Issuu on Google+

Roald Dahl La litinèsia


Sophie no solament estava decandida sinó que també tenia molta set. A casa seva, ja faria molta estona que hauria esmorzat. -Segur que per aquí no hi ha res més per menjar que aquests fastigosos i pudents cogombrolls? -preguntà. -Ni una cuixa de mosquit -respongué el Gran Amic Gegant. -Si és així, em pots donar una mica d’aigua? -va dir. -Aigua? -respongué el GAG amb un gran arrufament de celles-. Què és aigua? -Nosaltres en bevem -contestà Sophie-. Què beveu vosaltres? -Litinèsia -aclarí el GAG-. Tots els gegants bevem litinèsia. -És dolenta com els cogombrolls? -li preguntà Sophie. -Dolenta! -cridà el GAG-. Mai de la vida no és dolenta! La litinèsia és dolç a i engresquejadora! -El GAG s’alç à i se n’anà cap al segon gran armari. L’obrí i en tragué una ampolla de vidre que potser feia dos metres. Era mig plena d’un líquid de color verd clar.


-Mira la litinèsia! -exclamà el GAG aixecant l’ampolla i contemplant-la tot cofoi com si fos una ampolla de vi molt especial-. Litinèsia llaminerosa i efervescent! -cridà. La sacsejà una mica i aquell líquid verd començ à a bombollejar de mala manera. -Escolta! Si fa les bombolles al revés exclamà Sophie. I tenia raó. Les bombolles, en comptes de pujar i esclatar a la superfície, baixaven i esclataven al cul de l’ampolla on es formava una bromera verd clar. -Què dimonis vol dir això de al revés? preguntà el GAG. -A les nostres begudes efervescents explicà Sophie-, les bombolles sempre pugen i esclaten a dalt de tot. -Pujar és al revés! -exclamà el GAG-. Mai bombolles anar amunt! És la cretinibestiesa més forta que mai ha sentit un servidor! -Per què ho dius? -preguntà Sophie. -I em preguntes per què? -cridà el GAG brandant l’ampolla com si estigués dirigint una orquestra-. Em vols fer creure que no entens per què és una animalaburrada que les bombolles pugin en comptes de baixar?


-Has dit que era una cretinibestiesa i ara dius que una animalaburrada. Què és el que vols dir? -preguntà tota educada Sophie. -Totes dues coses! -puntualitzà el GAG-. És un error cretinibestiesat i animalaburrat fer anar les bombolles cap amunt! I si tu no veus per què és perquè ets un cap de cabarassa! Ben bé has de tenir el cap ple de bumbumineigs i de serradures. Jo destrossejat de veure que no pots pensar! -I per què les bombolles no han d’anar amunt? -preguntà Sophie. -Jo t’ho explicar -digué el GAG-. Però primer m’has de dir com se’n diu de la vostra litinèsia. -Tenim la Coca -digué Sophie-. L’altra és la Pepsi, n’hi ha moltes. -I les bombolles totes van amunt? -Totes van amunt -contestà Sophie. -Catastrofós! -exclamà el GAG-. Les bombolles per amunt és una catastrofosa desàstrofe! -Em vols dir per què? -insistí Sophie. -Si m’escoltes bé miraré d’explicar-ho -va dir el GAG-. Però com que el teu cervell


tan ple de lleganya de gusarapa, dubto que mai ho entenguis. -Ho intentaré -respongué Sophie tota pacient. -Doncs, molt bé. Quan beus aquesta vostra beguda cocosa -comentà el GAG-, et baixa de dret a la panxolina. És cert o és tort? -És cert -digué Sophie. -I les bombolles també va a la teva panxolina. Cert o tort? -També cert -respongué Sophie. -I les bombolles pujar amunt? -És clar -tornà a assentir Sophie. -La qual cosa vol dir -continuà el GAG- que totes van guimbejant cap a la gola i et surten per la boca i et fan fer un rot enrotat! -Moltes vegades sí -va dir Sophie-. Però un rotet de tant en tant no fa cap mal. Pot ser divertit i tot. -Rotar és fangstigós -precisà el GAG-. Els gegants, no rotar mai. -Però amb la vostra beguda -digué Sophie, com n’has dit? -Litinèsia -precisà el GAG. -Amb la litinèsia -explicà Sophie- les bombolles que tens a la panxolina


deuen baixar i el resultat encara serà pitjor. -Per què pitjor? -preguntà el GAG arrufant les celles. -Perquè -Sophie s’enrojolà una mica- si, en comptes d’anar amunt van avall, sortiran per un lloc o altre i encara faran un soroll més fort i ordinari. -Un petiquipum! -exclamà el GAG somrient-li-. Nosaltres, els gegants, tot el dia fem petiquipums! És un senyal de felicitat. És música per a les nostres orelles! No em deus pas estar dient que els ceballots humans teniu prohibit fer petiquipums? -Es considera de molt mala educació -va dir Sophie. -Però tu, de tant en tant, bé en deus deixar anar algun, de petiquipum? -li preguntà el GAG. -Tothom ho fa. Els reis i les reines fan petiquipums. Els presidents, els artistes de cine. Els bebès també en fan, de petiquipums. Però a la meva terra és de mala educació parlar-ne. -Redícol! -digué el GAG-. Si tothom fa petiquipums, per què no en parlen? Ara jo em prendrà un traguinyol d’aquesta


deliciosa litinèsia i veuràs que fantàstic. -El GAG sacsejà fort la botella. Aquell líquid verd clar començ à a fer bombolles. En llevà el tap i se n’empassà un bon raig. -És refrescós! -cridà-. Boníssim! El GAG es quedà un moment aturat i aquella cara llarga i arrugada anà agafant una expressió embadalida. Tot d’una li va fer l’efecte i començ à a deixar anar els sorolls més forts i ordinaris que Sophie pogués imaginar-se. Retronaven pels murs de la cova com una tempesta i els pots de vidre trontollaven en els prestatges. Però el més sorprenent fou que la forç a de les explosions engegava el gegant enlaire com si fos un coet. -Upalà! -cridà el GAG quan ja tornava a ser a terra-. Ara et toca a tu, el petiquipum! Sophie esclafí a riure. No es podia aguantar. -Pren-ne una mica tu! -cridà el GAG abocant-li el coll d’aquella enorme botella. -No tens una tassa? -preguntà Sophie. -Tasses no. Només ampolla. Sophie obrí la boca i el GAG, amb molt de compte li tirà una mica de


litinèsia d’aquella fabulosa gola avall. I, ostres, que n’era, de bo! Dolç i refrescant. Tenia gust de vainilla i de nata i al final de tot una espurna de gust de gerd. Les bombolles eren meravelloses. Sophie se les sentia com saltaven i esclataven dins de la panxolina. Era una sensació deliciosa, com si tingués a dins centenars de personatges diminuts que ballaven i es remenaven fent-li pessigolles amb els dits dels peus. Una cosa fantàstica. -És fantàstic! -cridà. -Espera un moment -digué el GAG batent les orelles. Sophie notava com les bombolles li anaven panxa avall, avall, fins que de sobte, no hi havia aturador... es produí l’explosió. Sonaren les trompetes i ella també féu retronar les parets de la cova amb música i trons. -Bravo! -cridà el GAG, brandant l’ampolla-. Ho has fet molt bé per ser un aprenent! Bevem-ne un xic més!


L'autor i la seva obra

Roald Dahl va néixer a Llandaff (país de Gal·les) el 1916 i va morir a Oxford el 1990. Els seus pares eren noruecs. En la seva producció literària es va orientar cap a un tipus de narració curta on predomina l'humor negre. Va escriure guions cinematogràfics (Chitty Chitty Bang Bang) i per a la televisió (Històries extraordinàries de Roald Dahl). Al costat de la seva obra per a adults, Roald Dahl es va consolidar com un dels mestres i renovadors més importants de la narrativa per a infants. Sobretot, arran de l'èxit de Charlie i la fàbrica de xocolata (1964). També cal


destacar James i el préssec gegant (1961), Danny campió del món (1975), Els Culdolla (1980), La girafa, el pelicà i jo (1982), El Gran Amic Gegant (1982), Les bruixes (1983), Agu trot (1985) i Matilda (1988). Té una pàgina web molt original i divertida.


Comprensió 1) Què vol dir, GAG? 2) De quin color és, la litinèsia? 3) Què fan, les seves bombolles? 4) Què suposa, això, quan un en beu? 5) Com en diu, el gegant, d'aquest "senyal de felicitat", d'aquesta "música per a les orelles"?                                      


Roald Dahl, El Gran Amic Gegant. Edicions de la Magrana, SA. Col·lecció “L’Esparver”, 172. Barcelona, 2003. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz. És important remarcar que les il·lustracions, encertadíssimes, són de Quentin Blake.   Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.            


La litinèsia