Issuu on Google+

CalidoScopi Revista de pensament i valors personalistes

nĂşm.29


Calidoscopi

juny 2011

Sumari EDITORIAL .............................................................................................. ‎3‎

LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació, per Josep Lluis Vazquez ........................ 5 La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI per Ricard Casadesús ........................................... 13

PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES

L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya ‎(IEMC) és una associació fundada per un ‎grup de ‎personalistes catalans l’any 2001, ‎inscrita en el Departament de Justícia de la ‎Generalitat ‎de Catalunya amb el número ‎27918/B. ‎

El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal ............... 19 Memòria dels 10 anys del IEMC ............................................................... 22 DIPÒSIT LEGAL

EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona, per Verònica Llorca Fernández....... 26

Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376‎

Comentari sobre la pel·lícula:‎“senderos‎de‎gloria”, per Anna Rius........... 29

COMENTARIS DE LLIBRES Sobre‎la‎“Inteligencia‎espiritual”, per J.L. Vazquez................................... 31

DIRECCIÓ: Albert Llorca

L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER

REDACCIÓ:

Respostes a unes preguntes-eix‎fetes‎a‎un‎pensador‎d’interès‎i‎actual: Josep Lluis Vázquez................................................................................ 21

Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt

PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Andreu Marquès i Martí, per Albert Llorca ...................................................................................... 32

Il·lustració de la portada Martí Vila‎ ‎

RECONEIXEMENT EMMANUEL MOUNIER 2011 .................................. 47

NOTICIES D’ACTIVITATS ........................................................................ 44

© INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA ‎ Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª‎ 08042 BARCELONA

2


Calidoscopi

juny 2011

EDITORIAL Fer anys, mantenir compromisos Vivim en una època de crisi generalitzada. En la història de la humanitat, aquest fet ha estat persistentment present, i davant del qual hom ha desenvolupat dues actituds: fer-hi front, buscant alternatives de solució..., i denunciant els “pecats” responsables, per acció u omissió dels homes que els han comès; o bé deixant-se anar, i procurar acomodar-se a la lògica de les conveniències. El personalisme ha optat, per exigència interna de respecte i estimació a la “humanitat” compartida de la persona humana, per la primera. No és aquesta l’opció dels perseguidors de l’èxit i dels triomfadors; sinó dels qui no s’apleguen a un món injust i procliu a la desesperança, i això no té quota de mercat.

En la humilitat de la nostra opció, disposem del plus inspirador i orientador que te data històrica i decisió humana valenta: la fundació de la Revista Esprit l’any 1932, a l’ombra del Manifest de Font Romeu, elaborat i proclamat per un grup de persones amigues –Emmanuel Mounier, Goerge Izard, André Delage i Louis-Émile Galey- que hi posaren tot el seu bagatge intel·lectual i l’esperit vital en l’objectiu de transformar un món en crisi, no només política i econòmica, sinó humana i civilitzadora, o sigui, profundament espiritual. Fou en el congrés fundacional de Font Romeu, després de pacients trobades, reflexions i complicitats viscudes, on es posaren les bases del compromís i la voluntat de treballar per a la millora d’un món que no els agradava.

Què ens hem de preguntar? A què ens hem de comprometre?

En els principis orientatius del Manifest de Font Romeu, trobem una triple proposta que formarà part, d’ença d’aquell moment, de tot projecte personalista. En efecte, la trobada del mes d’agost d’aquell 1932 a la bella localitat pirenaica, fixava tres aspectes cabdals:

- En primer lloc, fixava les premisses bàsiques del moviment personalista: la llibertat, la dignitat humana i l’amor. Aquests tres conceptes assenyalaven el que era per als fundador allò més primordial: la primacia de l’espiritual, aplegant alhora la condició encarnada de l’ésser humà. Per això, calia superar riscos que ells 3


Calidoscopi

juny 2011

preveuen: que la família no es transformi en refugi de l’egoisme social, que la persona humana no es torni mer individu i que l’amistat no es confongui en camaraderia partidista. - En segon lloc, establia una crítica argumentada i vivencial contra el capitalisme i el totalitarisme, dues xacres prou esfereïdores per a l’Europa de l’època - I en tercer lloc, proposava un pla programàtic sobre un fet d’envergadura civilitzadora: el naixement de la Revista Esprit, com a portaveu de les propostes personalistes davant la crisi econòmica d’Occident de finals de la dècada dels anys vint.

Com és sabut, la primera gran obra que seguidament Emmanuel Mounier escriu i publica l’any 1935, com a fruit d’aquesta reflexió i voluntat de transformació del món porta per títol “Revolució Personalista i Comunitària”, obra complexa en la que es posa en relleu el tarannà combatiu de Mounier en pro de la dignitat de la persona i del projecte comunitari que l’acompanya.

En la celebració del Desè Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, els qui ens sentim propers i deutors del pensament i de l’obra d’Emmanuel Mounier fem nostra la sentència, prestada de Péguy, amb la que el pensador de Grenoble inicia el primer capítol de la seva “Revolució Personalista i Comunitària”: “La revolució serà moral o no serà”.

  4


Calidoscopi

juny 2011

LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació

1. De la no-persona a persona Una no-persona (unperson, en alemany i en anglès) és

Boecio, expressant-ho d'aquesta manera: Persona est

un terme proposat per George Orwell, autor de l’obra

naturae rationalis indivídua substantia (Persona és la

1984, per designar a algú que ha estat esborrat de

substància individual de natura racional). Sant Tomàs

tots els registres, en referència als camps d’extermini

accepta, defensa i explica plenament aquesta

nazis. Vegem el que diu Patricia Treece en el seu llibre

definició, el que va fer que fos acceptada per tots els

sobre el pare Maximilià Kolbe a la seva arribada al

filòsofs cristians.

camp d'extermini d'Auschwitz, l’any 1941: “Al matí següent, Kolbe, a penes recuperat de la seva

Zubiri, en el seu afany d'actualitzar la definició de

pneumònia, i tots els seus companys presoners van ser

persona, que va donar Boecio, defineix el ser humà

portats a les dutxes glaçades. L'abrigada armilla, el

per un sistema de dues notes: a) un ésser viu, capaç

vestit i altres articles que els germans franciscans li

de sentir, és a dir de tenir impressions, i b) dotat

havien donat precipitadament, li van ser trets per

d'intel·ligència o facultat de intel·ligir. I Laín Entralgo

engrossir el dipòsit dels SS. En canvi va rebre, com tots

extreu d'aquesta teoria metafísica les següents

els presoners, uns pantalons i camisa lleugers de cotó,

propietats constitutives i descriptives de la persona: 1)

amb ratlles verticals blaus, trets d'alguna víctima

La intimitat del ser "jo mateix", el que denominem el

morta, que de vegades tenien encara les taques de

"meu jo "; 2) la llibertat i per conseqüent la

sang de la seva mort. Els seus caps van ser rapats.

responsabilitat; 3) la intel·ligència més o menys

Cadascú rebia un número, i era per aquest número i

racional segons el seu grau de desenvolupament; 4) la

no pel seu nom que, des de llavors, se’ls cridava.

vida corporal, sentimental, conscient i inconscient,

Kolbe es va transformar en el número 16. 670”

executiva i futurible; i per últim, 5) l'obertura a la realitat de les coses, de les persones i sota la forma de

Què entenem doncs per persona? Ja Javier Zubiri ens

relligament radical, a la realitat fonamental: Déu.

recorda que la Metafísica grega "té una limitació fonamental i gravíssima: l'absència completa del

I, per acabar aquesta descripció, Mounier ens dirà que

concepte i del vocable mateix de persona”. La més

una persona “es un ser espiritual constituït como a tal

cèlebre i admesa definició de persona va ser

por una mena de subsistència i d’independència en el

proposada, en el segle VI de la nostra era, per Severí

seu ser; conserva aquesta subsistència per l’adhesió a 5


Calidoscopi

juny 2011

una jerarquia de valors lliurament aseptats, assimilats

seva vida no és un tot indiferenciat sobre el qual es

i viscuts en un compromís responsable i una constant

limita a projectar les seves necessitats o desitjos; sinó

conversió; unifica així tota la seva

que

activitat en la

aquesta

realitat

apareix

davant

la

seva

llibertat i desenvolupa, també, a impuls d actes crea-

intel·ligència amb aspectes diversos que reclamen la

dors, la seva vocació personal”1.

seva atenció o resposta. El caràcter no indiferent de la realitat es mostra en la universalitat valorativa del

2. Les cinc dimensions fonamentals de la persona

“bo-dolent”. Els conceptes de bo i dolent apareixen amb una enorme generalitat, de forma que el que pot

El que s’ha exposat fins aquí posa de manifest les paradoxes del ser humà: animal, sí, però racional;

resultar bo des d'un punt de vista, pot ser dolent des d'un altre i a l’inrevés. La diversitat de reaccions que

esperit, però encarnat, objectivable en molts sentits,

diferenciem clarament en la nostra experiència

però sempre subjecte de si mateix. Així dons, la

quotidiana

persona té aquestes sis dimensions fonamentals:

rellevants, bons o dolents. Aquesta dimensió no-

ens

indica

la

diversitat

d'objectes

indiferent, rellevant o dotada d'importància és el 1) Corporeïtat: L’ésser humà és una realitat física.

valor. Un valor és això que fa que un ésser se ens

Però el cos físic no és un suport de la seva realitat

presenti com digne

personal. Positivisme i espiritualisme tenen una concepció errònia del ésser humà. Si bé el positivisme tracta d'explicar la complexitat humana des de les lleis objectives de la natura física, sense aprofundir en la riquesa de l’existència personal, l’espiritualisme redueix el cos a mera experiència. Per a nosaltres la persona ni és un cos, ni té un cos, sinó que és “corpòria”. L’ésser humà es compon de dos subsistemes o moments estructurals: l’organisme fisicoquímic i la psique. La persona és psicoorgánica, per la qual cosa no hem de menysprear ni un aspecte ni l’altra. L’ésser humà s’ha d’autorealitzar i la tasca que ha de dur a terme per aconseguir-ho és transcendint-se, és a dir, anant més enllà de si mateix.

2) Autotranscendència i experiència moral: La realitat a la qual la persona ha d'atenir-se per anar fent la 1

E. Mounier, MSP., I. 523

6


Calidoscopi

juny 2011

i per tant com grat. D'aquí que la persona té que

humana. Històricament l'ésser humà va escrivint la

autotranscendir-se conforme a valors, donant-se

seva vida, que per això és “biografia”.

forma moral, això és, “caràcter”. L'ésser personal apareix com “subjecte ètic”, i la seva realització com a

4) Identitat personal: L'autorealització de la pròpia

tasca moral. La fidelitat de la persona a la realitat del

història dóna per resultat la identitat, la figura

valor, la seva capacitat d'autotranscendir-se cap a ells

personal que cada individu arriba a ser, la

i convertir-se ella mateixa en portadora de valors, és

“personalitat”. Cada ser personal és un si-mateix,

un dels punts decisius de la vida personal.

distint dels altres, i aporta una novetat inèdita a l'espècie, que explica així la diversitat històrica. Cada

3) Historicitat: La projecció de cada persona cap al

persona és única, malgrat la igualtat de tots els homes

futur només és possible mitjançant recursos que

en “dignitat”. Es pot dir que tots els éssers humans

permetin la realització del projecte. Aquests recursos

són absolutament iguals pel que fa a la “personeitat”

poden ser trobats en el present, que no és una altra

o al seu valor ontològic; però que són tots diferents en

cosa que la condensació de possibilitats realitzades en

relació a la seva personalitat o als seus valors

el passat, és a dir, “tradició”. Progrés i tradició són

qualitatius.

dues dimensions íntimament unides de la historicitat

5) Relació constitutiva: Mentre que el col·lectivisme

nostra personalitat. Però, a més a més, hem d'establir

ofusca la dimensió irreductible del ser personal,

“relacions” amb els altres. Per això, per superar les

l'individualisme cau en la il·lusió d'una autoconstitució

distàncies

prometeica i deslligada dels altres. Els altres són el

mediacions tals com paraules, gestos, signes, accions

punt de partida del propi procés vital. Del nostre

etc., que ens permetin sortir del nostre aïllament.

i

aconseguir

la

unitat,

necessitem

entorn interhumà i social rebem el primer nivell de la 7


Calidoscopi

juny 2011

Mentre que l'amor, la generositat i l'obertura

ens és suficient reconèixer que si tot ser humà és, de

construeixen el ser humà en la seva realitat personal,

fet, una persona, no tot ser humà te una personalitat.

l'odi, l'egoisme i l’entestament produeixen efectes

Aquest títol més sonor i honrós ho reservem per als

devastadors que ceguen les fonts de l'experiència

éssers humans que han desenvolupat, en grau elevat

personal. L'experiència de la “trobada” de dues

les nobles prerrogatives que els distingeixen dels

consciències, en el que anomenen amistat, permet el

individus. La persona és el substrat metafísic, la

pas del jo personal al “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres

personalitat una conquesta de l'esforç; aquella un

personal” i un “nosaltres social”. El “nosaltres

punt de partida, aquesta un ideal que en aquesta vida

personal” ens ve donat gràcies a les relacions

mai no s'aconsegueix en la seva plenitud.

interpersonals de la família, de l'amistat i de la comunitat. El “nosaltres social” ens ve donat com a

3. Què entenem per pensament personalista?

tasca històrica. La història de la pròpia llibertat autònoma és la història de la responsabilitat i la

Seguint el pensament de Maurice Nédoncelle,

corresponsabilitat. El nosaltres social ho constitueix la

l'important no és l'etiqueta filosòfica a què un

“polis”, la ciutat de les persones, l'espai comú de

s'adhereix, en aquest cas personalista, sinó el

convivència, lloc de trobada i participació, però també

contingut humà de la seva construcció doctrinal i la

lloc en què han de conjugar-se els diversos i

seva contribució a un projecte comunitari de societat i

contraposats interessos i necessitats. L'organització

de persones. Per a Nédoncelle la reflexió filosòfica té

econòmica exigeix la sobirania dels valors morals, que

un caràcter unitari que s'estén, comprèn i unifica tota

són per essència, valors personals.

la història de l'esperit. Els sistemes filosòfics, com a procés obert, no són més que l'esforç múltiple de

6) La dimensió transcendent: També cal considerar el

l'únic esperit humà per arribar progressivament a la

problema de l'origen i del destí del ser personal.

veritat.

L'ésser humà, per ser persona, està, no sols lligat a la

Els

sistemes

són

complementaris

no

contradictoris. La metodologia filosòfica no ha d'estar

realitat i obligat a triar entre les possibilitats que ella li

fundada en la dialèctica de l'esperit sinó en el diàleg

ofereix, sinó que també està “relligat” al problema de

de les consciències o de les persones a través de la

la realitat, qüestionant-se per la seva existència. Les

història. D'altra banda no hi ha història de les idees, o

respostes són variades. Però l'ésser humà no pot

dels sistemes, sinó història de les persones, les

eludir absolutament la qüestió perquè això equival a

afirmacions són opcions, les idees són trasllat i reflex

eludir el seu propi caràcter personal.

d'una estructura personal de la consciència.

No entrem tampoc aquí en l'estudi de la personalitat

Així doncs, la consciència és el logos conductor de tota

en sentit psicològic i social, doncs és més propi de la

filosofia i això en un sentit personal i no

psicologia empírica, a nosaltres en aquest moment

epistemològic, com s'ha entès en la història del 8


Calidoscopi

juny 2011

pensament. Per això, el personalisme no és un

sorprenent i inesperat. Quan som acollits de debò poc

sistema més en la història de la filosofia, sinó que és la

importa que el problema persisteixi, doncs sorgeix un

seva

nou dinamisme interior, un dinamisme pacificat que

intencionalitat,

activa,

modificadora

i

interpretativa.

és capaç de forjar una solució. En l’encontre sorgeix l'alegria fruit de la pau. És la trobada amb la persona

4. La importància de la relació interpersonal

amiga.

No hi ha realitat que ens faci créixer més com a

5. La importància del silenci

persones que la relació interpersonal, l’amor rebut i entregat. Aquesta realitat que es dóna en la família,

Sense silenci, la persona corre el perill no sols de viure

en l'amistat y en la comunió amb Déu, ens plenifica i,

a la perifèria de si mateixa, sinó també de reduir totes

si és autèntica, és generadora de justícia i pau al

les relacions humanes a fredes i superficials

nostre voltant. L'amor rebut ens porta a ser amor

convencions socials. Es pot constatar quantes

entregat. Ens porta a ser “persones per als altres”. El

conseqüències personals i socials té, a diferents

nostre jo va passant, de mica en mica, del jo solitari al

nivells, l'absència de tota interioritat. Nombrosos

“nosaltres”. I, d’aquesta manera, res del que és humà

símptomes, més o menys greus, han estat analitzats

ens és aliè. En el “nosaltres” participo de les penes i

pels psico-sociòlegs o els educadors. Desarrelada de

les alegries de la humanitat i del cosmos, amb el

les seves pròpies profunditats, la fragilitat i la

compromís de treballar per la veritat.

inestabilitat de la persona es manifesta en la vida de les parelles, de les famílies i dels grups socials:

Però per poder relacionar-nos amb les altres persones

Dificultat per als nens i joves de concentrar-se;

hem de tenir una “actitud d'acollida”, que és la

augment del consum de tranquil·litzants o de

capacitat d'obrir el nostre cor per rebre la consciència

somnífers; inadaptació crònica; agressivitat a flor de

de l'altra persona en el nostre interior. No ens

pell; depressió; recerca esvalotada en l'evasió, la

despleguem com a persones més que quan ens

droga, els grups sectaris, etc.

atrevim a confiar, a escoltar i a no jutjar. El silenci, a nivells diferents, fisiològic, psíquic, No pot haver-hi “diàleg interpersonal” si una persona

espiritual, condiciona l'equilibri de l'existència i del

no és pobre, es a dir, no ambiciona el tenir i el poder,

seu creixement. El silenci és un pedagog que ens

perquè quan s'acull a una altra persona a l'interior de

ensenya a escoltar: Escoltar la natura; escoltar el

la pròpia consciència hem de desposseir-nos de

nostre cor, la nostra consciència, per conèixer-nos

nosaltres mateixos i fer un lloc a la persona que

millor i dirigir la nostra vida; escoltar les persones per

escoltem. És llavors quan es produeix el miracle: Cada

enriquir-nos amb la seva diversitat i voler-les més, i,

trobada

finalment, escoltar Déu, la seva Paraula interior, el seu

en

profunditat

és

un

esdeveniment

9


Calidoscopi

juny 2011

Esperit que parla en el nostre cor per comunicar-nos

I així l'ésser humà no suporta ni l'aïllament total ni la

la seva Vida.

contínua presència dels altres. Una vida comunitària permanent, una vida intensa de relació crea el desig

La persona aspira espontàniament a la comunicació, a

de soledat. Aquesta alternança de soledat-presència

la relació, tot el seu ser està estructurat per a la

apareix com una llei fonamental de l'equilibri de la

trobada amb l'altre. Alguns psicoanalistes veuen en

persona. Soledat i presència es necessiten fins i tot

aquesta estructura essencialment relacional de la

mútuament. La qualitat i la profunditat de cadascuna

persona un dels fonaments dels nostres "terrors"

estan condicionades per l'altra.

infantils davant la soledat. El silenci és indispensable per existir com a persona i Però, i aquí està la paradoxa, aquest desig de la

essencial a tota ètica autènticament humana, sigui o

presència de l'altre rares vegades es veu totalment

no d'inspiració cristiana, doncs aquest silenci deixa

satisfet. Fora d'alguns rars moments de "comunió",

lloc a les decisions que incumbeixen, en última anàlisi,

l'ésser humà comprova ràpidament, amb dolor, que

a tota la persona, permetent que ens alcem al nivell

sempre hi haurà entre ell i l'altre, fins i tot amb la

de la dignitat humana. Una ètica que suprimís aquesta

persona més íntima, una part d'incomunicabilitat, una

part última i decisiva de l'autonomia personal, negaria

distància infranquejable. Tot somni de fusió està

la dimensió més específica de la responsabilitat

abocat al fracàs, perquè ignora a l'altre en la seva

humana, dons, per entrar en l'esfera moral, no basta

diferència i nega així la seva pròpia identitat.

actuar d'una manera materialment correcte o sota uns indicatius generals.

La persona té un ritme binari: sortir de si i tornar a si. Però també és el seu drama existencial. La revelació judeocristiana ens aporta una llum decisiva sobre aquest enigma: Déu no és un ésser solitari sinó relacional, una comunió interpersonal d'amor. I si l'ésser humà és creat a imatge del Déu trinitari és, consegüentment, per natura un ésser de relació. No pot existir, desenvolupar-se, ser persona sinó és a través i en el joc de la relació: estimar i ser estimat. La relació és constitutiva del seu ser, de la seva identitat. La persona és un ésser solitari i comunitari que necessita soledat i de relació per trobar-se a si mateix i per trobar Déu. 10


Calidoscopi

6. El silenci com a qualitat del cor

juny 2011

perceptibles que únicament pot captar la “'persona feta de silenci”. Feliç la persona que sap retrobar el

El silenci no és primerament un lloc sinó una qualitat

camí d'aquest “jardí interior” on pot sentir el murmuri

del cor i la soledat mai és ni aïllament ni evasió o

de Déu, com quan passejava per el Paradís, i rebre

fugida, sinó nova atenció a una Presència que habita

l'Esperit de Crist vivent, participant així en l'etern

tant en les soledats del desert com en les relacions

diàleg del Pare i del Fill. Qui no estima trobarà el

humanes. El silenci és un camí que condueix al cor de

silenci buit i insuportable. Qui estima transformarà el

la persona habitada per l'Esperit, l'Amor ple de Déu. I

silenci en intimitat.

en la plenitud d'aquesta Presència infal·lible, troba una vertadera presència en si, en el món i en els altres. Únicament el “silenci habitat” és compatible amb l’estructura i la vocació humana. Si aquesta Presència de Déu ja no és ni reconeguda ni buscada, la soledat es fa inhumana.

Hi ha dues classes de silenci: D'una banda està el “silenci de la consciència” que és el lloc privilegiat on s'exercita la llibertat, on s'estableix el debat interior per prendre una decisió. És el lloc on es tracta de desxifrar el misteri de la pròpia persona, la seva vertadera identitat i el seu destí. I, per l’ altre, està el “silenci del cor”, on s'integren, arrelen, convergeixen i s'harmonitzen totes les nostres facultats humanes, totes les manifestacions de la vida i les funcions del cos. El ”cor” és sobretot aquest lloc en què cadascun de nosaltres està en Déu i pot comunicar-se amb Aquell que és la Font de la Vida. En el “silenci del cor” ja no és la persona la que té la iniciativa sinó Déu. És allí on l'Esperit s'uneix al nostre esperit i podem dir:

7. Dificultats en aquest camí

Pare! Ja no parlem amb nosaltres mateixos, sinó que podem escoltar una paraula divina, indicible com la

El silenci és el lloc de combats de vegades terribles

música, que ens diu: Fill/a! Aquí, com la sàvia que puja

contra les forces del Mal amb múltiples rostres. És

en silenci per dins de l'arbre, l'Esperit creador toca el

impossible entrar pels camins del silenci sense

cor de les seves criatures amb petits tocs a penes

enfrontar-se, un dia o un altre, amb el combat que va alliberar Jesús en el Getsemaní. Des dels primers 11


Calidoscopi

juny 2011

anacoretes, la tradició cristiana ha concebut sempre la

L'Esperit Sant ens porta, vida, veritat i llibertat,

soledat del desert, no sols com un lloc privilegiat de

conseqüència de la seva personalitat trinitària, on les

trobada amb Déu, sinó també com un lloc

persones

d'enfrontament amb les forces del mal, o el Maligne,

l’alteritat. El Pare i el Fill s’entreguen a si mateix en la

pare de la mentida.

llibertat de l'Esperit, porta oberta a la seva amorosa

divines

es

realitzen

eternament

en

trobada i segell amorós de la seva unió. En aquesta El silenci, a més de ser un lloc de mort i de

plenitud de vida, l'Esperit Sant comunica amor, porta

renaixement, lloc de combat contra les forces del mal,

de la vertadera llibertat, personalitzant conjuntament

és també lloc de purificació, d'aprofundiment en el

el seu amor espiritual, desposseint-se de si mateix,

misteri de Déu i de la persona. Tots estem cridats a

donant-se lliurement a la persona, facultant al seu

madurar en el silenci, però hi ha diferents formes de

torn la seva llibertat, transformant o santificant la

soledat. El Senyor concedeix a cadascú la forma de

persona. I és que els sants poden canviar el destí.

silenci que li és pròpia. Però tan sols podem ser dialogants si som acollidors, oients. Per això, en la

Si la nostra idea de Déu és el de la metafísica clàssica,

nostra relació amb Déu, per poder-ho escoltar hem de

el Déu de Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d'Aquino, a

fer silenci. Ens ho diu el mateix Jesús, invitant-nos a la

aquest Déu immutable sembla impossible resar-li.

contemplació i a l'adoració: “Quan pregueu, no parleu

Aquest no és el Déu dinàmic de la Història de la

per parlar, com fan els pagans: és pensen que amb la

Salvació, Pare del nostre Senyor Jesucrist. Sembla més

seva xerrameca és faran escortar. No sigueu, dons,

aviat el Déu apàtic dels estoics, incapaç de patir i de

com ells, que be sap el vostre Pare que teniu

canviar, que no li queda més remei que obeir a les

necessitat abans que li ho demaneu”2.

seves pròpies lleis. Certament que Déu és immutable en alguns aspectes, en la seva bondat, en el seu amor,

L'oració no és tant una conversa com un posar-se a

en la seva fidelitat, però canvia en altres aspectes. Si

l'escolta. Escoltar significa quedar-se en silenci, no per

no pogués canviar en absolut no seria persona. Només

reflexionar sobre si mateix, no per aconseguir un

pot canviar si reacciona davant esdeveniments

resultat, sinó per viure en profunda obertura. Es

contingents i accions humanes. Aquí entra l'oració de

tracta d'anar més enllà de les coses, sense retenir res,

petició que és una força poderosa que col·labora amb

a fi que el silenci ens capti plenament. I d'aquest

el desenvolupament dels plans divins. És en aquest

silenci brolla, al principi molt tímidament, un cant

sentit que el sant pot canviar el curs de les coses,

d'alabança, un cant d'acció de gràcies. No sóc jo qui

perquè on els altres posen problemes, el sant ofereix

resa, l'oració s'eleva en mi, és Crist qui prega en mi. És

solucions.

Crist qui obre en els nostres cors les portes de la

Josep Lluis Vázquez Borau

lloança: una festa que sorgeix dins nosaltres mateixos. 2

Mt 6, 7-9

 12


Calidoscopi

juny 2011

La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI Introducció Per als nostres avantpassats, la natura era el referent

de desenvolupament; consisteix, més aviat, en

més important de la vida, n’era la norma, i sobre ella

mantenir observant el sentit de responsabilitat que la

edificaren les seves lleis i les seves morals; era

raó posseeix front a la ciència, perquè aquesta

l’orientació de la vida humana i el seu límit. Ara la

romangui al servei de l’home i no al revés.

natura ha estat substituïda per l’univers tècnic. Hi ha una tendència a posar l’era de la tècnica al centre de

L’ètica en la ciència i la tècnica

tot. La humanitat pot arribar a tenir un poder tan gran que Fins i tot, s’ha convertit en un tòpic dir que la ciència

podria desembocar en la destrucció del món. La gran

ocupa en les societats occidentals el lloc que ocupava,

responsabilitat que recau damunt nostre per orientar

en altre temps, la religió. Però, això no és així, en

bé aquest poder que tenim fa ressorgir la pregunta:

absolut. Si ho fes, no seria ciència, sinó una

Som

representació ideològica de la ciència, que ocuparia el

proporcional al nostre poder?

capaços

d’assumir

una

responsabilitat

lloc de certa idea sagrada o religiosa. Per això, les qüestions ètiques no només tenen a El progrés de la ciència i el desenvolupament al que

veure amb les aplicacions, sinó amb la base mateixa

condueixen llurs conquestes, quan aquestes tenen

de la investigació tecnocientífica. Per això, primer hi

com a fi l’home, el seu benestar i el progrés de tota la

ha d’haver una ètica del respecte abans de l’ètica de

humanitat és bo. Però, per altra banda, la ciència no

la tecnologia, de la bioètica, etc. perquè els perills no

és capaç d’elaborar principis ètics, només pot acollir-

estan tant en l’evolució de la tècnica i de la ciència

los i reconèixer-los com a necessaris per a eradicar les

com en les seves aplicacions, com hem pogut

seves eventuals patologies. En aquest context, la

comprovar de la bomba atòmica ençà.

filosofia i la moral són ajudes indispensables amb les que és precís confrontar-se per a evitar que la ciència

La ciència s’ha desenvolupat mitjançant el domini

avanci sola per un camí tortuós, ple d’imprevistos i de

d’objectes de manera cada cop més eficaç. Des de fa

riscos.

temps, els homes han fet experiments amb els mecanismes de reproducció de les espècies vegetals i

Això no significa, en absolut, limitar la investigació

animals. La novetat d’aquests últims anys està en què

científica o impedir a la tècnica produir instruments

s’han atrevit a aplicar aquests coneixements a 13


Calidoscopi

l’espècie humana, primer amb fins terapèutics,

pregunta clau ara és:

després amb altres fins. La ciència progressa

subjecte humà?

juny 2011

Quina és la naturalesa del

apoderant-se també del cos de l’home com d’un objecte més; perquè el cos és vist com a tal.

La substància humana és essencialment corpòria,

Aleshores, es planteja una pregunta terrible: què és la

posseeix les propietats generals de tots els cossos; per

humanitat de l’home en relació amb el seu cos?

tant és falsa qualsevol concepció de l’home que exclogui la corporeïtat en la seva essència (com les

La qüestió que es planteja, doncs, en la nostra cultura

teories platònica, cartesiana...). El cos és quelcom que

i societat d’avui és la de l’home. La persona humana

l’home és, és una part constitutiva de la seva essència.

és un ésser individual concret i insubstituïble de

La persona humana és, doncs, un subjecte individual

naturalesa racional, de la qual se’n deriva el seu

de naturalesa racional, i en conseqüència, espiritual.

caràcter espiritual, immortal i, per tant, irrepetible. La

Amb això no es vol dir que sigui només ànima sinó

primera idea clara que té qualsevol persona humana

que és una ànima encarnada en un cos; la persona

és la idea de l’existència de si mateix, d’un “jo”

humana és cos i ànima, dues realitats incompletes que

substancial, cosa fàcilment demostrable, i després

s’uneixen per formar una única substància: l’home.

d’un “jo” pensant; recordem René Descartes: “Cogito ergo sum” . Aquest “jo” és el subjecte més radical,

Aleshores, la naturalesa racional dóna a l’home la

l’origen intrínsec de tots els nostres actes.

capacitat de tenir consciència reflexiva, d’elaborar conceptes... en definitiva, totes les funcions de la

Al llarg de tota la nostra vida conservem la consciència

intel·ligència. Com a conseqüència, la persona té

de la nostra identitat personal, la consciència de la

voluntat i, per tant, llibertat i autonomia en llurs

permanència substancial enmig dels canvis. Aquesta

decisions. El fet de tenir enteniment i llibertat fa que

realitat només es pot explicar mitjançant la idea d’un

l’home sigui persona i aquesta superioritat de l’ésser

subjecte únic, constant i permanent supeditat, en

humà sobre els éssers faltats de raó és el que

certa manera, a tots els nostres actes, hàbits i

s’anomena “dignitat de la persona humana”. I és la

relacions. La persona humana és, doncs, capaç de

dimensió espiritual la que confereix a l’home aquesta

subsistir; és un individu subsistent i cada home té la

dignitat, ja que la llibertat no és possible sense

naturalesa humana de manera individual.

l’enteniment que ens ve donat per l’ànima.

La naturalesa racional distingeix específicament les

D’altra banda, el concepte “drets de l’home” implica,

persones de les altres substàncies individuals i cada

d’una

persona

naturalesa

suficientment humans per a tenir humanitat, per a

racional, i a la vegada la naturalesa racional és la que

reconèixer que un home és home i no se’l pot reduir a

fa que un subjecte sigui persona humana. Però, la

una cosa. Aquesta dignitat natural, inherent als éssers

individualment

aquesta

manera

o

altra,

que

els

homes

són

14


Calidoscopi

juny 2011

humans, els mostra com a persones amb una condició

Però, la dignitat no és sols un valor social, relacional o

i un destí en comú. La dignitat personal de la

comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. És

humanitat s’imposa, doncs, a tots, fins a tal punt que

un valor en si de la pròpia persona, forma part de la

els homes no poden arbitràriament, negar-li la

condició humana. La dignitat, doncs, no és un valor

humanitat a un dels seus semblants, ni privar-li dels

afegit sinó intrínsec.

seus drets fonamentals. Parlar de la dignitat de la persona porta a la fonamentació de l’ètica en la consideració que la persona és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista a un altre fi, com defensa fortament el cristianisme. La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans. La dignitat comença pel respecte a un mateix: si un no es tracta com cal un mateix, com pot exigir ser tractat dignament? I com pot tractar dignament els altres?

La Deontologia mèdica i els comitès ètics

La gravetat de les coses que estan en joc és actualment tan gran que la professió mèdica es troba davant una revisió de les seves pròpies normes, i apel·la a la societat per a establir una reglamentació El drama de l’època moderna és que la reivindicació dels drets de l’home mai havia estat tan urgent, tan insistent i tan universal com en el moment en què hi ha unes contradiccions tan grans en la seva definició i en què els fets la neguen amb tanta força. Com si l’home estigués pres en una contradicció infernal – com diria Sartre- en la qual la negació està a la mesura

que ella ja no pot garantir. L’instint de la investigació mèdica és anar el més lluny possible, creient que tot el que serveix al progrés de la ciència serveix, igualment, al progrés de la humanitat. Però, el problema és el següent: A quina deontologia professional han d’obeir els metges o els investigadors quan es tracta d’éssers humans?

de la reivindicació, i la precarietat a la mesura de l’afirmació. L’eugenèsia, l’eutanàsia, l’avortament, els drames econòmics, les víctimes de la fam o les guerres d’extermini, donen testimoni a cada moment

Normalment, el cos mèdic donava una resposta basada en el jurament hipocràtic i sobre una certa definició de l’home, de la seva integritat, dels seus

d’aquesta mateixa ambivalència. 15


Calidoscopi

juny 2011

drets, que s’obtenia per un consens, suposadament

moral; la majoria no pot indicar la veritat, ni la

universal.

minoria l’error. Una opinió majoritària no prova res quant a la validesa moral del que

Però, actualment, el recurs freqüent als comitès

s’ha decidit. No es tracta d’arrencar la decisió

d’ètica mostra que ha fallat aquest marc de

sigui com sigui, sinó d’invitar a la reflexió,

referència. Aquesta ruptura pot ser el resultat d’un

profunditzant en una qüestió que ha quedat

desbordament de la investigació més enllà de la seva

obscura. Si s’arriba a un consens sobre una

esfera habitual, o d’un desequilibri intern d’una

qüestió moral, que es manifesti. Si existeixen

societat menys segura de les seves conviccions i de la

divergències,

seva unanimitat.

públiques. Si hi ha debat, que s’expliquin els

que

es

facin

igualment

termes del mateix. No obstant això, cal afegir que a vegades la

iv) Els comitès d’ètica no poden ser tampoc

deontologia va tan lligada al caràcter tècnic de l’acte

òrgans de decisió política. Poden aconsellar,

mèdic que només els professionals amb certa

esclarir postures, etc., la qual cosa no

concepció de l’home i cert judici moral poden

dispensa al poder polític ni als ciutadans de

elaborar una resposta.

les seves pròpies responsabilitats.

Per altra banda, els juristes i els moralistes també han

Donada la gravetat de les qüestions i la ruptura del

de formar les consciències i donar la seva opinió. A

consens sobre el què és l’home i els seus drets,

més, és necessari que els problemes siguin delimitats,

individuals i socials, el debat pot ser beneficiós,

les dades definides i el problema moral plantejat

sempre que no desemboqui en una polèmica. Els

clarament. Per tot això, estic a favor, en principi, dels

comitès d’ètica no poden ser comitès de “depuració”;

comitès consultius d’ètica, però amb unes condicions:

l’autèntic debat moral és respectuós.

i)

Que els seus representants es caracteritzin

Qüestió I: L’experimentació amb embrions humans

per la seva competència i honestedat. ii) Que aquests comitès no pretenguin substituir

Fins a mitjans del s.XX es podien donar diferents

la consciència ni eximir a cap dels participants

definicions d’home, però una barrera indicava el què

de la seva responsabilitat (metges, polítics i

era un home i el què reclamava un respecte a la seva

ciutadans).

integritat. Ara, en canvi, el poder de la tècnica sembla

iii) Car inevitablement existeixen contradiccions

desbordar la definició d’home i ens diu: per a fer

entre els punts de vista, no es pot aplicar a un

fecundacions in vitro (FIV) ens veiem obligats a posar

debat moral el sistema d’arbitratge polític de

en marxa una sèrie d’embrions que congelem. Però,

majoria/minoria. Estem davant un problema

què hem de fer amb els que no s’utilitzin? 16


Calidoscopi

juny 2011

Almenys, els científics han tingut l’honradesa de dir

una cultura on els embrions són considerats objectes i

públicament: no podem prendre la decisió sols.

no el que són: individus humans.

Aleshores, què són els embrions congelats? Són éssers

Ara estem al llindar del plausible, del possible, però no

humans? La pregunta no és nova. Es troben ja en

és inimaginable que, en un futur, es pugui fer de tot.

autors clàssics i medievals llargues discussions per a

Sinó, penseu en les experiències d’Auschwitz, en

saber a partir de quin moment un embrió humà pot

l’eugenèsia dels nazis, en el racisme, en Mengele... En

considerar-se un ésser humà amb ànima humana.

quin moment s’haurà de dir no? Perquè una vegada s’hagi cedit quant al respecte degut a la integritat

Actualment, l’acumulació de coneixements sobre la

humana, es cedirà en tot.

gènesi de l’home ens fa estar cada vegada més insegurs sobre aquest punt. Però, des d’un punt de vista estrictament experimental, les investigacions i els experiments que indiquen els progressos de la ciència afirmen, cada vegada amb més seguretat, que l’embrió no és solament un “tros” de carn, sinó que està en vies de tenir una individualitat i una existència humana. És a dir, l’embrió corre el risc de ser ja un home. I el risc existeix. I aquest risc m’obliga a un respecte absolut. Cal ser, doncs, intransigent amb el respecte a l’ésser humà. S’ha de ser extremadament rigorós quan es tracta de la dignitat de la persona humana. I això és vàlid en tots els camps.

Aquesta dignitat existeix des del primer moment de la concepció del nou ésser i hi roman fins a la seva mort natural. La FIV i l’experimentació amb embrions humans comporta, doncs,el menysteniment de la

S’ha de tenir, doncs, una postura dura que obligui a la

dignitat de la persona humana. Durant aquests

reflexió. Però, amb tot això que estic dient, no

processos, han estat creats i descartats molt milions

m’oposo a la ciència. És més, sóc científic, em sentiria

d’embrions. No només aquests éssers humans són

contradient-me a mi mateix. Per això, cal que se

usats com animals de laboratori destinats a la

m’entengui bé. El que demano és que no s’eximeixi a

destrucció, especialment en els primers estadis del

la tècnica de les seves obligacions morals, perquè

seu desenvolupament, sinó que aquest ús ha generat

sinó, una racionalitat tècnica corre el risc de destruir un element determinant de la condició humana. En la 17


Calidoscopi

juny 2011

medicina, la ciència està integrada al servei de la

les paraules accident i embaràs i contrariant

terapèutica, és el que li dóna la seva dignitat i, al

l’evidència científica que demostra que el fill en

mateix temps, li imposa obligacions. L’exigència ètica

gestació no forma part del cos de la mare. D’altra

s’imposa a la ciència com a preu pel seu accés al

banda, s’atorga un caràcter absolut a la voluntat de la

domini de la condició biològica de la persona humana.

dona en les primeres 14 setmanes de gestació davant

Així, per a la ciència, crec que l’exigència ètica i la seva

la nova vida en procés, i es considera l’AVT voluntari

obligació és una font i condició, respectivament, del

com un mètode més de “planificació de la

veritable progrés científic.

reproducció” humana.

Qüestió II: La nova llei de l’avortament

En l’article 14, el valor fonamental de la vida humana queda totalment desprotegit. L’article 15, referit a la

El passat 5 de juliol de 2010 va entrar en vigor la llei

“interrupció per causes mèdiques”, contempla l’AVT

orgànica 2/2010, de la salut sexual i reproductiva i de

per anomalies greus del fetus. En aquest punt, la llei

la

és clarament discriminatòria i eugenèsica.

interrupció

voluntària

de

l’embaràs

(IVE).

Globalment, hi ha un canvi radical respecte a la llei 53/1985 de l’11 d’abril, en la que l’IVE seguia en el

A més, la llei hauria d’incloure la possibilitat de

codi penal, però la justícia la despenalitzava en tres

l’adopció, tenint en compte les circumstàncies

casos.

personals, familiars i socials de l’embarassada. Així, l’Estat compliria el deure de protegir la vida prenatal.

Així, el que era un delicte en l’anterior “llei de

La finalitat pretesa de la norma de reduir el nombre

supòsits” ha passat, en la nova “llei de terminis”, a un

de

suposat dret de la dona a l’avortament (AVT).

informació, de fet, no s’assoleix. Si els mitjans no són

les

IVE

mitjançant

l’educació,

formació

i

adequats per a dissuadir de la IVE la gestant, no s’hi El títol II, capítol II de la llei es refereix a la

val a dir que l’Estat ha fet alguna cosa per protegir la

“interrupció voluntària de l’embaràs” i el seu capítol I

vida del nasciturus.

a les condicions d’aquesta interrupció. L’article 12 atribueix implícitament la propietat del nasciturus a la

El sistema de terminis comporta que durant les

mare com si fos part del seu cos, quan, contràriament,

primeres setmanes de gestació l’embrió no està

la ciència confirma que el nou patrimoni genètic que

protegit per l’Estat, com és el seu deure. La referència

s’inicia, només li fa falta desenvolupar-se i créixer per

al suposat conflicte entre béns i drets no és correcta,

a convertir-se en adult.

perquè el nasciturus no pot sotmetre’s a la decisió de la dona per conservar-lo o destruir-lo. Recordem que

Es diu també que en l’AVT “la mare es desprèn d’una

l’Estat, per indicació del Tribunal Constitucional, té

part accidental del seu cos”, igualant el significat de

l’obligació de protegir el nasciturus amb una doble 18


Calidoscopi

juny 2011

garantia: “Abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el

presents, en potència, totes les propietats biològiques

procés natural de la gestació i establir un sistema legal

i genètiques de l’ésser humà”.

per a la defensa de la vida que suposi protecció

Per acabar, doncs, tan sols afegir que només som

efectiva; i, donat el caràcter fonamental de la vida, ha

plenament humans quan vivim respectant l’especial

d’incloure també, com a última garantia, les normes

dignitat de tot ésser humà.

penals. No és

Dr. Ricard Casadesús

admissible configurar

la lliure

determinació de la gestant com a requisit perquè pugui practicar-se l’AVT sense raons o causes

BIBLIOGRAFIA

mèdiques que el justifiquin” (Sentència del Tribunal

J.-M. LUSTIGER, La elección de Dios, Ed. Planeta, col.

Constitucional 53/1985, Fonament Jurídic nº7).

Documento, nº 251, Barcelona, 1989, pp.174-181, 233, 240. BENET XVI, Discurs al Congrés “Confiança en la raó”, Roma,

Conclusions

16/10/2008. J.-L. PÉREZ-FRANCESCH (ed.), Sobre la dignitat, Ateneu per

El debat que es planteja des de l’àmbit biojurídic en el s.XXI és el reconeixement i la defensa de la dignitat

la dignitat, La Garriga, 2009, pp.47-48, 75. F. GARCIA-FARIA, Salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs: Llei 2/2010, Radar

humana. El relativisme moral ha propiciat anul·lar la

Social, núm. 370, 2010, pp. 4-5 i 15.

voluntat de gran nombre d’Estats que, amb l’excusa

Radar Social, núm. 371, 2010, p.12.

de l’economia social, han convertit la persona humana



en objecte-instrument a les mans de la planificació econòmica i de la manipulació de l’enginyeria social.

Aquestes qüestions que hem tractat són uns exemples del que atempta contra el nostre futur individual i col·lectiu, contra la dignitat de les dones, contra el dret a la vida, l’únic dret natural comú a tota l’espècie humana, sense el qual no subsisteix cap altre dret i menys encara el dret a l’avortament, figura que no apareix en la Declaració Universal dels Drets Humans ni en la Constitució Espanyola. A més, el Consell d’Europa en la resolució núm. 4376 del 4 d’octubre de 1982 deia: “La ciència i el sentit comú proven que la vida humana comença en l’acte de la concepció i en aquest mateix moment estan 

19


Calidoscopi

juny 2011

PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal

Títol original: También la lluvia Direcció: Icíar Bollaín Guió: Paul Laverty Música: Alberto Iglesias Fotografia: Alex Catalán Repartiment: Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti, Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero Productora Morena Films Any 2010

Sinopsis argumental: Sebastián (Gael García) i Costa (Luis Tosar) es proposen fer una pel·lícula sobre Cristóbal Colón i el descobriment d’Amèrica. Mentre que Sebastián, el director, pretén desmitificar el personatge presentant-lo com un home ambiciós i sense escrúpols; a Costa, el productor, només li interessa ajustar la pel·lícula al modest pressupost del qual disposen, per la qual cosa elegeixen Bolívia com a lloc dels escenaris, en ser un dels països més barats i amb més població indígena de hispanoamèrica. La pel·lícula es roda a Cochabamba, on la privatització i comercialització de l’aigua per part d’una multinacional genera entre la població tal malestar que farà esclatar la coneguda i trista “guerra boliviana de l’aigua” (abril de l’any 2000). Cinc-cents anys després del descobriment d’Amèrica, bastons i pedres s’enfronten novament a l’acer i a la pólvora d’un exèrcit modern. Però aquesta vegada no es lluita per l’or, sinó pel més imprescindible dels elements vitals: l’aigua (FILMAFFINTY). A l’abril del 2000 una insurrecció popular s’estén per Cochabamba. El detonant del conflicte fou l’abusiu increment del rebut de l’aigua, que una multinacional estrangera, amb l’aquiescència de les autoritats estatals, havia fet pujar en un tres-cents per cent, quelcom inassolible per a les precàries economies familiars bolivianes. A més, agreujava la situació el caràcter monopolista de la concessió, que invalidava el dret d’explotació de pous comunitaris i privats. Un bé tant primari com l’aigua es negava a la població, en nom d’un “progrés” tant desafortunat com erràtic. La usura interferia, un cop més, la dinàmica de la natura, i la cobdícia, la insensibilitat i la força despullaven dels seus drets als legítims propietaris dels recursos, les persones que aposentades en un territori el treballen i n’obtenen d’ell el seu sosteniment.

20


Calidoscopi

juny 2011

La directora, Icíar Bolaín, recolzada pel guionista Paul

indígenes, la necessitat d’expansió de les societats

Laberty –col·laborador habitual del contestari Ken

avançades

Loach- ens apropa en También la lluvia a un episodi

tradicionals als nous mercats internacionals.

o

la

adaptació

de

les

economies

històric recent i ens recorda que la condició humana pot ser tant tèrbola ara com ho fou fa cinc-cents anys.

Plantejaments que, en realitat, amaguen la pretensió d’esclavitzar, imposar i espoliar, adduint una suposada

A l’albada de l’Edat Moderna, un depredador Colón

dosi de proteccionisme i paternalisme; o bé, com

exigia als nadius or, el desitjat metall de la terra. En el

succeeix en el cas de les autoritats polítiques, els

segle XXI, quan ja escassegen les matèries primeres,

permet eludir la seva responsabilitat institucional amb

els nous colonitzadors –no en va la paraula deriva del

el contra-argument segons el qual la modernització

mot “Colón”- poden exigir un cànon per l’usufructua

del país precisa sacrificis puntuals, i també la

dels elements naturals renovables, l’aigua en aquest

asseveració de que tots, sense excepció, practiquem

cas, que es regenera precisament a partir de la pluja.

conductes similars d’espoliació. Aquestes fal·làcies,

Una pluja que nodreix fonts d’aigua dolça i sosté rius i

tolerades pels reis de l’Espanya renaixentista i

llacs. Una pluja sobre la que s’hi assenta la vida.

imposades a Les Amèriques amb l’ajuda de virreis ambiciosos, mercenaris cruels i religiosos ensinistrats,

En ambdós casos, per fer efectiva la rapinya, han de

lluny de desaparèixer, es perllonguen fins ara, i queda

concórrer a l’escenari dels esdeveniments uns factors

reflectida en la pel·lícula a la figura d’un polític

concrets, com ara l’egoisme personal, el menyspreu

corrupte que com a molt d’altres es entronitzat a la

per els altres, la manca d’escrúpols en la presa de

seva cadira de la ma de “potencies econòmiques

decisions, les aliances fàctiques entre els conqueridors

amigues” a canvi de ma d’obra barata i domini

i alguns agents locals... i expectatives de mercat. Per

concessions sobre recursos naturals.

això la història de la conquesta d’Amèrica i la mercantilització de la Bolívia actual presenten

Tot i així, sempre entre allò més abjecte, hi germina

similituds i s’entrellacen en la narració fílmica.

l’esperança.

Emergeixen

persones

anònimes,

combatives, capaces de desafiar allò que les oprimeix: L’ofuscament en fer créixer la riquesa personal o

les mares que no dubten d’ofegar els seus fills petits

corporativa, l’obsessió en pujar com sigui... acaben

abans de veure’ls destrossats pels gossos dels

convertint

es

conqueridors, i les mares que s’enfronten a l’exèrcit

desvinculen de plantejaments mínimament morals, o

de la república demanat l’anul·lació de l’escandalosa

bé els adapten als seus interessos de classe o de raça.

apujada del preu de l’aigua. La dignitat es converteix

La legalitat arriba a justificar saqueigs; d’aquí que es

per a aquestes persones en una meta superior a la de

recorri freqüentment a arguments fal·laços com la

la conservació de la vida, de la llibertat o de la

manca de cultura dels nadius, la idolatria dels pobles

integritat física. Sense dignitat no hi ha supervivència

en

monstres

tots

aquells

que

21


Calidoscopi

que valgui la pena. Aquells més avantatjats,

juny 2011

més

compromís real en els esdeveniments en què es troba

clarividents i més forts (els indígenes Hetuey i

involucrat, similars als que són objecte de denúncia de

Daniel)´, seran els líders i es convertiran en herois

la pel·lícula i ocorreguts fa cinc –cents anys.

quan se’ls crucifiqui, o quan se’ls escarceri; és a dir, quan condueixin el seu poble a la lluita, encara que

Irònicament el guió de la pel·lícula, joc del cinema dins

morin executats per defensar els seus ideals.

del

cinema,

ens

mostra

una

vegada

més

l’ambivalència de la condició humana. El valor de Però También la lluvia

és una pel·lícula d‘amplis

Montesinos i de Las Casas contrasta amb el temor

matisos socials i polítics, que busca l’aquiescència de

dels actors que els encarnen, mentre que l’agressivitat

l’espectador i no s’acontenta amb una reflexió distant.

de Colón s’oposa a la fortalesa de l’Antón, nihilista

Incideix en el compromís, en la involucració personal,

avesat pels cops rebuts a la vida, però tot i així humà.

en la responsabilitat que es deriva de les preses de consciència, que comporten necessàriament una

I és la “humanitat” –com a qualitat pròpia de l’home-

participació activa en problemàtiques justes, encara

allò que l’engrandeix, dotant-lo de capacitat de

que no ens afectin directament.

sacrifici i apartant-lo de la claudicació o de l’apatia. Aquesta humanitat és també la que fa possible el

Així, en el guió de la pel·lícula, i de la mà dels pares

canvi, tot i que, en moltes ocasions i de manera

Antonio Montesinos i Bartolomé de Las Casas,

recurrent, la marxa de la llibertat resulta truncada per

assistim a la denúncia de la barbàrie. Tots dos formen

l’ambició dels homes, que sovint obliden que són, per

part del col·lectiu dels opressors, però això no els

damunt de tot, persones.

impedeix manifestar el seus desacords i allunyar-se de

Sara Fernández Puerto

les seves pràctiques brutes, donant preferència als criteris de veritat i de justícia en front dels criteris de classe o ètnia. El contrari, negar el que és evident, ja sigui per conveniència, per oportunisme o simple por és “viure en pecat mortal”. El mateix farà el productor de la pel·lícula, en Costa, que es decantarà per les persones, deixant de banda la seva seguretat física i material. No estaran a la seva alçada, certament, la resta de participants de la pel·lícula: ni els actors, paralitzats per la por davant l’aixecament dels indígenes ni l’idealista director, Sebastián, que acaba més preocupat per l’al·legat artístic de la pel·lícula que està rodant que no pas per la participació o

 22


Calidoscopi

juny 2011

 Memòria dels 10 anys del IEMC

LA NOSTRA HISTÒRIA. UNA MICA D’HISTÒRIA Seguint els passos dels nostres companys i d’altres A l’any 1984 es va fundar a Madrid l’ Institut Emanuel

grups actius, a l’any 2001 varem començar, amb

Mounier (IEM) i ha anat desenvolupant-se fins tenir

tremolor, aquesta petita aventura de constituir un

militants i grups actius en molts llocs d’Espanya i

“Institut Personalista Comunitari a Catalunya” posant

Amèrica Llatina com Mèxic, Paraguai, Brasil, Bolívia i

com a símbol a en Emmanuel Mounier. Han passat

Argentina.

deu anys i encara som vius i amb ganes de donar “guerra”.

Grups actius que ha desenvolupat una tasca educativa i social arrelada al seu entorn i amb la idea de

Es veritat que som poquets però tenim confiança en

transformar una societat, el de realitzar una

que, tal com diuen els estatuts de la nostra associació,

comunitat de persones alliberades de l’afany de

la tasca de CONSTITUIR UN GRUP DE VIDA

possessió, tendents a una societat personalista i

COMUNITARIA I ACCIÓ PERSONALISTA; DIFONDRE EL

comunitària, per lliure, justa, ètica, fraterna i

PENSAMENT PERRSONALISTA-COMUNITARI; DESVET-

profundament espiritual.

LLAR UNA CONSCIÈNCIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT; I CONSTRUIR UNA SOCIETAT MES HUMANA, JUSTA I

El centre del pensament i acció és la PERSONA

SOLIDARIA, es una acció de gran durada i que te un

Humana, fi en sí mateixa, però no enclaustrada

gran futur.

individualment, sinó oberta al compromís solidari vers l’altre, i ordenada a la transcendència. Per ella,

2001-2002

assolint, a la vegada, la transformació interior de

Primeres aules de formació: Introducció al pensament

l’ésser humà i de les estructures on vivim.

de Mounier

Tot aquest ideari no seria viable sense una nova

2002-2003

cultura crítica que faciliti la formació de les

Primeres aules: Acció política:

consciències per resistir davant els intens de

“El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX”. Ponent: Valentí Vázquez López.

deshumanització.

23


Calidoscopi

“Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista”. Ponent: Miquel Montoliu Martí.

juny 2011

-El camino de la virtud. Para ser personas de caràcter, d’en Carlos Díaz - Vivir la salvación. Así en la tierra como en el cielo d’en Martín Gelabert

2003-2004 Aules: La persona i la transcendència

“Metafísica y ciencia”. Ponent: Guillermo A. Donaire.

“La persona y su crecimiento en Zubiri”. Ponent: Xosé Manuel Domínguez Josep Lluis Vázquez

Primeres publicacions:

“Emmanuel Mounier i el problema del mal”. Ponent: Maria Pueyo.

-Traducció al català del llibre d'en Carlos Díaz "Emmanuel Mounier" de la Col·lecció SINERGIA.

“El personalisme d'Emmanuel Mounier i la seva presència a Catalunya”. Ponent: Josep Maria Coll.

-El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX, d'en Valentí Vázquez López -Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista, d'en Miquel Montoliu Martí -Col·lecció “La Persona ¿Qué es?” Ediciones San Pablo - El proceso interior. Viaje al interior de ti mismo , d’en J. L. Vázquez Borau -Vivir en el amor. Nadie puede vivir sin amor, d’en M. Gelabert -La persona y la realidad del mal. Una aproximación al concepto del mal , d’en María Pueyo -Eres luz. La alegría de ser persona, d’en Xosé Manuel Domínguez Prieto -Constructores de la Paz. Educar para la no-violencia activa d’en J. L. Vázquez Borau -¿Felicidad o sufrimiento?. Una alternativa en tus manos., d’en Joaquín Campos

Josep Maria Coll

2004-2005 Celebració del centenari Emmanuel Mounier.

24


Calidoscopi

2005-2006 Creació del Centre Horeb Religions. El Centre va ser creat per dos membres del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Valentí Vázquez López i Josep Lluís Vázquez Borau, el 8 de setembre de 2005, com una vocalia d'aquest, per tal d'oferir, dins de cada programació del curs, alguna Aules Horeb, per l'estudi, el coneixement i l'amistat entre les diferents confessions cristianes i les diferents religions.

juny 2011

personalista, quedant d’aquesta manera la capçalera de la revista: CALIDOSCOPI “Revista de pensament i valors personalistes comunitaris”. 2007-2008 Des del grup Mounier-Girona es planteja la publicació en català dels llibres d’Emmanuel Mounier i es començarà pel “El personalisme”. Cicles de conferència a Girona “El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana”. Ponent: Antoni Comin i Oliveres. “L’educació com a personalització a Emmanuel Mounier: Una psicologia dels valors per despertar la persona”. Ponent: Albert Llorca i Arimany. “L’essència del diàleg Mounier i Buber”. Ponent: Francesc Torralba i Roselló

Albert Llorca

2006-2007 “La revolució comunitària d’en Emmanuel Mounier”. Ponent: Albert Llorca “Els impersonalismes i el personalisme”. Ponent: Oscar Sorribes “ La persona un esser en relació”. Ponent: Josep Lluis Vazquez “El personalisme que volem”. Ponent: Francesc Torralba “Que és la UTDCC”. Ponent: Carles Ortega, president de l’Unió de Treballadors La nova etapa de Calidoscopi comença amb la direcció de la revista per en Oscar Sorribes, sota el patronatge del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb la col·laboració del Grup Mounier del IES Terra Roja i el Centre Horeb Religions. En aquesta nova etapa a més del valors personalistes adjuntem “pensament”

Joan Lluis Pérez

Aules Mounier: Economia i política personalista

“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana. Ponent: Antoni Comín i Oliveres , diputat al Parlament de Catalunya. “Democràcia i participació ciutadana”. Ponent: Joan Biosca, director Institut Social Obrer de València 25


Calidoscopi

juny 2011

“La política a Catalunya”. Ponent: Joan Paredes, ex diputat al Parlament Espanyol. “M. M. Batjin: Llenguatge i política”. Ponent: Carles Llinàs, vice-Degà de la FFC. “Emmanuel Mounier: més enllà de l’esquerra i la dreta”. Ponent: Miquel Calsina Busca, professor Ciències Polítiques UAB. “Economia i Política Personalista”. Ponent: Arcadi Oliveres, president Justícia i Pau Joan Rigol i Joan Paredes

Mounier en el context polític i intel·lectual català dels anys 50 Seminari a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (ISCRG) amb el títol: “Mounier i el personalisme davant del segle XXI”. Ponents: Dr. Albert Llorca i Llic. Valentí Vázquez

Aules Mounier: “Virtuts i valors personalistes comunitaris” Joan Paredes

Curs 2008-2009

Conferències a Girona “Els polítics i el personalisme d’Emmanuel Mounier”. Ponent: Gregorio Peces-Barba Martínez, ex-president del Congrés dels Diputats i rector de la Universitat Carlos III (1989-2007) “El personalisme de Maritain i la seva relació amb Mounier”. Ponent: Joan Rigol i Roig, ex-president del Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat “Persona i comunitat: Emmanuel Mounier al segle XXI”. Ponent: Jordi Pujol i Soley, ex-president de la Generalitat

“Concrecions conceptuals en relació al mon dels valors i de les virtuts” Ponent: Dr. Joan Martinez Porcell “L’existència humana i l’esperança”. Ponent: Dr. Albert Llorca “El valor, la virtut i el caràcter”. Ponent; Ll. Nicolás Sáinz “La personalitat del militant personalista”. Ponent: Ll. Valentí Vázquez López Celebració de l'any Sant Pau a càrrec de Josep Lluís Vázquez Borau. “Virtuts humanes per a la vida pública”. Ponent: Dr. Joan Lluís Pérez Francesc

26


Calidoscopi

juny 2011

2009-2010 Aules Mounier: Reptes del personalisme del segle XXI

“L’actuació personalista del bisbe Carreras”. Ponent: Jaume Aymar “Que vol dir parlar dels valors en el personalisme”. Ponent: Valentí Vázquez

Nicolas Sainz

Reconeixement Emanuel Mounier L'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, juntament amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, atorgarà a partir d’ara i cada any el guardó: "Reconeixement Emma-nuel Mounier Catalunya" a aquelles persones o institucions que destaquin per les seves tasques i projectes que girin al voltant de l'enaltiment de l'ésser humà com a persona i membre compromès en el valor i el progrés comunitari. El primer guardó va ser concedit al Dr Josep Maria Coll i Alentorn, per la seva tasca filosòfica i estudi sobre el personalisme comunitari

“Mounier i la seva reflexió econòmica en el segle XXI”. Ponent: Joan Paredes “Com gestionar el pluralisme religiós en la Catalunya d’avui”. Ponent: Miquel Calsina “Virtuts cíviques en el manifest de Mounier: una reflexió tot pensant en els joves”. Ponent: Joan Lluís Pérez Francesc “Treball i lleure en la perspectiva personalista”. Ponent: Albert Llorca

Valentí Vazquez i Oscar Sorribes

Primeres jornades personalistes de la Societat Catalana de Filosofia. Va intervenir el Dr. Gabriel Amengual, professor de la Facultat de Les Illes Balears, amb la ponència “Les pors del segle XXI”, en el marc del tema « Les pors i esperances del segle XXI », i també van intervenir els membres del Grup de Filosofia Personalista.

Conferències a Girona “El nou humanisme al servei de la persona” Ponents; Salvador Cardús, Arcadi Oliveres i Josep M. Esquirol

27


Calidoscopi

juny 2011

Segon Reconeixement Emmanuel Mounier Atorgat a la Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa en la mesura que testimonia, de fa més de vint-i-cinc anys, la seva vocació de contribuir activament a la millora del teixit personal humà , tant laboral com econòmic i social de la comarca d'Osona.

“Propostes personalistes davant la crisi religiosa”. Ponent: Josep Lluís Vázquez

Miquel Montoliu

Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier Atorgat a Arcadi Oliveres i Boadella pel seu mestratge en el coneixement com a professor en l'àmbit socioeconòmic i pel seu permanent compromís en defensa del desenvolupament humà, la pau, els drets humans i la plena convivència al capdavant de Justícia i Pau, basats en el profund respecte a la persona humana

Segon reconeixement Emmanuel Mounier

2010-2011 Presentació del llibre “Manifest al servei del Personalisme”, d'Emmanuel Mounier a l’Ateneu Barcelonès Aules Mounier: Propostes personalistes davant la crisis “Propostes personalistes davant la crisi de valors”. Ponent: Miquel Segura “Propostes personalistes davant la crisi politicoinstitucional”. Ponent: Miquel Montoliu. Presentació del llibre “La tercera via”, de Joan Paredes

“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”. Ponent: Joan Lluís Pérez “Propostes personalistes davant la l'ensenyament”. Ponent: Albert Llorca.

crisi

de

Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier

Conferències a Girona “Un nou humanisme: La economia al servei de la persona” Tres experiències de democràcia econòmica i social: Projecte de Banca Ètica FIARE. Grup Cooperatiu Mondragón. Cooperativa La Fageda

 28


Calidoscopi

juny 2011

EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona L’arquitectura ha estat sempre inserida en la

(Cogul), aixecava dolmens megalític entorn el 3000 aC

humanitat. És necessària i vital a les nostres vides, i no

(Cova D’En Daina), construïa poblats ibèrics a partir

només pel fet de constituir un refugi que ofereix

del segle VII aC (Ullastret), o erigia en el segle XIV, de

protecció davant el medi físic, privacitat enfront els

la ma de Berenguer de Montagut, la incomparable

altres o confort en el desenvolupament de les nostres

Santa Maria del Mar. En altres indret i amb

activitats quotidianes. L’arquitectura ens representa

cronologies pròpies, els egipcis construïren grans

com a societat i com a essers humans individuals, o

piràmides amb aspiracions d’eternitat, els grecs

com assenyala Mies Van der Rohe, és voluntat

idearen polis de caràcter atemporal, els romans

d’època. Per això L’arquitectura

conformaren espais d’oci

és font de goig

i comerç amb criteris

estètic i intel·lectual, és capacitat tècnica i creativa,

utilitaris, L’ordre del Cister recrearia en els monestirs

signe d’ostentació i de sociabilitat, de poder i de

afany d’espiritualitat, Lluís XIV en el Palau de Versalles

convivència,.... i alhora la gaudim i la patim, l’imposen

mostraria poder i grandesa, i en el Modernisme, els

quan aixequem la nostra casa i ens l’imposen quan

arquitectes cercaren complaure l’hedonisme i el desig

compartim urbanisme i espais públics.

de protagonisme social de la burgesia, consolidada ja com a classe social.

Al llarg de la historia l’arquitectura i l’ urbanisme han desenvolupat un paper fonamental, tant a nivell

Tots nosaltres vivim en una època determinada i és

antropològic, com social, ideològic i artístic. Des de

necessari que ens sentim vinculats a ella, lo contrari

temps molt antics l’home aixeca la seva llar i crea les

suposaria el desarrelament, la incongruència, la

zones de oci o les infraestructures amb allò que la

neurosi. L’home és un esser social, vinculat a sistemes

natura li proporciona i amb els mitjans que els

politics, econòmics, científics, ètics, filosòfics i

coneixents de la seva època li permeten, però les

religiosos. L’arquitectura, obra feta per l’home i per a

estructura d’acord amb el sentiment. El resultat

l’home ha de ser una conseqüència d’aquesta realitat,

formal de l’obra és conseqüentment humà, perquè es

no una resposta aliena. Els pensadors d’arquitectura

fruit de la possibilitat i l’elecció.

de la primera meitat del segle XX (Le Corbusier, Theo Van Doesburg, Marineti, Adolf Loos,...) son conscients,

Atenent a la seva visió còsmica de l’univers, a casa

i bel·ligerants enfront d’allò i d’aquells que frenen el

nostra, per exemple, fa 9000 anys l’home paleolític

desenvolupament

decorava coves i balmes amb escenes de cacera

adaptació del llenguatge arquitectònic a les noves

natural

de

l’arquitectura,

la

29


Calidoscopi

juny 2011

necessitats socials, no reconeixen com a vàlides les

matemàtiques, casi pitagòriques, de Le Corbusier,

noves aportacions estètiques formulades pels Istmes,

contrasten amb la exaltació a la corba de Sant’Elia .

o refusen la potencialitat dels nous materials

Persisteixen les seves idees en l’arquitectura de avui

industrials.

dia? Creiem que sí.

És del tot cert que en l’arquitectura es relacionen

Per una banda perquè des de ja fa uns anys que ens

espai, temps i humanitat, i que la síntesi resultant ha

trobem en un món en transformació, com el que els

de ser verídica, altrament no seria estètica, sinó

artistes esmentats van viure. Relativitat, moviment

dissonant, inclús irrisòria.

Però tot i la certesa

continu en el que la societat és diversifica i es dilueix,

d’aquesta afirmació i la legalitat de la lluita per

moda, velocitat, transitorietat, dinamisme de les

reafirmar l’arquitectura com a valor artístic i social

formes, adaptabilitat, canvi per el canvi,...

integrat

esmentats,

conceptes que concorden amb la visió de Sant Elia i

arquitectes i no arquitectes, traspassen, amb una

els futuristes, a la vegada que altres conceptes es

vehemència molt pròpia del clima polític i intel·lectual

decanten per posicions com les de Le Corbusier o Van

de

totalitarismes,

Doesburg i els Neoplasticistes, que defensen la

propagació de la idea de superhome de Nietzche,

elementalitat formal, l’ impacte color, la economia, la

desplegament del positivisme i del utilitarisme,...) els

funcionalitat,....... valors que realment estan presents

límits de la raó, tot i al·ludir a la raó com a eina de

en la nostra societat actual.

a

l’època,

aleshores

els

pensadors

(naixement

dels

son

progrés. Cometen l’error més greu que ningú podria cometre, pecar de supèrbia, girar l’esquena al passat, denigrar-lo i oblidar que l’arquitectura es deutora dels homes, i de les cultures, que abans que nosaltres resolgueren problemes, treballaren amb afany per esbrinar les lleis del cosmos i albiraren noves realitats d’igualtat social.

No obstant hem de fer constar que si be la coincidència en el rebuig del passat (del que no tots els arquitectes contemporanis son participes, ja que hi ha excepcions notables) i la simultaneïtat en la crítica a

la

arquitectura

no

adscrita

al

Moviment

Internacional es unànime, no tots els arquitectes ni els moviments arquitectònics del segle XX ofereixen les mateixes solucionen formals. Per exemple, les idees 30


Calidoscopi

Per un altra banda, i des del meu punt de vista, la

convicció,

tendència a rebutjar el passat que patien els autors

irrellevant, allunyament de l’entorn,......

entra

que no condueixen enlloc perquè no mirem ni

en

contradicció

amb

les

formulacions

arquitectòniques actuals, ja que s’ha deïficat els

línies

rectes

juny 2011

anodines,

simplicitat projectes

comprenem l’ubicació ni el context de la obra.

artistes més rellevants del Moviment Internacional, i s’han convertit en dogma les seves propostes i la seva

Conclourem, que per no caure en la repetició seriada,

concepció de l’art i de la arquitectura. Es a dir, un

en la rutina,

segle després ens pot passar a nosaltres el que els

contextualització, en la falta de respecte a la natura i

passava a ells en el seu moment: impossibilitat de

als altres, hem de buscar noves solucions als

dissenyar més enllà d’allò que és considera correcte i

problemes

sancionat, convertint l’Estil Internacional, de vegades,

l’experiència de qualsevol estil, però centrant-nos en

en un nou Academicisme.

les nostres potencialitats i les nostres necessitats, con

en la ocurrència fàcil,

arquitectònics,

sense

en la des

renunciar

a

ho van fer alguns dels grans arquitectes del Segle XX, Travessem un moment de crisi, on no hi ha un lligam

si be amb humilitat. Aleshores podrem esdevenir

ferm entre valors , pensament i societat, i moltes

sostenibles, el gran repte de la Nova Arquitectura del

vegades, esgotada la capacitat creadora, ens recreem

segle XXI.

en el mateix llenguatge: formes cúbiques sense

Verònica Llorca Fernández

 31


Calidoscopi

juny 2011

Regular drets per dissoldre’ls? En altres ocasions hem mostrat la perplexitat d’un

que el suposat estat protector li hauria de procurar –

estat com l’actual, el postmodern, que és el que tenim

treball, habitatge digne, mínima solvència salarial per

a Occident, i que ha eixamplat molt el seu abast en

poder gestionar la seva vida, garanties de qualitat de

cada societat en la que s’ha instal·lat, controlant bona

salut i d’educació públiques (i no diem ja els ciutadans

part de la vida de les persones sota la seva jurisdicció;

mancats de plens drets jurídics, com els “sense–

però alhora, poc compromès en actuar i gestionar

papers”); i

directament –com feia

l’anomenat “estat del

benestar” a bona part d’Europa Occidental en les

- Hom percep que la “sortida” a tant pobre resposta

dècades dels 60 als 90- les dificultats i necessitats de

de l’estat davant els éssers humans, la vida dels quals

la població.

controla -situació que, si més no, permet-, passa per l’enfortiment de l’economia financera, que és la

En el nostre país, la posició de l’estat espanyol no

responsable de notables i escandalosos desgavells en

només no és diferent; sinó que és emblemàtica del

els últims temps, la qual cosa es concreta en

que direm sobre la qüestió que abordem.

l’enduriment de préstecs de tota mena per al ciutadà de peu –complementat aquest enfortiment financer

D’ençà d’una quinzena d’anys cap aquí, l’estat

amb

la

curiosa

proposta

governamental

de

controla més parcel·les de la vida social que mai –ha

“bancarització” de les caixes d’estalvis-; així com

crescut espectacularment el volum de matèria

també passa per les “regulacions laborals” a dojo –

legislada (a vegades “re-legislant” sobre el que feia

que són més “desreguladores” que altra cosa- i

poc ell mateix ja havia legislat) des de l’ensenyament

sempre a la baixa, l’augment lliure de preus de serveis

fins a l’àmbit laboral, passant per la regulació

imprescindibles –l’electricitat i els carburants- en

econòmica, financera i la pressió fiscal, la sanitat, la

benefici del gran capital multinacional, la disminució

gestió d’espais públics naturals i/o urbans...; i hom te

de prestacions per l’atur, la davallada de la qualitat de

la desagradable sensació que:

l’assistència sanitària –que, és clar, ha de produir superàvit a la Seguretat Social-, una descarada

-La figura de la persona humana com a nucli

promoció dels plans de pensions i de les assegurances

fonamental racional, lliure i comunitari –subjecte de

sanitàries privades..., tot en la via de la promoció d’un

drets i de deures morals- es redueix a mera anècdota;

tercer personatge que ja habita fa unes dècades entre nosaltres: el consumidor.

- La categoria de “ciutadà” d’un estat és carregada

La descripció anterior és, per acabar d’arrodonir-se,

d’obligacions sense la contrapartida dels beneficis

complementada, amb la última decisió governamental 32


Calidoscopi

juny 2011

a l’estat espanyol –amb el beneplàcit europeu-:

Estem en una democràcia?. Formalment sí, una

l’allargament de la vida laboral als 67 anys, així com

democràcia representativa –el savi professor José Luis

l’enduriment de les condicions –38 anys necessaris-

Aranguren en deia una “partitocràcia”-. I de què és

de treball-productiu per accedir en el futur a una

representativa?. Dels drets de les persones o dels

pensió de jubilació: i això dit en un país que te més de

despropòsits dels governants?. Potser la qüestió de

quatre milions d’aturats, dels quals la meitat a penes

fons no és que el mot “democràcia” s’erigeixi en

supera els trenta anys... O sigui, que si els números no

sistema representatiu, ple de “mecanismes” –

ens traeixen, tots aquests joves “tallaran just”, com

Emmanuel Mounier parlava de “mecanismes” com la

diu la dita popular, o ja no arribaran molts d’ells a

centralització de l’economia de la qual l’especulació,

rebre la pensió de jubilació pels anys cotitzats.

el guany fàcil o la fecunditat del diner en són mostresque dilueixen l’acció i la responsabilitat del gestor

Estem en un estat del benestar?. De regulacions no en

polític. Potser cal que l’anomenat “govern del poble”

falten, de drets –que són fonamentals i brollen en la

es vesteixi d’un sentit de responsabilitat –“disposar-se

persona humana- se’n parla molt en tanta regulació

a “respondre” amb sensatesa de les seves decisions-,

legal; però, què se’n fa d’ells?. Se sol associar tanta

que, avui per avui, no demostra tenir. Potser cal que

decisió –així ho fan els professionals de la “carrera”

la democràcia adopti un “to” “fronocràtic”; és a dir

política –ha de ser una “carrera”?- a la seguretat i

que el “demos” que sigui governat per la “frònesis” o

viabilitat de la democràcia. Cal preguntar-se si no ens

sentit

encaminem més cap a una “dissolució”, més que

pensament filosòfic grec més excels demanava al

regulació- de drets; una mena de “desactivació” de

governant sensat. En aquesta via, és ben palès, resta

tot dret de reivindicació i exigència que comporta l’ús

molta feina per fer.

del mot “dret”, enfront de qui se suposa que ha de fer

Albert Llorca

de la prudència o responsabilitat que el

possible exercir-lo per part del ciutadà, que és l’estat.

33


Calidoscopi

juny 2011

Comentari sobre la pel·lícula: “senderos de gloria” Voldria fer una reflexió sobre la reducció de les

El resum dels fets narrats és així: a l’any 1916, l’alt

persones a mer objecte per usar indiscriminadament

Comandament francès dóna l’ordre d’atacar un punt

segons les conveniències, a partir dels fets que es

estratègic que estava en mans de l’enemic del

narren en aquesta pel·lícula i que recreen un fet real

moment: els alemanys. És la guerra de trinxeres, i els

de la primera guerra mundial. Ben segur que quelcom

soldats hauran d’arribar al lloc on estan els enemics,

similar passa en altres guerres –recentment, a la

passant per foc creuat. Un general anomenat Mireau,

guerra de Irak varen succeir abusos realitzats per les

ordena al coronel Dax que faci avançar als seus

tropes americanes que, precisament, vaig recordar

soldats, ordre que, per les grans dificultats que

quan vaig veure la pel·lícula que ara comentaré.

suposa, és poc obeïda pels seus homes. Només molt pocs hi arriben, i llavors el general Mireau, , en observar aquest desgavell des de la seva posició de comandament, ordena bombardejar als mateixos soldats propis per “covards”. I a més, tal acte de indisciplina creu que mereix un càstig, de manera que, amb el permís d’un general superior, un tal Broulard, ordena al sergent elegir tres homes a l’atzar per ferlos un consell de guerra per covardia com a representants de tots els soldats, ja que no pot jutjar a tota la companyia. El coronel Dax els defensarà en la paròdia de judici que fan, però no se li permet fer adequadament i, en conseqüència, els tres homes són comdemnats a mort i executats.

Un cops morts, Broulard obra una investigació sobre el comportament de Mireau i ofereix el lloc d’aquest al coronel Dax que ara ascendiria. Davant de tant cinisme, el coronel no li fa cas i torna amb els seus homes al front. .

En la pel·lícula es posen en relleu diversos aspectes que pertoquen a la ètica i a la nul·la consideració i respecte a l’ésser humà. Hi ha, per començar, un clar 34


Calidoscopi

juny 2011

abús de poder: els dos generals representen la més

militarisme, que es pot interpretar com la propensió a

indignant hipocresia i cobdícia –volen medalles i

la malaltia que pateix, sovint, l’estament militar arreu.

poder-, usant els soldats com a peces que s’envien a

No és aquesta una bona manera de contribuir a una

morir, si els convé, sense cap possibilitat que surtin

societat de persones, certament.

vius. El patriotisme dels militars d’alta graduació queda per terra; potser per això la pel·lícula fou

Al final de la pel·lícula, hi ha una escena molt emotiva

prohibida a Espanya a l’època del general Franco;

que em va impactar: una noia alemanya, detinguda,

doncs fou interpretada com un atac a la institució

és obligada a canta en una taverna plena de soldats

militar i, imagino, al nacionalisme agressiu del règim.

francesos per a què es “diverteixen”: i resulta

D’altra banda, el problema de la pena de mort i la

impressionant observar com l’ambient de crits i

injustícia –sinó arbitrarietat que comporta- es fa notar

improperis contra la noia quan comença a cantar amb

en la pel·lícula, i que completa la total manca de

molta por i quasi sense veu, va transformant-se en

respecte a la dignitat humana quan es desenvolupa un

silenci, seguit de l’acompanyament dels soldats que es

procés judicial vergonyós, de vulgar paròdia, per

van afegint a la cançó. Tot un símbol de què les

poder condemnar i matar els tres soldats seleccionats.

persones, si es deslliuren dels seus prejudicis, mostren

Sense dubte, el director, Stanley Kubrick volia reflectir

la seva vessant més generosa.

la fredor inhumana amb la que, qui te el poder i la

Anna Rius

vida de les persones en les seves mans pot enviar-los a la mort per conveniència i sense més explicacions. En aquest sentit, és un clar al·legat contra el

35


Calidoscopi

juny 2011

COMENTARI DE LLIBRES “La Intel·ligència Espiritual: de la “cura de si” al desplegament vers l’Altre de si” (A propósit del llibre La Inteligencia Espiritual de J.L. Vázquez Borau) Presentar

un

llibre

mereix

haver-lo

pensat

prèviament. I més un llibre per pensar. La “Inteligencia Espiritual” d’en Josep Lluis Vázquez Borau pertany a aquesta categoria. És per això, que, donada la complexitat i profunditat de temes que planteja, m’he proposat fer un comentari a mena de invitació a la reflexió i no pas un resum dels molts continguts tractats, que ja els abordarà el lector amb calma. Aquí, doncs, em limitaré a proposar unes notes reflexives que la lectura del llibre m’ha incitat.

Establiré quatre registres o esglaons en el meu apropament a l’obra:

En primer lloc, un registre “psicològic” de la intel·ligència espiritual –cosa encara relativament nova , enmig de les més conegudes “intel·ligència cognitiva”, “intel·ligència emocional”, intel·ligència col·lectiva”... que estan més de moda-. L’expressió “intel·ligència espiritual”, que podríem associar a altes expressions més clàssiques de la filosofia, com ara “coneixement de si”, “conatus intellectualis” o “estima de si”, fou proposada l’any 1994 per Robert Cloninger com un apropament a l’enfocament 36


Calidoscopi

juny 2011

psicològic des d’on poder abordar a una dimensió

Accedim, de retruc, al segon registre, en el qual es

transcendent de la vida humana, i al sentit que tenien

localitzen àrees d’espiritualitat humana com les que

els comportaments que han estat considerats

en Cloninger en diu “autoabandonament”, on se

tradicionalment “virtuosos”, com la gratitud, la

situen sentiment sobre el nostre paper en la vida o la

humilitat, el sentit de la compassió o el perdó. Tels

nostra sensibilitat davant de la bellesa; o també valors

virtuts es presenten com una mena de “categories”

relatius a la identificació transpersonal –compartint

que una psicologia sensata i profunda no hauria

sentiment amb altres subjectes personals en un

d’obviar, si vol contribuir a la comprensió de l’ésser

projecte comú-, o bé, l’aprehensió de la percepció

humà .En efecte, l’autoconeixement, l’autoestima,

humana d’esferes relatives al sentit últim de la vida, a

l’autonomia, l’empatia o l’autorrealització com a

la immortalitat, a l’esperança en un Regne d’amor que

formes del desenvolupament interior humà, no serien

ens

sinó formes psicològiques emparentades amb actituds

intel·ligència espiritual reflecteix, per tant, les fibres

com saber ser agraït i no superb, ser just i atent a les

antropològiques que encaminen l’ésser humà vers el

necessitats dels altres, saber comprometre’s quan

cultiu de si o superació de la seva finitud, en saber

cal... i, fins i tot, ser capaç de mantenir una actitud

“llegir” el lloc i funció amb que la condició humana es

generosa amb aquells amb qui no compartim gaires

plenifica amb el bon exercici de les seves capacitats,

idees; o bé ens han perjudicat: és el cas del sentit del

però que, alhora és, en paraules de Kant, propens a la

perdó com exercici de saber donar sense esperar la

ruïna del mal. I ho és, afegirem, sota figures poc

compensació o “peatge”..., o com a molt, albirar

intel·ligents com l’egoisme, la malfiança, la por o la

l’expectativa d’un poder arribar en el futur a estar

indiferència envers els altres. El significat del món i

millor davant de l’altre, més harmònicament... Tot

dels altres, i el sentit totalitzador i superador de tot

això, la psicologia de l’alteritat ho ratifica.

límit constitueixen línies o vessants que bateguen en

convoca...

Aquest

segon

registre

de

la

l’espiritualitat lúcida que arrela en l’ésser humà. És En un terreny més proper, la ciència neurològica parla

així que Josep Lluis Vázquez sintetitza aquest complex

de la intel·ligència espiritual en termes de que el

ventall que parla de l’home, en la paradoxa que rau en

cervell disposa de camps magnètics més amples que

ell, entre l’angoixa i la saviesa: la condició –en ella,

la mera recopilació i còmput de dades, de idees o

Paul Ricoeur parlava de la “fallibilitat” humana- i

reaccions emocionals... El cervell, doncs, es mou en

l’aspiració a la infinitud, des de la primera.

contextos més amples que la senzilla comptabilització adaptadora, en totalitats significatives sobre la vida, el

Entrem en el tercer registre, que anomenarem

deure moral –què és sinó, també, una forma mental

teleològic o de transformació de si: es tractaria, aquí,

d’eixamplament psíquic envers una altra ment

dit en síntesi, d’aquell moment de la espiritualitat

humana?-, o l’expectativa d’un futur compartible amb

humana conduïda per un ésser encarnat, de car i os,

moltes persones –ments- en l’àmbit col·lectiu.

que anomenarem persona –individu que “surt de si”, i 37


Calidoscopi

juny 2011

que es compromet en quelcom-; del moment, dèiem,

deshumanitzat i al marge de la lucidesa racional que

en el que ha de “plantar cara” al món. La persona

hauria d’extraure el millor dels éssers humans, amb la

humana s’hi ha trobat sempre en aquesta situació. I

finalitat del seu propi perfeccionament.

avui no és menys: els nostres temps, diferents a

Sense el sentit de la intel·ligència espiritual inserida en

d’altres èpoques, però semblants en presentar

el temps històric i en el batec de les comunitats

dificultats, no ens estalvien esforços.

humanes, els éssers humans, com a persones individuals intransferibles cridades a enaltir el món,

Váquez Borau fa referència a T. Radcliffe, per qui la

perden allò que els és essencial. La dignitat inherent a

crisi

la seva persona.

fonamental

de

la

societat

europea

contemporània, la que ens afecta directament i ens compromet –tot i no ser l’últim cercle de les nostres expectatives-, rau en la devaluació de la història en la que s’ha constituït; de manera que aquesta s’ha reduït al “progrés” modern de “tenir” coses, i s’ha entès com a signe de supervivència i de triomf dels més aptes. I en uns temps crítics com els nostres, als quals no els acompanyen gaires dosis de sentit de la mesura, ha triomfat “l’aquí i ara”: luxe, diners, “eterna joventut”, indiferència davant dels drames aliens...

Això implica un enorme “buit” existencial –una vida sense gaires expectatives-, en el qual la referència a l’Absolut

desapareix,

minimitzant-se

el

nivell

d’espiritualitat; pel fet que el sentit de l’existència aspira, com a molt, a un requilibri homoestàtic o immediata

experiència

efímera

de

benestar,

empobrint-se el creixement de la persona i la seva contribució al perfeccionament col·lectiu en el decurs del temps històric. Fluix sentit del l’esforç, nul·la esperança en la transformació del món a millor, un progrés desproveït del “telos” espiritual pel qual el món hauria de circular sota la guia d’eixamplar la comunitat de persones. Aquest sentit del “progrés” poc

intel·ligent

s’encamina

vers

un

món

Però, què és la persona?. Entrem ja en el quart registre que contemplarem per explicitar el significat de la intel·ligència espiritual. És, certament, un terreny complex i feixuc, en el que alhora te de senzill descriure’l i de dificultós ubicar-lo racionalment. Certament és la noció de persona, en tota la seva complexitat, la que es presenta com un saber viure en 38


Calidoscopi

juny 2011

l’estima dels altres, alhora que sap enaltir –

silenci i l’acció testimoniada en el món no són sinó

transcendir- aquesta estimació per damunt de

símptomes que parlen de com l’arrelament intel·ligent

l’existència pròpia, en el “fora de si” de tota existència

de l’amor en l’esperit humà expressa una Plenitud

en el món, en l’oferiment d’un amor als altres en un

Transcendent -Déu present en la vida humana-, que

Regne Suprem i definitiu de felicitat.

requereix paciència i esforç, per instal·lar-se en el món. ”Estimar al proïsme” és una sentència que

Com definir, llavors, la persona?. L’autor ens proveeix

recopila molts actes humans “manats” per l’amor de

de definicions prou orientadores: en la perspectiva de

Déu engolit i practicat per l’home en la seva vida com

Max Scheler, la persona és unitat immediatament

a objectiu final d’una vida comunitària en el Regne

conviscuda del viure, no simplement una “cosa”

Etern esperat.

pensada des de fora de la vida. Així mateix, fa una

La intel·ligència espiritual en el pensament judaico-

referència a Jacques Maritain, per a qui “la persona és

cristià en el que ens introdueix l’elevada sensibilitat

un centre de llibertat posat enfront de les coses, del

de Josep Lluís Vázquez fa palesa aquella convicció del

conjunt de l’univers, de Déu; un ésser que dialoga

“Càntic dels Càntics” de què “l’amor és més fort que la

amb una altra persona, que comunica amb ella

mort”. Crist és, llavors –en el mode de vida cristià- el

entenent i estimant”.

punt de referència culminant d’aquesta sensibilitat: és la figura personal –cos i esperit- que aprofundeix en el

Dit, sintèticament, la persona es presenta com una

sentit de l’amor com a guia excelsa per a l’home:

unitat vivencial des de “dins” de cadascú, centre de

saber sacrificar-se per als altres, saber morir per als

llibertat davant dels altres i de Déu, voluntat

altres... per Amor. Sens dubte, estem davant de la

d’apropament i estimació... En paraules de Paul

intel·ligència feta totalment Esperit, o l’Esperit que

Ricoeur, diríem que la persona apareix com la “unitat

“vessa” Intel·ligència a dojo.

narrativa d’una vida en el temps i amb altres vides” amb les quals es creua, dins del registre escatològic de

A mena de conclusió, cal dir que el llibre de Vázquez

la confiança en l’Amor de l’Altre de si “present” en els

Borau fa referències força enriquides, derivades de

altres. Com diu Franz Rosenzweig, l’amor humà en ser

les complexes reflexions en les que ens ha introduït,

comunicat, en ser parlat, es torna “supra-humà”, com

relatives a la unió de la felicitat i l’amor i al tarannà

una mena “d’aliança en una comunitat sobrenatural”.

actiu i no “calculat” de l’estimació. La intel·ligència espiritual suposa saber viure en l’estimació a cada

Aquesta clau escatològica de la intel·ligència espiritual

instant, com si el passat no ens condicionés –en el que

que proposen el judaisme i el cristianisme posa en

tingui de mals records o greuges rebuts-, com si ja

relleu l‘exigència d’expandir l’amor a l’altre com una

participéssim en la comunitat eterna de l’Amor.

experìencia

sigui

L’amor a l’altre, ens conclou Vázquez Borau, és

compartida per tothom: així, la paraula, el gest, el

l’indicador que l’amor no fa selecció prèvia, no està

misteriosa-“miraculosa”-

que

39


Calidoscopi

juny 2011

sotmès a cap interès propi: l’amor sense límits no fa

i... en testimoniar-lo, l’expandeix, doncs, als altres

altra cosa que “fer estimar”. Tornant a Rosenzweig,

éssers humans. No en va Eric Fromm, que pensava

ens atrevim a il·lustrar l’anterior conclusió amb una

que l’amor en les seves diverses manifestacions en

breu

prou

l’home –inclòs el referit a Déu- constitueix el sentit

alliçonadora de la intel·ligència de l’amor: “Només

definitiu de la vida, afirmava: “Si estimo realment una

l’amor de l’Amant (Déu) és aquesta donació de si

persona, estimo tota la humanitat, estimo el món,

renovada a cada instant: només ell es dóna a si mateix

estimo la vida. Si dic a algú “t’estimo”, haig de poder

en l’amor. I d’altra banda, l’anima humana desitja una

dir “estimo a tothom en tu, i a través de tu estimo el

eternització que ja no creix només en la relació jo-tu,

món, en tu m’estimo també a mi mateix”. Intel·ligents

sinó que exigeix fundar-se a la vista del món sencer”.

paraules per a una època com la nostra procliu a la

Un món en el que l’ànima humana ha d’anar

intel·ligència

treballant

operativa.

cita

d’aquest

en

pensador

l’esperança

de

alemany

que

s’hi

visqui

sense

esperit,

a

la

intel·ligència

intel·ligentment, o sigui, amorosament.

Albert Llorca

En aquest doble moment, doncs, poden dir que rau la intel·ligència espiritual en ser receptiva a l’amor diví

  PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Andreu Marquès i Martí: un pensador català personalista contemporani Biografia i trajectòria intel·lectual

Andreu Marquès i Martí nasqué a Molins de Rei l’any 1937. Estudià batxillerat a Vilafranca del Penedès i a Barcelona. Estudià enginyeria tècnica a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona. Ingressat al Monestir de Montserrat, hi realitzà els preceptius estudis eclesiàstics, i a partir de 1966 viatjà i romangué a la Universitat Catòlica de Lovaina, on es llicencià en filosofia, i on conegué i estudià sota el magisteri de Paul Ricoeur, un pensador que marcaria la línia i els interessos intel·lectual del seu pensament; del desenvolupament del qual sempre hi estaria pendent.

40


Calidoscopi

juny 2011

Tornat a Montserrat, ha estat en períodes alternants amb el seu magisteri a la Facultat de Teologia de Catalunya, en multitud de càrrecs i funcions, dels quals destacarem els que se citen: professor de l’Escola Filosòfica i Teològica del Monestir de Montserrat. Entre 1969 i 1980, així com entre 1986 i 1988 fou Prefecte d’Estudis del Monestir, alhora que ocupà altres càrrecs com el de Prefecte d’Estudis Hispànics de la Congregació Benedictina Sublancense (entre 1970 i 1996), Director de la revista Documents d’Església (1970-1987), així com Director de Qüestions de Vida Cristiana (2000-2008). L’any 1995 presentà la seva tesi doctoral a la Facultat de Filosofia de Catalunya.

A partir de 2009 fou anomenat catedràtic emèrit a la Facultat de Filosofia de Filosofia de Catalunya. En la “Laudatio” que se li va dedicar en el comiat que li va fer l’esmentada facultat i en la que se’l nomenà futur professor emèrit, foren recordades unes breus paraules del pròleg que l’abat emèrit de Montserrat , Dom Cassià M. Just, li dedicà en el llibre “Comprendre la paraula” que Andreu Marquès acabava de publicar, com a homenatge al seu itinerari intel·lectual i vital: “un itinerari laboriós en la recerca d’una lectura de l’experiència cristiana en el context de la modernitat. Un itinerari tenaç en l’anhel de coherència i d’autenticitat, sense pors paralitzadores i alhora amb una adhesió ferma a la persona i al missatge de Jesús”(“Laudatio del professor Dr. Andreu Marquès i Martí”, del 29 de juny de 2009, per Sergi Gordo Rodríguez).

En el cultiu de la filosofia, s’ha ocupat de temes relatius a la filosofia del llenguatge i a l’hermenèutica, a la filosofia de la ciència i a reflexió ètica sobre l’economia.

Així mateix, en el terreny de la docència, Andreu Marquès ha impartit diversitats de matèries, ja sigui en el terreny de la teologia (així, en la Facultat de Teologia i altres institucions teològiques, com l’Institut de Teologia de Barcelona, el Centre d’Estudis Pastorals o en diversos monestirs, entre d’altres, en els quals ha ensenyat Introducció a la filosofia i Metafísica, hermenèutica, teoria de la comunicació, cursos sobre ciència i teologia, psicologia i ateisme, problema i misteri...); o en el terreny de la filosofia, en el que ha ensenyat filosofia del llenguatge, i hermenèutica, i ha desenvolupat seminaris sobre les obres de Paul Ricoeur, Karl Popper, Hans Albert, Otto Apel...

Pensament

Complementem aquesta referència sintètica a la persona i contribució filosòfica i teològica d’Andreu Marquès, ocupant-nos breument de la seva línia de pensament filosòfic, que ve marcat per tres aspectes cabdals:

-

Una base antropològico-hermenèutica arrelada en la filosofia de Paul Ricoeur, i que després tindrà connexions amb l’obra de Gadamer, Apel i Habermas.

41


Calidoscopi

-

juny 2011

Una capacitat reflexiva que treballa per descobrir els lligams en el si del marc hermenèutic, entre la filosofia i la teologia, fent front intel·lectual al positivisme i al criticisme escèptic.

-

Una perspectiva crítica i raonada al voltant d’alguns dels problemes més preocupants del nostre temps, com ho és l’economicisme i el consumisme, i la crisi de l’humanisme en general.

El paper de l’obra de Paul Ricoeur en el pensament d’Andreu Marquès és essencial, en un doble sentit:

-

Pel rigor filosòfic que ell hi veu en conèixer-lo a Lovaine, i per la formidable aportació que la filosofia ricoeuriana representa per al pensament i la forma de vida cristiana. La primera cosa, aviat la detecta Andreu Marquès a poc de contactar amb l’obra de Paul Ricoeur, de la qual en resulta el seu treball ja esmentat “Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”, que és un repàs molt ben estructurat de l’obra del pensador francès publicada fins aquell moment (feia molt que Ricoeur havia publicat el llibre dedicat al pensament de Freud). Posteriorment, Andreu Marquès, com es fa palès en les nostres referències bibliogràfiques, ha seguit de prop l’obra posterior de Ricoeur.

-

Pel que fa al segon aspecte que Marquès valora de Ricoeur, es posa en relleu en la “Laudatio” que li va fer el 24 d’abril del 2001 en ocasió del nomenament “Honoris Causa” que la Facultat de Filosofia de Catalunya URL) va fer a Paul Ricoeur. En l’inici de la “Laudatio”, afirma Marquès sobre Ricoeur: “Encara que no he tingut el privilegi de tractar Paul Ricoeur en la seva vida privada, per les moltes coses que he llegit sobre la seva persona... i també per algunes conferències seves a què he pogut assistir, goso afirmar que el seu tracte personal es caracteritza per l’amabilitat, la simplicitat i la modèstia” (Comprendre, III – 2001/2). Des d’un coneixement i apropament nostre semblant a la persona de Paul Ricoeur, confirmem absolutament les apreciacions d’Andreu Marquès.

Un els element cabdals que indiquen la línia de pensament d’Andreu Marquès és, sens dubte, la seva tesi doctoral, “Coneixement i decisió. Estudi sobre la teoria del coneixement de Hans Albert”, defensada l’any 1994; i que és un exemple d’aprofundiment epistemològic que es conjumina amb la seva inquietud filosòfica fonamentadora de l’abundós bagatge hermenèutic aconseguit en els anys d’estudi... i reflexió sobre l’obra de Paul Ricoeur...,i per contrast, de l’obra de Hans Albert, l’actitud crítica escèptica i polèmica en contra de l’hermenèutica del qual fou el que esperonà el seu interès intel·lectual per comprendre’l, reafirmant, com a resultat d’aquesta etapa reflexiva, les seves conviccions filosòfico-hermenèutiques i cristianes.

El tema específic de la tesi fou, doncs, una acurada reflexió sobre la teoria del coneixement de Hans Albert, centrantse en la qüestió de la certesa, al voltant de la qual desenvoluparà la seva anàlisi sobre la racionalitat crítica d’Albert. 42


Calidoscopi

juny 2011

Sobre la base del que Marquès en diu la filosofia pragmàtico-transcendental, es disposa endinsar-se en la “racionalitat fonamentadora”, entroncant aquí amb els grans clàssics, des de Plató i Aristòtil, passant per Descartes fins a Husserl i Otto Apel, com alternativa al que considera dogmatisme d’Albert –i també de William B. Bartley-, veí del cientificisme i del naturalisme.

La conclusió de la tesi es concreta, per tant, en el fet que, per Andreu Marquès, la “racionalitat fonamental” és la base o “condició de possibilitat” –heus aquí el seu enfocament “pragmàtico-transcendental”- de tot criticisme sensat, sobre el terreny del doble registre lògico-formal i reflexiu alhora, la qual cosa fa que la racionalitat sigui –en contra de la critica de Hans Albert- “hermenèutica”, que és la única via que obra la filosofia a la perspectiva del diàleg amb els altres enfocaments, sense la malfiança excessiva que hi expressa Albert, o, en menys grau, el propi Popper en les seves dures crítiques –a parer de Marquès, injustes- a pensadors de l’envergadura de Plató, Hegel o Marx.

Bibliografia

Pel que fa a les publicacions d’Andreu Marquès, hi ha un elevat gruix d’escrits en forma d’articles i comentaris en diverses revistes –dels que en farem un sever resum-, a banda dels següents llibres:

“Région “Conscience” et région “nature” chez Paul Ricoeur”. Louvain, 1966 (Tesina de Llicenciatura). “Coneixement i decisó: els fonaments del racionalisme crític”. Barcelona, 1996. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És el text en llibre del continguts de la seva tesi doctoral. “Comprendre la paraula”. Barcelona, 2001. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

“La filosofia hermenèutica de Gadamer”. Ed.Alejandro Madrazo. “Ètica i religió a Paul Ricoeur” (en el llibre en col·laboració amb Gabriel Amengual i Josep Mª Esquirol, “Ètica i religió a Levinas, Ricoeur i Habermas”. Barcelona, 1997. Ed. Cruïlla (ps. 45-112).

“R.Bultman” (en el llibre“10 pensadors cristians del segle XX”, coordinat per Pere Lluis Font). Barcelona, Ed. Cruïlla, Pel que fa als articles, assenyalem, resumidament, els següents, dels quals en farem una succinta classificació per àrees. Així, tenim:

43


Calidoscopi

juny 2011

a) En l’àrea de la crítica econòmica:

“Cal denunciar la societat de consum?” (1970) “Sobre la crisi de l’humanisme occidental” (1980) “Per a una crítica filosòfica de l’economicisme” (2002) “El mite economicista del mercat” (2006)

b) En l’àrea filosòfica, amb força influència del pensament de Paul Ricoeur i/o en referència explícita a ell:

“Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”. Qüestions de Vida Cristiana, (1966) “Eros i civilització. Una contribució a Freud?”. Qüestions de Vida Cristiana, (1972) “Sentit del pecat i sentiments de culpabilitat”. Qüestions de Vida Cristiana, (1974) Quatre articles sobre el mal: “El misteri del mal I, II, III, IV”. Serra d’Or, del setembre del 1997 al gener de 1998. “Laudatio de Paul Ricoeur”. Facultat de Filosofia de Catalunya. Revista Comprendre, (2001) “Paul Ricoeur: la convicció i la crítica”. Serra d’Or, (2005) “Paul Ricoeur. In memoriam”. Qüestions de Via Cristiana, (2005) “Paul Ricoeur: filosofia i relats”. Relats, (2006)

c) En l’àrea teològica:

“La fe i les nostres seguretats”. Qüestions de Vida Cristiana, (1973) “L’estranya religió dels cristians”. Serra d’Or, (1977) “Filosofia i teologia: un divorci equivocat?. Institut de Teologia de Barcelona, (1978) “Patologia ideològica en l’Església?. Qüestions de Vida Cristiana, (1981) “Missatge cristià i cultura contemporània”. Missatge, (1983) “Certesa i incertesa en el camí de la fe”. Qüestions de Vida Cristiana, (1986) “Arguments autorreflexius a Karl Popper”. Revista Catalana de Teologia, (1994) “Claus interpretatives del món que està venint”. Ars Brevis, (1997)

Albert Llorca

  44


Calidoscopi

juny 2011

L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER: Josep Lluis Vàquez L'entrevista entranyable: Josep Lluis Vázquez Borau Per Albert Llorca

Josep Lluis Vázquez Borau, és doctor en Filosofia i en Teologia. I és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Ens contestarà amablement a les següents preguntes: Pregunta: Faci’ns un relat de la seva trajectòria biogràfica intel·lectual i una referència dels seus llibres –més de quaranta publicats-, que aborden temes que giren al voltant d’eixos com el personalisme, l’espiritualitat, les religions, les sectes, semblances de personatges... Resposta: El meu itinerari intel·lectual s’inicia l’any 1963 amb els estudis superiors de Filosofia i Teologia que culminen amb la Llicenciatura amb Estudis Eclesiàstics; després continua amb un curs d’aprofundiment bíblic a la Facultat de Teologia de Fribourg (Suissa), durant el curs acadèmic 1977/78 i posteriorment amb la Llicenciatura en Teologia Moral, a la Facultat de Teologia de Catalunya amb la tesina Dimensión ética del testimonio cristiano a partir del pensamiento personalista de Maurice Nédoncelle, dirigida por el Dr. Fernando Manresa (1987). L’any 1990 obtinc el grau de Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per La universitat Nacional d’Educació a Distància, i l’any 1999 el grau de Doctor en Filosofía, per la mateixa universitat, amb la Tesi: Filosofía de la relación a partir de Maurice Nédoncelle, dirigida per el Dr. Manuel Suances Marcos. I, finalment, aquest any 2011, obtinc el grau de

45


Calidoscopi

juny 2011

Doctor en Teologia Fonamental, per la Facultat de Teología de Catalunya, amb la tesi La amistad como categoría teológica y evangelizadora en Carlos de Foucauld, dirigida pel Dr. Xavier Melloni.

P: Assenyali tres temes que consideri que la filosofia, avui, ha de tractar de manera preferent. Quina opinió te sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i cap a on creu que hauria d'anar. R: La filosofia hauria de tractar de manera preferent aquests tres temes que afecten d’una manera essencial a la persona: La recerca del sentit de les coses; la relació entre Persona i Comunitat; i l’interrelació entre l’ètica, l’estètica i la mística. La filosofia tindria que tornar a la matriu d’on va sortir: l’ésser humà, i així poder donar resposta a les grans preguntes per el sentit de la vida: Cosmos-Home-Déu.

P: Parlem de la realitat que ens envolta. Digui'ns què li sembla que hauria de ser aquest món; és a dir, el seu ideal, i si ho creu viable. R: Un mon on es valori mes la persona per el ser que per el tenir; on es construeixi una societat començant per baix, creant lligams d’amistat entre les persones; una societat-món on regni la solidaritat i la justícia per a tots. Això és viable en la mesura en què cadascun de nosaltres procuri fomentar el ser enfront del tenir; estableixi relacions fraternals i d’amistat i lluiti amb totes les seves forces davant qualsevol mena d’injustícia.

P: Vostè és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: quins objectius i previsions futures pensa com a viables i desitjables per a la institució?. R: El primer objectiu i el mes bàsic, en relació al que he dit anteriorment, és construir una comunitat personalista amb lligams de confiança i d’amistat. Ara fa deu anys que varem començar el nostre camí. Quelcom d’això s’ha construït entre les persones vinculades al IEMC, però això ha de créixer i fonamentar-se. Quant a les previsions futures, continuar estimulant la reflexió personal en un món interconnectat i que no te gaire de fondària personal.

P: Per acabar, abordem la última qüestió: vostè és també, tal com hem dit, doctor en teologia. Faci'ns una breu síntesi de la relació que destacaria entre la filosofia i la teologia, i el paper que tal relació hauria de tenir avui, tant des de l' òptica del creient com de l'ateu o de l’agnòstic. R: Tota fonamentació, tota recerca, si no la volem decapitar ens condueix a la transcendència. La teologia se serveix de la filosofia -en aquest cas del personalisme-, per poder transmetre els seus continguts, i, alhora, la filosofia troba en la teologia cristiana el màxim de llum per l’explicació de les seves preguntes. Si la persona atea o agnòstica te dret a ser respectada en les seves idees, la persona creient també te que tenir la possibilitat de testimoniar el que la fa viure per dintre. No li sembla?

 46


Calidoscopi

juny 2011

Recopilació del breu discurs del Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El dia 20 de maig d’enguany fou entregat a la seu de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya -Facultat de Filosofia de la URL- aquest guardó en la seva tercera edició. El “Reconeixement Mounier” fou instituït l’any 2009 en col·laboració amb la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon LLull , amb l’objectiu de reflectir i valorar la trajectòria humana, intel·lectual i de compromís vital, en pro de l’enaltiment de la tasca de les persones físiques o institucionals que hagin destacat per tels qualitats. Per això, el “Reconeixement Mounier” no és, pròpiament, un premi o recompensa a uns mèrits puntuals adquirits (cosa legítima per sí sola); sinó una expressió d’agraïment per l’ esforç i el compromís lliurement adquirits al llarg d’una vida. El primer “Reconeixement Mounier” fou atorgat al professor Josep Mª Coll Alemany, catedràtic i degà de la nostra facultat durant alguns anys, per les seves aportacions a l’estudi i ensenyament del pensament personalista dialògic i comunitari. El segon fou concedit a l’empresa Cooperativa Calandra, de Vic , por la seva extraordinària tasca, des de fa molts anys, en la integració laboral de persones amb discapacitats psíquiques. En la present edició, la Junta del IEMC, previ acord amb les autoritats acadèmiques de la Facultat de Filosofia de la URL, tenen l’honor de concedir el “Reconeixement Mounier” al senyor Arcadi Oliveres Boadella. Les qualitats que destaquen en el senyor Oliveres compleixen amb escreix les que són requerides per accedir a aquest guardó, i que es posen en relleu en la seva actitud permanent de defensa de la persona humana y del seu creixement comunitari arreu. En el perfil d’Arcadi Oliveres destaquen tres trets que confirmen l’actitud esmentada: - En primer lloc, el doctor Arcadi Oliveres és un professor d’economia que, tot i merèixer ser escoltat per la seva competència científica, ho és encara més pel fet de “segregar” pensament al servei de la persona, i això avui no és freqüent en l’esfera econòmica. - En segon lloc, la funció que sovint fa el guardonat és la de ser inquisitiu i crític –actitud d’arrel socràtica- davant de fets i arguments que li reclamen una reflexió per la repercussió pública que tenen, en tant que afecten als drets i al bé de les persones, sobretot les més indefenses. - I en tercer lloc, cal dir que Arcadi Oliveres destaca pel seu optimisme, no entès com a mera il·lusió, sinó como el que Emmanuel Mounier en deia “optimisme tràgic”; en la mesura que, del que es tracta és romandre en l’esperança per canviar el món a millor, canviant abans el pensament i el cor dels homes. A això es referia la il·lustre Simone Weil, en afirmar que “el futur no ens aporta res, no ens dóna res, som nosaltres els qui, per a construir-lo, hem de donar-ho tot, donar-li la nostra pròpia vida”. I crec que Arcadi Oliveres encaixa plenament amb aquesta valenta i digna proposta. Per tot això, acabem entregant públicament al senyor Arcadi Oliveres Boadella el Reconeixement Emmanuel Mounier 2001, que rebrà de mans del degà de la Facultat de Filosofia, doctor Joan Martínez Purcell. Felicitats al guardonat !

47


Calidoscopi

juny 2011

NOTÍCIES D’ACTIVITATS Notícies i activitats de l’àmbit personalista

Presentació de tesi doctoral sobre un pensador personalista: Franz Rosenzweig. El passat mes de desembre fou presentada brillantment a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pel nostre company i amic del Grup de Filosofia Personalista Sergi Mas Díaz la tesi doctoral “Persona, tiempo y diálogo: Franz Rosenzweig y la tradición dialógica”, de la que properament en farem una ressenya. La investigació, dirigida pel Dr. Gonçal Mayos, professor titular de la mateixa universitat, mereixé la nota de qualificació màxima “excel.lent cum laude”.

Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia Des del mes de desembre es desenvolupa un seminari al voltant de l’obra de Franz Rosenzweig, “La Estrella de la Redención”, obra cabdal d’aquest pensador alemany d’origen jueu i que constitueix una de les grans aportacions al personalisme dialògic

III Jornada de Filosofia Personalista al Seminari Conciliar Des de fa tres anys, el Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de filosofia organitza, en col.laboració amb l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, una Jornada de reflexió filosòfica dins l’àmbit del personalisme. Enguany, s’ha desenvolupat amb la presència del Dr. Carles Llinàs Puente, Dr. en Filosofia i professor titular de la Facultat de Filosofia de Catalunya URL, que encetà una ponència sobre l’Hemenèutica Bíblica, desenvolupant-se després una taula rodona amb els assistents.

Aules Mounier En els darrers mesos, i seguint el cicle previst per a aquest curs al voltant de “Les Crisis”, s’han celebrat tres sessions, sobre el tema, respectivament: “Propostes personalistes davant la crisi política”, a càrrec de Miquel Montoliu, professor d’ensenyament secundari i vicepresident del IEMC. La temàtica de la ponència girà al voltant de les “pistes” que el pensament mounierià atorga per a temps difícils, avui com en la seva època, amb les peculiaritats actuals, que reclamen, en la perspectiva personalista, segons Montoliu, no supeditar l’exercici de la política al diner, als vots útils, als mitjans de comunicació, a la simple majoria numèrica, al pur i dur contractualisme sense cap toc cap a la solidaritat i la comunitarietat. 48


Calidoscopi

juny 2011

“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”, a càrrec de Joan Lluís Pérez Francesc, professor de la Facultat de Dret de la UAB. La ponència començà plantejant interrogants al voltant de la crisi econòmica, sobre les responsabilitats, la precarització laboral, les confusions financeres als ulls de l’opinió pública... I proposà un canvi de paradigma, en la línia personalista de superar l’esperit d’aburgesament i fomentar la responsabilitat de les persones i la seva dignitat, el civisme, la societat –i no l’estat- del benestar.

“Propostes personalistes davant la crisi educativa”, a càrrec d’Albert Llorca, director de Calidoscopi. La ponència s’ocupà d’explicar l’aterrament de les teories pedagògiques de caràcter cognitiu-constructivista en el nostre entorn social i l’efecte que han tingut en el sistema educatiu que, en diferents etapes, s’implantà des de la dècada dels anys 90 d’ençà de l’entrada en vigor de l’antiga Logse. Així mateix, plantejà un to reflexiu i crític a partir d’algunes referències de teories crítiques modernes i postmodernes a les pedagogies esmentades.

Liceu Maragall de Filosofia A la seu de l’Ateneu Barcelonès (c/ Canuda,6), es desenvolupa, des del mes d’octubre, el dissabtes al matí cada tres setmanes (veure pàgina web del Liceu Maragall de Filosofia) un cicle de conferències al voltant de “La filosofia com a forma de vida”, en homenatge al que fou gran filòsof i historiador de la filosofia, Pierre Hadot. L’entrada és lliure.

Organitzat per SAFOR: Durant el mes de març s’ha desenvolupat un curs de lliure elecció sobre la Dignitat Humana a la Facultat de Dret de la UAB. Els temes han estat variats, abordats a partir diverses ponències, de les quals assenyalem: “El gran valor de la dignitat“. Dr. Joan LLuis Pérez Francesch i Mòmica Pallàs. “Cultura i dignitat”. Dr. Josep Mª Boixareu. “La dignitat humana. Drets humans i drets ciutadans”. Joan Soler. “Educar-se en la dignitat com exercici de l’esperança”. Dr. Albert Llorca. “La dignitat de la persona humana: Qüestió central de la ciència i de la tècnica del se. XXI”. Dr. Ricard Casadesús. “La dignitat com a valor integral de la persona. Dr. Josep Mª de Dios.

Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El passat mes de gener, en sessió ordinària la nostra institució proclamà, com fa cada any des que fou instituït el Reconeixement Mounier, l’atorgament d’aquest guardó concedit amb col.laboració amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, al Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, i que ja fou divulgat per la premsa en el seu moment –Catalunya Cristiana del 6 de febrer del 2011.L’esmentat guardó va ser entregat al guardonat el dia 19 de maig a les 19h a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (c/. Diputació, 231 de Barcelona) en un acte previ a la sessió ordinària de la ponència prevista per aquella data. Felicitats al Dr. Arcadi Oliveres! 49


Calidoscopi

juny 2011

Congrés de Filosofia de la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya En els dies 18 al 20 d’abril, es va celebrar a la seu del Col.legi dels Salesians de la Vall d’Hebrón (Ronda de Dalt) el I Congreso Nacional de Filosofía Aplicada, organitzat per la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya, en el qual van intervenir membres de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

I Congrés Internacional de filosofia de la Intel.ligència Entre el 17 i el 17 de juny se celebrarà el I Congreso Internacional de Filosofía de la Inteligencia, en el Colegio Mayor San Pablo (Isaac Peral 88, Madrid), organitzat pel Instituto CEU de Humanidades Angel Ayala. Els àmbits del congrés són: Lógica e Inteligencia; Metafísica e Inteligencia; Inteligencia, sentimientos y práctica; Ciencia e Inteligencia y Inteligencia y Transcendencia. En aquest últim àmbit hi participa en Josep Lluis Vázquez Borau amb la conferència “La inteligencia espiritual como respuesta al sentido de la vida”.

Anunci de propers esdeveniments

Propera Aula de Verano sobre Personalisme a Burgos Els reptes del personalisme comunitari. 100 números de Acontecimiento Durant els dies 20 al 24 de juliol es celebrarà les XXI Aules d'Estiu a la ciutat de Burgos. Estan convidats com a conferenciants, entre d'altres, Carlos Díaz, Oleguer González de Cardenal, Jesús Conill, Arcadi Oliveres, Agustín Domingo Moratalla, Marcelino Agis, José Luis Vázquez Borau, Francisco José Soler Gil, Luis Ferreiro, Yves Roullière, Félix García, José Manuel Alonso, Luis Narvarte, Antonio Pinyes, M. Amor Barros ....

II Congrés Català de Filosofia Dels dies 9 al 11 de novembre del 2011, se celebrarà el Segon Congrés Català de Filosofia a la Casa Joan Fuster (Biblioteca Suecana, carrer Sant Josep 10, Sueca), organitzat per la Societat de Filosofia del País Valencià, la Societat Catalana de Filosofia i l’Associació Filosòfica de les Illes Balears.

 50


Calidoscopi

juny 2011

PROGRAMACIÓ IEMC CURS 2011-2012 Aules Mounier 2011-2012 Superar la indignació: Una nova revolució personalista comunitària? Aula Mounier. Debat: “Democràcia representativa o democràcia participativa?”. Ponents: Miquel Montoliu i Oscar Sorribes 19 de gener de 2012 Aula Mounier. Conferència: “Control fiscal i distribució de la riquesa (política fiscal)”. Ponent: Joan Lluís Pérez 16 de febrer de 2012: Aula Mounier: Conferència: “L’atur” Ponent: a determinar 15 de març de 2012 Aula Mounier. Taula rodona: “Canvis socials i canvis de valors?. Participaran: Albert Llorca, Enric-Ernest Munt i Josep Lluís Vázquez. 17 de maig de 2012

Altres activitats Seminari permanent de Personalisme-Comunitari Octubre de 2011

Els dijous del mes d’octubre, de 19 a 20.30 hores a la Sala de professors de la Facultat de Filosofia de Catalunya es farà la lectura comentada i guiada del llibre Revolució personalista i comunitària d’Emmanuel Mounier. Professor: Oscar Soribes

17 de desembre de 2011 Celebració del Nadal amb els socis de l’IEMC 19 d’abril de 2012 Recés - Eucaristia 17 de maig de 2012 IV Reconeixement Emmanuel Mounier 14 de juny de 2012 Assemblea General de socis de l’ IEMC

51


Calidoscopi

juny 2011

Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya

Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164‎ Preu: 6 euros La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura

Títol: El personalisme número de pàgines: 164‎ Preu: 8 euros El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.

Títol: Manifest al Servei del personalisme número de pàgines: 274 Preu: 10 euros Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme. Altres llibres publicats a Internet consultar la web: http://insmouniercat.bubok.com

Aules Mounier: El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h. Centre Horeb Religions: És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://centre-horeb-religions.webs.com Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials. Trobareu més informació a http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com 52


Calidoscopi número 29