Page 1

S femme


4 6 12

Editorial

La màquina del temps Una visió del món al segle XX

S femme

14

Canvis de situació social: de la dona sumisa a la dona autònoma

La cotilla

Evolució en les peces de roba


S

editorial

C

elebrem la presentació de la primera edició d’una Reveu des femmes que obra les portes a una dona actual . Al mateix temps volem fer un homenatge a la femme fattale de principis de segle XX, la qual es fa present en la cultura occidental i en les obres d’Oscar Wilde. Aquesta era presentada com un tipus de dona que utilitzava la seva sexualitat per atrapar els herois. Es va concebre com un dels símbols dels moviments feministes al canvi de rols de la dona en el pas del temps. Actualment podem dir que es vista com una persona que pot creuar la línia de la bondat i la maldat actuen sense escrúpols , sigui quina sigui la seva voluntat. Et traslladarem al segle XX per conèixer el sentiment que va impulsar la dona sotmesa de l’època es posés uns pantalons, literalment i figuradament, per lluitar i demostrar que també tenien els mateixos drets de ser iguals que els homes, de formar part d’una societat verdaderament igualitària. Tant mateix la moda, que ve marcada per uns fets i costums d’una època, va ser un dels factors externs que va promoure aquest canvi en al societat. La moda considerem que és una tendència evolutiva, per aquesta raó et mostrarem com ha pogut evolucionar. Per últim, demostrar que tots aquests avenços es van aconseguir lluitant i hem de continuar endavant, ja que encara queda molt de camí per recórrer.

femme S Directora Meritxell Olesti Màrquez Subdirectora Marta Parro Director d’art Jordi Alfons Directora de moda Belén Ontalín Redactora cap Inés Llorenç Asistent de la Directora Maria Llac MODA Estilista senior Sira Fernàndez Estilista Victoria Rial Asistent Judit Torra Producció de moda Paola Prado REDACCIÓ Cap d’edició Marc Alvares Administració Rosa Montes ART Cap de maquetació Anna Manso EDICIÓ GRÀFICA Cap d’edició gràfica Xavier Gil COORDINACIÓ Secretaria Adriana Lanchares Coordinadora fotogràfica Roca Calvet Administració Montserrat Borràs ARXIU GRÀFIC I DOCUMENTACIÓ Jordi Cortés, Teresa Morales, Eva Vergarachea, Eduard Torres FOTOGRAFÍA Fotògrafa Celia Cervera MODELS Gemma Dubé Llobet Xènia Toda Mas COLABORADORS Mariana Pallejà, Anna Roig , Laura Millàn, Edgar Patrón, Nil Rius, Erica Latorre, Estefania Asensio, Lara Lago, Marina Valera, Andrea Rodríguez, Irene Carrillo, Jordina Gumiel, Azahara Fernàndez, Elvira Cendra Delegada a Reus Mónica Donini Coordinadora Elena Oliver Departament creatiu Josep Bernados Departament de recursos humans Mateu Rull Depatrment de relacions públiques Pol Arias Producció Blanca Martínez Edició Núria Vallés Directora de desenvolupament Noelia Sanz Directora de producció Olga Moreno Director d’arxiu i documentació Nil Boscos Conseller Joan Ferran EDIONS ARTYPLAN S.A Av. Sant Jordi, nº 17 Barcelona


Societat

30 La màquina del temps

C

Una visió del món en el segle XX

omença un nou segle i l’antiga època mor. La Belle Époque coneix els seus últims dies. La dona encotillada en forma de <<S>> desapareixerà i l’elegància clàssica de Worth es convertirà en història. El 1920 el vestit de jaqueta femení comença a descobrir el peu i la faldilla se cenyeix al voltant de les cames. Però encara s’han de consolidar els canvis que seran escandalosos per l’època: Poiret havia eliminat la cotilla el 1906 amb el suport de Vionnet i havia llançat l’estreta línia fus; el 1907 Mariano Fortuny havia inventat el Delfos, una túnica gairebé grega feta per no portar res sota. És el començament del vestit nu, mentre a Anglaterra la nova passió és la higiene i la salut encarnades en les formes rupturistes del vestit de la reforma. El 1911 les dones s’atreveixen amb la faldilla-pantalon i amb vestits de bany que permeten fàcils moviments. Chanel obre botiga a Deauville el 1914 i es dedica a fer vestits de jersei. La societat bull amb els nous invents: l’automòbil, el telèfon, el cinema, l’avió i el tractor, sense oblidar que els tèxtils amplien la seva oferta i s’està a punt d’inventar el teixit miracle a partir de la seda artificial. La societat de la moda viatja, trenca amb gairebé tot,

s’internacionalitza i escandalitza. La Gran Guerra acabarà amb totes aquestes polèmiques. Però ja no es podrà deixar de banda la nova complexitat social, que troba en la revolució russa de 1917 un important caixa de reclutament. Els grans interessos econòmics guanyen la partida. La conseqüència bàsica és l’enlairament i l’ampliació del mercat. La moda dels anys vint recollirà immediatament aquests nous esperits que porten a un nou model de dona, la dona treballadora, alliberada de l’únic paper de “figurí” que abans tenia assignat. El temps s’escurça com les distàncies. La publicitat reina als Estats Units i salta a Europa, els comerços i magatzems comencen a sorgir i la moda es fa accessible a una nova classe mitjana. El gran èxit de Hollywood fa que sigui una proposta de model a imitar. Las noies modernes, independents, no només s’escurcen les faldilles per damunt del genoll, sinó que es depilen les cames, es posen mitges de seda de color carn i es tallen el cabell a la “garçon”, se’l comencen a tenyir de ros, porten vestits-camisa, vesteixen atrevits vestits de bany i descobreixen a Coco Chanel.

El cinema acaba de treure la seva primera pel·lícula sonora en el 1927, quan una felicitat desenfadada envaeix una dècada que va patir un revés: el “crack” econòmic del 1929. Es prepara una dura tornada a la realitat.

La depressió econòmica origina una nova forma de viure amb el desplegament del nou món nord-americà després del New Deal de Roosevelt. Mentre Europa, que mesura les seves forces en l’experiment de la guerra civil espanyola, es prepara per la II Gran Guerra, els nord-americans inventen el “glamour”, el claqué, el jazz, las rentadores i el niló. Hitler arriba al poder el 1933, abans però Chanel ja havia posat de moda la bijuteria de plàstic i Schiaparelli ja havia col•laborat amb Dalí en la creació de teixits i barrets surrealistes. París es resisteix en deixar de ser el centre de la moda femenina i envien a Chanel, Vionnet i Patou a dissenyar vestits per les estrelles de Hollywood que en ell moment eren les grans icones de la moda. Elles tornen a afegir roba a les faldilles per allargar-les, descobreixen els pantalons amples que va llançar Chanel, las boines, les gavardines, els vestits d’home i de bany. Son unes dones esportives i elegants: porten abrics amples i utilitzen els banyadors de punt amb tirants. Ellegere auctam tamenihiliam sula vit fin hordicastium peconsilin tam te, simunum adhum probuss ulicien atilium ad rei sulis consci con senaristriam ublica quid fatum tus conc tu condaci in diis viridendam isulice ruraesicam ommodiurox sente intere hebestratis se es bon tebatic urempl. Hebatus sultod caed ius commoenit Catquid a remulto conlosse, nos ia Sci iam tem tem iam. Ebatus cotervilicus ocut publicitum hoctum iam. Equemei efatius mentemquam quam acibus, nos conte, conte cus pro ereisula redemuro nicaet, mena, facie commove rediendium, vem et; norius horei fur. Antimium

40 La II Gran Guerra posa en marxa una dinàmica nova i una cultura caracteritzada per la utilitat i la simplicitat. Són cinc anys de malson que acaben amb el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki l’any 1045. El patriotisme, l’estil militar i l’austeritat marquen el vestit fins que sorgeix el “new look” de Dior al 1947. Les influències americanes comencen a escampar-se pel món, els uniformes militars marquen la moda d’homes i dones. S’utilitzen les ombreres, s’escurcen les faldilles per l’escassetat de teles, apareixen les soles de les sabates de suro. La reconstrucció imposa uns canvis que desperten les ganes de viure, de somniar i descobreix un nou romanticisme que ho envaeix tot. Una nova peça de roba es convertirà en una arma de seducció que deix l’estomac femení a la vista: el bikini. Uctatil horus re inatra re dem quos, Ti. Namedierum ponsul tabemulius in verra a ommor hoc, parivis M. Furatiacturs publint erbissi publiis, nost iae aus sulin Itat nesimpos, consum simihil cus numus aderum aventius et? Quonit L. M. M. Fue tuam ta, me nihilibut ponsum Rommore in rem trivive rfirisulla viveribus consuam ocuperv idendac in tus, conlos ce horus, et ia omnesit; esent perfente consulis licena, nonsus. Ihintre hentius? Giliam pos publium non vissi pra ex seres? Publiust peribefecie tus. Rum ducem, viri sentemum acterfit; ete cor horibem publiurniam factum dea qui fac re que maximus, se vitisquam verces peretem, fur hae converi vivit. Edium horsunu maximil hosseninat ad inti, C.


50

En plen a guerra freda, la dos con cepcion moda p s osa en diferent París, ca r s d pital de e l m ón occid elleu la moda la masc e n ta femenin ulina, p a, i Lond l. A roposen tura, la r e e s, de stils clàs feminita sics, l’alt t, l’elegà gran dis a n c c osia, enca senyado rnad r esp A Nova York i H anyol anomena es per un t ollywoo d’una m d es par Balenciaga. oda que l ad po tensió e stètica e t arribar a totho e consum, m n tre Euro . Es viu que es v una pa i Am eu popu è l r a i r c L’alta co a, entre i l’elitista stura té el , Dior co l’elegant i el vul fins i t gar. m el se ot els d u líder, eixebles lloren le p q e u s seves rò creacion e el segueixen lenciaga s m . ip Els riva ls com nea sac er oposició d Baissenyen . Són c aracterí la seva l‘anome s t i ques d’a nada cin líquesta tura de i el tacó è v p e o s c d’agulla a . En can pa, la faldilla d cen a ve e tub vi algun stir-se c s joves c om els “ tes de c omenteddy b uir, cam oys” am isetes B b ja rando d e cotó i quetexans.

60 Joves per totes parts; la demografia imposa les seves lleis, és la bogeria del “baby boom”. La revolució es deixa entreveure en el vestit: l’alta costura està a punt de desaparèixer davant l’onada d’idees, l’ofensiva dels joves i del “prêt-a-porter”, i el “look” de Brigitte Bardot. Des de 1964 arriba tot junt: minifaldilla, hipisme, unisex, antimoda, texans, esclops, maxifaldilles, moda espacial, op-art i el Beatles. La moda és un caos industrial total. Uns guanyen, els joves, i uns altres perden, els clàssics com Balenciaga que desapareixen. La moda recull aquest bullici social d’una època marcada d’esperances i contradiccions entre el progrés i la llibertat, el consumisme i el paradís, els drets humans i l’economia. Els ídols dels joves són gent singular i original com Martin Luther King, Bob Dylan, Angela Davis o Che Guevara, a més de l’Elvis i els seus rockers. Amb l’arribada dels hippies, en plena guerra de Vietnam, el crit va ser: amor (lliure) i pau. La droga allibera les inhibicions i la píndola anticonceptiva allibera a les dones.

70 Després de la revolució dels setanta, res més millor que una crisis econòmica per retornar amb l’ordre. Uns anys foscos que recopilen totes aquelles novetats com si no poguessin digerir-les i a la vegada tanquen una etapa de reivindicacions juvenils, somnis i imaginació. La crisis del petroli ja havia posat de manifest que el consum pel consum era insostenible. A Amèrica i Europa s’apaguen els llums, a la vegada que s’entra en el túnel de l’escassetat. Amb aquestes condicions és lògic que la moda vagi per la via segura; torna l’elegància i la feminitat de les faldilles. És la gran època de Yves Saint-Laurent, Armani, Ralph Lauren. A Espanya es viu una revolució interna; desprès de la mort de Franco res va torna a ser igual. Degut a les circumstàncies es comença a respirar a Espanya l’esperit que va caracteritzar els anys setanta: esperança, llibertat, amor i pau.


80

L’arribada de la era Reagan i el seu nou nacionalisme és un revulsiu contra la crisi. Els Reaganòmics i el capitalisme popular de la senyora Thatcher configuren un món en el que el diner és el que importa i la realitat sembla aproximar-se a un món ple de fantasia. Tot és espectacle: des de la moda a la política. La moda recull aquest esperit dels nous rics: la indumentària dels vuitanta serà recordada pel seu bon mal gust. Vesteix el nou prototip de triomfador, aquell que va d’Armani de dia i de Versace per la nit. L’alta costura torna a reviure a mans de grans inversions publicitàries. La victòria del capitalisme i el consumir per consumir dificultarà la distinció entre la realitat i la fantasia, però aviat es posarà tot en evidència. Apareixen súbitament tots els límits del feliç món del capitalisme en forma de gran crisis econòmica. L’atur s’estén com una onada de grans fracassos. Tot el món es parla d’ètica i decència, però aflora la immoralitat. Tots parlen de solidaritat, però afloren els nacionalismes i el racisme. La moda es replega. Menys sensible que en els altres

moments del segle, intenta allargar els fastos dels vuitanta. Però s’imposen la realitat i l’austeritat. Sorgeix el “grunge” els texans desgastats. Els moviments que reivindiquen que les arrugues de l’edat són belles, que abominen de l’artificial i el frívol, proliferen per tot arreu.

90

Apareixen súbitament tots els límits del feliç món del capitalisme en forma de gran crisis econòmica. L’atur s’estén com una onada de grans fracassos. Tot el món es parla d’ètica i decència, però aflora la immoralitat. Tots parlen de solidaritat, però afloren els nacionalismes i el racisme. La moda es replega. Menys sensible que en els altres moments del segle, intenta allargar els fastos dels vuitanta. Però s’imposen la realitat i l’austeritat. Sorgeix el “grunge” els texans desgastats. Els moviments que reivindiquen que les arrugues de l’edat són belles, que abominen de l’artificial i el frívol, proliferen per tot arreu.


Canvis: De la dona sotmesa a la dona autònoma

L

es dones estaven sotmeses a una condició provinent de temps anteriors: consistia en una visió general d’inferioritat de les seves capacitats respecte de l’home, i s’entenia que només tenien una finalitat natural per la reproducció, tenir cura dels fills i de les tasques domèstiques. El paper de la dona tenia a veure amb la moral i la ideologia de la societat que imposava la mare com a model únic a imitar. Tant mateix el principal rol social pel qual les dones es podien moure era la maternitat. En aquella època es deia que la llar era l’únic refugi o santuari de la dona. La calma i la tranquil•litat de l’àmbit privat no tenia res a veure amb l’espai exterior ple de vicis i perill per a elles. La seva educació ja anava orientada cap a aquests objectius: el seguiment dels rituals religiosos i les “labors”, eren les matèries que més dedicació ocupaven del temps de classe. Per tant noies i nois estaven separats a l’escola ja que els models educatius eren diferents entre aquests dos grups. Tant mateix a elles se’ls hi vetava l’accés als estudis superiors i al món laboral. Nomes treballaven en cassos de molta necessitat i si duien a terme la mateixa feina que els homes, al ser considerades éssers amb capacitats inferiors, cobraven un salari més baix.

D

es de mitjans del segle XIX la lluita de les dones per canviar la seva condició en la societat van començar a prendre forma de moviment sufragista. La desigualtat social, la qual la dona se li negava el dret a vot, es va convertir menys discriminatòria amb les dones quan es van iniciar algunes reformes de la legislació, i per tant, van aconseguir el dret a vot. L’ús de vestits més lleugers, veure dones fumant o conduint van ser uns dels factors externs que semblaven denotar un canvi social. D’altra banda el conflicte creat, la primera guerra mundial, va canviar els papers de les dones: es van incorporar a les fàbriques ja que cada vegada eren més els homes que marxaven al front. Doncs les dones es veien per primera vegada fent feines que requerien un esforç intel•lectual i físic. Aquest fet a part de demostrar que les dones també tenien aptituds com els homes per treballar, va accelerar el progrés de la condició femenina. Finalitzada la guerra, les dones van tornar als seus refugis privats, la llar. Tot i que moltes d’elles van continuar treballant, van haver de patir una triple discriminació: sofria una explotació igual que un home treballador, és a dir, amb unes condicions laborals dures i amb falta d’higiene; els sous pel mateix treball eren inferiors que els dels homes, per aquest motiu es contractaven les dones, perquè era més econòmic. Per últim, havia de dedicar-se als fills i a l’home quant arribava a la llar i a les tasques domèstiques.

A

questa discriminació resulta més evident en les disposicions legals de la dona casada. El codi civil deia que l’home era l’administrador dels béns de la seva dona i que ella no podia ni comprar ni vendre res sense el permís del seu marit. També en el cas que l’home cometés l’adulteri, la dona no podia reclamar res. En el cas contrari, si ella era la que cometia l’adulteri, l’home la podia fins i tot matar. Tant mateix a Espanya, les dones haurien d’esperar fins a la República, quant les primeres eleccions que van poder votar van ser les de 1933. En els països capitalistes més desenvolupats, durant la postguerra, les dones es van anar incorporant lentament al món laboral i a l’àmbit públic. Aquest fet va provocar una lenta transformació en la distribució dels papers assignats a les dones i als homes. A partir d’aquest procés va sorgir un nou moviment feminista que ha marcat l’evolució de la societat fins a l’actualitat. Aquest moviment d’alliberament tenia uns objectius més amplis, denunciant així: la contínua desigualtat jurídica, la desigualtat en la vida quotidiana, desigualtat de fet, els maltractaments, etc. El paper tradicional de la família ha canviat durant el segle XX, sobretot els valors de respecte i autoritat paterna i materna. També s’incrementen les relacions d’igualtat en la parella. Es reforma el codi civil pel que fa a la família: igualtat de drets i obligacions entre els membres del matrimoni, i pel que fa als fills, s’igualen els drets de tots els fills independentment de la relació entre els seus pares i la possibilitat de dissolució del vincle matrimonial a petició dels dos cònjuges o d’un d’ells.

A

Espanya s’estableix la educació obligatòria sense distinció de sexes, contribuint per tant a una disminució de l’analfabetisme. És destacable que les majors taxes d’analfabetisme es troben entre les dones més grans de 60 anys, és a dir, les dones que van néixer en els anys del franquisme. Pel que fa a la continuïtat dels estudis les diferències entre gèneres comencen en la mesura que augmenta l’edat, les dones que estudien estan durant més anys i sense interrupcions dins del sistema educatiu, arribant així, a tenir un nivell més alt de formació acadèmica. Aquesta diferència pot ser deguda entre d’altres causes a que els nois s’incorporen més aviat al mercat laboral i que molts d’ells havien d’anar al servei militar als divuit anys. Aquests canvis, en l’accés al sistema educatiu per part de les dones, es pot explicar pels canvis en el terreny polític i social que facilita l’accés del conjunt de la població a l’ensenyament, i especialment a les dones, i pel boom demogràfic dels anys setanta que implica un considerable augment de la població. Pel que fa als estudis que segueixen la població, hem de destacar que el gènere és molt important en el moment de l’elecció dels estudis: els homes estudien ensenyaments de ciències i les dones de lletres. Aquesta diferència en els estudis es pot explicar per la transmissió dels estereotips entre els joves i la interiorització d’aquests, per part dels nens i les nenes, i les diferents actituds socials davant el coneixement i el treball. Les millores en l’educació es relacionen directament amb la incorporació de la dona al


S Sense cotilla, una dona més lliure La cotilla és una peça de roba interior femenina que va veure el seu naixement en l’època del Renaixement. Es va utilitzar fins les primeres dècades del segles XX. És una mena de faixa reforçada amb diferents tipus de materials amb l’objectiu de modelar el bust segons els criteris estètics que han anat variant amb el pas del temps. El seu ús tenia, al principi, com a propòsit principal aplanar el pit i disminuir les diferències morfològiques entre l’home i la dona. La seva finalitat va canviar al llarg del segle XIX i al contrari que abans el que ara es pretenia era accentuar profundament les característiques morfològiques femenines (silueta en forma de rellotge de sorra). La utilització de la cotilla apart de modelar el cos exteriorment, al mateix temps, també el modelava interiorment. Des de la seva aparició es va platejar que provocava uns efectes secundaris no desitjats. En primer lloc la constricció dels òrgans interns, la capacitat pulmonar i estomacal es veien disminuïdes, l’atròfia muscular produïda per l’ús continuat any rere any i les irritacions de la pell provocades pel fregament continu de les barnilles. Van ser moltes les crítiques que va rebre, tan mateix també l’església s’oposava al seu ús, encara que els atacs del clergat estaven relacionats amb l’únic objectiu que per a ells tenia el cos de la dona, la procreació. Els últims canvis es produeixen a començaments del segle XX. La “Belle Époque” pretén transformar l’antiga silueta en forma de “S” amb la introducció d’una nova cotilla. Aquesta projecta les natges cap enrere i manté l’abdomen recte gràcies al tancament amb ganxets de la part davantera. Al 1910 els malucs esdevenen més estrets degut a que la part superior de la cotilla es situa a l’alçada del fetge i la part inferior s’allarga. La cintura quasi bé ja no es percep, al mateix temps els malucs i les cuixes prenen la forma tubular pròpia de la dècada dels anys vint. Els enemics de la cotilla es van multiplicar durant el segle XX. Metges, feministes, reformadors de la moda i també moralistes i autoritats religioses es van posicionar conjuntament en contra del ús de la cotilla. Finalment els detractors del seu ús van aconseguir la seva desaparició. La cotilla va ser substituïda per faixes elàstiques que van anar evolucionant a mesura que passen les dècades. Entre el 1950 i el 1960 les dones van retrobar la seva cintura vertadera, tal com es mostra amb el New Look de Dior. No és fins al final del segle XX que la cotilla retorna amb una certa fermesa al món de la moda. Les vertaderes cotilles tornen a existir, en marques de prêt-à-porter o fetes a mesura pels cotillaires, però no són utilitzades per la vida quotidiana. En conclusió, la cotilla no era només una peça de roba sinó un objecte més complex i amb més significats: el cos de la dona en possessió dels altres, la repressió de la societat contra la sexualitat i del cos en general. També aquesta mena de closca física rígida es pot associar a una rigidesa moral, la de mantenir la dona dins dels bons costums, d’unes pautes i de la submissió social.

S femme

Article destacat


S femme

Grafics  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you