Issuu on Google+

12

DIVENDRES, 27 DE DESEMBRE DEL 2013

ara

temadeldia

Barça La nova casa NOUS REFERENTS URBANS

L’Allianz Arena de Munic és un dels exemples de nous estadis moderns que s’allunyen dels centres històrics de les ciutats. BILDAGENTUR HUBER / HALLBERG

Anàlisi

Futbol global, ciutat local

FRANCESC MUÑOZ DIRECTOR DE L’OBSERVATORI DE LA URBANITZACIÓ DE LA UAB

ls partits de futbol de la Premier League anglesa que es juguen als estadis de clubs com l’Arsenal, el Chelsea, el Fulham i el Tottenham Hotspur poden començar un quart d’hora o vint minuts tard a causa de l’arribada amb retard de contingents de supporters atrapats a la teranyina d’enllaços del metro de Londres o de la M-25, l’autopista orbital que encercla el Greater London. En una metròpolis de més de 8 milions de persones, la mobilitat té, sens dubte, les seves rigideses i, en efecte, és difícil que tot el públic arribi puntual a l’hora del partit. El futbol i els seus estadis, com tantes altres realitats de la vida urbana actual, reflecteixen també el pas de ciutat a metròpolis que ha caracteritzat l’evolució de les ciutats europees durant el segle XX. Al mateix temps, l’evolució recent del futbol mostra de manera clara, potser millor que altres fets de la vida cultural i social a les ciutats, els efectes i riscos de la globalització. Així, de manera progressiva i un darrere l’altre, els grans clubs de futbol europeu han anat desenvolupant projectes per construir nous estadis, dotats de més tecnologia, confort, aforament i, sobretot, més imatge de marca. Es tracta d’un procés que beu de moltes fonts entre les quals

E

No es tracta només d’un nou estadi, sinó d’un nou espai urbà vinculat a l’oci, l’entreteniment i l’espectacle caldria destacar la mateixa globalització de l’esport com a espectacle multimèdia a una escala global i planetària, com ho mostra la mateixa evolució recent dels grans esdeveniments esportius com els campionats mundials o europeus de futbol i els mateixos Jocs Olímpics. L’enquadrament de l’esport dins les coordenades de l’anomenat broadcasting no ha deixat així fora del seu abast el futbol. En l’escala de la ciutat, la principal conseqüència d’aquesta globalització de l’esport ha sigut el canvi integral pel que fa a la localització i disposició dels estadis. Així, des de mitjans de la dècada del 1990, la gran majoria de clubs importants de futbol europeus han relocalitzat els seus terrenys de joc, que s’han desplaçat a entorns més llunyans de l’antic centre urbà i amb un caràcter definitivament metropolità. Al marge dels coneguts grans clubs anglesos, d’altres com l’Ajax d’Amsterdam (1996), el Bayern Munic (2006) i el Juventus de Torí (2011), per citar-ne ara només alguns exemples, han fet igualment el mateix. Aquest no ha estat un procés aliè a l’entrada massiva de capitals globals en la gestió dels clubs de futbol i a una progressiva brandificació de

Afores Des dels 90, els estadis s’han desplaçat lluny del centre urbà Polèmica Molts nous estadis han anat acompanyats d’especulació immobiliària

la identitat i la cultura urbanes representades per aquests equips durant l’últim segle. D’aquesta manera, els antics i canònics estadis urbans de futbol, com el vell camp de l’Arsenal, que encara mantenia les graderies de fusta en una secció important del seu aforament en el moment de la seva demolició el 2006, han estat substituïts al Regne Unit, a Alemanya, a Itàlia i també a França per nous contenidors que, d’una banda, afegeixen a l’activitat merament esportiva usos d’entreteniment i oci clarament vinculats al consum i el turisme urbà i, de l’altra, porten escrit a les seves façanes, amb noms tan explícits com l’Emirate Stadium de l’Arsenal londinenc i l’Allianz Arena del Bayern Munic, la prova fefaent dels processos de globalització abans esmentats. Gestos com la inclusió de la paraula arena –que comunica de manera efectiva la dimensió més gran del contenidor– i el bateig del nou estadi substituint el nom del club pel nom de l’espònsor acostumen així a ser els signes d’identitat de les noves catedrals del futbol global. En una gran majoria de casos, el resultat d’aquests canvis pel que fa a la localització dels estadis de futbol ha anat acompanyada de

grans operacions de regeneració urbana no exemptes de polèmica ni de les conegudes dosis d’especulació immobiliària que caracteritzen aquests tipus d’operacions urbanístiques. En el cas del Futbol Club Barcelona, el projecte del nou estadi planteja totes aquestes qüestions d’una manera clara: el dilema entre estadi urbà o metropolità que deriva de la localització que proposen el vell projecte a les Corts o les ubicacions alternatives més enllà de la Diagonal; el component global derivat de la imatge de marca que representen els nous espònsors del club –¿un nou Qatar Airways Arena?–, i el fet que el que es proposa no és únicament un nou estadi amb més confort i aforament sinó, en realitat, un nou espai urbà vinculat a la resta d’activitats d’oci i entreteniment que acompanyen la globalització de l’esport com a espectacle i producte de consum. Valdria la pena considerar els errors, molts i variats, i els encerts, també diversos, de les experiències europees ja consolidades abans de prendre cap decisió. En una situació de crisi econòmica com l’actual, la gestió d’un projecte com aquest pot representar un obvi resort per a una regeneració urbana, capaç de donar rèdits ciutadans que es podrien traduir en espais públics de qualitat, equipaments o un paisatge urbà atractiu, inclusiu i habitable, però també, resulta obvi, pot portar a crear no res més que un altre enclavament especialitzat en l’economia de la visita i el consum, una peça més en el rosari d’actuacions d’aquest tipus que des de l’èxit del projecte olímpic no han deixat d’estar presents en la política urbana de la ciutat.e


Futbol global, ciutat local