Page 1

Per: Miquel Estévez Gay


1r capítol: L’empremta El so penetrant i potent entrava al meu interior enfundin-me una por immensa, una tremolor que recorria totes les parets de la casa pujava pels meus peus i hem colpejava el pit amb tanta força que no podia parar de plorar. La casa estava negre, però de tant en tant un llampec de llum entrava per les finestres seguit d’un gran tro, l’efecte de les bombes era immediat, tant punt arremetí l’explosió, es sentí els crits de la gent afectada i de familiar o amics preocupats pels seus éssers mes estimats. Es una imatge inesborrable que mantinc a la meva memòria tot i que llavors només tenia cinc anys. Hem trobava enmig del menjador de casa tirat al terra, plorant desconsoladament, però no vaig haver d’esperar massa, ja que de seguida una mà sudorosa hem va agafar del terra i amb una gran força hem va aixecar, era el meu pare. El meu pare era una persona amb moltes ambicions i gran empresari, que va aconseguir moltes riqueses gràcies a la seva empresa d’armament i un gran nombre de projectes innovadors, les patents dels quals van aconseguir les anomenades riqueses. Llavors, el meu pare va donar-me a la meva mare, qui m’agafà fortament amb els dos braços, m’apretà fort conra el seu pit, un pit càlid, que hem va donar molta confiança i per fi vaig poder deixar de plorar. Llavors vaig observar que el meu pare duia a la mà una gran arma semblant a un fusell, i també un casc al cap. El meu pare es va girar cap a mi, hem va fer un però al front i es dirigí a la meva mere dient-li que la seguís. Ella simplement va assentir. Llavors va marxar cap a la porta del carrer i l’obrí. A partir de llavors tots els meus records semblen alentits, ja que en obrir la porta el meu pare u la meva mare amb mi a coll van posar-se a córrer per l’eixida donant la volta a la casa, i vaig aprofitar aquest moment per escodrinyar tot el allò que passava pel carrer, un munt de gent corria esverada en sentit oposat al nostre. Anava veient com gran part d’aquesta gent queia sobtadament al terra per culta d’una espècie de dispars molt sorollosos que els travessaven l’esquena surtin-li per la part anterior del cos. Es una imatge terrorífica la qual m’ha marcat tot aquest temps. Una vegada vam girar la cantonada i ens dirigíem al pati de la casa, una gran explosió va fer tremolar el terra de tal manera que vam estar a punt de caure, però el meu pare ens va agafar just abans de perdre l’equilibri, en aquell moment li vaig veure la cara, una cara terroritzada, tot i que ell volia fer-se el valent. Llavors vam arribar al pati i allà el meu pare va obrir una estranya porta oculta sota la gespa, una porta d’un búnquer intel·ligent dissenyat per ell mateix, allà dins hi havia el meu germà gran, es deia Ot, i tenia quatre anys mes que jo.


La meva mare hem va donar un últim petó, i després el meu pare, i hem van posar dins el búnquer, però ells es van quedar fora. Perquè no van entrar ells també, que no veien que no hi havia res a fer! Mai seré capaç d’entendre el perquè de la seva decisió. Llavors, abans de tancar el meu pare es va dirigir a l’Ot i li va dir que el búnquer es quedaria tancat en dos minuts, que no sortíssim sota cap concepte abans d’aquests dos minuts, i llavors la meva mare li va agafar el cap a l’Ot i li va fer un petó al front, i vaig sentir dir-li que cuidés de mi. Llavors la porta del búnquer es va començar a tancar, deixant a fora una silueta de les dues persones que mes estimava, agafades de la mà i preparades per lluitar per la meva protecció i la del meu germà. I aquella va ser l’ultima vegada que els vaig veure. Nosaltres ens vam quedar a l’interior del búnquer tal i com el meu pare va dir, però no va passar mes de deu minuts de sentir les explosions i tremolors, que l’Ot va perdre la paciència i va intentar sortir de l’interior, però la porta estava fermament tancada pel sistema, mes endavant vam esbrinar que la porta no s’obriria fins que el sistema no detectés que el perill a l’exterior es nul, o que la manca d’aliments fos molt gran. Així dons, van passar cinc anys sentint el so d’explosions i altres sons inexplicables que els seguia un eco d’auguri de mort. Llògicament, els meus pares no van tornar, segurament es quedaren davant del búnquer immòbils pel pànic, però van aconseguir que pesessin els dos minuts que precedien al tancament total del sistema del refugi soterrat. Tot i això no ens avorríem, ja que el búnquer era molt gran, ja que estava pensat perquè un miler de persones hi visqués be durant aproximadament un mes, i hi havien llibres, revistes i material d’estudi, d’aquesta manera vaig poder saciar la meva gana de saber que vaig anar formant durant tot aquest temps, sobretot per les ciències tecnològiques, electrotècniques i demés, en aquest cas tinc una gran semblança amb el meu pare, i a mes a mes, gràcies a ell de llibres sobre aquest tema no en mancaven pas. Una vegada no es van sentir mes sons de l’exterior ja feia cinc anys que estàvem confinats l’Ot i jo, però un dia quant jo ja tenia dotze anys i l’Ot setze, tot dormint vam sentir un so metàl·lic intens, de seguida vaig entendre que era la porta del refugi, s’havia desbloquejat. Tot seguit, l’Ot va córrer cap a la porta i una vegada allà la va obrir. Un raig de llum intensa, càlida i cegadora va entrar per la porta com si d’una inundació es tractés. L’Ot va treure el cap, i tot seguit va girar-se i hem va dir que sortiria a l’exterior a buscar supervivents, i que hem quedés a l’interior del búnquer amb la porta tancada, ja que una vegada obert el sistema de seguretat ja es podria obrir i tancar tantes vegades com es volgués, però des de l’interior, per tant, m’havia de quedar a l’interior


del búnquer per obrir-li la porta quant arribés, ja que ha d’estar tancada perquè no podem permetre’ns que la porta del búnquer es tanqués mentre no hi ha ningú a l’interior ni tampoc podem descartar la possibilitat de que algun supervivent pugui entrar al seu interior i tancar mentre nosaltres som fora. Vaig entendre-ho ràpidament i vaig accedir. Així dons, el meu germà va marxar a l’exterior, i jo el veig esperar dins del refugi, però passaren setmanes, mesos i fins i tot anys, i el meu germà no va aparèixer. Cada dia hem col·locava a prop de la porta amb un llibre, i mentre llegia somiava amb la possibilitat de que tornés el meu germà, o fins i tot que tornés amb els pares, però no podia permetre’m la possibilitat de fugir del búnquer, ja que es la meva única font de sustentació, i a mes, si el meu germà no va tornar significa que molt probablement que ha mort i que l’ambient a l’exterior es hostil i que jo també moriria si sortís a fora, per tant vaig decidir quedar-me dins esperant el miracle. Llavors, un dia al cap de set anys vaig sentir uns cops a la coberta metàl·lica del refugi, i ho vaig ignorar, però aquests cops es van repetir i espantat vaig apropar-me a la sortida, els cops es van repetir i temorós vaig obrir. Llavors et vaig veure, no eres el meu germà ni el meu pare, però no semblaves ningú perillós. Per sort una part dels llibres que tenia en el búnquer eren per aprendre anglès i també tenia CD’s d’àudio per aprendre a pronunciar i a entendre l’anglès, i et vaig deixar passar. Llavors va ser quant tu hem vas posar la vacuna i be, tota la resta ja ho coneixes, per tant ara es el teu torn, explica’m la teva historia.


1r Capítol  

primer capitol de l'intent de llibre de miquel estévez

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you