Page 1

SANT JORDI 2019 Recull de poemes, poesies visuals, narracions i narracions il¡lustrades

Bruno Barranco Miguel 4 anys


EM DIC VALENTINA Em dic valentina

i m’agrada la medicina.

i m’agrada molt la tonyina.

Em dic Valentina Casas

Em dic Valentina

i tinc tres cases.

i menjo molta sardina.

Em dic Valentina Casas Muñoz

Em dic Valentina

i m’agraden molt els bombons.

i sóc una ballarina.

Em dic Valentina

Em dic Valentina

i me’n vaig a la piscina.

i tinc una casa per la nina. Em dic Valentina

Valentina Casas Muñoz 6 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL GAT El gall es menja un tall. El gat està enfadat però té un mirall, amb un sonall. El gat s’ha enfilat. I el cargol es menja una col. Carla Pujades Aurell 6 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


El

Sabó està molt bo.

L’

Esquirol s’estira al sol.

La

Roca de Menorca.

El

Gat s’ha amagat.

L’

Iman és brillant. Sergi Nadal Martínez 7 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’

Elefant és molt gegant.

El

Llamp cau al camp.

L’

Esquirol li agrada el sol.

La

Nena està plena..

L’

Armari de la Mari. Elena Blanes Pérez 7 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


AVENTURES A LA PLATJA

Sant tornem-hi a la platja. Ara mateix em banyaré. Nedaré i nedaré com una sirena. Hola als peixos els diré. És hora d’anar a casa, zona per sortir de la platja. Clàudia Sánchez Martín 7 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL VENT

El vent ja ha arribat, el sol ja se’n va i el fred ha tornat! Fa molt fred i ningú surt al carrer.

Avui ha nevat, ara tothom sortirà, els nens jugaran molt, es diverteixen de debò.

Ha tornat el vent! A casa aniré corrents!

Sofia Ávila i Roig 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Martina Cadafalch SuùÊ 8 anys

Oriol Comas Bordonaba 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL MAR

El mar és blau com el cel ennuvolat. S’aixequen els peixos saltant i brincant. Arriba la nit i els peixos van al llit.

Surten els pescadors amb l’alegria de pescar per poder sopar. Però els peixos s’amaguen a les seves cases i els pescadors no els poden trobar.

Les persones se’n van al mar amb ganes de jugar. Els peixos juguen amb elles perquè l’amistat fa meravelles.

Bàrbara Avellaneda Gibert 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


SANT JORDI

Avui a Sant Jordi he anat. Vaig amb una mica de por, quan surten els caps grossos el cor em cau a trossos.

Intento no mirar però amb la boca oberta he quedat.

Després a la placeta he d’anar a cantar i ballar, vam anar a dormir molt tard, però abans d’anar a dormir vaig tocar el tamborí.

Mariona Ejarque Roldán 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL MEU GOS

El meu gos és eixerit i també és molt bonic.

Quan es lleva al matí fa un badall quan canta el gall.

Quan el trec a passejar sempre em tiba bastant però al final s’acaba relaxant.

El meu gos es diu Mató perquè és blanc amb taques taronges. Sempre li faig un petó doncs el trobo molt bufó.

Berta Permanyer Rigola 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL RATOLÍ PÉREZ

Les dents dels nens recollirà i potser amb elles una casa construirà. Per la nit a veure’t vindrà i a canvi de la dent un regalet rebràs.

Al matí et despertaràs i el regal amb il·lusió rebràs. Qui sabrà què et trobaràs? Però ell sabrà que t’agradarà!

Un estoig de floretes o un estoig amb pinturetes. Ell entrarà de puntetes i t’ho deixarà sobre la tauleta.

Aarona Casas Arnedos 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Joan Ruiz Batet 9 anys

AdriĂ Esclusa Poy 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Clara Fontseca Francino 9 anys

Iu Torradeflot Edo 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


CASA MEVA EN CONSTRUCCIÓ

Casa meva està en construcció, quina il·lusió. Hi podré viure l’any vinent per l’època del pessebre vivent.

Tindré una habitació per a mi sola, el que compartiré serà la cassola per preparar els aliments que posen a prova les dents.

També tindré un jardí, per on hi volarà un falcó pelegrí. En el jardí hi haurà una piscina i sorrà molt fina.

Greta Cadafalch Suñé 10 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA BIBLIOTECA

Hi ha llibres de princeses, amb poques sorpreses.

N’ hi ha que parlen de gegants. Per a mi aquests són fascinants.

Alguns són d’aprendre i t’ajuden a entendre.

Hi ha col·leccions, que les llegeix tothom.

A mi m’agraden els llibres d’acció plens de narració.

Biel Abad Córdoba 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL BOSC

La muntanya ĂŠs plena de naturalesa i bellesa.

Les serralades, semblen afilades.

Hi ha camins, que arriben fins als cims i entro molt endins.

Era tot fosc quan vaig arribar al bosc.

Trobo el nostre arbre. El teu i el meu.

Pol Vendrell Codina 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’ESTIU La calor del sol, la piscina freda, el gelat de les vacances. M’encanta l’estiu!

La meva família i jo directes al mar. La platja em tranquil·litza... Els petards de la nit d’estiu. M’encanta l’estiu!

Em sento brillant i divertida. Les onades i el so del mar són increïbles. M’encanta l’estiu!

Me’n vaig contenta d’aquestes vacances i l’any vinent, haurem de repetir. M’encanta l’estiu! Cristina Vendrell Torres 10 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA MEVA FAMILIA

El Josep és el meu avi, és molt savi. La meva àvia té un ocell que sempre està dintre d’una gàbia. La meva mare té una germana que es diu Sara. És la meva tieta i no s’està mai quieta. A la meva cosina li agrada la seva cortina. És diu Cristina. El meu pare, compra roba molt cara. La Maria, és la meva germana. L’altre dia va enganxar una campana a la seva persiana. La meva família i jo anirem a un restaurant, estarem tota l’estona menjant. Ens ho passarem molt bé. I això passarà la setmana que ve.

Laura Cuní Domenech 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


RECORDS

Són tants records guardats en la memòria, i tants moments de gloria.. Se’m posa la pell de gallina, només en sentir la teva veu fina. Dir-te adéu jo no podré, però si no ho faig mai m’ho perdonaré. Ara marxes i no ho puc expressar, però no saps les ganes que tinc, de tenir-te al meu costat. I l’únic que vull és poder-te abraçar. Vull poder-te abraçar, i vull poder-te mirar. Però mai podré oblidar, els bons moments que m’has fet passar. Jan Rosselló Fonollosa 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Sofia Torredemer Gonzรกlez 11 anys

Anna Ramon Blรกnquez 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


SENSE COLORS

Quan penso en tu, se’m fa molt dur. Recordar-te, per no oblidar-te. Penso en aquells moments, en els que tu i jo sortíem corrents.

Ens passejàvem pels cinemes, i llegíem els teus poemes. Quan penso en tu, se’m fa molt dur. No sabia què fer, tot plegat era un merder. Els dies passaven i els colors marxaven. De llàgrimes s’omplien els mocadors, així era la vida sense colors. Sara Homs Soriano 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


UNA LLÀGRIMA

Una llàgrima de felicitat inunda el teu cor de bondat. Una llàgrima d’enyorança fa que no perdis l’esperança. Una llàgrima de dolor t’enfonsa a la foscor. Una llàgrima d’alegria fa que t’omplis d’energia. Una llàgrima d’amistat fa que et sentis més confiat. Una llàgrima de temor accelera el teu cor. Una llàgrima d’ira tot el teu món capgira. Una llàgrima de gelosia fa que oblidis la cortesia. Una llàgrima de tristesa t’apropa a la tendresa. Una llàgrima d’amor et dona més dolçor.

Imasumac Montesinos Baldeón 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


ELS ULLS DE L’AVI

Quan obres els ulls, no tinc por de cap mentida i el cor d’alegria em bull. Sort en tinc de la teva vida. Per les teves finestres hi han passat moltes tempestes, però també han recollit flors. Quants somriures i quants plors! Per molt petits i gastats sempre eren els més estimats. Ulls de xocolata, ulls suaus com la nata. Llegint tens els ulls encuriosits, amb el vent se’t fan petits, amb la tristesa els tens grisos, i amb mi es tornen feliços.

Mar Anglada González 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA NOSTRA TERRA

Jo tinc sort de viure on visc perquè no corro cap risc. La meva casa té comoditats i podem anar on volguem plegats.

La nostra terra té desigualtats, no tothom pot viure plegats. Alguns estan enfadats i d’altres amoïnats.

A qualsevol cosa puc jugar sense haver-me de preocupar de com aconseguir menjar? de com em podré escalfar?

Siguis jueu , cristià o musulmà, no t’oblidis mai de l’amor i d’estimar, que no tots som iguals.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Gràcies a la gent que m’estima I a la que jo puc estimar El món que ens envolta es pot millorar Com l’aire que podem respirar. Judit Estrada Castro 11 anys

Lorena Pizarro Biarnés i Oriol Morales Sánchez 11 anys i 12 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


TOTS SOM IGUALS

Sense il·lusions a les motxilles, recorres un munt de milles, vas de fugida en fugida, pensant en una nova vida.

He passat mil fronteres , passant per totes les dreceres, tots ben estancats, en diferents poblats.

He estat en molts camps d’immigració, i he tingut una gran contradicció, de pensar que la gent no sap, que és una immigració.

M’ha tocat ser una immigrant, no per culpa meva, perquè sóc jueva Jo vull una nova vida sense ser agredida.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Sóc immigrant, però ho dic tot cantant, Sóc molt divertida, la meva esperança no està ferida.

M’agradaria pensar… Tots som iguals, ningú hauria d’haver de marxar, ningú m’hauria de rebutjar. Biel Soler Boada 11 anys

Carla Barrionuevo Quinteros 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Mar Anglada GonzĂĄlez i Eva Andreba MartĂ­nez 11 anys i 12 anys

Irene Capella Vaquero 12 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Iu Barrera Sanchez 3 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA VIDA Comencem anant amb un cotxet i després fem el primer passet. Quan som nens no ens hem d’amoïnar, només necessitem jugar, cantar i ballar. L’adolescència, una etapa difícil, l’etapa en què els pares ens tirarien un míssil. Quan som grans creiem que tot és preocupant, inclús les coses que no tenen res d’important. Finalment ens jubilem, molts anys després de treballar, per fi ja toca poder descansar. La mort no sabem quan passarà però l’hem d’acceptar, algun dia o altre la vida haurem d’abandonar. Berta Torradeflot Edo 12 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Nora Permanyer Brugués 12 anys

COM EL VENT

Com el vent

Com el vent

que passa sense deixar marca

viatger sense nom ni equipatge

vaig perduda entre la gent

estic en constant lluita interior

intentant deixar petjades

intentant desxifrar qui soc

Com el vent

Però, com el vent,

invisible per a tothom

no m’aturaré

crido silenciosament

bufaré i bufaré

demanant ser vista i valorada

i petjades deixaré

Com el vent

Ona Siscart Noguer

que s’ho emporta tot amb ell porto

pluja,

llamps

i

trons

tempestes dins els ulls

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net

13 anys


CARTES D’AMOR PER A NINGÚ

Carta I: Dins el meu cap són tot tempestes, vents forts, melodies molestes. Demano socors: ningú em contesta, i dormo fins que la teva veu em desperta. Trec el cap per la finestra, no veig més enllà de la primera pedra, em trobo la teva figura, la més llampant i esvelta. No em mires, per això, no sé qui esperes. Et crido amb poemes de la renaixença, però ets sorda, igualment, a la meva dolència. Amb fermesa ignores la meva presència. Fa molt vent, se m’ha tancat la finestra.

Carta II: Em mossego les galtes per no haver de riure, quan crec que encara penses en mi. Aquest somriure ximple es transforma en mirada que no és recíproca, no, que tu no ets aquí. Em tapo els ulls per no veure’t riure, i veig que ni així puc ser feliç. Vas entrar al meu cor i vas cometre una errada: Vas entrar-hi, sí, però no en vas sortir.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Carta III: Valga’m Déu, tu que em portes les penes, fes-me un favor de caire honrat. Fes-me’l ara, que és quan més el necessito. Fes-me’n un, que mai te n’he demanat.

Carta IV: No em parlis si t’importo. No vull seguir patint les cadenes dels teus cants que em distreuen del present. Deixo de ser persona, quan no hi dedico temps. Exhaureixo els meus recursos dedicant-te pensaments. Ets dèspota de mi mateix: El meu esperit et pertany. Cal, doncs, recuperar la vida o que em sàpigues tractar. Llavors no em torna l’ànima, però se’m fa felicitat. És potser el teu somriure o els teus llavis vibrants els qui em mostren la vida amb els ulls d’un infant?

David Capel Martos 14 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Ivet Sánchez 14 anys

Nina Julià Boquet 15 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


ESTIMAR-TE

Tu, que em mates i em deixes l’ànima mutilada. Intento sobreviure però és impossible, m’atrapes i m’enredo a tu com una enfiladissa. La teva mirada m’atravessa i em crema lentament, les flames m’envolten i les meves cendres s’amaguen sota la teva pell. El cor em batega ràpid quan et tinc a la vora, i em desespero per cridar la teva atenció. Sé que mai seré aquella persona que es desperta al teu costat, que et cuida dia a dia i que tu estimes com ningú. Però podré viure amb aquest dolor, i sé que si qualque dia em moro serà en solitud.

Ivet Vidal Palomo 15 anys

Judith Servera Bosch 16 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


PRESÓ DE VIDRE Cadascun dels meus poemes, cada vers que escric, cada paraula, cada metàfora, no en soc l'autora, ets tu, tu la fas, tu la crees, és la meva mà qui la plasma, però no neix del meu interior, neix en tu, en cada gest, en cada paraula, en cada somriure. I tu, sense saber la poesia que destil·les, les paraules que fas volar, que inspira la teva presència i que m'arriba al cor, que la sento tan a prop, i que intento expressar sense quines paraules utilitzar. Tan sols soc un intermediària, un intèrpret, un traductor, un receptor que vibra amb una freqüència que tan sols se sent amb el cor cada vegada que penso en tu, cada vegada que et miro als ulls. Tan sols em limito a descriure els sentiments que has teixit tan a dins meu que no es poden arrencar, per bé o per malament, ets poesia. Cristina Llobet Avellaneda 16 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


SENTIR

I mentre escric en el vidre entelat penso, penso en tu, en mi, en nosaltres. Un secret que mai no podrà sortir a la llum, un nosaltres que només és possible en un món ideal. Un món ideal, tu el mar, jo el cel, units per sempre en un gran infinit, nosaltres. Mentre escric sé que em mires, desitjant poder capturar aquest moment per sempre. Mai deixo d’escriure en aquest vidre entelat, i cada vegada sento que som més reals, però no paro d’escriure. Potser algun dia podrem ser lliures, potser seríem totalment feliços en un món ideal.

Un món ideal, tu el Sol, jo la Lluna, units per sempre en un gran infinit, nosaltres. Mentre penso i em perdo dins les meves idees sé que somrius, desitjant poder-me fer feliç a cada instant.

Cada dia que passa tot sembla més perfecte, fins que arriba el dia en què tot es comença a esquerdar. L’únic que queden són els meus mots escrits, guardats dins la teva memòria i dins el meu ser.

Ja res està entelat, però penso, penso en tu, en mi, en nosaltres. Un secret que ja ha sortit a la llum, un nosaltres que haurem de lluitar.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Ja no penso en mons ideals, penso en ser, sentir, viure, estimar. Penso en tu, et miro i et somric, penso en tu, en mi, en nosaltres i el nostre petit infinit. I mentre escric sobre nosaltres penso. Mar, cel, Sol, Lluna, tu, jo, nosaltres, un gran infinit. SeguirĂŠ escrivint els meus mots cada dia i per sempre juntament amb els teus, per trobar el nostre mĂłn ideal, el nostre amor absolut. Carla MartĂ­nez Ferrer 16 anys

Jana Masachs Coll 17 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


PER A TU

T’imagino observant el cel boirós, el sol apagat que treu el cap per l’escletxa d’aquesta trista cel·la. Segur que cada nit observes el cel estrellat, com feies quan estaves a casa. Veuràs Venus i Mart, i per un moment desapareixeran les quatre parets que t’envolten. T’imagino compartint els teus somnis i les teves vivències. Somnis que s’han esgarrat. Els primers flocs de neu han tenyit de blanc el teu jardí, ja no hi ets per veure créixer el teu hort, ja no et veig olorar la terra tova i humida. Aquesta primavera no podràs sentir l’olor de les primeres flors, que aviat ompliran com una catifa el prat de davant de casa. Per això, per a tu, jo avui tocaré la mateixa terra, oloraré les mateixes flors i passejaré pels mateixos camins. T’imagino cada minut i cada segon que passo lluny de tu, sense sentir la teva veu i sense veure’m reflectit en els teus ulls. T’imagino lliure i, per fi, al meu costat. Roger Puig Torras 17 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


NITS D’ESTIU

Enyoro aquelles nits d’estiu al poble, mentre el sol es perdia per la carena, i apareixien les ombres del capvespre. Perduts en el silenci de les ombres, jèiem sols en la penombra, somio amb aquelles nits de fervor. Però quan la fredor sigui més forta, i el desig es perdi en la memòria, espero que el vent et besi de part meva, i que la pluja t’acaroni per últim cop. No busquis falses excuses, no et mereix qui et va fer mal. Ara ja les nits són grises, faltes tu al meu costat.

Marc Garrofé Urrutia 18 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL MUR Quan el teu present s’atura penses en marxar a un país llunyà on no hi trobis projectils ni cap armadura on no hi trobis cap règim dictatorial. El teu anhel de llibertat és imponent i la teva esperança et permet somniar, deixant enrere un país combatent, deixant enrere tot el teu passat. Amb el teu somriure i la teva brillantor decideixes avançar amb pas ferm fins que et topes amb el mur i tens la sensació de ser a l’infern. Ben aviat t’adones que no podràs avançar en la teva cerca dels camins de la felicitat, els camins estan plens de pedres amb què topar i no són a l’atzar sinó col·locades amb maldat. Cadascun dels somnis i anhels veus com ben de pressa s’esvaeix, el teu somriure dolç com la mel del teu rostre desapareix. De cop et trobes sola enmig d’una ciutat no feta de maons sinó de plàstic. El teu somni de llibertat es veu difuminat a causa altre cop de la por i del pànic. Oriol Morató Torras 18 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Judith Garcia Leรณn 4 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’AVENTURA

Estava dormint a casa i el meu amic Jordi em va trucar i em va dir que estava a Austràlia. Jo estava a Barcelona, però vaig decidir agafar un avió per anar-hi. A mig camí l’avió es va espatllar i vam aterrar d’emergència al mar. Vaig nedar fins a la costa australiana. Un cop havia arribat vaig buscar al Jordi. Junts vam emprendre un viatge cap a Panamà, amb avioneta. Pel camí em va explicar que hi havíem de buscar un tresor abandonat. Vam passar per moltes trampes fins que vam arribar al tresor. Els vam agafar i vam tornar cap a casa. En obrir el tresor vam veure una cosa molt interessant: estava ple de minerals trobats a Saturn. Com que era molt important, vam decidir portar-lo al museu.

Víctor Galan Ponce 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


UN PARTIT DE BÀSQUET INCREIBLE

Hi havia una vegada un gran planeta on vivia un grup de jugadors de bàsquet, eren molt baixets, en aquesta època el món era al revés. Un dia havien de jugar un partit, però després de deu minuts va aparèixer un monstre al mig del partit. Era molt gran, amb moltes punxes i uns ulls super grans. Van haver de parar el partit i van treure una altra pilota de bàsquet. Tots els que estaven allà van cridar: -Un monstre! Un monstre!. Van haver de tornar a parar el partit i van treure una altra pilota, el monstre les punxava totes quan les agafava! L’entrenador es va cansar i va cridar pel micròfon: -Has de marxar monstre! El monstre li va contestar: -Tinc nom, em dic Fraduric. Tothom que estava allà va començar a riure. El monstre va explicar a l’entrenador que ell volia jugar, i l’entrenador el va deixar. Van jugar tots junts. Al final els dos equips van quedar empatats. Però va haver-hi un problema, que el monstre havia fet una trampa, i com que l’entrenador no s’ hi veia gaire i no se’ n va adonar. Es van barallar dia i nit per veure qui guanyaria. Al final van decidir fer un concurs de passes per parelles. El monstre que era màgic, es va partir en dos i va jugar amb ell mateix. S’ho van passar molt bé!

Aitana Castillo Sánchez 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL CINEMA

Hi havia una vegada, a Mèxic, a l’oest, un noi que es deia Jan. Ell anava fins el gran canó de l’oest. Volia arribar a Los Ángeles, Califòrnia. Era al 1879, fa 140 anys. De cop es va trobar un campament d’indis. Havia de córrer. O bé podia córrer o bé podia lluitar. Al final va decidir que lluitaria contra els indis. Però com? De cop, a terra, va veure un tresor. Estava salvat? Va pensar que si donava als indis el tresor potser el deixarien lliure. Els el va donar i el van deixar de perseguir. Estava salvat! Amb el seu cavall va posar rumb cap a Los Ángeles perquè li havien dit que aviat inventarien el cinema. El cinema? Què era allò? Aviat ho sabria. L’endemà ja arribaria i ho sabria. Tindria una nova aventura.

Roger Garcia Comas 8 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA COVA DEL DESERT

Hi havia una vegada un aventurer que havia trobat un tresor en un desert. Després d’haver mirat i remirat el mapa se’n va anar amb el seu fill de dotze anys i quan l’avió va aterrar van fer un campament per dinar. Quan anaven pel segon plat es van adonar que els seguien. Van agafar una gravadora i hi van gravar sorolls per despistar. Van arribar a una cova després de caminar

un llarg temps per la sorra. La cova

estava plena de torxes però algunes queien perquè eren una trampa. Quan ja havien passat per un passadís van arribar a una sala i allà van trobar el tresor. El van agafar i mentre corrien cap a la sortida la cova s’anava destruint darrera seu. Els lladres els esperaven a la sortida però el noi els va estabornir amb la seva motxilla i van marxar.

Oriol Genescà Imbers 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL MISTERI DEL SÍMBOL

Hi havia una vegada tres nens que es deien Max, Marc i Pau. Estaven al despatx del director castigats. El Max va trobar un llibre que li cridava l’atenció. El va anar a agafar del prestatge i li va caure un quadre amb un símbol d’una papallona. Va agafar un full i va calcar el símbol de la papallona i el va tornar a posar al seu lloc. Li va dir al Marc i al Pau que quan acabessin de treballar que anessin a trobar el tresor o la pista. Quan van acabar van agafar les seves bicicletes i van veure que la primera pista estava al museu. Van anar a la sala de la prehistòria i van trobar el mateix símbol en una flauta. Van anar a la botiga del museu i van comprar la mateixa flauta. Van tornar al lloc de la flauta i quan el guàrdia no mirava van canviar la flauta. A la flauta li van treure el peu i va caure el mapa. El van seguir fins que van arribar a una estàtua de pedra i van veure que on posava qui era, hi havia el mateix símbol. Van anar tocant tot fins que la placa on posava qui era es va obrir i van trobar tres corones i cada un en va agafar una. El dia següent, els hi van explicar als seus amics de classe l’aventura que van tenir. Erik Farell Benedicto 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’AINA SE’N VA DE VIATGE

Hi havia una vegada una escola on hi havia moltes classes. Hi havia una classe que era la que més persones tenia contant les professores, és clar. Tenia 31 persones mentre que les altres en tenien 26 o 27. Aquella classe, era 3r A de primària. L’Aina era una nena de la classe, tenia 9 anys, la seva millor amiga es deia Laura. Però un dia, l’Aina va haver de marxar a viure a París per feina dels seus pares. Al principi l’Aina no volia marxar. Uns quants dies després, l’Aina va marxar i van decidir que cada setmana s’enviarien una carta per saber com estaven o es trucarien. A la Laura li va agradar més l’opció d’escriure una carta. La primera setmana li va escriure una carta que deia:

Hola Aina, Sóc la Laura i t’escric aquesta carta perquè com ja saps vam quedar que ens escriuríem una carta cada setmana per veure com estàvem. Et trobo molt a faltar. T’agrada la teva escola? Ens veiem, espero respostes teves aviat.

La Laura va anar corrents a l’estanc que tenia al costat de casa per comprar un segell i un sobre. A casa va enganxar el segell al sobre i hi va posar la carta a dins. Se’n va anar a llençar la carta a la bústia que hi ha al carrer de davant seu. La Laura tornava de l’escola amb el bus de l’escola i sempre mirava a veure si hi havia alguna carta a la bústia. Un dia va veure que hi havia una carta de l’Aina i tota emocionada la va obrir i va veure que deia:

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Hola Laura, Sóc l’Aina, em va agradar molt la carta que em vas fer. Tinc molt bones notícies per a tu. Els meus pares no tenen suficients diners per pagar una casa a París, així que tornaré d’aquí dues setmanes. Ens veiem molt aviat! Adéu!!

La Laura va estar molt contenta de rebre aquella carta de l’Aina. El dia següent quan la Laura va anar a l’escola els hi va explicar el que havia passat, tots es van posar molt contents. Les dues setmanes se li van fer eternes, però quan va arribar el dia la Laura estava molt emocionada. Va tenir sort perquè era diumenge i no havia d’anar a l’escola. Es va passar tot el dia estirada al sofà per veure quan arribava. De cop van trucar al timbre, però era un senyor que portava un paquet per la mare de la Laura. Però després va tornar a picar, i aquella vegada si que era l’Aina. Es van fer una abraçada ben forta i ja mai més va marxar a viure a fora.

Maria Collados Armengol 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EN BUSCA DEL RUBÍ VERMELL

Vet aquí en aquell temps que els ocells tenien dents, en una cova molt bonica hi vivien dos dracs verds amb taques grogues i blanques. El més gran tenia ales i unes orelles blaves. El més petit les tenia vermelles. La cova era plena de pedres precioses i minerals. Les col·leccionaven. Per això volien anar a buscar un rubí vermell. Amb ell acabarien la seva col·lecció. Tenien un mapa. Un camí estava marcat. Van començar a caminar seguint les indicacions, fins que van arribar a un pont on l’ amo no els deixava passar. Com que era una bèstia enorme, el drac petit va haver de fer servir les seves baves de drac, que tenien una màgia poderosa. Finalment, van poder seguir. Una vegada van travessar el pont van veure que no trobaven el mapa. Havia caigut al riu que passava per allà. Es van perdre. Però la bèstia no s’ havia donat per vençuda i va pensar en posar una trampa. Els dracs no ho sospitaven. Van trepitjar-la i...”patapum!”. van caure en un forat enorme. Però la bèstia no comptava que els dracs tenien ales. Començaren a volar amb força i van sortir. Van arribar al cim d’ una muntanya. Van mirar a l’ horitzó i...van veure el rubí vermell! I just al costat...la seva cova! Havia estat sempre allà. Elsa Ruiz Dinarès 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA BERTA I LES SEVES AVENTURES Vet aquí una vegada una nena que es deia Berta. La Berta portava un barret al cap. Tenia el cabell negre, els ulls de color marró, el nas allargat i la boca petita. Anava amb un vestit blau i a les mans portava un llibre. Vivia a prop d’ un bosc. La seva casa era feta de fusta. Li agradava molt llegir sobre d’ un bolet especial. Somiava amb viatjar perquè volia viure aventures i veure món. Un bon dia va decidir marxar i va agafar la seva motxilla. Va arribar a un castell i va decidir entrar. El castell era fet de pedres de colors: grisos, marrons,...Tenia unes escales per on pujaves al terrat. Hi havia un mur per no caure. Era tan gran que la Berta es va perdre. Aquell castell era d’ un mag. La Berta se’ l va trobar i ell li va dir: “ Què fas a casa meva?”. La Berta li va explicar que havia anat a conèixer el món, que havia vist el castell i que havia decidit entrar i que es va perdre. Li va demanar al mag si li podia indicar la sortida. I el mag ho va fer. La Berta li va agrair i va marxar. Va continuar el seu camí. Va caminar molt i va veure molts paisatges. Va conèixer un noi i un monstre enorme i va lluitar contra ells i va guanyar. Havia viscut aventures com les que sortien en els seus llibres. Beth Salguero Gorina 9 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


QUI VIU A LA LLUNA? El Xavi és un nen a qui li agraden molt els astronautes i sempre s’ha fet una pregunta: qui viu a la Lluna? El Xavi viu amb el seu pare que treballa a la NASA, amb la seva mare que sempre està al laboratori fent experiments, però que sempre té temps pel Xavi, i també amb els seus dos avis, que toquen molt bé els instruments, i les dues àvies que cuinen de meravella. El Xavi té un somni des de molt petit, que és anar a la Lluna, conèixer com és l’Univers i construir una nau espacial. El Xavi passava molt temps sol i un dia que els seus pares no hi eren i que els seus avis estaven dormint, va decidir començar a construir la nau. Així que se’n va anar al despatx del seu pare a buscar un plànol per fer el coet. Després de rebuscar durant hores va trobar la seva nau perfecte. Era gran per una persona i tenia bastant espai per guardarhi menjar i per poder dormir: era ideal. El Xavi va començar a fer el coet, però no se’n sortia. Després va sentir un soroll d’algú que entrava a la casa, eren els pares!! El Xavi corrents va recollir-ho tot i quan el seu pare va baixar i va veure què feia es va adonar que passava alguna cosa, i després va veure que tenia alguna cosa amagada al darrera, amb la mala sort que se li va caure el plànol i el seu pare el va descobrir. Al final el Xavi li va dir la veritat, que volia fer un coet, i el seu pare li va dir: “Jo t’ajudaré!”. El Xavi es va emocionar d’alegria, li va fer una forta abraçada al seu pare i li va donar les gràcies. Després d’uns mesos treballant amb el coet el van acabar i li van posar el nom de FUGAÇ. Tot estava acabat, així que el Xavi va entrar a la nau i es va enlairar. Al principi estava molt nerviós i espantat a la vegada, però després quan va començar a veure les estrelles es va anar relaxant. Veia la Terra cada cop més petita i es fixava en lo bonica que era. Quan va arribar a la Lluna va allunar i estava molt emocionat d’haver aconseguit el seu somni. A la vegada també estava estranyat perquè des de la seva nau va veure un petit poblat. Tot decidit va anar a investigar què hi havia allà i quan va arribar va veure que en aquell poble gris i fosc semblava tot molt trist. De sobte van començar a sortir uns éssers que semblaven follets i s’hi va acostar i els hi va preguntar: “Qui sou vosaltres?”

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


i un li va respondre “Som els Goblins” i el Xavi li va preguntar: “Per què esteu tan tristos?” però el Goblin no li va contestar i va marxar. Va seguir caminant i va sentir que tremolava el terra de la Lluna, es va apartar i va sortir un Goblin. Aquell ésser no semblava trist com els altres, així que el Xavi li va preguntar: “Què hi feies aquí amagat?” “ M’estava amagant del nostre rei” “Per què?” “Perquè fa uns dies es va tornar dolent i ens va llençar una maledicció perquè tothom estigués trist i només podem trencar aquesta maledicció agafant una poció que ell te guardada a la seva habitació. El Xavi es va espantar però va tenir la confiança de dir: “T’ajudaré”, i el Goblin va saltar d’alegria. El Xavi va preguntar: “per on comencem?”. El Goblin li va ensenyar un plànol de tot el castell. Quan van arribar al castell van entrar per un passadís secret. Aquell passadís secret anava al menjador. Quan van entrar al menjador no hi havia ningú i tot estava molt brut. Després van anar a la cuina, on tampoc hi havia ningú i després van sentir unes passes que venien cap a la cuina, així que es van amagar. El rei va arribar a la cuina i el Goblin i el Xavi el va poder veure. El rei va marxar, així que van aprofitar per seguir-lo. Van arribar a la seva habitació i quan el rei es va adormir van entrar amb molt de silenci per agafar la poció. Tot seguit, el rei va sentir un soroll, els va veure robant la poció i els va portar fins al menjador perquè expliquessin el que estaven fent. El Xavi li va fer una pregunta al rei: “Per què els has llençat aquella maledicció?” i el rei va contestar “Perquè jo sempre he sigut molt petit i molt baixet i els altres es reien de mi i per això s’ho mereixien”. El Xavi va dir “Potser si soluciones aquest problema ja no es riuran més de tu, perquè tots el problemes tenen solució. El rei va utilitzar la poció perquè els altres Goblins tornessin a ser feliços i tothom el va aplaudir, i el petit rei es va sentir gran. Després de celebrar-ho el Xavi havia de marxar i es va acomiadar de tots i del seu amic Goblin, qui li va donar un clauer en forma de lluna perquè els recordés. Quan el Xavi va arribar a casa li va explicar al seu pare el que li havia passat i no s’ho va creure, però el Xavi sabia la veritat i va guardar el clauer com si fos un tresor.

Júlia Sanesteban Pérez 10 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’EXPERIÈNCIA DE LA MEVA VIDA Fa dos anys, quan jo en tenia dotze, vaig tenir la millor experiència de la meva vida, de moment, és clar, no!? Recordo bé que a l’abril del 2016, jo i la meva colla, anàvem a tirar-nos amb paracaigudes per celebrar que la nostra amiga Beky havia tornat de Londres. Hi havien anat per a visitar els seus avis i altres familiars com. Bé, això dels familiars és el de menys, el que és important és el que va passar. En arribar a una mena d’aeroport minúscul vam pujar a una avioneta que era per a mi, la Beky ,en Ben ,l’ Amy i en Max. Quan estàvem a punt d’arribar ens van dir tot el que havíem de fer quan saltéssim de l’avioneta, però en Max i jo estàvem parlant i no ens vam assabentar de res. El noi que ens feia de pilot i de guia ens va dir que saltéssim i és el que vam fer, però en Max i jo no teníem idea del que havíem de fer i és clar, no sabíem ni obrir el paracaigudes, ni com fer-lo girar. La Beky, en Ben i l’ Amy baixaven bé però en Max i jo baixàvem en picat, per sort quan estàvem a punt de caure vaig veure un botó i el vaig prémer i ……. BOOM! es va obrir el paracaigudes. De seguida li vaig dir al Max que fes el mateix. Quan ja estàvem a terra estàvem perduts pel mig del bosc on ja no hi eren ni l’ Amy ,ni en Ben ni la Beky, només hi érem en Max i jo. Quan va començar a fer-se fosc i en Max em va demanar que esbrinéssim el camí de tornada a casa. Estava desesperat. Fins que de sobte, vaig recordar que el meu avi, quan jo era petita, va ensenyar a orientar-me, per si un dia em perdia pel bosc. Mira que jo em pensava que mai no em serviria per res i resulta que era jo la que estava equivocada i no pas l’avi. De seguida li vaig dir a en Max i es va tranquil·litzar Quan van sortir les estrelles ens vam orientar i vam tornar a casa. Ens vam retrobar amb en Ben, la Beky i l’ Amy. Els vam explicar tot el que havia succeït. Finalment, vam anar a una pizzeria i mentrestant els vam aclarir tot el que havia passat. Ells van estar rient una bona estona!

I aquesta ha estat la millor experiència de la meva vida. De moment, és clar! no?. Berta Herrero Tortajada 10 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA MARAGDA Vet aquí una vegada una nena que es deia Lliri. La Lliri tenia uns cabells fins com la seda, una pell blanca com la neu i uns ulls verds com l’herba fresca. El seu pare era advocat, o sigui que estava molt temps fora de casa i la seva mare els havia deixat quan ella era molt petita i quasi no se’n recordava. Un dia la Lliri estava caminant pel carrer i, de sobte, va passar un senyor encaputxat pel seu costat, corrent, i li va tocar el braç. La Lliri es va adonar que l’ hi havia caigut una cosa. Era una mena de maragda en forma de cigne. La Lliri li va fer una foto i va decidir quedar-se-la. Va estar unes quantes setmanes fixant-se en aquella mena d’amulet, fins que un dia un senyor misteriós va aparèixer. La nena va notar que el seu rostre s’assemblava al del senyor que havia xocat amb ella. Pel que es veu era un amic del seu pare, i es deia Alec. Era anglès i no parlava molt bé el català. El pare i l’Alec havien de treballar amb un client per discutir la seva declaració. Tot aquell temps la Lliri els estava espiant d’amagat i fixant-se en tot el que feia l’amic del seu pare. Es fixava en com agafava el got o si prenia notes..semblava una petita detectiu. Un diumenge, l’Alec va tornar a aparèixer. A la Lliri li va semblar curiós que quedés per treballar un diumenge, però la veritat era que venia a jugar amb la Lliri. Però, per què? Si no la coneixia de res! Aquella era una altra raó per pensar que ell era un senyor estrany. Passada una estona l’Alec es va trobar atret per l’amulet. I de sobte va preguntar a la Lliri: - D’ on l’has tret aquesta joia tan bonica? És una veritable obra d’art. Podria ser perfectament exposada en un museu. De sobte la Lliri va contestar: -Tu no n’has de fer res d’ on l’he tret. L’ Alec es va quedar parat i no va tornar a obrir la boca en tota l’hora. Quan va marxar, la Lliri va anar a mirar l’amulet, però per sorpresa seva havia desaparegut! Va imaginar-se que l’ Alec l’havia agafat, però, per què? Potser el volia exposar a un museu? O l’havia agafat per què se’l volia quedar només per ell? Com que

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


li havia fet una foto va intentar mirar si trobava algun detall més. I va trobar una inscripció amb les xifres: M5S9T0. Ho va buscar per Internet però no hi va trobar res. L’endemà tocava anar a escola, i com era habitual es va reunir amb la seva millor amiga, l’Aina. L’Aina era una nena morena com la terra, d’ulls blaus com safirs i pell fosca com la sorra, la qual mostrava un gran afecte cap a la natura. Li va explicar tot l’assumpte i l ‘Aina pensava que el que deia no tenia ni cap ni peus. Creia que tot el que deia eren suposicions i que no sabia ni el que es deia. Però la Lliri li va dir que si l’acompanyava a la feina del seu pare trobarien respostes a les seves preguntes. Perquè com que el seu pare era advocat tenia accés a tota la informació del país, bé, més ben dit, del planeta! O sigui que la Lliri i l’Aina van agafar l’ordinador del pare i es van posar a buscar. Li van dir al pare que es quedarien a jugar amb l’ordinador. Van cercar “M5S9T0” i els hi va sortir una cosa curiosa: M5S9T0 és una agència d’agents preparats per qualsevol combat sense pors ni defectes, entrenats per vèncer els més forts. Mai en la història de la humanitat una persona ha vençut un d’aquests grans reclutes. Va ser creat l’any 1590 per en Mark Smith Thomson per protegir el món però amb els anys s’han anat tornant malvats i atacant a altre gent sense cap motiu. Bàsicament, són robots amb ganes de destrucció. Quan la Lliri i l’Aina van llegir aquest text es van quedar amb la boca oberta, no s’ho podien creure. El codi M5S9T0 volia dir que l’ Alec era un atacant! L’endemà, l’ Alec va tornar a presentar-se a casa de la Lliri. Aquesta, li va agafar la cartera i li va agafar la maragda. Se la va emportar cap a la seva habitació. La Lliri i l’Aina van decidir que havien de fer alguna cosa i van anar a visitar a l’ Alec. Ell les va rebre afectuosament, però feia cara de descontent. Però, al cap d’una estona el van perdre de vista. Després, van començar a cridar-lo i no responia. El van buscar per tota la casa fins que, l’Aina, cansada de buscar es va repenjar sobre d’uns llibres i va descobrir una porta corredissa. Va cridar a la Lliri. Van baixar a baix i van veure l’ Alec posant una mena de xip al pare de la Lliri! De tant frustrada que estava la Lliri es va abraonar sobre l’ Alec i li va clavar una bona petada. Després l’Aina el va immobilitzar i juntes van extreure el xip del pare. Després van obligar a l’ Alec a confessar tot el que havia fet la seva companyia. Pel que es veu ell era el director de l’empresa i volia clonar a moltes persones per controlar el món, però gracies a l’Aina i a la Lliri , això no va ser possible.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


El van entregar a la policia (la qual es va encarregar dels clons) i l’endemà van exposar la maragda al museu. Ara hi segueix essent i..qui sap? Potser M5S9T0 encara viu...

Sol Siscart Noguer 10 anys

PARE NOEL

Un dia, al Pol Nord, el Pare Noel estava a casa seva amb els seus rens. De cop, es va sentir un fort soroll, un allau estava venint cap a ells. La casa es va ensorrar, però el Pare Noel i els rens es van escapar amb el trineu. El Nadal arribava i els regals estaven a dins la casa. Els nens i nenes es quedarien sense regals! Però el Pare Noel tenia una solució. Anar-se a viure al Pol Sud, anar a buscar velles joguines per reparar-les i transformar-les en noves. El pare Noel va convertir un robot de corda en un robot teledirigit. Al Pol Sud va trobar una pila de llenya i va construir una cabana al costat d’un poble. També es va trobar amb pingüins, que no n’havia vist mai ja que al Pol Nord no n’hi ha. Va trobar-los tan intel·ligents i divertits que els va domesticar perquè l’ajudessin a treballar a la seva fàbrica de joguines. Quan va arribar el Nadal els pingüins i el Pare Noel van anar a deixar les joguines a les cases de cada nen i de cada nena. La nit de després de Nadal, els nens i nenes van obrir els regals. Els pingüins també li van fer un regal al Pare Noel i era un quadre d’ ell i de tots els pingüins. El Pare Noel també els hi va fer un regal. Un peix de goma per a cada pingüí.

Pol Mampel Nieto 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


UN DIA D’ESTIU QUALSEVOL

A mi m’encanta l’estiu! M’agrada perquè el dia és llarg, assolellat i fa calor. A més a més, pots portar roba lleugera, sense haver de posar-te la jaqueta. També pots anar a veure els teus familiars sovint, perquè tens més temps lliure. Pots anar d’excursió, banyar-te a la piscina o a la platja. A mi m’agrada molt la muntanya, però també la platja. La muntanya m’agrada perquè ... Respires aire pur, si vas d’excursió i trobes algun llac, t’hi pots banyar. O estirar-te a l’herba, sentir i observar tot el que t’envolta. És molt agradable. El cant del ocells, el soroll del riu ... I de la platja el què m’agrada és ... Poder passejar arran del mar i que cada onada porti l’aigua fins als teus peus, sents aquella frescor tan agradable. O seure i menjar-te un gelat amb els teus amics. O simplement venir d’hora i veure la sortida del sol i sentir les onades com vénen i se’n van. Però no només pots anar a la platja o a la muntanya també pots anar a algun esplai. Allà pots fer nous amics i aprendre noves coses, divertir-te i moltes coses més. Fas activitats i t’ho passes bé. Jo vaig a un esplai, i tots els dies menys dos vaig a dinar a casa. Un a casa meva, un altre a casa els avis i l’última a casa dels altres avis. Sempre mengem coses fresques perquè fa molta calor. A mi m’agrada arribar a casa i veure que hi ha l’aire condicionat engegat i que està tot fresc. I si hem de beure aigua sempre ens hi posem gel i ja no tenim tanta calor. I també m’agrada molt sortir a la tarda, menjar un gelat i anar passejant per la plaça de davant de casa. Els gelats que mengem estan tan bons i tan frescos que se’ns fa la boca aigua de només pensar-hi. Sempre he pensat que l’estiu és una de les estacions que més m’agrada. M’encanta l’estiu!!! Mariona Permanyer Rigola 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


PLASTIFICATS

Una a una les meves amigues van entrant a la famosa caixa al costat de la senyora Filprim. Ui!!!!!! ha tocat el meu torn, la senyora em posa l’etiqueta i em fica a la caixa. Buf!!!! quina calor que fa aquí dins!!!. Passem unes 10 hores viatjant en una cosa quadrada amb rodes, fins que per la finestreta que hi ha veig un cartell que diu Barcelona. Em van dir que era un lloc on hi ha molts restaurants, bars i botigues. Arribem a un restaurant a la platja de la Barceloneta i allà em treuen tot l’interior de líquid amb gas i l’aboquen en un recipient de vidre. Li donen a una nena petita amb dues cuetes. Però després, em tiren a terra i jo acabo rodolant fins a la mar! Aquí fa molt de fred, brrrrrr! Poc a poc uns peixos grisos amb una muntanyeta a sobre s’acosten i em volen menjar! Però finalment se’n van fent el mateix moviment de ziga-zaga que quan venien cap a mi. He passat molta por però jo segueixo navegant atrapada per una corrent que em porta a un lloc molt sec, una terra amb pocs arbres i animals de tota mena uns amb ratlles negres i blanques, altres de color groc amb taques marrons, altres corren molt ràpids, molts ocells,... Al costat hi ha un poblet amb moltes cases. Totes fetes amb trossos d’ un material que els humans en diuen ferro, maons de fang i palla. Un nen petit amb la cara bruta, la samarreta trencada i uns pantalons marrons s’acosta decidit, m’agafa i em porta a casa seva. Cada dia em va a omplir a una font petita fins que un dia em torna a llençar al mar. Jo segueixo el meu viatge per el món. Mentre mirava el paisatge del país on hi ha molts animals grisos amb trompa i que les dones tenen un punt vermell al front, un grup d’animalons em comencen a menjar, els dic que sóc tòxica, que no em podran digerir però no semblen escoltar-me. Poc després de menjar-me, comencen a morir a poc a poc i em sento molt malament que la meva família i jo siguem els culpables de la mort de molts animals aquàtics.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Però no en tenim cap culpa. La culpa la tenen els humans per crear-me i per llençarme al mar. Després era una tros d’ampolla però, tot i això, segueixo el meu viatge. Passo pel país d’aquells animals que salten i tenen una butxaqueta a la panxa, allà el fons marí és preciós, hi ha coralls de tots tipus i colors; tot i que, molts estan morint...... També passo per una illa amb moltes flors, volcans i aigües cristal·lines. Vaig arribar a veure la concentració de plàstic més gran del món. És més gran que Espanya, França (on vaig néixer) i Alemanya juntes! Però un dia d’aquells una corrent molt forta se m’emporta fins a una illa prop de la República Dominicana. Quan arribo veig una platja plena d’ampolles, llaunes, plàstics ,bosses, coses quotidianes que els humans feu servir dia a dia però no penseu mai on poden acabar..... En veure tot això vaig reflexionar sobre el futur de la Terra: Crec que d’aquí uns quants anys hi haurà més plàstics al mar que peixos, perquè els peixos a poc a poc van morint asfixiats del plàstic que mengen. Vosaltres aneu inventant Iphones X i ordinadors intel·ligents però si no reaccioneu ja d’aquí uns quants anys al món no hi haurà mar on puguin viure animals! Només depèn de vosaltres i de les vostres accions. Cuida el teu entorn. Respecta la natura. Respecta la Terra. Quin món vols?

Carla Barrionuevo Quinteros 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


ELS ANIMALS DE COMPANYIA Quan jo tenia sis anys, la mare ens va regalar als meus germans i a mi un cadell “Bichon Maltés” que és l’ alegria de la casa. Aquest gos es diu Cloe. La Cloe corria i jugava per tota la casa i ens mossegava les sabates. Ens robava els mitjons i me’ls deixava foradats . Als estius ens l’emportàvem a la platja i va aprendre a nedar. Al cap del temps ens vam adonar que quan anàvem a l’escola , i la meva mare a treballar, estava hores sola i es posava nerviosa. Vam decidir que fos mare i va començar el nostre repte: buscar-li un bon company. Aquest company devia de ser de la mateixa raça, no molt gran i que fos tranquil. Al final li vam trobar el company ideal d’uns amics. Vàrem organitzar una trobada i els vam deixar un parell d’hores. Al cap de tres mesos, sense avisar a cap veterinari, van néixer tres cadells a casa. Era un 31 de desembre .Va ser el millor regal de Nadal Els meus germans i jo vam veure tot el part. Vam veure com naixia un per un, els netejava i els hi donava de mamar. El disgust el vam tenir quan vam haver de decidir quin dels 3 ens quedàvem. Ens vam quedar una femella molt moguda i li vam posar el nom de Coco. Els altres dos cadells els vam regalar a uns amics de total confiança, per assegurar –nos de que els cuidarien bé. Ara ja marxem a l’escola tranquils perquè es queden soles i es fan molta companyia i cada dia quan arribem estan esperant a la porta d’ entrada. La mare, “la Cloe, no està com abans de tenir els cadells. Ara és molt més tranquil·la i molt més carinyosa. La Coco, en canvi, és totalment el contrari: moguda, alegre, envejosa. La veritat és que es porten molt bé. No diuen res en tota la nit fins que els hi obrim la porta de la seva habitació. Estan constantment vigilant què fem tots els membres de la família. A la mínima que veuen a algú que no coneixen, comencen a bordar sense fi. Personalment, és una meravellosa experiència poder conviure amb dos animals tant entranyables . Em donen molta alegria i companyia. Els meus avis tenen un gos caçador. Avui m’han donat una bon notícia. La Xispa, la gossa, serà mare. Quina il·lusió!

Miguel Vall Soler 11 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


UN QUADRE FANTASMA

Hi havia una vegada un pintor anomenat Goghi que va fer un quadre molt bonic, però que era una mica intrigant, perquè era un retrat del seu avi. El va fer quan tenia dinou anys i no el va acabar fins els vint-i-un anys. Va arribar a ser un quadre molt famós arreu del món. Es va exposar en diferents museus, fins i tot li van demanar alguna rèplica a l’autor, però ell estava massa ocupat pintant altres quadres. Aquest famós quadre, primer va anar a parar a París, al Museu d’Orsay, després al seu propi museu, el museu Goghi, després cap a Itàlia a la Galleria degli Uffizzi i així fins voltar per tot el món. El que ningú sabia és que aquell quadre estava maleït per l’esperit del seu avi. Cada tarda, a les 18:45 h sortia el fantasma de l’avi del pintor. Qui veiés el quadre en aquell moment s’emportaria un bon ensurt. Un bon dia, quan estaven tancant el museu, cap les 18:40 h, els vigilants estaven fent que la gent marxes perquè havien de tancar i quan va sortir tota la gent ja eren les 18:45 h. De cop, es va sentir un soroll estrany i un dels vigilants li va dir pel “walki talki” a l’altre: -Cristhian, he sentit un soroll estrany pel sector Goghi. Ves a mirar que no s’hagi quedat ningú, com alguna vegada ha passat. En Cristhian li va contestar: -D’acord ara hi vaig Martí. Al cap d’una estona, el Cristhian no apareixia i el Martí li va tornar a dir: -Que estàs be? I el Cristhian li contestà:

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


-Eee.. estiiii... ccc.. béeeee... cooo..mpany. El Martí li preguntà perquè li parlava així d’espantat i ell va contestar que li semblava que havia vist el fantasma de l’avi del pintor Goghi. El Martí no s’ho podia creure i li va dir que ja n’hi havia prou per avui, que demà ja ho mirarien més a fons. L’endemà quan van plegar a les 18:40 h van anar ràpid i a les 18:45 h van anar a la sala Goghi per mirar que passava. De cop va sortir com una mena de fum del quadre i del fons del fum es veia l’esperit de l’avi del Goghi, però només van veure com una mena de cap volant! Tots dos van cridar a l’hora: -Aaaaaaaaahhhhhhh que es això??!!!!! No podrem dormir aquesta nit de l’ensurt!!! Se’n van anar corrents cadascun cap a casa seva a explicar-ho a la família. Al cap d’una estona, ja més calmats, van tornar per veure si ja havia marxat l’esperit de l’avi. Portaven un caçapapallones per intentar atrapar-l’ho. Quan va sortir l’esperit van aconseguir atrapar-lo i van dir: -Per fi!!!!!! Ja et tenim. I de cop i volta, es van començar a veure unes cames, un cos... No era un fantasma, era una persona que s’havia disfressat d’avi de Goghi!! Finalment, havien resolt el misteri del fantasma, no era cap esperit, era tot plegat, una simple broma del cap del museu. I des d’aquell moment, Goghi va anomenar al seu quadre: EL QUADRE FANTASMA.

Oriol Morales Sánchez 12 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


JĂşlia Macias Prieto | 4 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


DIFERÈNCIES

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Aitana Saumell Lรณpez 13 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA PRINCESA I EL DRAC

En un petit poble acollidor, fa molt i molt de temps, hi vivia un rei, una reina i una princesa. La princesa era molt valenta i forta i vivia amb la seva família en un castell, a dalt d’una muntanya. Molt a prop del poble vivia un drac dins d’una cova. El drac era verd, enorme i molt lleig, tenia quatre caps i treia foc per la boca. Cada dia el drac es menjava una ovella o una persona del poble. No hi havia ningú suficientment valent per matar el drac. El poble cada cop era més pobre, ja que el drac es menjava tots els habitants i els animals i, a més, cremava tots els camps de conreu; però un dia la princesa del castell, tipa que el drac tingués a totes les persones del poble espantades, va agafar la seva espasa i el seu cavall negre i es va plantar a la cova del drac. Tot el poble estava preocupat per la princesa, però ella va entrar decidida dins la cova i va aconseguir clavar-li l’espasa. Els vilatans estaven molt orgullosos de la princesa i, quan va arribar, li van donar la benvinguda, ja que per fi van deixar de patir. De tota la sang que va deixar el drac, va néixer un roser i van sortit roses vermelles. La princesa, il·lusionada, va repartir una rosa per a cada família que havia perdut un ésser estimat. Finalment, tots els habitants del poble van poder viure feliços i tranquils com mai ho havien estat.

Així és com m’agradaria que acabessin les histories d’aquest Sant Jordi, sense princeses que les vinguin a salvar.

Júlia Mañá Sala

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net

12 anys


CORRESPONDÈNCIA: L'INFERN

Àvia Ghada, Sóc la teva neta Lina. Com estàs allà a casa? La mare m'ha dit que tu no has pogut venir de vacances a Lesbos, perquè no hi havia més lloc al camió en el que viatjàvem, i que et vas haver de quedar a Síria. Encara has de jugar a fet i amagat, a l'habitació de sota terra, amb els veïns, per escapar-vos del foc? L'altre dia van venir uns senyors amb corbata a l'acampada que estem fent a Moria. Van dir que aquest lloc és un infern i que sovint hi ha epidèmies, no sé el que són, i em vaig espantar, però el pare em va explicar que ho deien per la calor que fa, tot i que aquí no fa calor, més aviat fa fred. Fa un parell de dies una amiga que he fet aquí va aparèixer amb uns talls als braços i plorant desconsoladament. La tieta Fàtima em va dir que era perquè havia caigut, però ella no l'havia vist caure ja que havia anat a buscar aigua, perquè en aquest lloc no n’hi ha i anem amb uns homes a buscar-la. Al cap de dues setmanes d'haver arribat, la mare va començar a tenir una tos estranya, i ens vam traslladar a una altra tenda més gran, que compartíem amb 25 persones més. La tieta em va dir que era per conèixer a gent nova. Fa tres setmanes, un home em va agafar en braços i em va dir que no patís, que d’aquí poc estaria gaudint. Llavors va aparèixer la mare, amb un ganivet, l'home es va esvarar, em va tirar a terra, i va sortir corrents. Jo li vaig preguntar a la mare què feia amb el ganivet, i ella em va respondre que estava fent el sopar, però aquí no tenim cuina, i aquell dia no vam menjar, ni el següent, ni l'altre... Fa uns dies el pare es va reunir amb uns senyors a la tenda, i suplicant i plorant, els va demanar que ens deixessin quedar a Grècia, però des que vam arribar aquí en aquell vaixell no hem tornat a sortir, no hem visitat la ciutat, ni hem conegut a altra gent de fora l'acampada... No és això el que se suposa que es fa a unes vacances?

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Els primers dies va ploure molt, i l'aigua es colava a la tenda, arribava als llits i ens mullàvem. La tieta em deia que se'ls hi havia espatllat una cosa i que de seguida ho arreglarien, però encara ara quan plou em mullo. Només sé del cert que portem aquí tres mesos, i que ens hi quedarem molt més. Em pregunto si deu ser esgotador fingir tot el dia, com la mare, el pare i la tieta, fent veure que aquest lloc és magnífic, quan en realitat hem vingut escapant de la mort per tornar-la a trobar.

Carla Robles Pareja 13 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


ESTIMADA INNOCÈNCIA:

"Estimada innocència, Estic indecisa. No sé si donar-te les gràcies o retreure't el que va passar. A aquella edat, jo no era conscient del que passava ni em vaig adonar que aquell dia escoltaria les seves últimes paraules. No em va passar pel cap que allò pogués succeir. Jo tenia 8 anyets. Era una nena petita que no entenia com funcionaven les coses. No creia que la vida pogués ser tan cruel. Recordo el dia que l'àvia va venir a casa i ens va dir al meu germà gran, en Marc, i a mi, que ens havia d'explicar una cosa. Tenia unes ulleres molt marcades i feia cara de no haver dormit, cosa estranya en ella, ja que sempre anava ben arreglada. Va dir que faltava poc temps perquè marxés a fer un viatge del qual no tornaria. Jo no ho entenia. En Marc, en canvi, als seus 12 anys, es va posar a plorar i a demanar-li que lluités i es quedés amb nosaltres. Va respondre que el metge li havia fet unes proves que demostraven que ja li quedava poc temps abans d'emprendre el viatge, i jo, tota emocionada, li vaig preguntar on aniria. Em va respondre: 'faré un viatge que només es pot fer una vegada a la vida. Aniré fins al més enllà. Pujaré fins al cel’. Mentre ho deia li va caure una llàgrima. Em sabia greu que marxés, és clar, però jo volia que m'expliqués tots els detalls del seu viatge: on aniria, què visitaria..., i no entenia que cada una de les seves respostes fos una metàfora. Vaig preguntar-li si podria fer una excepció, si algun dia tornaria a casa amb nosaltres i tot seguiria sent igual. Però em va dir que no, que ningú tornava d'aquest viatge, però que sempre, sempre, estaria al meu costat. No vaig entendre aquella resposta, tot i que avui en dia m'adono que era veritat. Sempre ha estat al meu cor. M'ha ajudat a prendre decisions, m'ha acompanyat en els moments més durs, m'ha protegit i m'ha estimat. Al saber que ella no tornaria, la meva ment innocent va idear un pla: quan fos més gran, jo seria la millor astronauta que del món, i així podria portar a tota la família a visitar-la i ens reuniríem plegats de nou. Més tard, vaig sentir que parlava amb els pares, tot i que no hi vaig posar molta atenció. Recordo que la mare es va posar a plorar i el pare li va fer una forta abraçada. I l'àvia va dir que ho havia intentat, que els metges havien fet tot el possible però que no hi havia manera de salvar-se. Abans de marxar, l'àvia em va fer una forta

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


abraçada i em va dir una cosa que sempre recordaré: 't'estimo petita, mai no ho oblidis. Sigues forta per mi, que sempre seré amb tu'. El dia següent, els pares van anar a veure l'àvia, però a mi no m'hi van deixar anar. Jo em vaig quedar a casa, on el Marc, després d'haver anat corrents a la seva habitació per plorar durant hores, no en va sortir en tot el dia. Quan els pares van tornar, van dir que l'avió de l'àvia ja s’havia enlairat i es dirigia cap al cel. Tots dos feien cara de tristesa i de tant en tant, mentre miraven a l'horitzó, els hi queia una llàgrima. L'endemà em van fer vestir de negre i anar a una missa, on hi havia una gran imatge de l'àvia somrient. Jo em preguntava si era un comiat ara que ella era fent el seu viatge, però no entenia el perquè de tants ulls plorosos. Només se m'acut una paraula per definir com vaig viure tots aquell moments: innocència. La innocència va fer que em fos més fàcil d'assumir tot el que va passar, però a la vegada que no en fos gens conscient i que, per tant, no valorés prou aquell últim dia amb l'àvia. Ara entenc el que va passar, i en el meu interior em sento culpable per no haver-la valorat més quan estàvem juntes, per no haver compartit més moments amb ella o per haver pensat que mai marxaria. Sé que és una mica tard per escriure't això, però necessitava desfogar-me, necessitava sentir-me millor. I més, en un dia com avui. " La Mireia, el dia que feia onze anys de la mort de la seva àvia, va agafar la carta que mai havia tingut el valor d’escriure i amb la qual s’havia tret un gran pes de sobre i, tal i com va viure els últims moments amb la seva àvia, va decidir enviar-la. Amb la innocència d’un nen petit, va agafar la carta, va fer-ne un avió de paper, i el va llençar per la finestra on el vent la va acollir. La Mireia va murmurar: ‘Àvia, he escrit aquesta carta per deixar anar tot el que sento i finalment he decidit que vull enviarla cap on vas marxar. Espero que arribi fins al cel, més amunt dels estels i les estrelles, allà on algun dia ens reunirem. T’estimo i sempre t’estimaré.’ Va observar com la carta era portada pels vents fins que la va perdre de vista i després no va poder evitar caure en un plor profund.

Silvia Botifoll Pinya 13 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA SEGÜENT CANÇÓ Mai t’ha passat això de sortir de casa un minut més tard i de perdre el bus o el tren? Segur que, com a conseqüència d’això, has desaprofitat un dia sencer, ja sigui per haver arribat tard a un compromís o a qualsevol altre cosa. Bé, ara imagina’t que és el teu primer dia en una feina nova, o que és el dia de l’examen on t’hi jugues tots els anys de carrera, o que la teva àvia és a l’hospital d’urgències. És igual, imagina’t una situació en la qual hagis d’agafar el tren per arribar-hi a temps. T’estàs esperant a l’andana a que arribi el teu tren, pensant en què faràs al llarg del dia. És primera hora del matí. Les 7:30h, el tren passa a les 7:32h, falta poc. Agafes els auriculars i els connectes al mòbil i escoltes la cançó que més t’agrada. Just en aquest moment arriba el tren. Deixes sortir a tothom, entres i t’asseus en el primer seient que veus. Mentre la gent entra, et poses a pensar a on deuen anar. Mentrestant, la teva cançó segueix sonant. El teu destí no es troba molt més lluny, queden potser tres minuts. Mires per la finestra, però no aconsegueixes distingir-ne res. El tren va massa ràpid com per veure el paisatge però no passa res, t’imagines un paisatge en el que estàs amb la persona que et recorda just a la cançó que estàs escoltant ara mateix. Et relaxes un moment, saps que quan surtis del tren comença el teu dia, estaràs a gust i amb els peus a terra. De sobte, la cançó arriba al seu final, i, aquell segon que passa entre cançó i cançó, mai acaba. T’hagués agradat escoltar la següent cançó, oi? I la següent? I totes les altres? Si haguessis sabut el final d’aquest viatge fictici, segurament no m’haguessis fet cas quan t’he dit que t’imaginessis aquesta situació. Ni tu, ni jo, ni ningú hagués volgut imaginar-se aquest viatge. Ni tu, ni jo, ni les cent noranta-tres persones que probablement tampoc haguessin volgut imaginar-s’ho. Aquestes mateixes persones són les que no van poder escoltar la següent cançó de la llista, aquell 11 de març.

Ariadna Díaz Navarrete 15 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


LA MEVA DONNA ANGELICATA

El paisatge càlid d’una primavera anava quedant desdibuixat. Escoltava la melodia d’una dolça veu. Pel camí de blanques flors vaig descobrir-te. Com foc que crema. Uns peus fins i una pell blanca com la neu s’estenia creant un cos indomable que s’entreveia en la tela del teu vestit. Seies al costat del riu, amb els ulls entreoberts deixant que el sol marqués de pigues la teva cara. T’havies banyat amb la roba que ara t’abraçava la pell fogosa, deixant veure tots els traços del teu cos. El teu cabell gotejava aigua daurada. I les teves celles emmarcaven l’oceà. Crec que cantaves; Però ho feies tan fluix que jo només podia veure uns llavis rosats movent-se entre silenci. El riu et dibuixava. Reflectint la pau en l’aigua. I tu li dedicaves melodies d’amor als rajos de sol. Potser eres un àngel. Vas enretirar-te els cabells daurats i a l’obrir els ulls l’oceà va inundar-me. I la meva pell va enamorar-se de tu. Vaig jeure al teu costat i també, vaig deixar-me il·luminar pel sol. Observant-me vas somriure’m; vaig saber que el meu desig era ser teu. Vaig agafar una petita flor blanca i la vaig deixar lliscar entre el daurat dels teus cabells. Oceà. Em miraves. Amb ulls clars, desig i pau.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


La teva boca rosada m’observava entreoberta i els teus llavis gruixuts xiuxiuejaven el meu nom. Les pigues tacaven el teu rostre i la roba començava a assecar-se. Els teus cabells es tornaven blanquinosos i dibuixaven la forma dels teus pits. Jo seguia observant-te, adorant-te, entre la melodia d’aire primaveral. Vas agafar-me la mà i vaig sentir cada doblec de neu en la teva pell. Ressaltava la blancor quan t’envoltaves de la meva foscor. I poc a poc el teu vestit va anar caient espatlla avall i va acabar ballant dins el riu. El reflex de l’aigua ens delatava. Jo només volia besar el teu art. I entre flors s’olorava la barreja d’oceà i desert. Blanc i negre. Aquella tarda de primavera, amb el sol a les esquenes i el desig de fer-nos un. Irene Sáez Urdaneta 15 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


AMOR ENTRE FRONTERES

Des de 1961, el mur de Berlín s’havia convertit en el gran símbol de la guerra freda, el símbol de la divisió d’un estat. Aquest gegant inamovible va ser testimoni de la violenta i rigorosa separació entre amics, familiars i amants durant els cruels anys del conflicte bèl·lic. Jo mateix vaig viure aquests durs anys separat de tot el que estimava. La meva història comença així. Tot just després de preparar-me un te de poma i canella, em vaig asseure davant l'escriptori, damunt del qual es trobava un paper en blanc i una ploma vella que amb prou feines escrivia. M’havia proposat tornar a establir el contacte amb vells amics i familiars. Mentre la meva ment pensava les expressions idònies, la ploma dansava i la tinta s’escorria traçant el redactat. El destinatari de les meves paraules seria el meu amic de la infància Jurgen Steiner. Durant la setmana següent vaig passar els dies amb normalitat, atrapat en la rutina. Un dia qualsevol de juliol de 1961, em va arribar una resposta totalment imprevista. Vaig agafar la carta entregada pel servei de repartiment amb molta cura de no estripar-la i vaig començar a llegir. Estimat Hans, Crec que les teves paraules anaven destinades a una altra persona ja que dissortadament el meu nom no és Jurgen Steiner. Si no recordo malament, el destinatari del teu enviament és l’antic propietari de la vivenda on fa tan sols qüestió de setmanes vaig traslladar-me. Lamento l’infortuni. Atentament, Lauren Schneider Després d’aquest inesperat fet, vaig decidir respondre a aquella desconeguda Lauren. Durant setmanes ens vam dedicar tendres i dolces paraules mitjançant l’enviament de cartes. Aquesta misteriosa dona de la República Federal Alemanya, sense tan sols haver-la vist, m’havia robat el cor en un sospir i la seva imatge no aconseguia desaferrar-se mai de la meva ment.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Una barreja de sentiments apareixien en el meu interior en pensar en el pròxim 14 d’agost. Aquella data em feia esperar impacientment la seva desitjada arribada però, per altra banda, el nerviosisme s’apoderava de mi en pensar en la futura trobada. Encara avui en dia, recordo amb gran detall la carta enviada el dia previ: Estimada Lauren, Durant aquestes setmanes he conegut una persona que fa bategar el meu cor d’una manera única i especial. Soc incapaç d’esperar un sol dia més sense conèixer-te, tu que has fet girar la meva vida per complet. No em penedeixo ni em penediré mai d’haver enviat aquella primera carta, perquè per sort, per casualitat o per art del destí vas ser tu la destinatària de les meves paraules. Espero l’arribada de demà amb devoció. Sempre teu, Hans Mentre em dirigia cap al punt de trobada, vaig sentir uns grans crits, un gran xivarri m’envoltava, però no vaig prestar-hi gaire atenció perquè el

rebombori era molt

propi de l’època que vivíem. Quan vaig arribar a la zona fronterera on havia de creuar des de la part oriental fins a l’occidental, vaig veure davant dels meus ulls un gran bloc de ciment i unes llàgrimes ardents van relliscar pel meu rostre. Aquell beneït dia en qüestió de segons s’havia convertit en maleït. No va lligar el nostre destí sinó que va estripar sense cap mena de consideració les nostres vides en mil bocins. Escric un punt i final en el petit quadern situat a sobre la taula de fusta de color caoba. M’aixeco i em preparo per sortir al carrer, el mateix rebombori d’aquell dia llunyà ressona en les meves oïdes. Arribo al meu destí, trenta anys mes tard, i sento el cop d’una demolidora impactant contra un bloc de ciment. De sobte a l’altra banda, una mirada de complicitat, una connexió inexplicable, corro cap a la meva estimada i ens fonem en un apassionat i tendre petó Gloria Tarragona Ruiz 15 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


EL MEU SEGREST Desconec quant temps porto tancada en aquesta habitació, i si algun dia en sortiré amb vida. Des que ell m’hi va tancar, pateixo una por i una angoixa constant. Durant la poca estona que aconsegueixo dormir, tinc malsons en els quals recordo el terrible moment del segrest. Un vespre, tornava de sopar en un restaurant japonès amb les meves amigues de la universitat. Caminant pel carrer, encara reia tota sola dels acudits i les bromes de la Laia. De sobte, un home alt i fort, d’uns quaranta anys, se’m va plantar al davant. Durant uns segons, me’l vaig quedar mirant de dalt a baix, fins que ell va trencar el silenci, preguntant-me si sabia on era la plaça de l’aigua. Nerviosa, em vaig girar donant-li l’esquena per indicar-li el trajecte, quan vaig rebre un cop molt fort al cap i vaig quedar inconscient. Quan em vaig despertar, adolorida, em trobava dins d’una furgoneta amb els ulls tapats amb una cinta, i les mans lligades amb una corda. Fins que el vehicle no es va aturar, no vaig parar de plorar i de cridar. Em sentia impotent. Posteriorment, em va fer baixar del vehicle a la força i em va tancar en la barraca. L’estança on em trobo, no deu tenir més de vuit metres quadrats. És freda, bruta, humida i molt fosca. Només té una finestra amb barrots de ferro, amb vistes a un jardí abandonat i ple d’escombraries. A vegades, sento trets molt a prop meu, i penso que el segrestador practica amb una escopeta, per després matar-me com si fos la presa d’un caçador. Però després m’adono que és impossible, ja que si em volgués assassinar, ja ho hauria fet fa molt de temps. A més a més, m’alimenta dues vegades al dia, em porta una manta els dies que fa més fred, no m’agredeix físicament, no em parla… El fet d’estar sola i de no parlar amb ningú en tant de temps fa que estigui pensant tot el dia. És per això que fins i tot he arribat a pensar que és un boig amb trastorns mentals greus, o un home que vol diners per algun motiu i ha demanat un rescat. De tant en tant, intento ser positiva i tenir esperança. Fins i tot intento mantenir la ment ocupada. Però quan el pessimisme s’apodera de mi, penso que cada dia potser serà l'últim que em llevi i que vegi la llum del sol entrar per la finestra. Que potser no tornaré a veure mai més la meva família i els meus amics, i que moriré entre aquestes quatre parets, sense haver pogut dir adéu a les persones que estimo. Ignoro quant temps em queda de vida. Podrien ser hores, dies, mesos o anys. És per això que no penso quedar-me de braços creuats, esperant que prengui una decisió sobre

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


mi. M’estic plantejant dur a terme un pla, en què porto dies pensant. Encara que no les tinc totes, ja que és força arriscat. Però funcioni o no, prefereixo morir dempeus que viure agenollada per sempre més. Elsa Monné de Mas 16 anys EL TEU UNIVERS Als somiadors, als poetes i als qui viuen amb il·lusió la vida. A tots aquells que miren el sol amb un somriure i no donen l’esquena a la lluna. A tu, que llegeixes això, busca la intensitat de descobrir nous camins, el teu camí. Deixa que t’abraci la nostàlgia i et faci pessigolles l’amor. No et cansis de caure, fins i tot quan no estàs cansat. Les papallones tenen una connexió amb una altra a l’altre extrem del planeta, com tu amb la que tens amb una mitja taronja que t’està esperant, o potser una llimona. Ens fan viure una llar de foc acompanyada d’una guitarra i molts amics amb música al cor. Els detalls, els petons, el reventar-se de riure fins que faci mal. Un cafè al mati, la platja, una sorpresa, un t’estimo. Riure per viure, viure per riure. Està bé sentir la bellesa de la solitud de tant en tant, tenir pensaments buits i posar-se màscares que amaguin la por, tot i que faci por posarse aquestes màscares. Està bé ser fràgil i trencar-se quan el got vessa. Mostrar els sentiments a flor de pell ens fa humans, perquè la nostra pell està feta de flors i és delicada. Busca els pètals de rosa que et facin companyia en l’aventura de conèixer qui ets. Busca l’instrument de la paraula per donar sentit a la pregunta. Entre les teves mans, hi tens el món, no el deixis escapar. Nosaltres som el nostre propi univers. Tot i res a la vegada. Brillant però fosc. Tens l’opció d’interpretar-lo d’una manera o una altra, de decidir si és fosc o brillant independentment dels meteorits que es presentin. Tens l’opció d’aprofitar les oportunitats que se’t presentin i les caigudes que comportin, i al final hi haurà estrelles. Veiem l’univers com una cosa infinita, tot i que tu pots posar-hi límit. La decisió, la tens tu. Escull quin és l’univers que vols viure. Clàudia Moncunill Ruiz de Azúa 16 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


CARTA AL FUTUR És possible que en uns anys no et recordis de mi i potser, fins i tot abans d’adonar-te’n, estiguis vivint una vida tan rutinària i monòtona que sentiràs que els dies et pesen com si fossin anys. Segurament pensis

com has arribat fins el lloc on estàs ara, i no

precisament en sentit positiu. El cap et rodarà mil vegades fins que assimilis que no existeix un perquè, que la teva vida és fruit de cada una de les decisions que has anat prenent al llarg dels anys. No vull que et trenquis el cap intentant esbrinar què és el que has fet malament, perquè veuries que aquell fatídic dia només era el principi de la teva vida d’avui i que una sola idea mai no és suficient per decidir un futur sencer. Per tot això, prefereixo no insistir, perquè sé que tot i que te n’adonis a temps, o ho faci jo, insistirem a continuar amb la vida que portem ara. Serà per això que avui estem aquí. No et mentiré, tinc molta curiositat per saber de tu. Vull pensar que un dia com avui em trobaré llegint en temps present aquesta carta al futur. Em pregunto si encara queda una mica de mi en tu. La veritat és que no t'imagino per més que intento fer-ho. M'agradaria saber si ets feliç, si els anys t’han tractat a favor, si has acabat anant a la universitat que volies i si has trobat la persona indicada o, al contrari, encara estàs esperant-la. Vull que m’expliquis què ha estat dels nostres amics i si tens una bona feina, que em parlis del món que m'espera, dels qui han marxat i dels qui estan per arribar, que em diguis qui va marxar quan et va fer falta i qui va estar aquí quan tot anava pitjor. Vull que em diguis qui sí i qui no i, fins i tot, qui mai més. Que m’ensenyis els canvis que m’esperen, les experiències, els records, els aprenentatges, les lliçons, la música que t’agrada i, sobretot, els nous valors. Vull saber si segueixes essent la mateixa noia estereotipada o si per fi t'has acceptat amb tots els teus defectes i, al capdavall, m’agradaria que em parlessis de tot allò que un dia ens vam prometre, si finalment ho has acabat complint. Espero que mai perdis la capacitat de sorpresa, que tractis de no convertir-nos en un autòmat amb un mòbil integrat, que apreciïs cada detall de tot el que ens envolta, que siguis valenta, sincera i que ho arrisquis tot sempre que valgui la pena. Espero que mai callis un t’estimo, que mai t’oblidis d’agrair i de perdonar, que no perdis en el camí el que som i, pel que més vulguis, mai t’oblidis d’on vens, perquè corres el risc d'oblidar també cap a on vas. Claudia Tomàs Reguant 17 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


OBRES ELS ULLS

Obres els ulls, no massa, els tens adolorits. No hi veus bé amb l’ull esquerre, per sort sembla que el dret encara hi veu nítidament. T’aixeques del llit, cansada, i t’arrossegues fins el lavabo. Poc a poc et vas desvestint, lentament, sense pressa. Et baixes els pantalons i et desfàs de la brusa, quedes nua davant del mirall. No reconeixes la persona que reflecteix l’objecte: la pell pàl·lida que t’havia caracteritzat sempre es veu maquillada de colors més foscos. La cuixa dreta ha estat la més mal parada, un extens blau la recobreix. Et fa mal, molt de mal. Et fa quasi tant de mal com l’esquinç del turmell esquerre. “Els braços estan prou bé”, penses, tot i que els veus plens de petits hematomes poc dolorosos. Les costelles dretes són el que et fa més mal. Podries tenir-ne alguna de trencada, penses. Et costa respirar i només de resseguir-les amb el dit el mal s’agreuja. La cara t’ha canviat, n’estàs segura. Tens l’ull esquerre inflat, de color blau, et penedeixes del que vas dir. El llavi superior està ple de talls, no pots somriure. De fet, fa temps que no somrius, no te n’havies adonat. Un cop t’has repassat al mirall de dalt a baix un parell de cops, entres a la dutxa. El contacte de l’aigua amb el teu cos t’adoloreix al principi i t’alleugereix més tard. T’ensabones amb calma, és l’únic moment de pau que tindràs en tot el dia, l’únic moment per a tu, per reflexionar. Fa temps que no veus la teva família, no cal parlar ni dels teus amics. Vas trencar amb el passat per crear un futur. Tanques l’aigua i t’emboliques amb la tovallola. Tornes a l’habitació i dubtes quina roba posar-te, ja fa temps que no et vesteixes per a tu mateixa. Esculls un vestit vaporós decorat amb flors liles, s’apropa l’estiu i ja comença a fer calor. Escoltes un soroll. La porta. Ja ha tornat. Baixes les escales amb calma, prepares el teu millor somriure i t’apropes alegrement. Li preguntes com ha anat a l’oficina, avui ha trigat menys del normal. Et respon de mala manera. Pobre, ha tingut un dia dur a la feina, penses. Intentaràs no fer-lo enfadar, no s’ho mereix. Ho intentes però no ho aconsegueixes. S’enfada quan et mira de fit a fit i veu el vestit que llueixes. T’insulta repetidament, t'humilia i comença tot. Rectifiques, no comença: acaba.

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


L’últim insult va acompanyat d’un cop de puny. Un altre. Seguit de molts més. Caus a terra, no ho aguantes. En aquest moment et poses a pensar en quin moment va començar tot, quan es va convertir l’amor en violència. No pots distingir un inici, ja fa molt d’això. Una patada. Et penedeixes de no haver seguit els consells de la teva mare, ni els del teu millor amic. “M’estima”, penses, “m’estima i per això em tracta així, és la seva manera de mostrar afecte”. Una altra patada. Ja no notes les cames. El teu cos no aguantarà molt més. Et penedeixes de tot, tan de bo poguessis tornar enrere. Un fortíssim cop al cap et deixa inconscient. Les flors liles es tenyeixen de vermell. Ja no penses. Ja no obres els ulls.

Regina Arnero Delgado 17 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


DISSABTE

En llevar-me ella ja no hi és, ha anat a treballar. Agafo la meva jaqueta de pana i surto de casa. No fa molt bon dia, està ennuvolat, no crec que plogui. Caminant pel barri passo per davant del carrer de L’avellaner, feia molt de temps que no passava per aquí, és normal, vaig decidir que era hora de canviar, encara que aquí hi guardo molt bons records. En passar per aquí em venen records de quan anava a l’institut. En aquells temps semblava que feia més sol, si hagués sabut que totes aquelles hores estudiant no em servirien per a un futur, potser hagués aprofitat més la meva joventut. Recordo l’ansietat de treure bones notes, pressió i més pressió per acabar resolent-ho pràcticament tot en un examen. Pensant no m’he adonat que ja he arribat, entro al bar, està sonant About a girl, només d’escoltar-la em surt un somriure. M’assec al mateix lloc de sempre, demano un cafè i un dònut. Començo a llegir el diari i només mirar la portada amb lletres grans es llegeix “Barça, reis d’Europa”, sota una gran foto es llegeix un titular més petit que posa “Puja un 3% l’atur a Catalunya”. La cambrera em porta l’esmorzar acompanyat d’un somriure, faig un glop del cafè i em cremo la llengua, això em fa pensar en ella, li passa sovint. Em ve al cap que després de la discussió d’ahir a la nit penso que potser estem allargant una historia que hauria de haver acabat fa temps, és increïble com una cosa que et dona tant et pot arribar a fer tant mal. M’agradaria poder explicar el que sento a algú, com per exemple l’home que seu al meu costat en el bar amb un posat elegant i sempre amb la mateixa perla gris a la corbata. Però aquí em sento sol rodejat de persones, és on vinc a pensar. Acabo, pago i marxo, disposat a reconciliar-me amb ella. Quan arribo a casa ella ja ha tornat, hi ha la jaqueta al penjador, el passadís se’m fa etern, és al menjador, probablement escoltant música, no hem parlat des d’ahir a la nit, crec que m’espera una llarga conversa.

Aquest cop no, s’aixeca i amb una

abraçada i un “t’estimo” m’ho diu tot. Francesc Isern Vilardell 18 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


JĂşlia Santos Duarte | 5 anys

Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net


Roc Figueiras Fernandez Passeig del Pla, s/n | 08230 Matadepera | montcau.net

5 anys

Profile for Montcau

Llibre de Sant Jordi 2019. Escola Montcau - La Mola  

Advertisement