Issuu on Google+

IMPULS primavera 2010

ENDAVANT.ORG

organització socialista d’alliberament nacional

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó La UE i Grècia

3

Sobre la Plenària

4

Bahía de cochinos 6 Som Països Catalans

7

2


EDITORIAL

EN PORTADA

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Manuel de Pedrolo 1918 - 1990 Escriptor, intel·lectual i periodista. Manuel de Pedrolo va néixer a llogarret de l’Aranyó, a la Segarra i va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Va publicar un centenar d’obres, la majoria temps després de ser escrites per culpa de la censura. La seva literatura política es centra sobretot en l’alliberament de la dona i l’estràtegia de l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans prenent en molts casos com a referents intel·lectual la figura de Lenin. Tot i patir una greu malaltia que l’inhabilitava per a fer política activa sempre va simpatitzar amb les organitzacions extraparlamentàries de l’esquerra nacional ja que es negava a acceptar la submissió de la nació catalana vers l’estat espanyol, i això el va portar a ser considerat com un dels referents intelectuals del MCAN. Durant la transició va seguir amb interès la construcció de l’estat de les autonomies i va escriure articles clarament crítics contra aquest procès.

IMPULS Òrgan d’expressió trimestral del nucli d’Endavant a Sabadell numero 4 primavera 2010 Si vols participar amb l’ IMPULS escrivint articles o fent noves propostes escriu a:

L’Esquerra Independentista, és l’únic moviment que defensa un projecte polític per al conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Enguany, amb la celebració dels referèndums independentistes, un dels debats que més s’ha donat al sí de les militants de l’Esquerra Independentista que hi han participat ha sigut el de la necessitat de fer sortir a les butlletes el terme de Països Catalans, juntament amb el rebuig frontal del terme Unió Europea. Però tal vegada, no siguem conscients de la importància en la defensa, no tant sols del terme, sinó de la necessitat de la reivindicació d’un projecte independentista i d’arrel socialista per al conjunt del poble català. L’Esquerra Independentista és l’únic moviment que defensa un projecte polític per al conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En aquest sentit, el nostre paper en la reivindicació del terme i del concepte, doncs, és vital, ja que en nosaltres hi ha l’ultima aposta política per a la vertebració del conjunt de la nació catalana, sense renuncies ni socials ni territorials. I és que els Països Catalans no tant sols són un marc cultural que alguns volen, com ja deia Joan Fuster, “arraconar al reducte folklòric”, sinó que constitueixen un conjunt de territoris units per una cultura de resistència als estats espanyol i francès, i a les imposicions de les classe burgeses d’ambdós estats. Des dels resistents Maulets a les revoltes dels pagesos nordcatalans (anomenats angelets de la terra) contra les imposicions econòmiques dels governs francesos, passant per les revoltes Remences, i arribant als nostres dies de la mà dels comitès de milícies antifeixistes i l’organització de la lluita armada als anys 80 i 90. Ara més que mai cal contestar aquells que només invoquen als Països Catalans per a referir-se a un conjunt de territoris amb una mateixa llengua i cultura, que nosaltres reivindiquem aquests Països Catalans, els resistents. Encara que sembli quelcom superficial, és vital la reivindicació d’aquest sentit del terme, doncs reivindicar per a les illes, el País Valencià i la Catalunya sota administració francesa el simple títol de territori amb una cultura germana de la nostra és condemnar-los a una mort segura. Lenta, sí, però una mort segura.

Cal que prenguem consciencia de que cal articular un projecte socialista per a la classe treballadora dels Països Catalans, doncs els nostres territoris, comparteixen unes especificitats socioeconòmiques semblants, que requereixen en molts casos les mateixes solucions.

impuls@endavant.org

2 EDITORIAL primavera 2010 L’IMPULS Endavant - OSAN

Cal doncs, que prenguem consciencia de la importància d’aquest fet i que aprenguem a no renunciar-hi. Cal que prenguem consciencia de que cal articular un projecte socialista per a la classe treballadora dels Països Catalans, doncs els nostres territoris comparteixen unes especificitats socioeconòmiques semblants, que requereixen en molts casos les mateixes solucions. Cal pensar en clau de País, en clau nacional, i estructurar projectes que vagin més enllà de les imposades pels marcs polític administratius dels estats francès i espanyol. Cal, en definitiva, seguir la lluita basada en quatre pilars fonamentals: la independència, els socialisme, la destrucció del patriarcat i la reunificació dels Països Catalans.


Estudiants protestant per la retallada de drets davnt agents antiavalots grecs

La UE i Grècia Jordi B. Abril de 2010 Sabadell, Països Catalans

Per tal de poder entendre quin ha sigut el paper de la UE en l’afer de les finances públiques gregues, hem de poder veure quin ha sigut el paper previ de la Unió Europea, es a dir, quin impacte han tingut les polítiques de la Unió Europea sobre Grècia.

Dinou anys després de l’entrada a la Unió Europea i sis des de l’entrada a l’euro, els efectes sobre la societat grega son evidents: una taxa d’atur cada vegada més gran i un dèficit comercial creixent.

Les polítiques aplicades per la Unió Europea a Grècia fins al moment de l’esclat de la crisi no han sigut substancialment diferents a les aplicades a la resta de la Unió Europea. Les privatitzacions, la desregulació econòmica i financera, les reformes laborals i les retallades en l’estat del benestar han estat constants des de l’entrada de Grècia a la Unió Europea. Aquestes polítiques, a més, van preparar el camí per a l’entrada a l’euro. Les polítiques aplicades es van justificar i es justifiquen amb l’argument que augmenten la competitivitat de l’economia mitjançant la rebaixa dels costos de producció, especialment en el cas dels drets socials i laborals ja adquirits per la classe treballadora dels respectius estats. Dinou anys després de l’entrada a la Unió Europea i sis des de l’entrada a l’euro, els efectes sobre la societat grega son evidents: una taxa d’atur cada vegada més gran i un dèficit comercial creixent. A la vista dels resultats, l’admissió de Grècia a la Unió Europea i la seva entrada a l’euro no han servit ni als interessos de la població grega ni, evidentment, als de la classe treballadora grega. Per tant, ens hem de preguntar a qui ha

beneficiat. La resposta és clara: les grans empreses i les institucions financeres dels països més poderosos de la UE són els que han sortit més beneficiats, en forma de majors exportacions a Grècia i dels crèdits concedits, entre d’altres a l’estat grec. Evidentment, la classe dirigent grega també n’ha sortit beneficiada, en tant que li ha permès aplicar les polítiques necessàries per augmentar la taxa de guany tot afirmant que és una necessitat objectiva per mantenir el creixement econòmic i la competitivitat. Arran de la suposada crisi del deute públic grec ens hem de qüestionar si la seva situació és realment producte de la crisi. Sorprenentment, Grècia té uns nivells de deute públic semblant als actuals des de, com a mínim, l’any 1994, molt abans de l’adopció de l’euro, feta a Grècia l’any 2004. Per tant, argumentar que el deute públic grec representa ara un perill per a la Unió Europea i tots els seus membres, és un gran exercici d’hipocresia, en tant que els nivells actuals són els mateixos que en el moment en que Grècia va entrar a l’euro. Les causes reals han d’estar, per tant, en la voluntat d’augmentar la taxa de beneficis.

En base a aquesta motivació – amb paral·lelismes evidents amb el cas de l’estat espanyol – s’apliquen mesures com ara la rebaixa dels salaris del sector públic, augmentar l’edat de jubilació als 67 anys i augmentar els impostos indirectes. A això hi hem d’afegir que els impostos indirectes, que tenen un impacte major com més pobre és la persona, representen a Grècia la majoria dels ingressos de l’Estat. La conclusió és evident: l’entrada a la Unió Europea la ha pagat i l’està pagant – de manera gairebé literal – la classe treballadora grega. Davant d’aquests fets considerem que la nostra postura davant la situació a Grècia s’ha de basar en dos eixos: Solidaritat total amb la resistència popular contra els plans d’austeritat imposats a Grècia i amb la classe treballadora grega. Vigilància intensiva de qualsevol mesura que es vengui com a sortida de la crisi o reforma estructural necessària a l’estat espanyol en base a l’experiència grega. Visca la resistència popular !

primavera 2010 LA UE I GRÈCIA 3


Sobre la Plenària Reflexions sobre la propera Plenària... ...i la necessitat de reconstruir un espai de debat i execució política unitari. Carlos i Lolo Abril de 2010 Sabadell, Països Catalans El Moviment Popular de Sabadell va néixer públicament fa una mica més de sis anys, format per una desena de col·lectius i dotat d’una doble funcionalitat: d’una banda, servir com a coordinadora i plataforma d’unitat d’acció de tots els col·lectius integrants, per tal d’evitar superposicions d’actes i activitats i alhora programar algunes de forma conjunta. D’altra banda, servir d’espai de treball polític unitari on tota la militància pogués traçar conjuntament estratègies i tàctiques, prioritats i aliances, campanyes i diades. La intenció última d’aquesta aglutinació de col·lectius i militants no era altra que esdevenir, a mig termini, un possible motor o embrió polític capaç de fer confluir els diferents agents de l’esquerra anticapitalista de la ciutat, de cara a fer d’aquesta confluència l’espina dorsal d’un ampli i contundent contrapoder popular local. En una paraula: volíem construir la unitat popular i la millor

manera d’avançar en aquell camí era unir tots els moviments socials i polítics més combatius i més disposats de la ciutat. Ara, amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, podem observar com a base de treball conjunt i coordinat hem aconseguit consolidar la formació d’un homogeni, potent i ampli grup d’afinitat política; hem esborrat aparents i supèrflues diferències, hem impulsat i consolidat projectes molt importants, hem aprés a treballar còmodament colze a colze i hem interioritzat el fet de formar un mateix grup polític. Però aquesta mateixa perspectiva -que ens permet veure que hem format un grup d’afinitat consolidat- també ens mostra com la funció d’esdevenir espai de treball polític unitari ha anat quedant bloquejada o impossibilitada durant tots aquests anys, degut a una sèrie de mancances i contradiccions internes que serien massa llargues d’analitzar ara i aquí, però que tenen molt a

La intenció última d’aquesta aglutinació de col·lectius i militants no era altra que esdevenir, a mig termini, un possible motor o embrió polític capaç de fer confluir els diferents agents de l’esquerra anticapitalista de la ciutat, de cara a fer d’aquesta confluència l’espina dorsal d’un ampli i contundent contrapoder popular

4 SOBRE LA PLENÀRIA primavera 2010 L’IMPULS Endavant - OSAN

local.

veure amb l’heterogeneïtat de la militància, la necessitat de consolidar els projectes sectorials, la necessitat de resultats pràctics a curt termini que són supeditats als objectius comuns, o la dinàmica d’acció-reacció a la que ens va dur l’aposta per l’okupació. Aquest últim punt és de prou importància en el que a incidència social es tracta, ja que pràcticament ha desaparegut amb la desaparició d’aquesta pràctica de lluita. En tot cas, el fet és que aquesta situació de bloqueig de l’acció política unitària ens ha portat, finalment, a esdevenir poc més que una simple coordinadora de projectes sectorials independents. És cert que aquesta mateixa incapacitat ens ha permès, durant aquests anys, treballar molt més en la consolidació de projectes i col·lectius que potser hauríem d’haver sacrificat si haguéssim prioritzat el treball més purament polític, però és un fet que, ara per ara, la nostra situació organitzativa actual -concretada en allò del “salt enrere” de la


darrera Plenària- amenaça amb dissoldre l’esmentat grup d’afinitat que formem. I és que el fet de no ser capaços de construir un espai útil de debat i execució política unitari ha fet que part de la militància hagi anat perdent l’esperança de fer del MPS aquest espai. I això ha provocat que les militants més interessades en l’acció política -més enllà del treball al seu propi col·lectiuhagin o bé trobat un altre espai -Cup o Endavant sobretot-, o bé anestesiat aquest interès per despertar-lo, en el millor dels casos, de forma puntual en moments de sacseig polític. Conseqüències Les conseqüències d’aquest fet són vàries, i en pocs casos positives. D’una banda, i segurament el més important de tot plegat, fan que estem deixant d’aprofitar l’enorme potencial que tindríem treballant unitàriament en la mateixa direcció política, fet que comporta, en última instància, que a la nostra ciutat s’hagi abandonat de facto l’objectiu estratègic de construir la unitat popular, és a dir, de posar sota el mateix paraigües polític a tota l’esquerra anticapitalista de cara a construir una alternativa de ciutat real i transformadora. D’altra banda, de forma implícita o explícita, l’esmentada entrada de militants a la Cup, combinada amb la inexistència d’un espai polític funcional per al conjunt del grup d’afinitat, està potenciant una forma de percebre la candidatura que, com ens demostren experiències passades i actuals, és errònia. I és que una candidatura institucional treballant de forma independent i sense estar vinculada organitzativament a un moviment polític ampli, consolidat, madur i amb la capacitat de treure el conflicte al carrer, té poques garanties de no acabar sent assimilada per la maquinària institucional de l’estat o de restar marginada i sense incidència social. Cal no oblidar que millors projectes institucionals, amb més i millors quadres polítics ja van seguir aquest camí de lluita amb resultats per totes coneguts. Per últim, i molt lligat al da-

rrer punt, cal remarcar que la nostra presència al carrer, tot i que mai ha sigut exemplar, els últims anys s’ha vist encara més debilitada, ja que les possibilitats de convocar actes mínimament dignes com a conjunt de moviment han quedat pràcticament bloquejades. Exemples d’això són les dificultats per impulsar la solidaritat envers els múltiples conflictes laborals o socials que se’ns han presentat, ja que en l’aparent debilitat que tenen els col·lectius en solitari, són poques les vegades que ens decidim a sortir al carrer. Continuem sent un moviment incapaç de portar el conflicte social als carrers, i la inexistència de treball polític unitari encara agreuja més aquesta situació. Certament, també existeix el seu antagònic, i hem demostrat en diverses ocasions que el treball conjunt, decidit i unitari té els seus fruïts, i en les poques ocasions que ens hem decidit hem pogut i sabut estar presents al carrer. Replantejament del model organitzatiu Amb tot, la conclusió de tot l’exposat, tot i els aspectes positius, sembla ser òbvia: cal replantejar el nostre model organitzatiu de cara a mantenir la bona coordinació interna, però també de cara a reconstruir un espai de debat i execució política permanent, unitari i funcional per a tot el grup que, de forma harmònica i a grans trets, s’encarregui de seguir consolidant el nostre grup d’afinitat, així com de definir polítiques estratègiques de llarg recorregut -reestructuració del nostre particular panorama institucional, reimpulsar la unitat popular, etc.- i de traçar, amb seny però amb contundència, un full de ruta que ens permeti augmentar la nostra presència i combativitat al carrer. Per últim, caldrà no oblidar el procés d’estructuració interna en el que està immers el conjunt de l’Esquerra Independentista a nivell nacional, ja que haurem de trobar la manera més adient de participar-hi i incidir-hi, o correrem el risc de que la nostra experiència acumulada en el camp de l’estructuració de moviments rupturistes sigui ignorada, i les nostres particularitats locals no es vegin reflectides en la futura estructura organitzativa del Moviment Català d’Alliberament Nacional.

Cal replantejar

Conclusió

el nostre model

Fa més de sis anys, una sèrie de militants dels moviments socials més combatius de la ciutat van fer una aposta decidida per a la construcció de la unitat popular com a pas ineludible per tal de transformar, a llarg termini, la nostra realitat local i nacional. Ara sabem que aquella aposta va pecar de pretensiosa, i que amb les condicions del 2003 era ben difícil que un projecte tan ambiciós no es trobés encallat al primer trasbals. Però no hem d’oblidar que fruit de tot allò, d’aquella aposta concreta, ara som el que som, i que fins i tot amb les nostres infinites mancances som exemple i enveja de molts.

organitzatiu de cara a mantenir la bona coordinació interna, però també de cara a reconstruir un espai de debat i execució política permanent, unitari i funcional per a tot el grup.

A les nostres mans tenim l’oportunitat d’agafar tota la nostra experiència acumulada, aprofitar les nostres potents infraestructures i treballar plegades per destruir aquesta ruïna que ens envolta, tot imaginant mecanismes i models socials que ens permetin viure amb dignitat a una ciutat i un poble dignes. Però és evident que cap grup polític actual ho aconseguirà en solitari -i nosaltres no som una excepció-. I és precisament per això, per aquesta incapacitat de transformar res en solitari, que un grup com el nostre, decidit en el camí de la unitat per la transformació i amb relacions positives amb el conjunt d’agents anticapitalistes de la ciutat és tan imprescindible; i és per això que deixar que es dissolgui o no aprofitar tota la seva potencialitat esdevé, com a mínim, una gran irresponsabilitat política.

primavera 2010 SOBRE LA PLENÀRIA 5


Bahía de cochinos Ja hi tornem a ser, Cuba, o millor dit la República Socialista de Cuba, torna a ser notícia a tots els massmedia neoliberals i no pas per una de les múltiples missions humanitàries que promou el seu govern, els avenços educatius, sanitaris i científics que s’estan duent a terme a la illa o les eleccions municipals convocades pel proper 25 d’abril.

Diego Abril de 2010 Sabadell, Països Catalans Com ja ve sent habitual Cuba torna a estar al punt de mira dels mitjans de comunicació neoliberals en una campanya propagandística a nivell mundial de desacreditació vers el seu govern orquestrada per la oposició interna (gusanos), els EEUU i la Unió Europea. Aquest cop l’espurna que ha fet encendre les alarmes ha estat la mort per vaga de fam del presumpte dissident cubà Orlando Zapata. Els fets El passat 23 de febrer Orlando Zapata Tamayo va morir a una presó cubana degut a una vaga de fam que estava duent a terme suposadament per protestar per la situació dels autodenominats presos de consciència de la dissidència cubana. La incoherència rau en que Zapata, que veritablement mai va ser jutjat per delictes contra la seguretat de l’Estat sinó per delictes comuns tals com estafa, assalt amb armes, agressions i danys contra la propietat publica, va acollir-se a l’estatus de pres de consciència per tal d’adquirir certs privilegis respecte els altres interns i per gaudir del suport econòmic i propagandístic de la Fundació Nacional Cuba Americana, o el que vindria a ser el mateix, l’organització civil que dirigeix el govern dels EEUU a Miami i que aglutina tots els

sectors contraris a l’Estat socialista cubà. Aquesta pràctica d’utilitzar interns comuns de les presons cubanes i convertir-los en màrtirs de la democràcia neoliberal a canvi de suborns no és el primer cop que es duu a terme, ja que permet als actors polítics i econòmics econòmics interessats a acabar amb la Revolució, posar sobre la taula el controvertit tema de la defensa dels drets humans, amb el que tant els agrada omplir-se la boca per desviar l’atenció de l’espectador que no està atent a com es desenvolupa la jugada. La doble moral dels Drets Humans Partint d’una educació individualista sovint qui més presumeix d’alguna cosa és qui vol amagar el seu dèficit respecte aquesta, i aquest és el cas dels EEUU i la UE –i els seus estats membres- vers els Drets Humans. Els que tant alliçonen els països que no estan alineats amb les seves polítiques imperialistes sobre el respecte als drets humans, són els responsables directes de massacres tant colossals com les que s’estan duent a terme a Palestina o a l’Irak (on han mort més de 665 mil civils des de la invasió el 2003). Els que parlen de lliure comerç a escala planetària són els mateixos que ofeguen els països en vies de desenvolupament (eufemisme de països saquejats) duent a terme polítiques de colonialisme econòmic o bloquejos comercials, com és ben conegut en el cas de Cuba,

Els que parlen de respecte als presos polítics a Cuba mantenen més de 750 presos polítics que són torturats i tractats de manera infrahumana, com bé ha fet constar Amnistia Internacional i fins i tot el Comité contra la tortura de les Nacions Unides per tal d’escanyar aquests estats i evitar la seva sobirania política i econòmica. Els que parlen de respecte als presos polítics de les presons cubanes mantenen els seus reclusos en centres penitenciaris privatitzats on se’ls hi neguen tots els drets fonamentals i són obligats a treballar en condicions pròpies de l’esclavitud per a aquestes empreses de la misèria, en el cas d’EEUU; o neguen l’evidència de que a les seves pròpies presons hi han més de 750 presos polítics que són torturats i tractats de manera infrahumana, en el cas de l’estat espanyol, com bé ha fet constar Amnistia Internacional i fins i tot el Comité contra la tortura de les Nacions Unides en els seus últims informes.

6 BAHÍA DE COCHINOS primavera 2010 L’IMPULS Endavant - OSAN

Totes aquestes contradiccions en els discursos oficials dels països occidentals, i d’altra banda les polítiques planificades i coherents que esbossa el govern cubà ens plantegen dues corrents d’interpretació dins del que es pot entendre com a drets humans; la primera és la que enalteix els drets exclusius de l’individu on es respecta el dret a la propietat inalienable i a la llibertat dels actes particulars sense tenir en compte la convivència amb l’entorn i la situació personal de les altres persones; la segona, és la base de les lluites populars i combina el respecte a les persones amb les reivindicacions comuns per tal de que un grup d’individus que pateixen unes condicions injustes assoleixi les eines pròpies i necessàries per tal de superar aquests abusos en primera persona i amb plena consciència i participació de tots els membres del grup, creant així estructures de base per enfortir una societat per mitjà d’ella mateixa –com és el cas dels Comites de Defensa de la Revolució cubans-, sense la feina dels quals no es pot entendre que la illa hagi resistit durant 50 anys a les hostilitats de la primera potència econòmica i militar del món, estant a 150 km de les seves costes. Nosaltres, com a comunistes, tenim clar el que pensem quan parlem de drets humans i ells saben que contra això no poden fer res més que esperar la seva inevitable derrota. Pàtria o mort, Vencerem!


Som Països Catalans Manifest del 25 d’abril de l’Esquerra Independentista 20 d’Abril de 2010 València, Països Catalans Aquest 25 d’Abril celebrem la nostra diada nacional, i milers de persones tornem a eixir al carrer per defensar la nostra identitat, el nostre territori, i el nostre poble i també per assenyalar el camí d’estels que ens portarà cap a la llibertat. Cada 25 d’Abril demostrem als nostres opressors que malgrat els més de tres segles d’ocupació, malgrat l’explotació a la qual sotmeten a la classe treballadora, mantenim la nostra dignitat com a poble rebel. Els Països Catalans som un poble en moviment. Unit per una llengua tan arrelada a aquesta terra que ha sobreviscut durant segles a l’intent d’extermini dels poderosos estats espanyol i francès. La llengua catalana salvada i sostinguda arreu del territori per aquells sectors socials que mai han venut al seu país: les classes populars. La metxa de la nostra cultura continua encesa i es manifesta arreu del territori mitjançant la nostra música, els nostres cants, les nostres danses, les nostres festes populars, les nostres tradicions,... sobreviu gràcies a l’empenta de la nostra gent, en especial del jovent. A principis d’enguany han tornat a caure sobre les tradicions dels Països Catalans noves restriccions, com ara l’anomenada directiva europea del foc, la nostra cultura amb el seu tarannà marcadament desobedient ha demostrat històricament que, malgrat els entrebancs, salta el filferro institucional, burla totes les prohibicions i perviu a través del temps. Malgrat que ens ho repetisquen una, cent o mil vegades, no som, no hem sigut mai, un poble muelle, pactista, meninfot. Els Països Catalans estan forjats en el foc del combat i la nostra història està plagada d’episodis de rebel·lia i resistència, de revoltes i lluites populars. Agermanats, segadors, maulets, miquelets, ludistes, vaguistes, internacionalistes, feministes, anarcosindicalistes, comunistes, ecologistes, insumbissos, okupes, independentistes,... formen part de la nostra memòria històrica i del nostre present de lluita. Els Països Catalans som una nació. Però una nació no només està conformada per les diferents manifestacions de la nostra llengua i cultura. La nació la formem les persones, les relacions humanes i econòmiques que establim entre nosaltres. L’enemic ho té clar, reconeix la nostra singularitat, i actua en conseqüència. En l’actual crisi econòmica el capitalisme colpeja especialment la classe treballadora dels Països Catalans imposant-nos un plus de precarietat, que en especial impacta entre les dones, les i els immigrants, i les i els joves. A casa nostra, hi ha més d’1.600.000 persones aturades.

Sobre la creació d’un teixit sociocultural de l’Esquerra Independentista

L’atur del jovent supera el 42%. El fet que els Països Catalans concentren més del 40% dels ERO i tancaments d’empreses de tot l’estat espanyol no és una casualitat. Misèria i frustració s’escampen arreu de les comarques i així, mitjançant els tancaments, la precarietat i els acomiadaments, Espanya i França pretenen destruir les nostres fonts de vida, empobrirnos per fer-nos més dependents,... en definitiva, el capitalisme salvatge i l’opressió nacional espanyola i francesa volen destruir la notra terra, neutralitzar-la, relegar-la al no-res. És moment, doncs, que les persones treballadores d’arreu dels Països Catalans prenguem consciència del que som i de qui tenim enfront. Que el nostre poble cree xarxes de lluita allà on l’opressió nacional i social és present, i bastisca mecanismes de combat que el porten, a poc a poc, a constituir-se en un agent social actiu i vertebrador. Amb la Unitat Popular, la sinergia de totes les lluites a cada barri, poble i ciutat, els Països Catalans aconseguiran el seu alliberament nacional i social. L’Esquerra Independentista té un paper cabdal aquesta construcció del contrapoder popular a la nostra nació ja que aportem estratègia i tàctica, treballem sectorialment en diferents àmbits, des del sindicalisme a la defensa de l’ensenyament públic, des de les organitzacions de joves a la defensa del patrimoni, i donada la nostra implantació arreu dels Països Catalans podem donar una perspectiva territorial més ampla i servir de connector de lluites. La Unitat Popular per la que treballem ha de tindre com objectius mínims la territorialitat, la defensa del dret a l’autodeterminació i la defensa dels drets de la classe treballadora. Des de l’Esquerra Independentista apostem per la construcció nacional dels Països Catalans. Entenem que la Unitat Popular té un paper clau en aquest sentit, donat que la construcció nacional només pot avançar al marge dels marcs autonòmics/regionals i constitucionals espanyol i francès. Cal que siguem capaços de desobeir els poders dels estats, que estem disposats a la confrontació, per tal de poder assolir un futur lliure. I alhora cal que siguem creatius per teixir la nostra nació des de l’activació de les iniciatives populars que traspassen les fronteres administratives i arrelen en el si del nostre poble. I recordem: tot projecte emancipador que no prenga el marc nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, serà incomplet i farcit de contradiccions. Perquè cap territori català ha de quedar exclós de l’alliberament: el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, Principat de Catalunya, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, Andorra... tots i totes... Som Països Catalans!

Sergi G. Abril de 2010 Sabadell, Països Catalans La comarca està d’enhorabona. En els darrers dos anys hem vist com el Vallès Occidental ha experimentat un augment d’espais sociopolícs en els que infinitat de col·lectius de la comarca podran desenvolupar els seus projectes. Després de passar uns anys de “travessia pel desert”, la comarca ha vist com obrien les seves portes els Casal Independentista i Popular de Sabadell “Can Capablanca”, el Casal Popular “la Gitza” de Sant Cugat i “la Clau”, Casal Popular i Cultural de Cerdanyola. I cal seguir en aquesta línia, perquè el nostre ha de ser un moviment que sobrepassi els límits dels partits tradicionals.

La creació d’infraestructures ha de ser un punt clau en la nostre acció política dels propers anys, doncs hem d’afiançar les bases per a fer créixer de forma sòlida el moviment. La creació d’espais de sociabilitat és un pas importantíssim en aquest sentit, ja que ens dóna espais on treballar i alhora esdevenen plataformes de difusió del nostre projecte. Cal treballar en aquest sentit, sense perdre de vista que no és la nostra prioritat però conscients que és, i sobretot serà, una eina molt útil en les nostres respectives lluites.

primavera 2010 SOM PAÏSOS CATALANS 7


ANTI PROPAGANDA Any 1971 Editor OSPAAAL Títol Together with Viet Nam Cartell editat per l’OSPAAAL, l’Organització de Solidaritat amb els Pobles d’Africa, Àsia i Amèrica Llatina, en solidaritat amb els combatents vietnamites. L’OSPAAAL és una organització promoguda pel departament

Ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra

de propaganda del govern revolucionàri cubà per tal de donar a conèixer arreu de la illa les diverses lluites de resistència dels pobles que, durant els anys 70 i 80, estaven sent atacats pel govern imperialista dels EUA.

comunitat que no tolera que sigui com és i el força a abjurar la seva cultura. Manuel de Pedrolo

endavant.org

Òrgan d’expressió del nucli d’Endavant - organització socialista d’alliberament nacional a Sabadell


IMPULS primavera 2010