UN VIATGE PEL MAR Nour, Rita, Pol i Alèxia Una vegada hi havia una estrella que volia viatjar fora del mar. L'estrella es deia Lila, tenia els ulls marrons i era vermella. Li agradava el peix pallasso perquè era el seu amic. Un dia el peix pallasso estava molt però que molt avorrit. La Lila li va proposar d'anar a jugar fora del mar. Llavors van començar a nedar cap a la platja. Quan hi van arribar, van trobar dos nens que jugaven a la sorra i van atrapar la Lila i el seu amic i els van posar en un cubell d'aigua i van pensar... què farem? Els dos nens, que es deien Manel i Bernat, tenien ganes de jugar amb el peix pallasso i l'estrella fora de l'aigua però de sobte van sortir de la sorra dues fades madrines amb una vareta màgica i els van dir que els concedirien un desig. La Lila va demanar: - Volem fer, plegats, en Manel, en Bernat i nosaltres un viatge pel mar. I la fada els va concedir el desig.
ELS TRES AMICS Pol, Miquel, Clara i Rita Hi havia una vegada uns senyors que es deien Axel Blei i Tornado, que vivien al barri de Palau de Girona i feien sumo. El sumo és un esport que tracta de dos homes grassos que porten uns bolquers i s’empenyen per tirar-se un a l’altre fora de la pista i poder guanyar. L’Axel i en Tornado es coneixien però no eren amics. Llavors es van apuntar a un torneig de sumo i es van fer amics. L’Axel Blei va guanyar i se’n va anar a celebrar-ho a Port Aventura. Allà es va trobar en Tornado i van pujar al Shambala. Però quina mala sort van tenir que, un cop estaven a dalt de tot, es va trencar per la meitat i van sortir volant! Volant van anar d'atracció en atracció fins que van anar a parar al tren de la bruixa i es van fer un tip de riure. L’Axel Blei va dir: - Per què no anem tots junts a dinar a casa meva? I en Tornado va contestar: - Sí, sí!. I van anar tots junts a casa de l'Axeli van ser feliços per sempre.
LA FESTA DE CAP D'ANY Miquel, Yvette, Laia i Biel Hi havia una vegada uns follets bons que vivien en un poble on les seves cases eren bolets. Els follets, quan tenien deu anys, ja començaven a treballar. Cada dia de la setmana treballaven, menys un dia que descansaven: el diumenge. Un dia d’hivern, un follet va sortir de casa i es va trobar un cérvol. I li va preguntar: - Què fas? Si és cap d’any! Hauries d’estar a casa. Va ser quan es van trobar un ós i van començar a córrer espantats. No paraven de córrer. L’ós estava cansat de córrer darrere del cérvol i del follet. El que ell no sabia era que fugien d’ell. L’ós finalment els va atrapar i els va dir: - Hola! Estic tip de córrer! Podeu parar si us plau? I el follet i el cérvol li van dir que sí i el van convidar a casa seva per fer tots tres una festa de Cap d’Any. Van decorar la casa amb garlandes, banderetes i globus. Van parar la taula amb espelmes en forma de bola amb purpurina i van fer el seu menjar preferit: sopa de galets, pizza, lasanya i torró amb gelat. L’endemà el cérvol i el follet van esmorzar neules i torrons i van parlar de la meravellosa festa que havien tingut la nit anterior. Va arribar l’hora de marxar. El cérvol i l’ós, de camí a casa, van parlar tota l’estona sobre la festa. Per a tots dos havia estat la millor festa de Cap d’Any.
EL CONILL I L'OCELL Joel, Ayman, Rita i Marc El conill Mitjons descansava a la seva gàbia quan va venir un ocell i es va beure la seva aigua. En Mitjons es va enfadar molt i va sortir de la gàbia. - Maleducat! – li va dir a l'ocell- Que no veus que és la meva aigua? Fora i no tornis més, ocellot! El conill Mitjons, tot i que es va enfadar amb l’ocell, el va perdonar pel que havia fet. Es va escapar de la seva gàbia i va anar a buscar més aigua al riu. N'hi va donar una miqueta a l’ocell però quan l’aigua es va acabar, es van tornar a barallar. Cadascú va tornar a casa seva enfadat: el conill a la seva gàbia i l’ocell al seu niu. Un dia, quan el conill va veure l’ocell li va dir: -Em perdones per aquell dia? -Sí. Vols ser el meu amic?- va respondre el conill. I l’ocell ben content li va dir que sí. I des d'aquell dia van ser amics.
LA JÚLIA, EN JOAN I LES POLSERES MÀGIQUES Ènia, Berta, Marc i Laia Hi havia una vegada un nen que es deia Joan i una nena que es deia Júlia. Estaven a París amb els seus pares i van comprar unes gomes per fer braçalets. Necessitaven figuretes per adornar els braçalets. Van fer voltes i més voltes i no en trobaven cap que els agradés. Finalment, en un barri molt estrany del nord de París, van trobar-ne en una botiga molt misteriosa. En Joan i la Júlia es van fer dos braçalets preciosos. Aquella nit van començar a passar coses estranyes: es van despertar i es van trobar volant amb els braçalets posats. I van dir: - Què passa aquí!? Els braçalets es van fer cada vegada més grans. I en Joan i la Júlia ho van entendre: els braçalets eren màgics. - Que divertit!- van dir els dos- I si anem volant a casa d'en Martí? Van obrir la porta sense que els veiés ningú i van sortir molt de pressa. Després es van treure els braçalets i van anar a veure el seu amic. A partir d'aquell dia van anar volant a tot arreu. Era el seu secret.
EN PEP I LA SERP FERIDA David, Marcus, Joel i Yvette Hi havia una vegada un nen que es deia Pep que vivia amb la seva família en una casa al bell mig del bosc. El seu pare era caçador. Un dia va caçar una serp i la va portar a casa. En Pep estava jugant a l’estable amb les vaques, els xais, els porquets. Un d’ells era la seva mascota. Es deia Pink. En Pink i els altres animals, estaven molt nerviosos. Els cavalls cridaven. En Pep no entenia res. Al dos minuts, el pare va cridar: - Pep, mira que et porto! La serp era molt grossa però semblava adormida. Estava ferida. -Pobreta... -va dir en Pep. Després va sortir la seva mare que era veterinària i els va demanar que no la toquessin perquè els podia mossegar. Era una serp que l’havien ferit un grup de porcs senglars. La mare acabava de curar la serp quan es varen presentar la colla dels porcs senglars que la perseguien. Tots els animals, en Pep i la mare es van espantar molt. Llavors, la serp que era màgica, es va menjar els porcs senglars i, tot seguit, va fer un pet! convertint-los en mini porcs senglars. Tota la família va viure molt feliç, i els mini porcs senglars no van molestar mai més ningú.
EL TEMPLE DEL TRESOR Clara, Martina, Ponç i Joel Un dia molt clar, a Grècia, hi havia una nena que es deia Marta i un nen que es deia Joan. La Marta era molt valenta i s’atrevia a tot. Ah, i per cert, també era amable. En Joan era simpàtic però no era tant valent com la Marta, no s’atrevia a res. Però us creieu que no tenien pares? Doncs teniu raó: no tenien pares. Un dia, al sortir de l’escola, varen decidir anar d’excursió a l’Acròpolis de la seva ciutat, Atenes. Un cop allà, la Marta va veure una columna del temple que semblava màgica. La va tocar i es va obrir un passadís secret. La Marta va voler-hi entrar però en Joan va córrer a buscar els seus “tiets” que eren qui els cuidaven des de que els seus pares havien mort en un accident de cotxe. Quan en Joan va tornar davant el temple amb els seus “tiets”, ja només hi havia la columna i ni rastre del passadís ni de la Marta. En Joan va dir: - On està la Marta “tiets”? - Ni idea Joan.- van contestar. Van tocar la columna i van baixar les escales. No hi havia llum. La Marta no era enlloc però en Joan va veure una llum al final del passadís i era molt forta. A l’arribar-hi, van veure la Marta envoltada d’or. La Marta havia trobat un tresor! Els tiets van estar molt contents d’haver trobat la Marta i, des d’aquell dia, van ser rics.
EN RAÜL VISITA LA TERRA Yada, Biel, Miquel i Ponç El robot Raül era una màquina intel·ligent que buscava una cova per anar a viure. Però totes les coves estaven ocupades per dracs. I les coves que estaven als cims de les muntanyes, estaven cobertes de neu i de gel. El robot Raül, com que no trobava una cova per viure, va decidir marxar del planeta dels robots i anar a viure al planeta Terra. També volia trobar amics ja que es trobava molt sol. Així que, el robot Raül, se’n va anar cap a la Terra. Quan va arribar a la Terra, ningú volia ser amic seu. El robot Raul estava molt trist perquè no trobava casa ni cap amic. Els humans no es volien fer amics d’un robot. Una nit, quan dormia darrere els contenidors, se li va aparèixer una fada. I li va dir la fada: -Què et passa? El robot li va contestar: - Que no tinc amics ni casa. El robot li va demanar un desig. Quan li anava a donar les gràcies, va desaparèixer. I en Raül molt fort va cridar: − GRÀCIES!!! I des d'aquell dia, en Raül va tenir amics i un a casa per viure.
EN JOAN, EN TAU I EL LLOP Ayman, Ponç, Ènia i Berta Hi havia una vegada un nen i un gos. El nen es deia Jaume i el gos es deia Tau. Un dia es van perdre en un bosc perquè un llop els perseguia. Es van amagar en un arbre i es van adonar que aquell arbre era màgic: les seves pomes curaven a la gent. En van agafar tres o quatre i se’n van anar cap a casa. Pel camí, van sentir uns udols molt forts i s’hi van acostar. Era el llop que estava estirat a terra amb una espina molt gran al peu. Van fer un tracte: - Si no ens persegueixes més, et curarem el peu. - Sí!- va dir el llop. - Et freguem amb la poma i ja estaràs curat. El llop els va portar a casa de tan agraït que estava. Des d'aquell dia el llop, el nen i el gos van viure feliços i sense cap mal perquè tenien les pomes màgiques.
ELS QUATRE AMICS Martina, Max, Laura i Ayman Hi havia una vegada quatre molt amics que, juntament amb el seu cau de Vistalegre, van anar a fer vívac a St Mer. Els quatre amics tenien vuit anys i es deien Valentina, Maria, Marc i Joan. Al vespre, després de sopar, es van estirar a mirar les estrelles i desitjaven tenir poders màgics per poder ajudar a la bona gent. Després d’una bona estona, va succeir un fet inesperat: van caure quatre estrelles del cel al mateix temps. Els quatre amics es van acostar a veure les estrelles i es van ajupir per tocar-les. Al fer-ho, van notar com unes pessigolles per tot el cos i després, la Valentina va sentir que era molt lleugera i podia volar. La Maria va intentar agafar-la i va veure que el seu braç s’allargava fins el cel. Ara era molt elàstica! En marc va notar que tenia molta força perquè va poder arrencar un arbre del terra, amb molta facilitat. I per acabar, en Joan, va descobrir que podia córrer tant ràpid com un coet. Tots quatre, van pensar que, amb aquests poders, podrien ajudar a tota la gent de la ciutat que ho necessités, i per això, de bon matí, van anar passejant per la ciutat per ajudar a tots els veïns. I així va ser com els quatre amics van tenir poders i els van utilitzar per fer coses bones a la seva ciutat. I es van convertir en herois.
EL CAVALL Max, Manolo, Alèxia i Rodri Fa molts i molts anys hi havia un cavall molt bonic que vivia en una granja molt gran i amb molts animals. El seu pelatge era gris i el seu nom era Truc. El cuidava un pagès molt amable i alegre. Per menjar, li donava fruites i verdures perquè creixés molt i no es posés malalt. Un dia, va venir un cavaller i li va dir al senyor de la granja: - Li compro aquest cavall per cent euros. I el senyor de la granja va dir: - D'acord, però cuida’l molt bé. Després el cavaller se’n va anar amb el seu cavall cap al seu castell. Gràcies a les atencions que li va donar el pagès, el cavall estava molt bé. En Truc estava molt content amb el seu nou amo, ja que tenia molt espai per córrer i saltar, i li agradava molt.
Però un bon dia en Truc es va començar a aprimar i el cavaller es va preocupar molt. No sabia què li passava. Li donava menjar però en Truc no el volia. Va decidir que avisaria al pagès a veure si ell sabia què li passava. Com que el pagès se l'estimava molt, el va anar a veure i, quan en Truc va veure el seu antic amo, el va començar a llepar i es va menjar totes les verdures i fruites que li oferia. Quan el cavaller ho va veure va saber realment què li passava a en Truc. En Truc enyorava el seu antic amo! El pagès molt emocionat va tornar a comprar en Truc i se'l va emportar cap a la granja on van viure feliços i van menjar anissos.
LA MARE I ELS DOS NENS Laura, Clara, Yvette i Ènia Fa molts i molts anys, en un país molt llunyà, hi vivien dos nens que es deien Marc i Biel i eren germans. Vivien en un castell molt gran amb els seus pares. En Marc estava dormint i en Biel estava ben despert. De sobte es va sentir un soroll estrany. En Marc es va despertar i va dir: - Què és aquest soroll? En Marc va anar a buscar la mare però la mare no hi era. Resulta que estava al mar conversant amb un tauró. En Marc, sorprès, va decidir gravar el que deien la mare i el tauró. Va agafar el mòbil del pare i ho va gravar tot. La mare estava dient: - Hola! Vinga, avui és el dia de fer la presó secreta al mar. En Marc va tornar a casa i li va explicar tot al seu germà. Quan la mare va arribar a casa, en Marc i en Biel li van ensenyar el que havien gravat i tots es van petar de riure. I van ser feliços per sempre més sense saber mai què estava fent la mare parlant amb el tauró.
ELS “FUTBOLEROS” DEL VERD Biel, Nour, Martina i Aina Aquesta és una història d’un equip de futbol de nens i nenes de 2n de primària de l’Escola Verd. Aquest equip està format per en Cesc , a qui li diuen Paquet, en Solé, el xerraire, la Xantal que és la capitana, en Toni a qui li diuen Pessi perquè és molt pessimista, en Bru que és el golejador, la Jana que abans anava a ballet però que prefereix el futbol i en Jan que és el llançador de penals. L’equip dels verds ha de guanyar l’últim partit de la lliga intercentres o bé l’equip, per decisió de l’AMPA, desapareixerà per sempre. Comença el partit i en Bru xuta la pilota. No entra. Després en Jan fa un gol. Tots criden d’alegria:“Gol, gol, gol!!” Quan un jugador de l’altre equip vol empatar, la Jana li treu la pilota i intentar passar-la a en Solé. En Solé li passa a en Toni, i aquest, a en Cesc que la llença fora del camp, perquè un jugador de l’altre equip li fa la traveta. L’àrbitre consulta al seu ajudant de línia si la falta ha estat dins de l’àrea. Diu que sí, que tot ha passat dins de l’àrea i per tant l’àrbitre pita penal. Evidentment en Jan és qui ha de xutar. En Jan es prepara. Es fa silenci a l’estadi. En Jan s’apropa a la pilota, xuta i... GOL GOL GOL!!!! Els seus companys corren a abraçar-lo i ho celebren amb crits de “campions, campions”. L’àrbitre assenyala el centre del terreny de joc. L’equip contrari posa la pilota en joc. S’endinsen a l’àrea, xuten i empaten el partit. Els nostres jugadors estan desanimats. Només falta un minut. Es posa la pilota en joc. Tot l’equip estava dins el camp contrari. El porter xuta molt fort. La pilota entra dins l’àrea, un munt de jugadors es barallen per agafar la pilota. Un jugador dels nostres hi posa el peu, toca el pal i... ,com un miracle, la pilota, entra a la porteria. Hem patit molt però finalment hem guanyat 2 a 1. Ara l'AMPA convidarà a xocolata a tothom.
EN PAU I EN SERGI Marc, Dúnia, Marcus i Miquel Fa molt i molt de temps, en un país molt llunyà, hi vivia una família amb dos fills. Un es deia Pau i l’altre Sergi i els dos van anar a buscar menjar. Caminant, caminant, en Pau i en Sergi es van trobar una cova. En Pau que era el més gran, es moria de ganes d’entrar-hi i fer el tafaner. En canvi, en Sergi, tenia molta por! Després de discutir una estona, van decidir entrar. La cova era de pedra de color gris fosc i hi havia heura per tot arreu. Van caminar una bona estona en la foscor fins que en Pau, que era el que anava davant, va caure en un forat. En Sergi, al veure el seu germà, en Pau, va començar a cridar: - AJUDA! Un pagès que estava treballant el camp va córrer, els va trobar i els va ajudar. - No us preocupeu- va dir el pagès- Veniu a casa meva i així podreu menjar tot el que volgueu. Els nens estaven molt feliços.
ELS AMICS DEL DRAC FORÇUT Ponç, Laura, Aina i Yada Fa uns cent mil anys, un drac gran i forçut va perdre els seus fills. Es va trobar amb uns nens molt macos i els nens li van dir els noms. Un d’ells es deia Gerard i l’altre Anna. Vivien per allà a prop. Tots junts van anar a buscar els fills del drac. Van començar a caminar per un camí llarg i estret. Al cap d’una estona, van veure que es feia fosc i no tenien lloc per dormir. Llavors, en Gerard va sentir el soroll d’uns dracs petits. Van córrer tots junts cap al soroll, i al creuar un pont, van veure una petita cabana amb jardinet on hi havia els fills del drac jugant. El drac, quan els va veure, hi va anar corrents i els va fer petons i abraçades. Llavors els va preguntar per què s’havien escapat. Els fills van dir que volien seguir una serp i després no van trobar el camí de tornada. Es van acomiadar d’en Gerard i l’Anna i van viure feliços per sempre més.
L'ESQUIROL MUTANT Rita, Aina, Marc i Marcus En un bosc extraordinari hi vivia una elfa. Vivia en un poblat i es deia Mariona. Tenia un gran amic, un esquirol que es deia Tro. Un matí, en Tro va anar a casa la Mariona a demanar-li si tenia nous perquè al rebost ja no n'hi quedaven més. La Mariona li va dir que justament en aquell moment anava a buscar-ne al bosc i li va dir: - Si vols, podem anar junts al bosc a buscar-ne. Quan van arribar al bosc, van trobar totes les nous rossegades. Qui havia sigut? Van seguir caminant i van trobar-se un esquirol mutant!!! Havia vingut de l’espai exterior en una nau espacial i els va demanar ajuda per recollir nous perquè al seu planeta no existien i les trobava molt bones. A canvi els va donar una pedra màgica que servia per fer realitat els desitjos.
EL CAVALLER FANTASMA Rodri, Marc, Nour i David Hi havia una vegada un castell a dalt d’una muntanya i on, a mitja nit, se sentien uns crits i sortia foc per una finestra. La gent creia que estava encantat. Fins que un noi, cansat de sentir aquells crits tan horrorosos, va anar a investigar. Va caminar dues hores i per fi hi va arribar. El noi es va trobar un cavaller mort al terra i va agafar l’espasa del cavaller per protegir-se.
Va entrar al castell a mirar si descobria d’on sortien els crits. Tenia una mica de por, però va començar a acostar-se cap a on sentia el crits. De cop i volta, els crits van parar, va sentir unes passes darrere seu i es va girar. Va veure el fantasma d’un cavaller que anava cap a ell, aixecant l’espasa. El noi va començar a córrer. El fantasma el va perseguir. En nen va agafar una espasa brillant que va trobar a terra per espantar el fantasma. Es va girar, va mirar el fantasma i li va dir: − Eres tu que cridaves? I el fantasma va dir: − Sí, perquè volia que em vinguéssiu a veure al castell. − Home, només ho havies de dir. Es van fer amics i el nen es va quedar a viure al castell.
EL MALSON DE LA BUFANDA Yvette, Rodri, David i Manolo Hi havia una vegada una nena que cada dia perdia la bufanda. La seva mare la va anar a buscar a l'escola amb el gos i van anar cap a casa. Tots tres, nena, mare i gos, van anar a sopar, van mirar la tele una estona i se’n van anar a dormir. La nena va començar a agafar el son i va veure que se li acostaven dos fantasmes que portaven la seva bufanda: un de gras i alt i un altre petit i esquifit. Tots dos estaven a sobre la nena i la van agafar pel coll i la van començar a escanyar. I ella, quan anava a cridar, es va despertar i va veure que era un somni. A partir d’aquell dia la nena va anar sempre a l’escola sense la bufanda i tampoc se la va posar mai més perquè cada vegada que la veia recordava el malson que havia tingut.
UN POP I UNA MEDUSA Aina, Laia, Ayman i Max L'estiu passat al mar Mediterrani hi havia un pop gris que es deia Griset i que estava trist. No tenia amics perquè la Roseta, una medusa rosa i presumida, se'n reia d'ell i li deia que tenia un color molt lleig. Els altres animals del mar sempre anaven amb la Roseta i deixaven en Griset. Un dia en Griset es va trobar un peix que intentava fugir d'un tauró que se'l volia menjar. En Griset es va enfrontar al tauró i li va llançar tinta a la cara perquè no hi pogués veure. Gràcies a en Griset el peix que es deia Groguet es va salvar. L'endemà, a l'escola, la mestra va felicitar en Griset davant de tota la classe. En Griset estava molt content perquè l'havien felicitat i tots els de la classe també estaven molt contents. En Griset va tornar a casa molt feliç i el seu color gris es va convertir en color rosa, com la medusa.
LA NÚRIA VOL UNA GRANJA Alèxia, Pol, Manolo i Nour Hi havia una vegada una nena que es deia Núria. La Núria vivia en un pis al centre de Girona i el seu somni era tenir una granja. Però els seus pares no tenien diners ni per comprar-li una granja ni per comprar-li animals. El seu pis era tan petit que no podien posar-hi ni gallines ni vaques i encara menys cavalls. La Núria estava molt trista. La Núria era molt manetes i sabia fer polseres molt boniques. Va decidir anar a la botiga i es va gastar tots els seus estalvis en gomes per fer braçalets. En va fer moltes i moltes. Tantes, que va poder muntar una paradeta. La Núria va fer diners i es va poder comprar un animalet. No en va tenir prou per una granja però sí per un gosset que es va dir Cotó.
LA COLLA DELS QUATRE AMICS Marcus, Yada, Berta i Dúnia Hi havia una vegada una colla de nois i noies que van decidir anar a la neu. La Marta, l’Aina, en Pere i en Josep van agafar l’avió però no es van adonar que l’avió que agafaven anava a un altre lloc: a una illa. Quin problema! Quan van arribar a l’illa es van trobar un home salvatge que feia molt de temps que vivia en una cabana dalt d’un arbre. L’home només parlava rus. Era un supervivent d’un avió. La Marta volia ferse amiga d’ell per poder trobar menjar i també va pensar que era una manera de poder sortir de l’illa. La Marta i els seus amics intentaven aconseguir un vaixell. Finalment van decidir fer un bot. Van tallar arbres i van agafar fulles i fruites pel viatge. El vent els va ajudar i, en una setmana, van arribar a casa. Ah! I també es van endur el pobre senyor i així va poder tornar amb la seva família.
EL PEIX I LA CORONA PERDUDA Laia, David, Biel i Clara Hi havia una vegada una sirena que es deia Èlia. Vivia en un palau al fons de l’oceà. Un dia va pujar a la superfície i va perdre la corona que portava al cap. S’estimava molt aquella corona perquè era la corona que li havia regalat el seu pare. La sireneta es va posar molt trista i no sabia com dir-li al seu pare que havia perdut la corona. Al cap d’uns dies els seus amics es van adonar de la seva tristesa i li van preguntar per què estava tan trista. La sireneta els va explicar què li havia passat i li van dir que l’ajudarien a buscar-la. Van pujar a la superfície i no veien res, no sabien per on més buscar-la. La sireneta plorava i plorava. Llavors un dels seus amics va proposar de demanar ajuda a tots els animals del mar i així entre tots la trobarien. Van parlar amb els dofins i les foques perquè elles podien sortir a la superfície. Aquell mateix vespre el pare de l'Èlia va veure que no portava la corona i li va dir que l'ajudaria a buscar-la. L'endemà al matí, van sortir a buscar-la els peixos, els taurons, els calamars, els pingüins, les foques, els dofins i les sirenes. I busca que buscaràs, ningú la trobava. Fins que un peix que era el més petitó la va trobar entre les roques més profundes del fons del mar. El peixet va portar la corona a la sirena. Quan la sirena va veure que li portava la corona es va posar molt contenta i van celebrar una festa en honor del peixet.
ELS ANIMALS DE LA GRANJA Manolo, Joel, Dúnia i Laura Hi havia una vegada un pagès que vivia a prop del Bosc Petit. La seva casa era una de les més boniques i més grans del país de Magay. El país era governat per un rei savi i molt vell. Tothom vivia feliç i tranquil perquè el rei els cuidava.
Un dia els animals de la granja del pagès es van escapar. Entre ells hi havia una cabra. Una cabra que era màgica. Aquesta cabra podia transformar tot allò que toqués amb les seves banyes en pedra. Tothom que va intentar agafar-la va acabar convertit en pedra. El rei, com que era massa vell, va enviar als seus cent fills però aquests també es varen convertir en pedra. Llavors, l'única filla del rei li va dir: - Pare, jo aniré a agafar la cabra! Va agafar unes fulles de menta i va fer un caminet al mig del bosc. La cabra, a poc a poc, se les va anar menjant i la filla del rei la va conduir a dins d'un estable i la va tancar. Des d'aquell dia van viure feliços i van menjar anissos.
EL PALLASSO Dúnia, Ènia, Nour i Pol Fa uns quants dies, a prop del riu Onyar, un ratolí passejava per la llera del riu. Es deia Pere i li agradava molt la tòfona. Aquell dia, en Pere, buscant tòfones, va ensopegar amb una pedra. I es va fer molt de mal i va haver d’anar a l’hospital de ratolins. Quan estava a l’hospital, van venir el seu pare i la seva mare. La metgessa els va explicar que s’havia fet mal al braç i li havien fet 2 punts. A l'hospital, en Pere va conèixer un pallasso que feia tonteries per fer riure a en Pere i que s'oblidés que li feia mal el braç. En Pere s'ho va passar tan bé a l'hospital amb el pallasso que va pensar que de gran ell també volia ser pallasso d'hospital per poder fer riure a tots els nens i nenes que ho passen malament.
EL DIAMANT DESAPAREGUT Berta, Alèxia, Yada i Martina La història parla de la recuperació de la joia més important de Venècia: un diamant gegant propietat de la família de la gata Lua. La Lua passarà aventures i coneixerà nous amics. El diamant era de tots colors i estava guardat a la caixa forta del duc de Venècia. El duc vivia en un palau gegant al costat d'un canal. Un bon dia assolellat el duc es va deixar oberta la porta de la caixa forta on hi havia el diamant. La dona de neteja el va veure: El diamant! El diamant tenia una taca negra!. En realitat sempre l'havia tingut però la dona de neteja no ho sabia i se'l va emportar per netejar-lo. Quan el duc va tornar i no el va veure es va pensar que l'havien robat. Es va espantar molt i va anar a buscar la Lua perquè sabia que era una gran detectiu. La Lua li va dir que no passava res que ella el trobaria. Primer va anar al canal a preguntar als peixos si havien vist algun vaixell que hagués aparcat davant del palau però els peixos van dir que no havien vist res. Després va anar a la plaça de Sant Marc per si els seus amics gats havien vist sortir algú del palau però els gats tampoc sabien res. Va pujar a la teulada a preguntar a les gavines. Però elles des del cel tampoc havien vist res! Finalment un ratolí va sortir de la claveguera i va parlar amb la Lua. - Escolta, jo sé on està el diamant. Si el vols recuperar m'hauries d'obrir la porta del rebost de palau. La Lua va acceptar. Un cop van ser davant de la porta la dona de la neteja va aparèixer amb el diamant. Llavors la Lua es va adonar que el ratolí l'havia enganyat. La Lua va obrir una porta al ratolí i el va espantar. Ell, esperant trobar menjar, va passar la porta però en realitat es va trobar a la presó del palau on hi va estar molt de temps.
EL VIOLÍ I LA GUITARRA Nens i nenes de 2n Fa molts i molts anys en un cel blau ple de núvols de cotó hi vivia un àngel que es deia Miquel. Tenia unes ales blanques molt suaus. Vivia tot sol en un castell molt gran amb quatre torres. Una d'elles era tan alta que arribava a les estrelles. Estava molt avorrit perquè no tenia amics. Però hi havia una cosa que el feia sentir millor quan se sentia sol: tocar el seu violí. En Miquel somiava en tenir un amic molt gran que el protegís, que l'anés a veure al seu castell i que plegats fessin un duet de violí. A la nit tocava, feia dibuixos amb els núvols i s'imaginava com seria el seu amic. Un bon dia, en Miquel va decidir anar a buscar un amic. Va baixar a una illa que feia molt de temps que veia des del seu castell. Estava ben bé al mig del mar. Al cap d'una estoneta, ja hi havia arribat. Era una illa deserta amb palmeres gegants amb cocos, sorra fina i plataners plens de plàtans.
En Miquel estava cansat i va decidir recuperar forces menjant una mica: va agafar un plàtan i va obrir un coco per beure. Mentre menjava, va veure a l'horitzó una aleta que s'acostava i va pensar: Caram! Què deu ser això que s'acosta?
Va deixar el plàtan i, volant, es va apropar a l'aleta. De cop, el tauró va saltar i el va esquitxar. I li va dir: − M'has espatllat el salt! Fuig d'aquí, ocellot! En Miquel li va contestar: − Ocellot, on veus tu l'ocellot? El tauró li va dir: − Ets tu l'ocellot! Que no tens ales? I en Miquel va respondre ràpidament: − És clar que tinc ales! Sóc un àngel. Em dic Miquel. I tu, què ets? − Sóc un tauró i em dic Rex. − Vols ser el meu amic?- li va preguntar en Miquel. − Fuig d'aquí! No et vull veure més. M'has espatllat el salt. I en Miquel li va respondre: − Ho sento molt. No ho volia fer. Tenia curiositat per saber què eres. Jo només estic buscant un amic perquè estic sol. Puc ser el teu amic? − Que pesat que ets! Si m'ho penso, pararàs de preguntar-m'ho? − Sí, t'ho prometo- va dir en Miquel. I se'n va tornar cap a l'illa. Es va asseure a sota d'una palmera i es va posar a tocar el violí. De sobte, va sentir una melodia que venia del mig del mar i va pensar: Qui deu estar tocant aquesta cançó tan bonica? Vaig a veure-ho. I va agafar el violí i va seguir la melodia. Va ser quan va trobar en Rex tocant la guitarra. I aquest li va dir: − Ja tornes a ser aquí? Que n'ets de pesat! − Eres tu que tocaves tan bé la guitarra? − Clar que sí! Què et pensaves? Ja ho sé que toco bé. Sóc tot un professional. En Miquel li va contestar: − Ets una mica cregut, no?! En Rex, en escoltar aquesta resposta, es va posar a riure. − Què encara t'ho creus tot això? Mira, Miquel, em sap molt de greu haver-te enganyat. Però estava tant content de veure
algú que per això estava fent teatre. Encara vols ser el meu amic? − Clar que sí, ja t'ho he dit abans- va respondre en Miquel. I des d'aquell dia, en Miquel i el Rex van ser amics. En Rex era gran i el podia protegir, tal com en Miquel s'havia imaginat. No podrien fer un duet de violí ni el podria anar a veure al seu palau però això no va ser cap impediment perquè fossin amics per sempre més.