Issuu on Google+

Rabindranath Tagore

L'estupidesa dels malnoms


Quan estàvem dos o tres anys per sota de la classe dels becaris, el nostre mestre era Shibanaz. Anava pulcrament afaitat, duia el cabell molt curt, de raspall, rematat al darrere per una cueta minúscula de braman. Se’ns encongia l’ànima només de veure’l. Entre els animals és freqü ent que els que tenen agulló no tinguin ullals. El nostre mestre tenia totes dues coses alhora. Per una banda deixava anar clatellots, bufetades i pessigades igual que cau pedra sobre les plantes; per l’altra, ens amargava la vida amb els seus sarcàstigs comentaris lacerants. Sempre s’estava queixant que s’havia perdut la antigua relació entre mestre i pupil, que ara l’alumne ja no respectava el seu professor com si fos un déu. Quan feia aquests comentaris imposava després la seva gloriosa divinitat sobre els caps dels estudiants amb considerable contundència. De tant en tant rugia, però en fer-ho, solia entremesclar tantes paraulotes que ningú que el sentís podia prendre’l per una encarnació divina. [...] Fos com fos, ningú no confonia aquest déu de Tercera B amb benèvoles deï tats com Indra, Xandra,


Varuna o Kartik. Només trobàvem que s’assemblava a un: Yama, el déu de la mort. Després de tants anys no és cap pecat ni em fa cosa reconèixer-ho, tots desitjàvem en el nostre interior que se n’anés al més aviat possible al seu regne. No ens havíem adonat, tanmateix, que cap déu seria mai tan calamitós com un home-déu. Els déus immortals que viuen al paradís no fan mal a ningú: si arrenquem una petita flor i els l’oferim, estaran tan contents; però no es dediquen a fustigar-nos si no ho fem. Al contrari, els nostres homes-déus exigeixen molt més i, si troben una petita falta, ens envesteixen amb els ulls rojos de sang. Aleshores ja no s’assemblen gens als déus. El nostre mestre posseï a una arma molt especial per torturar-nos. Dit així pot semblar una minúcia, però a la realitat era summament cruel: es dedicava a posar malnoms als alumnes. El nom és només un conjunt de sons i, tanmateix, la gent, per regla general, aprecia més el seu nom que a ella mateixa. Per guanyar-se un nom, les persones són capaces de suportar moltes penes, fins i tot són capaces de donar la seva vida per ell, si cal, amb tal de mantenir-


lo sense taca. Alterar el nom d’algú orgullós del seu significa ferir-lo en una zona encara més vulnerable que el propi cor. Fins i tot ofendries a qui li canviessis el seu lleig nom per un de bonic. De tot això es pot deduir que l’home sent més afecció per allò aparent que per allò substancial; valora més el preu de la joia que la pedra preciosa en si; el què diran més que la consciència; i el nom d’un més que un mateix. Conforme a aquesta profunda i arcana llei de la naturalesa humana, quan el mestre anomenà “lluç ” en Shashi, el nostre company es va disgustar moltíssim, i encara més quan comprengué que per posar-li aquest malnom s’havia fixat que s’assemblava al peix. Tot el que va poder fer va ser resignar- se i sofrir-lo en silenci. El malnom d’Ashu, un altre company, era “doneta”; però darrere d’aquest assumpte hi ha tota una història. El pobre Ashu era una bellíssima persona. Era molt tímid i no es ficava mai amb ningú. Segurament era el més petit de la classe; [...] era molt estudiós i a gairebé tots els nois del col·legi els feia il·lusió tenir-lo com a


amic. Però ell no jugava mai amb els altres, i quan acabaven les classes, se n’anava a casa sense perdre ni un minut. A la una, l’hora del pati, venia una jove criada i li portava dolç os embolicats en fulles i un gerret de bronze amb aigua. Ashu se n’avergonyia i feia la sensació que estava desitjant que la noia se n’anés al més aviat possible. Volia ser un més de la classe, tot i que la resta érem de condició humil.


L'autor i la seva obra

Rabindranath Tagore va néixer a Calcuta el 1861 i va morir a Bolpur, Bengala, el 1941. Va ser músic, pintor i filòsof a més d'escriptor. Últim dels catorze fills d'una família selecta, va estudiar lleis, literatura i música occidentals a Anglaterra. En tornar a l'Índia es va ocupar de l'administració de les propietats del seu pare i va establir llavors un contacte íntim amb les tradicions populars, així com amb la pobresa i l'endarreriment, notes dominants en molts dels seus escrits. Va fundar una escola (1901) basada en els postulats de la llibertat intel·lectual i la formació harmònica de l'home, convertida més tard (1921) en la universitat internacional de Viśva Bhā ratī , institució que combina antics ideals indis


amb tendències netament europees. La seva literatura es caracteritza pel seu lirisme, que uneix harmònicament estils indis i anglesos, i pel seu pensament humanista, que té alhora accents místics, internacionalistes i de protesta social. La seva fertilitat mental era immensa, i va aconseguir de revolucionar la majoria dels gèneres literaris indis tradicionals. Amb els seus poemes, balades, novel·les, obres de teatre i assaigs tingué un impacte profund en les noves generacions d'escriptors indis. La seva obra reflecteix el seu temperament místic i la seva altura espiritual. Entre les seves nombroses obres algunes han tingut una ressonància universal, com Ofrena de càntics (1910), que li valgué el premi Nobel de literatura (1913), La lluna creixent (1913), El jardiner (1913)...


Comprensió 1) Li queia bé, al narrador, el seu mestre? Per què? 2) A quin déu troba que s'assembla? 3) Quina era l'arma especial que tenia el mestre per torturar-los? 4) Descriu com era l'Ashu. 5) Saps per què li diu "doneta", el mestre? Doncs perquè un dia, la germana petita de l'Ashu li demana si pot jugar amb ella a nines, perquè està molt sola, i ell (per fer-li un favor) hi juga. El mestre passa per allí i el veu. Què en penses, d'aquest malnom?    


Rabindranath Tagore, Doneta, dins Contes. El fragment reproduï t és una traducció lliure de l’edició feta per PPC, Editorial y Distribuidora, SA. Madrid, 1996.   Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.      


L'estupidesa dels malnoms