Issuu on Google+

Í > Dones viatgeres Guía turística sentimental Mariel Araya Adriana Butnariu Remei Sipi

Coordinació: Imma Boj Meritxell Gómez


Introducció Dins la programació del Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), ens sentim especialment satisfets de l’activitat l’Hora del Té, que cada anys celebrem al mes de març i dins el marc de la setmana internacional de la dona. Les dones immigrades presenten una àmplia diversitat de tipologies migratòries, exemples com els de les dones que es veuen incorporades en un projecte migratori aliè provocat per pares, o marits o aquelles altres que voluntàriament decideixen immigrar soles, deixant sovint fills i altres membres de la família als seus llocs d’orígens son només una petita mostrar dels comportaments migratoris femenins. L’Hora del té ens ha servit aquest anys anteriors per poder conèixer millor el nostre paper de dones mitjançant les histories i les experiències de diverses dones migrades que han passat pels nostres tallers i ens han parlat de la maternitat, l’educació, l’art, o la indumentària. Els seus testimonis ens han apropat a cultures llunyanes i ancestrals però també a conductes femenines sense les quals no podríem entendre els processos culturals i socials d’avui en dia. Les dones viatgeres d’aquest any ens apropen a Romania, Uruguai i Guinea. Tres cultures ben diferents però tres dones que viatgen amb el record amb un llenguatge ben comú, el llenguatge femení. Dones que amb els ulls tancats i només amb l’extensió d’un foli, ha estat capaces de portar-nos de la mà pel seus paradisos somniats, les seves ciutats d’origen. Els seus record d’infantesa, el color, el calor, i la música de les seves ciutats son només algunes de les coses que podeu trobar en aquesta breu guia turísticasentimental. Imma Boj Dir. Projecte MhiC Març de 2008


Introducció Dins la programació del Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), ens sentim especialment satisfets de l’activitat l’Hora del Té, que cada anys celebrem al mes de març i dins el marc de la setmana internacional de la dona. Les dones immigrades presenten una àmplia diversitat de tipologies migratòries, exemples com els de les dones que es veuen incorporades en un projecte migratori aliè provocat per pares, o marits o aquelles altres que voluntàriament decideixen immigrar soles, deixant sovint fills i altres membres de la família als seus llocs d’orígens son només una petita mostrar dels comportaments migratoris femenins. L’Hora del té ens ha servit aquest anys anteriors per poder conèixer millor el nostre paper de dones mitjançant les histories i les experiències de diverses dones migrades que han passat pels nostres tallers i ens han parlat de la maternitat, l’educació, l’art, o la indumentària. Els seus testimonis ens han apropat a cultures llunyanes i ancestrals però també a conductes femenines sense les quals no podríem entendre els processos culturals i socials d’avui en dia. Les dones viatgeres d’aquest any ens apropen a Romania, Uruguai i Guinea. Tres cultures ben diferents però tres dones que viatgen amb el record amb un llenguatge ben comú, el llenguatge femení. Dones que amb els ulls tancats i només amb l’extensió d’un foli, ha estat capaces de portar-nos de la mà pel seus paradisos somniats, les seves ciutats d’origen. Els seus record d’infantesa, el color, el calor, i la música de les seves ciutats son només algunes de les coses que podeu trobar en aquesta breu guia turísticasentimental. Imma Boj Dir. Projecte MhiC Març de 2008


Mariel Araya Montevide0 Carrers al Mar 1 Jo Mariel Araya Sóc la Mariel Araya Sosa i vaig néixer a Uruguai, a un poble anomenat Charqueada, però des dels 3 anys vaig anar amb la meva família a viure a Montevideo. Ara fa 20 anys que vaig deixar la meva ciutat, un dia de setembre quan allà començava a olorar-se la primavera. Els arbres hi eren amb els brots, el sol era molt radiant, i el Río de la Plata, com sempre, amb els seus colors de río-mar. La meva ciutat es veia petita des de l’avió, petita i verda. Vaig marxar amb un bitllet de tornada, tot pensant que m’estaria només un temps, que “veuria” món, que fins i tot estudiaria quelcom –per això de no perdre el temps– i que tornaria al cap d’uns mesos. Venia a estudiar, a viure una gran aventura, i també, és clar, venia perquè allà el futur semblava que ens l’havien robat.


Mariel Araya Montevide0 Carrers al Mar 1 Jo Mariel Araya Sóc la Mariel Araya Sosa i vaig néixer a Uruguai, a un poble anomenat Charqueada, però des dels 3 anys vaig anar amb la meva família a viure a Montevideo. Ara fa 20 anys que vaig deixar la meva ciutat, un dia de setembre quan allà començava a olorar-se la primavera. Els arbres hi eren amb els brots, el sol era molt radiant, i el Río de la Plata, com sempre, amb els seus colors de río-mar. La meva ciutat es veia petita des de l’avió, petita i verda. Vaig marxar amb un bitllet de tornada, tot pensant que m’estaria només un temps, que “veuria” món, que fins i tot estudiaria quelcom –per això de no perdre el temps– i que tornaria al cap d’uns mesos. Venia a estudiar, a viure una gran aventura, i també, és clar, venia perquè allà el futur semblava que ens l’havien robat.


2 La ciutat Montevideo Montevideo és una ciutat amb una extensió similar a la de Barcelona, té 525,54 km2. Però la densitat de la població és molt menor. Si considerem la seva àrea metropolitana, el total de població és de 1.668.335 habitants. És una badia, un port natural que dóna al Río de la Plata, el seu estuari, tot just on s’abraça l’oceà Atlàntic. És una ciutat molt oberta al mar. A la tardor i a l’hivern, tota la ciutat fa olor de mar, i si t’hi fixes i obres bé les orelles, sempre sents la remor del mar. El seu passeig marítim voreja la badia i és el lloc habitual per fer passejades. Li diem “la Rambla”, perquè la va fundar un català que s’enyorava de la de Barcelona. Per arribar a Montevideo existeixen vols directes gestionats per l’empresa Pluna (línies aèries uruguaianes) que s’agafen a Madrid. El vol és molt llarg, si comptem a més el viatge des de Barcelona. Gairebé 20 hores en total! Però val la pena, sobre tot si hi anem quan aquí és hivern i allà ens espera l’estiu. És la millor època, sobre tot si hi anem al febrer, doncs durant tot el mes és carnaval i a tots els barris es fan trobades de les murgas i los boliches són oberts a los tablados …

3: La ciutat somniada JO I LA MEVA CIUTAT > El que més m’agrada de la meva ciutat és la seva gent, l’olor del mar, i el color del seu cel tan blau. > Un carrer M’agraden tots els carrers de la Ciudad Vieja, sobre tot aquells que acaben al mar. Però especialment el carrer Jackson, és el preferit, tot just passant el carrer Gonzalo Ramírez, quan arriba al mar i fa aquella baixada i la brisa sempre et rep. > Un lloc per passejar Igual que a Barcelona les rambles des de Ciudad Vieja a Malvín són un passeig únic. > Un menjar Los choripanes en diumenge, a Tristán Narvaja, cantonada Colonia els fan especialment bons. > Una botiga o un mercat La feria de Biarritz, els dissabtes en el barrio de Positos. > Un restaurant El Mercat del Puerto, els dissabtes. > Una festa o tradició El candombe és la música tradicional del carnaval, té el seu origen a la música africana i majoritàriament és interpretada pels negres


2 La ciutat Montevideo Montevideo és una ciutat amb una extensió similar a la de Barcelona, té 525,54 km2. Però la densitat de la població és molt menor. Si considerem la seva àrea metropolitana, el total de població és de 1.668.335 habitants. És una badia, un port natural que dóna al Río de la Plata, el seu estuari, tot just on s’abraça l’oceà Atlàntic. És una ciutat molt oberta al mar. A la tardor i a l’hivern, tota la ciutat fa olor de mar, i si t’hi fixes i obres bé les orelles, sempre sents la remor del mar. El seu passeig marítim voreja la badia i és el lloc habitual per fer passejades. Li diem “la Rambla”, perquè la va fundar un català que s’enyorava de la de Barcelona. Per arribar a Montevideo existeixen vols directes gestionats per l’empresa Pluna (línies aèries uruguaianes) que s’agafen a Madrid. El vol és molt llarg, si comptem a més el viatge des de Barcelona. Gairebé 20 hores en total! Però val la pena, sobre tot si hi anem quan aquí és hivern i allà ens espera l’estiu. És la millor època, sobre tot si hi anem al febrer, doncs durant tot el mes és carnaval i a tots els barris es fan trobades de les murgas i los boliches són oberts a los tablados …

3: La ciutat somniada JO I LA MEVA CIUTAT > El que més m’agrada de la meva ciutat és la seva gent, l’olor del mar, i el color del seu cel tan blau. > Un carrer M’agraden tots els carrers de la Ciudad Vieja, sobre tot aquells que acaben al mar. Però especialment el carrer Jackson, és el preferit, tot just passant el carrer Gonzalo Ramírez, quan arriba al mar i fa aquella baixada i la brisa sempre et rep. > Un lloc per passejar Igual que a Barcelona les rambles des de Ciudad Vieja a Malvín són un passeig únic. > Un menjar Los choripanes en diumenge, a Tristán Narvaja, cantonada Colonia els fan especialment bons. > Una botiga o un mercat La feria de Biarritz, els dissabtes en el barrio de Positos. > Un restaurant El Mercat del Puerto, els dissabtes. > Una festa o tradició El candombe és la música tradicional del carnaval, té el seu origen a la música africana i majoritàriament és interpretada pels negres


uruguaians. Durant el carnaval tots els carrers s’omplen dels ritmes de percussió del candombe. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més Les sis de la tarda és l’hora del dia que més m’agrada a Montevideo, en els muritos de les rambles, prenent mate con bizcochos, al mes de novembre que allà és primavera.

Fitxa tècnica


uruguaians. Durant el carnaval tots els carrers s’omplen dels ritmes de percussió del candombe. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més Les sis de la tarda és l’hora del dia que més m’agrada a Montevideo, en els muritos de les rambles, prenent mate con bizcochos, al mes de novembre que allà és primavera.

Fitxa tècnica


Adriana Butnariu Suceava Els colors de l’Europa de l’Est 1. Jo Adriana Butnariu Sóc Adriana Butnariu i vaig néixer al poble M_lini al districte de Suceava al nord de Romania. Doncs, sóc una romanesa!. Sempre he viscut entre M_lini, el poble de muntanya on vaig néixer, i la ciutat de Suceava on he estudiat. Ja han passat tres anys des de que he deixat el meu país. Era el primer matí d’hivern, el mes de novembre del 2004. Vaig marxar amb el meu marit que va trobar feina a Barcelona. Tenia molts somnis, volia estudiar, volia conèixer als catalans; un nou país m’atreia. Fou com un joc que avui dia s’ha convertit en una realitat a la meva vida. El dia que vaig marxar tot ho veia com sempre, però per pels meus pares era un dia diferent. Era el primer dia que sortia del poble amb una destinació estranya i ningú sabia segur quan tornaria ( el


Adriana Butnariu Suceava Els colors de l’Europa de l’Est 1. Jo Adriana Butnariu Sóc Adriana Butnariu i vaig néixer al poble M_lini al districte de Suceava al nord de Romania. Doncs, sóc una romanesa!. Sempre he viscut entre M_lini, el poble de muntanya on vaig néixer, i la ciutat de Suceava on he estudiat. Ja han passat tres anys des de que he deixat el meu país. Era el primer matí d’hivern, el mes de novembre del 2004. Vaig marxar amb el meu marit que va trobar feina a Barcelona. Tenia molts somnis, volia estudiar, volia conèixer als catalans; un nou país m’atreia. Fou com un joc que avui dia s’ha convertit en una realitat a la meva vida. El dia que vaig marxar tot ho veia com sempre, però per pels meus pares era un dia diferent. Era el primer dia que sortia del poble amb una destinació estranya i ningú sabia segur quan tornaria ( el


destí va fer que desprès de 3 anys pogués tornar a veure’ls a tots...). No vaig veure aquest dia com un dia trist, tot era meravellós per a mi!. És per això –crec– que tots els que decideixen immigrar poden sobreviure al principi: tantes il·lusions, tanta inconsciència... Però després d’un any, quan no tenia la possibilitat de tornar al país per raons legals o il·legals ?!, m’he adonat que les llàgrimes dels ulls dels meus pares traduïen aquest destí.

3. la ciutat somniada Jo i la meva ciutat

2. La ciutat Suceava Suceava es situa al nord de Romania, a Bucovina, la terra dels faigs i dels monestirs. La ciutat de Suceava fou l’antiga capital de la regió Moldova, avui dia es conserva una gran part de la ciutadella i la figura històrica d’Esteve El Gran. Suceava té 105.865 habitants. És la ciutat capital homònima del seu districte. El districte de Suceava es troba en la zona meridional de Romania, en la regió de Moldavia. La seva superfície és de 8.553 km2 i la seva població és de 688.435 habitants. En el poble M_lini va néixer el poeta Nicolae Labi_, poeta que amb només 21 anys havia mort, però la seva poesia és una de les més representatives de la seva generació i juga un rol important dins la literatura romanesa. Des de Barcelona s’arriba en avió o en autocar. Des de Bucarest hi ha vols directes. Un dels trajectes seria: Aeroport Suceava –Aeroport Bucarest– Aeroport Barcelona.

> El que més m’agrada de la meva ciutat és com es noten les estacions. La primavera està plena de flors i prats verds, l’estiu assolellat, la tardor roja i malenconiosa i a l’ hivern tot està enfarinat. > Un carrer Els carrers de la meva ciutat no tenen nom. Un carrer especial per a mi seria el carreró on vaig jugar de petita; és el petit camí on jugava sempre amb els meus amics, que ara –irònicament– no hi són tampoc perquè han triat el camí del món. > Un lloc per passejar El parc del centre, on de petita hi feia les festes de final de curs. El parc encara conserva els pins d’abans. > Un menjar El menjar i els pastissos tradicionals de Pasqua i la gastronomia tradicional de les festes religioses en general. Alguns dels plats típics romanesos que m’agraden més són sarmale, mici, i dels pastissos cozonac, pl_cinte. > Una botiga o un mercat El mercat municipal, on anava a comprar verdures i fruita cada tardor amb els meus pares.


2 La ciutat Montevideo Montevideo és una ciutat amb una extensió similar a la de Barcelona, té 525,54 km2. Però la densitat de la població és molt menor. Si considerem la seva àrea metropolitana, el total de població és de 1.668.335 habitants. És una badia, un port natural que dóna al Río de la Plata, el seu estuari, tot just on s’abraça l’oceà Atlàntic. És una ciutat molt oberta al mar. A la tardor i a l’hivern, tota la ciutat fa olor de mar, i si t’hi fixes i obres bé les orelles, sempre sents la remor del mar. El seu passeig marítim voreja la badia i és el lloc habitual per fer passejades. Li diem “la Rambla”, perquè la va fundar un català que s’enyorava de la de Barcelona. Per arribar a Montevideo existeixen vols directes gestionats per l’empresa Pluna (línies aèries uruguaianes) que s’agafen a Madrid. El vol és molt llarg, si comptem a més el viatge des de Barcelona. Gairebé 20 hores en total! Però val la pena, sobre tot si hi anem quan aquí és hivern i allà ens espera l’estiu. És la millor època, sobre tot si hi anem al febrer, doncs durant tot el mes és carnaval i a tots els barris es fan trobades de les murgas i los boliches són oberts a los tablados …

3: La ciutat somniada JO I LA MEVA CIUTAT > El que més m’agrada de la meva ciutat és la seva gent, l’olor del mar, i el color del seu cel tan blau. > Un carrer M’agraden tots els carrers de la Ciudad Vieja, sobre tot aquells que acaben al mar. Però especialment el carrer Jackson, és el preferit, tot just passant el carrer Gonzalo Ramírez, quan arriba al mar i fa aquella baixada i la brisa sempre et rep. > Un lloc per passejar Igual que a Barcelona les rambles des de Ciudad Vieja a Malvín són un passeig únic. > Un menjar Los choripanes en diumenge, a Tristán Narvaja, cantonada Colonia els fan especialment bons. > Una botiga o un mercat La feria de Biarritz, els dissabtes en el barrio de Positos. > Un restaurant El Mercat del Puerto, els dissabtes. > Una festa o tradició El candombe és la música tradicional del carnaval, té el seu origen a la música africana i majoritàriament és interpretada pels negres


> Un restaurant Recordo la terrassa del poble on a l’estiu els meus pares prenien cervesa i mici, i jo sempre el gelat de pistatxo i un tros de pastís de xocolata!. > Una festa o tradició Les festes d’hivern i les de Pasqua. Sense elles no podria viure, amb els records que tinc de quan era petita puc reconstruir ara –lluny de casa– aquella atmosfera. També són festes per a mi els aniversaris dels meus pares. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més Durant els dies de primavera, al vespre, m’agradava molt passar una hora al jardí de casa meva. Es veia el bosc i es podia sentir el riu que passa a les afores del poble. Però de cada estació m’atreia alguna cosa al jardí: a l’hivern els arbres en blanc i negre; a la tardor l’espectacle de colors; a l’estiu la llum i les cançons de les aus.

Fitxa tècnica


> Un restaurant Recordo la terrassa del poble on a l’estiu els meus pares prenien cervesa i mici, i jo sempre el gelat de pistatxo i un tros de pastís de xocolata!. > Una festa o tradició Les festes d’hivern i les de Pasqua. Sense elles no podria viure, amb els records que tinc de quan era petita puc reconstruir ara –lluny de casa– aquella atmosfera. També són festes per a mi els aniversaris dels meus pares. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més Durant els dies de primavera, al vespre, m’agradava molt passar una hora al jardí de casa meva. Es veia el bosc i es podia sentir el riu que passa a les afores del poble. Però de cada estació m’atreia alguna cosa al jardí: a l’hivern els arbres en blanc i negre; a la tardor l’espectacle de colors; a l’estiu la llum i les cançons de les aus.

Fitxa tècnica


Remei Sipi Rebola L’Àfrica propera 1. Jo Remei Sipi Sóc Remei Sipi Mayo. Vaig néixer fa 55 anys a Rebola un poble de la illa de Bioko (Guinea Equatorial) a 9 Km de la capital Malabo. Fa 39 anys que vaig deixar el meu Rebola natal. Avui per primera vegada em poso a reflexionar sobre la meva marxa i em sembla que va ser ahir perquè no he deixat de pensar mai en Rebola . Vaig deixar el meu país o millor dit deixà la meva Rebola natal perquè vaig obtenir una beca d'estudis que em permetia desplaçarme a la metròpoli per poder estudiar. Guinea era colònia espanyola i desplaçar-se a la metròpoli era el més normal. Rebola ha canviat moltíssim en aquests 39 anys, l'Ajuntament, les escoles, el centre de salut, el centre cultural... no són el mateix que jo vaig deixar allà. El centre de salut era un habitatge amb un sol espai ha passat a ser un centre amb diversos espais i fins i tot ha canviat d'ubicació, estava on avui està l'Ajuntament, actualment el centre de salut és l’entrada del poble. L'Ajuntament, és un dels edificis més vistosos de Rebola, està situat en una plaça cèntrica i a la seva dreta té les escoles que són


Remei Sipi Rebola L’Àfrica propera 1. Jo Remei Sipi Sóc Remei Sipi Mayo. Vaig néixer fa 55 anys a Rebola un poble de la illa de Bioko (Guinea Equatorial) a 9 Km de la capital Malabo. Fa 39 anys que vaig deixar el meu Rebola natal. Avui per primera vegada em poso a reflexionar sobre la meva marxa i em sembla que va ser ahir perquè no he deixat de pensar mai en Rebola . Vaig deixar el meu país o millor dit deixà la meva Rebola natal perquè vaig obtenir una beca d'estudis que em permetia desplaçarme a la metròpoli per poder estudiar. Guinea era colònia espanyola i desplaçar-se a la metròpoli era el més normal. Rebola ha canviat moltíssim en aquests 39 anys, l'Ajuntament, les escoles, el centre de salut, el centre cultural... no són el mateix que jo vaig deixar allà. El centre de salut era un habitatge amb un sol espai ha passat a ser un centre amb diversos espais i fins i tot ha canviat d'ubicació, estava on avui està l'Ajuntament, actualment el centre de salut és l’entrada del poble. L'Ajuntament, és un dels edificis més vistosos de Rebola, està situat en una plaça cèntrica i a la seva dreta té les escoles que són


quatre edificis amb un capacitat de 40 alumnes cadascuna però és fàcil trobar uns 80 alumnes per aula. El centre cultural que abans es deia Acció catòlica i estava coordinat pels missioners Claretians ha quedat obsolet. S’està construint un centre cultural important que es pretén inaugurar abans de l’agost de 2008, és un centre on hi haurà un departament de la dona. Les dones de Rebola que vam viure allà ens hem compromès a fer la nostra aportació al centre.

2. La ciutat Rebola Rebola es localitza a 9 Km de la Capital de Guinea Equatorial Malabo, està al nord de la illa de Bioko. Des de Barcelona s’ha de fer escala cap a Madrid des d'on surt un vol directe diari a Malabo amb una durada de 7 h. Es necessita visat per als no nacionals. És important visitar un centre de salut abans de partir, per si es necessiten les vacunes pertinents. Un cop arribat a Malabo hi ha taxis que et porten a Rebola està molt prop, exactament a 9 km, s’ha de dir que les carreteres són força bones.

3. La ciutat somniada Jo i la meva ciutat > El que mes m’agrada de Rebola es la Missió Catòlica que fins que no s’inauguri el nou centre cultural és un lloc que tant serveix de biblioteca com a lloc de trobada o com lloc per a les celebracions. > Un carrer Al meu poble els carrers no tenen noms. El carrer que més m’agrada és el carrer central on ens trobem tots, és també on estan els bars, les petites botigues, etc. > Un lloc per passejar Tots els racons de Rebola són per passejar però a mi particularment m’agrada la zona on estan les cases tradicionals, on cada família té una casa que anomena rojia i allí es celebren totes les cerimònies, rituals, etc. > Un menjar Els cargols, el yame, la yoca rayada, el menjar bubi m’encanta. Encara que no hi ha massa varietat es mengen moltes salses, hi ha un bon peix i carn de caça. Destaco també el bocacho que és una sopa de verdures variades molt bona i típica. > Una botiga o un mercat De botigues hi han molt poques, la gent acostuma a anar a Malabo, però a mi m’agrada comprar a la botiga de José, i a la del Marianito, ells tenen molta varietat de productes.


quatre edificis amb un capacitat de 40 alumnes cadascuna però és fàcil trobar uns 80 alumnes per aula. El centre cultural que abans es deia Acció catòlica i estava coordinat pels missioners Claretians ha quedat obsolet. S’està construint un centre cultural important que es pretén inaugurar abans de l’agost de 2008, és un centre on hi haurà un departament de la dona. Les dones de Rebola que vam viure allà ens hem compromès a fer la nostra aportació al centre.

2. La ciutat Rebola Rebola es localitza a 9 Km de la Capital de Guinea Equatorial Malabo, està al nord de la illa de Bioko. Des de Barcelona s’ha de fer escala cap a Madrid des d'on surt un vol directe diari a Malabo amb una durada de 7 h. Es necessita visat per als no nacionals. És important visitar un centre de salut abans de partir, per si es necessiten les vacunes pertinents. Un cop arribat a Malabo hi ha taxis que et porten a Rebola està molt prop, exactament a 9 km, s’ha de dir que les carreteres són força bones.

3. La ciutat somniada Jo i la meva ciutat > El que mes m’agrada de Rebola es la Missió Catòlica que fins que no s’inauguri el nou centre cultural és un lloc que tant serveix de biblioteca com a lloc de trobada o com lloc per a les celebracions. > Un carrer Al meu poble els carrers no tenen noms. El carrer que més m’agrada és el carrer central on ens trobem tots, és també on estan els bars, les petites botigues, etc. > Un lloc per passejar Tots els racons de Rebola són per passejar però a mi particularment m’agrada la zona on estan les cases tradicionals, on cada família té una casa que anomena rojia i allí es celebren totes les cerimònies, rituals, etc. > Un menjar Els cargols, el yame, la yoca rayada, el menjar bubi m’encanta. Encara que no hi ha massa varietat es mengen moltes salses, hi ha un bon peix i carn de caça. Destaco també el bocacho que és una sopa de verdures variades molt bona i típica. > Una botiga o un mercat De botigues hi han molt poques, la gent acostuma a anar a Malabo, però a mi m’agrada comprar a la botiga de José, i a la del Marianito, ells tenen molta varietat de productes.


> Un restaurant El de la Purita, que el tinc a prop de casa. Per la nit m’agrada molt acostar-me a casa Sadi que tenen cargols i prenc cervesa amb les amigues de la infància. També m’agrada molt el vi de Palma sense fermentar, fresc és una delícia molt recomanable. > Una festa o tradició Al meu poble es celebren les festes religioses catòliques, festes com per exemple la del 27 d’abril que és el dia de Montserrat, és la gran festa del meu poble ja que és la patrona. Després tenim la festa del Ñame, la festa de la Joventut que dura més d’una setmana, és una trobada de joves, amb varies activitats: futbol, conferències, concursos per escollir la miss de l’any, etc. També es celebra la festa d’El Botohi, aquesta és una festa anual en honor a la fertilitat. Hi ha una barreja de festes religioses i paganes. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més L’època de l’any que més m’agrada és la de cap d’any a Rebola. És un dia important que es viu als carrers perquè acompanya el clima. A cap d’any hi ha carnestoltes, la gent es fa visites, es balla al carrer i prèviament a totes les celebracions tenim una cerimònia que es diu cosi; un membre de cada família amb unes branques de fulla de palma espanta els mals esperits de l’any anterior per donar pas als bons esperits del nou any. És la millor època per visitar Rebola.

Fitxa tècnica


> Un restaurant El de la Purita, que el tinc a prop de casa. Per la nit m’agrada molt acostar-me a casa Sadi que tenen cargols i prenc cervesa amb les amigues de la infància. També m’agrada molt el vi de Palma sense fermentar, fresc és una delícia molt recomanable. > Una festa o tradició Al meu poble es celebren les festes religioses catòliques, festes com per exemple la del 27 d’abril que és el dia de Montserrat, és la gran festa del meu poble ja que és la patrona. Després tenim la festa del Ñame, la festa de la Joventut que dura més d’una setmana, és una trobada de joves, amb varies activitats: futbol, conferències, concursos per escollir la miss de l’any, etc. També es celebra la festa d’El Botohi, aquesta és una festa anual en honor a la fertilitat. Hi ha una barreja de festes religioses i paganes. > Una hora del dia i una època de l’any en que la meva ciutat m’agrada més L’època de l’any que més m’agrada és la de cap d’any a Rebola. És un dia important que es viu als carrers perquè acompanya el clima. A cap d’any hi ha carnestoltes, la gent es fa visites, es balla al carrer i prèviament a totes les celebracions tenim una cerimònia que es diu cosi; un membre de cada família amb unes branques de fulla de palma espanta els mals esperits de l’any anterior per donar pas als bons esperits del nou any. És la millor època per visitar Rebola.

Fitxa tècnica


>

Í


Dones Viatgeres 1