Page 1

CAPÍTOL 3. EL LLARG CAMÍ CAP A LES ELECCIONS MUNICIPALS Entre les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1933 i les municipals del 14 de gener de 1934 va transcórrer un any en el qual es van produir alguns fets rellevants de gran transcendència política: l’agudització del conflicte rabassaire, la derrota de les esquerres a les eleccions a Corts del 19 de novembre, la mort de Macià i l’elecció de Companys com a president de la Generalitat i la crisi interna d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es va tractar, doncs, d’un any de gran intensitat en el terreny polític. Fou en aquest context que s’acabaren celebrant les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. De fet, la política local ja havia estat objecte de debat i d’enfrontament entre les dues grans forces polítiques catalanes i, finalment, el govern de la Generalitat va plantejar una nova llei municipal amb l’objectiu de procedir a una renovació completa dels ajuntaments.

1. CANVI DE CONJUNTURA : L’ASCENS DE LA DRETA I LA CRISI D’ERC L’any 1933 seria el del desgast i trencament de la coalició que, a Espanya, havia permès l’adveniment de la República. Un cop aprovada la Constitució i aprovat l’Estatut de Catalunya, les dretes començaren un procés de reorganització que s’iniciaria l’octubre de 1932, quan Acción Popular, el partit dirigit per Gil-Robles es decidís a liderar la creació d’un bloc de dretes que es transformaria en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), cosa que es va produir en un congrés celebrat a Madrid entre el 27 de febrer i el 2 de març de 1933.1Mentrestant, a Catalunya, com hem vist, la Lliga es convertia en aquest mateix període en l’únic partit capaç d’articular l’oposició a l’Esquerra Republicana. Els primers símptomes que la conjunció republicano-socialista trontollava van venir a rel de les eleccions municipals parcials d’abril de 1933. No tant pels resultats, com per les seves conseqüències. Les eleccions municipals s’havien de fer el 30 d’abril de 1933, però enlloc de procedir al canvi dels ajuntaments es va decidir anar a una substitució parcial i només fer eleccions en els ajuntaments que l’abril de 1931 s’havien format per la via de l’article 29. Aquestes eleccions parcials van tenir conseqüències polítiques, atès que van marcar l’inici d’un canvi de cicle que culminaria amb la victòria de les dretes a les eleccions del 19 de novembre de 1933. El Govern de la República va acabar considerant aquests comicis parcials com un simple tràmit i això va suposar una campanya més aviat plana, sense intervenció de les grans figures.2 1

Vegeu José R. MONTERO, La CEDA... Volum I, 245-304.

2

Prenem com a referència bàsica per resumir les eleccions d’abril de 1933 el treball d’Eduardo ESPIN, "Crisis de gobierno y confianza presidencial en la II República", Revista de EstudiosPolíticos, 17 (1980), 87-115; també José R. MONTERO, La CEDA... Volum II, 279-285.

52


Les eleccions s’havien convocat per renovar 2.653 municipis que havien d’escollir 19.103 regidors, encara que en realitat només se’n van escollir 19.068 a causa que en alguns municipis es van anular i s’hi van constituir comissions gestores. Cal advertir, però que l’abast real d’aquests comicis era limitat i desigual segons les províncies. Allà on tenien incidència real, és a dir on superaven més d’un 20% del cens era fonamentalment a províncies del País Basc (Àlava, el 35,9% del cens), Navarra (34,9%); Castella i Lleó (Àvila, 32,9%; Burgos, 25,1%; Lleó, 22,9%; Salamanca, 32,9%; Segòvia, 22,6%; Palència, 27,1%, Valladolid, 24,2%, i Zamora, 33,1%), Castella-La Mancha (Conca, 42,0% i Toledo, 20,9%) i Aragó (Osca, 43,2%; Terol, 45,9%, i Saragossa, 21,8%). Com es pot veure, es tractava principalment de zones agràries on havia dominat tradicionalment el caciquisme i que normalment votaven les opcions catòliques i conservadores. És per aquest motiu que no han d’estranyar els resultats. En aquest sentit, els resultats més detallats per partits ens l’ofereix Eduardo Espín al seu treball sobre el procés que va conduir a les eleccions de novembre de 1933, que procedeixen de dos periodistes francesos, Piccard-Moch i Moch, els quals oferiren dades de 2.384 municipis que escolliren 17.809. Amb aquests resultats semblava clar que el país quedava dividit en tres grans blocs: el governamental, integrat bàsicament pels socialistes, el grup d’Azaña –l’Acción Republicana- i el Partit Republicà Radical Socialista; els republicans de dretes, bloc dominat pel Partit Republicà Radical de Lerroux i l’oposició antirepublicana dominada pels denominats agraris. Molts d’aquests grups s’acabaven d’integrar a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), a la qual també s’havia integrat Acción Popular, el partit dirigit per Gil-Robles.3 D’aquesta manera, la dreta antirepublicana quedava fortament estructurada i superava les opcions republicanes de dretes. Aquests resultats van ser valorats de manera diferent pels grups que donaven suport al govern i pels que es trobaven a l’oposició. Com passa sovint, tots havien guanyat. Però mentre l’oposició sumava tots els seus regidors per indicar-ne que doblaven els governamentals, tenint en compte, a més, que el PRR i els cedistes eren els grups més nombrosos. Per això l’oposició republicana de centredreta i antirepublicana de dreta demanava la dimissió del govern, atès que consideraven que s’havia separat del que era l’opinió del país. Els partits del govern, per la seva banda diferenciaven entre opcions republicanes i no republicanes, per demostrar la consolidació de la República i afegien a això el fet que en tractar-se de feus conservadors, calia destacar el fet de l’avenç dels partits addictes al govern.4

3

José R. MONTERO, La CEDA... Volum II, 284.

4

Eduardo ESPÍN, “Crisis de gobierno...”, 98.

53


Les dues principals forces polítiques catalanes també valoraren de manera contraposada aquests resultats. La Lliga, mitjançant un editorial de La Veu de Catalunya, considerava derrotat el govern i aprofitava per carregar contra “els infantilismes del senyor Macià que encara pretén fer creure que les eleccions constitueixen un triomf de l’Esquerra.”5 Esquerra Republicana, per la seva banda considerava que era evident “que aquestes eleccions parcials han significat un avenç en les posicions governamentals”, afegint al fet que d’aquesta manera Catalunya –on no s’havien fet eleccions, que haurien modificat substancialment el mapa– es convertia “en el territori peninsular on la República i la seva orientació esquerrana compten amb una preponderància més pregona.”6 Malgrat l’evidència que no era una derrota de les forces del govern, sembla clar que aquestes eleccions van contribuir-ne al desgast polític, el qual es va veure agreujat pels resultats de les eleccions per a vocals del Tribunal de Garanties Constitucionals del 3 de setembre de 1933, que van representar el trencament definitiu de la coalició governamental. Taula 3.1. Resultats de les eleccions municipals a Espanya, 23 d’abril de 1933 Governamentals PSOE PRRS Acción Republicana Republicans gallecs Altres governamentals Total governamentals Republicans d'oposició PRR Partido Conservador Partido Progressista Altres republicans d'oposició Total republicans d'oposició Altres republicans Dreta antigovernamental o antirepublicana Agraris Nacionalistes Tradicionalistes Acción Popular Altres dretes Total dreta Diversos Indefinits Independents Altres diversos Total diversos Total coneguts

Regidors 2.024 1.845 1.319 149 159 5.496

% 11,4 10,4 7,4 0,8 0,9 30,9

2.807 1.580 161 165 4.713 694

15,8 8,9 0,9 0,9 26,5 3,9

3.382 541 488 410 573 5.394

19,0 3,0 2,7 2,3 3,2 30,3

917 512 83 1.512 17.809

5,1 2,9 0,5 8,5 100,0

Font: Eduardo ESPIN, "Crisis de gobierno y confianza presidencial en la II República", Revista de EstudiosPolíticos, 17 (1980), 97. 5

La Veu de Catalunya, 25-4-1933.

6

La Humanitat, 25-4-1933.

54


A Catalunya, d’altra banda, l’estiu de 1933 es va accentuar la divergència entre dreta i esquerra amb motiu del conflicte rabassaire. És un tema prou conegut, sobre el qual no cal aprofundir massa, però cal dir que a començaments d’any la Comissió Jurídica Assessora tenia entre mans els treballs sobre la Llei de Contractes de Conreu i el 21 d’abril entraven al Parlament dos projectes de llei: el de resolució dels conflictes –anomenada vulgarment “llei petita”- i la Llei de Contractes, pròpiament dita. La “llei petita” s’aprovaria el 23 de juny, coincidint amb l’inici de les collites. Això va esperonar els rabassaires a una nova campanya d’agitació. Els propietaris, però s’havien anat organitzant i portaven des de la primavera organitzant actes massius a les comarques afectades. Es van celebrar assemblees i mítings a Vilafranca, Igualada, Manresa, el Vendrell i Valls i tot plegat va culminar en la gran assemblea que va tenir lloc el 29 d’octubre de 1933 a la Monumental de Barcelona, amb l’assistència de més de 30.000 propietaris, poc abans que la Llei de Contractes de Conreu iniciés els seus darrers tràmits parlamentaris.7 Justament, durant la tardor de 1933 va acabar de consumar-se la crisi dins d’Esquerra Republicana que s’havia anat covant durant tot l’any. De fet, ja havia començat el gener, quan van dimitir els quatre consellers de l’anomenat Grup de L’Opinió: Joan Lluhí, Pere Comas, Antoni Xirau i Josep Tarradellas. Durant tot aquest any, aquest grup aniria fent explícites les seves crítiques a Macià i, molt especialment, als escamots de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, dirigits per Josep Dencàs, fins que al setembre de 1933 la situació va esclatar i va acabar amb l’expulsió dels quatre abans esmentats a més de Joan Casanelles, decidida en el Comitè Executiu del 27 de setembre i ratificada en el II Congrés Extraordinari celebrat els dies 7 i 8 d’octubre. A aquesta crisi, s’hi afegí el malestar de la Unió de Rabassaires per una ordre dictada pel conseller d’Agricultura, Pere Mies, que va suposar un moviment d’amenaça d’Amadeu Aragay d’abandonar el suport a ERC. Francesc Macià va haver de prendre cartes en l’afer i resoldre-ho mitjançant la substitució de Mies pel vilanoví Joan Ventosa i Roig. Finalment, la Unió de Rabassaires va decidir donar suport a ERC en les eleccions de Diputats a Corts que s’havien de celebrar el 19 de novembre de 1933.8 Les eleccions de Diputats a Corts van arribar, doncs, en un moment crític per a Esquerra Republicana de Catalunya, la qual no va poder o no va voler establir cap coalició més enllà del seu aliat tradicional, la Unió Socialista de Catalunya i la inclusió a les llistes d’alguns membres del Partit Republicà Democràtic Federalista, amb alguns independents i un membre del PSOE. A més, per 7

Vegeu Albert BALCELLS, El problema agrari a Catalunya, 1890-1936: la qüestió rabassaire, Barcelona: Nova Terra, 1968; Jordi PLANAS MARESMA, LLIBRE IGUALADA. 8

Vegeu Raimon SOLER, “La Esquerra de los “rabassaires”. La participación política del campesinado en el Penedès, 1931-1936”, XIII Congreso de la Sociedad Española de Historia Agraria, Lleida, 2011.

55


primer cop, un membre de la Unió de Rabassaires era inclòs de manera diferenciada del partit. El resultat va ser descoratjador, atès que la coalició formada per ERC va perdre les eleccions, encara que fos d’una manera ajustada. A Barcelona-ciutat, a més, els electors de la Lliga van decidir votar en massa Lluís Companys per evitar anar a una segona volta. Companys, que va ser el més votat també rebé el suport d’una llista patrocinada per El Diluvio, que presentava Manuel Azaña, però també recomanava el vot per Companys i altres diputats de les esquerres, tant de la Coalició d’Esquerres Catalanes com d’Esquerra Republicana. El que era evident, però, és que la desunió de les esquerres havia estat fatal i que el resultat hauria pogut ser molt diferent, especialment a Barcelona ciutat i a Tarragona, on la suma de vots d’Esquerra i de la Coalició hauria superat amplament els de la Lliga. Taula 3.2.Resultats electorals a les eleccions de diputats a Corts de 19 de novembre de 1933 (percentatges i nombre de diputats)* Percentatges Circunscripció Barcelona ciutat Barcelona província** Girona Lleida Tarragona Total

ERCUSC 36,4

Lliga

CEC

Diputats

PRR

ERCUSC 7,0 5

Altres

Lliga

36,5

9,3

10,8

48,4

44,5

3,3

2,6

1,1

12

3

52,8 47,2 34,6 41,7

34,7 48,0 42,6 40,1

1,3

11,3 4,8 1,5 5,5

5 2 2 26

2 4 5 28

21,4 7,7

5,0

CEC

PRR

Altres

14

* Esquerra Republicana va integrar a la seva llista de Barcelona-ciutat a candidats de la USC i del PRDF, a Barcelona-província la llista la formaven ERC, la USC, el PRDF i la Unió de Rabassaires, a Girona es va presentar amb la USC i a Tarragona la llista d’Esquerra Republicana estava integrada per ERC, un membre del PSOE i un independent. La Lliga va formar coalició a Barcelona-província amb la Comunió Tradicionalista, a Lleida la Unió de Dretes incloïa la Lliga i la Comunió Tradicionalista i a Tarragona Unió Ciutadana estava formada per la Lliga, el Partit Republicà Radical i la Comunió Tradicionalista. La Coalició d’Esquerres Catalanes era formada per Acció Catalana Republicana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i el Partit Republicà Radical Socialista. ** Inclou els municipis del Barcelonès que en aquell moment formaven part d’aquesta circumscripció. Nota: la informació original dels resultats de les eleccions de 1933 de la província de Barcelona va ser facilitada per la premsa organitzada per partits judicials, dels quals disposem d'informació completa dels d'Arenys de Mar i Granollers, la comarca del Barcelonès està representada per Badalona i l’Hospitalet de Llobregat. Els partits de Berga, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú estan incomplets, encara que inclouen la majoria dels municipis i hi són representats els més poblats. Fonts: pels percentatges de les circumscripcions de Barcelona ciutat, Tarragona, Girona i Lleida. VILANOVA, Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República. Orientació del vot, participació i abstenció, Barcelona: Fundació Jaume Bofill-Edicions de la Magrana, 1986 i per als diputats Isidre MOLAS, El sistema de partits polítics a Catalunya (1931-1936), Barcelona: Edicions 62, 1972. Com que l’Atlas no aportava dades per a la província de Barcelona, he buscat a la premsa de la ciutat de Barcelona i a la local de les províncies les informacions

56


corresponents. He consultat El Diluvio, La Humanitat, L’Opinió, La Vanguardia i La Veu de Catalunya en l’edició del 22 de novembre de 1933. També s’han consultat les següents publicacions locals en les edicions posteriors a les eleccions: Acció (Badalona), La Gralla (Granollers), Diari d’Igualada, El Dia. Diari d’Esquerra Republicana(de Manresa), El Pla de Bages, Diari de Terrassa y Diari de Vic.

2. EL DEBAT PARLAMENTARI SOBRE LA POLÍTICA MUNICIPAL La Constitució de 1931 (articles 8 i 9) i l’Estatut de Catalunya (article 10) aprovat el 1932 i l’Estatut Interior de 1933 (articles 57 i 61) establien el marc general de competències,9 que permetien al Govern de la Generalitat desenvolupar la legislació municipal de manera exclusiva a Catalunya. D’aquesta forma i al llarg de 1933, la qüestió de la política municipal es va anar plantejant successivament al Parlament. La necessitat d’una Llei Municipal va ser patent des del primer moment. La secció de la Comissió Jurídica Assessora que havia d’elaborar l’avantprojecte de Llei Municipal de Catalunya es va constituir el 19 de gener de 1933, la qual va ser composta per Joan Maluquer i Viladot, president, Josep M. Pi i Sunyer, vocal ponent, i Josep Roig i Bergadà, Amadeu Hurtado i Miró, Santiago Gubern i Fàbregas, Josep Xirau i Palau i Ramon Coll Rodés, com a vocals; el secretari tècnic de la secció era Josep Quero i Molares. Al cap de pocs dies de constituir-se aquesta Comissió, era Joan Comorera qui al Parlament preguntava al conseller de Governació sobre si estava prevista alguna actuació sobre la renovació dels ajuntaments, atès que la llei espanyola determinava que s’havia de dur a terme però les competències eren de la Generalitat. La resposta del conseller, en aquells moments va ser que no hi havia res previst i que el Consell de Govern havia d’estudiar el tema. Comorera no era partidari de fer-les a l’abril, atès que era el primer cop en què havien de votar les dones i es donava el cas que “a Catalunya i potser també a fora de Catalunya igualment, no hi ha manera de garantitzar el vot de les dones perquè no hi ha res que certifiqui la seva personalitat, i anant a unes eleccions precipitades, votant per primera vegada les dones, que és sempre una incògnita, segurament per dificultats en la certificació de la personalitat de cada una d’elles, la immensa majoria de les dones proletàries, de dones de treballadors de la terra i de la ciutat, no podrien exercir aquest dret, no per manca de voluntat sinó per deficiències com les apuntades.” 10 En la mateixa sessió Joan Vallès i Pujals expressava la preocupació de la minoria regionalista per la llei espanyola que havia determinat la substitució dels ajuntaments designats per l’article 29, l’abril de 1931, per unes comissions gestores. A la qual cosa, el conseller de Governació li reiterava la voluntat d’anar a la substitució dels ajuntaments d’article 29, però fent-ho en el marc de la plenitud 9

Lluís MARQUÈS I CARBÓ, Llei municipal de Catalunya (1933-1934), Barcelona: El Secretariat Català, 1935, 3. 10

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 15 (27-1-1933).

57


de competències de què disposava la Generalitat i, per tant, afirmava que la llei espanyola no s’aplicaria a Catalunya en aquest cas.11 Malgrat que l’activitat parlamentària d’aquells primers mesos se centrà en el debat i aprovació de l’Estatut Interior, ben aviat, el 2 de març de 1933, es plantejaria la qüestió de la renovació dels ajuntaments. En la sessió d’aquell dia, Joan Ventosa i Calvell preguntava el conseller delegat, Carles Pi i Sunyer, sobre si el govern pensava dur a terme la renovació dels ajuntaments el mateix dia en què estava previst fer-ho a Espanya –el darrer diumenge d’abril. A la qual cosa, Pi i Sunyer va respondre que el Govern ho portaria al Parlament quan fos oportú, tot vinculant-ho als treballs del mateix i al desenvolupament de la legislació municipal i electoral. Malgrat la insistència de Ventosa i de la Lliga, Carles Pi i Sunyer es va negar a donar una data exacta per a la celebració d’unes eleccions municipals, encara que indicava que era el propòsit del Govern fer-les el mateix dia que a Espanya, sempre i quan no hi hagués determinades circumstàncies que aconsellessin fer-ho en una altra data.12 Unes setmanes després, Carles Pi i Sunyer, en resposta a un altre prec de Ventosa al respecte, anunciava que les eleccions municipals serien el 30 d’abril, com a la resta d’Espanya i explicava que estava a punt de rebre l’avantprojecte de Llei Municipal per part de la secció de la Comissió Jurídica Assessora encarregada de redactar-lo. Pi i Sunyer indicava, a més, que quan el govern el tingués a les seves mans, miraria d’actuar urgentment per poder aprovar la part relativa a la composició dels ajuntaments i el sistema electoral que les havien de regir13 Al cap de pocs dies d’aquest debat, Joan Selves, en qualitat de conseller de Governació presentava un projecte de llei sobre la renovació dels ajuntaments elegits per l’article 29. Per tal de donar resposta a la necessitat de resoldre aquest tema, la llei es proposava els següents objectius “1ª Apartar de la gestió municipal en període electoral vinent, els regidors que no deuen el seu nomenament a l’elecció per sufragi universal; 2ª Reduir al temps més just possible el Govern de les Comissions gestores; 3ª Assegurar la intervenció en el govern municipal durant les eleccions dels partits polítics que van tenir més vots en cada localitat, en la darrera consulta feta al cos electoral.”14 La proposta del govern tenia set articles i proposava la creació de comissions gestores que havien d’entrar en vigor tres dies abans que s’iniciés el període electoral.

11

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 15 (27-1-1933).

12

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 16 (22-2-1933).

13

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 22 (3-3-1933). De fet, l’avantprojecte de la Comissió Jurídica Assessora arribaria al Govern el 4 d’abril de 1933: Lluís MARQUÈS I CARBO, Llei municipal de Catalunya (1933-1934), Barcelona: El Secretariat Català, 1935, 1. 14

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 25 (9-3-1933).

58


El projecte va ser fortament discutit per la Lliga, sobretot perquè donava la primacia a ERC atès que o bé el conseller de Governació podia nomenar el president en aquells municipis en què els regidors d’elecció popular no fossin majoria (article 3r del projecte) o bé perquè els membres de les gestores s’havien de nomenar pels dos partits que haguessin tret més vots en la darrera contesa electoral (article 3r del projecte) i aquesta era la de les eleccions al Parlament de Catalunya, que havien estat especialment favorables a Esquerra Republicana. En acabar la seva presentació Joan Selves va rebre els improperis dels bancs de la Lliga: Tries de Bes l’acusava de ser Francisco Romero Robledo, conegut per les seves manipulacions electorals durant la Restauració; Josep Maria Casabò anava més enllà i acusava Selves de ser Benito Mussolini. Això ja preludiava l’aferrissada oposició de la Lliga a aquest projecte de llei.15 El 16 de març de 1933 es presentava al Parlament el dictamen de la Comissió de Governació amb una proposta pràcticament igual que la que havia presentat el Govern, el qual en demanava que se n’aprovés la urgència. Raimon d’Abadal, en nom de la Lliga, manifestava no només la seva oposició a la urgència sinó que expressava que el projecte anava contra totes les minories a Catalunya i considerava que estava “desplaçat dintre d’una situació democràtica com l’actual”.16 Un cop aprovada la urgència es passà a llegir els vots particulars dels membres de la Comissió de Governació.17 Els membres de la Lliga de dita comissió van formular fins a setze vots particulars, tot presentant un articulat alternatiu al projecte del govern, els quals anaven sobretot en el sentit de mantenir tant com fos possible la composició existent dels ajuntaments i en la modificació del sistema d’elecció dels membres de les gestores, basat en un sistema corporatiu (propietaris contribuents i treballadors inscrits al cens electoral).18 El debat sobre aquest projecte de llei s’iniciava l’endemà, 17 de març amb les mateixes posicions enfrontades. Mentre la majoria d’Esquerra, amb el suport d’altres forces republicanes i socialistes –la USC encara considerava que el projecte era tou– es refermaven en la necessitat d’eliminar la irregularitat que suposava el fet que centenars d’ajuntaments de Catalunya estiguessin governats per un consistori nomenat en virtut de l’article 29, la Lliga considerava la llei com a antidemocràtica i com un intent de manipulació de les 15

Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 25 (9-3-1933).

16

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 29 (16-3-1933).

17

Aquesta comissió estava formada per Jaume Simó i Bofarull (PRAT), Joaquim Bilbeny i Bosch (secretari, ERC) i els vocals Martí Barrera i Maresma (ERC), Francesc Arnau i Cortina (ERC), Josep Mª Espanya i Sirat (ERC), Josep Fontbernat i Verdaguer (ERC), Josep Folch i Folch (PRAT), Miquel Vidal i Guardiola (LC), Romà Sol i Mestre (LC), Joan Rovira i Roure (LC) i Manuel Serra i Moret (USC).Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 29 (16-3-1933). 18

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 29 (16-3-1933).

59


properes eleccions municipals per part de la majoria governamental. Els debats de la llei van transcórrer entre el 17 i el 24 de març, dia en el qual es va aprovar definitivament per 47 vots a favor (Esquerra, USC, Partit Radical Autònom de Tarragona) i 14 vots en contra (Lliga i UDC). El 30 de març, Ventosa i Calvell tornava a la càrrega, preguntant novament per la data de les eleccions municipals. Ventosa diferenciava entre el que s’havia de fer en els ajuntaments elegits per l’article 29, l’Ajuntament de Barcelona i els altres municipis. En aquesta data ja s’havia produït l’ajornament de les eleccions municipals espanyoles previstes pel darrer diumenge d’abril i s’havia decidit de fer-ne només unes de parcials per al 23 d’abril. Per aquest motiu, Pi i Sunyer tornava a determinar que les eleccions s’havien de dur a terme en funció de la Llei Municipal, però que no podia dependre de la seva aprovació íntegra, atès que seria una llei amb un llarg articulat i de debat dilatat. Pi i Sunyer donava garanties a la Lliga que la presentació de la resolució sobre les eleccions municipals es faria “amb temps suficient perquè estigui assabentat del que hagi passat i de la situació del moment, de tot l’anterior i el posterior, i conegui la part preliminar del que s’hagi de legislar respecte a les eleccions.”19 Entretant, es va publicar l’ordre del conseller de Governació de 20 de maig de 1933 en què es nomenava presidents i vocals de les comissions gestores que havien de regir els municipis fins que no es realitzessin les eleccions municipals.20 Juntament amb això i des del mateix moment en què es van iniciar les sessions del Parlament, s’havien anat presentant diverses qüestions sobre política local a la cambra catalana. Finalment, Francesc Farreras i Duran –diputat d’ERC– demanava que tot plegat es plantegés en un debat més general.21 El nomenament de les comissions gestores, la situació a l’Ajuntament de Barcelona i la intervenció del Govern en alguns municipis van ser els elements que van generar el gran debat sobre la política municipal del Govern es va desenvolupar entre el 9 de juny i el 27 de juliol de 1933. El mateix dia 9, hi va haver una prèvia referida a l’Ajuntament de Barcelona. De fet, durant l’any 1932 el grup municipal d’Esquerra Republicana al consistori de la capital havia anat quedant reduït a una minoria. D’entrada, ERC es va trobar amb la contradicció de trobar-se amb un Ajuntament hipotecat per les polítiques anteriors i la necessitat de desenvolupar des de la capital polítiques fiscals i socials progressistes. A causa de la duplicitat de càrrecs, la creació d’un grup propi dels regidors de la USC i de la mort d’algun regidor, Esquerra s’havia convertit en una minoria més. Ja el març de 1932 els regidors d’ERC van presentar la dimissió a rel del rebuig dels pressupostos, solucionant-se la crisi amb l’establiment d’una aliança amb els radicals. Però la crisi interna d’ERC al 19

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 37 (30-3-1933).

20

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5.1933.

21

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 55 (5-5-1933).

60


consistori barceloní es va agreujar: primer va ser l’expulsió de sis regidors pel tema de la compra de càrrecs municipals; després l’elecció de Joan Casanovas, Pere Comes i Joan Casanelles com a diputats al Parlament i la mort d’Ernest Ventós, que deixaven ERC amb nou regidors actius. A més, l’aliança entre la Lliga i el Partit Republicà Radical bloquejava l’actuació municipal i, finalment, la crisi al consistori esclatà entre el maig i el juny de 1933, i es va resoldre mitjançant la dimissió dels càrrecs d’alcalde i tinents d’alcalde dels regidors d’Esquerra, després que radicals i federals acceptessin absentar-se de la votació. D’aquesta manera, es formava un nou cartipàs municipal mitjançant l’aplicació de l’article 52 de la Llei Municipal de 1877, que permetia nomenar automàticament alcalde i tinents, seguint l’ordre de vots obtingut per cada regidor. El govern municipal, doncs, quedava format per Jaume Aiguader, alcalde per haver estat el regidor amb més vots, Joan Casanovas i Miquel Oller, d’Esquerra Republicana, Casimir Giralt i Jesús Ulled, del PRR, Joan Antoni de Güell i Ferran de Sagarra, de la Lliga, Ramon Marlès i Lluís Puig i Munner, que havien estat expulsats d’ERC, Abel Velilla, federal i Josep Duran i Guàrdia, que havia estat expulsat de la Unió Socialista de Catalunya. És evident, que l’amenaça d’intervenció del Govern de la Generalitat, exposada per Carles Pi i Sunyer, com a conseller primer, el mateix dia 9 de juny havia contribuït a què la crisi es resolgués dins mateix de l’Ajuntament. De fet, les crisis al consistori barceloní no s’acabaren i el setembre de 1933 esclatava l’afer de la concessió de les línies d’autobusos a Amadeu Torner, fet que marcava el punt final del trencament del Grup de L’Opinió amb Esquerra Republicana.22 Era evident que en aquell juny de 1933 començava a notar-se la urgència de convocar unes noves eleccions municipals, una demanda que s’havia fet insistentment des de L’Opinió i que finalment Esquerra, des de les pàgines de La Humanitat assumiria més endavant. Tanmateix, el mateix dia 10, Carles Pi i Sunyer en suspendre la presentació d’un projecte de llei que resolgués la situació a l’Ajuntament de Barcelona indicava que el govern faria en la sessió següent “una proposta per tal de fer el desglòs dels articles de la part orgànica de la Llei municipal que no facin referència d’una manera directa a la composició dels Municipis i procediments electorals, perquè es pugui abreujar la discussió al Parlament per tal de celebrar les eleccions en el termini més breu possible.”23 Un dia abans, i molt vinculada a la situació de l’Ajuntament de Barcelona, havia començat la interpel·lació que feu Joan Vallès i Pujals, en nom de la minoria de la Lliga, sobre la política municipal del Govern. Vallès va iniciar la seva 22

Anna Sallés, Quan Catalunya era d’Esquerra, Barcelona: Edicions 62, 139-155 i M. Dolors Ivern Salvà, Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)/1, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988: 292-318. 23

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 76 (10-6-1933).

61


interpel·lació recordant l’oposició a la llei que permetia la creació de comissions gestores als municipis regits per regidors escollits en virtut de l’article 29 i acusava el conseller de Governació, Joan Selves, de ser un dèspota i de mantenir el mateix nivell d’intervencionisme sobre els ajuntaments que el govern de la Monarquia, cosa que provocava que no hagués quedat satisfet amb la intervenció en el 50 per cent dels municipis catalans sinó que ara es posava a intervenir de manera que atemptava en la vida municipal d’altres consistoris, tot esmentant específicament els casos de Sant Celoni, de Cardona, de Begudà, d’Esparreguera i d’Ulldecona.24 Vallès continuava acusant Joan Selves d’usar els preceptes de la Llei Municipal de 1877, que era la que regia en aquells moments, a la seva conveniència. A més, insistia en la crítica al conseller per la seva intervenció, acusant-lo de menystenir l’autonomia municipal, de tenir un doble raser per no haver intervingut també a Barcelona i informava que Joan Selves li havia fet arribar una llista de cinquanta-tres municipis amenaçats d’intervenció, insinuant que tots eren municipis governats per la Lliga, per això Vallès reclamava al conseller de Governació que, a més de la llista, li indiqués el color polític de cada un d’aquests municipis.25 La resposta de Joan Selves va arribar a la sessió del 14 de juny de 1933. Començà afirmant que Vallès i Pujals s’oblidava dels fets i que el seus arguments es fonamentaven només en supòsits legals. Selves continuava fent una marrada pels atacs que havia rebut de la bancada de la Lliga tot acusant-lo de ser com els ministres de la Monarquia –algú l’havia acusat de ser com Martínez Anido-, per recordar-los l’admiració que sentien els membres de la Lliga pel funest ministre que havia estat governador militar de Barcelona entre 1920 i 1922 i ministre de la Governació durant la Dictadura; també els retreia la persecució dels republicans i el fet que la Lliga hagués insistit en apuntalar la Monarquia en els seus darrers moments. I contraatacava amb la crítica a la manca de sensibilitat respecte l’autonomia municipal de què l’acusaven amb unes paraules del diputat de la Lliga Miquel Vidal i Guardiola, dites en sessió parlamentària, en què es reclamava la intervenció del conseller en algun ajuntament.26 Tot seguit passava a demostrar la seva voluntat conciliadora, fent referència a diversos municipis (Mataró, Calella, Vic...) i començava a relatar els fets que havien succeït en cada un dels municipis esmentats per Vallès i Pujals. Aquest relat s’iniciava explicant la situació de Sant Celoni, en el qual la Lliga havia obtingut 9 regidors contra 3 republicans. Joan Selves, conseller de Governació, va decidir suspendre l’Ajuntament i posar-hi una comissió gestora 24

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 75 (9-6-1933).

25

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 75 (9-6-1933).

26

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933).

62


en la qual participaven un del Partit Republicà Radical i un d’ERC, al qual s’havia d’afegir un tercer nomenat per Governació. El conseller argumentava la suspensió per motius administratius i per motius polítics. Entre els primers, negligències greus en la rendició de comptes, manca de control en la recaptació, manca de liquidació d’impostos que gravaven els pagaments, contractació il·legal, realització fraccionada d’obres per burlar les formalitats de contractació, exacció il·legal. Entre les de caire polític considerava que es feia una subvenció indirecta als germans de la Doctrina Cristiana i que no constaven al pressupost diverses subvencions atorgades a la Conferència de Sant Vicenç de Paül, a la Junta de Beneficència i als germans de la Doctrina Cristiana, de manera que es vulneraven alguns articles de la constitució republicana referents a la laïcitat de l’Estat.27 Continuava amb el cas de l’Ajuntament de Cardona. Aquí es tractava de negligència en la gestió, atès que l’alcalde s’havia negat a passar els comptes dels anys 1930 i 1931, tal i com se li havia requerit, i havia trencat el precinte de la documentació que havia de ser revisada. D’aquesta forma, el conseller de Governació va decidir suspendre l’alcalde i els regidors que li havien donat suport per negligència, desobediència i extralimitació greus, eximint-ne tres, de regidors, els quals s’havien oposat a l’actuació del consistori i que quedaven constituïts en comissió gestora.28 A Ulldecona s’havia produït el fet que l’Ajuntament s’havia negat a celebrar la festa del 14 d’abril, i a més se’ls acusava de carregar al pressupost municipal la multa imposada a l’alcalde per no complir les normes republicanes referides als símbols religiosos als cementiris i al fet que un dels tinents d’alcalde que era propietari de l’edifici del quarter de la Guàrdia Civil va fer aprovar un augment del preu del lloguer que pagaven a mitges l’Ajuntament i el Ministerio de la Gobernación. Per aquest motiu es va suspendre l’alcalde i dos tinents d’alcalde i s’amonestava els regidors que van votar els esmentats acords.29 Pel que fa a Begudà succeïa que els regidors van ser escollits sense elecció (article 29) però, per error, es publicà al Butlletí Oficial de la Província de Girona que s’havien de repetir les eleccions el 20 de maig, com si hi hagués hagut irregularitats en les eleccions; posteriorment, prengueren possessió els regidors sortits el 12 d’abril i, per tant, es considerava que Begudà era comprès

27

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 27-5-1933 i 6-6-1933; Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933). 28

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 1-6-1933

29

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3-6-1933; Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933).

63


entre els ajuntaments afectats per la llei de 25 de març i calia escollir una comissió gestora.30 A Esparreguera, la situació era més greu atès que hi havia hagut un mort. Al municipi del Baix Llobregat hi va haver un conflicte a la fàbrica Sedó i en un dels tumults que es van produir un membre del Sindicat Únic (CNT) va intentar desarmar un guàrdia civil, que li va colpejar el cap amb la culata amb el resultat que morí. L’alcalde (d’Esquerra Republicana), davant dels fets, va abandonar la ciutat sense delegar el càrrec i davant la recriminació verbal del conseller de Governació l’alcalde li manifestà “que era un cas de por insuperable, que no es veia amb cor, malgrat la guàrdia civil, de tornar-se a fer càrrec de l’Alcaldia”. Al cap d’uns dies se li ordenà per escrit que s’hi reintegrés i com que no ho va fer, el conseller de Governació el suspenia del càrrec –tot i que continuava essent regidor- i nomenava alcalde el tinent d’alcalde a qui li correspongués. 31 El tram final de la intervenció de Joan Selves anà destinada a contrarestar l’argumentació legalista que li havia fet Vallès i Pujals entorn la Llei Municipal de 1877 i tota una sèrie d’ordres que se’n derivaven i concloïa fent referència a les acusacions que li havia fet de no comptar amb la confiança dels seus companys de partit a la comissió de Governació i a la Federació de Municipis Catalans, tot dient que si “cregués que no tenia la confiança dels meus amics, aquest Conseller de Governació tindria prou dignitat per marxar del lloc que està ocupant”, cosa que va provocar l’esclat d’aplaudiments de la majoria d’Esquerra i l’afirmació en veu alta del diputat Josep Maria Espanya “la teniu tota”.32 Tot seguit intervingueren en el debat Antoni Dot i Arxer (ERC), per aclarir el cas de Begudà, Francesc Farreres i Duran (ERC), per parlar d’Ulldecona, Jaume Simó i Bofarull (PRAT) que intervingué per desmentir discrepàncies de fons entre la majoria de la Comissió de Governació i el conseller i també per parlar de Begudà –cas que coneixia per haver estat Governador civil de Girona–, Josep Andreu i Abelló (ERC) per defensar la independència de la Federació de Municipis Catalans;33 Josep Fontbernat i Verdaguer (ERC), per indicar que l’alcalde d’Esparreguera destituït era d’Esquerra i no de la Lliga; Josep Maria Tallada i Paulí (Lliga) per defensar l’actuació de l’alcalde i la majoria de regidors d’Ulldecona; Joan Vallès i Pujals duia a terme la rèplica a Joan Selves i insistia en els seus arguments; també va posar-hi cullerada Manuel Serra i Moret, per tal de donar el parer de la Unió Socialista de Catalunya, defensant l’autonomia 30

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3-6-1933; Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933). 31

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3-6-1933;Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933);La Humanitat, 2-5-1933. 32

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 78 (14-6-1933).

33

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 79 (15-6-1933).

64


municipal, tot considerant que les intervencions del conseller de Governació en la vida municipal havien de ser les mínimes imprescindibles;34 continuà intervenint Joan Rovira i Roure (Lliga) per denunciar que a Oliana es parlava d’una gestora des del Centre d’Esquerra, cosa que va ser desmentida amb rotunditat per Francesc Viadiu, diputat d’aquella zona.35 Miquel Vidal i Guardiola (Lliga), agafant-se a una referència de Selves sobre Sant Vicenç de Castellet,36 feu una nova intervenció llarga on desgranava novament les acusacions que pesaven sobre l’Ajuntament de Sant Celoni, per negar la legalitat de les actuacions de Governació i l’acusava directament d’estar contra l’autonomia municipal. Front a la insistència dels homes de la Lliga sobre aquest aspecte, Josep Maria Espanya –després de respondre a dos casos concrets referents a Torà i Oliana– feia una exposició en què defensava que es podia estar a favor de l’autonomia municipal i, al mateix temps, es podia admetre la intervenció del govern sobre els municipis i es remetia als casos d’Irlanda, Canadà, Alemanya i Suïssa per demostra-ho.37 Arribat aquest punt, el debat es va interrompre unes setmanes i ja no es va reprendre fins al dia 27 de juliol, en què el conseller Joan Selves va fer la darrera intervenció.38 En aquesta, després d’agrair a tots aquells que van sortir en la seva defensa al Parlament i, fins i tot a les Corts de la República –Manuel Serra i Moret-, feia un resum de les posicions de la Lliga i Selves refermava les seves. El debat es va acabar amb una proposició incidental presentada per la Lliga en què es demanava que mentre no entrés en vigor la Llei Municipal que s’estava elaborant, el govern s’abstingués d’intervenir en els afers municipals, d’una banda, i que no es poguessin crear més comissions gestores que les que ja s’havien determinat amb la llei per substituir els ajuntaments elegits per l’article 29. En el debat d’aquesta proposició, tant Duran i Ventosa, Vallès i Pujals i Vidal i Guardiola, per part de la Lliga, i Joan Selves, per part del Govern, insistiren en els seus arguments. També hi va intervenir Manuel Serra i Moret, en nom de la minoria socialista, per explicar el seu vot negatiu a la proposició, la qual fou rebutjada per 32 vots en contra i 11 a favor.39

34

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 80 (16-6-1933).

35

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 82 (21-6-1933) i 83 (22-6-1933).

36

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 83 (22-6-1933). Selves havia dit que algú de la Lliga –Vidal i Guardiola- li havia demanat que intervingués a l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet. Segons la Lliga, en aquest municipi l’Ajuntament –en mans d’Esquerra- prohibia els membres d’aquell partit de celebrar unes ballades de sardanes. 37

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 83 (22-6-1933).

38

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 91 (27-7-1933).

39

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 91 (27-7-1933).

65


3. LA LLEI MUNICIPAL DE CATALUNYA I L’ESTABLIMENT D’UN NOU RÈGIM ELECTORAL

Un dels trets distintius de les eleccions municipals de 1934 és que es van desenvolupar amb un marc legislatiu propi. L’Estatut de Catalunya, aprovat definitivament el 1932 establia que “Correspondrà a la Generalitat de Catalunya la legislació sobre règim local que reconeixerà als Ajuntaments i altres corporacions administratives que creï plena autonomia per al govern i direcció de llurs interessos peculiars, i els concedirà recursos propis per a atendre els serveis de llur competència. Aquesta legislació no podrà reduir l’autonomia municipal a límits menors que aquells que assenyali la llei general de l’Estat.”40 A més dotava la Generalitat per determinar les circumscripcions territorials que cregués convenient per al seu desenvolupament. Per aquest motiu, el Govern de la Generalitat va impulsar un del principals projectes legislatius de la Catalunya autònoma: la Llei Municipal de Catalunya, el debat i l’aprovació de la qual es van dur a terme després de l’extensa controvèrsia sobre la política municipal del Govern que acabem de ressenyar. Josep Maria Escofet qualificava la Llei Municipal com “l’obra millor del Parlament català”,41 i de la importància d’aquesta Llei en dóna constància el dilatat tràmit parlamentari que va seguir el dictamen de la comissió parlamentària encarregada de la mateixa, el qual es va allargar entre l’1 d’agost de 1933 i el 10 de juliol de 1934.42 És més, aquesta Llei concitaria una unanimitat difícil de trobar en qualsevol altre debat parlamentari a la Catalunya republicana. Així ho expressava, Lluís Duran i Ventosa qui afirmava que el dictamen “és l’únic o un dels pocs dictàmens sotmesos a la deliberació i aprovació de la Cambra i aprovats per unanimitat”,43 fet que era resultat de l’intens debat que hi havia hagut al si de la comissió parlamentària. Cal no oblidar, però que la part que feia referència al règim electoral va ser el més controvertit de la Llei i que bona part de la mateixa es va aprovar quan ja la Lliga havia abandonat el Parlament. No és el meu objectiu l’anàlisi de la Llei i sí que vull centrar-me en el que és més important pel present treball com és la part que determinava el règim electoral dels municipis. Tanmateix, cal fer esment de les característiques principals de la mateixa.44 La Llei Municipal de Catalunya era el resultat d’una 40

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 15-10-1932.

41

Josep Maria ESCOFET I MILÀ, “Pròleg”, a Lluís MARQUÈS I CARBO, Llei municipal de Catalunya (1933-1934), Barcelona: El Secretariat Català, 1935, X. 42

El detall sobre el tràmit parlamentari de la Llei Municipal el podeu trobar a L. MARQUÈS, Llei municipal..., 4-7. 43

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 134 (19-12-1933).

44

Sobre aquesta podeu consultar el ja esmentat treball de Marquès, amb el pròleg d’Escofet, i també Llei Municipal de Cataluya de 1934. Conferència de Carles Pi i Sunyer al Palau de Projeccions, 11 de març de 1934. Text de la Llei aprovat el 19 de juliol de 1934. Barcelona:

66


llarga tradició de debat municipalista a Catalunya i també a Espanya que es desenvolupà a través de diverses jornades i congressos, i el seu precedent immediat era, cosa curiosa, l’Estatut Municipal de 1924.45 Tal i com assenyalava Josep Maria Escofet, la Llei tenia les següents característiques: era una llei que reconeixia la personalitat i l’autonomia dels municipis, era fonamentalment democràtica atès que era el ciutadà qui tenia la darrera paraula en els afers municipals i introduïa elements novedosos com el referèndum, també era una llei que, ultra ser basada en la democràcia, buscava l’eficiència en la gestió creant òrgans com la comissió de govern, la comissió permanent i donant força poder als alcaldes, també era flexible perquè intentava adaptar-se a la diversitat, es considerava una llei amb un ampli contingut social i progressiu i, finalment, buscava la professionalització del personal de l’administració.46 Si la Llei Municipal concità unanimitat en bona part del seu contingut, el que generà més debat fou la qüestió crucial del règim electoral que havia de determinar la composició dels nous ajuntaments catalans. El debat principal es centrà en l’article 86 de la Llei,47 que era el que establia un sistema majoritari, que després descriuré. Però en la sessió del 10 d’agost de 1933, hi va haver un debat previ, perquè el diputat Jaume Simó i Bofarull, del Partit Republicà Radical Autònom de les comarques tarragonines va tornar a la càrrega respecte el vot femení. L’article 84 de la Llei establia que “seran electors en cada Municipi tots els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, que faci almenys dos anys que figurin inscrits en el Cens de població i que figurin, també, inscrits al cens electoral.”48 Per saltar-se la participació de la dona en unes eleccions que, en aquells moments semblaven gairebé imminents –per al novembre–, Simó proposava afegir, mitjançant un vot particular, que es declarés en suspens el sufragi actiu femení en tant la Generalitat no practiqués la revisió o renovació del cens electoral femení i que s’hagués establert un carnet d’identitat femení que permetés certificar la personalitat de les dones. Simó i Bofarull, malgrat argumentar la dificultat que es podia donar a l’hora d’identificar el nou gruix d’electores, expressà en les diverses intervencions d’aquest primer debat el recel cap a l’electorat femení, reproduint el debat que s’havia donat en el seu moment a les Corts de la República i indicant que les dretes en bloc, malgrat ser les que havien mantingut la dona en una situació

Documents Pi i Sunyer, núm. 2, Fundació Carles Pi i Sunyer, 1997. Una valoració crítica de la Llei la podeu consultar Joaquim MOLINS i Joan PERDIGÓ, “La llei municipal de Catalunya (1934)”, Taula de Canvi, 2 (1976), 89-98. 45

J.M. ESCOFET, “Pròleg”, XIII.

46

J.M. ESCOFET, “Pròleg”, XIII-XIX.

47

Uso aquí la numeració del text definitiu recollit per Marquès.

48

L. MARQUÈS, Llei municipal..., 139. Marquès, en els seus comentaris indica que no es tracta del Cens, que s’elaborava cada deu anys, sinó en el padró municipal.

67


d’opressió, ara es mostraven favorables al vot femení perquè preveien que això podria decantar el vot en unes futures eleccions. Lluís Duran i Ventosa (Lliga Catalana) i Estanislau Ruiz i Ponsetí (Unió Socialista de Catalunya) van intervenir per les seves minories respectives, tot indicant que el dret del vot a la dona era un precepte constitucional i que havia estat determinat també per l’Estatut de Catalunya i per l’Estatut Interior, que era considerat com la constitució catalana, i que per tant no hi havia lloc per negar ara el vot a les dones. Ruiz i Ponsetí, tanmateix, criticava el govern de la Generalitat per no haver fet res per implantar el carnet d’identitat a Catalunya. També es va expressar en contra de la proposta de Simó Joan Tauler, en nom de la comissió i de la majoria d’Esquerra, amb uns arguments similars als de Ventosa i Ruiz. El principal punt de debat, però, va ser l’article 86, tal com assenyalava Joan Vallès i Pujals en la seva primera intervenció “la gran divergència, la forta divergència que des del primer moment es va marcar a la Comissió fins al punt de no haver-hi possibilitat d’arribar a una harmonia entre la Majoria i les Minories, fou a l’entorn d’aquest principi del sistema electoral”.49 La majoria d’Esquerra Republicana havia imposat un sistema majoritari dual en què a les poblacions de menys de 10.000 habitants la llista guanyadora s’enduia el 65% dels regidors en joc i la llista següent es quedava els llocs restants; a les poblacions de més de 10.000 habitants, la llista guanyadora s’enduia el 65% dels escons, la següent el 65% dels escons restants i així successivament, tot establint una barrera per poder obtenir representació del 5% a Barcelona i del 10% a la resta de ciutats. Les minories de la Lliga i de la Unió Socialista es van oposar a aquest sistema proposant la representació proporcional amb una barrera electoral del 3%, tot menyspreant els residus en la divisió entre el nombre de vots i el d’escons. En la proposta que feien, les vacants que quedessin després d’haver atribuït els escons respectius s’havien de sumar als de la llista més votada.50 Joan Vallès considerava que la bondat del sistema proporcional era tan evident que no necessitava defensa i, per aquest motiu, es dedicà a atacar el sistema proposat per Esquerra. Vallès considerava una aberració el fet d’oposar-se al sistema proporcional, assenyalant que havia costat molts anys de lluita. A més, afegia que el sistema majoritari era injust ja que amb un nombre superior de vots, hi podia haver electors que quedessin sense representació; indicava la necessitat d’establir una ponderació en la representació per tal de fugir del govern d’un partit i dels extremismes i negava l’acusació al sistema proporcional que dificulta els governs homogenis i contraposava els casos de França, amb sistema majoritari i govern poc homogeni, i Alemanya, cosa que 49

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

50

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

68


va causar indignació en algun diputat de la majoria, atès que Hitler ja es trobava al poder. Continuà la seva intervenció indicant que el sistema proporcional no era una qüestió ni de dretes ni d’esquerres, que hi havia a Europa molts partits que el defensaven i que molts dels membres de la majoria d’Esquerra Republicana l’havien defensat abans d’arribar al govern i per això usà l’exemple d’Antoni Rovira i Virgili, que havia escrit el llibre Els sistemes electorals51 i havia publicat diversos articles a La Publicitat defensant el sistema proporcional. Vallès, usà algun dels articles escrits per Rovira i Virgili per criticar “un sistema nou que era una estranya i desbaratada combinació del sistema majoritari de llista i del proporcional”, en referència a un sistema adoptat a França però que Vallès i Pujals considerava que era el mateix que s’anava a aprovar en aquells moments a Catalunya. 52 I acabava considerant que s’havia de respectar el dret de les minories a tenir representació i afirmava que els partits que defensaven el sistema proporcional sumaven més que els vots de l’Esquerra en les darreres eleccions, havent de tenir en compte, a més, que la USC havia anat en coalició amb ERC. Per Joan Vallès i Pujals el govern i la majoria farien bé d’escoltar el que volia –segons el seu parer– la majoria del poble. Continuà el debat amb la intervenció Estanislau Ruiz i Ponsetí en nom de la minoria de la Unió Socialista de Catalunya, el qual, d’entrada, ja va qualificar el sistema proposat per la majoria com el “més dolent del món, entre tots els que es podien imaginar en aplicar un règim electoral.” Ruiz explicà a ses senyories que ells defensaren el sistema proporcional a la comissió per un mandat del partit i que, per simplificar i per educar el poble en el nou sistema, proposaren el rebuig dels residus decimals perquè fossin acumulats a la majoria. Considerava això una transacció que podia ser acceptada per tots però que, en ésser rebutjada pels membres d’Esquerra, van decidir redactar el vot particular conjuntament amb la Lliga. Per justificar aquesta coincidència, Ruiz i Ponsetí apel·lava a la tradició dels partits socialistes europeus i no s’estava de criticar la Lliga, acusant-la d’oportunista i, fins i tot, afirmava que si la Lliga defensava ara el sistema proporcional era per provocar una reacció contrària d’ERC defensant el sistema contrari, la qual cosa va fer exclamar al diputat de la Lliga Lluís Duran i Ventosa “Si que en som de maquiavèl·lics!”, fent esclatar les rialles a la resta de diputats.53 Continuava afirmant que amb el sistema proposat, Esquerra entrava en un joc perillós que podia acabar molt malament i que era precís evitar-ho, tot insinuant que com que seria la primera vegada que votarien les dones, no se sabia on podia anar a parar i que ERC s’ho estava jugant tot a una sola carta. Estanislau Ruiz, d’altra banda, considerava contradictori el sistema proposat amb què s’hagués aprovat un sistema de referèndum en què 51

Antoni ROVIRA I VIRGILI, Els sistemes electorals. Barcelona: Barcino, 1932.

52

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

53

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

69


amb un 25% del cos electoral es podia obligar els ajuntaments a convocar-los. Insistia en l’argument que la majoria de la població estava a favor d’instaurar un règim proporcional i intentava rebatre l’argumentació que els sistemes majoritaris creen governs homogenis amb l’exemple de les eleccions al Parlament de Catalunya on considerava que el grup de la majoria –ERC– estava format per diverses minories i que existia una àmplia gamma ideològica entre els diputats de la mateixa. Ruiz i Ponsetí defensava també el vot proporcional al·legant que els partits obrers són en els seus inicis forces polítiques petites i que, per aquest motiu, en un sistema majoritari es veuen obligades a pactar coalicions amb partits burgesos liberals o, fins i tot, radicalsocialistes com considerava que era Esquerra Republicana i sinó es veien abocats al fracàs. Tant en un cas com en l’altre, segons Ruiz, això podi allunyar els obrers de la política portant-los a opcions abstencionistes –en clara referència a la CNT– o bé a una representació disminuïda als parlaments. Per acabar, Ruiz i Ponsetí també criticava el sistema d’atribució d’escons a les minories.54 Josep Maria Espanya va ser l’encarregat de respondre Joan Vallès i Pujals i Estanislau Ruiz i Ponsetí en nom de la majoria d’Esquerra Republicana de Catalunya. D’entrada, Espanya considerava el dictamen de la comissió perquè el considerava “convenient, necessari, altament patriòtic i just”. En primer lloc, Josep Maria Espanya refutava l’afirmació de Vallès respecte a l’extensió del sistema proporcional arreu del món, tot indicant que existia una àmplia gamma de règims que estaven implantats a Europa i Amèrica, i que no tots eren proporcionals. Espanya considerava que el sistema proposat era un terme mig entre el sistemes majoritari o proporcional purs, que anomenava règim de majories amb representació de minories. Considerava que amb aquest sistema s’assegurava la representació de les minories en la corporació municipal. El defensor del projecte del govern argumentava la quota del 65% del escons per a la llista més votada amb la necessitat “d’enrobustir els Governs que tinguin la responsabilitat de la vida municipal” i que es buscaven dues finalitats: “per una banda hi hauran representants de les Majories i de les Minories, i per altra part, amb la proporció que hem establert per a distribuir els llocs, es fa possible que a Catalunya pugin governar, precisament, Partits homogenis, amb autoritat completa com deuen tenir”.55 I ho justificava, precisament, amb l’experiència alemanya tot considerant que la proporcionalitat havia obligat a formar governs heterogenis, causa darrera de l’ascens dels hitlerians al poder. Continuava contrarestant l’argument que amb aquest sistema el que es volia era la continuïtat d’Esquerra al govern amb la indicació que ningú no sabia qui guanyaria les eleccions municipals i que el que es perseguia era que qui les guanyés, manés sense més impediments, i defensava també les proporcions 54

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

55

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 99 (10-8-1933).

70


assignades a les minories. Contra-argumentava indicant que la llei que s’havia aprovat per al Parlament de la República atorgava una proporció més gran a la majoria que la que es proposava en el projecte del govern i defensat per la majoria d’Esquerra, i acabava la intervenció insistint en la necessitat de dotar els ajuntaments de governs forts. Ruiz i Ponsetí i Vallès i Pujals van fer breus contra-rèpliques afegint pocs arguments. Només Vallès aprofità l’ocasió per recordar que el nou sistema només regiria, de fet, en els dinou municipis de més de 10.000 habitants que aleshores existien a Catalunya i que a la resta se’ls imposava un sistema majoritari absolut, atès que només hi tindrien representació les dues llistes amb més vots. El debat sobre el sistema electoral es reprenia l’endemà, 11 d’agost de 1933, amb una primera intervenció de Lluís Duran i Ventosa, indicant la diversitat ideològica dels que reclamaven un sistema proporcional, considerant que tots els partits, excepte Esquerra Republicana de Catalunya, el volien implantar, i que també els ajuntaments més importants de Catalunya, Barcelona inclosa, havien sol·licitat a la Generalitat que implantés un règim electoral proporcional. Duran, replicant les afirmacions de Ruiz i Ponsetí sobre el propòsit real de la Lliga, justificava la defensa del sistema proporcional en base a les promeses fetes en les campanyes electorals i en la mateixa trajectòria del partit fundat per Prat de la Riba. Duran i Ventosa continuà amb una llarga disquisició teòrica sobre l’estat i la nació i amb una sèrie d’arguments que, en realitat, no afegien res de nou a la defensa del vot particular. La resposta a aquest discurs que en feu Josep Maria Espanya insistí en la necessitat de consolidar fortes majories governamentals.56 El debat s’anava desviant cap al que havia succeït a Alemanya, cosa que feu exclamar al president del Parlament que “No es pot, en aquest petit Reichstag, discutir la política d’Alemanya!”57 Immediatament va prendre la paraula Pau Romeva, d’Unió Democràtica de Catalunya, per explicar el seu vot. Com la Lliga i la Unió Socialista, Romeva defensava el sistema proporcional sumant-se als mateixos arguments que s’havien exposat fins aquell moment, tot afegint, que a UDC el sistema proporcional era el que més li convenia perquè era un partit petit i amb un programa molt concret, més ideològic en diríem, i que el sistema majoritari “els Partits que comencen a lluitar, que els Partits que no tenen la immediata possibilitat d’una victòria, amb el resultat de les conquestes que fan en l’opinió pública traduïda en vots, amb aquest sistema [el majoritari]

56

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

57

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

71


no arriben a obtenir un resultat positiu fins que arriben a tenir una força suficient per a provocar una reacció absoluta.”58 Després d’aquesta intervenció, es va procedir a la votació que va rebutjar el vot particular per 24 vots en contra i 17 a favor. Antoni Rovira i Virgili no participà en aquesta votació ja que en el moment de procedir-se a la mateixa es va absentar del saló. En coherència amb la seva trajectòria, Rovira havia presentat un vot particular que proposava un sistema proporcional en què el quocient s’obtenia de dividir el nombre d’escons pel del total d’electors –i no el de votants, com feien la Lliga i la USC- i establia la barrera electoral al 5% a Barcelona i el 10% a la resta de municipis.59 Val la pena insistir en els arguments de Rovira i Virgili, perquè provenien d’un dels membres de la comissió parlamentària que estava adscrit a la majoria. En la seva intervenció, Antoni Rovira i Virgili assumia la disciplina d’Esquerra Republicana i, per aquest motiu, acabava retirant el vot particular. Tanmateix, assegurava que el vot proporcional era una qüestió defensada històricament per les esquerres i recordava els principals impulsors d’aquest règim electoral: el socialista fourierista Víctor Considérant i el radical anglès John Stuart Mill. Indicava que el primer lloc on es va implantar fou a la “democràtica” Suïssa i que el primer parlament europeu escollit en règim proporcional fou el de Finlàndia, gràcies a un govern de radicals i socialistes. El diputat tarragoní considerava poc lògica la posició de la Lliga, tot i que reconeixia en ella una flexibilitat digna de menció. Rovira considerava que el sistema proposat en el vot particular de la Lliga i de la Unió Socialista establia un sistema proporcional modificat i que era cap aquí cap on s’havia d’anar. I, per acabar, tot i considerar que la proposta de la majoria tenia defectes inherents, també en destacava algunes virtuts i al·legava que “hi ha coses com ei Col·legi únic municipal, com la supressió d’eleccions parcials, com la prohibició del «panachage» o barreja de noms, que en català se’n diu xanfaina o mistela; com l’elecció per ordre de col·locació dels noms. Són ,quatre reformes audaces, d’educació cívica, que milloren el règim actual, i per això la fórmula de la Comissió i del Govern és superior al règim adoptat a Madrid, és superior al règim antic municipal. Es una millora, i anant pel camí de les millores, espero que quan l’ambient sigui més favorable i quan el clima europeu hagi millorat, podrem també establir el règim proporcional a Catalunya, com ho han fet tots els Estats nous, les nacions velles que han tornat a la vida política, que per raó de la cohesió nacional han implantat el sistema proporcionalista.”60 Malgrat haver estat retirat aquest vot particular, i gràcies a una interpretació benèvola del reglament per part de la presidència del Parlament, es va reobrir 58

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

59

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

60

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

72


el debat. Estanislau Ruiz i Ponsetí i Lluís Duran i Ventosa rebutjaven el sistema proposat per Rovira i Virgili, acusant-lo de voler implantar un sistema proposat per Primo de Rivera, atès que en contemplar tot el cos electoral i no només els votants, consideraven que s’atribuïa que els que no votaven ho feien a favor de la majoria. Ruiz i Ponsetí insistí a més en reclamar que el repartiment de les minories es fes de manera proporcional i no de la manera que ho feia l’article que s’anava a aprovar. La insistència de Ruiz i Ponsetí, forçant el reglament, va acabar amb la paciència del president de la Cambra, que l’amonestà. A més, van intervenir en aquest debat Joan Ventosa i Calvell i Joan Selves, com a conseller de Governació, en nom del Govern. El primer insistí en la crítica al sistema majoritari, en la contradicció que suposava que fins feia poc els homes d’Esquerra, inclòs el president Macià, havien defensat el sistema proporcional, en la injustícia que suposava que un partit amb un nombre similar de vots a la primera força quedés només amb una representació minoritària i reiterava la seva defensa del sistema proporcional. Selves, per la seva banda carregà contra la USC, tot recordant-los que a les Corts de la República havien votat per un sistema majoritari considerat “més brutal” que el que s’implantava a Catalunya i, davant la rèplica de Joan Comorera que es trobaven obligats a donar un suport a un govern de coalició, Joan Selves contestava és que amb el règim que es volia aprovar es volien evitar els governs de coalició. Finalment, Carles Pi i Sunyer, en qualitat de Conseller Primer va fer la darrera intervenció del debat insistint en els arguments esgrimits pels seus companys de partit. Finalment es va procedir a la votació nominal de l’article, que va rebre el suport de 33 diputats i el vot en contra de 17.61 En resum, entre el títol V de la Llei –dedicat als organismes municipals– i el títol VI –el corresponent al règim electoral–, s’establia el sistema que havia de determinar la composició dels ajuntaments a partir de l’elecció dels regidors. D’aquesta manera, la Llei determinava que aquests serien escollits amb sufragi universal, directe i secret. En aquest cas, per sufragi universal es considerava el conjunt de la població –és a dir, homes i dones- que fos major d’edat i que portés dos anys, com a mínim, inscrit al padró municipal. Aquestes eren, per tant, les primeres eleccions en què les dones podrien participar amb plenitud de drets i haurien estat les primeres a tot Espanya si no hi hagués hagut els ajornaments que comentaré més endavant. Per garantir el secret del vot s'introduí en les eleccions municipals i per primera vegada en la història catalana, el sobre opac.62 Una altra novetat important fou la conversió de cada municipi en un únic districte, dividit en diversos col·legis i seccions. Al respecte, Marquès indicava que “L’establiment del districte únic és una de les innovacions més felices de la Llei: ultra evitar coaccions caciquils i compres de

61

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 100 (11-8-1933).

62

L. MARQUÈS, Llei municipal..., 92.

73


vots, acaba amb els polítics de casinet, amb el Consellers de barriada”.63 També s’establia la llista única per a tot el districte, és a dir, també per primer cop no es votava un candidat sinó una llista tancada. Els regidors electes ho serien en funció de l’ordre en què apareguessin a les llistes. Però cal dir que això no suposava que el que anés primer acabés essent el Conseller Primer, segons denominació establerta per la Llei, perquè això depenia del que decidís la majoria. Com es pot comprovar a l’apèndix 2, en moltes poblacions, el batlle no correspongué pas al primer de la llista. Taula 3.3. Distribució del nombre de regidors en cada municipi segons la Llei Municipal Nombre d’habitants Fins a 500 De 501 a 1.000 De 1.001 a 1.500 De 1.501 a 2.000 De 2.001 a 2.500 De 2.501 a 3.000 De 3.001 a 5.000 De 5.001 a 10.000 De 10.001 a 20.000 Més de 20.000 Barcelona

Nombre de regidors 5 6 7 8 9 10 12 16 18 24 40

Majories 4 4 5 6 6 7 8 11 12 16 26

Minories 1 2 2 2 3 3 4 5 6 8 14

Font: Lluís Marquès i Carbó, Llei Municipal de Catalunya (1933-1934). Barcelona: Editorial “El Secretariat Català”, 1935, 90 i

Pel que fa al règim electoral, ja hem dit que es feia una distinció entre Barcelona, la resta de municipis de més de 10.000 habitants i els municipis amb una població inferior a aquesta xifra. A Barcelona, s’establia una barrera electoral del 5% per poder obtenir representació al consistori. Tant a Barcelona com a la resta de municipis majors de 10.000 habitants la majoria s’enduia el 65% dels escons en joc, la segona llista el 65% dels llocs corresponents a les minories, la tercera el 65% restant i així successivament fins que es cobrissin tots els llocs. Als municipis de 10.000 habitants o menys, la majoria també s’enduia el 65% dels escons en joc però la segona llista es quedava tots els llocs de minoria; en cas que es presentessin més de dos llistes, la tercera quedava fora del consistori, independentment del nombre de vots. Tal i com s’havia assenyalat al debat per part dels homes de la Lliga, aquest sistema podia ser injust. Més endavant comentarem alguns casos concrets, però un seguiment dels resultats ens mostra com en determinats municipis amb un nombre molt reduït de vots, en algun cas s’arriba a un sol vot, es podia arribar a obtenir tots els llocs de minories i, en canvi, en alguns altres candidatures amb un nombre similar de vots a la segona llista, quedaven excloses del consistori, amb la qual cosa el sistema tenia un punt d’injustícia.

63

L. MARQUÈS, Llei municipal..., 94.

74


Malgrat tot, un cop aprovada aquesta part de la Llei, es van posar en marxa els mecanismes per dur a terme les primeres eleccions municipals a Catalunya sota el règim republicà. En aquest sentit, el 28 de setembre de 1933 el conseller de Governació Francesc Xavier Casals emetia un decret convocant les eleccions municipals per a l’Ajuntament de Barcelona per al 12 de novembre següent i establia que el 12 d’octubre es publicaria un nou decret ampliant la convocatòria d’eleccions municipals per a la resta de municipis pel mateix dia que Barcelona.64 Efectivament, el 9 d’octubre el nou conseller de Governació Pere Mestres publicava l’ordre circular en què es convocaven les eleccions municipals, però l’endemà mateix i mitjançant un decret, Francesc Macià autoritzava el mateix conseller de Governació a presentar al Parlament un projecte de llei per tal d’ajornar-les, atès que s’acabaven de convocar eleccions al Parlament de la República per al 19 de novembre següent, 65 cosa que suposava un seguit de problemes pràctics i d’ordre político-administratiu, tal com afirmava el conseller de Governació en presentar el projecte de llei al Parlament.66 La comissió de Governació va presentar el projecte de llei el dia 11 d’octubre, en què es donava com a data límit el 17 de desembre, i limitava l’actuació de l’Ajuntament de Barcelona fins que no es constituís el nou consistori. Al projecte de llei s’hi oposà aferrissadament la Lliga, que havia presentat nou vots particulars. En el debat de la totalitat del projecte, es va donar lloc a un llarg i agre debat en què la Lliga acusava la majoria de supeditar-se al Govern espanyol i de no voler realment que es fessin aquestes eleccions i en què Esquerra defensava l’ajornament per raons d’ordre pràctic i per la necessitat d’una millor preparació del cos electoral. Al costat de la majoria s’hi trobà la Unió Socialista i al costat de la Lliga la minoria recentment creada del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, representada per Joan Lluhí i Vallescà.67 Els vots particulars presentats per la Lliga van ser rebutjats un per un per la majoria d’Esquerra, la Unió Socialista, el Partit Radical Autònom, Acció Catalana Republicana i, en algun cas, també per la minoria Nacionalista d’Esquerra.68 El projecte d’ajornament va ser votat finalment el 25 d’octubre de 1933 i publicat al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya el 4 de

64

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 99 (29-9-1933).

65

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 195 (12-10-1933). El decret i l’odre circular van sortir publicats al mateix número del Butlletí. 66

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 103 (10-10-1933).

67

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 105 (13-10-1933).

68

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 105 (13-10-1933) i 106 (17-10-1933).

75


novembre.69 I el 13 de novembre es decretava que la celebració de les eleccions seria el 17 de desembre següent.70 Aquesta nova convocatòria patiria un nou retard. El 8 de desembre d’aquell any la FAI donava la benvinguda al nou govern de la República, després de la victòria de les dretes a les eleccions, amb una vaga general revolucionària que va tenir un gran abast i molta repercussió. El 9 de desembre, el govern de la Generalitat decretava la suspensió de tots els treballs destinats a la preparació de les eleccions municipals a causa d’haver-se estat decretat l’estat d’alarma i es proposava presentar una llei al Parlament per ajornar-ne la celebració.71 Això va reobrir l’agre debat celebrat anteriorment amb acusacions per part de Joan Ventosa i Calvell que l’ajornament de les eleccions responia als interessos d’Esquerra Republicana i no a qüestions d’ordre públic i afirmava que el Govern havia comès un delicte en suspendre una llei vigent. 72 El dictamen definitiu per a la Llei que ajornava les eleccions es discutí finalment en la sessió del 14 de desembre. La Lliga persistí en la seva intenció de fer-les quant més aviat, millor i reclamava que la presentació de llistes es fes el 17 de desembre i les eleccions el diumenge següent 24 de desembre.73 La Llei ajornant les eleccions va ser aprovada per tots els grups de la cambra excepte la Lliga Catalana. Va ser publicada al Butlletí Oficial el 19 de desembre de 1933 i en el del 22 del mateix mes es feia públic el decret de convocatòria de les eleccions per al 14 de gener de 1934.74 Aquesta fou la data definitiva, que ni la mort del President de la Generalitat, Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933 ja no podria aturar.

69

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 111 (25-10-1933) i Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 115 (4-11-1933). 70

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 120 (16-11-1933).

71

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 133 (10-12-1933).

72

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 129 (11-12-1933)

73

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 132 (14-12-1933)

74

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 137 (19-12-1933) i 140 (22-12-1933).

76

Capítol 3. El llarg camí cap a les eleccions  
Capítol 3. El llarg camí cap a les eleccions  
Advertisement