Issuu on Google+

DEMOCRÀCIA I DICTADURES (1918-1939)

7 ESQUEMA 1. 2. 3. 4.

La crisi del liberalisme El feixisme i el nazisme L’evolució de l’URSS Les relacions internacionals


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Introducció

Desprès de la Primera Guerra Mundial, el mapa polític d’Europa es dibuixa totalment diferent al període anterior, amb nous règims polítics de diversa naturalesa. La crisi de la democràcia liberal, afegit a l'amenaça d'una revolució de caire socialista, va fer reaccionar els grups conservadors, els quals impulsaren, originàriament a Itàlia, una sèrie de moviments polítics i socials que coneixem amb el nom de feixismes. També la URSS d’ Stalin va evolucionar cap un totalitarisme d’esquerres. Tal i com ja han manifestat diversos autors: pareix que es justifiquen l’un a l’altre però hi ha més similituds que diferències. Aquests fenòmens expliquen en bona mesura la irrupció de la segona guerra mundial.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Introducció A Rússia, es consolida la revolució comunista i al 1922 es forma la URSS, sota la forma d’una dictadura del Partit Comunista. Com ja hem avançat, es tracta d’un règim totalitari d’esquerres. A l’est, al centre i al sud d’Europa es van imposar règims dictatorials de tipus conservador i militar. Al nord i a l’oest, van mantenir-se els règims democràtics, amb repúbliques o monarquies parlamentàries i constitucionals.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 1. La crisi de la democràcia liberal La victòria dels estats democràtics en la Primera Guerra Mundial va provocar el desmembrament dels imperis autoritaris, però a l’Europa democràtica dels anys vint també es va produir una inflació altíssima ja que la producció lligada a la guerra es va enfonsar fent que l’atur s’incrementara de manera espectacular, mentre la crisi de 1929 va acabar de complicar la situació econòmica com ja hem vist al tema anterior Es van produir vagues a Gran Bretanya, França, l’ Alemanya de Weimar, etc. que van acabar sent sufocades durament per la policia i l’exèrcit, mentre es limitaven els drets sindicals. Tot això va comportar una forta oposició envers la democràcia, no solament per part del proletariat insatisfet sinó des de la burgesia que temia una situació revolucionària com la viscuda a Rússia. No obstant, als països on la democràcia havia arrelat van poder aïllar els partits més radicals i consolidar el parlamentarisme liberal.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La crisi de la democràcia liberal A França la situació de crisi no va arribar fins la dècada dels trenta quan una gran coalició de radicals, socialistes i comunistes formaren el Front Popular (1936) i guanyaren les eleccions, també la República Espanyola (febrer 1936) que, després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), va tractar d’implantar una democràcia avortada per l’alçament militar del general Franco. A Suïssa, Bèlgica i Holanda es va aconseguir l’estabilitat política mitjançant coalicions governamentals liberals, mentre la socialdemocràcia va tenir un paper decisiu als països nòrdics (Noruega, Suècia i Dinamarca).

De tota manera, les dictadures anaven consolidant-se de manera implacable a Hongria (1920), Polònia, Lituània i Portugal (1926), Àustria (1933), Letònia i Estònia (1934) i, al llarg de la dècada, també a Grècia, Romania i Bulgària, però els processos totalitaris més destacats foren, sens dubte, els viscuts a Itàlia amb la dictadura feixista de Mussolini (1922) i a Alemanya amb la dictadura nazi de Hitler (1933).


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Les dictadures a Europa oriental i central Entre 1920 i 1938 diversos països de l’Europa oriental van instaurar dictadures de signe ultraconservador, amb el suport de la burgesia, i com a reacció al triomf bolxevic a Rússia. Hongria (1920), Bulgària (1923), Polònia (1926), Iugoslàvia (1929), i també Àustria i Alemanya, on els cancellers Dollfus i Hitler van eliminar la democràcia i van imposar sistemes de partit únic.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Les dictadures del sud d’Europa Tots els països del sud d’Europa van veure com s’imposaven dictadures de diferents signes: Itàlia (règim feixista de Mussolini, el 1922), Grècia (el règim de Metaxas el 1936), Espanya (la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera, entre 1923 i 1930), o Portugal, amb la dictadura militar de Salazar des del 1926.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Les democràcies liberals Alguns països de llarga tradició liberal i democràtica, com França, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda o Suïssa van aconseguir defendre les seves llibertats i les seves institucions, però van tenir una política d’indiferència envers l’aparició dels feixismes i la instauració de dictadures a la major part dels Estats d’Europa. A Dinamarca, Suècia i Noruega, l’arribada al poder dels Partits Social – Demòcrates i Socialistes va impulsar noves formes democràtiques més avançades, amb polítiques socials i d’igualtat de tipus progressistes, que van anar construint l’ anomenat Estat del Benestar. Albin Hansson (foto), líder del Partit Socialdemòcrata Suec i Primer Ministre entre 1932 i 1946

El (perillós) exemple de la Unió Soviètica Des de la Tercera Internacional es van dissenyar polítiques per a influir en els incipients partits comunistes d’Europa. Mentre per a uns, la jove URSS suposava un exemple a imitar, per a uns altres es tractava d’un perill.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La crisi de les democràcies liberals A partir de la dècada de 1930, l’extensió de la Gran Depressió provocaria una convulsió general que derivaria en una nova onada de dictadures. Els terribles efectes de la crisi econòmica, fonamentalment l’increment de l’atur i la intensificació de la conflictivitat social, van traduir-se en una profunda desconfiança de la població respecte dels seus governants i en una constant radicalització de les posicions polítiques. Els principis liberals van ser qüestionats i un retrocés polític i cultural dels valors democràtics va estendre’s per Europa.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) Font El comte Carlo Sforza (1878-1952) a Dictateurs et dictatures d’après-guerre (1931) analitzava d’aquesta manera el procés de crisi de les democràcies que afectava l’Europa del període d’entreguerres i va comportar l’ascens dels feixismes: No va ser sinó després de la Primera Guerra Mundial quan les dictadures van irrompre a Europa [...]. Si hem de ser francs, sota la pomposa divinització de l’Estat no era difícil descobrir algunes passions i alguns egoismes. Aquestes passions eren: la revenja ofensiva de les democràcies contra les democràcies, sota una forma violenta que és l’efecte dels hàbits de la guerra; la lluita incitada pels industrials i els grans terratinents contra el perill bolxevic, en realitat contra tota forma de moviment socialista; i, finalment, encara que era menys important, si més no fora d’Alemanya, el moviment antisemita. Un cert desencant respecte a les velles institucions parlamentàries va fer la resta [...].


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme Neix com a tal a Itàlia, a partir de les idees de Benito Mussolini i els seus Fasci a partir de 1919, i el Partit Feixista fundat el 1922. A Alemanya, amb una ideologia semblant, es desenvolpuarà desprès el nazisme. 2.1. La naturalesa del feixisme La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides: 1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)

Font


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme

Font A més de combatre el socialisme, el feixisme ataca tot el conjunt de les ideologies democràtiques, i les rebutja tant des del punt de vista de les seves premisses teòriques com de les seves aplicacions i instrumentalitzacions pràctiques. El feixisme nega que el nombre, pugui dirigir les societats humanes; nega que aquest nombre pugui governar mitjançant una consulta periòdica; afirma la desigualtat irremeiable, fecunda i beneficiosa dels homes, que no es pot anivellar mitjançant un fet mecànic i extrínsec com és el sufragi universal. Es poden definir com a règims democràtics aquells en què, de tant en tant, es dóna al poble la il·lusió de ser sobirà, però la veritable i efectiva sobirania resideix en altres forces (...). Mussolini, B.: La doctrina del fascismo, 1932.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme 2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme Font Per sobre de tot, en allò que fa referència al futur de la humanitat (...), el feixisme no creu en la possibilitat ni en la utilitat de la pau perpètua. Rebutja, doncs, el pacifisme, que amaga una renúncia a la lluita i una covardia davant els sacrificis. Només la guerra pot elevar totes les energies humanes al màxim de tensió i imprimeix un segell de noblesa als pobles que tenen la virtut d'afrontar-la (...). Per tant, una doctrina que es basa en el postulat prèviament establert de la pau és aliena al feixisme (...). El feixisme transporta aquest esperit antipacifista fins i tot a la vida italiana (...). Mussolini, B.: La doctrina del fascismo, 1932.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme 3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme 4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com uma alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2. El feixisme i el nazisme 2.1. La naturalesa del feixisme 5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.2 La Itàlia feixista (1922-1939) Situació de context Durant la Primera Guerra Mundial, Itàlia va veure incrementar-se el cost de la vida més ràpidament que els salaris, mentre baixava el nivell de vida dels treballadors que va originar, a partir de 1919, vagues (més de 1.800 en un any) i ocupació de terres, moviments que foren reprimits per la por de la burgesia a la bolxevització. La Monarquia Constitucional era molt inestable, amb continus canvis dels governs liberals, cada vegada més contestats pel Partit Socialista (d’on es va escindir, el 1921, el Partit Comunista Italià de Gramsci) i pel Partit Popular (antisocialista, d’inspiració catòlica) La frustració produïda per la recuperació parcial de les terres irredemptes (les no annexionades durant la unificació del segle XIX) va donar lloc a un moviment nacionalista exaltat, molt arrelat entre els excombatents liderats pel poeta feixista Gabriele d’Annunzio que va protagonitzar la conquesta de Fiume (1924).


7. Democràcia i dictadures (1918-1939)

L’ocupació del poder El 1919, Mussolini, un exmilitant socialista que s’havia exiliat per no fer el servei militar, va fundar els Fasci Italiani di Combattimento, un moviment d’antics combatents de la Gran Guerra amb un programa populista i nacionalista que prompte (1921) es transformaria en el Partito Nazionale Fascista (PNF), tot dotant-lo d’un nou programa populista, militarista i expansionista i d’una simbologia pròpia, és a dir, la camisa negra com a uniforme dels militants i la salutació romana amb el braç alçat (que després copiarien els nazis alemanys i els franquistes espanyols). El partit feixista de Mussolini va ser considerat un bon instrument per frenar el socialisme i el comunisme i, per això mateix, va rebre ajut financer de la patronal italiana (la Confindustria). Les esquadres feixistes van protagonitzar nombrosos actes de violència social, sufocant tota mena d’oposició amb accions vexatòries i amb la complicitat de la policia i de la justícia: en només un any (1921) van ser assassinats uns 600 italians.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939)

És l’encarnació suprema del poder executiu; elegeix els seus ministres, que són responsables davant del rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del consell de tutela dels membres de la família reial i exerceix les funcions de camarlenc de la corona; les cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consentiment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues cambres [...]. Qualsevol persona que atempti contra la vida, la integritat física o la llibertat de cap de govern serà castigada amb una reclusió que tindrà una durada no inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal se’l condemnarà a mort. Qualsevol persona que ofengui amb actes o paraules el cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos. Extracte de la llei feixista de 24 de desembre de 1925 que atorgava uns poders il·limitats a Mussolini:


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder El 1918, després de l’abdicació del kàiser Guillem II, es va proclamar la República de Veimar (ciutat on es va elaborar la nova constitució) que va haver de fer front a intents insurreccionals, tant de la dreta com de l’esquerra, i a d’altres humiliacions derivades de la derrota a la Primera Guerra Mundial i als acords del Tractat de Versalles: alçament de la Lliga Espartaquista (comunistes) el 1919, intent de cop d’estat de grups nacionalistes radicals en 1920, fracàs de la Marxa sobre Berlín d’Adolf Hitler, ocupació per les tropes franceses de la conca del Ruhr com a garantia del cobrament de les reparacions de guerra (1923)… La crisi de 1929 va fer disminuir la producció dràsticament, mentre s’arribava als 6 milions d’aturats en 1931. Els partits de la Coalició de Weimar (socialdemócrates, catòlics i demócrates) van anar perdent el suport dels assalariats i de la petita burgesia empobrida, mentre la inestabilitat va donar lloc a 19 canvis de govern en 13 anys. La crisi econòmica va provocar una deriva autoritària del règim.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany El tancament d’empreses i la pujada de l’atur, la crisi social i la por al comunisme va dur a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra. Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític. Em aquest context, el Partit Obrer Alemany (1919) serà capaç de sumar una part del descontentament

Hindenburg


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany Adolf Hitler (un excombatent de la Gran Guerra, nascut a una petita ciutat austríaca fronterera, que no va passar de caporal perquè els seus superiors consideraven que no tenia dots per al comandament) va començar la seua particular carrera política. Primer es va unir al Partit Obrer Alemany (petit grup extremista, racista i agressiu, amb eslògans anticapitalistes). El 1920 el Partit Obrer Alemany es conformaria com el NSDAP (Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) i l’any següent es reorganitzaria de la mà de Hitler dotant-lo d’un component més violent encara amb la creació de la SA (secció d’assalt) i d’un seguit d’emblemes semblants als del feixisme italià (camisa marró, salutació a la romana, creu gammada, etc.). El programa polític del NSDAP constava de vint-i-cinc punts: 25 Punkte Programm


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany. El Programa del NSDAP 1. Reivindiquem la reunificació de tots els alemanys, sobre la base del dret dels Pobles a l’autodeterminació, per tal de crear una Gran Alemanya. 2. Reivindiquem per al Poble alemany la igualtat de drets en relació amb les altres nacions, la supressió dels tractats de pau de Versalles i Saint Germain. 3. Reivindiquem espai i terres (colònies) que permeten alimentar el nostre Poble i establir-hi el nostre excedent de població. 4. No pot ser ciutadà, sinó qui posseeix la qualitat de membre de la comunitat nacional. No pot ser-ho sinó qui té sang alemanya, siga quina siga la confessió religiosa. Cap jueu, per tant, podrà ser membre de la comunitat nacional. 5. Qui no és ciutadà no podrà residir a Alemanya més que en qualitat d’hoste i s’ha d’atenir a la legislació aplicable als estrangers. 6. El dret respecte a l’elaboració i aplicació de les lleis de l’estat ha de recaure exclusivament sobre els ciutadans. Demanem, en conseqüència, que la funció publica, qualsevol que ella siga, al servei del Reich, d’un Land [estat federal] o d’un ajuntament, siga reservada als ciutadans. Lluitem contra la corrupció del règim parlamentari, que distribueix els llocs únicament segons els interessos dels partits, sense tenir en compte del caràcter i la capacitat dels candidats. 7. Demanem que l’estat es comprometa a interessar-se en primer lloc en les possibilitats de treball i les condicions de vida dels seus ciutadans. Si no és possible alimentar el conjunt de la població, convé expulsar del Reich als subjectes d’altres nacions (els no-ciutadans ). 8. Cal impedir tota nova immigració de persones no-alemanyes. Demanem que totes les persones no-alemanyes arribades a Alemanya des del 2 d’agost de 1914 siguen persuadides a abandonar el Reich immediatament. 9. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets i obligacions. 10. El primer deure de tot ciutadà ha de ser el d’exercir una activitat intel·lectual o física. L’activitat dels particulars no ha de contrariar l’interés general, sinó que ha d’acomodar-se dins del marc del conjunt i per al profit de tots.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany. El Programa del NSDAP Heus aquí per què reivindiquem: 11. La supressió dels ingressos [obtinguts] sense feina ni esforç. L’abolició de la servitud dels interessos. 12. (...) reivindiquem la confiscació total de tots els beneficis de guerra. 13. Reivindiquem la nacionalització de totes les empreses que han existit fins ara sota la forma de societats (Trusts). 14. Reivindiquem la participació [dels assalariats] en els beneficis de les grans empreses. 15. Reivindiquem un generós sosteniment per la gent gran. 16. Reivindiquem la creació i protecció d’una sana classe mitjana. La transferència als ajuntaments de tots els grans magatzems i el lloguer a preus baixos dels seus locals a petits industrials, la rigorosa atenció de tots els petits industrials per a la provisió per part de l’Estat, dels Länder [estats federals] o dels ajuntaments. 17. Reivindiquem una reforma agrària adaptada a les nostres necessitats nacionals, la promulgació d’una llei que sustenti l’expropiació sense contrapartida dels béns arrels en profit d’empreses d’utilitat pública. L’abolició de la renda territorial i la prohibició de tota especulació amb béns immobiliaris.

20. Amb l’objecte de permetre a tots els alemanys capaços i diligents assolir un nivell de formació superior i accedir a llocs de responsabilitat, correspon a l’estat emprendre el desenvolupament sistemàtic del conjunt de l’educació del poble. (...) 21. Correspon a l’Estat millorar la sanitat pública, protegir a la mare i al nen, i prohibir el treball dels joves, posant en acte tots els mitjans per a promoure l’educació física, (...) 22. Reivindiquem la supressió de les tropes mercenàries i la creació d’un exèrcit nacional. 23. Reivindiquem la lluita legal contra la mentida política internacional i la seva propagació a través de la premsa. (...) 24. Reivindiquem la llibertat, en el nostre Estat, de totes les confessions religioses, en la mesura que aquestes no posin en perill la seva existència o no contravinguin les concepcions morals de la raça germànica. El partit com a tal sosté el punt de vista d’un cristianisme positiu, sense comprometre confessionalment, però, amb una religió determinada. Combat l’esperit judeo – materialista que està entre i fora de nosaltres, i té la convicció que la reconstrucció duradora del nostre poble no pot fer-se que des de dins, sobre la base del principi que el bé comú està per sobre del bé particular

18. Reivindiquem la lluita enèrgica contra tots aquells que per les seves accions causen dany a l’interès general. Els enemics vulgars del poble, usurers, traficants, etc. han de ser castigats amb la pena de mort sense distinció de confessió i de raça.

25. Per realitzar totes aquestes reivindicacions, exigim per al Reich la instauració d’un poder central fort.

19. Reivindiquem la substitució del dret romà, al servei de l’ordre mundial materialista, per un dret germànic alemany

La creació de cambres d’oficis i professions encarregades d’executar en els diferents estats federals les lleis bàsiques decretades pel Reich.”

L’autoritat absoluta del parlament polític central sobre el conjunt del Reich i, de forma general, sobre els seus organismes.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany. El Programa del NSDAP Els punts més rellevants del programa són: La unificació de tots els territoris de parla alemanya, amb un territori suficient per al creixement del poble alemany (basat en la raça ària). Prohibició de la immigració i tractament dels no-aris com a residents estrangers, amb limitació de drets ciutadans Nacionalització d’empreses Reforma agrària per prevenir l’especulació Pena de mort per als criminals, especialment els que atemptin contra l’Estat i contra el codi germànic Reforma del sistema educatiu Llibertat religiosa, però d’acord als principis del cristianisme Control de premsa per afavorir la propagació de les idees alemanyes i prohibició als estrangers d’escriure públicament Augment del poder del govern central


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 2.3. El nazisme alemany L’any 1923 va ser detingut després del fracassat cop d’estat i, a la presó, va escriure Mein Kampf (La meua lluita) on expressa el seu menyspreu per la democràcia, l’odi als bolxevics, l’antisemitisme, el racisme, la suposada superioritat de la raça ària, el pangermanisme, i una vocació expansionista per la necessitat de forjar un Gran Reich amb tots els territoris de població germànica (l’espai vital o Lebensraum) amb l’ocupació directa de Polònia, Ucraïna, etc., és a dir, territoris ocupats pels pobles eslaus considerats -per Hitler- racialment inferiors i febles. El 1925 ja era reconegut com a Führer (cap del partit) i va crear la seua pròpia milícia, la SS (cos paramilitar que obeïa directament les ordres de Hitler que, a llarg termini, també s’ocuparia dels camps de concentració).


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) L’ascens del nazisme al poder A les eleccions de 1930 el NASDAP va obtenir més de cent diputats. No van ser suficients per governar. A les eleccions de 1932 foren elegits 196 diputats nazis i 100 comunistes. Davant aquest resultat, les forces conservadores -més alarmades per la influència comunista que per l’ascens del nazisme-, no solament possibilitaren el nomenament de Hitler com a canceller, en un govern de coalició (gener de 1933), sinó que importants industrials alemanys finançaren les campanyes i les accions del Partit Nazi (Thyssen, Stiness, Krupp, etc.).

Hitler, finalment, va aconseguir del president Hindenburg, el permís per dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions (per al 5 de març) en un nou marc electoral on ja s'havia prohibit la premsa i les reunions dels opositors, mentre els camises marrons sembraven el pànic als carrers:


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La nazificació d’Alemanya El 27 de febrer es va produir l’incendi del Reichstag, del qual es va culpar falsament els comunistes i li va servir a Hitler per a suspendre les llibertats individuals, suprimir els controls judicials sobre les detencions i establir la pena de mort. En aquest context de terror, el Partit Nazi va aconseguir el 43% dels vots -front al 30% dels partits d’esquerra- que no en van ser suficients per obtenir la majoria absoluta i va necessitar el recolzament del Centre Catòlic perquè el Parlament els concedira els plens poders i la facultat de promulgar lleis sense cap necessitat de tràmits: Després de la mort de Hindenburg (agost, 1934), Hitler va acumular les funcions de canceller i president (Reichfürer).


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) La nazificació d’Alemanya La dictadura nazi s’obria pas i la dissolució dels partits polítics i els sindicats estava cantada, llevat, naturalment, del partit únic del règim (NSDAP) i del sindicat vertical (Front del Treball Nacionalsocialista), així com els estats federals (Länder) que foren suprimits i els poders transferits al Reich. La SS, dirigida per Heydrich, va substituir gradualment la policia, el 1933 s’obrien els primers camps de concentració (Dachau), a l’any següent (1934) ja n’hi havia 50, mentre es va crear la Gestapo (Policia Secreta dirigida per Himmler) per a la repressió dels opositors al règim. A partir de la Nit dels Ganivets Llargs (1934), amb l’assassinat de Röhm (que mantenia diferències polítiques amb Hitler) i més de 300 dirigents de la SA, el control de Hitler sobre el partit i sobre l’Estat alemany van ser absolut.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939)

Röhm


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)

Heydrich


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)

Himmler


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) El control ideològic El Ministeri de Cultura i Propaganda fou encarregat a Goebbels, amb la idea de nazificar la ciència, la cultura i la informació: es van crear llistats d’autors prohibits i es va procedir, directament, al ritual de la crema pública de llibres; van ser depurats professors, es va introduir la censura a les aules, així com als llibres de text, es va enquadrar el jovent en les Joventuts Hitlerianes i es va reduir el paper de la dona a les tres K: kinder, kirche, kücke (fills, església, cuina). L’única possibilitat per a intel·lectuals, artistes, militants d’esquerra, jueus, gays i qualsevol altre col·lectiu perseguit pel règim, era emigrar o fugir de l’Alemanya nazi.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) L’economia En el pla econòmic, Goering va implantar un fort dirigisme amb l’objectiu d’aconseguir l’autarquia econòmica, donant prioritat a la indústria pesant i d’armament, en vistes a una ràpida remilitarització. A base d’uns salaris baixos, unes llargues jornades laborals i l’absoluta negació dels mínims drets sindicals dels treballadors, malgrat la paralització del comerç exterior i el manteniment del dèficit, Alemanya va arribar a ser la segona potència industrial del món l’any 1939.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 3. L’evolució de l’URSS (1924-1941) El 1924 va morir Lenin i s’inicià una lluita per la successió. Els protagonistes d’aquesta disputa van ser Trotski, Bukharin i Stalin, i en va resultar vencedor aquest últim. Sense oposició Stalin va aconseguir um poder absolut des del 1927 i instaurarà un sistema polític totalitari.


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 3. l’evolució de l’URSS (1924-1941) 3.1. L’economia La planificació de l’economia per part de l’estat. Stalin va escometre els plans quinquennals, (GOSPLAN) els objectius dels quals eren industrialitzar l’URSS ràpidament i implantar-hi una economia socialista. Es va prohibir la propietat privada de la terra i es va col·lectivitzar l’agricultura, que se sustentà sobre dues formes de propietat: el sovkhoz o granja estatal i el kolkhoz que era un sistema de propietat col·lectiva controlat per l’estat.

El resultat va ser una ràpida industrialització, malgrat que l’agricultura va sofrir un endarreriment considerable per la seua subordinació a la indústria.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 3. l’evolució de l’URSS (1924-1941) 3.1. L’economia


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 3. l’evolució de l’URSS (1924-1941) 3.2. El cost humà El Partit Comunista (els antics bolxevics) controlava tots els aspectes de l’estat i la societat. Stalin va ser encimbellat com un líder infal·lible i qualsevol dissidència va ser violentament reprimida. Es va exercir la política del terror mitjançant les purgues (l’eliminació física) dels oponents i la reclusió en camps d’internament (gulag) de qualsevol sospitós d’oposició.


7. Democràcia i dictadures (1918-1939) 3. l’evolució de l’URSS (1924-1941) 3.2. El cost humà


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


7. DemocrĂ cia i dictadures (1918-1939)


Unitat 7 1r