Issuu on Google+

Bram Stoker Tres dones pàl·lides


No estava sol. L’habitació era la mateixa, no havia sofert cap canvi des que hi havia entrat. Gràcies a la claror podia veure les meves petjades a terra, marcades a la pols. No obstant això, il·luminades per la lluna, al meu davant, hi havia tres dones joves. Tres senyores, si se les jutjava per la roba que vestien i els seus gestos. En veure-les he pensat que somiava, perquè, tot i que la lluna les reflectia pel darrere, no projectaven cap ombra a terra. S’han acostat i m’han mirat una estona, xiuxiuejant entre elles. Dues eren morenes, amb el nas aquilí com el comte i uns ulls grossos penetrants que semblaven rojos en contrastar amb la llum pàl·lida de la lluna. La tercera era rossa, molt rossa, amb uns cabells abundants i daurats, i uns ulls que semblaven zèfirs pàl·lids. El seu rostre m’era conegut com si l’hagués vist en algun malson, però no podia recordar ni on ni quan. Totes tres lluïen unes dents brillants i blanques que resplendien com les perles i contrastaven amb el robí dels seus voluptuosos llavis. Alguna cosa en elles m’inquietava, alhora que em produïa


desig i por. El meu cor sentia un desig ardent i pervers que em besessin amb aquells llavis rojos. No hauria d’escriure-ho, això, per si de cas algun dia ho llegeix la Mina i li fa mal, però és cert. Xiuxiuejaven i després reien amb una rialla clara i musical, tot i que cruel, com si aquell riure no procedís de la dolçor d’uns llavis humans. Era com la insuportable dolçor musical de les copes d’aigua quan les fa vibrar una mà experta. La noia rossa ha brandat el cap afalagadora i les altres dues l’incitaven. -Va! Tu primera, nosaltres després -deien-. Tens tot el dret a ser la primera. -És jove i fort -va afegir l’altra-. Hi ha petons per a totes tres. Jo m’estava ajagut, mirant-les amb els ulls clucs en una agonia de deliciosa expectació. La noia rossa s’ha acostat i s’ha inclinat tant sobre meu que en podia sentir l’alè. D’una banda era dolça, dolç com la mel, i dins meu sentia el formigueig que em produïa la seva veu, però hi havia un matís agre sota la dolçor. Un matís que em repugnava, com l’olor de la sang.


Em feia por obrir els ulls del tot, però podia veure-la entre les pestanyes. La noia rossa s’ha agenollat i s’ha inclinat sobre meu, com delectant-se. Manifestava una voluptuositat deliberada, que alhora era emocionant i repulsiva i en girar el coll, s’ha llepat els llavis com un animal, i a la llum de la lluna he vist la humitat de la seva boca escarlata i les dents blanques i esmolades sobre la llengua roja. Ha abaixat més el cap fins que els llavis han arribat a la meva barbeta, com delerosos d’enganxar-se al meu coll. Aleshores s’ha aturat i he sentit l’espetec neguitós de la seva llengua en llepar-se els dents i els llavis, tot adonantme del seu càlid alè damunt el coll. Ha començat a pessigollejar-me el coll com fa la mà que ens vol fer pessigolles i s’acosta cada cop més. Immediatament m’ha arribat el contacte tou i emocionant dels seus llavis damunt la pell hipersensible del coll i les puntes de dues dents esmolades s’hi han posat i s’hi han quedat. He tancat els ulls amb un abatiment extàtic esperant; esperant amb el cor agitat.


En aquest moment, com un llampec, he tingut una altra sensació. Ha estat la certesa de la presència del comte i la seva fúria tempestuosa. He obert els ulls involuntàriament i he vist que subjectava pel coll amb les seves mans de ferro la noia rossa i l’apartava amb una força impressionant; ella tenia els ulls blaus furiosos, les dents carrisquejant i les boniques galtes bullint de passió. I el comte! Mai havia imaginat tanta ràbia i tanta fúria, sin tan sols en els dimonis de l’infern. Els ulls eren dues flames roents que desprenien una brillantor intensa com si rere seu resplendissin les flamarades de l’avern. El rostre, pàl·lid com un mort, i les arrugues, tenses com filferros estirats. Les celles espesses que se li ajuntaven per damunt del nas, semblaven ara una barra de metall molt roent. Amb un moviment ferotge del braç havia llençat la dona lluny d’ell i havia fet un gest a les altres dues com empenyent-les enrere. Era el mateix gest que li havia vist fer amb els llops. La veu, baixa i xiuxiuejant, semblava tallar l’aire i ressonava en tota l’habitació.


-Com us atreviu a tocar-lo, cap de vosaltres? -ha exclamat-. Com goseu posar-li els ulls al damunt si us ho he prohibit? Enrere! Aquest home em pertany! Compte amb tocar-lo, perquè us haureu d’enfrontar amb mi! La noia rossa s’ha girat a contestar amb un somrís de coqueteria obscena: -Tu no has estimat mai. Mai no estimes! Les altres dues se li han unit i les seves rialles, sense ànima ni alegria, han ressonat per la cambra de tal manera que gairebé m’han fet perdre els sentits. Semblava l’exaltació dels dimonis. El comte, després de mirar-me amb atenció a la cara, s’ha girat i amb un xiuxiueig ha dit: -Jo també puc estimar. Vosaltres vàreu comprovar-ho en una altra època, oi? Molt bé, us prometo que quan hagi acabat amb ell, podreu besar-lo tant com vulgueu. Ara, aneu-vos-en! Fora! L’he de despertar perquè tenim feina. -No tindrem res aquesta nit? -ha dit una d’elles amb el riure contingut, assenyalant


el sac que ell havia llençat a terra i que es movia com si contingués algun ésser viu. Ha assentit i una de les dones l’ha arrabassat i l’ha obert. Si la meva oïda no m’enganyava, ha sonat un so i un gemec sufocat, com d’un infant a punt d’asfixiarse. Les dones l’han rodejat i he apartat els ulls horroritzat. En tornar a mirar, havien desaparegut i amb elles, l’espantós sac. No hi havia porta on elles havien estat i no podien haver passat vora meu sense adonar-me’n. Senzillament, semblava que s’havien fet fonedisses entre els raigs de lluna i havien sortit a través de la finestra, si més no, he arribat a veure a l’exterior, d’una manera fugaç, unes formes borroses i fosques un moment abans que desapareguessin. Llavors m’ha vençut l’horror i m’he desmaiat.          


L'autor  i  la  seva  obra  

Bram Stoker va néixer a Clontarf, Dublín, el 1847 i va morir a Londres el 1912. De nom, es deia Abraham, d'aquí l'abreviació "Bram". Funcionari durant deu anys i crític teatral, va ser també periodista i empresari teatral. De la seva producció novel·lística i de narrativa, en la tradició de la novel·la gòtica, destaca principalment la novel·la Dracula (1897), el protagonista de la qual ha esdevingut un mite de la cultura del s. XX.  


Comprensió   1) Per què les tres dones no projecten cap ombra? 2) Què sent, el noi, davant de les tres dones? 3) Com es diu, la seva nòvia? 4) Com és, l'alè de la noia rossa? 5) Per què el comte les fa fora? Bram Stoker, Dràcula. Editorial Barcanova, SA. Col·lecció Antaviana jove / Clàssics. Barcelona, 2004. Traducció d’Anna Gasol i Trullols.                              


Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.          


Tres dones pàl·lides