Issuu on Google+

BOLET LITERARI

Joan Olivares

LA MILLOR OLORETA DEL MÓN

N

o cal que els seus policies es calfen més el cap buscant el culpable, senyor jutge: a Rafel de la Mandola, li ha fet la pell un servidor: Toni Persona... i ausades descansat

que m’he quedat. Ell i jo sempre hem sigut amics, sap, i tampoc no m’agradaria que es pensara vosté que la sagnia no ha sigut més que la borrumbada d’un grandot debades; si l’he afaitat en sec amb la corbella, és perquè Rafel s’ho ha guanyat ben guanyadet... Deixe’m... deixem que li explique: la cosa ja venia de quan érem xiquets; a escola ell sempre es copiava els deures de la meua llibreta, i com la vergonya no la coneixia, encara tenia la santa barra d’eixir voluntari a la pissarra... total, que ell s’enduia la millor nota sense haver-ne fet un brot, i jo... doncs allí em tenia vostè, amb la boqueta oberta com un peixet fora de l’aigua. Una vegada... encara em fa ràbia de pensar-ho, que havíem anat d’excursió a la fàbrica d’olives La Espanyola, Rafel va agafar mitja dotzena de potets (de les d’anxova, és clar) i me les va empatecar en la motxilla sense que jo m’adonara. Va voler la mala sort que a l’eixida de la fàbrica, me’n caigueren un parell a terra, i de seguida va vindre un home malcarat, amb un bigoti a l’estil Íñigo, i em va agarrar del bescoll i em espolsar un marmoló

1


BOLET LITERARI

Joan Olivares

que encara tremole, de pensar-ho. Faça’s càrrec, senyor jutge, l’afronte que vaig passar... em vaig fer blanc com la paret i no vaig poder dir ni pruna; ni a la fàbrica ni a l’escola, quan, l’endemà, el mestre m’avergonyí davant de tots els companys... i les companyes. Ja de més granadets, el tio Cento Maria, que era germà de llet de mon pare, mos va donar una guzzi de quarantanou que feia anys que tenia retirada en la cotxera. Rafel i jo la manteníem a mitges: jo posava la gasolina i ell feia els quilòmetres. Si alguna vegada m’hi deixava pujar, era fent de paquet per a anar a espellucar un saquet d’ametles, de la venda de les quals, mai no en vaig veure un gallet. Però quan hi havia festa, s’oblidava de mi i s’enduia les xicones amb la guzzi a les discoteques dels pobles del rodal. Ni me’n puc recordar, si vol que li diga la veritat, de les excuses que s’empeltava per a deixarme al poble amb un pam de nas i conformat. I també va ser ell, senyor jutge, qui em va fer estar tota una nit xiulant amb un reclam i amb el sac obert esperant que hi entraren els gambosins. Què vol, senyor jutge: a mi les matemàtiques i el francés m’entraven bé, però eixes coses de la vida sempre m’han costat. Per si no n’hi havia prou, va voler el destí que mos enamoràrem de dos bessones: Carme i Rosa, més igualetes que dues gotetes d’aigua, i que elles dues mos correspongueren. Doncs... se les va traginar les dues, Rafel: la seua i la meua. I no es pense que ho va fer quan encara xarrucàvem a la porta de casa i no sabíem si allò quallaria o què. No, senyor jutge, va ser quan ja érem ben casats: al mateix viatge de nuvis... què li 2


BOLET LITERARI

Joan Olivares

pareix? Sí, ja ho sé, diga’m vosté burro, per haver consentit d’anar-hi amb ell, i li donaré tota la raó, però hauria d’haver vist com estaven de comboiades les germanetes amb això de casarse el mateix dia i fer el viatge de noces juntetes; a Mallorca, que era el que s’estilava en aquell temps. Mire... quan els vaig descobrir rebolcant-se, em va vindre una acalorada... Però Rafel, com si res, va saltar de seguida del llit i em va amollar que com que eren tan paregudes, s’havia confós. I ara li pareixerà mentida, senyor jutge... però me’l vaig creure: mire vosté si sóc ignorant. Tampoc no estaria bé amagar-li, però, que vaig arribar a barrinar que potser a mi em podria passar el mateix, i em va agafar una coseta ací baix a la panxa que dic... toca! El mal va ser que el dia que em vaig enganyar jo, ella, la meua cunyada, que és de les del morro fort, em va ventar una bona cinqueta i em va posar en el meu lloc. No va ser fins aquell moment que vaig pensar que Rafel i jo no érem besons, i... doncs, que la meua dona també es devia adonar, com s’havia adonat la seua germana, que jo no era ell, o que ell no era jo... i ara em perdonarà vosté, que m’haja fet un petit embolic... La bona qüestió és que, tot fet un lluquet, vaig córrer a demanar explicacions a la meua dona sobre el malentés de Mallorca; però vaig ser tan bajoca d’explicar-li les circumstàncies que havien fet que m’adonara de la seua relliscada, i encara va acabar el fandango bonegant-me ella a mi. I amb raó, si es mira bé. Com que no em vull posar pesat, m’estalviaré d’explicar-li el cas de l’herència dels meus sogres: les filles molt igualetes, sí, però no 3


BOLET LITERARI

Joan Olivares

sé de quina manera ho va trabucar tot Rafel, que el pinyol gros se’l van endur ells; i nosaltres, una mà davant i una da... però deixem-ho ací, que ja m’estic allargant massa i es deu començar a preguntar vosté quina relació té tot això amb la mort de Rafel... Mire, senyor jutge... vosté ha olorat mai una floquissada de bolets de xop quan encara són en la soca? Si ho ha fet, m’estalvie les explicacions, però si no, li puc assegurar que és simplement la millor oloreta del món. Que no s’ho creu, doncs pregunte-ho a Toni Espí, un home de Bèlgida que escriu sobre galindaines d’aquestes amb molta severicutància. Però vinga, va... no mos entretinguem més: de l’herència dels sogres, sap, només m’ha quedat una horteta amb una tanda de reg de l’aigua de la font de Baix. Els quatre pamets de terra fa temps que no els treballem, però, arrimat en un marge, hi ha mitja dotzena de soques de xop que me les estime com diuen, els que en tenen, que s’estima un fill. En acostar-se la primavera, no hi ha dia que no vaja a mirarles, i escure la séquia de reg, rac algun margenet, talle unes quantes canyes o, si s’escau, hi faig un regonet. Arribat el moment, sempre en la lluna creixent de la primavera, senyor jutge, es produeix el miracle: sobre la fusta podrida de les soques apareixen centenars de cabets d’agulla d’una blancor sedosa i impol·luta. A partir d’aquell dia, mire com em faig de nerviós, que ja no puc ni dormir a les nits. Llavors ja no hi vaig tots els dies, sinó a totes les hores: pel matí, per la vesprada... i m’hi estic temps i temps contemplant-les, adorant-les, i fins i tot els dic coses, per si elles, i ells, pobrets, m’entenen. De tant en tant, m’hi 4


BOLET LITERARI

Joan Olivares

arrime ben a tocar i la seua oloreta m’ompli el nas, el pit i l’anima, senyor jutge: jo crec que si Déu va crear l’ànima per a alguna cosa, era per a omplir-la de l’oloreta dels bolets de xop, i no per a totes aquestes mantàfules que diuen els... disculpe... disculpe senyor jutge, però és que no s’ho pot imaginar, el goig que fa de veure’ls com van creixent, i agafen aquella pintadeta marroniua, i se’n pugen uns damunt dels altres, i formen una floquissadeta tota atabolladeta, deliciosa, gloriosa... és com tocar el dit en el cel. Els bolets de xop, per si no ho sap, s’han de collir a la seua hora, ni massa xicotets ni massa grans, perquè tinguen aquell punt exacte de color, de sabor i de perfum. I jo sabia que això s’esdevindria dissabte a les nou del matí, tot just abans que el sol començara a calfar. Vaig passar-me la nit de divendres, llegint contes de Toni Cucarella −si no el coneix, senyor jutge, aprofite per a recomanar-li’l− perquè era l’única manera de fer que les hores passaren passadores. I quan el sol remuntà la carena de la Barsella i il·luminà les serres de l’Olleria, vaig agafar el cabasset i la corbella, i cap a l’horta falta gent: les cametes em tremolaven... I del que va passar després, senyor jutge, m’estime més estalviar-li’n els detalls. Estic segur que, home de carrera que és vosté, prou que s’ho deu imaginar.

5


BOLET LITERARI