Issuu on Google+

Terminologia La paraula anime s'escriu amb tres caràcters katakana a, ni, me (アニメ). La pronunciació japonesa és /ɑnimɛ/, tot i que en català s'acostuma a pronunciar /aníme/ o /ánime/. La paraula en català és una transliteració del terme japonès. L'etimologia d'aquest terme s'acostuma a atribuir a l'abreviatura japonesa de la paraula anglesa "animation". Tanmateix, alguns aficionats a l'anime asseguren que prové de la paraula francesa animé (animat). Internacionalment, se'l va anomenar "Japanimation", però aquest terme va caure en desús a principis de la dècada del 1990.

Característiques En l'anime hi ha una gran varietat de gèneres. De la mateixa manera que el cinema tradicional, s'hi engloben aventura, ciència-ficció, contes per a nens, romanços, fantasia medieval, erotisme (hentai) i molts més. L'anime s'ha convertit en una forma d'art molt comercial; els productors es dirigeixen a públics molt específics, amb categories molt ben definides com el shōnen (nois) i el shōjo (noies), així com gèneres per a adolescents i adults. Tot i que hi ha molts tipus d'anime i en molts (si no la majoria) és fàcil distingir-ne el gènere, la majoria tendeixen a incloure una certa varietat d'elements. Així, no és estrany que en un anime amb molta acció hi apareguin tocs d'humor, romanticisme, i fins i tot comentaris sobre la societat. D'altra banda, un anime romàntic pot també incloure força elements d'acció. Osamu Tezuka va adaptar i simplificar molts conceptes de l'animació de Disney per reduir-ne el cost i el nombre de marcs. Això ho va prendre com una mesura temporal per poder produir un episodi cada setmana amb un equip d'animació sense experiència. Els estudis d'anime han perfeccionat tècniques per dibuixar el mínim de nova animació possible, utilitzant fons amb desplaçament o repetitius, imatges fixes de personatges que van d'un costat a l'altre de la pantalla i diàlegs que fan que només s'hagin d'animar les boques i que la resta de la pantalla es mantingui quieta, unes tècniques no del tot estranyes en l'animació occidental. Alguns aficionats afirmen que el millor anime fa més èmfasi en la direcció que en l'animació (els moviments dels personatges), produint una il·lusió de moviment on no n'hi ha. L'efecte general d'aquestes tècniques — poc "frame rate", moltes escenes fixes, fons amb desplaçament — ha fet que alguns crítics acusin l'anime de pobresa o de poca qualitat en general. Hi ha excepcions a aquestes regles: les pel·lícules amb un alt pressupost (generalment de l'Studio Ghibli). Aquestes pel·lícules tenen un cost de producció molt més elevat, sobretot pel seu èxit en taquilla. Altres animadors japonesos també eliminen despeses de producció utilitzant tècniques diferents de les de Disney o les normes de Tezuka/Otsuka. Directors com Hiroyuki Imaishi (RE: Cutey Honey, Dead Leaves) simplifiquen els fons de manera que es pari més atenció a l'animació dels personatges. Altres animadors com Tatsuyuki Tanaka (a Eternal Family de Koji Morimoto, en particular) utilitzen l'atapeïment i estirament, una tècnica d'animació no gaire utilitzada pels animadors japonesos per estalviar diners. Tanaka elimina altres parts innecessàries per compensarho. Algunes sèries de TV cares o OVAs com ara Cowboy Bebop o Ghost in the Shell: Stand Alone Complex també eliminen despeses de maneres similars a altres animes. La versió de l'any 2003 d'Astro Boy, tot i ser una creació de Tezuka, també estava molt ben animada, ja que Sony assegura haver dedicat-hi el triple de temps per episodi en relació a altres sèries.

Fora del Japó Tradicionalment, els nois i homes joves han estat el públic principal de l'anime fora del Japó, de


manera que la majoria d'anime traduït pertany a l'estil shōnen, com és el cas de Bubblegum Crisis, Tenchi Muyo o Gundam. Tanmateix, el shōjo ha experimentat un recent auge a occident amb sèries com Sailor Moon, Sakura, la caçadora de cartes o Utena. El recent èxit de l'anime en premis internacionals, com ara El viatge de Chihiro de Hayao Miyazaki, que va guanyar el 2002 l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, i l'estrena de Ghost in the Shell: Innocence al Festival de Cinema de Cannes 2004, han ajudat que l'anime sigui conegut i tingui una certa acceptació. A Europa, el públic interessat en l'anime creix ràpidament. Les televisions de tot Europa emeten força anime, bàsicament sèries antigues. Bola de Drac, Neon Genesis Evangelion, Ranma ½ i Sailor Moon són algunes de les sèries més populars. Per tot Europa se celebren convencions d'anime i manga, amb un increment de públic a cada edició. A Catalunya, Televisió de Catalunya s'ha mostrat sempre partidària de l'anime, i ha estat una de les televisions que més ha promocionat l'anime. Va començar el 1986 amb "Dr. Slump" i el 1990 amb "Bola de Drac", i ha emès, entre moltes altres, "Capità Harlock", "Fushigi Yūgi", "Yū Yū Hakusho", "Inuyasha", "Slam Dunk", "Saint Seiya", "Musculman", "El Detectiu Conan" , "Shin-chan", i "One Piece".

Tipus de produccions A part dels diferents gèneres, l'anime es pot classificar en tres subapartats: •

Les pel·lícules, que generalment es llancen als cinemes, representen la part més cara i sovint la millor qualitat de vídeo del gènere. Algunes de les pel·lícules més famoses són "Akira", "El viatge de Chihiro", etc.

Els OVAs (Original Video Animation en anglès) acostumen a ser minisèries. Tenen com a mínim dos episodis, però en poden arribar a tenir molts més. Alguns OVAs s'emeten per televisió, però normalment apareixen directament al mercat en vídeo. En general, els OVAs acostumen a tenir més qualitat que les sèries de televisió, apropant-se a la de les pel·lícules.

Les sèries de televisió són les que s'emeten de forma regular, en general al ritme d'un capítol per setmana. En la majoria de casos, les sèries d'anime tenen menys qualitat que els OVAs o les pel·lícules, bàsicament pel pressupost de què es disposa, ja que en una sèrie hi pot haver molts capítols. La gran majoria d'episodis duren uns 23 minuts, que en fan 30 si s'hi afegeix la publicitat. Tanmateix, alguns episodis són més curts, d'uns 12 minuts, de manera que se'n pugui encabir dos de diferents en el mateix temps. Les sèries acostumen a basar-se en temporades. Una temporada sencera són 26 episodis, tot i que alguns títols empren "mitges temporades", de 13 episodis. Per tant, la majoria de sèries d'anime tenen un nombre d'episodis múltiple de 13. En general, l'estructura de les sèries permet que es pugui seguir la història saltant-se algun capítol. Totes les sèries d'anime consten d'un "opening" (una cançó i crèdits a l'inici), un "ending" (una cançó i crèdits al final) i sovint un "eyecatch". Un "eyecatch" és una escena molt curta, d'uns 2 o 3 segons, que s'empra per senyalar el començament o final de la pausa per a publicitat. La gran majoria de sèries d'anime són d'aquesta forma:

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8.

Opening "Part A" de l'episodi Eyecatch --Publicitat-Eyecatch "Part B" de l'episodi Ending Avanç del següent capítol .


Histori Anime