Page 1

ALBERT CARRERAS

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

FONS LLUÍS CARULLA

Núm. 9 Any 2013

MVR

1


2

MVR


EL PERXE

Editorial

Índex

Vivim uns temps ben revessos pel que fa a l’economia i a l’educació. Quant a l’economia, ben poc hi podem fer, si més no individualment, fora d’esperar que es vagi invertint la tendència general dels mercats i que el crèdit deixi d’hivernar perquè pugui tornar a ajudar emprenedors i famílies que ho necessiten.

4 La col·lecció 5 El visitant convidat Jordi Carrió 6 L’article Anna Batet Capdevila Llapis i... acció! 8 D’un altre temps 9 El rebost La recepta de Miquel Alongina, del Restaurant Font Moixina El vi, maridatge de la DO Conca de Barberà 10 L’entrevista Joan Farré, mestre pastisser 12 Sortim El perxe Ferran Freixa Fotografia 1973-2013 13 Lectures 14 Programa cultural

Molt més es pot fer quant a l’educació i els valors universals que propaga. En això sí que tots i cada un de nosaltres ens hauríem de mostrar molt ferms, i no hauríem d’acceptar que es traspassessin determinades línies vermelles en terrenys que constitueixen grans conquestes del nostre estat del benestar. El que passa a les Illes Balears amb la implantació del TIL és, en aquest sentit, un exemple de política educativa feta d’esquena a la gran majoria de la societat i dels ensenyants baleàrics. I, per altra banda, el tancament de la RTVV, justificat pel dèficit colossal que arrossega aquest òrgan de fa anys fruit d’una mala gestió, repercutirà, una vegada més, i de manera absolutament negativa, en l’ús de la llengua pròpia d’una part molt important de la societat valenciana. Des de la seva creació, la Fundació Carulla s’ha cuidat de la difusió dels valors que ens configuren com a persones lliures i responsables, i és per això que, des del Museu de la Vida Rural, no podem fer l’orni davant situacions tan lamentables com les que pateixen els nostres germans balears i valencians. La nostra Fundació ha vetllat sempre per l’observança d’aquests valors primordials, i l’educació i l’ensenyament són, per descomptat, el canal per compartir-los i per fer-los créixer en la consciència de les persones. Els Premis Baldiri i Reixac, amb una llarga trajectòria que s’acosta als quaranta anys, com també el més recent Observatori dels Valors, són dues de les realitats que, des de la nostra Fundació, aposten per la qualitat de l’ensenyament a casa nostra, als diversos països de parla catalana, i pel rigor d’ús i l’extensió d’aquests valors que ens fan persones civilitzades i solidàries, compromeses amb l’entorn i amb el món al mateix temps que exigents. El pupitre que podeu veure en la imatge d’aquest editorial és una peça del Museu en préstec a l’exposició “Llapis i... acció!”, dedicada a l’obra d’il·lustració de Roser Capdevila (que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona fins al pròxim 27 d’abril). És gairebé un emblema d’aquestes bones pràctiques que reclamem en l’àmbit de l’educació i de l’ensenyament. Des de la Fundació Carulla i el Museu de la Vida Rural, no ens cansarem mai de treballar en pro d’aquests valors.

El perxe Butlletí del Museu de la Vida Rural Número 9, desembre de 2013 Equip de redacció: Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Carme Martí, Jordi Puig, Ramon Rosich. Fotografies: Albert Carreras, Ramon Rosich, Arxiu del Museu de la Vida Rural. Disseny Gràfic: APRODISCA Edició: Museu de la Vida Rural SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuïtament el butlletí del MVR en format digital envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Tel. 977 87 05 76 www.museuvidarural.cat HORARIS D’OBERTURA DEL MVR De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h El Museu obre tots els dies de l’any excepte els dilluns no festius, l’1 i 6 de gener, el dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

MVR

3


LA COL·LECCIÓ

Proximitat

MIQUEL ABAT

El Museu acollirà entre el 17 de gener i el 23 de febrer, a la Sala Maria Font, l’exposició fotogràfica col·lectiva Proximitat, comissariada per Josep Bou. Els fotògrafs Miquel Abat, Ivana Larrosa, Maria Gregori, Carles Llop, Conchi Martínez, Xavi Moix i Cori Pedrerola interpreten, a través del seus objectius, el concepte de proximitat. A tall d’exemple, Miquel Abat, en la sèrie Altres mons íntims ens mostra, en les seves dues filles petites, allò que fa uns anys era per a ell llunyà i que avui en dia és quotidià. Maria Gregori inspirada en el llibre de Gerald Durrell La meva família i altres animals explica la vinculació de la seva pròpia família amb els animals al llarg de tota una vida.

Peces destacades del fons del MVR Morter 13,5 x 25 x 12 cm Data: Segle XX

Desgranadora de blat de moro Fusta i ferro Data: Segle XX

Vas de cavitat semiesfèrica, de parets gruixudes de pedra, dins del qual es trituren amb una maça anomenada mà de morter, certes substàncies que es volen polvoritzar o reduir a pasta. Amb quatre braços, un d’ells amb un canal per on extreure líquid.

Màquina per desgranar panís, consistent en una roda de ferro dentada. A la part superior de la roda hi ha un forat per tal d’introduir les panotxes que, en girar la maneta, es desgranen. Se sosté sobre un banc de fusta.

Rellotge de sol de peu 85 x 38 x 41 cm Data: segle XVIII Artifici que assenyala les diverses hores del dia per la il·luminació d’un cos exposat al sol o per l’ombra que un cos projecta sobre una superfície plana. És bàsic en els rellotges verticals, per al seu correcte funcionament, que el gnòmon o tija estigui col·locat de forma paral·lela a l’eix de la Terra.

4

MVR

Paella d’aram 8 x 52 cm Data: segle XIX Recipient d’aram, de base circular i vores inclinades i de poca altura, amb un mànec llarg de ferro colat per subjectar-la, que serveix per fregir ous, patates o altres aliments. L’interior de la paella conté un bany d’estany ja que els compostos d’aram, en contacte amb el foc, són verinosos per als humans.


VISITANT CONVIDAT

Jordi Carrió barates Eduard Aunós, tan estimats per l’amic Paco Candel. Avui, l’obra de Lluís Carulla i Maria Font, de la qual la Fundació Lluís Carulla és esplèndida continuïtat, segueix sent del tot imprescindible en els terrenys editorial, educatiu i patrimonial. Tornant al fil de la visita, em satisfà especialment l’encert del discurs expositiu, l’històric, amb l’acurada utilització del magnífic fons, que tan i tan bé exemplifica la sempre necessària “concòrdia de les mans i de les eines”, i el de present i el de futur en defensa de la sostenibilitat i del domini responsable de la natura. Només disposem d’una terra i és la terra la que omple les gerres. Aquesta és la profunda lliçó del Museu.

precís com una gran cal·ligrafia de terra nua oberta de nou a l’aire de la solana. Hi ha dies que necessites escriure les garbes reposen –el gra és lluny de l’espiga– puntuant aquesta escriptura estesa, senyorejant tot l’espai roturat. Que necessites escriure reposen com si vetllessin la terra, els dies que vindran, el pa de demà. Del llibre Els dies que vindran (Editorial Fonoll).

Roturat El cant trencadís de l’oreneta confon l’or del liquen als teulats i un fil de vent et duu l’olor de la ginesta. Hi ha dies que necessites escriure mira quina placidesa el camp estès de bat a bat de la tarda, silent –lluny les veus del blat i el vent– pulcre, roturat amb traç

MARIA ESPEUS

Cada cop que vaig al monestir de Poblet visito també el Museu de la Vida Rural. Comparteixo els valors que la comunitat monàstica i el museu defensen i que tenen relació amb el respecte i el domini responsable de la terra. Permeteu-me una nota personal: m’agrada trobar-me els dibuixos de Llucià Navarro. Vaig crèixer amb el Cavall Fort. Feia els 12 anys amb el número 1. Per a mi visitar el Museu es sumergir-me en un clima gairebé familiar. A més, a casa, el meu pare tenia sempre algun llibre de l’Editorial Barcino sobre la taula i rebia cada any la Nadala que li feien arribar Lluís Carulla i Maria Font. Molts anys després, el 1983, vaig tenir el goig (com a director de Serveis de Districte de l’Ajuntament de Barcelona) de reunir-me amb el Sr. Lluís Carulla per dibuixar l’acord Carulla-Maragall de creació de la Biblioteca Francesc Candel en uns locals cedits per la seva empresa a la ciutat. Els locals donaven al parc interior d’illa més gran de Barcelona, el parc de Can Sabaté, a la Zona Franca, prop dels barris del Polvorín i de les cases

ACTUALITAT

Candidatura cuina catalana Patrimoni de la Humanitat La Fundació de l’Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica ha posat en marxa una iniciativa perquè la cuina catalana sigui declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Consideren que la cuina catalana presenta uns trets que la fan única al món, que està dotada d’unes característiques singulars i un recorregut històric distintiu que li atorguen una identitat cultural pròpia de país. No només perquè la varietat paisatgística del territori català dóna com a resultat una àmplia gamma de productes, sinó també perquè fa temps que es treballa buscant una producció de qualitat, com així ho demostren distintius com els de Denominació

d’Origen (DO), Denominació d’Origen Protegida (DOP), Indicació Geogràfica Protegida (IGP) o Marca Q de qualitat, entre d’altres. A més, la cuina catalana compta amb una llarga tradició històrica, com deixen en evidència receptaris medievals com el Llibre de Sent Soví, escrit en català i amb més de sis-cents anys d’història, o el Llibre del Coch, escrit pel mestre Robert a principis del segle XVI. És per això que, en col·laboració amb diverses associacions, museus, centres d’interpretació, institucions governamentals la FICCG està elaborant un projecte de grans dimensions per presentar durant l’any 2014 a la UNESCO. MVR

5


L’ARTICLE

Llapis i... acció!

Roser Capdevila dibuixa La llavor d’aquesta exposició es va plantar fa més de tres anys: el dia que els nostres pares ens van demanar ajuda! La mare, Roser Capdevila, havia donat tot el seu llegat a la Biblioteca Nacional de Catalunya i calia localitzar, revisar, catalogar i empaquetar per traslladar els més de 2.300 dibuixos originals sobre paper. A casa dels pares hi havia un rebombori propi d’una petita mudança. A mi em van assignar la feina de baixar un munt carpetes dels altells i d’extreure’n d’altres dels fons dels armaris on, plenes de dibuixos, s’hi havien anat endreçant a mesura que retornaven de França, Alemanya, Àustria, Itàlia, Canadà o Japó -d’allà on havien publicat les històries il· lustrades de la mare-. Des d’aleshores estaven ben guardades, tot i que una mica oblidades, allà dalt a les fosques! 6

MVR

En Joan, el pare, les numerava i la Roser se n’acomiadava. Obria les 136 carpetes, una a una, i n’extreia els dibuixos. Nosaltres quedàvem abstretes per la màgia que tenien; embadalides per la bellesa i la delicadesa del traç, la textura, la riquesa cromàtica... i sobretot, perquè ens explicaven coses que ens evocaven records. La Roser ens va transportar a la seva infància amb Aïe, aïe, aïe, mes cheveux!; vam reviure la lluita per l’escola pública catalana amb Volem una escola més gran!; vam retreure als pares que ens deixessin a casa durant la nit de Reis de 1982, mentre ells gaudien de la gala del Premi Apel·les Mestres amb La Cosidora; i vam reviure amb complicitat les anècdotes del nostre naixement amb Som les tres bessones. També vam retrobar-nos amb la nostra altra ‘germana’, nascuda de la mateixa mare,

la Girafa Palmira, i vam sentir una certa nostàlgia amb la sempre present Bruixa Avorrida. En aquell moment, i en aquest context, va sorgir el desig de compartir amb tots vosaltres aquest petit i valuós tresor, que marxava del sobreàtic de Sant Gervasi cap al soterrani de l’Antic Hospital de la Santa Creu, amb millors condicions ambientals i molt bon veïnatge, l’obra dels grans mestres i estimats de la Roser, en Cesc i la Mercè Llimona. Un desig compartit amb la voluntat de la llavors directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, Dolors Lamarca, que ens va ajudar a convèncer la Roser, que fins al moment s’havia negat a emmarcar les seves il·lustracions per fer-ne una exposició. Teníem clar que l’enamorament d’unes filles per l’obra de la seva mare no és suficient per liderar un


L’ARTICLE

projecte ambiciós. Ens havíem de preparar per al nou repte, un curset sobre comissariat d’exposicions semblava una bona manera. El que no esperàvem és que vuit hores de formació es convertissin en dies, setmanes, mesos i anys. La Mercè Alsina, crítica d’art i periodista, es va oferir a acompanyar-nos i col·laborar amb l’exercici intel·lectual que ens permetés fer aquesta altra mirada sobre la mare i valorar-ne l’artista. Un luxe! I juntes, vam començar a preparar l’embrió d’aquesta exposició, que seria d’una gestació llarga, i que va requerir una immersió dins l’obra de la Roser, poder remenar, valorar, datar, mesurar i catalogar un munt de peces. I triar-ne unes, poques, i rebutjar-ne moltes, massa! Alhora que construíem i ens adaptàvem a un guió expositiu i a un espai, les sales 1 i 2 del Palau Robert. Però res no ha sigut fàcil! No ho va ser trobar l’espai adequat. Després de picar moltes portes tancades sense resposta, finalment, se’ns va obrir, de bat a bat, la porta del Palau Robert per acollir l’exposició. La nostra proposta encaixava en el seu discurs expositiu i es programaria en el marc d’una sèrie d’exposicions dedicades a il·lustradors, que ja havien encetat amb la Pilarín Bayés. Tampoc va ser fàcil disposar dels recursos necessaris, malgrat la implicació de l’administració, malgrat l’ajustament de pressupost, malgrat la participació desinteressada d’amics, com l’Elisabeth Figa o d’empreses properes al projecte com Espais Telemàtics, i malgrat la disponibilitat de tota l’obra, tant els originals de la Biblioteca de Catalunya com els objectes de cartró, les llibretes... de la Roser o del seus amics i familiars.

Ens calia trobar uns bons padrins! Uns padrins, el Museu del Gas i el Museu de la Vida Rural, que van arribar de la mà de les seves fundacions i que, amb la cessió d’una peça, també són presents en el discurs de l’exposició, en diàleg amb les creacions de la Roser. Com no podia ser d’una altra manera, i agrupades sota el segell familiar de Brot 72, hem gaudit molt dissenyant la gràfica i els espais exposi-

tius, i fent tasques de documentació i de comissariat. Això, ens ha obligat a analitzar i a reflexionar sobre aquesta obra tan propera, que ens ha acompanyat tota la vida i ens ha embolcallat sempre, per poder-vosla explicar i per poder-vos presentar aquest retrat singular de la nostra mare i artista. Tot i que aquesta exposició va sorgir d’una voluntat familiar d’homenatjar la Roser, el projecte ha implicat una família molt més extensa, que no ha parat de créixer durant tot el procés de creació i d’execució, primer engolint la Mercè, com a un membre més, i després, amb la incorporació dels professionals del Palau Robert, de Grop i de Tinta Invisible. El resultat és Llapis i...acció! Roser Capdevila dibuixa. Una exposició que

ens presenta la Roser Capdevila a través dels vincles constants que ha anat establint entre la seva obra i la seva vida. Una selecció de cinc contes d’entre els més de 300 títols que ha publicat. La tria ens permet veure l’evolució d’estil, conèixer-la com a escriptora i fins i tot descobrir algun conte inèdit, mai publicat a casa nostra. Però sobretot, retrata una gran narradora d’històries, perquè com diu ella mateixa “allà on no hi caben paraules hi faig dibuixos i a on no hi arriben els dibuixos hi escric paraules”. I qui la coneix sap que és dona de molts dibuixos i de moltes paraules! També exhibim un tast d’obra no publicada, De portes endins és un món fantàstic construït amb cartrons i papers pintats, de llibretes d’aquarel· les, diaris il·lustrats, caixes, teatrins, d’objectes de tota mena... (molts són regals de la Roser als seus amics i a la família). La Roser, quan explica l’exposició, anuncia, amb gran misteri, que comença amb un dibuix de la Processó de Corpus d’Horta i acaba amb un Cabaret! Us convidem a descobrir què passa entremig, en aquest recorregut que ella compara amb el d’Ikea perquè t’encamina entre escenografies i no hi ha marxa enrere. Això sí, sense gastar ni un euro!

ANNA BATET i CAPDEVILA

Comissària de l’exposició Llapis i ... acció! Roser Capdevila dibuixa Palau Robert, fins el 27 d’abril MVR

7


D’UN ALTRE TEMPS

Any nou, vida nova Gener, dia 2. Avui és el primer dia feiner de l’any. Els ferrers, i en general tots els altres oficis que tracten amb ferro, creien que si en començar la feina i picar el metall saltaven guspires, durant l’any patirien alguna cremada important o bé se’ls calaria foc o cremaria quelcom. Fins al darrer terç del segle passat fou costum, bastant estès entre la gent d’ofici, d’iniciar l’any amb una feina nova. Era tingut com de mal averany haver de començar a treballar amb feina arrossegada de l’any anterior i no acabada el dia de Sant Silvestre. A aquest sentit volia respondre la parèmia tan popular: Any nou, vida nova, equivalent a feina nova. I hom considerava de tan bon averany començar una feina nova com cantar tot treballant. El dia d’avui, sobretot al matí, tots els obradors vessaven cançons i harmonies, que encaixaven més o menys amb el ritme de la feina i que ajudaven a moure’s i accionar amb més aire. Tant el costum de fer coincidir el començament de l’any amb una feina nova com el de cantar tot treballant, reconeixen origen molt reculat, probablement més el de cantar que l’altre. El començament de l’any coincideix amb el creixement del dia u amb el triomf del Sol, fins ara decadent damunt de l’ampla volta de cel, la qual des d’ara serà més lluminosa i tendirà a minvar la grisor tardoral, que tot ho omplia de tristor. I, en començar a créixer el dia, calia ajudar-lo, començant també, com més coses millor, a fi d’animar-lo i contribuir a la seva creixença per un efecte de màgia simpàtica, en la qual tant creia l’home primitiu. (...) Tots els oficis que han de picar i fer soroll començaven l’any picant i fent tanta fressa com podien. Generalment ho feien tots els dilluns, però el primer dia de feina de l’any ho feien amb més intensitat i més braó que mai. Els ferrers i d’altres oficis que treballaven el metall donaven uns quants cops de martell damunt l’enclusa, segons llur dir, per cloure les cadenes del dimoni, per tal que no els sortís entre les flames de la fornal i no els desbaratés la feina. JOAN AMADES Costumari català

Sobre l’hivern L’hivern és llarg i trist. Els arbres de fulles caduques es queden despullats als volts de Tots Sants. Entren en un període silenciós i quiet. Suportaran les pluges, les gelades, la boira i els vents. El fred fa claudicar la natura, que s’adorm i es desentén del que passa. L’herba creix a les parades i els bancals. Els sembrats comencen a pintar tonalitats prematures. Els rostolls s’han transformat en grans clapes de verdor ennegrida per la joventut dels sembrats. LLUÍS FOIX La marinada sempre arriba Columna

8

MVR


EL REBOST

La recepta

El vi

Arròs cremós de ceba tendra i múrgoles amb iogurt cremós

Els Bassots 2011 Blanc chenin Escoda-Sanahuja

Cuiner: Miquel Alongina Restaurant Font Moixina Paratge de la Font Moixina 17800 Olot 972 261 000 www.fontmoixina.com

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES • 480 g d’arròs • 200 g de ceba tendra • 350 g de múrgoles • 500 ml de brou de pollastre • 2 iogurts cremosos • 120 g de mantega

El plat presenta dos pols claríssims: la terrositat dels bolets amb les seues aromes d’humitat boscana i la textura densa i melosa de l’arròs assaonat de làctics. Aquests dos pols quedaran complementats i arrodonits, assolint així un conjunt de completa harmonia, amb la mineralitat puntejada de roure i la profunda acidesa cítrica d’aquest vi que us proposem.

PREPARACIÓ En una cassola saltegem la ceba tendra picolada i les múrgoles amb un tros de mantega. Hi afegim l’arròs i ho remenem tot durant uns tres minuts. Sense deixar de remenar, posem el brou calent de mica en mica a la casssola i ho deixem coure. És important no deixar de remenar durant tot el procés de cocció per tal que l’arròs alliberi el midó, la qual cosa proporcionarà la cremositat al plat. Passats 16 minuts, afegim a la cassola els dos iogurts i continuem remenant. Apaguem el foc i ho deixem reposar uns tres minuts. Per a la presentació, ens servim d’un motlle rodó. L’omplim d’arròs i hi posem, a sobre, unes quantes múrgoles saltejades.

ALIMENTS SALUDABLES DE L’HORT D’HIVERN Hi ha alguns aliments que podem menjar aquest hivern que realment ens faran bé. Entre ells, la remolatxa, de la qual s’han descobert, recentment, nous beneficis. A més de contenir calci, magnesi, ferro, fòsfor, potassi, manganès, àcid fòlic i vitamina C, els nitrats dietètics naturals en la remolatxa -més específicament en el suc de remolatxa- han provat tenir dos efectes fisiològics potents: dilaten els vasos sanguinis, cosa que pot reduir la pressió arterial i augmentar el flux de sang als músculs i al

cervell. Al seu torn, això augmenta el subministrament d’oxigen als músculs per a la producció d’energia que és especialment beneficiós durant l’exercici intens. L’equip de Gran Bretanya va provar les propietats de la remolatxa en els Jocs Olímpics de 2012, amb els atletes bevent petites dosis (7cl) de suc concentrat cada dia. S’espera, també, que el suc de remolatxa provi tenir àmplies implicacions per al tractament de la hipertensió arterial. Podem fer el nostre propi suc de

remolatxa, comprar-lo fet o provar les dosis concentrades que tenen l’equivalent de 400 ml de suc. M’agrada tal com és, però per als qui dubten, abans del sopar, afegiu un glop de vodka i un rajolí de tabasco i tindreu un deliciós Crimson Mary. Els nitrats beneficiosos són molt solubles i es perden fàcilment a la cuina, així que o el mengem cru (pelar, ratllar i amanir) o ens assegurem de no perdre’n el suc. CARME BORRAZ

MVR

9


L’ENTREVISTA

“Les dones fan una feina molt important que és lligar la botiga i l’obrador” Joan Farré, pastisser i Mestre Artesà

En Joan no sap quan pot concedir-nos l’entrevista, és difícil trobar una hora, de feina sempre n’hi ha. Saben que els espera un desembre de molta feina. Què estava elaborant, ara mateix? Ja hem fet torró de xocolata i estem preparant la pasta per al torró de gema, durant el pont del desembre ens ve molta gent de fora a recollir encàrrecs. Ara mateix elaborava la pasterada per fer les neules, que aquí en diem Joies. S’ha fet gran en aquesta pastisseria, deu ser difícil destriar els primers records, però si pensem en neules... La primera vegada que vaig fer-ne devia tenir tretze anys, i el pare ens en va ensenyar a la meva germana Consol i a mi. Tots dos, sempre que teníem un moment, ens hi posàvem, ja fos al migdia o quan plegaven les noies a la tarda. Teníem dues màquines de tres plats -de fet, una encara la utilitzem- i ens posàvem un en cada una. Les neules s’han de cargolar de pressa, 10

MVR

quan la pasta encara crema, perquè és tan fina que de seguida s’asseca. Hi ha qui les fa amb guants, jo sempre les he fet sense, la meva sensibilitat a les mans fa molts anys que és diferent. Ha rebut el reconeixement de Mestre Artesà i mostra el diploma, però també les mans. L’orgull de l’ofici ens porta a rememorar la fotografia que es va fer el seu pare el 1920. El meu pare tenia 17 anys quan feia d’aprenent en una pastisseria de Barcelona. Repartia ensaïmades i altres pastes quan va veure l’anunci d’un retratista. Va pujar decidit. El fotògraf li va preguntar si no havia de tornar mudat i el pare va contestar que estava a punt tal com anava: brut de pastisser. El seu posat ja mostra l’orgull de l’ofici que menciones. Comencem pel principi i el producte estrella. Els carquinyolis, que l’avi batejar amb el nom de Nerols. Primer els elaborava amb sobres d’altres pastes, però va

veure que quan feia curt, si hi afegia pasta feta de nou, quedaven molt més bons, així que va pastar expressament per als Nerols amb la particularitat de posar-hi les ametlles senceres en comptes de picades. La fórmula perquè quedin bé ha de ser l’exacta, no es pot escatimar ni en la qualitat dels productes ni en la quantitat. “Guanyarem de fer-ho bé” deia el pare. D’on provenen els productes per a l’elaboració? Durant molts anys comprava els ous a la granja del monestir de Poblet fins que van tancar. La farina al molí de Vimbodí, després al de Montblanc, al de les Borges Blanques... tots també han anat tancant. Ara la faig portar de Vic. El que no em faig portar són les ametlles, les he de veure. La fórmula, els productes i el forn? I tant! És el forn de llenya original i s’ha de saber trobar-hi el punt, ja que no es cou amb el foc encès, sinó amb el carbó. Abans en teníem dos, vam fer


L’ENTREVISTA

reformes a l’obrador i vam eliminar el forn de llenya petit. Necessitava uns fogons que anessin amb gas butà, per poder-los dominar.

El Jordi és la quarta generació, té molt bon paladar i ha introduït tot el tema de la xocolata, que ha tingut una acceptació molt bona.

Què ha canviat en tots aquests anys de fer Nerols i Joies? La fórmula és la mateixa. Dels Nerols ha desaparegut la mida petitona. S’embolicaven dos carquinyolis junts i se servien en un platet acompanyant el cafè. Continuem fent les neules de tota la vida, amb vanil·lina, i per Nadal les neules que fem encara més fines i un punt de llimona, aquestes no les marquem i només les despatxem a la botiga, són tan delicades que no n’enviem fora.

Hem parlat dels pastissers, però i

Serveixen altres establiments? Les dècades dels 50 i 60, havíem tingut una parada al monestir de Poblet, i els anys 70 ens vam fer càrrec durant els estius de la botiga de queviures de les Masies. Fa anys, teníem un representant i han quedat botigues de tota la vida que ens fan encàrrecs. Per exemple, servim una botiga de Reus, cal Baró, comptem amb quatre generacions de mútua confiança.

la botiga i fan una feina molt important, que és lligar la botiga i l’obrador. Les dones són les caps de colla: a la botiga, a l’obrador quan convé, a més de mares i mestresses de casa. -La cap de colla actual, la Montserrat Giné, només té paraules d’elogi per a la seva sogra, la Filomena Anguera.Sap greu acabar mencionant la crisi, però si parlem del moment actual, és inevitable. L’època és difícil, la crisi es nota en les celebracions, que no són tan esplèndides i els pastissos, com les mones, es continuen fent, però més reduïts. Nosaltres hi fem front amb la qualitat dels productes de tota la vida i amb les noves propostes del Jordi.

-Xocolata contra la crisi... Xocolata i tot tipus de pastisseria dolça. Darrerament, si la pastisseria ha canviat en alguna cosa -deixant de banda la manera de Fotografia d’estudi de Josep Farré Gual vestit de pastisser. 1920. treballar- és en això: També podem parlar de la quarta les dones de la casa? s’elabora amb menys sucre, el dolç ens generació de pastissers. Les dones s’han fet càrrec sempre de agrada menys dolç.

Pastisseria Farré Gamell La pastisseria Farré Gamell, de l’Espluga de Francolí, la va fundar Joan Farré Gamell el 1888. Va ser qui va començar a elaborar els famosos carquinyolis i neules, que generació rere generació han mantingut la fórmula i l’elaboració artesanal. La botiga es va obrir amb el nom La Palma. Llavors s’hi despatxaven carquinyolis, cafè torrat, xampanys, vins de xerès, galetes, conserves, aiguardents i licors. Es va anar ampliant el ventall de productes, de manera que també servien safrà, canyella, arròs, fideus, xocolata, etc. El seu fill, en Josep Farré, va agafar el relleu i el que més es rememora del seu temps són les ensaïmades, barres de borrego i el tortell de massapà. A les darreries dels 60 es dedicaven de manera exclusiva a la pastisseria. Arribava la tercera generació de pastissers amb la incorporació de Joan Farré, que aquest novembre ha rebut el títol de Mestre Artesà que atorga la Generalitat de Catalunya. Tot això el mateix any que la pastisseria celebra el 125è aniversari, amb la satisfacció de poder comptar la quarta generació de pastissers: en Jordi Farré.

MVR

11


SORTIM

Perxe

Ferran Freixa. Fotografia 1973-2013 Fins el 25 de maig

El Perxe és el nom d’un allotjament rural del Molar al Priorat. Aquest allotjament, que consta de sis habitacions dobles, menjadors, biblioteca, pati... ocupa una part de la casa on va néixer la seva propietària, Roser Vernet, i ha estat habilitada de manera respectuosa amb els espais i les característiques de la tipologia pròpia de les cases dels pobles del Priorat. Des de l’inici, però, el Perxe ha tingut vocació de ser alguna cosa més que un allotjament rural. La idea de partida era oferir un espai per compartir amb els hostes el coneixement de l’entorn i el seu patrimoni tangible i intangible, al mateix temps que allò que ells aporten en tant que visitants encuriosits per un territori i tot el que s’hi relaciona. Compartir mirades i visions diverses, al voltant d’una taula ben parada, amb tot allò que aquesta terra dóna, que és molt i bo, si se la cuida i treballa com se mereix. Més tot allò que la gent que l’habita, pot crear i generar de manera còmplice i compromesa. És per això, també, que la seua biblioteca-celler acull la seu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, entitat cultural del Priorat que treballa per dinamitzar la vida cultural, especialment tot el que es relaciona amb la literatura a la comarca. Perquè sempre han cregut que, des del punt de vista de l’imaginari literari del nostre país, aquest territori ha estat molt invisible i desconegut i sempre han cregut, també, que això calia trasbalsar-ho...(www.prioratenpersona.cat). Un cop al mes al Perxe es pot participar en les trobades Priorat Versió Original, en què es proposa compartir un cap de setmana amb un artista, escriptor, pensador... per tal de conèixer la seua obra i el territori que acull la trobada, al gust del convidat. Perxe - El Molar - 670 54 44 20 www.perxe.com

12

MVR

El fotògraf Ferran Freixa exposa al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat. És el primer cop que el Tecla Sala, un dels espais més potents del país, dedica plena atenció a un fotògraf català. Ferran Freixa té una capacitat excepcional per copsar i sublimar l’estat de les coses. Pacient observador de les llums, ombres i matisos, l’autor té una especial predilecció per observar el pas del temps a partir d’escenes ambigües, objectes, arquitectures o espais inerts. L’exposició resumeix quaranta anys de treball amb una obra silenciosa, extremadament refinada, fruit d’una veritable dimensió autobiogràfica. La retrospectiva de Ferran Freixa és imprescindible, figura clau del blanc i negre tranquil, de la composició exquisida i d’una simplicitat amagada rere un mestratge construït per anys de camí, i es fa amb en Ferran a la inauguració, com ha de ser, homenatge a una carrera en funcionament. Una mostra que és un monument al blanc i negre, sorgit espontàniament després d’investigacions de joventut acabades amb el domini d’una simplicitat que, per altra banda, és el que realment Freixa sap fer, enquadrar i construir fotografies tècnicament immaculades, amb un blanc i negre només trencat pel treball fet en color sobre l’incendi del Liceu. Cap fotògraf, a banda de Freixa, va posar els peus dins la destrucció del Liceu el suficient temps per plasmar la ruïna i la reflexió entorn una pèrdua no només material. Ho feu d’incògnit, vestit com un operari més que desenvolupava una tasca (documental) en el desenrunament del teatre devastat. El testimoni creat és magnífic, no només documenta, també reflexiona sobre aquest període de silenci del Liceu. La inauguració, vessada per una gernació exemplificadora de la necessitat d’aquest tipus d’exposicions, va ser un petit acte sense pretensions que demanava a tots els assistents una segona visita amb calma a la mostra, amb més de 130 fotografies de la carrera de Freixa. En tindrem temps fins el 25 de maig de 2014.


PUBLICACIONS

FAUST Fernando Pessoa Edicions Poncianes Mida: 11 x 7,5 cm Pàgines: 501 Preu: 47 euros

Edicions Poncianes acosta per primera vegada als lectors catalans el Faust de l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. L’edició inclou, a més de la traducció al català d’Alèxia Sinoble, el text original portuguès i una entrevista al filòsof Rafael Argullol sobre el mite de Faust. Tot i ser una de les obres cabdals de Pessoa, Faust. Tragèdia subjectiva, és una reconstrucció de mà de la filòloga Teresa Sobral Cunha a través de fragments rescatats de l’arxiu de l’autor, escrits entre 1908 i 1934. El Faust ha esdevingut el drama pessoà per excel·lència, símbol i analogia, potser, de tota la seva producció. Pessoa desenvolupa un lligam intertextual amb el mite fàustic de Goethe i de la tradició romàntica, on s’empelten, paradoxals i extremades, les obsessions ontològiques de l’autor. Hi ressonen, també, tots els fausts que deambulen per quatre segles de la nostra cultura. Al substrat de l’obra hi ha el mite primigeni de Prometeu, del déu modelat per l’home i, també, el mite faustià de l’home que vol vèncer la Vida a través de la Intel·ligència. L’obra també és un laboratori d’assaig dels principis que regeixen els heterònims de l’autor. Amb el Doktor Faustus de Mann, aquest Faust, que li és gairebé antitètic, delimita en el segle XX, i de manera sublim, l’interval de la lluita clàssica entre Vida i Pensament. Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) és la figura més representativa de la poesia portuguesa del segle XX i un dels introductors del surrealisme al seu país. L’interès per autors com Nietzsche, Shakespeare o Milton el portaren a crear i traduir algunes de les seves primeres obres a l’anglès. Tot i que en vida només va publicar una obra en portuguès, Mensagem, la seva producció és extensa i es troba al cèlebre espólio pessoà. Un any abans de la seva mort van veure la llum un conjunt de poemes sota diversos heterònims que Pessoa creà al llarg de la vida, mostra de la complexitat i els alter egos de la seva personalitat. Pòstumament s’ha publicat la seva obra completa.

CELLERS EMBLEMÀTICS Jordi Bastart Cossetània Edicions Mida: 24 x 22,5 cm Pàgines: 120 Preu: 23,80 euros

Seguint el traç de Catalunya. 50 excursions inoblidables, Cossetània Edicions presenta una selecció de cellers que recull grans construccions arquitectòniques antigues, masies de pagès i edificis de disseny contemporani amb tres trets comuns: són edificis interessants, produeixen vins de qualitat i ofereixen la possibilitat de visitar-los. Des del Modernisme fins a l’actualitat, podem descobrir, comarca a comarca, alguns dels cellers més rellevants del país. Entre ells, el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, que aquest any 2013 ha celebrat el seu centenari. Va ser el primer celler encarregat a un arquitecte de prestigi: Pere Domènech Roura. Àngel Guimerà el va definir com “La Catedral del vi”, un nom que, amb els anys, s’ha fet extensiu als grans cellers modernistes. La presentació de cada celler consta d’una fitxa tècnica on s’explica com arribar-hi, horaris de visita, preus, dades de contacte; un destacat que aborda temes tan diversos com referències a les vinyes, les etiquetes, la pedagogia, les tècniques utilitzades en l’elaboració, etc., i una secció de vins recomanats.

PERILLS D’AMOR Joan Roís de Corella Versió d’Eduard J. Verger Tast de Clàssics Editorial Barcino Mida: 18 x 12,5 cm Pàgines: 132 Preu: 14 euros

Editorial Barcino ha publicat dins la seva col·lecció Tast de Clàssics Perills d’amor, de Joan Roís de Corella, en versió d’ Eduard J. Verger i amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Perills d’amor recull una selecció de textos poètics i narratius de Joan Roís de Corella, escriptor valencià de la segona meitat del segle XV considerat un exemple d’estil elegant i refinat. El lector hi trobarà poemes com La balada de la garsa i la merla, sobre un amor no correspost; Esparsa, un cant de fidelitat a l’estimada; Cor cruel, en què es blasma la fredor de l’amada; A Caldesa, on se la satiritza amb metàfores jocoses; i Cobla que llegida seguida diu contentament i llegint-la per la meitat diu descontentament. També inclou tres narracions seves. La Tragèdia de Caldesa, La Història de Leandre i Hero, i la Història de Jàson i Medea, una revisió d’aquesta tràgica història narrada en primera persona per la dissortada protagonista. MVR

13


PROGRAMA CULTURAL

Agenda

Recull d’actes

DIVENDRES 17 DE GENER Inauguració de l’exposició fotogràfica col·lectiva Proximitat. Fins el 23 de febrer.

Actes El dijous 25 de juliol, en el marc de la Festa Major de l’Espluga de Francolí, presentàvem la primera edició de RUSC Festival de Poesia, una iniciativa creada pel vicepresident de la Fundació Lluís Carulla, el poeta Jordi Carulla-Ruiz. Durant el festival es van poder escoltar les veus de cinc poetes catalans contemporanis, representants de tres generacions diferents (nascuts entre 1938 i 1984): Rosa Lentini, Mireia Calafell, Jordi Pàmias, Jaume C. Pons Alorda i Perejaume. A continuació, mitjançant un vídeo, des de l’Alguer arribava la intervenció del poeta Pere Lluís Alvau. Va tancar l’acte el poema videogràfic Viatge a Mel·lífera realitzat per Albert Carreras. En els darrers mesos la poesia també ens ha acompanyat en actes diversos com el recital de poesia Josep Vallverdú, en commemoració dels 90 anys de l’escriptor, la presentació de Contrada, el nou poemari de Jordi Llavina i la inauguració de l’exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances. Hem acabat l’any celebrant l’Any Espriu amb dues exposicions. Esculpint Espriu i Les cançons de la roda del temps de Salvador Espriu segons la interpretació dels artistes del Grup Polièdric. El museu va commemorar el centenari del celler dedicant-hi l’exposició 100 anys del Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, un repàs -mitjançant documents, fotografies i peces

DIVENDRES 24 DE GENER Inauguració de Camps de llum, aquarel·les d’Antonio Hervás. Fins el 30 de març. DIJOUS 30 DE GENER Presentació del primer volum de la Història de la literatura catalana. DIVENDRES 14 DE FEBRER Presentació de La mà del temps, poesia de Carles Duarte i fotografies de Maite González. DIVENDRES 28 DE FEBRER Inauguració de l’exposició Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú. Fins l’1 de juny. DIVENDRES 14 DE MARÇ Presentació de Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll EXPOSICIONS TEMPORALS Fins el 12 de gener VIDA WATARU de Wataru Koike ESCULPINT ESPRIU Col·lectiva LES CANÇONS DE LA RODA DEL TEMPS DE SALVADOR ESPRIU del Grup Polièdric

14

MVR

del fons del Museu- de la història del celler, els motius de la seva construcció i la importància que les cooperatives agrícoles van tenir per al país, especialment, a la Conca de Barberà, bressol del cooperativisme. El món del vi també hi ha estat present amb la 3a edició de vins&twitts, Les Jornades de la vinya a la fassina i els passis dels documentals Interior de paisatge i Plantant una llavor. D’entre la resta d’actes celebrats, destaquem la Conferència sobre la història i el present dels jueus a Catalunya i la Jornada Sàpiens Poder i món pagès a l’època moderna. Cal remarcar també l’exposició Vida Wataru, de l’artista Wataru Koike, per la radicalitat de la seva proposta i l’originalitat de la seva presentació.


Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Conca de Barberà www.museuvidarural.cat

El perxe  

Butlletí digital del Museu de la Vida Rural Número 9 Desembre 2013

El perxe  

Butlletí digital del Museu de la Vida Rural Número 9 Desembre 2013

Advertisement