més habitual en aquella època és que les poques dones escriptores que hi havia ho feren sobre religió i qüestions pietoses. El convent era el lloc ideal per a pensar, llegir, formar-se un pensament propi i expressar-lo a través d’escrits. I així ho va fer Sor Isabel que escriví un llibre anomenat Vita Christi.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

336


MANUELA SOLÍS CLARÀS I CONCEPCIÓN ALEIXANDRE BALLESTER Metgesses i divulgadores. [ València, 1862-1910 i 1862-1952]

Van ser dos de les primeres dones a matricular-se en Medicina per la Universitat de València. Es llicenciaren el mateix any i estudiaren al mateix institut amb un curs de diferència. Potser coincidiren al pati o en alguna dependència del Lluís Vives, però mai no ho van fer a les aules universitàries de la Facultat del carrer Guillem de Castro, perquè a les dones els estava prohibit acudir-hi. En les darreres dècades del segle XIX, els avanços lliberals en educació van permetre que algunes dones pogueren començar a cursar per primera vegada estudis superiors. Manolita i Conxa, ambdues filles de famílies benestants valencianes, amb el permís dels seus pares, van poder cursar batxillerat a l’unic institut existent en aquella època en la nostra ciutat.. Ambdues obtingueren unes notes excel·lents. Es matricularen en Medicina, en 1882 i 1883 respectivament, en un temps en què només una desena d’espanyoles havia pogut accedir a l’educació superior.

337

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

4.


Fins al 1910 no es va regular l'accés de la dona a la universitat. Es tractava d'alguna cosa tan inconcebible en l'època que ni tan sols s'havia legislat, ni per a prohibir-ho ni per a permetre-ho. Manuela Solís Clarás no va poder assistir a classe fins a l'últim dels seus cursos, el de 1888-89 i va tardar a obtenir la llicenciatura un any, perquè per a fer l'examen de Grau necessitava d'un permís especial del Govern. Concepción Aleixandre Ballester va poder accedir a les aules els dos últims cursos de carrera i va superar l'examen de Grau uns dies abans que la seua companya Manuela, al juny de 1889. Va ser la novena dona espanyola a obtenir una llicenciatura. Solís en fou l'onzena. Ambdues es van especialitzar en Ginecologia i van obtenir la qualificació d'Excel·lent. Cal recordar que ambdues van ser deixebles de catedràtics com Peregrín Casanova i Ramon i Cajal, dels quals parlarien amb respecte i admiració anys després. Una vegada llicenciades, es van traslladar a Madrid, per treballar i fer pràctiques, donada la manca d’oportunitats a la seua València natal. Manuela practicà a l'Hospital de la Princesa, que proporcionava una formació en medicina d'autèntica avantguarda i en tornar a València, el 1892 va obrir consulta al carrer de Colom, front al carrer de Pizarro, fet que esdevingué tot un esdeveniment, perquè mai una dona no ho havia fet i la gent se sorprenia. Desitjant aprofundir en els seus coneixements, es traslladà a París, on va treballar en la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina. Quan tornà, va cursar el doctorat a Madrid en l’especialitat de ginecologia (1905) i instal·là la seua consulta en aquella capital. Concepción va guanyar una plaça de metgessa titular a l’hospital de la Princesa de Madrid, on també va treballar en la Beneficència Provincial de la Casa de Maternidad e Inclusa, alhora que mantenia una consulta popular.

338


Concepción, però, va formar part de diverses organitzacions femenines, com: el Consell Nacional de Dones (1919), del que en fou una de les dues vicepresidentes; el Comitè Femení d'Higiene Popular, del qual seria presidenta; la Sección de Señoras de la Unión Ibero-Americana i l'Associación de Metgesses Espanyoles, de la qual fou nomenada presidenta honorària (1928). A més a més, cal afegir que seria una de les personalitats signants del manifest a favor que Emilia Pardo Bazán fos nomenada com a primera dona membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (juny de 1914). Ambdues desenvoluparen una important labor divulgativa que pretenia exercir una medicina social i apropar els coneixements higiènics, en especial a les dones. Per a poder dedicar-se al que volien, estes dones que van ser les primeres a cursar estudis universitaris complets a València, no sols van tindre que demostrar els seus coneixements, sinó també lluitar contra la desconfiança de professors, companys i pacients i també contra la burocràcia que, per falta de costum, tardà a concedir-les el títol que s’havien guanyat.

339

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

La major diferència entre Manuela i Concepción fou el seu activisme en pro del feminisme. Manuela de tarannà moderat, no va participar de manera activa en política ni en reivindicacions de caràcter feminista, però, preocupada per la divulgació científica i l'assistència social, formà part activa del Comité Femenino de Higiene Popular relacionat amb el Col·legi de Metges, un organisme caracteritzat pel seu caràcter benefico-assistencial, que va crear centres per als més menuts i colònies, organitzà concursos per tal de fomentar la higiene infantil, repartí premis consistents en joguets, peces de vestir... així com conferències dedicades, en especial, a les mares treballadores.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

340


DOLORES PETREL GARCÍA, LA LOLITA Torera i valenta. 1881-1922

Des dels anys noranta del segle XX, existix un debat sobre les festes amb bous. A hores d’ara les corregudes són qüestionades per molta gent gràcies als moviments pels drets dels animals, encara que va haver un temps en què al nostre país van ser considerades la “Festa Nacional”. En un món civilitzat com el nostre, fer un espectacle lúdic o divertit de la mort d’un animal no té cap sentit perquè les societats avancen, però cal tindre respecte per aquelles persones com Dolores que van viure el toreig amb passió incomprensible i desbordada i que s’enfrontaren a tothom per fer possible un somni que els feia jugar-se la vida cada vegada que eixien al rodo. Dolores Petrel era de família treballadora i diuen que li agradava molt llegir i que tocava el piano. Però allò que més aclaparava la seua atenció eren els bous. De menuda, son pare li havia dut a veure algunes corregudes còmiques i grotesques on, de vegades, participaven dones disfressades ridículament que es quedaven quetes com estàtues o corrien i feien capotades davant els bous perquè tothom es divertira. Però a ella li agradaven les corregudes serioses.

341

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

5.


Admirava Bombita, Guerrita, Espartero i volia ser com ells. A casa imitava les diferents passes i sorts que veia a la plaça i pensava que torejar no exigia força sinó tècnica, intel·ligència i valor i estes tres coses eren qualitats que podien tindre tant els homes com les dones. Quan tenia tretze anys va convéncer els seus pares per anar a Barcelona. Allí un periodista i taurí conegut com el Verduguillo havia muntat una mena d’escoleta taurina per a xiquets i senyoretes, davant la insistència d’altres adolescents com ella que volien ser toreres. No parà fins que no li donaren permís i al llarg d’un any rebé lliçons teòriques i estigué preparant-se amb un carretó d’entrenament per a aprendre a capejar i a posar banderilles. Com a espectacle fi de curs les alumnes més avançades oferiren una jonegada davant autoritats, periodistes i familiars i ho van fer tan bé que els empresaris de la plaça barcelonina les contractaren i van prendre l’alternativa el 10 de març de 1895. Dolores, que va prendre el nom artístic de la Lolita, va debutar com a destra amb un ajustat vestit de torejar verd i or junt a altra valenciana que feia de segona espassa i a poc a poc recorregué totes les places del territori espanyol. Totes les crítiques taurines li van ser favorables, però no les reaccions del públic. El grup de les “Noies” o “Femelles de coleta”, fou conegut popularment com el de les “sinistres”, perquè per a un món tan masclista com els dels bous, els “destres” només podien ser homes i en algunes places la colla fou rebuda pel “respectable” amb reaccions tan irrespectuoses com denigrants o violentes. En alguns

342


Després dels jònecs van vindre els braus i la Lolita es doctorà en totes les sorts. Entre 1895 i 1898 recorregué també França i Amèrica i es dedicà alhora al toreig a cavall fins que el 1908, com a conseqüència de les campanyes antitaurines contra les dones per part de l’església, que considerava les corregudes a càrrec de xiques “un motivo de perversión y corrupción de costumbres” i del govern que les va prohibir perquè constituïen “un espectable impropi que ofenia la moral i alçava les protestes de l’opinió pública”. Llavors Dolores es retirà i es va casar amb el destre valencià Eduardo Serrano, el Gordet, que havia sigut auxiliar de la seua quadrilla. No arribà a vore com la II República tornaria a autoritzar les corregudes de bous femenines, però mentre va poder fer allò que volia fou feliç i sense fer cas a les crítiques més retrògrades es posà el món per montera.

343

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

llocs, mentre feien l’entrada en comitiva, els llençaren graneres, cabdills de llana i ventadors, mentre els cridaven: “A agranar, a escurar, a fregar....”, però quan arribava l’hora de la veritat la Lolita mostrava la seua destresa en l’estoc breu i precís i, amb el seu estil clàssic i elegant, feia emmudir la concurrència.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

344


6.

LUCRÈCIA NATIVITAT BORJA GONZÁLEZ DE RIANCHO. Soprano lírica i diva del bel canto.

Lucrècia nasqué a València. Uns diuen que al carrer de Pelayo i altres que al carrer de la Pau. Era filla d’un militar de Borriana i d’una cantant aficionada nascuda en un poblet de Santander. Des de ben menuda la xiqueta cantava com els àngels i només amb sis anys va actuar al Paranimf de la Universitat de València en un concert a benefici dels xiquets orfes de la Guerra de Cuba. Alentida per sa mare aviat cursà estudis de piano i harmonia vocal en el conservatori de València i feu notables progressos. Lucrècia practicava i practicava. Constantment feia exercicis a casa per escalfar la seua veu aguda i de timbre clar i brillant. Els seus refilets eren tan constants que els veïns ja estaven acostumats a sentir-los pel celobert de la finca i si s’ho proposava la seua veu podia ser tan potent i tan constant com a per a badar les copes de la cristalleria bona dels pares. Lucrècia volia dedicar-se al bel canto. A son pare no li feia molta gràcia, però hagué de resignar-se perquè la xica ho valia. Per a convertir-se en tota una prima donna, Lucrècia, però, va haver de preparar-se a fons. Havia de dominar l’italià, el francés i l’alemany, perquè eren els idiomes en què estaven escrites les òperes més importants d’aquells temps, havia d’aprendre a adaptar la seua veu a tessitures diverses i havia de comportar-se com a una diva, és a dir, s’havia d’entrenar per a fascinar el públic a través del seu talent, la seua personalitat i la seua forma de vestir i comportar-se. Açò últim ho tenia ben fàcil, perquè era una de les seues qualitats innates. Lucrècia, no era una gran bellesa, però era una xicona templada, educada, elegant, sofisticada, solidària, plena d’encant, amant dels costums populars i molt arrelada a la seua ciutat i a la seua terra. Per a aprendre la resta de coses als díhuit anys se’n va anar a completar la seua formació a Milà, perquè aquella ciutat era el bressol de l’òpera. Mentre estudiava i practicava allí assistí com a espectadora a les òperes de La Scala i es

345

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

[València, 1887- Nova York (EUA), 1960]


familiaritzà amb la seua professió, fins que als vint anys debutà en un paper secundari de l’òpera Carmen al Teatro Adriano de Roma. Però encara havia de superar la prova de foc. Inquieta perquè els nervis no la traïren, però segura del seu potencial, es presentà al càsting, que el gran compositor i director d’òperes Toscanini va organitzar per a seleccionar la tiple que havia d’interpretar a París l’òpera Manon Lescaut i no sols va guanyar el paper, sinó que es convertí en la soprano favorita del cèlebre músic. Fou, en aquells moments, quan Emma Calvé, una excèntrica i famosa primera figura de l’òpera francesa, li recomanà que es canviara el seu nom artístic. Llavors Lucrècia Borja passà a dir-se artísticament Lucrezia Bori, perquè Lucrècia Borgia, havia sigut una cèlebre emmetzinadora del Renaixement italià, també d’origen valencià i la gent la podria confondre. Des d’aquells moments la carrera de Lucrezia fou meteòrica. Ningú no volia perdre’s les seues estrenes. El mateix 1910 va cantar a Nàpols, al costat de l’important tenor Enrico Caruso i debutà a la Metropolitan Opera House de Nova York (Met), sala on interpretaria més de sis-centes representacions de vint-i-huit òperes diferents. En la temporada següent va debutar a la Scala de Milà, on arribaria a fer temporada estrenant òperes de grans músics com Richard Strauss. Des del 1911 al 1914 actuà més de cinquanta vegades al Teatre Colón de Buenos Aires i també va cantar a Londres. Lucrezia, amb Z, va tindre molts admiradors i amics famosos. Als camerinos dels teatre on actuava rebia flors de milionaris com els Morgan o els Rockefeller, camèlies del president dels EUA F. E. Roosevelt i xampany d’Al Capone, un dels gàngsters més perillosos i coneguts del moment a més per la seua casa junt al Central Park de Nova York van passar importants actors de Hollywood, com: Cary Grant, Marlene Dietrich o Jeannette Mc Donald i artistes i dramaturgs espanyols com: Imperio Argentina, Catalina Bárcenas, José Iturbi o Jacinto Benavente. La gran diva valenciana tenia un deute pendent; actuar davant el gran públic del seu país, de casa seua. Diuen que al mestre Serrano li haguera agradat que fóra ella qui estrenara l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana del 1909 que més tard passaria a ser l’Himne de la Comunitat Valenciana, però no va poder ser i així només va actuar a València el 1914 en una festa privada de Nadal.

346


Tornà a València per recuperar-se i estigué molt de temps oculta i sense parlar a la casa dels seus pares del carrer de Gravador Esteve. Va haver de fer molt d’esforç i sacrifici per a recobrar la veu i per a tornar a tindre la qualitat acústica que tenia. Quan, finalment es recuperà li va prometre al seu pare que es retiraria abans que la seua salut tornara a ressentir-se. El 1919 reprengué la seua carrera a Montecarlo abans de tornar al Met, on va cantar sense interrupció fins al 1936, data en què es va retirar d’escena. Llavors es convertí en la primera dona a formar part de la directiva d’aquell teatre novaiorqués i inicià un procés d’obertura perquè a l’òpera poguera assistir tota mena de públic i no només gent rica. Lucrèzia fou a més una diva molt solidària. Quan va tindre lloc la crisi econòmica del 1929 va organitzar concerts benèfics entre els rics per a salvar el Met. Quan a Madrid decidiren crear una ciutat universitària celebrà festes i recitals per a obtindre diners per a construir-la i quan el 1957 la riuà va sumir en l’adversitat i la misèria el poble valencià coordinà una gala especial en el Town Hall de Nova York, on participaren artistes i pintors espanyols de fama internacional i convocà a tots els milionaris que coneixia perquè assistiren. La prima dona valenciana aconseguí recaptar 50.000 dòlars que donà a l’alcalde de València perquè es construïren cases al barri de la Fuensanta per a totes aquelles famílies de la seua ciutat que les havien perdut. Durant els últims anys de la seua vida, la York a València i de València a Nova York. Aglés i recorria d’incògnit els carrers de ser reconeguda, perquè com a bona diva era

Bori anà i tornà de Nova S’allotjava a l’Hotel la ciutat de nit per no un poquet misteriosa.

Morí als EUA, però feu que traslladaren el seu cos fins a València i que abans de ser soterrada al Cementeri General de la nostra ciutat se celebrara una missa en el seu honor a la Catedral d’aquella ciutat que tant s’estimava i en la qual, malgrat ser una de les primeres figures de l’òpera, mai no arribà a actuar.

347

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Quan, convertida en tota una first lady el 1915 tenia contractes per a actuar al Teatre Reial de Madrid, al Liceu de Barcelona i al Teatre Principal de València li van descobrir uns nòduls a les cordes vocals i es va retirar de l’escena durant quatre anys.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

348


LOLA GAOS GONZÁLEZ-POLA. Actriu de caràcter. [València, 1921- Madrid, 1993]

Lola va nàixer en una família nombrosa. Son pare era un notari gallec que va fixar la residència familiar a València. Va tindre dotze germans i, aviat, fou conscient d’allò que era compartir. Respirava art, raó, compromís polític i cultura a casa. El seu germà major, José, fou un conegut filòsof i rector de la Universitat Central de Madrid i altres dos, Alejandro i Vicente, grandíssims poetes. La jove Lola també va estudiar molt i molt, perquè volia fer medicina, però en acabar el batxillerat va esclatar la Guerra Civil i es va tindre que anar a viure a Sudamèrica junt a bona part de la seua família per pensar com pensava i perquè son pare havia treballat en els jutjats de la II República. Allí va canviar de vocació i començà a fer teatre com a meritòria, és a dir, com a principiant sense sou, per a aprendre a poc a poc dels i de les més grans de l’escena. Li apassionava aquell món i recorregué els escenaris interpretant tota mena d’obres i quan ja era tota una professional de l’escena el 1943 decidí tornar a Espanya.

349

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

7.


Sabia que al seu país ho anava a tindre ben difícil per les seues idees i pel seu cognom, perquè Franco havia perseguit els seus germans fins a obligar-los a emigrar. Es considerava una dona lliure, franca, progressista i radical i sabia que li tocaria aguantar carros i carretes en un estat ple d’injustícia i mancat de llibertats i havia triat una professió on la bellesa i la imatge personal eren les qualitats que obrien les portes del teatre, el cinema o la televisió a les xiques de la seua edat i ella es considerava una obrera de la interpretació, una dona corrent, ni guapa ni lletja, a qui fora d’escena o de càmera no li agradava cridar gens l’atenció. Lola a més era eixuta de carns i tenia una veu diferent a la resta, una veu greu, una veu ronca, una veu profunda i esgarrada i això va fer que mai no li donaren un paper de dama jove, però a ella no l’importava perquè el que volia era treballar, encara que només li assignaren papers per a interpretar a dones molt més majors del que ella era. Dones sinistres, dramàtiques, dures, violentes, autoritàries i estranyes: bruixes, madrastres o captaires sense escrúpols, que si bé tenien aparicions episòdiques sustentaven el pes de les obres o les pel·lícules. Fou la veu trencada del Franquisme i convertí el seu treball d’actriu en una forma de lluita constant per la llibertat. No dubtà a posar-se en la pell de Bernarda Alba, quan arran de l’assassinat del seu autor en la guerra, es tornà a autoritzar la seua representació i estigué present en moltes pel·lícules i obres de teatre combatives contra la Dictadura i de molt risc polític o moral, com: Viridiana (1960), Tristana (1969) El verdugo (1963), La tía tula (1964) Mi querida señorita (1971), Furtivos (1975) o Sonámbulos (1978).

350


Lola nasqué lliure i tractà de viure amb llibertat. Quan ja havia interpretat quasi un centenar de pel·lícules, el 1988 una operació de laringe quasi la va deixar muda. Llavors li tocà lluitar la seua darrera batalla. La lluita contra el desempara en què resten els còmics i les còmiques quan la veu, la memòria i la presència els fallen i ningú no els ajuda ni se’n recorda d’ells. No podia cridar, però si murmurar i fins a la seua mort continuà fent valdre els seus drets, perquè ningú no va poder fer callar la seua llegendària veu trencada.

351

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

No va pertànyer a cap partit polític, però col·laborà amb tots els d’esquerres i va participar en molts actes reivindicatius en contra de la censura, la pena de mort i a favor dels drets dels estudiants i dels treballadors. Formà part de la “comissió dels onze” que tractà de negociar millors condicions de vida per a les actrius i els actors i que en 1974 conduí a la primera vaga d’intèrprets del país i quan amb la Democràcia ressorgí el teatre experimental no dubtà a recolzar-lo participant en la representació d’obres d’autor a càrrec de grups d’estudiants.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

352


DIDÍN PUIG GRAU.

Periodista, escriptora i activista cultural. [Benimodo (la Ribera Alta, 1927]

La menuda Càndida va nàixer a Benimodo, municipi de la Ribera Baixa on tothom parlava valencià. Son pare hi havia sigut traslladat professionalment, com després ho seria a la ciutat de València, on Didín estudià en un col·legi ben proper de la Gran Via. Era una xiqueta optimista i amb caràcter. Ja de menuda, Didín tenia les coses ben clares. Com conta ella mateixa, “era l’única xiqueta que parlava valencià a l’escola”. Fins i tot, per parlar en la nostra llengua (i per no haver utilitzat un pas zebra per creuar un carrer) un guàrdia li va posar una multa de dues pessetes, amb l’advertiment, per part de l’autoritat, “que le hablara en cristiano”. Valenta i decidida com era ja de menuda, Didín li respongué que no sabia “hablar en cristiano”, i per això la multa passà de ser de dues pessetes, a un duro! Com sempre, la fidelitat i la lleialtat d’una valenciana al seu poble i a la seua llengua, rebien el càstic i el menyspreu de l’autoritat. Didín va assistir a les classes de valencià de Lo Rat Penat, quan la institució era un nucli del valencianisme més progressista i va tindre com a professors a importants gramàtics, lingüistes i filòlegs, com: Enric Valor, Carles Salvador o Sanchis Guarner. Va estudiar Batxillerat i volia ser advocada, però com llavors a les jovenetes que volien fer una carrera les obligaven a entrar a la Sección Femenina de la Falange i els exigien fer tres mesos de Servei Social, on les instruïen perquè foren bones franquistes, bones catòliques i bones esposes i no dones independents, decidí anar-se’n a estudiar a França.

353

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

8.


El 1968 i mentre estudiava a l’Escola Superior de Periodisme i Comunicació de la Universitat de la Sorbona a París, va esclatar la revolució estudiantil coneguda com “Maig del 68” i va prendre part en moltes de les protestes i manifestacions promogudes pels joves de la seua generació i pels obrers de les indústries que volien un món més just i sense guerres i un consum responsable. També va col·laborar amb el teatre Olympia de París, una important sala de concerts on només actuaven els millors artistes del món. Com que a Espanya estaven prohibides les cançons de molts cantants protesta i de l’anomenada Nova Cançó, va fer possible que hi actuaren en la seua llengua cantautors i cantautores valencians, catalans i mallorquins, com: Raimon (1966), Lluís Llach (1973), Ovidi Montllor (1975), Pi de la Serra (1975) o Maria del Mar Bonet (1975). En tornar a València va fer gala del seu esperit emprenedor i va dedicar-se a un fum d’ocupacions. Fou la primera dona a fer classes de llengua valenciana al col·legi dels jesuïtes en plena època franquista i també va treballar per a la companyia discogràfica independent Edigsa, dedicada a l’edició de discos només en la nostra llengua. Va col·laborar també en Gorg, una revista literària escrita per complet en valencià, fins que les autoritats franquistes la prohibiren en 1972.

354


Didín és per a tots els qui ens estimem la nostra terra i la nostra llengua un exemple de tenacitat i de lluita per superar les adversitats, perquè des de ben menuda va treure força de les dificultats per a defensar allò en què creia. És també un model de constància i de fidelitat a la nostra cultura i al nostre poble. I és que Didín Puig és una dona discreta i senzilla que pocs coneixen, encara que per la seua lleialtat, és tan important com qualsevol d’eixes altres princeses valencianes que van fer el que volien.

355

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Més tard treballà per al grup de danses Alimara i fou guionista del Centre Territorial de TVE a la Comunitat Valenciana (Aitana) i també de Canal 9, on va exercir una llarga activitat fins que es va jubilar. Va ser també, la responsable que el diari Avui arribara a terres valencianes i ha escrit dos llibres.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

356


CARMEN CALVO SÁENZ DE TEJEDA. Artista plàstica. [València, 1950]

Cresqué ben propet del Jardí Botànic de València. Els seus pares, castellans d’origen, eren de condició molt humil i es traslladaren a la nostra ciutat finalitzada la Guerra Civil en un camió de la CNT a la recerca d’un treball que els permetera viure dignament. Uns parents els proposaren fer-se càrrec d’una porteria i allí va ser on Carmen va nàixer i descobrí la seua vocació artística. Lli agradava fer ratlles i gargots a la vorera d’aquella finca, perquè Carmeta no era molt de nines. De fet, diu que, de menuda, no en va tindre cap i que feia servir qualsevol objecte que trobava per a jugar i inventar històries, perquè llavors tot es reutilitzava. Feia vida de barri, li encantava sentir el repic de les campanes de les esglésies dels voltants i observava i saludava el veïnat que passava pel davant de sa casa, perquè li havien educat per a ser una xiqueta correcta i obedient, d’aquelles sempre dispostes a demanar perdó i que et donen les gràcies abans que els oferisques res. La seua aptitud per al dibuix va fer que a classe la mestra sempre la traguera a l’encerat i com que insistia a ser artista i a crear, quan només tenia huit anys el seu germà Àngel, li pagà les classes que prenia en una acadèmia d’art. Recorda com una mestra enorme que havia perdut mig nas en la Guerra Civil li ensenyava a dibuixar mostrant-li objectes que després retirava de la vista i, com, més tard, als catorze anys es matriculà en l’Escola Superior d’Art i Oficis, on va aprendre ceràmica i publicitat.

357

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

9.


Quan ja era publicista entrà a treballar en una impremta per a la qual feia feines de disseny i arts gràfiques i alhora es matriculà en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, però no va acabar la carrera, perquè era massa creativa i ni es volia dedicar a la docència. La seua joventut coincidí en l’agonia del Franquisme i en l’inici del procés de Transició cap a la Democràcia. Al nostre país es produïa un canvi de valors i començava a respirar-se un baf de llibertat que permeteren que Carmen arribara a la maduresa fent realment el que volia. Tenia 26 anys quan realitzà la seua primera exposició individual i amb ella va bolcar tota la seua creativitat i va fer gala d’un estil propi i ben personal. Tímida i reservada, Carmen aconseguí expressar-se a través del seu art. Un art novell que incorporava objectes de ceràmica i fang, fotografies antigues i atifells, objectes i eines de tota mena que, manipulats, palpats o pintats per ella, cobraven vida pròpia i que relacionats els uns amb els altres adquirien nou sentit. Un art, potser minoritari, que lluitava contracorrent. Un art figuratiu molt original que esdevingué un clar exponent de la renovació del panorama artístic contemporani. Aquella exposició fou visitada per un galerista i Carmen aconseguí exposar a Madrid amb molt d’èxit i relacionar-se amb importants artistes de la seua generació com l’Equip Crònica o Miquel Navarro. El 1980 li van seleccionar per fer una exposició col·lectiva al Guggenheim de Nova York i en tornar va obtindre una beca de la Casa

358


De regrés a València s’instal·là en un obrador ben prop d’on havia nascut. Un taller on s’acumulen objectes que troba, que li regalen, que compra en el rastre i que emmagatzema fins que cobren vida en les seues obres. Carmen és molt constant i creu que la inspiració t’ha de pillar treballant. I treballant, treballant i exposant a San Francisco, Califòrnia, Japó, Buenos Aires, Uruguai, Portugal, Suïssa, Àustria, Veneçuela, Nova York, Itàlia, Egipte, Jordània, Síria, Líban, Marroc o França, és com ha obtingut la Medalla d’Or de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València (2009) o el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya (2013). Carmen no para en torreta, sempre imaginant, sempre treballant, sempre d’ací cap allà. Quan se’n va, a casa sempre li espera el seu fidel gos Tonet.

359

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Velázquez de Madrid , que li va fer prendre la decisió de dedicarse exclusivament a l’art. Dos anys més tard s’instal·là a París on visqué durant nou anys, s’empeltà de les noves tendències creatives i va conéixer altres importants pintors que li van permetre consolidar la seua obra i orientar-la cap a la reflexió.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

360


LES DONES D’EL PALMAR. Pescadores. [València, 1994-2008]

En l’època medieval l’Albufera tenia una extensió tres vegades més gran que l’actual i al seu voltant cresqueren diferents pobles vinculats al cultiu i la pesca . El 21 de gener del 1250, en un document datat a Morella, el rei Jaume I atorgava el privilegi de pescar al llac als homes majors de 22 anys que n’havien nascut a les localitats de les rodalies a canvi de pagar un tribut conegut com el quint del peix, consistent a donar-li al monarca la cinquena part de la pesquera.

Per tal d’abastir-se d’anguiles, llises o alguna de les altres espècies autòctones d’aquest Parc Natural, des de llavors es procedix a la subhasta dels redolins o llocs de pesca. Tradicionalment eren els homes els únics, que si reunien les condicions assenyalades i pertanyien a la confraria de pescadors, tenien dret a accedir i faenar als redolins. Tradicionalment les dones de l’Albufera cuinaven, netejaven, construïen i pintaven les barraques, feien les arts que s’usaven per a pescar, amb l’autorització dels seus homes duien i venien la pesca al mercat de Russafa i tot ho feien, si era el cas, amb les seues criatures penjades del coll.

361

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

10.


En 1987 es va fundar a El Palmar la Delegació local de mestresses i consumidores Tyrius amb l’objectiu d’unir les dones en una plataforma femenina que formara i informara a l’hora d’atendre i defensar interessos comuns. Després de realitzar activitats lúdiques, culturals i de formació, CARME SERRANO SOLER junt a quatre companyes més, van intentar solucionar aquella situació discriminatòria que impedia les dones ingressar en la comunitat de pescadors per mitjà del diàleg, però el 1994 i amb el suport de 121 dones més, esposes i filles de pescadors, es van veure en la necessitat de recórrer a la via judicial. El conflicte va ser llarg i dolorós, i va provocar una fractura social al poblet perquè un nucli considerable s’hi oposava, emparant-se en la tradició. Per fer valdre els seus drets hagueren de patir desacreditacions, amenaces i tota mena de pressions i enfrontaments amb veïns i familiars i amb constància i persistència viatjaren arreu del territori espanyol i per tota Europa per fer conéixer el seu cas. Finalment, en 2008, van aconseguir en tots els estaments judicials una sentència favorable, perquè la Constitució prohibix tota discriminació per raó de sexe, sobretot quan es comprova que això pot arribar a impedir l’accés al treball de les dones.

362


363

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Actualment qualsevol persona descendent de pescador que és o ha sigut membre de la comunitat de pescadors del Palmar, pot formar part de la comunitat, accedir a un lloc de pesca i heretar i transmetre uns drets que estaven reservats només a la descendència masculina. Les dones d’El Palmar ja poden preparar les arts de pesca, instal·lar les barreres als canals perquè la pesquera no escape al mar, faenar als albuferencs i vendre allò que pesquen. És gent que s’estima la pesca més que ningú després del que li ha costat d’aconseguir poder eixir a pescar. Ara, hi ha més gent que dóna valor a la saviesa dels que sempre han pescat a l’Albufera, que és conscient que eixe saber no el tenen els de la ciutat, és el seu patrimoni intangible, que ara totes i tots poden compartir. Fins i tot, les dones que es manifestaven en contra de les que volien pescar són sòcies de la comunitat, són pescadores, i li poden transmetre els seus coneixements i l’estima pel llac a fills i filles. I les que sempre han volgut pescar també, perquè actualment tothom veu clar que gràcies a eixes lluitadores, gràcies a eixes dones impressionants i gràcies als hòmens i dones que sempre els van donar suport, la comunitat pescadora de l’Albufera ha guanyat molt amb la incorporació de les dones.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

364


OLGA GALICIA POLIAKOFF

Ballarina, professora de dansa, coreògrafa i musa underground. [València, 1951- Barcelona,2008]

D’origen un tant exòtic, son pare, Julian Galicia , era colon i caçador d’elefants a Àfrica i sa mare una cèlebre i elegant ballarina de dansa clàssica, formada a l’Òpera de París amb una estimulant barreja de sang russa i valenciana. Els Galicia Poliakoff semblaven personatges de novel·la romàntica, però van protagonitzar una història sense final feliç. Dels cinc fills que van tenir, només els van sobreviure dos i durant la Segona Guerra Mundial es traslladaren des de la Guinea Espanyola a València, on s’instal·laren i on va nàixer la menuda Olga. El cap de família també faltà precoçment i pels volts del 1959 Doña Olga, la gran dama de la dansa, obrí la primera escola de ballet clàssic al carrer de Salamanca d’esta ciutat, sent una de les pioneres d’esta disciplina en tot el territori espanyol. Olga G. i el seu germà David, que després es dedicaria a la fotografia, van seguir la trajectòria materna i es formaren en l’escola de ball de sa mare junt a milers de xiquets i xiquetes, com Antonio Díaz Zamora, Carmen Roche, Dora Ruiz o Lindsay Kemp, que després esdevindrien prestigiosos professionals de les arts escèniques i de la dansa.

365

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

11.


La jove Olga, però, era creativa, original, sensible, entusiasta i radical. En definitiva: una xicona moderna única i amb caràcter. Una jove molt inquieta i amb un sòlid bagatge cultural que es prodigava en tota mena d’actes socials i culturals. Quan completà la seua formació com a ballarina, Olga júnior va codirigir junt a sa mare l’acadèmia de ball, ara instal·lada al carrer del Comte d’Altea i es bolcà en l’organització d’aquells festivals fi de curs que oferia l’escola al Teatre Principal de València i que constituïen tota una fita social en la València d’aquells temps. Olga Galicia es mostrà oberta i receptiva als moviments renovadors del teatre valencià i pels volts del 1977 començà a destacar per ser una de les principals activistes de la transformació de la dansa. Anhelava que la dansa responguera a estímuls diferents a aquells que el ballet clàssic oferia i desitjava canviar-ne tant la forma com el fons, per això va anar a viure i a buscar dansa contemporània a París amb el propòsit d’introduir-la a casa nostra. A través del ball volia penetrar en territoris fins la data desconeguts per a la dansa com: la moda, la música o les arts plàstiques i desitjava crear coreografies d’avantguarda on el moviment del cos es posara al servei de la música en completa llibertat per a expressar tota mena d’inquietuds, de sentiments i d’accions o reaccions sense prescindir de la base tècnica necessària per a fer-ho. D’acord, amb les noves tendències fundà i va dirigir a València la companyia Vaganovos que apostava per la dansa neoclàssica associada al teatre com a base per a la renovació del ballet contemporani i amb la qual posà en escena experimentals i insòlits espectacles en la seua lluita per expandir i fiançar un art, llavors encara minoritari i marginal. També va impartir classes en una segona escola de dansa que va obrir al carrer de Túria, amb un tarannà com a pedagoga molt exigent però alhora molt més comprensiu i obert que

366


Olga fou atropellada en un accident de trànsit i, privada temporalment de tot moviment i enfundada en una cotilla que li impedia el moviment de la columna i asseguda en una cadira de rodes continuà coreografiant espectacles, indicant amb precisió quins moviments havien d’executar les i els ballarins. Es recuperà i hagué d’abandonar la docència, però continuà mostrant-se vital, extravertida, diferent, extravagant, kitsch, creativa, original, radical i, sobretot, sensible i molt generosa amb els nous i les noves creadors. És a dir, continuà vivint com volia, com a una dona que se sentia única i irrepetible. Llavors va obrir un singular i pintoresc local d’oci nocturn al barri de la Seu (“El nou pernil dolç”), que va ser l’amagatall de la bohèmia valenciana, on de tant en tant oferia improvisades i delirants actuacions. La mort va sorprendre Olga a Barcelona, on es trobava accidentalment. Ella fou un d’eixos personatges “menuts” que fan gran el batec cultural de les ciutats per les quals passen. Amb els seus èxits i ocasos i amb la seua imaginació, inquietud i rebuig a tota convenció, la menuda Poliakoff sempre va militar en pro de la diferència.

367

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

el de les professores de ballet clàssic. Tot això mentre persistia en la seua trajectòria professional com a cabaretera, ballarina i intèrpret participant en propostes escèniques com la Medea de Xenaquis, l’Alice, de Lindsay Kemp o El carnaval de los animales, espectacle infantil de teatre-dansa, del qual fou guionista i directora junt a Vicent Genovés.


Il·lustració: Padiya. Biografia: Vicent Borrego Pitarch.

368


12.

JULIETA. XLF [València, 1982]

A Julieta Silla li agradava pintar a muntó. Dibuixava als blocs, als quaderns, als marges dels llibres de classe, al baf de les finestres de casa i fins i tot a la brutícia dels cotxes que trobava pel carrer. De menuda li agradaven molt els contes. Sobretot li atrapaven les il·lustracions, perquè li permetien comprendre millor les històries que llegia i alhora li oferien la possibilitat d’imaginar i somiar noves històries fantàstiques. Va decidir que de major volia ser il·liustradora. Però, per a això hagué d’estudiar molt. Es matriculà a l’ l'Acadèmia de Sant Carles de València i es llicencià en Belles Arts. Havia crescut contemplant les pintades que trobava a les tàpies plenes de brutícia dels solars del centre històric, a les façanes desconxades d’algunes cases pairals en ruïnes, als murs de les estacions de tren, als passadissos subterranis o fins i tot a les canonades de plom que recorrien de dalt a baix els edificis més vells de la ciutat. Algunes només eren frases escrites a brotxades amb pintura xorreosa que protestaven o denunciaven qualsevol cosa. D’altres eren textos poètics o pensaments que et feien cavil·lar. També hi havia de lletres grans, buides, acolorides i perfilades amb esprais que indicaven el nom o el pseudònim d’aquell que les havia fet, que ocultaven missatges que només alguns sabien desxifrar o que potser no expressaven res. A Julieta també li cridaven l’atenció altres grafittis fets amb plantilles i esmalts en aerosol que embellien l’entorn de forma més visual.

369

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

Artista Urbana.


Estes pintades primerenques eren l’expressió de persones que no tenien veu, que no eren escoltades i eixien a pintar en llocs en què no estava permés fer-ho per fer-se veure i per fer-se sentir. Els grafitters i les graffitteres pintaven de nit i amagats, perquè el grafitti en un principi era un art il·legal i tan aviat se’n pintava un les autoritats encalaven la paret on hi era. Però als autors i les autores no els importava gens ni miqueta perquè sabien que igual que passa amb les Falles, les seues obres tenien una vida efímera. Quan Julieta només tenia artístiques a les parets dels 2000 pintà els seus a casa les composicions, més ràpidament i així no ser descoberta.

17 anys començà a fer tags o inscripcions de la ciutat i a començaments de la dècada primers postgraffitis, és a dir, elaborava perquè el treball al carrer es poguera fer tindre que estar tant de temps exposada a

El 2003 ingresssà en una crew o colla de graffiters, que també havien cursat estudis de Belles Arts anomenada XLF (Por la Face) i a hores d’ara tota València i el barri del Carme coneixen les obres

370


Julieta ha viatjat a Itàlia i a Xile, Bolívia, Brasil i Perú per a estudiar i conéixer millor l’art de carrer i ha fet nombroses exposicions individuals i col·lectives, però on ella se sent millor és expressant-se al carrer, fent art públic. Si abans pintava d’amagatotis perquè no la pillaren, ara és una benedicció per al veïnat dels edificis que tria per fer les seues pintades acollir una obra d’ella i no són poques ni pocs els que li han encomanat que pintara la mitgera de les seues finques o les persianes de les seues plantes baixes i garatges, perquè això suposa gaudir d’una obra d’art, que és tan seua com de tota la ciutadania.

371

llibertat! na jordana 2018 / PRETEXTOS

del col·lectiu, especialment les de Julieta, que té un estil infantil i oriental. Els seus murals solen estar protagonitzats per éssers fantàstics, plantes, arcs de santmartí i, sobretot, per nines, sensibles o desconcertades que transmeten esperança i reivindiquen la natura o l'alegria de les persones...


373


NA JORDANA RECOMANA… Adm. de Loterías Núm. 78 Aegil Catering Ajuntament de València - Cultura* Ajuntament de València - Reemborsament* Albana Peluquería A mos redó* Amparo Jordá Art Antic* Art & Dent Ascensores Carbonell Banco de Santander Bar Restaurante La Creueta* Bauhaus Bikes 4 People Boatella Tapes* Cafetería San Jaime Carnes El Valle Cafés Valiente Castillo Indumentaria Centro de Lavado Cervezas Alhambra C E U CONSORFRUT Churrería Don Pedro Clinica Dental El Carme Clínica Dental Na Jordana Clínica Veterinaria Na Jordana Coca Cola Cuchillería Nebot Cultura Festiva Ajuntament València El Carme English El Carmen Clínica Veterinaria El Carmen Spanish School El Comodí de la Sort – admón.. 149 El Obrador del Carme* El Olivo - Taberna El Rubio – Comidas Escuela Arroces y Paella Valenciana Estanc núm. 11* Frutas y Verduras Olmos Wine & Men Farmacia Mossen Sorell Ferretería Els Cunyats Flor d’aigua – Flor de Cotó Forn Montaner* Forn Pastisseria Lourdes* GUApito Habilitaciones Vercher Holidays Valencia Idees Consultors* Iluminaciones Elecfés INMORTAL INTEGRA2 IVECO – T. Balaguer Jardineria - Tot en U* Kebap Bolsería L’ Aplec* La colada

Ladelana La Strada La Pepica La Taverna d’Enric La Ventana Natural Les Barraques* Leo’s* Los Hechizos de Morgana I Los Hechizos de Morgana II Los Hechizos de Ruzafa Los Sueños de Merlín Lotería Nacional Manía Valencia Mapfre Margarita Vercher Mercat de Mossén Sorell* Mon Petit Secret MundoPeludo Nuevo Centro Omnia Seguridad Ostrería del Carme* P’ Angala Papelería Sanz Pastelería Conchín Pyro Shopping Pisos del Levante Pradas y Ruiz Abogados Querol Peluquería Restaurant Blanqueries Ricardo Alcaide* Romeu Impremta* Serranos Silu* Tallers Portolés Tejidos Atienza Tendetes J.L. Castro T h i s . T i n t o Torres Transportes JMG Venta de Alimentos

(*) Na Jordana és estima per la llengua i a tal efecte vol agrair la confiança que, atenent al seu suggeriment, han dipositat en ella els 20 establiments, empreses o botigues que han decidit anunciarse en valencià al nostre llibret. La llengua és un patrimoni cultural immaterial importantíssim del nostre poble i en la Festa de les Falles resulta insubstituïble. Gràcies, per tant, per haver contribuït a fer patrimoni.


Col¡labo rador Oficial NA JORDANA 2018


ESTANC Expenedoria núm. 11

Articles de fumador Loteria primitriva i quinielas

c/ Salvador Giner, núm. 1. 46003 València


CAFÃ&#x2030; COPAS ESPECIALIDAD AGUA DE VALENCIA

caballeros, caballeros, 51 51 39124 24 01 01 tel.tel. 9696391


ESPECIALIDAD EN BUÑUELOS DE CALABAZA

VISÍTANOS EN NA JORDANA


Llibret Na Jordana 2018  

«El llibre ha participat en la convocatoria dels premis de la generalitat Valenciana per a la promoció i l'ús del valencià». NA JORDANA NO...

Llibret Na Jordana 2018  

«El llibre ha participat en la convocatoria dels premis de la generalitat Valenciana per a la promoció i l'ús del valencià». NA JORDANA NO...

Advertisement