FICCIÓ
■
amb els ulls tancats, murmurava coses mentre agafava molt
fitant la breu intervenció de la Carla. Ho vaig tornar a intentar
fort amb les mans la peça del penjoll que portava al coll. No
però res. En el fons em feia enveja la capacitat de la meva amiga
podia comprendre el que deia però al cap de poca estona es va
per saber desconnectar de tot, per poder apartar allò que l’an-
girar i em va preguntar si volia resar amb ell. Prenent conscièn-
goixava i regalar-se moments de plaer absolut.
cia que en aquell bar hi podia passar qualsevol cosa vaig inten-
Estava cansada i estranyada. No estava enfadada però ne-
tar contestar serenament que no, que no volia resar perquè jo
cessitava marxar d’allà per pensar en tot el que havia passat. En
no creia en Déu. ‘Segur? En cap ni un?’ Després de pensar-hi un
les converses amb els desconeguts i en les poques paraules que
moment li vaig dir que no, que creia que no creia en cap Déu.
havia creuat amb els meus amics.
‘Creure que no creus no deixa de ser un acte de fe’. M’estava
Vaig dirigir-me a la porta i, just abans de sortir vaig llegir
començant a angoixar, la fe i la religió eren els típics temes que
el cartell que coronava la sortida: ‘Abraxas. No t’atrapis en una
evitava en una conversa. ‘Jo no he cregut sempre en el mateix,
sola manera. Que tinguis un bon camí, Siddharta’. Després de
vaig saltant, de divinitat en divinitat, mai els compagino però
tot, el missatge em va treure un petit somriure. No sabia qui
sí que m’atenc al que s’adapta més al que necessito en cada mo-
era en Siddharta però la frase em va reconfortar. En sortir vaig
ment. Així sempre tinc companyia, així comparteixo la glòria
dir adéu al porter i ell va respondre’m així: ‘Ara tu també ets un
i també el càstig i l’error.’ La cua havia avançat i la porta del
Siddharta. Només has d’aprendre a caminar cap a tu per com-
davant d’aquest noi ple de fe va obrir-se donant pas a la fi de
prendre qui ets. Acceptar la raresa de l’altre per poder assumir
la nostra conversa. Quan es va tornar a obrir la porta, el noi va
la teva.’
sortir i sense dir res va donar-me el penjoll que abans duia al voltant del seu coll.
Aleshores vaig entendre-ho tot i vaig posar-me a caminar, resseguint el camí que havia fet abans.
■
Amb la tercera cervesa a la mà vaig decidir que era un bon moment per deixar-se perdre entre la multitud que ballava a la sala més gran del bar. En tota la nit quasi no havia vist la Carla i
“Abraxas era el dios que reunía en sí a Dios y al diablo. [...]
tenia ganes d’explicar-li les converses que acabava de tenir. Em
Placer mezclado con espanto, hombre y mujer entrelazados, lo
vaig acostar a ella que, com sempre, estava ballant poc a atenta a ningú del seu voltant. Quan era més a prop em vaig fixar que un noi i una noia ballaven al seu costat, generant un trio de
más sagrado junto a lo más horrible, la culpa más negra palpitando bajo la más tierna inocencia: así era mi sueño de amor,
dansaires perfectament compenetrat. Trobant la manera de fer
así era también Abraxas [...] Eran las dos cosas, esas dos cosas
encaixar els moviments del meu cos al fil musical vaig intentar
y muchas más: ángel y demonio, hombre y mujer, hombre y
integrar-me en aquell grup de ballarins. ‘Deixa’t anar, oblida’t
animal, bien supremo y hondo mal.”
del teu cos, de la teva ment, separa’t de tu per fusionar-te amb
Demian (Hermann Hesse)
la música, per trobar el plaer de qui no està condicionat per res’. Un altre discurs. El noi i la noia que acompanyaven la Carla
“Dejó de ver el rostro de su amigo Siddharta y vio en vez de él
m’agafaven les mans per ajudar-me a entrar en aquell ball.
otros rostro, muchos, una hilera enorme, un río de rostros, cien-
Vaig cridar la Carla però no em sentia. Els vaig explicar que jo
tos, miles de caras que llegaban y pasaban, aunque parecieran
no sabia ballar gaire, que em deixessin estar i que poc a poc ho faria millor. M’esforçava perquè semblés que m’ho estava passant bé, però em passaven tantes coses pel cap que no podia
estar todas allí al mismo tiempo; miles de caras que se transformaban y se renovaban incesantemente y que, sin embargo eran
concentrar-me ni en la música ni en el ball. De sobte la Carla
todas Siddharta. [...] vio todos estos rostros y figuras anudados
em va veure i em va agafar el braç, amb un somriure exagera-
en mil relaciones recíprocas, ayudándose unos a otros, amá
dament eufòric cridava que s’ho estava passant molt bé i que ja
ndose, odiándose [...].”
no pensava en tots els problemes que tenia just abans d’entrar
Siddharta (Hermann Hesse)
al bar. ‘Ho veus, deixa’t endur pels teus estímuls, no pensis més i fes el que el cos et demana’, em van insistir aquell parell apro-
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 45