Page 1

Josep Mir

LlĂ nties de la llivanya

La Diligència

1


Col·lecció de plaquettes La Diligència Dirigeix: Pere Bessó

Associació Cultural Bertolt Brecht Carrer Literat Azorín, 8 Mislata Correu electrònic: a.c.b.b.mislata@hotmail.com Dibuix portada: La Diligència Disseny i maquetació: Salvador García Josep Mir Associació Cultural Bertolt Brecht Impressió: Depòsit legal ISBN:

2


JOSEP MIR

LLÀNTIES DE LA LLIVANYA

3


4


“La necesaria existencia no es ingrediente que se siga analíticamente del concepto que el pensamiento se hace de sí mismo, sino que es la estructura misma de ese concepto en el consistir ese concepto en su otro, o en estar consistiendo el pensamiento en la absoluta negación de todo y también de sí, sin la cual posible negación no hay realmente pensamiento en puridad. El pensamiento no lo es sin ser existencia, y no es existencia sin ser la negación de ella (y si en ello el lector incluye la propia negación de la existencia de su pensamiento, ahí está él negándola, y, por tanto, existiendo). Negándola y quedándose simplemente consigo es como el pensamiento es la inmediatez en que la existencia consiste. Cuando con el pensamiento tacho el mundo, y también me tacho a mí mismo, allí estoy necesariamente yo tachando, renacido de la radical tachadura en la inmediatez de esa mi simple existencia abstracta.” Manuel Jiménez Redondo “Introducción” a la versió castellana de Phänomenologie des Geisteis de G. W. F. Hegel

5


I

6


JÚLIA

Ací no té indret ni mot ancià que la continga: és estrangera. Metega estranya, que no s’ha d’acoblar amb la música callada que ens consola. Si dubtem del fred polidíssim que ens fila les entranyes… Júlia no hi és. Ella encara ignora què diu aquesta música negra que ens endrapa.

7


CARRETERA DE TORRENT

Quin esforç balder entretenir entre els dits les formes, i alhora veure passar els teuladins, algorismes del vespre. Les presències, altres, que inunden el vidre dels ulls, són l’encís de la llum indistingible. Què hi ha d’indemne i escàpol? Què hi ha d’incertesa inexhaurible? Resta a les teulades, el repic trèmul dels plàtans. La vella carretera de Torrent, des de la cruïlla del molí absent, ha esdevingut un alè assedegat, una avinguda estranya als mots i als encontres.

8


LA MIRADA

No haig pas necessitat d’entrellucar les ombres ni els sons estranys que em neguen. Tan ocasional ha estat tot… Tot, sempre, ha estat tan actual com els difunts que serve, com les menbranes elàstiques que m’abillen.

9


LA MÀSCARA

El record arna les hores d’aquell polsim que hem sabut argentí, com la mirada de la màscara. La Bauta, amb l’as de piques cenyit per la fosca banda del tricorn, clissa el seu clapoteig en el canal. Esdevingut invisible, el cràpula torna en cosa eterna el seu desig. Mentre, una riota negra com la gola d’un mut escataina gèlida en l’entranya del rio.

10


LA MORT DE L’ACTOR

El foc és esclau de la forma. I el vent, i l’aigua, i tots els elements que pretén en Ribera i Condomina. Quan l’aboques, precipitat, pel rostre de vidre del sentit, la sang es qualla i, glaçat, l’alè irromp. Cap ciència no et conhortarà, i aquesta cal que siga la darrera escena. Però quan l’actor mor, damunt de l’entaulat, plegat, com una saca, el públic esclafeix de mans i trenca l’alè alleugerit. I, tanmateix, és irresistible el trànsit.

11


EL GEST

El gest és de vidre. A la fi, però, hi ha la fórmula: el somrís de l’horror.

12


LES HORES

En pau. Fer versos. I atendre la mort impàvida, immediata. Recargolar-li el gest, ensumar-li el bleix, com abans rosegaves criatures. N’hem fet tantes descripcions que les romanes reboten com les vaquetes del joc. Aténs el tret, enjogassadament encalat com a cau d’oronetes, com les tèrboles taques de la nit. Les merles flairen l’alba, i Ella el dia entre els intersticis.

13


II

14


RELAT “Fortunate senex, ergo tua rura manebunt, et tibi magna satis, quamvis lapis omnia nudus limosoque palus obducat pascua iunco.” Virgili

Potser caldrà contar la feta d’aquell qui va fugir de les contrades grogues. Tot allò que sap la gent que el va conèixer és el gest sorrut i lent amb què acarà l’escala. Ningú no recorda pas de veure’l enfilar-s’hi i, tanmateix, hom conta com es fonia. Si demanàveu si marxà, ningú no sap fer-vos raons ni dir-ne. Ningú no sap dir quina cosa és marxar; ningú no sap parlar de l’escala. És clar, neguiteja la referència dels indrets [conspicus. Referir sempre ha fet por. Ultrapassar la franja quieta de l’hàbit mandrós espanta. Aquell, però, ho hem d’acceptar, petjà l’esglaó que el veïnat ignora. La feta, tanmateix, és ara un tatuatge que el jovent s’emprenta als lloms com a divisa segura de sentits. I, malgrat les ícones, hi romanen els gargots en l’etern cargolament: l’entremaliada veu confon els mots i, amb l’alegria fingida, ensopega en les hores alienes. Tornar a l’indret d’on vas eixir clou el relat que l’estrany ignora.

15


Quan li fites els ulls vermells, de foc espurnejant alens auris, vomites el dubte. El viatger parlava dels tresors que devoren les sorres del desert, les ancianes llàgrimes vessades en les fronteres absents. Les contalles no enceten a trobar els límits i la vida sense remei s’allargassa. El rossinyol refila i l’alba nega el seny. Més embriac que no fa el vi els versos em sostreuen i m’aventen com un llençol nuvial a l’hemorràgia de ponent. Els versos riuen a l’enjoiellada andana entre els tràfecs dels estius esmeperduts: esforços inútils de dubtosos simulacres, pauses confoses del destí de pubilles estòlides, desig esbojarrat de núbils rosades. El temps s’arna de plagues en encetar el cànter. El dia s’escola pel trau d’alè fosc i de veu pútrida. Servar les antigues faules de viatgers perduts és un deure en les nits emmetzinades per la pluja. Les nits velles i escanyolides com les mans de l’oller que pasta en la memòria. El paisatge és absent com l’esguard del poeta que giravolta pels vidres a l’encert indefugible del silenci: malgrat els signes, tothom ignora, també el jovent, el cercle del periple. És cert que ningú no torna pels clivells de l’alba ni entra per les torçades troques dels moments. Qui segueix el rastre de les contalles

16


al remat aprèn que la darrera petja és el parany. Hom no pot, o no ha de llençar les escales pels falls joiosos, de seductora veu. Després, recordar-se’n, és impossible i les contalles embafen com un vi afruitat. Estic cansat, sortosament. I no descanse pas. Tornar? Si tornes…, tan sols la niciesa et rebrà, pudenta, com els pallers insomnis. Els olis del mam unten els viaranys vicaris del tedi vescós! Més tard resten les hores conegudes de totes les renúncies D’allò que guaite i fa oix, i els ulls són l’enfollida gatzara que sent el cos de les pubilles. Àdhuc, hi guaite la seda tèbia dels cossos [dòcils, la gresca impossible de la carn: tastar l’agosarada porfídia del foc xop. Ho sé. Ho recorde. O potser no ho recorde. Potser siga això: les rogalloses veus que et dicten el periple. (Té les dents blanques: s’hi escriuria l’inici). ((Que és impossible, com ara no es poden cabdellar les hores)). No podem tornar a refer el fantàstic. Ningú no pot arracerar els mots. Ningú no pot espantar la pluja. Ningú no pot perbocar la mar. Si hom no ha tornat…, què voleu? Per què us lliureu a la necessitat? Guaiteu el catxirulo feliç que riu intrèpid,

17


com una penyora. Si el veïnat fos el que diu que és aventaria balcons i enfilaria milotxes i se’n fotria de dracs i cançons. Tanmateix, això, se n’ha esdevingut o està per veure. Davant de la primera dificultat… No me’n recorde. No la hi he hagut. Em parleu d’una altra cosa. Jo recorde les coses que el veïnat ha volgut que recorde. No pot ser que la fantasia us emprenye. D’açò, que en parlem ara, és l’interstici que media en la boira. El record és una entranya; vull dir, alguna cosa que nosaltres no en tenim. Les entranyes les farcia ma mare. Després, en retornar els mots, algunes amigues. Encara m’hi amoïne si vull fer-me intel.ligible. Les reproduccions seran els viatges que porten les contalles. Això, la reproducció són les contalles, o davallar en els avencs. No cal que us afanyeu. Puc tornar a relatar-vos tot el que astorà la gent del poble. O no. Les contalles marcides com els afanys malmesos, com les cobejances malversades, pudeixen al jaç dels bous. Si quelcom del que referim roman és pel fred que ens fa cofoies les bèsties. Relatar és desitjar l’escalfor del bou, vomitar el jorn, ignorar com un estúpid l’alba.

18


No m’acuseu de fantàstic, us reconec des de l’inici. Si de debó fos aquella exigència, que ignoreu com ho ignorava el bou, us negaria el meu sarcasme com un riu de corbelles fellones. Les rebel.lions són una casualitat gestada en els silencis de les biblioteques o en el baf pudent de les riotes que les tavernes [enlairen. O les corbelles irades ja són un sarcasme, també.

19


III

20


SANT SEBASTIÀ

(1)

“Quis vetet adposito lumen de lumine sumi?” Ovidi

La llum nacrada de la lluna com una llengua sensual i lleu, lívida, perible i multiple, inventa a vessar-se en irrefrenable lassitud. Creava la foscor immensa: la llum que ens il.lumina és la causa de les ombres que ens envolten. No t’amagues, no. No incendies la llum! La fulgència d’acer que irradien les ombres, les sagetes que il.luminen el cos jacent de Sebastià, són els nostres ulls estranys. La criada ho sap. Per això ens guaita. (1)

de Josep de Ribera (Museu de Belles Arts de València)

21


PER A FILÒSOFS Iratz e gauzens m’en partray s’ieu ja la vey, l’amor de lonh Jaufre Rudel

Sóc, ara, barrejat entre les coses mínimes de casa confegint de retalls vells petits encontres amb la memòria fràgil, hieràtica i daurada, com la dominical vesprada silenciosa. Res no se n’esdevé; tot és sense remei llunyà: groc, i no obstant això infinit. M’aixeque de la cadira. Al corredor evoque la mar. És una mar qualsevol, una mar domèstica, com de Sueca.

22


Ho voldràs tot i no ho has d’haver; si de cas el somni d’una aura en la humitat dels llavis. I em dic; em cride.

23


INGRAVIDESA

Torna a foradar la intàctil figura del forat: el dubte essencial de qui s’amaga a la vista de tothom. Cavalcar en la desbridada cursa: l’estultícia insomne de la ciència o la impotència d’aquests mots.

24


PLACETA DE LA MORERIA

I

Qui venia guitarres s’aturà ahir a la plaça, al cantó del Porxe. Hi feu tot el dia, fins a la nit. Però, a diferència d’altres vegades, en cap moment no va postular la mercaderia que tragina. Les guitarres es van escampar pel terra, mandroses i desficaciades, mudes, com cauen tots els sols en les urpes fosques de l’ocàs. Avui matí, en eixir a la plaça, aparentment res no delatava la presència del guitarraire; però al cantó hi havia la mascara d’una petita foguera i, pertot arreu, el sòl teixit de senderols d’un lluent esmorteït que la intrincaven, com rastres de baves seques.

25


II Passió. Ple de vermell. Cap mot incert. Ahir, vam retre rituals, plegats, vam dir el món. Cercàvem alens. Les síl.labes del dia enlluernat, del seny, òliva clara. Passió. En l’obaga el dubte. A tu, plena de seny, figura: música, matriu, matèria, mot vermell, lletra de sang. Tota la vida, tota. Criatura, incertesa, riu eixut perdut en la infantesa. Mot vermell, Placeta, Moreria. Tot. Passió. Ple de vermell. Cap mot incert. La vida obscura i l’alegria. Rialles roges, rialles de record: la joia de viure i de morir.

26


Llànties de la llivanya l’acabí d’afaiçonar amb els primers freds dels darres dies de 2006, quan ens abocàvem irreparablement en el seu Nadal, a la vacil.lant i irresoluta localitat de Mislata —on Florentina em va nàixer—, entre les absents presències dels meus avantpassats.

27


Josep Mir (Mislata, 1956). Llicenciat en Filosofia. Estudis d’Econòmiques. Obrer de vila. En l’actualitat cursa la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de València. Ha publicat els següents llibres de poesia: Viure no és necessari, navegar sí (La Forest d’Arana, 1986); Gènesi del seny (La Forest d’Arana, 1987); He vist diògenes que esbocinava el bol, amb el qual obtingué el Vè premi “Manuel Rodríguez Martínez” de poesia d’Alcoi, el 1989; Poemes de cal Paradís i més poemes (Ajuntament de Mislata, 1999); El mim del mag (Alfama, Amós Belinchón, editor, 2000); Ésser per a l’ésser (Tres i Quatre, 2001), amb el que obtingué el XVIè “Premi Festa d’Elx”; i Crides quatre d’independència amb un exordi i un elogi d’exili (Ateneu de Benimaclet, 2001). A més a més, té editada també la novel.la L’Hagia Sophia (Derzet i Dagó, 1995).

28


SUBSCRIPCIONS D’HONOR

Pere Bessó i González · Salvador García de la Mota · Guillermo Sepúlveda Pérez · Vanessa Sales Juan · Empar Benito Llatas · Josep Mir i Pérez · Francesc Alemany i Seguí · Jesús Alfaro Rubio · Antonia Anda Gómez · Luis Ignacio Arego i Casademont · Joan Manuel Calatayud Sanz · Cristina Cano Mas · Eduardo Clemente Cuevas · Alfredo Domingo Sanz · Teódulo Engra Hinarejos · Vicente Feijoo Aparisi · Josep Giner Corral · Eva Hernández López · Rafa Játiva Navarro · Gemma Malet Engra · Antonio Martínez Giménez · Alicia Ruíz Tarín · Francisco Ruíz Trujillo · Carmen Sepúlveda Gutiérrez · Carmela Vivas Bretaño · Vicent Xulvi i Aparicio · Manuel J.M. Romero · Luis Vicente Muedra Calduch · Manel Rodríguez-Castelló · Marta Raquel Zabaleta · Marta Cwielong Gervasi · Juan Ángel Descalzo Alcalde · Marta Miranda Cejas · Maria Cristina Santiago Aguirre · Vicenta Guzmán Izquierdo · Raúl López Cifuentes · Josefa Luján Martínez · Beatríz Defez García · Jordi López Muñoz · Joan Catalá i Pèrez · Adelaida Engra Hinarejos · Virginia Gómez Galindo · Àngels Moya i Espí · Ivana Ponsoda i Revert · Magda Ruíz i Brox · Pilar Verdú Sánchez · José María Barquero Dominguez · Jesús Esteban Montesinos · Josep Pardo Conejero · Josep María Pinilla Gatell · Joan Francesc Vivancos i Gallego · José Luis Bargues Gil · Isabel Giménez · Javier Adeva Leal · Pablo Ramirez Panadero · Ana Cristina Diéguez Rodríguez · Raquel García Guzmán · Salvador González i Guillot · Paco López Barrio · Maria Jesús Yago · Mari Carmen Pèrez Albert · Oreto Vidal Casanova · Dolores Calero Rovira · Maria José Montllor i Luján · Cristina Sales Juan

29


SÈRIE MAJOR

Llànties de la llivanya, Josep Mir Morada, Marta Cwielong

Seguiran textos de Pere Bessó, Marta Raquel Zabaleta, Manel Rodríguez-Castelló...

30


Llànties de la llivanya, de Josep Mir -del vell llinatge dels Ibn Mir, del Barri de la Moreria a Mansil-Ataés el quadern que enceta la sèrie major de “La Diligència”, col·lecció de plaquettes de l’A.C. Bertolt Brecht de Mislata, a cura de Pere Bessó i Salvador García, i s’acabà d’impremtar artesanalment a la seu d’EUPV, al carrer Literat Azorín de la Vila de Mislata de l’Horta, tot gaudint de l’Apagada General Revolucionària del 2 de febrer de l’any 2007, per tal de lluitar ni que fos simbòlicament contra el Canvi Climàtic.

31


32

Llanties de la Llivanya  

Plaquet de poesia de Josep Mir

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you