Page 1

Xavier Aliaga

L’all i pebre i jo (una xicoteta biografia gastronòmica)

De menut pensava que l’All i pebre era una variant vermellosa de l’allioli. No m’ho retragueu. Per a un xiquet de fa tres dècades, habitant d’una comarca cruïlla entre el regadiu i el secà, l’Albufera era un lloc llunyà, quasi mitològic. Tampoc estàvem empresonats entre els murs del castell de Xàtiva. Les meues percepcions gastronòmiques primerenques s’allotgen en el poble del pare, Massalfassar, en l’Horta Nord. Allà, ma tia ens delectava amb una imbatible paella de caragols precedida d’unes tellines quasi vives que el meu oncle pescava directament de la platja. Era abans que aquell pedaç de costa tinguera les aigües sota sospita. Recorde això. I com que ma mare és de La Roda, en Albacete, també m’assalten la ment els gaspatxos de cacera i un formatge (manxec, clar) digne de figurar entre les aportacions cabdals d’aquell indret a la cultura occidental juntament amb els Surfin’ Bichos, el Quixot i Joaquín Reyes, en l’ordre que més us estimeu.

1


Xavier Aliaga

Tinc tendència a la dispersió. Deia que fins fa poc, relativament, no sabia ben bé de què anava allò de l’All i pebre. No trobareu culpabilitat en la confessió: fora de Xàtiva, quasi que ningú no sap tampoc de què estan fetes les nostres postres més típiques, com ara l’arnadí o la monxavena, o desconeix que a la capital de la Costera, i rodalies, es fa el millor arròs al forn de la galàxia. Les justificacions vénen al cas perquè, no fa massa, vaig descobrir que l’ingredient central del plat era l’anguila de l’Albufera, animalet que no figura en l’enunciat, com el bacallà al pil-pil, el llobarro al forn o la truita amb pernil. D’ací els malentesos. La trobada directa amb l’all i pebre, en un restaurant de la ciutat de València, fou tardana i discreta. L’olfacte em deia que aquell guisat que tenia davant els ulls era millorable: la creïlla estava revinguda i l’anguila no massa saborosa. Però no vaig deixar ni garra. Havia de trobar el sant grial gastronòmic. I anàrem un dia a l’Albufera, al rovellet de l’ou de l’All i pebre, per sotmetre els sentits a un tast de nivell superior. Hi havia un fum de gent. Entràrem a un restaurant. La meua companya ja havia decidit que aquella cosa gelatinosa no anava amb ella. No ho teniu en compte: a molta gent de la meua comarca no els hi dones ni anguiles ni caragols.

2


Xavier Aliaga

Qüestió de gustos. Però jo, molt ufanós, vaig demanar el plat del desig. –Perdone però ja no ens queda. És que hui hi ha molta gent. –No fota... Però si he vingut aposta per provar l’All i pebre genuí! –Ho lamente, senyor. Si em permet, li suggeriré... No en sóc capaç de recordar el trist substitutiu. La vida, tanmateix, et proveeix d’oportunitats. La meua, un àpat entre literats i aspirants (jo, o siga) amb l’All i pebre com a centre de la laica cerimònia. Amb la condició, tan sols, d’escriure un text al·lusiu. Podia haver estat un sonet elegíac, o uns versos suposament trencadors, sense rima, rotllo “em faig el pardal un embolic si comence a contar síl·labes”. Però em manca la coneixença definitiva. Fer poesia de l’experiència sense l’experiència és com abordar un monòleg llegint la factura del gas. Pots intentar-ho, però has de ser un geni. Ara no sé si aquestes ratlles m’han fet guanyar el dret a l’olimp anguilenc. O mereixen condemna a pa integral i aigua. Quins nervis, hòstia!

3

Anguila literària: Xavier Aliaga  

Anguila literària: Xavier Aliaga