Page 1

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) ETAPES CRONOLÒGIQUES 1) 2) 3)

Regnat d’ALFONS XII (1875-1885). Regència de MARIA CRISTINA (1885-1902) Alfons XIII (1902-1931) 3.1.Monarquia parlamentària (1902-1923) 3.2.Dictadura del general PRIMO DE RIVERA (1923-1930) 3.3.Monarquia parlamentària (1930-1931)

1.ELS PROTAGONISTES DE LA RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA DELS BORBÓ. • Antonio CANOVAS DEL CASTILLO (Partit Alfonsí). Ja durant el Sexenni va defensar a les Corts la restauració de la monarquia dels Borbons. Va aconseguir l’abdicació d’Isabel II a favor del seu fill Alfons. Volia una restauració aprovada per unes corts constituents elegides per sufragi universal. • EL rei ALFONS XII. Des del seu exili a Gran Bretanya va fer públic el “Manifest de Sandhurst” en el qual es comprometia a establir un sistema liberal amb una monarquia parlamentària. 2. ELS FETS • El general MARTÍNEZ CAMPOS va fer un pronunciament a favor d’Alfons XII a Sagunt (desembre 1874) que va ser secundat per l’Exèrcit. Va posar fi a la Primera República. • ALFONS XII va tornar i va fer constituir nou govern a CANOVAS DEL CASTILLO. Va rebre l’adhesió de les oligarquies terratinent i burgesa, així com de l’Exèrcit i l’Esglèsia, desitjosos tots d’estabilitat política i ordre social després de la turbulenta Primera República. • En pocs anys el nou govern posa fi a la Tercera guerra carlista (1876) i a la guerra de Cuba (1878). A Cuba amb la Pau del Zanjón, per la que es proclamava una amnistia per als independentistes cubans, així com el compromís de donar certs drets polítics a l’illa.


LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) 3.EL BIPARTIDISME. Els dos partits majoritaris que es van repartir el poder en un TORN PACÍFIC per a guanyar les eleccions i formar govern van ser: 3.1.Partit CONSERVADOR (President: Miguel CANOVAS DEL CASTILLO). Format per els antics moderats més molts unionistes i algun progressista. La seva bases social era la gent poderosa i d’ordre (terratinents i gran burgesia industrial), i també l’Església catòlica i bona part dels alts oficials de l’Exèrcit. 3.2.Partit LIBERAL (President: Práxedes Mateo SAGASTA). Format per els antics progressistes, demòcrates i alguns republicans desenganyats. Li donava suport la burgesia de les classes mitjanes i molts funcionaris. •

Els dos partits coincidien en la defensa de: la monarquia dels Borbó, la Constitució de 1876, la propietat privada i la consolidació d’un estat unitari i centralista. Per això no hi havia problemes a l’hora de canviar de partit en el govern, perquè el sistema polític seguia igual en l’essencial. Les diferències eren: -P. Conservador: sufragi censatari, defensa de la influència de l’Església a la societat. -P. Liberal: sufragi universal, reformisme social més progressista i laic.

El SUFRAGI. -Fins a 1882 va ser CENSATARI amb el Partit Conservador en el govern. -El 1882 el primer govern del P. Liberal estableix el sufragi UNIVERSAL masculí a les eleccions municipals. -El 1890 el partit Liberal estableix definitivament el s. UNIVERSAL masculí a tots els nivells electorals (el cens electoral s’amplià de 800.000 a 5.000.000 d’electors majors de 25 anys).


LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) 4. L’ALTERNANÇA EN EL GOVERN. Entre 1890 i 1897 els partits conservador i liberal es van alternar pacíficament en el govern. Per aconseguir-ho s’assegurava que els resultats electorals fossin favorables al partit que li tocava formar govern, normalment amb mètodes de falsejament i adulteració del vot. Els més habituals van ser: 1-El “encasillado” era la nòmina de diputats que havien de sortir elegits a cada província. L’elaborava el Ministre de la Governació, que l’enviava als governadors civils de cada província, per a que aquests manipulessin els resultats electoral amb mètodes il·legals d’inclusió de vots a les urnes: -Inclusió de noms de persones mortes o desaparegudes en el cens electoral, en nom dels quals votaven funcionaris. -S’afegien paperetes de votació dins l’urna electoral (el “pucherazo” o “tupinada”), o simplement es falsejaven els recomptes de vots. 2-Coacció dels electors per els “cacics”. Aquests individus, per el seu poder econòmic (terratinents a les zones rurals sobretot) o bé polític (funcionaris dels ajuntaments), podien fer xantatge a molts electors que en depenien i que els devien favors; els podien deixar sense feina, o bé complicar-los els tràmits oficials, etc. 3-Intimidació violenta i directa durant la mateixa jornada electoral. Les “partides de la porra” que intimidaven els electors per a que votessin un determinat candidat.


LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) 5. LA CONSTITUCIÓ DE 1876. •

Sobirania compartida (=C1845).

La corona(rei) estava per damunt de qualsevol decisió política i tenia un paper moderador, feia d’àrbitre entre els partits polítics. Tenia amplis poders: dret de vet, nomenament de ministres, poder de convocar, suspendre i dissoldre les Corts sense comptar amb el govern.

Sistema bicameral: -Senat format per senadors vitalicis, en part nomenats pel rei (jerarquia eclesiàstica, militar i aristocràtica), i en part elegits per sufragi restringit (funcionaris, alta burgesia i elits intel.lectuals. -Congrés dels Diputats elegit fins a 1890 per sufragi censatari i després per universal masculí.

L’estat es declarava catòlic (estat confessional), tot i que alhora tolerava altres creences sempre que no fessin manifestacions públiques.

L’estat espanyol es configurava com un país unitari (una sola nació espanyola) i centralista (governat des de Madrid) sense autonomia.


LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) 6. LA GUERRA D’INDEPENDÈNCIA DE CUBA, PUERTO RICO I FILIPINES (1895-1898)/LA GUERRA IMPERIALISTA HISPANONORDAMERICANA (1898). Els dos conflictes es superposen temporalment, per bé que la guerra imperialista entre l’estat espanyol i els Estats Units va ser conseqüència de la guerra d’independència de Cuba. -Al final Cuba i Puerto Rico van deixar de ser les últimes colònies de l’estat espanyol a Amèrica, i les illes Filipines a Àsia. A partir de 1898 les úniques colònies espanyoles van ser una part del Marroc (l’altre era de França) i la Guinea Equatorial a l’Àfrica. -Amb la derrota espanyola davant els Estats Units a Cuba i Filipines el 1898 es posa de manifest l’endarreriment militar de l’estat espanyol, que es trobava a la cua de les potències imperialistes del moment, així com l’emergència nord-americana com a nova potència imperialista.

Restauració  

Restauració