Issuu on Google+

9

La Guerra Civil (1936-1939)

L’esclat del conflicte Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La Catalunya revolucionària L’evolució de la zona republicana La zona franquista L’evolució militar del conflicte L’ocupació de Catalunya i la fi del conflicte Dossier: Catalunya sota les bombes La Guerra inicial es va iniciar amb un cop d'estat militar contra la República. En certa manera pareixia un pronunciament clàssic com tants altres que havien caracteritzat el segle XIX. Un dels trets del conflicte van ser la violència i la repressió que els dos bàndols van perpetrar a la reraguarda. A Catalunya va desencadenar un procés revolucionari en el qual les organitzacions obreres van tenir un poder real. També ara, les diferents maneres d'entendre la República va comportar enfrontaments al si del bàndol republicà. El conflicte va interessar a l'opinió publica internacional i es va entendre com un avançament de la Segona Guerra Mundial: democràcies contra totalitarismes. La victòria dels insurrectes, amb el suport dels feixismes europeus i el recolzament o indiferència de les potències capitalistes, va comportar la implantació d'una dictadura .


L’esclat del conflicte Precedents immediats (de febrer a Juliol) Els mesos que van precedir a l'esclat del conflicte es van caracteritzar per la tensió entre les forces socials i politiques i per la violència. D'una banda l'Església, la burgesia financera i els grans propietaris recelaven del govern d'esquerres. D’una altra, el govern es mostrava incapaç de garantir l'ordre públic. Els dies anteriors al cop d'estat el clima polític es va crispar encara més amb l'assassinat per falangistes del Guàrdia d'Assalt José del Castillo. Com a reacció un grup de guàrdies d'assalt assassinarà el líder de la dreta Jose Calvo Sotelo.


L’esclat del conflicte Precedents immediats (de febrer a Juliol).

L’aixecament militar va ser dissenyat per un sector de l'exèrcit desprès del triomf del Front Popular. Des de Portugal, el general Sanjurjo actuava com a cap de la conspiració. A Espanya, on la conspiració va obtenir el recolzament de monàrquics, conservadors i la falange, el general Mola (des de Navarra) actuava com el militar conspirador de més rellevància, també destacaven el general Queipo de Llano (Sevilla) i Goded (Mallorca). A Àfrica, el tinent coronel Yagüe i Francisco Franco (destinat a Canàries) van liderar la insurrecció.


L’esclat del conflicte El pronunciament (el cop d’estat) El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit. Entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civils de la Falange i els requetès carlins. L’ aixecament militar va provocar la dimissió del govern republicà i el relleu de Casares Quiroga, primer per Martínez Barrio després per José Giral, qui va autoritzar la distribució d’armes a la població civil.


DOCUMENTS Don Francisco Franco Bahamonde, General de División, Jefe Superior de las Fuerzas Militares de Marruecos y Alto Comisario. Hago saber: Una vez más el Ejército, unido a las demás fuerzas de la nación, se ha visto obligado a recoger el anhelo de la gran mayoría de los españoles que vetan con amargura infinita desaparecer lo que a todos puede unirnos en un ideal común: España. Se trata de restablecer el imperio del orden dentro de la República (…) cesando de estar dividido el país en dos grupos: el de los que disfrutan el poder y el de los que eran atropellados en sus derechos, aun tratándose de leyes hechas por los mismos que las vulneraron (…) Por lo que afecta al elemento obrero, queda garantizada la libertad de trabajo, no admitiéndose coacciones ni de una parte ni de otra. Las aspiraciones de patronos y obreros serán estudiadas y resueltas con la mayor justicia posible en un plan de cooperación, (…) Para llevar a cabo la labor anunciada rápidamente, ordeno y mando: Art. 1º. Queda declarado el Estado de Guerra en todo el territorio de Marruecos Español, y como primera consecuencia, militarizadas todas las fuerzas armadas, sea cualquiera la autoridad de quien dependían anteriormente, con los deberes y atribuciones que competen a las del Ejército y sujetas igualmente al Código de Justicia Militar. (…) Por último, espero la colaboración de todas las personas patrióticas, amantes del orden y de la paz que suspiraban por este movimiento(…) ¡Viva España! Tetuán, 18 de julio de 1936.


L’esclat del conflicte La insurrecció a Catalunya A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçars’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca presència. El principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

El general Manuel Goded i el general Sanjurjo


L’esclat del conflicte La insurrecció a Catalunya A Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19. Els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria i que la Guàrdia Civil els seguiria. Els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats (en especial la CNT- FAI, que havia aconseguit armes per l’assalt de casernes) i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

Imatge de l’enterrament del general Goded

General Llano de la Encomienda


DOCUMENTS

La Vanguardia, 22 de juliol al voltant dels fets d’aquella jornada.


DOCUMENTS “ … Circularon insistentes rumores según los cuales en aquella misma noche iban a salir de los cuarteles del extrarradio las tropas iniciando un movimiento subversivo contra la República […]. A las cinco menos cuarto de la madrugada sonaron en la Plaza de la Universidad los primeros disparos […]. El movimiento subversivo se había producido en nuestra ciudad, entablándose entre la Guardia de Asalto y Seguridad y las fuerzas sublevadas que procedían de los cuarteles de Pedralbes […]. Abriendo fuego intentaron avanzar, pero la reacción de las fuerzas leales al Gobierno fue aun más enérgica, consiguiendo impedir el avance […]. La acción de las tropas sublevadas fue decayendo a medida que se prolongaba la lucha. La dispersión total de estas fuerzas se produjo al entrar en combate contra las mismas de Aviación, que operaban al lado del régimen republicano y que con sus ametralladoras desmoralizaron la caballería rebelde […]. Rodeado el cuartel general de la IV División por fuerzas integradas por la Guardia Civil, de seguridad y paisanos, y viendo los sitiados la imposibilidad de resistir, a las seis de la tarde se izó la bandera blanca […]. Las fuerzas leales entraron en el interior del edificio haciendo prisionero al general Goded […]. La Vanguardia, 22 de juliol al voltant dels fets d’aquella jornada.


La Catalunya revolucionària La desintegració del poder Dominat l'aixecament militar, Catalunya es va trobar amb un nou escenari: la població armada enquadrada en les organitzacions obreres. Els fets dels dies anteriors i la distribució d'armes van desbordar els poders públics incapaços de fer front a la nova situació. La pèrdua del control per les forces d'ordre va possibilitar que la tensió social i política derivés en violència. Diversos grups radicals van iniciar actes violents i assassinats contra els que consideraven enemics, així com atacs a les esglésies i convents. Les autoritats de la República i la Generalitat es van mostrar incapaços de controlar l'ordre públic: l'exèrcit gairebé havia desaparegut (el govern Giral havia llicenciat soldats de comandament sospitòs, i els oficials havien estat detinguts i alguns executats...) Tot plegat va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, es fessin amb el control efectiu de la situació, iniciant així una autèntica revolució social arreu de Catalunya.


DOCUMENTS

Agustí Centelles ens mostra els guàrdies d’assalt i els moments inicials dels fets


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS

Milicians atacant una esglÊsia a Barcelona (Institut Municipal de Història, Barcelona)


DOCUMENTS


DOCUMENTS

Fotografia de Gerda Taro : un nen amb el vestit de la FAI al costat d’una barricada


La Catalunya revolucionària Les milícies El Govern va haver de comptar amb els anarquistes per tal de controlar l'ordre públic. Així Companys va convocar els dirigents cenetistes i els va oferir la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes.

Malgrat que hi havia sectors que pensaven d'iniciar el procés revolucionari, entre alguns dirigents anarquistes es va imposar la idea que no era el seu moment i ara el que calia fer era vèncer els militars insurgents i col·laborar amb la República. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.


Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya Format a proposta de Lluís Companys, s'hi aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular. Figuraren en el primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI (2), del PSUC (1), del POUM (1), d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat. El comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren al front, principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de setembre pel govern de la Generalitat, i les milícies obreres, militaritzades, foren absorbides per l'exèrcit regular republicà.


DOCUMENTS

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936) - © Fototeca.cat


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


La Catalunya revolucionària El govern Tarradellas. Després d’un període inicial, la CNT-FAI va anar perdent terreny la qual cosa la va impulsar a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres d’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol

Les prioritats del govern Tarradellas van ser estabilitzar l’ordre i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Josep Tarradellas i Lluís Companys


La Catalunya revolucionària Les col·lectivitzacions Podem considerar les col·lectivitzacions com un producte de l’atzar. Un bon nombre de propietaris industrials havien fugit o estat assassinats. Així els treballadors, quan es van incorporar a la vida laboral, van haver d'assumir el control de moltes empreses. Per tal de legalitzar aquesta situació la Generalitat va promulgar el decret de col·lectivització (29 d' octubre de 1936). No va afectar totes les indústries. Al marge es van mantenir les empreses de capital estranger, la banca i les de menys de 100 treballadors. Les empreses mitjanes , malgrat conservar la propietat, també van quedar sota el control obrer. Al camp, les experiències més interessants de col·lectivització es va donar a Aragó. A Catalunya, les col·lectivitzacions nomes van ser significatives al Baix Ebre i al Baix Llobregat.


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals Republicans i "nacionals" Com a conseqüència de l’aixecament militar Espanya va quedar dividida. D’aquesta manera es van diferenciar dues zones geogràfica, política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana. Geogràficament, el Govern de la República disposà de 21 capitals de província contra 29 dels sublevats; 270000 km2 els republicans, contra els 230000 Km2 dels militars insurrectes. La rebel·lió militar va fracassar en aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència, en especial les zones industrials: Catalunya, Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella on l'anarquisme va obtenir influència. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. Dues zones que des de llavors actuarien com dos estats independents. Cal dir, doncs, que si les principals industrials van quedar sota el control republicà, les zones cerealistes van quedar en mans nacionals. Des del punt de vista demogràfic, les zones més vitals van quedar sota el control del bàndol legal. En la segona meitat del conflicte, la manca d'aliments esdevindrà catastròfica per la República.


DOCUMENTS


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals Republicans i "nacionals" Des del punt de vista de la hisenda El Govern de la República disposa dels recursos de l'Estat (en especial l'or del Banc d'Espanya) i podrà comprar armament; per contra, el Moviment troba facilitat de finançament (subministrament de petroli nord-americà a crèdit) i l'ajuda de financers com Juan March. Els efectius militars. No podem subestimar la força militar fidel a la República. Juan March

Al començament de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats, més de 3/4 parts de la marina de guerra i la quasi totalitat del aparells aeris. Les tropes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes), les milícies carlistes i falangistes i el suport de la Guàrdia Civil.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals Republicans i "nacionals" La base social El bàndol nacional comptava amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció restablir l’ordre i aturar el risc d’una revolució. El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes informades i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana. El poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà que, en teoria, estava legitimat.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. La Guerra d’Espanya, va tenir un repercussió internacional. Arreu del món els governs, els grups i els partits polítics i els intel·lectuals , van veure’s obligats a definir la seva posició.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, es va considerar que a Espanya ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. La guerra dividia també els diferents governs i l’opinió pública mundial.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte Des de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler. Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se aliat dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció en la Guerra Civil espanyola va ser vista com perill per a l’equilibri en l’Europa d’entreguerres (totalitarismes contra democràcies). Aquest temor seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat. A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va influir en el govern francès al retirar el suport a la política internacional francesa davant d’Alemanya si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol suposava el confinament de la guerra com un conflicte intern espanyol. Stanley Baldwin, premier britànic


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte La pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords. La República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a l’ajuda per defensar-se mentre que els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció. De fet. immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte Els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola. D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament del Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a comprar armes i productes energètics al mercat negre. La URSS va canviar la seva postura de neutralitat l’octubre de 1936, quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica. El volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.


Els bàndols enfrontats i les implicacions internacionals La internacionalització del conflicte D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món es va instaurar un clam popular de suport a la República que es va materialitzar la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers que van arribar a Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i no admet la comparació amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.


DOCUMENTS

Legi贸 C贸ndor.


DOCUMENTS

Comiat de la Legion Condor, el 1939


DOCUMENTS

Cartell propagand铆stic en contra de la participaci贸 italiana


DOCUMENTS

Les Brigades Internacionals


DOCUMENTS


DOCUMENTS

R. Capa, Brigadista


L’evolució de la zona republicana L’evolució de l’Espanya republicana La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la resposta de les organitzacions obreres i populars que van tractar de donar respostes a la situació arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.

Les accions revolucionàries. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una insurrecció total i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana. José Giral


L’evolució de la zona republicana L’evolució de l’Espanya republicana (II) Recolzades en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis revolucionaris. D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars. Així, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics (la Generalitat i de l’Estat) amb les noves formes de poder polític que van sorgir com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.

Madrid, grup de dones i milicians, Arxiu Junta de Defensa


L’evolució de la zona republicana L’evolució de l’Espanya republicana (III) La repressió. En paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. L’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Van produir-se assassinats, execucions, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant. Melquiades Álvarez.


L’evolució de la zona republicana L’evolució de l’Espanya republicana (IV) Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. En bona part del territori republicà la revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.

Com veurem més avant, serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.


DOCUMENTS

Juan NegrĂ­n i Indalecio prieto


L’evolució de la zona republicana L’evolució de l’Espanya republicana El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari. Dos mesos després quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra. Federica Montseny

Largo Caballero


L’evolució de la zona republicana La Generalitat i el poder A Catalunya, l’inici de la Guerra Civil havia comportat el començament d’un procés revolucionari que ni el govern central ni el govern de la Generalitat podien controlar. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà. D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, els comunistes del POUM i el sector més esquerrà del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i part del PSOE defensaven la reconstrucció de l’Estat i la centralització dels esforços en la guerra. Les tensions polítiques van augmentar i provocaran l’exclussió del POUM del govern de la Generalitat. Aquest cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya. Andreu Nin


L’evolució de la zona republicana Els fets de Maig de 1937 Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència dos grans problemes. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat. Els fets fan referència al sotmetiment de un sector anarquista que controlava l’edifici de telefònica a Barcelona, pel que es va demanar recolzament a les autoritats de la República (llavors a València) que van intervenir militarment. Les conseqüències derivades comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937. El POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.


DOCUMENTS

Fets de maig a Barcelona


DOCUMENTS

Fets de maig a Barcelona


DOCUMENTS

Fets de maig a Barcelona


DOCUMENTS

Garcia Oliver parlant per la rĂ dio arran dels Fets de maig a Barcelona


DOCUMENTS

Juan Negrín


DOCUMENTS


DECRETO COLECTI DOCUMENTS El Decret de colectivitzacions i control obrer (1) Art. 1.º De acuerdo con las normas que quedan establecidas en el presente Decreto, las empresas industriales y comerciales de Catalunya se clasifican en: a) Empresas colectivizadas, en las cuales la responsabilidad de la dirección recae en los propios obreros que las integran, representados por un Consejo de Empresa, y b) Empresas privadas, en las cuales la dirección va a cargo del propietario o gerente, con la colaboración y fiscalización del Comité Obrero de Control. -------------------------------------------------1.- El Decret de colectivitzacions i control obrer de la Generalitat de Catalunya de 24 d´octubre de 1936. Els obrers i les obreres, per mantenir les fàbriques en funcionament davant la fugida dels propietaris o directors desprès del cop d´Estat, es van organitzar en un comitè de control i se’n van fer els propietaris o usufructuaris, seguint un dels principis revolucionaris dels anarquistes (CNT/FAI). Correspon a la segona etapa de la Guerra Civil a Catalunya. La Generalitat recuperà lentament un cert poder d’organització econòmica, política i militar amb l’ajut dels comunistes del PSUC. La Generalitat es va veure obligada a reorganitzar el territori, l’economia, les forces militars, la cultura i l’ensenyament...acceptant els fets acomplerts (col·lectivitzacions, milícies, ordre públic, etc.) als quals va donar legalitat. Es va crear un Consell d´ Economia de Catalunya (agost de 1936) que va legitimar en ocasions els fets consumats.


DECRETO COLECTI DOCUMENTS El Decret de colectivitzacions i control obrer Art. 2.º Serán obligatoriamente colectivizadas todas las empresas industriales y comerciales que el día 30 de junio de 1.936 ocupaban a más de cien asalariados y asimismo aquellas que, ocupando una cifra inferior de obreros, sus patronos hayan sido declarados facciosos o hayan abandonado la empresa. No obstante, las empresas de menos de cien obreros podrán ser colectivizadas si se ponen de acuerdo la mayoría de los obreros y el propietario o propietarios. Las empresas de más de cincuenta obreros y menos de cien, podrán ser también colectivizadas siempre que así lo acuerden las tres cuartas partes de los obreros(…) Art. 3.º A los efectos del artículo precedente, la declaración de elemento faccioso únicamente podrán hacerla los Tribunales Populares. Art. 4.º Se considerará elemento obrero, a los efectos integrantes del número total de trabajadores que formen la empresa, todo individuo que figure en su nómina, cualquiera que sea su concepto y tanto si realiza un trabajo intelectual como manual. Art. 5.º Pasará a la empresa colectivizada todo el activo y pasivo de la anterior empresa.


La zona franquista De la insurrecció al nou Estat Fracassat el cop d’Estat del 18 de juliol, entre els revoltats va plantejar-se el problema del fraccionament del poder, tant des del punt de vista polític com des del militar. A més, la mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo, considerat com el militar cridat a encapçalar el moviment colpista, agreujava encara més el problema del lideratge militar i del govern en la zona controlada pels insurrectes. Políticament, col·laboraven amb els insurrectes diferents corrents polítics: monàrquics, antics militants de la CEDA, carlins (requetès) i falangistes. La Falange va veure incrementar la seva militància durant els primers mesos de la guerra. Militarment, Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar

El general Cabanellas


DOCUMENTS

Mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo


DOCUMENTS

Queipo de Llano, a la rĂ dio sevillana


DOCUMENTS

Franco i Cabanellas


DOCUMENTS

Tropes carlines (requetès)


La zona franquista De la insurrecció al nou Estat (II) Les primeres mesures de la JDN van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària i les terres que s’havien expropiat van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta repressió de qualsevol intent de resistència. La necessitat d’un comandament militar únic va esdevenir una urgència pels revoltats. Així, a les darreries de setembre, la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’ Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor.

Alfredo Kindelán

Franco pels carrers de Burgos


La zona franquista De la insurrecció al nou Estat (III) L’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca. Després, Franco va haver d’enfrontar-se amb la independència que encara gaudien els dos moviments polítics més importants de l’Espanya nacional: els falangistes i els carlins. Tots els intents que s’havien fet per unificar falangistes i carlins havien estat condemnats al fracàs fins aquell moment. Però ara la situació era distinta: Franco volia dotar de suport ideològic i polític al nou Estat. La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars. Franco


La zona franquista De la insurrecció al nou Estat (IV) En aquells moments, la Falange, després de la mort del seu fundador José Antonio Primo de Rivera (afusellat a la presó republicana d’Alacant el novembre de 1936) es debatia en una profunda crisi de direcció. Així, el nou lideratge que representava la continuïtat de la vella guàrdia falangista era contestat des de nous sectors que s’havien afiliat al partit després de l’inici de la guerra. Per la seva banda, els carlins presentaven importants discrepàncies amb la Falange. Els tradicionalistes comptaven efectius militars propis, els quals va crear molts problemes al comandament únic. Ben aviat, però, Franco va disposar-se a liquidar qualsevol tipus de resistència existent en el bàndol nacional, i, el 19 d’abril de 1937, amb la col·laboració del seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, va decretar la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS). S’estaven posant les bases del Nuevo Estado. Serrano Suñer


EL DECRETO DE UNIFICACIÓN

DOCUMENTS

Llegada la guerra a un punto muy avanzado y próxima la hora victoriosa, urge ya acometer la gran tarea de la paz, cristalizando en el estado nuevo el pensamiento y el estilo de nuestra Revolución Nacional. Unidos por un pensamiento y una disciplina común, los españoles todos han de ocupar su puesto en la gran tarea. Esta unificación (...) precisa tener en cuenta que (...) Falange Española y Requetés han sido los dos exponentes auténticos del espíritu del alzamiento nacional iniciado por nuestro glorioso Ejército el diecisiete de julio. Como en otros países de régimen totalitario, la fuerza tradicional viene ahora en España a integrarse en la fuerza nueva. Falange Española aportó con su programa masas juveniles, (...) los Requetés [aportaron], junto a su ímpetu guerrero, el sagrado depósito de la tradición española (...). Por todo lo expuesto, DISPONGO: Artículo 1º. Falange Española y Requetés, con sus actuales servicios y elementos, se integran, bajo Mi Jefatura, en una sola entidad política de carácter nacional, que de momento se denominará Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Esta organización, intermedia entre la sociedad y el Estado, tiene la misión principal de comunicar al Estado el aliento del pueblo y de llevar a éste el pensamiento de aquél a través de las virtudes político-morales, de servicio, jerarquía y hermandad (...). Quedan disueltas las demás organizaciones y partidos políticos. Artículo 2º. Serán órganos rectores de la nueva entidad política el Jefe del Estado, un Secretariado o Junta Política y el Consejo Nacional (...)

Artículo 3º Quedan fundidas en una sola Milicia Nacional las de Falange Española y de Requetés, conservando sus emblemas y signos exteriores (...). La Milicia Nacional es auxiliar del Ejército. El Jefe del Estado es el Jefe Supremo de la Milicia (...). Dado en Salamanca a diecinueve de abril de mil novecientos treinta y siete.FRANCISCO FRANCO, Boletín Oficial del Estado (Burgos), 20 de Abril de 1937.


DOCUMENTS

Serrano Súñer, José Moscardó i Heinrich Himmler a Berlín, 1940


La zona franquista Repressió i violència La construcció de l’Estat franquista durant la Guerra Civil va estar acompanyada d’una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció. Donat el caràcter totalitari del franquisme, la repressió va esdevenir una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte polític. No hi havia cap interès en integrar els vençuts. La justícia impartida per tribunals militars i la repressió duta per grups paramilitars falangistes Això va passar, per exemple, en l’ocupació de Badajoz, on milers de persones van ser afusellades sense judici previ en els primers dies de l’ocupació del territori extremeny. També moltes personalitats rellevants de la societat espanyola van ser assassinades pels nacionals a causa de la seva significació com a defensors públics de la República més que per la seva rellevància política, com va ser el cas del poeta Federico García Lorca. Igualment, els polítics republicans així com els militars contraris al cop d’Estat van ser executats i enterrats en foses comunes sense que en quedés cap constància de la seva mort. Garcia Lorca


DOCUMENTS


La zona franquista El paper de l’Església Un dels elements més polèmics de la Guerra Civil espanyola va ser el paper de l’Església. Si bé, ja des d’un primer moment, l’episcopat espanyol va adherir-se a l’alçament pràcticament en bloc, el Vaticà només s’hi sumaria parcialment i amb reserves. Les relacions difícils amb la República i les persecució religiosa durant els primers mesos de la guerra va fer que l’Església, que va donar el caràcter de cruzada, recolzara el conflicte. El cardenal Isidre Gomà, cardenal primat d’Espanya en el moment de l’esclat de la guerra, va ser decisiu en el reconeixement del franquisme per part del Vaticà. L’agost de 1936 Gomà realitza una aferrissada defensa de l’alçament militar. Entre les excepcions a aquest suport hi va haver l’Església basca i l’arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer


Carta col·lectiva de l’episcopat espanyol (1 de Juliol de 1937)

DOCUMENTS

“(…)El alzamiento cívicomilitar fue en su origen un movimiento nacional de defensa de los principios fundamentales de toda sociedad civilizada; en su desarrollo, lo ha sido contra la anarquía coaligada con las fuerzas al servicio de un gobierno que no supo o no quiso titular aquellos principios. Consecuencia de esta afirmación son las conclusiones siguientes: Primera: Que la Iglesia, a pesar de su espíritu de paz, y de no haber querido la guerra ni haber colaborado en ella, no podía ser indiferente en la lucha: se lo impedía su doctrina y su espíritu el sentido de conservación y la experiencia de Rusia. De una parte se suprimía a Dios, cuya obra a de realizar la Iglesia en el mundo, y se causaba a la misma un daño inmenso, en personas, cosas y derechos, como tal vez no la haya sufrido institución alguna en la historia; de la otra, cualesquiera que fuesen los humanos defectos, estaba el esfuerzo por la conservación del viejo espíritu, español y cristiano. Segunda: La Iglesia, con ello, no ha podido hacerse solidaria de conductas, tendencias o intenciones que, en el presente o en lo porvenir, pudiesen desnaturalizar la noble fisonomía del movimiento nacional, en su origen, manifestaciones y fines. Tercera: Afirmamos que el levantamiento cívico-militar ha tenido en el fondo de la conciencia popular de un doble arraigo: el del sentido patriótico, que ha visto en él la única manera de levantar a España y evitar su ruina definitiva; y el sentido religioso, que lo consideró como la fuerza que debía reducir a la impotencia a los enemigos de Dios, y como la garantía de la continuidad de su fe y de la práctica de su religión. Cuarta: Hoy, por hoy, no ha en España más esperanza para reconquistar la justicia y la paz y los bienes que de ellas deriva, que el triunfo del movimiento nacional. Tal vez hoy menos que en los comienzos de la guerra, porque el bando contrario, a pesar de todos los esfuerzos de sus hombres de gobierno, no ofrece garantías de estabilidad política y social”


La zona franquista Els catalans franquistes És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el franquisme. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Eren fonamentalment catòlics i conservadors, persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga (Cambó) i de l’alta burgesia catalana (Valls i Taberner), però també intel·lectuals com Josep Maria de Segarra o Josep Pla.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional


DOCUMENTS La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya, un cop acabada la guerra, hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Les primeres etapa de la guerra: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937) Com que l’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República, al principi, l’exèrcit de Franco va quedar bloquejat al Marroc. Al centre de la Península, al nord de Madrid, el general Mola havia enviat les seves tropes des de Navarra amb la intenció de conquerir Guadalajara i després Madrid. El pas de Somosierra i el pas del Alto de los Leones van ser els dos punts on va quedar concentrada l’ofensiva rebel dels primers moments. Mentrestant, a Toledo, el general Moscardó, reclòs a l’Alcázar es convertiria en un mite de l’Espanya franquista. Pel que fa al nord, el general Mola va enviar des de Navarra una expedició directa a Guipúscoa, on s’establiria una altra línia de front. En paral·lel, a Astúries, el coronel Aranda hauria de fer front al setge d’Oviedo, imposat pels miners. Al sud, la iniciativa va córrer a mans dels militars insurrectes gràcies al trasllat de les tropes de l’exèrcit de l’Àfrica. Amb avions cedits per l’Alemanya nazi, a l’Andalusia occidental es reunia un important contingent de tropes que haurien d’iniciar una ofensiva cap al nord amb l’objectiu de tallar la frontera portuguesa i prendre Madrid.


DOCUMENTS


DOCUMENTS

Juliol,1936


DOCUMENTS

Novenbre,1936


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Les primeres etapes de la guerra: el front d’Aragó i l’est peninsular Al front d’Aragó, l’ofensiva va ser iniciada per la República des de Catalunya i el País Valencià. Des de Catalunya, la CNT va enviar els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa i Osca, i en els dies següents farien el mateix el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. De la mateixa manera, des del País Valencià també van sortir columnes republicanes en direcció al front de Terol. La resistència dels nacionals en les tres capitals aragoneses, però, va aturar l’abast de l’ofensiva miliciana i el front d’Aragó va tendir a estabilitzar-se en els límits fixats durant les primeres setmanes de la guerra. De la mateixa manera, l’ofensiva republicana a Mallorca, organitzada per la Generalitat de Catalunya tampoc va assolir els seus objectius i va permetre a Franco comptar amb una plataforma logística de cara a l’ús de l’aviació italiana establerta a l’illa.


DOCUMENTS

Novenbre,1936


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Les primeres etapes de la guerra: avenç nacional i “miracle” de Madrid (juliol de 1936-març de 1937) Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, els exèrcits de Franco van avançar en direcció a Extremadura i a la zona centre que va culminar amb la presa de Badajoz per part de Yagüe i va possibilitar l’enllaç de l’exèrcit de l’Àfrica amb el del Nord comandat per Mola. L’èxit de la campanya, es tancaria amb la posterior conquesta de Toledo, posant fi al setge de l’Alcázar. D’altra banda, al nord, durant aquests mesos, l’ofensiva nacional va fer-se amb Irún i Sant Sebastià, amb la qual cosa els insurrectes s’asseguraven el control de la frontera basca amb França. Les victòries franquistes, van fer pensar els insurrectes amb una senzilla conquesta de Madrid. Tanmateix, l’ofensiva franquista es va topar amb una forta ressitència. Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, va decretar-se la mobilització general. Els combats van ser intensos. És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”..


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Les primeres etapes de la guerra: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937) L’ofensiva franquista sobre Madrid va obligar el govern de la República a exiliar-se a València, el 6 de novembre, davant el temor de caure presoners en mans dels rebels. El govern de la capital recauria aleshores sobre una Junta presidida pel general Miaja, mentre que la direcció militar de la defensa va ser confiada al comandant Rojo.

Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte. L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra La primera etapa de la guerra: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937) Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d’encerclament per aïllar la capital. La primera acció va derivar en la Batalla del Jarama (febrer de 1937), en la qual els insurrectes van ser detinguts. Una segona ofensiva nacional va comportar la Batalla de Guadalajara (març de 1937), escenari en el que les tropes italianes aliades dels franquistes van ser derrotades de per l’Exèrcit. D’aquesta manera, les contraofensives republicanes, victorioses als fronts del Jarama i Guadalajara, va permetreuna relativa estabilització del front de Madrid.

Tot i els èxits en la defensa de Madrid, el febrer de 1937, les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i ocupar Màlaga, provocant un èxode de població republicana i reduint més encara el territori andalús en mans de la República.


DOCUMENTS


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Segona etapa de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938) Després del fracàs nacional de Madrid, el conflicte va derivar en una guerra de posicions en la que es lluitarà pel control del nord del país. Des de l’estiu de 1937, tot i que la resistència republicana s’allargaria , la victòria s’aniria decantant progressivament a favor dels exèrcits de Franco. Des del mes de març, els franquistes van portar a terme una ofensiva general al nord del país. En aquells moments Astúries, Cantàbria i Biscaia restava en mans de la República, però era un territori aïllat de la resta de dominis republicans. Els nacionals controlaven Navarra, Àlaba i Sant Sebastià, però el gruix del territori basc –fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials–, romania en mans de la República. Els militars insurrectes, sota el comandament del general Mola, van iniciar l’atac sobre Biscaia a les darreries del mes de març. En aquest context, el 26 d’abril de 1937, la ciutat basca de Gernika va ser bombardejada per la Legió Còndor alemanya per ordres del quarter general de Franco amb l’únic objectiu de terroritzar la població civil


DOCUMENTS


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Segona etapa de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938) i II Amb l’objectiu de desviar l’atac nacional cap a d’altres fronts, el govern de la República va organitzar una ofensiva contra Osca (juny de 1937) que acabaria en un nou fracàs. Posteriorment, el juliol, la República va emprendre l’atac (Batalla de Brunete) a prop de Madrid. Una nova ofensiva republicana, aquest cop sobre la ciutat de Saragossa (agost de 1937) va acabar en un nou fracàs a la Batalla de Belchite. Franco va poder acabar amb l’ocupació del nord peninsular i controlar els seus recursos econòmics. Mola ja no va arribar a veure la conquesta del nord perquè el seu avió s’havia estavellat, perdent la vida, a Burgos el 3 de juny, deixant Franco com a únic líder. La superioritat nacional era evident. Així i tot, van iniciar-se una sèrie de reformes en l’exèrcit republicà: comandaments professionals, van integrar-s’hi les milícies i de les Brigades Internacionals i van posar-hi al capdavant al general Vicente Rojo.


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Segona etapa de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938) i III En aquesta situació, la República va emprendre una forta acció sobre Terol, campanya que responia a l’intent d’aturar l’ofensiva franquista al front de Guadalajara. La Batalla de Terol va desenvolupar-se entre desembre de 1937 i gener de 1938 i, en una primera fase, va culminar amb la conquesta republicana de la ciutat. Franco, en resposta, va portar a terme un atac general al llarg de tot el front d’Aragó, de d’Osca fins a Terol. Així, el febrer de 1939, Franco va recuperar Terol i portava la seva inciativa cap a l’Est.

En aquest període, la ciutat de Barcelona va ser durament castigada pels bombardejos. En el conjunt de la guerra, Catalunya va patir prop de 5.000 morts a causa dels bombardejos (la meitat de les víctimes a Barcelona) i més de 2.000 edificis van ser destruïts.


DOCUMENTS

Octubre, 1937


DOCUMENTS


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938novembre de 1938) El desgast sofert per les tropes republicanes en la Batalla de Terol va ser aprofitat per Franco per, el març de 1938, per iniciar la campanya d’Aragó, el que comportava que el front bèl·lic arribés a Catalunya. L’atac, iniciat el 9 de març, va fer recular la línia del front en els límits fixats pels rius Segre i Ebre. Les centrals hidroelèctriques dels Pirineus van caure sota el domini dels insurrectes. Al mateix temps, l’exèrcit franquista arribava fins la Mediterrània, ocupant 60 quilòmetres de costa. Catalunya restava separada del País Valencià i de la resta de territoris republicans. Les tropes franquistes havien avançat també cap al sud i van dirigir-se cap a València, però van haver d’aturar-se a perquè el govern Negrín va decidir portar a terme un ambiciós i desesperat pla d’atac a l’Ebre amb l’objectiu de tornar a enllaçar Catalunya amb la resta de l’Espanya republicana..


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938novembre de 1938) i II Així, el progrés dels exèrcits de la zona nacional va quedar frenat quan l’exèrcit republicà, que havia rebut nou armament, va llançar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura. Iniciada la nit del 24 al 25 de juliol amb un atac republicà que va travessar l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa, els exèrcits de la República van assolir la seva última gran victòria contra les tropes nacionals.

La República va destinar a la Batalla de l’Ebre més de 300.000 homes comandats pel general Juan Modesto. Aquests, des de la regió ocupada, van avançar cap a l’interior i van ferse forts a la zona de Gandesa, on van fer-se forts durant tres mesos. L’escomesa republicana va ser ràpidament contestada per un contraatac franquista que va donar lloc a uns mesos d’equilibri mentre que Franco organitzava les seves forces.


DOCUMENTS

Batalla de l’Ebre


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938novembre de 1938) i III El mes de setembre, i amb la Batalla en marxa, el govern Negrín, conscient de la derrota que s’aproximava i a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No Intervenció, va anunciar la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva banda, la resposta de Franco al Comitè de No Intervenció va ser la retirada d’una part de les tropes italianes. La República va destinar a la Batalla de l’Ebre més de 300.000 homes comandats pel general Juan Modesto. Aquests, des de la regió ocupada, van avançar cap a l’interior i van fer-se forts a la zona de Gandesa, on van fer-se forts durant tres mesos. El context internacional era força difícil per a la República. El perill d’una guerra europea era evident, i tant França com Anglaterra van cedir devant Hitler en el pacte de Munic (30 de setembre de 1938). Situació que forçarà la dimissió d’Azaña

El s generals Juan Modesto i Líster


DOCUMENTS

Batalla de l’Ebre


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938novembre de 1938) i IV Després d’una llarga guerra de desgast, l’ofensiva franquista a l’Ebre va generalitzar-se a partir del 30 d’octubre. Ja a primers de novembre, els republicans van haver de replegar-se a l’altra banda del riu, a la vegada que l’exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre la Batalla es donaria per finalitzada i amb ella les darreres esperances de resistència republicana. La Batalla de l’Ebre va significar l’ensorrament definitiu dels exèrcits republicans. Després del fracàs militar de l’Ebre l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaria gran resistència a causa de l’esfondrament moral i operatiu de la rereguarda.


DOCUMENTS

Juliol, 1938


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: ocupació de Catalunya i final del conflicte (desembre de 1938-abril de 1939) Després de la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, Franco va iniciar l’ocupació definitiva del Principat. La conquesta va fer-se efectiva en poques setmanes tot i la resistència desesperada dels republicans que van mobilitzar tota la població major de 45 anys per a la defensa. Tarragona va caure el dia 15 i Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 donant lloc a la fugida de milers de persones. Amb la caiguda de Girona, el 4 de febrer, va intensificar-se l’èxode cap a l’exili francès, entre ells el president Lluís Companys i els membres del govern de la Generalitat, així com el president Azaña i el cap de govern Negrín amb la resta de membres del govern de la República i el govern basc. El 9 de febrer els exèrcits nacionals ja havien arribat a la frontera francesa posant fi a la guerra en territori català. Amb la caiguda de Catalunya, la República només comptava amb una part de la zona centre (Madrid, la Manxa) i que només tenia accés al mar per la Mediterrània (València i Almeria).


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


L’evolució militar del conflicte Etapes i operacions militars de la guerra Etapes militars de la Guerra Civil: Madrid, València i el final del conflicte (desembre de 1938abril de 1939) A principis de març a Madrid, va crear-se una Junta de Defensa dirigida pel coronel Segismundo Casado que va fer-se amb el poder amb el suport del socialista Besteiro i de les milícies anarquistes comandades per Cipriano Mera. La seva intenció era negociar la pau amb Franco. Aquesta intenció xocava frontalment amb la política de resistència armada que havia promogut el president Juan Negrín, retornat de França (pensava que una imminent guerra mundial beneficiaria la República) Franco no tenia cap motiu per acceptar l’oferta negociadora de la Junta de Casado. El caudillo només acceptaria una rendició sense condicions i va obligar els defensors de Madrid a lliurar les armes. Així, el 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar cap resistència. Posteriorment, el 29 de març les tropes franquistes van entrar a València i, sense gaire oposició, van iniciar l’ocupació de la resta de territoris. A continuació, l’1 d’abril de 1939, Franco proclamava el final de la Guerra Civil amb la victòria del bàndol nacional. S’inaugurava així el franquisme.


DOCUMENTS

El coronel Casado, al centre


DOCUMENTS


DOCUMENTS


DOCUMENTS


guerra civil