Page 1

Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau). Una comparativa entre els tres autors. Textos d’Ignacio Sotelo. Autor del recull: Manuel Villar Pujol

by MIkel Jaso


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

FONT: Ignacio Sotelo, Libertad “versus” igualdad. Hobbes, Locke y Rousseau, Claves de razón práctica, Noviembre 2011, nº 217

Biografies, generalitats i obres principals dels autors: http://es.wikipedia.org/wiki/Thomas_Hobbes http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Jacques_Rousseau

Qüestions: 1- Antropologia. 2- Igualtat. 3- Contracte. 4- Estat i seguretat. 5- Justícia. 6- Propietat. 7- Model d’Estat.

2


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

1- Antropologia. Hobbes: poder i llibertat Thomas Hobbes es el representante conspicuo de un saber antropológico y político, estructurado y fundamentado en la nueva razón. Rompe con la antropología clásica que había considerado al ser humano un “animal racional”. Lo propio del ser humano, lo que en última instancia lo define, es el deseo egoísta de poder. Su único afán es alcanzar lo que desea: y para ello necesita de poder que, justamente, consiste en la capacidad de conseguir lo que se quiere. Maquiavelo había limitado la noción de poder a esta nueva realidad que llama Estado; Hobbes va mucho más lejos, al extender la categoría central del poder a lo humano; que se define “por un ánsia infinita de poder que sólo cesa con la muerte”. Thomas Hobbes és el representant conspicu d'un saber antropològic i polític, estructurat i fonamentat en la nova raó. Trenca amb l'antropologia clàssica que havia considerat l'ésser humà un "animal racional". El propi de l'ésser humà, el que en última instància el defineix, és el desig egoista de poder. El seu únic afany és aconseguir el que desitja: i per això necessita de poder que, justament, consisteix en la capacitat d'aconseguir el que es vol. Maquiavel havia limitat la noció de poder a aquesta nova realitat que diu Estat; Hobbes va molt més lluny, en estendre la categoria central del poder al humà, que es defineix "per un ànsia infinita de poder que només cessa amb la mort". Locke: raó i propietat Locke rechaza la libertad, entendida como poder, para volver a definirla a la manera tradicional como la capacidad de discernir el bien del mal y obrar en consecuencia. Dios nos habría creado dotados de razón y libres; es decir, gracias al discernimiento que aporta nuestra naturaleza racional, estamos en condiciones de elegir entre el bien y el mal. Somos libres porque somos racionales y, como tales, sabemos que la libertad para mantenerse necesita respetar las normas que nos dicta la razón. Y la primera es que “cada cual tiene el derecho a salvaguardar su existencia” (II, 24). Ahora bien, asegurarse una plácida existencia supone disponer de lo necesario para alimentarse y cubrir las demás necesidades.

3


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

Cierto que Dios entregó la tierra en común a la humanidad para que le sirviera de sustento (el hombre es el rey de la creación y todas las demás criaturas están a su servicio, así como él está al servicio de Dios), pero obligados todos a mirar por nuestra conservación y por la de los demás, sin hacernos daño los unos a los otros ... El punto crucial del pensamiento político de Locke reposa en la idea medular de que la propiedad, entendida como parte integrante de la libertad, es un derecho natural que preexiste a la invención del Estado. Cuando mediante el esfuerzo se saca una cosa del estado en que la naturaleza lo había colocado, agregándole un nuevo uso, entonces lo así elaborado queda excluido del derecho común de los demás. El agua es un bien común, pero la recogida en un recipiente pertenece al que la haya vertido. Dios ha entregado la naturaleza al uso de todos, pero el esfuerzo que el individuo haya dedicado a transformar la naturaleza en un bien útil, lo convierte en un derecho exclusivo. El derecho a la propiedad se legitima por el esfuerzo personal que transforma la naturaleza en un bien de uso. El trabajo crea y sustenta el derecho de propiedad: un derecho exclusivo sobre todo aquello que se ha elaborado con esfuerzo. (...) Si en el “estado de naturaleza” la propiedad existe ya plenamente desarrollada, la economía que se fundamenta en la propiedad privada responde a un orden natural inmodificable. Conviene insistir en que la noción de libertad, que se supone producto de la razón, es muy distinta de aquella otra que se concibe como condición previa de la razón. En el primer caso, la libertad se confunde con el libre albedrío, entendido como la capacidad de distinguir entre un bien y un mal que existen objetivamente, impuestos desde fuera por la ley divina o ley natural. Desde un punto de vista individual; esta concepción de la libertad supone obedecer normas externas que conocemos por la razón; desde un punto de vista social, justifica que se nos pueda pedir responsabilidades por nuestros actos, premiando los buenos y castigando los malos. La libertad, entendida como libre albedrío, implica tanto el deber de obedecer a la ley natural como el de castigar a los que no cumplan con ellas. Locke rebutja la llibertat, entesa com a poder, per tornar a definir-la a la manera tradicional com la capacitat de discernir el bé del mal i obrar en conseqüència. Déu ens hauria creat dotats de raó i lliures, és a dir, gràcies

4


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

al discerniment que aporta la nostra naturalesa racional, estem en condicions de triar entre el bé i el mal. Som lliures perquè som racionals i, com a tals, sabem que la llibertat per mantenir-se necessita respectar les normes que ens dicta la raó. I la primera és que "cadascú té el dret a salvaguardar la seva existència" (II, 24). Ara bé, assegurar-se una plàcida existència suposa disposar del necessari per alimentar-se i cobrir les altres necessitats. És cert que Déu va lliurar la terra en comú a la humanitat perquè li servís de suport (l'home és el rei de la creació i totes les altres criatures estan al seu servei, així com ell està al servei de Déu), però obligats tots a mirar per la nostra conservació i per la dels altres, sense fer-nos mal els uns als altres ... El punt crucial del pensament polític de Locke reposa en la idea medul·lar que la propietat, entesa com a part integrant de la llibertat, és un dret natural que preexisteix a la invenció de l'Estat. Quan mitjançant l'esforç es treu una cosa de l'estat en què la naturalesa l'havia col·locat, agregant-li un nou ús, llavors el que està així elaborat queda exclòs del dret comú dels altres. L'aigua és un bé comú, però la recollida en un recipient pertany a qui l'hagi abocat. Déu ha lliurat la naturalesa a l'ús de tots, però l'esforç que l'individu hagi dedicat a transformar la naturalesa en un bé útil, el converteix en un dret exclusiu. El dret a la propietat es legitima per l'esforç personal que transforma la natura en un bé d'ús. El treball crea i sustenta el dret de propietat: un dret exclusiu sobre tot allò que s'ha elaborat amb esforç. (...) Si en el "estat de naturalesa" la propietat existeix ja plenament desenvolupada, l'economia que es fonamenta en la propietat privada respon a un ordre natural immodificable. Convé insistir que la noció de llibertat, que se suposa producte de la raó, és molt diferent d'aquella altra que es concep com a condició prèvia de la raó. En el primer cas, la llibertat es confon amb el lliure albir, entès com la capacitat de distingir entre un bé i un mal que existeixen objectivament, imposats des de fora per la llei divina o llei natural. Des d'un punt de vista individual, aquesta concepció de la llibertat suposa obeir normes externes que coneixem per la raó; des d'un punt de vista social, justifica que se'ns pugui demanar responsabilitats pels nostres actes, premiant els bons i castigant els dolents. La llibertat, entesa com a lliure albir, implica tant el deure d'obeir la llei natural com el de castigar els que no compleixin amb elles.

5


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

Rousseau: llibertat com a essència d’allò humà. Rousseau se aparta de Hobbes i Locke, inaugurando una nueva antropología que otorga a la libertad el rango que antes ocuparon el poder o la razón. El hombre es libre, no por ser racional –la razón sería el fundamento de la libertad- sino porque es libre, es decir, ante un estímulo no dispone de una única respuesta instintiva, está obligado a ponderar, calcular, sopesar entre diversas posibilidades. Porque está forzado a decidir, no tiene otro remedio que hacerse reflexivo y racional. La libertad que somos nos obliga a procurarnos los criterios que nos permitan elegir entre varias opciones: una facultad que necesariamente tiene que desarrollar un animal que ha perdido la capacidad de adaptarse instintivamente a su entorno. La libertad, y no la razón, es el carácter originario que define lo humano. Rousseau s'aparta de Hobbes i Locke, inaugurant una nova antropologia que atorga a la llibertat el rang que abans van ocupar el poder o la raó. L'home és lliure, no per ser racional -la raó seria el fonament de la llibertat- sinó perquè és lliure, és a dir, davant un estímul no disposa d'una única resposta instintiva, està obligat a ponderar, calcular, sospesar entre diverses possibilitats. Perquè està forçat a decidir, no té altre remei que fer-se reflexiu i racional. La llibertat que som ens obliga a procurar-nos els criteris que ens permetin triar entre diverses opcions: una facultat que necessàriament ha de desenvolupar un animal que ha perdut la capacitat d'adaptar instintivament al seu entorn. La llibertat, i no la raó, és el caràcter originari que defineix l'humà.

6


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

2- Igualtat Hobbes: iguals per fer mal. El hombre no sólo pretende conseguir todo lo que desea, sino que además cuenta con parecidos recursos, de modo que la igualdad es consustancial con los humanos; porque nadie es tan fuerte o precavido que pueda escapar a la muerte violenta. Somos iguales porque todos podemos matar a otro, o ser muertos violentamente por otro. De esta igualdad en capacidades y recursos brota la igualdad en la esperanza de lograr nuestros objetivos; pero también la situación terrible de “guerra de todos contra todos”, que caracteriza al “estado de naturaleza”.

L'home no només pretén aconseguir tot el que desitja, sinó que a més compta amb semblants recursos, de manera que la igualtat és consubstancial amb els humans, perquè ningú és tan fort o previngut que pugui escapar a la mort violenta. Som iguals perquè tots podem matar un altre, o ser morts violentament per un altre. D'aquesta igualtat en capacitats i recursos brolla la igualtat en l'esperança d'assolir els nostres objectius, però també la situació terrible de "guerra de tots contra tots", que caracteritza el "estat de naturalesa".

Locke: els drets naturals. Locke concibe el “estado de naturaleza” como una realidad histórica, descrita en el Génesis. En el primer estadio de su existencia el género humano vivía en comunidad; y no, como elucubró Hobbes, prisionero del egoísmo en un completo aislamiento. En el “estado de naturaleza” reina la libertad; y no un libertinaje caótico, porque la libertad de cada uno está limitada por la ley natural que obliga a todos. Desde un principio rige la ley natural que nos enseña que, siendo todos libres e iguales, “nadie debe dañar a otro en su vida, salud, libertad o posesiones” (II, 6). Locke concibe armoniosa y pacífica una primera fase del “estado de naturaleza”, en la que los individuos gozan de plena libertad para disponer como gusten de ellos mismos y de sus propiedades. Y como los unos dependen de los

7


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

otros, en reciprocidad mutua, nadie tiene más poder que otro y todos son iguales. Locke concep el "estat de naturalesa" com una realitat històrica, descrita en el Gènesi. En el primer estadi de la seva existència el gènere humà vivia en comunitat, i no, com elucubrà Hobbes, presoner de l'egoisme en un complet aïllament. En el "estat de naturalesa" regna la llibertat, i no un llibertinatge caòtic, perquè la llibertat de cada un està limitada per la llei natural que obliga a tots. Des d'un principi regeix la llei natural que ens ensenya que, sent tots lliures i iguals, "ningú no ha de danyar a un altre en la seva vida, salut, llibertat o possessions" (II, 6). Locke concep harmoniosa i pacífica una primera fase de "l'estat de naturalesa", en què els individus gaudeixen de plena llibertat per disposar com agradin d'ells mateixos i de les seves propietats. I com que els uns depenen dels altres, en reciprocitat mútua, ningú no té més poder que un altre i tots són iguals. Rousseau: l’origen de la desigualtat. En el “estado de naturaleza” el hombre habría sido libre e igual. Preocupado por las consecuencias de una desigualdad creciente, distingue entre “desigualdad natural” y la que llama “moral” o “política”, y que hoy llamaríamos social, distinción fundamental que no ha perdido en nada su vigencia. (...) Si no hay una relación directa entre las cualidades personales y la riqueza de que se dispone, o la posición que se ocupa en la sociedad, si las diferencias naturales no son la causa de la desigualdad social, ¿de dónde proviene entonces? (...) ... para Rousseau el factor determinante de la desigualdad social es la aparición de la propiedad. En el "estat de naturalesa" l'home hauria estat lliure i igual. Preocupat per les conseqüències d'una desigualtat creixent, distingeix entre "desigualtat natural" i la que anomena "moral" o "política", i que avui anomenaríem social, distinció fonamental que no ha perdut gens la seva vigència. (...) Si no hi ha una relació directa entre les qualitats personals i la riquesa de què es disposa, o la posició que s'ocupa en la societat, si les diferències naturals no són la causa de la desigualtat social, d'on prové llavors? (...) ... per Rousseau el factor determinant de la desigualtat social és l'aparició de la propietat.

8


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

3- Contracte. Hobbes: un pacte per evitar la guerra de tots contra tots. En parte conducido por sus propias pasiones, en parte llevado por la razón, se puede salir de tan penosa situación si se cae en la cuenta de que resulta mejor llegar a un acuerdo que destruirse mutuamente en una lucha de vida o muerte. Buscar la paz es lo mismo que buscar seguridad, es un principio de la razón que nos lleva a reconocer que, para obtenerla, es preciso renunciar a la libertad natural, es decir, a hacer lo que a cada uno le plazca, y “contentarse con tanta libertad respecto a la de los demás como consentiría que los demás tuvieren respecto a mí mismo”, es decir, asumir el principio de que no quieras para los demás lo que no quieras para ti. En part conduït per les seves pròpies passions, en part portat per la raó, es pot sortir de tan penosa situació si es cau en el compte que és millor arribar a un acord que destruir-se mútuament en una lluita de vida o mort. Buscar la pau és el mateix que buscar seguretat, és un principi de la raó que ens porta a reconèixer que, per obtenir-la, cal renunciar a la llibertat natural, és a dir, a fer el que a cadascú li plagui, i "acontentar amb tanta llibertat respecte a la dels altres com consentiria que els altres tinguin respecte a mi mateix ", és a dir, assumir el principi que no vulguis per als altres el que no vulguis per a tu.

Locke: un pacte per preservar la propietat particular i la imparcialitat dels litigis Si el “estado de naturaleza” en el que cada cual gozaba de la libertad que le concedían sus propiedades hubiese sido tan armonioso y pacífico como lo pinta Locke ¿por qué hubo que inventar un Estado? ¿cómo se entiende que la humanidad abandonase la situación óptima de “igualdad en libertad” que gozaba en el “estado de naturaleza” y fundase el Estado?

9


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

Una primera explicación consiste en observar que en el “estado de naturaleza” “todo hombre tiene derecho a castigar al culpable, haciéndose ejecutor de la ley natural” (II, 8). Pero es una solución que no deja de tener serios inconvenientes. Si la víctima sin duda la persona más interesada en que el delito no quede sin sanción, es la que castiga al infractor, se corre el riesgo de que sea poco imparcial y demasiado vengativa. Para evitar que se desencadene una serie interminable de castigos y venganzas entre la víctima y el agresor, se necesita una autoridad por encima de las partes que dicte el castigo. (…) Cuando un número cada vez mayor no respeta el derecho natural y atenta contra la libertad de los otros, el “estado de naturaleza” se transforma en uno “de guerra”, que empuja a establecer un “poder civil” que proteja a los individuos y a sus propiedades. El “contrato social” no consiste en una entrega total y definitiva del poder de cada uno al Estado, sino que es un pacto que obliga a los ciudadanos a respetar la autoridad que ellos han consentido (II, 119) y al Estado a defender los derechos naturales de cada uno mientras cuente con el consentimiento de la mayoría. Porque el principio fundamental de este pacto es que “la totalidad del poder de la comunidad radica en la mayoría” (II, 132), consentimiento mayoritario que la autoridad tiene que revalidar periódicamente. Una vez establecidas leyes promulgadas de común acuerdo, el gobierno será juzgado por su capacidad de cumplir con los fines para los que ha sido elegido, de modo que cada cual pueda disfrutar de sus propiedades en paz y seguridad. Si l '"estat de naturalesa" en el qual cadascú gaudia de la llibertat que li concedien les seves propietats hagués estat tan harmoniós i pacífic com el pinta Locke per què va haver d'inventar un Estat? ¿Com s'entén que la humanitat abandonés la situació òptima d '"igualtat en llibertat" que gaudia en el "estat de naturalesa" i fundés l'Estat? Una primera explicació consisteix a observar que al "estat de naturalesa" "tot home té dret a castigar el culpable, fent d’executor de la llei natural" (II, 8). Però és una solució que no deixa de tenir seriosos inconvenients. Si la víctima sens dubte la persona més interessada en què el delicte no quedi sense sanció, és la que castiga l'infractor, es corre el risc que sigui poc imparcial i massa venjativa. Per evitar que es desencadeni una sèrie

10


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

interminable de càstigs i venjances entre la víctima i l'agressor, es necessita una autoritat per sobre de les parts que dicti el càstig. (...) Quan un nombre creixent no respecta el dret natural i atempta contra la llibertat dels altres, l '"estat de naturalesa" es transforma en un "de guerra", que empeny a establir un "poder civil" que protegeixi els individus i les seves propietats. El "contracte social" no consisteix en un lliurament total i definitiva del poder de cada un a l'Estat, sinó que és un pacte que obliga els ciutadans a respectar l'autoritat que ells han consentit (II, 119) i l'Estat a defensar els drets naturals de cada un mentre compti amb el consentiment de la majoria. Perquè el principi fonamental d'aquest pacte és que "la totalitat del poder de la comunitat rau en la majoria" (II, 132), consentiment majoritari que l'autoritat ha de revalidar periòdicament. Un cop establertes lleis promulgades de comú acord, el govern serà jutjat per la seva capacitat de complir amb els fins per als quals ha estat elegit, de manera que cadascú pugui gaudir de les seves propietats en pau i seguretat.

Rousseau: un pacte per conciliar la seguretat, la igualtat i la llibertat. La cuestión política básica del Estado moderno es cómo construir una convivencia en la que se haya eliminado la inseguridad, es decir, se pueda vivir en paz y, sin embargo, se mantengan la libertad y la igualdad originarias en cuanto la una depende de la otra: no cabría la libertad sin la igualdad, ni la igualdad sin la libertad. En el Contrato social Rousseau cree haber resuelto el dilema. El pacto social no tendría sentido si no se concibe la libertad como autonomía, es decir, la capacidad de dictar las normas por las que me rijo. Seguramente el mayor aporte de Rousseau haya sido aprehender la libertad como autonomía : soy libre en tanto en cuanto me doy a mí mismo las normas a las que me someto. Esto es en el caso individual. En el caso colectivo son los ciudadanos que libremente llegan a otorgarse las leyes que después han de respetar. La qüestió política bàsica de l'Estat modern és com construir una convivència en la qual s'hagi eliminat la inseguretat, és a dir, es pugui

11


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

viure en pau i, en canvi, es mantinguin la llibertat i la igualtat originàries quant la una depèn de l'altra : no hi hauria la llibertat sense la igualtat, ni la igualtat sense la llibertat. En el Contracte social Rousseau creu haver resolt el dilema. El pacte social no tindria sentit si no es concep la llibertat com autonomia, és a dir, la capacitat de dictar les normes per les quals em regeixo. Segurament la major aportació de Rousseau hagi estat aprehendre la llibertat com autonomia: sóc lliure en la mesura que em dono a mi mateix les normes a què em sotmeto. Això és en el cas individual. En el cas col · lectiu són els ciutadans que lliurement arriben a atorgar les lleis que després han de respectar.

12


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

4- Estat i seguretat. Hobbes : el que es perd en llibertat es guanya en seguretat. Hobbes no ve otra posibilidad de una convivencia pacífica que concentrando en el Estado todo el poder (...) El Estado resulta imprescindible porque la razón no basta para cumplir las leyes que se acuerden: “sin la espada los pactos no son más que palabras”. De ahí que sea necesario un poder que esté por encima de cada uno. La finalidad del Estado, después de atender a su propia conservación, es garantizar un margen de seguridad dentro del cual cada uno pueda conseguir una vida un poco menos penosa que la que ofrece el “estado de naturaleza”. Seguros sólo estamos cuando hemos traspasado nuestro poder a una entidad “artificial”, el Estado, que, al absorberlo, tiene la facultad de establecer lo mío y lo tuyo: en suma, un orden jurídico dentro del cual encontramos seguridad y hasta una cierta libertad delegada. Hobbes no veu altra possibilitat d'una convivència pacífica que concentrant en l'Estat tot el poder (...) L'Estat és imprescindible perquè amb la raó no n'hi ha prou per complir les lleis que s'acordin: "sense l'espasa els pactes no són més que paraules ". Per això és necessari un poder que estigui per sobre de cada un. La finalitat de l'Estat, després d'atendre a la seva pròpia conservació, és garantir un marge de seguretat dins del qual cadascú pugui aconseguir una vida una mica menys penosa que la que ofereix l '"estat de naturalesa". Segurs només estem quan hem traspassat el nostre poder a una entitat "artificial", l'Estat, que, en absorbir-lo, té la facultat d'establir allò que és meu i allò que és teu: en suma, un ordre jurídic dins del qual trobem seguretat i fins a una certa llibertat delegada.

Locke: limitar la llibertat per evitar les discòrdies generades per la desigualtat i l’afany de venjança. El Estado es el instrumento idóneo para solventar un problema que en el “estado de naturaleza” no tendría fácil solución. La necesidad de una

13


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

fuerza neutral para juzgar al que delinque explica el nacimiento de una de las funciones del Estado: la juridiscional, pero no basta para dar cuenta de que haya surgido. (...) Para dar cuenta de la aparición del Estado Locke se ve obligado a recurrir a una segunda fase del “estado de naturaleza”, que se caracteriza por abundantes discordias y una mayor criminalidad que el aumento de población y la acumulación de riqueza en cada vez menos manos trajeron consigo. A una primera fase en la que el hombre habría gozado en paz de su libertad y propiedades, seguiría una segunda en la que ya no se respeta el derecho natural y reina la violencia por doquier, lo que exige una autoridad que ponga orden. L'Estat és l'instrument idoni per solucionar un problema que al "estat de naturalesa" no tindria fàcil solució. La necessitat d'una força neutral per jutjar a qui delinqueix explica el naixement d'una de les funcions de l'Estat: la jurisdiccional, però no n'hi ha prou per explicar que hagi sorgit. (...) Per donar compte de l'aparició de l'Estat Locke es veu obligat a recórrer a una segona fase del "estat de naturalesa", que es caracteritza per abundants discòrdies i una major criminalitat que l'augment de població i l'acumulació de riquesa en cada vegada menys mans van portar amb si. A una primera fase en què l'home hauria gaudit en pau de la seva llibertat i propietats, seguiria una segona en què ja no es respecta el dret natural i regna la violència arreu, cosa que exigeix una autoritat que posi ordre.

Rousseau: aconseguir la lliberat moral per superar l’egoisme de la llibertat natural. El régimen político propio de hombres libres es la democracia. El que juntos nos demos las leyes por las que nos regimos sólo funciona si los ciudadanos que se autogobiernan son realmente libes, es decir, morales, lo que implica que, después de haber vencido todos los egoísmos particulares, las voluntades confluyan en una sola “voluntad general”, que es justamente aquella en la que cada uno anteponga el bien del otro al propio. He aquí el punto crucial de la concepción roussoniana de democracia: libres son aquellos que han superado “la libertad natural” que se orienta exclusivamente por el interés propio, (voluntad particular) y han alcanzado la “libertad moral”, cuyo objetivo es el bien del otro (voluntad general).

14


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

El règim polític propi d'homes lliures és la democràcia. El que junts ens donem les lleis per les quals ens regim només funciona si els ciutadans que s'autogovernen són realment libes, és a dir, morals, el que implica que, després d'haver vençut tots els egoismes particulars, les voluntats conflueixin en una sola "voluntat general ", que és justament aquella en la qual cada un prioritzi el bé de l'altre al propi. Aquest és el punt crucial de la concepció roussoniana de democràcia: lliures són els que han superat "la llibertat natural" que s'orienta exclusivament per l’ interès propi, (voluntat particular) i han arribat a la "llibertat moral", l'objectiu és el bé l'altre (voluntat general).

15


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

5- Justícia. Hobbes: justicia com a ordre. Como no cabe fundamentar el derecho en una idea metafísica de justicia – la modernidad rompe toda ligazón entre derecho y justicia- no existe un orden mejor o peor, sino que todo orden, es bueno en sí; el único malo es la falta de orden. Rotos todos los vínculos con la idea de justicia, la ciencia no indaga los contenidos de un orden justo, sino que delega en el derecho, la gran creación del Estado, declarar lo que es justo, como una cuestión puramente formal de procedimiento. Una vez que se define al hombre como mera voluntad de poder, y la política como el afán de superar la guerra perpetua de todos contra todos, el derecho es el único instrumento de que se dispone para lograr una convivencia pacífica. Importa recalcar que el derecho ocupa ahora el lugar que en la filosofía práctica tenía antes la ética. Com que no cal fonamentar el dret en una idea metafísica de justícia -la modernitat trenca tota lligam entre dret i justícia- no hi ha un ordre millor o pitjor, sinó que tot ordre, és bo en si; l'únic inconvenient és la falta d'ordre. Trencats tots els vincles amb la idea de justícia, la ciència no indaga els continguts d'un ordre just, sinó que delega en el dret, la gran creació de l'Estat, declarar el que és just, com una qüestió purament formal de procediment. Quan es defineix l'home com a mera voluntat de poder, i la política com l'afany de superar la guerra perpètua de tots contra tots, el dret és l'únic instrument de què es disposa per aconseguir una convivència pacífica. Importa recalcar que el dret ocupa ara el lloc que en la filosofia pràctica tenia abans l'ètica. Locke: justícia com a reforç dels drets naturals. Que el “estado de naturaleza” esté sometido al derecho que dicta la razón significa que desde el principio tienen validez las categorías de justo y lo injusto. Dios ha creado al género humano racional y libre, capaz de elegir el bien y rechazar el mal. La ley natural obliga a buscar la paz y prohíbe que unos atropellen a otros. (…) Pero el caso es que Caín mató a Abel, y

16


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

desde el principio de los tiempos algunos no cumplen con los dictados de la ley natural, sobre todo cuando la acumulación de la propiedad en cada vez menos manos aumenta los atropellos y desafueros, tanto de los que tienen mucho como de los que carecen de todo. Que l '"estat de naturalesa" estigui sotmès al dret que dicta la raó significa que des del principi tenen validesa les categories de just i l'injust. Déu ha creat al gènere humà racional i lliure, capaç de triar el bé i rebutjar el mal. La llei natural obliga a buscar la pau i prohibeix que uns atropellin altres. (...) Però el cas és que Caïm va matar Abel, i des del principi dels temps alguns no compleixen amb els dictats de la llei natural, sobretot quan l'acumulació de la propietat en cada vegada menys mans augmenta els atropellaments i abusos, tant dels que tenen molt com dels que no tenen de tot. Rousseau: justícia (pre-contractual) per preservar la desigualtat. Para proteger la desigualdad entre ricos y pobres que trajo consigo la propiedad se inventó el Estado con sus distintas magistraturas, que originaron una nueva desigualdad entre el sometido y el que detenta el poder. Una vez consolidadas las desigualdades básicas: la de los ricos y la delos pobres y la de los gobernados y los gobernantes, el salto del poder legítimo al arbitrario produjo la mayor desigualdad social concebible, la que separa el amo del esclavo Per protegir la desigualtat entre rics i pobres que va comportar la propietat es va inventar l'Estat amb les seves diferents magistratures, que van originar una nova desigualtat entre el sotmès i el que deté el poder. Un cop consolidades les desigualtats bàsiques: la dels rics i la models pobres i la dels governats i els governants, el salt del poder legítim al arbitrari va produir la major desigualtat social concebible, la que separa l'amo de l'esclau

17


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

6- Propietat. Hobbes: la propietat és una concesió de l´estat. El primer derecho natural, propio del individuo en el estado de naturaleza “es la libertad que cada cual tiene de usar su propio poder como quiera”, con el corolario de que entonces “todo pertenece a todos”. La propiedad no solo no es un derecho natural, sino que, al contrario, el derecho natural prescribe que todo pertenece a todos. La propiedad existe únicamente por el Estado y desde el Estado; es el poder del Estado el que la concede, la protege, o la elimina. Se comprende que los propietarios nunca perdonasen a Hobbes esta comprensión de la propiedad como un derecho cedido y prefiriesen la doctrina de Locke que otorga a la propiedad la calidad de un derecho natural anterior a la existencia del Estado que habría sido creado justamente para defenderlo. El primer dret natural, propi de l'individu en l'estat de naturalesa "és la llibertat que cadascú té d'usar el seu propi poder com vulgui", amb el corol·lari que llavors "tot pertany a tots". La propietat no només no és un dret natural, sinó que, al contrari, el dret natural prescriu que tot pertany a tots. La propietat existeix únicament per l'Estat i des de l'Estat, és el poder de l'Estat el que la concedeix, la protegeix, o l'elimina. Es comprèn que els propietaris mai perdonessin a Hobbes aquesta comprensió de la propietat com un dret cedit i preferissin la doctrina de Locke que atorga a la propietat la qualitat d'un dret natural anterior a l'existència de l'Estat que hauria estat creat justament per defensar-lo. Locke: la propietat és un dret natural. Después del derecho a conservar la vida el más importante es el de propiedad, que Locke ha justificado al derivarlo del esfuerzo individual que se precisa para obtener lo que necesitamos para vivir. Ahora bien, si la propiedad se legitima por el esfuerzo-trabajo que cada uno realiza para cubrir sus necesidades, debe limitarse a tanta como sea indispensable para el sustento propio y el de la familia. La propiedad, un derecho natural constitutivo de lo humano, surge en el estado de naturaleza, pero en la sociedad civil cambia por completo de naturaleza. (...) Propiedad limitada que se justifica en el esfuerzo personal, propia del primer “estado de naturaleza”, y la propiedad que protege el

18


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

Estado, ya sin límite alguno, de la que se ha eliminado cualquier vínculo directo con el trabajo propio, como confirma el que se reconozca la herencia. La desigualdad social sería así una consecuencia necesaria del derecho de propiedad, entendido ya en el segundo sentido como derecho positivo que defiende el Estado. Després del dret a conservar la vida el més important és el de propietat, que Locke ha justificat en derivar-lo de l'esforç individual que cal per obtenir el que necessitem per viure. Ara bé, si la propietat es legitima per l'esforç-treball que cada un realitza per cobrir les seves necessitats, s'ha de limitar a tanta com sigui indispensable per al manteniment propi i el de la família. La propietat, un dret natural constitutiu de l'humà, sorgeix en l'estat de naturalesa, però en la societat civil canvia per complet de naturalesa. (...) Propietat limitada que es justifica en l'esforç personal, pròpia del primer "estat de naturalesa", i la propietat que protegeix l'Estat, ja sense cap límit, de la qual s'ha eliminat qualsevol vincle directe amb el treball propi , com confirma el que es reconegui l'herència. La desigualtat social seria així una conseqüència necessària del dret de propietat, entès ja en el segon sentit com a dret positiu que defensa l'Estat. Rousseau: la propietat és l’origen de la desigualtat i de l’Estat. La catástrofe, en el estado de naturaleza, ocurrió cuando se olvidó “que los frutos pertenecen a todos y la tierra a nadie”. “El primero que, una vez cercado un terreno, dijo esto es mío y encontró gentes tan simples para creerle, fue el verdadero fundador de la sociedad civil” (Discurso sobre el origen de la desigualdad humana). La propiedad asienta definitivamente la desigualdad, verdadera caja de Pandora que expande todas las calamidades que padecemos en la civilización que comienza con la aparición del Estado. La catàstrofe, en l'estat de naturalesa, va ocórrer quan es va oblidar "que els fruits pertanyen a tots i la terra a ningú". "El primer que, un cop tancat un terreny, va dir això és meu i va trobar gent tan simples per creure, va ser el veritable fundador de la societat civil" (Discurs sobre l'origen de la desigualtat humana). La propietat s'assenta definitivament la desigualtat, veritable caixa de Pandora que expandeix totes les calamitats que patim en la civilització que comença amb l'aparició de l'Estat.

19


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

7- Model d’estat. Hobbes: el poder concentrat. República, Leviatán, Dios Mortal, son las distintas denominaciones que Hobbes da al Estado como la entidad que concentra todo el poder. El Estado constituye la única posibilidad de acabar con las guerras y demás contiendas civiles porque, al centrar en una sola voz la toma de decisiones, elimina la base misma de los litigios. Las opiniones sobre lo que sea justo o injusto están de tal maneras ligadas a los intereses de cada cual que de la discusión nunca saldría una decisión que a todos convenza. En cambio, el fallo que dicte la autoridad estatal, por arbitrario que nos parezca desde nuestros intereses o valores subjetivos, al no tener réplica posible, tiene la ventaja de que crea orden. La pluralidad desemboca en querellas y luchas y, al final, en caos; la unicidad, en cambio, es la condición formal del orden. Sometidos a único poder, unas decisiones nos gustarán más que otras, pero al menos, al saber a qué atenernos, la discordia queda eliminada de raíz. República, Leviatan, Déu Mortal, són les diferents denominacions que Hobbes dóna a l'Estat com l'entitat que concentra tot el poder. L'Estat constitueix l'única possibilitat d'acabar amb les guerres i altres conteses civils perquè, en centrar en una sola veu la presa de decisions, elimina la base mateixa dels litigis. Les opinions sobre el que sigui just o injust estan de tal manera lligades als interessos de cadascú que de la discussió mai sortiria una decisió que a tots convenci. En canvi, la sentència que dicti l'autoritat estatal, per arbitrari que ens sembli des dels nostres interessos o valors subjectius, en no tenir rèplica possible, té l'avantatge que crea ordre. La pluralitat desemboca en querelles i lluites i, al final, en caos, la unicitat, en canvi, és la condició formal de l'ordre. Sotmesos a únic poder, unes decisions ens agradaran més que altres, però almenys, en saber a què atenir, la discòrdia queda eliminada d'arrel.

Locke: el poder dividit. Que la libertad de pensamiento traiga consigo irremediablemente contiendas civiles no es tan evidente como Hobbes había supuesto. Se comprende que en tiempos de guerras civiles, máximo si son de religión, hubiera llegado al convencimiento de que donde impera la libertad la paz

20


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

sería imposible, prejuicio que desde entonces han repetido todos los liberticidas. En cambio, Locke parte de que la tolerancia hace la libertad compatible con la paz. Si el Estado obligase a las distintas creencias religiosas a no agredirse, la tiranía dejaría de ser una opción razonable. Al final de la Carta sobre la tolerancia, Locke escribe directamente contra Hobbes que “la mayor parte de las luchas en el mundo cristiano se han producido, no porque no se pueda evitar la diversidad de opiniones, sino por no tolerar a los que tienen opiniones distintas”. Si suprimir la libertad fuese el precio que hubiera que pagar por la paz social, el remedio sería peor que la enfermedad. (...) No se trata de eliminar la libertad, sino de conciliar la autoridad del Estado con la libertad de los cuerpos sociales. (...) El primer acto del Estado es establecer el poder legislativo elegido por el pueblo, que es el poder supremo del que dependen los demás poderes, el ejecutivo y el judicial. (II, 149). El modelo de Estado que postula Locke es el liberal: gobierno por consentimiento, principio de la mayoría limitado por la división de poderes, cuya primera expresión fue la monarquía compartiendo el poder con un gobierno elegido por el parlamento. Que la llibertat de pensament porti amb si irremeiablement conteses civils no és tan evident com Hobbes havia suposat. Es comprèn que en temps de guerres civils, màxim si són de religió, hagués arribat al convenciment que on impera la llibertat la pau seria impossible, prejudici que des de llavors han repetit tots els lliberticides. En canvi, Locke parteix del fet que la tolerància fa la llibertat compatible amb la pau. Si l'Estat obligués a les diferents creences religioses a no agredir-se, la tirania deixaria de ser una opció raonable. Al final de la Carta sobre la tolerància, Locke escriu directament contra Hobbes que "la major part de les lluites en el món cristià s'han produït, no perquè no es pugui evitar la diversitat d'opinions, sinó per no tolerar els que tenen opinions diferents ". Si suprimir la llibertat fos el preu que hagués de pagar per la pau social, el remei seria pitjor que la malaltia. (...) No es tracta d'eliminar la llibertat, sinó de conciliar l'autoritat de l'Estat amb la llibertat dels cossos socials. (...) El primer acte de l'Estat és establir el poder legislatiu elegit pel poble, que és el poder suprem del qual depenen els altres poders, l'executiu i el judicial. (II, 149). El model d'Estat que postula Locke és el liberal: govern per consentiment, principi de la majoria limitat per la divisió de poders, la primera expressió va ser la monarquia compartint el poder amb un govern elegit pel parlament.

21


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

Rousseau: la democràcia com a model utòpic. Como la griega, la rousseauniana es una democracia directa, ya que no cabría delegar en otro mi libertad y seguir siendo libres. La soberanía radica en el conjunto de ciudadanos, que no admiten que nadie les represente. (...) Todos han de participar en la elaboración de las leyes, con lo que se elimina la distinción entre gobernantes y gobernados, pero previamente exige que la “libertad natural” se haya convertido en “libertad moral”. El cuerpo político s indivisible. Rousseau es el primero en denunciar la “tiranía de la mayoría” que oprime a las diferentes minorías. La libertad de los muchos no debe ser el yugo de los pocos, que además podrían ser los mejores. Si se divide el poder entre el legislativo, el ejecutivo y el judicial, el soberano se convierte en un ser fantástico, confeccionado de distintas piezas. (...) Rousseau repudia el principio de representación, el de la mayoría y el de la división de poderes, así como la existencia de partidos políticos, es decir, los elementos básicos de la democracia representativa que ha terminado por consolidarse. (...) Rousseau tiene que reconocer que la democracia, tal como la concibe, no ha existido nunca y nunca existirá. “Si hubiera un pueblo de dioses, se gobernaría democráticamente. Un gobierno tan perfecto no conviene a los hombres” (CS) (...) ¿Qué sentido tiene entonces ocuparse de una idea de democracia de la que se sabe es irrealizable? Rousseau no se cansa de repetir que el esfuerzo especulativo por describir el modelo ideal de una convivencia libre en igualdad, a la que llama democracia, sirve únicamente para enjuiciar las diferentes soluciones que vayamos dando a lo largo de la historia para hacer compatible la libertad con la igualdad. Con esta función crítica de la reflexión política Rousseau recupera la noción de utopía como aquella dimensión crítica permanente que sirve de contrapeso a la “razón de Estado”, que nació también con la modernidad. El objetivo de la utopía no es que se realice (...) sino utilizarla de espejo para criticar lo existente. Com la grega, la rousseauniana és una democràcia directa, ja que no es podria delegar en un altre la meva llibertat i seguir sent lliures. La sobirania rau en el conjunt de ciutadans, que no admeten que ningú els representi. (...) Tots han de participar en l'elaboració de les lleis, de manera que s'elimina la distinció entre governants i governats, però prèviament exigeix que la "llibertat natural" s'hagi convertit en "llibertat moral".

22


Sobre antropologia, igualtat i justícia (Hobbes, Locke i Rousseau).

El cos polític s indivisible. Rousseau és el primer a denunciar la "tirania de la majoria" que oprimeix a les diferents minories. La llibertat dels molts no ha de ser el jou dels pocs, que a més podrien ser els millors. Si es divideix el poder entre el legislatiu, l'executiu i el judicial, el sobirà es converteix en un ésser fantàstic, confeccionat de diferents peces. (...) Rousseau repudia el principi de representació, el de la majoria i el de la divisió de poders, així com l'existència de partits polítics, és a dir, els elements bàsics de la democràcia representativa que ha acabat per consolidar-se. (...) Rousseau ha de reconèixer que la democràcia, tal com la concep, no ha existit mai i mai existirà. "Si hi hagués un poble de déus, es governaria democràticament. Un govern tan perfecte no convé als homes "(CS) (...) Quin sentit té llavors ocupar-se d'una idea de democràcia de la que se sap és irrealitzable? Rousseau no es cansa de repetir que l'esforç especulatiu per descriure el model ideal d'una convivència lliure en igualtat, a la qual diu democràcia, serveix únicament per enjudiciar les diferents solucions que anem donant al llarg de la història per fer compatible la llibertat amb la igualtat. Amb aquesta funció crítica de la reflexió política Rousseau recupera la noció d'utopia com aquella dimensió crítica permanent que serveix de contrapès a la "raó d'Estat", que va néixer també amb la modernitat. L'objectiu de la utopia no és que es realitzi (...) sinó utilitzar-la de mirall per criticar l'existent.

Barcelona, 9 de juliol de 2012

23

Sobre antropologia, igualtat i justícia. Hobbes, Locke i Rousseau.  

A partir d' un article del filòsof Ignacio Sotelo es planteja una comparativa entre aquests tres filòsofs.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you