Issuu on Google+

IX PREMI LITERARI SANT JORDI 2013-2014 CFA. JOAN CARLES I

“QUADERN DE L’ORIGEN I L’ENDEMÀ”. Alumne: Gerard Tomàs

© Gerard Tomàs

“AEQUINOCTIUM”


Semblava que el fred, el vent i les pluges dels darrers dies, s’havien acabat, però ens donava la sensació que alguna cosa estava per venir. Havíem decidit fer-ho plegats i ja no hi havia marxa enrere. Hom creu que la vida va començar més enllà dels confins de l’univers, amb l’existència de tribus d’humans que podrien haver estat els avantpassats dels egipcis, els tolteques o els maies. Van dissenyar ells les grans piràmides, possiblement Lemuria, la més antiga civilització perduda, o la mateixa Atlàntida?. Teníem la convicció que aquesta gent potser encara avui eren germans de l’home i lluitaven per sobreviure lluny, molt lluny, en aquest fosc i desconegut univers. Per tal de descobrir-ho, en Pau, la Guiomar i jo, ens vam traslladar fins a la Piràmide de la Lluna de la ciutat dels déus, Teotihuacan, a uns 40 km al nord-est de la ciutat de Mèxic. Havíem escollit un dia d’equinocci, en què el sol ja era al zenit i estava en plena harmonia amb l’equador terrestre. No havíem donat explicacions a ningú sobre els secrets propòsits que teníem d’intentar comunicar-nos amb aquells desconeguts éssers amb els quals però, estàvem convençuts que hi manteníem molts lligams. A mesura que avançàvem a través de la Calçada o Via dels Morts, l’avinguda central d’aquest lloc on els homes es converteixen en déus, ens vàrem adonar que no estàvem sols. La nit era ja a punt d’arribar i amb ella, temors, inquietuds i incertesa, car aquesta civilització s’havia caracteritzat per la pràctica dels sacrificis humans. Després que la ciutat fos saquejada i cremada, només quedaven diverses runes i roques de considerables dimensions, les quals semblava que s’havien posat allà amb una gran precisió. Al final del trajecte hi havia un vell temple i uns impressionants edificis cerimonials, les Piràmides del Sol i la Lluna. El recorregut estava ple de marques, signes i senyals per tot arreu, les quals ens generaven un magnetisme especial amb aquest lloc, un dels més antics de la humanitat. Amb la negra nit van arribar les baixes temperatures, la qual cosa ens va obligar a encendre una petita foguera pròxima ja al punt on esperàvem trobar la resposta. L’aclaparador silenci a penes ens deixava pensar. Estem disposats a trobar la prova definitiva de l’origen de totes les cultures?. Amb aquesta pregunta, la Guio, va trencar el silenci que ens envaïa i tot posant-se dempeus va exclamar: Vinga nois, no hi ha temps que perdre!. De sobte però, quan en Pau i jo ens disposàvem a penjar-nos les motxilles, van emergir d’entre la foscor a una certa distància. Cobertes amb una llarga tela de roba vermella, la qual semblava un hijab, aquelles enormes figures només mostraven els ulls, petits però molt clars, com si il·luminessin el camí mentre s’apropaven. Podien ser els enginyers del temps, els nostres avantpassats, i havien escollit el dia de l’aequinoctium per establir contacte amb nosaltres. Sobtadament, aquell inhòspit silenci que ens havia acompanyat des de feia hores, es va veure trencat per les gotes d’una forta tempesta de pluja. En pocs instants va caure un aiguat com mai abans havíem vist, i aquelles desconegudes figures que tan anhelàvem conèixer es van esvair tan ràpid com l’aigua. Seguidament, un arc de Sant Martí, immens, travessava el firmament com un pont entre dos mons. Se’ns dubte, havíem


estat a punt de creuar-lo, i d’obtenir la resposta que buscàvem. El nostre viatge però, només havia fet que començar...


Aequinoctium