Page 1

Fent Història

Desespereu, però no abandoneu [L’escepticisme peculiar de Francisco Sánchez (1550-1623)

Autor: Manuel Villar Pujol 22 de febrer de 2012


[Desespereu, però no abandoneu]

Incredulitat, incredulitat religiosa, per ser més precís, és el terme amb el que sovint associem la paraula escepticisme. Per això ens pot resultar sorprenen per a la nostra mentalitat el descobriment que la majoria dels pensadors escèptics del Renaixement fossin creients fervents. L´escepticisme, que mai no gaudí de massa seguiment en el món antic, en el Renaixement tardà va comptar amb un gran nombre d´entusiastes i seguidors. Tanmateix, a diferència d´altres corrents filosòfics que van ser recuperats pels humanistes, no va ser l´entusiasme pels filòsofs antics el que motivà el ressorgiment de l´actitud escèptica, sinó que la motivació, com veurem més endavant, van ser una de molt diferent. Ja en l´origen de l´escepticisme, en el període hel·lenístic, comencen a articular-se dues tradicions al voltant de dues qüestions: 1) si és possible algun coneixement; 2) si s´ha de suspendre el judici (ephojé) quan no hi ha evidència per determinar la possiblilitat d’algun coneixement. L´escepticisme anomenat acadèmic se centra a respondre a la primera. L´escepticisme anomenat pirrònic, respon a la segona. L´escepticisme acadèmic sorgí a l´Acadèmia platònica al segle III a. C i estengué el seu domini en aquesta institució fins al segle I. a. C. Fora de l´Acadèmia va tenir continuïtat gràcies a les obres de Ciceró, Diògenes Laerci i Sant Agustí. L´aparició de l´altra versió d´escepticisme s´atribueix a Pirró d´Elis (360-275 a. C). Si bé totes dues tradicions coincideixen a constatar que res no es pot conèixer, la segona considera dogmàtic fins i tot afirmar el que els acadèmics defensen: que res no es pot conèixer. La suspensió del judici és l´actitud més coherent de l´escepticisme segons el pirronisme; el pirronisme anima a desconfiar fins i tot dels principis que l’han conduït a una conclusió escèptica.

Luter, amb els Col·loquis de Leipzig de 1519 i els seus escrits de 1520: El Manifest a la Noblesa Alemanya i Del captiveri de Babilònia en l´Església, va ser qui va obrir la caixa de Pandora. Les seves paraules transcendiren la simple crítica, per molt ferotge que fos, a la corrupció eclesiàstica. Significaren, per a Popkin, l’inici d’una “revolta intel·lectual que havia de commoure els ciments mateixos de la civilització occidental”. En el Manifest, Luter declarà que “tots els cristians tenen el poder de discernir i jutjar el que és just o injust en matèria de fe”. En aquest al·legat a favor de la llibertat religiosa individual, Luter formulà un nou criteri de coneixement religiós que anava en contra del que durant segles havia estat el criteri comunament acceptat: una veritat religiosa era allò que la tradició eclesiàstica, el Papa i els concilis havien dictat que era veritat. Luter amb la seva proposta pretenia ensorrar l’estructura sobre la que s’havia fonamentat fins aleshores l’ortodòxia religiosa cristiana. 1

Richard Popkin, La historia del escepticismo desde Erasmo hasta Spinoza, FCE, México 1983

22 de febrer de 2012

Segons l´historiador de les idees Richard Popkin1, la porta principal a través de la qual s´infiltraren les categories escèptiques a l´Europa renacentista del segle XVI fou una disputa religiosa. La que va propulsar la Reforma a partir del debat sobre quin havia de ser el criteri adequat per al coneixement religiós: la querella per “la regla de la fe”.


[Desespereu, però no abandoneu]

Com a reacció Erasme al 1524 publicà De libero Arbitrio, on utilitzà una postura antiintel·lectualista per qüestionar l`aparent seguretat amb què Luter presenta el seu criteri basat en una certesa subjectiva. Els reformadors diuen que la consciència, la llum interior o una cosa similar ha de ser el jutge de les Escriptures. Però, si diferents persones tenen diferents llums interiors, com sabem qui diu la veritat? Erasme considera que atesa la complexitat de la creença essencial religiosa seria més fàcil adoptar una actitud més humil i acceptar l’antiquíssima saviesa de l’Església en aquestes qüestions que tractar de comprendre i jutjar per un mateix. És en la segona meitat del segle XVI, coincidint amb aquest clima de fervent polèmica religiosa, quan es produeix el redescobriment dels arguments dels escèptics grecs. Henri Estienne en 1562 publicà la primera versió llatina dels Hipoptiposis pirrònics i una mica més tard, Gentian Hervet, en 1569, la traducció llatina dels Adversus Mathematics. Aquests dos textos eren els únics que es van conservar de la tradició pirrònica de l´escepticisme antic, on Sext Empíric (al voltant del 200 d. C) compilà un seguit de “tòpics” o arguments que pretenien produir la suspensió del judici. L´objectiu dels dos traductors, en la línia que ja abans havia explorat Erasme, era aprofitar-se del material conceptual escèptic per enfrontar-se amb les millors armes contra el dogmatisme de l’època. Emprarem l´escepticisme com una manera de facilitar que el missatge de Crist fos acceptat per les ànimes humils dels fidels i alhora rebaixar els fums dogmàtics de reformistes i ateus.

Un dels responsables d´haver reconduït el debat del criteri fora de l´àmbit religiós fou Francisco Sánchez. Aquest metge de professió estudià en la mateixa escola de Bordeus on Gentian Hervet, un dels traductors de l´obres de Sext, impartia classes. Bordeus és la ciutat francesa a la que arriba Sánchez amb la seva família d´origen jueu, recentment convertida al cristianisme, fugint del clima antisemita que es respirava a Portugal. En 1575, acabat de doctorar-se en medicina en la Universitat de Montpellier, escriu Que res no se sap2, la que serà l’obra per la qual serà reconegut per alguns estudiosos com un dels més grans pensadors escèptics renaixentistes, juntament amb Montaigne. En aquest llibre Sánchez aplicà els arguments pirrònics apresos a l´escola bordelesa de Guyenne a l´àmbit de la teoria del coneixement. En la salutació al lector es condensen les tesis més importants de Sánchez. En primer lloc, ens presenta la situació tràgica de la humanitat: naixem amb el desig innat i universal de saber, però a pocs, per no dir a ningú, se’ls ha dotat de la possibilitat de satisfer-lo. Una naturalesa cruel, com el geni maligne de Descartes, ens predisposa a la saviesa quan els dispositius naturals per assolir-la no són els més adequats. En un altre moment del llibre, el capítol 4, compara el coneixement humà i la seva relació amb les coses amb la relació que tenen els rats penats amb la llum del sol, citant paradoxalment una frase d´un dels autors més criticats en el llibre, Aristòtil. 2

Francisco Sánchez, Que nada se sabe, Colección Austral. Espasa Calpe, Madrid 1992, segunda edición

22 de febrer de 2012

“Tan sols després de la publicació de les obres de Sext començà l´escepticisme com a moviment filosòfic important”, assegura Popkins. La repercussió d´aquest “accident històric”, com qualifica Popkins el fet que l´escepticisme pirrònic fos recuperat en el mateix moment en què es discutia la validesa del criteri religiós, fos transcendental. Aviat les disputes religioses es desplaçaren al terreny de la filosofia natural per contribuir decisivament a l´aparició de la filosofia moderna. Bona part de les energies d´aquest nou pensament es consumiren en la recerca d´un principi inqüestionable a partir del qual fer front a la crisi pirrònica heretada de la filosofia escèptica renaixentista.


[Desespereu, però no abandoneu]

En segon lloc, qüestiona l´autoritat i la tradició filosòfica servint-se d’una breu biografia gastronòmico-intel·lectual on ens explica que la seva vida ha passat per diferents fases: des d’una golafreria inicial, passant per una etapa de rebuig total de tot aliment provocada pels excessos de l´etapa anterior, acabant en una fase nova caracteritzada per l´afany frustrat de trobar algun cuiner, tastant de tots aquells que tenien més renom, que li pogués oferir un menú adequat i una dieta capaç de complaure un paladar tan refinat i exquisit com el seu. Cada xef es presenta al públic com un revolucionari de la cuina: un emfatitza els guisats, l´altre els arrebossats; la presentació dels plats és fonamental per a uns, els acompanyaments i les salses són imprescindibles pels altres. Uns es passen, altres no arriben, però el bistec mai no es serveix amb el punt just. Amb artificis sintètics destrueixen del gust original dels aliments. Francisco Sánchez ho expressa amb altres paraules: “cadascú construeix una ciència a partir de fantasies pròpies i alienes. (...) sense prendre en consideració les coses, han desenvolupat un laberint de paraules sense cap fonament en la veritat.” Per a un el plat estrella són els àtoms (Demòcrit), per altre les idees (Plató). Un es treu de la màniga els números (Pitàgores); el més mediàtic (Aristòtil): els universals, l´enteniment agent i la intel·ligència. Si vols merèixer el reconeixement públic, has de deixar-te veure per algun dels restaurants dels cuiners de moda. Qui gosi emetre un comentari crític sobre la bondat del menjar, qui s´atreveixi a qüestionar aquestes quimeres, de seguida quedarà desqualificat per sempre i titllat de sofista. Finalment, davant el fracàs de l´etapa anterior, argumentant de la mateixa manera que Luter carrega contra la tradició eclesiàstica i l´autoritat del Papa, decideix prescindir de tota guia externa (mestres, corrents filosòfiques) i buscar en si mateix el que no ha trobat en altres. Començant des de zero i confiant en els sentits i la raó com a únics guies, espera trobar un mètode que li permeti saciar del tot el seu apetit: “examinar les coses mateixes, que és la veritable manera de saber”. I això està a l´abast de qualsevol, afirma el filòsof. Sánchez interpel·la directament als lectors, s´adreça als que com ell usen del seu propi criteri per analitzar les coses. No cal ser Aristòtil ni tan sols acòlit dels seus dictàmens per anar a la recerca de la veritat.

Al seguidor de la causa escèptica, el viatge a la recerca del menjar perfecte l´hauria de fer reconsiderar la seva situació: oblidar-se de l´àpat ideal i conformar-se amb un auster menú de restaurant de carretera. Aquesta seria l´actitud pròpia d´un escepticisme acadèmic. Un altra solució seria la de l’ escèptic pirrònic: no sabria dir si aquest viatge li ha servit d’ alguna cosa o no, podria haver-se quedat a casa amb el risc de morir d`inanició. La proposta de Francisco Sánchez no es deixa classificar tan fàcilment. Aquell que busca la veritat, diu, és com un gos de caça que fa sortir la presa del seu cau, l’assetja; però com el llebrer en una pista de carreres, ha d’assumir que el conill elèctric mai no serà seu. Aquest és el lema del filòsof portuguès: “Desespero, però persisteixo”. Un lema que ens fa pressentir el leitmotiv de la filosofia moderna: “penso, llavors existeixo”. Si substituïm el “desesperar”, que és la conseqüència d’ un pensar que no pot trobar més certesa que els seus dubtes (“contra més penso més dubto”), pel “cogito” cartesià i el “persistir”, que és l’afany d´expressar la impossibilitat de conèixer una veritat escàpola, per l´”existir” de l´autor del Discurs del mètode, vet aquí a Sánchez, el metge pirrònic, convertit en un Descartes avant la lettre.

22 de febrer de 2012

Tanmateix, el resultat, la conclusió d’aquesta última aposta és que no hi ha recepta perfecta per aconseguir l’àpat òptim. “El coneixement perfecte, escriu en el capítol 6 (la conclusió), exigeix un cognoscent perfecte i una cosa adequada per ser coneguda, exigències ambdues que mai no he vist”, reconeix. És a dir, continuant amb l’al·legoria culinària, que quan no falla el cuiner, fallen els estris i el forn, i quan no és la infraestructura són els ingredients els que no estan a l´alçada. No existeix un menjar que sigui del seu grat. Dit d´una altra manera: “que res no se sap”.


[Desespereu, però no abandoneu]

Possiblement Sánchez estaria més a prop de l´academicisme que del pirronisme amb el que suposadament va ser educat. Tanmateix, l´academicisme recelaria d´un escèptic que insisteix en no abandonar la persecució d’una il·lusió. El pirronisme, per la seva banda, declararia a Sánchez dogmàtic per atrevir-se a concentrar tot el seu pensament en la forma categòrica d`un lema:”Desespereu, però no abandoneu”. Autor: Manuel Villar Pujol Barcelona, 22 de febrer de 2012 Article aparegut a la revista Fent Història, Associació d’Estudis Històrics nº20, 2n semestre 2012

22 de febrer de 2012

Llocs webs: https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/quod-nihil-scitur-1

Desespereu, però no abandoneu.  

Es plantegen els problemes epistemològic des de l'òptica d´un pensador escèptic del renaixement.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you