Issuu on Google+

Capítol 2: Destrucció Bé, com que veig que no saps res del que ha passat a l’exterior, t’explicaré la meva historia.

Com ja deus haver suposat, jo sóc d’Estats Units d’Amèrica. Allà treballava de becari en un hospital de Nova York, vaig obtenir el doctorat en medicina feia dos mesos abans de la pitjor noticia que no havia sentit mai, ens estaven atacant!

Ningú va anunciar res, i sense previ avís vam començar a rebre ferits del carrer, primer vam pensar que es tractava d’un boig que va començar a disparar a la gent, però aquelles ferides no estaven causades per bales, ja que totes les ferides eren mortals i aquestes travessaven completament el cos del ferit.

Després de més d’una hora sense parar de rebre gent en el seu últim alè de vida, vam tenir la primera noticia del què passava, i va ser llavors quan tothom s’estremí, el nostre país estava sent atacat però no es sabia el causant d’això, l’únic que sí es podia afirmar era que tenien un armament molt avançat, i que no agafaven hostes.

Al cap de uns deu minuts frenètics, una segona notícia va fer tremolar el terra, era que no només Estats Units estava sent atacat, sinó que tot el mon estava assetjat per gent que no semblava ser d’aquest planeta. I tot això va passar sense previ avís, per tant es suposava que aquests criminals tenien una tecnologia i experiència molt superior a la nostra, però el que no podíem saber es el seu nombre. Aquella nit no vam poder dormir, tot i que a l’hospital cada vegada hi havia menys gent, ja que el nombre d’ingressos disminuïa i la gent que ja estava ingressada anava morint com si no hi hagués remei possible.

Tota la nit vam estar atents a les noticies, però nomes rebíem males noticies, i així passaren els dies. La guerra contra “els altres” només havia començat, i la fi es veia molt lluny. El primers dos dies van estar atacant les ciutats, i la resta de dies van anar eliminant del mapa pobles sencers, però cap ciutat, a més a més, el seu ritme de destrucció no era molt elevat, per tant es podia suposar que el seu nombre era molt menor al nostre i que van decidir no atacar directament les ciutats per por al nombre de gent que hi habita.

Però sembla que el govern va pensar el mateix i va decidir una ofensiva a gran escala, i no només van reclutar tot l’exèrcit, sinó que també ciutadans voluntaris, i van posar èmfasi en la necessitat de que gent amb estudis de medecina es presentés voluntària, i com no vaig accedir com gairebé tots el becaris de l’hospital.


En els següents anys ens van destinar a pobles de l’interior del país, i la nostra missió era eradicar tota presencia estranya o que estigués atacant algun ciutadà, i no vam tardar massa en veure es de prop a aquestes figures altes, molt semblant als humans, però amb una pell mes gruixuda i una estranya pertorbació al seu voltant que el protegia dels nostres dispars i per tant la nostra ofensiva no va sorgir gens d’efecte, en canvi la seva va aconseguir matar a tot aquell qui no fos capaç de fugir a temps.

Per sort, el mateix fet que anés a la guerra com a sanitari em va ajudar a escapolir-me sense patir una mort segura, sé que no és de gaire honra, però teníem ordres de que si el pla no sortia com nosaltres volíem, que marxéssim immediatament d’allà. Així que entre una i altra missió vaig conèixer a la Mia, també era una doctora com jo, però ella era de Washington. Era molt maca, baixeta i amb el cabell curt, però tenia molta trassa amb les ferides tot i només tenir 22 anys. Ella també era sanitària, però ella estava recentment graduada en biotecnologia i per tant la van assignar com la meva ajudant perquè així li proporcionaria experiència.

Van passar mes de quatre anys del començament de la total destrucció, i no vam pas morir a combat, però ens van destinar de nou a l’hospital mentre curàvem més ferides incurables quant un dia un científic suec va trobar el seu punt feble, va esbrinar que certes longituds d’ona de rajos gamma podien destruir la seva defensa. Així que el govern suís va fabricar una espècie de llanterna gegant de rajos gamma i gracies a una bona estratègia van aconseguir eliminar un dels inquilins del nostre planeta i, com afectats per aquest fet la resta van decidir fugir del planeta, cosa que va provocar un èmfasi global, però tot això canviaria en un parell d’anys.

Llavors, set anys des del començament de la guerra una espècie de míssils van xocar contra la terra dispersos per tota la superfície, i la gent va començar a caure malalta i amb molta febre. De seguida es va començar a investigar la malaltia, però es va esbrinar el pitjor que podria haver passat, aquesta malaltia estava provocada per un microorganisme que no era res que es semblés a cap patogen de la terra, per tant només havia pogut ser causat per “els altres” i la seva intenció era eradicar-nos sense pietat ni possibilitat. En un parell de dies la gent malalta va començar a morir per hemorràgies internes produïdes per l’alta febre. Tots els sanitaris de l’equip estàvem be, perquè duem uns vestits que aïllen completament el cos, i per tant no ens va passar res però mentre jo i la Mia intentàvem trobar una cura al laboratori, es va trencar un vas de precipitats on hi teníem unes mostres infectades, i ens


vam tallar; jo al peu i ella a la mà.

No passada més de mitja hora que ja em vaig començar a sentir pesat i amb febre, ella em va cuidar, però no es va posar malalta tot i que després de l’accident es va treure el vestit. Així que teníem una possibilitat, que feia que ella no estigués malalta i jo sí, potser simplement sort? No, és impossible, no es té coneixement de cap persona que no estigui aïllada i que no estigui malalta o ja morta. Així que la Mia es va analitzar la sang i es va trobar uns anticossos estranys i els va aïllar i en va preparar el sèrum i me’l va injectar. En menys de tres hores ja podia posar-me dempeus, així que vaig poder vam començar a treballar amb la vacuna, però vam tardar tres mesos i mig, i vam vacunar a tots els membres de l’hospital que treballaven amb nosaltres i a ningú mes, dons ja havia mort tothom.

Llavors vam decidir de viure tots junts en un lloc sense edificis, amb aigua potable i prop de la costa, i així al final vam decidir que un lloc despoblat a la zona de la desembocadura del Susquehanna1, i al cap de pocs mesos vam decidir de separar-nos i buscar supervivents. Així dons, ens vam repartir el mapa mundial com vam poder i ens vam separar, quedant de nou al punt de trobada d’aquí dos anys.

Ja tens la meva historia, i ara contesta’m estàs disposat a seguir-me?

1

Riu del vessant Atlàntic dels Estats Units que neix a l'Estat de Nova York, travessa el de Pennsilvània i desemboca a la badia de Chesapeake, a Maryland. És un dels rius més llargs de l'Est dels Estats Units, amb prop de 715 km de longitud. Drena una conca de 71.225 km²;.


2n Capítol