Page 1

— CAPÍTOL VINT-I-SET —

El darrer amagatall No hi havia cap manera de dirigir-lo; el drac no veia per on anava, i en Harry sabia que, si girava bruscament o donava una volta enlaire, ells no podrien agafar-se a la seva ampla esquena. No obstant això, a mesura que prenien altura i que Londres s’anava desplegant per sota seu com un mapa gris i verd, el sentiment que aclaparava en Harry era de gratitud per una fugida que havia semblat impossible. Tot reclinant-se sobre el coll de la bèstia, es va aferrar ben fort a les escates metal·litzades, i la brisa fresca calmava la seva pell cremada i amb butllofes. Les ales del drac batien l’aire com les aspes d’un molí de vent. Darrere seu, no sabia si per por o per emoció, en Ron no parava de proferir paraulotes a plena veu, i l’Hermione semblava que estigués sanglotant. Al cap d’uns cinc minuts, en Harry va perdre una mica de la por immediata que el drac els llancés a terra, ja que semblava que només li importés escapar-se tan lluny com fos possible de la seva presó subterrània; però la pregunta de com i quan n’havien – 423 –


de desmuntar seguia sent d’allò més espantosa. No sabia quant de temps podien volar els dracs sense aterrar, ni com s’ho faria, aquest drac en particular que amb prou feines hi podia veure, per a localitzar un bon lloc on deixar-los. Feia cops d’ull al seu voltant constantment, imaginant-se que notava la seva cicatriu cremant-li… Quant de temps passaria, abans que en Voldemort sabés que havien entrat a la cambra dels Lestrange? Quant trigarien els gòblins de Gringotts a avisar la Bel·latrix? Amb quina rapidesa s’adonarien de quin objecte s’havien emportat? I, llavors, quan descobrissin que faltava la copa daurada? En Voldemort finalment sabria que estaven cercant horricreus… El drac semblava que anhelés aire més fresc i més pur, així que va pujar fermament fins que van trobar-se volant entremig d’espirals de núvol fred i en Harry ja quasi no podia distingir els petits punts de colors, que eren cotxes que anaven i venien de la capital. Van volar sense interrupció, sobrevolant tot de camps parcel·lats de tonalitats verdes i marrons, i carreteres i rius que serpentejaven en el paisatge com tires mats i brillants. —Què creieu que està buscant? —va cridar en Ron mentre volaven cap al nord llunyà. —Ni idea —va bramar en Harry a mode de resposta. Tenia les mans balbes pel fred, però no va gosar deixar anar el seu agafador. S’havia estat preguntant què farien si veiessin aparèixer la costa per sota seu, si el drac es dirigís mar endins: ell tenia fred i estava entumit, per no esmentar que estava desesperadament famolenc i assedegat. Es va demanar quan devia haver estat l’última vegada que la bèstia havia menjat. Segurament necessitaria aliment d’aquí a poc. I si en aquell moment s’adonava que tenia tres humans d’allò més comestibles asseguts al seu llom? El sol cada cop era més baix i el cel s’estava tornant de color anyil, però el drac continuava volant; els pobles i ciutats per sobre els quals passaven s’esmunyien més enllà de l’abast de la seva vista, i la seva enorme ombra lliscava sobre el terra com un núvol gran i fosc. A en Harry li feien mal totes les parts del cos per l’esforç que havia de fer per aferrar-se a l’esquena del drac. —És impressió meva —va cridar en Ron després d’una considerable estona de silenci— o estem perdent alçada? En Harry va abaixar la mirada i va veure muntanyes d’un verd profund i llacs que, sota la posta de sol, prenien la tonalitat del coure. El paisatge semblava fer-se més gran i detallat, i en Harry mirava de reüll a banda i banda del drac, preguntant-se si – 424 –


hauria endevinat la presència d’aigua fresca per les llampades de la llum del sol que s’hi reflectia. El drac volava cada cop més baix, formant grans espirals enlaire, avançant cap al que semblava un dels llacs més petits. —Saltem quan estigui prou baix! —va cridar en Harry als altres—. Directes a l’aigua abans que s’adoni que som sobre seu! Van fer que sí, l’Hermione amb un fil de veu. Ara en Harry podia veure el ventre groc i ample del drac ondulant-se a la superfície de l’aigua. —Ara!!! Va lliscar pel costat del drac i es va precipitar de peus cap a la superfície del llac; la caiguda va ser més gran del que havia calculat i va impactar contra l’aigua durament, submergint-se com una pedra en un món verd, fred i ple de canyes. Va espeternegar per sortir a la superfície, va emergir esbufegant i va veure dues ones enormes que emanaven en cercles dels llocs on en Ron i l’Hermione havien caigut. El drac no semblava que s’hagués adonat de res: estava ja a vuit metres de distància, sobrevolant baix el llac per recollir aigua amb el seu morro deteriorat. Mentre en Ron i l’Hermione emergien de les profunditats del llac, espernetegant i respirant amb dificultat, el drac va continuar volant, batent fort les ales, i va acabar per aterrar a una riba distant. En Harry, en Ron i l’Hermione van dirigir-se cap a la riba oposada. El llac no semblava profund, de manera que aviat es van trobar intentant obrir-se camí a través dels joncs i el fang, en lloc de nedar, i al final es van deixar caure, amarats, respirant amb dificultat i esgotats, sobre l’herba relliscosa. L’Hermione es va deixar caure al terra, tossint i tremolant. Encara que en Harry s’hauria pogut ajeure i dormir feliçment una estona, va romandre dempeus trontollant, va treure la vareta i va començar a llançar els encanteris protectors habituals al voltant seu. Quan va acabar, es va unir als altres. Era la primera vegada que els veia bé des que havien escapat de la cambra. Tots dos tenien cremades vermelles i inflamades arreu de la cara i dels braços, duien part de la seva roba socarrimada, i s’estremien mentre s’aplicaven essència de dictam a les múltiples ferides. L’Hermione va passar l’ampolla a en Harry i, després, va treure tres ampolles de suc de carbassa, que havia portat de la Caseta Empetxinada, i roba neta i eixuta per a tots ells. Es van canviar i tot seguit van prendre el suc. —Bé, la bona notícia —va dir en Ron finalment, que estava assegut mirant com – 425 –


tornava a créixer la pell de les seves mans— és que l’horricreu és nostre. La mala notícia és que… —… no tenim l’espasa —va dir en Harry entre dents, mentre deixava caure gotes de dictam, pel forat socarrimat dels seus texans, a la cremada inflamada de sota. —No tenim espasa —va repetir en Ron—. Aquell canalla traïdor… En Harry va treure l’horricreu de la butxaca de la jaqueta mullada que s’acabava de treure i el va posar a l’herba de davant seu. Centellejant al sol, la copa va atreure les seves mirades mentre s’empassaven els sucs. —Com a mínim no el podem portar posat, aquesta vegada; quedaria una mica estrany penjant al voltant del coll —va dir en Ron, torcant-se la boca amb el dors de la mà. L’Hermione va mirar a través del llac cap a la riba llunyana, on el drac encara bevia. —Què penseu que li passarà? —va preguntar ella—. Estarà bé? —Sembles en Hagrid —va dir en Ron—. És un drac, Hermione, es pot cuidar d’ell mateix. És de nosaltres, de qui ens hem de preocupar. —Què vols dir? —M’és difícil haver-vos-ho de dir —va dir en Ron—, però crec que hi ha una «possibilitat remota» que s’hagin adonat que hem entrat a Gringotts. Tots tres van començar a riure, i una vegada començat, era difícil parar. A en Harry li feien mal les costelles i se sentia marejat per la gana, però es va ajeure d’esquena damunt l’herba, sota aquell cel que envermellia, i va riure fins que es va notar la gola rasposa. —Què farem, llavors? —va dir l’Hermione finalment, singlotant i obligant-se a tornar a la serietat—. Ho descobrirà, oi? L’Innominable ho descobrirà, que sabem de l’existència dels seus horricreus! —Pot ser que estiguin massa espantats per a dir-li-ho —va dir en Ron amb esperança—. Potser ens cobriran les espatlles… El cel, l’olor de l’aigua del llac i el so de la veu d’en Ron es van extingir: el dolor va impactar el cap d’en Harry com una espasada. Estava dret en una habitació tènuement il·luminada i un semicercle de bruixots l’encaraven. Al terra, als seus peus, tremolava una figura agenollada. —Què m’has dit? —la seva veu era alta i freda, però la fúria i la por cremaven dins seu. El que havia temut… Però no podia ser veritat, no podia entendre com… – 426 –


El goblin tremolava, incapaç de mantenir la mirada als ulls vermells de damunt seu. —Torna-ho a dir! —va murmurar en Voldemort—. Torna-ho a dir. —S-senyor —va tartamudejar el goblin, amb els ulls com plats per la por—. S-senyor… Hem intentat a-aturar-los… Eren im-impostors, senyor… Han en-entrat a la-la c-cambra de-dels Lestrange… —Impostors? Quins impostors? Jo em pensava que Gringotts tenia maneres de detectar els impostors! Qui eren? —Eren… eren… el n-noi P-Potter i d-dos còmplices… —I què s’han emportat?! —va dir, alçant la veu, mentre l’envaïa una por terrible—. Digues! Què s’han endut?! —Una… una p-petita c-copa daurada, s-senyor… Un xiscle de ràbia, de negació, va sortir d’ell com si fos el d’un estrany: estava boig, frenètic; no podia ser veritat, era impossible, mai ningú no ho havia sabut: com podia ser que el noi hagués descobert el seu secret? La Vareta de Saüc va fendir l’aire i una llum verda va esclatar travessant l’habitació. El goblin que estava agenollat va rodolar, mort. Els bruixots que miraven es van dispersar davant seu, aterrits: la Bel·latrix i en Lucius Malfoy van apartar els altres del seu pas, en la seva cursa cap a la porta, i una i altra vegada va agitar la Vareta, i tots els qui van quedar enrere van ser assassinats, tots ells, per haver-li dut aquelles notícies, per haver sentit parlar de la copa daurada… Sol entre els morts, caminava furiós amunt i avall mentre desfilaven per la seva ment els seus tresors, les seves salvaguardes, els objectes que el mantenien ancorat en la immortalitat… El diari havia estat destruït i la copa, robada; i si… i si el noi coneixia els altres? Podia ser que els conegués, que ja hagués actuat, que n’hagués localitzats més? Era en Dumbledore, qui hi estava al darrere? En Dumbledore, que sempre havia sospitat d’ell; en Dumbledore, mort sota les seves ordres; en Dumbledore, de qui ara tenia la Vareta, i que tot i així havia anat més enllà de la ignomínia de la mort mitjançant el noi, el maleït noi… Però, segurament, si el noi hagués destruït algun dels seus horricreus, ell, Lord Voldemort, ho hauria sabut, ho hauria sentit. Ell, el bruixot més gran de tots; ell, el més poderós; ell, l’assassí d’en Dumbledore i de tants altres homes inútils i anònims: com podia Lord Voldemort no haver-se adonat de si ell, ell mateix, el més important i valuós, havia estat atacat, mutilat? – 427 –


La veritat, no havia sentit res quan el diari va ser destruït, però s’havia pensat que era perquè no tenia cap cos per a palpar, en ser menys que un fantasma… No, segurament, la resta estaven segurs… els altres horricreus havien d’estar intactes… Però ho havia de comprovar, n’havia d’estar segur… Va caminar ençà i enllà per l’habitació, inquiet, i va apartar el cadàver del goblin d’una puntada de peu en passar-hi per davant. Les imatges s’entelaven i es cremaven al seu cervell bullent: el llac, la cabana i Hogwarts… Un bri de calma va refredar la seva ràbia: com podria el noi haver descobert que havia amagat l’anell a la cabana dels Gaunt? Ningú no havia sabut mai que estigués emparentat amb els Gaunt, ell va amagar-ne la connexió, i mai no el van investigar pels assassinats: probablement l’anell estava segur. I com podia el noi, o qualsevol altre, saber res de la cova o penetrar la seva protecció? La idea del medalló essent robat era absurda… Pel que feia a l’escola, ell era l’únic que sabia a quin racó de Hogwarts es trobava amagat l’horricreu, perquè només ell havia descobert els secrets més amagats d’aquell lloc… I encara quedava la Nagini, que ara hauria de romandre a prop seu, sense ser enviada a complir les seves ordres, sota la seva protecció… Però, per estar-ne segur, per estar-ne del tot segur, hauria de tornar a cadascun d’aquests amagatalls, duplicar la protecció al voltant de cadascun dels seus horricreus… Una feina que, com la cerca de la Vareta de Saüc, hauria de fer sol… Quin hauria de visitar primer, quin corria més perill? Una vella inquietud va parpellejar dins seu. En Dumbledore sabia el seu segon nom… Podria haver establert la connexió amb els Gaunt… La cabana abandonada era, potser, el menys segur dels seus amagatalls, era allà on havia d’anar primer… El llac, segurament impossible… encara que hi havia una petita possibilitat que en Dumbledore conegués algunes de les seves trapelleries a l’orfenat. I Hogwarts… però sabia que el seu horricreu d’allà estava segur; li seria impossible a en Potter acostar-se a Hogsmeade sense que el detectessin, i encara menys a l’escola. Tot i això, seria prudent alertar l’Snape del fet que el noi podria provar de tornar a entrar al castell… Ara bé, explicar-li per què el noi podria tornar-hi era massa insensat, és clar; havia estat un greu error confiar en la Bel·latrix i en Lucius: o és que la seva estupidesa i negligència no demostraven prou com n’era, d’imprudent, confiar mai en ningú? – 428 –


Així doncs, visitaria la cabana dels Gaunt primer, i s’emportaria la Nagini amb ell: ja no se separaria més de la serp. I va sortir a gambades de l’habitació, travessant el rebedor cap al fosc jardí on hi brollava la font; va cridar la serp en reptilià i aquesta va lliscar fins a ajuntar-se amb ell com una llarga ombra negra. Els ulls d’en Harry van obrir-se de cop, transportant-lo bruscament a la realitat. Estava estirat a la riba del llac, contemplant la posta de sol, i en Ron i l’Hermione se’l miraven. Jutjant les seves cares de preocupació i el continu batec de la cicatriu, la seva imprevista excursió a la ment d’en Voldemort no els havia passat per alt. Es va aixecar amb dificultats, tremolant, vagament sorprès que, al tacte de la seva pell, encara estigués moll, i va veure la copa reposant innocentment sobre l’herba de davant seu, i el llac, d’un blau intens esquitxat pel daurat del sol que es ponia. —Ho sap —la seva pròpia veu sonava estranya i greu després dels xiscles aguts d’en Voldemort—. Ho sap, i comprovarà on són els altres, i l’últim és a Hogwarts. I jo ho sabia. Ho sabia! —Què? En Ron el mirava bocabadat. L’Hermione es va posar de genollons i es va alçar; semblava preocupada. —Però què has vist? Com ho saps? —He vist com descobria això de la copa. Jo… jo era dins del seu cap, i ell… —en Harry va recordar els assassinats— ell està d’allò més enfadat, i també preocupat; no pot entendre com és que ho sabem, i ara comprovarà si tots els altres estan segurs, començant per l’anell. Es pensa que el de Hogwarts és el que està més segur, perquè allà hi ha l’Snape, perquè seria molt difícil que no ens veiessin si hi entrem. Crec que comprovarà aquest darrer al final, però així i tot podria arribar-hi en poques hores… —Has vist on és exactament, a Hogwarts? —va preguntar en Ron, ara aixecantse a corre-cuita, també. —No, estava concentrat a avisar l’Snape, no ha pensat exactament en el lloc on és… —Espereu, espereu! —va cridar l’Hermione espantada, mentre en Ron agafava l’horricreu i en Harry treia la Capa d’Invisibilitat altre cop—. No podem marxar sense més ni més, no tenim un pla, necessitem… —Necessitem afanyar-nos i marxar! —va dir en Harry fermament. Havia esperat poder dormir, entrar dins de la nova tenda, però això era impossible, ara—. Pots imaginar-te què farà, quan s’adoni que l’anell i el medalló han desaparegut? Què farem, – 429 –


si canvia l’horricreu de Hogwarts de lloc, perquè decideix que no hi està prou segur? —Però com hi entrarem? —Anirem a Hogsmeade —va dir en Harry— i ja intentarem empescar-nos-en alguna un cop vegem com és la protecció que envolta l’escola. Posa’t sota la Capa, Hermione; vull que estiguem ben aferrats, aquesta vegada. —Però no hi cabem bé… —Serà fosc, ningú no pararà esment als nostres peus. La batuda d’unes enormes ales va fer eco a través de l’aigua negra: el drac ja havia begut prou i havia pres el vol. Van interrompre els seus preparatius per observarlo pujar cada cop més amunt, ara negre, contra el ràpid enfosquiment del cel, fins que es va esvanir per sobre d’una muntanya propera. Llavors l’Hermione va caminar endavant fins a situar-se entre els altres dos. En Harry va estendre la Capa sobre seu, tant com va poder tapar, i junts van giravoltar sobre aquell punt, esmunyint-se en una foscor aclaparadora.

– 430 –


— CAPÍTOL VINT-I-VUIT —

El mirall perdut Els peus d’en Harry van tocar el terra. Va veure el dolorosament familiar carrer Major de Hogsmeade: els aparadors foscos de les botigues, el perfil de muntanyes negres més enllà del poble, la corba del camí que duia cap a Hogwarts i la llum que sortia a través de les finestres de Les Tres Escombres; i, amb un sobresalt al cor, va recordar, amb cruel exactitud, com havia aterrat allà mateix, gairebé un any abans, sostenint un Dumbledore desesperadament feble. Tot això ho va rememorar en un segon, en aterrar, i llavors, mentre es deixava anar d’en Ron i l’Hermione, va ocórrer. Un crit, que va sonar com el d’en Voldemort en adonar-se que la copa havia estat robada, va tallar l’aire i va esquinçar cada nervi del cos d’en Harry, que va saber immediatament que la causant del crit havia estat la seva aparició. Mentre mirava els altres dos per sota la Capa, la porta de Les Tres escombres es va obrir de cop i van sortir-ne com un llamp una dotzena de Cavallers de la Mort coberts i encaputxats amb la vareta alçada. – 431 –


En Harry va agafar el canell d’en Ron quan aquest aixecava la vareta. Eren massa com per a poder-los estabornir; encara que ho intentessin, revelarien la seva posició. Un dels Cavallers de la Mort va moure la vareta i el crit es va aturar, tot i que l’eco es feia sentir entre les llunyanes muntanyes. —Appropinquet, Capa! —va rugir un Cavaller de la Mort. En Harry va agafar-ne els plecs, però no semblava que la Capa hagués de marxar: l’encantament atraient no havia funcionat. —Així que no ets sota el teu embolcall, Potter? —va cridar el Cavaller de la Mort que havia intentat l’encanteri, i va dir als seus companys:— Separeu-vos. És aquí. Sis dels Cavallers de la Mort van córrer fins a ells: en Harry, en Ron i l’Hermione van retrocedir, tan ràpid com els era possible, fins el carrer lateral més proper i els Cavallers de la Mort els van perdre per uns centímetres. Van esperar-se en la foscor, sentint les passes corrent amunt i avall, mentre els rajos de llum volaven a través del carrer des de les varetes dels Cavallers de la Mort, que seguien buscant. —Marxem! —va xiuxiuejar l’Hermione—. Desaparetem ara! —Bona idea —va dir en Ron, però abans que en Harry pogués replicar, un Cavaller de la Mort va cridar: —Sabem que ets aquí, Potter, i no tens cap escapatòria! Et trobarem! —Ens estaven esperant —va xiuxiuejar en Harry—. Han posat aquest encanteri perquè els avisés quan vinguéssim. Segurament han fet alguna cosa per fer-nos quedar aquí, ens han parat una trampa… —Què hi ha, dels demèntors? —va dir un altre Cavaller de la Mort—. Deixemlos anar, el trobarien molt ràpid! —El Senyor de les Forces del Mal no vol en Potter mort per una mà que no sigui la seva… —I els demèntors no el mataran! El Senyor de les Forces del Mal vol la seva vida, no la seva ànima. Serà més fàcil de matar si abans li han fet el petó! Hi va haver sorolls d’acords. La por va omplir en Harry: per repel·lir demèntors haurien de conjurar patronus, cosa que els descobriria immediatament. —Hem d’intentar desaparetre, Harry! —va xiuxiuejar l’Hermione. Mentre ho deia, en Harry va sentir que el fred irreal començava a prendre el carrer. La llum del voltant va ser xuclada, fins i tot la de les estrelles, que es van esvanir. En la negror total, va notar que l’Hermione l’agafava pel braç i, junts, es van girar sobre si mateixos. – 432 –


L’aire a través del qual havien de passar semblava haver-se tornat sòlid: no podien desaparetre; els Cavallers de la Mort havien fet bé els seus encanteris. El fred mossegava cada cop més fons la carn d’en Harry. Ell, en Ron i l’Hermione van sortir del carrer lateral, fent el seu camí a les palpentes, sempre seguint el mur i intentant no fer cap soroll. Llavors, girant la cantonada i lliscant silenciosament, van venir els demèntors, deu o més, visibles gràcies al fet que eren d’una foscor més densa que el seu voltant, amb les seves capes negres i les seves mans putrefactes i amb crostes. Podien sentir por al voltant? En Harry n’estava segur: semblava que vinguessin més ràpid, ara, amb l’alè pesat i sorollós que detestava, amb gust de desesperació en l’aire, tancant en… Va aixecar la seva vareta: no podia patir el petó dels demèntors, fos el que fos el que passés després. Va ser en en Ron i en l’Hermione en qui va pensar mentre xiuxiuejava: —Expecto patronum! El cérvol platejat va sortir disparat de la seva vareta i va carregar: els demèntors es van dispersar i hi va haver un crit triomfal d’algun lloc fora de la vista. —És ell, allà baix, allà baix, he vist el patronus, era un cérvol! Els demèntors s’havien retirat, les estrelles van brillar un altre cop i les passes dels Cavallers de la Mort se sentien més fort; però abans que en Harry, en la seva por, pogués decidir què fer, es va sentir a prop el soroll d’un pany que s’obria amb dificultat, una porta es va obrir a mà dreta del carrer lateral i una veu aspra va dir: —Potter, aquí, ràpid! Va obeir sense dubtar: tots tres van creuar la porta com una exhalació. —Al pis de dalt, deixeu-vos la Capa posada, no feu soroll! —va dir entre dents una figura alta, passant-los pel costat mentre sortia al carrer i tancava de cop la porta darrere seu. En Harry no havia tingut ni la més mínima idea d’on eren, però llavors va veure, sota la tremolosa llum d’una sola espelma, el bar brut i cobert de serradures del Cap de Senglar. Van córrer darrere el taulell i van travessar una porta, que donava pas a una escala vella de fusta, la qual van pujar tan ràpid com els va ser possible. L’escala portava a una sala d’estar amb una catifa gastada i una petita llar de foc, sobre la qual penjava un únic i gran retrat d’una noia rossa que mirava l’habitació amb una dolçor buida. Des de baix al carrer els van arribar crits. Encara amb la Capa d’Invisibilitat – 433 –


posada, es van arrossegar fins a la finestra llardosa i van mirar avall. El seu salvador, que ara en Harry va reconèixer com el cambrer del Cap de Senglar, era l’única persona que no duia caputxa. —I doncs? —rugia a una de les cares encaputxades—. I doncs? Si envieu demèntors al meu carrer, jo els enviaré un patronus! No els vull a prop meu, ja us ho he dit, no els vull a prop meu! —Allò no era el teu patronus! —va dir un Cavaller de la Mort—. Allò era un cérvol, era el patronus d’en Potter! —Un cérvol! —va rugir el cambrer i va treure la vareta—. Un cérvol! Idiota… Expecto patronum! Alguna cosa immensa i amb banyes va sortir de la vareta: amb el cap abaixat va carregar carrer Major enllà i va sortir de la vista. —Això no és el que he vist —va dir el Cavaller de la Mort, però amb menys seguretat. —El toc de queda ha estat trencat, ja has sentit el soroll —va dir un dels seus companys al cambrer—. Algú era fora al carrer contra les normes… —Si vull fer fora el meu gat, ho faré, i al diable amb el vostre toc de queda! —Tu has conjurat l’encanteri cridaner? —Què passa, si ho he fet? Em portareu a Azkaban? Em matareu per treure el nas per la meva pròpia porta d’entrada? Feu-ho, doncs, si voleu! Però espero pel vostre bé que no hagueu premut les vostres petites Marques de les Forces del Mal i l’hagueu cridat. No li agradaria que el cridessin aquí solament pel meu vell gat i per mi, oi que no? —No et preocupis per nosaltres —va dir un dels Cavallers de la Mort—, preocupa’t per tu mateix, per trencar el toc de queda! —I on traficareu amb pocions i verins, quan el meu bar estigui tancat? Què passarà amb els vostres petits negocis suplementaris, llavors? —Ens estàs amenaçant…? —Mantindré la boca closa, és per això que veniu aquí, no? —Insisteixo que he vist un patronus cérvol! —va cridar el primer Cavaller de la Mort. —Un cérvol? —va cridar el cambrer—. És una cabra, idiota! —Està bé, ens hem equivocat —va dir el segon Cavaller de la Mort—. Torna a trencar el toc de queda i no ens portarem tan bé amb tu! – 434 –


Els cavallers de la Mort van marxar a gambades cap al carrer Major. L’Hermione va sospirar alleugerida, va sortir de sota la Capa i es va asseure en una cadira coixa. En Harry va córrer les cortines i va treure’s la Capa de sobre seu i d’en Ron. Podien sentir el cambrer a baix, donant voltes al pany de la porta i pujant les escales. Alguna cosa de sobre la lleixa de la llar de foc va atraure l’atenció d’en Harry: un mirallet rectangular recolzat en el prestatge, just a sota el retrat de la noia. El cambrer va entrar a l’habitació. —Esteu condemnadament bojos —va dir malhumorat, mirant-los d’un en un—. En què pensàveu, venint aquí? —Gràcies —va dir en Harry—, no li ho podem agrair prou. Ha salvat les nostres vides. El cambrer va grunyir. En Harry se li va acostar, mirant-lo a la cara, intentant veure més enllà de la barba i els cabells llargs, densos i de color gris filferro. Duia ulleres i, rere les brutes lents, els ulls eren d’un color blau brillant i penetrant. —És el seu ull, el que he estat veient al mirall. Es va fer silenci a l’habitació. En Harry i el cambrer es miraven mútuament. —Vostè va enviar en Dobby. El cambrer va assentir i va buscar l’elf. —Em pensava que seria amb vosaltres. On l’heu deixat? —És mort —va dir en Harry—. La Bel·latrix Lestrange el va matar. La cara del cambrer va restar impassible. Al cap d’una estona, va dir: —Sento haver de sentir això. M’agradava, aquell elf. Es va girar, encenent els llums amb un moviment de vareta, sense ni tan sols mirar-los. —Vostè és l’Aberforth —va dir en Harry a l’esquena de l’home. No ho va ni confirmar ni negar, però es va inclinar cap a la llum del foc. —Com el va aconseguir? —va preguntar en Harry caminant cap al mirall d’en Sírius, el bessó del que ell havia trencat feia gairebé dos anys. —El vaig comprar a en Mundungus ara farà un any —va dir l’Aberforth—. L’Albus em va explicar què era. He estat intentant vigilar-te. En Ron va ofegar un crit. —La daina platejada! —va dir excitadament—. Va ser vostè, també? —De què esteu parlant? —va preguntar l’Aberforth. – 435 –


—Algú ens va enviar un patronus amb forma de daina! —Amb el cervell que tens, podries ser un Cavaller de la Mort, fill. No acabo de demostrar que el meu patronus és una cabra? —Oh —va exclamar en Ron—. Sí… Bé, tinc gana! —va afegir defensivament, i el seu estómac va fer un soroll molt fort. —Tinc alguna cosa per a menjar —va dir l’Aberforth, i va sortir de l’habitació, reapareixent moments més tard amb una gran barra de pa, formatge i un pot de peltre amb aiguamel. Ho va deixar tot sobre una taula petita davant del foc. Afamats com estaven, van menjar i beure i, durant una estona, hi va haver un silenci només trencat pels espetarrecs del foc, el so dels vasos en tocar-se i el sorolls de les mossegades. —Bé, doncs —va dir l’Aberforth quan, un cop es van haver atipat de menjar, en Harry i en Ron es van deixar caure a les seves cadires—. Hem de pensar en la millor manera de treure-us d’aquí. No es pot fer de nit, ja heu sentit què passa si algú surt al carrer durant la foscor: l’encanteri cridaner s’activaria, i es tirarien sobre vostre com els ballestrincs sobre els ous de doxi. I no crec que pugui fer passar un cérvol per una cabra un altre cop. Esperem la sortida del sol, quan el toc de queda s’acaba, us poseu la Capa i sortiu a peu. Marxeu de Hogsmeade, cap a les muntanyes, i llavors podreu desaparetre. Podríeu anar a veure en Hagrid. S’ha estat amagant en un cova allà dalt amb en Grep des que el van intentar arrestar. —No tenim intencions de marxar —va dir en Harry—. Necessitem entrar a Hogwarts. —No siguis estúpid, noi —va contestar l’Aberforth. —Ho hem de fer —va dir en Harry. —El que heu de fer —va dir l’Aberforth, inclinant-se— és marxar el més lluny possible d’aquí. —No ho entén. No hi ha gaire temps. Hem d’entrar al castell. En Dumbledore, vull dir, el seu germà, volia… La llum del foc va fer que les lents brutes de les ulleres de l’Aberforth semblessin momentàniament opaques, d’un blanc brillant i uniforme; i en Harry va recordar els ulls cecs de l’aranya gegant, l’Aragog. —El meu germà Albus volia moltíssimes coses —va dir l’Aberforth—, i la gent tenia l’hàbit de fer-se mal mentre ell duia a terme els seus grans plans. Allunya’t d’aquesta escola, Potter, i d’aquest país, si pots. Oblida el meu germà i els seus plans intel·ligents. Ell se n’ha anat allà on res d’això no el pot ferir, i tu no li deus res. – 436 –


—No ho entén —va repetir en Harry. —De debò? —va dir l’Aberforth tranquil·lament—. No creus que entengués el meu germà? Creus que coneixies l’Albus millor que jo? —No volia dir això —va respondre en Harry, el cervell del qual anava lent per culpa del cansament i l’excés de menjar i vi—. És que… em va deixar una feina. —De debò? —va dir l’Aberforth—. Una bona feina, espero? Agradable? Fàcil? Aquell tipus de cosa que un nen bruixot sense qualificacions seria capaç de fer sense cap esforç? En Ron va fer un somriure trist. L’Hermione semblava tensa. —Jo… No és fàcil, no —va dir en Harry—. Però he de… —«He de»? Per què «he de»? És mort, oi? —va preguntar l’Aberforth asprament—. Deixa-ho estar, noi, abans que facis cap allà on és ell! Salva’t! —No puc. —Perquè no? —Jo… —en Harry es va sentir aclaparat; no podia explicar-ho, per tant va passar a l’ofensiva—. Però vostè també lluita; vostè està a l’Orde del Fènix… —Hi estava —va replicar l’Aberforth—. L’Orde del Fènix està acabat. L’Innominable ha guanyat, s’ha acabat, i el que pretengui alguna altra cosa s’està enganyant. Aquí mai no estaràs segur, Potter, et vol massa. Vés-te’n, amaga’t, salva’t. I millor que t’emportis aquest parell amb tu —va mirar de reüll en Ron i l’Hermione—. Estaran en perill mentre visquin, ara que tothom sap que han estat treballant amb tu. —No puc marxar —va dir en Harry—. Tinc una feina a fer. —Passa-la a algú altre! —No puc. He de ser jo, en Dumbledore m’ho va explicar tot… —Oh, de debò? I t’ho va explicar, tot? Va ser honest, amb tu? En Harry volia dir «sí» de tot cor, però d’alguna manera la paraula no va sortir entre els seus llavis. L’Aberforth semblava saber què estava pensant. —Coneixia el meu germà, Potter. Va aprendre a ser discret a la falda de la nostra mare. Secrets i mentides, així és com vam créixer, i a l’Albus… li era innat. Els ulls del vell van moure’s fins el retrat de la noia de la lleixa de sobre de la llar de foc. Era, ara en Harry s’hi havia fixat, l’únic quadre de l’habitació. No hi havia cap fotografia de l’Albus Dumbledore ni de cap altra persona. —Senyor Dumbledore? —va dir l’Hermione tímidament—. Aquella és la vostra germana? L’Ariadna? – 437 –


—Sí —va respondre l’Aberforth bruscament—. Ha estat llegint la Rita Skeeter, oi, senyoreta? Fins i tot amb la llum rosada del foc es va veure clarament que l’Hermione s’havia posat vermella. —L’Elfies Dux ens la va mencionar —va respondre en Harry, intentant excusar l’Hermione. —Aquell vell estúpid… —va mussitar l’Aberforth, fent un glop d’aiguamel—. Creia que el sol brillava per cada orifici del meu germà, i tant que s’ho creia… Bé, molta gent s’ho creia, vosaltres tres inclosos, pel que sembla. En Harry es va quedar quiet. No volia expressar els dubtes i incerteses sobre en Dumbledore que l’havien assaltat durant mesos. Ho havia escollit mentre cavava la tomba d’en Dobby; havia decidit continuar a través del camí perillós i ventós que en Dumbledore li havia indicat, acceptar que no li havien explicat tot el que volia saber, però sí el mínim per a creure-hi. No tenia ganes de dubtar un altre cop, no volia sentir res que pogués desviar-lo del seu propòsit. Va topar-se amb la mirada de l’Aberforth, que era tan sorprenent com la del seu germà: els ulls blau brillant donaven la sensació que estiguessin examinant amb rajos X l’objecte del seu escrutini, i en Harry va pensar que l’Aberforth sabia què estava pensant, i per això el va menysprear. —El professor Dumbledore es va cuidar moltíssim d’en Harry —va dir l’Hermione en veu baixa. —De debò? —va dir l’Aberforth—. És divertit que tota la gent de qui el meu germà es va cuidar moltíssim van acabar en pitjor estat que si els hagués deixat sols. —Què vol dir? —va preguntar l’Hermione sense alè. —Res, deixa-ho estar —va contestar l’Aberforth. —Però això és una cosa molt seriosa! —va replicar l’Hermione—. Està… Està parlant de la seva germana? L’Aberforth la va mirar traient foc pels queixals: els seus llavis es movien com si estigués mastegant les paraules que es guardava. Llavors va acabar rebentant: —Quan la meva germana tenia sis anys, la van atacar tres nois muggles. L’havien vista fent màgia mentre l’espiaven a través de la tanca del jardí de darrere: era una nena, no ho va poder controlar, cap bruixa o bruixot pot, en aquesta edat. El que van veure els va espantar, suposo. Van obrir-se camí a través de la tanca i, quan ella no els va poder ensenyar el truc, es van deixar portar mentre intentaven aturar que la petita anormal continués fent allò. – 438 –


Els ulls de l’Hermione es veien enormes, a la llum del foc: en Ron semblava una mica marejat. L’Aberforth es va posar dempeus, tan alt com l’Albus, i bruscament terrible en la seva còlera i la intensitat del seu dolor. —La va destrossar, el que li van fer: no es va refer mai. No va tornar a fer servir màgia, però no se’n va poder desfer: la màgia es va amagar al seu interior i la va fer tornar boja, explotava del seu cos quan no la podia controlar, i a vegades es tornava estranya i perillosa. Però normalment era dolça, i espantada, i inofensiva. —El meu pare va perseguir els bastards que li havien fet allò —va seguir l’Aberforth—, i els va atacar. El van tancar a Azkaban per fer-ho. Mai no va dir per què ho havia fet, perquè si la Conselleria tingués constància d’allò en què s’havia convertit l’Ariadna, l’haurien tancada a Sant Mungo pel seu propi bé. L’haurien vista com una amenaça seriosa a l’Estatut Internacional de Secretisme, desequilibrada com estava, amb la màgia explotant-li en moments en què no la podia guardar més. »La vam haver de tenir segura, i callada. Vam haver de canviar-nos de casa, vam explicar que estava malalta i la nostra mare va cuidar-la i va intentar mantenir-la calmada i contenta. »Jo era el seu preferit —va continuar, i mentre ho deia, semblava que un estudiant brut sortís a través de les arrugues i els nusos de la barba de l’Aberforth—. No pas l’Albus, ell sempre era a dalt, a la seva habitació, quan era a casa, llegint els seus llibres, comptant els seus premis i mantenint correspondència amb «els noms màgics més notables d’avui» —es va burlar l’Aberforth—. Ell no volia que se’l relacionés amb ella. Ella em preferia a mi. Aconseguia fer-la menjar quan la mare no podia convèncerla, la podia calmar quan patia una de les seves explosions i, quan estava tranquil·la, m’ajudava a alimentar les cabres. »Llavors, quan tenia catorze anys… Mireu, jo no hi era —va seguir l’Aberforth—. Si hi hagués estat, l’hagués poguda tranquil·litzar. Va tenir una de les seves explosions, i la meva mare ja no era tan jove com ella, i… Va ser un accident. L’Ariadna no ho va poder controlar. Però la meva mare era morta. En Harry va sentir una horrible barreja de llàstima i repulsió; no volia escoltar més, però l’Aberforth va seguir parlant i en Harry es va preguntar quant de temps feia que no parlava d’aquell tema, si és que mai n’havia parlat. —Això va acabar amb la volta al món de l’Albus amb el jove Dux. Els dos van venir pel funeral de la mare, i després en Dux va marxar pel seu compte i l’Albus es va quedar com a cap de família. Pots comptar! – 439 –


L’Aberforth va escopir al foc. —Jo hauria tingut cura d’ella, li ho vaig explicar, no m’importava l’escola, m’hauria quedat a casa, cuidant-la. Em va dir que havia de continuar amb la meva educació i que ell ocuparia el lloc de la meva mare. Una humiliació per al senyor Brillant, no hi ha premis per cuidar-te de la teva germana mig boja, per evitar que fes volar la casa dia sí dia també. Però se’n va sortir durant unes setmanes… Fins que ell va arribar. Ara, una mirada positivament perillosa va creuar el rostre de l’Aberforth. —En Grindelwald. Finalment, el meu germà tenia un igual amb qui parlar, algú tan brillant i amb tant talent com ell. I tenir cura de l’Ariadna va perdre prioritat, mentre ells ideaven els seus plans per un nou ordre màgic, i buscaven relíquies, i qualsevol altra cosa en què estiguessin interessats. Grans plans pel benefici de tota la comunitat màgica, i si una noia jove estava desatesa, quina importància tenia, si l’Albus estava treballant «pel bé major»? —Però unes setmanes després en vaig tenir prou. Era gairebé l’hora de tornar a Hogwarts, i els vaig dir, als dos, cara a cara, com estic amb tu, ara —l’Aberforth va mirar en Harry, i aquest se’l va imaginar adolescent, prim i enfadat, enfrontant-se al seu germà gran—. Li vaig dir: «deixa-ho estar, ja. No te la pots endur, el seu estat no és gens bo, no te la pots emportar, sigui on sigui que estiguis planejant anar, mentre estiguis pronunciant els teus intel·ligents discursos, intentant procurar-vos seguidors». No li va agradar —va dir l’Aberforth, i els seus ulls van destacar breument en els vidres de les seves ulleres per la llum del foc: es veien blancs i cecs un altre cop—. A en Grindelwald tampoc no li va agradar massa. Es va enfadar. Em va dir que era un estúpid, intentant aturar-lo a ell i al meu brillant germà… És que no ho entenia, em va dir, que la meva germana no hauria d’amagar-se un cop ells haguessin canviat el món, haguessin fet que els bruixots es deixessin d’amagar i haguessin ensenyat als muggles el seu lloc? —Hi va haver una discussió… vaig treure la meva vareta i ell va treure la seva, i vaig rebre el Malefici del Suplici del millor amic del meu germà… L’Albus va intentar aturar-lo, i llavors els tres érem enmig d’un duel, i els rajos de llum i els esclats la van fer explotar, no ho va poder aguantar… El color va marxar de la cara de l’Aberforth com si hagués rebut una ferida mortal. —… I crec que va voler ajudar, però no sabia ben bé què estava fent, i no sé qui – 440 –


de nosaltres ho va fer, podria haver estat qualsevol dels tres… Era morta. La seva veu es va trencar en l’última paraula i es va deixar caure a la cadira més propera. La cara de l’Hermione era plena de llàgrimes i en Ron estava gairebé tan pàl·lid com l’Aberforth. En Harry només sentia fàstic: desitjava no haver-ho sentit, tant de bo pogués esborrar-ho del seu cap. —Ho… Ho sento tant —va xiuxiuejar l’Hermione. —Havia marxat —va grunyir l’Aberforth—. Se n’havia anat per sempre. Es va eixugar el nas amb la mà i es va aclarir la gola. —Evidentment, en Grindelwald es va espantar. Ja tenia una uns quants antecedents, en el seu país, i no volia carregar també amb la mort de l’Ariadna. I l’Albus va quedar lliure, veieu? Lliure de la càrrega de la seva germana, lliure de convertir-se en el millor bruixot de… —Ell no va ser mai lliure —va dir en Harry. —Perdona? —va preguntar l’Aberforth. —Mai —va contestar en Harry—. La nit que el seu germà va morir es va beure una poció que el va fer delirar. Va començar a cridar, suplicant a algú que no era allà. «No els facis mal, sisplau… Fes-me mal a mi, i no a ells». En Ron i l’Hermione es van mirar en Harry. Mai no havia explicat els detalls del que havia passat a l’illot del llac: els esdeveniments que havien tingut lloc després que ell i en Dumbledore haguessin tornat a Hogwarts ho havien eclipsat completament . —Es va pensar que tornava a ser amb vostè i amb en Grindelwald, ho sé —va dir en Harry mentre recordava en Dumbledore ploriquejant i suplicant—. Es va pensar que estava veient en Grindelwald ferint-vos a vostè i a l’Ariadna… Va ser una tortura per a ell. Si l’haguessis vist llavors, ara no diria que era lliure. L’Aberforth semblava perdut mirant-se les mans nuoses i de venes marcades. Després d’una llarga estona, va dir: —Com en pots estar segur, Potter, que el meu germà no estava més interessat en el bé major que en tu? Com pots estar segur que no ets dispensable com la meva germana? Va semblar que un tros de gel perforava el cor d’en Harry. —No m’ho crec. En Dumbledore estimava en Harry —va dir l’Hermione. —Doncs perquè no li va dir que s’amagués? —va deixar anar l’Aberforth—. Perquè no li va dir «tingues cura de tu mateix, així és com pots sobreviure»? —Perquè —va respondre en Harry abans que l’Hermione pogués contestar— a – 441 –


vegades has de pensar en més coses que la teva pròpia seguretat! A vegades has de pensar en el bé major! Estem en una guerra! —Tens disset anys, noi! —Sóc major d’edat, i penso seguir lluitant encara que vostè s’hagi rendit! —Qui diu que m’hagi rendit? —«L’Orde del Fènix està acabat» —va repetir en Harry—. «L’Innominable ha guanyat, s’ha acabat, i el que pretengui alguna altra cosa s’està enganyant». —No dic que m’agradi, però és la veritat! —No, no ho és —va contestar en Harry—. El seu germà sabia com acabar amb l’Innominable i m’ho va explicar. Continuaré fins que ho aconsegueixi… o mori. No cregui que no sé com ha d’acabar, això. Ho sé des de fa anys. Esperava que l’Aberforth cridés o discutís, però no ho va fer. Simplement va arrugar el front. —Necessitem entrar a Hogwarts —va tornar a dir en Harry—. Si no pot ajudarnos, ens esperarem fins la sortida del sol, el deixarem en pau i buscarem una manera d’entrar-hi nosaltres mateixos. Si ens pot ajudar… Bé, ara seria un bon moment per a dir-ho. L’Aberforth no es va moure de la seva cadira, mirant en Harry amb aquells ulls tan extraordinàriament semblants als del seu germà. Finalment es va aclarir la gola, es va aixecar, va rodejar la petita taula i es va apropar al retrat de l’Ariadna. —Ja saps què has de fer —va dir. Ella va somriure, es va girar i va marxar, no com la gent dels retrats feien normalment, sortint pel costat dels seus marcs, sinó a través del que semblava ser un llarg túnel pintat darrere seu. Van veure la seva fràgil figura retirar-se fins que finalment la foscor se la va empassar. —Eh…? Què caram…? —va començar en Ron. —Només hi ha una manera d’entrar, ara mateix —va dir l’Aberforth—. Heu de saber que tenen vigilats tots els antics passatges al seu final, que hi ha demèntors al voltant dels murs que delimiten el terreny i que hi ha patrulles que regularment es passegen dins l’escola, segons el que m’han dit les meves fonts. El lloc mai no ha estat tan estrictament vigilat. Com espereu fer res un cop hi sigueu a dins, amb l’Snape al càrrec de tot i els Carrow com a subdirectors… Bé, això és cosa vostra, no? Dieu que esteu preparats per a morir. —Però què…? —va dir l’Hermione, mirant fixament el retrat de l’Ariadna. – 442 –


Un petit punt blanc havia reaparegut al final del túnel pintat, i ara l’Ariadna estava caminant cap a ells, fent-se més i més gran com més a prop estava. Però hi havia algú més amb ella, ara, algú més alt que coixejava pel camí amb pinta d’estar excitat. Els seus cabells eren més llargs del que en Harry mai li havia vist: semblava que hagués patit moltes esgarrapades a la cara i la tenia la roba estripada i feta trossos. Les figures van créixer i créixer fins que al retrat només hi cabien els seus caps i les seves espatlles. Llavors tot sencer es va obrir a la paret com si fos una petita porta, i es va revelar l’entrada a un túnel real. I a fora d’aquest, amb els cabells massa llargs, la cara tallada i la roba estripada, va aparèixer en Neville Longbottom real, que va fer un crit de plaer, va saltar de la lleixa de la llar de foc i va cridar: —Sabia que vindríeu! Ho sabia, Harry!

– 443 –


— CAPÍTOL VINT-I-NOU —

La tiara perduda —Neville… Què… Com…? Però en Neville s’havia adonat d’en Ron i l’Hermione, i amb xiscles d’alegria els estava abraçant a ells també. En Harry, com més mirava en Neville, pitjor el veia: tenia un ull inflat d’un to violeta groguenc i tot d’esgarrapades a la cara, i l’aire general de deixadesa suggeria que havia estat vivint durament. Però, així i tot, la seva cara maltractada va brillar de felicitat en deixar anar l’Hermione i dir, una altra vegada: —Sabia que vindríeu! No parava de dir a en Seamus que era qüestió de temps! —Neville, què t’ha passat? —Què? Això? —en Neville va llevar importància a les seves ferides sacsejant el cap—. Això no és res, en Seamus està pitjor que jo. Ja ho veureu. Anem, doncs? Ah — va dirigir-se a l’Aberforth—. Ab, pot ser que hi hagi un parell més de persones en camí. —Un parell més? —va repetir l’Aberforth, desconfiat—. Què vol dir, un parell més, Longbottom? Hi ha un toc de queda i un encanteri cridaner sobre tot el poble!

– 444 –


—Ja ho sé, i per això aparetran directament a dins del bar. Envia-me’ls pel passatge, quan arribin, d’acord? Moltes gràcies. En Neville va donar la mà a l’Hermione i la va ajudar a pujar a la lleixa de la llar de foc i a entrar al passadís. En Ron la va imitar, seguit per en Neville. En Harry es va dirigir a l’Aberforth. —No sé com agrair-li-ho. Ens ha salvat la vida dues vegades. —Doncs vetlleu per ella —va dir l’Aberforth, malhumorat—. Tal volta no us la pugui salvar una tercera vegada. En Harry es va enfilar a la lleixa i va entrar al forat que hi havia darrere el retrat de l’Ariadna. A l’altre costat hi havia uns graons de pedra llisa: semblava com si el passadís hagués estat allà durant anys. De les parets penjaven llànties de llautó i el pis del terra estava desgastat i suau; mentre caminaven, les seves ombres onejaven sobre la paret formant un ventall. —Quant de temps fa que hi és, això, aquí? —va demanar en Ron mentre avançaven—. El passadís no surt al Mapa de Magatotis, oi, Harry? Em pensava que només hi havia set passadissos que comunicaven Hogwarts amb l’exterior. —Tots aquells van ser segellats abans que comencés el curs —va dir en Neville—. Ara no hi ha manera de passar per cap d’ells, no amb les malediccions que hi van posar a les entrades i amb Cavallers de la Mort i demèntors esperant a les sortides —va començar a caminar d’esquena, radiant i entusiasmant-se amb ells—. Però això no té cap mena d’importància… És veritat? Vau entrar a Gringotts? Vau escapar damunt un drac? És que ho escoltes per totes bandes i tot el món parla d’això; en Carrow va atupar en Terry Boot per cridar-ho al Gran Saló durant el sopar! —Sí, és veritat —va dir en Harry. En Neville es va posar a riure alegrement. —Què n’heu fet, del drac? —L’hem deixat en llibertat —va dir en Ron—. L’Hermione se’l volia quedar com a mascota… —No exageris, Ron… —Però que heu estat fent? La gent diu que fugíeu, Harry, però jo no m’ho he cregut. Em sembla que heu estat planejant alguna cosa. —I tens raó —va dir en Harry—, però explica’ns alguna cosa de Hogwarts, Neville, que no en sabem res. —Ha estat… Bé, diguem que ja no és com el Hogwarts d’abans —va dir en – 445 –


Neville, i el somriure li va desaparèixer de la cara mentre parlava—. Sabeu alguna cosa dels Carrow? —Aquells dos Cavallers de la Mort que ensenyen aquí? —Fan més que ensenyar —va dir en Neville—. Estan a càrrec de la disciplina. Als Carrow els encanten els càstigs. —Com a l’Umbridge? —Ui, no, comparat amb aquest parell, ella és una mosqueta morta. Se suposa que els altres professors han de recórrer als Carrow si fem alguna cosa mal feta. Encara que no ho fan, si poden evitar-ho. Es podria dir que tots els odien tant com nosaltres. »L’Amicus, l’home, ensenya el que abans era Defensa Contra les Forces del Mal, tot i que ara simplement és Forces del Mal. Se suposa que hem de practicar el Malefici del Suplici amb les persones que mereixen ser castigades… —Què??? —les veus d’en Harry, en Ron i l’Hermione van ressonar amunt i avall pel passadís. —Sí —va dir en Neville—. Així va ser com em van fer això —va assenyalar un tall particularment profund que tenia a la galta—. Jo vaig refusar fer-lo, encara que alguna gent el fa. A en Crabbe i en Goyle els encanta. Suposo que és la primera vegada que destaquen en res. »L’Al·lecto, la germana de l’Amicus, ensenya Muggleologia, que és obligatòria per a tots. Tots l’hem d’escoltar explicant com els muggles són igual que els animals, estúpids i bruts, i com obliguen els bruixots a romandre amagats, sent despietats amb ells, i com està sent restablert l’ordre natural. Aquest me’l va fer ella —va dir indicant l’altre tall a la seva cara—, per preguntar-li quanta sang de muggle tenien ella i el seu germà. —Renoi, Neville —va dir en Ron—, hi ha moments i llocs en què és millor tenir la boca tancada. —Tu no l’has sentida —va dir en Neville—. Tampoc no ho haguessis suportat. La cosa és que ajuda força que algú s’enfronti amb ells, perquè dóna esperances a tots els altres. Sovint ho notava quan tu ho feies, Harry. —Però t’han utilitzat com una esmoladora de ganivets —va dir en Ron, encongint-se lleument quan van passar una llàntia i va poder veure les ferides d’en Neville en tot el seu esplendor. En Neville va arronsar les espatlles. —No importa. No volen vessar gaire sang pura; per això ens torturen una mica si – 446 –


parlem massa, però no ens mataran pas. En Harry no sabia què era pitjor: les coses que estava explicant en Neville o el to de resignació amb què ho deia. —Les úniques persones que corren més perill són aquelles que tenen amics o parents que estan donant problemes fora d’aquí. Se’ls emporten com a hostatges. El vell Xeno Lovegood estava sent massa franc en tot el que publicava a El Tafaner i, per aquesta raó, a la Luna se la van emportar del tren quan ens n’anàvem per passar les vacances de Nadal. —Neville, ella està bé, l’hem vista… —Sí, ho sé. Se les va empescar per a enviar-me un missatge. De la seva butxaca va treure’n una moneda daurada, i en Harry la va reconèixer com un dels galions falsos que l’Exèrcit d’en Dumbledore havia utilitzat per enviar-se missatges entre ells. —Ens han anat de conya —va dir en Neville, somrient a l’Hermione—. Els Carrow mai no han sabut com ens comunicàvem; això els tornava bojos. Sovint sortíem d’amagat per la nit i fèiem pintades a les parets: «L’Exèrcit d’en Dumbledore segueix reclutant gent», o coses com aquestes. L’Snape ho odiava. —«Sortíem»? —va dir en Harry, que s’havia adonat que parlava en passat. —Bé, cada vegada es feia més difícil —va dir en Neville—. Vam perdre la Luna per Nadal i la Ginny no va tornar més després de Pasqua, i nosaltres tres érem els suposats líders. Els Carrow semblaven adonar-se que jo estava darrere la majoria de les coses que passaven, i van començar a vigilar-me més de prop, i després van enxampar en Michael Corner alliberant un alumne de primer any que havien encadenat, i el van torturar molt durament. Això va espantar la gent. —Què dius?! —va murmurar en Ron, en el moment que el passadís començava a ascendir formant una rampa. —Sí, bé, no podia demanar a les persones que passessin pel mateix que havia passat en Michael, així que vam deixar de fer aquest tipus de coses. Però encara seguíem lluitant, fent coses en la clandestinitat, fins fa un parell de setmanes. Aleshores va ser quan van decidir que només hi havia una manera d’aturar-me, suposo, i van anar a buscar la meva àvia. —Que van fer què? —van dir en Harry, en Ron i l’Hermione alhora. —Sí —va dir en Neville, panteixant una mica, ja que el passadís s’havia tornar molt costa amunt—. Bé, ja et pots imaginar la seva manera de raonar. El pla de – 447 –


segrestar nens per forçar els seus familiars a comportar-se havia funcionat realment bé. Suposo que tan sols era qüestió de temps abans que ho fessin a l’inrevés. L’assumpte va ser que —es va girar cap a ells, i en Harry es va quedar parat en veure que estava somrient— van mossegar l’àvia una mica més del que podien mastegar. Probablement van pensar que per a atrapar una petita i vella bruixa que vivia sola no necessitarien enviar ningú particularment poderós. Tanmateix —en Neville es va posar a riure—, en Dawlish encara és a Sant Mungo i la meva àvia es va escapolir. Em va enviar una carta —va donar copets amb la mà a la butxaca superior de la túnica— dient-me que estava molt orgullosa de mi, i que era un digne fill dels meus pares, i que seguís així. —Genial —va dir en Ron. —Sí —va dir en Neville alegrement—. L’únic problema és que quan es van adonar que no tenien per on enxampar-me, van decidir que, després de tot, Hogwarts podia arreglar-se-les sense mi. No sé si tenien pensat matar-me o enviar-me a Azkaban, però, igualment, vaig saber que era el moment de desaparèixer. —Però —va dir en Ron, sentint-se completament confós— no anem… no anem directament a Hogwarts? —És clar que sí —va dir en Neville—. Ja ho veuràs. Ja hi som. Van girar una cantonada i allà, davant ells, estava el final del passadís. Un altre curt tram d’escales portava a una porta igual a la que estava amagada darrere el quadre de l’Ariadna. En Neville la va obrir i va passar a través d’ella. Mentre en Harry el seguia, va poder sentir en Neville cridant unes persones que estaven encara fora del seu camp de visió: —Mireu qui és! No us ho havia dit? Mentre en Harry entrava a la cambra a través del corredor, es van sentir uns crits: —Harry!!! —És en Potter! És en Potter!!! —Ron! —Hermione! Va tenir una confusa impressió de tapissos de colors, de llums i de diverses cares. A l’instant, ell, en Ron i l’Hermione van ser aclaparats, abraçats i copejats a l’esquena; els seus cabells van ser despentinats i les seves mans, encaixades, pel que semblaven més de vint persones: pareixia que haguessin guanyat la final de quidditch. —D’acord, d’acord, calmeu-vos! —va cridar en Neville, i mentre la gentada – 448 –


s’allunyava, en Harry va poder veure el que l’envoltava. No reconeixia l’habitació. Era enorme, tot i que semblava l’interior d’una particularment sumptuosa casa d’arbre, o potser un grandiós camarot de vaixell. Hamaques multicolors penjaven del sostre i de la balconada que envoltava les parets, folrades de panells de fusta i sense finestres, i que estaven cobertes per estendards brillants: en Harry va veure el lleó daurat de Gryffindor, engalanat de vermell; el negre teixó de Hufflepuff, contrastant sobre un fons groc, i l’àguila de color bronze de Ravenclaw, sobre un fons blau. El verd i plata de Slytherin era l’únic que estava absent. Hi havia prestatgeries totalment plenes, unes quantes escombres aguantades contra la paret i, en una cantonada, una gran ràdio sense fil recoberta de fusta. —On som? —A la Sala de la Necessitat, és clar! —va dir en Neville—. S’ha superat a si mateixa, no et sembla? Els Carrow m’estaven perseguint, i sabia que només tenia una oportunitat per trobar un amagatall: me les vaig empescar per a travessar la porta i això va ser el que em vaig trobar! Bé, no era exactament així quan vaig arribar, era molt més petita, hi havia només una hamaca i els estendards eren tots de Gryffindor. Però es va anar fent més gran a mesura que anaven arribant més integrants de l’ED. —I els Carrow no poden entrar? —va preguntar en Harry, buscant la porta. —No —va dir en Seamus Finnigan, a qui en Harry no havia reconegut fins que va parlar: la cara d’en Seamus estava tota plena de blaus i inflada—. És un refugi ideal. Mentre un dels nostres sigui a dins, ells no poden atrapar-nos, perquè la porta no s’obrirà. Tot això gràcies a en Neville. Realment entén aquesta Sala. Has de demanar exactament el que necessites… com per exemple: «No vull que cap partidari dels Carrow sigui capaç d’entrar»… i la Sala ja ho fa per tu! Tan sols has d’assegurar-te de ser precís i tenir cura dels detalls. En Neville és genial! —En realitat és bastant senzill —va dir en Neville modestament—. Vaig estar aquí al voltant d’un dia i mig, i realment m’estava entrant molta gana, de manera que vaig desitjar aconseguir alguna cosa de menjar, i així va ser com el passadís es va obrir cap al Cap de Senglar. El vaig travessar i vaig conèixer l’Aberforth. Ens ha estat subministrant menjar, perquè, per alguna raó, aquesta és l’única cosa que la Sala no fa. —Sí, bé, el menjar és una de les cinc excepcions a la llei de Gamp de la transfiguració elemental —va dir en Ron, sorprenent tothom. —Així que ens hem estat amagant aquí durant gairebé dues setmanes —va dir en Seamus—, i simplement fabrica més hamaques cada vegada que en necessitem més, i – 449 –


fins i tot va fer aparèixer un bany bastant bonic quan van començar a venir noies… —… i va pensar que els agradaria rentar-se, sí —va afegir la Lavender Brown, a qui en Harry no havia vist fins aquell moment. Ara que mirava al seu voltant, va reconèixer diverses cares familiars. Les dues bessones Patil estaven allà, i en Terry Boot, l’Ernie Macmillan, l’Anthony Goldstein i en Michael Corner també. —Tot i això, expliqueu-nos que heu estat fent —va dir l’Ernie—. Hi ha hagut molts de rumors i hem estat intentant seguir-vos el rastre amb l’Hora Potter —va dir, apuntant cap a la ràdio sense fil—. No vau entrar a Gringotts? —Sí que ho van fer! —va dir en Neville—. I allò del drac també era cert! Hi va haver uns quants aplaudiments i fins i tot alguns crits. En Ron va fer una reverència. —Què estàveu buscant? —va preguntar en Seamus frisosament. Abans que cap d’ells pogués eludir la pregunta formulant-ne una de pròpia, en Harry va sentir un terrible dolor punxant a la cicatriu amb forma de llamp. Mentre donava l’esquena ràpidament a les cares curioses i delectades, la Sala de la Necessitat es va esvair, i es va trobar dempeus dins d’una ruïnosa cabana de pedra. Els taulons podrits del sòl que estaven als seus peus havien estat arrabassats, i una caixa daurada que havia estat desenterrada jeia oberta i buida al costat del forat. El crit de fúria d’en Voldemort va vibrar dins del seu cap. Amb un gran esforç, va sortir de la ment d’en Voldemort una altra vegada i va retornar a la Sala de la Necessitat, on romania dret però trontollant. La suor li regalimava per la cara mentre en Ron el subjectava. —Estàs bé, Harry? —estava dient en Neville—. Vols seure? Suposo que estaràs cansat, oi…? —No —va dir en Harry. Va mirar en Ron i l’Hermione, provant de dir-los amb la mirada que en Voldemort acaba de descobrir la pèrdua d’un dels seus horricreus. El temps passava ràpidament: si en Voldemort escollia visitar Hogwarts tot seguit, perdrien la seva oportunitat. —Cal que ens posem en marxa —va dir, i, per les seves expressions, va saber que ho havien entès. —Llavors, què hem de fer, Harry? —va preguntar en Seamus—. Quin és el pla? —Pla? —va repetir en Harry. Estava emprant tota la seva força de voluntat per evitar ser arrossegat de nou per la fúria d’en Voldemort: la cicatriu encara li cremava—. Bé, hi ha una cosa que nosaltres (en Ron, l’Hermione i jo) hem de fer, i després – 450 –


marxarem fora d’aquí. Ningú no va riure ni va cridar més. A en Neville se’l veia confós. —Què vols dir amb «marxarem fora d’aquí»? —No hem vingut per quedar-nos —va dir en Harry, fregant-se la cicatriu, intentant alleugerir-ne el dolor—. Hi ha una cosa important que hem de fer… —Què? —No… no us ho puc dir. Amb aquesta resposta es va aixecar un murmuri generalitzat: les celles d’en Neville es van contreure. —Per què no pots dir-nos-ho? Té a veure amb la lluita contra l’Innominable, oi? —Bé, sí… —Llavors, t’ajudarem. Els altres membres de l’Exèrcit d’en Dumbledore van assentir, alguns amb entusiasme i altres solemnement. Un parell d’ells es van aixecar de la cadira per demostrar la seva disposició a entrar immediatament en acció. —No ho enteneu —a en Harry li semblava haver dit això moltes vegades en les darreres hores—. No… no podem dir-vos-ho. Hem de fer-ho… sols. —Per què? —va preguntar en Neville. —Perquè… —desesperat per començar a buscar l’horricreu que els faltava o, almenys, per mantenir una conversa privada amb en Ron i l’Hermione sobre on podien començar a cercar, en Harry va trobar difícil coordinar els seus pensaments. La cicatriu encara li cremava—. En Dumbledore ens va deixar una feina a nosaltres tres —va dir amb cura— i se suposa que no ho havíem d’explicar… Vull dir que ell desitjava que la féssim nosaltres, només nosaltres tres. —Nosaltres som el seu Exèrcit —va dir en Neville—. L’Exèrcit d’en Dumbledore. Hi estàvem tots junts, en això; l’hem estat mantenint en funcionament mentre vosaltres tres havíeu marxat pel vostre compte… —No és que ens n’hàgim anat precisament de pícnic, company —va dir en Ron. —Mai no ho he dit; però no veig per què no podeu confiar en nosaltres. Tots els d’aquesta Sala hem estat lluitant i ens hem vist forçats a venir aquí perquè els Carrow ens estaven perseguint. Tothom aquí dins ha provat la seva lleialtat cap a en Dumbledore… i cap a tu, Harry. —Mira —va començar en Harry, sense saber ben bé què anava a dir; però no va tenir importància: la porta que donava al túnel s’acabava d’obrir darrere seu. – 451 –


—Hem rebut el teu missatge, Neville! Hola a vosaltres tres; he pensat que seríeu aquí! Eren la Luna i en Dean. En Seamus va deixar anar un gran xiscle de felicitat i va córrer a abraçar el seu millor amic. —Hola a tothom! —va dir la Luna alegrement—. Oh, es meravellós tornar a ser aquí! —Luna —va dir en Harry distret—, què fas aquí? Com has sabut que…? —Jo l’he avisada —va dir en Neville, aixecant el fals galió—. Els vaig prometre a la Ginny i a ella que, si apareixies, els ho faria saber. Tots pensàvem que, si tornaves, això significaria la revolució. Que aniríem a enderrocar l’Snape i els Carrow. —És clar que és això el que significa —va dir la Luna vivament—. No és així, Harry? Lluitarem per expulsar-los de Hogwarts? —Escolteu —va dir en Harry amb un creixent sentiment de pànic—. Ho sento, però no hem tornat per això. Hi ha una cosa que hem de fer i després… —Ens deixaràs en aquest caos? —va protestar en Michael Corner. —No! —va dir en Ron—. El que estem fent beneficiarà tot el món, al final; es tracta d’intentar alliberar-nos de l’Innominable… —Llavors, deixeu que us ajudem! —va dir en Neville enfadat—. Volem prendre-hi part! Hi va haver un altre soroll darrere seu, i en Harry es va girar. Va pensar que se li parava el cor: la Ginny estava sortint del forat de la paret, seguida de prop per en Fred, en George i en Lee Jordan. La Ginny va obsequiar en Harry amb un somriure radiant. S’havia oblidat, o mai no havia apreciat realment, que bonica que era, però mai no s’havia sentit menys content de veure-la. —L’Aberforth està una mica enfadat —va dir en Fred, aixecant la mà en resposta a diversos crits de benvinguda—. Vol anar a dormir una mica, i el seu bar s’ha convertit en una estació de tren. En Harry es va quedar amb la boca oberta. Just darrere d’en Lee Jordan venia l’antiga parella d’en Harry, la Xo Xang. Ella va somriure-li. —Em va arribar el missatge —va dir, ensenyant el seu propi galió fals i avançant per asseure’s al costat d’en Michael Corner. —Així, doncs, quin és el pla, Harry? —va dir en George. —No hi ha pla —va dir en Harry, encara desorientat per la inesperada aparició de tota aquella gent, incapaç de d’absorbir-ho tot mentre la cicatriu continuava coent-li – 452 –


feroçment. —Ho farem simplement a mesura que anem progressant, oi? Aquests són els meus preferits —va dir en Fred. —Has d’aturar-ho! —li va dir en Harry a en Neville—. Per què els has demanat que tornessin? Això és una bogeria… —Lluitarem, no? —va dir en Dean, traient el seu fals galió—. El missatge deia que en Harry havia tornat, i que lluitaríem! Tot i que encara he d’aconseguir una vareta… —No tens vareta? —va preguntar en Seamus. De sobte, en Ron es va girar cap a en Harry. —Per què no poden ajudar-nos? —Què? —Poden ajudar —va dir abaixant la veu, perquè no ho sentís ningú tret de l’Hermione, que estava entre tots dos—. No sabem on és. Hem de trobar-lo aviat. No cal que els diguem que és un horricreu. En Harry va mirar d’en Ron a l’Hermione, que va xiuxiuejar: —Crec que en Ron té raó. Ni tan sols sabem què és el que estem buscant; els necessitem —i com que en Harry no semblava molt convençut, va afegir:— No has de fer-ho tot tu sol, Harry. En Harry va pensar ràpid, amb la cicatriu encara cremant-li i la ment amenaçant de tornar-se a dividir. En Dumbledore li havia advertit que no parlés amb ningú dels horricreus, tret d’en Ron i l’Hermione. «Secrets i mentides, així és com vam créixer, i a l’Albus… li era innat…». S’estava convertint en un Dumbledore, mantenint secrets comprimits dins del pit, temorós de confiar? Però en Dumbledore havia confiat en l’Snape, i a on l’havia portat? A ser assassinat a la part més alta de la torre més alta… —Està bé —va dir en veu baixa als altres dos—. D’acord —va cridar perquè el sentís tothom, i tot el soroll va cessar: en Fred i en George, que havien estat fent bromes a aquells que tenien més a prop, es van quedar en silenci i tots van romandre alerta, excitats. —Hi ha una cosa que hem de trobar —va dir en Harry—. Un cosa… una cosa que ens ajudarà a enderrocar l’Innominable. És aquí, a Hogwarts, però no sabem on. Pot haver pertangut a Ravenclaw. Algú ha sentit a parlar sobre un objecte com aquest? Per exemple, algú ha vist algun objecte que portés la seva àguila? Va mirar esperançat en direcció a un petit grup de Ravenclaws: la Padma, en – 453 –


Michael, en Terry i la Xo; però va ser la Luna qui va respondre, asseguda al braç de la cadira de la Ginny: —Bé, hi ha la seva tiara perduda. Et vaig parlar d’ella, ho recordes, Harry? La tiara perduda de Ravenclaw? El meu pare l’estava intentant duplicar. —Sí, però la tiara perduda —va dir en Michael Corner, posant els ulls en blanc— està «perduda», Luna. Aquest és el problema. —Quan es va perdre? —va preguntar en Harry. —Diuen que fa segles —va dir la Xo, i en Harry va sentir com se li enfonsava el cor—. El professor Binns diu que la tiara es va esvair juntament amb la mateixa Ravenclaw. La gent l’ha cercada, però —va demanar als seus companys de Ravenclaw— ningú no n’ha trobat mai cap rastre, oi? Tots van negar amb el cap. —Ho sento, però que és una tiara? —va preguntar en Ron. —Una espècie de corona, com una diadema —va dir en Terry Boot—. Se suposa que la de Ravenclaw tenia propietats màgiques, que feien créixer la saviesa del portador. —Sí, els sifons de burifer del meu pare… Però en Harry va interrompre la Luna. —I cap de vosaltres no ha vist mai res que s’hi assembli? Tots van sacsejar el cap novament. En Harry va mirar en Ron i l’Hermione i la seva pròpia desil·lusió es va veure reflectida en ells. Un objecte que havia estat perdut tant de temps, i aparentment sense deixar rastre, no semblava un bon candidat per a ser un horricreu amagat al castell… Tanmateix, abans que pogués formular la següent pregunta, la Xo va tornar a parlar. —Si vols fer-te una idea de com se suposa que és la tiara, puc portar-te a la nostra sala comuna i ensenyar-te-la, Harry. Ravenclaw la porta posada a l’estàtua que tenim d’ella. A en Harry la cicatriu li va coure novament. Per un moment, la Sala de la Necessitat va oscil·lar davant seu, i en canvi es va veure volant amb el negre terra a sota seu i va sentir la gran serp enrotllada sobre les seves espatlles. En Voldemort estava volant una altra vegada, però si se n’anava cap al llac subterrani o cap aquí, al castell, no ho sabia. De qualsevol manera, gairebé no quedava temps. —S’està movent —va dir silenciosament a en Ron i l’Hermione. Va mirar a la Xo i després es va tornar a girar cap a ells—. Escolteu, sé que no és una gran pista, però – 454 –


vaig a fer una ullada a l’estàtua, almenys per saber com és la tiara. Espereu-me aquí i mantingueu-vos… ja sabeu… estalvis els uns als altres. La Xo s’havia posat dempeus, però la Ginny va dir amb una veu bastant ferotge: —No, la Luna guiarà en Harry! Oi, Luna? —Oh, sí, amb molt de gust —va dir la Luna alegrament, mentre la Xo s’asseia novament, desil·lusionada. —Com sortim? —va preguntar en Harry a en Neville. —Per aquí. Va portar en Harry i la Luna cap a un racó, on un petit armari s’obria en direcció a una empinada escala. —Cada dia apareix en un lloc diferent, per això mai no l’han poguda trobar —va dir—. L’únic problema és que mai no sabem on exactament anirem a parar quan sortim. Tingues cura, Harry, sempre patrullen els passadissos durant la nit. —Cap problema —va dir en Harry—. Ens veiem d’aquí a una estona. La Luna i ell es van afanyar a pujar l’escala, que era llarga, estava il·luminada per torxes i presentava cantonades en llocs inesperats. Al final, van arribar al que semblava ser una paret sòlida. —Posa’t aquí sota —va dir en Harry a la Luna, traient la Capa d’Invisibilitat i col·locant-la per sobre d’ells dos. Va empènyer la paret amb un petit cop. Quan la va tocar, la paret es va esvair i van sortir a fora. En Harry va mirar enrere i va veure que s’havia tornat a tancar hermèticament. Estaven dempeus en un corredor fosc. En Harry va empènyer la Luna cap a les ombres, va buscar a dins del saquet que tenia al voltant del coll i en va treure el Mapa de Magatotis. Sostenint-lo a prop del nas, va buscar i, al final, va localitzar els puntets que eren ell i la Luna. —Estem al cinquè pis —va xiuxiuejar, mirant com es movia el senyor Filch allunyant-se d’ells a un passadís de distància—. Som-hi, per aquí. Van partir. En Harry ja havia tafanejat abans moltes vegades pel castell de nit, però el cor mai no li havia bategat tan ràpidament; mai no havia estat tan important trobar un camí segur lluny del perill. A través de rajoles il·luminades per la llum de la lluna, passant per davant d’armadures els cascs de les quals cruixien al so de les seves suaus petjades, girant cantonades a l’altre costat de les quals qui sabia el que sotjava, en Harry i la Luna van caminar, examinant el Mapa de Magatotis cada vegada que la llum ho permetia, aturant-se dues vegades per permetre que un fantasma seguís el seu camí sense prestar– 455 –


los atenció. Ell s’esperava trobar algun obstacle en qualsevol moment; el seu pitjor temor era que aparegués en Peeves, i a cada pas parava l’orella per si sentia algun senyal que li indiqués que l’esperit entremaliat s’aproximava. —Per aquí, Harry —va panteixar la Luna, agafant-lo per la màniga i estirant-lo cap a una escala en espiral. Van pujar en tancats i vertiginosos cercles; en Harry mai no havia estat allà dalt abans. Al final, van arribar a una porta. No hi havia cap maneta ni cap forat del pany: res, només una llisa extensió de fusta antiga, i un picaporta de bronze en forma d’àguila. La Luna va treure la pàl·lida mà, que semblava sobrenatural flotant enmig del no-res, sense estar aparentment connectada a un braç o a un cos. Va picar una vegada i, dins d’aquell silenci, a en Harry li va sonar com un tret de canó. De seguida l’àguila va obrir el bec, però en lloc d’un piu-piu d’ocell, va sentir-se una veu suau i musical que va dir: —Què va ser primer, el fènix o la flama? —Hmm… Què en penses, Harry? —va dir la Luna, pensativa. —Què? No teniu contrasenya? —Oh, no, has de respondre una pregunta —va dir la Luna. —Què passa si dónes la resposta incorrecta? —Bé, doncs has d’esperar que algú altre doni la resposta correcta —va dir la Luna—. D’aquesta manera aprens, no et sembla? —Sí… el problema és que no ens podem permetre el luxe d’esperar ningú més, Luna. —No, ja veig què vols dir —va dir la Luna seriosament—. Bé, llavors, crec que la resposta és que un cercle no té començament. —Ben raonat —va dir la veu, i la porta es va obrir. La deserta sala comuna era una cambra àmplia i circular, més espaiosa que qualsevol altre que en Harry hagués vist mai a Hogwarts. Elegants finestres de volta ressaltaven sobre les parets, de les quals penjaven teixits de seda de color blau i bronze: de dia, els Ravenclaw tenien una vista espectacular de les muntanyes dels voltants. El sostre era voltat i tenia estels pintats, que es repetien a la catifa de color blau de mitja nit. Hi havia taules, cadires i prestatgeries, i en un nínxol de cara a la porta s’aixecava una alta estàtua de marbre blanc. En Harry va reconèixer Mari Pau Ravenclaw pel bust que havia vist a casa de la Luna. L’estàtua estava al costat d’una porta que, va suposar, portava als dormitoris dels – 456 –


pis superior. Va caminar a gambades fixament en direcció a la dona de marbre, que semblava retornar-li la mirada amb un somriure mig burleta gravat en el seu rostre, bell però lleugerament intimidant. Una diadema d’aspecte delicat havia estat reproduïda en marbre dalt el seu cap. No era molt diferent de la diadema que la Fleur havia utilitzat al seu casament. Hi havia diminutes paraules gravades en ella. En Harry va sortir de sota la capa i es va enfilar sobre el sòcol de l’estàtua per poder llegir-les. —«El tresor de l’enteniment val més que tot el firmament». —Cosa que vol dir que no en deus tenir ni cinc, estúpid —va dir una veu trencada. En Harry es va girar, va relliscar del sòcol i va caure a terra. La figura d’espatlles caigudes de l’Al·lecto Carrow estava dempeus davant seu, i en el precís moment que en Harry aixecava la vareta, va prémer amb el seu rabassut dit índex sobre la calavera i la serp que duia gravades a l’avantbraç.

– 457 –


— CAPÍTOL TRENTA —

La destitució d’en Severus Snape En el moment que el dit de l’Al·lecto va tocar la Marca, la cicatriu d’en Harry va cremar salvatgement, l’habitació estrellada va desaparèixer de la vista i es va trobar dempeus sobre el sortint d’una roca d’un penya-segat, amb el mar movent-se al seu voltant i sentint el triomf al seu cor… Tenien el noi. Un cop fort va tornar en Harry a la realitat. Desorientat, va alçar la vareta, però la bruixa que tenia davant ja estava caient cap endavant; va picar tan fort contra el terra que els vidres de les llibreries van dringar. —Mai no havia estabornit ningú excepte a les classes de l’ED —va dir la Luna, que semblava lleugerament interessada—. Ha fet més soroll del que em pensava. I, certament, el sostre havia començat a tremolar. L’eco de passos creixia en intensitat rere la porta que es dirigia als dormitoris. L’encanteri de la Luna havia despertat els de Ravenclaw que dormien a dalt. —Luna, on ets? He de ficar-me sota la Capa!

– 458 –


Els peus de la Luna van aparèixer del no-res; en Harry va córrer cap al seu costat i ella va deixar caure la Capa sobre ells quan la porta es va obrir i una riuada d’alumnes de Ravenclaw, tots ells en pijama, van inundar la sala comuna. Hi va haver exclamacions i crits de sorpresa quan van veure l’Al·lecto jaient allà, inconscient. La van envoltar lentament, com si fos una bèstia salvatge que podia despertar-se en qualsevol moment i atacar-los. Llavors, un noiet valent de primer es va avançar i la va tocar al darrere amb el dit gros. —Crec que pot ser morta! —va cridar amb delit. —Oh, mira! —va xiuxiuejar la Luna feliçment, mentre els Ravenclaw s’apinyaven al voltant de l’Al·lecto—. N’estan encantats! —Sí… genial… En Harry va tancar els ulls, i quan la cicatriu va bategar, va escollir enfonsar-se de nou en la ment d’en Voldemort. Es movia al llarg del túnel cap a la primera cova. Havia preferit assegurar-se que el medalló estava bé abans de venir… però no li portaria gaire temps… Es va sentir un cop a la porta de la sala comuna i cada un dels Ravenclaw es va quedar glaçat. Des de l’altre costat, en Harry va sentir la veu suau i musical que sorgia del picaporta en forma d’àguila. —On van a parar els objectes que desapareixen? —I jo què sé! Calla! —va grunyir una veu grollera, que en Harry va reconèixer com la de l’Amicus, l’altre germà Carrow—. Al·lecto? Al·lecto? Ets aquí? El tens? Obre la porta! Els Ravenclaw xiuxiuejaven entre ells, atemorits. Després, sense avisar, hi va haver una sèrie de trets, com si algú disparés una arma contra la porta. —Al·lecto!!! Si ve i no tenim en Potter… Vols seguir el mateix camí que els Malfoy? Contesta’m!!! —va bramar l’Amicus, sacsejant la porta amb totes les seves forces, però ni així es va obrir. Els Ravenclaw eren tots a la part de darrere, i alguns dels més espantats van començar a córrer per les escales cap als seus llits. Després, just quan en Harry s’estava preguntant si havia o no d’obrir la porta de cop i estabornir l’Amicus abans que el Cavaller de la Mort pogués fer res més, una segona veu molt més familiar es va sentir darrere de la porta. —Puc preguntar què està fent, professor Carrow? —Intento… aconseguir… travessar aquesta maleïda… porta! —va cridar l’Amicus—. Vés i porta’m en Flitwick! Fes que obri la porta ara mateix! – 459 –


—Però no hi ha la seva germana, allà dins? —va preguntar la professora McGonagall—. No l’ha deixada entrar el professor Flitwick aquesta tarda, a petició urgent seva? Potser ella podria obrir-li la porta. Llavors no necessitaria despertar mig castell. —No contesta, vella escombra! Obre-la! Maleïda… fes-ho ara! —Si de veritat ho desitja —va dir la professora McGonagall, amb gran fredor. Es va sentir un cop del picaporta i la veu musical va preguntar una altra vegada. —On van a parar els objectes que desapareixen? —Al no-res, o sigui, al tot —va replicar la professora McGonagall. —Molt ben expressat —va respondre el picaporta en forma d’àguila, i la porta es va obrir suaument. Els pocs Ravenclaw que s’havien quedat enrere van córrer ràpidament cap a les escales quan l’Amicus va aparèixer al llindar, brandant la seva vareta. Encorbat com la seva germana, tenia una cara pàl·lida i tofenca i ulls diminuts, que van posar-se de cop sobre l’Al·lecto, estesa immòbil al terra. Va deixar escapar un crit de fúria i por. —Què han fet, els desvergonyits? —va cridar—. Els llançaré el Malefici del Suplici a sobre fins que em diguin qui ho ha fet… I què dirà el Senyor de les Forces del Mal? —va xisclar, dempeus al costat de la seva germana i copejant-se el front amb el puny—. No el tenim, i ells van i la maten! —Només està estabornida —va dir impacient la professora McGonagall que s’havia inclinat per examinar l’Al·lecto—. Es posarà perfectament bé. —No ho farà pas! —va bramar l’Amicus—. No després que el Senyor de les Forces del Mal acabi amb ella! L’ha cridat, sento cremar la meva Marca, i es pensa que tenim en Potter! —Tenen en Potter? —va dir la professora McGonagall bruscament—. Què vol dir que tenen en Potter? —Ens va dir que en Potter potser intentaria entrar a la torre de Ravenclaw i ens va enviar aquí per a atrapar-lo! —Per què provaria d’entrar a la torre de Ravenclaw, en Harry Potter? En Potter pertany a la meva residència! Sota la incredulitat i la còlera, en Harry va sentir un petit deix d’orgull en la seva veu i l’afecte que sentia vers la Minerva McGonagall va brollar dins seu. —Ens van informar que podria presentar-se aquí! —va dir en Carrow—. No sé per què. – 460 –


La professora McGonagall es va aixecar i els seus ullets brillants van recórrer l’habitació. Dues vegades van passar per sobre del lloc on eren en Harry i la Luna. —Podem carregar el mort als nois —va dir l’Amicus, amb una expressió sobtadament astuta a la seva cara de porc—. Sí, això és el que farem. Li direm que l’Al·lecto va ser atacada pels nens, els nens d’aquí dalt —va mirar el sostre estrellat cap als dormitoris—, i li direm que la van obligar a tocar-se la Marca, i així va ser com es va produir la falsa alarma… Pot castigar-los a ells. Un parell de nois més o menys, quina és la diferència? —Només la diferència que hi ha entre la veritat i la mentida, el valor i la covardia —va dir la professora McGonagall, posant-se pàl·lida—. Una diferència, en resum, que vostè i la seva germana semblen incapaços d’apreciar. Però permeti’m deixar-li una cosa molt clara. No carregarà les culpes de les seves nombroses ineptituds als estudiants de Hogwarts. No ho permetré. —Perdó? L’Amicus es va moure fins que va ser perillosament a prop de la professora McGonagall, amb la cara a pocs centímetres de la d’ella. Ella es va negar a fer un pas enrere, sinó que va abaixar la mirada cap a ell com si fos alguna cosa repugnant que hagués trobat enganxada a la pica del lavabo. —No és qüestió del que tu pots permetre, Minerva McGonagall. Se t’ha acabat el temps. Nosaltres som al càrrec ara, i em recolzaràs o en pagaràs el preu —i li va escopir a la cara. En Harry es va treure la Capa de sobre, alçant la vareta, i va dir: —No ho hauries d’haver fet. Al temps que l’Amicus es girava, en Harry va cridar: —Crucio! El Cavaller de la Mort va levitar. Es va cargolar enlaire com si s’estigués ofegant, udolant de dolor, i llavors, amb un cruixit i un esclat de vidres, es va estavellar contra la llibreria i va caure, arrupit i insensible, al terra. —Ja veig el que volia dir la Bel·latrix —va dir en Harry, amb la sang palpitant a través del seu cervell—: s’ha de desitjar fer mal de tot cor. —Potter! —va xiuxiuejar la professora McGonagall, amb la mà al cor—. Potter… és aquí! Què…? Com…? —va moure’s amb dificultat per recobrar les maneres—. Potter, això ha estat una bogeria! —Li ha escopit —va dir en Harry. – 461 –


—Potter, jo… això és molt… galant per la seva part… Però no s’adona…? —Sí que me n’adono —li va assegurar en Harry. En certa manera, el pànic de la professora el va estabilitzar—. Professora McGonagall, en Voldemort és en camí. —Oh, ara ja se’ns permet dir-ne el nom? —va preguntar la Luna amb un aire d’interès, traient-se la Capa d’Invisibilitat. L’aparició d’un segon proscrit va semblar desconcertar la professora McGonagall, que va trontollar cap enrere i va caure en una cadira propera, agafant-se el coll de la seva vella camisa de dormir de tartà. —No crec que hi hagi cap diferència en com l’anomenem —va dir en Harry a la Luna—. Ja sap on sóc. En una part distant del cervell d’en Harry, la part connectada a la cicatriu inflada i ardent, podia veure en Voldemort navegant ràpidament sobre el fosc llac en una fantasmagòrica llanxa verda… Gairebé havia arribat a l’illot on hi havia la pica de pedra… —Heu de fugir —va xiuxiuejar la professora McGonagall—. Ara, Potter, tan ràpid com pugueu! —No puc —va dir Harry—. Hi ha una cosa que he fer. Professora, sap on és la tiara de Ravenclaw? —La t-tiara de Ravenclaw? Evidentment que no… ha estat perduda durant segles —va dir, tibada—. Potter, és una bogeria, una completa bogeria entrar en aquest castell… —Havia de fer-ho —va dir en Harry—. Professora, hi ha una cosa amagada aquí que se suposa que he de trobar, i podria ser la tiara… Si almenys pogués parlar amb el professor Flitwick… Es va sentir un moviment, una dringadissa de cristalls. L’Amicus s’estava girant. Però, abans que en Harry o la Luna poguessin actuar, la professora McGonagall es va aixecar, apuntant amb la vareta cap al Cavaller de la Mort atordit, i va dir: —Imperio! L’Amicus es va aixecar, va caminar cap a la seva germana, va recollir-li la vareta i llavors es va encaminar obedientment cap a la professora McGonagall, a qui la hi va donar juntament amb la seva. Després, es va ajeure al terra al costat de l’Al·lecto. La professora McGonagall va agitar la seva vareta una altra vegada, i una corda brillant de plata va aparèixer per art de màgia i va serpentejar al voltant dels Carrow, lligant-los estretament. —Potter —va dir la professora McGonagall, girant de nou la cara cap a ell amb – 462 –


indiferència envers el conflicte dels Carrow—, si l’Innominable sap que vostè és aquí… Mentre deia això, una descàrrega de còlera, com un dolor físic, va travessar en Harry fent coure la seva cicatriu, i per un segon va abaixar la mirada cap a una pica, la poció de la qual s’havia tornat clara, i que no contenia cap medalló d’or sota la superfície. —Potter, es troba bé? —va dir una veu, i en Harry va tornar en si. Estava aferrat a l’espatlla de la Luna per aguantar-se. —El temps corre, en Voldemort s’està apropant. Professora, actuo sota les ordres d’en Dumbledore, he de trobar el que volia que trobés! Però hem de treure els estudiants a fora mentre escorcollo el castell. És a mi a qui en Voldemort busca, però no li importarà matar-ne a uns quants de més o de menys; no, ara… —«no, ara que sap que estic destruint els horricreus», va dir en Harry acabant la frase dins del seu cap. —Actua sota les ordres d’en Dumbledore? —va repetir ella amb una mirada de sorpresa. Després es va alçar completament. —Protegirem l’escola contra l’Innominable mentre cerca aquest… aquest objecte. —Això és possible? —Crec que sí —va dir la professora McGonagall secament—; els professors som bastant hàbils amb la màgia, ja ho saps. Estic segura que serem capaços de mantenir-lo allunyat una estona si centrem els nostres esforços en això. Sens dubte, haurem de fer alguna cosa amb el professor Snape… —Deixi’m… —… I si Hogwarts està a punt d’entrar en un estat de setge, amb el Senyor de les Forces del Mal a les seves portes, certament seria aconsellable apartar del camí com més gent innocent millor. Però, amb la xarxa de pols migratòria sota el seu control i la impossibilitat d’aparetratge, si més no als terrenys… —Hi ha un camí —va dir en Harry ràpidament, i li va parlar del passadís l’entrada del qual s’amagava al Cap de Senglar. —Potter, estem parlant de centenars d’estudiants… —Ho sé, professora; però, si en Voldemort i els Cavallers de la Mort es concentren en els límits de l’escola, no s’interessaran en ningú que desapareti fora del Cap de Senglar. —No és del tot descabellada, aquesta idea —va assentir la professora McGonagall. Va apuntar la vareta cap als Carrow, i una xarxa argentada va caure sobre – 463 –


els seus cossos units, es va lligar al seu voltant i els va alçar enlaire, on van quedar suspesos sota el sostre blau i daurat com dues grans i lletges criatures marines—. Anem. Hem d’avisar els altres caps de residència. Millor que es torni a posar la Capa. Va marxar cap a la porta, i mentre ho feia va alçar la vareta. De la punta van sortir-ne tres gats platejats amb marques al voltant dels ulls. Els patronus corrien amb habilitat, omplint l’escala de caragol de llum argentada, mentre la professora McGonagall, en Harry i la Luna baixaven corrents. Van recórrer els passadissos veloçment, i un a un els patronus els van abandonar. La camisa de dormir de tartà de la professora McGonagall serpentejava sobre el terra, i en Harry i la Luna la seguien sota la Capa. Havien baixat dos pisos més quan van notar les petjades d’algú altre. En Harry, a qui encara li picava la cicatriu, ho va notar el primer. Va remenar dins del saquet que portava al voltant del coll, buscant el Mapa de Magatotis; però abans que pogués fer-se càrrec de l’assumpte, la professora McGonagall també va semblar adonar-se que tenien companyia. Es va aturar, va alçar la vareta preparada per a un duel i va dir: —Qui hi ha aquí? —Sóc jo—va dir una veu greu. De darrere una armadura en va sortir en Severus Snape. Davant d’aquesta visió, l’odi va bullir dins d’en Harry. Havia oblidat els detalls de l’aparença de l’Snape, davant la magnitud dels seus crims, oblidant com n’eren, de greixosos, els seus cabells negres penjant en cortines al voltant de la seva estreta cara; com n’era, de freda i mortífera, la mirada dels seus negres ulls. No duia pijama, sinó que portava la seva habitual capa negra, i també subjectava la vareta preparat per a una baralla. —On són els Carrow? —va preguntar amb tranquil·litat. —Allà on els hagis dit que anessin, suposo, Severus —va dir la professora McGonagall. L’Snape es va apropar uns passos, i els seus ulls van voletejar de la professora McGonagall a l’aire del seu voltant, com si sabés que en Harry era allà. En Harry sostenia la vareta amunt també, preparat per a l’atac. —Em feia la impressió —va dir Snape— que l’Al·lecto havia detingut un intrús. —De veritat? —va dir la professora McGonagall—. I què et va fer pensar això? L’Snape va fer un lleu moviment amb el seu braç esquerre, on tenia la Marca de les Forces del Mal gravada a la pell. – 464 –


—Oh, és clar, naturalment —va dir la professora McGonagall—. Vosaltres, els Cavallers de la Mort, teniu les vostres pròpies formes de comunicar-vos; ho oblidava. L’Snape va fingir no haver-la sentida. Els seus ulls encara sondejaven l’aire al voltant de la professora McGonagall, i s’acostava a poc a poc, com si no s’adonés del que estava fent. —No sabia que era el teu torn de patrullar els passadissos, Minerva. —Alguna objecció? —Em pregunto què t’ha tret del llit en aquestes hores tan tardanes. —Em semblava haver sentit enrenou —va dir la professora McGonagall. —De veritat? Doncs aparentment, tot està en calma —l’Snape la va mirar als ulls—. Ha vist en Harry Potter, Minerva? Perquè si l’ha vist, he d’insistir… La professora McGonagall es va moure més ràpid del que en Harry l’hauria creguda capaç. La seva vareta va tallar l’aire i, durant una fracció de segon, en Harry va creure que l’Snape quedaria inconscient, però la rapidesa del seu encís d’Ègida va ser tal que la McGonagall va perdre l’equilibri. Va brandir la seva vareta cap a una torxa de la paret que va sortir volant d’on estava enganxada; en Harry, que havia estat a punt de llençar un malefici a l’Snape, es va veure forçat a apartar la Luna de les flames que queien, que es van convertir en un anell de foc que va omplir el passadís i va volar en forma de llaç en direcció on era l’Snape… Llavors ja no va ser foc, sinó una gran serp negra que la professora McGonagall va fer esclatar en fum, i que després es va tornar a unir i es va solidificar en segons per convertir-se en un eixam de dagues perseguidores. L’Snape les va evitar simplement forçant que una armadura es posés davant seu, i amb cops ressonants, les dagues es van enfonsar, una rere l’altra, dins del seu pit metàl·lic. —Minerva! —va dir una veu estrident, i mirant darrere d’ell, encara escudant la Luna dels encanteris voladors, en Harry va veure el professor Flitwick i la professora Coliflor corrent pel passadís cap a ells en pijama, amb l’enorme professor Llagot panteixant a la rereguarda. —No! —va xisclar en Flitwick, alçant la vareta—. No mataràs ningú més a Hogwarts! L’encanteri d’en Flitwick va copejar l’armadura rere la qual l’Snape s’havia escudat. Amb un estrèpit, aquesta va tornar a la vida. L’Snape va lluitar per alliberar-se dels aclaparadors braços de metall i els va enviar volant cap als seus atacants. En Harry i la Luna es van llançar a un costat per esquivar-los mentre s’estavellaven contra la paret – 465 –


i es feien miques. Quan en Harry va alçar la mirada, l’Snape estava en plena fugida, i els professors McGonagall, Flitwick i Coliflor corrien darrere d’ell. Es va llançar a través de la porta d’una classe i, moments més tard, es va sentir el crit de la professora McGonagall: —Covard! Covard!!! —Què passa, què està passant? —va preguntar la Luna. En Harry la va posar dempeus i van córrer ràpidament pel passadís, arrossegant la Capa d’Invisibilitat rere seu, fins a l’interior de la classe deserta on els professors McGonagall, Flitwick i Coliflor estaven drets davant una finestra trencada. —Ha saltat —va dir la professora McGonagall quan en Harry i la Luna van entrar corrents a l’habitació. —Vol dir que és mort? —en Harry va córrer veloçment cap a la finestra, ignorant els crits de sorpresa d’en Flitwick i la Coliflor per la seva sobtada aparició. —No, no és mort —va dir la professora McGonagall amb amargor—. A diferència d’en Dumbledore, encara tenia una vareta… i sembla haver après uns quants trucs del seu mestre. Amb un formigueig d’horror, en Harry va veure a la distància una enorme silueta, amb forma de ratpenat, volant a través de la foscor cap als murs de Hogwarts. Es van sentir passos pesats darrere d’ells i una gran quantitat d’esbufecs. El professor Llagot acabava d’arribar. —Harry! —Va aconseguir dir, fent-se massatges a l’immens pit sota el pijama de seda maragda. El meu noi estimat… Quina sorpresa… Minerva, sisplau, explica’t… En Severus… què? —El nostre director s’ha pres un breu descans —va dir la professora McGonagall, assenyalant cap al forat amb la forma de l’Snape de la finestra. —Professora! —va cridar en Harry amb la mà al front. Podia veure els ínfers lliscant dins l’aigua sota seu, i va sentir la llanxa verda xocar contra la vora del llac, mentre en Voldemort en sortia amb la mort dins el cor… —Professora, hem d’atrinxerar l’escola. Ja ve! —Molt bé. L’Innominable ve de camí —va informar ella als altres professors. Els professors Coliflor i Flitwick van ofegar un crit. En Llagot va deixar escapar un gemec—. En Potter té feina a fer dins el castell seguint ordres d’en Dumbledore. Cal que protegim el lloc tant bé com puguem mentre en Potter fa el que necessita fer. —Te n’adones, suposo, que res del que puguem fer podrà mantenir a fora – 466 –


l’Innominable indefinidament? —va xisclar en Flitwick. —Però podem retardar-lo —va dir la professora Coliflor. —Gràcies, Pomona —va dir la professora McGonagall, i entre les dues bruixes va passar un corrent d’entesa—. Suggereixo que establim una protecció bàsica al voltant del castell, després congregarem els alumnes i ens reunirem al Gran Saló. La majoria han de ser evacuats; tanmateix, si algú que sigui major d’edat desitja quedar-se i lluitar, crec que li n’hauríem de donar l’oportunitat. —D’acord —va dir la professora Coliflor, anant cap a la porta—. Ens trobarem al Gran Saló en vint minuts amb els de la meva residència. I quan es va perdre de vista al trot, van poder sentir els seus murmuris: —Tentàcula verinosa, trampa del diable… i soques de tortull… Sí, vull veure els Cavallers de la Mort lluitant contra això. —Jo puc actuar des d’aquí —va dir en Flitwick, i encara que amb prou feines podia veure res, mormolar conjurs d’enorme complexitat. En Harry va sentir un estrany soroll de ràfegues d’aire, com si en Flitwick hagués desencadenat el poder del vent als jardins. —Professor —va dir Harry, apropant-se al petit professor d’Encanteris—. Professor, sento interrompre’l, però és important. Té alguna idea d’on és la tiara de Ravenclaw? —… Protego horribilis… La tiara de Ravenclaw? —va xisclar en Flitwick—. Un petit extra de saviesa mai no ve malament, Potter; però no crec que pogués ser de molta utilitat en aquesta situació. —Em refereixo a… sap on és? L’ha vista alguna vegada? —Veure-la? No l’ha vista ningú en memòria vivent! Noiet, fa molt que es va perdre. En Harry va sentir una barreja de decepció desesperada i pànic. Què era, llavors, l’horricreu? —Ens reunirem amb vostè i els seus Ravenclaw al Gran Saló, Filius! —va dir la professora McGonagall, fent senyals a en Harry i a la Luna perquè la seguissin. Tot just havien assolit la porta quan el professor Llagot va parlar amb to sord. —Déu meu! —va esbufegar, pàl·lid i suós, amb el seu bigoti de morsa que tremolava—. Quin xivarri! No estic del tot segur que això sigui intel·ligent, Minerva. Tingues per suposat que trobarà la manera, ja ho saps, i tothom qui hagi gosat endarrerir-lo estarà en el més greu dels perills… – 467 –


—Us esperaré també a tu i als de Slytherin al Gran Saló en vint minuts —va dir la professora McGonagall—. Si desitges anar-te’n amb els teus alumnes, no et detindrem. Però si cap de vosaltres fa algun intent de sabotatge a la nostra resistència o d’aixecar-se en armes en contra nostra a l’interior del castell, llavors, Horaci, serà un duel a mort. —Minerva! —va dir, horroritzat. —Ha arribat el moment que la residència de Slytherin decideixi sobre les seves lleialtats —va interrompre la professora McGonagall—. Vés-te’n a despertar els estudiants, Horaci. En Harry no es va quedar a observar el balboteig del professor Llagot. Ell i la Luna van córrer darrere la professora McGonagall, que havia assolit una posició al mig del corredor i alçat la vareta. —Piertotum… Oh, per l’amor de Déu, Filch, ara no… L’ancià conserge havia entrat en el seu camp de visió coixejant, i cridant: —Estudiants fora dels seus llits! Estudiants als passadissos! —Se suposa que han de ser-hi, idiota! —va cridar la professora McGonagall—. Ara vagi-se’n i faci alguna cosa constructiva! Trobi en Peeves! —En Peeves? —va tartamudejar en Filch com si no hagués sentit mai abans el nom. —Sí, en Peeves; no es faci el ximple, en Peeves! No s’ha estat queixant d’ell durant un quart de segle? Vagi i porti-me’l, de seguida. En Filch, evidentment, va pensar que la professora McGonagall s’havia tornat boja, però va marxar coixejant, amb les espatlles arronsades, murmurant entre dents. —I ara… Piertotum locomotor! —va cridar la professora McGonagall. I al llarg del passadís les estàtues i armadures van saltar dels seus pedestals, i per l’eco dels xocs als pisos de dalt i de baix, en Harry va saber que la resta de tot el castell havien fet el mateix. —Hogwarts està amenaçada! —va cridar la professora McGonagall—. Vigileu el terreny! Protegiu-nos, compliu el vostre deure envers la nostra escola! Parlant ràpidament i a crits, l’horda d’estàtues en moviment es van precipitar passant pel costat d’en Harry, algunes d’elles més petites, altres més altes que en vida. També hi havia animals, i se sentia el so metàl·lic de les armadures brandint espases i cadenes amb boles de pues. —Ara, Potter —va dir la professora McGonagall—, vostè i la senyoreta – 468 –


Lovegood farien millor de tornar amb els seus amics i portar-los al Gran Saló… Despertaré els altres Gryffindor. Van partir en direcció al capdamunt de la següent escala i en Harry i la Luna es van dirigir cap a l’entrada oculta de la Sala de la Necessitat. Mentre corrien, es van trobar amb tropells d’estudiants: la majoria portaven capes de viatge sobre els pijames, sent guiats cap al Gran Saló pels professors i monitors. —És en Potter! —En Harry Potter! —Era ell, ho juro, acabo de veure’l! Però en Harry no va mirar enrere, i a la fi van assolir l’entrada de la Sala de la Necessitat. En Harry es va recolzar en la paret encantada, la qual es va obrir permetentlos entrada, i ell i la Luna van baixar ràpidament els esglaons. —Què…? Quan l’habitació va estar a la vista, en Harry va relliscar uns quants esglaons de l’ensurt. Estava apinyada allà molta més gent que quan hi havia estat l’última vegada. En Kingsley i en Llopin van alçar la vista cap a ell, i també hi havia en Marc Roure, la Katie Bell, l’Angelina Johnson i l’Alícia Spinnet, en Bill i la Fleur, i el senyor i la senyora Weasley. —Harry, què passa? —va dir en Llopin, trobant-se amb ell al peu de les escales. —En Voldemort és en camí; estan atrinxerant l’escola… L’Snape ha fugit… Què esteu fent aquí? Com us n’heu assabentat? —Hem enviat missatges a la resta de l’Exèrcit d’en Dumbledore —va explicar en Fred—. No podies pretendre que tothom es perdés la diversió, Harry, i l’ED ho ha fet saber a l’Orde del Fènix, i així successivament. —Què fem primer, Harry? —va cridar en George—. Què està passant? —Estan evacuant els més petits i tothom s’està reunint al Gran Saló per organitzar-se —va dir en Harry—. Lluitarem. Es va alçar un gran rugit i una onada de gent es va abalançar cap a les escales; el van pressionar contra la paret i van passar corrents pel seu costat. Els membres barrejats de l’Orde del Fènix, l’Exèrcit d’en Dumbledore i l’antic equip de quidditch d’en Harry, tots ells traient les varetes, es dirigien cap al saló principal del castell. —Anem, Luna! —la va cridar en Dean en passar, parant-li la mà lliure. Ella la va agafar i van continuar escales amunt. La multitud es va dissoldre. Només un petit nucli de gent es va quedar a la Sala – 469 –


de la Necessitat, i en Harry s’hi va reunir. La senyora Weasley discutia amb la Ginny. Al seu voltant hi havia en Llopin, en Fred, en George, en Bill i la Fleur. —Ets menor d’edat! —cridava la senyora Weasley a la seva filla mentre en Harry s’hi apropava—. No t’ho permetré! Els nois, sí, però tu te n’aniràs a casa! —No vull! —els cabells pèl-rojos de la Ginny van onejar quan es va alliberar del braç que la subjectava. —Pertanyo a l’Exèrcit d’en Dumbledore… —Una colla d’adolescents! —Una colla d’adolescents que estan a punt d’enfrontar-se amb ell, cosa que ningú més s’ha atrevit a fer! —va dir en Fred. —Té setze anys! —va cridar la senyora Weasley—. No és prou gran! En què estàveu pensant en portar-la amb vosaltres… En Fred i en George semblaven una mica avergonyits. —La mare té raó, Ginny —va dir en Bill suaument—. No pots fer això. Els menors d’edat han de marxar, és el millor. —No puc anar a casa! —va cridar la Ginny amb llàgrimes irades que brillaven als seus ulls—. Tota la meva família és aquí, no puc quedar-me esperant allà sola i sense saber res i… Els seus ulls es van trobar amb els d’en Harry per primera vegada. El va mirar suplicant, però ell va sacsejar el cap i es va girar amb amargor. —Bé —va dir, mirant cap a l’entrada del túnel que tornava al Cap de Senglar—, diré adéu ara, i llavors… Es va sentir una escaramussa i un gran cop. Algú havia sortit a batzegades del túnel, perdent lleugerament l’equilibri i caient a terra. Es va aixecar recolzant-se en la cadira més propera i va mirar al voltant a través de les seves tortes ulleres de pasta. —He arribat tard? Ja ha començat? Acabo d’assabentar-me’n, jo… jo… —va balbotejar en Percy fluixet. Evidentment, no s’havia esperat topar amb la major part de la seva família. Hi va haver un llarg moment de sorpresa, trencat per la Fleur que es va girar cap a en Llopin i va dir, en un intent totalment transparent de trencar la tensió. —I bé… com està el petit Teddy? En Llopin va parpellejar, sobtat. El silenci entre els Weasley semblava solidificar-se com el gel. —Jo… Oh sí… està bé! —va contestar en Llopin en veu alta—. Sí, la Tonks està – 470 –


amb ell… a casa la seva mare… En Percy i els altres Weasley encara s’estaven mirant mútuament amb fredor. —Aquí en tinc una foto —va cridar en Llopin, traient una fotografia de la seva jaqueta i ensenyant-la a la Fleur i a en Harry, que van veure un petit nadó amb un plomall de brillants cabells turquesa, agitant els seus punys rodanxons cap a la càmera. —Vaig comportar-me com un ximple! —va rugir en Percy tan fort que en Llopin gairebé va deixar caure la fotografia—. Vaig ser completament idiota, un torracollons pompós, vaig ser un… un… —Llepaculs de la Conselleria, vas repudiar la família, canallot famolenc de poder —va dir en Fred. En Percy es va empassar saliva. —Sí, ho vaig ser! —Bé, no podies dir res més honest que això —va dir en Fred, estenent-li la mà a en Percy. La senyora Weasley va esclatar en llàgrimes. Va córrer cap a ell, empenyent en Fred a un costat, i embolicant en Percy en una abraçada estranguladora mentre ell li donava copets a l’esquena, amb els ulls fixos en el seu pare. —Ho sento, pare —va dir en Percy. El senyor Weasley va parpellejar ràpidament i després també va córrer a abraçar el seu fill. —Com t’ha tornat el seny, Percy? —va preguntar en George. —Ha estat arribant des de fa bastant —va dir Percy, eixugant-se els ulls sota les ulleres amb la vora de la seva capa de viatge—. Però havia de trobar una sortida, i no és tan fàcil, a la Conselleria; empresonen els traïdors a cada moment. Me les vaig arreglar per mantenir contacte amb l’Aberforth i ell m’ha confirmat fa deu minuts que Hogwarts estava a punt d’entrar en batalla, així que aquí sóc. —Bé, hem de buscar els nostres monitors perquè ens dirigeixin en moments com aquests —va dir en George fent una bona imitació de les maneres més pomposes d’en Percy—. Ara pugem les escales i lluitem, o tots els Cavallers de la Mort bons estaran agafats. —Així que ets la meva cunyada? —va dir Percy, estrenyent-li la mà a la Fleur mentre corrien escales a dalt amb en Bill, en Fred i en George. —Ginny! —va xisclar la senyora Weasley. La Ginny havia intentat, aprofitant les reconciliacions, escapolir-se també – 471 –


escales amunt. —Molly, respecte a això —va dir en Llopin—. Per què no deixes que la Ginny es quedi aquí, almenys així estarà en escena i sabrà el que està passant, però sense ser al mig de la batalla. —Jo… —És una bona idea —va dir el senyor Weasley fermament—; Ginny, queda’t en aquesta habitació, m’has sentit? A la Ginny no va semblar agradar-li molt la idea, però sota la inusual mirada severa del seu pare, va assentir. El senyor i la senyora Weasley i en Llopin es van dirigir cap a les escales, també. —On és en Ron? —va preguntar en Harry—. On és l’Hermione? —Han de ser a dalt, al Gran Saló, ja —va cridar el senyor Weasley per sobre de la seva espatlla. —No els he vistos passar —va dir en Harry. —Han dit alguna cosa sobre uns lavabos —va dir la Ginny—, no gaire després que marxessis. —Uns lavabos? En Harry va travessar l’habitació a gambades fins a una porta oberta que es comunicava amb la Sala de la Necessitat, i va inspeccionar els lavabos que hi havia a l’altra banda. Eren buits. —Estàs segura que han dit «lavabos»? Però llavors la cicatriu li va cremar i la Sala de la Necessitat va desaparèixer. Estava inspeccionant els alts reixats de ferro forjat amb alades gàrgoles als pilars de cada costat, a través dels quals es veien els foscos jardins del castell, que irradiaven llum. La Nagini jeia cobrint les seves espatlles. Tenia aquella freda i cruel sensació de determinació que precedia l’assassinat.

– 472 –


— CAPÍTOL TRENTA-U —

La batalla de Hogwarts El sostre encantat del Gran Saló era fosc i estava cobert d’estrelles. Sota seu, les quatre taules allargades de les residències estaven flanquejades per tot d’alumnes despentinats, uns tapats amb una capa de viatge i uns altres en pijama. Les figures blanc perla dels fantasmes de l’escola brillaven pertot. Totes les mirades, tant dels vius com dels morts, es posaven ara sobre la professora McGonagall, que parlava des d’una plataforma elevada per sobre el saló. Darrere seu hi havia la resta de professors, inclòs el centaure ros Firenze, i els membres de l’Orde del Fènix que havien arribat per unir-se a la batalla. —… El senyor Filch i Madame Pomfrey supervisaran l’evacuació. Monitors, quan us doni el senyal, organitzareu la vostra residència i portareu aquells qui estiguin sota la vostra responsabilitat, sempre de manera ordenada, fins al punt d’evacuació. Molts dels alumnes semblaven morts de por. Així i tot, mentre en Harry passava vorejant les parets, buscant amb la mirada en Ron i l’Hermione a la taula de Gryffindor, l’Ernie MacMillan es va alçar de la taula de Hufflepuff i va cridar: – 473 –


—I si volem quedar-nos i lluitar? Es van sentir uns aplaudiments aïllats. —Si sou majors d’edat, us podeu quedar —va dir la professora McGonagall. —I què fem amb les nostres coses? —va preguntar una noia des de la taula de Ravenclaw—. Els nostres baguls i els mussols? —No tenim temps de recollir les possessions —va dir la professora McGonagall—. La prioritat ara mateix és treure-us d’aquí sans i estalvis. —On és el professor Snape? —va cridar una noia des de la taula de Slytherin. —Com se sol dir, ha hagut de fer les maletes —va respondre la professora McGonagall, i de les taules de Gryffindor, Hufflepuff i Ravenclaw va esclatar una gran ovació. En Harry va remuntar la taula de Gryffindor, buscant encara en Ron i l’Hermione. En passar, unes quantes cares es van girar cap a ell i va deixar una llarga estela de murmuris rere seu. —Ja hem posat protecció al voltant del castell —va continuar la professora McGonagall—, però no és probable que duri gaire estona, a no ser que l’anem renovant. Us he de demanar, doncs, que us mogueu amb calma i rapidesa, i que feu tot allò que els monitors… Però les seves últimes paraules van ser ofegades per una veu diferent que va ressonar per tot el Gran Saló. Era una veu aguda, freda i clara, que semblava impossible dir d’on provenia, ja que semblava sortir de les mateixes parets. Com el monstre que un cop havia governat, podia ser que hi hagués estat latent durant segles. —Sé que us prepareu per combatre —entre els alumnes es van sentir crits, i n’hi va haver que es van agafar els uns als altres, cercant horroritzats l’origen del so—. Els vostres esforços són inútils. No podeu combatre contra mi. No us vull matar. Tinc un gran respecte envers els professors de Hogwarts. No vull vessar sang màgica. Al Gran Saló es va fer el silenci, el tipus de silenci que prem els timpans, que sembla massa enorme perquè pugui estar contingut per unes parets. —Doneu-me en Harry Potter —va dir la veu d’en Voldemort— i ningú no patirà cap mal. Doneu-me en Harry Potter i deixaré l’escola intacta. Doneu-me en Harry Potter i se us recompensarà. Teniu fins a mitjanit. El silenci se’ls va empassar de nou. Tots i cadascun dels caps de la sala es van girar; tots i cadascun dels ulls semblaven haver descobert en Harry i paralitzar-lo en el resplendor de milers de feixos de llum invisibles. Aleshores, una figura es va posar – 474 –


dreta a la taula de Slytherin, i en Harry va reconèixer la Pansy Parkinson, que va alçar un braç tremolós i va cridar: —Però si és allà! En Potter és allà! Que algú l’agafi! Abans que en Harry pogués dir res, hi va haver un gran enrenou. Els Gryffindor de davant seu s’havien alçat i es van quadrar, no de cara a en Harry, sinó afrontant els alumnes de Slytherin. Aleshores, els Hufflepuff també es van posar drets i, quasi al mateix temps, els Ravenclaw; tots ells donant l’esquena a en Harry, tots ells mirant cap a la Pansy en lloc de cap a ell, i en Harry, atemorit i aclaparat, va veure que apareixien tot de varetes, tretes de sota les capes i de sota les mànigues. —Gràcies, senyoreta Parkinson —va dir la professora McGonagall, amb la veu contreta—. Vostè serà la primera d’abandonar la sala amb el senyor Filch. Si la resta de la vostra residència fóssiu tan amables de seguir-la… En Harry va sentir el brogit dels bancs rascant el terra i, de seguida, les passes dels Slytherin marxant en tropell cap a l’altre cantó del Gran Saló. —Alumnes de Ravenclaw, segueixin-los! —va cridar la professora McGonagall. De mica en mica, les quatre taules es van anar buidant. La taula de Slytherin ja estava completament deserta, però uns quants dels alumnes més grans de Ravenclaw van romandre asseguts mentre desfilaven els seus companys. Encara hi va haver més alumnes de Hufflepuff que es van quedar enrere, i la meitat dels Gryffindor van restar als seus seient, fent que la professora McGonagall hagués de baixar de la tarima dels professors per fer marxar els menors d’edat. —De cap manera, Parra! I tu, Peakes! En Harry va córrer cap als Weasley, que seien tots junts a la taula de Gryffindor. —On són en Ron i l’Hermione? —No els has trobat…? —va començar el senyor Weasley, amb semblant preocupat. Però va interrompre’s quan en Kingsley va fer unes passes cap endavant a la plataforma elevada per adreçar-se a aquells que s’havien quedat. —Tan sols tenim mitja hora fins a mitjanit, així que hem d’actuar amb rapidesa! S’ha acordat un pla de batalla entre els professors de Hogwarts i l’Orde del Fènix. El professor Flitwick i les professores Coliflor i McGonagall portaran grups de combatents a les tres torres més altes, és a dir, la torre de Ravenclaw, la d’Astronomia i la de Gryffindor, on tindran una bona visió general i unes posicions excel·lents per a llançar encanteris. Mentrestant, en Remus —va assenyalar en Llopin—, l’Arthur —va indicar – 475 –


el senyor Weasley, que seia a la taula de Gryffindor— i jo mateix dirigirem grups pels jardins. Necessitarem algú que organitzi la defensa de les entrades dels passatges cap a l’interior de l’escola… —Sembla una tasca feta a mida per a nosaltres —va dir en Fred, assenyalant-se a ell mateix i en George, i en Kingsley va assentir amb el cap per indicar que hi estava d’acord. —Molt bé, els capitostos, veniu aquí i dividirem les tropes! —Potter —va dir la professora McGonagall, corrent cap a ell mentre els alumnes inundaven la tarima, empenyent-se els uns als altres, i rebien instruccions—, no havia d’estar buscant alguna cosa? —Què? —va dir en Harry—. Ai, sí! Quasi s’havia oblidat de l’horricreu, quasi s’havia oblidat que la batalla era perquè ell el pogués buscar: l’absència inexplicable d’en Ron i l’Hermione li havia esborrat, per uns moments, qualsevol altre pensament de la ment. —Doncs, vagi, Potter, vagi! —D’acord… Sí… Va notar mirades que el perseguien mentre tornava a sortir corrents del Gran Saló i mentre entrava al vestíbul, que encara estava ple dels alumnes a qui s’evacuava. Es va deixar arrossegar per ells mentre pujava les escales de marbre, però un cop a dalt va posar-se a córrer pel passadís desert. La por i el pànic eclipsaven els processaments del seu cervell. Va intentar asserenar-se i concentrar-se a buscar l’horricreu, però els seus pensaments brunzien tan frenèticament i tan infructuosament com vespes atrapades en un pot de vidre. Sense en Ron ni l’Hermione que l’ajudessin, es veia incapaç d’organitzar les seves idees. Va afluixar la marxa per a acabar aturant-se a la meitat d’un passadís buit, on es va asseure sobre el pedestal d’una estàtua que havia marxat i va treure el Mapa de Magatotis del saquet del voltant del seu coll. No va trobar els noms d’en Ron i l’Hermione per enlloc, tot i que la densitat de la multitud de punts que ara es dirigien cap a la Sala de la Necessitat podien estar-los amagant, va pensar. Va deixar el mapa, es va prémer les mans contra la cara i va tancar els ulls, intentant concentrar-se… «En Voldemort ja s’ho pensava, que aniria a la torre de Ravenclaw…». Era aquest un fet sòlid, un punt per on començar. En Voldemort havia destinat l’Al·lecto Carrow a la Sala Comuna de Ravenclaw, i només hi podia haver una explicació: en Voldemort temia que en Harry ja sabés que el seu horricreu tenia una relació amb aquesta residència. Ara bé, l’únic objecte que hom associava amb – 476 –


Ravenclaw semblava ser la tiara perduda… I com podia ser l’horricreu, la tiara? Com era possible que en Voldemort, l’Slytherin, hagués trobat la tiara que havia esquivat tantes generacions d’alumnes de Ravenclaw? Qui li podria haver dit on buscar, si ningú no havia vist mai la tiara en memòria vivent? «En memòria vivent…». Sota els seus dits, els ulls d’en Harry es van tornar a obrir. Va posar-se dret d’un bot del pedestal i va girar cua pel camí per on havia vingut, ara perseguint la seva última oportunitat. El brogit dels centenars de persones que desfilaven cap a la Sala de la Necessitat es feia cada cop més fort a mesura que s’atansava a les escales de marbre. Els monitors cridaven instruccions en veu alta, intentant portar el compte dels alumnes de les seves pròpies residències. Hi havia molts cops i empentes, i en Harry va veure en Zacharias Smith tombant alguns alumnes de primer per posar-se al capdavant de la cua. Arreu, els alumnes més joves ploraven, mentre que els més grans cridaven desesperadament amics i germans… En Harry va veure una figura blanca perlada que vagava travessant lentament el vestíbul, sota seu, i va cridar tan fort com va poder per sobre d’aquella cridadissa: —Nick! Nick!!! He de parlar amb vostè! Es va obrir pas a través de la marea d’alumnes i, finalment, va arribar al replà de baix de tot de les escales, on en Nick-de-poc-sense-cap, el fantasma de la torre de Gryffindor, l’estava esperant. —Harry! Estimat amic! En Nick va intentar cloure la mà d’en Harry entre les seves dues, i en Harry va notar com si li haguessin tirat tot d’aigua gelada. —Nick, m’ha d’ajudar. Qui és el fantasma de la torre de Ravenclaw? En Nick-de-poc-sense-cap va semblar sorprès i una mica ofès. —La Dama Grisa, naturalment, però si requereixes serveis fantasmals… —Ha de ser ella… Sap on és? —Vejam… El cap d’en Nick es va balancejar una mica en la seva gorgera mentre es girava en totes direccions, mirant amb els ulls entretancats per sobre els caps de la multitud d’alumnes. —És aquella d’allà, Harry, la noia dels cabells llargs. En Harry va mirar en la direcció que el dit transparent d’en Nick assenyalava, i va veure-hi una fantasma alta que va enxampar en Harry mirant-la, va alçar les celles i – 477 –


va allunyar-se lentament a través de la paret sòlida. En Harry va córrer rere seu. Un cop va ser a la porta del passadís per on havia desaparegut, va veure-la al final de tot del corredor, encara esquitllant-se suaument d’ell. —Eh! Esperi! Torni! Ella es va aturar, flotant a uns quants centímetres per sobre el terra. En Harry va suposar que era bella, amb els cabells que li arribaven fins a la cintura i la capa llarga fins al terra, però també semblava altiva i orgullosa. En apropar-s’hi, la va reconèixer com una fantasma amb la qual s’havia creuat uns quants cops pel passadís però amb qui mai no havia parlat. —És la Dama Grisa? Ella va fer que sí amb el cap, però no va dir res. —La fantasma de la torre de Ravenclaw? —Correcte. El seu to de veu no era encoratjador. —Si us plau, necessito ajuda. He de saber tot el que em pugui explicar sobre la tiara perduda. Els seus llavis es van corbar en un somriure fred. —Em temo —va dir, fent mitja volta per marxar— que no et puc ajudar. —Esperi!!! No havia volgut cridar, però l’enuig i el pànic l’amenaçaven d’aclaparar-lo. Va mirar-se el rellotge mentre ella planava davant seu: faltava un quart d’hora per a la mitjanit. —És urgent —va dir ferotgement—. Si aquesta tiara és a Hogwarts, l’he de trobar ràpidament. —No et pensis que ets el primer alumne que cobeja la tiara —va dir amb menyspreu—. Generacions i generacions d’alumnes m’han intimidat… —No la vull per a treure millors notes! —va cridar-li en Harry—. És per a en Voldemort… Per a vèncer-lo… O tant se li’n dóna, això? No es podia posar vermella, però les galtes transparents de la Dama Grisa es van tornar més opaques i la veu li va sortir encesa en respondre: —És clar que… Com goses suggerir…? —Doncs, ajudi’m! En Harry va veure que començava a perdre les formes. – 478 –


—No és qüestió de… —va tartamudejar—. La tiara de la meva mare… —De la seva mare, ha dit? Va semblar que s’enfadava amb ella mateixa. —Mentre vivia —va dir, tensa— se’m coneixia com Helena Ravenclaw. —És la seva filla? Però llavors deu saber què va passar amb la tiara! —Tot i que la tiara de Ravenclaw atorga saviesa —va dir, amb un esforç evident per contenir-se—, dubto que augmenti exageradament les teves oportunitats de vèncer el bruixot que s’autoanomena Lord… —No li acabo de dir que no estic interessat a posar-me-la?! —va dir en Harry, ferotgement—. No tinc temps per explicar-li-ho, però si li importa Hogwarts, si vol veure en Voldemort derrotat, m’ha d’explicar tot el que sàpiga de la tiara! Va romandre quieta, surant enlaire, mirant-lo cap avall, i en Harry va ser engolit per una forta sensació de desesperança. Naturalment, si hagués sabut alguna cosa, ja ho hauria explicat a en Flitwick o a en Dumbledore, que segurament li havien fet la mateixa pregunta. Ja havia fet que no resignadament amb el cap i s’havia començat a girar per marxar, quan la Dama Grisa va parlar amb una veu molt baixa. —Vaig robar la tiara a la meva mare. —Que va… què? —Vaig robar-li la tiara —va repetir Helena Ravenclaw amb un xiuxiueig—. La vaig buscar per fer-me més intel·ligent, per arribar a ser més important que la meva mare. I, llavors, vaig fugir amb la tiara. No sabia com s’ho havia fet per guanyar-se la seva confiança, i no ho va preguntar. Es va limitar a escoltar, intentant no perdre detall, mentre ella continuava: —Segons diuen, la meva mare mai no va admetre que hagués desaparegut la tiara, sinó que va fer veure que encara la tenia. Va camuflar la seva pèrdua, la meva traïció atroç, fins i tot a la resta de fundadors de Hogwarts. »Llavors la meva mare es va posar malalta… malalta terminal. Però malgrat la meva perfídia, estava desesperada per veure’m un últim cop, de manera que va enviar un home que m’havia estimat durant molts anys, tot i que jo havia rebutjat les seves insinuacions, perquè em busqués. La meva mare sabia que ell no descansaria fins que m’hagués trobat. En Harry va esperar. Ella va sospirar profundament i va tirar enrere el cap. —Em va perseguir fins al bosc en què m’estava amagant. Quan vaig negar-me a tornar amb ell, es va posar violent. El baró va ser sempre un home de temperament fort. – 479 –


Furiós pel meu rebuig, gelós de la meva llibertat, em va apunyalar. —El baró? Vol dir…? —El Baró Sagnant, sí —va dir la Dama Grisa, i va mostrar-li una única ferida fosca en el seu pit blanc per sota la capa—. En veure què havia fet, se’l van menjar els remordiments. Va agafar l’arma que havia acabat amb la meva vida i la va utilitzar per a treure’s la seva. Encara ara, segles i segles més tard, continua portant les cadenes com a acte de penitència… tal com li toca —va afegir, amargament. —I… i la tiara? —Va restar allà on l’havia amagada en sentir que el Baró rondava pel bosc buscant-me. Amagada a l’interior d’un arbre buit. —Un arbre buit? —va repetir en Harry—. Quin arbre? On era? —En un bosc, a Albània. Un lloc solitari que pensava que era fora de l’abast de la meva mare. —Albània —va repetir en Harry. El seny li emergia ara miraculosament d’entremig de la confusió, ara entenia per què li explicava allò que havia negat a en Dumbledore i a en Flitwick—. Ja ha explicat aquesta història a algú altre, oi? A un altre alumne? Ella va tancar els ulls i va assentir. —No tenia… no tenia ni idea… M’estava… afalagant. Semblava… entendreho… comprendre-ho… Sí, va pensar en Harry, en Tod Rodlel hauria entès sens dubte el desig de l’Helena Ravenclaw de posseir objectes fabulosos sobre els quals tenia tan poc dret. —Bé, no és la primera persona de qui en Rodlel ha sostret coses —va murmurar en Harry—. Podia ser encantador, quan s’ho proposava. Així que en Voldemort havia aconseguit sostreure la localització de la tiara perduda persuadint la Dama Grisa. Havia viatjat fins aquell bosc tan llunyà i havia tret la tiara del seu amagatall, potser tan bon punt com havia marxat de Hogwarts, potser abans i tot de començar a treballar a Borgin i Burkes. I no li havien semblat, aquests solitaris boscos albanesos, un refugi excel·lent quan, molt més tard, en Voldemort havia necessitat un lloc per mantenir-se ocult i no ser destorbat durant deu llargs anys? Però la tiara, un cop convertida en el seu preciós horricreu, no l’havia deixada en aquell arbre insignificant… No, la tiara havia estat retornada en secret a la seva verdadera llar, i en Voldemort la hi devia haver duta… – 480 –


—… la nit que va anar a demanar la feina! —va dir en Harry, acabant el seu pensament en veu alta. —Com dius? —Va amagar la tiara al castell la nit que va demanar a en Dumbledore que el deixés ensenyar a Hogwarts! —va dir en Harry. Dir-ho en veu alta li va permetre veure que tot tenia sentit—. Devia amagar-la mentre pujava, o bé mentre baixava, del despatx d’en Dumbledore! Però, així i tot, encara li hauria valgut més la pena aconseguir la feina… perquè llavors hauria tingut l’oportunitat de robar també l’espasa de Gryffindor… Gràcies, moltes gràcies! En Harry la va deixar, surant i amb una expressió d’allò més desconcertada. En girar la cantonada del vestíbul, va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per a la mitjanit, i, tot i que ara sabia quin era l’últim horricreu, no estava més a prop de descobrir on era… Generacions d’alumnes havien fracassat en l’intent de trobar la tiara, cosa que suggeria que no es trobava a la torre de Ravenclaw… Però si no era allà, on podia ser? Quin amagatall havia trobat en Tod Rodlel en el castell de Hogwarts, que li fes pensar que romandria en secret per sempre més? Perdut en la seva desesperada especulació, en Harry va girar la cantonada, però només havia pogut fer unes quantes passes en el nou passadís quan la finestra de la seva esquerra es va esbatanar esmicolant-se amb un estrèpit ensordidor. Mentre es feia a un racó d’un bot, un cos gegantí va travessar volant la finestra i va impactar contra la paret oposada. Alguna cosa enorme i peluda es va desprendre, somiquejant, del nouvingut i es va tirar a sobre d’en Harry. —Hagrid! —va cridar en Harry, desempallegant-se de les atencions de l’Ullal, el gran danès, mentre l’enorme figura barbada es posava dempeus—. Què caram…? —Harry, ets aquí! Ets aquí! En Hagrid es va ajupir, va atorgar a en Harry una abraçada ràpida i tan forta que semblava que li havia trencat les costelles, i va tornar corrents cap a la finestra esmicolada. —Bon noi, Grep! —va cridar a través del forat de la finestra—. D’aquí a una estona vindré! Que n’és, de bon xicot… Més enllà d’en Hagrid, fora en la foscor, en Harry va veure en la distància esclats de llum i va sentir un crit estrany i penetrant. Va mirar el rellotge: era mitjanit. La batalla havia començat. – 481 –


—Carai, Harry —va panteixar en Hagrid—, així que és ’ixò? És hora de lluitar? —Hagrid, d’on véns? —Hem sentit l’Innominable des del dalt la nostra cova —va dir en Hagrid, trist—. La seva veu sonava molt forta, oi? «Teniu fins a mitjanit per donar-me en Potter». Sabia que series aquí, sabia què devia passar. Jau, Ullal!. Així que hem vingut per prendre-hi part, io i en Grep i l’Ullal. Mos hem fet camí a través de la frontera qu’hi ha vora el bosc; en Grep mos portava, a l’Ullal i a mi. Li he dit que me dixés al castell, així que m’ha llançat per la finestra, pobre. No és ben bé lo que volia, p’rò… On són en Ron i l’Hemione? —Molt bona pregunta —va dir en Harry—. Anem. Van córrer junts pel passadís, amb l’Ullal ranquejant vora seu. En Harry sentia moviment a través dels passadissos de tot el voltant: passes que corrien i crits. Per les finestres, va veure més esclats de llum en els terrenys foscos. —On ’nem? —va esbufegar en Hagrid, panteixant als talons d’en Harry, fent que les lloses del terra tremolessin. —No ho sé ben bé —va dir en Harry, girant una altra cantonada a l’atzar—, però en Ron i l’Hermione han de ser en algun lloc de per aquí. Les primeres baixes de la batalla ja estaven escampades pel passadís de davant seu. Dues gàrgoles de pedra que solien vigilar l’entrada de la sala de professors havien estat esmicolades per un encanteri que havia volat a través d’una altra finestra trencada. Les restes es removien feblement al terra i, mentre en Harry saltava per sobre d’un dels seus caps escapçats, aquest va gemegar dèbilment: —Oh, no, no us molestéssiu pas per mi… Ja em quedo aquí tot esbocinat… La seva lletja cara de pedra va fer pensar de sobte a en Harry en el bust de marbre de Mari Pau Ravenclaw que hi havia a casa d’en Xenòfil i que portava aquella estranya diadema… I, llavors, va pensar en l’estàtua de la torre de Ravenclaw, amb la tiara de pedra sobre els seus rínxols blancs… I mentre arribaven al final del passadís, va tornar-li el record d’una tercera efígie de pedra: aquella d’un bruixot vell i lleig, sobre el cap del qual en Harry havia posat una perruca i una vella diadema atrotinada. Una descàrrega elèctrica va recórrer en Harry amb la mateixa escalfor de l’aigua de foc, i quasi es va ensopegar. Per fi sabia on jeia l’horricreu, esperant-lo… En Tod Rodlel, que no havia confiat en ningú i havia operat tot sol, podria haver estat prou arrogant com per a assumir que ell i només ell havia penetrat els misteris més – 482 –


profunds del castell de Hogwarts. Naturalment, en Dumbledore i en Flitwick, com a bons alumnes modèlics, mai no devien haver posat un peu en aquell lloc en concret, però ell, en Harry, havia trescat pertot, quan era a l’escola… Per fi un secret que ell i en Voldemort coneixien, que en Dumbledore mai no havia descobert… El va fer tocar de peus a terra la professora Coliflor, que corria com una exhalació seguida d’en Neville i mitja dotzena d’alumnes més, tots amb orelleres i duent el que semblaven ser grans plantes en testos. —Mandràgores! —va cridar en Neville a en Harry per sobre l’espatlla mentre corria—. Les dispararem per sobre les parets… No els agradarà! En Harry sabia, ara, on havia d’anar: va arrencar a córrer, amb en Hagrid i l’Ullal galopant rere seu. Van passar retrat rere retrat, i les figures pintades corrien juntament amb ells: bruixots i bruixes amb gorgeres i calces, amb armadures o capes, aglomerant-se en els llenços d’uns i altres, cridant noves d’altres parts del castell. En arribar al final del passadís, tot el castell va tremolar, i en Harry va saber, mentre un gerro gegantí sortia volant deu seu plint amb una força explosiva, que eren a l’abast d’uns encanteris més sinistres que aquells dels professors i de l’Orde. —No passa re, Ullal… No passa re! —va cridar en Hagrid, però el gran danès havia fugit en volar trossos de porcellana com metralla a través de l’aire, i en Hagrid va posar-se a córrer pesadament rere el gos mort de por, deixant en Harry sol. En Harry va avançar amb rapidesa a través dels passadissos tremolosos, amb la vareta preparada. Al llarg de tot un passadís, el petit cavaller pintat, Sir Cadogan, va córrer de retrat en retrat vora seu, fent dringar la seva armadura, encoratjant-lo a crits, amb el seu cavallet grassó que galopava al seu costat. —Brivalls i brètols, gossos sarnosos i bergants! Faci’ls fora, Harry Potter, doni’ls comiat! En Harry va girar la cantonada corrents i va trobar en Fred i un grupet d’alumnes, inclosos en Lee Jordan i la Hannah Abbott, vora un altre pedestal buit, l’estàtua del qual havia amagat un passatge secret. Tenien les varetes alçades i paraven l’orella al forat amagat. —Quina nit més agradable, per això —va cridar en Fred, mentre el castell tornava a sotraguejar, i en Harry va passar de llarg, encantat i aterrit d’igual manera. Encara va córrer per un altre passadís, on hi havia mussols pertot; la senyora Norris xiuxiuejava i els intentava batre amb les seves urpes, sens dubte per fer-los tornar al lloc que els tocava… – 483 –


—Potter! L’Aberforth Dumbledore estava bloquejant el passadís una mica més enllà, amb la vareta llesta. —He tingut centenars de nens bellugant-se pel meu pub, Potter! —Ja ho sé, els estan evacuant —va dir en Harry—. En Voldemort… —… està atacant perquè no t’han lliurat, ja ho sé —va dir l’Aberforth—. No sóc sord, tot Hogsmeade l’ha sentit. I en cap moment no se t’ha passat pel cap agafar uns quants Slytherin com a hostatge? Hi ha fills de Cavallers de la Mort i tu els acabes d’enviar sans i estalvis a casa. No hauria estat més intel·ligent quedar-te’ls? —Això no aturaria en Voldemort —va dir en Harry—, i el teu germà mai no ho hauria fet. L’Aberforth va grunyir i va marxar en la direcció oposada. «El teu germà mai no ho hauria fet»… Bé, això era veritat, va pensar en Harry mentre corria un altre cop; en Dumbledore, que havia defensat l’Snape durant tant de temps, mai no hauria fet xantatge amb alumnes… I llavors va girar derrapant una última cantonada i, amb un crit d’alleujament i fúria alhora, els va veure: en Ron i l’Hermione, tots dos amb els braços plens d’objectes grocs, bruts, grans i corbats. En Ron duia també una escombra sota el braç. —On caram éreu? —va cridar en Harry. —A la Cambra Secreta. —A la Cambra… què? —va dir en Harry, aturant-se amb un sotrac davant seu. —Ha estat en Ron, tot idea d’en Ron! —va dir l’Hermione sense alè—. Oi que ha estat d’allò més brillant? Érem allà, després que marxessis, i he dit a en Ron que, fins i tot en el cas de trobar-ne un altre, com ens en desfaríem? Encara no ens havíem desfet de la copa! I llavors se li ha acudit a ell! El basilisc! —Què caram…? —Alguna cosa per a desempallegar-nos dels horricreus —va dir simplement en Ron. En Harry va abaixar els ulls fins als objectes que en Ron i l’Hermione sostenien als braços: eren els grans ullals corbats, s’adonava ara, de la calavera d’un basilisc mort. —Però com heu entrat? —va preguntar, mirant dels ullals a en Ron—. Havíeu de parlar reptilià! —I ho ha fet! —va xiuxiuejar l’Hermione—. Ensenya-li, Ron! En Ron va fer un xiuxiueig escanyat i horrible. – 484 –


—És el que vas dir tu en obrir el medalló —va dir a en Harry a mode de disculpa—. Ho he hagut d’intentar unes quantes vegades per a fer-ho bé —va alçar les espatlles amb modèstia—, però al final hi hem pogut entrar. —Ha estat genial! —va dir l’Hermione—. Genial! —Així que… —en Harry batallava per mantenir-se dempeus—. Així que… —Així que ja ens queda un horricreu menys —va dir en Ron, i de sota la seva jaqueta va treure les restes destruïdes de la copa de Hufflepuff—. L’ha destruïda l’Hermione. He pensat que ho havia de fer ella, perquè encara no havia tingut el plaer de fer-ho. —Perfecte! —va cridar en Harry. —No ha estat res —va dir en Ron, tot i que semblava encantat amb ell mateix—. I què contes, de nou, tu? En dir això, es va sentir sobre seu una explosió, i tots tres van mirar cap al sostre, que ara plovia pols, i van sentir un crit distant. —Sé com és la tiara i sé on és —va dir en Harry parlant de pressa—. Va amagar-lo exactament on jo vaig amagar el meu llibre vell de pocions, i allà on tothom ha estat amagant coses durant segles. Pensava que havia estat l’únic que l’havia trobat. Veniu. Amb les parets tremolant de nou, va conduir altre cop en Ron i l’Hermione a través de l’entrada amagada i van baixar les escales fins a la Sala de la Necessitat. Estava buida llevat de tres persones: la Ginny, la Tonks i una bruixa vella que portava un barret alt amb un voltor arnat a sobre que en Harry va reconèixer immediatament com l’àvia d’en Neville. —Ah, Potter —va dir secament, com si l’hagués estat esperant—, expliqui’ns que està passant. —Estan tots bé? —van dir la Ginny i la Tonks a l’uníson. —Que nosaltres sapiguem, sí —va dir en Harry—. Encara hi ha gent, al passadís que porta al Cap de Senglar? Sabia que la Sala no es podria transformar mentre encara hi hagués gent que la utilitzés. —Jo he estat l’última en passar —va dir la senyora Longbottom—. L’he tancada, he pensat que seria imprudent que quedés oberta ara que l’Aberforth ha sortit del pub. Ha vist el meu nét? —Està lluitant —va dir en Harry. – 485 –


—Naturalment —va dir la vella senyora amb orgull—. Permetin-me, l’he d’anar a ajudar. Amb una velocitat sorprenent, va trotar per les escales de pedra per sortir. En Harry va mirar la Tonks. —No hauries de ser amb en Teddy a casa de la teva mare? —No podia suportar no saber… —la Tonks semblava angoixada—. Ella en tindrà cura… Has vist en Remus? —Planejava dirigir un grup de combatents cap als jardins… Sense cap més paraula, la Tonks va posar-se a córrer. —Ginny —va dir en Harry—, ho sento, però necessitem que surtis tu també. Només un moment. Llavors ja podràs tornar a entrar. La Ginny semblava simplement encantada d’abandonar el seu santuari. —I llavors podràs tornar a entrar! —va cridar-li, mentre ella pujava les escales corrent rere la Tonks—. Has de tornar a entrar! —Espera un segon! —va cridar en Ron, bruscament—. Ens hem oblidat d’algú! —De qui? —va preguntar l’Hermione. —Els elfs domèstics, deuen ser tots a la cuina, oi? —Vols dir que els hauríem de fer lluitar? —va preguntar en Harry. —No —va dir en Ron, seriós—, vull dir que els hauríem de fer sortir. No volem més Dobbys, oi? No podem ordenar-los que morin per nosaltres… Hi va haver un estrèpit en caure els ullals de basilisc dels braços de l’Hermione. Saltant cap a en Ron, li va enllaçar els braços al voltant del coll i li va fer tot un petó a la boca. En Ron va deixar caure els ullals i l’escombra que duia i va respondre amb tant d’entusiasme que va alçar l’Hermione uns centímetres del terra. —Aquest és el moment? —va preguntar en Harry dèbilment, i en veure que no passava res, llevat que en Ron i l’Hermione es van aferrar l’un a l’altre encara amb més fermesa i es van balancejar on eren, va alçar la veu:— Eh!!! Que estem enmig d’una guerra! En Ron i l’Hermione es van separar, encara abraçats. —Ja ho sé, amic —va dir en Ron, que feia la pinta que tot just li haguessin pegat un cop al clatell amb una bala de quidditch—, per això: o ara o mai, no? —Tant és, això, ara, i l’horricreu? —va cridar en Harry—. Creieu que us podreu… que us podreu esperar fins que haguem aconseguit la tiara? —Sí… D’acord… Ho sento… —va dir en Ron, i l’Hermione i ell van començar – 486 –


a recollir els ullals, tots dos amb la cara vermella. Quan van sortir cap al passadís, van veure clarament que, en els minuts que havien passat a l’interior de la Sala de la Necessitat, la situació al castell s’havia deteriorat força: els murs i el sostre tremolaven més que mai, la pols omplia l’aire i, a través de la finestra més propera, en Harry va veure esclats de llum verda i vermella tan a prop del peu del castell que va saber que devia faltar molt poc perquè els Cavallers de la Mort hi entressin. En mirar avall, en Harry va veure en Grep, el gegant, passant de llarg serpentejant i gronxant el que semblava una gàrgola de pedra arrencada de la teulada. Bramava disgustat. —Esperem que en trepitgi uns quants! —va dir en Ron, mentre ressonaven més crits i xiscles del voltant. —Sempre que no siguin dels nostres! —va dir una veu. En Harry es va girar i va veure la Ginny i la Tonks, totes dues amb la vareta alçada a la vora de la finestra més propera, la qual havia perdut bastants cristalls. Mentre mirava, la Ginny va enviar un sortilegi ben dirigit a una multitud de lluitadors de sota seu. —Bona noia! —va cridar una figura que corria a través de la pols cap a ells, i en Harry va tornar a veure l’Aberforth, amb els cabells grisosos voleiant-li mentre dirigia un petit grup d’alumnes que van passar de llarg—. Sembla que han pogut arribar als merlets del costat nord! Han portat els seus propis gegants! —Has vist en Remus? —va cridar-li la Tonks. —Estava lluitant contra en Dolohov —va cridar l’Aberforth—; de llavors ençà no l’he vist! —Tonks —va dir la Ginny—, Tonks, segur que està bé… Però la Tonks ja s’havia endinsat corrents en la pols darrere l’Aberforth. La Ginny es va girar, sentint-se impotent, cap a en Harry, en Ron i l’Hermione. —No els passarà res —va dir en Harry, tot i que sabia que eren paraules buides—. Ginny, tornarem d’aquí a un moment, tan sols queda’t fora del pas, mantén-te a recer… Va! —va cridar a en Ron i a l’Hermione, i van córrer els tres cap al tros de paret rere el qual la Sala de la Necessitat esperava instruccions del següent visitant. «Necessito el lloc on tot s’amaga», va demanar en Harry per a ell mateix, i la porta es va materialitzar el tercer cop que van passar-hi per davant. El furor de la batalla va morir tan bon punt van creuar el llindar i van tancar la porta rere seu: tot era silenci. Es trobaven en un lloc de les dimensions d’una catedral i de l’aparença d’una ciutat, amb les seves altíssimes muralles d’objectes amagats per – 487 –


milers d’alumnes desapareguts feia ja molt de temps. —I mai no es va adonar que qualsevol pot entrar-hi? —va dir en Ron, i la seva veu va ressonar en el silenci. —Pensava que era l’únic —va dir en Harry—. Quina mala sort per a ell que jo també hagués d’amagar coses quan era alumne… Per aquí —va afegir—. Crec que és aquí baix… Va passar de llarg el trol dissecat i l’armari volatilitzador que en Draco Malfoy havia arreglat l’any anterior amb unes conseqüències tan nefastes, i llavors va dubtar, mirant amunt i avall els passadissos carregats d’andròmines velles . No recordava per on havia d’anar a continuació… —Appropinquet, tiara! —va cridar l’Hermione, desesperada, però res no va travessar els aires en direcció on eren ells. Semblava que, com a la cambra cuirassada de Gringotts, la Sala no cediria els seus objectes amagats amb tanta facilitat. —Dividim-nos —va dir en Harry als altres dos—. Busqueu un bust de pedra d’un home vell que porta una perruca i una diadema! És sobre un armari i ha de ser segur en algun lloc de per aquí… Van arrencar a córrer per passadissos adjacents. En Harry sentia les seves passes ressonant entremig de les altíssimes muntanyes d’estris vells, de botelles, de barrets, de caixes i caixons, de cadires, de llibres, d’armes, d’escombres, de bats… —En algun lloc de per aquí… —va dir-se en Harry a si mateix amb un fil de veu—. En algun lloc de per aquí… de per aquí… Va endinsar-se cada cop més en el laberint, cercant objectes que reconegués del seu únic viatge previ a la Sala. Sentia fort la seva respiració, i llavors la seva ànima va semblar que tremolava: era allà, davant mateix, el gran armari bufat en què havia amagat el seu vell llibre de pocions, i al capdamunt, el bust del bruixot lleig i marcat de verola que duia una perruca vella i el que semblava una diadema antiga i descolorida. Ja havia estès la mà, tot i que era tres metres enllà, quan una veu rere seu va dir: —Para el carro, Potter! Es va aturar amb una derrapada i es va girar. En Crabbe i en Goyle eren rere seu, esquena contra esquena, amb les varetes encarades directament a en Harry. A través del petit espai entre les seves cares mofetes, va veure en Draco Malfoy. —És la meva vareta, la que dus, Potter —va dir en Malfoy, assenyalant la seva pròpia a través del forat entre en Crabbe i en Goyle. —Ja no —va panteixar en Harry, agafant més fermament la vareta d’espí – 488 –


negre—. Qui guanya se la queda, Malfoy. Qui t’ha deixat la teva? —La meva mare —va dir en Draco. En Harry va riure, tot i que no hi havia res de divertit en aquella situació. Ja no podia sentir en Ron ni l’Hermione. Semblava que haguessin corregut fins més enllà d’on arribava l’oïda, cercant la tiara. —I com és que no esteu amb en Voldemort? —va preguntar en Harry. —Serem recompensats —va dir en Crabbe. La seva veu era sorprenentment suau per a una persona tan enorme. En Harry amb prou feines l’havia sentit a parlar mai abans. En Crabbe somreia com un nen petit a qui li han promès una gran bossa de llaminadures—. Ens hem quedat enrere, Potter. Hem decidit no anar-hi. Hem decidit que et portaríem a ell. —Quin pla més bo —va dir en Harry amb admiració burleta. No es podia creure que estigués tan a prop i que en Malfoy, en Crabbe i en Goyle li ho desbaratessin tot. Va començar a fer-se enrere lentament en direcció al lloc on l’horricreu seia tort sobre el bust. Si tan sols pogués tenir-lo entre les mans abans de començar a lluitar… —Com heu entrat? —va preguntar, intentant distreure’ls. —Jo vaig viure a la Sala dels Objectes Amagats pràcticament tot l’any passat — va dir en Malfoy, amb la veu trencada—. Sé com s’hi entra. —Mos esperàvem al passadís de fora —va grunyir en Goyle—. Ara ia sabem fer encanteris «mimitzadors»! I llavores —un somriure estúpid va creuar la seva cara— tu te mos has aparegut just davant nostro i has dit que buscaves una «tiada»! Què és una «tiada»? —Harry? —va ressonar la veu d’en Ron, de cop i volta, de l’altre cantó de la paret de la dreta d’en Harry—. Estàs parlant amb algú? Amb un moviment semblant al d’un fuet en fer-lo espetegar, en Crabbe va apuntar amb la vareta cap a la muntanya de vint metres d’alçada de mobles vells, baguls trencats, túniques i llibres vells, i més trastos no identificables, i va cridar: —Descendo! La paret va començar a trontollar i es va esllavissar cap a la porta més propera del corredor on era en Ron. —Ron! —va cridar en Harry, i en algun lloc fora de la vista, l’Hermione va xisclar, i en Harry va sentir l’estrèpit de tot d’objectes estavellant-se contra el terra a l’altra banda de la paret desestabilitzada. Va apuntar amb la vareta al baluard, va cridar «Finite!» i va quedar suspès. – 489 –


—No! —va cridar en Malfoy, agafant el braç d’en Crabbe mentre aquest últim es preparava per a repetir l’encanteri—. Si destrosses la Sala, enterraràs aquesta tiara o el que sigui! —I què importa? —va dir en Crabbe, alliberant-se d’una estrebada—. És en Potter, qui vol el Senyor de les Forces del Mal! A qui li importa què li passi a una «tiada»? —En Potter ha entrat aquí per aconseguir-la —va dir en Malfoy amb una impaciència mal dissimulada davant la lentitud de processament mental dels seus companys—, la qual cosa ha de voler dir… —«Ha de voler dir»? —va dir en Crabbe, que es va girar cap a en Malfoy amb una ferocitat que no es va molestar en dissimular—. I a qui li importa el que tu creguis? Ja no obeiré més les teves ordres, Draco. El teu pare i tu esteu acabats. —Harry? —va cridar en Ron de nou, des de l’altre cantó de les rampoines amuntegades—. Què passa? —Harry? —va imitar burlescament en Crabbe—. Què passa…? No, Potter! Crucio! En Harry s’havia llançat cap a la diadema. El malefici d’en Crabbe va fallar però va impactar contra el bust de pedra, que va volar pels aires. La tiara va ser disparada endavant i es va perdre entre la massa d’objectes en la qual havia caigut l’estàtua del cap del bruixot. —Para!!! —va ordenar en Malfoy a en Crabbe, amb la veu ressonant per tots els racons de l’enorme Sala—. El Senyor de les Forces del Mal el vol viu… —I? No l’estic matant, oi? —va bramar en Crabbe, traient-se de sobre el braç d’en Malfoy que el contenia—. Però, si puc, el mataré! El Senyor de les Forces del Mal el vol mort de totes formes, quina diferència hi…? Un raig de llum escarlata va passar de llarg en Harry per centímetres: l’Hermione havia girat la cantonada rere seu i havia disparat un malefici estabornidor directament al cap d’en Crabbe. Tan sols va fallar perquè en Malfoy el va empènyer fora del pas. —És la sang de fang! Obitus per subitum! En Harry va veure que l’Hermione es feia a un cantó d’un salt, i la ràbia pel fet que en Crabbe l’hagués volguda matar va esborrar-li tots els altres pensaments que tenia al cap. Va llançar un malefici estabornidor a en Crabbe, qui el va esquivar, i va impactar contra la vareta d’en Malfoy, tot fent-la-hi volar de la seva mà. La vareta va rodar fins – 490 –


desaparèixer sota una muntanya de caixes i mobles trencats. —No el mateu! No el mateu!!! —va vociferar en Malfoy a en Crabbe i en Goyle, que estaven tots dos apuntant a en Harry. Les dècimes de segon que van dubtar va ser tot el que va necessitar en Harry. —Expulsiarmus! La vareta d’en Goyle va volar-li de la mà i va desaparèixer també entremig del bastió d’objectes de rere seu. En Goyle va saltar-hi nèciament per mirar de recuperar-la, en Malfoy va saltar per esquivar el segon malefici estabornidor de l’Hermione i en Ron, que va aparèixer de cop i volta del final del corredor, va llançar un sortilegi de la immobilització total del cos a en Crabbe, que va fallar de poc. En Crabbe es va girar sobre els talons i va tornar a cridar: —Obitus per subitum! En Ron va desaparèixer de la vista amb un salt per evitar el raig de llum verda. En Malfoy, desarmat, va amagar-se covardament rere un armari de tres potes mentre l’Hermione carregava contra ells, copejant en Goyle amb un malefici estabornidor. —Ha de ser per aquí! —va cridar-li en Harry, assenyalant el munt d’andròmines en què havia caigut la vella diadema—. Busca-la mentre jo vaig a ajudar en R… —Harry!!! —va xisclar ella. Un soroll ensordidor i crepitant darrere seu li va donar un avís momentani. Es va girar i va veure en Ron i en Crabbe corrent tant com podien pel corredor en direcció cap a ells. —Us agrada la calentor, escòria? —va rugir en Crabbe mentre corria. Però semblava no tenir control sobre allò que havia fet. Unes flames de mida anormal els perseguien, llepant els cantons dels baluards de coses inútils, que s’engrunaven i es tornaven sutge amb el seu tacte. —Aquamenti! —va bramar en Harry, però el raig d’aigua que va sorgir de la punta de la seva vareta es va evaporar enlaire. —Correu!!! En Malfoy va agafar el Goyle estabornit i el va arrossegar. En Crabbe els va passar per davant a tots, ara amb la pinta d’estar mort de por, i en Harry, en Ron i l’Hermione van posar-se a córrer a cor què vols darrere seu, i el foc els va perseguir. No era un foc normal: en Crabbe havia conjurat un malefici que en Harry no coneixia i, en tombar la cantonada, les flames van girar també per encalçar-los com si tinguessin vida pròpia, sensibles i intentant-los matar. Ara el foc estava mutant, formant una manada – 491 –


gegantina de bèsties ferotges: serpents flamejants, quimeres i dracs s’alçaven i queien i tornaven a alçar-se; i les andròmines acumulades durant segles de les quals s’estaven nodrint es van elevar enlaire fins a les seves boques plenes d’ullals, en ser llançades amunt per sobre les seves urpes, abans de ser consumides per la foguera. En Malfoy, en Crabbe i en Goyle havien desaparegut de la vista, i en Harry, en Ron i l’Hermione van parar en sec. Els monstres ferotges els encerclaven, apropant-se’ls cada cop més, amb grapes i corns i cues fuetejants, i, al seu voltant, la calor era sòlida com una paret. —Què fem? —cridava l’Hermione per sobre els rugits ensordidors del foc—. Què fem? —Teniu! En Harry va agafar del munt de porqueria més proper un parell d’escombres que feien pinta de ser resistents i en va llançar una a en Ron, qui va fer que l’Hermione pugés rere seu. En Harry va passar la cama per sobre la segona escombra i, fent un cop de peu fort al terra, van enlairar-se, esquivant per qüestió d’un metre el bec cornut d’un rapinyaire flamejant que havia intentat clavar-los les mandíbules. El fum i la calor començaven a ser insuportables: sota seu, el foc maleït consumia el contraban de generacions d’alumnes buscats, els resultats vergonyosos de més d’un miler d’experiments prohibits, els secrets de les ànimes incomptables que havien cercat refugi a la Sala. En Harry no podia veure en Malfoy, en Crabbe i en Goyle per enlloc: va baixar en picat fins tan avall com va gosar per sobre els monstres rondadors de flama per intentar trobar-los, però no hi havia res llevat de foc. Quina manera més terrible de morir… Mai no havia desitjat aquesta… —Harry, sortim! Sortim d’aquí! —va cridar en Ron, tot i que era impossible veure on era la porta a través del fum negre. I llavors, en Harry va sentir un crit humà, dèbil i llastimós, provinent del terrible aldarull, de l’estrèpit de flames devoradores. —És… massa… perillós! —va cridar en Ron, però en Harry va girar sobre si mateix enlaire. Amb les ulleres proporcionant als seus ulls una mínima protecció del fum, va rastrejar la tempesta de foc de sota seu, cercant un senyal de vida, un membre o una cara que encara no s’hagués socarrimat com la fusta… I els va veure: en Malfoy amb els braços envoltant el cos inconscient d’en Goyle i tots dos posats sobre una fràgil torre de pupitres carbonitzats, i en Harry es va submergir. En Malfoy el va veure venir, i va alçar el braç, però mentre l’agafava, en – 492 –


Harry va saber de bon principi que no funcionaria: en Goyle pesava massa i la mà d’en Malfoy, coberta de suor, va relliscar instantàniament de la d’en Harry… —Si morim per ell, et mataré, Harry!!! —va rugir la veu d’en Ron, i, mentre una quimera gran i flamejant es tirava sobre seu, l’Hermione i ell van arrossegar en Goyle, el van pujar a l’escombra i es van elevar, tombant-se i quasi sotsobrant, enlaire un altre cop, mentre en Malfoy pujava darrere en Harry. —La porta, aneu fins a la porta, la porta! —va cridar en Malfoy a l’orella d’en Harry, i en Harry va accelerar, seguint en Ron, l’Hermione i en Goyle a través del fum negre i arremolinat, sense amb prou feines poder respirar. Tot al voltant d’ells, els últims objectes que no havien quedat carbonitzats per les flames devoradores van ser aixecats enlaire mentre les criatures del foc conjurat les propulsaven amunt talment una celebració: copes i escuts, un collar centellejant i una diadema vella i descolorida… —Què fas, què fas??? La porta és cap allà! —va cridar en Malfoy, però en Harry va virar bruscament fent una corba molt tancada i es va tornar a submergir. La tiara semblava caure a càmera lenta, girant-se i relluent mentre queia en direcció a la gola d’una serp que tenia la boca oberta, i llavors la va agafar i la va sostenir al canell… En Harry va virar de nou mentre la serp el perseguia, va enfilar amunt i es va dirigir fins on, va pregar a Déu, la porta els esperaria oberta. En Ron, l’Hermione i en Goyle havien desaparegut, i en Malfoy cridava i s’agafava tan fort a en Harry que li feia mal. Llavors, a través del fum, en Harry va veure un forat rectangular a la paret i hi va dirigir l’escombra, i, en qüestió de segons, els seus pulmons es van omplir d’aire net mentre s’estavellaven contra la paret de més enllà del passadís. En Malfoy va caure de l’escombra i va quedar-se cap per avall al terra, empassant saliva, tossint i vomitant. En Harry es va girar i va asseure’s: la porta de la Sala de la Necessitat havia desaparegut i en Ron i l’Hermione seien panteixant al terra, vora un Goyle encara inconscient. —C-Crabbe —va articular en Malfoy tan aviat com va poder parlar—. Crabbe… —És mort —va dir en Ron, severament. Hi va haver un silenci, trencat només pels panteixos i la tos. Llavors, unes quantes explosions enormes van sacsejar el castell, i un gran seguici de figures transparents va passar de llarg galopant sobre els cavalls, amb els caps cridant des de sota els seus braços amb set de sang. En Harry va trontollar en passar pel seu davant els Caçadors Decapitats, i va mirar al seu voltant: la batalla encara continuava. Sentia més crits que aquells dels fantasmes que es retiraven. Va ser presa del pànic. – 493 –


—On és la Ginny? —va dir bruscament—. Era aquí. Havia de tornar a entrar a la Sala de la Necessitat. —Ostres, creus que continuarà funcionant després d’aquest incendi? —va preguntar en Ron, i ell també es va posar dempeus, fregant-se el pit i mirant a dreta i esquerra—. Ens dividim i busquem…? —No —va dir l’Hermione, posant-se dreta ella també. En Malfoy i en Goyle van romandre desplomats desesperadament al terra del passadís. Cap dels dos tenien vareta—. No ens separem. Jo proposo que anem… Harry, què tens al braç? —Què? Ah, sí… Es va treure la tiara del canell i la va alçar. Encara era calenta, ennegrida pel sutge, però en mirar-la de prop va poder discernir-hi les petites paraules que tenia gravades a sobre: «El tresor de l’enteniment val més que tot el firmament». Una substància semblant a la sang, fosca i enquitranada, semblava rajar de la tiara. De sobte, en Harry va sentir que la cosa vibrava violentament i es desfeia en les mans, i, en fer-ho, va pensar que sentia un crit d’allò més dèbil i distant, que no ressonava als jardins o al castell, sinó que provenia d’allò que s’acabava de fragmentar entre els seus dits. —Deu haver estat el foch diàntrich! —va gemegar l’Hermione, posant els ulls sobre les peces trencades. —Perdona? —El foch diàntrich, el foc maleït, és una de les substàncies que pot destruir els horricreus, però mai per mai no hauria gosat conjurar-lo; és massa perillós. Com ha après en Crabbe a…? —Ho deu haver après dels Carrow —va dir en Harry, desanimat. —Llàstima que no parés atenció quan van explicar com s’aturava, la veritat —va dir en Ron, que tenia els cabells socarrimats, com l’Hermione, i la cara ennegrida—. Si no fos perquè ens ha intentat matar a tots, m’hauria sabut greu i tot que hagi mort. —Però no us n’adoneu? —va mormolar l’Hermione—. Això vol dir que, si podem fer-nos amb la serp… Però es va interrompre en sentir crits i xiscles i els sorolls inequívocs de combats que omplien el passadís. En Harry va mirar al seu voltant i li va semblar que el cor li fallava: els Cavallers de la Mort havien penetrat a Hogwarts. En Fred i en Percy acabaven d’aparèixer dins el seu camp de visió, tots dos lluitant en duel contra dos homes emmascarats. – 494 –


En Harry, en Ron i l’Hermione van córrer endavant per ajudar-los: rajos de llum van volar en totes direccions i l’home que lluitava amb en Percy va desistir, ràpidament: llavors li va caure la caputxa i van veure un front alt i cabells clenxats… —Hola, conseller! —va cridar en Percy, enviant un encanteri que va tocar de ple en Thicknesse, qui va deixar caure la vareta i es va esquinçar la part de davant de la seva túnica, aparentment terriblement incòmode—. Vaig mencionar-li que dimiteixo? —Fas broma, Perce! —va cridar en Fred, mentre el Cavaller de la Mort contra qui lluitava queia sota el pes de tres maleficis estabornidors diferents. En Thicknesse havia caigut a terra i li va sortir una erupció de punxes minúscules per tot el cos: semblava que s’estava tornant una mena d’eriçó de mar. En Fred va mirar en Percy amb alegria. —Fas broma de debò, Perce… Crec que no t’havia sentit fer una broma des que… L’aire va esclatar. S’havien agrupat tots junts, en Harry, en Ron, l’Hermione, en Fred i en Percy, amb els dos Cavallers de la Mort als seus peus, un estabornit, l’altre transfigurat, i en aquella fracció de segon, en què el perill semblava, temporalment, fora de l’abast, el món es va esberlar. En Harry es va trobar volant pels aires i l’única cosa que podia fer era mantenir-se aferrat amb tanta força com pogués a aquell bastonet de fusta que era la seva única arma i protegir-se el cap amb els braços. Va sentir els crits i xiscles dels seus companys sense ni un bri d’esperança de saber què els havia passat… I llavors en el món tot va ser dolor i penombra: en Harry es trobava mig enterrat en les ruïnes d’un passadís que havia rebut un terrible atac: l’aire fred va dir-li que una banda del castell havia fet explosió, i el líquid enganxós i calent que li queia galta avall va anunciar-li que sagnava copiosament. Llavors va sentir un crit terrible que li va fer un nus a l’estómac, que expressava una agonia que cap flama ni malefici no podia causar, i es va dreçar, trontollant, més espantat que en cap moment anterior del dia, més espantat, potser, que no ho havia estat mai tant en tota la seva vida… I l’Hermione lluitava per posar-se dempeus enmig de la runa, i tres nois pèlrojos estaven agrupats al terra d’on havia volat la paret. En Harry va agafar la mà de l’Hermione, mentre trontollaven i s’entrebancaven per sobre la pedra i la fusta. —No… No… No! —cridava algú—. No! Fred! No! I en Percy sacsejava el seu germà, i en Ron seia agenollat vora seu, i els ulls d’en Fred miraven sense veure-hi, amb l’espectre de la seva darrera rialla encara gravat en el seu rostre. – 495 –


— CAPÍTOL TRENTA-DOS —

La Vareta de Saüc El món s’havia acabat, així que com era que la batalla no s’havia aturat, el castell no s’havia silenciat per l’horror i els combatents no havien deixat les armes? La ment d’en Harry queia en picat, giravoltant incontrolablement, incapaç d’assimilar la impossibilitat, perquè en Fred Weasley no podia haver mort, l’evidència de tots els seus sentits el devia estar mentint… I, llavors, un cos va caure més enllà del forat que s’havia format en aquella banda del castell i tot de maleficis provinents de la foscor van volar en direcció cap a ells, tot impactant contra la paret de darrere els seus caps. —Al terra! —va cridar en Harry mentre uns quants maleficis més volaven travessant la nit. Tant ell com en Ron havien agafat l’Hermione i l’havien empesa al terra, però en Percy s’havia estirat davant el cos d’en Fred per protegir-lo de cap més dany i, quan en Harry va cridar-li:— Percy, corre, hem de sortir d’aquí!—, ell va fer que no amb el cap. —Percy! —en Harry va veure que les llàgrimes d’en Ron es feien camí per entre

– 496 –


la brutícia de la seva cara mentre agafava el seu germà gran per les espatlles i l’empenyia, però en Percy no va cedir—. Percy, ja no pots fer res per ell! Ens… L’Hermione va xisclar i en Harry, que es va girar, no va haver de preguntar per què. Una aranya monstruosa de la mida d’un cotxe petit intentava passar a través de l’enorme forat de la paret: un dels descendents de l’Aragog s’havia afegit a la batalla. En Harry i en Ron van cridar alhora, els seus encanteris van xocar i el monstre va volar cap enrere amb les cames que se li retorcien horriblement, i va desaparèixer entre la foscor. —Ha dut amigues! —va cridar en Harry, que mirava sobre la vora del castell a través del forat de la paret que havien fet volar els maleficis. Unes quantes aranyes gegants escalaven la paret de l’edifici, alliberades del Bosc Prohibit en el qual devien haver penetrat els Cavallers de la Mort. En Harry va llançar maleficis estabornidors sobre seu, tocant el monstre que les dirigia i fent-lo caure sobre les seves companyes, de manera que van caure totes de l’edifici fins desaparèixer en la foscor. Llavors, per sobre d’en Harry van passar més maleficis, tan a prop seu que va notar com la seva força li pentinava els cabells. —Marxem, ja!!! Empenyent l’Hermione endavant amb en Ron, en Harry es va ajupir per agafar el cos d’en Fred per les aixelles. En Percy, en adonar-se de què intentava fer en Harry, va deixar d’aferrar-se al cos i el va ajudar. Junts, ajupits per evitar que els impactessin els maleficis que volaven cap a ells des dels jardins, van treure del mig en Fred, tot arrossegant-lo. —Aquí —va dir en Harry, i el van col·locar en un forat buit que havia estat ocupat amb anterioritat per una armadura. No podia suportar mirar en Fred un segon més del que era necessari, així que tan bon punt es va assegurar que el cos estava ben amagat, va córrer rere en Ron i l’Hermione. En Malfoy i en Goyle havien desaparegut, però al final del passadís, que ara era ple de pols, de runa i de cristalls caiguts de les finestres, va veure molta gent que corria en totes direccions, encara que no podia dir si eren amics o enemics. En girar una cantonada, en Percy va rugir com un lleó: —Rookwood!!! —i va posar-se a córrer en direcció a un home alt que perseguia dos alumnes. —Harry, aquí! —va cridar l’Hermione. Havia empès en Ron rere un tapís. Semblava que estaven lluitant i, per un segon boig, en Harry va pensar que s’estaven abraçant un altre cop, però llavors va veure que – 497 –


l’Hermione intentava retenir en Ron per evitar que marxés corrents darrere en Percy. —Escolta’m! Escolta’m, Ron!!! —Vull ajudar… Vull matar Cavallers de la Mort… Tenia les faccions descompostes i brutes per la pols i el fum, i tremolava de ràbia i de dolor. —Ron, nosaltres som els únics que podem posar fi a tot plegat! Sisplau… Ron… necessitem la serp, hem de matar la serp! —va dir l’Hermione. Però en Harry entenia com se sentia en Ron: perseguir un altre horricreu no li atorgaria la satisfacció de venjança. També ell volia lluitar, per castigar els qui havien mort en Fred, i volia trobar els altres Weasley i, per sobre de tot, assegurar-se que la Ginny no… Però no podia permetre que aquesta idea es fes camí en la seva ment… —Lluitarem! —va dir l’Hermione—. Haurem de lluitar, per arribar a la serp! Però no hem de perdre de vista, ara, el que se suposa que hem de f-fer! Tan sols nosaltres podem posar-hi fi! També ella estava plorant, i es va eixugar la cara amb la màniga estripada i socarrimada mentre parlava, però va respirar fondo unes quantes vegades per tranquil·litzar-se i, agafant encara en Ron ben fort, es va girar cap a en Harry. —Has de descobrir on és en Voldemort, perquè la serp serà amb ell, oi que sí? Doncs fes-ho, Harry! Mira dintre seu! Per què era tan fàcil? Era perquè la cicatriu li havia estat cremant hores i hores, intentant mostrar-li a crits els pensaments d’en Voldemort? Fent-li cas, va tancar els ulls i, de seguida, els crits, els cops violents i tots els sorolls discordants de la batalla van morir, com ofegats, fins que van esdevenir distants, com si en Harry es trobés lluny, lluny d’allà… Es trobava al mig d’una habitació deserta però estranyament familiar, amb el paper de les parets que li queia a trossos i totes les finestres barrades llevat d’una. Els sons de l’assalt al castell sonaven esmorteïts i llunyans. L’única finestra que no estava barrada revelava els feixos de llum distants provinents del castell, però a l’interior de l’habitació tot era fosc tret de la llum que proporcionava un quinqué arraconat. Estava fent girar la vareta entre els dits, mirant-la però amb els pensaments disposats en la Sala del castell, la Sala secreta que només ell havia trobat, la Sala, com la Cambra, que havies de ser intel·ligent, astut i inquisitiu per a descobrir-la… Estava segur que el noi no trobaria la tiara… Però, així i tot, el titella d’en Dumbledore havia arribat molt més lluny del que mai s’hauria imaginat… Massa lluny… – 498 –


—Senyor —va dir un veu, desesperada i esquerdada. Es va girar: en Lucius Malfoy era allà, assegut al racó més fosc, espellifat i encara amb les marques del càstig que havia rebut després que el noi s’escapés per última vegada. Encara tenia un dels ulls tancat i inflat—. Senyor… si us plau… el meu fill… —Si el teu fill és mort, Lucius, no és pas per culpa meva. No ha vingut a unirse’m, com han fet la resta d’alumnes de Slytherin. Potser és que ha decidit fer-se amic d’en Harry Potter? —No… mai… —va xiuxiuejar en Malfoy. —Millor per a tu. —No… no teniu por, senyor, que en Potter pugui morir en altres mans que no siguin les vostres? —va preguntar en Malfoy, amb la veu tremolosa—. No seria… perdoneu-me… més prudent cancel·lar la batalla, entrar al castell i buscar-lo v-vós mateix? —No fingeixis Lucius. Vols que la batalla s’aturi per així poder descobrir què li ha passat al teu fill. I no necessito buscar en Potter. Abans que s’acabi la nit, en Potter haurà vingut a buscar-me. En Voldemort va deixar caure de nou la mirada sobre la seva vareta. Estava preocupat… I tot allò que preocupava Lord Voldemort s’havia de solucionar. —Vés a buscar l’Snape. —L’Snape, s-senyor? —L’Snape. Ara. El necessito. Hi ha un… servei… que necessito d’ell. Vés. Espantat i entrebancant-se una mica en la penombra, en Lucius va abandonar l’habitació. En Voldemort va quedar-s’hi, dempeus, fent giravoltar la vareta pels seus dits, mirant-la amb atenció. —És l’única manera, Nagini —va xiuxiuejar, i va mirar al seu voltant, on ara hi havia una serp gran i gruixuda suspesa enlaire, serpentejant amb elegància a l’espai encantat i protegit que li havia creat: una esfera estrellada i transparent que estava a mig camí de ser una gàbia brillant i un dipòsit. En Harry va fer un crit sufocat, es va tirar enrere i va obrir els ulls. En aquell mateix moment, els crits i els grinyols, els sorolls sords i les explosions de les batalles van assaltar les seves orelles. —És a Can Alfred. La serp és amb ell, i té sobre seu una espècie de protecció màgica. Acaba d’enviar en Lucius Malfoy a buscar l’Snape. —En Voldemort està resguardat a Can Alfred? —va preguntar l’Hermione, – 499 –


indignada—. Ni tan sols… Ni tan sols lluita? —No creu que li faci falta lluitar —va dir en Harry—. Creu que l’aniré a buscar. —Però per què? —Sap que busco els seus horricreus… i guarda la Nagini ben a prop seu… Naturalment que hauré d’arribar fins a ell per aproximar-m’hi… —Molt bé —va dir en Ron, creuant els braços—. Així que no hi pots anar, que és el que vol i el que està esperant. Queda’t aquí i tingues cura de l’Hermione i jo aniré a buscar-la… En Harry va interrompre en Ron. —Vosaltres dos quedeu-vos aquí, aniré sota la Capa i tornaré tan aviat com… —No —va dir l’Hermione—, té més sentit que jo agafi la Capa i… —Ni pensar-hi —va etzibar-li en Ron. Però abans que l’Hermione pogués dir més que «Sóc tan capaç…», el tapís del capdamunt de l’escala on s’estaven es va obrir de bat a bat. —En Potter!!! Hi havia dos Cavallers de la Mort emmascarats; però, abans que haguessin pogut alçar la vareta del tot, l’Hermione va cridar: —Glisseo! Les escales de sota els seus peus es van aplanar formant una rampa. En Harry, en Ron i l’Hermione van baixar-la precipitadament, sense poder controlar la velocitat però tan ràpids que els maleficis estabornidors dels Cavallers de la Mort tocaven uns quants pams per sobre els seus caps. Van córrer disparats travessant el tapís secret del fons i van rodolar pel terra, xocant finalment contra la paret oposada. —Duro! —va cridar l’Hermione, apuntant amb la vareta al tapís, i es van sentir dos cruixits esgarrifosos quan el tapís es va tornar de pedra i els dos Cavallers de la Mort que els perseguien van xocar-hi de ple. —Enrere! —va cridar en Ron, i ell, en Harry i l’Hermione es van amagar rere una porta al moment que a l’altre cantó van ressonar com un tro un tropell d’escriptoris al galop, dirigits per la professora McGonagall, que anava corrent al capdavant. Va semblar que no els veia: se li havia desfet el monyo i tenia un tall profund a la galta. En girar la cantonada, la van sentir cridar: —A la càrrega!!! —Harry, posa’t la Capa —va dir l’Hermione—. No et preocupis per nosaltres… Però en Harry la va tirar per sobre de tots tres. Tot i ser tan alts, dubtava que – 500 –


ningú veiés els seus peus sense cos a través de la pols que embrutava l’aire, la pedra caiguda i la resplendor dels encanteris. Van baixar corrents la següent escala i es van trobar en un passadís ple de gent que lluitava. Els retrats de cada cantó dels combatents estaven atapeïts de gent, cridantlos consells i animant-los, mentre Cavallers de la Mort, ja estiguessin emmascarats o bé amb la màscara caiguda, lluitaven en duel amb professors i alumnes. En Dean havia aconseguit una vareta, ja que combatia cara a cara amb en Dolohov, i la Parvati amb en Travers. En Harry, en Ron i l’Hermione van alçar la vareta alhora, preparats per a disparar, però els combatents es movien i voletejaven tant que hi havia una gran probabilitat que ferissin un del seu propi bàndol si llançaven un malefici. Encara estaven quiets, buscant una oportunitat per a actuar, quan es va sentir un gran «Iupiiiii!» i en Harry va veure, en mirar enlaire, com en Peeves entrava brunzint per sobre seu, deixant caure soques de tortull sobre els Cavallers de la Mort, els caps dels quals van quedar de cop i volta engolits per uns tentacles serpentejants i verds que semblaven cucs enormes. —Ahhh! Un grapat de tentacles havien caigut per damunt la Capa sobre el cap d’en Ron, i les arrels verdes i bavoses es van quedar suspeses estranyament enlaire mentre en Ron les intentava fer caure. —Aquí hi ha algú invisible! —va cridar un Cavaller de la Mort emmascarat, assenyalant-los. En Dean va aprofitar tan com va poder la distracció momentània del Cavaller de la Mort, tot estabornint-lo amb un Animo linqui. En Dolohov va intentar venjar-se, però la Parvati li va llançar un Petrificus totalus. —Anem!!! —va cridar en Harry, i tots tres es van recollir la Capa perquè els anés ben estreta i van posar-se a córrer, amb el cap abaixat, a través de tots els lluitadors, relliscant una mica quan passaven per sobre els bassals que s’havien format de saba de tortull i corrent fins al capdamunt de les escales de marbre fins al vestíbul. —Sóc en Draco Malfoy, sóc en Draco, estic de part vostra! En Draco era al replà de dalt de tot, suplicant a un altre Cavaller de la Mort emmascarat. En Harry va estabornir el Cavaller de la Mort en passar-hi per davant, i en Malfoy va mirar al seu voltant, somrient d’orella a orella, buscant el seu salvador, quan en Ron li va donar un cop de puny per sota la Capa. En Malfoy va caure cap enrere sobre el Cavaller de la Mort, traient sang per la boca i d’allò més desconcertat. —I amb aquesta ja són dues les vegades que t’hem salvat la vida aquesta nit, – 501 –


bastard hipòcrita! —va cridar en Ron. Hi havia més combatents per les escales i al vestíbul, i arreu on va mirar en Harry hi va veure Cavallers de la Mort: en Yaxley, vora les portes principals, lluitava contra en Flitwick i, a prop, un Cavaller de la Mort emmascarat combatia amb en Kingsley. Els alumnes corrien en totes direccions, i alguns portaven o arrossegaven amics ferits. En Harry va dirigir un malefici estabornidor al Cavaller de la Mort de la màscara, que va fallar però quasi va tocar en Neville, que havia aparegut del no-res amb els braços carregats de tentàcula verinosa que va anar rodejant hàbilment el Cavaller de la Mort més proper, i el va començar a embolcallar. En Harry, en Ron i l’Hermione van baixar corrents l’escalinata de marbre. A la seva esquerra es va esmicolar el vidre del rellotge de sorra de Slytherin que comptava els punts de la residència, tot escampant les seves maragdes pertot, i la gent relliscava i trontollava en córrer. Quan van arribar a l’exterior, van veure com dos cossos queien d’un balcó de sobre seu i la imatge borrosa del que en Harry va prendre el primer cop per un animal va córrer a quatre potes a través del rebedor per enfonsar les dents en un dels caiguts. —No!!! —va xisclar l’Hermione, i amb una explosió ensordidora de la seva vareta, en Fenrir Esquenagrisa va ser impulsat cap enrere, lluny del commovedor cos inanimat de la Lavender Brown. Va impactar en la barana de marbre i va intentar amb dificultat posar-se dempeus altre cop, però llavors, amb una gran trencadissa i una explosió de llum blanca i enlluernadora, va caure-li sobre el cap una bola de cristall. L’Esquenagrisa va caure plegat al terra i no es va moure més. —En tinc més! —va xisclar amb veu estrident la professora Trelawney de la barana estant, per sobre seu—. Més per qui en vulgui! Mireu! I com qui dóna el servei en un partit de tennis, va alçar una altra esfera de cristall enorme que va treure de la seva bossa de mà, va agitar la vareta a través de l’aire i va fer que la bola prengués velocitat tot creuant el vestíbul i fent-se miques en xocar contra una finestra. En aquell mateix moment, les pesades portes de fusta es van obrir de pinten ample i encara més aranyes gegants van fer-se pas cap al vestíbul. Els crits de terror van segar l’aire i els lluitadors es van dispersar. Tant els Cavallers de la Mort com la resistència de Hogwarts per igual van llançar rajos de llum verda i vermella cap als monstres que se’ls atansaven, que es van estremir i es van alçar encabritats, sent més terrorífics que mai. —Com sortim? —va preguntar en Ron per sobre la cridòria; però abans que en – 502 –


Harry i l’Hermione poguessin respondre, es van veure empesos cap a una banda: en Hagrid havia baixat com una exhalació les escales, brandant el seu paraigües de flors rosa. —No els feu mal, no els feu mal! —va cridar. —Hagrid, no!!! En Harry va oblidar tota la resta. Va sortir de sota la Capa i va començar a córrer a tota velocitat ajupit perquè no el toquessin els maleficis que il·luminaven el vestíbul. —Hagrid, torna!!! Però encara no havia arribat ni a la meitat del tros que el separava d’en Hagrid que el va veure desapareixent entremig de les aranyes, les quals, amb un gran tràfec i amb un moviment desagradable, es van enretirar sota el violent allau d’encanteris enviats cap als monstres, al bell mig dels quals hi restava sepultat en Hagrid. —Hagrid!!! En Harry va sentir algú cridant el seu propi nom; si era amic o enemic no li importava: ell baixava corrents les escales principals cap als terrenys foscos, i les aranyes se’n tornaven arrossegant-se amb la seva presa, i no podia veure gens en Hagrid. Va creure que albirava un braç enorme fent senyals entre el manat d’aranyes, però quan estava disposat a encalçar-les, li va impedir el pas un peu monumental que va aparèixer de la foscor i que va fer que el terra del seu voltant vibrés. Va alçar el cap. Davant seu hi havia un gegant, de quasi set metres d’alçada, que tenia el cap amagat en la foscor, i a qui la llum provinent de les portes del castell només l’il·luminava fins a la part anterior de les cames, que tenia ben peludes i que semblaven arbòries. Amb un moviment despietat i fluid, el gegant va clavar un cop amb el seu enorme puny a la finestra de dalt de tot, i el vidre va ploure esmicolat sobre en Harry, que es va veure forçat a posar-se de nou sota la protecció de l’entrada. —Oh, per l’amor… —va xisclar l’Hermione, quan ella i en Ron van arribar on era en Harry i van mirar cap enlaire com el gegant intentava ara agafar la gent a través de la finestra de dalt. —No!!! —va cridar en Ron, agafant-li la mà en el moment que l’Hermione ja alçava la vareta—. Si l’estaborneixes, aixafarà la meitat del castell… —Hagger??? En Grep va arribar caminant a batzegades, girant la cantonada del castell, i només llavors en Harry es va adonar que en Grep era, en efecte, un gegant petit. El – 503 –


colossal monstre que intentava esclafar la gent dels pisos de dalt va mirar al seu voltant i va deixar anar un rugit. Les escales de pedra van tremolar quan va caminar trepitjant fort cap al seu congènere més petit i en Grep se’l va quedar mirant amb la boca torta oberta, mostrant les dents grogues i de la mida de mig maó, i tots dos es van llançar l’un contra l’altre amb el salvatgisme de dos lleons. —Correu!!! —va bramar en Harry. La nit es va omplir de crits espantosos i de cops durs mentre lluitaven els dos gegants, i en Harry va agafar l’Hermione per la mà i van baixar volant les escales que duien a l’exterior, amb en Ron a la rereguarda. En Harry, que no havia perdut l’esperança de trobar i salvar en Hagrid, va posar-se a córrer tan ràpid que ja havien arribat a mig camí del Bosc Prohibit quan els van tallar el pas un altre cop. L’aire que els envoltava s’havia congelat, i a en Harry la respiració se li va quedar atrapada, com solidificada, al pit. En la foscor s’hi movien ombres, unes figures arremolinades d’una negror concentrada, que es movien com una gran onada cap al castell, encaputxades i amb l’alè retrucant com una matraca… En Ron i l’Hermione se li van atansar mentre els sons de la batalla sonaven de cop i volta esmorteïts, morts, perquè un silenci que tan sols els demèntors podien sembrar estava caient densament en la nit… —Va, Harry! —va dir la veu de l’Hermione, lluny enllà—. Patronus, Harry, va! En Harry va alçar la vareta, però una desesperança apagada començava a estendre’s per tot ell: en Fred havia mort i en Hagrid devia estar morint-se o ja era mort, i no sabia quants més caiguts hi havia, i se sentia com si la seva ànima ja hagués començat a abandonar el seu cos… —Harry, va!!! —va xisclar l’Hermione. Un centenar de demèntors se’ls atansaven, lliscant cap a ells, xuclant i aspirant tot fent-se camí cap a la desesperació d’en Harry, que prometia ser tot un festí… Va veure com el terrier d’en Ron apareixia enlaire, parpellejava feblement i expirava; va veure la llúdria de l’Hermione que girava enlaire i desapareixia, i va notar com la seva pròpia vareta li tremolava a la mà, i quasi acollia de grat la inconsciència que se li aproximava, la promesa del no-res, la promesa de no sentir res… I llavors, una llebre, un senglar i una guineu platejats es van enlairar més enllà dels caps d’en Harry, en Ron i l’Hermione, i els demèntors van retrocedir davant les criatures que se’ls aproximaven. Tres persones més havien aparegut en la foscor i s’havien posat vora seu, amb les varetes enlaire i sense parar de conjurar els seus – 504 –


patronus: eren la Luna, l’Ernie i en Seamus. —No passa res —va dir la Luna, encoratjadora, com si tornessin a ser a la Sala de la Necessitat i només estiguessin practicant un encanteri per a l’ED—. No passa res, Harry… Va, pensa en alguna cosa feliç… —Alguna cosa feliç? —va dir, amb la veu esquerdada. —Tots nosaltres continuem aquí —va xiuxiuejar—; continuem lluitant. Va, ara… Hi va haver una espurna platejada; llavors, una llum vacil·lant, i després, amb l’esforç més gran que li havia costat mai, el cérvol va començar a sortir de la vareta d’en Harry. El cérvol va avançar al galop, i ara els demèntors es van dispersar de debò, i de seguida la nit va tornar a ser càlida i els sons de la batalla que els envoltava van tornar a sonar amb força a les seves orelles. —No sabeu com us ho agraeixo —va dir en Ron, tremolós, dirigint-se a la Luna, l’Ernie i en Seamus—, ens acabeu de salvar… Amb un bram i una tremolor pròpia d’un terratrèmol, va aparèixer un altre gegant caminant a empentes i rodolons, venint de la direcció del Bosc Prohibit, brandant un garrot més alt que cap d’ells. —Correu!!! —va cridar en Harry, però els altres no necessitaven que els ho diguessin. Tots es van dispersar just a temps, ja que un segon més tard, l’enorme peu del monstre havia caigut exactament on havien estat ells. En Harry va mirar al seu voltant: en Ron i l’Hermione el seguien, però els altres tres havien desaparegut de nou cap a la batalla. —Sortim del seu abast! —va cridar en Ron, mentre el gegant tornava a girar el garrot i els seus crits ressonaven per tota la nit, a través dels jardins i els terrenys, on els esclats de llum verda i vermella continuaven il·luminant la nit. —Cap al Pi Cabaralla! —va dir en Harry—. Ja! D’alguna manera, va tapiar-ho tot en la seva ment i ho va arraconar en un espai petit que ara no podia contemplar: els pensaments sobre en Fred i en Hagrid, la seva por per tots aquells qui estimava, escampats a l’interior i l’exterior del castell… Tot això hauria d’esperar, perquè ara havia de córrer, havia d’arribar a la serp i havia d’anar cap a en Voldemort, ja que aquesta era, com havia dit l’Hermione, l’única manera de posarhi fi… Va córrer, creient a mitges que així deixaria enrere la mort, ignorant els rajos de llum que volaven per tota la foscor que l’envoltava, els sons del llac trencant contra la – 505 –


riba com si fos el mar, i els cruixits provinents del Bosc Prohibit tot i no haver-hi vent. Travessant els jardins, que semblaven haver-se revoltat també, va córrer més ràpid que mai en tota la seva vida, i va ser ell qui va veure primer el gran arbre, el pi que protegia el secret de les seves arrels amb unes branques que semblaven fuets i es comportaven com a tals. Panteixant i esbufegant, en Harry va reduir la velocitat, vorejant les branques violentes i intentant discernir en la foscor el seu tronc gruixut i l’únic nus en l’escorça de l’arbre vell que el paralitzava. En Ron i l’Hermione van arribar on era ell, i l’Hermione s’havia quedat tan sense alè que no podia ni parlar. —Com… com entrarem? —va panteixar en Ron—. Veig… Veig el lloc… Si tan sols tinguéssim… el Malifet un altre cop… —El Malifet? —va bleixar l’Hermione, inclinada i amb les mans al pit—. Ets un bruixot o què?! —Ah… sí… és veritat. En Ron va mirar al seu voltant i va dirigir la vareta cap a un branquilló del terra i va dir: —Wingardium leviosa! —El branquilló es va elevar del terra, va girar enlaire com si l’hagués agafat una ràfega de vent i va dirigir-se brunzint directament cap a les inquietants branques del pi. Es va clavar en algun lloc a prop de les arrels i, de seguida, l’arbre que es recargolava es va quedar quiet. —Perfecte! —va dir l’Hermione sense alè. —Espereu. Durant un segon vibrant que van omplir les explosions i els estrèpits de la batalla, en Harry va dubtar. En Voldemort volia que ho fes, volia que hi anés… Estava portant en Ron i l’Hermione a un parany? Però llavors la realitat va semblar que es tancava sobre seu, cruel i dolorosa: l’únic camí cap endavant que existia passava per matar la serp, i la serp era on era en Voldemort, i en Voldemort era al final d’aquell túnel… —Harry, venim, entra-hi i prou! —va dir en Ron, empenyent-lo endavant. En Harry va caminar nerviosament cap al passatge terrós amagat entre les arrels de l’arbre. Ara els semblava molt més estret que l’última vegada que hi havien entrat. El túnel tenia el sostre baix, i si ja van haver de caminar ajupits feia quatre anys, ara quasi hi van haver de passar de quatre grapes. En Harry anava primer, amb la vareta il·luminada, esperant-se trobar un obstacle a qualsevol moment, però no n’hi va haver – 506 –


cap. Avançaven en silenci, i en Harry tenia la mirada fixa per sobre la llum oscil·lant de la vareta que sostenia alçada. A la fi, el túnel va començar a inclinar-se cap amunt i en Harry va llambregar una llum per sobre seu. L’Hermione li va agafar el turmell. —La Capa! —va xiuxiuejar—. Posa’t la Capa! Va posar-se rere en Harry a les palpentes i li va posar a la força el farcell de roba lliscosa a la mà. Amb dificultat, en Harry se la va posar per sobre, va murmurar «Nox» per apagar la llum de la vareta i va continuar avançant a quatre grapes, tan silenciosament com va poder, amb els cinc sentits en tensió i esperant ser descobert en qualsevol moment, sentir una veu freda i clara i veure un esclat de llum verda. I, llavors, va sentir veus que provenien de la cambra que hi havia directament sobre seu, només esmorteïdes lleugerament perquè l’obertura del final del túnel havia estat bloquejada amb el que semblava una caixa vella. Gairebé sense atrevir-se ni a respirar, en Harry va avançar lentament fins a l’obertura i va intentar mirar a través del petit forat que quedava entre la caixa i la paret. L’habitació que hi havia a l’altra banda estava pobrament il·luminada, però va poder veure-hi la Nagini, girant i cargolant-se com una serp d’aigua, segura en la seva esfera estrellada i encantada que flotava enlaire sense que res no l’aguantés. Podia veure el cantell d’una taula i una mà blanca de dits llargs que joguinejava amb una vareta. Llavors va parlar l’Snape, i en Harry va notar que el cor li feia un salt: només es trobava uns centímetres enllà d’on ell s’amagava, ajupit. —… Senyor… la resistència s’enfonsa… —… I ho fa sense la teva ajuda —va dir en Voldemort amb la seva veu aguda i clara—. Tot i ser un bruixot tan destre, Severus, no crec que ara facis que hi hagi una gran diferència. Ja quasi hi som… quasi… —Deixeu-me anar a buscar el noi. Deixeu-me dur-vos en Potter. Sé que el puc trobar, senyor. Si us plau. L’Snape va passar amb grans passes per davant l’escletxa per la qual espiava en Harry, que es va enretirar una mica, mirant la Nagini, i preguntant-se si hi hauria algun encanteri que pogués penetrar la protecció que l’envoltava, però no podia pensar en cap. Un intent fallit i delataria la seva posició. En Voldemort es va alçar. En Harry el podia veure, ara; veia els ulls vermells, la cara aplanada i amb forma de serp, i la seva pal·lidesa brillant lleugerament en la penombra. – 507 –


—Tinc un problema, Severus —va dir en Voldemort suaument. —Senyor? —va fer l’Snape. En Voldemort va alçar la Vareta de Saüc, sostenint-la amb tanta delicadesa i amb tanta precisió com un director d’orquestra alça la seva batuta. —Per què no em funciona, Severus? En el silenci, a en Harry li va semblar sentir la serp xiuxiuejant lleugerament mentre s’enredava i es desenredava; o bé era el sospir sibilant d’en Voldemort que persistia en l’aire? —S-senyor? —va dir l’Snape, inexpressiu—. No us entenc, heu… heu fet una màgia extraordinària, amb aquesta vareta… —No —va dir en Voldemort—, he fet la màgia que solc fer. Jo sóc extraordinari, però aquesta vareta… no. No ha mostrat les meravelles que prometia. No noto cap diferència entre aquesta vareta i la que vaig obtenir de l’Ollivander fa tant de temps. El to de veu d’en Voldemort era pensarós i tranquil, però la cicatriu d’en Harry ja li començava a palpitar i a bategar. Al seu front, el dolor va començar a augmentar, i podia notar un sentiment de fúria continguda creixent dins en Voldemort. —Cap diferència. L’Snape no va dir res. En Harry no li veia la cara, i es va preguntar si devia estar notant el perill i buscava les paraules adequades per tranquil·litzar el seu senyor. En Voldemort va començar a caminar per l’habitació i en Harry el va perdre de vista uns segons mentre caminava i parlava amb la mateixa veu moderada que va fer que el dolor i la fúria augmentessin en en Harry. —He estat pensant molta estona, Severus… Saps per què t’he fet venir de la batalla? I per un moment en Harry va veure el perfil de l’Snape. Tenia els ulls fixos en la serp que es recargolava en la seva gàbia encantada. —No, senyor, però us demano que m’hi deixeu tornar. Deixeu-me anar a buscarvos en Potter. —Parles com en Lucius. Ni tu ni ell compreneu en Potter com jo. No necessita que ningú el vagi a buscar. En Potter vindrà cap a mi. Conec la seva feblesa, el seu gran defecte. Odiarà veure com abatem la gent del seu voltant i saber que ell és el motiu de tot plegat. Voldrà aturar-ho a qualsevol preu. Vindrà. —Però senyor, algú altre que no sigueu vós el podria matar accidentalment… – 508 –


—Les instruccions per als meus Cavallers de la Mort eren perfectament clares. Captureu en Potter. Mateu els seus amics. Com més, millor, però no mateu en Potter. Però és sobre tu, de qui volia parlar, Severus, i no d’en Harry Potter. Has estat molt valuós per a mi. Molt valuós. —Senyor, sabeu que només desitjo servir-vos. Però… deixeu-me anar a buscar el noi, senyor. Deixeu-me portar-vos-el aquí. Sé que puc… —T’he dit que no! —va dir en Voldemort, i en Harry va veure una espurna vermella als seus ulls mentre es girava de nou, i el fru-fru de la seva capa era com els xiuxiuejos de la serp. Va poder sentir la impaciència d’en Voldemort a la cicatriu que li cremava—. La meva preocupació ara mateix, Severus, és pel que passarà quan finalment em trobi cara a cara amb el noi! —Senyor… no hi deu haver pas cap dubte que… —… Però n’hi ha un, de dubte, Severus. N’hi ha un… En Voldemort es va aturar i en Harry el va poder veure amb claredat un altre cop mentre feia lliscar la Vareta de Saüc per entre els dits blancs i mirava fixament l’Snape. —Per què m’han fallat totes dues varetes quan lluitava contra en Harry Potter? —No… no us ho sé respondre, senyor. —No? En Harry va notar la punyalada de ràbia a la cicatriu com si li haguessin travessat el cap amb un clau: es va haver d’introduir el puny a la boca per evitar cridar de dolor. Va tancar els ulls i, de cop i volta, ell era en Voldemort que mirava directament la cara pàl·lida de l’Snape. —La meva vareta de teix va fer tot el que li vaig demanar, Severus. Tot, llevat de matar en Harry Potter. Dues vegades em va fallar. L’Ollivander em va dir sota tortura allò de les ànimes bessones de les varetes, i em va dir que agafés una altra vareta. I ho vaig fer, però la vareta d’en Lucius es va quedar feta miques quan es va topar amb la d’en Potter. —No… no tinc cap explicació per a això, senyor… L’Snape no mirava en Voldemort, ara. Els seus ulls negres continuaven fixos en la serp que es recargolava dins la seva esfera protectora. —Vaig buscar una tercera vareta, Severus. La Vareta de Saüc, la Vareta del Destí, la Vara de la Mort. La vaig prendre al seu antic amo. La vaig prendre de la tomba de l’Albus Dumbledore. I ara l’Snape mirava en Voldemort, i la seva cara era com una màscara de mort. – 509 –


Era blanca com el marbre i tan immòbil que, quan va parlar, es va sorprendre de veure que algú vivia rere aquells ulls inexpressius. —Senyor… Deixeu-me anar a buscar el noi… —Tota aquesta nit, estant al caire de la victòria, he estat seient aquí —va dir en Voldemort, parlant amb un to de veu amb prou feines més fort que un xiuxiueig—, preguntant-me, preguntant-me, per què la Vareta de Saüc rebutja ser el que hauria de ser, rebutja actuar com la llegenda diu que ha d’actuar en mans del seu propietari legítim… I crec que en tinc la resposta. L’Snape no va dir res. —Potser ja ho saps? Ets un home intel·ligent, al cap i a la fi, Severus. Has estat un servidor bo i fidel i lamento el que ha de passar. —Senyor… —La Vareta de Saüc no em pot servir com ho hauria de fer, Severus, perquè jo no sóc el seu senyor de debò. La Vareta de Saüc pertany al bruixot que va matar el seu últim propietari. Tu vas matar l’Albus Dumbledore. Mentre visquis, Severus, la Vareta de Saüc no podrà ser meva del tot. —Senyor! —va protestar l’Snape, alçant la vareta. —No pot ser de cap altra manera —va dir en Voldemort—. He de ser el propietari de la Vareta. Si domino la Vareta, dominaré en Potter per fi. I en Voldemort va tallar l’aire amb la Vareta de Saüc. No va fer res a l’Snape, que per mig segon va semblar que es pensava que l’indultava, però llavors la intenció d’en Voldemort va quedar clara. La gàbia de la serp va rodar enlaire i, abans que l’Snape pogués fer més que cridar, ja li havia empresonat el cap i les espatlles, i en Voldemort va parlar en reptilià: —Mata’l. Es va sentir un crit terrible. En Harry va veure que la cara de l’Snape perdia el poc color que li quedava, i es va anar empal·lidint mentre els seus ulls s’obrien com plats quan la serp li va clavar els ullals al coll. Es va intentar desfer de la gàbia encantada, els genolls li van fallar i va caure a terra. —Ho sento —va dir en Voldemort amb fredor. Va fer mitja volta. No hi havia tristesa en ell, ni remordiments. Era hora de sortir d’aquella barraca i prendre el control, amb una vareta que faria ara tot el que li demanés. Va apuntar-la a la gàbia estrellada que tancava la serp, la qual va enlairar-se tot allunyant-se de l’Snape, que va caure de costat al terra amb sang brotant-li de les ferides – 510 –


del coll. En Voldemort va abandonar l’habitació amb aire majestuós sense mirar enrere ni una sola vegada més, i la gran serp va surar rere seu, encara dins l’enorme esfera protectora. De nou al túnel i a la seva pròpia ment, en Harry va obrir els ulls. S’havia fet sang als artells en mossegar-se’ls tan fort per no cridar. Ara mirava a través de l’esquerda minúscula que hi havia entre la paret i la caixa de la porta, i va veure un peu en una bota negra que tremolava al terra. —Harry! —va dir l’Hermione en veu baixa, però en Harry ja havia apuntat la vareta a la caixa que li bloquejava la vista. La caixa es va enlairar un centímetre i es va desplaçar cap a una banda en silenci. Tan silenciosament com va poder, va entrar a l’habitació. No sabia per què ho feia, per què s’aproximava a l’home que agonitzava, no sabia què sentia mentre mirava la cara blanca de l’Snape i els dits que intentaven estroncar la sang que li sortia pel coll. En Harry es va treure la Capa d’Invisibilitat i va mirar al terra l’home que tant odiava, els ulls negres del qual se li van obrir com plats en veure en Harry, i va intentar parlar. En Harry es va inclinar sobre seu, i l’Snape el va agafar per la part del davant de la camisa i se’l va atansar. Un horrible so aspre i enrogallat va sortir de la gola de l’Snape. —Agafa-ho… Agafa-ho… Alguna cosa més que sang brollava ara de l’Snape. Una substància blavosa i argentada, ni líquida ni gasosa, li sortia de la boca, les orelles i els ulls, i en Harry va saber què era, però no sabia què fer-ne… L’Hermione va conjurar en el no-res un flascó que va posar-li a les mans tremoloses. En Harry va recollir la substància platejada i la hi va posar a dintre. Quan el flascó va estar ple a vessar i l’Snape semblava que ja no tenia més sang a perdre, va afluixar el puny amb què agafava en Harry. —Mi… ra’m… —va xiuxiuejar. Els ulls verds van trobar els negres; però, al cap d’un segon, alguna cosa de les profunditats d’aquests darrers va semblar desaparèixer, deixant-los fixos, inexpressius i buits. La mà que agafava en Harry va caure amb un cop sord al terra, i l’Snape no es va moure més.

– 511 –


— CAPÍTOL TRENTA-TRES —

El relat del Príncep En Harry va romandre agenollat al costat de l’Snape, mirant-lo fixament, fins que de sobte una veu freda i potent va parlar de tan a prop que en Harry es va posar dret d’un salt, estrenyent el flascó entre les seves mans, pensant que en Voldemort havia tornat a entrar a la sala. La veu d’en Voldemort va ressonar per les parets i el terra, i en Harry es va adonar que parlava a Hogwarts i a tots els voltants, per tal que tots els habitants de Hogsmeade i tots aquells qui encara lluitaven al castell el sentissin tan clarament com si estigués dret darrere ells, amb el seu alè al clatell, com una exhalació de mort. —Heu lluitat valerosament —va dir la veu freda i potent—. Lord Voldemort sap apreciar el coratge. »Tanmateix, heu sofert greus pèrdues. Si continueu la resistència, morireu tots, un per un. Això no és el que vull. Cada gota de sang màgica vessada és una pèrdua, un malbaratament. – 512 –


»Lord Voldemort és compassiu. Ordeno la retirada immediata a les meves forces. »Teniu una hora. Disposeu els vostres morts amb dignitat, tracteu els ferits. »Et parlo ara, Harry Potter, directament a tu. Has permès als teus amics morir per tu en lloc d’enfrontar-me tu mateix. Esperaré durant una hora al Bosc Prohibit. Si, quan acabi l’hora, no has vingut a trobar-me, si no t’entregues, la guerra es reprendrà. Aquesta vegada, lluitaré jo mateix, Harry Potter; et trobaré, i castigaré fins l’últim home, dona o criatura que hagi intentat amagar-te de mi. Una hora. En Ron i l’Hermione feien que no amb el cap, neguitosos, mirant en Harry. —No te l’escoltis —va dir en Ron. —Tot anirà bé —va dir l’Hermione amb vehemència—. Anem… Tornem al castell. Si ha anat al bosc, haurem de pensar en un nou pla… Va donar un cop d’ull al cos de l’Snape i va tornar ràpidament a l’entrada del túnel. En Ron la va seguir. En Harry va recollir la Capa d’Invisibilitat i va mirar l’Snape. No sabia què sentir, només estava atordit per la manera com havia mort, i la raó per la qual ho havia fet… Es van agrupar al túnel, sense dir res, i en Harry es va preguntar si tant en Ron com l’Hermione encara devien sentir en Voldemort ressonant als seus caps com el sentia ell. «Has permès als teus amics morir per tu enlloc d’enfrontar-me tu mateix. Esperaré durant una hora al Bosc Prohibit… Una hora…». Hi havia restes de la batalla escampades per la gespa de davant del castell. Deuria faltar aproximadament una hora per l’alba, però encara era molt fosc. Tots tres van afanyar-se cap al caminoi empedrat. Un únic esclop, de la mida d’una barca petita, jeia abandonat davant seu. No hi havia cap altre rastre d’en Grep o del seu atacant. El castell estava anormalment silenciós. No hi havia flaixos de llum, ni explosions, xiscles o crits. Les lloses de l’entrada deserta estaven tacades de sang. Hi havia maragdes escampades per tot el terra, amb trossos de marbre i fusta esberlada. Una part de la barana havia desaparegut. —On és tothom? —va xiuxiuejar l’Hermione. En Ron es va dirigir al Gran Saló. En Harry va quedar-se al vestíbul. Les taules de les residències no hi eren i la sala era plena de gent. Els supervivents estaven en grups, fent pinya amb els braços al voltant dels colls dels altres. Madame Pomfrey i un grup d’ajudants tractaven els ferits sobre una plataforma que – 513 –


havien construït. En Firenze estava entre ells, li brollava sang del costat i se sacsejava, ajagut, incapaç d’aixecar-se. Els morts estaven en una fila al mig del Gran Saló. En Harry no podia veure el cos d’en Fred, perquè la seva família l’envoltava. En George estava agenollat al seu cap, i la senyora Weasley tremolava sobre el pit del seu fill. El senyor Weasley acaronava els cabells a la seva esposa mentre li queien les llàgrimes galtes avall. Sense dir res a en Harry, en Ron i l’Hermione van dirigir-s’hi. En Harry va veure l’Hermione acostar-se a la Ginny, que tenia la cara inflada i vermella, i abraçar-la. En Ron es va unir a en Bill, la Fleur i en Percy, que li va passar el braç per les espatlles. Quan la Ginny i l’Hermione es van acostar més a la família, en Harry va veure clarament els cossos que reposaven al costat del d’en Fred. En Remus i la Tonks, pàl·lids i aparentment en pau, semblaven adormits sota la foscor del sostre encantat. El Gran Saló pareixia que s’allunyava, que es feia petit, que s’encongia, mentre en Harry reculava fent tentines lluny de l’entrada. No podia agafar aire. No podia suportar mirar cap dels altres cossos, veure qui més havia mort per ell. No podia suportar reunir-se amb els Weasley, no podia mirar-los als ulls, pensant que potser, si s’hagués entregat des del principi, en Fred no hauria mort… Es va girar i va córrer escales de marbre amunt. En Llopin, la Tonks… Anhelava no sentir… Desitjava arrencar-se el cor, les entranyes, tot el que estava xisclant dins seu… El castell estava completament buit, fins i tot els fantasmes s’havien reunit a la massa de dol al Gran Saló. En Harry va córrer sense parar, engrapant el flascó de vidre amb els últims records de l’Snape, i no va alentir la marxa fins que no va ser davant la gàrgola de pedra que custodiava el despatx del director. —Contrasenya? —Dumbledore! —va dir en Harry sense pensar, perquè ell era qui volia veure; i, per sorpresa seva, la gàrgola es va fer a un costat mostrant l’escala de caragol del darrere. Però quan en Harry va irrompre al despatx circular, va percebre-hi un canvi. Els retrats que penjaven per tota la paret estaven buits. No quedava cap director o directora per veure’l; tots, semblava, havien marxat, per ocupar els quadres que hi havia arreu del castell, per tal de veure exactament què estava passant. En Harry va mirar desesperançat el retrat desert d’en Dumbledore, que penjava directament darrere de la cadira del director, i aleshores li va donar l’esquena. El pensiu – 514 –


de pedra era a la vitrina on havia estat sempre. En Harry el va posar a sobre la taula i va abocar les memòries de l’Snape dins l’ampla pica amb símbols rúnics gravats al seu voltant. Esmunyir-se dins el cap d’algú altre seria un gran alleujament… Res que l’Snape li hagués pogut deixar era pitjor que els seus propis pensaments. Les memòries giravoltaven, platejades i estranyes, i sense dubtar, amb un sentiment d’abandonament temerari, com si haguessin de calmar el dolor que el torturava, en Harry va capbussars’hi. Va caure de cap sota la llum del sol, i els seus peus van trobar el terra tebi. Quan es va dreçar, va veure que era en un pati gairebé desert. Una xemeneia alta dominava l’horitzó llunyà. Dues noies es gronxaven endavant i enrere, i un noi escanyolit les mirava darrere d’uns arbustos. Tenia els cabells massa llargs i portava la roba tan desconjuntada que semblava premeditat: uns texans massa curts, un abric esquinçat i massa llarg heretat d’un adult, i una samarreta que semblava un davantal. En Harry es va acostar més al noi. L’Snape aparentava uns nou o deu anys, pàl·lid, petit, rude. La seva cara no amagava la cobdícia mentre mirava com la més jove de les dues noies es gronxava més i més amunt que la seva germana. —Lily, no ho facis! —va cridar la més gran. Però la noia es va deixar anar del gronxador en el punt més alt de l’arc i va volar per l’aire; literalment, va volar, llançant-se cap al cel amb una gran riallada, i en lloc de precipitar-se sobre l’asfalt del parc, va planejar com un trapezista per l’aire, i s’hi va estar molta estona fins que va aterrar suaument. —La mare et va dir que no ho fessis! La Petúnia va deixar de gronxar-se enfonsant els talons de les sandàlies a terra, amb un cruixit, i va saltar amb les mans als costats. —La mare t’ho va prohibir, Lily! —Però estic bé —va dir la Lily, encara rient—. Mira això, Tuni. Mira el que puc fer. La Petúnia va mirar al voltant. El parc estava desert, sense comptar-les a elles i, tot i que no ho sabien, l’Snape. La Lily va agafar una flor caiguda del matoll rere el qual s’amagava el nen. La Petúnia va avançar, evidentment dividida entre la curiositat i la desaprovació. La Lily va esperar fins que la seva germana estigués prou a prop per a veure-ho bé, i llavors va allargar el palmell de la mà. La flor es dreçava allí, obrint i tancant els pètals, com una ostra rara amb molts llavis. —Para! —va cridar la Petúnia. – 515 –


—No t’està fent mal —va dir la Lily, però va tancar la mà sobre la flor i la va tornar a llençar a terra. —No està bé —va dir la Petúnia, però va seguir amb els ulls la caiguda de la flor a terra i no en va apartar la vista—. Com ho fas? —va afegir, amb afany a la veu. —És obvi, no? L’Snape no s’havia pogut contenir més, i havia saltat de darrere els arbustos. La Petúnia va cridar i va córrer cap als gronxadors, però la Lily, tot i espantada, es va quedar on era. Semblava que l’Snape es penedís de la seva aparició. Una vermellor apagada va aparèixer a les seves galtes pàl·lides quan va mirar la Lily. —Què és obvi? —va preguntar la Lily. L’Snape estava nerviós i excitat. Fent una ullada a la Petúnia, que romania immòbil darrere els gronxadors, va abaixar la veu i va dir: —Sé què ets. —Què vols dir? —Ets… ets una bruixa —va xiuxiuejar l’Snape. Ella es va ofendre. —Això no és una cosa amable de dir! Es va girar, amb el cap alt, i va caminar decididament cap a la seva germana. —No! —va dir l’Snape. Estava ben enrojolat i en Harry es va demanar per què no es treia el ridícul abric llarg, a no ser que no volgués que se li veiés el davantal de sota. Es va moure nerviosament darrere les noies, com un ratpenat ridícul, com ell mateix de gran. Les germanes el van examinar, amb desaprovació, les dues agafades de la barra del gronxador com si fos el lloc més segur. —Ho ets —va dir l’Snape a la Lily—. Ets una bruixa. T’he estat observant una estona. Però no hi ha res de dolent en això. La meva mare n’és una i jo sóc un bruixot. El riure de la Petúnia era com aigua freda. —Un bruixot! —va cridar, ara que havia recuperat la valentia després d’aquella aparició sobtada—. Jo sé qui ets. Ets aquell fill dels Snape! Viuen riu avall al carrer de la Filosa —va explicar a la Lily, i era evident amb el seu to que considerava aquesta adreça com una mala recomanació—. Per què ens has estat espiant? —No us he estat espiant —va dir l’Snape, vermell i incòmode, amb els cabells bruts sota el sol radiant—. De totes maneres, no t’espiaria pas, a tu —va afegir amb menyspreu—: ets una muggle. – 516 –


Malgrat que la Petúnia no podia entendre el mot, podia captar-ne perfectament el to. —Lily, som-hi, marxem! —va dir fredament. La Lily va obeir la seva germana de seguida, mirant malament l’Snape mentre se n’anava. Ell es va quedar mirant com marxaven per la porta del parc, i en Harry, l’únic que quedava allà per observar-lo, va veure l’amarga decepció de l’Snape, i va comprendre que havia estat planejant aquest moment durant un temps, i tot havia anat malament… L’escena es va dissoldre i, abans que en Harry se n’adonés, se’n va tornar a crear una altra al seu voltant. Ara era en un petit bosquet. Podia veure un riu assolellat, que lluïa entre els troncs. Les ombres que projectaven els arbres formaven una obaga agradable i verda. Un nen i una nena seien cara a cara, amb les cames creuades sobre la gespa. L’Snape s’havia tret l’abric, i el davantal estrambòtic semblava menys peculiar a l’entrellum. —… i la Conselleria et pot castigar, si fas màgia fora de l’escola; reps cartes. —Però jo ja he fet màgia fora de l’escola! —No passa res. Encara no tenim varetes. Ens deixen estar, quan som criatures i no ho podem controlar. Però des que en fem onze —va assentir pomposament— i comencen a instruir-nos, aleshores hem d’anar en compte. Es va fer un petit silenci. La Lily havia agafat una branqueta caiguda i la feia girar enlaire, i en Harry sabia que s’imaginava espurnes sortint-ne. Llavors la va deixar caure, es va inclinar cap al nen, i va dir: —És veritat, oi? No és cap broma? La Petúnia diu que m’estàs entabanant. Diu que no hi ha cap Hogwarts. Però existeix, oi? —Existeix per a nosaltres —va dir l’Snape—. No per a ella. Però rebrem la carta, tu i jo. —De veritat? —va xiuxiuejar la Lily. —Segur —va contestar l’Snape, i fins i tot amb els cabells mal tallats i la roba estrafolària, la seva figura singular impressionava, escarxofada davant d’ella, ple de confiança en el seu destí. —I és cert que la portarà un mussol? —va murmurar la Lily —Normalment —va dir l’Snape—. Però ets filla de muggles; per tant, haurà de venir algú de l’escola a explicar-ho tot als teus pares. —Hi ha alguna diferència, per ser filla de muggles? L’Snape va dubtar. Els seus ulls negres, inquiets en la foscor del verd, es van – 517 –


dirigir per sobre la cara pàl·lida, als cabells rojos. —No —va dir—, no hi ha cap diferència. —Bé —va dir la Lily, relaxant-se. Era clar que això l’havia estada preocupant. —Tens molta màgia —va dir l’Snape—. Ho he vist. Tot el temps que t’observava… La veu es va perdre; ella ja no l’escoltava, sinó que s’havia estirat sobre l’herba frondosa i mirava el cel de fulles que tenia al damunt. Ell la mirava amb tanta intensitat com ho havia fet al parc. —Com van les coses, a casa teva? —va preguntar la Lily. Una arruga va aparèixer entre les celles del nen. —Bé —va dir. —Ja no discuteixen? —Oh, sí que discuteixen —va respondre l’Snape. Va agafar un grapat de fulles i va començar a trossejar-les, aparentment sense adonar-se del que feia—. Però d’aquí molt poc ja marxaré. —No li agrada la màgia, al teu pare? —Diria que no li agrada res, més aviat —va dir l’Snape. —Severus… L’Snape va somriure una mica en sentir el seu nom. —Sí? —Torna’m a parlar dels demèntors. —Què vols saber-ne? —Si faig màgia fora de l’escola… —No t’entregaran als demèntors per això! Els demèntors es reserven per a la gent que fa coses realment dolentes. Són els guardians de la presó dels bruixots, Azkaban. No acabaràs a Azkaban, ets massa… Es va enrojolar altra vegada i va esmicolar més fulles. Aleshores un petit cruixit darrere d’en Harry el va fer girar: la Petúnia, amagada darrere un arbre, havia perdut l’equilibri. —Tuni! —va dir la Lily, amb veu sorpresa i acollidora, però l’Snape s’havia posat dret d’un salt. —Qui és que espia, ara? —va cridar—. Què vols? La Petúnia estava sense alè, alarmada per haver estat descoberta. En Harry va veure com s’esforçava a trobar alguna cosa ofensiva per dir. – 518 –


—I què és això que portes? —va dir, assenyalant el pit de l’Snape—. La brusa de la teva mare? Es va sentir un crac. Havia caigut una branca de sobre el cap de la Petúnia. La Lily va cridar. La branca va tocar la Petúnia a l’espatlla, i ella va tastanejar cap enrere i va esclatar en plors. —Tuni! Però la Petúnia ja estava corrent enllà. La Lily es va girar cap a l’Snape. —Ho has fet tu? —No —semblava desafiant i alhora espantat. —Sí que has estat tu! —estava reculant, allunyant-se d’ell—. Ho has fet! L’has ferida! —No… no, jo no he estat! Però la mentida no va convèncer la Lily. Després de llançar-li una última mirada irritada, va marxar corrents dels matolls, darrere de la seva germana, i l’Snape semblava que se sentís miserable i confós. I l’escena va tornar a canviar. En Harry va mirar al seu voltant. Era a l’andana nou i tres quarts, i l’Snape era darrere seu, dret però una mica encorbat al costat d’una dona de cara magra i pàl·lida i de semblant agre, que se li assemblava molt. L’Snape mirava fixament una família de quatre membres que no era gaire lluny. Les dues nenes estaven una mica apartades dels seus pares. Semblava que la Lily suplicava a la seva germana. En Harry s’hi va acostar per sentir-ho millor. —… Ho sento, Tuni, ho sento! Escolta —va agafar la mà de la seva germana i la va estrènyer fort, encara que la Petúnia intentava desempallegar-se’n—, potser un cop estigui allà… No, escolta, Tuni! Potser quan estigui allà, podré parlar amb el professor Dumbledore i persuadir-lo que canviï d’opinió! —No hi vull anar! —va dir la Petúnia, i va estirar fort la mà per separar-se de la seva germana—. Et penses que vull anar a un estúpid castell i aprendre a ser una… una… Els seus ulls pàl·lids van recórrer l’andana: els gats miolaven a braços dels seus amos, els mussols aletejaven i s’udolaven entre ells dins de les gàbies, alguns alumnes ja duien posada la túnica llarga i negra i carregaven baguls a la màquina de vapor escarlata, i d’altres se saludaven amb crits alegres després de passar un estiu separats. —Et penses que vull ser una… una cosa rara? Els ulls de la Lily es van omplir de llàgrimes quan la Petúnia va aconseguir – 519 –


alliberar la seva mà. —No sóc cap cosa rara —va dir la Lily—. Quina cosa més horrible de dir! —Vet-ho aquí, on vas —va dir la Petúnia de grat—: a una escola especial per a rarets. Tu i aquell Snape… gent rara, això és el que sou. I està bé que us separin de la gent normal. És per la nostra seguretat. La Lily va mirar els seus pares, que miraven tota l’andana amb fruïció franca, absorts amb l’escena. Aleshores va tornar a mirar la seva germana, i la seva veu denotava orgull: —No creies que fos una escola tan estranya, quan vas escriure al director i li vas suplicar que t’agafés. La Petúnia es va posar vermella. —Suplicar? No vaig suplicar! —Vaig veure la seva resposta, era molt amable. —No ho hauries d’haver llegit —va xiuxiuejar la Petúnia—, era una carta privada. Com has pogut…? La Lily va fer una ullada cap on era l’Snape. La Petúnia va dir panteixant: —Aquell la va trobar! Tu i aquest nen heu estat rampinyant a la meva habitació! —No, no vam agafar res —ara la Lily estava a la defensiva—. En Severus va veure el sobre, i no podia creure’s que una muggle hagués pogut contactar amb Hogwarts, això és tot! Diu que hi deu haver bruixots treballant d’incògnit a correus que s’encarreguen de… —Segons sembla, els bruixots fiqueu els vostres nassos per tot arreu! —va dir la Petúnia, tan pàl·lida com vermella havia estat feia un moment—. Rara! —va escopir a la seva germana, i se’n va anar violentament cap als seus pares… L’escena es va desfer altra vegada. Ara l’Snape s’afanyava pel passadís del Hogwarts Express, que feia enrenou tot creuant els camps. Ja s’havia posat l’uniforme, potser aprofitant la primera oportunitat de treure’s la seva espantosa roba de muggle. Finalment es va aturar, a fora d’un compartiment on un grup de nois renouers xerrava. Encorbada en un seient raconer al costat de la finestra hi havia la Lily, amb la cara enganxada al vidre de la finestra. L’Snape va obrir la porta del compartiment i es va asseure davant la Lily. Ella li va fer una ullada i va tornar a mirar a fora de la finestra. Havia estat plorant. —No vull parlar amb tu —va dir amb la veu cohibida. —Per què no? – 520 –


—La Tuni m’odia. Perquè vam veure aquella carta d’en Dumbledore. —I què? Ella va llançar-li una mirada antipàtica. —Doncs que és la meva germana! —Només és una… —va callar a temps; la Lily, massa enfeinada intentant eixugar-se les llàgrimes sense que ningú no la veiés, no el va sentir. —El cas és que estem marxant! —va dir, sense poder amagar l’excitació—. Això mateix! Estem anant cap a Hogwarts! Ella va moure el cap, fregant-se els ulls, però, a despit d’ella mateixa, se li va escapar un mig somriure. —Hauries d’anar a Slytherin —va dir l’Snape, content que s’hagués animat una mica. —Slytherin? Un dels nois del compartiment, que fins aleshores no s’havia fixat gens ni mica ni en la Lily ni en l’Snape, va mirar al seu voltant en sentir el mot, i en Harry, que només havia parat atenció als dos nens del costat de la finestra, va veure el seu pare: prim, de cabells negres com l’Snape, però amb aquell aire d’haver estat ben cuidat, fins i tot adorat, que tan evidentment li mancava a l’Snape. —Qui voldria anar a Slytherin? Em penso que plegaria, tu no? —va preguntar en James al nen que s’escarxofava als seients de davant seu, i amb un sobresalt, en Harry es va adonar que era en Sírius. Ell no va riure. —Tota la meva família ha anat a Slytherin —va dir. —Ostres!—va dir en James—, i jo que em pensava que eres un noi com cal. En Sírius va somriure: —Potser trencaré la tradició. On aniries, si poguessis triar? En James va alçar una espasa invisible. —A Gryffindor, on hi ha la gent de cor valent! Com el meu pare. L’Snape va fer un sorollet de menyspreu. En James s’hi va encarar. —Algun problema? —No —va dir l’Snape, per bé que el seu gest de desdeny denotava el contrari—. Si prefereixes ser musculós que talentós… —I on vols anar, tu, si no ets cap de les dues coses? —va interposar-s’hi en Sírius. En James va esclatar de riure. La Lily es va aixecar, bastant irritada, i va mirar – 521 –


en James i en Sírius amb antipatia —Anem, Severus, busquem un altre compartiment. —Uuuuuuh… En James i en Sírius van imitar la seva veu altiva, i en James va intentar fer la traveta a l’Snape quan va passar. —A reveure, Nasdemocs! —va sentir-se, quan la porta del compartiment es va tancar amb un cop sec. I l’escena va canviar una vegada més… En Harry estava dret just darrere l’Snape, de cara a les taules de les residències, il·luminades per les espelmes i plenes de cares absortes. Aleshores, la professora McGonagall va dir: —Evans, Lily! Va observar la seva mare caminant amb les cames tremoloses fins al tamboret inestable on va asseure’s. La professora McGonagall li va posar el Barret que Tria al cap, i amb prou feines un segon després que li toqués els cabells vermells foscos, el barret va cridar: —Gryffindor! En Harry va sentir com a l’Snape se li escapava un petit lament. La Lily es va treure el barret, el va tornar a la professora McGonagall i es va afanyar cap a la taula on els Gryffindor l’aclamaven; però mentre hi anava va fer una ullada a l’Snape, i tenia un petit somriure trist a la cara. En Harry va veure com en Sírius li feia lloc al banc. Ella se’l va mirar, el va reconèixer del tren, va encreuar els braços, i li va girar l’esquena amb fermesa. La cerimònia va continuar. En Harry va veure en Llopin, en Babbaw i el seu pare reunir-se amb la Lily i en Sírius a la taula de Gryffindor. Finalment, quan només quedava una dotzena d’estudiants per a ser triats, la professora McGonagall va cridar l’Snape. En Harry va caminar amb ell fins al tamboret, i va mirar com es col·locava el barret al cap. —Slytherin! —va cridar el Barret que Tria. En Severus Snape se’n va anar cap a l’altra banda del Gran Saló, lluny de la Lily, on els Slytherin l’aclamaven, on en Lucius Malfoy, amb una insígnia de monitor brillant-li al pit, li va donar un copet a l’esquena quan se li va asseure al costat. I l’escena va canviar… – 522 –


La Lily i l’Snape caminaven pel pati del castell, clarament discutint. En Harry es va afanyar cap a ells, per escoltar bé. Quan els va atrapar, es va adonar que tots dos eren molt alts. Semblava que havien passat uns quants anys des de la cerimònia de distribució. —… però no se suposava que érem amics? —deia l’Snape—. Millors amics? —Ho som, Sev, però no m’agrada la majoria de gent amb qui et fas! Ho sento, però detesto l’Avery i en Mulciber! En Mulciber…! No sé pas què li veus, Sev, és horripilant! Saps què va intentar fer-li, a la Mary Mcdonald, l’altre dia? La Lily va arribar a un pilar i s’hi va recolzar, i va alçar la mirada cap aquella cara pàl·lida i magra. —No va ser res —va dir l’Snape—. Només era una broma, això és tot… —Era màgia negra, i si ho trobes divertit… —I què me’n dius del que porten de cap en Potter i els seus col·legues? —va preguntar l’Snape. La vermellor va aparèixer al seu rostre mentre ho deia, incapaç, semblava, de contenir el seu ressentiment. —Què hi té a veure en Potter amb això? —S’esmunyen a la nit. Hi ha alguna cosa estranya amb aquell Llopin. On van? —Està malalt —va dir la Lily—. Diuen que està malalt. —Cada mes quan hi ha lluna plena? —va dir l’Snape. —Ja sé quina és la teva teoria —va contestar la Lily, fredament—. Però per què estàs tan obsessionat amb ells, de tota manera? Per què et preocupa el que fan a la nit? —Només intento demostrar-te que no són tan meravellosos com tothom es pensa. La intensitat de la seva mirada la va fer ruboritzar. —Almenys no utilitzen màgia negra —va deixar anar la Lily—. I estàs sent desagraït. Ja m’he assabentat del que va passar l’altra nit. Estaves ficant-te per aquell túnel del Pi Cabaralla, i en James Potter et va salvar del que sigui que hi ha allí baix… La cara sencera de l’Snape es va retorçar, i va barbotejar: —Salvar? Salvar? Et penses que s’estava fent l’heroi? S’estava salvant el coll i el dels seus amics! No et deixaré… No et permetré… —Permetre’m? Permetre’m? Els ulls límpids de la Lily eren ara una línia. L’Snape es va retractar de seguida. —No volia dir… Només vull evitar que t’enganyin… Et va al darrere, en James Potter et va al darrere! —semblava que algú hagués arrencat aquelles paraules contra la – 523 –


seva voluntat—. I no és… Tothom es pensa… El gran heroi de quidditch… —L’antipatia i amargor que sentia l’Snape el feien cada cop més incoherent, i les celles de la Lily s’enfilaven més i més amunt al seu front. —Ja sé que en James Potter és un bandarra arrogant —va tallar-lo la Lily—. No cal que m’ho diguis. Però el concepte d’humor que tenen en Mulciber i l’Avery és senzillament pervers. Pervers, Sev. No entenc com pots ser amic seu. En Harry dubtava que l’Snape hagués sentit la crítica a en Mulciber i l’Avery. En el moment que la Lily havia insultat en James Potter, tot el cos se li havia relaxat, i quan se n’anaren, hi hagué un caminar nou en l’Snape… I l’escena es va dissoldre… En Harry va tornar a veure l’Snape sortint del Gran Saló després de fer el seu GNOM de Defensa contra les Forces del Mal, va veure com errava pels jardins del castell i es desviava sense adonar-se’n a prop del lloc on en James, en Sírius, en Llopin i en Babbaw seien junts, a sota del faig. Però en Harry es va quedar lluny, aquesta vegada, perquè sabia el que havia passat després que en James elevés l’Snape enlaire i l’insultés; sabia el que havia passat i el que s’havia dit, i no el complaïa tornar-ho a sentir… Va veure com la Lily s’acostava i intervenia en defensa de l’Snape. Va sentir com, de lluny, en la seva humiliació i fúria, l’Snape li etzibava aquell mot inoblidable: —Sang de fang! L’escena va canviar… —Ho sento. —No m’interessa. —Ho sento! —No t’hi escarrassis. Era de nit. La Lily, que portava una bata, estava dreta amb els braços encreuats davant el retrat de la Senyora Grassa, a l’entrada de la torre de Gryffindor. —Només he vingut perquè la Mary m’ha dit que amenaçaves de dormir aquí. —Així és. Ho hauria fet. No volia dir-te «sang de fang», només… —Se t’ha escapat? —no hi havia pietat en la veu de la Lily—. És massa tard. M’he inventat excuses per a tu molts d’anys. Cap dels meus amics no entén per què encara et parlo. Tu i els teus estimats amics Cavallers de la Mort… Ho veus? Ni tan sols ho negues! No negues que això és el que tots aspireu a ser! No pots esperar a unir-te amb l’Innominable, oi? Ell va obrir la boca, però la va tornar a tancar sense dir res. – 524 –


—Ja no puc fingir més. Has triat el teu camí, i jo el meu. —No… Escolta, no volia dir… —Dir-me «sang de fang»? Però si dius «sang de fang» a tothom de la meva procedència, Sev. Per què hauria de ser diferent, jo? L’Snape va intentar dir alguna cosa, però amb una mirada despectiva, la Lily es va girar i va travessar el forat del quadre… El passadís es va dissoldre, i l’escena va trigar una mica més a formar-se: en Harry volava a través de formes i colors canviants fins que el voltants es van tornar a solidificar. Es va trobar dret a dalt d’un turó, fred i abandonat en la foscor; el vent xiulava a través de les branques d’uns quants arbres sense fulles. L’Snape adult panteixava, donant voltes, amb la vareta ben aferrada a la mà, esperant algú o alguna cosa… En Harry es va contagiar de la seva por, tot i que sabia que no el podien ferir, i va mirar per sobre l’espatlla, intentant imaginar què estava esperant l’Snape… Aleshores, un raig encegador de llum blanca va travessar l’aire. En Harry va pensar que era un llamp, però l’Snape havia caigut de genolls i la vareta li havia sortit volant de la mà. No em mati! No és pas la meva intenció. El so del vent entre les branques havia tapat qualsevol soroll de l’aparetratge d’en Dumbledore. Es va plantar davant de l’Snape amb la túnica voleiant-li, i la llum que projectava la seva vareta li il·luminava la cara des de sota. Sí, Severus? Quin missatge de Lord Voldemort tens per a mi? No… cap missatge. He vingut pel meu compte! L’Snape retorçava les mans. Semblava desesperat, amb els cabells esbullats volant-li al voltant. Jo… porto un avís. No! Una petició… si us plau… En Dumbledore va apartar la seva vareta. Malgrat que les fulles i les branques encara es movien amb l’aire al seu voltant, es va fer el silenci al lloc on ell i l’Snape s’encaraven. Quina petició em pot fer a mi, un Cavaller de la Mort? La… la profecia… la predicció… de la Trelawney… Ah, sí va dir en Dumbledore. Quant li has explicat, a Lord Voldemort? Tot… tot el que vaig sentir! va contestar l’Snape. És per això… aquesta

– 525 –


és la raó… Creu que es tracta de la Lily Evans! La profecia no es refereix a cap dona va dir en Dumbledore. Parla d’un nadó nascut a finals de juliol… Ja sap què vull dir! Ell creu que es tracta del seu fill, la buscarà fins que la trobi i… els matarà tots… Si significa tant per a tu va dir en Dumbledore, segurament Lord Voldemort la podria indultar, oi? No pots demanar misericòrdia per a la mare, a canvi del fill? Jo ja… ja li ho he demanat… Em repugnes va dir en Dumbledore, i en Harry mai no havia sentit tant de menyspreu en la seva veu. L’Snape es va encongir una mica. Aleshores, no t’importen, les morts del seu marit i del seu fill? Poden morir, mentre tu tinguis el que vols? L’Snape no va dir res, només va aixecar la vista cap a en Dumbledore. Doncs amagui’ls tots va rondinar. Mantingui-la… mantingui’ls sans i estalvis. Si us plau. I què em donaràs a canvi, Severus? A canvi? —L’Snape va mirar en Dumbledore sorprès, i en Harry va pensar que protestaria, però al cap d’una llarga estona va dir: Qualsevol cosa. El turó va desaparèixer a poc a poc, i en Harry va aparèixer al despatx d’en Dumbledore. Alguna cosa emetia un so horrible, que semblava un animal ferit. L’Snape s’havia deixat caure en una cadira i en Dumbledore era dret més enllà, amb aspecte sorrut. Al cap d’uns segons, potser més, l’Snape va aixecar el cap, i el seu rostre semblava el d’un home que hagués viscut cent anys de misèria, d’ençà que havia marxat del turó. Em pensava… que la mantindria… sana i salva. Ella i en James van dipositar la confiança en la persona equivocada va dir en Dumbledore. Exactament com tu, Severus. No estaves esperant que Lord Voldemort la salvés? L’Snape respirava profundament. El seu fill ha sobreviscut va dir en Dumbledore. L’Snape va fer un petit cop de cap, com si espantés una mosca pesada. El seu fill viu. Té els seus ulls, precisament els seus ulls. Estic segur que te’n – 526 –


recordes, de la forma i el color dels ulls de la Lily Evans, oi? No!!! va bramar l’Snape. Ja no hi és… és morta… És remordiment, això? Desitjaria… desitjaria estar mort. I de què serviria? va dir en Dumbledore fredament. Si estimaves la Lily, si realment l’estimaves, aleshores el teu camí és clar a partir d’ara. Semblava que l’Snape veiés alguna cosa enmig de la boira del dolor, i les paraules d’en Dumbledore van trigar bastant a arribar-li. Què… què vol dir? Saps com i per què va morir. Assegura’t que no va ser en va. Ajuda’m a protegir el seu fill. No necessita protecció. El Senyor de les Forces del Mal ja no hi és… Lord Voldemort tornarà, i en Harry Potter estarà en greu perill quan això passi. Hi va haver una llarga pausa, i poc a poc l’Snape es va anar controlant, dominant la seva respiració. Finalment va dir: D’acord, d’acord. Però mai… no ho digui mai a ningú, Dumbledore! Això ha de quedar entre vostè i jo. Juri-ho! No suportaria… especialment el fill d’en Potter… vull la seva paraula! La meva paraula, Severus, que mai no revelaré el millor de tu? en Dumbledore va sospirar, i va mirar-se la cara feroç i turmentada de l’Snape. Si insisteixes… El despatx es va dissoldre, però es va tornar a materialitzar de seguida. L’Snape caminava amunt i avall davant d’en Dumbledore. … Mediocre, arrogant com el seu pare, un constant violador de les normes, encantat de ser famós, que vol cridar l’atenció, i impertinent. Veus el que vols veure, Severus va dir en Dumbledore, sense aixecar els ulls d’un exemplar de Temes de Transfiguració. Altres professors diuen que el nen és modest, agradable i raonablement talentós. Personalment, crec que és un nen captivador. En Dumbledore va girar una pàgina i va dir, sense alçar la vista: Vigiles en Quirrell, oi? Un remolí de colors, i llavors tot es va enfosquir. L’Snape i en Dumbledore parlaven una mica apartats de l’entrada del castell, mentre els darrers assistents al ball – 527 –


d’hivern passaven pel seu costat de camí al llit. I bé? va murmurar en Dumbledore. La Marca d’en Karkaroff també s’està fent més nítida. Li està agafant pànic; tem represàlies. Ja coneixes l’ajuda que va aportar a la Conselleria després de la caiguda del Senyor de les Forces del Mal l’Snape va mirar en Dumbledore de perfil. En Karkaroff pensa fugir, si la Marca crema. Això farà? va mussitar en Dumbledore, mentre la Fleur Delacour i en Roger Davies tornaven sense poder-se aguantar el riure dels afores del castell. I et tempta, marxar amb ell? No va contestar l’Snape, amb els seus ulls negres fixos en les figures de la Fleur i en Roger, que es retiraven. No sóc tan covard. No va afirmar en Dumbledore. Ets un home molt més coratjós que l’Igor Karkaroff. Saps què? De vegades penso que fem la tria massa aviat… Va marxar, deixant l’Snape amb aspecte ferit. I ara en Harry tornava a estar al despatx del director. Era de nit, i en Dumbledore estava aclofat a la cadira semblant a un tron de darrere l’escriptori, aparentment mig inconscient. La mà dreta li penjava per damunt un costat, ennegrida i cremada. L’Snape murmurava encanteris, apuntant la vareta al puny de la mà negra, mentre amb la seva mà esquerra abocava una copa plena d’una poció densa i daurada per la gola d’en Dumbledore. Al cap d’una estona, pot ser una mica més, el director va pipellejar i va obrir els ulls: —Per què? —va dir l’Snape, sense més preàmbuls—, per què s’ha posat aquest anell? Conté un malefici, segur que se’n va adonar. Ni tan sols l’hauria d’haver tocat… L’anell d’en Marvolo Gaunt romania sobre l’escriptori de davant en Dumbledore. Estava trencat; amb l’espasa de Gryffindor al costat. En Dumbledore va fer una ganyota. —Jo… vaig ser ximple. Completament temptat… —Temptat per què? En Dumbledore no va contestar. —És un miracle que aconseguís tornar aquí! —l’Snape estava furiós—. Aquest anell duia un malefici extremadament potent; l’únic que podem esperar és contenir-lo. He returat el malefici en una mà, ara per ara… En Dumbledore va alçar la mà ennegrida i inútil, i la va examinar amb

– 528 –


l’expressió interessada d’algú a qui li ensenyen una curiositat. —Ho has fet molt bé, Severus. Quant de temps creus que tinc? El to d’en Dumbledore era ben normal; podria haver estat preguntant per la previsió del temps. L’Snape va dubtar, i finalment va dir: —No ho sé del cert. Potser un any. No es pot aturar un encanteri com aquest per sempre. A la llarga s’estendrà; és la mena de malefici que s’enforteix amb el temps. En Dumbledore va somriure. La notícia que li quedava menys d’un any de vida semblava una menudesa o quelcom que no el concernia. —Sóc afortunat, extremadament afortunat, de tenir-te, Severus. —Si m’hagués fet venir una mica abans, hi podria haver fet alguna cosa més, li hauria aconseguit més temps! —va cridar l’Snape, furiós. Es va mirar l’anell trencat i l’espasa—. Creia que trencant l’anell trencaria el malefici? —Una cosa així… Estava delirant, sens dubte… —va contestar en Dumbledore. Amb un esforç, es va incorporar a la cadira—. Bé, de fet, això facilita molt les coses. L’Snape estava totalment perplex. En Dumbledore va tornar a somriure. —Em refereixo al pla que Lord Voldemort prepara per a mi. El seu pla de fer que en Malfoy fill em mati. L’Snape va asseure’s a la cadira que en Harry havia ocupat tan sovint, davant la taula d’en Dumbledore. En Harry va adonar-se que volia dir alguna cosa més sobre la mà morta d’en Dumbledore, però l’altra mà es va alçar per impedir-li educadament discutir més sobre el tema. L’Snape, sorrut, va dir: —El Senyor de les Forces del Mal no espera que en Draco ho aconsegueixi. És només un càstig pels fracassos recents d’en Lucius. Una lenta tortura per als seus pares, veient-lo fallar i pagar-ne el preu. —En resum, el noi té signada la seva sentència de mort, tal com jo —va dir en Dumbledore—. Aleshores, haig de pensar que el successor natural de la missió, quan en Draco falli, ets tu? Es va fer un silenci curt. —Sí, em sembla que el pla del Senyor de les Forces del Mal és aquest. —Lord Voldemort preveu un moment en el futur proper on no necessiti un espia a Hogwarts? —Sí, creu que l’escola estarà aviat sota el seu domini. —I si cau a les seves grapes —va dir en Dumbledore, que semblava estar gairebé a part—, tinc la teva paraula que faràs tot el que estigui a les teves mans per – 529 –


protegir els estudiants de Hogwarts? L’Snape va assentir amb un rígid cop de cap. —Bé. Llavors, la primera prioritat és descobrir què està tramant en Draco. Un adolescent espantat és un perill tant per als altres com per a ell mateix. Ofereix-li ajuda i guia; l’hauria d’acceptar, et té estima… —No tanta, des que el seu pare ha perdut privilegis. En Draco creu que he usurpat la posició d’en Lucius, i m’ho retreu. —Tant té, intenta-ho. No em preocupa tant la meva seguretat com les víctimes accidentals de qualsevol pla que se li pugui ocórrer al noi. Al final, evidentment, només podem fer una cosa per salvar-lo de la còlera de Lord Voldemort. L’Snape va alçar les celles i va preguntar amb to sardònic: —Té la intenció de deixar-se matar per ell? —Naturalment que no. Tu, m’has de matar. Es va fer un llarg silenci, trencat només per uns sorollets estranys. En Fawkes, el fènix, rosegava un bocí de conquilla de sípia. —Vol que ho faci ara? —va preguntar l’Snape, amb veu completament irònica—. O li agradaria disposar d’uns moments per a escriure un epitafi? —Oh, no encara —va dir en Dumbledore, somrient—. M’atreviria a dir que l’ocasió es presentarà per si sola quan sigui el moment. Amb el que ha passat aquesta nit —va assenyalar-se la mà pansida—, podem estar segurs que arribarà en menys d’un any. —Si no li importa morir —va dir l’Snape bruscament—, per què no deixa que ho faci en Draco? —L’ànima d’aqueix noi encara no està prou malmesa —va dir en Dumbledore— . No voldria carregar-ne l’esquinçament en la meva consciència. —I la meva ànima, Dumbledore? Què me’n dius, de la meva? —Només tu saps si ajudar un vell a evitar el dolor i la humiliació et fereix l’ànima —va dir en Dumbledore—. Et demano aquest gran favor, Severus, perquè per mi és tan segur que la mort em ve a buscar com que els Chudley Cannons acabaran els últims a la lliga d’enguany. Confesso que prefereixo un final ràpid i sense dolor que l’afer allargat i brut en què es convertirà si, per exemple, l’Esquenagrisa hi està involucrat… M’he assabentat que en Voldemort l’ha reclutat, oi? O si se n’ocupa la nostra estimada Bel·latrix, a qui li agrada jugar amb el menjar abans de devorar-lo. El to de veu era lleuger, però els ulls blaus traspassaven l’Snape tal com havien – 530 –


traspassat tantes vegades en Harry, com si l’ànima de què parlaven fos visible per a ell. Finalment, l’Snape va assentir amb un altre cop de cap. En Dumbledore semblava satisfet. —Gràcies, Severus… El despatx va desaparèixer, i ara l’Snape i en Dumbledore passejaven junts al capvespre, pels terrenys deserts del castell. —Què fa amb en Potter, totes aquestes tardes que es tanca amb ell? —va demanar l’Snape abruptament. —Per què? Intentes castigar-lo encara més, Severus? Aviat aquest noi passarà més temps complint càstigs que en llibertat. —Torna a ser com el seu pare… —En aparença, potser, però en el fons s’assembla molt més a la seva mare. Passo més temps amb en Harry perquè he de parlar amb ell de moltes coses, li he de donar informació abans que no sigui massa tard. —Informació —va repetir l’Snape—. Confies en ell… no confies en mi. —No és una qüestió de confiança. Tinc, com ja sabem, el temps limitat. És essencial que li doni al noi prou informació per a fer el que ha de fer. —I per què no puc tenir la mateixa informació? —Prefereixo no dipositar tots els meus secrets en una sola cistella, particularment en una cistella que passa tant de temps gronxant-se al braç de Lord Voldemort. —Cosa que faig sota les seves ordres! —I ho fas extremament bé. No et pensis que subestimo el perill constant que corres voluntàriament, Severus. Donar a en Voldemort informació que sembla valuosa amagant-ne la part essencial és una feina que no confiaria a ningú tret de tu. —Si fins i tot li confia molta més informació a un noi inepte per a l’oclumència, de màgia mediocre i que té una connexió directa amb la ment de Lord Voldemort! —En Voldemort tem aquesta connexió —va dir en Dumbledore—. No fa gaire va tenir un petit tast del que de debò significa compartir la seva ment amb en Harry. Va patir un sofriment que mai no havia experimentat. No intentarà pas tornar a posseir-lo, n’estic segur. No d’aquesta manera. —No ho entenc. —L’ànima d’en Voldemort, mutilada com està, no pot suportar estar en íntim contacte amb una ànima com la d’en Harry. És com una llengua en contacte amb l’acer – 531 –


glaçat, com la carn a les flames… —Ànimes? Estem parlant de ments! —En el cas d’en Harry i en Voldemort, parlar d’una cosa és parlar també de l’altra. En Dumbledore va fer un cop d’ull al voltant per comprovar que estaven sols. Eren a prop del Bosc Prohibit, i no hi havia cap senyal que delatés algú més a prop. —Després que em matis, Severus… —No em vol explicar res, però espera que li faci aquest petit servei! —va grunyir l’Snape, amb la cara habitualment pàl·lida completament encesa per la còlera—. Ho dóna per descomptat massa aviat, Dumbledore! Potser he canviat d’opinió! —Em vas donar la teva paraula, Severus. I parlant de serveis que em deus, em sembla que vam quedar que vigilaries de prop el nostre jove amic de Slytherin, oi? L’Snape semblava enfadat, rebel. En Dumbledore va sospirar. —Vine al meu despatx aquesta nit, Severus, a les onze, i no et podràs queixar que no confio en tu… Tornaven a ser al despatx d’en Dumbledore, amb la foscor a l’altra banda de les finestres, i en Fawkes assegut ben silenciós. També l’Snape seia totalment mut, escoltant en Dumbledore, que caminava al seu voltant. —En Harry no ho ha de saber, no fins al darrer moment, fins que sigui necessari; altrament, com podria tenir la força per a fer el que ha de fer? —Però què és el que ha de fer? —Això queda entre en Harry i jo. Escolta’m bé, Severus. Arribarà un moment, després de la meva mort… No discuteixis, no m’interrompis!… Arribarà un moment que Lord Voldemort temerà per la vida de la seva serp. —Per la Nagini? —l’Snape estava atònit. —Exactament. Si arriba un dia en què Lord Voldemort para d’enviar aqueixa serp a fora per a complir les seves ordres, i la reté sana i estàlvia amb ell sota protecció màgica, aleshores, em sembla, serà el moment de dir-li-ho a en Harry. —De dir-li què? En Dumbledore va agafar una alenada d’aire i va tancar els ulls. —Dir-li que la nit que Lord Voldemort va intentar matar-lo, quan la Lily va perdre la vida entre ells com un escut i el Malefici de la Mort va rebotar sobre Lord Voldemort, una part de la seva ànima es va despendre de la resta i es va tancar ella mateixa dins l’única ànima viva que quedava en aquella casa destruïda. Una part de – 532 –


Lord Voldemort viu dins en Harry, i és la que li dóna el poder de parlar amb les serps, i una connexió amb la ment de Lord Voldemort que mai no ha entès. I mentre aquest fragment d’ànima, desapercebut per en Voldemort, segueixi lligat a en Harry i protegit per ell mateix, Lord Voldemort no podrà morir. En Harry veia els dos homes com si fossin al final d’un llarg túnel, com si fossin tan lluny d’ell que en sentia els ecos de les veus ressonant estranyament a les orelles. —Aleshores, el noi… el noi ha de morir? —va preguntar l’Snape, calmadament. —I l’ha de matar el mateix Voldemort, Severus. Això és essencial. Es va estendre un altre llarg silenci. Llavors l’Snape va dir: —Em pensava… tots aquests anys… que l’estàvem protegint per ella. Per la Lily. —L’hem protegit perquè era imprescindible ensenyar-lo, pujar-lo, deixar-li provar la seva força —va explicar en Dumbledore, encara amb els ulls ben tancats—. Mentrestant, la connexió entre ells s’enforteix, com un paràsit que creix. De vegades crec que ho sospita ell mateix. Si el conec bé, haurà arreglat les coses de manera que, quan es disposi a anar a trobar la seva mort, significarà veritablement la fi de Lord Voldemort. En Dumbledore va obrir els ulls. L’Snape estava horroritzat. —L’ha mantingut viu perquè pugui morir en el moment adequat? —No t’estranyis, Severus. Quants homes i dones has vist morir? —Darrerament, només els qui no he pogut salvar —va dir l’Snape, aixecantse—. M’ha utilitzat. —Què vols dir? —He espiat per vostè, he mentit per vostè i m’he posat en perill mortal per vostè. Se suposava que tot era per salvar el fill de la Lily Potter. I ara em diu que l’hem estat criant com a un porc per sacrificar-lo… —Això és commovedor, Severus —va dir en Dumbledore, seriosament—. Has acabat per apreciar el noi, després de tot? —El noi? —va cridar l’Snape—. Expecto patronum! De l’extrem de la vareta en va sortir la brillant daina platejada. Va aterrar al trespol del despatx, va saltar una vegada travessant-lo, i va sortir per la finestra. En Dumbledore va observar com volava lluny d’allí, i quan la brillantor argentada es va esvanir, es va adreçar a l’Snape, que tenia els ulls plens de llàgrimes. —Després de tot aquest temps? – 533 –


—Sempre. I l’escena va canviar. Ara, en Harry veia l’Snape parlant amb el retrat d’en Dumbledore de darrere la taula. —Li has de donar a en Voldemort la data correcta de la partida d’en Harry de cals seus tiets —va dir en Dumbledore—. Si no ho fas, aixecaràs sospites, donat que en Voldemort et creu tan ben informat. De tota manera, has d’infondre la idea dels esquers… Em sembla que això garantirà la seguretat d’en Harry. Intenta confondre en Mundungus Fletcher amb la màgia de fal·làcia. I, Severus, si et veus forçat a intervenir en la persecució, assegura’t de fer que el teu paper sigui convincent… Compto que Lord Voldemort et consideri de confiança com més temps millor, o Hogwarts quedarà a la mercè dels Carrow… Ara l’Snape estava cara a cara amb en Mundungus en una taverna desconeguda. La cara d’en Mundungus es veia anormalment blanca, i l’Snape estava molt concentrat. —Suggeriràs a l’Orde del Fènix —va murmurar l’Snape— que utilitzin esquers. Amb la poció de la mutació. Potters idèntics. És l’única cosa que pot funcionar. Oblidaràs que t’ho he mencionat, ho presentaràs com a idea teva. M’has entès? —Ho he entès —va dir en Mundungus amb un fil de veu i amb els ulls desenfocats. Ara en Harry volava al costat de l’Snape, sobre una escombra a través d’una nit clara: l’acompanyaven altres Cavallers de la Mort encaputxats, i al davant hi havia en Llopin i un Harry que era, en realitat, en George… Un Cavaller de la Mort es va desplaçar davant de l’Snape i va alçar la vareta, apuntant directament a l’esquena d’en Llopin. —Sectumsempra! —va cridar l’Snape. Però el malefici, destinat a la mà del Cavaller de la Mort, va fallar i va tocar en George en lloc seu… I després, l’Snape estava agenollat al terra de l’habitació vella d’en Sírius. Les llàgrimes li queien d’una en una del final del seu nas ganxut mentre llegia l’antiga carta de la Lily. La segona pàgina només constava d’uns quants mots: hagués pogut ser mai amic d’en Gellert Grindelwald. Personalment, em sembla que a la Dolors se li’n va el cap! Molts de petons, Lily

– 534 –


L’Snape va agafar la pàgina que contenia la signatura de la Lily, i els seus petons, i la va guardar dins la túnica. Llavors va estripar en dues la fotografia que també sostenia, i va conservar-ne la part on la Lily reia, llençant la part que mostrava en James i en Harry a terra, a sota de la calaixera… I ara l’Snape tornava a ser al despatx del director quan en Phineas Nigellus s’afanyava a tornar al seu retrat. —Director! Estan acampant al bosc de Dean! La sang de fang… —No l’anomenis així! —…la Granger, doncs, ha esmentat el lloc quan ha obert la seva bossa i l’he sentida! —Bé. Molt bé! —va cridar el retrat d’en Dumbledore de darrere la cadira del director—. Ara, Severus, l’espasa! No oblidis que s’ha d’aconseguir en condicions de necessitat i valor… i no ha de saber que la hi has donada! Si en Voldemort pot llegir la ment d’en Harry i veure que has actuat a favor seu… —Ja ho sé —va contestar l’Snape, secament—. Es va acostar al retrat d’en Dumbledore i el va retirar de costat. El quadre es va balancejar, revelant una cavitat amagada de sota la qual l’Snape en va agafar l’espasa de Gryffindor. —I encara ara no em dirà per què és tan important que li doni l’espasa a en Potter? —va preguntar l’Snape, mentre es posava ràpidament una capa de viatge per sobre la túnica. —Em sembla que no —va dir el retrat d’en Dumbledore—. Ell sabrà què fer-ne. I vigila molt, Severus, potser no es prendran gaire amistosament la teva aparició després de l’incident amb en George Weasley… L’Snape es va girar cap a la porta. —No es preocupi, Dumbledore —va dir tranquil·lament—. Tinc un pla… I l’Snape va marxar del despatx. En Harry va sortir del pensiu, i al cap d’un moment era al terra emmoquetat, exactament a la mateixa habitació on l’Snape acabava de tancar la porta.

– 535 –


— CAPÍTOL TRENTA-QUATRE —

De nou al bosc Finalment, la veritat. Ajagut de bocaterrosa a l’estora polsosa del despatx on una vegada havia cregut que estava aprenent els secrets de la victòria, en Harry va entendre, a la fi, que aquell pla no incloïa la seva supervivència. La seva feina consistia a caminar tranquil·lament cap als braços de la mort, que el rebrien amb una abraçada de benvinguda. Pel camí havia d’eliminar els lligams que deixava en Voldemort amb la vida, de manera que quan per fi es llancés enmig del camí d’en Voldemort, i no alcés una vareta per defensar-se, el final seria net, i la feina que no havia pogut ser feta al Cau de Goldric es veuria acabada: cap dels dos no viuria, cap dels dos no podria sobreviure. Va sentir que el cor li bategava amb ferocitat dins el pit. Que estrany que era que, tot i el temor a la mort, bombegés al màxim i, així, el mantingués valerosament viu. Però s’hauria d’aturar, i aviat. Aquells batecs estaven comptats. Quants n’hi cabrien, en el temps que tardés en aixecar-se, caminar pel castell per últim cop, travessar els jardins

– 536 –


i endinsar-se al bosc? El terror el va envair mentre continuava estirat a terra, amb aquests timbals de marxa fúnebre ressonant dins seu. Faria mal, morir-se? Tantes vegades com s’havia pensat que era a punt de morir i se n’havia escapat, no havia pensat mai de veritat en la idea de la mort en si mateixa: les seves ganes de viure havien estat sempre molt més fortes que la por a la mort. Però així i tot, no se li va passar pel cap escapar, fugir d’en Voldemort. S’havia acabat, ho havia entès, i l’únic que li quedava per fer abans de morir era precisament això: morir. Tant de bo hagués pogut morir aquella nit d’estiu en què havia deixat per últim cop el número quatre del carrer Privet, quan la noble vareta de ploma de fènix l’havia salvat! Tant de bo hagués pogut morir com la Hedwig, tan ràpid que ni se n’hagués pogut adonar! O si almenys s’hagués pogut posar davant d’una vareta per salvar algú que estimés… Ara, fins i tot envejava la mort dels seus pares. Aquesta última caminada fins a la seva pròpia destrucció requeria sang freda i un altre tipus de valentia. Va sentir que els dits li tremolaven i va fer un esforç per controlar-los, tot i que ningú no el podia veure; tots els quadres de les parets del despatx estaven buits. Lentament, molt lentament, es va asseure i, mentre s’incorporava, s’anava sentint cada cop més viu i més conscient del seu propi cos viu, com mai abans no s’hi havia sentit. Per què mai no havia apreciat la magnitud del miracle de ser viu, de tenir cervell, nervi i un cor bategant? I ara tot desapareixeria… O, almenys, ell ho deixaria tot. La seva respiració va esdevenir lenta i profunda. Tenia la boca i la gola totalment seques, però també ho estaven els ulls. En Dumbledore no l’havia traït. Per descomptat que hi havia un gran pla; en Harry, simplement, havia estat massa ximple per a veure’l sencer, ara se n’adonava. Mai no s’havia qüestionat la seva pròpia assumpció que en Dumbledore el volia viu. Ara veia que el seu temps de vida havia estat sempre determinat pel temps que triguessin a destruir tots els horricreus. En Dumbledore li havia encarregat de destruir-los i ell, obedient, havia continuat desfent allò que mantenia viu no solament en Voldemort, sinó també a ell mateix! Que pulcre, que elegant, no arriscar més vides i donar la tasca més perillosa a un noi que, tanmateix, ja figurava a la llista de la parca, i amb una mort que no suposaria una calamitat, sinó un nou triomf en contra d’en Voldemort. I en Dumbledore sabia que en Harry no es rendiria, que continuaria fins al final, fins i tot sabent que aquest final seria «el seu», ja que en Dumbledore s’havia pres la molèstia de fer-li-ho saber, oi? En Dumbledore sabia, com en Voldemort, que en Harry – 537 –


no permetria que ningú més morís per ell ara que havia descobert la manera de parar aquests assassinats. Les imatges d’en Fred, en Llopin, la Tonks, estirats, morts al Gran Saló, van tornar amb força a la seva ment i, per un moment, li va costar respirar: la mort estava impacient… Però en Dumbledore l’havia sobreestimat. En Harry li havia fallat: la serp encara vivia. Faltaria encara eliminar un horricreu per esborrar en Voldemort del mapa després que en Harry fos mort. Cert era, però, que això significaria una tasca més fàcil per a algú altre. Es va preguntar qui ho faria… En Ron i l’Hermione sabrien què calia fer, evidentment… Per això en Dumbledore li devia dir que inclogués els seus dos amics al pla… de manera que, si ell es trobava una mica massa aviat amb el seu destí, ells acabarien la feina… Com la pluja en una finestra freda, aquests pensaments relliscaven per una superfície d’inalterable veritat, una veritat que deia que havia de morir. «He de morir». S’ha d’acabar. Semblava que hagués deixat en Ron i l’Hermione molt enrere, després d’haver fet un llarg camí, en un país llunyà; va sentir com si s’hagués separat d’ells feia molt temps. Va prendre la determinació que no hi hauria adéus ni explicacions. Aquest viatge no el podrien emprendre junts, i els intents d’aturar-lo que farien els seus amics, li farien perdre un temps molt valuós per a la seva missió. Va mirar-se el rellotge daurat i bonyegut que li havien regalat el dia que havia fet disset anys. Havia passat gairebé mitja hora del termini que els havia donat en Voldemort per a rendir-se. Es va posar dret. El seu cor es movia empresonat entre les seves costelles, com un ocell frenètic en una gàbia. Potser sabia que li quedava poc temps de bategar i estava decidit a fer-ho amb tota la força possible, abans del final. En Harry no va mirar enrere quan va tancar la porta del despatx. El castell era buit. Va sentir-se com un fantasma creuant-ne els passadissos, tot sol, com si ja fos mort. La gent dels quadres seguia perduda, més enllà dels seus marcs; tot era inquietantment buit, com si tota la vida del castell s’hagués concentrat en el Gran Saló, on hi havia els morts i la gent que els plorava. Es va posar la Capa d’Invisibilitat per sobre, va baixar pels pisos del castell i va arribar, a la fi, a les escales de marbre que desembocaven al vestíbul. Potser una petita part d’ell volia que el sentissin, que el veiessin, que l’aturessin; però la Capa, com sempre, era imperceptible, perfecta, i va poder sortir per la porta principal sense cap dificultat. – 538 –


Llavors va veure en Neville que passava molt a prop seu. Ell i un altre noi portaven un cos cap a dins del castell. En Harry s’hi va fixar i va sentir una nova punxada a l’estómac: era en Pau Parra, que, tot i no ser major d’edat, s’havia escolat a la batalla, com ho havien fet en Malfoy, en Crabbe i en Goyle. Se’l veia més esquifit que mai, mort. —Saps què? El puc portar jo sol, Neville —va dir en Marc Roure, i es va carregar en Pau a sobre l’espatlla i el va portar cap al Gran Saló. En Neville es va quedar un moment recolzat al llindar de la porta, i es va passar el dors de la mà pel front. Semblava un home vell. Llavors, va seguir baixant els esglaons cap a la foscor, a la recerca de més cossos. En Harry va fer una ullada a l’entrada del Gran Saló. La gent anava amunt i avall, consolant-se els uns als altres, bevent, agenollant-se davant dels morts. Però no va poder veure cap de les persones que estimava, ni rastre de l’Hermione, ni d’en Ron, ni de la Ginny, ni de cap altre dels Weasley, ni de la Luna. Sentia que hauria donat tot el temps que li quedava només per fer-los una última ullada; però, llavors, hauria estat prou valent com per a deixar de mirar? Era millor així. Va baixar els esglaons i va sortir cap a la foscor. Eren gairebé les quatre de la matinada i la negror eterna dels jardins donava la impressió que estiguessin contenint la respiració, esperant a veure si ell podria fer el que havia de fer. En Harry va anar cap a en Neville, que tornava portant un altre cos. —Neville! —Déu meu, Harry! Gairebé em fas tenir un infart aquí mateix! En Harry es va treure la Capa: la idea li havia vingut del no-res, nascuda d’un desig de tenir-ho tot segur. —On vas, tot sol? —va preguntar en Neville, amb recel. —Tot és part del pla —va dir en Harry—. Hi ha una cosa que he de fer. Escolta, Neville… —Harry! —en Neville semblava, sobtadament, espantat—. Harry, no deus estar pensant en lliurar-te? —No —va mentir en Harry, molt natural—. És clar que no… Es tracta d’una altra cosa. Però he de desaparèixer una estona. Saps que en Voldemort té una serp, Neville? Una serp grossa… es diu Nagini… —Ho he sentit dir, sí… Què li passa? —Ha de morir. En Ron i l’Hermione ja ho saben, però en el cas que ells… – 539 –


El terror que li causava aquesta possibilitat el va torturar per un moment, impossibilitant que continués parlant. Però ell sol va tornar en si. Havia de comportar-se com ho hauria fet en Dumbledore. Havia de ser com en Dumbledore, mantenir el cap fred, assegurar-se que hi havia successors, altra gent per resoldre el que els altres no poguessin. En Dumbledore havia mort sabent que tres persones estaven al corrent de què eren els horricreus; ara en Neville agafaria el lloc d’en Harry: hi seguiria havent tres persones compartint el secret. —En el cas que ells estiguin «ocupats», podries intentar-ho tu… —Matar la serp? —Matar la serp —va repetir en Harry. —D’acord, Harry. Estàs bé, oi? —Estic bé. Gràcies, Neville. Però en Neville li va agafar el canell amb la mà quan en Harry es disposava a seguir avançant. —Estem tots disposats a seguir lluitant, Harry. Ho saps, oi? —Sí, ho… Una sensació de xafogor li va impedir acabar la frase, no va poder continuar. No va semblar que en Neville li notés res estrany. Li va posar la mà a l’espatlla en senyal d’ànim i se’n va anar a buscar més cossos. En Harry es va tornar a posar la Capa a sobre i va seguir avançant. Algú més es movia no gaire lluny, i es va aturar davant d’un cos ajagut a terra. Hi era a uns metres de distància quan va veure que era la Ginny. Va parar en sec. Estava consolant una noia que somicava per la seva mare. —Tot va bé —deia la Ginny—. No passa res. Et portarem a dins. —Però jo vull anar a casa —va plorar la noia—. No vull lluitar més! —Ja ho sé —va dir la Ginny, i la seva veu es va trencar—. Tot anirà bé. Calfreds gelats van recórrer la pell d’en Harry. Va voler cridar enmig de la nit, volia que la Ginny sabés que era allà, volia que ella sabés què anava a fer. Volia que l’aturessin, que se l’emportessin cap a dins, que el tornessin a casa… Però ja hi era, a casa. Hogwarts havia estat la primera i la millor casa que havia conegut. Ell i en Voldemort i l’Snape, els nois abandonats, hi havien trobat, tots, una llar… La Ginny estava agenollada al costat de la noia ferida, agafant-li la mà. Amb un gran esforç, en Harry es va obligar a continuar. Va semblar-li veure com la Ginny – 540 –


mirava al seu voltant quan ell va passar, i es va preguntar si ella havia notat alguna cosa que es movia, caminant a prop seu; però no va parlar, i no va mirar enrere. La cabanya d’en Hagrid va aparèixer entre la foscor. No hi havia cap llum, ni se sentia l’Ullal gratant la porta de fusta, bordant alegrement i donant la benvinguda als convidats. Totes aquelles visites a en Hagrid, i la brillantor de la tetera d’aram sobre el foc, i els pastissets de pedra i els cucs gegants, i la seva gran cara barbuda, i en Ron vomitant llimacs, l’Hermione ajudant-lo a salvar en Norbert… Va continuar, va arribar a l’entrada del bosc, i es va aturar. Un grup nombrós de demèntors surava entre els arbres; va poder sentir la seva fredor i no va estar segur de poder passar amb seguretat entre ells. No tenia prou forces per a un patronus. Ja no podia controlar el seu tremolor. Després de tot, no resultava tant fàcil morir. Cada segon que respirava, l’olor de la gespa, l’aire fresc a la seva cara, era tan preciós… Pensar que tothom tenia anys i anys, temps per perdre, tant de temps d’avorriment, i ell s’aferrava a cada segon que passava. Al mateix temps que pensava que no seria capaç de continuar, sabia que ho havia de fer. El llarg joc s’havia acabat, la papallona daurada havia estat caçada, era el moment de deixar de volar… La papallona. Els seus dits tremolosos van buscar a les palpentes dins el saquet que portava al coll, i la va treure. «M’obro al final». Respirant ràpid i nerviós, se la va quedar mirant. Ara que volia que el temps es mogués el més a poc a poc possible, semblava que ho fes més de pressa, i ho va entendre ràpidament, com si el descobriment li hagués travessat el cap. Allò era el final. Aquell era el moment. Va posar-se la bola de metall prop dels llavis i va xiuxiuejar: —Estic a punt de morir. La carcassa de metall es va obrir, partint-se en dos. Va abaixar la mà tremolosa, va aixecar la vareta d’en Draco i va murmurar: —Lumos. La pedra negra, amb la marca zigzaguejant que recorria el seu centre, era entre les dues meitats de la papallona. La Pedra de la Resurrecció estava tallada amb la línia que representava la Vareta de Saüc. El triangle i el cercle que representaven la Capa i la Pedra encara s’hi podien distingir. I, un altre cop, en Harry ho va entendre sense necessitat de pensar. No calia amoïnar-se a fer-los tornar, perquè ell era a punt de reunir-s’hi. Ell no els estava – 541 –


invocant, ells l’invocaven a ell. Va tancar els ulls i va fer voltes amb la Pedra per sobre la seva mà, tres cops. Sabia que havia passat, perquè va sentir lleugers moviments al seu voltant, que semblaven cossos fràgils que descendien lleugers descansant els seus peus sobre la terra del límit del bosc. Va obrir els ulls i va mirar al seu voltant. No eren ben bé ni fantasmes ni de carn i ossos, ho va poder veure. S’assemblaven bastant a la figura d’en Rodlel que va sortir del diari, feia molt temps, i que havia esdevingut un record gairebé sòlid. Amb menys presència que els cossos vius, però amb molta més que els simples fantasmes, es van acostar cap a on era ell. A la cara de cadascun hi havia el mateix somriure d’estimació. En James era exactament de la mateixa alçada que en Harry. Portava la roba del dia que va morir, tenia els cabells despentinats i desbaratats, i les seves ulleres li penjaven una mica, com les del senyor Weasley. En Sírius era alt i ben plantat, molt més jove del que en Harry l’havia vist en vida. Tenia una gràcia despreocupada, les mans a les butxaques i un somriure a la cara. En Llopin també era més jove, i molt menys demacrat. Els seus cabells eren més densos i foscos. Semblava feliç de tornar a aquell lloc tan familiar, escena de tantes aventures de la seva adolescència. El somriure de la Lily era el més intens de tots. Es va tirar els cabells llargs i llisos cap enrere mentre caminava cap a ell, i els ulls verds d’ella, tan semblants als seus, van buscar-li àvidament la cara, com si mai no n’hagués de tenir prou, de mirar-lo. —Ets molt valent. No va poder parlar. Els seus ulls es van fixar en ella, i va pensar que l’únic que volia de debò era estar allà dret i quedar-se-la mirant per sempre, i amb això n’hi hauria hagut prou. —Ja gairebé hi ets —va dir en James—. Molt a prop. Estem… molt orgullosos de tu. —Fa mal? La pregunta infantil s’havia escapat dels llavis d’en Harry abans que la pogués aturar. —Morir? No gens —va dir en Sírius—. És més ràpid i més fàcil que adormir-se. —I ell voldrà anar de pressa. Ho vol enllestir de seguida —va dir en Llopin. —No volia que moríssiu —va dir en Harry. Aquestes paraules van sortir-li sense voler—. Cap de vosaltres. Em sap greu. – 542 –


S’adreçava més a en Llopin que a la resta, implorant. —Just després que hagis tingut el teu fill… Remus, em sap molt greu… —A mi també em sap greu —va dir en Llopin—. Em sap greu no poder-lo conèixer mai… Però sabrà per què he mort i espero que ho entendrà. Estava lluitant per un món on pogués viure una vida més feliç. Una brisa humida que semblava sortir del cor del bosc va fer voleiar els cabells d’en Harry. Sabia que ells no li dirien que continués, havia de ser la seva pròpia decisió. —Estareu amb mi? —Fins ben bé el final —va dir en James. —No us podran veure? —va preguntar en Harry. —Ara som part de tu —va dir en Sírius—. Invisibles per a qualsevol altre. En Harry va mirar la seva mare. —No us allunyeu de mi —va dir fluixet. I va començar a caminar. La boira freda dels demèntors no el va afectar en absolut; va passar a través d’ella amb els seus acompanyants, que el protegien com si fossin patronus seus, i junts van caminar entre els arbres vells, que estaven tan junts que formaven un brancam espès, amb unes arrels retorçades i entortolligades. En Harry va agafar la Capa mentre s’endinsava en la foscor, fent-se més i més endins del bosc, sense tenir ni idea d’on era exactament en Voldemort, però segur que el trobaria. Als seus costats, sense fer gairebé cap soroll, caminaven en James, en Sírius, en Llopin i la Lily, i la seva presència era el seu coratge, i la raó que ell pogués continuar posant un peu davant de l’altre. El seu cos i la seva ment estaven ara estranyament desconnectats, els seus músculs es movien sense cap instrucció conscient, com si fos el passatger, no el conductor, d’un cos que aviat abandonaria. Els morts que caminaven amb ell pel bosc eren molt més reals per ell que els vius que hi havia al castell: en Ron, l’Hermione, la Ginny i tots els altres eren els qui ara sentia com fantasmes, mentre s’esmunyia i s’esquitllava cap al final de la seva vida, cap a en Voldemort… Un cop sord i un xiuxiueig: alguna altra criatura vivent s’acostava. En Harry va parar en sec sota la Capa, mirant al voltant i escoltant, i la seva mare i el seu pare, en Llopin i en Sírius, també es van aturar. —Hi ha algú! —es va sentir en veu baixa—. Té una capa que fa invisible. Podria ser…? Dues figures van sortir de darrere un arbre proper: les seves varetes es van alçar i – 543 –


en Harry va veure en Yaxley i en Dolohov mirant de descobrir alguna cosa en la foscor, directament cap al lloc on eren en Harry, la seva mare, el seu pare, en Sírius i en Llopin. Pel que semblava no podien veure res. —Estic convençut que he sentit alguna cosa —va dir en Yaxley—. Algun animal, no creus? —El capsigrany d’en Hagrid tenia un munt de bèsties aquí —va dir en Dolohov, mirant per sobre la seva espatlla. En Yaxley va mirar el seu rellotge. —Gairebé s’ha acabat el temps. En Potter ha tingut la seva hora. No ha vingut. —I ell estava segur que vindria! No li agradarà. —Serà millor que tornem —va dir en Yaxley— per saber quin és el pla, ara. Ell i en Dolohov es van girar i van caminar bosc endins. En Harry els va seguir, sabent que el portarien exactament on ell volia anar. Va mirar als seus costats, la seva mare li va adreçar un somriure i el seu pare li va fer un gest d’assentiment per encoratjar-lo. Havien caminat uns pocs minuts quan en Harry va veure una llum davant seu, i en Yaxley i en Dolohov van sortir cap a una clariana que en Harry sabia que era el lloc on el monstruós Aragog havia viscut. Les restes de la seva espessa teranyina encara hi eren, però la munió de descendents de l’aranya havien estat expulsats del lloc pels Cavallers de la Mort, perquè lluitessin per la seva causa. Un foc cremava al centre de la clariana, i la seva brillantor parpellejant il·luminava un grup nombrós de Cavallers de la Mort totalment silenciosos i a l’aguait. Alguns encara portaven màscara i estaven tapats, d’altres mostraven el seu rostre. Dos gegants seien apartats del grup, projectant grans ombres sobre l’escena, amb les seves cares de crueltat, tallades amb força com la roca. En Harry va veure en Fenrir rondant; mossegant-se les ungles, en Rowle, gros i ros, es fregava el llavi sangonós. Va veure en Lucius Malfoy, que semblava abatut i aterrit, i la Narcisa, que tenia els ulls enfonsats i plens d’aprensió. Totes les mirades es fixaven en Voldemort, que s’estava amb el cap cot i amb les mans blanques acariciant la Vareta de Saüc davant seu. Semblava com si resés o comptés mentalment i en Harry, estant a la vora de l’escena, va pensar en el joc infantil de fet i amagar. Darrere el seu cap, recargolant-se i movent-se, la gran serp Nagini surava dins la seva gàbia amb el conjur de protecció, com una aura monstruosa. Quan en Dolohov i en Yaxley es van reunir al cercle, en Voldemort va aixecar el – 544 –


cap. —No hi ha rastre d’ell, senyor —va dir en Dolohov. L’expressió d’en Voldemort no va canviar. Els ulls vermells semblaven cremarli a la llum del foc. Lentament, acariciava la Vareta de Saüc entre els dits. —Senyor… Havia parlat la Bel·latrix: seia a tocar d’en Voldemort, amb la cara una mica tacada de sang, però sense cap ferida. En Voldemort va alçar la mà per fer-la callar, i no va dir res més, però el va mirar amb fascinació. —Pensava que vindria —va dir en Voldemort amb la seva veu aguda i clara, i amb els ulls clavats a les flames—. Esperava que vingués. Ningú no va parlar. Semblaven tan espantats com en Harry, que tenia el cor a punt de llançar-se ell sol fora del cos i abandonar-lo. Li suaven les mans mentre es treia la Capa d’Invisibilitat i se la guardava entre la seva roba, juntament amb la seva vareta. No volia estar temptat de lluitar. —Sembla ser que estava… equivocat —va dir en Voldemort. —No ho estaves. En Harry ho va dir tan fort com va poder, amb totes les forces que va ser capaç de reunir: no volia semblar espantat. La Pedra de la Resurrecció li va relliscar d’entre els dits i va veure de reüll els seus pares, en Sírius i en Llopin, esvair-se mentre caminava recte cap a la llum del foc. En aquell moment va sentir que ningú no importava a part d’en Voldemort. Allò només era entre l’un i l’altre. La il·lusió va marxar tan aviat com havia vingut. Els gegants van rugir mentre els Cavallers de la Mort s’alçaven tots alhora; se sentien molts crits, esgarips i fins i tot alguna riallada. En Voldemort s’havia quedat quiet on era, però els seus ulls vermells van trobar en Harry i el van seguir mentre aquest se li acostava, sense res més entre ells a banda del foc. Llavors, una veu va bramar: —Harry!!! No!!! Es va girar: en Hagrid estava lligat de peus i mans, penjat d’un arbre proper. El seu cos enorme agitava les branques forcejant desesperadament. —No!!! No!!! Harry, que dimonis estàs…?!! —Calla!!! —va saltar en Rowle, i, amb un moviment de vareta, en Hagrid va ser silenciat. – 545 –


La Bel·latrix, que s’havia posat dempeus d’un bot, mirava desesperadament en Voldemort i en Harry. Respirava fort. Les úniques coses que es movien eren les flames i la serp, recargolant-se i estirant-se dins la seva brillant protecció, darrere el cap d’en Voldemort. En Harry podia sentir-se la vareta contra el pit, però no va fer cap gest per agafar-la. Sabia que la serp estava massa ben protegida; sabia que si apuntava amb la vareta cap a la Nagini, quinze encanteris el tocarien abans. I, mentrestant, en Voldemort i en Harry continuaven mirant-se l’un a l’altre, i llavors en Voldemort va inclinar el cap lleugerament cap a un costat, avaluant el noi que tenia al davant, i un somriure singularment mancat d’alegria va corbar la seva boca sense llavis. —Harry Potter —va dir molt fluix. La seva veu semblava ser part del foc que guspirejava—. «El nen que va sobreviure». Cap dels Cavallers de la Mort no es va moure. Estaven esperant: tot estava esperant. En Hagrid s’agitava, la Bel·latrix panteixava, i en Harry va pensar inexplicablement en la Ginny, i en la seva brillant mirada, i en la sensació dels seus llavis en els d’ell… En Voldemort havia alçat la vareta. El seu cap seguia inclinat cap un costat, com un nen curiós, demanant-se què passaria si procedia. En Harry va retornar la mirada a aquells ulls vermells i va voler que passés ara, ràpid, mentre encara es pogués mantenir allà dret, abans que perdés el control, abans que la por no el traís… Va veure com movia la boca i un esclat de llum verda, i tot va desaparèixer.

– 546 –


— CAPÍTOL TRENTA-CINC —

King’s Cross Jeia estirat de bocaterrosa, escoltant el silenci. Estava totalment sol. Ningú no mirava. No hi havia ningú més. No estava del tot segur de ser ell qui es trobava en aquell lloc. Al cap de molta estona, o potser fora de tot temps, se li va passar pel cap que per força havia d’existir, que havia de ser alguna cosa més que un pensament sense cos, perquè es trobava estirat, estirat sense cap mena de dubte, sobre alguna superfície. Per tant, tenia sentit del tacte, i la cosa sobre la qual estava estirat existia, també. Quasi al mateix moment en què va arribar a aquesta conclusió, en Harry va ser conscient que anava despullat. Convençut que estava completament sol, això no el va preocupar, però sí que el va deixar lleugerament intrigat. Es va preguntar si, com que podia sentir, també seria capaç de veure-hi. En obrir-los, va descobrir que tenia ulls. Jeia enmig d’una boirina brillant, però no era semblant a cap boirina que hagués experimentat abans. El seu voltant no l’amagava el núvol de vapor, sinó que el núvol de

– 547 –


vapor encara no havia format el seu voltant. El terra sobre el qual estava estirat semblava ser blanc, ni càlid ni fred, sinó simplement quelcom pla i blanc on s’hi podia estar a damunt. Es va incorporar. Semblava il·lès. Va tocar-se la cara. Ja no duia ulleres. Llavors, va arribar-li un so a través del no-res amorf que l’envoltava: uns cops secs, fluixos i suaus d’alguna cosa que es regirava, es bellugava i es movia amb dificultat. Era un so llastimós i, al mateix temps, lleugerament indecent. Va tenir la incòmoda sensació que estava espiant alguna cosa furtiva, vergonyosa. Per primer cop, va desitjar estar vestit. Tot just va haver formulat el desig al seu cap, va aparèixer roba a pocs metres. La va agafar i se la va posar. Era suau, neta i càlida. Era extraordinari com havia aparegut, sense més ni més, en el precís moment que l’havia volguda… Va posar-se dret, mirant al seu voltant. Era en alguna mena de Sala de la Necessitat gegant? Com més mirava, més hi havia per veure. Un gran sostre voltat de vidre brillava per sobre seu a la llum del sol. Potser era un palau. Tot era silenciós i tranquil, llevat de per aquells estranys cops secs i els gemecs que venien d’algun lloc proper d’entremig de la boira… En Harry es va girar sobre si mateix amb lentitud, i va semblar que el seu voltant s’inventava davant mateix dels seus ulls. Era un espai obert i ample, net i brillant, un vestíbul força més gran que el Gran Saló, amb aquell sostre voltat de vidre clar. Estava força buit. Era l’única persona qui hi havia, llevat de… Va retrocedir. Havia vist la cosa que feia els sorolls. Tenia la forma d’un nen petit i nuu, corbat al terra, amb la pell aspra i basta, com escorxada, i romania tremolant sota el seient on l’havien deixat, no volgut, arraconat per no ser vist, respirant amb dificultat. Va tenir-ne por. Tot i ser tan petit, fràgil i malmès, no s’hi volia fer a prop. No obstant això, s’hi va acostar de mica en mica, preparat per a fer un bot enrere en qualsevol moment. Aviat hi va ser prou a prop com per a tocar-lo, però així i tot no gosava fer-ho. Es va sentir com un covard. L’hauria de confortar, però el repel·lia. —No el pots ajudar. Va fer mitja volta. L’Albus Dumbledore caminava cap a ell, enèrgic i directe, vestit amb una túnica llarga de color blau marí. —Harry —va dir, estenent els braços; tenia totes dues mans senceres, blanques i sanes—. Ets un noi extraordinari, Harry, i t’has convertit en tot un home, un home molt – 548 –


valent. Vine. Astorat, en Harry va seguir en Dumbledore, que ara s’allunyava a grans passes de l’indret on la criatura escorxada jeia gemegosa, conduint-lo fins a dos seients que en Harry no havia vist, posats a força distància, sota aquell cel alt i centellejant. En Dumbledore va seure en una de les cadires i en Harry es va posar a l’altra, mirant amb sorpresa la cara del seu antic director. La barba i els cabells llargs i argentats, els ulls blaus i penetrants rere les ulleres de mitja lluna, el nas allargat i tort… Tot era com l’havia recordat. I així i tot… —Però està mort —va dir en Harry. —Oh, sí —va dir en Dumbledore amb tranquil·litat. —Llavors… Jo també estic mort? —Ah —va dir en Dumbledore, amb un somriure encara més ample—. Aquesta és la qüestió, oi? Tot comptat i debatut, em penso que no. Es van mirar l’un a l’altre, l’home vell encara somrient. —No? —va repetir en Harry. —No —va contestar en Dumbledore. —Però… —en Harry va alçar la mà instintivament cap a la cicatriu en forma de llamp que tenia al front. Semblava que no hi era—. Però hauria d’haver mort… No em vaig defensar! Tenia la intenció de deixar que em matessin! —La qual cosa —va dir en Dumbledore— crec que haurà marcat tota la diferència. La felicitat semblava irradiar d’en Dumbledore com la llum, com el foc. En Harry mai no l’havia vist tan manifestament i palpablement content. —Expliqui-m’ho —va dir en Harry. —Però si ja ho saps —va dir en Dumbledore. Va joguinejar amb els polzes. —Vaig deixar que em matés —va dir en Harry—. Oi? —Sí —va dir en Dumbledore, assentint amb el cap—. Continua! —Així que la part de la seva ànima que era en mi… En Dumbledore va assentir encara amb més entusiasme, instant en Harry perquè continués amb un gran somriure d’encoratjament a la cara. —… se n’ha anat? —Oh, i tant! —va dir en Dumbledore—. Sí, ell mateix l’ha destruïda. La teva ànima és sencera, i completament teva, Harry. —Però llavors… – 549 –


En Harry va mirar per sobre l’espatlla cap a on la criatura petita i mutilada tremolava sota una cadira. —Què és allò, professor? —Una cosa fora de l’abast de la nostra ajuda —va dir en Dumbledore. —Però si en Voldemort ha utilitzat el Malefici de la Mort —va començar en Harry de nou— i ningú no ha mort per mi aquest cop… Com pot ser que encara visqui? —Crec que en tens la resposta —va dir en Dumbledore—. Pensa de nou. Recorda què va fer, en la seva ignorància, en la seva ambició i crueltat. En Harry va pensar. Va deixar que la seva mirada recorregués el seu voltant. Si realment era un palau allà on eren, n’era un de molt estrany, amb cadires disposades en petites files i trossos de reixats per aquí i per allà i, a més a més, en Dumbledore, ell i la criatura de sota la cadira eren els únics éssers que hi havia. La resposta va anar-li als llavis fàcilment, sense esforç. —Va agafar sang meva —va dir en Harry. —Exacte! —va dir en Dumbledore—. Va agafar sang teva i va reconstruir el seu cos vivent amb ella! La teva sang és a les seves venes, Harry, i la protecció de la Lily és dintre tots dos! Estàs lligat a la vida mentre ell visqui! —Jo viuré… mentre ell visqui? Però jo pensava… Jo pensava que era a l’inrevés! Creia que tots dos havíem de morir! O és que és la mateixa cosa? El va distreure els gemecs i els cops secs de la criatura que agonitzava rere seu i va tornar-la a mirar encara un altre cop. —Està segur que no podem fer-hi res? —No hi ha res a fer. —Llavors, expliqui… més —va dir en Harry, i en Dumbledore va somriure. —Tu eres el setè horricreu, Harry, l’horricreu que mai no havia planejat de fer. Havia fet tornar la seva ànima tan inestable que es va esberlar en cometre aquells actes de maldat atroç, la mort dels teus pares, l’intent d’assassinat d’un infant. Però allò que es va escapar d’aquella sala va ser encara menys del que es pensava. Va deixar enrere quelcom més que el seu propi cos. Va deixar una part seva tancada amb balda en tu, la víctima en potència que havia sobreviscut. »I el seu coneixement va restar deplorablement incomplet, Harry! Allò que en Voldemort no valora, no es pren la molèstia de comprendre-ho. D’elfs domèstics, de contes de nens, d’amor, de lleialtat i d’innocència, en Voldemort no n’entén gens. Gens ni mica. Que tots ells tenen un poder més enllà del seu propi, un poder més enllà de – 550 –


l’abast de qualsevol màgia, és una veritat que mai no ha arribat a entendre. »Va agafar la teva sang creient que l’enfortiria. Va posar-se dins el seu cos una part minúscula de l’encanteri que la teva mare va deixar sobre tu quan va morir per salvar-te. El cos d’en Voldemort guarda viu el sacrifici de la teva mare i, mentre l’encanteri sobrevisqui, tu també sobreviuràs i també ho farà la darrera i única esperança que li queda a en Voldemort per a ell mateix. En Dumbledore va somriure a en Harry, i aquest darrer se’l va quedar mirant. —I ho sabia? Ho ha estat sabent… tot aquest temps? —Ho suposava. Però les meves suposicions, normalment, han estat encertades —va dir en Dumbledore, feliç, i van romandre en silenci durant el que va semblar molt de temps, mentre la criatura rere seu continuava lamentant-se i tremolant. —Encara hi ha més —va dir en Harry—. Encara n’hi ha més. Per què va trencar, la meva vareta, la vareta que en Voldemort havia agafat prestada? —Pel que fa a això, no n’estic segur. —Faci alguna suposició, doncs —va dir en Harry, i en Dumbledore va riure. —El que has d’entendre, Harry, és que Lord Voldemort i tu heu viatjat junts a través d’uns reialmes de màgia fins ara desconeguts i gens experimentats. Però t’explicaré el que penso que va passar, i que no té precedents, i que cap fabricant de varetes no podria, crec, haver-ho predit o explicat a en Voldemort. »Sense proposar-s’ho, com ja saps ara, Lord Voldemort va redoblar el lligam que tenia amb tu, quan va tornar a una forma humana. Una part de la seva ànima estava lligada a la teva i, pensant que l’enfortiria, va prendre una part del sacrifici de la teva mare. Si tan sols hagués entès el poder precís i terrible d’aquell sacrifici, no s’hauria, potser, atrevit a tocar la teva sang… Però, ja hi tornem a ser, si hagués estat capaç d’entendre-ho, no s’hauria pogut convertir en Lord Voldemort i potser mai no hauria comès un assassinat. »Després d’haver assegurat aquesta connexió a dues bandes i d’haver entrellaçat els vostres destins junts amb més fermesa que mai en tota la història, en Voldemort va procedir a atacar-te amb una vareta que compartia el cor amb la teva. I va passar una cosa molt estranya, com ja sabem. Els cors van reaccionar d’una manera que Lord Voldemort, que no havia sabut mai que la seva vareta i la teva eren bessones, mai no hauria pogut esperar. »Aquella nit va estar més espantat que tu, Harry. Tu havies acceptat, i fins i tot abraçat, la possibilitat de morir, una cosa que en Voldemort mai no ha pogut fer. El teu – 551 –


coratge va guanyar, la teva vareta va poder amb la seva. I en fer això, alguna cosa va succeir entre aquestes dues varetes, una cosa que va repercutir en la relació entre els seus senyors. »Crec que la teva vareta va beure d’alguns dels poders i les qualitats de la vareta d’en Voldemort aquella nit, cosa que ve a dir que va passar a contenir una part del mateix Voldemort. Així, la teva vareta el va reconèixer quan et va perseguir, i va reconèixer un home que era alhora pròxim i enemic mortal, i va regurgitar part de la seva pròpia màgia contra seu, una màgia molt més poderosa que la que la vareta d’en Lucius no havia fet mai. La teva vareta contenia ara el poder d’un coratge enorme i de la mateixa habilitat mortal d’en Voldemort: quina possibilitat tenia la pobra vareta d’en Lucius Malfoy d’aguantar? —Però si la meva vareta era tan poderosa, com és que l’Hermione la va poder trencar? —va preguntar en Harry. —Fill meu, els efectes extraordinaris només eren dirigits a en Voldemort, qui havia forçat de manera tan poc aconsellable les lleis més antigues de la màgia. Tan sols contra ell era aquesta vareta tan anormalment poderosa. En els altres casos, era una vareta com qualsevol altra… Tot i que n’era una de bona, n’estic convençut —va acabar en Dumbledore, amablement. En Harry va pensar durant una llarga estona, o potser tan sols eren segons. Era molt difícil estar segur de coses com el temps, allà. —M’ha mort amb la vareta de vostè. —Ha fallat de matar-te amb la meva vareta —va corregir-lo en Dumbledore—. Crec que podem estar d’acord que no ets mort… És clar que, naturalment —va afegir, com si temés haver estat descortès—, no llevo importància al que has patit, que sé que ho has fet de valent. —Però ara mateix em sento molt bé —va dir en Harry, mirant-li les mans netes i intactes—. On som, exactament? —Estava a punt de preguntar-t’ho —va dir en Dumbledore, mirant al seu voltant—. On diries que som? Fins el moment que en Dumbledore li ho havia preguntat, en Harry no ho havia sabut. Ara, però, va trobar que tenia una resposta ja preparada per a donar. —Sembla —va dir lentament— l’estació de King’s Cross. Llevat que està molt més neta i buida, i no hi ha trens, que jo pugui veure. —L’estació de King’s Cross! —en Dumbledore reia sense moderació—. Déu – 552 –


meu! De debò? —I bé, on creu que som, vostè? —va preguntar en Harry, una mica a la defensiva. —Fill meu, no en tinc ni idea. Com se sol dir, això és cosa teva. En Harry no tenia ni idea sobre què volia dir això, en Dumbledore estava sent exasperant. Va mirar-lo i va recordar que tenia una pregunta molt més urgent que la de la seva localització actual. —Les relíquies de la Mort —va dir, i es va alegrar de veure que les paraules li llevaven el somriure de la cara. —Ah, sí —va dir. Semblava fins i tot una mica preocupat. —I bé? Per primer cop des que en Harry coneixia en Dumbledore, semblava menys que un home vell, molt menys. Va semblar, durant un instant efímer, un nen atrapat fent una trapelleria. —Em perdones? —va dir—. Em perdones per no confiar en tu? Per no dir-t’ho? Harry, tan sols temia que fallessis com jo havia fallat. Tan sols tenia por que repetissis els meus errors. Et suplico que em perdonis, Harry. Ara ja sé que ets un home molt millor. —De què parla? —va preguntar en Harry, perplex davant el to de veu d’en Dumbledore i les llàgrimes sobtades als seus ulls. —Les relíquies, les relíquies… —va murmurar en Dumbledore—. El somni d’un home desesperat! —Però són reals! —Reals i perilloses, i un esquer per als necis —va dir en Dumbledore—. I jo vaig ser un neci. Però ja ho saps, oi? Ja no tinc més secrets per a tu. Ho saps. —Què sé? En Dumbledore va girar el seu cos del tot per encarar en Harry, mentre les llàgrimes brillaven en els ulls blaus i brillants. —Senyor de la mort, Harry, senyor de la mort! Al cap i a la fi, era millor, jo, que en Voldemort? —Naturalment que ho era —va dir en Harry—. És clar, com pot preguntar això? Vostè mai no va matar ningú si ho podia evitar. —Cert, és veritat —va dir en Dumbledore, i semblava un nen buscant consol—. Però així i tot, jo també vaig cercar una forma de conquerir la mort, Harry. – 553 –


—Però no de la mateixa manera que ell —va dir en Harry. Després d’enfadar-se amb en Dumbledore, que estrany era seure allà, sota aquell alt sostre voltat, i defensant en Dumbledore d’ell mateix—. Relíquies, no horricreus. —Relíquies —va murmurar en Dumbledore—, no horricreus. Exactament. Hi va haver una pausa. La criatura rere d’ells va queixar-se, però en Harry no va mirar al seu voltant. —En Grindelwald també les buscava? —va preguntar. En Dumbledore va tancar els ulls per un moment i va assentir. —Per damunt de tot, eren les relíquies allò que ens atreia l’un cap a l’altre —va dir, fluixet—. Dos nois intel·ligents amb una obsessió compartida. Va voler venir al Cau de Goldric, com segurament deus haver imaginat, per la tomba de l’Ignotus Peverell. Volia explorar el lloc on havia mort el tercer germà. —Així que és veritat? —va preguntar en Harry—. És tot veritat? Els germans Peverell… —…eren els tres germans del conte, sí —va dir en Dumbledore, assentint—. Sí, crec que sí. Ara, sobre si es van trobar la Mort en un camí solitari… Penso que va ser més aviat que els germans Peverell eren, senzillament, bruixots dotats i perillosos que van sortir-se’n amb èxit, de crear aquests poderosos objectes. La història d’aquests objectes com les mateixes relíquies de la Mort em sembla a mi el tipus de llegenda que hauria brollat al voltant d’aquestes creacions. »La Capa, com ara ja saps, ha viatjat a través dels anys, de pare a fill, de mare a filla, directament fins a l’últim descendent de l’Ignotus, que va néixer, com ell mateix, al poble del Cau de Goldric. En Dumbledore va somriure a en Harry. —Jo? —Sí, tu. Ja sé que has endevinat per què tenia jo la Capa la nit que van morir els teus pares. En James me l’havia ensenyada prèviament uns dies abans. Això explicava la majoria de les seves malifetes no detectades a l’escola! Em costava de creure el que veia. Vaig demanar-li que me la deixés, per examinar-la. Feia molt de temps que havia deixat enrere el meu somni de recuperar les tres relíquies, però no em vaig poder resistir a donar-hi una ullada de més a prop… Era una capa com mai no n’havia vista cap, immensament antiga, perfecta en cada detall… I després el teu pare va morir, i per fi jo tenia dues relíquies, totes dues per a mi sol! —el seu to de veu era insuportablement amarg. – 554 –


—Però la Capa tampoc no els hauria ajudat a sobreviure —va dir en Harry ràpidament—. En Voldemort sabia on eren els meus pares. La Capa no els hauria fet impermeables a les malediccions. —Cert —va sospirar en Dumbledore—. Cert. En Harry va esperar que parlés, però en Dumbledore no va continuar, de manera que l’hi va haver d’instar. —Per tant, vostè havia deixat de buscar les relíquies quan va veure la Capa? —Oh, sí —va dir dèbilment en Dumbledore. Semblava que s’esforçava a mirar en Harry als ulls—. Ja saps què va passar. Ho saps. No pots menysprear-me més del que ho faig jo mateix. —Però jo no el menyspreo… —Doncs ho hauries de fer —va dir en Dumbledore. Llavors va respirar profundament—. Coneixes el secret de la mala salut de la meva germana, què van fer aquells muggles, en què es va convertir. Coneixes la revenja del meu pobre pare, i com va pagar-ne el preu, morint a Azkaban. Saps com la meva mare va donar la seva pròpia vida per tenir cura de l’Ariadna. »Jo me’n ressentia, Harry. En Dumbledore va dir això darrer sense embuts, fredament. Ara mirava per sobre del cap d’en Harry, distant. —Tenia un do, era brillant. Volia fugir, volia destacar, volia la fama. »No em mal interpretis —va dir, i el dolor va travessar la seva cara que semblava més vella de nou—. Me’ls estimava, estimava els meus pares, estimava el meu germà i la meva germana; però era egoista, Harry, més egoista del que tu, que ets una persona remarcablement altruista, et podries imaginar. »Així que, quan la meva mare va morir, i em va deixar com a responsable d’una germana malalta i d’un germà un xic rarot, vaig tornar al poble enutjat i amb una sensació d’amargor. Atrapat i desaprofitat, pensava! I després, és clar, va arribar ell… Els ulls d’en Dumbledore van mirar directament als d’en Harry altre cop. —En Grindelwald. No pots imaginar-te com em van captivar les seves idees, Harry, em van corprendre. Els muggles sotmesos a la força. Nosaltres, els bruixots, triomfants. En Grindelwald i jo, els gloriosos joves líders de la revolució. »Oh, clar que també tenia una mica d’escrúpols. Tranquil·litzava la meva consciència amb paraules buides. Tot seria pel bé major, i tot mal veuria recompensada cent vegades la seva magnitud en benefici dels bruixots. Sabia què era, en el fons, en – 555 –


Gellert Grindelwald? Crec que sí, però vaig tancar els ulls. Si els plans que fèiem es materialitzaven, tots els meus somnis es farien realitat. »I al centre dels nostres plans, les relíquies de la Mort! Com el fascinaven, com ens fascinaven a tots dos! La Vareta Invencible, l’arma que ens duria al poder! La Pedra de la Resurrecció, que per a ell, crec que es pensava que jo no ho sabia, significava un exèrcit d’ínfers! Per a mi, ho confesso, volia dir el retorn dels meus pares, i la pèrdua de la responsabilitat que pesava sobre les meves espatlles. »I la Capa… d’alguna manera no havíem parlat gaire de la Capa, Harry. Tots dos ens ocultàvem bé sense la Capa, la verdadera màgia de la qual, és clar, és que pot fer-se servir per protegir els altres tan bé com el posseïdor. Jo creia que si la trobàvem podria ser útil per a amagar l’Ariadna, però els nostres interessos en la Capa eren simplement per completar el tercet, perquè la llegenda deia que la persona que reunís els tres objectes esdevindria el senyor de la mort, cosa que per a nosaltres significava ser invencibles. »Els invencibles senyors de la mort, Grindelwald i Dumbledore! Dos mesos de bogeria, de somnis cruels, i d’abandó dels dos únics membres que quedaven de la meva família. I després… ja saps què va passar. La realitat es va imposar, en forma del meu germà tosc, inculte i infinitament més admirable que jo. Jo no volia sentir les veritats que em cantava. No volia sentir que no me’n podia anar a buscar les relíquies amb una germana malalta a casa. »La discussió es va convertir en una lluita. En Grindelwald va perdre el control. Allò que sempre havia pressentit en ell, tot i que pretenia que no, havia resultat ara en un ésser terrible. I l’Ariadna… després de totes les precaucions i les cures de la meva mare… jeia morta al terra. En Dumbledore va deixar anar un crit sufocat i va començar a plorar de debò. En Harry va allargar el braç i es va alegrar de veure que el podia tocar. Va agafar-li el braç amb fermesa, i en Dumbledore va anar recuperant gradualment el control. —Bé, en Grindelwald va fugir, com tothom menys jo podria haver previst. Es va esvair, amb els seus plans de fer-se amb el poder, els seus esquemes de torturar els muggles i els somnis de les relíquies de la Mort, somnis amb què jo l’havia animat i ajudat. Va desaparèixer, mentre jo em quedava enterrant la meva germana i aprenia a viure amb la culpa i amb aquell dolor terrible: el preu de la deshonra vers la meva família. »Els anys van passar, corrien diversos rumors sobre ell. Deien que tenia una – 556 –


vareta d’un poder immens. A mi, mentrestant, em van oferir el càrrec de conseller d’Afers Màgics, més d’un cop. Naturalment, vaig refusar-lo. Havia après que no s’hi juga, amb el poder. —Però vostè hauria estat molt millor que en Fudge o l’Scrimgeour! —va saltar en Harry. —Ho hauria estat? —va preguntar en Dumbledore amb pesar—. Jo no n’estic tan segur. Ja havia comprovat, de jove, que el poder era la meva debilitat i la meva temptació. És curiós, Harry, però potser els qui són apropiats per a governar són aquells que mai no ho haurien buscat. Aquells qui, com tu, s’han trobat amb la responsabilitat d’un lideratge sobre seu i l’assumeixen perquè han de fer-ho, i se sorprenen de com de bé poden fer-ho. »No, jo estava més segur a Hogwarts. Crec que era bon professor… —Vostè va ser el millor…! —Ets molt amable, Harry, però mentre jo m’ocupava de l’ensenyament de joves bruixots, en Grindelwald estava reunint un exèrcit. Diuen les males llengües que em temia, i potser és veritat, però menys, crec, que jo a ell. »Oh, no era la mort, allò que temia —va dir en Dumbledore en resposta a la mirada inquisitiva d’en Harry—. Ni el que em pogués fer amb la màgia. Sabia que estàvem força igualats, potser jo era una mica més destre. Era la veritat, allò que jo temia. Ja veus, mai no vaig saber qui de nosaltres dos, en aquella última i horrible lluita, va llançar el malefici que va matar la meva germana. Pots dir-me covard, Harry, tindries raó. Temia, més que res, saber que hagués estat jo qui havia causat la mort de la meva germana, no merament a través de la meva arrogància i la meva estupidesa, sinó que jo mateix hagués llançat de veritat el cop que va extingir la seva vida. »Crec que ell ho sabia, crec que sabia què m’espantava. Vaig retardar el nostre enfrontament fins que finalment hauria estat massa vergonyós resistir encara més temps. La gent moria i ell semblava que no tingués aturador, i jo havia de fer tot el que pogués. »Bé, ja saps què va passar després. Vaig guanyar el duel. I també la Vareta. Un altre silenci. En Harry no va preguntar si en Dumbledore havia descobert qui va llançar el cop que va matar l’Ariadna. No volia saber-ho, i encara menys volia que en Dumbledore es veiés forçat a explicar-li-ho. Al final va saber què hauria vist en Dumbledore si s’hagués mirat al mirall de Gised, i per què ell havia entès la fascinació que exercia aquest sobre en Harry. Van seure en silenci durant una bona estona, i els gemecs de la criatura rere seu – 557 –


amb prou feines van molestar més en Harry. Al final va dir: —En Grindelwald va intentar evitar que en Voldemort anés darrere la Vareta. Li va mentir, fent veure que mai no l’havia tinguda. En Dumbledore va assentir amb el cap, mirant cap a la seva falda, amb les llàgrimes encara gotejant pel seu nas tort. —Diuen que va mostrar remordiments cap al final, allà tot sol a la cel·la de Nurmengard. Espero que sigui veritat. M’agradaria pensar que va sentir l’horror i la vergonya del que havia fet. Potser aquesta mentida a en Voldemort va ser el seu intent de compensar… d’evitar que en Voldemort aconseguís les relíquies… —…o potser per a evitar que irrompés dins la seva tomba? —va suggerir en Harry, i en Dumbledore es va eixugar els ulls. Després d’una altra pausa, en Harry va dir: —Vau provar d’usar la Pedra de la Resurrecció. En Dumbledore va assentir. —Quan vaig descobrir-la, després de tots aquells anys, enterrada a la casa dels Gaunt… la relíquia que més anhelava… Encara que quan era jove la volia per altres motius molt diferents… Vaig perdre el cap, Harry. Vaig oblidar que ara era un horricreu, que de ben segur l’anell tenia una maledicció. Vaig agafar-lo i me’l vaig emprovar, i per un segon vaig imaginar que estava a punt de veure l’Ariadna, i la meva mare, i el meu pare, i que els podria explicar com n’estava, de penedit… »Vaig ser un ximple, Harry. Després de tots aquells anys no havia après res. No era digne de reunir les tres relíquies de la Mort, ho havia intentat un i un altre cop i aquí hi havia la prova final. —Per què? —va dir en Harry—. Era normal! Vostè volia veure’ls un altre cop, què hi havia de dolent en això? —Potser un home d’entre un milió podria reunir les tres relíquies, Harry. Jo només vaig ser digne de posseir la menys important de les tres, la menys extraordinària. Vaig poder tenir la Vareta de Saüc, i no per ostentar-la, no per matar amb ella. Se’m va permetre domar-la i utilitzar-la perquè vaig ser jo qui la va agafar, no per benefici propi, sinó per salvar els altres d’ella. »Però la Capa vaig agafar-la per vana curiositat, i per tant mai no hagués funcionat per a mi com ho fa per a tu, el seu veritable propietari. La Pedra l’hauria feta servir més per a arrossegar els qui descansen en pau cap a una penosa existència que per a permetre el meu autosacrifici, com vas fer tu. Tu ets el digne posseïdor de les – 558 –


relíquies. En Dumbledore va donar copets a la mà d’en Harry, que va mirar cap a l’antic director i va somriure; no ho va poder evitar. Com podia estar enfadat amb en Dumbledore, ara? —Per què va fer-ho tot tan difícil? El somriure d’en Dumbledore era tremolós. —Em temo que vaig comptar amb la senyoreta Granger perquè alentís la teva marxa. Em feia por que la teva impulsivitat dominés el teu bon cor. M’espantava que, si presentava obertament els fets sobre aquests objectes tant temptadors, tu t’aprofitessis de les relíquies com jo vaig fer, en un mal moment i per raons equivocades. Volia que, si les trobaves, les utilitzessis amb prudència. Tu ets el verdader senyor de la mort, perquè el veritable senyor no busca escapar-se’n. Accepta que ha de morir, i entén que hi ha coses molt pitjors en el món que morir. —I en Voldemort mai no en va saber res, de les relíquies? —Em penso que no, perquè no va reconèixer la Pedra de la Resurrecció quan la va convertir en un horricreu. Però fins i tot si les hagués conegut, Harry, dubto que s’hagués interessat per cap tret de per la primera. Creuria que no necessitava la Capa, i sobre la Pedra, a qui voldria ressuscitar, ell? Tem els morts. No estima. —Però vostè sabia que ell aniria rere la Vareta, oi? —He estat segur que ho provaria des que la teva vareta va batre la seva en el cementiri de La Forqueta. Al principi, ell tenia por que l’haguessis vençut amb més destresa. Tanmateix, un cop va haver segrestat l’Ollivander, va descobrir l’existència de les varetes bessones. Pensava que això ho explicava tot. Però, així i tot, la vareta que va agafar en préstec no ho va fer pas millor, contra la teva! Llavors, en Voldemort, en lloc de preguntar-se quina qualitat tenies tu que et feia la vareta poderosa, quin do tenies tu i ell no, va sortir a buscar una vareta que les vencés totes, naturalment. Per a ell, la Vareta de Saüc es va convertir en una obsessió que competia amb la seva obsessió per tu. Creia que la Vareta de Saüc eliminaria la seva última debilitat i el faria invencible. Pobre Severus… —Si vostè va planejar la seva pròpia mort amb l’Snape, devia pretendre que ell acabés tenint la Vareta de Saüc, no? —Sí, admeto que aquesta era la meva intenció —va dir en Dumbledore—, però no va anar com ho planejava, oi? —No —va dir en Harry—. Aquesta part no va sortir bé. – 559 –


Llavors, la criatura de darrere seu va fer un moviment brusc i va gemegar, i en Harry i en Dumbledore van estar en silenci durant més estona que en cap moment anterior. La comprensió del que havia de passar a continuació es va anar posant gradualment sobre en Harry en els minuts següents, talment neu com cau. —He de tornar, oi? —Això depèn de tu. —Puc triar? —Oh, i tant —va somriure en Dumbledore—. No has dit que érem a King’s Cross? Crec que si decideixes no tornar, podràs… diguem-ne… agafar un tren. —I a on em portaria? —Més enllà —va dir en Dumbledore simplement. Hi va haver silenci de nou. —En Voldemort té la Vareta de Saüc. —Cert, la té. —Però vostè vol que torni? —Crec —va dir en Dumbledore—, que si esculls tornar, hi ha una oportunitat que tot acabi bé. No puc prometre-ho. Però el que sí sé, Harry, és que tu tens menys a témer de tornar aquí que ell. En Harry va fer una ullada a l’ésser que tremolava i s’asfixiava en l’ombra sota la cadira distant. —No tinguis llàstima dels morts, Harry. Tingues llàstima dels qui viuen i, sobretot, d’aquells qui viuen sense amor. Si tornes, faràs que hi hagi menys ànimes mutilades, menys famílies destrossades. Si et sembla un objectiu lloable, de moment ens diem adéu. En Harry va assentir i sospirà. Deixar aquell lloc no seria tan difícil com ho havia estat caminar pel bosc; però s’hi estava bé, era acollidor i ple de llum i harmonia, i sabia que ell es dirigia de nou al dolor i a la por de més pèrdues. Es va aixecar, en Dumbledore va fer el mateix i es van mirar durant una llarga estona l’un a la cara de l’altre. —Expliqui’m una última cosa —va dir en Harry—. Tot això és real? O està passant només dins el meu cap? En Dumbledore va somriure-li obertament i la seva veu va sonar clara i forta, malgrat que la brillant boirina estava cobrint-ho tot altre cop, fent més fosca la seva silueta. – 560 –


—És clar que està passant dins el teu cap, Harry, però per quins set sous hauria de voler dir això que no és real?

– 561 –


— CAPÍTOL TRENTA-SIS —

El punt feble del pla Tornava a estar de bocaterrosa. L’olor del bosc li omplia els narius i notava el terra dur i fred contra la galta. Les barnilles de les ulleres, que s’havien torçat en caure, se li clavaven a la templa, fent-li un tall. Sentia cada centímetre del seu cos adolorit, i, en el punt on havia rebut el Malefici de la Mort, hi notava un blau com si l’haguessin punxat amb un ferro. No es va moure, sinó que va romandre immòbil al mateix lloc on havia caigut, amb el braç esquerre formant un angle estrany i amb la boca oberta. S’havia esperat sentir crits de triomf i d’eufòria per la seva mort; però, en lloc d’això, tot de corredisses, passes apressades, xiuxiuejos i murmuris ansiosos omplien l’aire. —Senyor… Senyor… Era la veu de la Bel·latrix, que parlava com si es dirigís a un amant. En Harry no va gosar obrir els ulls, però va deixar que tots els seus altres sentits exploressin el destret en què es trobava. Sabia que encara tenia la vareta sota la túnica perquè la notava – 562 –


prement-li el pit contra el terra. La pressió de quelcom lleuger i tou vers l’estómac li va indicar que la Capa d’Invisibilitat també era allà, vora seu, feta un bolic i inadvertida. —Senyor… —Ja n’hi ha prou —va dir la veu d’en Voldemort. Més passos: unes quantes persones reculaven des d’un mateix punt. Desesperat per veure què passava, i per què, en Harry va obrir un mil·límetre els ulls. En Voldemort semblava que s’estava posant dret. Diversos Cavallers de la Mort es van allunyar ràpidament d’ell, incorporant-se a la gentada que rodejava la clariana. Tan sols la Bel·latrix va romandre enrere, agenollada vora en Voldemort. En Harry va aclucar els ulls i va pensar en el que havia vist. Els Cavallers de la Mort s’havien agrupat al voltant d’en Voldemort, que, segons semblava, havia caigut a terra. Alguna cosa havia fallat en disparar el Malefici de la Mort a en Harry. És que també s’havia desplomat, en Voldemort? Això semblava. I tots dos s’havien quedat inconscients per uns instants i ara mateix acabaven de tornar en si… —Senyor, si em permeteu… —No necessito ajuda —va dir en Voldemort fredament, i, encara que no ho podia veure, en Harry es va imaginar la Bel·latrix retirant la mà que li hauria ofert—. El noi… És mort? Un silenci absolut va envoltar tota la clariana. Ningú no es va apropar a en Harry, però podia notar totes les mirades clavades en ell, que semblaven prémer-lo més fort al terra, i va tenir por que no mogués inconscientment un dit o una parpella. —Tu —va dir en Voldemort. Es va sentir una petita detonació i un xisclet de dolor—. Examina’l bé. Digues-me si és mort. En Harry no sabia qui havia enviat per verificar-ho. No podia fer res, així que es va quedar ajagut, amb el cor bategant-li traïdorament, esperant per a ser examinat. Al mateix temps, però, es va adonar que, tot i que no era un gran confort, en Voldemort es mostrava caut pel que feia a acostar-se-li, de manera que en Voldemort sospitava que no tot havia anat conforme al pla… Unes mans, més suaus del que s’havia esperat, van tocar-li la cara, van alçar-li una parpella, van davallar lentament per sota la seva camisa fins arribar-li al pit i li van notar el cor. Sentia la respiració ràpida de la dona, els seus cabells llargs li feien pessigolles a la cara. En Harry sabia que la dona que l’examinava li podia notar el seu fort batec de vida contra les costelles. —És viu, en Draco? És al castell? – 563 –


El xiuxiueig va ser gairebé imperceptible; els llavis de la dona eren a pocs centímetres de la seva orella, i tenia el cap tan reclinat que els seus llargs cabells li protegien la cara dels observadors. —Sí —va respondre en Harry amb un sospir. Va notar com la mà que tenia posada sobre el seu pit es contreia, clavant-li les ungles. Aleshores, la va retirar i es va incorporar. —És mort —va dir la Narcisa Malfoy als qui l’observaven. I ara van esclatar, ara van cridar de triomf i van picar de peus a terra, i, a través de les parpelles, en Harry va veure tot d’esclats de llum vermella i platejada que disparaven a l’aire a mode de celebració. Encara fingint estar mort a terra, ho va entendre tot. La Narcisa sabia que l’única possibilitat que tenia d’entrar al castell de Hogwarts i trobar el seu fill era entrar-hi com a part de l’exèrcit victoriós. Ja no li importava si en Voldemort era el vencedor. —Ho veieu? —va cridar amb veu estrident en Voldemort per sobre del tumult—. En Harry Potter ha mort per la meva pròpia mà, i ara cap ésser viu no em pot amenaçar! Mireu! Crucio! En Harry s’ho havia estat esperant: sabia que no permetrien que el seu cos restés intacte al terra del bosc, sinó que seria sotmès a humiliacions per a demostrar la victòria d’en Voldemort. Va notar que s’enlairava i va concentrar-se amb tota la seva determinació a restar amb el cos flàccid, però el dolor esperat no va arribar. Va ser elevat una, dues i fins a tres vegades: li van caure les ulleres i va notar com la vareta li lliscava una mica per sota la túnica, però així i tot va romandre immòbil i inanimat, i quan va caure a terra la darrera vegada, la clariana es va omplir de mofes i riallades. —I ara —va dir en Voldemort— anirem al castell i els mostrarem què se n’ha fet del seu heroi. Qui arrossegarà el seu cos? No… Espera… Hi va haver un brot de riure sobtat i, al cap d’uns moments, en Harry va notar que el terra tremolava sota seu. —Tu el duràs —va dir en Voldemort—. Quedarà ben bé i a la vista, als teus braços, no creus? Recull el teu amiguet, Hagrid. I les ulleres. Poseu-li les ulleres, que se l’ha de reconèixer bé… Algú va estampar les ulleres a la cara d’en Harry amb una força deliberada, però les enormes mans que el van aixecar eren extremadament suaus. En Harry sentia com a en Hagrid li tremolaven els braços per la intensitat dels seus sanglots convulsius, i grans llàgrimes li queien cara avall i esquitxaven en Harry mentre el recollia als seus braços; – 564 –


però en Harry no s’atrevia a dir a en Hagrid, ni mitjançant un gest ni mitjançant una paraula, que no estava tot perdut, encara. —Endavant —va dir en Voldemort, i en Hagrid, ensopegant, va obrir-se pas a través dels arbres que creixien a prop, travessant el bosc de tornada al castell. Les branques el copejaven i fregaven la roba i els cabells d’en Harry, però ell va romandre immòbil, amb la mandíbula penjant i els ulls tancats; i, en la foscor, mentre els Cavallers de la Mort gallardejaven al seu voltant i mentre en Hagrid sanglotava cegament, en cap moment ningú no es va preocupar per comprovar si el pols palpitava o no al coll exposat d’en Harry Potter… Els dos gegants es feien pas estrepitosament darrere dels Cavallers de la Mort; els arbres cruixien i queien en passar-hi ells, i feien tant d’enrenou, que els ocells van alçar el vol amb una gran piuladissa, que fins i tot va ofegar els crits de befa dels Cavallers de la Mort. La processó victoriosa desfilava cap al camp obert i, al cap d’una estona, en Harry va saber, per la il·luminació de la foscor a través de les seves parpelles closes, que els arbres començaven a escassejar. —Bane!!! El bram inesperat d’en Hagrid gairebé va forçar en Harry a obrir els ulls. —Ja esteu contents, valtros que no heu lluitat, ramat de rossins covards? Ja estàs content, que en Harry Potter estigui m-mort? En Hagrid no va poder continuar i es va enfonsar en un mar de llàgrimes. En Harry es preguntava quants centaures hi devia haver mirant el seu pas en processó, però no es va atrevir a obrir els ulls per a mirar. Alguns dels Cavallers de la Mort insultaven a crits els centaures mentre els anaven deixant enrere. Una mica més tard, en Harry va notar, per la força amb què bufava ara el vent, que ja havien arribat al llindar del bosc. —Atureu-vos! En Harry va pensar que en Hagrid devia haver estat forçat a obeir l’ordre d’en Voldemort, perquè va trontollar una mica. Llavors, allà on eren, una fredor va caure sobre ells, i en Harry va sentir la respiració rasposa dels demèntors que patrullaven pels arbres limítrofs. Ara no l’afectarien pas. El fet d’haver sobreviscut cremava dins seu, i era com un talismà contra ells, com si el cérvol del seu pare fes guàrdia al seu cor. Algú va passar per la vora d’en Harry, i va saber que era en Voldemort mateix perquè un instant després va parlar, amb la veu augmentada màgicament de manera que ressonés per tots els jardins, fent vibrar els timpans d’en Harry. —En Harry Potter és mort. L’he mort mentre fugia, intentant salvar-se, mentre – 565 –


vosaltres donàveu la vida per ell. Us portem el seu cos com a prova de la defunció del vostre heroi. »La victòria és nostra. Heu perdut la meitat dels combatents. Els meus Cavallers de la Mort us superen en nombre i «el nen que va sobreviure» ja és història. No hi ha d’haver més guerra. Si algú oposa resistència, sigui home, dona o nen, serà assassinat cruelment, així com tots els membres de la seva família. Sortiu ara del castell, prostreuvos davant meu i sereu perdonats. Els vostres pares i fills, germans i germanes, viuran i seran perdonats, i us unireu a mi en el nou món que tots junts construirem. Es va fer un silenci sepulcral que es va estendre des del castell fins als jardins. En Voldemort era tan a prop seu que en Harry no s’atrevia a obrir els ulls un altre cop. —Som-hi —va dir en Voldemort, i en Harry va sentir com avançava, i en Hagrid va ser forçat a seguir-lo. Aleshores, en Harry va obrir els ulls durant una fracció de segon en què va veure en Voldemort caminant a gambades davant de tot. Duia l’enorme serp, la Nagini, que havia estat alliberada de la seva gàbia encantada, enrotllada a les espatlles, però en Harry no tenia cap possibilitat de treure la vareta que tenia amagada sota la túnica sense que se n’adonessin els Cavallers de la Mort, que caminaven flanquejant-los a través d’aquella foscor que de mica en mica s’anava aclarint. —Harry —va somiquejar en Hagrid—. Oh, Harry… Harry… En Harry va tornar a tancar els ulls ben hermètics. Sabia que s’apropaven al castell i va parar l’orella per provar de sentir, per sobre les joioses veus dels Cavallers de la Mort i les seves passes feixugues, senyals de vida. —Atureu-vos! Els Cavallers de la Mort es van detenir; en Harry va sentir com s’estenien en una línia encarant les portes principals de l’escola, que restaven obertes. Fins i tot a través de les parpelles tancades, va poder veure el fulgor vermellenc originat per la llum que emanava sobre seu des del vestíbul. Va esperar. En qualsevol moment, aquells per qui havia estat disposat a morir el veurien, aparentment mort, als braços d’en Hagrid. —No!!! El xiscle va ser d’allò més terrible, perquè en Harry mai no hauria esperat, i ni tan sols imaginat, que la professora McGonagall pogués proferir un so com aquell. Va sentir la veu d’una altra dona que reia a prop seu, i va endevinar que la Bel·latrix gaudia davant la desesperació de la McGonagall. Va mig obrir els ulls una altra vegada, un simple segon, i va veure com l’entrada s’anava omplint de gent a mesura que els supervivents de la batalla sortien cap a l’escalinata principal per posar-se cara a cara – 566 –


amb els vencedors i confirmar ells mateixos la veritat de la mort d’en Harry. Va veure en Voldemort dret una mica més endavant, acariciant el cap de la Nagini amb un únic dit blanc. Va tornar a tancar els ulls. —No! —No!!! —Harry! Harry!!! Els crits d’en Ron, l’Hermione i la Ginny van ser pitjors que els de la McGonagall. En Harry es delia per respondre’ls, però es va obligar a restar estirat i en silenci, i els seus crits van actuar com a detonadors, i tots els supervivents van recolzarlos, cridant i insultant els Cavallers de la Mort, fins que … —Silenci!!! —va cridar en Voldemort, i hi va haver una detonació i un esclat de llum brillant. El silenci va caure per sobre de tots ells—. S’ha acabat! Deixa’l a terra, Hagrid, als meus peus, on ha de ser! En Harry va notar com el deixaven a l’herba. —Ho veieu? —va dir en Voldemort, i en Harry va sentir com caminava amunt i avall just a la vora d’on jeia ell—. En Harry Potter és mort! Ho enteneu ara, colla d’il·lusos? Mai, mai no ha estat res més que un noi que confiava que els altres se sacrifiquessin per ell! —S’ha enfrontat a tu! —va xisclar en Ron. L’encanteri es va trencar i els defensors de Hogwarts van tornar a cridar i xisclar fins que una segona detonació, més forta que la primera, va extingir les seves veus altra vegada. —Ha estat mort mentre intentava esmunyir-se fora dels terrenys del castell —va dir en Voldemort, i en la seva veu hi havia un deix de delit per la mentida dita—, mort mentre intentava salvar-se a si mateix … Però en Voldemort va callar de cop i volta. En Harry va sentir una escaramussa i un crit, i tot seguit una altra detonació, un esclat de llum i un gemec de dolor. Va obrir els ulls un moment infinitesimal. Algú s’havia separat del grup de defensors de Hogwarts i havia disparat contra en Voldemort. En Harry va veure com la silueta d’aquest algú picava contra el terra, desarmat, i com en Voldemort llançava la vareta del desafiador a un cantó i reia. —I qui és aquest? —va dir, amb el seu suau xiuxiueig serpentí—. Qui és, que s’ha ofert per demostrar què passa a aquells que segueixen lluitant un cop la batalla està perduda? La Bel·latrix va esclafir a riure, entusiasmada. – 567 –


—És en Neville Longbottom, senyor! El noi que ha estat donant tants de problemes als Carrow. El fill dels aurors, us en recordeu? —Ah, sí, ja me’n recordo —va dir en Voldemort, abaixant la mirada cap a en Neville, que maldava per posar-se dempeus, desarmat i desprotegit, en terra de ningú entremig dels supervivents i dels Cavallers de la Mort—. Però tu ets de sang pura, oi, noiet valent? —va preguntar en Voldemort a en Neville, que estava dret, encarant-lo i ensenyant-li els punys. —I què, si ho sóc? —va dir en Neville. —Mostres caràcter i bravesa, i provens d’un llinatge noble. Series un Cavaller de la Mort molt valuós. Necessitem gent com tu, Neville Longbottom. —M’uniré a vosaltres quan l’infern es congeli —va dir en Neville—. Exèrcit d’en Dumbledore! —va cridar, i hi va haver una resposta efusiva de la multitud que els encanteris silenciadors d’en Voldemort van semblar incapaços d’evitar. —Molt bé —va dir en Voldemort, i en Harry va notar més perill en la suavitat de la seva veu que en el més fort dels maleficis—. Si aquesta és la teva elecció, Longbottom, haurem de tornar al pla original. A consciència teva —va dir en veu baixa—, que així sigui. Encara mirant a través de les parpelles, en Harry va veure en Voldemort moure la vareta. Al cap d’uns segons, un objecte semblant a un ocell deforme va creuar una de les finestres trencades del castell, tot volant a través de la penombra fins aterrar a la mà d’en Voldemort, qui va sacsejar l’objecte polsegós per la seva punta punxeguda. De la seva mà penjava, buit i escantellat, el Barret que Tria. —Ja no hi haurà més cerimònies de la tria a l’escola de bruixeria Hogwarts —va dir en Voldemort—. Ja no hi haurà més residències. L’emblema, l’escut i els color del meu noble avantpassat, Sírpentin Slytherin, seran suficients per a tots; oi que sí, Neville Longbottom? Va apuntar amb la vareta a en Neville, que va quedar-se rígid i immòbil, i va encastar-li el barret al cap, de manera que li va tapar els ulls. Va haver-hi moviments entre la multitud que observava des de davant el castell i, alhora, els Cavallers de la Mort van alçar la vareta per mantenir a ratlla els combatents de Hogwarts. —En Neville, aquí present, demostrarà què passa a aquells prou estúpids per a continuar oposant-se a mi —va dir en Voldemort, i amb un cop de vareta va calar foc al Barret que Tria. Tot de crits van segar l’albada, i en Neville va rompre en flames, immòbil com si – 568 –


li haguessin crescut arrels als peus i incapaç de moure’s. En Harry no ho podia suportar: havia de fer-hi alguna cosa… I, llavors, tot un seguit de coses van passar al mateix moment. Van sentir un terrabastall provinent del límit llunyà de l’escola que va sonar com si centenars de persones pugessin en flota pels murs de més enllà de l’abast de la vista i correguessin com un llamp cap al castell, proferint crits de guerra a ple pulmó. Al mateix temps, en Grep va girar a empentes i rodolons la cantonada del castell i va cridar: —Hagrid!!! El seu alarit va ser respost pels brams dels gegants d’en Voldemort, que van córrer cap a en Grep com elefants, fent que la terra tremolés. A continuació van venir el brogit de peülles i el so dels arcs en vibrar, i tot de fletxes van començar a caure de cop i volta sobre els Cavallers de la Mort, que van trencar les files amb crits de sorpresa. En Harry va treure la Capa d’Invisibilitat de sota la seva túnica, se la va passar per sobre i va posar-se dempeus mentre en Neville també es movia. Amb un gest ràpid i fluid, en Neville es va alliberar del sortilegi de la immobilització total del cos. Li va caure el barret en flames i de les seves profunditats en va treure una cosa argentada amb una empunyadura brillant, de robins… De cap manera no s’hauria pogut sentir el tall de la fulla de plata de l’espasa per sobre l’aldarull de la multitud que s’apropava, ni per sobre el xivarri dels gegants que lluitaven, ni per sobre l’estampida dels centaures, però així i tot va atreure l’atenció de tots els presents. D’una sola espasada, en Neville va escapçar la gran serp, el cap de la qual va giravoltar amunt pels aires, brillant a la llum que desbordava del vestíbul. En Voldemort va badar la boca i va deixar anar un esgarip de fúria que ningú no va poder sentir, i el cos de la serp va caure amb un cop sec al terra, als seus peus… Amagat sota la Capa d’Invisibilitat, en Harry va conjurar un encanteri protector entre en Neville i en Voldemort abans que aquest darrer alcés la vareta. I, llavors, per sobre dels crits i els brams i de les passes ensordidores dels gegants que lluitaven, el crit d’en Hagrid es va alçar el més fort de tots. —Harry!!! —va cridar en Hagrid—. Harry!!!… On és en Harry?!! Regnava el caos. Els centaures combatents dispersaven els Cavallers de la Mort; tothom fugia de les trepitjades dels gegants, i cada cop més a prop s’atansaven com trons els reforços que no se sabia d’on havien sortit. En Harry va veure tot de criatures alades enormes que sobrevolaven i rodejaven els caps dels gegants d’en Voldemort. Els – 569 –


vesprals i l’hipogrif Bécbrau els estaven escarbotant els ulls mentre en Grep els propinava cops de puny i puntades de peu; i, aleshores, els bruixots, tant els defensors de Hogwarts com els Cavallers de la Mort d’en Voldemort, es van veure obligats a tornar al castell. En Harry llançava encanteris i maleficis a tots els Cavallers de la Mort que veia, i aquests es desplomaven, sense saber què o qui els havia disparat, i els seus cossos eren trepitjats per la multitud que es retirava per posar-se a recer. Amagat encara sota la Capa d’Invisibilitat, en Harry va ser empès a força de cops cap al vestíbul. Va buscar en Voldemort amb la vista i el va veure a l’altre cantó de la sala, llançant encanteris amb la vareta mentre reculava cap al Gran Saló, encara cridant instruccions als seus servidors mentre disparava maleficis a dreta i esquerra. En Harry va conjurar més encanteris protectors, i les víctimes en potència d’en Voldemort, en Seamus Finnigan i la Hannah Abbott, van passar davant seu com una exhalació i van entrar al Gran Saló, on es van unir a la lluita que ja germinava allà dintre. I ara, encara més gent pujava impetuosament l’escalinata principal, i en Harry va veure que en Charlie Weasley avançava l’Horaci Llagot, que encara duia el seu pijama maragda. Aparentment, havien tornat al capdavant del que, segons semblava, eren els familiars i amics de cadascun dels alumnes de Hogwarts que s’havien quedat per lluitar, juntament amb els botiguers i habitants de Hogsmeade. Els centaures Bane, Ronan i Magorian van irrompre a l’estança amb un repic de peülles encara més estrepitós, i darrere d’en Harry, la porta que duia a les cuines va sortir-se de les frontisses. Els elfs domèstics de Hogwarts van entrar com un eixam al vestíbul, xisclant i brandant ganivets de trinxar i tallantes, i, al davant de tots, amb el medalló d’en Regulus Black rebotant-li al pit, hi havia en Kreacher, amb la seva veu rauca audible fins i tot per sobre l’estrèpit. —Lluiteu! Lluiteu! Lluiteu pel meu amo, defensor dels elfs domèstics! Lluiteu contra el Senyor de les Forces del Mal en nom del valerós Regulus! Lluiteu! Van començar a clavar els ganivets i a apunyalar els turmells i les canyelles dels Cavallers de la Mort, amb les seves minúscules cares exultants de malícia, i arreu on mirava en Harry veia Cavallers de la Mort que anaven caient sota la superioritat en nombre dels seus contrincants, aclaparats pels encanteris, arrencant-se les fletxes de les ferides, sent apunyalats a les cames pels elfs o bé simplement intentant escapar però sent engolits per l’horda de reforços. Però encara no estava tot guanyat: en Harry va córrer entremig dels combatents, i a través dels presoners que maldaven per alliberar-se, fins a entrar al Gran Saló. – 570 –


En Voldemort era al centre de la batalla i disparava i copejava tot el que podia abastar. Com que no veia possible fer un tir net, en Harry va lluitar per obrir-se pas, invisible encara, mentre el Gran Saló s’anava omplint cada cop més perquè tots els qui podien caminar s’hi encabien per la força. En Harry va veure com en George i en Lee Jordan estampaven en Yaxley contra el terra; va veure que en Dolohov queia amb un crit en mans d’en Flitwick; va veure que en Hagrid feia volar en Walden MacNair, que va travessar tota la sala, va impactar contra el mur de pedra oposat i va lliscar inconscient fins al terra. Va veure també com en Ron i en Neville feien caure en Fenrir Esquenagrisa, com l’Aberforth estabornia en Rookwood, com l’Arthur i en Percy desplomaven en Thicknesse, i com en Lucius i la Narcisa Malfoy corrien a través de la multitud, sense ni tan sols fer l’esforç de lluitar, cercant a crits el seu fill. En Voldemort lluitava ara contra la McGonagall, en Llagot i en Kingsley alhora, i la seva cara era d’odi feroç mentre tots tres l’envoltaven i l’esquivaven, incapaços d’acabar amb ell… Uns quaranta metres enllà, la Bel·latrix també lluitava i, com el seu senyor, també s’enfrontava amb tres combatents alhora: l’Hermione, la Ginny i la Luna, totes tres lluitant tan ferotgement com podien, però la Bel·latrix estava a la seva altura, i a en Harry li va desviar l’atenció veure que un Malefici de la Mort errava la Ginny de tan poc que de centímetres li va anar de morir… Va canviar de direcció i es va posar a córrer cap a la Bel·latrix en lloc de cap a en Voldemort, però amb prou feines havia començat a anar-hi que el van apartar del camí amb un cop. —La meva filla no, mala pècora!!! La senyora Weasley es va treure ràpidament la capa mentre corria, bo i alliberant els braços. La Bel·latrix va fer mitja volta i va esclafir una rialla en veure la seva nova contrincant. —Sortiu del mig!!! —va cridar la senyora Weasley a les tres noies, i amb un cop de vareta va encetar el duel. En Harry va mirar amb terror i joia com la vareta de la Molly Weasley fendia l’aire i giravoltava, mentre el somriure de la Bel·latrix desapareixia i es convertia en una ganyota. De totes dues varetes van volar rajos de llum i el terra del voltant dels peus de les bruixes va escalfar-se i es va esquerdar. Les dues dones lluitaven a mort. —No! —va cridar la senyora Weasley en veure que uns quants alumnes corrien – 571 –


cap a ella per intentar ajudar-la—. Enrere! Enrere! És meva! Centenars de persones rodejaven ara les parets, observant els dos duels: en Voldemort amb els seus tres oponents i la Bel·latrix contra la Molly, i en Harry era allà al mig, invisible, dividit entre tots dos, volent atacar i alhora protegir, però sense poder estar segur que no tocaria un innocent. —Què els passarà, als teus fills, quan t’hagi morta? —va burlar-se la Bel·latrix, tan dement com el seu senyor, saltant per evitar els maleficis de la Molly que dansaven al seu voltant—. Quan la mama faci cap al mateix lloc que el seu Freddie? —Mai més… no tornareu… a posar… les mans… sobre els nostres… fills! —va xisclar la senyora Weasley. La Bel·latrix va riure: va fer la mateixa rialla exhilarant que havia fet el seu cosí Sírius mentre queia enrere a través del vel, i de cop i volta en Harry va saber què estava a punt de passar abans que ocorregués. El malefici de la Molly va dirigir-se sota el braç estès de la Bel·latrix i la va tocar de ple al pit, a sobre mateix del cor. El somriure de delit de la Bel·latrix es va glaçar i va semblar que els ulls li botien de les òrbites: per un minúscul espai de temps va saber què havia passat, i llavors es va desplomar. La multitud va esclatar enardida, i en Voldemort va xisclar. En Harry va notar com si, de cop, tot anés a càmera lenta. Va veure que la McGonagall, en Kingsley i en Llagot sortien disparats cap enrere, removent-se i revinclant-se per l’aire mentre la fúria d’en Voldemort per la caiguda de la seva última i millor servidora esclatava amb la força d’una bomba. En Voldemort va alçar la vareta i la va apuntar directament cap a la Molly Weasley. —Protego! —va bramar en Harry, i l’encís d’Ègida es va estendre al bell mig de la sala, i en Voldemort va girar la vista cercant-ne la procedència, alhora que en Harry es treia finalment la Capa d’Invisibilitat. Els crits de sorpresa, l’ovació i els xiscles de «Harry!» i «És viu!!!» per tota la sala van ser ofegats de seguida. La gent estava atemorida, i el silenci va caure abruptament i completa quan en Voldemort i en Harry es van mirar l’un a l’altre i van començar, al mateix moment, a caminar lateralment formant un cercle. —No vull que ningú més provi d’ajudar-me —va dir en Harry, amb una veu potent que, en el silenci total, va ressonar com el so d’una trompeta—. Així és com ha de ser. Ho he de fer jo. En Voldemort va xiuxiuejar. – 572 –


—No és això, el que vol dir en Potter —va dir, amb els seus ulls vermells esbatanats—. No és aquesta, la seva manera de fer, oi? A qui utilitzaràs a mode d’escut, avui, Potter? —Ningú —va respondre simplement en Harry—. Ja no hi ha horricreus. Quedem tan sols tu i jo. Cap dels dos pot viure mentre visqui l’altre, i avui només un de nosaltres dos reeixirà… —Un de nosaltres dos? —se’n va riure en Voldemort. Tenia tots els músculs del cos tensos i els seus ulls rojos el miraven de fit a fit, talment com una serp a punt d’atacar—. I creus que seràs tu, oi? El noi que ha sobreviscut per casualitat i perquè en Dumbledore movia les cordes? —Casualitat, va ser, que la meva mare morís per salvar-me? —va preguntar en Harry. Caminaven de costat, tots dos, formant aquell cercle perfecte en què mantenien la mateixa distància l’un de l’altre, i per en Harry no existia cap més cara que la d’en Voldemort—. Casualitat, va ser, que jo decidís lluitar en aquell cementiri? Casualitat, ha estat, que aquesta nit no hagi oposat resistència i que, així i tot, hagi sobreviscut i tornat per lluitar? —Sí, tot de casualitats! —va cridar en Voldemort, però encara no va atacar. Els centenars de persones que els observaven romanien quiets com si els haguessin petrificat, i de tota la gentada del Gran Saló, semblava que ningú no respirés llevat d’ells dos—. Casualitat i sort i el fet que sempre t’has amagat sota les faldilles de persones més poderoses que m’han permès de matar-les a elles en el teu lloc! —No mataràs ningú més, aquesta nit —va dir en Harry, mentre continuaven caminant, i es miraven als ulls, el verd en el vermell—. Ja no mataràs ningú en lloc meu, mai més. No ho veus? Estava preparat per a morir per tal d’impedir que continuessis ferint-los… —Però no has mort! —… En tenia la intenció, i això és el que ha comptat. He fet el mateix que la meva mare. Els he protegits de tu. No t’has adonat que cap dels encanteris que els has llançat no té cap efecte? No els pots torturar. No els pots tocar. No aprens dels teus propis errors, Rodlel, oi que no? —Goses…? —Sí, sí que goso —va dir en Harry—. Sé coses que tu no saps, Tod Rodlel. Sé moltes coses importants que tu no saps. T’agradaria sentir-ne alguna, abans no cometis un altre error colossal? – 573 –


En Voldemort no va dir res, però va continuar avançant lateralment. En Harry sabia que el mantenia momentàniament perplex i a l’expectativa, retingut per la remota possibilitat que realment pogués conèixer un secret final… —Torna a ser l’amor? —va dir en Voldemort, amb una rialla burlesca a la seva cara de serp—. La solució preferida d’en Dumbledore, «l’amor», que pregonava que podia vèncer la mort; si bé l’amor no va evitar que caigués torre avall i es trenqués com una figura de cera, oi? «L’amor», que no em va impedir d’esclafar la sang de fang de la teva mare com si fos un llimac, Potter… I ningú no sembla estimar-te prou, aquest cop, com per a fer una passa endavant i rebre el meu malefici. Així, doncs, què impedirà que moris, ara, quan dispari? —Només una cosa —va dir en Harry, mentre continuaven voltant, encerclant-se l’un a l’altre, separats per res més que l’últim secret. —Si no és l’amor allò que et salvarà aquest cop —va dir en Voldemort—, és que creus que tens un poder màgic que jo no tinc o bé una arma més poderosa que la meva? —Crec que totes dues coses —va dir en Harry, i va veure que la sorpresa li recorria la cara de serp, tot i que de seguida es va dissipar. En Voldemort va començar a riure, i aquell so era més espantós que els seus crits: mancada d’alegria i demencial, la riallada va ressonar per tota la sala silenciosa. —Creus que coneixes més màgia que jo? —va dir—. Que jo, Lord Voldemort, que he realitzat una màgia que ni el mateix Dumbledore mai no havia ni tan sols somiat? —Oh, sí que hi havia somiat —va dir en Harry—, però hi entenia més, en sabia prou per a no fer el que has fet tu. —Vols dir que era feble! —va cridar en Voldemort—. Massa feble per a atrevirs’hi, massa feble per a prendre el que podria haver estat seu, el que serà meu! —No, era més intel·ligent que tu —va dir en Harry—, més bon bruixot, més bona persona. —Jo vaig provocar la mort de l’Albus Dumbledore! —T’ho vas pensar —va dir en Harry—, però anaves errat. Per primer cop, la multitud que els observava es va remoure mentre els centenars de persones que envoltaven els murs agafaven aire alhora. —En Dumbledore és mort!!! —va escopir en Voldemort a en Harry, paraula per paraula, com si pensés que li produirien un dolor insuportable—. El seu cos es podreix dins la tomba de marbre dels jardins d’aquest castell. L’he vist, Potter, i no tornarà! – 574 –


—Sí, en Dumbledore és mort —va dir en Harry sense perdre la calma—, però la mort no la hi vas provocar tu. Va escollir la seva pròpia manera d’acabar, la va escollir mesos abans de morir i ho va disposar amb l’home que creies que era el teu servidor. —Això és una criaturada… —va dir en Voldemort, però encara no va atacar, i no treia els seus ulls vermells de sobre els d’en Harry. —En Severus Snape no era dels teus —va dir en Harry—. L’Snape era d’en Dumbledore. D’en Dumbledore des del moment que vas començar a perseguir la meva mare. I mai no te’n vas adonar per mor d’allò que no pots comprendre. Mai no vas veure l’Snape conjurar un patronus, oi, Rodlel? En Voldemort no va respondre. Van continuar encerclant-se com llops disposats a atacar-se d’un moment a l’altre. —El patronus de l’Snape era una daina —va dir en Harry—, el mateix que el de la meva mare, perquè la va estimar de quasi tota la vida, des que eren petits. Te n’hauries d’haver adonat —va dir, mentre veia que a en Voldemort se li dilataven els narius—, et va demanar que li salvessis la vida, no és cert? —La desitjava, això és tot —se’n va burlar en Voldemort—, però quan ella va morir, va estar d’acord amb mi que hi havia d’altres dones, i de sang més pura, més dignes d’ell… —Naturalment que et va dir això —va respondre en Harry—, però va ser espia d’en Dumbledore des del moment que la vas amenaçar, i de llavors ençà ha treballat sempre contra tu! En Dumbledore ja s’estava morint quan l’Snape li va donar fi! —Tant és! —va xisclar en Voldemort, que se l’havia escoltat paraula per paraula embadalit, però que ara va deixar anar una riallada dement—. No importa si l’Snape m’era fidel a mi o a en Dumbledore, ni quins obstacles insignificants van intentar posar en el meu camí! He acabat amb ells de la mateixa manera que vaig acabar amb la teva mare, el suposat gran «amor» de l’Snape! Oh, però tot té sentit, Potter, i d’una manera que tu no entens! »En Dumbledore volia evitar que la Vareta de Saüc caigués a les meves mans! Pretenia que l’Snape resultés el veritable senyor de la Vareta! Però te’m vaig avançar, noiet… Vaig aconseguir la Vareta abans que hi poguessis posar les mans, vaig entendre la veritat abans que tu. He matat en Severus Snape ara fa tres hores, de manera que la Vareta de Saüc, la Vara de la Mort, la Vareta del Destí, és verdaderament meva! L’últim pla d’en Dumbledore ha fallat, Harry Potter! —Sí, ha fallat —va concedir-li en Harry—. Tens raó. Però abans que m’intentis – 575 –


matar, t’aconsello que pensis en el que has fet… Pensa-hi, i fes un esforç per sentir remordiments, Rodlel… —De què va, tot això? De totes les coses que en Harry li havia dit, més que qualsevol revelació o burla, res no havia sobtat tant en Voldemort com allò. En Harry va veure que les pupil·les se li reduïen fins tornar-se escletxes, i que la pell de devora els ulls li empal·lidia. —És la teva darrera oportunitat —va dir en Harry—, no et queda res més… He vist què esdevindràs, altrament… Sigues humà… Intenta… intenta sentir remordiments… —Goses…? —va tornar a dir en Voldemort. —Sí, sí que goso —va dir en Harry—, perquè l’error en el darrer pla d’en Dumbledore no ha repercutit pas sobre mi, sinó sobre tu, Rodlel. La mà d’en Voldemort tremolava al voltant de la Vareta de Saüc, i en Harry va agafar la d’en Draco amb molta fermesa. Sabia que el moment arribaria en qüestió de segons. —La Vareta encara no et funciona com cal perquè has assassinat la persona equivocada. En Severus Snape mai no va ser el veritable senyor de la Vareta de Saüc. Ell mai no va vèncer en Dumbledore. —El va matar… —No em sents? L’Snape mai no va derrotar en Dumbledore! La seva mort va ser planejada per tots dos! En Dumbledore preveia morir sense haver estat mai vençut, i esdevenir així l’últim senyor veritable de la Vareta! Si tot hagués anat com estava planejat, el poder de la Vareta hauria mort juntament amb ell, perquè mai ningú no la hi hauria guanyada! —Però llavors, Potter, és com si en Dumbledore m’hagués donat bonament la Vareta! —la veu d’en Voldemort va tremolar fruit d’un plaer maliciós—. Vaig robar la Vareta de la tomba del seu últim senyor! La vaig usurpar contra la voluntat del seu últim senyor! El seu poder és meu! —Continues sense entendre-ho, oi, Rodlel? El fet de posseir la vareta no és suficient! Sostenir-la, utilitzar-la, no la fa del tot teva. No vas escoltar l’Ollivander? «La vareta escull el bruixot»… La Vareta de Saüc va reconèixer un nou amo abans que en Dumbledore morís, algú que mai no hi va posar ni tan sols una mà a sobre. El nou propietari legítim de la Vareta la va prendre a en Dumbledore contra la seva pròpia voluntat, sense adonar-se mai del tot de què havia fet ni que la vareta més perillosa del – 576 –


món li havia jurat lleialtat… El pit d’en Voldemort s’inflava i es desinflava precipitadament, i en Harry podia notar que el malefici ja estava en camí, el podia sentir construir-se dins la vareta que li apuntava a la cara. —El veritable senyor de la Vareta de Saüc era en Draco Malfoy. Per un instant, la cara d’en Voldemort va quedar colpida per una expressió d’absoluta sorpresa, però que va desaparèixer de seguida. —I què importa? —va dir suaument—. Fins i tot en el cas que tinguis raó, Potter, això no canvia res entre tu i jo. Ja no tens la vareta de fènix: ara tan sols lluitem amb les nostres respectives destreses… I, un cop t’hagi mort, ja m’encarregaré d’en Draco Malfoy… —Fas tard —va dir en Harry—. Has perdut l’oportunitat de fer-ho. Jo hi vaig arribar primer. Vaig vèncer en Draco fa unes setmanes. Li vaig prendre la vareta. En Harry va agitar la vareta de fusta d’arç. Notava tots els ulls del Gran Saló posats damunt ell. —Roda el món i torna al Born —va xiuxiuejar en Harry—. La pregunta és: ho sap, la vareta que tens agafada, que el seu últim posseïdor va ser desarmat? Perquè, si ho sap… jo sóc el veritable senyor de la Vareta de Saüc. Un esclat de llum vermella i daurada va creuar de cop i volta el cel encantat de sobre seu quan un raig de sol encegador va aparèixer per sobre l’ampit de la finestra més propera. La llum va il·luminar totes dues cares alhora, de manera que la cara d’en Voldemort es va tornar, de cop i volta, una imatge borrosa en flames. En Harry va sentir-lo xisclar amb aquella veu aguda mentre, ell també, cridava la seva última esperança, apuntant-li amb la vareta d’en Draco: —Obitus per subitum! —Expulsiarmus! L’explosió va sonar com un tret de canó, i les flames daurades que van esclatar entre tots dos, en el punt mort d’aquell cercle que havien format caminant, indicaven el punt on havien xocat els encanteris. En Harry va veure que el raig de llum verda d’en Voldemort impactava contra el seu propi encanteri, va veure que la Vareta de Saüc s’enlairava amunt, fosca contra el sol ixent, giravoltant a través del cel encantat com el cap de la Nagini, traspassant l’aire en direcció al propietari que no mataria, el propietari que finalment en prendria plena possessió. I en Harry, amb la destresa infalible d’un caçador, va agafar al vol la Vareta amb la seva mà lliure, mentre en Voldemort queia – 577 –


enrere, amb els braços estesos, posant en blanc aquells ulls escarlates de pupil·les com escletxes. En Tod Rodlel va impactar contra el terra amb un final mundà, amb el seu cos dèbil i encongit, les blanques mans buides, la cara de serp vàcua i irreconeixible. En Voldemort era mort, mort pel rebot del seu propi malefici, i en Harry va quedar-se palplantat amb dues varetes a la mà, observant el cadàver del seu enemic. Hi va haver uns segons de silenci tremolós, amb la commoció del moment suspesa; i, llavors, va esclatar l’ovació al voltant d’en Harry, i els xiscles, els visques i els crits d’alegria van esquinçar l’aire. El nou sol ferotge enlluernava a través de les finestres mentre la gentada corria cap a ell com un llamp, i els primers en arribar-hi van ser en Ron i l’Hermione, i van ser els seus braços els que el van abraçar i els seus crits incomprensibles els que el van ensordir. Aleshores hi van anar la Ginny, en Neville i la Luna, i llavors els Weasley i en Hagrid, i en Kingsley, i la McGonagall, en Flitwick i la Coliflor, i en Harry no entenia ni una sola paraula del que li deien, ni podia dir de qui eren les mans que l’agafaven o l’empenyien, intentant abraçar una part d’ell, centenars d’ells comprimint-lo, tots ells determinats a tocar «el nen que va sobreviure», el motiu que tot s’hagués acabat, per fi… El sol es va anar elevant per sobre de Hogwarts, i el Gran Saló ara brillava ple de vida i de llum. En Harry era una part indispensable d’aquell doll de sentiments mixtos: de joia i de dol, de pena i de celebració. El volien allà amb ells: el seu líder i emblema, el seu salvador i el seu guia, i el fet que no hagués dormit, que desitgés tan sols la companyia d’uns quants d’ells, semblava que no se li acudís a ningú. Va haver de parlar amb els afligits, donar-los la mà, presenciar les seves llàgrimes, rebre els seus agraïments i sentir les notícies que cada dos per tres arribaven de tot arreu, a mesura que el matí s’escolava: que les víctimes del Malefici Imperatiu d’arreu del país tornaven en si, que els Cavallers de la Mort s’escapaven o bé que eren capturats, que els innocents d’Azkaban eren posats en llibertat en aquell precís moment i que en Kingsley Shacklebolt havia estat nomenat temporalment conseller d’Afers Màgics… Van traslladar el cos d’en Voldemort i el van deixar en una cambra fora del Saló, lluny dels cossos d’en Fred, la Tonks, en Llopin, en Pau Parra i les cinquanta persones més que havien mort lluitant contra ell. La McGonagall havia tornat a posar les taules de les residències, però ja ningú no s’hi va asseure segons la residència a què pertanyia: tots seien junts, alumnes i professors, fantasmes i pares, centaures i elfs domèstics. En Firenze reposava en un racó, refent-se, i en Grep mirava a través d’una finestra esmicolada com la gent no parava d’embotir-se menjar a les seves boques rialleres. Al – 578 –


cap d’una estona, exhaust i esgotat, en Harry es va trobar assegut en un banc al costat de la Luna. —M’agradaria una mica de pau i de tranquil·litat, si fos tu —va dir. —I a mi també —va respondre en Harry. —Jo els distrauré —va dir ella—. Fes servir la Capa. I abans que pogués dir res, ja havia cridat: —Oooh! Mireu, un embarbollaire imperial! —i va assenyalar fora de la finestra. Tots els qui la van sentir van girar el cap. En Harry es va posar la Capa d’Invisibilitat a sobre i es va aixecar. Per fi es podia moure sense interferències pel Gran Saló. Va veure la Ginny dues taules enllà, que seia amb el cap a l’espatlla de la seva mare. Ja hi hauria temps per a parlar-hi més tard; hores i dies i potser anys, per a parlar-hi. Va veure en Neville, amb l’espasa de Gryffindor estesa al costat del seu plat mentre menjava, envoltat per un grup de fervents admiradors. Va caminar entremig de les taules, resseguint el passadís, i va veure els tres Malfoy, tots ells arraulits com si no estiguessin segurs de poder ser allà; però ningú no els parava esment. Onsevulla que mirés veia famílies reunides, i, finalment, va veure les dues persones amb qui més desitjava estar. —Sóc jo —va murmurar, inclinant-se entre tots dos—. Veniu amb mi? Es van alçar de seguida, i tots tres junts, ell, en Ron i l’Hermione, van abandonar el Gran Saló. Faltaven grans trossos d’esglaons en l’escalinata de marbre, una part de la balustrada havia caigut i cada dos per tres es trobaven tolls de sang i munts de runa. Lluny, van sentir en Peeves volant a tota velocitat pels passadissos i cantant una cançó de victòria de composició pròpia: L’hem guanyat, l’hem vençut! Visca en Potter: l’ha batut! Tots a beure, fem tots pinya, que és en Voldi qui la dinya!

—Ben bé que captura l’abast i la tragèdia de tot plegat, no ho creieu? —va dir en Ron, obrint una porta per deixar passar en Harry i l’Hermione. La felicitat ja arribaria, va pensar en Harry, però ara mateix se sentia apagat per l’esgotament, i cada poques passes la pena d’haver perdut en Fred, en Llopin i la Tonks li coïa com una ferida física. Per sobre de tot, se sentia magníficament descansat i tenia ganes de dormir, però primer devia una explicació a en Ron i l’Hermione, que havien estat amb ell tant de temps i mereixien saber la veritat. Amb dificultat, els va explicar el

– 579 –


que havia vist al pensiu i què havia passat al bosc; però, amb prou feines havien tingut temps de començar a expressar la seva sorpresa, que van arribar a l’indret vers el qual s’havien dirigit, tot i que cap d’ells no havia mencionat la seva destinació. Des que l’havia vista per darrer pic, la gàrgola que vigilava l’entrada del despatx del director havia rebut un cop, estava torta cap a un costat i semblava una mica atordida. En Harry es va preguntar si encara devia ser capaç de distingir les contrasenyes. —Podem pujar? —I tant —va grunyir la gàrgola. Van enfilar-se damunt seu fins a l’escala de caragol de pedra que pujava lentament, com unes escales mecàniques. En Harry va empènyer la porta de dalt de tot. Va poder entrellucar el pensiu de pedra sobre l’escriptori on l’havia deixat i, llavors, va sentir un soroll ensordidor que el va fer cridar de por, pensant que eren maleficis, que els Cavallers de la Mort havien tornat i que en Voldemort havia ressuscitat… Però era un aplaudiment. Tot al voltant de les parets, els directors i les directores de Hogwarts li van fer una llarga ovació: van brandar els barrets i, en algun cas, les perruques, van travessar els marcs per donar-se la mà els uns als altres i van ballar pujant i baixant de les cadires en què els havien pintat. La Dilys Derwent plorava sense vergonya, en Dexter Fortescue agitava l’otòfon i en Phineas Nigellus va cridar, amb la seva veu aguda: —I que quedi clar que la residència de Slytherin hi ha jugat la seva part! Que la nostra contribució no sigui oblidada! Però els ulls d’en Harry eren només per a l’home del retrat més gran, just darrere la cadira del director. Darrere les ulleres de mitja lluna, les llàgrimes li lliscaven galtes avall i s’endinsaven en la seva llarga barba platejada. L’orgull i la gratitud que emanaven d’ell van omplir en Harry del mateix efecte balsàmic que la cançó del fènix. Finalment, en Harry va alçar les mans i els retrats van caure en un silenci respectuós, somrient, eixugant-se les llàgrimes dels ulls i esperant amb ànsia que parlés. Emperò, va dirigir-se tan sols a en Dumbledore, i va escollir les paraules amb moltíssima cura. Malgrat estar exhaust i mig adormit, havia de fer un darrer esforç i cercar un últim consell. —Allò que estava amagat a la papallona daurada —va començar— m’ha caigut al bosc. No sé on, exactament, però no hi tornaré per buscar-ho. Li sembla bé? —Estimat amic, i tant que em sembla bé —va dir en Dumbledore, alhora que els – 580 –


seus retrats companys semblaven confosos i encuriosits—. Una decisió sàvia i coratjosa, però no és menys del que m’hauria esperat de tu. Algú més sap on ha caigut? —Ningú més —va dir en Harry, i en Dumbledore va assentir amb satisfacció. —Em quedaré el regal de l’Ignotus, però —va dir en Harry, i en Dumbledore va somriure. —Naturalment, Harry, és teu per sempre, fins que el passis a algú altre! —I també hi ha això. En Harry va alçar la Vareta de Saüc, i en Ron i l’Hermione la van mirar amb una reverència que a en Harry, fins i tot en l’estat confós i endormiscat en què es trobava, no li va agradar de veure. —No la vull —va dir en Harry. —Què? —va dir en Ron en veu alta—. T’has tornat boig? —Ja sé que és poderosa —va dir en Harry, cansat—. Però estava més feliç amb la meva. O sigui que… Va furgar en el saquet que tenia penjat al coll i en va treure els dos trossos de fusta de grèvol que encara estaven connectats per un únic fil de ploma de fènix. L’Hermione li havia dit que no la podrien arreglar, que la ruptura era massa greu. En Harry tan sols sabia que, si això no funcionava, ja no ho faria res. Va deixar la vareta trencada sobre la taula del director, va tocar-la amb la punta de la Vareta de Saüc i va dir: —Reparo. Mentre la vareta es tornava a ajuntar, de la punta en van sortir espurnes vermelles. En Harry va saber que havia funcionat. Va recollir la vareta de grèvol i de fènix i es va notar una calidesa sobtada als dits, com si la mà i la vareta s’alegressin per la retrobada. —Tornaré la Vareta de Saüc —va dir a en Dumbledore, qui se’l mirava amb gran afecte i admiració— al lloc d’on prové. S’hi pot quedar. Si moro de mort natural com l’Ignotus, el seu poder es trencarà, oi que sí? El darrer senyor mai no haurà estat vençut. Aquest serà el seu final. En Dumbledore va assentir amb el cap. Es van somriure. —N’estàs segur? —va dir en Ron. En la seva veu hi havia un mínim deix d’anhel mentre mirava la Vareta de Saüc. —Crec que en Harry té raó —va dir l’Hermione en veu baixa. —Aquesta vareta comporta més problemes que el que val —va dir en Harry—. – 581 –


I, si us he de ser franc —va fer mitja volta, deixant enrere els retrats pintats i pensant ara únicament amb el llit amb baldaquí que l’esperava a la torre de Gryffindor i preguntantse si en Kreacher li podria dur un entrepà—, ja he tingut prou problemes per tota una vida.

– 582 –


— EPÍLEG —

Dinou anys després Aquell any, la tardor va semblar haver arribat de sobte. El matí de l’u de setembre era fresc i daurat com una poma, i mentre aquella petita família s’afanyava a creuar el carrer sorollós que menava a la gran i sutjosa estació, els fums dels tubs d’escapament dels cotxes i l’alè dels vianants s’expandien com teranyines per tot aquell aire glaçat. Dues gàbies enormes trontollaven al capdamunt dels carretons atapeïts que els pares empenyien; a dins, les òlibes cridaven indignades, i la nena pèl-roja s’arrossegava tota plorosa rere els seus germans, aferrada a la mà del seu pare. —Va, que no et queda res, per anar-hi —li va dir en Harry. —Dos anys! —va gemegar la Lily—. Hi vull anar ja! Les persones que, com cada dia, agafaven el tren per anar a la feina miraven encuriosides les òlibes, mentre la família enfilava cap a la barrera entre les andanes nou i deu. La veu de l’Albus va arribar fins a en Harry per sobre de la cridòria que els envoltava. Els seus fills havien reprès la disputa que havien encetat al cotxe.

– 583 –


—Que no! No penso anar a Slytherin! —James, deixa’l estar! —va dir la Ginny. —Jo només he dit que el «podrien» escollir —va replicar en James, fent burles al seu germà petit—. No és res dolent. «Podria» ser que anés a Slyth… Però en James va callar en veure la mirada de la seva mare. Els cinc Potter es van apropar a la barrera. Amb una lleugera mirada de superioritat per sobre l’espatlla cap al seu germanet, en James va prendre el carretó a la seva mare i va arrencar a córrer. Un instant més tard, ja no hi era. —Oi que m’escriureu? —va preguntar l’Albus als seus pares immediatament, aprofitant l’absència momentània del seu germà. —Cada dia, si vols —va dir la Ginny. —Cada dia no —es va afanyar a dir l’Albus—; en James diu que la majoria de gent només rep cartes de casa un cop al mes. —Doncs l’any passat escrivíem a en James tres cops per setmana —va dir la Ginny. —No et creguis tot el que t’explica sobre Hogwarts —va afegir en Harry—. És molt de la broma, el teu germà. Colze a colze, van empènyer endavant el segon carretó, guanyant velocitat. En arribar a la barrera, l’Albus va fer una ganyota esperant el xoc, però no va arribar; ben al contrari, la família va emergir a l’andana nou i tres quarts, que era tota difuminada pel vapor blanc que brollava del Hogwarts Express escarlata. Figures borroses pul·lulaven entre la boirina, en la qual en James ja havia desaparegut. —On són? —va demanar l’Albus ansiosament, mirant les figures bromoses que deixaven enrere mentre es feien pas andana avall. —Els trobarem —va tranquil·litzar la Ginny. El vapor, però, era dens, i resultava difícil diferenciar cap cara. Veus despreses dels seus propietaris sonaven antinaturalment fortes. A en Harry li va semblar sentir en Percy sermonejar sorollosament sobre la regulació d’escombres, i va agrair que la situació l’excusés d’aturar-se i saludar-lo… —Crec que són ells, Al —va dir la Ginny de sobte. D’entre la boira, va aparèixer un grup de quatre persones dempeus al llarg del darrer vagó. Les seves cares només es van enfocar bé un cop en Harry, la Ginny, la Lily i l’Albus van ser a un pam d’ells. —Ei! —va dir l’Albus, immensament animat. – 584 –


La Rose, que duia ja el seu vestit Hogwarts novíssim, va somriure-li. —Heu pogut aparcar bé, no? —va preguntar en Ron a en Harry—. Jo sí. L’Hermione no creia que pogués passar un examen de conduir muggle, t’ho pots creure? Es pensava que confondria l’examinador amb la màgia de la fal·làcia. —No, no m’ho pensava —va dir l’Hermione—. Confiava plenament en tu. —De fet, sí que el vaig confondre —va xiuxiuejar en Ron a en Harry, mentre carregaven el bagul i l’òliba de l’Albus al tren—. Només em va passar per alt mirar pel retrovisor; però, escolta, per a això puc fer servir l’encanteri supersensorial… En tornar a l’andana van trobar la Lily i l’Hugo, el germà petit de la Rose, entaulant una animada discussió sobre quina residència els tocaria quan tinguessin l’edat d’anar a Hogwarts. —Si no vas a Gryffindor, et desheretem —va dir en Ron—, però tu tranquil. —Ron! La Lily i l’Hugo van riure, però a l’Albus i a la Rose se’ls veia capficats. —Fa broma —van dir l’Hermione i la Ginny, però en Ron ja no escoltava. Perquè en Harry se n’adonés, en Ron va assenyalar amb el cap furtivament cap a un punt uns cinquanta metres enllà. El vapor s’havia mig esvaït per un moment i, a l’altra banda d’una limitada clapa nua d’aquella boira canviant, van aparèixer tres persones dretes. —Mira qui hi ha. En Draco Malfoy era allà, amb la seva dona i el seu fill, amb un abric fosc cordat fins al coll. Començava a tenir entrades, cosa que emfatitzava la seva barbeta punxeguda. El jovenet s’assemblava a en Draco tant com l’Albus a en Harry. En Draco es va adonar que en Harry, en Ron, l’Hermione i la Ginny se’l miraven, va assentir furtivament, i va tornar a girar cua. —Aquest és el jove Scorpius, doncs —va mussitar en Ron—. M’hi jugo el que vulguis que el superes en qualsevol examen, Rosie. Per sort, has heretat la intel·ligència de la teva mare. —Ron, per l’amor de Déu! —va dir l’Hermione, mig severa i mig entretinguda—. No provis d’enemistar-los abans que comencin l’escola! —Tens raó, em sap greu —va dir en Ron; però, incapaç de contenir-se, va afegir:— però no t’hi facis gaire, amb ell, Rosie. L’avi Weasley mai no et perdonaria, si et casessis amb un sang pura. —Ei! – 585 –


En James havia tornat a aparèixer, ja s’havia desfet del seu bagul, l’òliba i el carretó, i evidentment tornava ple de novetats. —En Teddy ha tornat! —va dir sense alè, assenyalant per sobre l’espatlla cap endarrere, cap als núvols de boira ondulants—. L’acabo de veure! I ah que no sabeu què feia? S’estava morrejant amb la Victoire! Va contemplar els adults, evidentment decebut per la manca de reacció. —El nostre Teddy! En Teddy Llopin! Morrejava la nostra Victoire! La nostra cosina! I li he preguntat, a en Teddy, que què feia… —Els has interromput? —va dir la Ginny—. Ets clavat a en Ron… —… i m’ha dit que havia vingut a dir-li adéu! I llavors m’ha dit que me n’anés. L’estava morrejant! —va afegir, preocupat per si no s’havia donat a entendre bé. —Oh, que maco que seria si es cassessin! —va murmurar la Lily, extasiada—. Llavors en Teddy podria formar part de la família de debò! —Ja ve a dinar a casa més o menys quatre cops per setmana —va dir en Harry—. Per què no el convidem a viure a casa nostra i ja ho enllestim? —Sí! —va dir en James, tot entusiasmat—. No em faria res compartir habitació amb l’Al… En Teddy podria agafar la meva! —No —va dir en Harry fermament—. Tu i l’Al compartireu l’habitació només en cas que vulgui que la casa s’ensorri. Va fer una ullada al vell rellotge masegat que temps ençà havia pertangut a en Fabian Prewett. —Són quasi les onze, hauríeu de pujar al tren. —No t’oblidis d’enviar petonets a en Neville de part nostra —va dir la Ginny a en James mentre l’abraçava. —Mama! No puc enviar «petonets» a un professor! —Però si tu el coneixes, en Neville… En James va aixecar els ulls al cel. —A fora sí, però a l’escola és el professor Longbottom, oi? No puc entrar a Botànica i enviar-li «petonets»… Fent que no amb el cap davant la bajanada que havia dit la seva mare, va abocar els seus sentiments dirigint una puntada de peu a l’Albus. —Ja ens veurem, Al. I no treguis els ulls dels vesprals, vés-hi amb compte. —Però no eren invisibles? Vas dir que eren invisibles! Però en James es va limitar a riure, va deixar que la seva mare li donés un petó, – 586 –


va abraçar fugaçment el seu pare, i va saltar al tren, que cada cop era més ple. El van veure fer adéu amb la mà i córrer passadís enllà per trobar-se amb els amics. —No cal que et preocupis pels vesprals —va explicar en Harry a l’Albus—. Són dòcils, no els has de tenir por. De totes maneres, no pujaràs a l’escola amb els carros, sinó amb barques. La Ginny va donar un petó de comiat a l’Albus. —Fins Nadal. —Adéu, Al —va dir en Harry mentre l’abraçava—. I recorda que en Hagrid t’ha convidat a prendre el te divendres vinent. No t’hi fiquis, amb en Peeves. No facis duels amb ningú fins que no n’aprenguis. I no deixis que en James et desmoralitzi. —Però, i si vaig a Slytherin? El xiuxiueig anava dirigit només al seu pare, i en Harry va entendre que tan sols aquella situació de comiat hauria forçat l’Albus a revelar com n’era de gran i sincer, aquell neguit. En Harry es va ajupir, quedant la cara de l’Albus una mica més alta que la seva. D’entre tots els tres fills d’en Harry, l’Albus era l’únic que havia heretat els ulls de la Lily. —Albus Severus —va dir en Harry ben fluix, perquè ningú tret de la Ginny no ho pogués sentir, tot i que ella simulava hàbilment que feia adéu amb la mà a la Rose, que ja era al tren—, el teu nom es deu a dos directors de Hogwarts. Un d’ells va anar a Slytherin, i és probablement l’home més valent que he conegut mai. —Però només suposar que… —… Doncs, llavors, la residència de Slytherin haurà guanyat un alumne excel·lent, oi? No ens importa, Al. Però si a tu sí que t’importa, tu mateix podràs escollir anar a Gryffindor en comptes de Slytherin. El Barret que Tria considera la teva pròpia tria. —De debò? —Amb mi ho va fer —va dir en Harry. Aquesta era una cosa que mai no havia explicat als seus fills, i va veure admiració en la cara de l’Albus. Però ara, al llarg del tren escarlata, les portes es tancaven, i els contorns difuminats dels pares bullien en darrers petons i recordatoris d’última hora. L’Albus va saltar al vagó i la Ginny va tancar la porta darrere seu. Els alumnes treien mitjos cossos per les finestres que eren més a prop d’ells. Una gran quantitat de cares, tant de dins com de fora del tren, semblava mirar en Harry. – 587 –


—Per què miren, tots? —va demanar l’Albus, mentre ell i la Rose estiraven el coll per mirar els altres alumnes. —No et preocupis —va dir en Ron—. Em miren a mi. Sóc extremadament famós. L’Albus, la Rose, l’Hugo i la Lily van riure. El tren va començar a moure’s, i en Harry caminava al seu costat, mirant la fina cara del seu fill, bullint encara d’emoció. En Harry romania somrient i fent adéu, malgrat que semblés un xic afligit, observant com el seu fill s’esmunyia enllà, ben lluny d’ell… La darrera empremta de vapor es va evaporar en l’aire de tardor. El tren va voltar una cantonada. La mà d’en Harry encara era alçada en senyal de comiat. —Li anirà bé —va murmurar la Ginny. En Harry, tot mirant la Ginny, va abaixar la mà amb la ment absent, i es va tocar la cicatriu en forma de llamp del front. —De ben segur que sí. Feia dinou anys que la cicatriu no li feia mal, a en Harry. Tot anava bé.

– 588 –

Gairebé ho aconsegueixen!  

Gairebé ho aconsegueixen, oi?

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you