Issuu on Google+

El text

Secret

Montse Boher

del

Vent

il路lustraci贸

Javi Rey Marina Mart铆n


- espai per la dedicatòria

Per a.... de.....

ertificat-C

ertificat-C

2

Aquest conte personalitzat és un llibre màgic. Desperta la imaginació de la protagonista, convertint-la en somiadora de núvols, exploradora d’estrelles o guerrera del vent.

3


Terra

La gran sequera de (de provĂ­ncia/paĂ­s)

4

5


Feia molt, molt de temps, que la pluja no regava la Terra. D’ençà que no plovia, els camps (de província) eren secs com soles de sabata, els rius s’esprimatxaven i les primaveres naixien sense cap flor. El dia que vaig fer (edat nen/a) anys, la darrera gota del riu es va eixugar. Tothom estava trist i espantat. L’àvia (nom àvia nen/a), ensopida, em va dir: —(Nom nen/a), petitó meu, l’aigua ens ha abandonat.

6

7


Com podria viure en un món sense aigua? A mi m’agrada tirar pedres als rius, banyar-me al mar, omplir globus d’aigua fins a vessar… Què farien els pagesos en un món eixut? Com regarien les tomaqueres i els cirerers? Per on navegarien els vaixells? Per on lliscarien els surfistes i els esquiadors? Per on caminarien els pingüins? Què se’n faria del corall, de les petxines, dels hipopòtams, de les granotes i dels cocodrils? Aquella nit, me’n vaig anar al llit ben preocupat. Els pares m’havien dit que no havia de patir; encara quedava molta aigua als pous. Però, i si l’aigua dels pous també marxava? Estava nerviós i no podia dormir. Vaig llevar-me. Al passadís, ressonaven els roncs greus (del papa/de l’oncle) (nom) i el ronquets aguts de la (mama/tia) (nom).

Vaig obrir la porta del jardí sense fer soroll i em vaig acostar al pou. La lluna plena es reflectia a les aigües negres, petita com una estrella. Una llàgrima gruixuda em va lliscar galta avall i va caure dins del pou. «Núvols, torneu aviat», vaig xiuxiuejar mentre plorava. Com si aquelles paraules fossin màgiques, del fons del pou va començar a enfilar-se un vapor blanc. La boirina es va anar tornant densa i compacta. Una veu lleugera va sortir del vapor: —Qui crida els núvols? Em vaig espantar una mica. D’on venia aquella veu?

8

9


Amb fascinació i sense paraules, vaig trigar una bona estona a contestar: —Els crido jo, em dic (nom nen/a). Els vull demanar que tornin. —Doncs, em sap greu, però els núvols no poden venir. Jo sóc l’Últim Núvol viatger; no n’hi haurà mai més cap. —Però, per què? Per què no volen viatjar? Han de venir! Haig de parlar amb ells com sigui! —Com sigui? D’acord. Si això és el que vols, enfila’t. Et duré a un lloc on podràs veure els núvols i parlar-hi. Però t’adverteixo que no aconseguiràs fer-los volar. Aquella massa de vapor m’estava parlant? No m’ho podia creure. Durant un segons vaig dubtar si pujar-hi o no. Què dirien els pares quan no em trobessin enlloc? Em cauria una bona esbroncada! Tanmateix, potser aquella era l’única oportunitat per fer tornar la pluja. No la podia deixar perdre: vaig decidir enfilar-me al núvol misteriós. —Molt bé, (nom nen/a). Agafa’t fort que això no és cap atracció.

10

I, dit això, l’Últim Núvol va cridar amb força tres vegades: —Harmattan! Harmattaaan! Harmattaaan! De sobte, una silueta fosca va passar com un llamp per davant de la llum de la lluna. Deixant una cua de pols al seu pas, es va palplantar al nostre costat.

11


—Harmattan és un vent africà, càlid i polsós. És l’únic cavall que conserven els guerrers del vent. I el seu genet, com mana la tradició, també es diu Harmattan. —Com? Això, què dius que és? Un vent o un cavall? —vaig preguntar sense entendre res—. I qui són aquests guerrers dels quals parles? —Ha, ha, ha! Quantes preguntes! —va exclamar l’Últim Núvol—. Tots els vents són cavalls d’aire que galopen. Els seus genets, els que guien els cavalls, són els guerrers del vent. Gràcies als vents, els núvols podem moure’ns pel cel i viatjar d’un país a un altre. Jo obria uns ulls com unes taronges i tenia un mig somriure d’incredulitat als llavis. Tot allò era massa estrany per ser cert!

12

—Prou xerrameca —va dir el guerrer Harmattan amb veu greu—. Hem de marxar. Tenim un llarg camí encara. Llavors, Harmattan va esperonar el cavall d’aire i un galop de vent ens va empènyer, a l’Últim Núvol i a mi. Cel amunt i cel enllà, creuàvem el firmament a gran velocitat! —Núvol, on és el guerrer Harmattan? Miro enrere i no el veig. —Hi, hi, hi! No pateixis, (nom nen/a), Harmattan no ha pas marxat! Quan cavalquen els seus cavalls, els guerrers del vent es tornen invisibles. És un dels dons d’aquest poble meravellós.

13


aire

En (Nom nen/a) descobreix l’Illa dels Núvols

14

15


Damunt l’Últim Núvol, el món era tan petit que semblava de joguina. Als ulls m’hi brillaven els llums de grapats de cotxes i pobles. —On anem? —vaig preguntar. —Anem a l’Illa dels Núvols. —Els núvols teniu una illa? —No és que tinguem una illa, és que naixem en una illa. —Ah, sí? —vaig dir amb desconfiança—. I com és que (el/la mestre/a) (nom docent) de l’escola (nom escola) no m’ha parlat mai d’aquesta illa? Els pares i els mestres ho saben tot. —Hi, hi, hi! Ha, ha, ha! —Harmattan i l’Últim Núvol van esclafir a riure alhora. —(Nom nen), quan et facis gran ja descobriràs que no hi ha cap persona que ho sàpiga tot! —va cridar rere meu el guerrer.

16

L’Illa dels Núvols no sortia a cap mapa, ni tant sols als digitals. Sempre estava coberta d’una boira immensa i espessa que privava tota mena de visió. A més, els guerrers del vent s’encarregaven de protegir l’anonimat de l’illa llançant intenses ràfegues d’aire per allunyar qualsevol ésser o màquina que s’hi acostés. Era molt important protegir l’Illa dels Núvols: era el lloc on naixien tots els vents i els núvols de la Terra. Si aquest indret patís algun mal, tots els climes del món es capgirarien de sobte, i provocarien grans desgràcies. Tot això m’ho van explicar Harmattan i l’Últim Núvol, mentre galopàvem entre estrelles i constel·lacions.

17


D’esgotament, em vaig adormir damunt el cos flonjo de l’Últim Núvol. Al cap d’una estona, després d’un somni de cotó fluix, vaig tornar a obrir els ulls. A l’horitzó, uns raigs de sol ataronjats treien el nas tímidament. Havíem deixat enrere les terres plenes de ciutats i boscos. A sota, tot era un llençol d’aigua infinit.

—L’Illa dels Núvols és completament circular. Al seu voltant, s’alça un cercle de serres altíssimes que es desplomen al mar i formen penya-segats. Al mig, hi ha un gran desert esquitxat d’oasis, la llar dels guerrers del vent.

—Ja som a l’oceà, aviat arribarem a casa. —Com és casa vostra?

18

19


—Però, a veure, com hi pot haver un desert a l’Illa dels Núvols? —Bona pregunta, (nom nen/a) —va dir Harmattan—. Els nostres avantpassats van col·locar uns escuts a dalt de les muntanyes, allà on neixen els núvols. D’aquesta manera, els nous núvols no poden entrar mai a dins de l’illa; es queden a la perifèria fins que els vents ens els emportem. Pensa que allà hi neixen tots els núvols del món. Si els deixéssim entrar a dins de l’illa, de seguida quedaria inundada! —Mireu, ja hi som! —va exclamar l’Últim Núvol. I una boira espessa ens va encegar completament. De cop i volta, després de travessar la densa capa de vapor, un gran xàfec ens va caure al damunt. Centenars i centenars de núvols de tota mena de formes i colors atapeïen el cel. Embogit, vaig cridar d’alegria: —Plou, plou, plou! Si hagués pogut, hauria agafat aquell aiguat amb les mans per dur-lo (al meu amic/germà) (a la meva amiga/germana) (nom). Que feliç s’hagués sentit. L’Illa dels Núvols era tal com me l’havien descrit: l’Alta Serralada envoltava un desert circular.

20

Damunt de les muntanyes, un anell de núvols grandiós donava aires de llegenda al paisatge. —Ja hem arribat, salta! —va dir Harmattan. —Que salti? —vaig preguntar mirant avall i ple de por. A sota, els cims punxeguts de les muntanyes semblaven espases amenaçadores. —Confia en mi, salta! Salta, (nom nen/a)! L’Últim Núvol no es pot endinsar a l’interior de l’illa. Si seguiu endavant xocareu contra els escuts! Vaig tancar els ulls per no mirar avall i vaig saltar. —Aaaaaaaaaaahhhhhh! Harmattan em va recollir al vol i jo em vaig agafar fort a la seva esquena. Abraçant-me al guerrer invisible, damunt del cavall d’aire, vaig estar segur que tot allò només podia ser un somni. I, tanmateix, tot era tan real! —Ja et vaig dir que no hi ha cap persona que ho sàpiga tot. Ara que has descobert l’Illa dels Núvols, tu ja saps unes quantes coses més que la majoria de gent —va dir Harmattan com si m’hagués llegit el pensament.

21


Harmattan i jo vam aterrar enmig d’un oasi. Tan bon punt el cavall va frenar, el guerrer va recuperar la visibilitat.

—Et donem la benvinguda a l’Oasi dels guerrers del vent — i un arc de bondat es va dibuixar en el seu rostre bru—. Espero que la nostra llar humil sigui un refugi fresc per al teu cor. Acompanya’m —va afegir assenyalant una gran tenda de color blau marí.

23


foc

Els misteris de la Muntanya Prohibida

24

25


—El nostre poble és amic dels núvols, els pares de la pluja. Ballem junts en el tapís blau del cel des que la Terra va néixer —la veu ferma d’una guerrera anciana s’enfilava entre les fumaroles de les tasses de te.

La tenda era plena de gent de totes les edats. Tothom vestia una túnica daurada i escarlata. Desenes d’ulls foscos m’observaven amb una mirada intensa. L’aroma del te impregnava els racons.

27


—Durant segles, el nostre poble ha guiat els vents per tal de dur la pluja arreu del món. Però ja fa més d’un any que un fill ens va robar els cavalls d’aire. Des de llavors, no podem dur a terme la nostra missió. Els núvols s’acumulen damunt de l’Alta Serralada i cap vent se’ls pot endur. Per culpa nostra, el planeta s’està assecant. —I qui va robar els vents? Per què se’ls va endur? —vaig demanar sense entendre qui podria perpetrar aquella estupidesa. —Els guerrers del vent ens guiem per les Normes Ancestrals. Cap de nosaltres se les pot saltar. El nostre poder és massa gran i mal usat podria causar danys catastròfics —la veu de l’anciana era trista però contundent—. Un dia, un jove guerrer es va saltar una d’aquestes normes: va muntar l’Huracà. L’Huracà és el més salvatge de tots els Grans Cavalls; només els guerrers veterans i experts el poden cavalcar. Les conseqüències d’aquesta imprudència van ser nefastes.

28

La gran guerrera va aturar l’explicació i va fer un llarg glop de te, com per ajudar-se a empassar uns records massa amargs. —Quan el jove guerrer va tornar, li vam prendre la sella i el vam ajusticiar. Va ser un judici llarg i controvertit. Després d’una llarga deliberació, el vam condemnar a no muntar mai més cap cavall. Aquest és el pitjor càstig que pot rebre un membre del nostre poble. Un guerrer del vent sense cavall no té nom, no és ningú. —I qui va robar els vents? Va ser aquest guerrer sense nom? —vaig tornar a preguntar sense entendre qui podia ser tan mesquí—. I, on ha anat? Què n’ha fet dels cavalls d’aire?

29


L’endemà, quan l’aurora tot just començava a pintar l’horitzó, ja ens havíem llevat i estàvem a punt d’endinsar-nos al desert.

Mentre volàvem damunt de les dunes, vaig demanar a Harmattan que em tornés explicar la història del robatori.

Harmattan va meditar una llarga estona mirant el sol ixent. Després, es va acostar a mi i em va tornar a preguntar: —Segur que hi vols anar, (nom nen/a)? —Síííí, ja t’ho he dit! —La muntanya de foc no és lloc per a criatures. —Harmattan, ja n’hem parlat. He vingut fins aquí per tornar la pluja a casa. Vull recuperar els cavalls d’aire, vull que torneu a galopar pel cel i escampeu els núvols arreu!

—Una nit molt fosca, per venjar-se del càstig rebut, el jove arrogant es va endur tots els cavalls. Mai hem entès com s’ho va fer. Només hem conservat el meu cavall perquè quan es va produir el robatori era fora de l’illa. Però Harmattan és un vent sec, no pot arrossegar núvols de tempesta.

El guerrer Harmattan va fer un llarg sospir. —D’acord, petit. Tens ànima de guerrer. Anem!

30

Com et vaig explicar, hem buscat els cavalls per tots els racons de l’illa. Hem explorat les dunes, les grutes i els penya-segats. Ho hem regirat tot. Però enlloc hem trobat els cavalls. Només ens queda un indret per explorar, un lloc perillós… Massa perillós.

31


La muntanya de foc era un vell volcà situat al centre del desert. Els guerrers del vent la consideraven la mare d’aquella terra perquè l’Illa dels Núvols havia nascut d’una erupció. —Una antiga profecia diu que tot s’acabarà de la mateixa manera que va començar. Per això ens fa por la muntanya de foc. Sabem que tal com ens va regalar la vida, un dia ens la prendrà —em va explicar Harmattan.

—(Nom nen/a), haurem d’entrar pel cràter. És l’única via d’accés —en dir això, el gran guerrer feia cara de pànic. Vaig mirar l’immens forat negre: allò sí que era posar-se a la gola del llop! Si almenys (el meu/la meva germà/germana/ amic/ga) (nom) fos amb mi…

«Uauh!», vaig pensar. M’havia fet molt el valent, però a mesura que ens apropàvem a la Muntanya Prohibida, cada vegada estava més espantat.

32

33


L’interior de la muntanya de foc era un gran laberint subterrani. Per sort, no hi havia ni rastre de lava. Devia fer molts segles que el volcà estava inactiu. O, almenys, això semblava.

Excitat, hagués arrancat a córrer cap a ella, però la prudència em va aturar. Després d’eixugar-me la suor amb la màniga, vaig avançar de puntetes.

Al cap de pocs minuts de caminar no vèiem absolutament res. Allà dins no hi entrava ni un bri de llum. El silenci em molestava. —Harmattan? Harmattan? —ningú no em va respondre. —Harmattan! Harmattan! —vaig cridar a ple pulmó sense obtenir cap resposta. Amb terror i angoixa vaig començar a córrer pel laberint tocant les parets i sense deixar de cridar: Harmattaaaaaan!

La claror s’anava fent més intensa a mesura que avançava pel passadís de pedra. En arribar al final, vaig recolzar l’esquena a la paret, com havia vist fer a les pel·lícules de policies, i vaig estirar el cap per espiar l’interior de la gruta.

Després d’unes hores o minuts eterns, vaig veure ballar una ombra de llum.

34

La meva sorpresa va ser gegantina! Enmig d’una cova espaiosa com una clariana, hi havia desenes i desenes de cavalls d’aire, gairebé imperceptibles. Formaven un gran cercle vaporós amb totes les regnes al mig, entrelligades.

35


En un racó, el guerrer sense nom seia a terra, al costat d’una petita foguera. Tenia els braços repenjats sobre els genolls i controlava ara els cavalls, ara el foc, amb una mirada inexpressiva. —És ell! Són ells! Els he trobat! —vaig exclamar dins meu amb alegria.

36

37


aigua La veu del cor

38

39


No hi havia cap més opció. Ho vaig rumiar una bona estona, però l’únic que podia fer era robar al lladre. Si m’enfrontava a ell, al guerrer sense nom, tenia les de perdre. Vaig esperar amb una paciència que mai m’hagués imaginat, immòbil en aquell revolt, que el guerrer sense nom s’adormís. Quan, finalment, aquell adolescent va tancar els ulls, jo em vaig acostar sigil·losament als cavalls. Hi havia molt poca llum, només quedaven les brases de la foguera. Era un sac de nervis. El cor em bategava a tres-cents per hora. De cop, la meva mà va tocar el vapor espès d’un cavall d’aire.

40

—Iiiiiiiiiiiiii! —el cavall va emetre una mena de crit, a mig camí entre un renill i un xiulet de vent. —Xxxxxxt —vaig fer fluixet, acaronant-lo. Però el soroll del primer cavall va neguitejar els altres i, en un tres i no res, la sala era un guirigall de xiscles de vent i de renills. —Qui ets tu?! —va exclamar amb duresa el guerrer sense nom, mentre em ventava un bona empenta. —Jo, jo… —la veu se’m tallava d’espant, però fent el cor fort vaig dir ben alt:— Jo sóc (el/la nom nen/a) i he vingut a salvar els vents! —Ha, ha, ha, però què dius? Tu penses salvar els vents? Però si ets una criatura! —va riure el guerrer sense nom amb to burleta mentre em ventava empentes.

41


—Deixa’m estar, idiota! —Què m’has dit?! —va dir el lladre de cavalls extremadament enutjat, agafantme pels canells.

—Idiota, t’he dit idiota! —vaig cridar totalment enrabiat—. Perquè per culpa del teu orgull el món s’està assecant. Per culpa de la teva gracieta la meva terra s’està morint! —No, no és veritat… —va dir el guerrer sense nom, desconcertat. —Sí, sí que ho és! Sense els cavalls d’aire els núvols no poden volar i l’aigua s’està acabant. Moltes plantes i animals s’han mort. Les primaveres neixen sense flors. Els rius s’han eixugat… —no vaig poder més i vaig esclatar a plorar—. Per culpa teva, la meva família i tot el que estimo desapareixerà. Ho entens?! Entens què estàs provocant?! El guerrer sense nom em va deixar anar els canells. A poc a poc, tremolant, es va tornar a arraulir al seu racó i va amagar el cap entre els braços. Els cavalls d’aire continuaven xisclant.

42

43


El guerrer sense nom va tardar una bona estona a parlar. Finalment, aguantant un gemec profund, va dir: —No puc més, vull sortir d’aquí! Això és un infern! No puc veure el cel ni cavalcar. Ningú em parla ni em somriu. Però no puc tornar! Si torno no sé què em faran… L’altra vegada, em van robar la sella, la il·lusió i el futur. Només tenia tretze anys. L’únic que desitjava a la vida era cavalcar. Els meus propis pares, germans i amics… Per un error m’ho van robar tot! Imagina’t ara! Em mataran!

44

—No diguis bajanades! La teva família et va castigar perquè vas fer una gran bestiesa, però segur que et segueixen estimant… A més, si la pluja no torna, com viurem? Allibera els cavalls, si us plau. Necessitem l’aigua per sobreviure. Tu ho pots salvar o destruir tot. Tu decideixes. El guerrer sense nom em va mirar els ulls fixament. Després, sense dir res, es va aixecar i va deslligar els cavalls. En veure’s lliures, el vents van arrancar a córrer com bojos pels túnels de la muntanya. Quin rebombori!

45


Els qui ho van veure diuen que la sortida dels vents és el record més brillant que guarden a la memòria. De cop, la Muntanya Prohibida va tremolar com si hagués d’entrar en erupció i, tot seguit, un esclat de cavalls galopant va saltar del cràter. Al capdavant, Harmattan guiava els animals.

46


El guerrer sense nom va ser l’últim a sortir del volcà. Encara va tardar un parell o tres de dies a decidir-se a tornar a casa. Quan ho va fer, es va presentar capcot davant de tothom i va dir: —Em sap molt greu tot el que he fet. Només us demano poder tornar a viure amb vosaltres. L’anciana del Consell se li va acostar i el va abraçar. —Havia arribat a pensar que no tornaries, fill meu. I amb els ulls entendrits va afegir: —Per demanar perdó i acceptar les conseqüències dels errors, cal molta més valentia que per muntar l’Huracà. Nosaltres també hem de ser valents i demanar-te disculpes perquè el càstig que et vam imposar era una càrrega massa feixuga.

48

Ara que has demostrat el teu coratge autèntic t’anomenarem Guerrer de Foc. Cuidaràs la Muntanya Prohibida durant cinc anys. Passat aquest temps, podràs tornar a cavalcar. —I tu, petit guerrer —va dir Harmattan mirant-me a mi— a partir d’avui formes part d’aquesta família. Tu no necessites dominar cap vent perquè domines dues coses més importants: el cor i la paraula. Ara torna a casa amb el Carro de Set Colors. Em sembla que a (província) hi ha una festa a punt de començar.

49


Després de lliscar i lliscar pel cel amb l’arc de Sant Martí, vaig aterrar al jardí de casa. —(nom nen/a), on dimonis eres? —em va preguntar la mare enfadada. Però l’enuig li va durar molt poc. Tot seguit va exclamar:— Plou! Plou! Torna a ploure! I vam anar corrents a la plaça, on tota la gent s’havia reunit per celebrar l’arribada de la pluja. Els nens i les nenes fèiem xip-xap als bassals d’aigua i ens esquitxàvem, però ningú ens renyava perquè tothom estava molt content. Aixoplugada sota un paraigües daurat i escarlata, l’àvia (nom àvia) es mirava la pluja amb un gran somriure als llavis. Aquell somriure valia totes les aventures i desventures del món.

50

51


Primera edició personalitzable: octubre 2013 Títol: El secret del vent Col·lecció EL MUSSOL Edicions Micuento www.micuento.com info@micuento.com Twitter: @mi_cuento Facebook: /librosmicuento Text: Montse Boher Il·lustració: Marina Martín i Javi Rey Edició de contingut: Guillem Fernàndez-Valls Coordinació editorial: Muriel Bourgeois Disseny i maquetació: Victoria M. Mascianica Revisió lingüística: Marta Garcia Tots els drets reservats Queda fet el dipòsit que estipula la Llei 11.723 El drets de traducció i reproducció estan reservats a tots els països. Queda prohibida qualsevol reproducció, completa o parcial, d’aquesta obra. La còpia o reproducció mitjançant qualsevol procediment constitueix un delicte subjecte a les penes previstes per la Llei de Propietat Intel·lectual. IMPRESSIÓ A ESPANYA Discript - Preimpresión S.L. Hierro, 33 - Primera planta - Porta 4 28045 Madrid

Col·lecció LA CIGONYA de 0 a 3 anys La cigonya és el símbol del naixement, el moment en què un nou ésser arriba a la vida. Els contes d’aquesta col·lecció il·lustren el món que envolta els primers passos dels més petits: la família, la llar, els objectes quotidians.

Col·lecció L’ORENETA de 3 a 6 anys L’oreneta és el símbol de la primavera, el moment en què els camps floreixen i la naturalesa s’obre al món. Els contes d’aquesta col·lecció donen ales a. la imaginació dels nens i nenes perquè arranquin el seu primer vol.

EXEMPLAR NÚMERO: SECRET_CA00001

Col·lecció EL MUSSOL de 6 a 9 anys El mussol és el símbol de la nit, un moment farcit de somnis i misteris. Els contes d’aquesta . col·lecció desperten l’audàcia dels infants i els encoratgen a viure grans aventures.

52

53


El secret del vent